Montserrat Castillo, Doctora en Història de l'Art: "Cal fer un museu de la il·lustració i del còmic català que tingui per missió conservar, estudiar i difondre l’obra dels nostres creadors"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 589, octubre 2023, pàg. 8-10



 La Dra. Montserrat Castillo, historiadora de l'art especialitzada en il·lustració, va comissariar fa quinze anys l'exposició "Madorell, una vocació pel còmic" que es va poder veure a Ca n'Ametller del 25 de setembre de 2007 al 3 de febrer de 2008. Anteriorment, l'abril del 2006, havia comissariat l’exposició "Madorell, la col·lecció de la Biblioteca de Catalunya", organitzada per mostrar l’obra original que la família havia donat a aquesta institució pública per a la seva conservació i estudi. 

 En l'any del centenari del naixement de Josep Maria Madorell (1923-2004), conversem amb ella per recordar aquest molinenc, declarat per unanimitat Fill Predilecte de Molins de Rei el 29 de juliol del 2004, mig any després de la seva mort, i homenatjat des de l'any 2011 amb una escola de la vila que porta el seu nom. 








Per què us van venir a trobar per comissariar aquestes exposicions sobre l’obra de Josep M. Madorell? 

 A la Biblioteca de Catalunya ja em coneixien com a investigadora de la il·lustració perquè bona part de la meva tesi doctoral -“Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants”- es va basar en el seu fons patrimonial, així com el de l’Àrea Infantil de la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu, que es troba en el mateix edifici. Per això, quan van decidir exposar l’obra original de Josep Maria Madorell, van pensar en mi. I va ser arran d’aquesta exposició que la llavors directora de la Biblioteca de Catalunya, Sra. Dolors Lamarca, parlà de mi al Sr. Pere Madorell –germà del Josep Maria-, i va ser ell qui em va posar en contacte amb l’Ajuntament de Molins de Rei.


Teníeu abans algun vincle amb Josep M. Madorell? 

 El meu vincle amb Josep M. Madorell era el millor de tots els vincles possibles, el que deixa la petja més profunda: la de lectora assídua de la revista Cavall Fort. 


En el catàleg de l'exposició que vau comissariar a Molins de Rei expresseu que "el record d'un artista s'esvaeix si la seva obra no ha estat estudiada". La vostra investigació buscava omplir aquest buit pel que fa a Josep M. Madorell? 

 Exactament. No vol dir que una exposició, o dues, o uns quants estudis, puguin situar un artista al lloc que li correspon, però no es pot negar que el què s’ha exposat, i sobretot les investigacions publicades, ja queden per a la història i a l’abast de nous recercadors.


L’escriptor Albert Jané -durant molts anys director de la revista Cavall Fort- afirma que si els còmics de Josep M. Madorell s'haguessin publicat i venut a l'estranger n’hauria fet molts més. Hi esteu d’acord? 

 No del tot, perquè la difusió d’historietes, còmics o llibres en general, no és qüestió de sort, és qüestió de feina editorial, de creure en l’obra que publiques i difons. Es tracta de demanar ajut per a  traduccions -que n’hi ha-, d’anar a fires internacionals, i de fer servir els mitjans digitals i les xarxes perquè l’obra no només es trobi a les biblioteques. Per descomptat que en Madorell creà una obra extraordinària que podria competir amb les millors del món, però no crec que ell tingués aquesta ambició. Crec que en tenia prou amb fer el que li agradava i donar plaer i bellesa als infants de Catalunya.


Josep M. Madorell va viure tot el franquisme -tenia tretze anys quan va esclatar la Guerra civil-, i no es va professionalitzar com a dibuixant fins l’any 1969, quan tenia quaranta-sis anys. Fins llavors sempre va haver de treballar a la indústria tèxtil i dibuixar a les nits, quan tenia temps lliure. Això també hi deu haver influït? 

 Evidentment, el franquisme -i la seva continuació-, amb la persecució i menysteniment constant de la cultura catalana, no va ajudar a cap de les produccions, ben al contrari, hi va posar pals a les rodes. D’altra banda, ell tenia una modestia innata i mai volia “figurar”, fins al punt que era molt reaci a tota mena de relacions socials exceptuant família i amics. És evident que aquest tarannà discret, fins i tot retret, no l’ajudava a difondre la seva obra, però repeteixo, això ho resol un bon editor i un excel·lent representant.





Una vegada, l’escriptor Joaquim Carbó -autor dels guions dels vuit àlbums de les aventures d’en Pere Vidal- li va proposar a Madorell fer una darrera aventura de Pere Vidal però en temps real, de manera que, si l'any 1966 els personatges vorejaven la trentena, ara tots estiguessin al voltant dels seixanta-cinc anys. 

 En Madorell s'hi va oposar, “els herois del còmic no moren ni envelleixen!” li va dir, i tenia raó, però crec que la idea de Carbó era excel·lent, una idea pròpia d’un gran escriptor. M’hauria agradat llegir aquesta darrera aventura, veure els personatges envellits, potser rondinaires, potser feliços ... qui sap? De totes maneres, Carbó, com a autor de les novel·les d’en Pere Vidal, i també com a adaptador de la pròpia obra a còmic, podria avui continuar la saga si ho considerés convenient. És cert que ja no podrà comptar amb l’art de Josep M. Madorell, però no hi ha personatge universal que no hagi estat interpretat i il·lustrat per diversos creadors. Personalment, m’agradaria molt que ho fes. Les llegiria. Joaquim Carbó és un autor formidable -tot i ara ser molt gran- i seria una manera de ressucitar avui l’obra de Madorell, de mantenir el seu record viu. Però això no passarà fins que no s’hi interessin autors i editors, i sobretot el públic.


Les aventures d’en Massagran van ser dues novel·les publicades l’any 1910 per Josep M. Folch i Torres amb il·lustracions del dibuixant Junceda, i que l’any 1981 i 1983 van ser adaptades a còmic gràcies als guions de Ramon Folch i Camarasa –fill de Folch i Torres-, i els dibuixos d’en Madorell. 

 Sí, i després ells dos van continuar la saga amb noves aventures fins arribar a fer tretze àlbums més! Les novel·les d’en Massagran de principis del segle XX van consagrar Josep M. Folch i Torres com a escriptor per a infants i li van donar celebritat; el mateix li passà a Junceda, i no cal dir que enriquiren en Baguñà, l’editor. Aquell fou un moment especial de la història de Catalunya. Literats i artistes deixaven de fer el seu “gran art” per treballar per als infants en obres populars, reproduïdes mecànicament. Pensaven que era fonamental formar els futurs ciutadans de Catalunya i que fer-ho era una responsabilitat seva, la dels millors creadors. 

 Fou un moment prodigiós i no s’ha tornat a repetir en la nostra història a tanta gran escala. Però no hi ha prestigi, ni record, si es perd una guerra tan terrible com la Guerra civil espanyola, i després ve una dictadura que fulmina la renovació de la cultura catalana que s’havia construït durant un segle amb tant d’esforç. En el cas de la nova versió de les aventures d’en Massagran, de la mà de Madorell i Folch i Camarasa, és clar que van revifar ambdós autors, l’escriptor Josep M. Folch i Torres i el dibuixant Junceda, però cal molt més que això per a que no es “difuminin” els nostres creadors del passat. Com he dit abans, cal investigar-los i publicar les investigacions, i sobretot cal un “Museu de la il·lustració i el còmic català” que tingui per missió conservar, estudiar i difondre la seva obra. Els originals estan dispersos entre diferents institucions -no sempre prou col·laboratives entre elles-, i encara ho estan més, de dispersos, entre col·leccionistes i particulars. Un patrimoni que es perd.




En els vostres estudis també afirmeu que l’obra de Josep M. Madorell és un model de bon gust, de refinament i d'humor. 

Efectívament, a Madorell no li cal la burla fàcil per fer riure, ni la crueltat, ni riure's de la dissort o dels problemes dels altres -possiblement per això no s'havia apuntat al carro dels Pulgarcito, DOT i d'altres, que caracteritzen i simbolitzen l'humor per a infants del període franquista. A l’obra de Madorell, la gràcia i la simpatia provenen de l'enginy i l'acudit, de la finor d'una ment aguda però mai punyent. Per ell era molt important no ofendre ni jutjar mai a ningú. Feia el que li sortia del cor i prou, sense cap mena de bel·ligerància.


Parlem de la part tècnica de l’obra d’en Madorell. Què voleu dir quan afirmeu que va triar el dibuix de “línia clara”? 

Ell va triar la tècnica de dibuix de “línia clara” en contraposició a les ombres, el clarobscur i la foscor, les quals permeten al lector somniar i inventar tota mena de detalls perquè només es veu part de l'escena, amb el que cal endevinar la resta, i això propicia el misteri, la intriga i, fins i tot, la por. En canvi, Madorell, havent optat per la “línia clara” -a l’estil de Junceda i Hergé-, adquireix un compromís amb la realitat i es veu obligat a desvelar tot allò que és a l'entorn dels personatges. Amb aquesta tècnica, la intriga ve per la successió de les imatges, pel seu ritme i pel contingut de les escenes, no pas per allò que queda ocult.


També afirmeu que el dibuixant que tria aquesta tècnica tria també “l'esclavatge de la documentació”. 

És clar, perquè tot ha de ser dibuixat de forma molt realista i amb tots els detalls. De fet, Josep M. Madorell va deixar, en morir, una autèntica biblioteca amb un munt de llibres i enciclopèdies temàtiques d'allò més variades: del mar, de la natura, d'història de l'art, de l’arquitectura, ... Ell mateix va expressar que li agradava que tot fos ben autèntic, però que per falta de pressupost no havia pogut fer grans viatges per documentar-se sobre com eren els llocs on passaven les aventures dels seus personatges. Només quan l'acció s’esdevenia en llocs propers hi anava i en feia fotografies per dibuixar-ho fidelment, com ara els ports d'Arenys i de Barcelona, del funicular del Tibidabo, o d’altres.





Aquesta revista va gaudir de la col·laboració dels dibuixos de Josep M. Madorell des del setembre de 1961 fins a l'abril de 1985. 

Oh, i tant! Particularment populars van ser els personatges Peret Blanc i la Pona. Els infants, amb la seva espontaneïtat, paraula fàcil, barreja de malícia i d'innocència, i, sobretot, amb la seva mirada nova i fresca, lliure de prejudicis, esdevenen idonis per explicar els fets de l'entorn, ja siguin culturals, socials o polítics. 


Hi trobeu relació entre la Pona i la Mafalda, el personatge inventat pel dibuixant argentí Quino l’any 1964?

 Crec que la Pona era una nena prou veritable i que es devia als infants lectors, en canvi Mafalda fou pensada per a adults, això és clar. No són comparables. Madorell no necessitava per a res inspirar-se en la menuda i precoç argentina. A més, en totes les èpoques s’han pres infants com a protagonistes, per a amagar-se rere d’ells i explicar allò que seria massa feixuc, o perillós si fos dit en llenguatge adult, científic i seriós.


Madorell afirmava que un bon còmic ha de ser de qualitat, ben ambientat, documentat i que sàpiga explicar una bona història amb imaginació, amb claredat i sense buscar coses massa complicades. Va ser aquesta la clau del seu èxit? 

El seu èxit es va deure a què va fer l’obra que volia fer, i que al mateix temps era l’obra que el públic lector d’aquella època necessitava. També a que no hi va escatimar esforços, ni exigència, i a que mai va decebre ni els editors, ni el seu públic. Tots plegats van trobar-se.  


Quin futur li veieu al còmic i a la literatura escrita en general? 

Bo, és clar. Els relats han fascinat l’ésser humà des dels orígens. Què hi pot haver de millor que escoltar, llegir, veure o interpretar una bona història, imaginar-la i donar-li forma? En això no hi haurà mai cap crisi, creieu-me. D’altra banda, el còmic és agradable i fàcil de llegir, i per això atrapa tothom: infants, joves i adults. Només dir que des del 1981 es celebra anualment el “Còmic Barcelona” -abans “Saló del Còmic”- i sempre ha tingut i té molt d’èxit. 


Per acabar, voldrieu adreçar algun missatge a les persones que llegiran aquesta entrevista? 

Només donar-los les gràcies per interessar-se per Josep M. Madorell, per la seva persona i la seva obra. Ell va viure i va treballar per a tots vosaltres, els seus conciutadans. Recordeu-lo.











Albert Segura, productor tècnic: "Tenim una Festa Major molt consolidada on tothom sap el paper que hi ha de jugar"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 588, setembre 2023, pàg. 10-12



 L’Albert Segura (Molins de Rei, 1986) va fundar amb només vint anys la seva pròpia empresa dedicada a la producció tècnica d’espectacles, i des de l’any 2007 treballa a la Festa Major de la vila fent tasques de producció i de regidoria d'espais. Al mateix temps, l’Albert també ha estat implicat en un munt d’entitats de la cultura popular: Amics del Camell, Consells dels Pastorets, Colla Gegantera, Grallers de Molins de Rei, Ateneu Mulei … Aprofitem aquesta doble vessant seva per conèixer com es viu la Festa Major des de la “sala de màquines” i com veu el seu futur.  










La teva empresa es diu Kina Moguda Produccions SL, oi? 

 Sí, és una societat limitada unipersonal, treballo pel meu compte prestant serveis professionals per a les empreses que em contracten. Segurament la gent coneix més el que és la producció artística però en el meu cas sóc productor tècnic. La meva feina consisteix en organitzar tota la logística per portar a terme un esdeveniment a nivell de llums, vídeo, infraestructura, …  

   
Pots posar-nos algun exemple de feines que has fet? 

 Pel que fa a grans esdeveniments, he treballat en els equips de producció de les grans manifestacions de l’11 de setembre de l’Assemblea Nacional Catalana a l’època que n’era presidenta la Carme Forcadell. Per exemple, la manifestació de la “V”, l’onze de setembre del 2014, amb un milió vuit-cents mil manifestants, o la manifestació del 2015 del “punter”, que es va fer a l’avinguda Meridiana de Barcelona, també amb més d’un milió de persones … Pel que fa a empreses privades, rebo encàrrecs especialment del sector farmacèutic, els quals són un repte perquè treballes amb estrangers, amb una barrera idiomàtica i cultural que has de superar per entendre el que volen. Les tecnologies audiovisuals evolucionen molt ràpid i estar constantment al dia de totes les innovacions no és cosa fàcil. La sort és que a Molins de Rei els que ens dediquem al sector audiovisual som pocs però ben avinguts i ens ajudem entre tots. Per exemple, l’Oriol Roig fa rodatges i més d’una vegada m’ha encarregat la il·luminació per a espots publicitaris.  


I a Molins de Rei? 

 Des de l’any 2007 treballo a la Festa Major fent tasques de producció i de regidoria d'espais, i des de fa dos anys també treballo en l’organització de la Fira de la Candelera a través de l’empresa Expogestió. D’altra banda, pel fet d’haver estat actiu en el meu lleure personal en moltes entitats de cultura popular porto molts anys picant pedra a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament.


I què ens en pots dir de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament? 

 Com a professional, i com a vilatà, crec que s’ha de redactar d’una vegada un pla estratègic cultural de Molins de Rei. Tenim molta cultura popular i molts artistes que treballen diverses disciplines però això no està ordenat. Tot es va encabint sota l’etiqueta de “cultura” o de “festa major”. Al mateix temps, la Regidoria de Cultura no té múscul i li falta personal. Si la cultura és tan important no pot ser que només hi hagi un tècnic municipal en aquest àmbit. No pot ser que la mateixa persona s’encarregui de portar els temes de la biblioteca, del museu, de les entitats, de preparar el Sant Jordi, la Festa Major, l’espai d’entitats Collserola … Les coses surten perquè al final de la cadena hi ha bons professionals. Per exemple, en el cas que conec de la producció de la Festa Major, el tècnic de cultura sol no pot. Ens hem de repartir amb ell la feina tant de preproducció com de producció, i sobretot la regidoria d’espais durant els dies de la Festa Major perquè és impossible que l’únic tècnic de cultura municipal que tenim estigui a tots els actes. Repeteixo, si volem que la cultura a Molins de Rei tingui múscul, per començar hi ha d’haver més personal en aquesta regidoria.


I d’equipaments culturals com estem? 

 A Molins de Rei tenim dos teatres que pertanyen a dues associacions privades però ens falta un espai escènic públic. I el pitjor és que ja el teníem i el vam deixar perdre! M’estic referint al teatre que hi havia al primer pis de l’edifici original de la Federació Obrera. Aquell teatre s’hagués hagut de conservar, ampliar i potenciar, i ara tindríem un espai escènic municipal on s’hi podrien representar diversitat de disciplines artístiques. 


Darrerament l’Ajuntament ha contractat un assessor cultural que ha programat un munt d’actes… 

 És cert que, aquests dos darrers anys, des de l’Ajuntament s’ha fet el cicle “molinencs i molinenques”, però la meva sensació personal és que s’ha fet per omplir l’agenda sense tenir en compte que el públic objectiu al qual s’adreçava era molt reduït, les cinc-centes persones a tot estirar que a Molins de Rei sempre es mouen i ja de per sí assisteixen a aquest tipus d’actes. Jo no en tinc la fórmula, i no dic que sigui fàcil, però cal pensar també en activitats adreçades a un públic més ampli.


Què més es pot millorar? 

 La comunicació. No hi ha un únic lloc on surtin tots els actes que es fan a Molins de Rei i on hi puguis acudir regularment per estar-ne al corrent. Si entres al web municipal ni molt menys et sortirà tot el que es fa, ja sigui organitzat per l’Ajuntament o per les entitats. Si ja se sap que ara al setembre vindrà la Festa Major, després vindrà el Festival de Cinema de Terror, i després vindrà una altra cosa, per què no es fa una agenda cultural semestral que permeti als molinencs saber amb temps tot el que es farà?


Recentment diversos professionals i persones vinculades a entitats han creat un "Moviment per la Cultura de Molins de Rei". 

 Sí, personalment he donat suport a les demandes d’aquest moviment i el segueixo com bonament puc entre la feina i la conciliació familiar, ja que amb la meva parella tenim dos fills petits, el Pere de cinc anys, i la Bruna de tres anys.


Les tres demandes principals d’aquest col·lectiu són la creació d’un consell o taula per la cultura, un cens d’artistes i professionals culturals, i un pla director de cultura a curt i llarg termini. 

 És que això és el mínim que s’ha de fer. Saber on som i on volem anar, i quins recursos necessitem per arribar-hi. La cultura ha de ser un punt de cohesió i trobada, i també una eina transformadora. A més riquesa cultural, més coneixement i més sentit crític tindrà la ciutadania. Actualment hi ha disciplines culturals que fa trenta anys no existien i que les estem deixant de banda. Si les programéssim i les donéssim a conèixer segur que hi hauria gent interessada que hi participaria i que ara, en canvi, no se sent interpel·lada pel que es programa i es queda a casa. Aquesta seria una de les funcions del cens d’artistes. A la vila hi ha molts artistes de diferents disciplines que no s’han plantejat mai fer projectes conjunts perquè entre ells no es coneixen.


Parlem de la Festa Major. Què significa per a tu? 

 Sobretot un moment d’alegria i de retrobada, i en el cas de les entitats de Molins de Rei, un moment per mostrar tota la feina que han fet al llarg de l’any. En definitiva un moment de sentir-te orgullós de ser molinenc i de treure el millor de tu mateix.


Tu que hi treballes des del 2007, des de quan es comença a preparar a nivell tècnic? 

 Per anar bé s’hi hauria d’estar treballant tot l’any però per la manca de personal esmentada abans, s’hi comença a treballar un cop passat Sant Jordi. Llavors es posen damunt la taula les propostes noves, es parla amb les entitats, … L’objectiu és tenir-ho tot bastant tancat abans de l’estiu. Això és la teoria, a la pràctica això no sempre passa, per exemple aquest any, que hi ha hagut eleccions i s’ha hagut de constituir un nou Ajuntament en ple mes de juny. Però no cal patir perquè tenim una Festa Major molt consolidada, que està molt treballada i on tothom sap el paper que hi ha de jugar.  


Hi ha algun dia de la Festa Major especialment complicat? 

 Quan Sant Miquel cau entre setmana tots els actes tradicionals relacionats amb la diada tenen una minva de participació degut a que molts vilatans no tenen festa perquè treballen fora de Molins de Rei. Només que caigui en divendres ja es nota la diferència i et trobes amb unes matines del Camell amb molta gent. També hi va haver una època en que tot s’havia de fer a la Plaça de la Llibertat i era un autèntic “joc del tetris” haver d’encabir totes les activitats allà. Mentre es feien les actuacions de la tarda havies de fer les proves de so per les activitats de la nit i era bastant complicat. Tan a nivell d’Ajuntament com a nivell d’entitats hi havia la creença que els actes no es podien solapar. Afortunadament, amb els anys, tant els uns com els altres han vist que hi ha públic per tot, i que es poden fer coses a la mateixa hora en diferents espais i no passa res. Això a nivell tècnic ens ha anat molt bé perquè ara a la Plaça de la Llibertat a la tarda no s’hi programa res i així podem preparar totes les activitats de la nit tranquil·lament.


Per la Festa Major n’hi ha prou amb els professionals del sector audiovisual de la vila o necessiteu reforços? 

 En la part de producció tècnica hi treballen com a proveïdors empreses molinenques com Sonitrons, el Pere Vila si fem cinema, i persones “freelance” que són de Molins i que es contracten com a tècnics. Però evidentment la Festa Major és molt gran i també s’han de contractar proveïdors de fora. D’altra banda, hi ha empreses molinenques dedicades a l’audiovisual d’esdeveniments que a la Festa Major no hi tenen cabuda, però que a la Fira de la Candelera sí que hi participen, per exemple l’empresa Vid Visual Group del David Garcia. 


Hi ha algun acte concret que depengui només de tu? 

 Com a regidor d’espais de la Festa Major toco totes les tecles per vetllar que tot estigui a punt i que les coses comencin a l’hora programada i en l’espai assignat. Si he de destacar alguna cosa, destacaria per la seva envergadura, la regidoria de l’escenari de la Plaça de la Llibertat, que és la part central que esmentàvem abans, i on hi ha la infraestructura més gran de la Festa Major. Aquí s’han de fer complir els horaris dels diferents grups que hi actuen, coordinar el muntatge i el desmuntatge, fer tancar a l’hora els bars del recinte, etc …


Els actes centrals giren al voltant del Camell i ara del Camell Petit. Tu que has estat president dels Amics del Camell, això és una gran responsabilitat, no? 

 Sí que ho és, però també vull dir que un dels actes que amb els anys ha anat guanyat més adeptes és la Trobada de Gegants que organitza la Colla Gegantera i que cada cop és més espectacular. Els molinencs ens hem de sentir molt orgullosos d’aquesta trobada gegantera perquè és molt famosa arreu del territori i totes les colles hi volen venir perquè és un prestigi ser-hi. Ja siguin els actes del Camell o dels Gegants, portar-los a terme és un repte perquè vols que tot surti bé i això és molt complicat quan l’organitzador és una associació formada per voluntaris i que té els recursos que té.


Com veus el futur de la Festa Major de Molins de Rei? 

 A mi no em desagrada el model que tenim de Festa Major. Moltes persones valoren la qualitat d’una festa major segons els concerts que s’hi fan, i a Molins de Rei, ni per infraestructura ni per pressupost no podem portar els grans grups musicals del moment. En canvi, hem aconseguit programar un gruix d’activitats que si vols fer-les totes no aniràs a dormir fins l’últim dia. Sí que és cert que, a mesura que passin els anys, el model haurà de canviar per força perquè a Molins de Rei ens estem quedant sense grans espais. El dia que l’aparcament de la Plaça de la Llibertat s’edifiqui i es converteixi en blocs de pisos haurem de fer un replantejament perquè l’espai de la plaça quedarà més reduït, i més si es decideix urbanitzar-lo. Ara mateix en aquesta Plaça hi tenim una llosa plana que ens va perfecte per fer-hi qualsevol cosa. Per tant, quan això passi, s’haurà de fer l’escenari gran en un altre lloc, o escenaris més petits repartits en diferents espais. Sigui com sigui, en això ja s’hi hauria de començar a pensar ara.  






Rafael Armada torna a guanyar un concurs internacional de fotografia

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 588, setembre 2023, pàg. 25








 El molinenc Rafael Armada Casales ha guanyat una Medalla d'Or en l’edició de 2023 del prestigiós concurs internacional de fotografia d’aus "Bird Photographer of the Year" (Fotògraf d’aus de l’any). El certamen té diverses categories, i el Rafael ha guanyat el primer premi en la categoria “Aus en vol” per la fotografia d’un colibrí, i una menció d’honor a la categoria de retrats per la fotografia d’un pingüí reial. “El colibrí de bec d’espasa (Ensifera ensifera) és l'au amb el bec més llarg del món -pot arribar a fer fins a 11 cm-, habita els boscos andins entre els 2500 i 3500 m, i s’alimenta de flors amb corol·les llargues com ara les del gènere Passiflora, Brugmansia i algunes bromèlies, amb el que la seva funció com a pol·linitzador és essencial”, afirma el fotògraf. La imatge guanyadora va ser presa a La Calera, un poble de la rodalia de Bogotà (Colòmbia), i capta el moment en què el colibrí se suspèn a l'aire en aproximar-se a un abeurador. “Els colibrins poden arribar a batre les seves ales al voltant de 100 vegades per segon i per fer aquesta fotografia vaig fer  servir llum i fons naturals, així com alta velocitat d'obturació per congelar el moviment de les ales”, explica.


 En l’edició del concurs d’enguany s’hi han presentat més de 23.000 fotografies, i el premi d'una de les categories més importants, la del millor fotògraf, enguany ha estat per al californià Jack Zhi per una imatge titulada “Grab the Bull by the Horns" (agafar el toro per les banyes), on s'observa l'espectacular acció d'una falcó femella agafant pel cap en ple vol un pelicà bru (Pelecanus occidentalis). Aquest concurs anual i internacional de fotografia és organitzat per l’entitat anglesa “Bird Photographer of the Year Limited”, i també serveix per recaptar fons per a l'organització benèfica “Birds on the Brink”, dedicada a la protecció d’aus en perill d’extinció. 


 Rafael Armada Casales, membre de l’Institut Català d’Ornitologia i de la Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza, és l'únic fotògraf de l’Estat espanyol que ha estat guardonat amb dos Premis d’Or en aquest prestigiós certàmen, el 2021 a la categoria "Atenció al Detall", i ara el 2023 a la categoria "Aus en vol". Amb les seves imatges declara que pretén “posar en valor la natura per conservar-la” i quasi sempre és fora de la vila viatjant per tot el món. Les seves instantànies han estat publicades a revistes especialitzades i llibres, i col·labora regularment amb l’agència holandesa Agami, especialitzada en fotografia de fauna salvatge. Actualment està immers en la realització del primer llibre de fotografia d'aus que serà publicat per l’editorial Lynx Nature Books.







Fidel Castellví Llorente, silvicultor: "Si es fes una gestió forestal de Collserola s'aprofitaria més l'aigua de la pluja"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 587, juliol 2023, pàg. 10-11


 El creixement dels boscos per l'abandonament de conreus i la pèrdua de ramaderia extensiva provoca una curiosa paradoxa. Un fet que podria semblar positiu per haver-hi més vegetació, major biodiversitat i més generació d’oxigen, esdevé negatiu pel que fa a l’escorrentiu de l’aigua que arriba als rius i als aqüifers. 

 En parlem amb Fidel Castellví Llorente (Molins de Rei, 1975), tècnic especialista agropecuari, grau superior en gestió i organització de recursos naturals i paisatgisme, i fill de Joan Castellví i Mercier, propietari de la finca de Can Castellví. El Fidel també és l’actual president de l’Associació de veïns de La Rierada i membre de Collserola Iniciatives, entitat adherida a Boscat, la Federació catalana d'associacions de propietaris forestals. Professionalment es dedica a la silvicultura i a la venda de llenya. 








 Què és Collserola Iniciatives? 

 El Parc de Collserola té 8.400 hectàrees i el 70% són de propietat privada. Fa tres anys vam crear aquesta associació per agrupar els propietaris i donar un impuls a la gestió de les finques, facilitant iniciatives d’usos forestals, agrícoles i ramaders. Per exemple, algú que tingui un projecte agrícola o ramader, i necessiti terres per portar-lo a terme, es pot posar en contacte amb nosaltres. La cooperativa l'Olivera, que gestiona la finca de Can Calopa de Dalt, seria un exemple d’aquest tipus de col·laboració. De moment, però, només som 18 propietaris que en total representem unes 500 hectàrees. Antigament totes les masies gestionaven les seves finques però en el moment que les explotacions van deixar de ser rendibles pels canvis socioeconòmics del darrer terç del segle XX, la majoria es van abandonar, els hereus van deixar de viure-hi i algunes es van llogar per convertir-se en restaurants. 



 Marc Castellnou Ribau, cap del Grup d'Actuació Forestal (GRAF) del Cos de Bombers de la Generalitat, va declarar fa tres anys que Collserola podria cremar en només sis hores. 

 En les condicions de sequera estructural que patim això ho podria fer un incendi dels anomenats de sisena generació, on el foc avança tan ràpid que no deixa temps als bombers a actuar. Per exemple, un foc que comencés a El Papiol un dia amb vent de ponent i només un 5% d’humitat tindria les condicions adequades per córrer, anar creixent i arrasar-ho tot, amb la problemàtica de tots els nuclis habitats que hi ha dins Collserola, que gairebé no hi hauria temps d’evacuar-los: La Rierada, Vallpineda, Sant Bartomeu de la Quadra, La Floresta … 



 Davant d’aquesta alarma què s’està fent? 

 Els tècnics de Collserola van encarregar un estudi al propi Marc Castellnou i a la Fundació Pau Costa per localitzar els punts més perillosos. Estudiant l’orografia de Collserola i fent simulacions amb l’orientació dels diferents vents, aquest estudi va determinar en quina direcció podrien anar els incendis i on caldria actuar per aturar-los. Les antigues vinyes, conreus i prats per a la ramaderia, eren espais que feien de tallafoc, però ara no hi són i el bosc és tan dens que en molts llocs els bombers no hi poden ni entrar. Un cop fet l’estudi ara l’objectiu és netejar el bosc de Collserola en quatre anys i gestionar-lo començant per aquests vuit punts de risc dels que n’hi ha dos o tres al terme de Molins de Rei. Això ho farà directament la Generalitat de Catalunya. De fet, Can Castellví, Can Planes i Can Santoi ja hem signat per autoritzar que s’hi facin aquestes actuacions de prevenció d’incendis. En teoria han de començar al setembre de 2023.



 I en què consistiran aquestes actuacions? 

 Es tracta de crear el que s’anomenen Punts Estratègics de Gestió (PEG). Són espais claus per aturar un foc i es desbrossaran deixant un mínim d’arbres per hectàrea, prou separats entre ells per tal de poder-hi accedir amb els mitjans d’extinció. A la nostra finca, concretament, hi ha previst fer-hi un PEG de 15 hectàrees. I a Can Planes, per exemple, hi ha previst actuar sobre el sender de Gran Recorregut (GR) que hi passa i fer-lo més ample.



 Però actualment les urbanitzacions ja han de tenir una franja de protecció, oi? 

 Sí, una urbanització ha d’estar envoltada d’un perímetre de com a mínim 25 metres on no hi poden haver més de 150 arbres per hectàrea. Aquests arbres han de tenir 6 metres de separació -perquè el foc no pugui córrer per les capçades- i a sota ha d’estar net, és a dir, no hi ha d’haver sotabosc. Ara bé, aquest perímetre s’ha de mantenir! Si no es fa un manteniment al cap de quatre anys el bosc torna a ser dens i continu. Això ara està passant a La Rierada, Vallpineda i Sant Bartomeu de la Quadra, on les franges de protecció es van fer en el seu moment però no s’hi ha fet el manteniment.



 Fins ara es pensava que l’augment dels boscos a Catalunya era una cosa positiva però ara s’està veient que una excessiva massa forestal esdevé negativa. 

 A vegades la gent pensa en la deforestació de l’Amazònia però aquí no parlem de deforestar Collserola. Els boscos d’aquí són sobretot pinedes que es van imposar a les rouredes i les alzines, les quals tapaven la llum solar i evitaven que el sotabosc creixés. El pi blanc o “pinus halepensis” no és originari d’aquí, el van portar els romans fa dos mil anys, i és una espècie que deixa passar la llum, afavoreix que creixi el sotabosc i aprofita els incendis per reproduir-se. Per tant, el pi blanc necessita gestió i s’ha de tallar. A la finca de Can Castellví, que té 70 hectàrees, el Pla Tècnic de Gestió de Millora Forestal que ens van fer va detectar que tenim 1.200 pins per hectàrea quan l’ideal seria que en tinguéssim 500 o 600. O sigui que sobren la meitat dels pins. 

 El problema d’una excessiva massa forestal és que l’aigua de la pluja queda retinguda a les capçades, s’evapora i no arriba a terra. Pensa que cada pi de 40 centímetres de diàmetre consumeix entre 80 i 100 litres d'aigua diaris, i que un bosc excessivament dens fa molts pins de tronc prim que s’apilen i s’estiren amunt competint per la llum. Aquests pins no tenen una bona base i quan hi ha una ventada cauen fàcilment. Un bosc gestionat -que en comptes de 1.200 arbres per hectària en tingués 400 o 500 esponjats i separats- creixeria més ferm i robust, i filtraria cap als aqüifers un 14% més l’aigua de la pluja. Això és molt! 

 Posem que en un any caiguin 500 litres per metre quadrat. Que un 14% d’aquests litres s’escorrin cap als aqüifers signifiquen 70 litres d’aigua! Multipliquem 70 litres per m2 per les 8.400 hectàrees que té el Parc de Collserola i ens adonarem de com canviaria el panorama si en comptes de tenir el bosc “desmadrat” -com el tenim ara-, el tinguéssim ben gestionat forestalment. 



 Això és la silvicultura? 

 Exacte, i hi ha molts sistemes. Un seria anar tallant fins a tenir un bosc regular, com un jardí, amb tots els arbres amb el mateix diàmetre. Un altre seria deixar créixer el bosc i tallar només aquells arbres que creixen torts o malament, i aquells als quals els hi “arriba el torn”, que vol dir que són en el seu punt òptim d’aprofitament perquè a partir de determinat diàmetre ja no creixeran gaire més. Un altre sistema de silvicultura és delimitar el tipus d’arbre que hi ha d’haver segons la zona. Per exemple, roures i alzines a les obagues, pinedes a les vessants de solell, i fer una gestió d’anar tallant i treient sense “apretar” molt. Personalment a mi m’interessa una gestió naturalista, propera a la natura. Un bosc és un sistema complex i a vegades accions que es fan amb una intenció provoquen el resultat contrari.



 Per què no són rendibles els boscos econòmicament? 

 Antigament el plàstic i el formigó armat no existien. Les bigues de les cases i els embalatges eren de fusta, els forns i les cuines fucionaven amb llenya, fins i tot es feien escombres de bruc, i cordes trenant determinades plantes! Del bosc s’aprofitava tot, i això feia que fos rendible i al mateix temps estigués net. Era una silvicultura de recol·lecció, s’anava al bosc a recollir llenya com aquell qui va a buscar bolets. Es tallaven arbres segons les necessitats, però també s’agafaven branques mortes i seques, branques que ara ningú recull i que són el combustible perfecte per a un incendi. D’altra banda, en els inicis de Collserola com a espai natural protegit dominava la visió dels biòlegs conservacionistes, que deien que no s’havia de tocar res. Ara, en canvi, domina la visió dels enginyers forestals, que és més realista i toca més de peus a terra. Però és clar, fer la gestió forestal de tot Collserola vol dir que les administracions hi han d’abocar  diners, fet que ara no passa. 



 De fet, Jaume Llansó, president de l’entitat Collserola Paisatge Viu, afirma que, per manca de responsabilitat política, el Parc de Collserola té el 60% del pressupost del que solia tenir i que actualment la seva principal despesa és pagar els treballadors. 

 L’actual administració del Parc Natural de Collserola està formada per un consorci d'ajuntaments i diferents administracions amb el que tothom hi té la seva part de responsabilitat. A vegades tens la sensació que als Ajuntaments, Generalitat, Diputació, AMB, etc, ja els hi va bé que es carreguin les culpes de tot als gestors del Parc com si la cosa no anés amb ells. Per exemple, jo tinc molt de tracte amb els guardes forestals de Collserola i sé que només en són quatre o cinc, i amb una mitjana d’edat de 60 anys. Com poden controlar un parc natural amb tant de poc de personal? 



 Al costat d’això, un altre problema molt gran que hi ha és la burocràcia, oi? 

 Només et diré que els permisos necessaris per fer les actuacions de prevenció d’incendis que he esmentat a l’inici han trigat un any a arribar! I també hi ha coses que fan riure. Per exemple, el Parc de Collserola fa gairebé vint-i-cinc anys ens va demanar permís per instal·lar a la nostra finca una bassa perquè els helicopters poguessin carregar aigua en cas d’incendi. Nosaltres vam cedir el terreny encantats, la bassa es va fer, però des de fa quatre anys l’AMB ens cobra l’impost de l’IBI per aquesta edificació. Ara fa poc els tècnics del Parc ens van demanar de poder ampliar la bassa i els ho vaig explicar. “No pot ser, és una edificació comunal, no heu de pagar res!”, van exclamar. I llavors et toca a tu, com a propietari, fer una instància i anar a l’AMB a explicar que has cedit gratuïtament el terreny, que allò no és un edifici privat, etc. 



 La manca d'humitat no només afecta Collserola, al Pirineu hi ha un 38% de mortalitat de bosc per aquest problema. 

 Amb la sequera estructural que patim aprofitar millor l’aigua de la pluja és de vital importància. Jo no havia vist mai la riera de Vallvidrera seca al seu pas pel pont de Can Castellví. Fa anys es deia que s’haurien de treure els pins blancs i només deixar els roures i les alzines, i ara penso que potser el pi blanc serà el que ens salvarà, perquè és un arbre adaptat a climes secs i que viu amb poca humitat gràcies a les seves fulles acícules, en forma d’agulla. Vés a saber si en un futur no gaire llunyà, a mesura que vagi minvant la pluviometria, el pi blanc no vagi pujant i colonitzi zones d’alta muntanya ...





Maria Bargalló Castellón, vicepresidenta de Justícia i Pau: "Que estiguis molt conscienciat no implica necessàriament que la teva conducta vagi d'acord amb el que penses. Per això, la campanya "La conversió ecològica és possible", mostra amb exemples concrets i reals que la transformació a favor de l’ecologia integral es pot fer."

 

 Del 21 al 28 de maig, persones de tot el món es van reunir per celebrar la Setmana Laudato Si’ 2023 Una commemoració dedicada a reflexionar i actuar d’acord amb el missatge de l’encíclica del Papa Francesc sobre la conversió ecològica integral. 

 I fa quinze dies, el 18 de maig, es va inaugurar la “1a Mostra d'Art descalç per la Terra”, amb activitats i tallers relacionats que es faran entre el 18 de maig i el 9 de juny.

  D’altra banda, del 4 a l’11 de maig es va celebrar la segona edició de la “Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres”. 

 I, per si no n’hi havia prou, aquest dissabte 3 de juny, a 2/4 de 6 de la tarda, al Centre Excursionista Molins de Rei, projecció de la pel·lícula “La Carta” amb un col·loqui posterior entre mossèn Josep Maria Fisa i l'artista i fotògraf Toni Moreno.

 Al darrera de tots aquests esdeveniments hi ha, entre d’altres, l’entitat Justícia i Pau, i per això hem convidat avui al programa la seva vicepresidenta, la molinenca Maria Bargalló Castellón. Ella va estudiar biologia a la universitat i ha treballat durant 36 anys en el món de l’educació, exercint com a mestra i professora en tots els nivells educatius, des de l’educació infantil fins a la universitat. Des que es va jubilar col·labora amb Justícia i Pau i actualment n’és vicepresidenta, i coordinadora d’Ecoparròquia, la Xarxa de parròquies i comunitats cristianes EcoSolidàries.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista









[ Programa Obrint Camins del 31-5-2023 ]




Maria Casals, secretària d'alcaldia: "En un Ajuntament és molt important tenir una visió de conjunt"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 585, maig 2023, pàg. 18-19


 Maria Casals Ollé (Molins de Rei, 1957) va treballar gairebé quaranta anys a l’Ajuntament, la major part dels quals com a secretària personal de set alcaldes diferents. El 18 de maig de l’any 2022 es va jubilar i dos dies després rebia el Premi Trajectòria de Ràdio Molins de Rei per votació popular. Aprofitem que som en període electoral per conversar amb una de les persones que ha tingut durant molts anys una visió privilegiada del conjunt de la Casa de la Vila.






Ara ja fa un any que ets jubilada. Com prova aquesta nova etapa? 

 Molt bé, de veritat. A mi m’agradava molt treballar i ferla feina que feia, i la feia amb intensitat. Però ara no la trobo gens a faltar. Segurament perquè vaig poder fer un bon traspàs a la persona que ara fa aquesta feina, i llavors te’n vas, com si diguéssim, tancant bé la paradeta.


Tu treballaves en el món de la construcció, vas quedar-te sense feina el 1982, i vas presentar-te a unes oposicions d’auxiliar administratiu a l’Ajuntament. 

 Era una convocatòria en la que només hi havia una plaça i diverses persones de la casa que s’hi presentaven, també molta gent de fora. En aquella època hi va haver una fallida del món de la construcció i hi havia molt d’atur. Jo era la primera vegada que feia oposicions perquè mai m’havia passat pel cap treballar a l’Ajuntament, va ser una amiga que ja hi treballava que em va animar. Hi havia una prova de mecanografia, una exposició oral davant d’un tribunal i un supòsit escrit. Els temes es triaven per sorteig d’un temari que en tenia 60! Vam començar a les vuit del matí i no ens van donar el resultat fins passades les tres de la tarda. Recordo tornar a casa molt contenta perquè tornava a tenir feina!


Vas entrar a treballar d’auxiliar administrativa l’1 de març del 1983, en el que era el segon mandat de l’Antònia Castellana del PSUC. Quin Ajuntament et vas trobar fa 40 anys? 

 Era petitet en comparació al d’ara, que ha crescut moltíssim. Estava dividit en diverses àrees: Secretaria, Intervenció, Dipositaria -que ara es diu Tresoreria-, i els Serveis tècnics. En aquests darrers hi havia Urbanisme, Obres i la part d’Activitats. De fet, tota l’actual Àrea de Sostenibilitat i Territori que ara es troba als baixos de l’antiga biblioteca Pau Vila, i que abans estaven ubicats a la planta de dalt de l’edifici de l’Ajuntament de la Plaça Catalunya.


Com a auxiliar administrativa, a quina àrea et va tocar començar a treballar? 

 Els auxiliars administratius érem a l’Àrea de Secretaria de l’Ajuntament i fèiem part de la feina que ara es fa a l’Àrea de Serveis a les Persones. També donàvem suport administratiu a les regidories. A mi em van adjudicar el regidor de Cultura, Julià Canals, i el regidor d’Esports, Joan Janés. El més important de tot és que allà vaig aprendre -i em va quedar molt clar- que el funcionari i el polític fan un servei públic. No me n’he oblidat cap dia de la meva vida laboral. Cap dia. I això ho vaig aprendre aquells primers anys en què tot s’estava fent amb l’Antònia Castellana.


Et refereixes a que en aquella època s’estaven organitzant molts serveis nous? 

 Sí, com ara la Llar Municipal d’avis, el Servei de Planificació Familiar… i tot amb una nova manera de fer. Si venia una persona del poble -que podies conèixer o no-, i t’explicava un problema d’habitatge, aquella persona rebia assessorament per part del secretari municipal, o de qui fos, malgrat no existir una Oficina Municipal d’Habitatge com ara. Sempre que he atès una persona he intentat solucionar-li el problema. En primera instància si he pogut, i si no, amb els companys que tenien el seu expedient entre mans. Aquestes coses les vaig aprendre llavors i ja et queda dins.


Quatre anys després, l’alcalde Casimir Boy, del Partit Socialista, et va nomenar la seva secretària personal. Vas quedar parada? 

 El Casimir Boy havia guanyat les eleccions del 1987 i va proposar-me que fos la seva secretària, i això té la seva part d’anècdota: a banda dels temes de cultura i esports, que he esmentat abans, també portava els temes del Mercat municipal i dels Encants, i els portava directament amb l’alcaldessa Antònia Castellana, perquè ella, pels motius que fossin, havia assumit aquelles competències en lloc de delegar-les en un regidor. I recordo que el dia que el Casimir em va cridar al seu despatx jo m’havia preparat un dossier sobre el Mercat Municipal, perquè estava convençuda que em cridava per parlar d’allò. El cas és que em va cridar un divendres quan faltava només mitja hora per plegar, i vaig pensar: “No ha tingut cap altra estona en tot el dia perquè ara haguem de fer això?”. Quan em va proposar de ser la seva secretària sort que estava asseguda, perquè no m’ho esperava de cap de les maneres, en absolut. Em va dir que m’ho pensés durant el cap de setmana. Per una banda era un repte, però també m’inquietava no haver fet mai aquella feina, que no sabia ben bé què s’esperava de mi, i que no hi havia ningú per fer-me un traspàs de tasques com cal.


Tanmateix li vas dir que sí? 

 Vaig acceptar el càrrec, però li vaig fer saber que ell no havia estat la meva opció de vot i vaig demanar que en el meu nomenament constés que entre ell i jo no hi havia cap vincle polític. Una altra cosa que li vaig dir és que no tenia formació en protocol i que amb aquest tema no m’hi veia en cor, tot i que passat el temps també me’n vaig fer càrrec. Va ser amb l’alcalde Josep Janés, quan ja érem dues companyes i el de Comunicació. I així van anar passant els anys fins a arribar a l’equip actual. Tornant a en Casimir Boy, crec que es va deixar aconsellar per algú que em coneixia una mica més.


I has sabut mai qui et va recomanar?

Sí, sí que ho sé. L’any passat vaig fer una festa de comiat per la jubilació i hi vaig convidar persones d’aquells inicis. A una de les regidores que havia tingut un paper important durant el mandat d’en Casimir Boy, del 1987 al 1991, li vaig comentar: “No m’ho has dit mai, però crec que la feina que he fet durant tants anys te l’he d’agrair a tu.” Em va dir que sí, que era cert. Ara, no sé si vaig ser la primera opció o no.


Devia ser un canvi molt fort? 

 Sí, perquè vaig haver d’anar aprenent la feina pel meu compte i era molt diferent del que havia fet fins llavors. Jo venia d’un lloc de treball en què portava expedients del Mercat Municipal i dels Encants, com les renovacions, les altes i les baixes. Després, quan el regidor d’esports o el de cultura et deien que havies de demanar una subvenció preparava un memoràndum, o si començaven els cursos de natació escolar em tocava preparar unes cartes per enviar. El que vull dir és que venia d’una feina molt tangible que si no s’acabava es continuava l’endemà. En canvi, la nova feina de secretària personal de l’alcalde era de gestió. Havia de saber prioritzar els assumptes, procurar que cap tema no quedés aturat, i sobretot tenir l’agenda de l’alcalde al dia, perquè si no és impossible agendar actes, entrevistes o reunions. Quan et proposen un dia per una trobada has de tenir molt clar si aquella estona l’alcalde la té lliure o la té ocupada. I això vol dir tenir-ho tot molt al dia, perquè d’imprevistos interns i externs en tens molts i has de poder donar -hi resposta.


Diuen que el mot secretari ve de “secret”, de persona que sap guardar secrets. Què hi ha de veritat en això? 

 Més que guardar secrets el que cal és tenir una certa contenció de la informació. Una persona que fa les funcions de secretari ha de tenir la confiança del seu cap, o de la seva cap, i ha de correspondre amb la discreció. Molins de Rei és un poble petit, i a la Ràdio, o en qualsevol conversa, a vegades sembla que hi hagi gent que d’un determinat tema en sàpiga més que no pas els que l’estan portant. I a vegades tu hi ets present i sents que diuen coses imprecises, però et toca ser un convidat de pedra, perquè podries aclarir-ho, però no és el teu paper ni la teva responsabilitat. Segurament, amb bona fe, volent aclarir les coses potser les emboliques encara més. A tots ens agrada quan ens expliquen una cosa poder dir: “Això ja ho sabia”. Però no passa res si ho saps i no dius que ho saps. Ser secretari t’ajuda a saber tenir el teu ego en un lloc ben posat. D’altra banda, això de “guardar secrets” és molt relatiu, perquè ara està molt de moda parlar de “transparència” però a l’Administració sempre hem hagut de rendir comptes de les nostres accions. 


Set alcaldes diferents vol dir set persones amb diferent tarannà… 

 És clar, durant aquests anys he après a treballar d’acord amb els criteris que ha marcat cada alcalde. Per exemple, a aquella persona que demana per l’alcalde i li respons “no està disponible”, no cal especificar-li si en aquell moment l’alcalde es troba al despatx o no, això és irrellevant per a qui el demana. Potser el que truca es pensa que fer d’alcalde és única i exclusivament estar-se al despatx, i en canvi, aquell alcalde concret potser creu que ha d’estar tot el dia al carrer. D’altra banda, cada alcalde ja t’indica quins són els temes que assumirà directament i quins s’han de delegar als regidors. I això sí que cal saber explicar-ho al teu interlocutor.


Tothom destaca la teva eficiència.

 Quan una persona m’explicava el seu problema i em demanava de parlar amb l’alcalde, jo m’avançava i ja parlava amb el tècnic o amb el regidor d’aquella àrea, per tenir la informació adequada. Llavors, quan jo li comentava a l’alcalde la petició d’entrevista d’aquella persona -o entitat o empresa-, li traslladava la informació i l’alcalde decidia. En aquesta feina és molt important tenir una visió de conjunt. Quan et ve una persona per un tema i tu te n’adones que allò pot derivar en un problema important, has d’entomar-ho ràpid abans que la pilota es faci més grossa. El teu paper com a funcionari és molt important. És veritat que a vegades hi ha companys i companyes que potser aquesta visió de conjunt no la tenen tan clara i es limiten a fer la seva feina, o potser han rebut ordres de limitar-se a fer la seva feina, que això també passa.


Quins són els set alcaldes que t’han fet confiança perquè fossis la seva secretària personal? 

 Mira, per ordre: Casimir Boy, Josep Janés, Ivan Arcas, Víctor Puntas, Xavi Paz, Joan Ramon Casals i Ramon Sánchez.


Canviaria la política municipal si al capdavant de l’Ajuntament hi hagués la sensibilitat d’una dona? 

 Això de la sensibilitat no acabo d’estar plenament convençuda que tingui a veure en ser dona o home. De fet, jo crec en les persones i els equips. Hi ha una persona que ha de liderar, això és claríssim. Però per mi saber liderar és no tenir recança perquè al teu equip hi hagi gent més qualificada que tu en determinats temes. Jo crec en aquesta mena de líders, siguin homes o dones. Els egos fan més nosa que servei.


Què li demanaries al nou alcalde/alcaldessa que surti de les properes eleccions? 

Que les accions que realitzi siguin per millorar el municipi i sobretot que toqui de peus a terra. Per exemple, a mi m’agrada molt que a Molins de Rei hi hagi jardins, però m’agradaria que els que hi hagi estiguin ben cuidats. Per tant, cal tenir els jardins que puguem mantenir i trobar els recursos per ferho. També li demanaria que tingui present la memòria de la vila, el camí que hem fet per arribar on som ara. Això no s’ha d’oblidar i s’oblida de vegades. Per exemple, ara s’ha enderrocat el Parc Pont de la Cadena i m’ha dolgut que es perdin tots els elements que tenien un sentit perquè simbolitzaven l’antiga confluència del Rec vell i el Canal de la Infanta. Trobo extraordinari que ara s’hi faci un bosc urbà però vaig pensar que d’alguna manera estem esborrant la memòria. Per això, al nou alcalde, sigui home o dona, li demanaria que tingui sensibilitat i valori les coses que ens defineixen perquè sinó ens anem desdibuixant. D’altra banda, també trobo que els propis vilatans no lluitem prou per reivindicar segons quines coses.






Mercè Solé: "La seguretat a la feina no és un tema menor, a Espanya cada dia moren dues persones per accident laboral"


 El Dia Mundial de la Seguretat i Salut al Treball és un dia internacional que se celebra cada any el 28 d'abril per tal de fomentar la seguretat i salut laboral. L'any 2003 l'Organització Internacional del Treball (OIT) va començar a celebrar-lo, però els primers van ser la Federació de Sindicats dels Estats Units, l'any 1989, quan van declarar el 28 d'abril "dia de la memòria dels treballadors per honrar els centenars de milers de persones treballadores assassinades i ferides a la feina cada any”.

 En parlem amb la Mercè Solé, membre de l'equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista





[ Programa Obrint Camins del 26-4-2023 ]




La Peni acull la 7ª Mostra dels Premis VOC de cinema

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 584, abril 2023, pàg. 17



Joan Domènech i Alícia Bueno van presentar la projecció



 Emmarcat en la 7a Mostra dels Premis VOC d’Òmnium Cultural, el passat dissabte 11 de març es va realitzar al Teatre de La Peni la projecció d’una part dels curtmetratges finalistes. En concret, els assistents van poder visualitzar cinc curtmetratges finalistes de la secció del festival titulada “Abismes quotidians”.


 L’acte va ser presentat per Alícia Bueno i va comptar amb la col·laboració del crític cinematogràfic Joan Domènech, el qual va celebrar la iniciativa de la secció local d’Òmnium per tornar a portar a la vila el festival VOC. En finalitzar el visionament, el públic va poder participar en un col·loqui conduït pel mateix Domènech, on, entre d’altres, es va destacar la qualitat dels curtmetratges finalistes.


 La gala de lliurament del premis VOC es va realitzar el dilluns 20 de març a la Casa Rius de Barcelona i va donar la casualitat que tres dels cinc curmetratges que es van poder veure a Molins de Rei van resultar premiats: “Dancing with Rosa”, de Robert Muñoz, va rebre el premi del jurat jove Filmin i el premi del públic al millor curtmetratge documental; “Demà ho deixem”, de David Moragas, va rebre el premi de millor ficció; i “Ara crema”, de Núria Gascon, el premi al millor curtmetratge documental.


 Els Premis VOC -versió original en català- es celebren anualment i són organitzats per Òmnium Cultural per estimular la producció de continguts audiovisuals de qualitat en llengua catalana, contribuir a la seva difusió i ampliar-ne el públic. La 7a Mostra es va realitzar en més de vuitanta sales de cinema de tots els Països Catalans i va comptar amb la participació de més de 6.700 espectadors.






La Peni va ser una de les vuitanta sales participants de la 7ª Mostra dels Premis VOC de cinema







Isabel Garcia Castellet: "Quan obrim l'aixeta de la dutxa es perden 5 litres d'aigua mentre esperem que ragi l'aigua calenta"

 

 Del 20 de gener al 19 de febrer d’aquest any 2023, els molinencs Isabel Garcia Castellet i Francesc Parra Carbonell van fer una travessa en vehicles 4x4 per l’Àfrica. Van partir de la població de Tànger, i durant un mes van travessar el Marroc, Mauritània, Senegal i Guinea Conakry. Entre l'anada i la tornada en total van fer 11.500 Km.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista









[ Programa Obrint Camins del 12-4-2023 ]



Òmnium Molins de Rei organitza una trobada per impulsar l’ús del català


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 584, abril 2023, pàg. 17




Marina Tomàs presentant la trobada per impulsar l'ús social del català



 El passat dissabte 25 de febrer, la secció molinenca d’Òmnium Cultural va organitzar una trobada oberta a entitats i veïns de la vila per impulsar l’ús social del català. L’acte va ser presentat per Marina Tomàs d’Òmnium Cultural Molins de Rei, i va ser conduït per Carles Palau i Puig, membre de Tallers per la llengua, una entitat que treballa per desenvolupar l’assertivitat lingüística dels catalanoparlants. 


 Palau va començar la seva intervenció afirmant que “saber-nos la lliçó i estar molt conscienciats” no garanteix que parlem el català en totes les situacions en les que el podríem parlar “pel que no som davant d’una qüestió de consciència sinó de conducta, que cal enfocar des de la psicologia”. A continuació, per demostrar que és possible parlar en català a un interlocutor que et contesta en castellà, els participants van ser agrupats per parelles i durant un minut van haver de mantenir una conversa “autènticament bilingüe” parlant un membre de la parella en català i l’altre en castellà. “Dirigir-nos sempre en català al nostre interlocutor només és una qüestió d’hàbit que al final surt tan automàtic com cordar-se les sabates”, va reblar el conferenciant.  




Carles Palau, de Tallers per la llengua, va conduir la primera part de la trobada



 Tot seguit va explicar una història sobre un país imaginari on hi vivien només quatre persones. Tres d’elles –A, B i C- tenien com a llengua familiar el veridià, la llengua pròpia del país, mentre que D en tenia una altra, el cramoví. “El curiós és que les tres primeres persones tenien un hàbit profundament arrelat: quan es trobaven amb D, se li adreçaven sempre en cramoví, i aquest, acostumat a aquest tracte, utilitzava sempre i en tot lloc la seva llengua. Quan es demanava als veridianoparlants la raó d’aquest hàbit, donaven explicacions diverses: que sempre ho havien vist fer, que ho consideraven una mostra de bona educació, que tant els era parlar en una llengua com en l’altra... Després d’unes quantes generacions, i a causa de la presència majoritària del cramoví a nivell social, la composició demogràfica i lingüística d’aquest país imaginari va canviar, de manera que dos dels quatre habitants del país (A i B) tenien com a llengua familiar el veridià, mentre que els altres dos (C i D) hi tenien el cramoví. Tothom era capaç d’expressar-se en qualsevol de les dues llengües però l’hàbit de passar-se al cramoví quan aquesta era la llengua de l’interlocutor persistia. Finalment, al cap dels anys, va esdevenir un fet tan inusual parlar en veridià pel carrer que ni els mateixos parlants d’aquesta llengua es reconeixien entre ells, de manera que utilitzaven sempre, per defecte, el cramoví. Arribats a aquest punt, amb la llengua completament desapareguda de l’espai públic, va culminar el procés de substitució lingüística del veridià pel cramoví.” 




Un moment del treball per grups que es va fer durant la trobada



 Segons el ponent de Tallers per la Llengua, “si volem garantir la continuïtat del català com a vehicle d’interacció social sols ens queda una alternativa: deixar de passar-nos al castellà quan aquesta és –o ens ho imaginem– la llengua del nostre interlocutor. Només que totes les persones catalanoparlants es mantinguessin en català i sols canviessin de llengua quan sabessin del cert que l’interlocutor –perquè així els ho expressés– no els pot entendre, ja hi tindríem molt de guanyat”. Continuant amb la història del país imaginari, Carles Palau va demostrar combinant matemàticament les lletres A, B, C i D, que “si els veridianoparlants no canviessin de llengua obtindrien una conversa en veridià, una en cramoví, i nou de bilingües on cadascú utilitza la seva llengua” amb el que “es frenaria el procés de substitució, ja que les dues llengües tindrien la mateixa presència social”. 


 Tenint en compte que el grau de coneixement de la llengua catalana és del 94,6%, “mantenir-se en català és completament possible i viable” i va proposar a l’audiència aplicar gradualment la tècnica del semàfor: “Si l’interlocutor no ens demana explícitament que li parlem en castellà tenim el semàfor verd per continuar parlant en català.” I és que, segons Carles Palau, en la majoria de situacions ens passem al castellà perquè pensem que no ens entendran, o per prejudicis basats en l’aspecte del nostre interlocutor o per la seva posició de poder: “Si mai el semàfor es posa de color taronja o vermell ja decidirem què fem, però primer comencem per no canviar de llengua en totes les situacions que tenen el semàfor de color verd!”, va exclamar.


 La segona part de la jornada va consistir en un treball per grups, les conclusions del qual es faran arribar a la seu nacional d’Òmnium Cultural en el context de la campanya “Treu la llengua”. La trobada és va celebrar a la sala d’actes del Centre Excursionista Molins de Rei, i entre els assistents hi havia molinencs i molinenques a títol individual, així com representants d’entitats com ara el Club Natació, l’Associació de Veïns Bonavista-El Mas, o el grup Teatre 15 Arcades, entre d’altres.





Posada en comú del treball per grups












Josep Ferrer Vilarrubla, periodista: "L'any 1987, quan vaig començar la carrera, només es publicaven el 15% de les notícies que arribaven a les redaccions, i això un cop havien estat confirmades pels corresponsals. Ara, en canvi, els mitjans de comunicació es creuen qualsevol tuit o qualsevol cosa que veuen penjada a les xarxes. Això vol dir que qualsevol persona fa de periodista! Abans ens trucaven als periodistes de la zona perquè confirméssim la informació, ara no. Ara com que hi ha algú que ho diu, doncs ja ens ho creiem."


 El divendres 17 de març es va celebrar al Foment Cultural i Artístic la Gala de lliurament dels Premis Ràdio Molins de Rei. Un dels nominats per al Premi Trajectòria va ser el periodista molinenc Josep Ferrer Vilarrubla.

 Josep Ferrer és un periodista de vocació, que va començar a col·laborar a Ràdio Molins de Rei amb només 14 anys. Després hi va treballar durant un període, fins l'any 1997, si bé després va continuar col·laborant amb l'emissora, i encara ho fa en l'actualitat. 

 Ha estat 32 anys vinculat a la revista local El Llaç. Va començar a col·laborar-hi l'any 1991 i de seguida va assumir-ne la direcció, concretament el maig de l'any 1995, i fins el febrer del 2023. Una feina feta des del voluntariat i que havia de fer entre feina i feina remunerada. Ell sempre diu que el periodisme local és el més dificil de fer i alhora el més agraït, i que El Llaç ha estat per ell la seva segona família. 

 Ha estat corresponsal del Baix Llobregat pel diari Avui, La Vanguardia, l'Ara, i Catalunya Ràdio. A dia d'avui treballa per l'emissora RAC1, on se'l coneix també pel "corresponsal dels marrons".  Actualment, la feina de periodista la combina amb la de guia turístic per diverses agències de viatges, acompanyant grups, principalment arreu d'Europa.

 Per acabar d’arrodonir aquesta presentació, afegirem que el Josep va néixer a Molins de Rei l’any 1969, que és casat amb la Maritza Peña, i que tenen dos nens petits, el Xavi i el David. 



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista








[ Programa Obrint Camins del 29-3-2023 ]




Josep Armentano Solé i David Valls Hurtado, autors del podcast "país invisible" dedicat a la llengua i a la cultura occitana


  El 21 de febrer va ser el Dia Internacional de la Llengua Materna, i no sabem si, per aquest motiu o no, el Ministeri de Cultura de França va fer públic els resultats del seu últim baròmetre sobre les llengües més influents del món. Si vau seguir la notícia per la premsa sabreu que, en aquest rànquing, el català ocupa la posició número 12 en un llistat de 634 llengües. 

 I us preguntareu: "Com pot ser, si a Catalunya l'ús del català retrocedeix de manera clara a tot arreu?" Doncs perquè aquest rànquing de llengües, elaborat pel ministeri de cultura francès, no té en compte el nombre de parlants sinó d'altres variables, com ara fins a quin punt es fa servir com a llengua als mitjans de comunicació, el seu estatus polític, la presència a l'àmbit de l'ensenyament universitari, i sobretot a la Wikipedia d'internet.

 I en el que potser no us heu fixat és que a la posició número 80 d’aquestes 634 llengües més influents hi ha l'idioma occità. Un idioma minoritzat, històricament perseguit -com tots els idiomes de França diferents del francès-, que només és oficial a la Vall d'Aran, i que a la resta del seu territori es troba en procés d’extinció.

 Una de les raons que la llengua occitana es trobi a la posició 80 d’aquest rànquing és que hi ha persones molt actives a les xarxes que el fomenten i el divulguen malgrat tots els obstacles. I a Molins de Rei en tenim dues d'aquestes persones: el Josep Armentano i el David Valls. Ells són els seus autors del podcast titulat País invisible.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista







El podcast “País invisible” són un seguit d’episodis en àudio –que també es poden veure perquè estan enregistrats en vídeo-, als que hi podem accedir a través del web paisinvisible.cat, i que estan pensats per acostar Occitània al públic català. Ho he explicat bé?

 Perfecte! I a més a més, hi ha gent que no arriba a nosaltres per la pàgina web, sinó que ens busca a Spotify, a Facebook, a Youtube, ... Som a tot arreu. Ara mateix les xarxes socials d'Internet són el boca-orella més potent que existeix. Si el teu contingut el fas passar per aquestes xarxes tindrà més repercussió que si organitzessis cinquanta trobades presencials.   


Per no començar la casa per la teulada, podríeu explicar quina diferència hi ha entre un programa de ràdio convencional i un podcast?

 Ara mateix, tots els programes de ràdio es poden considerar podcasts, perquè, a part d’emetre’s en directe, queden arxivats a internet i els oients els poden escoltar quan vulguin. 


I a continuació, podríeu explicar què és Occitània? 

 Occitània és una gran nació sense estat que ocupa tot el terç sud de França –des de Bordeus, a l’oceà atlàntic, fins a Marsella, a la mar Mediterrània-, i a part cal sumar-hi dotze valls alpines del nord d'Itàlia, la ciutat-estat de Mònaco, i la Vall d'Aran de Catalunya. No s’ha de confondre amb la regió administrativa francesa anomenada “Occitanie”, que és molt més reduïda, i que a més incorpora de forma aberrant l'anomenada Catalunya Nord que no és Occitània de cap manera, és Catalunya.


I la pregunta que tots els lectors estan esperant: Què fan dos molinencs treballant per difondre la llengua i la cultura occitana al públic català?

 En el meu cas [Josep Armentano], quan estudiava comunicació audiovisual a la Universitat de Barcelona vaig trobar feina a BTV (Barcelona Televisió). En aquella època feien un programa titulat "Aranès oc", que era un informatiu que s’emetia cada dissabte al matí, i jo hi treballava de càmera però no entenia res del que deien ni del que feien. De mica en mica, però, es va acabar forjant una amistat amb l'entitat que feia el programa i m’hi vaig vincular. En aquell moment jo també escrivia molt sobre cinema i a través d'ells vaig aconseguir una columna en el diari digital occità Jornalet i durant dos anys vaig ser crític de cinema per aquest diari. De fet, gràcies a ell, i gràcies a l'occità, podia anar acreditat al festival de cinema de Canes, ja que aquest municipi també es troba a Occitània! En les meves estades a Canes vaig descobrir la "nova cançó" occitana -el mirall occità de la "nova cançó" catalana- i em vaig enamorar de les cançons de Rosina de Pèira i d'altres. I va ser a través de la música que vaig fer "el clic", em vaig adonar que hi havia una cosa que estava desapareixent i que volia salvar. En aquell moment vaig sentir que jo, com a català, també m'he sentit desarrelat moltes vegades. A l'Escola Ferran Agulló on vaig estudiar -actualment Escola Madorell-, a la promoció del 1995 a la classe només parlàvem català tres persones! Connectant amb Occitània és com si jo connectés també amb alguna cosa que he perdut però que no sé què és.


És a dir, que gràcies a la teva sensibilitat com a català vas empatitzar amb la llengua occitana, i el procés d'extinció en el que es troba.

 Sí, l'occità i el català tenen en comú que estan en recessió perquè han patit moltes traves per part de governs interessats en que aquestes llengües no es parlin, però també perquè els mateixos parlants han estat imbuïts d'un sentiment d'inferioritat. Aquest sentir-se inferior ha portat, en el cas de l'occità, a pensar que la llengua occitana no és apta per a tots els contextos, produint una situació social de diglòssia: una llengua emprada de forma pública, i l'altra només utilitzada oralment i en situacions informals. Aquesta manca d'utilitat de la segona llengua està fent que desaparegui i això és molt trist perquè cada llengua és una finestra al món, una manera d'entendre les coses.


El teu entusiasme per l’occità, Josep, t’ha portat fins al punt d’aprendre’l a parlar-lo, oi? 

 Sí, vaig fer els cursos d'aranès que fa el Consell General d'Aran, i que es poden seguir a distància de manera telemàtica, i en total hi vaig estar dos anys.    


I en el teu cas, David, com et vas acostar a la llengua i la cultura occitana?

 Jo m'hi vaig acostar perquè vaig coneixer el Josep i ell m'hi va capbussar de cop. De fet, ell va contactar amb mi perquè sabia que jo era “streamer”, una categoria de creador de continguts d’internet que es dedica a emetre en directe vídeo. Seria com parlar per la ràdio però en vídeo, amb el que els oients també són espectadors perquè et veuen com parles. El Josep volia que el podcast “País invisible” sonés fresc i viu per arribar als joves, i això avui s'ha de fer amb les seves formes de comunicació. Fins ara tot el món de l'occità s'havia mogut en entorns clàssics de paper, diaris escrits, etc, però calia fer un pas més i fer servir plataformes com TikTok, i d’altres. El podcast l’enregistrem a BCNmediaHUB, una productora de televisió i ràdio de Barcelona, i on també s'enregistra "La Sotana", el popular podcast d'humor sobre el Barça i el món del futbol. Un cop enregistrat l'acabem de postproduir a casa. A cada episodi hi ha una entrevista, presencial o telefònica, i un reportatge d'un poble o una ciutat d'Occitània del que donem pistes perquè l'oient jugui a endevinar-lo. I sobretot que ningú es preocupi per la llengua perquè ho fem en català, si bé a cada programa posem un fragment en occità perquè la gent vagi veient com sonen els diferents dialectes, ja que Occitània és enorme. A part, en el web “paisinvisible.cat” hi ha una botiga on es poden comprar per productes culturals occitans, llibres, música, ... També hi tenim un joc basat en el popular Wordle dels mòbils, i que consisteix en endevinar paraules en un màxim d'intents. Ho fem setmanal i és una paraula per tota la setmana. La paraula té relació amb el darrer episodi emès amb el que si has escoltat l'episodi ja tens alguna pista per endevinar-la. Això també és una manera de conèixer vocabulari, d'aprendre paraules en occità, perquè aquest joc sí que és en occità.  


Els vincles polítics de Catalunya amb Occitània són evidents: Ramon Berenguer III, per exemple, es va casar amb Dolça de Provença l'any 1112 i va incorporar al casal de Barcelona el domini sobre sobre Millau, Gavaldà, Carlat i la Provença.

 Sí, aquesta nació occitano-catalana va quedar avortada a la famosa batalla de Muret del 1213, quan el rei Pere I el católic va acudir en auxili dels seus vassalls de Tolosa assetjats per Felip II de França. Aquesta batalla es va perdre -el rei Pere I hi va morir- i el seu fill Jaume I va haver de renunciar als seus drets sobre Occitània en el tractat de Corbeil, signat amb el Regne de França l'any 1258. Llavors, quan Jaume I no pot expandir-se pel nord, inicia la conquesta del sud, o sigui València i Mallorca. Aquest tractat, per cert, va fixar la frontera entre França i la Corona catalanoaragonesa a la serralada occitana de les Corberes, i allà s'hi va estar durant quatrecents anys! La frontera no canvia fins al lloc on es troba actualment fins el dissortat Tractat dels Pirineus de l'any 1659, el qual va deixar les comarques catalanes del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i mitja Cerdanya sota administració francesa. Aquesta frontera que va funcionar del segle XIII al XVII és molt fàcil de reconèixer encara avui dia, només cal fixar-se en el Castell de Salses quan circules per l'autopista A9. Allà acabava Catalunya i començava el Regne de França! De fet, aquella frontera respectava també la frontera lingüística ja que pels dialectòlegs a Salses s'acaba el català i comená l'occità. Per això, com que les dues llengües es tocaven, lingüisticament partim d'una base comuna. Per exemple, les famoses homilies d'Organyà, considerades el text escrit més antic en llengua catalana, són una traducció d'un text occità de la variant provençal. Un altre vincle amb Occitània va ser la gran immigració d'occitans que va rebre Catalunya, sobretot durant el segle XVI i primera meitat del XVII, a causa, entre d'altres, de les guerres de religió que hi havia a França en aquella època. De fet, una bona part dels actuals catalans descendim d'aquells occitants que van venir aleshores! Això ho explica molt bé el molinenc Jordi Anducas a la seva novel·la "Guilhèm".


D’altra banda, molta gent no sap que la cançó tradicional “En Joan petit quan balla” és en realitat una cançó occitana ... Ho podríeu explicar?

 En el segon episodi del podcast ho expliquem i també n'hem fet un breu a la plataforma TikTok que ja té més de 10.000 visites! En Joan Petit va ser executat de forma atroç l’any 1643 per haver encapçalat una insurrecció contra la monarquia francesa. El ball d’en Joan Petit en realitat fa referència al moviment que feien les parts del seu cos mentre era torturat amb el sistema de la roda: el botxí lligava el condemnat despullat sobre una roda, de bocaterrosa, amb les cames i els braços estesos i, amb una pesada barra de ferro, de manera sistemàtica, colpejava mans, canells, braços, peus, genolls, cuixes… que es fracturaven, es trencaven, i s’estremien com en un ball grotesc. D’aquí que en Joan Petit “ballava” amb el dit, amb el braç, amb la cama ... En realitat és una cançó protesta! AVilafranca de Roergue, el poblet a prop de Tolosa on va néixer, hi té una plaça dedicada. Si teniu l'oportunitat d'escoltar la cançó d'en Joan Petit en versió occitana veureu que manté la tonalitat menor i, per tant, té un to melancòlic i trist, tot al contrari de la versió catalana. També hi ha d'altres cançons catalanes que provenen de l'occità, per exemple "L'Ocellet té deu plometes". 


El 8 d’abril del 2021, l’Assemblea Nacional Francesa, a iniciativa del diputat bretó Paul Molac, va aprovar una  “llei de promoció de les llengües regionals” que el Consell Constitucional va declarar nul·la perquè la constitució francesa diu que la llengua de la República és el francès. D’això aviat en farà dos anys. Quina és la situació actualment?

 Va ser molt dur perquè va ser una llei aprovada democràticament i després anul·lada pel Consell Constitucional francès. De la seva resolució es desprèn que parlar occità en les comunicacions oficials i a l'escola pública és anticonstitucional. I el tema de les grafies prohibides fa sentir vergonya aliena. El nom bretó Fañch, per exemle, que significa Francesc, no es pot inscriure al registre amb l'excusa de que l'alfabet francès no té la “ñ”. El mateix ha passat fa poc a una mare occitana que li ha posat Artús al seu fill, i que també s'ha rebutjat la inscrició perquè perquè l'accent tancat sobre la “u” no és correcte en francès. Aquest cas clama al cel ja que precisament és a França d'on provenen les llegendes medievals artúriques que formen part de la literatura universal. Com pot ser que un nom no es pugui posar en la seva versió original al país on va néixer? Tot plegat és molt greu, perquè ja han passat dos anys i no hi ha hagut cap avenç cap a una llei de política lingüística envers les anomenades “llengües regionals” franceses.         


Per descomptat, totes aquestes llengües nadiues diferents del francès mai s’han pogut aprendre a les escoles públiques. És a dir, a França, a cap escola pública de Bretanya els infants bretons poden aprendre la llengua bretona, a a cap escola pública d’Occitània els infants occitans poden aprendre la llengua occitana, etc. És així, oi?

 És pitjor que això. L'escola "gratuïta, laica i obligatòria" instituida l'any 1881 pel ministre Jules Ferry tenia per objectiu, entre d'altres, erradicar l'occità, el bretó, el cors, l’alsacià, el català a Catalunya Nord, i el basc al País Basc francès. Han fet la volta al món els rètols que es posaven a les escoles: "sigueu nets", "no escopiu" i "parleu francès". I també els càstigs que humiliaven i avergonyien els infants a partir de mètodes basats en la delació: el mestre donava un objecte al primer infant que parlava la llengua pròpia el qual seria castigat al final del dia a no ser que es desampallegués de l'objecte donant-lo a qualsevol altre infant que també deixés anar un mot en la llengua "regional". Parlar la llengua dels pares aviat es va associar al terror. Si a això li sumem que la majoria de portes eren infranquejables sense un domini escrit i parlat de la llengua francesa, aviat els mateixos pares van esdevenir còmplices de l'afrancesament parlant en francès als seus fills, amb el que cada generació sabia menys occità, bretó, català, basc, alsacià o cors, que la precedent, fins arribar a la situació actual, de pràctica extinció d'aquestes llengües a França. En el cas occità a tot això cal sumar-hi la primera guerra mundial, que va anar perfecte per despoblar Occitània enviant al front de carn de canó tots els joves occitans.   


Això ho explica molt bé l'escriptor rossellonès Joan Lluís-Lluís en el seu llibre "Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos". Entre d’altres relata el cas d'un dona d'El Voló, de setanta anys, que li va exlicar que, quan era petita, el mestre aprofitava les passejades que feia per apuntar els noms dels infants que sentia parlar en català i així castigar-los l'endemà. El que de moment no han pogut prohibir és l’ensenyament en escoles privades. Les persones que ens preocupa la llengua catalana sabem que a Catalunya Nord les escoles privades que fan l’ensenyament en català es diun “bressoles”. Com es diuen les escoles privades occitanes que fan l’ensenyament en occità?

 A Occitània hi ha un model d'escola privada i associativa, anomenada "calandreta". Aquesta xarxa d'escoles ocupa gran part del país i se'n poden trobar a ciutats importants com ara Marsella, Tolosa, Carcasona, Pàmies o Llemotges. La gràcia de la "calandreta" com a model és que fan que l'occità no només arribi a l'infant escolaritzat, sinó també a tota la família, amb el que actua com a eina dinamitzadora de la llengua. Quan uns pares, que ja no parlen occità, decideixen escolaritzar els seus fills en una escola calandreta, la realitat no canvia perquè al carrer només hi ha francès, però ells ja comencen a viure d'una manera diferent. Aquesta conscienciació de mica en mica va donant els seus fruits, com ara la creació l'any 2015 del l'Ofici Public de la Lenga Occitana (OPLO), per primer cop una institució pública de cooperació cultural per salvaguardar i promoure la llengua occitana. Fins l'arribada d'aquesta Oficina, fora de la xarxa de les escoles calandretes, l'occità només s'estudiava a la universitat a nivell filològic. Si bé la llei Molac continua anul·lada, hi ha una enquesta realitzada per l'Ofici Public de la Lenga Occitana, on el 90 % de la població és favorable a que hi hagi lleis de política lingüística que sostinguin i promoguin el coneixement de l'occità.   


Al darrere del podcast i del web hi ha l’associació ADOC, amb seu a Barcelona, que té per objectiu donar a conèixer la llengua i la cultura occitana a Catalunya. 

 L'Aassociacion Entara Difusion d’Occitània en Catalonha (ADOC) es va crear l'any 2001 per poder fer un programa sobre llengua i cultura occitana a BTV. Si bé el programa ja no hi és, continuem difonent l'occità per d'altres vies. Els membres de l'associació són catalans i periodistes, ja que el que fem es difondre l’occità través de la informació, que és la nostra feina. Per exemple, l’associació edita el diari digital "Jornalet, gaseta occitana d'informacions". Tots aquests projectes que impulsa l'associació es financen amb micromecenatge, amb el que es poden fer donacions a traves del web. 


Aquí a Catalunya hi ha d’altres associacions d’agermanament entre Catalunya i Occitània, oi? 

Sí, la nostra associació només es dedica als mitjans de comunicació però els lectors d’El Llaç que hi estiguin interessats poden acudir al CAOC (Cercle d'Agermanament Occitano-Català), que  és una associació clàssica. A la seva seu de Barcelona fan cursos d'iniciació a la llengua, organitzen excursions, i cada primer diumenge d'agost celebren la Pujada al Port de Salau, que és el coll pirinenc que uneix el Pallars Sobirà amb la comarca occitana de l'Arieja, i on hi participen els batlles de totes dues comarques reivindicant així una llarga tradició de relacions transfrontereres.  


Qui més qui menys ha anat a fer turisme a Occitània (ni que fos sense saber que hi era). A quins llocs ens recomaneu d’anar per sentir parlar occità i viure la cultura occitana?

 L'any passat vam descobrir un festival de llengua mare que es fa a Aostana, que és una vall occitana del Piemont, i a la que s'hi arriba des de Torí. Després, per exemple, hi ha uns concerts de música fantàstics en occità al Festival de l'Estivada, que es fa a Rodés. A la població de Pau amb una mica de sort es pot sentir pel carrer, i per la situació, també s'hi pot sentir el basc, perquè hi ha una mica de batibull de llengües. I també recomano Tolosa, més que res perquè és la ciutat on s'estudia la llengua a nivell universitari, i també poden organitzar-s'hi esdeveniments, tot i que cal saber on buscar. 


Josep, tu has estudiat comunicació audiovisual a la Universitat de Barcelona i tens 27 anys. Quins són els teus reptes de futur? 

 Per mi ara “País invisible” és un projecte de passió i no necessitaria ni cobrar per la feina que faig. El meu objectiu personal és poder fer el podcast més d'una temporada, fins i tot tres, perquè hi estic molt de gust. Fins que no hagi buidat el pap i hagi dit tot el que vull dir crec que no podré dir que he acabat la feina, de fet penso que hauré fet la feina de tota una vida!


David, tu has estudiat un grau superior de programació i desenvolupament de webs i tens 28 anys. Quins són els teus reptes de futur?

 A mi m'agradaria que el projecte "País invisible" pogués arribar a molta més gent. Com a persona que no en sabia res de tot això d'Occitània trobo que és una cosa molt maca, amb molts paral·lelismes amb la història nostra de Catalunya. M’agradaria que molta més gent s'interessés per la realitat occitana, no cal que sigui d'una manera activa, però com a mínim que coneguin el que és Occitània, que sapiguen que existeix aquest idioma, i que es conegui que està agonitzant i a punt de desaparèixer. I també estic d’acord amb el que ha dit el Josep, m’agradaria poder fer més temporades perquè és un projecte molt maco. 










[ Programa Obrint Camins del 1-3-2023 ]