Sònia Carrión: "La filosofia del comprar més per menys ens està portant al col·lapse"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 591, desembre 2023, pàg. 10-12



 Sònia Carrión Rabasco treballa a l’Agència Catalana del Consum de la Generalitat de Catalunya. Advocada especialista en protecció de dades, viu a Molins de Rei des de fa setze anys i entre el 2013 i el 2016 va regentar al carrer Major la botiga “Petits Ideals” de roba infantil i puericultura. Aprofitem aquesta doble vessant seva per conèixer el món del consum vist des de l’administració i a la vegada des de la seva experiència com a emprenedora a la vila. 







Per què et vas especialitzar en la protecció de dades?

 Dels estudis que vaig triar en primera opció a la selectivitat no vaig entrar als que volia però sí que vaig obtenir plaça a la Facultat de Dret. Tanmateix, quan vaig acabar la carrera l’any 1998, vaig estar de becària en un bufet d’advocats i allà vaig adonar-me que allò no estava fet per a mi. Llavors vaig entrar a treballar a l'empresa del meu pare i del meu germà, que era una d'aquelles empreses tecnològiques que en aquella època dissenyaven pagines web. Allà vaig entrar en contacte amb el món de les bases de dades i em va fascinar el món de les llavors anomenades “noves tecnologies”. A l'empresa del meu pare era responsable de projectes, coordinava els equips de treball de dissenyadors gràfics, programadors informàtics, etc, fins que lliuràvem el producte al client. Quan aquesta empresa va tancar vaig buscar una feina que casés els meus estudis de dret amb el món de la informàtica i vaig treballar en un despatx d’advocats especialitzat en dret informàtic i protecció de dades. Heu de pensar que en aquella època començava tot el boom de les compres en línia per internet! 


Per què et va fascinar tot aquest món?

 Tot el comerç electrònic i tots els tràmits administratius realitzats per internet topen amb el dret a la protecció de dades, que a la vegada emana d’un dret fonamental recollit a la Constitució espanyola que és el dret a la intimitat. En totes les gestions que actualment fem amb el mòbil es fan servir dades personals! 


Quina és la missió de l'Agència Catalana del Consum?

 L’Agència Catalana del Consum és el garant de que les relacions de consum siguin equitatives, perquè per una banda s'ha de protegir la persona consumidora, i per l’altra s'ha de garantir la disciplina del mercat, és a dir, que entre les empreses que presten un mateix servei es respecti la legalitat i no hi hagi abusos. L'Agència té les oficines centrals a Barcelona, però després tenim serveis territorials a Tarragona, Terres de l'Ebre, Girona i Lleida. 


I en quins departaments esteu dividits?

 Hi ha el servei d'informació, que atén totes les consultes sobre consum que ens fan tant empreses com persones consumidores; el servei de mediació i arbitratge, el qual intenta, quan hi ha reclamacions, que s’arribi a un acord extrajudicial entre l'empresa i la persona consumidora, i en cas de que no es pugui arribar a un acord, si les dues parts ho volen, fer un arbitratge; l'àrea d'inspecció, que quan hi ha denúncies adreça inspectors al lloc dels fets per corroborar-los i si s’escau sancionar; l’àrea de normativa, dedicada a resoldre les consultes d’empreses sobre les obligacions legals que han de tenir en compte a l’hora d’establir el seu negoci; i finalment l’àrea de formació, anomenada Escola del Consum de Catalunya, adreçada a les escoles per ensenyar els infants a ser futurs consumidors responsables. 


Aquestes inspeccions que has esmentat a quin tipus d’establiments estan dirigides?

 A tot tipus d'empreses. Poden ser de petit comerç, però tambe empreses de telecomunicacions, de serveis bàsics –aigua, llum, gas-, de transport, ... fins i tot es pot inspeccionar un organisme públic si presta un producte o servei de pagament. I les inspeccions no sempre són a instància d'una denúncia, de vegades és la mateixa Agència que fa campanyes d'inspecció concretes, per exemple, en temes d'etiquetatge d’aliments de productes frescos, o a les entitats financeres per detectar clàusules abusives, o per vetllar per al compliment de l’obligació de lloguer social a famílies en risc d’exclusió residencial. 


Quins són els sectors econòmics en els que hi ha més reclamacions?

 En general acostumen a ser les companyies aèries, seguides de les elèctriques, les de telecomunicacions i les entitats bancàries.

 

A la gent li costa reclamar?

 Sí, perquè desconeix que aquest servei de mediació i arbitratge que ofereix l'Agència Catalana del Consum és de franc i no té cap cost. També passa sovint que, quan el conflicte és amb una gran empresa, la gent té tendència d’entrada a donar-ho per perdut, i és una llàstima perquè en un percentatge força elevat aconseguim resoldre els problemes.


Quina relació teniu amb les associacions de consumidors?

 Les organitzacions en defensa de les persones consumidores, quan reben moltes queixes dels seus associats o detecten moltes reclamacions en un sentit determinat, denuncien els fets a la nostra Agència perquè hi actuem. Aquestes organitzacions estan registrades per fer aquesta tasca de defensa dels consumidors i han de complir un seguit de requisits legals. A tots ens sonen les més generalistes com ara l’OCU (Organització de consumidors i usuaris) o FACUA (Federació d’associacions de consumidors i usuaris), però també n’hi ha de sectorials, com ara l’Associació d'Impositors de bancs i caixes d'estalvi de Catalunya (AICEC), o la Coordinadora d'Usuaris de la Sanitat. Totes aquestes associacions tenen un tracte més directe amb la nostra Agència, perquè en el fons els seus objectius són els mateixos que els nostres, la defensa dels drets de les persones consumidores.


En els anuncis de loteries es demana que es jugui responsablement perquè se sap que la ludopatia és una adicció perillosa. Existeix l’adicció a les compres?

 I tant, clínicament s’anomena “oniomania” i es diagnostica quan una persona sent la necessitat de comprar de forma compulsiva o per sobre de les seves possibilitats econòmiques i no pot fer res per evitar-ho, tot i saber que allò que compra no ho necessita o que el pot portar a la ruïna. No tenim una àrea dedicada a aquest trastorn addictiu del comportament, però sí que fomentem el consum responsable. Per exemple, el mes de novembre es va fer el “Black Friday” -una jornada de rebaixes basada en una tradició nord-americana-, i des de l’Agència vam fer una campanya titulada: “Aquest black Friday consum amb cap”, per conscienciar sobre l’aplicació del sentit crític envers la publicitat i fer un consum responsable i reflexiu. Avui en dia, amb la immediatesa amb la que ho volem tot, i els actuals telèfons mòbils, que són com petits ordinadors i hi tenim les targes de crèdit i debit configurades, comprar és més fàcil que mai! 


Què s’hi pot fer?

 Doncs comprar de forma conscient. Quan detectem l’impuls de comprar, cal aturar-se i preguntar-se: “Això ho necessito?” I si ho necessito: “Ho compro per internet o als comerços de la vila?”. Perquè és molt còmode comprar-ho tot per comerç electrònic i que una persona et truqui a la porta i et lliuri un paquet, però ens hem aturat a pensar en la  precarietal laboral que hi ha al darrera? O amb l’augment del trànsit de furgonetes repartidores i mal aparcades, amb el que tot això implica de més contaminació i més accidents viaris?


Al carrer Major, mirant cap a les escales de "la barraqueta", es conserven a la paret esquerra les rajoles d'un anunci de neveres de mitjans del segle XX. El lema de l'anunci és "vivirá mejor y será feliz con Kelvinator, el frigorífico americano". Associar la felicitat al fet de tenir un producte és el que fa que moltes vegades comprem coses que no necessitem?

 El consum és pura emoció. I es desencadena en el cervell. La dopamina que  genera quan compres fa que et trobis fantàsticament bé! Si no fos així no es vendria res. La publicitat ho sap i per això relaciona consum amb satisfacció i felicitat. Tots els anuncis van adreçats a això. Els publicistes saben que la decisió de comprar en realitat no la prenem conscientment. 


Però, a partir d’una determinada edat, en la maduresa, quan has rebut més d'una patacada a la vida, ja veus que la felicitat no depèn del tenir.

 Però hi continuem caient de quatre potes. I això que ja ho experimentem de petits en els anuncis nadalencs de joguines! Recorda quan érem infants i vèiem a la televisió el vaixell pirata de Playmobil, que semblava que no havia d’entrar per la porta, i en canvi, quan el tenies a les mans, deies: “Ostres, em sento estafat”. Hi ha estudis sobre com funciona el cervell quan està rebent informació d’un producte i se sap que és un acte inconscient. Encara que no vulguis s’engega un mecanisme de recompensa i gratificació que fa que sentis plaer en el moment de la compra. 


Volia preguntar-te per la teva etapa com a emprenedora comercial. Per què vas obrir la botiga “Petits ideals”?

Quan va néixer el meu fill Oriol vaig tenir un problema greu de salut que em va fer trontollar tots els esquemes. Tenia trenta-set anys i em vaig adonar que no podia seguir amb el ritme laboral que portava. Al mateix temps vaig observar que, a nivell de consum, les famílies ens tornem boges quan neix una criatura. Però va ser una aposta professional que no va sortir com m’esperava.







Anem a pams. La teva botiga venia roba infantil de fabricants de proximitat, feta amb teixits orgànics certificats, i a part s’hi podien comprar bolquers de cotó reutilitzables, compreses de roba, copes menstruals, articles de puericultura de segona mà, ... i tenia un servei gratuït d’intercanvi de joguines, llibres, contes, música, i jocs. 

 Sí, el meu fill portava bolquers de roba, i jo els rentava. Un bolquer d’un sol ús triga entre 200 i 400 anys a desintegrar-se. Tenint en compte que un nadó utilitza una mitjana de sis bolquers al dia durant els trenta primers mesos de vida, ens hem aturat a pensar en la muntanya de bolquers que estem abocant al medi ambient? No té sentit això, no té sentit. Llavors em vaig començar a endinsar en el món de la criança respectuosa, i va ser així com vaig acabar construint aquest projecte, que ara penso que va ser massa avançat en el temps. [riu]


La societat molinenca no era prou madura per la teva proposta?

 Jo no crec que fos Molins de Rei, jo crec que és en general. Costa molt. En general hi ha una barrera. Per una banda, a tots ens agrada entrar en una botiga, mirar, i comprar sense sense donar-hi més voltes. Aquest consum pels ulls, impulsiu, em jugava en contra perquè el meu producte tenia tota una filosofia al darrera. Per exemple, els teixits eren orgànics per ser respectuosos amb la pell dels nadons, estaven fabricats a països de la Unió Europea on els treballadors, en principi, tenen condicions laborals decents, i és clar, tot això feia que el cost dels productes també fos més elevat. El fenòmen de la compra impulsiva i el major cost del meu producte va ser amb el que vaig topar de morros! En general la gent em feia la següent reflexió: “Per què he de comprar un bodi de vint euros si anant a determinat lloc en puc comprar cinc pel mateix preu?”. I jo replicava: “T’has preguntat perquè són tan barats?”. O bé: “Per què en necessites tants si tens una rentadora i amb un parell en tens prou?” La filosofia del “comprar més per menys” ens està portant al col·lapse, i no tenim un planeta de recanvi, i això ho patiran els nostres fills i els nostres néts. Però per fer aquesta reflexió sembla que a dia d’avui encara no estem prou madurs. 


Com a emprenedora que parties de zero quins ajuts i quins entrebancs et vas trobar?

 A Molins de Rei hi ha el servei municipal del Centre Joan N. Garcia-Nieto, on t’ajuden a fer el pla d’empresa, que és quelcom que el banc et demanarà si necessites demanar un crèdit. Però a part d’això, res més. La quota de treballadora autònoma la vaig haver de pagar des del primer dia, encara que no hagués facturat res, i quan comences tampoc reps cap ajut per pagar el lloguer del local ni les despeses de llum, aigua, escombraries ... Després hi ha coses amb les que no hi comptes, per exemle, en aquella època la il·luminació nadalenca del carrer Major l’havíem de pagar els propis botiguers, o si volies posar una parada a la Fira de Nadal o a la Fira de la Candelera també havies de pagar encara que ja estiguessis pagant a l’Ajuntament una llicència d’activitat econòmica, i per acabar-ho d’adobar jo estava sola, i si volia mantenir obertes la botiga i la parada necessitava personal extra i pagar-lo. 


Des de l’administració s’anima els joves a ser emprenedors. Quins consells els donaries a partir de la teva experiència?

 Jo crec que a la vida les coses s’han d’intentar. Si tu tens una inquietud, et ve de gust, i vols arriscar, doncs endavant! Això sí, cal comptar amb molt d’assessorament perquè tu pots tenir molta expertesa en el teu producte però desconèixer tota la normativa de consum, de propietat intel·lectual, etc. Per exemple, el nom que li posaràs a la teva botiga ja has mirat si està registrat? Resumint, jo el consell que donaria és que, si vols muntar un negoci perquè tens una inquietud, fes-ho i dedica’t en cos i ànima al que saps fer, però per a tot allò que no sàpigues fer, no perdis el temps i busca uns bons professionals que t’assessorin.


Des de fa dos anys la teva família acull durant el més d’agost un infant saharaui dels campaments de refugiats que hi ha ubicats al desert d'Algèria. Aquesta experiència ha canviat la teva percepció sobre la nostra societat?

 Aquest infant, quan ve a casa, ens dóna una lliçó de vida brutal que em reafirma encara més en les meves conviccions sobre el comerç i el consum. En ell veus com de sols venim a aquest món i com de sols ens n’anirem. Fixa’t, durant tot l’any viu al desert, exiliat del seu territori, amb els seus familiars que els maten a la guerra que hi ha oberta entre el Marroc i la República Sahrauí, ... i malgrat tot, amb el poc que té, és feliç. El contrast amb nosaltres em deixa garratibada. En ell veig la puresa de qui no té res, i al mateix temps veig la perversió dels qui ho tenim tot, i encara ens planyem de que no en tenim prou.


Ara que vénen les compres nadalenques, podries donar un consell als nostres lectors?

 És veritat que per Nadal a tots ens fa il·lusió donar i rebre, però, caram, no cal donar vint-i-cinc coses! El que compta és l’afecte i haver pensat en un detall per a una persona determinada tenint en compte el que li agrada i el que saps que li farà il·lusió. En resum, fer llistes de compres i triar bé.





Pilar Casals Bosom, directora de l'Escola Municipal de Música "Julià Canals" de Molins de Rei: "No m'agrada que ningú digui que no serveix per a la música"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 590, novembre 2023, pàg. 8-9


 Pilar Casals i Bosom va entrar a treballar com a professora a l’Escola Municipal de Música Julià Canals el 1985 i ara ja fa més de vint anys que n’és la directora. Ubicada en una casa modernista del carrer Major, l’Escola es va crear l’any 1979 i és un centre autoritzat pel Departament d’Ensenyament per impartir ensenyaments musicals de Nivell Elemental i Primer Cicle de Nivell  Professional. En aquesta conversa repassem la situació de l’Escola i de l’ensenyament de la música en general a Molins de Rei.








Actualment teniu gairebé 300 alumnes. Veus viable mantenir l'Escola de música a l'actual edifici del Carrer Major?  

 No és que no ho vegi viable, és que ja fa temps que dic que aquest espai se'ns ha fet petit perquè l’alumnat ha crescut molt. L'any passat vam començar un programa d'adults i aquest any ja en tenim dos nivells, i també cal sumar-hi cinquanta alumnes més de l'escola El Palau, on fem un projecte comunitari a tercer i a quart de primària.

  

En què consisteix aquest projecte comunitari de l’Escola El Palau?  

 El projecte es diu “Soc músic” i consisteix en una orquestra de corda formada pels alumnes d’aquesta escola. Hi van a fer classe un cop per setmana els nostres professors de violí i de violoncel, i la mestra de música d’El Palau també hi està molt implicada i els ajuda molt. Estem encantats amb la bona bona resposta que hi ha hagut! L'Ajuntament va fer una inversió de comprar 17 violins i 8 violoncels amb un mínim de qualitat, perquè si no, aprendre amb una quincalla que no soni bé encara seria contraproduent. L’objectiu és que els infants sentin que la música la porten a dins i que és una potència que poden desenvolupar. Nosaltres vam canviar el model pedagògic de l’Escola Municipal de Música ara fa dos anys i una de les coses que volíem incorporar era això, els projectes comunitaris. Hi ha escoles de música a d’altres municipis on aquesta experiència ja s’ha fet, i a Molins de Rei calia la complicitat de l’Ajuntament perquè aquests projectes demanen un esforç econòmic. Vam començar per aquesta escola perquè la Regidoria d’Educació va considerar que era la més adequada. D’altra banda, com que els tenim a la vora, els hi hem demanat una cessió d'espais, perquè, a segons quines hores, a la nostra seu del carrer Major no hi cabem. 



Per què fa dos anys vau canviar el model pedagògic de l’Escola Municipal de Música?

 Ens trobàvem que els alumnes arribaven a un nivell molt bo, i aconseguíem amb més o menys flexibilitat que hi arribés tothom, però també ens trobàvem que si hi havia infants que volien compaginar la música amb una altra activitat, no ho podien fer i acabaven deixant la música, o bé l'esport o el que fos. Llavors el que vam fer va ser obrir dues línies a partir del quart curs de nivell elemental. Una de més càrrega lectiva anomenada “presto”, que s'assembla bastant al que teníem abans però ara amb l'exigència de que qui ho tria s'hi ha de dedicar i se li demanen uns mínims d'assistència i d'aprofitament. I una altra línia de menys càrrega anomenada “vivace”, per a tots aquells alumnes que vulguin compaginar la música amb altres activitats, amb el que ja no tenen la disjuntiva d’abandonar una cosa o l’altra. 



I com el vau fer aquest canvi de model?

 Perquè funcionés vam adaptar els horaris, i ara els alumnes poden triar, o bé dilluns i dimecres, o bé dimarts i dijous, i aquesta tria se’ls hi respecta d’un curs a l’altre. També abans hi havia una orquestra que, qui s'hi apuntava, havia de pagar, a més a més, una altra taxa. Amb el nou model, l’orquestra és inclosa en el preu i l’hem dividit en tres grups instrumentals -guitarra, corda, i vent-, i a la vegada, cada un d’aquests grups, l’hem dividit en grup de petits – les orquestres “preludi” formades pels infants que fan segon, tercer i quart any d’instrument-, i en grup de grans - les orquestres “cadència”-, amb el que es pot dir que ara tenim sis orquestres! A part, continuem fent el cant coral, ja que sempre l'hem considerat fonamental per complementar l’aprenentatge d’un instrument. La veritat és que estem molt contents de com han respòs les famílies al canvi. Fins i tot els que fan la línia “vivace”, que tenen el cant coral opcional, ens trobem que el volen fer igualment! D’altra banda, la línia “presto”, que implica més hores, és subvencionada per l'Ajuntament perquè costi igual que la línia “vivace”, que són menys hores. Això vol dir que paguen el mateix els alumnes de les dues línies amb el que ningú no pot dir que tria una línia o l’altra per motius econòmics. 



Essent una escola de l’Ajuntament, com és que els grups orquestrals que has esmentat abans no conformen una banda municipal?

L’actual orquestra de vent que tenim la conformen la flauta travessera i de bec, el clarinet, l’acordió i el saxòfon. L’orquestra de corda està formada per violins i violoncels. I la de guitarres per l’instrument del mateix nom. Cada grup instrumental va per separat perquè creiem que així es treballa millor. Pel que fa a la teva pregunta, no podem tenir una banda perquè no disposem d’instruments de vent-metall. Per tant, a aquesta hipotètica banda municipal li faltarien trompetes, trompes, trombons, etc. Aquests instruments no s’estudien a l’Escola per la dificultat d’augmentar la plantilla de professors i també per la manca d’un espai adequat. Pensa que, dels sis grups orquestrals, el més gran està format per quinze persones! Si volguéssim fer tocar tots els grups junts no cabrien a cap sala de l’edifici!



Com que ha sortit tant el tema de l’espai volia preguntar-te què creus que necessitem a la vila, una escola de música més gran o un auditori municipal?  

Necessitem les dues coses. L'auditori fa molt de temps que el reclamo. A part de fer-lo servir nosaltres també el farien servir d’altres col·lectius perquè hi ha molta activitat cultural a Molins de Rei. Un model d’auditori com el que hi ha a Castellbisbal, per exemple, seria ideal. Allà hi anem sovint quan organitzem trobades d’escoles de música i hi cabem perfectament.  


Trobo que la música és una disciplina dura, això de que una mà faci una cosa i l’altra mà en faci una altra, com si fossin de persones diferents, ho trobo molt difícil d’aprendre.

Ah, sí, això els músics ho tenim molt desenvolupat, la independència de mans. Però no m'agrada que ningú no digui que no serveix per a la música, tothom te potencial musical, l’únic que cal és trobar la manera de desenvolupar-lo. D’altra banda, mai has de pensar que no serveixes perquè llavors t’autobloqueges ja d’entrada.



Per cert, sempre parles de llenguatge musical. És un tabú dir la paraula “solfeig”? 

El solfeig és la lectura de notes musicals d’una partitura. El que en diem ara “llenguatge musical” engloba moltes més coses com ara l’audició, l’educació de l’oïda, el cant, ... Ja no s’ensenya música fent lliçons de tirallongues de notes com abans. Fins i tot els llibres de música avui estan fets de manera diferent. 



A Molins de Rei, des del 2009, hi ha el centre Triamusica, un espai d'ensenyament privat a partir d'activitats i tallers musicals. Quines són les diferències entre ells i vosaltres?  

Precisament el Triamusica el va fundar un exalumne nostre, el Jordi Montero, que abans va venir a parlar amb mi per explicar-me el projecte. Ho vaig trobar molt bé perquè fan un plantejament de les classes de música complementari al nostre. Alguns alumnes que aquí no troben l’instrument que volen aprendre s’adrecen a ells, i viceversa, hi ha alumnes que volen aprofundir més i quan acaben al centre Triamúsica continuen amb nosaltres.



L’any passat, arran del 40è Aniversari del Grup Coral Quòdlibet, el seu director, Xavier García Cardona, va manifestar que les corals infantils es trobaven en declivi, sobretot quan els infants arribaven a l’etapa adolescent.

 Certament, aquí vam tenir la coral infantil El Molinet, que va desaparèixer fa uns anys. Aquest fenòmen el conec perquè fa trenta anys vaig ser cap comarcal del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (SCIC) i en aquella època ja notàvem que començaven a davallar. Crec que és un procés natural ja que la potència que van tenir les corals infantils a Catalunya durant els anys 60 i 70 del segle XX està molt relacionada amb el franquisme i la prohibició del català a l’escola. En aquell context la societat catalana aprofitava totes les escletxes que trobava per transmetre la cultura i la llengua als infants, i en aquest cas les corals infantils en van ser un instrument més. Personalment, quan tenia vuit anys, vaig cantar en una d’aquestes corals infantils, i de gran n’he estat directora. El moviment coral infantil català el va iniciar una generació anterior a la meva, molt motivada pel que he explicat abans, i que a més viatjaven, recollien repertoris i els adaptaven al català. Un moviment coral admirat a tot Europa! Afortunadament, amb el final de la dictadura i els primers ajuntaments democràtics, van començar a sorgir d’altres alternatives com ara les escoles de música, es van crear orquestres, corals dins de les escoles de primària, ... i el context ja va ser un altre. 



Quina relació teniu amb les diferents corals que hi ha a la vila?

 La Coral Quòdlibet i el grup de Gospel assagen al nostre centre en virtut d’un acord de cessió per a l’ús social dels equipaments escolars de Molins de Rei, però fora d’això no hi tenim cap relació. De fet, l’Escola Municipal de Música forma part de l'Associació d'Escoles de Música de Catalunya (ACEM), i amb ells ja tenim la nostra dinàmica de trobades i concerts conjunts. Aquesta Associació ens ha ajudat, i ens ajuda molt, per interlocutar amb l’Administració. Per exemple, arran del decret de la Generalitat del 2021 sobre escoles que imparteixen ensenyaments no reglats de música i dansa, o quan hi ha convocatòries de subvencions, o durant la pandèmia, que a vegades segons l’inspector de zona cada escola rebia indicacions diferents! També, a través d’aquesta associació, posem en comú i compartim les programacions, l’organització, les condicions laborals que tenim, etc. No s’ha d’oblidar que, en ser centres autoritzats pel Departament d’Educació, hem de complir un seguit de condicions: fer una programació anual, tenir un projecte educatiu, tenir unes normes d'organització i funcionament de centre (NOFC), presentar memòries, rebre inspeccions ...  



El primer director de l’Escola de Música va ser l'Oriol Comelles (1979-1987), després ho va ser la Dolors Cano, i des de l’any 2000 ho ets tu. 

 Si porto tants anys de directora és perquè l’equip de docents de l’Escola Municipal de Música és fantàstic! El que sí que ha anat canviant és la figura del cap d’estudis. Els primers dotze anys vaig fer equip amb el Jónatan Soriano, després, del 2012 al 2016, va ser cap d’estudis el David Franch, i des del 2016 ho és el Ricard Gimeno. Des de fa dos anys també tenim un secretari acadèmic, que és el Ricard Vila. Entre els tres ens dividim la feina però totes les decisions les prenem conjuntament i ho consensuem amb el claustre de professors. I una cosa que també em fa molta il·lusió és veure exalumnes ja grans que ara et porten els seus fills, o antics pares que ara són avis i que porten els seus nets, ... o per exemple trobar-te un exalumne empenyent un cotxet i que et diu que li canta al nadó les cançons que jo li vaig ensenyar... És meravellós, això!










Albert Gusi, artista participant del programa "En residència" en un institut d'alta complexitat: "No ens podem permetre com a societat que aquests joves no formin part del sistema educatiu"


 Avui parlem dels centres educatius de màxima complexitat amb l'artista visual Albert Gusi, el qual va conviure durant tot un curs amb vint-i-quatre adolescents de l'Institut Rec Comtal, del barri barceloní de Trinitat Vella, a través del programa En residència, una iniciativa pionera de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i el Consorci d'Educació de Barcelona (CEB). 



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista



 El Departament d'Educació de la Generalitat classifica els centres educatius que hi ha a Catalunya segons si la seva complexitat és estàndard, mitjana, alta o màxima. Els criteris i els indicadors que s'empren per ordenar i agrupar els centres educatius segons la seva complexitat són:

Nivell d’instrucció de pares i mares dels alumnes del centre.
Nivell d’ocupació de pares i mares, incloent els que són a l'atur i no cotitzen.
Nivell d’immigració originària de països en desenvolupament.
Nivell d'alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (p. ex. provocades per alguna discapacitat, transtorn o malaltia) o que presenten necessitats derivades d’altres situacions (altes capacitats, falta de domini de la llengua vehicular, risc d’abandonament, alumnat de nova incorporació, etc).

 L'objectiu de tot plegat és identificar quins són els centres educatius amb més alumnes provinents de famílies vulnerables i que, per tant, es troben en una situació socieconòmica d'alt risc social que els pot negar les expectatives de futur. Un cop identificats aquests centres, l'administració fa una discriminació positiva i dóna més recursos humans i materials a aquestes escoles i instituts per atendre aquest alumnat. 

 La finalitat última és garantir la igualtat d’oportunitats, i el dret a una educació inclusiva, equitativa i de qualitat com a pilar indispensable i fonamental per trencar els cercles de pobresa. Actualment, a Catalunya, segons el Consorci d’Educació, existeixen 329 centres públics de màxima complexitat i 309 d’alta complexitat. En total 638 escoles i instituts on la situació socioeconòmica de gran part de l’alumnat obstaculitza el seu procés d’aprenentatge.

 

 L'Albert Gusi i Las va néixer a Castellbisbal l’any 1970. Fotògraf de formació, de seguida va fer creacions d'art contemporani vinculades al territori i al paisatge. Al llarg de la seva carrera ha exposat la seva obra a nombroses llocs i té publicacions on s’expliquen i es documenten les seves accions d'art en el territori. Organitzador del festival Panoramic, de Granollers, i del NYS Polígon Arts que vincula indústria i cultura contemporània, recentment ha comissariat la cinquena edició de la biennal internacional Andorra L'Andart.  







 Albert, ja hem dit a la introducció que t'hem convidat al programa no per parlar d'art, sinó perquè un bon dia et proposen fer un projecte amb joves d'un institut d'ensenyament secundari de màxima complexitat. Com, qui, quan i per què et van venir a buscar tu?

 Hi ha un programa que treballa l'Ajuntament de Barcelona a través de l'ICUB, l'Institut de Cultura de Barcelona, que es diu "En Residència". Aquest programa consisteix en fer residir un artista en un centre educatiu públic de secundària de Barcelona, perquè intervingui i porti, durant tot un curs, un projecte artístic amb els alumnes. A mi em van fer aquest encàrrec precisament perquè el meu bagatge semblava que podia encaixar amb el centre que se m'havia signat, l'Institut Escola Rec Comtal del barri de Trinitat Vella. Un institut-escola de nova creació que neix de la fusió de dues altres escoles i centres i que, per la seva ubicació, pel seu tarannà i per la seva trajectòria és, com bé has dit, de màxima complexitat. El que aquí desenvolupo és tot un programa artístic -perquè estem parlant d'art i d'art contemporani- amb alumnes de primer de l'ESO, que són els que tenen 12-13 anys, si bé algun d'ells era repetidor i en tenia 14 d'anys. 


Com prepares aquest projecte?

 Aprofito per dir que és una sort haver pogut participar-hi. Fou tot un repte i -amb confiança- mai he tingut tants nusos a l'estómac com a l'hora de treballar amb aquest col·lectiu de nois i noies. Ha estat un any sencer, de setembre a juny, el que dura un curs escolar, intensíssim, intentant seduir-los perquè el món de l'art no els hi sigui estrany. Oferir-los una plataforma de coneixement, d'aprenentatge, a través d'unes dinàmiques que plantejo precisament allà, on ells són i on ells viuen, i on ells treballen, que és el barri de Trinitat Vella. Per ubicar-vos us diré que, si ara ens aixequéssim en globus des de la plaça epicentre d'aquest barri, veuríem que a mida que anem pujant a l'esquerra hi tenim l'Avinguda Meridiana, per on entren i surten milers de cotxes i que, per tant, ja és una barrera. Des de dalt del globus veuríem que aquest barri està enclaustrat -només té una porta d'entrada o dues-, i que està enclastat allà en un racó, envoltat de grans vials que s'han fet perquè nosaltres puguem sortir i entrar de la ciutat amb cotxe. Això ja marca i determina.

 Jo tinc un projecte cultural que, com bé has dit a la presentació, ve del món del paisatge o de l'art i de les implicacions en el territori, i em semblava que aquests nois i noies podrien treballar l'aproximació al riu Besòs. Aquest riu passa a cent metres justos d'on ells viuen, però malauradament no hi ha cap connexió directa entre el barri i el riu. El Parc Fluvial del Besòs és un espai públic ubicat al llarg dels darrers nou quilòmetres de llera del riu Besòs, des de la confluència amb el riu Ripoll fins la desembocadura al mar Mediterrani. Amb una superfície total de 115 hectàrees és un dels espais verds més importants de la regió metropolitana de Barcelona, sobretot si es té present la seva ubicació formant part del continu urbà de les ciutats de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Montcada i Reixac. En canvi, ells, no l'han vist mai, i això que les lleres estan acondicionades amb carrils-bici, camins de passejada, àrees de lleure ... En definitiva, un espai de cultura, de coneixement i de biodiversitat, i per això vaig plantejar a l'equip de l'Institut de Cultura de Barcelona, i a l'equip de docents del centre, que treballar la naturalització d'aquest espai, l'aproximació d'aquests joves a aquest lloc, era una bona idea. Per què? Perquè ells no hi tenen un accés directe. El meu somni era obrir un espai, reivindicar el riu com a part del barri i reivindicar el riu com un lloc de lleure també per a ells. Aquest era el projecte i aquest era l'objectiu. El que va esdevenir després va ser tota una altra cosa per les dinàmiques educatives i socials dels propis alumnes ...


Anem a pams. És el teu primer dia en aquest institut de màxima complexitat. Quants joves tens al teu càrrec i quina és la teva primera impressió en veure'ls?

 Quan dic que és una sort haver tingut l'oportunitat de participar d'un projecte d'aquest calibre és perquè és una realitat social que jo mai m'hauria imaginat que existia -malauradament-, i a la qual mai m'hi havia enfrontat. Al llarg de la meva vida he fet conferències i mil històries amb col·lectius de tota mena, però el repte de seduir des del món de l'art els joves de l'institut de Trinitat Vella era majúscul. Són joves d'orígens diversos, són els nous catalans, són el futur del nostre país, i per tant, sento que m'hi dec a ells. Tanmateix, només començar copso que les seves formes d'interpretar, les seves dinàmiques, el que ells entenen d'estar al barri, el que ells entenen del propi barri, com es descriuen ells i com descriuen les dinàmiques del barri, són una sorpresa estratosfèrica per a mi. Però alhora he fet un aprenentatge. Jo aprenia d'ells veient com s'explicaven, com es movien, dels argots que tenien, les seves actituds a l'hora de treballar ... Eren un col·lectiu de vint-i-quatre nois i noies. Era fantàstic perquè teníem gent del Pakistà, de Nigèria, d'Algèria, del Marroc, gent de la República Dominicana, de Colòmbia ... Totes aquestes ètnies, evidentment, són allà al barri. Pel que sigui els hi ha tocat viure allà. 


Ells són nascuts aquí? Des del centre et van informar de quina realitat et trobaries?

No tots, no tots havien nascut aquí. Hi havia casos d'alumnes que havien vingut amb pastera, i d'altres que havien vingut per l'aeroport ... Des de la direcció sí que em van explicar que tot allò de dolent que em pogués imaginar que li pugui passar a un jove de dotze o tretze anys era molt possible que a ells els hi hagués passat. És a dir, situacions de marginalitat, de pobresa, de violència, famílies complexes, de pares i mares poc presents i amb un cert grau d'agressivitat, pisos petits, compartits amb més d'una família, amb llits de dormir de dia un i de nit un altre, o compartint el mateix llit amb els germans ... Tot això era possible i era probable que els hi estigués passant. Com us podeu imaginar la realitat social que viuen aquests nois i noies és molt diferent del nostre context.


Quina és la primera proposta de treball que els fas? Tu entres a l'aula i dius: "em dic Albert", o has de parlar en castellà perquè no t'entenen?

 No, el català és la llengua vehicular al centre i a tot arreu. El català l'entenen, però és veritat que hi havia un parell d'alumnes que acabaven d'arribar dels seus països i, és clar, aquests no podien entendre res. Com que jo vinc del món de l'art contemporani vinculat al territori i al paisatge, el primer que faig és explicar-los d'on vinc, ensenyar-los la meva obra, i explicar com interpreto i entenc l'art contemporani en relació amb el paisatge. Quina és la primera sorpresa? Doncs que aquests nois i noies no coneixien la serra de Collserola que la tenen a tocar. No coneixien la serra de Marina, que només que aixequin el cap la tenen allà mateix. Ja no diguem el Montseny, que a través de la vall del Besòs es pot intuir i es pot veure. Per descomptat no sabien què era la muntanya de Montserrat, ni molt menys el Pirineu. Per tant, això em fa pensar on soc i què està passant. Llavors els vaig preguntar: "Què coneixeu?". I la resposta a aquesta pregunta va ser tan bèstia, i tan potent alhora, i tan absorbent, i tan sorprenent, que és que tampoc coneixien el centre de la ciutat de Barcelona. És a dir, mai havien anat a la plaça de Catalunya o a les Rambles. Això m'ho va fer replantejar tot de bon començament.


A partir d'aquí, quina és la primera proposta que els fas i com funciona?

 La primera idea, que era intentar entendre que el riu era un lloc de lleure i de coneixement, de seguida veig que no la puc portar a terme, i el que faig és fer-los dibuixar. Que cada jove expliqui com viu el barri a partir del dibuix. I comencem aquí tot un procés que dura setmanes per ubicar-nos, és a dir, ells dibuixen en un mapa gegant on són les seves cases, on són les seves famílies i els seus llocs de treball, on són l'Escola i l'Institut, on són les seves places, els llocs on passen coses atrevides, divertides, boniques, i on són els llocs on passen coses no tan divertides, o no tan boniques i menys agradables. Això em permet tenir un retrat d'aquests joves, quins són els seus recorreguts pel barri, quins són els seus horaris ... perquè ells van dibuixant aquests carrers i aquestes places on passa la seva vida. I me n'adono que la seva vida passa a tocar del centre escolar, i que, per tant, interactuen poc, que són unes vides molt tancades en aquell propi barri, que malauradament és un barri petit i, com us deia, poc oxigenat. Com a molt algú havia anat fins el centre comercial de La Maquinista! Insisteixo, és ben segur que hi ha d'haver altres realitats al barri de Trinitat Vella molt més lluminoses, però el que jo us estic explicant és la meva experiència amb aquest col·lectiu de nois i noies.


Com ho fas això, Albert, entres a l'aula i els hi reparteixes papers i bolígrafs perquè dibuixin?

 Sobre l'aula, una de les primeres coses que em sorprenen és que el mobiliari no està pensat per ells. Les taules i les cadires són massa petites pel seu desenvolupament físic! Això és un mal de cap i està mal resolt. Per això cada dia belluguem les taules al voltant meu. Val a dir que en aquestes sessions no estic sol, m'acompanyen un mediador i un docent, i a vegades dos. Hi ha dies que som quatre adults per quinze alumnes! 


No has dit que eren vint-i-quatre alumnes? 

 Sí, però molt sovint no hi són tots. El nivell d'absentisme era alt i notori. Però l'equip adult sempre érem els mateixos. Mai hi havia una persona sola i sempre érem un mínim de tres.


I amb tots els dibuixos a les mans, què fas?

 Amb tots els dibuixos a les mans descobrim per on es belluguen, quines són les seves inquietuds, quines són les seves necessitats, quins són els seus recorreguts pel barri, quins són els seus horaris ... I això em va permetre, aleshores sí, sortir de l'aula i implementar el projecte artístic al barri, pintant els seus noms a les places, i escrivint les seves inquietuds i el què pensen en els espais. Em va sorprendre que la seva percepció és que viuen en un barri amb molta immigració. Fixeu-vos, ells veuen que el barri té molta immigració quan ells també formen part d'aquest procés migratori! És un barri on les diverses confessions religioses viuen les unes amb les altres, però sense relacionar-se. També els diversos orígens porten dinàmiques de consum diferents, i tot això ho vèiem dins l'aula: els col·lectius llatinoamericans potser interactuen menys amb els nord-africans, però en canvi els nord-africans amb els del Pakistan sí, en fi, que tot això va anar sortint i va anar apareixent a través d'aquest treball que vam fer.


Què vol dir que escrivien el seu nom i les seves inquietuds a les places i en els espais? 

Ho feien amb guixos, eren treballs d'art efímer. Pintàvem en places i carrers on ells abans havien dit que eren els seus espais de lleure, o llocs que havien dit que no els agradaven, o que els feien por, o que a les nits no hi anaven. La idea era identificar aquell lloc i aquell espai que no els agradava, i fent aquesta acció de sortir en col·lectiu a pintar era com cridar i reivindicar, com una manera de manifestar-se i dir: "Aquest lloc, a nosaltres, joves de dotze i tretze anys, no ens agrada." També vam sortim al barri a fer entrevistes als veïns i veïnes perquè diguessin què en pensaven del barri, què canviarien, quines aportacions farien, i això eren preguntes que ells elaboraven i que s'atrevien a sortir i a fer-les. Fent això oxigenàvem l'escola, obríem les finestres de l'escola i permetíem que ells i elles sortissin, i al mateix temps, que aquelles opinions sobre el barri entressin dins de l'aula, en un doble anar i venir. Nosaltres, alumnes, sortim de les aules, i al mateix temps hi fem entrar dins el barri amb l'opinió dels veïns i les veïnes.


Ara m'estic imaginant una d'aquelles pel·lícules americanes en que el primer dia el professor és mortificat pels alumnes i al final es guanya el seu respecte. Ens hem d'imaginar una cosa semblant? 

 Sobretot el que era complicat és que ells entenguessin que des del món de l'art hi havia una oportunitat. És a dir, el projecte de "En Residència" -de l'Institut de Cultura de Barcelona- el que està fent és portar dinàmiques que no són habituals i, per tant, portar els joves a entendre el seu dia a dia des del món de l'art. Poques vegades tindran l'oportunitat de tenir un artista que estigui tot un any acompanyant-los per fer un projecte creatiu. Nosaltres el que vam entendre i interpretar ja el mes de juny, quan vam tancar el projecte, és que el procés era l'obra. No importava el resultat artístic, sinó que ells es plantegessin aquesta comunió entre art i comunitat, sentir aquestes ganes d'interpretar, d'explicar-se. D'altra banda, aquest projecte també els va exigir el mes de febrer presentar-lo a la comunitat educativa, o el mes de maig presentar-lo als pares i mares i altres familiars. I això van ser per a ells reptes que van haver d'entomar i afrontar. 


Però te'ls arribes a guanyar? Acaben col·laborant activament?

 Sí. I dic un sí rotund i contundent. Malauradament aquest centre aquest any no està dins d'aquest programa, no perquè no ho haguessin fet bé, sinó perquè el mateix centre per la seva màxima complexitat també requereix d'altres atencions i, per tant, d'altres responsabilitats, però sí, al final els nois i noies van participar i acabem el curs amb abraçades i petons, i amb llàgrimes als ulls, perquè el que vam viure durant un any tots els dimecres, des de les deu del dematí fins a la una de la tarda, va ser  únic, va ser màgic. El món de l'art permet entendre i jugar, i no ser tan rígids i ser més flexibles en moltes coses.


I escolta, al final te'ls emportes algun dia a fer una excursió fora del barri? 

 No vam fer cap excursió lluny, però sí que vam visitar el centre de la ciutat de Barcelona que, com he dit abans, la majoria no hi havien estat mai. Recordo que van quedar parats de les olors que, per exemple, feien les botigues del Passeig de Gràcia, unes olors molt bones que no havien sentit mai i que eren noves per a ells! L'objectiu era que coneguessin i entenguessin l'espai on estaven ubicats, i a partir d'aquí que poguessin tenir una altra mirada sobre el barri.  


Quan vam parlar per primera vegada em vas explicar coses que em van sorprendre molt, per exemple, que era difícil controlar-los quan els portaves pel carrer.

 Sí, perquè les ganes de jugar, de lleure i el seu punt d'excitació, eren màxims, i potser era complicadíssim fer-los-ho veure. Les seves actituds a vegades eren, podríem dir, agressives, que no violentes, perquè hi ha una diferència entre l'agressivitat i la violència -i a vegades l'agressivitat també és creativa-, i això a mi em sobtava molt, perquè gairebé que ens marxaven, se'ns escapaven, i no podíem arribar a controlar-los. Però potser havia de passar això en aquell context. Hi havia actituds d'ells i elles que, pel que fos, quan hi anava jo aprofitaven per alliberar toxines o comportaments tòxics que tenien dins l'aula o potser a casa. I potser ja era això el que calia, però jo ho passava malament, i l'equip mediador ho passava malament, i l'equip docent ho passava malament. És a dir, quan un alumne marxa de context, i trenca l'aula, i trenca la classe, havies d'entendre que, en aquell moment, el noi o noia amb aquella actitud també estava alliberant-se d'altres coses.


També em vas dir que pels joves de dotze anys d'origen llatinoamericà és normal portar un ganivet a la butxaca. També recordo que vas quedar esparverat de les actituds racistes i contra les dones que tenien els nois, i que aquests joves no tenen por. 

 Tot això que dius són coses que anaven sortint en l'esdevenir del propi curs. En realitat, tot això apareixia sense voler en la pròpia dinàmica de l'aula. I quan ja estàvem entrats a l'any nou, i havia passat tot el Nadal, la confiança en uns i en altres ja era màxima. I això de que alguns d'ells portaven ganivets a la butxaca t'ho explicaven ells mateixos. No vols estigmatitzar, però per alguns d'aquests joves portar un ganivet era com portar les claus de casa o portar el telèfon mòbil. La violència -i aquí sí que no parlo d'agressivitat- que exposaven i que vivien, a mi em deixava parat. L'agressivitat cap a les noies i aquest manifest antifeminisme, estar en contra dels col·lectius homosexuals, les lesbianes, el col·lectiu LGTBI ... Com pot ser que nois i noies de tretze o catorze anys, que s'han format en els nostres instituts i escoles des d'un àmbit públic, on estem destinant un munt de recursos, de mediadors, d'acompanyants, de docents, de material tecnològic -que ells tenen el seu abast i que potser a d'altres instituts no el tenen-, vegin el món d'aquesta manera? Com pot ser que no hagin estat capaços de fer el "clic" i continuar abocant tota la seva ràbia cap aquests col·lectius? A mi em sorprenia moltíssim. I potser el problema no és de l'escola, sinó de les llars i les comunitats on ells es belluguen. Què està passant en aquestes comunitats que fa que no vegin amb bons ulls els col·lectius homosexuals? Què està passant que la violència sigui per ells un element de solució?


Hem de recordar, estimats oients, que en molts països l'homosexualitat és delicte, especialment a l'Àfrica. I també cal tenir en compte la cultura patriarcal -independentment de la religió- que viuen a les famílies. Si veus que tota la vida la mare i les germanes són tractades com objectes de servei de la llar -per dir-ho d'alguna manera-, suposo que acabes assumint que la realitat és aquesta, i després l'escola ja pot cantar missa ... 

Sí és clar, i això és per decantament, si els fills i filles veuen això a casa és probable que ho projectin també a l'aula i al carrer. A mi, sincerament, és de les coses que em va deixar més impactat i penso que s'han de treballar. Hem d'assumir que això hi és i que, de fet, ho podem veure en actituds que es donen a vegades arreu del país. I sobre la por, penso que no tenen por perquè no tenen res a perdre. Són nois i noies en un context social i econòmic -i cultural fins i tot-, on no tenen res a perdre, i per tant, s'atreveien a subvertir moltes coses. Això de per sí ja ho comporta l'adolescència, però repeteixo, les actituds de vegades agressives dins l'aula i el més immediat que jo veia i vivia ... punyeta!, eren frapants, sí!


Aquests adolescents també deuen tenir germans més grans que ja estan fora de l'edat escolar. A què es dediquen? Això ho vas arribar a saber?

 Doncs no. No ho vam arribar a saber. Tampoc no sabíem els seus germans o germanes qui eren. Pocs explicaven això. Malauradament, el grau de complicitat amb les famílies fou mínim. Al final havien de presentar el projecte artístic que havien fet a les famílies, i vam demanar-los que pares i mares o germans vinguessin, però en varen venir molt pocs -potser perquè treballaven. Jo trobava que era important que les famílies vinguessin a veure què havien fet els seus fills i filles al centre durant tot un curs, però la realitat és que malauradament no varen venir.


Parlem dels professors d'Institut que cada dia s'enfronten a aquesta realitat de màxima complexitat, i han d'ensenyar matemàtiques, llengua o ciències naturals. Com els vas veure? 

 Hi ha episodis de tot, de docents esgotats, de docents entusiasmats, però no hi ha cap docent que no s'estimi els seus alumnes, no hi ha cap docent que no entengui que allò és una realitat i que per tant cal afrontar-la. En aquest sentit, tots els docents fan pinya, col·laboren entre ells, estan atents, i destinen energia i il·lusió per estimular els alumnes. Una altra cosa és que aquestes realitats de vegades ens superen, perquè com a individus també tenim un límit, i que potser, en superar-nos, haguem d'apartar-nos un temps per poder tornar més endavant amb les energies renovades, perquè sí que és veritat que aquests contextos desgasten, i això, qualsevol que els hagi viscut ho podria explicar perfectament. Jo ho he viscut durant un curs dues hores un dia a la setmana, però els professors s'hi enfronten cinc i sis hores diàries de dilluns a divendres, i entenc que l'esgotament i les energies se'ls hi acabin. I això no vol dir que no s'estimin els alumnes, que no els entenguin, o que no visquin de prop la seva realitat.


En la introducció hem explicat que l'administració feia una discriminació positiva i que aquests centres d'ensenyament reben més recursos i més personal, per poder atendre tota aquesta complexitat i, en darrer terme, educar. 

Sí, sí. El Departament d'Ensenyament hi aboca un munt de recursos, i també moltes altres instàncies, com ara el Consorci d'Educació de Barcelona, que és qui fa la gestió dels centres a través d'un conveni, o els serveis socials de l'Ajuntament. Són moltes les atencions i són molts els recursos, i potser encara no en són suficients perquè aquests nois i noies convisquin en un entorn plausible, com el que des d'aquí Molins de Rei podríem entendre. Perquè són realitats que no tenen res a veure amb les nostres. I també penso que potser hem de canviar d'estratègia, potser hauríem de pensar en docents que fossin dels orígens dels alumnes, que hi haguessin docents d'ètnia gitana, docents vinguts del Pakistan ... Això segurament és molt difícil de fer i és impossible, però hi hem d'anar pensant. No ens podem permetre com a societat que aquests joves no formin part del sistema educatiu.


 Albert, estem parlant d'un barri de Barcelona, però també nosaltres devem de tenir ben a prop centres de màxima complexitat. Això ho saps?

 No t'ho sé dir, però m'ha deixat parat la presentació que has fet, Àngel, estem parlant que, com a país, tenim 600 centres que conviuen amb una etiqueta que es diu "alta" i "màxima" complexitat. I penso que són molts, tenint en compte que cada centre pot tenir de 200 a 300 alumnes, estem parlant de milers d'alumnes i milers de famílies que viuen en contextos molt difícils.


 El passat mes de setembre es van ajuntar en poques setmanes actes vandàlics i de saqueig de comerços a les festes de la Mercè de Barcelona, a la nostra Festa Major de Molins de Rei, la setmana següent a la de Sant Feliu de Llobregat ... També hi va haver una batalla campal aquelles mateixes setmanes al centre de Manresa, a Vic en un descampat entre un grup d'origen magrebí i un de pakistanès. A Molins de Rei mai havíem vist el que va passar a la darrera Festa Major, fins i tot vam sortir a les televisions estatals! Tu que has treballat molts anys de tècnic de cultura a l'Ajuntament de Castellbisbal, quina experiència tens sobre aquest tema?

 Vull entendre que el que va passar a Molins de Rei no tornarà a passar més. És veritat que per les festes cada vegada sortim més al carrer. La digitalització ha fet que la pell, el viure les festes, es converteixi en una cosa important i que cada vegada més, les festes majors, els concerts i els esdeveniments culturals, atreguin gent de molts barris, de molts orígens, de molts pobles. S'ha de poder veure amb antelació com poden anar, quins són els riscos si es fan en un lloc o en un altre, i penso que no ens ha de fer por. Hem de reivindicar la Festa Major de Molins de Rei, que jo l'he viscut molts anys -i ara al febrer vindrà la Candelera-, i no hauríem de tendir a portar els concerts fora del centre perquè hagi passat això, sinó que cal fer una tasca de prevenció i de diàleg entre veïns, organitzadors i gent que porta la gestió cultural, perquè realment visquem unes festes en pau, que la Plaça de la Llibertat, que les places del centre de Molins, siguin espais potents de cultura. Si perdem això, perdem les festes. No podem permetre'ns, com a societat ni com a molinencs, tendir a externalitzar i portar a la perifèria tot allò que ha nascut al centre. Hem de buscar aquest diàleg i aquest consens, i el que ha passat ha de servir-nos d'experiència.


Com ho feu a Castellbisbal?

 La Festa Major de Castellbisbal és a l'agost i també porta milers de joves que vénen de fora. Un dels actes de lleure nocturn que té més èxit és el "Tractor trànsit", un projecte de música electrònica on un tractor remolca una tarima amb diferents discjòqueis que van posant música en una rua que volta per tot el centre del poble. Surt a les quatre de la matinada i acaba a les set del dematí del dissabte. Al llarg d'aquesta rua, quan es detecta que hi ha una situació de risc, els discjòqueis aturen la música i el tractor, i no es continua fins que el propi públic no aïlla i expulsa els violents. Perquè la part essencial de tot això, i el que farà canviar les coses, no és que hi hagi més o menys policia, sinó l'actitud del públic envers la seva festa. La clau és aprendre i educar el públic en que a la Festa Major no hi ha lloc per a la violència. Fins on jo sé -perquè quan es va començar a fer jo ja no era tècnic de cultura-, el projecte del "Tractor trànsit" és treballa en diàleg permanent entre els joves, l'equip que va al voltant del tractor, l'Ajuntament i les seves diferents regidories, i lògicament la policia. 


Albert, hem d'anar acabant. Per obrir el focus i posar una mica de context, el filòsof Josep Ramoneda diu que estem vivint profundes mutacions pels canvis radicals en el pas del "capitalisme industrial" al "capitalisme financer i digital". Aquest nou capitalisme financer i digital deixa molta gent fora de joc que es queda amb un sentiment d'abandonament i desconcert. Segons Josep Ramoneda, aquestes persones descartades pel sistema econòmic són molt sensibles a les promeses sense sentit i hi cauen de quatre potes, votant arreu del món partits estrafolaris d'extrema dreta on la pàtria és una realitat transcendental que ho justifica tot. Què en penses?

 No portaré pas la contrària a Josep Ramoneda [riu], el qual des de la seva revista "La maleta de Port Bou" sempre l'encerta. És veritat, el món financer ens exclou a tots, pràcticament, és un devorador d'individus, una trituradora de personatges i de vides, i el món digital ens aïlla com a individus i al final ja no sabem que és veritat i que és mentida. Vosaltres, com a periodistes, i des de les ràdios -com Ràdio Molins de Rei-, haureu de ser capaços d'intentar entendre la realitat i d'explicar-la, perquè el món digital no serà capaç d'explicar-nos-la, o no serà capaç d'explicar-nos-la al complet. El "big data", la intel·ligència artificial, i d'altres realitats complexes, posades al servei del diner, que té unes ganes de menjar-s'ho tot i de devorar selves, ens pot portar a un futur catastròfic si no som capaços de trobar llocs que ens expliquin la realitat i ens facin reflexionar i reaccionar. 


Vols dir que la ràdio pot aportar sentit de comunitat?

 Sí, fixeu-vos que els mecanismes a l'hora de difondre la informació han canviat moltíssim, però parlar i explicar-nos continua essent fonamental per socialitzar-nos i generar comunitat. Per exemple, el món digital ens ha portat a poder tenir, des d'una plataforma, tota la música del món -i per tant les botigues de música han hagut de tancar-, però, en canvi, anem als concerts en directe perquè és allà és on ens trobem tots. Venim tots a la Festa Major de Sant Miquel, anem tots a la Festa Major de Castellisbal, etc, perquè necessitem sentir una experiència real de proximitat a la pell. I la ràdio fa aquest paper de proximitat, de parlar de coses reals que ens afecten a tots com a col·lectiu, trencant l'aïllament digital.




[ Programa Obrint Camins del 29-11-2023 ]



Montserrat Castillo, Doctora en Història de l'Art: "Cal fer un museu de la il·lustració i del còmic català que tingui per missió conservar, estudiar i difondre l’obra dels nostres creadors"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 589, octubre 2023, pàg. 8-10



 La Dra. Montserrat Castillo, historiadora de l'art especialitzada en il·lustració, va comissariar fa quinze anys l'exposició "Madorell, una vocació pel còmic" que es va poder veure a Ca n'Ametller del 25 de setembre de 2007 al 3 de febrer de 2008. Anteriorment, l'abril del 2006, havia comissariat l’exposició "Madorell, la col·lecció de la Biblioteca de Catalunya", organitzada per mostrar l’obra original que la família havia donat a aquesta institució pública per a la seva conservació i estudi. 

 En l'any del centenari del naixement de Josep Maria Madorell (1923-2004), conversem amb ella per recordar aquest molinenc, declarat per unanimitat Fill Predilecte de Molins de Rei el 29 de juliol del 2004, mig any després de la seva mort, i homenatjat des de l'any 2011 amb una escola de la vila que porta el seu nom. 








Per què us van venir a trobar per comissariar aquestes exposicions sobre l’obra de Josep M. Madorell? 

 A la Biblioteca de Catalunya ja em coneixien com a investigadora de la il·lustració perquè bona part de la meva tesi doctoral -“Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants”- es va basar en el seu fons patrimonial, així com el de l’Àrea Infantil de la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu, que es troba en el mateix edifici. Per això, quan van decidir exposar l’obra original de Josep Maria Madorell, van pensar en mi. I va ser arran d’aquesta exposició que la llavors directora de la Biblioteca de Catalunya, Sra. Dolors Lamarca, parlà de mi al Sr. Pere Madorell –germà del Josep Maria-, i va ser ell qui em va posar en contacte amb l’Ajuntament de Molins de Rei.


Teníeu abans algun vincle amb Josep M. Madorell? 

 El meu vincle amb Josep M. Madorell era el millor de tots els vincles possibles, el que deixa la petja més profunda: la de lectora assídua de la revista Cavall Fort. 


En el catàleg de l'exposició que vau comissariar a Molins de Rei expresseu que "el record d'un artista s'esvaeix si la seva obra no ha estat estudiada". La vostra investigació buscava omplir aquest buit pel que fa a Josep M. Madorell? 

 Exactament. No vol dir que una exposició, o dues, o uns quants estudis, puguin situar un artista al lloc que li correspon, però no es pot negar que el què s’ha exposat, i sobretot les investigacions publicades, ja queden per a la història i a l’abast de nous recercadors.


L’escriptor Albert Jané -durant molts anys director de la revista Cavall Fort- afirma que si els còmics de Josep M. Madorell s'haguessin publicat i venut a l'estranger n’hauria fet molts més. Hi esteu d’acord? 

 No del tot, perquè la difusió d’historietes, còmics o llibres en general, no és qüestió de sort, és qüestió de feina editorial, de creure en l’obra que publiques i difons. Es tracta de demanar ajut per a  traduccions -que n’hi ha-, d’anar a fires internacionals, i de fer servir els mitjans digitals i les xarxes perquè l’obra no només es trobi a les biblioteques. Per descomptat que en Madorell creà una obra extraordinària que podria competir amb les millors del món, però no crec que ell tingués aquesta ambició. Crec que en tenia prou amb fer el que li agradava i donar plaer i bellesa als infants de Catalunya.


Josep M. Madorell va viure tot el franquisme -tenia tretze anys quan va esclatar la Guerra civil-, i no es va professionalitzar com a dibuixant fins l’any 1969, quan tenia quaranta-sis anys. Fins llavors sempre va haver de treballar a la indústria tèxtil i dibuixar a les nits, quan tenia temps lliure. Això també hi deu haver influït? 

 Evidentment, el franquisme -i la seva continuació-, amb la persecució i menysteniment constant de la cultura catalana, no va ajudar a cap de les produccions, ben al contrari, hi va posar pals a les rodes. D’altra banda, ell tenia una modestia innata i mai volia “figurar”, fins al punt que era molt reaci a tota mena de relacions socials exceptuant família i amics. És evident que aquest tarannà discret, fins i tot retret, no l’ajudava a difondre la seva obra, però repeteixo, això ho resol un bon editor i un excel·lent representant.





Una vegada, l’escriptor Joaquim Carbó -autor dels guions dels vuit àlbums de les aventures d’en Pere Vidal- li va proposar a Madorell fer una darrera aventura de Pere Vidal però en temps real, de manera que, si l'any 1966 els personatges vorejaven la trentena, ara tots estiguessin al voltant dels seixanta-cinc anys. 

 En Madorell s'hi va oposar, “els herois del còmic no moren ni envelleixen!” li va dir, i tenia raó, però crec que la idea de Carbó era excel·lent, una idea pròpia d’un gran escriptor. M’hauria agradat llegir aquesta darrera aventura, veure els personatges envellits, potser rondinaires, potser feliços ... qui sap? De totes maneres, Carbó, com a autor de les novel·les d’en Pere Vidal, i també com a adaptador de la pròpia obra a còmic, podria avui continuar la saga si ho considerés convenient. És cert que ja no podrà comptar amb l’art de Josep M. Madorell, però no hi ha personatge universal que no hagi estat interpretat i il·lustrat per diversos creadors. Personalment, m’agradaria molt que ho fes. Les llegiria. Joaquim Carbó és un autor formidable -tot i ara ser molt gran- i seria una manera de ressucitar avui l’obra de Madorell, de mantenir el seu record viu. Però això no passarà fins que no s’hi interessin autors i editors, i sobretot el públic.


Les aventures d’en Massagran van ser dues novel·les publicades l’any 1910 per Josep M. Folch i Torres amb il·lustracions del dibuixant Junceda, i que l’any 1981 i 1983 van ser adaptades a còmic gràcies als guions de Ramon Folch i Camarasa –fill de Folch i Torres-, i els dibuixos d’en Madorell. 

 Sí, i després ells dos van continuar la saga amb noves aventures fins arribar a fer tretze àlbums més! Les novel·les d’en Massagran de principis del segle XX van consagrar Josep M. Folch i Torres com a escriptor per a infants i li van donar celebritat; el mateix li passà a Junceda, i no cal dir que enriquiren en Baguñà, l’editor. Aquell fou un moment especial de la història de Catalunya. Literats i artistes deixaven de fer el seu “gran art” per treballar per als infants en obres populars, reproduïdes mecànicament. Pensaven que era fonamental formar els futurs ciutadans de Catalunya i que fer-ho era una responsabilitat seva, la dels millors creadors. 

 Fou un moment prodigiós i no s’ha tornat a repetir en la nostra història a tanta gran escala. Però no hi ha prestigi, ni record, si es perd una guerra tan terrible com la Guerra civil espanyola, i després ve una dictadura que fulmina la renovació de la cultura catalana que s’havia construït durant un segle amb tant d’esforç. En el cas de la nova versió de les aventures d’en Massagran, de la mà de Madorell i Folch i Camarasa, és clar que van revifar ambdós autors, l’escriptor Josep M. Folch i Torres i el dibuixant Junceda, però cal molt més que això per a que no es “difuminin” els nostres creadors del passat. Com he dit abans, cal investigar-los i publicar les investigacions, i sobretot cal un “Museu de la il·lustració i el còmic català” que tingui per missió conservar, estudiar i difondre la seva obra. Els originals estan dispersos entre diferents institucions -no sempre prou col·laboratives entre elles-, i encara ho estan més, de dispersos, entre col·leccionistes i particulars. Un patrimoni que es perd.




En els vostres estudis també afirmeu que l’obra de Josep M. Madorell és un model de bon gust, de refinament i d'humor. 

Efectívament, a Madorell no li cal la burla fàcil per fer riure, ni la crueltat, ni riure's de la dissort o dels problemes dels altres -possiblement per això no s'havia apuntat al carro dels Pulgarcito, DOT i d'altres, que caracteritzen i simbolitzen l'humor per a infants del període franquista. A l’obra de Madorell, la gràcia i la simpatia provenen de l'enginy i l'acudit, de la finor d'una ment aguda però mai punyent. Per ell era molt important no ofendre ni jutjar mai a ningú. Feia el que li sortia del cor i prou, sense cap mena de bel·ligerància.


Parlem de la part tècnica de l’obra d’en Madorell. Què voleu dir quan afirmeu que va triar el dibuix de “línia clara”? 

Ell va triar la tècnica de dibuix de “línia clara” en contraposició a les ombres, el clarobscur i la foscor, les quals permeten al lector somniar i inventar tota mena de detalls perquè només es veu part de l'escena, amb el que cal endevinar la resta, i això propicia el misteri, la intriga i, fins i tot, la por. En canvi, Madorell, havent optat per la “línia clara” -a l’estil de Junceda i Hergé-, adquireix un compromís amb la realitat i es veu obligat a desvelar tot allò que és a l'entorn dels personatges. Amb aquesta tècnica, la intriga ve per la successió de les imatges, pel seu ritme i pel contingut de les escenes, no pas per allò que queda ocult.


També afirmeu que el dibuixant que tria aquesta tècnica tria també “l'esclavatge de la documentació”. 

És clar, perquè tot ha de ser dibuixat de forma molt realista i amb tots els detalls. De fet, Josep M. Madorell va deixar, en morir, una autèntica biblioteca amb un munt de llibres i enciclopèdies temàtiques d'allò més variades: del mar, de la natura, d'història de l'art, de l’arquitectura, ... Ell mateix va expressar que li agradava que tot fos ben autèntic, però que per falta de pressupost no havia pogut fer grans viatges per documentar-se sobre com eren els llocs on passaven les aventures dels seus personatges. Només quan l'acció s’esdevenia en llocs propers hi anava i en feia fotografies per dibuixar-ho fidelment, com ara els ports d'Arenys i de Barcelona, del funicular del Tibidabo, o d’altres.





Aquesta revista va gaudir de la col·laboració dels dibuixos de Josep M. Madorell des del setembre de 1961 fins a l'abril de 1985. 

Oh, i tant! Particularment populars van ser els personatges Peret Blanc i la Pona. Els infants, amb la seva espontaneïtat, paraula fàcil, barreja de malícia i d'innocència, i, sobretot, amb la seva mirada nova i fresca, lliure de prejudicis, esdevenen idonis per explicar els fets de l'entorn, ja siguin culturals, socials o polítics. 


Hi trobeu relació entre la Pona i la Mafalda, el personatge inventat pel dibuixant argentí Quino l’any 1964?

 Crec que la Pona era una nena prou veritable i que es devia als infants lectors, en canvi Mafalda fou pensada per a adults, això és clar. No són comparables. Madorell no necessitava per a res inspirar-se en la menuda i precoç argentina. A més, en totes les èpoques s’han pres infants com a protagonistes, per a amagar-se rere d’ells i explicar allò que seria massa feixuc, o perillós si fos dit en llenguatge adult, científic i seriós.


Madorell afirmava que un bon còmic ha de ser de qualitat, ben ambientat, documentat i que sàpiga explicar una bona història amb imaginació, amb claredat i sense buscar coses massa complicades. Va ser aquesta la clau del seu èxit? 

El seu èxit es va deure a què va fer l’obra que volia fer, i que al mateix temps era l’obra que el públic lector d’aquella època necessitava. També a que no hi va escatimar esforços, ni exigència, i a que mai va decebre ni els editors, ni el seu públic. Tots plegats van trobar-se.  


Quin futur li veieu al còmic i a la literatura escrita en general? 

Bo, és clar. Els relats han fascinat l’ésser humà des dels orígens. Què hi pot haver de millor que escoltar, llegir, veure o interpretar una bona història, imaginar-la i donar-li forma? En això no hi haurà mai cap crisi, creieu-me. D’altra banda, el còmic és agradable i fàcil de llegir, i per això atrapa tothom: infants, joves i adults. Només dir que des del 1981 es celebra anualment el “Còmic Barcelona” -abans “Saló del Còmic”- i sempre ha tingut i té molt d’èxit. 


Per acabar, voldrieu adreçar algun missatge a les persones que llegiran aquesta entrevista? 

Només donar-los les gràcies per interessar-se per Josep M. Madorell, per la seva persona i la seva obra. Ell va viure i va treballar per a tots vosaltres, els seus conciutadans. Recordeu-lo.











Albert Segura, productor tècnic: "Tenim una Festa Major molt consolidada on tothom sap el paper que hi ha de jugar"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 588, setembre 2023, pàg. 10-12



 L’Albert Segura (Molins de Rei, 1986) va fundar amb només vint anys la seva pròpia empresa dedicada a la producció tècnica d’espectacles, i des de l’any 2007 treballa a la Festa Major de la vila fent tasques de producció i de regidoria d'espais. Al mateix temps, l’Albert també ha estat implicat en un munt d’entitats de la cultura popular: Amics del Camell, Consells dels Pastorets, Colla Gegantera, Grallers de Molins de Rei, Ateneu Mulei … Aprofitem aquesta doble vessant seva per conèixer com es viu la Festa Major des de la “sala de màquines” i com veu el seu futur.  










La teva empresa es diu Kina Moguda Produccions SL, oi? 

 Sí, és una societat limitada unipersonal, treballo pel meu compte prestant serveis professionals per a les empreses que em contracten. Segurament la gent coneix més el que és la producció artística però en el meu cas sóc productor tècnic. La meva feina consisteix en organitzar tota la logística per portar a terme un esdeveniment a nivell de llums, vídeo, infraestructura, …  

   
Pots posar-nos algun exemple de feines que has fet? 

 Pel que fa a grans esdeveniments, he treballat en els equips de producció de les grans manifestacions de l’11 de setembre de l’Assemblea Nacional Catalana a l’època que n’era presidenta la Carme Forcadell. Per exemple, la manifestació de la “V”, l’onze de setembre del 2014, amb un milió vuit-cents mil manifestants, o la manifestació del 2015 del “punter”, que es va fer a l’avinguda Meridiana de Barcelona, també amb més d’un milió de persones … Pel que fa a empreses privades, rebo encàrrecs especialment del sector farmacèutic, els quals són un repte perquè treballes amb estrangers, amb una barrera idiomàtica i cultural que has de superar per entendre el que volen. Les tecnologies audiovisuals evolucionen molt ràpid i estar constantment al dia de totes les innovacions no és cosa fàcil. La sort és que a Molins de Rei els que ens dediquem al sector audiovisual som pocs però ben avinguts i ens ajudem entre tots. Per exemple, l’Oriol Roig fa rodatges i més d’una vegada m’ha encarregat la il·luminació per a espots publicitaris.  


I a Molins de Rei? 

 Des de l’any 2007 treballo a la Festa Major fent tasques de producció i de regidoria d'espais, i des de fa dos anys també treballo en l’organització de la Fira de la Candelera a través de l’empresa Expogestió. D’altra banda, pel fet d’haver estat actiu en el meu lleure personal en moltes entitats de cultura popular porto molts anys picant pedra a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament.


I què ens en pots dir de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament? 

 Com a professional, i com a vilatà, crec que s’ha de redactar d’una vegada un pla estratègic cultural de Molins de Rei. Tenim molta cultura popular i molts artistes que treballen diverses disciplines però això no està ordenat. Tot es va encabint sota l’etiqueta de “cultura” o de “festa major”. Al mateix temps, la Regidoria de Cultura no té múscul i li falta personal. Si la cultura és tan important no pot ser que només hi hagi un tècnic municipal en aquest àmbit. No pot ser que la mateixa persona s’encarregui de portar els temes de la biblioteca, del museu, de les entitats, de preparar el Sant Jordi, la Festa Major, l’espai d’entitats Collserola … Les coses surten perquè al final de la cadena hi ha bons professionals. Per exemple, en el cas que conec de la producció de la Festa Major, el tècnic de cultura sol no pot. Ens hem de repartir amb ell la feina tant de preproducció com de producció, i sobretot la regidoria d’espais durant els dies de la Festa Major perquè és impossible que l’únic tècnic de cultura municipal que tenim estigui a tots els actes. Repeteixo, si volem que la cultura a Molins de Rei tingui múscul, per començar hi ha d’haver més personal en aquesta regidoria.


I d’equipaments culturals com estem? 

 A Molins de Rei tenim dos teatres que pertanyen a dues associacions privades però ens falta un espai escènic públic. I el pitjor és que ja el teníem i el vam deixar perdre! M’estic referint al teatre que hi havia al primer pis de l’edifici original de la Federació Obrera. Aquell teatre s’hagués hagut de conservar, ampliar i potenciar, i ara tindríem un espai escènic municipal on s’hi podrien representar diversitat de disciplines artístiques. 


Darrerament l’Ajuntament ha contractat un assessor cultural que ha programat un munt d’actes… 

 És cert que, aquests dos darrers anys, des de l’Ajuntament s’ha fet el cicle “molinencs i molinenques”, però la meva sensació personal és que s’ha fet per omplir l’agenda sense tenir en compte que el públic objectiu al qual s’adreçava era molt reduït, les cinc-centes persones a tot estirar que a Molins de Rei sempre es mouen i ja de per sí assisteixen a aquest tipus d’actes. Jo no en tinc la fórmula, i no dic que sigui fàcil, però cal pensar també en activitats adreçades a un públic més ampli.


Què més es pot millorar? 

 La comunicació. No hi ha un únic lloc on surtin tots els actes que es fan a Molins de Rei i on hi puguis acudir regularment per estar-ne al corrent. Si entres al web municipal ni molt menys et sortirà tot el que es fa, ja sigui organitzat per l’Ajuntament o per les entitats. Si ja se sap que ara al setembre vindrà la Festa Major, després vindrà el Festival de Cinema de Terror, i després vindrà una altra cosa, per què no es fa una agenda cultural semestral que permeti als molinencs saber amb temps tot el que es farà?


Recentment diversos professionals i persones vinculades a entitats han creat un "Moviment per la Cultura de Molins de Rei". 

 Sí, personalment he donat suport a les demandes d’aquest moviment i el segueixo com bonament puc entre la feina i la conciliació familiar, ja que amb la meva parella tenim dos fills petits, el Pere de cinc anys, i la Bruna de tres anys.


Les tres demandes principals d’aquest col·lectiu són la creació d’un consell o taula per la cultura, un cens d’artistes i professionals culturals, i un pla director de cultura a curt i llarg termini. 

 És que això és el mínim que s’ha de fer. Saber on som i on volem anar, i quins recursos necessitem per arribar-hi. La cultura ha de ser un punt de cohesió i trobada, i també una eina transformadora. A més riquesa cultural, més coneixement i més sentit crític tindrà la ciutadania. Actualment hi ha disciplines culturals que fa trenta anys no existien i que les estem deixant de banda. Si les programéssim i les donéssim a conèixer segur que hi hauria gent interessada que hi participaria i que ara, en canvi, no se sent interpel·lada pel que es programa i es queda a casa. Aquesta seria una de les funcions del cens d’artistes. A la vila hi ha molts artistes de diferents disciplines que no s’han plantejat mai fer projectes conjunts perquè entre ells no es coneixen.


Parlem de la Festa Major. Què significa per a tu? 

 Sobretot un moment d’alegria i de retrobada, i en el cas de les entitats de Molins de Rei, un moment per mostrar tota la feina que han fet al llarg de l’any. En definitiva un moment de sentir-te orgullós de ser molinenc i de treure el millor de tu mateix.


Tu que hi treballes des del 2007, des de quan es comença a preparar a nivell tècnic? 

 Per anar bé s’hi hauria d’estar treballant tot l’any però per la manca de personal esmentada abans, s’hi comença a treballar un cop passat Sant Jordi. Llavors es posen damunt la taula les propostes noves, es parla amb les entitats, … L’objectiu és tenir-ho tot bastant tancat abans de l’estiu. Això és la teoria, a la pràctica això no sempre passa, per exemple aquest any, que hi ha hagut eleccions i s’ha hagut de constituir un nou Ajuntament en ple mes de juny. Però no cal patir perquè tenim una Festa Major molt consolidada, que està molt treballada i on tothom sap el paper que hi ha de jugar.  


Hi ha algun dia de la Festa Major especialment complicat? 

 Quan Sant Miquel cau entre setmana tots els actes tradicionals relacionats amb la diada tenen una minva de participació degut a que molts vilatans no tenen festa perquè treballen fora de Molins de Rei. Només que caigui en divendres ja es nota la diferència i et trobes amb unes matines del Camell amb molta gent. També hi va haver una època en que tot s’havia de fer a la Plaça de la Llibertat i era un autèntic “joc del tetris” haver d’encabir totes les activitats allà. Mentre es feien les actuacions de la tarda havies de fer les proves de so per les activitats de la nit i era bastant complicat. Tan a nivell d’Ajuntament com a nivell d’entitats hi havia la creença que els actes no es podien solapar. Afortunadament, amb els anys, tant els uns com els altres han vist que hi ha públic per tot, i que es poden fer coses a la mateixa hora en diferents espais i no passa res. Això a nivell tècnic ens ha anat molt bé perquè ara a la Plaça de la Llibertat a la tarda no s’hi programa res i així podem preparar totes les activitats de la nit tranquil·lament.


Per la Festa Major n’hi ha prou amb els professionals del sector audiovisual de la vila o necessiteu reforços? 

 En la part de producció tècnica hi treballen com a proveïdors empreses molinenques com Sonitrons, el Pere Vila si fem cinema, i persones “freelance” que són de Molins i que es contracten com a tècnics. Però evidentment la Festa Major és molt gran i també s’han de contractar proveïdors de fora. D’altra banda, hi ha empreses molinenques dedicades a l’audiovisual d’esdeveniments que a la Festa Major no hi tenen cabuda, però que a la Fira de la Candelera sí que hi participen, per exemple l’empresa Vid Visual Group del David Garcia. 


Hi ha algun acte concret que depengui només de tu? 

 Com a regidor d’espais de la Festa Major toco totes les tecles per vetllar que tot estigui a punt i que les coses comencin a l’hora programada i en l’espai assignat. Si he de destacar alguna cosa, destacaria per la seva envergadura, la regidoria de l’escenari de la Plaça de la Llibertat, que és la part central que esmentàvem abans, i on hi ha la infraestructura més gran de la Festa Major. Aquí s’han de fer complir els horaris dels diferents grups que hi actuen, coordinar el muntatge i el desmuntatge, fer tancar a l’hora els bars del recinte, etc …


Els actes centrals giren al voltant del Camell i ara del Camell Petit. Tu que has estat president dels Amics del Camell, això és una gran responsabilitat, no? 

 Sí que ho és, però també vull dir que un dels actes que amb els anys ha anat guanyat més adeptes és la Trobada de Gegants que organitza la Colla Gegantera i que cada cop és més espectacular. Els molinencs ens hem de sentir molt orgullosos d’aquesta trobada gegantera perquè és molt famosa arreu del territori i totes les colles hi volen venir perquè és un prestigi ser-hi. Ja siguin els actes del Camell o dels Gegants, portar-los a terme és un repte perquè vols que tot surti bé i això és molt complicat quan l’organitzador és una associació formada per voluntaris i que té els recursos que té.


Com veus el futur de la Festa Major de Molins de Rei? 

 A mi no em desagrada el model que tenim de Festa Major. Moltes persones valoren la qualitat d’una festa major segons els concerts que s’hi fan, i a Molins de Rei, ni per infraestructura ni per pressupost no podem portar els grans grups musicals del moment. En canvi, hem aconseguit programar un gruix d’activitats que si vols fer-les totes no aniràs a dormir fins l’últim dia. Sí que és cert que, a mesura que passin els anys, el model haurà de canviar per força perquè a Molins de Rei ens estem quedant sense grans espais. El dia que l’aparcament de la Plaça de la Llibertat s’edifiqui i es converteixi en blocs de pisos haurem de fer un replantejament perquè l’espai de la plaça quedarà més reduït, i més si es decideix urbanitzar-lo. Ara mateix en aquesta Plaça hi tenim una llosa plana que ens va perfecte per fer-hi qualsevol cosa. Per tant, quan això passi, s’haurà de fer l’escenari gran en un altre lloc, o escenaris més petits repartits en diferents espais. Sigui com sigui, en això ja s’hi hauria de començar a pensar ara.  






Rafael Armada torna a guanyar un concurs internacional de fotografia

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 588, setembre 2023, pàg. 25








 El molinenc Rafael Armada Casales ha guanyat una Medalla d'Or en l’edició de 2023 del prestigiós concurs internacional de fotografia d’aus "Bird Photographer of the Year" (Fotògraf d’aus de l’any). El certamen té diverses categories, i el Rafael ha guanyat el primer premi en la categoria “Aus en vol” per la fotografia d’un colibrí, i una menció d’honor a la categoria de retrats per la fotografia d’un pingüí reial. “El colibrí de bec d’espasa (Ensifera ensifera) és l'au amb el bec més llarg del món -pot arribar a fer fins a 11 cm-, habita els boscos andins entre els 2500 i 3500 m, i s’alimenta de flors amb corol·les llargues com ara les del gènere Passiflora, Brugmansia i algunes bromèlies, amb el que la seva funció com a pol·linitzador és essencial”, afirma el fotògraf. La imatge guanyadora va ser presa a La Calera, un poble de la rodalia de Bogotà (Colòmbia), i capta el moment en què el colibrí se suspèn a l'aire en aproximar-se a un abeurador. “Els colibrins poden arribar a batre les seves ales al voltant de 100 vegades per segon i per fer aquesta fotografia vaig fer  servir llum i fons naturals, així com alta velocitat d'obturació per congelar el moviment de les ales”, explica.


 En l’edició del concurs d’enguany s’hi han presentat més de 23.000 fotografies, i el premi d'una de les categories més importants, la del millor fotògraf, enguany ha estat per al californià Jack Zhi per una imatge titulada “Grab the Bull by the Horns" (agafar el toro per les banyes), on s'observa l'espectacular acció d'una falcó femella agafant pel cap en ple vol un pelicà bru (Pelecanus occidentalis). Aquest concurs anual i internacional de fotografia és organitzat per l’entitat anglesa “Bird Photographer of the Year Limited”, i també serveix per recaptar fons per a l'organització benèfica “Birds on the Brink”, dedicada a la protecció d’aus en perill d’extinció. 


 Rafael Armada Casales, membre de l’Institut Català d’Ornitologia i de la Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza, és l'únic fotògraf de l’Estat espanyol que ha estat guardonat amb dos Premis d’Or en aquest prestigiós certàmen, el 2021 a la categoria "Atenció al Detall", i ara el 2023 a la categoria "Aus en vol". Amb les seves imatges declara que pretén “posar en valor la natura per conservar-la” i quasi sempre és fora de la vila viatjant per tot el món. Les seves instantànies han estat publicades a revistes especialitzades i llibres, i col·labora regularment amb l’agència holandesa Agami, especialitzada en fotografia de fauna salvatge. Actualment està immers en la realització del primer llibre de fotografia d'aus que serà publicat per l’editorial Lynx Nature Books.