Maria Casals, secretària d'alcaldia: "En un Ajuntament és molt important tenir una visió de conjunt"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 585, maig 2023, pàg. 18-19


 Maria Casals Ollé (Molins de Rei, 1957) va treballar gairebé quaranta anys a l’Ajuntament, la major part dels quals com a secretària personal de set alcaldes diferents. El 18 de maig de l’any 2022 es va jubilar i dos dies després rebia el Premi Trajectòria de Ràdio Molins de Rei per votació popular. Aprofitem que som en període electoral per conversar amb una de les persones que ha tingut durant molts anys una visió privilegiada del conjunt de la Casa de la Vila.






Ara ja fa un any que ets jubilada. Com prova aquesta nova etapa? 

 Molt bé, de veritat. A mi m’agradava molt treballar i ferla feina que feia, i la feia amb intensitat. Però ara no la trobo gens a faltar. Segurament perquè vaig poder fer un bon traspàs a la persona que ara fa aquesta feina, i llavors te’n vas, com si diguéssim, tancant bé la paradeta.


Tu treballaves en el món de la construcció, vas quedar-te sense feina el 1982, i vas presentar-te a unes oposicions d’auxiliar administratiu a l’Ajuntament. 

 Era una convocatòria en la que només hi havia una plaça i diverses persones de la casa que s’hi presentaven, també molta gent de fora. En aquella època hi va haver una fallida del món de la construcció i hi havia molt d’atur. Jo era la primera vegada que feia oposicions perquè mai m’havia passat pel cap treballar a l’Ajuntament, va ser una amiga que ja hi treballava que em va animar. Hi havia una prova de mecanografia, una exposició oral davant d’un tribunal i un supòsit escrit. Els temes es triaven per sorteig d’un temari que en tenia 60! Vam començar a les vuit del matí i no ens van donar el resultat fins passades les tres de la tarda. Recordo tornar a casa molt contenta perquè tornava a tenir feina!


Vas entrar a treballar d’auxiliar administrativa l’1 de març del 1983, en el que era el segon mandat de l’Antònia Castellana del PSUC. Quin Ajuntament et vas trobar fa 40 anys? 

 Era petitet en comparació al d’ara, que ha crescut moltíssim. Estava dividit en diverses àrees: Secretaria, Intervenció, Dipositaria -que ara es diu Tresoreria-, i els Serveis tècnics. En aquests darrers hi havia Urbanisme, Obres i la part d’Activitats. De fet, tota l’actual Àrea de Sostenibilitat i Territori que ara es troba als baixos de l’antiga biblioteca Pau Vila, i que abans estaven ubicats a la planta de dalt de l’edifici de l’Ajuntament de la Plaça Catalunya.


Com a auxiliar administrativa, a quina àrea et va tocar començar a treballar? 

 Els auxiliars administratius érem a l’Àrea de Secretaria de l’Ajuntament i fèiem part de la feina que ara es fa a l’Àrea de Serveis a les Persones. També donàvem suport administratiu a les regidories. A mi em van adjudicar el regidor de Cultura, Julià Canals, i el regidor d’Esports, Joan Janés. El més important de tot és que allà vaig aprendre -i em va quedar molt clar- que el funcionari i el polític fan un servei públic. No me n’he oblidat cap dia de la meva vida laboral. Cap dia. I això ho vaig aprendre aquells primers anys en què tot s’estava fent amb l’Antònia Castellana.


Et refereixes a que en aquella època s’estaven organitzant molts serveis nous? 

 Sí, com ara la Llar Municipal d’avis, el Servei de Planificació Familiar… i tot amb una nova manera de fer. Si venia una persona del poble -que podies conèixer o no-, i t’explicava un problema d’habitatge, aquella persona rebia assessorament per part del secretari municipal, o de qui fos, malgrat no existir una Oficina Municipal d’Habitatge com ara. Sempre que he atès una persona he intentat solucionar-li el problema. En primera instància si he pogut, i si no, amb els companys que tenien el seu expedient entre mans. Aquestes coses les vaig aprendre llavors i ja et queda dins.


Quatre anys després, l’alcalde Casimir Boy, del Partit Socialista, et va nomenar la seva secretària personal. Vas quedar parada? 

 El Casimir Boy havia guanyat les eleccions del 1987 i va proposar-me que fos la seva secretària, i això té la seva part d’anècdota: a banda dels temes de cultura i esports, que he esmentat abans, també portava els temes del Mercat municipal i dels Encants, i els portava directament amb l’alcaldessa Antònia Castellana, perquè ella, pels motius que fossin, havia assumit aquelles competències en lloc de delegar-les en un regidor. I recordo que el dia que el Casimir em va cridar al seu despatx jo m’havia preparat un dossier sobre el Mercat Municipal, perquè estava convençuda que em cridava per parlar d’allò. El cas és que em va cridar un divendres quan faltava només mitja hora per plegar, i vaig pensar: “No ha tingut cap altra estona en tot el dia perquè ara haguem de fer això?”. Quan em va proposar de ser la seva secretària sort que estava asseguda, perquè no m’ho esperava de cap de les maneres, en absolut. Em va dir que m’ho pensés durant el cap de setmana. Per una banda era un repte, però també m’inquietava no haver fet mai aquella feina, que no sabia ben bé què s’esperava de mi, i que no hi havia ningú per fer-me un traspàs de tasques com cal.


Tanmateix li vas dir que sí? 

 Vaig acceptar el càrrec, però li vaig fer saber que ell no havia estat la meva opció de vot i vaig demanar que en el meu nomenament constés que entre ell i jo no hi havia cap vincle polític. Una altra cosa que li vaig dir és que no tenia formació en protocol i que amb aquest tema no m’hi veia en cor, tot i que passat el temps també me’n vaig fer càrrec. Va ser amb l’alcalde Josep Janés, quan ja érem dues companyes i el de Comunicació. I així van anar passant els anys fins a arribar a l’equip actual. Tornant a en Casimir Boy, crec que es va deixar aconsellar per algú que em coneixia una mica més.


I has sabut mai qui et va recomanar?

Sí, sí que ho sé. L’any passat vaig fer una festa de comiat per la jubilació i hi vaig convidar persones d’aquells inicis. A una de les regidores que havia tingut un paper important durant el mandat d’en Casimir Boy, del 1987 al 1991, li vaig comentar: “No m’ho has dit mai, però crec que la feina que he fet durant tants anys te l’he d’agrair a tu.” Em va dir que sí, que era cert. Ara, no sé si vaig ser la primera opció o no.


Devia ser un canvi molt fort? 

 Sí, perquè vaig haver d’anar aprenent la feina pel meu compte i era molt diferent del que havia fet fins llavors. Jo venia d’un lloc de treball en què portava expedients del Mercat Municipal i dels Encants, com les renovacions, les altes i les baixes. Després, quan el regidor d’esports o el de cultura et deien que havies de demanar una subvenció preparava un memoràndum, o si començaven els cursos de natació escolar em tocava preparar unes cartes per enviar. El que vull dir és que venia d’una feina molt tangible que si no s’acabava es continuava l’endemà. En canvi, la nova feina de secretària personal de l’alcalde era de gestió. Havia de saber prioritzar els assumptes, procurar que cap tema no quedés aturat, i sobretot tenir l’agenda de l’alcalde al dia, perquè si no és impossible agendar actes, entrevistes o reunions. Quan et proposen un dia per una trobada has de tenir molt clar si aquella estona l’alcalde la té lliure o la té ocupada. I això vol dir tenir-ho tot molt al dia, perquè d’imprevistos interns i externs en tens molts i has de poder donar -hi resposta.


Diuen que el mot secretari ve de “secret”, de persona que sap guardar secrets. Què hi ha de veritat en això? 

 Més que guardar secrets el que cal és tenir una certa contenció de la informació. Una persona que fa les funcions de secretari ha de tenir la confiança del seu cap, o de la seva cap, i ha de correspondre amb la discreció. Molins de Rei és un poble petit, i a la Ràdio, o en qualsevol conversa, a vegades sembla que hi hagi gent que d’un determinat tema en sàpiga més que no pas els que l’estan portant. I a vegades tu hi ets present i sents que diuen coses imprecises, però et toca ser un convidat de pedra, perquè podries aclarir-ho, però no és el teu paper ni la teva responsabilitat. Segurament, amb bona fe, volent aclarir les coses potser les emboliques encara més. A tots ens agrada quan ens expliquen una cosa poder dir: “Això ja ho sabia”. Però no passa res si ho saps i no dius que ho saps. Ser secretari t’ajuda a saber tenir el teu ego en un lloc ben posat. D’altra banda, això de “guardar secrets” és molt relatiu, perquè ara està molt de moda parlar de “transparència” però a l’Administració sempre hem hagut de rendir comptes de les nostres accions. 


Set alcaldes diferents vol dir set persones amb diferent tarannà… 

 És clar, durant aquests anys he après a treballar d’acord amb els criteris que ha marcat cada alcalde. Per exemple, a aquella persona que demana per l’alcalde i li respons “no està disponible”, no cal especificar-li si en aquell moment l’alcalde es troba al despatx o no, això és irrellevant per a qui el demana. Potser el que truca es pensa que fer d’alcalde és única i exclusivament estar-se al despatx, i en canvi, aquell alcalde concret potser creu que ha d’estar tot el dia al carrer. D’altra banda, cada alcalde ja t’indica quins són els temes que assumirà directament i quins s’han de delegar als regidors. I això sí que cal saber explicar-ho al teu interlocutor.


Tothom destaca la teva eficiència.

 Quan una persona m’explicava el seu problema i em demanava de parlar amb l’alcalde, jo m’avançava i ja parlava amb el tècnic o amb el regidor d’aquella àrea, per tenir la informació adequada. Llavors, quan jo li comentava a l’alcalde la petició d’entrevista d’aquella persona -o entitat o empresa-, li traslladava la informació i l’alcalde decidia. En aquesta feina és molt important tenir una visió de conjunt. Quan et ve una persona per un tema i tu te n’adones que allò pot derivar en un problema important, has d’entomar-ho ràpid abans que la pilota es faci més grossa. El teu paper com a funcionari és molt important. És veritat que a vegades hi ha companys i companyes que potser aquesta visió de conjunt no la tenen tan clara i es limiten a fer la seva feina, o potser han rebut ordres de limitar-se a fer la seva feina, que això també passa.


Quins són els set alcaldes que t’han fet confiança perquè fossis la seva secretària personal? 

 Mira, per ordre: Casimir Boy, Josep Janés, Ivan Arcas, Víctor Puntas, Xavi Paz, Joan Ramon Casals i Ramon Sánchez.


Canviaria la política municipal si al capdavant de l’Ajuntament hi hagués la sensibilitat d’una dona? 

 Això de la sensibilitat no acabo d’estar plenament convençuda que tingui a veure en ser dona o home. De fet, jo crec en les persones i els equips. Hi ha una persona que ha de liderar, això és claríssim. Però per mi saber liderar és no tenir recança perquè al teu equip hi hagi gent més qualificada que tu en determinats temes. Jo crec en aquesta mena de líders, siguin homes o dones. Els egos fan més nosa que servei.


Què li demanaries al nou alcalde/alcaldessa que surti de les properes eleccions? 

Que les accions que realitzi siguin per millorar el municipi i sobretot que toqui de peus a terra. Per exemple, a mi m’agrada molt que a Molins de Rei hi hagi jardins, però m’agradaria que els que hi hagi estiguin ben cuidats. Per tant, cal tenir els jardins que puguem mantenir i trobar els recursos per ferho. També li demanaria que tingui present la memòria de la vila, el camí que hem fet per arribar on som ara. Això no s’ha d’oblidar i s’oblida de vegades. Per exemple, ara s’ha enderrocat el Parc Pont de la Cadena i m’ha dolgut que es perdin tots els elements que tenien un sentit perquè simbolitzaven l’antiga confluència del Rec vell i el Canal de la Infanta. Trobo extraordinari que ara s’hi faci un bosc urbà però vaig pensar que d’alguna manera estem esborrant la memòria. Per això, al nou alcalde, sigui home o dona, li demanaria que tingui sensibilitat i valori les coses que ens defineixen perquè sinó ens anem desdibuixant. D’altra banda, també trobo que els propis vilatans no lluitem prou per reivindicar segons quines coses.






Mercè Solé: "La seguretat a la feina no és un tema menor, a Espanya cada dia moren dues persones per accident laboral"


 El Dia Mundial de la Seguretat i Salut al Treball és un dia internacional que se celebra cada any el 28 d'abril per tal de fomentar la seguretat i salut laboral. L'any 2003 l'Organització Internacional del Treball (OIT) va començar a celebrar-lo, però els primers van ser la Federació de Sindicats dels Estats Units, l'any 1989, quan van declarar el 28 d'abril "dia de la memòria dels treballadors per honrar els centenars de milers de persones treballadores assassinades i ferides a la feina cada any”.

 En parlem amb la Mercè Solé, membre de l'equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista





[ Programa Obrint Camins del 26-4-2023 ]




La Peni acull la 7ª Mostra dels Premis VOC de cinema

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 584, abril 2023, pàg. 17



Joan Domènech i Alícia Bueno van presentar la projecció



 Emmarcat en la 7a Mostra dels Premis VOC d’Òmnium Cultural, el passat dissabte 11 de març es va realitzar al Teatre de La Peni la projecció d’una part dels curtmetratges finalistes. En concret, els assistents van poder visualitzar cinc curtmetratges finalistes de la secció del festival titulada “Abismes quotidians”.


 L’acte va ser presentat per Alícia Bueno i va comptar amb la col·laboració del crític cinematogràfic Joan Domènech, el qual va celebrar la iniciativa de la secció local d’Òmnium per tornar a portar a la vila el festival VOC. En finalitzar el visionament, el públic va poder participar en un col·loqui conduït pel mateix Domènech, on, entre d’altres, es va destacar la qualitat dels curtmetratges finalistes.


 La gala de lliurament del premis VOC es va realitzar el dilluns 20 de març a la Casa Rius de Barcelona i va donar la casualitat que tres dels cinc curmetratges que es van poder veure a Molins de Rei van resultar premiats: “Dancing with Rosa”, de Robert Muñoz, va rebre el premi del jurat jove Filmin i el premi del públic al millor curtmetratge documental; “Demà ho deixem”, de David Moragas, va rebre el premi de millor ficció; i “Ara crema”, de Núria Gascon, el premi al millor curtmetratge documental.


 Els Premis VOC -versió original en català- es celebren anualment i són organitzats per Òmnium Cultural per estimular la producció de continguts audiovisuals de qualitat en llengua catalana, contribuir a la seva difusió i ampliar-ne el públic. La 7a Mostra es va realitzar en més de vuitanta sales de cinema de tots els Països Catalans i va comptar amb la participació de més de 6.700 espectadors.






La Peni va ser una de les vuitanta sales participants de la 7ª Mostra dels Premis VOC de cinema







Isabel Garcia Castellet: "Quan obrim l'aixeta de la dutxa es perden 5 litres d'aigua mentre esperem que ragi l'aigua calenta"

 

 Del 20 de gener al 19 de febrer d’aquest any 2023, els molinencs Isabel Garcia Castellet i Francesc Parra Carbonell van fer una travessa en vehicles 4x4 per l’Àfrica. Van partir de la població de Tànger, i durant un mes van travessar el Marroc, Mauritània, Senegal i Guinea Conakry. Entre l'anada i la tornada en total van fer 11.500 Km.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista









[ Programa Obrint Camins del 12-4-2023 ]



Òmnium Molins de Rei organitza una trobada per impulsar l’ús del català


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 584, abril 2023, pàg. 17




Marina Tomàs presentant la trobada per impulsar l'ús social del català



 El passat dissabte 25 de febrer, la secció molinenca d’Òmnium Cultural va organitzar una trobada oberta a entitats i veïns de la vila per impulsar l’ús social del català. L’acte va ser presentat per Marina Tomàs d’Òmnium Cultural Molins de Rei, i va ser conduït per Carles Palau i Puig, membre de Tallers per la llengua, una entitat que treballa per desenvolupar l’assertivitat lingüística dels catalanoparlants. 


 Palau va començar la seva intervenció afirmant que “saber-nos la lliçó i estar molt conscienciats” no garanteix que parlem el català en totes les situacions en les que el podríem parlar “pel que no som davant d’una qüestió de consciència sinó de conducta, que cal enfocar des de la psicologia”. A continuació, per demostrar que és possible parlar en català a un interlocutor que et contesta en castellà, els participants van ser agrupats per parelles i durant un minut van haver de mantenir una conversa “autènticament bilingüe” parlant un membre de la parella en català i l’altre en castellà. “Dirigir-nos sempre en català al nostre interlocutor només és una qüestió d’hàbit que al final surt tan automàtic com cordar-se les sabates”, va reblar el conferenciant.  




Carles Palau, de Tallers per la llengua, va conduir la primera part de la trobada



 Tot seguit va explicar una història sobre un país imaginari on hi vivien només quatre persones. Tres d’elles –A, B i C- tenien com a llengua familiar el veridià, la llengua pròpia del país, mentre que D en tenia una altra, el cramoví. “El curiós és que les tres primeres persones tenien un hàbit profundament arrelat: quan es trobaven amb D, se li adreçaven sempre en cramoví, i aquest, acostumat a aquest tracte, utilitzava sempre i en tot lloc la seva llengua. Quan es demanava als veridianoparlants la raó d’aquest hàbit, donaven explicacions diverses: que sempre ho havien vist fer, que ho consideraven una mostra de bona educació, que tant els era parlar en una llengua com en l’altra... Després d’unes quantes generacions, i a causa de la presència majoritària del cramoví a nivell social, la composició demogràfica i lingüística d’aquest país imaginari va canviar, de manera que dos dels quatre habitants del país (A i B) tenien com a llengua familiar el veridià, mentre que els altres dos (C i D) hi tenien el cramoví. Tothom era capaç d’expressar-se en qualsevol de les dues llengües però l’hàbit de passar-se al cramoví quan aquesta era la llengua de l’interlocutor persistia. Finalment, al cap dels anys, va esdevenir un fet tan inusual parlar en veridià pel carrer que ni els mateixos parlants d’aquesta llengua es reconeixien entre ells, de manera que utilitzaven sempre, per defecte, el cramoví. Arribats a aquest punt, amb la llengua completament desapareguda de l’espai públic, va culminar el procés de substitució lingüística del veridià pel cramoví.” 




Un moment del treball per grups que es va fer durant la trobada



 Segons el ponent de Tallers per la Llengua, “si volem garantir la continuïtat del català com a vehicle d’interacció social sols ens queda una alternativa: deixar de passar-nos al castellà quan aquesta és –o ens ho imaginem– la llengua del nostre interlocutor. Només que totes les persones catalanoparlants es mantinguessin en català i sols canviessin de llengua quan sabessin del cert que l’interlocutor –perquè així els ho expressés– no els pot entendre, ja hi tindríem molt de guanyat”. Continuant amb la història del país imaginari, Carles Palau va demostrar combinant matemàticament les lletres A, B, C i D, que “si els veridianoparlants no canviessin de llengua obtindrien una conversa en veridià, una en cramoví, i nou de bilingües on cadascú utilitza la seva llengua” amb el que “es frenaria el procés de substitució, ja que les dues llengües tindrien la mateixa presència social”. 


 Tenint en compte que el grau de coneixement de la llengua catalana és del 94,6%, “mantenir-se en català és completament possible i viable” i va proposar a l’audiència aplicar gradualment la tècnica del semàfor: “Si l’interlocutor no ens demana explícitament que li parlem en castellà tenim el semàfor verd per continuar parlant en català.” I és que, segons Carles Palau, en la majoria de situacions ens passem al castellà perquè pensem que no ens entendran, o per prejudicis basats en l’aspecte del nostre interlocutor o per la seva posició de poder: “Si mai el semàfor es posa de color taronja o vermell ja decidirem què fem, però primer comencem per no canviar de llengua en totes les situacions que tenen el semàfor de color verd!”, va exclamar.


 La segona part de la jornada va consistir en un treball per grups, les conclusions del qual es faran arribar a la seu nacional d’Òmnium Cultural en el context de la campanya “Treu la llengua”. La trobada és va celebrar a la sala d’actes del Centre Excursionista Molins de Rei, i entre els assistents hi havia molinencs i molinenques a títol individual, així com representants d’entitats com ara el Club Natació, l’Associació de Veïns Bonavista-El Mas, o el grup Teatre 15 Arcades, entre d’altres.





Posada en comú del treball per grups












Josep Ferrer Vilarrubla, periodista: "L'any 1987, quan vaig començar la carrera, només es publicaven el 15% de les notícies que arribaven a les redaccions, i això un cop havien estat confirmades pels corresponsals. Ara, en canvi, els mitjans de comunicació es creuen qualsevol tuit o qualsevol cosa que veuen penjada a les xarxes. Això vol dir que qualsevol persona fa de periodista! Abans ens trucaven als periodistes de la zona perquè confirméssim la informació, ara no. Ara com que hi ha algú que ho diu, doncs ja ens ho creiem."


 El divendres 17 de març es va celebrar al Foment Cultural i Artístic la Gala de lliurament dels Premis Ràdio Molins de Rei. Un dels nominats per al Premi Trajectòria va ser el periodista molinenc Josep Ferrer Vilarrubla.

 Josep Ferrer és un periodista de vocació, que va començar a col·laborar a Ràdio Molins de Rei amb només 14 anys. Després hi va treballar durant un període, fins l'any 1997, si bé després va continuar col·laborant amb l'emissora, i encara ho fa en l'actualitat. 

 Ha estat 32 anys vinculat a la revista local El Llaç. Va començar a col·laborar-hi l'any 1991 i de seguida va assumir-ne la direcció, concretament el maig de l'any 1995, i fins el febrer del 2023. Una feina feta des del voluntariat i que havia de fer entre feina i feina remunerada. Ell sempre diu que el periodisme local és el més dificil de fer i alhora el més agraït, i que El Llaç ha estat per ell la seva segona família. 

 Ha estat corresponsal del Baix Llobregat pel diari Avui, La Vanguardia, l'Ara, i Catalunya Ràdio. A dia d'avui treballa per l'emissora RAC1, on se'l coneix també pel "corresponsal dels marrons".  Actualment, la feina de periodista la combina amb la de guia turístic per diverses agències de viatges, acompanyant grups, principalment arreu d'Europa.

 Per acabar d’arrodonir aquesta presentació, afegirem que el Josep va néixer a Molins de Rei l’any 1969, que és casat amb la Maritza Peña, i que tenen dos nens petits, el Xavi i el David. 



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista








[ Programa Obrint Camins del 29-3-2023 ]




Josep Armentano Solé i David Valls Hurtado, autors del podcast "país invisible" dedicat a la llengua i a la cultura occitana


  El 21 de febrer va ser el Dia Internacional de la Llengua Materna, i no sabem si, per aquest motiu o no, el Ministeri de Cultura de França va fer públic els resultats del seu últim baròmetre sobre les llengües més influents del món. Si vau seguir la notícia per la premsa sabreu que, en aquest rànquing, el català ocupa la posició número 12 en un llistat de 634 llengües. 

 I us preguntareu: "Com pot ser, si a Catalunya l'ús del català retrocedeix de manera clara a tot arreu?" Doncs perquè aquest rànquing de llengües, elaborat pel ministeri de cultura francès, no té en compte el nombre de parlants sinó d'altres variables, com ara fins a quin punt es fa servir com a llengua als mitjans de comunicació, el seu estatus polític, la presència a l'àmbit de l'ensenyament universitari, i sobretot a la Wikipedia d'internet.

 I en el que potser no us heu fixat és que a la posició número 80 d’aquestes 634 llengües més influents hi ha l'idioma occità. Un idioma minoritzat, històricament perseguit -com tots els idiomes de França diferents del francès-, que només és oficial a la Vall d'Aran, i que a la resta del seu territori es troba en procés d’extinció.

 Una de les raons que la llengua occitana es trobi a la posició 80 d’aquest rànquing és que hi ha persones molt actives a les xarxes que el fomenten i el divulguen malgrat tots els obstacles. I a Molins de Rei en tenim dues d'aquestes persones: el Josep Armentano i el David Valls. Ells són els seus autors del podcast titulat País invisible.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista











[ Programa Obrint Camins del 1-3-2023 ] 

 


Joan Castellví, autor de la novel·la "La Venjança dels sometents : la guerra del francès a les muntanyes d’Olorda i Vallvidrera”

 

 Joan Castellví i Mercier va néixer l’any 1950 a La Rierada, i és el propietari de la finca de Can Castellví, una de les més extenses de l’antic terme de Santa Creu d’Olorda i de tota la Serra de Collserola. D'altra banda, Can Castellví és un dels masos més antics de Catalunya pel fet de que es manté la continuïtat de la nissaga des de fa més de cinc segles.

 El 14 de setembre de 2022, a la Sala d’exposicions de Ca n’Ametller de Molins de Rei, Joan Castellví va presentar la seva primera novel·la: "La Venjança dels sometents : la guerra del francès a les muntanyes d’Olorda i Vallvidrera”

 L'obra parteix d'uns fets reals que li explicava el seu avi quan era petit, i per escriure-la amb versemblança el Joan es va documentar amb obres de l’historiador Josep Maria Jordà, amb el llibre de mossèn Llorenç Sallent titulat "Història documentada del poble i parròquia de Santa Maria de Vallvidrera", publicat l'any 1916, i amb el dietari de mossèn Pau Sagau titulat "Historia de Vallvidrera durant l'època de la guerra de la independència y noticias generals d'aquella gran epopeya", publicat l’any 1908.

 Al marge de l'acció trepidant que comporta una novel·la ambientada en una guerra, el text te un gran interès pel munt de detalls costumistes que recreen com era la vida d’abans de la revolució industrial: les feines del camp al ritme de les estacions de l’any, els rituals dels casaments i les festes majors, què menjaven, com es vestien, quins remeis feien servir ... 




Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista















[ Programa Obrint Camins del 15-2-2023 ] 



Josep Maria Pubill, creador de murals en tres dimensions a l'espai públic

 

 A Molins de Rei tots tenim ben present els murals en tres dimensions que Josep Maria Pubill va realitzar a la Plaça de la Llibertat, a una banda el Pont de les quinze arcades, i a l’altre, l’església romànica de Santa Creu d’Olorda. 

 Des del 22 d’octubre de l’any passat podem contemplar a la vila un nou mural d’aquest artista, aquest cop es tracta d’una representació de l’antic Pont de la cadena, i el podem veure a la façana de la seu de l’associació de veïns del barri d’El Canal. 

 Josep Maria Pubill va néixer a Molins de Rei l’any 1946, i és un dels membres fundadors del Cercle Artístic de Molins de Rei i de l’Associació d’Artistes de Molins de Rei. 



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista







ÀNGEL BEUMALA (A.B.) : Abans d’estar jubilat a què et dedicaves?

JOSEP MARIA PUBILL (J.M.P.) : És molt difícil de resumir perquè vaig treballar a vint-i-sis empreses diferents! Per exemple, la meva primera feina va ser als tretze anys a la pastisseria Roca del carrer Major! La meva principal ocupació, però, va estar relacionada amb el món de les relacions laborals. Jo sóc Graduat social i vaig dirigir el departament de recursos humans de diferents empreses, algunes de molt grosses, amb més de cinc-cents treballadors. 


A.B.: I sempre vas combinar la feina amb la pràctica artística, oi? 

J.M.P. : Sí, i és divertit perquè de petit, com que no tenia espai ni disposava de cap taller on anar a pintar grans quadres, vaig començar fent dibuixos amb ploma perquè amb la taula del menjador de casa en tenia prou! L'impuls definitiu, però, no va venir fins l'any 1999 que vam fundar el Cercle Artístic de Molins de Rei i vam disposar d'unes dependències al Palau dels Requesens, que tenien l'entrada pel carrer Major cantonada carrer Boters. Llavors és quan vaig provar, com un tastaolletes, l'aquarel·la, l'oli, el gravat, el retrat, ...   



Plaça de Sant Marc de Venècia, oli sobre tela de Josep Maria Pubill



A.B.: Qui te'n va ensenyar?

J.M.P. : Sóc bastant autodidacte. I com en tot, la clau es troba en practicar molt i fixar-se en els que en saben. Per exemple, per aprendre a fer retrats anava sovint a Barcelona i em fixava com ho feien els retratistes de La Rambla. I per iniciar-me en el gravat, un grup de persones del Cercle Artístic que hi estàvem interessats vam demanar al pintor Sento Masià que ens n’ensenyés. Ara bé, després, com sempre, pel teu compte has de fer moltes proves, esmerçar-hi moltes hores i llençar molt de material abans no et comencen a quedar bé les peces. 


A.B.: De totes maneres, quina és la teva especialitat?

J.M.P. : La meva especialitat és el dibuix a la ploma, que és el que he fet des de sempre. Actualment faig servir retoladors de punta fina -el popular Rotring- perquè m’estalvio haver d'anar sucant la tinta i puc dibuixar més seguit. La raó principal, però, és que de plomes ja no no se'n fan. Si en algun lloc en trobes una te la venen a preu d'antiguitat! Una ploma que valdria dos o tres euros -com a màxim- te la poden vendre per 40 o 50 euros perquè es considera una peça de museu. També t’he de dir que d’ençà que faig servir el retolador de punta fina m’estalvio moltes taques de tinta a la roba ...  




Drac del Parc Güell, oli sobre tela de Josep Maria Pubill



A.B.: Un dia m’explicaves que no es pot comparar la feina que porta fer un dibuix a la ploma amb la que porta fer un dibuix a l’oli o una aquarel·la, i que sovint t’has trobat persones que valoren més els olis i les aquarel·les només perquè són quadres grans. 

J.M.P. : Un pintura a l'oli, per exemple, no deixa de ser "escampar" pintura. Una persona que en sàpiga trigarà poc a fer-la, i una que no en sàpiga tant trigarà una mica més. En canvi un dibuix a la ploma porta moltes hores, ja que són dibuixos que no es fan amb un pinzell sinó amb una punta que és prima com una agulla de cosir. Treballant quatre hores diàries amb un retolador de punta fina -dues hores al matí i dues a la tarda- es triga deu dies a fer un dibuix del tamany d’un foli. Això són quaranta hores en total, i si fem un càlcul ràpid, cobrant l'hora a un preu raonable, aquell dibuix a la ploma costaria 400 euros. El que passa és que quan a algú li dius aquest preu posa el crit al cel. Primer venia els meus dibuixos a un preu irrisori fins que em vaig adonar que la gent, quan anava a emmarcar el dibuix, pagava més diners pel marc que pel dibuix! Com que no ho trobava just, el que faig ara és regalar-los emmarcats i només cobro el preu del marc. Per molta gent una obra d'art només és una peça decorativa per a la llar. A vegades m’he trobat persones que volen que el color del marc vagi d'acord amb el de les parets i dels mobles. 


A.B.: Què es podria fer perquè educar millor en la consideració de l’art?

J.M.P. : Si ho sapigués ja ho haria posat en marxa! No ho sé. De fet això passa també amb el món de la lectura. Conec gent que no ha obert mai un llibre! 


A.B.: Parlem dels teus murals en tres dimensions en espais públics. Quin material fas servir?

J.M.P. : Faig servir un tipus de morter al qual se li ha afegit cola i que es fa servir per enganxar ceràmica o revestiment, tant en exteriors com interiors. Comercialment s'anomena "ciment cola". Es fa servir molt per posar els marbres de les cambres de bany, per exemple, perquè triga més a prendre i les plaques es poden anar movent i picant fins deixar-les ben posades. A nivell de mural artístic s'ha de dir que és un ciment més difícil de treballar que el normal, ja que en un mur vertical llisca cap avall i no s’aguanta. L'avantatge que té és que fins i tot al cap de mitja hora, o una hora, pots donar-li la forma que t'interessa. Al cap de dues hores, però, si vols fer retocs ja has d'anar-hi amb eines de tallar.  




Mural en tres dimensions de Santa Creu d'Olorda, Plaça de la Llibertat de Molins de Rei






Mural en tres dimensions del Pont de les Quinze Arcades, Plaça de la Llibertat de Molins de Rei



 

A.B.: I on vas aprendre aquesta tècnica del "ciment cola"?

J.M.P. : Doncs això sí que no ho vaig aprendre enlloc, vaig descobrir-ho pel meu compte gràcies a un error! Resulta que jo agafava palets que eren per llençar, els hi aplicava una capa de ciment-cola, i a sobre hi pintava un quadre a l'oli. Un bon dia vaig posar-hi massa ciment, no va quedar prou llis, i mirant-m'ho de lluny em vaig dir: "Aquí hi podria fer un quadre en relleu!". I llavors vaig fer el Castell Ciuró en tres dimensions, i com que em va agradar com va quedar, de seguida em va venir la idea de fer-ho a les parets de la vila. Primer ho vaig provar en una paret de casa meva, i en veure que aguantava bé, vaig demanar un espai a l'Ajuntament, i així va ser com va néixer el pont del riu que es pot veure a la Plaça de la Llibertat.  


A.B.: Aquests murals no els fas sol, oi? 

J.M.P. : Tinc persones que m’ajuden perquè són obres de quatre metres de llargada per tres metres d'alçada, i per fer-les són necessaris de quinze a vint dies. I deixa’m dir-te que vull que aquests col·laboradors siguin expressament persones jubilades com jo, perquè m'amoïna que es pensin que la societat els ha deixat de banda. Normalment m’ajuden el Màxim Beltran, el Josep Almo, el Joan Pubill i l'Esteve Raventós. El Joan és cosí meu, i com que te mobilitat reduïda observa el mural de lluny mentre el fem i des de la distància ens avisa si detecta que no seguim les proporcions. També m'interessa que d'altres col·lectius participin en les meves obres per posar-los en valor. Així, en el mural recentment inaugurat al barri d'El Canal, vaig convidar els usuaris dels Tallers Alba de Molins de Rei, i van venir un matí a posar pedretes en una part del mural, seguint les meves indicacions. I en el mural de Santa Creu d'Olorda, a la Plaça de la Llibertat, també hi vaig fer participar criatures -l'Enric, el Pol, el Bernat i el Jan- que eren néts de la colla, i que llavors tenien quatre o cinc anys. La idea és que l'obra d'art sigui participativa, per al poble, i a cost zero, ja que només demano que em facilitin els materials.




Joan Pubill, Màxim Beltran, Esteve Raventós, JM Pubill i Josep Almo, el passat 22 d'octubre de 2022, dia de la inauguració del mural en tres dimensions del Pont de la Cadena




A.B.: A part de la Plaça de la Llibertat i la façana de l’associació de veïns del barri d’El Canal, on més en tens?

J.M.P. : A Molins de Rei en tinc a l'entrada de l'Església de Sant Bartomeu de la Quadra, on es troba representada l'antiga església romànica que hi havia abans de la guerra, i que es pot visitar perquè hi ha una entrada que permet veure-la. També en tinc un al Restaurant Can Rabella, on hi vaig representar la mateixa masia, i també n’hi ha un a la façana d'una casa privada que es troba al carrer Anselm Clavé, número 54, on hi vaig representar els antics ponts de Can Baruta, i que també es pot veure des de l'exterior.   


A.B.: Hi ha murals teus a d’altres poblacions de Catalunya? 

J.M.P. : Sí, a la població de Sanaüja, d'on prové la meva muller, n’hi ha en cases privades. Es tracta d'amics meus que em van demanar que els hi fes un mural representant el pont romànic de Sanaüja, o el castell, o un carro de traginers ... Dins l'Església de Santa Maria de Sanaüja hi tinc una Mare de Déu esculpida en pedra que té una història ben curiosa.




Mural del carro de Cal Manso en un carrer de Sanaüja, La Segarra




A.B.: Ens l'expliques?

J.M.P. : Es tracta d’una església d'estil gòtic tardà que es va construir entre el 1509 i el 1515, i que està declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. A la seva façana hi ha una furnícula buida on hi havia hagut una escultura de la Mare de Déu, de gairebé dos metres, la qual va ser destruïda durant la guerra civil. Llavors, cinc paletes del poble sempre havien dit que quan es jubilessin esculpirien una nova verge per tornar-la a posar a la façana de l’església. Aquests paletes eren experts picapedrers, ja que Sanaüja és un poble emmurallat on la pedra és molt important i gairebé totes les cases són d'obra vista, fins i tot els interiors. I dit i fet, quan es van jubilar em van demanar si els podria ajudar. Em van fer arribar una antiga fotografia de la façana -on la Mare de Déu es veia petita com una ungla- i amb una lupa la vaig copiar primer a tamany din-a-3, i després al tamany original que havia de tenir, que era d'una alçada d'1,86 m. Ells, per la seva banda, van localitzar un bloc de pedra a la muntanya, el van retallar, i quan el van tenir en un garatge va passar que no sabien com posar-s'hi. De picar pedra en sabien molt, però d'esculpir en tres dimensions no en sabien gens perquè no ho havien fet mai. Llavors els vaig fer la verge amb fang, perquè tingués tres dimensions i la copiessin, però tampoc se'n sortien.


A.B.: I com es va solucionar?

J.M.P. : Jo hi entenia de tres dimensions però no sabia picar, i ells sabien picar però mai havien treballat amb formes, per tant, la solució va ser treballar conjuntament. Vaig marcar la pedra amb diferents de colors i a cada picapedrer n’hi vaig assignar un. Al que sabia picar més profundament li feia fer les formes de més fondària, i al que sabia picar més fi li feia fer la cara, les mans, els braços, i el nen Jesús. Ells eren les meves mans, podríem dir! Després d'un any de feina la vam tenir acabada però llavors ens vam trobar que la façana de l'Església era postissa i no suportava el pes de l'escultura, que era de 760 Kg. El Bisbat d’Urgell va reconèixer la nostra feina i va autoritzar que la verge es col·loqués a l'interior de l'església, on de fet queda més vistosa i accessible. L'arquebisbe Joan Enric Vives la va beneir el 31 de maig de 2015, i la nostra aventura va sortir a La Vanguardia, al diari Segre, al Telenotícies Comarques de TV3, i a premsa estatal com ara el Diario de Navarra o La Razón. Per descomptat, Televisió de Molins de Rei també en va fer un extens reportatge.




Amb els picapedrers de Sanaüja esculpint una Mare de Deu amb nen Jesús




A.B.: Del 9 de setembre al 2 d'octubre del 2022 es va poder veure a la Sala d’exposicions de Ca n’Ametller una selecció d’obres teves titulada: “El poble i la seva gent”. 

J.M.P. : Com que tinc molts dibuixos a la ploma del Molins de Rei antic, vaig exposar "el poble" en una banda i a l'altre retrats dels meus amics amb un dibuix a la ploma de com era antigament el carrer on viuen. Va ser un homenatge que vaig voler fer-los com a jubilats i com a supervivents, ja que tots ja s’acosten als vuitanta anys. Val a dir que també hi vaig exposar obra meva que es trobava en cases privades, i que em van deixar per a l'ocasió, i també en un racó de la sala hi vaig exposar els primers quadres que vaig fer.


A.B.: Què busques transmetre amb el teu art?

J.M.P. : L'art no deixa de ser l’instint que tenim com a humans de plasmar el nostre esperit en una obra, en aquest cas una obra d’art. El missatge de l’obra es pot "llegir" si el que l'observa el vol "llegir". Jo envio un missatge amb les meves obres d'art, però tampoc sé dir-te quin missatge envio. Però algun missatge dec enviar perquè ho faig amb tota l'ànima del món i li poso tota la dedicació possible. Quan estic dibuixant ja em pot ploure, nevar, o haver-hi soroll, que no me n'assabento de res. De fet, el meu mestre de ioga sempre em diu: "A tu no et cal meditar perquè dibuixant ja medites".




Fragment de l'exposició “El poble i la seva gent” el passat mes d'octubre a Ca n'Ametller








[ Programa Obrint Camins del 18-1-2023 ] 




Vanessa M. Cortés : "Avortar és un delicte a Andorra en tots els supòsits, les andorranes anem a fer-ho d’amagat a Barcelona igual que vosaltres anàveu a Londres durant el franquisme"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 581, desembre 2022, pàg. 19





 Amb motiu del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones, el dissabte 26 de novembre es va inaugurar a l’Agrupa una exposició organitzada per la secció local d’ERC sobre Victòria Pujolar Amat (1921-2017), pintora, membre de les Joventuts Socialistes durant la postguerra i dona implicada en la resistència antifranquista.

 L’acte inaugural va presentar-lo Francesca Riera, secretària de Feminismes d’ERC a Molins de Rei, i va comptar amb les intervencions de la catedràtica d’Història Gemma Tribó, i de Vanessa M. Cortés, presidenta de l’associació andorrana “Stop Violències” i de la “Xarxa la Meri”.

 Especialment punyents van ser les manifestacions de Cortés sobre la situació dels drets humans a Andorra: “No tenim dret a vaga, no tenim subsidi d’atur, la sanitat no és universal, i la conciliació social i familiar és impossible per culpa dels torns rotatoris del sector comercial, amb el que tampoc podem organitzar manifestacions per protestar. Pel que fa als drets de les dones, avortar és un delicte a Andorra i està prohibit en tots els supòsits. En el seu lloc s’aplica una política de dubtosa legalitat consistent en donar en adopció la criatura si la mare té dificultats per mantenir- la. Igual que vosaltres anàveu a avortar a Londres durant el franquisme, nosaltres anem a fer-ho d’amagat a Barcelona. Tampoc tenim a Andorra cap protocol d’atenció davant les violències masclistes.”

 L’any 2020 Vanessa M. Cortés fou denunciada pel Govern d’Andorra, presidit per l’ultradretà Xavier Espot, per haver declarat davant les Nacions Unides que Andorra prohibeix l’avortament en tots els supòsits, incomplint els mateixos tractats internacionals signats per aquest Estat. Actualment, es troba pendent de judici acusada de calúmnies, difamació i d’atemptar contra el prestigi de les institucions andorranes, i és víctima d’una forta campanya pública d’assetjament: “Els mitjans de comunicació andorrans, tots controlats pel govern, tergiversen la informació sobre nosaltres fins al punt de què si hagués de buscar feina ningú no me’n donaria”.

 Marta Espona, portaveu d’ERC Molins de Rei a l’Ajuntament i candidata a l’Alcaldia en les eleccions municipals de l’any vinent, va cloure l’acte davant la cinquantena de persones assistents.





L’Associació de veïns del barri del Canal celebra 50 anys de vida


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 581, desembre 2022, pàg. 14






 L’Associació de veïns del barri del Canal va inaugurar el passat 22 d’octubre un mural en tres dimensions a la façana de la seva seu per commemorar el 50è aniversari de la seva fundació.

 L’acte va comptar amb les actuacions de l’Entxuscat, els Gegants de Molins de Rei, els Matossers i el grup Sanmat de balls en línia. El dibuix del mural –una antiga imatge del canal descobert- es va decidir per votació popular i l’execució ha estat obra de l’artista local Josep Maria Pubill. Durant la inauguració hi va haver parlaments de Santiago Moreno, un dels membres fundadors de l’associació l’any 1972, l’actual presidenta Rosa Ricart, la regidora de barri Jessica Revestido, i l’alcalde Xavi Paz, el qual va cloure la seva intervenció desitjant molt de futur i energia a l’entitat tot recordant, i posant d’exemple, els enyorats Vicenç Fernández i Custodio Castro.

  La llarga tradició de l’Associació de Veïns i Veïnes del barri del Canal fa que la majoria de residents vehiculin a través d’ella les seves demandes i necessitats. Això fa que la tasca d’interlocució d’aquesta entitat amb l’administració local sigui fonamental per a la vida al barri. Segons ha explicat la Junta directiva en declaracions a El Llaç, recentment han tingut una reunió per tractar temes de seguretat i mobilitat amb el responsable de la Guàrdia Urbana i el regidor de l’Ajuntament d’aquestes àrees.

 A part de la mobilitat i la seguretat, la gestió de les queixes relacionades amb la manca de civisme és un altre front obert que té actualment l’Associació. Aquestes queixes són, sobretot, relacionades amb les colles que van a la discoteca Be Disco i el comportament vandàlic d’algunes d’elles quan passen pels carrers del barri, o el soroll que fan els clients d’alguns bars que no respecten l’horari de tancament, ni el nombre autoritzat de taules que poden tenir a les terrasses.

 Un altre punt conflictiu es troba a la trama de carrers de vianants que passen per sota dels blocs de pisos, a l’illa delimitada pels carrers Sant Isidre, Ferran Agulló, Felip Canalies i Raseta. En dies de pluja són el lloc triat per fer-hi els botellots del cap de setmana, amb tot el que això suposa de deixalles i sorolls a la nit. Alhora, com que aquestes vies de pas són segures perquè no hi ha trànsit de cotxes, la mainada també les fa servir per jugar, fet que ja ha creat més d’un problema de convivència quan hi ha pilotes o patinets pel mig: “Tenim la fortuna d’estar envoltats de tres parcs públics –Pont de la Cadena, Parc Mariona, i Parc del Baix Llobregat- però molts pares prefereixen que els seus fills juguin en aquests espais perquè al mateix temps poden estar-se asseguts a les terrasses dels bars. Però, és clar, tot això suposa cops de pilota, curses de patinets, crits de la quitxalla que esveren i fan bordar els gossos dels balcons... fins i tot tenim casos documentats de pares que s’han arribat a enfilar amb una escala al balcó d’un pis que no és el seu per recuperar la pilota del seu fill!”. Tot plegat una molèstia per a les persones que viuen en els més de quatre-cents pisos que hi ha concentrats al capdamunt d’aquests passatges, segons afirmen des de l’actual Junta. “La regulació dels usos d’aquests espais interiors només la pot fer l’Ajuntament perquè, a diferència d’altres barris de la vila, el sòl d’aquests carrerons és públic i els sostres són privats, amb el que les comunitats de propietaris no hi poden fer res. Posar cartells prohibint jugar a pilota no funciona si la gent sap que no hi ha un poder sancionador al darrere.” L’any 2021 van demanar formalment a l’Ajuntament que fes un pla per regular els usos d’aquests espais, que són municipals, però fins al moment no han rebut cap resposta.






 Al costat de tota aquesta tasca relacionada amb la gestió del dia a dia de la vida al barri, l’Associació també és molt ben valorada pels serveis i les activitats que ofereix: ioga, pilates, balls en línia, massatges, podologia, i un grup de suport per a mares lactants anomenat “Mama pit”.

 El barri del Canal va ser construït entre els anys 1966 i 1975, i l’Associació de Veïns es va fundar l’any 1972 promoguda per mossèn Ignasi Mora, el qual també va impulsar les associacions de veïns dels barris de nova creació de la Riera Bonet i de l’Àngel. Els primers anys l’Associació es va dedicar a reivindicar millores pel nou barri, on hi mancaven carrers per asfaltar, no hi havia prou places públiques d'escolarització per als infants, i els dos canals -el de la Infanta i el Rec vell- eren clavegueres a celobert que calia cobrir perquè eren un perill per a la salut pública.

 Al llarg d’aquests cinquanta anys els presidents de l’Associació de veïns i veïnes del barri del Canal han estat, per ordre cronològic:

 Antonio Masegosa, Santiago Moreno, Ramon Rius, Miguel Buenestado, Antonio Lorenzo, Amador Cayuela, Salvador Ladevesa, Montserrat Ruiz, Pedro López, Jesús González, Vicenç Fernández, Santiago Ribas, Montserrat Ramírez i Rosa Ricart.

 L’actual Junta directiva és formada per: 

 Rosa Ricart, presidenta; Montse Ramírez, secretària; Gustavo Vigo, tresorer; i els vocals: Encarna García, Antonia Plaza, Ramon Sicart, Santiago Arrivas, Isabel Bonilla i Manuel Sierra.