Entrevista a Josep Lligadas, autor del llibre: "Sexe, parella, família, fe cristiana : un canvi imprescindible"

 

 El passat dia de Sant Jordi d’aquest any 2021, la revista digital "L’Agulla" va distribuir entre els seus lectors un llibre escrit per Josep Lligadas que es titula: “Sexe, parella, família, fe cristiana : un canvi imprescindible”

 Com deia el missatge que ens van enviar als que som lectors de L’Agulla, es tracta d'un llibre que no és previst de publicar en paper, que només es difon per internet, i que planteja uns temes que actualment li costen molt d'abordar a l'Església, però que, com diu el títol, és imprescindible fer-ho. El llibre us el podeu descarregar aquí. També podeu demanar la versió en castellà enviant un missatge a: agulla.revista@gmail.com


 Josep Lligadas va néixer a Viladecans l’any 1950, als deu anys va entrar al Seminari de Barcelona, i va ser ordenat capellà l’any 1976 a l’edat de 26 anys. Va exercir com a sacerdot principalment a Mataró, on entre d’altres tasques va ser consiliari de diversos moviments d’Acció Catòlica: el MUEC (Moviment d'Universitaris Estudiants Cristians), la JOBAC (Joves cristians de barris obrers i ambients populars), la JOC (Joventut obrera cristiana) i l’ACO (Acció Catòlica Obrera). 

 Josep Lligadas també té una sòlida formació teològica: va estar estudiar a Roma del 1978 al 1980, és Doctor en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana, i ha publicat diversos llibres sobre temes cristians, i també d’història local, tant de Mataró com de Viladecans. L’any 1995, a l’edat de 45 anys, la seva vida va fer un tomb perquè va penjar els hàbits i es va casar. Actualment és director de dues revistes digitals: "L’Agulla", butlletí cristià de reflexió i diàleg, i la revista “Viladecans Punt de Trobada”. Setmanalment escriu un article de reflexió cristiana al bloc “Una font que raja sempre”, al portal digital Catalunya Religió. 



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista







 - Al llibre afirmes que la tan pormenoritzada moral sexual i familiar de l'Església catòlica lliga ben poc, com a mínim des del punt de vista percentual, amb les preocupacions i prioritats que Jesús va manifestar al llarg de la seva vida, tal com les recullen els evangelis. I poses l'exemple de que, si el Magisteri de l’Església volgués ser fidel, percentualment, a les prioritats manifestades per Jesús, dedicaria les seves energies normativitzadores a fixar, posem per cas, quin percentatge de riquesa per sobre de la mitjana pot acumular una persona sense que aquesta acumulació pugui considerar-se decididament immoral, o quines actuacions en l’ampli camp de la fabricació, venda i tràfic d’armes són inacceptables en un cristià, en comptes d’intentar fixar quin nivell d’intimitat entre la parella és permès quan encara no estan casats.


 - Jesús a l'Evangeli dedica molt d'espai, tant en els fets com en les paraules, a temes que es refereixen més aviat a la relació amb Déu, per una banda, i a la relació amb els altres des del punt de vista del servei, de l'ajut, de no intentar passar per damunt de l'altre, de treballar per la igualtat i el benestar de tothom, etc. Això són les coses bàsiques que Jesús fa i diu, i en canvi sorprèn molt que no siguin la preocupació bàsica de l'Església. Per contra, la seva preocupació se'n va a parar a uns aspectes que Jesús, evidentment, sí que tracta en l'Evangeli però mai amb aquest afany de decidir tot el que s'ha de fer en el camp de la intimitat de la parella i de la relació sexual. Són coses de les que Jesús en parla d'una manera molt genèrica i d'una manera no-central en absolut en el seu missatge d'evangeli, de salvació i de bona nova. 



 - Una de les conclusions que vaig treure en acabar de llegir el teu llibre és que la moral sexual que propugna l’Església catòlica prové de la tradició, i no pas dels ensenyaments de Jesús recollits en els quatre evangelis. Per una banda expliques que les primeres comunitats es van agafar a les tradicions que ja tenien els jueus sobre aquests temes, i per l’altra expliques la influència que va tenir sobre els primers cristians una filosofia que hi havia llavors de moda a l’Imperi Romà que s’anomenava estoicisme. 


 - Per mi això és una cosa fonamental per entendre la base sobre la que s'ha creat l'estil de comportament cristià en el cas concret de la sexualitat. Aquests fonaments han significat un biaix que cada cop ha anat accentuant més aquest interès i preocupació de l'Església pel tema de les relacions sexuals. En l'època dels primers cristians, el món pagà era molt superficial pel que fa a la transcendència, els valors humans, etc. El món pagà és un món que funciona -sense cap mena de dubte l'Imperi Romà va ser un èxit- però que es fonamenta en valors absolutament inconsistents, m'atreviria a dir. En el cas de la religió, per exemple, hi ha un seguit de cerimònies religioses amb sacrificis, etc, que són uns ritus que s'han de fer, però que no toquen el cor humà ni afecten a la manera de com cal viure. 

 El fet religiós pagà serveix per tenir contents els déus i per cohesionar la societat al voltant d'uns elements simbòlics als quals tot bon grec, o tot bon romà, s'ha d'adherir. I això està completament deslligat de la manera de viure, de com s'han de tractar les persones les unes a les altres, què es fa de cara als pobres, com s'han de tractar les diferències ... La societat està absolutament estratificada: els de dalt són els de dalt, els del mig són els del mig, i els de baix són els de baix. No hi ha cap necessitat ni voluntat de que les coses vagin d'una altra manera. Un altre element que també és molt normal en la vida pagana és la recerca de l'alegria i el plaer màxim sense pensar en res més. I d'aquí ve que la moral sexual sigui inexistent. Amb el sexe cadascú fa el que vol. Evidentment que la institució del matrimoni hi és, però això no treu que un pugui fer el que vulgui al marge de la persona amb qui conviu. 

 Davant d'aquests fets neix un corrent filosòfic i social de gent que vol viure amb més rectitud, que vol que la persona no perdi la virtut, que no faci disbarats, que no es deixi anar pel pur plaer, etc. Aquest corrent té molt d'èxit perquè, de fet, vol donar resposta a la superficialitat que he esmentat abans. Llavors, el món cristià que s'estava implantant en la societat grega, va agafar una mica com a base aquesta manera de ser dels estoics. I hi va afegir moltes coses, una de bàsica és que vivien en funció de Jesús, de Déu, de l'evangeli, etc, i sobretot hi van afegir una cosa decisiva: l'amor als altres i l'atenció als pobres. És a dir, un ha d'actuar rectament segons el que li digui el cor, la consciència, etc, però no només cercant l'interès propi sinó amb una preocupació bàsica per la gent que es troba en una situació pitjor. 



 - També afirmes que Déu va convidar la parella humana a multiplicar-se per omplir la terra però la decisió, el ritme i la manera els ha deixat al nostre lliure criteri. Defenses que no té cap justificació voler canviar-li el significat a la benedicció de Déu de ser fecunds i multiplicar-nos i convertir-la en una obligació, i a més dir que no es poden prendre mesures per no tenir fills. I ho rebles dient que, si ens ho prenem com una obligació, ara que la terra ja està molt plena, fins i tot es podria defensar que cal deixar de multiplicar-se perquè ja s’ha complert l’objectiu que Déu ens va fixar!


 - Aquella gent de l'Antic Testament [segle VIII aC], quan llegien això, o ho escrivien, segur que els hi ressonava com la seva pròpia realitat. L'ideal per una família de l'època de l'Antic Testament  és tenir molts fills, perquè tenir molts fills assegura el futur. La vida funcionava així en aquell moment. Per tant, el que el llibre del Gènesi, de la Bíblia, presenta com una benedicció de Déu dient "el món és a les vostres mans, ompliu-lo, que la natura no faci mal, que estigui al vostre servei, etc", aquella gent quan ho sentien, o quan ho llegien, pensaven: "Això és el que em passa a mi!". I això surt en diferents moments a l'Antic Testament perquè són societats patriarcals on els fills serveixen per assegurar el futur, per tenir algú que tindrà cura de tu quan siguis vell. 

 Ara bé, quan aquesta necessitat de tenir fills per poder viure dignament deixa de ser així -perquè ara tenir molts fills no és cap garantia de que serà un magnífic futur, més aviat al contrari- cal recordar que Déu ens va deixar la possibilitat de continuar la seva creació, de cap manera ens va dir que s'ha d'anar tenint fills i que això és el que Ell vol. No, no. Déu no vol això, no ho diu enlloc. El Gènesi diu una cosa que a mi em sembla maquíssima, i és que Déu va crear l'home a la seva imatge i semblança, i com Déu, Adam va generar els seus fills a la seva imatge i semblança, i així fins a nosaltres. És a dir, que som una cadena. Però ja està.

 Defensar el contrari és fruit d'una ideologia del sexe basada en la filosofia estoica. Com que la societat pagana estava dedicada a mantenir unes estructures estratificades, i a mantenir uns valors en que no hi havia gaire humanitat sinó més aviat recerca de plaer, la societat cristiana, que es volia allunyar d'aquesta manera de viure, va agafar el criteri dels estoics segons el qual el plaer no pot formar part del que l'home i la dona busquin perquè és una cosa que t'allunya de la raó, de ser una persona recta, etc. Venint a dir que s'ha de fer servir el cervell i no quedar encandilat pel cos. I a partir d'aquesta ideologia de fons s'ha anat creant aquesta cosa de dir: "Si tenim el sexe és perquè és imprescindible per tenir criatures, i per tant, si fem servir el sexe -deixa-m'ho dir d'aquesta manera- és perquè qualsevol acte sexual ha d'estar pensat de cara a tenir fills". Això Déu no ho va dir mai. Si els hi haguessin dit als que van escriure el llibre del Gènesi que la conclusió seria aquesta dirien: "Però que estan bojos aquesta gent?".   



 - Continuant amb el tema dels anticonceptius, m’ha sorprès el que expliques a la pàgina 75. Dius que a principis dels anys 60 del segle passat, quan van aparèixer les píndoles anticonceptives, el papa Joan XXIII va crear una comissió per estudiar el tema, i que l’expectació era molt gran per veure quina posició prendria el papa. Semblava que finalment canviaria la doctrina però no va ser així. El següent papa, Pau VI, que va concloure els treballs de la comissió l'ay 1968, va condemnar l’ús dels mètodes anticonceptius anomenats artificials, és a dir, els que impedeixen físicament o químicament la procreació, i en canvi va acceptar els mètodes anomenats naturals, és a dir, els que es basen en el càlcul dels dies infèrtils de la dona. Tot plegat una mica contradictori, no?


 - Jo diria que és fer veure que es compleix la llei i després saltar-se-la pel darrera. Des del punt de vista de la lògica estricta, si el que està prohibit és que quan es realitza l'acte sexual no hi hagi cap element extern que pugui impedir la fecundació, aleshores calculo quins dies l'acte sexual no serà fecund perquè la dona és en període infèrtil, i endavant perquè estic complint la llei. Bé, això és una burla a la llei i una immensa hipocresia. Van anar a salvar la lletra de la llei, però el resultat final no té res a veure amb l'esperit amb que va ser feta, que era assegurar que els actes sexuals fossin només per tenir fills. 



- També m’ha sorprès el pas que fa el papa Joan Pau II l’any 1987 -i que expliques a la pàgina 84-, quan condemna "totes les actuacions destinades a generar noves vides que no siguin estrictament l’acte sexual entre un home i una dona". Es condemna, per tant, la fecundació in vitro i la inseminació artificial realitzades dins una mateixa parella, i, més encara, les realitzades amb intervenció de donants aliens. Déu n’hi do, no?, –i mai millor dit! 


- Déu n'hi do, sí, sí. Aquí al darrera hi ha una -jo en dic- ideologia que es va enquistar en el seu moment, i que ha fet que la moral sexual no es dedueixi de la crida que fa Jesús a l'Evangeli. Diuen els entesos que en això també hi va ajudar el fet que Sant Agustí, per la seva pròpia experiència vital -que en la seva joventut havia tingut una vida bastant desmanegada des d'aquest punt de vista-, defensava una gran intransigència sexual. De tot plegat s'acaba deduint que és dolent que a algú li agradi massa el sexe. 

 Com he dit abans, per aquesta ideologia l'únic que justifica que el sexe existeixi és el fet de tenir fills. I a partir d'aquí és dedueix que s'han de tenir fills a través del que Déu suposadament ha dit, que és a través de la relació sexual "clàssica" entre home i dona. Per tant, no es poden fer invents. L'home i la dona es casen, tenen relacions sexuals i surten fills. Tot el que no sigui això, que és el que Déu suposadament va dir segons aquesta ideologia, és dolent. I ja està. Punt.

 Evidentment, aquesta ideologia no és la ideologia de l'Evangeli de Jesús. Ni el deixeble Sant Pau veu les coses d'aquesta manera. Va passar que en un determinat moment es va dir que això era així, la tradició va fixar aquesta determinada manera d'entendre-ho, i a partir d'aquí s'ha anat deduint tot, no pas de l'Evangeli. 



 - També ets crític amb un altre document que s’elabora durant el pontificat d’aquest Papa, que és el  catecisme de l’Església catòlica de l’any 1992, sobretot amb les pagines dedicades al sisè manament, que – com dius en el llibre - acaben convertint-se en un llistat de conductes reprovables segons la doctrina de l’Església. I dius que a més el catecisme fa servir un llenguatge i un to que no t’agraden gens. Per què no t’agraden?


 - Perquè a partir de la ideologia esmentada abans es vol normativitzar la vida de les persones sense tenir en compte com es viuen les coses, sense tenir en compte l'experiència i la vivència de la gent. Es nota molt que aquesta part del Catecisme l'ha fet algú que no sap el què és enamorar-se, o que si ho sap li ha "sentat" malament, per dir-ho així. D'aquestes pàgines del Catecisme, a mi la que m'impressiona més -deixa-m'ho dir així- és que, en un cert moment, es diu que tota relació sexual fora del matrimoni és un pecat greu que impedeix la comunió sagramental. O sigui que un noi i una noia es troben, s'estimen, fan camí junts, es van sentint cada cop més units, i mes tard o d'hora se'n van al llit. Doncs això, des del punt de vista del Catecisme, és pecat mortal i no poden participar a la comunió eucarística. Això és una manera d'entendre la relació de parella que actualment ningú amb seny no pot sostenir. 

 Jo penso que la relació de parella és un conjunt d'elements que ajunten la persona, i dins d'aquests elements, un de fonamental és el sexe. Aleshores pretendre que la relació de parella consisteixi en anar cultivant mútuament el coneixement, l'estimació, etc, i reservar el sexe per quan s'hagin casat ... bé, jo penso que això no resisteix cap mena d'anàlisi antropològica. La relació sexual forma part del creixement de la parella i arriba quan aquest creixement ho comporta, i en moltes parelles ve molt al començament! Per això dic que aquí hi ha un canvi imprescindible a fer. O es mira la relació sexual entenent quin és el seu paper en la vida de les persones, o això és incomprensible. És molt difícil que una persona raonable pugui entendre i admetre aquesta normativa. Ningú amb una mica de cervell ho pot defensar. Llavors el que passa és que els cristians s'espavilen cadascú com li sembla i evidentment la majoria no en fan cas d'aquestes normes.   



 - És el que dius també en el llibre, que aquests plantejaments del Catecisme “no permeten viure realment el sexe, la parella i la família com una bona nova, i el converteixen en una cosa amarga, plena de cartells de prohibició que ofeguen l’alegria que Déu ha predisposat en nosaltres”. Pots desenvolupar això de "l’alegria que Déu ha predisposat en nosaltres"?


 - Aquesta frase de la "cosa amarga" no és meva sinó del filòsof Friedrich Nietzsche. I sobre l'alegria, a mi m'agrada citar un passatge també del llibre del Gènesi, el de les alzines de Mambré, que succeeix entre Abraham i Sara. Uns àngels li diuen a Abraham que amb 90 anys tindrà un fill i Sara es posa a riure i diu: "Ves qui m'ho havia de dir, ara que el meu home ja és vell, i jo també, tornaré a sentir el plaer que sentia quan era jove". I és clar que sí! Això és el que significa, en el fons, el sexe per les persones. El sexe és un do de Déu que ens dóna plaer, que ens uneix, que fomenta i potencia la comunió mútua, i que de passada serveix per esborrar del cervell determinades angúnies i determinades desavinences. I és un do de Déu perquè les persones ens sentim millor amb la vida, i puguem constituir aquest nucli humà que és la família -si volem dir-ho de forma tradicional- i també d'altres nuclis humans possibles. Això és un do de Déu, i això és una alegria. Voler tapar i amagar això, voler castrar-ho -si es vol fer servir aquesta paraula-, penso que és un disbarat. 



 - Un altra afirmació rotunda que fas en el llibre és la següent: "Si l’Església vol tenir credibilitat i contribuir a humanitzar la societat, s’ha de desprendre d’aquesta mirada negativa i prohibidora i tenir la valentia de fer públicament quatre afirmacions sobre temes ben concrets que fins ara han estat objecte de les seves prohibicions: Una, que la masturbació, de per si mateixa, no és cap cosa dolenta; dues, que les relacions sexuals fora del matrimoni i entre persones no compromeses, de per si mateixes, no són cap cosa dolenta; tres, que les relacions homosexuals, de per si mateixes, no són cap cosa dolenta; i quatre, que l’ús d’anticonceptius físics o químics, de per si mateix, no és cap cosa dolenta”.


 - A mi em fa mal i em dol profundament la doctrina actual perquè jo penso que estem en un moment de canvi molt agitat en el món de les relacions, i de les relacions sexuals, i jo penso que l'Església estaria bé que pogués acompanyar la gent i dir coses intel·ligents i raonables. Que pogués ajudar a viure, per exemple, per part dels homes, tot el tema de les tasques de cura, no només perquè la dona no se les hagi de carregar tota sola sinó també perquè implicar-se en tasques de cura humanitza molt. I en el cas del sexe, que servís per dir que en les relacions hi ha coses a vetllar i respectar, i que un no pot fer el que li passi pel cap així per les bones. Però és clar, jo penso que, digui el que digui l'Església en aquests temes, no té cap credibilitat perquè tothom sap que a l'Església li molesta molt el sexe. I per això, en el llibre, poso aquests quatre punts que per mi són els més significatius i emblemàtics. Per exemple, d'on surt que la masturbació és una cosa dolenta? Qui s'ho ha inventat això? A cap lloc de la Bíblia, que jo sàpiga, es parla d'aquest tema. I així successivament ... 

 Realment cal un canvi de mirada profund per part dels que són responsables de la doctrina de l'Església, de l'ensenyament moral, etc. Algú m'ha dit que això és impossible perquè l'antropologia ideològica que hi ha al darrera d'aquest fet està tan arrelada en els cors, en els sentiments i en els cervells dels qui guien l'Església, que és impossible que ho puguin canviar. Jo espero que això no sigui així, jo més aviat tendeixo a pensar que, algun dia o altre, algú dirà: "Vejam, això no pot ser i ho hem de canviar". Però tampoc no ho sé.    



 - Podem tenir alguna esperança en l'actual Papa Francesc?


 - No ho sé. A mi em sembla, per les coses que de tant en tant deixa anar, que ell ja ho veu que això no pot ser, però deu pensar que és massa difícil aquest tema, i llavors en les seves prioritats no hi entra. L'esperança seria que, si realment aquest canvi de clima que ha engegat el Papa Francesc continua després d'ell, llavors és possible que es pugui abordar un canvi. Per a això també caldria que tinguessin veu els laics i laiques que tenen coses raonables a dir sobre aquests aspectes, i no només els que diuen que la doctrina de l'Església és ha de ser la que és, i que són els que sempre acostuma a cridar la jerarquia quan ha de fer consultes. Haurien de cridar també els laics i laiques que pensen diferent i que són molts. Espero que algun dia pugui ser.



 - Vols afegir alguna cosa per cloure l'entrevista?

                         

 - Penso que cadascú ha de saber trobar -amb la seva consciència, la seva mirada sobre el món, amb el què sap i ha escoltat dels altres- la seva pròpia manera de fer, de pensar i d'actuar. Cal fugir sempre de la frivolitat i de qualsevol ombra de fer mal o aprofitar-se dels altres. Però fora d'això, el sexe és per gaudir-lo. És un do Déu, sí, és clar.





[ Programa Obrint Camins del 24-11-2021 ]




“A dins de classe soc feliç...”, exposició sobre Joan Triadú a l'Agrupa

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 574, setembre-octubre 2021, pàg. 12



 Del 13 al 20 de setembre es va poder visitar a l’Agrupació Folklòrica de Molins de Rei l’exposició titulada “A dins de classe soc feliç...”, organitzada per Òmnium Cultural amb motiu del centenari del naixement de Joan Triadú i Font (1921-2010). Van complementar l’exposició un parlament inaugural a càrrec de l’escriptor Josep Maria Huguet, membre de la secció local d’Òmnium, i una conferència de clausura a càrrec de Ricard Bahí, mestre de professió i bon coneixedor de Joan Triadú.







 En l’acte inaugural, Josep Maria Huguet va començar explicant la importància de Joan Triadú, el qual va iniciar la seva tasca docent de ben jove: “Durant la guerra civil molts mestres havien estat cridats al front i per cobrir les vacants la Generalitat republicana va convocar un concurs oposició adreçat a tots els nois i noies que ja tenien el títol de batxillerat. Al barri de Gràcia de Barcelona, en un habitatge construït al terrat de la fàbrica on el seu pare treballava de porter, l’adolescent Joan Triadú va decidir de presentar-s’hi. Tenia 16 anys i el van destinar a l’Escola Ferrer i Guàrdia, de Granollers, on va començar a exercir de mestre el gener de 1938.”


 Acabada la guerra, i havent d’examinar-se de nou perquè el règim franquista no reconeixia els títols acadèmics de l’etapa republicana, es va llicenciar en filosofia i lletres i va treballar a diverses escoles i institucions. El 1946 va ser un dels fundadors de la revista Ariel, on va començar la seva vessant de crític literari, del 1948 al 1950 va ser professor de llengua i literatura catalanes a la universitat de Liverpool, i a finals de la dècada dels 50 del segle passat va començar a impartir classes clandestines de català al menjador de casa seva.


 Segons Huget, “en iniciar aquestes classes el seu propòsit ja era formar formadors per tal d’aconseguir un efecte multiplicatiu”. En aquest sentit, el 2 de juliol de 1961, amb l’objectiu d’habilitar un cos de professors de llengua catalana, es va constituir la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC) en una reunió a casa de l’escriptor Josep Maria de Sagarra: “Triadú havia parlat amb diversos professors de l’Institut d’Estudis Catalans –que en aquella època sobrevivia clandestinament com podia- de la necessitat d’acreditar amb títols les persones que estudiaven català perquè, un cop formades, poguessin donar-ne classes. No cal dir que aquestes classes de català s’adreçaven a adults, a l’escola no es podia fer res de res, era impossible”, va exclamar Huguet. 


 El fet és que, quan es va constituir aquesta Junta, Òmnium Cultural feia només vint-i-quatre hores que s’havia fundat amb Joan Triadú com a secretari. Per això, quatre anys més tard, Òmnium va complementar la tasca que feia la JAEC amb la posada en marxa de la Delegació d’Ensenyament Català. Segons l’orador, “aquesta tasca de formació de professors de català que es va anar desenvolupant per tot el territori va fer possible que, quan es va recuperar la Generalitat l’any 1979, aquesta es pogués posar a la feina l’endemà mateix de rebre les competències en ensenyament perquè es va trobar una xarxa de mestres ja creada”.


 D’acord amb Josep Maria Huguet, el mestratge de Joan Triadú avui perdura a les escoles Thau que ell va fundar, el 1963 a Barcelona i el 1996 a Sant Cugat del Vallès.


 Huguet va cloure el seu parlament amb una exhortació a seguir l’exemple de Triadú: “La preservació de la llengua i la cultura catalanes, malgrat els múltiples intents de genocidi cultural i polític al llarg de la història, s’explica gràcies a persones com Triadú, que esmerçaren tota la seva existència per defensar-les, i que ens han deixat un llegat que nosaltres -com a baules generacionals que som- tenim la responsabilitat de no dilapidar.”





El parlament inaugural va anar a càrrec de l'escriptor Josep Maria Huguet




 La conferència de clausura del dilluns 20 de setembre va ser a càrrec de Ricard Bahí, director de l’etapa d’Educació Infantil de l’escola Thau Barcelona (2000-2010), director de l’Escola Thau Sant Cugat (2010-2018) i director pedagògic d’aquesta darrera des de 2018 fins a l’actualitat. Bahí va començar la conferència afirmant que Triadú va ser un home d’acció: “No existeix cap tractat de pedagogia o “mètode Triadú”, la seva visió de com ha de ser l’escola i tota la seva teoria pedagògica es troba en els molts articles que va publicar a la revista Serra d’Or, al diari Avui i es troben recollits i comentats per ell mateix en el llibre: Textos i pretextos de pedagogia 1938-2008.” 


 I a continuació va llegir-ne un fragment: “La vida a classe es basa en el nervi del mestre, en el cor del mestre, en l’ànima del mestre, coses impalpables que han d’arribar als alumnes. La classe és el resultat d’una col·laboració constant. El mestre ha d’escalfar els refredaments, ha d’animar els desanimats, ha d’ajudar els ressagats, i ha de donar vida a la classe i fer-la agradable, engrescadora. Però per poder fer tot això, al mestre li cal una condició: estimar l’escola i estimar els infants.”





Ricard Bahí va treballar amb Joan Triadú





 Ricard Bahí també va explicar diverses anècdotes del seu tracte amb Triadú, el qual donava molta importància al treball en equip del col·lectiu de mestres. Per Triadú també era primordial que els alumnes plantegessin preguntes, encara que no se’n tingués la resposta, i donava molta transcendència a la lectura, tant per aprendre com per al gaudi i l’esbarjo. Les arts també eren fonamentals per Joan Triadú, especialment el teatre pel que té d’expressió oral i treball en equip, i la poesia. “A les escoles Thau els infants de petits ja escriuen poemes i així aprenen a posar paraules als sentiments i a les emocions”, va explicar Bahí.


 Joan Triadú va néixer el 1921 a la colònia tèxtil Recolons, de Ribes de Freser, on treballava el seu pare abans d’anar a viure a Barcelona. Segons Ricard Bahí, aquest origen social es notava en la seva manera de ser: “En l’àmbit personal era una persona molt humil, fins al punt que quan va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes deia que estava content perquè veia que la gent estava contenta que li haguessin concedit.” 




El dia de laconferència de clausura




 A l’hora de les preguntes el públic va demanar que Bahí parlés sobre els espais de la primera escola Thau, la qual va ser dissenyada per l’estudi MBM Arquitectes (Oriol Bohigas, David Mackay, J.M. Martorell). L’orador va destacar que va ser creada amb criteris molt moderns, amb uns espais diàfans i transparents: “Per tot arreu hi ha vidrieres, tothom veu el que fa tothom i els alumnes estan acostumats a moure’s amunt i avall com si l’escola fos una petita ciutat.” També va destacar la importància de l’amfiteatre, un lloc pensat perquè hi càpiga tothom, incloses les famílies dels alumnes, i punt central de les grans celebracions de l’escola, com ara els Jocs Florals que cada any es fan per la diada de Sant Jordi. “En aquest concurs de poesia, més que veure qui guanya i qui no, els infants gaudeixen escoltant tots els poemes que es reciten perquè ja de petits estan acostumats a escriure’n i a escoltar-ne”, va concloure el conferenciant.


 L’exposició “A dins de classe soc feliç...”, formada per 16 plafons amb reproduccions de documents i fotografies que repassen la biografia de Joan Triadú, és de caràcter itinerant i després de Molins de Rei es podrà veure també a altres poblacions.























Entrevista a Xavier Miret Gimeno, propietari de l’Estanc Miret del barri del Canal

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 574, setembre-octubre 2021, pàg. 8-9


 Xavier Miret Gimeno va néixer a Molins de Rei el 8 de juny de 1964, i la seva família es va traslladar al barri del Canal quan ell tenia tres anys. El seu avi matern, Felip Gimeno, hi va instal·lar una fàbrica de mosaic hidràulic, i quan va plegar, els seus pares Josep Miret i Lluïsa Gimeno hi van posar l’actual Estanc Miret. Avui són ell i la seva parella, Maite Padilla Albó, els que regenten el negoci.






ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Com va anar que la teva família anés a viure al nou barri del Canal?

XAVIER MIRET (X.M.): El meu avi per part materna, en Felip Gimeno, tenia una fàbrica de mosaic hidràulic al final de tot de l’avinguda de València. Allà hi vivíem tots: els meus pares, els meus avis, el meu germà i jo que era acabat de néixer. Però a principis dels anys 60 van començar les expropiacions per poder construir l’autopista i en vam haver de marxar. Llavors el meu avi va buscar un nou lloc per posar-hi la fàbrica i fer-se l’habitatge. En aquell moment el barri del Canal començava a fer-se, perquè era quan estava arribant a la vila la immigració de la resta d’Espanya, i va comprar el terreny on som ara. En els baixos hi va posar la fàbrica i al pis de dalt va fer-hi l’habitatge. Mentre es feien les obres vam estar un any vivint en una casa del carrer Folqué. El que va passar és que el meu avi es va morir i aquesta nova fàbrica del barri del Canal va funcionar molt poc temps.


A.B.: Per què el teu pare no va continuar el negoci del mosaic hidràulic?

X.M.: Qui tenia la fàbrica de mosaic era el seu sogre, i ell va seguir l’ofici del seu pare –el meu avi patern- que es deia Joan Miret i que feia de ferrer en el número 56 de l’avinguda de València. El que passa és que també va haver de deixar de ferrar perquè hi va haver un moment que ja no hi havia cavalls, i llavors va fer de manyà.


A.B.: Ara el mosaic hidràulic torna a estar molt cotitzat, oi?

X.M.: Sí, però pel que he sentit a dir, en l’època final del meu avi el mosaic hidràulic anava de baixa perquè als 70 es van posar de moda el gres, el terratzo i d’altres paviments. Li va venir una època dolenta.


A.B.: I llavors passeu de tenir una fàbrica de mosaic a tenir un Estanc?

X.M.: Sí, l’any 1980 el meu pare es va assabentar per part d´un nebot que hi havia una plaça d’estanc disponible al barri, perquè era una zona nova i no n’hi havia cap. En tenir local propi va poder optar-hi sense problema. D’altra banda, com que la meva mare era mestressa de casa i no havia cotitzat mai, doncs va ser ella la qui es va quedar treballant a l’Estanc. Jo tenia setze anys i em quedava a ajudar-la si convenia, però es pot dir que a partir dels vint anys ja hi vaig ser sempre. Paral·lelament el meu pare va continuar fent la seva feina de manyà. A partir del 1992 em faig autònom, i el negoci passa a nom meu l’any 2012. Actualment l’Estanc el portem la Maite i jo.







A.B.: Quins són els records més antics que tens del carrer Ferran Agulló cantonada Sant Isidre?

X.M.: Jo devia tenir tres anys quan vaig venir a viure aquí. Els records més antics que tinc són els de veure tots els carrers sense asfaltar i sense enllumenat públic. Els grans blocs de pisos del davant nostre encara no hi eren i en el seu lloc hi havia camps d’arbres fruiters abandonats. Això ho recordo molt bé perquè, és clar, sorties de casa i tenies una extensió de terreny per jugar que no te l’acabaves. De companys de jocs d’infantesa hi havia el Tino -que també tenen una perruqueria aquí al costat i que hi són des de sempre-, un noi que es deia Víctor -i que quan es va casar va marxar i no l’he vist mai més-, un altre que es deia Jordi, i molts d’altres que no recordo el nom.


A.B.: Vas viure les lluites veïnals de quan es va edificar el barri a principis dels anys 70?

X.M.: Jo era molt petit, però recordo manifestacions demanant que es posés llum al barri, que s’alfastessin els carrers..., i a casa hi anàvem tots. També recordo que el Canal de la Infanta estava destapat i les rates campaven amunt i avall, i es van fer accions reivindicatives d’anar tots els veïns amb cordills a “pescar” rates per cridar l’atenció sobre aquest problema i que l’Ajuntament hi fes alguna cosa. Després, amb els anys, tot s’ha anat dignificant. En aquest punt voldria fer un esment a la tasca feta pel Vicenç Fernández, president de l’Associació de Veïns, que malauradament ens va deixar en la primera onada de la COVID. Va ser una persona que va lluitar molt pel barri.


A.B.: Avui el barri ha vist augmentada la seva centralitat amb la construcció del nou Institut d’ensenyament secundari Lluís de Requesens (2016) i la finalització de la zona esportiva Ricard Ginebreda. Entre estudiants i esportistes el barri se us ha omplert de joventut?

X.M.: Tot aquest jovent sí que el veus amunt i avall, però aquest moviment s’ha de distingir de la gent que vivim aquí cada dia. En aquest sentit el nostre és un barri envellit que tot just ara s’està rejovenint una mica. Les persones que hi van venir a viure a principis dels anys 70 de mica en mica ens van deixant, i els pisos buits s’omplen amb parelles joves i això es comença a notar.






Barri del Canal de Molins de Rei en construcció a principis dels anys 70







Barri del Canal de Molins de Rei en construcció a principis dels anys 70





A.B.: El Parc Pont de la Cadena –anomenat “plaça de les palmeres”- el consideres part del barri del Canal?

X.M.: Jo sí que li’n considero, de fet cada any s’hi fa el tradicional ball de la revetlla de Sant Joan, les havaneres...


A.B.: En aquest Parc el banc d’obra que recorre perimetralment la pista central està completament vandalitzat –maons i fragments de formigó trencats, pintades, etc.-, i només hi seuen grups marginals que es troben per beure i fumar...

X.M.: Sí, i no ho entenc perquè a l’altra banda del barri hi tenim el Parc Mariona que és una meravella i que està molt ben cuidat.


A.B.: Parlem d’una altra instal·lació, aquest cop dedicada a l’oci nocturn, la discoteca que es troba a l’inici del polígon del Pla, al carrer Miquel Torelló. Abans de les restriccions pandèmiques hi havia moltes queixes per les bretolades que alguns feien en el decurs de l’itinerari que hi ha entre l’estació de tren i aquest equipament.

X.M.: És així. Jo no les pateixo, per sort, perquè visc en una cantonada que no els queda de pas, però cada cap de setmana me les comenten els clients: retrovisors de cotxes trencats, orinen per on els hi va bé, crits, sorolls... De la discoteca no tenim queixa, és molt cap enllà i ni ens n’adonem que hi és, el problema és quan surten hi van a buscar el tren.


A.B.: Qui continuarà el negoci de l’Estanc?

X.M.: No en tinc ni idea. Tenim dos fills, el Ferran de 26 anys, i la Berta de 24 anys, però es dediquen a altres coses i no sé quan arribi el moment què voldran fer.


A.B.: La majoria de negocis que hi havia al teu voltant han desaparegut i han estat substituïts per uns altres. Quin és el secret d’haver pogut aguantar tants anys?

X.M.: L’estanc és un tipus de negoci molt particular que està molt regulat, som els que som, i no n’hi poden haver més dels que toca. També s’ha de dir que el local és propi i això també ha ajudat en les èpoques més dolentes.


A.B.: Quina és la part més agraïda de la vostra feina? 

X.M.: El tracte amb la gent. La majoria són gent molt maca. D’anècdotes n’hi ha moltíssimes, des de clients que et porten pots de conserves quan tornen de vacances del poble a veïns que fa anys que han marxat del barri i que si un dia tornen entren expressament a saludar-nos...


A.B.: La Llei 28/2005 va prohibir fumar en llocs públics i va fomentar mesures per deixar de fumar. Quina ha estat l’evolució del negoci del tabac a partir de llavors?

X.M.: La quantitat de fumadors no sé si ha disminuït, el que sí que ha baixat molt és la quantitat de tabac que fumen. La meva impressió és que ara els fumadors fumen molt menys. Quan vam obrir l’estanc l’any 1980 recordo que el meu pare s’ajuntava aquí amb els seus amics i fumaven un cigarret darrere l’altre –perquè abans es podia fumar a tot arreu- i al final es feia una boira dins de la botiga que qui entrava de fora l’havia d’apartar amb les mans!


A.B.: Com us han afectat aquests canvis?

X.M.: Ens han afectat i hem hagut de compensar-ho obrint-nos a altres productes, com la venda de targetes de transport, loteries de Catalunya, recarregues de telèfons mòbils, venda de pins per jocs i aplicacions per a mòbils, o subscripcions a plataformes digitals (Netflix, HBO, etc).


A.B.: Què teniu pensat fer quan us jubileu?

X.M.: La principal afició que tenim la Maite i jo és la natura, i ens agrada molt fer excursions a peu per la muntanya. Això ara ho tenim molt limitat en obrir el dissabte al matí, ja que el cap de setmana ens queda reduït a un dia i mig, i només podem fer escapades a llocs més o menys propers, com ara el massís del Montseny o les muntanyes del Berguedà.




Joan Vilaseca i Figueras, estudiós de l'obra de Santiago Padrós Elías: "No se sap ben bé per què uns artistes són enaltits i d'altres oblidats"


 Conversa amb el professor Joan Vilaseca i Figueras, estudiós de l'obra de l'artista Santiago Padrós Elías (1918-1971), autor dels mosaics de l'Església de Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei, entre molts d'altres, i del que aquest any es celebra el 50è aniversari de la seva mort. Programa conduït per Àngel Beumala i Raventós.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

































[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 3-11-2021]