Meritxell Llopart, entrenadora i exjugadora de futbol sala: “Per mi guanyar és jugar net, respectar les regles del joc i gaudir”

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 597, juny 2024, pàg. 8-10


 En uns carrers que ja fa anys que no són aptes per jugar ni fer-hi corredisses, els clubs esportius s’han convertit en un antídot contra el sedentarisme dels nostres infants i joves. Com que aquestes entitats tenen una dinàmica de funcionament bastant comuna n’hem triat una per conèixer-ne les interioritats. Meritxell Llopart Duran (Olesa de Montserrat, 1988) és, des de fa vuit anys, coordinadora del Club Futbol Sala Molins 99.








Sempre has jugat a futbol sala?

 De petita sempre era al parc amb una pilota, en bicicleta o en patins, però el meu primer esport va ser el tennis, perquè hi havia un club davant de l’escola i molts amics de la classe hi anàvem. Quan vaig fer quinze anys vaig plantar el tennis i vaig dir a casa que volia jugar a futbol sala. En aquella època no hi havia equips femenins de base, i prop de casa només hi havia dos equips de categoria sènior, un a Olesa i l’altre a Esparreguera. El d’Olesa jugava en una categoria superior i jo amb quinze anys no hi encaixava gaire, amb el que vaig començar a jugar al Club Futbol Sala Esparreguera. Allà hi vaig estar dotze anys fins que vaig rebre una oferta del Futbol Sala Sabadell Femení. En aquest darrer club hi vaig jugar set temporades fins que el maig del 2022 em vaig retirar oficialment com a jugadora federada.


Quina és la teva formació?

 A Esparreguera vaig començar a fer d’ajudant d’una entrenadora, i com que vaig veure que m’agradava, vaig cursar els estudis de monitora de futbol sala de la Federació Catalana de Futbol, titulació que et permet entrenar equips de futbol sala base o infantils. Paral·lelament, en acabar el batxillerat, vaig cursar el Cicle Formatiu de Grau Superior en Esports, i després el Grau en Mestra d’Educació Primària a la Universitat de Barcelona.


Quines van ser les teves primeres feines?

 Amb el títol de monitora de futbol sala vaig treballar durant cinc anys a l’Associació Esportiva Martorell, on de seguida em van oferir de portar la coordinació esportiva dels dotze equips del futbol sala base. Va ser llavors quan, un estiu, vaig aprofitar per obtenir el títol d’entrenador de Primer nivell, i també el de Cordinador. I aquí comença el meu vincle amb Molins de Rei, perquè les classes per obtenir aquests títols es feien a Cornellà, i per anar-hi compartia cotxe amb un company que jugava al Club Futbol Sala Molins 99. Va ser xerrant amb ell que vaig saber que en aquest club necessitaven un coordinador esportiu i m’hi vaig presentar. Ens vam posar d’acord i l’any 2016 vaig deixar la feina de Martorell per venir a treballar a mitja jornada al CFS Molins 99. La resta de la jornada la completava omplint places vacants que m’oferien a través de la borsa de treball del Departament d’Educació. Vaig treballar un curs a primer de primària a l’Escola Estel, un altre curs com a mestra d’educació física de quart i cinquè a l’Escola Madorell, i un altre curs a l’escola Sant Francesc d’Assís, de Sant Joan Despí, on vaig fer la psicomotricitat dels grups d’Infantil 4 i 5, i l’educació física de primer de primària. Finalment, el març del 2020, una setmana abans del confinament, vaig tenir una reunió amb el president del Club, el Daniel Santamaria, i em va proposar passar a jornada completa i coordinar tots els equips masculins del club, des dels més petits de quatre i cinc anys fins els equips sèniors de majors de divuit anys, una vintena d’equips en total. I aquí estic!


Quin és el volum de practicants del CFS Molins 99?

 Unes tres-centes persones sumant-hi els sis equips de futbol sala femení. Aquí cal afegir-hi una cinquantena de persones més en els càrrecs d’entrenadors primers i segons, ajudants i delegats. I encara podríem sumar-hi tots els escolars de la vila que practiquen futbol sala en l’extraescolar que oferim a les instal·lacions de l’Escola Estel i de l’Escola Alzina. A través d’aquesta extraescolar donem sortida a tots els infants que volen jugar a futbol sala i que no poden fer-ho als equips federats del club perquè tenim llista d’espera per a totes les categories! A part, també oferim casals infantils d’estiu, d’hivern, i colònies de setmana santa. La darrera activitat que hem incorporat és un campus de tecnificació adreçat a les categories de cadets i juvenils -joves d’entre catorze i divuit anys- perquè puguin tenir també una opció de lleure a l’estiu. Evidentment, la coordinació esportiva de tot plegat no la faig jo sola. L’Ivan Rodríguez és el coordinador dels equips de futbol sala femení, el Miquel Navarro és el coordinador dels equips de les extraescolars, i després hi ha tot un equip de responsables i tota la junta directiva.


En què consisteix la feina de coordinadora esportiva?

La mateixa paraula ho diu. Es tracta de coordinar equips, entrenadors, horaris de partits, aspectes de joc, de gestió del club, famílies, etc, perquè tot funcioni i vagi bé.


En quines categories has gaudit més com a entrenadora?

 Jo vaig començar entrenant la categoria benjamí masculí, que són nens de vuit a nou anys, però que normalment ja porten dos anys jugant com a prebenjamins, o més anys si van començar de petitons a la categoria de “promeses”. Per mi aquesta és la millor franja d’edat perquè són infants molt innocents i a la vegada són unes esponges per a l’aprenentatge. La progressió que fan al llarg de la temporada és molt visible i això és una gran satisfacció per a l’entrenador. En aquest sentit, quan vaig arribar a Molins de Rei, la satisfacció va ser doble perquè em van oferir entrenar un equip benjamí femení que partia de zero! Aquelles nenes no havien tingut mai abans cap contacte amb la pilota, amb la pista, amb les normes del joc ... Va ser increïble veure la seva evolució de principi a final de temporada! Elles encara se’n recorden perquè, com és normal, van perdre tots els partits de la lliga excepte l’últim, que el van guanyar, i recordo que va ser una explosió col·lectiva d’alegria, un èxtasi on tothom saltava i cridava: jugadores, pares, mares, ... Quan hi penso encara se’m dibuixa un somriure a la cara perquè recordo que em vaig dir: “Això és el que vull fer, això és el que m’agrada”.


Llavors, les categories dels més grans no donen tantes satisfaccions?

 En categories més grans el canvi costa més de veure. Per resumir-ho diria que a les categories més petites es treballa el control individual de la pilota, del propi cos, i el saber-se associar amb els companys. En categories més grans, com que això ja està asssolit, el treball és més a nivell col·lectiu sobre estratègia, tàctica i diferents sistemes de joc.


Quins valors destacaries de practicar un esport d’equip en edat infantil?

 N’hi ha molts. A nivell col·lectiu el companyerisme, el respecte, la cooperació, ... i a nivell individual la responsabilitat, el compromís, l’autogestió emocional de les victòries i les derrotes ... I també temes més pràctics com saber-se fer la bossa!


Com treballeu l'egoisme innat de l'infant de voler fer el gol ell sense passar la pilota al company?

 Això és una qüestió psicològica. Nosaltres els fem entendre que aquest és un joc d'equip en el que no tots podem fer el gol però sí que tots podem guanyar. És clau que entenguin que necessitem les forces de tots i que només amb aquesta força conjunta podem anar endavant. Si tenim un company amb molta traça i ens refiem d’ell per marcar els gols, el dia que no vingui ho tenim pelut! Per tant, l’equip ens necessita a tots.


I com s'ensenya un infant a saber guanyar i a saber perdre?

 A través de l'experiència ells veuen que tant de la victòria, com de la derrota, en poden treure un aprenentatge. Si guanyen el partit, quan l’àrbitre xiula el final fan un exercici d’empatia amb l’equip que ha perdut i l’ajuden a que no se senti malament, perquè ells també han tingut derrotes i coneixen la decepció que es viu. En definitiva, els fem conscients del que estan vivint a cada moment. I moltes vegades, encara que sigui dur, et diré que s'aprèn més de
les derrotes que de les victòries


Provar d’enredar l’àrbitre simulant un penal o una falta forma part del joc o no hauria de passar?

 Jo no ho he ensenyat mai ni ho sabria ensenyar. Enganyar no m’entra al cap. Per mi, la humilitat, el joc net, el joc col·lectiu, etc, han d’anar sempre per davant de tot. I això ho intento fer extensiu a tot el Club. Trimestralment, per categories, em reuneixo amb els entrenadors i entrenadores per tractar temes tècnics, tàctics, de planificació, de gestió, i és aquí on els pregunto com estan els jugadors emocionalment, si es troben bé o no es troben bé, si venen contents o tenen dificultats, i si s’escau parlem d’aquest tema.


Per un jugador tampoc ha de ser gaire gratificant guanyar fent trampes.

Correcte. Guanyar un partit quan has fet trampes per mi no és guanyar. Guanyar és jugar net, respectar les regles del joc i gaudir del partit. Si no és així no té cap sentit guanyar. 








Creus que la figura d'un entrenador esportiu pot fer un bé a criatures a les que mai ningú no ha posat límits?

 A mi se'm posa la pell de gallina quan parlo d'aquest tema perquè trobo que l'esport és una eina d'educació amb un potencial molt gran pel que fa a la disciplina, el respecte i el bon comportament. Jo he tingut converses amb mares i pares en les que m’han confessat que a l'escola els diuen que el seu fill no es comporta bé -tampoc a casa-, i que en canvi al·lucinen de que a l’entrenament faci tot el que li diuen. “Sembla una altra persona”, em diuen. 


I això per què passa?

 Jo penso que quan l’infant fa una cosa que l’apassiona, que li agrada, i que en té ganes, el bon comportament i la disciplina surten soles. En canvi, haver de fer una tasca domèstica de la llar, o haver de fer sumes o multiplicacions a
classe, com que no els hi agrada, es rebel·len.


No serà perquè l’entrenador té un tarannà més autoritari?

 No, jo no aniria per aquí. Els nens, les nenes, quan els hi apassiona una cosa, es porten de manera excel·lent.


En aquest sentit com veuen els infants la figura de l’àrbitre, algú que no admet discussió i que han d’obeir tant sí com no?

 Crec que per ells és una figura semblant a la de l’entrenador. El joc té unes regles i els dos equips les han de seguir per poder jugar el partit. Jo sempre he defensat molt els àrbitres davant dels meus jugadors. Els hi faig entendre
que són persones que també s’equivoquen, i que sovint, en categories base, són adolescents en procés d’aprenentatge i amb poca experiència. Per tant, les decisions que pren l’àrbitre ells les han d’obeir encara que vegin que s'ha
equivocat. Podem estar enfadats per la seva decisió però l'hem d'acceptar perquè el partit continua, i si seguim encallats en aquella jugada no ens concentrarem en el que queda de partit i ens anirà malament.


Com eduqueu els infants per superar el pànic escènic d'haver de jugar davant d’una grada plena de públic?

 En edats petites ens ha passat que hi ha jugadors que quan arriba el dia del partit i veuen la grada plena, es bloquegen, i no volen sortir. Llavors els has de fer veure que només han de sortir per gaudir, per passar-ho bé, que les famílies hi són per donar-los suport, i així, de mica en mica, van fent passos per superar-ho. Es tracta de tenir una conversa amb ells, fer-los seure al teu costat a la banqueta, que vegin com els seus companys gaudeixen i juguen, i s’adonin que la gent de la grada no els diu res sinó que només aplaudeixen i animen.


Si no fos per clubs esportius com el vostre creus que els infants estarien encara més enganxats a les “pantalles”?

 Totalment. Jo, per edat, sóc d’abans de l’era digital i quan era petita no existia aquesta distracció. I això ara es nota moltíssim. Com que l’aprenentatge es redueix a les dues o tres hores de l'entrenament, i com a molt la mitja hora d’esbarjo que tenen a l’escola, ara els jugadors no tenen l’habilitat que tenien abans amb la pilota. Pocs es passen totes les tardes al parc jugant a futbol com fèiem nosaltres. Si bé als pobles hi poden haver espais per córrer i jugar, a vegades a les famílies els guanya la comoditat d'anar cap a casa i que l’infant estigui entretingut amb la “pantalla” mentre fan el sopar o d’altres tasques de la llar. Això és més fàcil que ser al parc dues hores perquè el nen o la nena juguin, encara que després arribis a casa i estigui tota la feina per fer. També s’ha de dir que quan jo era petita no necessitava la mare o el pare al costat quan anava al parc. Agafava, marxava i a jugar. Eren altres temps.


A partir de quan prioritzeu la competitivitat per sobre de la formació?

 És una bona pregunta perquè fins ara el Club ha prioritzat el seu creixement en volum, i ara que això ja està assolit, a partir de la temporada que ve volem créixer en qualitat. La Federació Catalana de Futbol contempla nivells i categories a partir dels alevins -deu i onze anys- i és a partir d’aquí que els equips ja es confeccionaran segons el nivell tècnico-tàctic dels jugadors i jugadores. Tothom tindrà les seves oportunitats però ja no farem jugar tothom la mateixa quantitat de minuts, podent-hi haver diferències de minutatge segons el compromís, l’actitud, el talent, ... La clau per fer aquest salt es troba en la formació dels nostres entrenadors i entrenadores, en la que estem posant molts esforços ja que considerem que són el nostre motor.


El Club Fútbol Sala Molins 99 és més o menys com la resta de clubs de futbol sala que has conegut?

 Crec que la nostra manera de treballar fa que dins del Club tothom se senti com una família. Som un club gran, estem dins dels quinze clubs amb més volum d’equips, però intentem que hi hagi coneixença entre entrenadors i jugadors de les diferents categories, que hi hagi un vincle entre petits i grans. Això ho aconseguim gràcies al fet de que els jugadors de les categories superiors són al mateix temps els entrenadors de les categories inferiors. El 90% dels nostres entrenadors són jugadors o ex-jugadors del Club! Això fa que l’infant que tu entrenes et vulgui venir a veure en el teu partit de categoria juvenil o sènior, fet que crea una complicitat i una harmonia molt maca.


Enguany el CFS Molins 99 celebra el seu 25è aniversari.

 Sí, el club es va fundar l’any 1999 i eren només un equip o dos. I és clar, tenir ara vint-i-vuit equips és un orgull molt gran. Per celebrar-ho el 26 de maig es va fer un acte institucional, i a nivell esportiu, els dos primers caps de setmana de juny es va fer el Torneig del 25è Aniversari amb clubs convidats.





Xavier Antich fa una xerrada a Molins de Rei

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 597, juny 2024, pàg. 25






 El dissabte 1 de juny de 2024, Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, va ser a Molins de Rei per oferir una xerrada. L’acte, organitzat per la demarcació Baix Llobregat Centre d’aquesta entitat, va tenir un format de conversa entre el filòsof i la periodista molinenca Aina Sanllehí, i va comptar amb la presència de nombrós públic, sobretot socis d’Òmnium de les poblacions de Molins de Rei, El Papiol, Sant Vicenç dels Horts, Pallejà, Vallirana, Cervelló, La Palma de Cervelló, Corbera de Llobregat i Torrelles de Llobregat.


 Sanllehí va iniciar la conversa preguntant a Xavier Antich per la fermesa d’Òmnium després de la davallada dels partits sobiranistes a les passades eleccions al Parlament de Catalunya. En la seva resposta, Antich va recordar als presents que en aquell precís moment en el que estava parlant només feia 48 hores de l’aprovació de la Llei d’Amnistia, una demanda que Òmnium va plantejar l’any 2020 i que llavors fou considerada com una quimera per tothom. 


 Tot seguit va explicar una anècdota que li va passar fa dos anys en un sopar al País Basc, on una persona molt rellevant de la política basca li va dir: “Vosaltres els catalans sou especialistes en convertir les més grans victòries en derrotes. Heu aconseguit de treure els presos polítics de les presons i ja els esteu escridassant pel carrer com a botiflers i com a traïdors. En canvi, nosaltres, portem més de trenta anys batallant perquè els nostres presos siguin traslladats a presons basques i encara no ho hem aconseguit. Com pot ser que vosaltres els hagueu pogut treure i tingueu aquesta sensació de derrota?”. 


 L’anècdota va servir a Antich per explicar que com a país -i com a moviment sobiranista- “sembla que patim ciclotímia, això que els passa als socis del Barça que avui són el millor club del món i a l’endemà són un desastre absolut i cal tallar el cap de tothom”. Segons ell, l’amnistia és una victòria política sense precedents que s’ha aconseguit gràcies a la implicació de moltes organitzacions: “A Òmnium sabem que les coses no són d'un dia per l'altre i que cal trenar aliances, les quals requereixen treball i esforç, i sobretot pensar que no hi ha res impossible si es treballa plegats i es persisteix”. 


Seguint aquesta línia optimista, Antich va fer saber que l’entitat que presideix, la qual va ser fundada l’any 1961 sota el lema de “llengua, cultura i país”, ha continuat creixent després del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre: “El 2017 teníem 50.000 socis i 20 seus territorials, el 2024 som 180.000 socis i tenim 52 seus, tres d’elles fora de l’Estat -a l’Alguer, Perpinyà i a Andorra”.


Preguntat per la causa oberta contra Tsunami democràtic, va qualificar-la d’aberrant perquè “el dret a la protesta és un dret fonamental que l’Estat ha de garantir i no pas perseguir”. I sobre la situació actual de Catalunya va destacar que, si bé ell era optimista de mena, la realitat que tenim al davant és molt dura: “El país està trinxat per les desigualtats: una de cada tres persones està en risc de pobresa, i una altra de cada tres viu en situació de precarietat. És impossible alliberar un país si no s'allibera la seva gent, amb el que treballar per la cohesió social és essencial per Òmnium”, va afirmar.


Tampoc va poder defugir preguntes sobre l’emergència en la que es troba la llengua. Antich va reconèixer que la situació era greu perquè “només un terç de catalans parlen el català habitualment”, però al mateix temps va recordar que als anys 60 i 70 del segle XX “el país va aconseguir incorporar a la construcció nacional tot el corrent migratori que venia de l’Estat espanyol, i ho va fer en una situació de dictadura on el català era prohibit i les sentències dels jutges podien ser de mort”. Llavors va citar Paco Candel i Josep Benet per afirmar que “la migració a Catalunya és històrica i estructural, la tenim contínua des dels darrers tres-cents anys, i el repte avui és continuar convertint aquests nous catalans en una fortalesa per al país seguint l’ideal d’un sol poble”. En aquest sentit va demanar al públic assistent que donés suport a les iniciatives i campanyes d’Òmnium adreçades a la inclusió “per fer participar tothom del país”.


L’acte es va cloure amb el lliurament d’insíginies commemoratives als socis i sòcies d’Òmnium del Baix Llobregat Centre que enguany fa 50 anys que són membres de l’entitat, i amb un concert musical de petit format a càrrec dels papiolencs KM2. Tot l’esdeveniment es va realitzar a la sala d’actes del Centre Excursionista Molins de Rei, i va acabar amb un aperitiu per a tothom.





Àngel Tarriño, fundador de la cervesera artesana Zulogaarden: “Hi ha més de 170 varietats de cervesa per acompanyar qualsevol àpat”

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 596, maig 2024, pàg. 8-10


 Àngel Tarriño Ruiz (Molins de Rei, 1979) és un dels fundadors de la cervesera artesana Zulogaarden i un dels promotors de la Trobada de Cervesers Artesans de Molins de Rei. Llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Demografia per la Universitat Autònoma de Barcelona, actualment treballa a la Fundació BCN Formació Professional.






Quines diferències hi ha entre la cervesa artesana i la industrial?

 La diferència més important es troba en el tipus d'ingredients i en el procés d’elaboració. En el procediment artesà els ingredients són més purs perquè no es fan servir ni extractes ni xarops. Alhora l’elaboració és més pausada, sense posar additius químics perquè el llevat treballi més ràpid. Finalment, no està pasteuritzada, no està filtrada, i és un producte viu, que un cop fet continua evolucionant. Tot plegat porta a que sigui un producte de major qualitat. 


És més saludable?

 La cervesa és una beguda alcohòlica i abusar-ne és dolent. Un cop dit això, sí que la cervesa artesana porta probiótics, minerals i vitamines que no s'han eliminat per guanyar una estabilitat i una uniformitat de producte que és el que busca la cervesa industrial. 


Com va començar el teu interès per l'elaboració de la cervesa artesana?

 Quan marxava a l’estranger de vacances veia que feien una cervesa que m'agradava molt i que aquí costava molt de trobar. Indagant vaig trobar informació de com fer-ne a casa i m'hi vaig posar juntament amb el meu company de pis de llavors, el Francisco Ortuño Serrano. Teníem la casa plena de trastos, sacs de malta, la nevera plena de llúpol, ... i anàvem fent cada setmana una recepta diferent. De mica en mica ens va agradar i vam veure que en teníem facilitat. Això va ser a principis de l’any 2000. Actualment a Zulogaarden soc jo sol. 


Per què li vau posar el nom de Zulogaarden?

 Perquè tot va començar a casa, en un pis llogat molt petit, i d’aquí ve el nom de “zulo”, que en basc significa forat. I “gaarden” ve del nom de la primera cervesa artesana que vaig tastar, que es deia Hoegaarden, i que és la que em va obrir els ulls a tot aquest món. El nom va començar a ser una conya que teníem el Francisco i jo, però quan vam decidir fer el salt a la comercialització el vam mantenir i vam veure que funcionava. 


I recordes el primer cop que la vau oferir al públic?

 Sí, a la Fira de la Candelera de l’any 2007. Vam exhaurir l’estoc sencer, si bé s’ha de dir que tampoc en teníem molt en aquell moment. Va tenir una bona acollida, sobretot entre el cercle més proper de gent que ens coneixia, familiars, amics, però també de gent de fora que venia a la Fira de la Candelera i la tastava i en comprava unes quantes ampolles.


Vau ser pioners?

 Vam ser dels primers, però tampoc es pot dir que fóssim pioners perquè abans de nosaltres ja hi havia gent fent cervesa artesana a Catalunya. Per exemple, en aquella Fira de la Candelera a part de nosaltres hi havia una altra parada de la cervesera Ninkasi. Ara, en canvi, a la plaça de la vila n’hi ha nou de parades de cervesa artesana per la Fira! 


L’escriptor Quim Monzó es va fixar amb vosaltres ...

 Sí, però va ser perquè li va fer gràcia el nom que li havíem posat a una de les nostres cerveses: “Sang de gossa”. Va ser en un BBF (Barcelona Beer Festival), la fira de cervesa més gran que hi ha a l’Estat i al sud d’Europa. El Quim Monzó, en aquella època, es fixava en els noms estranys de les cerveses i en veure la nostra es va fer una foto i la va compartir a les xarxes socials. Durant dos o tres anys seguits venia al Festival a buscar-ne. 


Continueu elaborant la “Sang de gossa”? 

 És el nostre producte estrella! És una cervesa tipus IPA (Indian Pale Ale) que segueix la recepta de les primeres IPAs que van sorgir a la banda de Califòrnia. Després aquest estil ha evolucionat molt però nosaltres ens hem mantingut en el primer graó. És una cervesa que te set graus d’alcohol, és força amarga, té una càrrega de malta-caramel que la fa una miqueta torrada, aromàtica, amb olor de cítrics, resina de pi, fruites tropicals ... És una cervesa potent. Aquest seria el seu tret definitori.


Per què li vau posar aquest nom tan pintoresc?

 Perquè seguíem aquesta línia de noms una miqueta “alternatius”. Li vam posar aquest nom perquè la cervesa té un color vermellós pel tipus de malta que porta. Però també en tenim moltes d’altres: la Negre Metall -que és una cervesa negra, forta i una mica fumada-, la Viernes 13 Doble IPA, la Arruganukas White IPA, la Norai Porter ...


Ara on tens el teu obrador de cervesa?

 Jo no tinc una fàbrica pròpia. La inversió que cal per muntar una fàbrica és molt gran i, com he dit abans, aquesta no és la meva activitat laboral principal. Soc cerveser com a activitat secundària mentre pugui aguantar i em compensi. Explico això perquè no em puc permetre tenir un estoc molt gran de cervesa, amb el que sempre tinc “Sang de gossa” i una altra varietat que va rotant. Una vegada sí que em vaig dedicar 100% a la cervesa però va ser només durant uns anys i en un altre país. [Vegeu: “Molinencs arreu del món: Àngel Tarriño Ruiz viu a Montreal”, El Llaç, número 499, abril 2014, p.8-9] 


I llavors on vas a fer-la?

 Actualment vaig a les instal·lacións de Clúster Craft Beer, les quals es troben a Lliçà d’Amunt. Aquest clúster, o grup de microcerveseres, va signar l’any 2018 un conveni amb l’Ajuntament d’aquesta població pel que disposa de la cessió i gestió directa de dues naus de 8.500 m2. L’objectiu és afavorir la consolidació del sector econòmic de la cervesa elaborada per petites empreses independents utilitzant tots les mateixes instal·lacions. 


De quina producció estem parlant? 

 Depèn molt de l’any, de la quantitat de fires que faci, ... però en general faig uns 4.000 o 5.000 litres de cervesa anuals. S’ha de dir que això no és molta quantitat. 


Com ha afectat la pandèmia el sector de la cervesa artesana?

 Els costos fixes d’una fàbrica s’han de mantenir encara que la tinguis tancada i moltes microcerveseres, que havien demanat préstecs per tenir el seu propi obrador, van haver de tancar. De fet, les que continuen encara estan tocades des de llavors i et diuen obertament que la quota de mercat encara no s’ha recuperat. 


S’han trobat restes arqueològiques de cervesa de 7.000 anys d’antiguitat en el jaciment de Can Sadurní, en el municipi de Begues. Com creus que devia ser aquesta cervesa neolítica?

 Una cosa molt diferent del que tenim ara. Segurament era un brou alcohòlic fruit de barrejar aigua amb pa. El llevat propi del pa i de l’ambient devia fermentar i produir un beuratge de baixa graduació alcohòlica. Potser hi afegien herbes aromàtiques, el que és clar és que no portava llúpol, perquè aquest és un ingredient modern. En el fons no deixava de ser un aliment fet amb el reciclatge de restes de menjar, a part de l’efecte euforitzant que els deuria produir. Arran d’aquesta troballa, l'Institut de la Cervesa Artesana (ICA), juntament amb el Col·lectiu per a la Investigació de la Prehistòria i l'Arqueologia del Garraf-Ordal (CIPAG) i l'Ajuntament de Begues, van crear una cervesa anomenada “Encantada, la cervesa neolítica de Begues”, que intenta recrear-la. És feta d’ordi, artemisa, farigola, mel, i no porta llúpol.


Zulogaarden vau impulsar la primera Trobada de Cervesers Artesans de Molins de Rei, oi?

 Sí, va ser una iniciativa nostra però de seguida vam sumar-hi diferents col·lectius i entitats que trobaven a faltar un esdeveniment de cervesa artesana a Molins de Rei. Especialment vull destacar la col·laboració de l’entitat Metal Defenders que ens ajuda molt amb tota la logística, ja que tenen molta experiència acumulada gràcies al festival anual de música metal que organitzen. També són ells els que s’encarreguen dels concerts que es fan a l’escenari de la TCAM. La primera trobada la vam fer l’any 2010 i va sorgir com a resposta a la negativa de no deixar-nos participar en el Firabirra, que llavors es feia a Molins de Rei, perquè deien que només hi podia haver cervesa industrial. Com que no ens hi deixaven vendre la nostra artesana vam haver d’organitzar un esdeveniment propi per poder-ho fer! Des de llavors, la TCAM ha evolucionat força i ha guanyat en embranzida i qualitat, especialment des de que l'Ajuntament ha apostat pel projecte, tant aquest equip de govern com l'anterior. Avui som la  tercera fira més veterana de Catalunya i pels cervesers que venen a oferir el seu producte es pot dir que estem siutats com una de les millors. La propera edició serà el 5 i 6 d’octubre del 2024, i serà la tretzena perquè durant la pandèmia no la vam poder fer. D’altra banda, també vull esmentar el tast específic de cervesa artesana que es porta a terme dins del programa d’activitats de la Fira de la Candelera, i el tast de cervesa artesana que cada any s’organitza al Mercat Municipal com a activitat.


Quins altres col·lectius relacionats amb la cervesa artesana hi ha a Molins de Rei?

 L’any 2020 es va crear una distribuïdora que es diu La Molinenca, la qual a la vegada també és productora i te cerveses pròpies. A més d’aquesta distribuïdora, avui també es pot trobar cervesa artesana a diferents establiments de la vila: Boca Orella al carrer Major, Pork's House al carrer Verdaguer, Retruc al carrer Doctor Barraquer, la xarcuteria Cal Manyet al passeig del Terraplè, la botiga Agrollavor al carrer Foment, la carnisseria J&J del carrer Verdaguer cantonada plaça de la vila, i el Frankfurt Chus també al carrer Verdaguer però cantonada avinguda 11 de setembre. La botiga Ametller Origen també he vist que en tenen alguna. El cas és que ja es comença a veure que n’hi ha una mica per tot arreu.


També has format part de l’organització d’un concurs internacional de cervesa artesana, oi?

 Sí, vaig formar part de les quatre primeres edicions del Barcelona Beer Challenge, si bé ara ja no hi soc. En aquest concurs hi participen cerveses artesanes de molts països i cada any se n’avaluen al voltant de 1.500 de diferents. Els jutges són persones qualificades, d’acord amb un programa internacional de certificació anomenat BJCP, i trien les tres millors de cada estil donant-los respectivament el premi d’or, plata i bronze. També es donen medalles a les cerveses que obtenen més punts, i finalment es dona un premi a la millor cervesera de l’any, a la millor cervesera novella, a la més innovadora, etc. El premi bàsicament és el reconeixement i el dret a lluir a l’etiqueta de les ampolles l’esment del guardó obtingut al concurs.  


A part dels ingredients, un dels elements més importants per l’elaboració de la cervesa és l’aigua. A Molins de Rei tenim bona aigua per fer cervesa?

 Es pot fer cervesa amb aigua de l’aixeta després de tractar-la per evaporar-ne el clor. Està clar que l’aigua clorada, en combinació amb el llevat, no funciona bé de cap manera. El clor és un bactericidi i el llevat no deixa de ser una bacteria! Moltes cerveseres fan bandera del manantial d’on treuen l’aigua però això nosaltres no ho podem fer perquè som a l’àrea metropolitana. De totes maneres, encara que l’aigua sigui de manantial, sovint també s’ha de tractar. Segons l’estil de cervesa que vulguis fer necessitaràs una aigua més tova, o més dura, o més àcida, amb un pH més elevat o menys elevat, etc. 


Quina cervesa artesana ens recomanaries per maridar tot un àpat?

 Per començar, hi ha més de 170 estils de cervesa diferents. Entre tantes sempre n’hi haurà alguna d’adequada per acompanyar un plat determinat, incloses les postres. Per exemple, les de l’estil “lager” funcionen molt bé amb peix, les cerveses negres amb tot el que tingui un caràcter mineral, perquè tenen un toc salat. Les cerveses belgues fortes i amb cos combinen molt bé amb carns o guissats. Les IPAs van molt bé per acompanyar el menjar mexicà, etc ...


Però als restaurants de la vila no t’ofereixen, juntament amb la carta de vins, una carta de cerveses per acompanyar els plats ...

 No, perquè aquí, tradicionalment, la cervesa que hi ha hagut és la rossa tipus Lager, poc intensa, i que s’acostuma a prendre com a refresc alcohòlic i no pas com un producte gastronòmic per ser gaudit a un nivell organolèptic (color, olor, aroma, tast, textura). És la cultura que tenim. A d’altres països aquest costum hi és i aquí també hi serà tard o d’hora. Que Damm continuï elaborant la cervesa Inèdit vol dir alguna cosa. Aquesta és una cervesa que va ser creada el 2008 per Ferran Adrià i l'equip de sommeliers d'el Bulli per acompanyar àpats. De fet, tot el sector cerveser industrial ha encetat una línia “craft” i s’ha posat a elaborar IPAs! O directament compren cerveseres artesanes. El grup Mahou-San Miguel, per exemple, ha comprat una cervesera artesana molt important d’Estats Units que es diu Founders, i ara aquesta cervesa és de la seva propietat amb el que es possible trobar-la en alguns supermercats.


Per acabar, pots explicar breument com s’elabora la cervesa?

 La cervesa s’elabora maltant ordi, això vol dir fer-lo germinar artificialment i després assecar-lo per aturar la germinació. Aquest malt d’ordi es posa en infusió, per extreure’n els sucres fermentables, i el resultat després es bull amb aigua, entre 60 i 90 minuts, juntament amb llúpol -element vegetal que dóna a la cervesa el toc amarg- i d’altres aromes. Un cop finalitzada l'ebullició es refreda el que serà la cervesa i se li afegeix el llevat. El llevat de cervesa és un fong unicel·lular que s'alimenta dels sucres que hem extret en la infusió del malt d'ordi i que en la digestió expulsa diòxid de carboni i alcohol. 





Míriam Cano, escriptora, poeta i traductora: "Per Sant Jordi te n’adones que el teu ofici és una festa"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 595, abril 2024, pàg. 12-14


Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) és escriptora, traductora, periodista i co-directora de l’Escola de literatura Bloom de Barcelona. Te tres poemaris publicats (Buntsandstein -premí Martí Dot de poesia 2012-, Ancoratge -edicions Terrícola, 2016-, i Vermell de Rússia -edicions La Breu, 2020), i en aquesta entrevista ens anuncia que ben aviat gaudirem d’un llibre de viatges i d’una novel·la seva.








De petita recordes què volies ser? 

 Aquesta pregunta me la feia la meva mare i jo contestava que volia entendre el món. Llavors ella em deia: “Has de ser biòloga”, però jo li contestava: “no, és que a mi m'agraden les coses que passen en el món”, i ma mare: “Ah, doncs, aleshores has de ser periodista o escriptora!”. I així va ser com, quan vaig ser en edat universitària, em vaig encaminar cap el periodisme, si bé després de fer els dos primers cursos el vaig deixar per fer la carrera d’Humanitats. En aquell moment volia ser periodista cultural i vaig pensar que la filosofia, la literatura i l’art em donarien un millor bagatge. 


Quina va ser la teva primera feina?

 La primera feina que vaig tenir va ser un estiu en una fàbrica al barri de les Conserves, que va ser la primera vegada que em vaig dir: “Míriam, estudia molt perquè no vols treballar tota la vida en una fàbrica”, perquè va ser molt dur. De seguida vaig fer de monitora a casals d'estiu, vaig treballar a casals de la Generalitat, al centre cívic de la Riera Bonet, d’administrativa a la Universitat Pompeu Fabra durant deu anys ben bons, i finalment professora a l’Escola Bloom de Barcelona, de la qual en soc co-directora des de fa tres anys amb en Borja Bagunyà, el meu soci. Entremig també vaig viure una època a Londres. 


Amb 23 anys vas marxar de Molins de Rei i vius al barri de Sants de Barcelona. Quan et pregunten d’on ets, què respons?

 De Molins de Rei, és clar, però dins de Barcelona defenso Sants perquè espero no haver-me’n de moure. Em fa molta gràcia perquè, a la Biblioteca Vapor Vell de Sants, i a la Biblioteca El Molí de Molins de Rei, els meus llibres són a l’apartat d’autors locals. Els dos llocs em consideren una autora seva! A mi la ciutat m'agrada, i el poble m'agrada, però he de confessar que hi estic molt bé a la ciutat.


Penso que ha de ser difícil obrir-se camí en el món de l’art, en aquest cas de la literatura. 
 
 He conegut escriptors i artistes que no els cal gran cosa per viure. Però també n’he conegut que venen de bona família i tenen herències i vivenda en propietat. Ser escriptor i no haver de pagar lloguer a Barcelona, o a Molins de Rei, ja et situa en un altre lloc. Els que hem de pagar lloguer hem de fer altres coses. Jo tinc durícies als canells de tant traduir! No sé com dir-ho però no és una vida bohèmia.


Però sí que hi ha l'estereotip de l’artista bohemi.

 Aquesta idea de la vida desordenada, de l’artista que arriba al límit, que fins i tot es suïcida, tot això crida molt l’atenció i va molt bé per fer pel·lícules. Però la realitat és una altra, per exemple, Philip Larkin era bibliotecari, T.S. Eliot treballava en un banc … Aquesta idea de l'escriptor maleït l'hauríem d'anar superant. Jo, per exemple, reivindico molt Herman Melville, un dels grans escriptors del segle XX amb obres com “Moby Dick”, “Bartleby” o “Benito Cereno”, que els seus contemporanis no van valorar fins al punt que ell mateix va decidir plegar d’escriure. Els darrers vint anys de la seva vida se’ls va passant treballant a la duana del port de Nova York. 


Com resols el conflicte de que gran part de la cultura ha estat feta per homes?

 Això no no només passa en el món de la cultura. Fa poc vaig fer una conferència sobre Marguerite Yourcenar, la primera dona que va entrar a l'Académie Française després de 375 anys de no admetre-hi cap dona. En aquell moment tant solemne va dir que li agradaria desaparèixer i “deixar pas als fantasmes de totes les dones que m'han precedit”. És a dir, no és que les dones no fessin literatura, és que els homes s'encarregaven de tapar tot allò que feien. Hi ha un llibre que vaig traduir de Joanna Russ, que es titula “Com destruir l'escriptura de les dones”, on s’expliquen tots els mecanismes que el patriarcat i el poder han utilitzat per invisibilitzar-nos. No és que la literatura estigui feta només per homes, és que hi ha un munt d'obres escrites per dones que no han tingut l'oportunitat de transcendir perquè se les ha vetat.


En els teus poemaris, m’ha sorprès molt la profusió de cites literàries, fragments de cançons, referències cinematogràfiques, etc, que poses a l'inici de molts poemes. Són pistes per al lector?

 No sé si són pistes. Poden ser-ho. En tot cas és el meu diàleg amb d’altres obres. Jo al final vaig acabar escrivint perquè havia llegit molt, havia escoltat moltes cançons, havia vist moltes pel·lícules … i amb totes elles hi dialogo i, a vegades, acaben inspirant un poema. A mi m’agrada molt pensar que el poemari no s’ha fet sol, que s’ha pogut fer gràcies a molts d’altres que ja hi eren abans que jo. D’altra banda, la meva generació poètica té molt clar que no viurà de la poesia, amb el que escrivim sense solemnitat ni transcendència.  


Les explicacions i comentaris que feu els autors en els recitals de poesia trobo que són fonamentals per la comprensió dels poemes. 

 A mi em sembla que no cal comprendre tant, que és una qüestió d'entrar-hi o no entrar-hi. És a dir, no es tracta d’entendre el que jo he volgut dir, sinó entendre el que tu vols entendre. O el que a tu t'arriba. Hi ha poemes d'altres autors que m'impacten d'una manera determinada, i després, quan em diuen el significat, no té res a veure amb el què jo havia entès, o amb el què m'havia impactat. No hi ha un únic significat per les coses. Tu et quedes amb una frase, un vers, o el poema et ressona d'una manera, i si després jo t'explico el fet que va suscitar aquell poema diràs: “Ostres, és que jo l'havia vist d'una manera diferent”. Per tant, no hi ha una única interpretació, penso. En el meu cas, un poema sempre respon a un fet o a un procés viscut, que després de fer-me moltes preguntes per comprendre’l, intento destil·lar-ne la part universal per convertir-lo en quelcom que pugui interpel·lar i tenir sentit també per als altres. Si no fos així un poemari seria com un dietari privat. Tot aquest procés d’elaboració demana molt de temps, no tenir cap pressa i tenir molta paciència.


L’any 2010 els telèfons mòbils intel·ligents de pantalla tàctil van venir per quedar-se. Tot apunta que els nascuts a partir d’aquesta data, en general, no seran grans lectors. Et preocupa que a la llarga us quedeu sense públic? 

 A mi no m'ha de preocupar si els meus llibres es venen o no, el que m'ha de preocupar és tenir coses a dir i escriure-les. Jo seguiré escrivint encara que no publiqui perquè no surt a compte. Per exemple, ara hi ha molta controvèrsia amb la intel·ligència artificial i les traduccions, però jo crec que han de passar molts anys perquè una traducció feta amb intel·ligència artificial pugui equiparar-se a una traducció feta per una persona. Els temps canvien i llegirem coses diferents. Potser la poesia tindrà més presència a nivell escènic de recitals i no es llegiran tants llibres. No ho sabem. A mi, el que de veritat em preocupa és que es perdi l'atenció, perquè amb això sí que es perden moltes coses. 


Dius “atenció” quan tothom està preocupat per la manca de “comprensió lectora”. 

 Perquè abans de la “comprensió” hi ha d’haver l’”atenció”. Tota aquesta dependència de les pantalles ens està prenent l'atenció, no només als adolescents, també a la gent de la nostra edat. Ens distraiem molt més, ens costa més llegir novel·les llargues, que siguin més profundes … Jo ho veig amb els meus alumnes. I pel que fa a la “comprensió”, bé, si no t'encarregues de tenir el teu propi bagatge difícilment comprendràs no només un llibre, sinó una pel·lícula, una obra d'art, o el que sigui.


Què li diries a un preadolescent per convèncer-lo de que llegeixi?

 Mira, a mi m'agrada molt llegir, i llegir m'ha donat moltes coses, però entenc que no té perquè agradar-li a tothom. Hi ha gent que l'aprenentatge el troba per d’altres vies. De fet, i que no se’m mal interpreti, penso que el ser un gran lector està sobrevalorat. Amb això vull dir que llegir molt no et fa ser millor que els altres. Per exemple, a mi també m'agrada cuinar i això no em fa especial. Ningú diria que soc una persona més culta perquè faig un bon fricandó, oi? A mi el que em preocupa de veritat és la idiotització, l'aïllament, i que no es tingui ni cap interès ni cap curiositat per res. Mira, el meu fillol, en Ferran, és mallorquí, i recordo que quan tenia tres anys anàvem amb la barca i m’explicava com es pescava cada peix i sabia fer els nusos com ningú. En Ferran té habilitats que jo no tinc i a en Ferran no li agrada llegir, i no passa res. Ja li agradarà una altra cosa.


Quins records tens de la teva vida a la vila?

 Ah, increïbles! Jo no seria qui soc si no hagués viscut a Molins de Rei. Si no hagués viscut en un lloc on hi ha tant de teixit cultural, tanta gent que està atenta a les coses, segurament m'hagués costat més arribar on he arribat, i n'estic molt agraïda. Destacaria el meu pas per l’esplai l’Agrupa, durant molts anys com a nena i després com a monitora, o el meu pas per Ràdio Molins de Rei, que m’hi vaig plantar un dia amb catorze anys perquè volia estar al control de so, i el director, en Miquel Armengol, em va empentar a fer absolutament de tot: cobrir nits electorals, fer entrevistes … Allà hi érem una colleta de joves - l’Ignasi Termes, la Sílvia Artés, l’Oriol Romeu, la Txell Campmajó-, i el Miquel ens deixava campar amb el que en vam aprendre moltíssim. Per exemple, jo detestava la meva veu i va ser ell qui em va fer confiar en mi. Només et diré que quan vaig fer la primera prova de locució a la carrera de periodisme el professor em va dir que no calia que tornés més a classe! També recordo el tècnic de so, en Josep Montano, que va ser qui em va ensenyar tot el que sé d'edició de so i que després m'ha anat molt bé. I també vull destacar el meu pas pels Pastorets i els diferents directors que vaig tenir: En Pere Raich, que va ser qui em va ensenyar a vocalitzar, sense això ara no podria treballar del que treballo; en Joan Cedó, que em va fer confiar en el meu físic per fer el personatge de Raquel, que jo em pensava que no podria fer mai; en Cesc Vives i tantes d’altres persones, com per exemple, la Genoveva Català, que quan era regidora de cultura va confiar en mi amb només quinze anys per començar a fer presentacions de pel·lícules el Dia de la Dona, o per ser jurat del Premi literari Mercè Rodoreda … 


També tens un passat a la nostra revista El Llaç …

 Això va ser quan tenia quinze anys, tot just començar l’Institut. Havia començat a col·laborar a Ràdio Molins de Rei però també em venia de gust escriure, i la Laia Rodon, que és un any més gran que jo, va parlar amb el seu pare -en Pere Rodon- que estava a la revista El Llaç. I així va ser com vam començar ella i jo a col·laborar-hi. Una vegada va ser molt divertit perquè va venir en Jordi Pujol a inaugurar l'Escola Virolai i em van trucar un dissabte al matí i em van dir: “Míriam, ve el Jordi Pujol, a veure si podeu anar-hi”. I com que érem tan mones, la Laia fent fotos i jo de reportera, amb només setze o disset anys, el cap de gabinet de l’Ajuntament ens va fer passar amb tots els periodistes de TV3, Telecinco, Antena3, … Hi ha una foto, que va fer en Guillem Urbà, on sortim la Laia i jo entrevistant en Jordi Pujol, i que és una foto molt mítica! Després a El Llaç s’hi va afegir més gent jove, d’entre quinze i divuit anys, i el llavors director de la revista, en Josep Ferrer, ens va proposar fer un suplement juvenil. En Pere Rodon va dissenyar un logotip, ens va fer tota la maquetació, i primer eren quatre pàgines, després en van ser sis, … i ens ho vam passar molt bé! Va ser una època molt divertida. 


Creus que a Molins de Rei hi ha una especial sensibilitat per la poesia?

Jo crec que déu-n’hi-do. Mira, el primer premi que vaig guanyar va ser en un concurs de poesia del poble, el premi Mateu Janés que convocava Ràdio Molins de Rei, a l’edat de quinze o setze anys. I la Setmana de Poesia a les Cases, que organitza el Toni Moreno, ja va per la novena edició!


Què significa per tu la diada de Sant Jordi? 

 Tinc dos dies preferits, el dia del meu aniversari i el dia de Sant Jordi. Per mi és com una festa major. No només pels llibres, perquè de llibres en compro tot l'any, sinó per l’atmosfera que es respira al carrer. És un dia de sortir, de veure gent, i ser feliç perquè el teu ofici, la literatura, és una festa.


Vols adreçar algun missatge als lectors d’El Llaç? 

 La premsa i les revistes en paper depenen molt de les subscripcions perquè les vendes a quioscos i llibreries són molt minses. Per això demanaria als subscriptors d’El Llaç que es mantinguin ferms en el suport a la revista, i als lectors que no n’estiguin subscrits, que s’hi subscriguin. Sempre passa allò de que no valorem el que tenim fins que ho perdem o desapareix, i llavors tot són lamentacions.







Entrevista a Meritxell Campmajó, responsable de l’Àrea de justícia, comunitat i inclusió social de l’Institut de Treball Social i Serveis Socials (Intress)

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 594, març 2024, pàg. 10-12



 Meritxell Campmajó Garcia (Molins de Rei, 1980) va treballar entre el 2012 i el 2023 en l'àmbit de la justícia, dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives i essent una de les impulsores del programa d'acompanyament postpenitenciari. Graduada en Treball Social per la Universitat Ramon Llull, i amb un Postgrau en lideratge i innovació social, treballa a l’Institut de Treball Social i Serveis Socials (Intress). Tambe forma part de la Comissió d'Àmbit Penitenciari i Execució Penal de la Federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS), de la Taula de Participació Social.








De les moltes coses que feu a Intress m’han cridat l’atenció els tallers de “noves masculinitats”.

 Sobre el paper de la dona se n'ha debatut i se n'ha parlat molt, i més o menys, amb la seva incorporació al mercat laboral, el seu rol s'ha redefinit. En canvi, el rol de l'home, no. El paper de l'home continua tancat en l'estereotip del mascle fort, protector, proveïdor, que no pot perdre la feina, que ha de reprimir les emocions, no plorar en públic, etc. I si d'això no se'n parla, aquest antic estereotip continua funcionant. El moviment de les noves masculinitats intenta deconstruir aquests missatges, i arribar a la conclusió de que no hi ha un únic model d'home, que n'hi ha tants com homes hi ha al planeta, amb comportaments diversos, amb el que s'han de poder acceptar tot tipus de gèneres. 


A qui s'adrecen?

 Vam començar aquests tallers amb joves migrants, no perquè fos un col·lectiu que ho necessités més, sinó perquè el nostre Institut gestiona molts projectes de centres residencials de primera acollida, i vam rebre una subvenció de la Generalitat per fer-los. Després també els hem fet a homes nascuts aquí, a vegades de forma oberta, com ara al “Plural centre de masculinitats”, de l’Ajuntament de Barcelona, però sobretot el gruix de participants són joves que estan dins el circuit de justícia juvenil, i que estan complint una condemna, en aquest cas, per un tema relacionat amb la violència masclista. N’hem fet a cada província, en seus de l'àmbit de la justícia, i també a homes majors d’edat condemnats a una mesura penal alternativa, també per un delicte relacionat amb la violència masclista. El marc de les mesures penals alternatives només s’aplica si són penes inferiors a dos anys.  


Què hi feu en aquests tallers?

 Depenent de l'edat i les circumstàncies de cada grup acostumen a ser entre uns quinze i vint homes. Consten, generalment, de vuit sessions d'una hora i mitja o dues hores, depenent del grup. Els continguts els anem treballant de forma gradual amb l’objectiu de canviar actituds i intentar fer una transformació en el pensament de l’home, perquè es reqüestioni tot el que significa el model hegemònic de la masculinitat que porta a sobre, que és el model patriarcal. A partir d'aquí, en el taller fem exercicis, parts més lúdiques, parts més reflexives, i molts debats on introduïm temes com els estereotips de gènere, quins són els rols que se li atribueixen a l'home i quins a la dona, etc. L’objectiu és que se n’adonin de les limitacions vitals que els hi estan generant aquests estereotips. També treballem els trets culturals, perquè en el cas dels joves migrants és molt significatiu que el rol de la masculinitat ve condicionat en part per la seva cultura. Una altra cosa que ens trobem és que els homes molt masclistes no toleren l’homosexualitat. Quan a través d’aquests tallers detectem trets homòfobs també és un moment important per treure el tema i, d’alguna manera, ampliar la mirada. Com a mitjans fem servir murals, projectem vídeos curts d’animació -que n’hi ha de molt divertits per treballar aquests temes-, i també observem els biaixos de gènere a la premsa. Per exemple, “una dona mor en mans del seu marit”. Aquest titular no és normal, les dones no “moren”, són assassinades, que és molt diferent. I llavors també veiem com canvia la mirada si el fet és al revés, perquè llavors el titular és: “Una dona mata el seu marit”. I així, de mica en mica, ells aprenen a veure els biaxos masclistes que els envolten i que abans ni percebien. 


I al final del taller es constata un canvi significatiu de comportament?

 Com en tota intervenció cal avaluar-ne els resultats, i en aquest cas vam comptar amb el sociòleg independent Roger Mancho, el qual va preparar uns qüestionaris pre i post taller per comprovar si hi havia hagut una evolució en els participants. I sí, ens vam trobar que els nois que prèviament tenien unes actituds molt masclistes aconseguien baixar aquest nivell després de passar pels tallers. Les reflexions del seu informe ens han ajudat també a millorar-los. 






El vostre Institut també és pioner en introduir un programa que va néixer a Anglaterra basat en acompanyar persones que han comès delictes de tipus sexual contra infants. 

 Sí, aquestes persones tenen al seu voltant un professional i un cercle de voluntaris que els acompanyen, els escolten, i si detecten que hi pot haver una possible recaiguda, doncs donen l'alerta per anticipar i prevenir. Els voluntaris d'aquest programa han de tenir un grau de maduresa important, a part de que passen per uns processos de formació extensos, etc. La pedofília es pot tractar, el problema és que és un tabú social i costa molt de parlar-ne. I al final aquestes persones són gent que conviuen cada dia entre nosaltres, i hem de procurar que el què han fet no ho tornin a fer mai més. I una forma de tallar i evitar aquest tipus de maltracte tan greu, aquest delicte gravíssim, doncs és, precisament, acompanyar-los. 


Per què dius que és un tabú?

 Quan una persona detecta que sent una atracció cap a infants o adolescents, difícilment demana ajuda i ho porta en silenci. Hi ha un reportatge a TV3 on els defineixen com a pedòfils “abstinents”, és a dir, persones que són conscients del problema que tenen però que, com que saben distingir entre el bé i el mal, no actuen i no cometen el delicte. D’aquestes persones, les que demanarien ajuda no la demanen perquè socialment els hem classificat com a “monstres”.


Per això vau crear el programa PrevenSi?

 Sí, a través d’aquest servei aquestes persones disposen d’un telèfon on trucar i demanar ajut, i nosaltres els escoltem i en fem una derivació a serveis especialitzats de psicologia que els poden tractar. Per un tema de finançament només podem atendre el telèfon 20 hores a la setmana però tot i així rebem unes 90 trucades mensuals de persones que demanen ajut en primera persona! I són trucades que vénen de tot l’Estat, fins i tot de l’Amèrica del Sud! Per implementar el PrevenSi ens hem basat en programes similars que fa anys que funcionen en països més avançats que nosaltres. Fixa’t que a Alemanya vaig veure un cartell al metro que posava “si t’agraden els nens truca”. Imagina’t el rebombori que hi hauria si això ho féssim aquí a Barcelona! 


Com podem revertir aquest tabú?

 Jo vull pensar que la nova generació farà aquest canvi. Perquè, què és més eficaç per prevenir la violència sexual infantil? Negar-la i fer veure que no existeix? O fer-hi front i assumir que serà dolorós i que potser et trobaràs persones que no t'esperaves del teu entorn que l’han realitzada? El sociòleg David Finkelhor afirma que perquè hi hagi una situació de violència sexual infantil s’han de donar quatre condicions. La primera, que hi hagi una persona que tingui la motivació: “jo tinc un pensament i vull fer aquest acte”. La segona condició és que aquesta persona trenqui les seves barreres d’inhibició i justifiqui el delicte, per exemple, dient que és culpa de l’adolescent que l’ha provocat. La tercera és que no hi hagi un entorn que protegeixi l’infant evitant que aquesta persona hi accedeixi. I la quarta és que la víctima, quan es trobi davant la situació, no sàpiga com protegir-se. Ara com ara, com a societat només estem treballant en la quarta: Expliquem als infants el que és un abús perquè el sàpiguen identificar, i els diem que l’han de denunciar encara que sigui el pare, l’avi o el tiet. També s’ha de dir que com a societat ja hem començat a actuar sobre la tercera condició, i ara ja es demana a tot el personal que tracta amb infants un certificat d'antecedents penals sexuals. Però, en canvi, no estem fent res amb les “justificacions”, ni sabem com identificar aquestes persones pederastes o pedòfiles. 


Sí que s’ha avançat molt en tot el que són els protocols d’atenció a la víctima quan l’abús ja s’ha esdevingut, oi?

 Sí, de fet el nostre Institut és una de les entitats que gestiona els Barnahus – que significa “casa dels infants”-, un projecte copiat d’Islàndia i que ara s’acaba de posar en marxa a tot Catalunya. Es tracta d’espais agradables, semblants a una casa, amb un pati, una cuina, una sala d’estar, etc, on es porta la víctima acompanyada dels pares, o dels tutors en cas de que l’abús s’hagi produït a la família. En aquest espai s’hi desplacen els professionals de l’àmbit de la justícia per prendre declaració a l’infant. El jutge pot estar a la sala d’estar, o pot estar connectat en remot veient i sentint el que es diu, i així dóna garanties processals a la declaració, la qual s’enregistra i queda com una prova preconstituïda per fer servir en el judici. En aquest espai també hi ha una sala per si s'ha de fer una exploració a nivell mèdic o forense de l'infant. Fins ara, l’infant que es descobria, o que explicava, que havia patit un abús sexual, feia un veritable periple per hospitals, jutjats i comissàries, i havia de repetir moltes vegades el que li havia passat. Això el portava a una revictimització perquè cada vegada revivia l’experiència i el trauma. Ara, gràcies als Barnahus, amb una vegada que ho expliqui n’hi ha prou.


Què tenim pendent en temes d’igualtat a la nostra societat?

 Els homes i les dones majoritàriament s'han incorporat en el món laboral, però els homes encara no s'han incorporat de forma majoritària a l'àmbit de la llar o les cures. Fins que no arribi aquesta transformació segurament no podrem parlar d'un model igualitari. De totes maneres, hi estem anant. Per exemple, el fet que els homes puguin gaudir de quatre mesos d'una baixa de paternitat és un gran pas endavant. Perquè també penso que és ben trist que un home no pugui implicar-se en la criança del seu fill perquè el model patriarcal li ha construït un rol de proveïdor. Però com és que no heu sortit abans a reclamar que volíeu estar més temps cuidant dels vostres fills?

 És a dir, jo com a dona, en un moment donat, vaig decidir conscientment que preferia passar més hores a casa amb les meves filles que pas no ascendir a una determinada posició o càrrec de responsabilitat a la feina. I ho vaig decidir perquè no volia perdre'm el que significava la criança. 

 D'altra banda, per a la dona d’avui la renúncia a la criança és tan gran, i la renuncia a la carrera laboral és també tan gran, que sovint el que fa és no renunciar a cap de les dues. Llavors, per poder tenir temps de treballar i a la vegada criar, moltes dones el que fan és renunciar d’elles mateixes i es queden sense temps d’oci, per fer esport, per cuidar-se … 

 Què passaria si jo, de cop i volta, delegués absolutament tota la cura de les meves filles a la meva parella? Socialment això encara es critica molt més a la dona que a l'home. Si l'home treballa de 6 del matí a 10 de la nit, i després se’n va a jugar a pàdel, o en bicicleta, no és criticable, però si ho fa una dona, sí. I aquesta és per mi la gran diferència. Ha d'arribar el dia en què sigui indiferent si un home o una dona prioritzen la seva carrera laboral o la criança dels fills i filles. I això encara no passa. A les dones no se'ls tolera tant que deleguin la criança.


En moltes cultures del món la dona encara és una possessió de l’home i un objecte d’intercanvi. Aquí això també ens passava però ho hem revertit. Quina explicació hi trobes? 

 Per una banda, han estat molts anys de lluita, de picar pedra, de rebre molta crítica, i fins i tot repressió, per reclamar aquesta igualtat. Per l’altra, penso que les societats democràtiques porten a aquesta evolució. En països sense democràcia això és molt difícil canviar-ho. D’altra banda, aquests canvis són progressius i una generació porta a l’altra. Una mica és com la sexualitat. Fa quaranta anys era un tema tabú i ara, en canvi, som en un altre moment gràcies a que les generacions que pugen han rebut una altra educació. 


El masclisme acabarà algun dia a la nostra societat?

 Jo sóc optimista. Antigament estava molt assumit que perquè els infants es comportessin calia pegar-los, o donar-los una plantofada de tant en tant “pel seu propi bé”. Els nostres pares van aconseguir revertir això i a les nostres generacions ja no ens ha passat. Es va entendre que el maltracte físic no era educatiu. Amb el masclime, a la llarga, passarà el mateix, perquè, entre d’altres coses, als homes no us surt a compte. Jo dic moltes vegades que moren més homes per culpa del model patriarcal que no pas dones. Fixa’t, als homes què us diu el model patriarcal? Que heu de ser forts, que heu d’aguantar la beguda, que heu de prendre riscos per demostrar que sou “mascles”, que heu de saber barallar-vos … I al final què tenim? Doncs que moren molts més homes per baralles, per excés de velocitat, per consum de drogues, i per actituds com aquestes, que no pas dones. El model patriarcal us constreny molt i no us està ajudant! Si tu no “necessites” anar molt ràpid amb el cotxe per demostrar que ets més “mascle”, doncs tindràs menys probabilitats de patir un accident. I això és així. 


S’acosta Sant Jordi, ens recomanaries un llibre?

 Sí, hi ha un conte adreçat a nens de 4 a 8 anys, i que vaig regalar als meus nebots. Es titula “Els homes plorem” i el seu autor és en Joan Turu.



















Antònia Castellana, primera alcaldessa de la democràcia a Molins de Rei: "L'atemptat a Carrero Blanco ens va canviar la vida"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 594, març 2024, pàg. 5





 El passat dijous 7 de març, Antònia Castellana –membre del col·lectiu feminista Les Heures i primera alcaldessa de la democràcia a Molins de Rei- va oferir a l’Espai Popular l’Escorça una xerrada titulada “50 anys de moltes coses” per donar a conèixer la història del moviment feminista molinenc. Per Castellana el punt d’inflexió va ser l’atemptat d’ETA contra l’almirall Carrero Blanco, del qual el passat 20 de desembre de 2023 en va fer 50 anys: 

“Aquell atemptat ens va canviar la vida. La dictadura va donar ordres d’escapçar el moviment antifranquista allà on pogués i aviat van arribar ordres de registre a tots els pobles. L’any 1973, hi havia a la vila un quarter de la guàrdia civil, una comissaria de la policia nacional i la guàrdia urbana, o sigui que estàvem ben vigilats! Van ser registrades la casa de l’Alfred Bofill, la casa del Buscà, la casa del Garriga, i no em voldria deixar ningú. Afortunadament, l’ordre de registre de casa meva anava a nom de Francisco Castellana, el meu pare, i jo els vaig dir que no hi era i que no podien passar, que el trobarien a l’Ajuntament on treballava. Així vaig guanyar temps i amb els companys vaig poder amagar i cremar tot allò que ens podia comprometre. Malgrat tot, van acabar trobant unes octavetes i es van endur el meu pare al quarter, on ja hi havia joves molinencs detinguts.  

 El meu pare sempre m’explicava que en sentir com estomacaven el Manel Palau, i d’altres, va demanar insistentment que volia anar al lavabo i d’aquesta manera va aconseguir que deixessin d’atonyinar-los. L’acusació contra el meu pare era d’un any de presó i va haver d’anar a judici a Madrid, al Tribunal de Orden Público. Però el judici no es va arribar a celebrar. El fiscal en va retirar els càrrecs quan va veure que el meu pare entrava acompanyat de l’alcalde Puiggarí i del secretari municipal. El pare de la Gemma Tribó també hi va anar com a testimoni, perquè aparcava el cotxe al garatge del meu pare, i la Parròquia també va escriure un document on li donava suport. La conclusió final va ser que el garatge del meu pare sempre estava obert i que qualsevol hauria pogut llençar allà aquelles octavetes. A la tarda tots van tornar a Molins de Rei. Sort que tota la causa anava a nom del meu pare perquè si arriba a anar a nom meu em trinxen. Això són coses que no s’obliden”. 


 En plena dictadura, els primer grup de dones es trobava sota el paraigua de la Parròquia amb el nom de “Grup de drets humans” i era un col·lectiu intergeneracional amb mares i filles, com la mateixa mare de l’Antònia, la Maria Aregall, o la mare de la Mercè Sellés, la Dolors Comelles. Amb l’assoliment de la democràcia, a les primeres eleccions municipals del 1979 l’Antònia va ser una de les 30 dones alcadesses que van sortir escollides a tot Catalunya, i tots els ajuntaments del PSUC van implementar mesures a favor de la dona, com ara els Centres de Planificació Familiar. “Recordo que la meva mare hi anava de voluntària, una dona que havia tingut cinc fills!”, va dir rient.


 Després de repassar d’altres fites del col·lectiu feminista molinenc, com la recollida d’aliments per als obrers de les moltes vagues que hi havia llavors a la comarca, la participació en l’organització a la vila del Congrés de Cultura Catalana, de l’Assemblea Democràtica, l’organització de xerrades i debats -un d’ells amb la Teresa Pàmies-, etc, l’acte va acabar amb un col·loqui on es va debatre en quin punt es trobava el moviment. 


 Mentre hi havia qui deia que els temps no es podien comparar perque moltes fites s’havien assolit i que, en conjunt, avui es viu millor que no pas fa cinquanta anys, d’altres feien èmfasi en que la utopia continuava igual de viva, però amb uns reptes majúsculs: “A la nostra època lluitàvem per la derogació de les lleis franquistes que anaven contra la dona, o pel dret a l’avortament, o per un centre de planificació familiar, i ho aconseguíem, vèiem els fruits de la lluita, ara, en canvi, els joves lluiten perquè s’acabi la guerra de Palestina, o contra el canvi climàtic, o contra l’especulació de l’habitatge, uns reptes molt més difícils i que han fet pujar la quimera molt amunt”, va declarar una assistent.


 La conductora de l’acte va recordar que l’Espai Popular l’Escorça és un espai ocupat, propietat d’un fons d’inversió “voltor” que pretén especular amb ell, i que el proper 11 d’abril els diferents col·lectius que hi són seran desallotjats. Actualment aquest local és la seu del Grup Excursionista Alternatiu (GEA), la plataforma SOS Rierada, Molins amb Palestina, i el col·lectiu feminista Les Heures.




















Josep Cuscó Moyes, agricultor: "Amb els anys la Política Agrària Comuna s’ha anat pervertint"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 593, febrer 2024, pàg. 8-9


 Els germans Josep i Xavier Cuscó Moyes són pagesos i comercialitzen les seves produccions d'hortalisses i fruita dolça al detall. Al mateix temps, el Josep és membre des de l’any 2009 de la Comissió Permanent Nacional del sindidat Unió de Pagesos, del qual n’es el responsable de la política territorial, l’aigua, els autònoms, els mercats municipals i les relacions amb les ONGs. Tambe és el representant del sindicat en el Consell d'Administració de l'Agència Catalana de l’Aigua (ACA). En aquesta entrevista conversem amb el Josep Cuscó (Molins de Rei, 1960) sobre l’agricultura a la nostra comarca i les reivindicacions que aquests dies estan fent pagesos catalans i de tota Europa.









Com definiries la vostra empresa?

 Som una empresa familiar formada pel meu germà Xavier i jo, amb unes terres de conreu de 3,5 hectàrees de superfície, en les que produïm hortalisses, verdura i fruita, bàsicament préssecs, prunes i pomes. Aquesta producció la venem al detall en una parada del Mercat de Sabadell els dimarts, dimecres, divendres i dissabte. Els dissabtes al matí també som a la plaça del Mercat de Molins de Rei en l’anomenat “Mercat de pagès”, junt amb la resta de pagesos de la vila.



Pel que veig tot són conreus de regadiu. Com es fa el reg?

 A través del Canal de la Infanta, el qual pertany a la Junta del Real Canal de la Infanta Luisa Carlota de Borbón, una entitat privada que té la seu central a Barcelona. Allà és on es fan les reunions dels diferents propietaris en les quals Molins de Rei hi té dos representants. A través d’aquesta infraestructura hidràulica els diferents pagesos del marge esquerre del riu reguem els nostres trossos per torns. 



El reg es fa per inundació?

 Sí, perquè som en una zona deltaica i tenim un aqüífer a sota. Amb l’ACA vam acordar que el reg per goteig no era prioritari aquí. L’avantatge de regar un terreny pla per inundació és que l’aigua s’escampa i s’infiltra de nou cap a l’aqüífer tornant-lo a carregar. D’altra banda, en aquesta infiltració l’aigua també fa baixar les sals minerals, fet que evita la salinització del sòl.   



Per què? 

 Quan es rega per goteig l’aigua es concentra en uns punts concrets, i això fa que la sal que té el sòl pugi dels estrats inferiors cap a la superfície, amb el que cal fer uns tractaments de neteja per evitar que el sòl es salinitzi i deixi de ser fèrtil. En canvi, quan regues per inundació, fas baixar avall la sal dels minerals que l’aigua dissol.



Tenint el el reg assegurat a través del Canal de la Infanta no us fa patir que no plogui?

 Home, és clar que ens fa patir! Les plantes, encara que les reguis, sempre agraeixen que hi hagi pluja perquè es netegen per dalt i creixen amb més vigor. A part, la pluja és fonamental per netejar els arbres fruiters de la pols i la contaminació. És clar que qui més pateix la manca de pluja és el conreu de secà, que està treient unes collites molt minses. A la nostra comarca això ho veiem a les zones de muntanya, a Torrelles de Llobregat, per exemple, on hi ha una gran plantació de cirerers. Abans plovia cada quinze o vint dies, o podia estar un mes sense ploure però sempre acabava fent alguna cosa, ara en canvi potser estem dos mesos, o dos mesos i mig, sense veure ni una gota. D’altra banda, l’any 2008 ja vam viure una sequera semblant i llavors sí que ens va agafar desprevinguts. Ara, en canvi, gràcies a les mesures que es van prendre, s’ha pogut dossificar la campanya de reg i allargar-la tot i fer més de 40 mesos que no plou, o que plou per sota de la mitjana. Ara bé, si no plou, això canviarà i també tindrem limitacions.



Als anys setanta del segle XX moltes famílies de la vila es dedicaven a la pagesia i ara ja no hi són. Per què?

 Hi ha diversos factors, la industrialització, el creixement dels pobles, les infraestructures de comunicació que ens han anat deixant sense terreny agrícola. A l’època que tu dius tot el polígon del Pla eren camps de conreu, i tot el barri sencer de la Granja també ho eren! A part d’això, també s’ha de dir que els pagesos de llavors tenien el pensament de que els seus fills no treballessin la terra i fessin una feina més còmode i segura de dilluns a divendres. Pensa que els pagesos treballem de dilluns a diumenge!



I com és que la vostra família encara s’hi dedica?

 Jo ho he fet sempre tota la vida. Ja ho havia vist fer a l’avi, als pares, ... Ara només em queda un any i mig per jubilar-me, i la meva filla no continuarà, o sigui que a la nostra família tampoc no hi haurà relleu. 



Llavors quin és el futur de l'activitat agrària a Molins de Rei?

 Sempre hi haurà algun pagès professional que segueixi, però no seran tants com hi havia abans. La societat ha de menjar, i algú o altre haurà de produïr-lo, i si hem d’esperar que el menjar ens vingui de l’altra punta del món ... anem malament! De fet, per això és va crear el Parc Agrari del Baix Llobregat, una reserva estratègica de sòl agrícola per impedir la urbanització total de la comarca i garantir l’abastiment alimentari.   



Enguany es commemora el 50è aniversari de la fundació del sindicat Unió de Pagesos, del qual tu fa quinze anys que formes part de la Comissió Permanent Nacional. Podries explicar-nos breument la feina que hi fas?

 Sí, concretament sóc el responsable de política territorial, aigua, autònoms, mercats municipals i relacions amb ONGs. Per política territorial hem d’entendre tota la legislació que afecta la pagesia, per exemple la Llei dels Espais Agraris, que buscava ordenar la gestió d’aquests espais a Catalunya. Pel que fa als autònoms, represento el sindicat a les taules sectorials que hi ha i que el govern convoca per discutir lleis que vol aprovar i que ens afecten. I finalment, en els mercats municipals, defensem els pagesos de les mesures que prengui l’Administració i que ens puguin perjudicar. Per exemple, a l’època de la pandèmia, van obligar a tancar tots els mercats municipals però van permetre obrir les grans superfícies. Això ho vam lluitar perquè era un contrasentit i al final vam aconseguir que ens deixessin obrir. També represento el sindicat al Consell d’Administració de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), on es discuteixen temes com el tant per cent de regs, la quantitat d’aigua que es pot destinar a la ramaderia, etc.  



Aquesta entrevista l'estem fent en plena setmana de mobilitzacions de la pagesia a nivell europeu. Tu has format part de l’organització de les “tractorades” de protesta. Pots fer-nos una valoració de tot plegat? 

 Les mobilitzacions es van fer el 7 de febrer a Barcelona, el 13 de febrer, i el 21 de febrer a Madrid, i es van fer conjuntament amb la resta de sindicats estatals. Unió de Pagesos és membre de la confederació estatal Union de Uniones de Agricultores y Ganaderos. Els altres sindicats que hi ha són COAG (Coordinadora de Organizaciones de Agricultores i Ganaderos), UPA (Unión de Pequeños Agricultores y Ganaderos) i ASAJA (Asociación Agraria de Jóvenes Agricultores). A part de mobilitzar-nos, el nostre sindicat es va reunir diverses vegades amb el Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, on vam tractar diferents temes com ara com es compensaran els pagesos que no van poder regar a través del Canal Segarra-Garrigues i el Canal d’Urgell, etc ... I jo, com bé dius, m’he fet un fart de tractar amb el director general de la policia per preparar les “tractorades”, acordar les carreteres per les que passaríem, etc.



Arran d’aquestes protestes la Comissió Europea ha retirat el pla per reduir l'ús de pesticides.

 Aquesta mesura ha estat cosmètica perquè el Parlament Europeu ja havia rebutjat aquesta legislació que va presentar la Comissió sobre els fitosanitaris, els quals eren reduïts dràsticament al 50%,  i sense haver-ho parlat amb el sector! És com si retiressin de cop els medicaments pel mal de cap! Les plagues s’han de combatre, perquè si no et quedes sense collita. 



La Política Agrària Comuna (PAC) és un sistema de subvencions que té els seus orígens en la Europa devastada per la segona guerra mundial, on calia garantir l’alimentació del continent i al mateix temps assegurar que els països de la futura Unió Europea no es farien la competència entre ells.

 Exacte, calia garantir el menjar i al mateix temps limitar la producció perquè els preus no es disparessin, tot compensant els pagesos del sector del cereal i la ramaderia amb  subvencions. El problema és que amb els anys la PAC s’ha anat pervertint. La Unió Europea té molts interessos i per aconseguir avantatges de països tercers, o poder comerciar amb organitzacions com Mercosur, sempre ha fet servir com a moneda de canvi l’agricultura. Quan negocien a fora diuen: “A canvi d’aquesta determinada cosa que volem us deixarem vendre els vostres productes agrícoles i ramaders a Europa”, i llavors arriben aquí tot de productes a preus rebentats, que no compleixen les mesures de qualitat i control que sí que hem de complir nosaltres i amb els quals no podem competir. Aquesta competència deslleial, al costat de la pujada dels costos de producció, i la disminució de guanys per culpa dels preus imposats pel monopoli de les cadenes de distribució, és el que ho ha fet esclatar tot.   



Què és el que més t'agrada de la teva feina?

 Que treballes en plena natura i que és una feina que sempre és diferent. No és una feina encaixonada, rutinària, monòtona, on treballes engabiat ... A pagès hi ha molta incertesa, sempre estàs mirant el cel, no tens res segur, fas una plantada i no saps si la colliràs, i això fa que cada dia sigui nou i que t’aixequis sense saber què passarà. No hi ha mai una anyada igual! A part de que jo no només treballo al camp llaurant o plantant, també vaig a mercat ... D’altra banda, l’agricultura que estem fent ara no s’assembla en res a la que es feia fa seixanta o setanta anys: han canviat les llavors, les maneres de plantar ... Abans, per exemple, un arbre fruiter el tenies 40 o 50 anys, ara, en canvi, als 10 o 12 anys ja en fas una arrancada general per plantar-ne de nous, que faran més producció i seran més resistents.