Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 574, setembre-octubre 2021, pàg. 8-9
Xavier Miret Gimeno va néixer a Molins de Rei el 8 de juny de 1964, i la seva família es va traslladar al barri del Canal quan ell tenia tres anys. El seu avi matern, Felip Gimeno, hi va instal·lar una fàbrica de mosaic hidràulic, i quan va plegar, els seus pares Josep Miret i Lluïsa Gimeno hi van posar l’actual Estanc Miret. Avui són ell i la seva parella, Maite Padilla Albó, els que regenten el negoci.
ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Com va anar que la teva família anés a viure al nou barri del Canal?
XAVIER MIRET (X.M.): El meu avi per part materna, en Felip Gimeno, tenia una fàbrica de mosaic hidràulic al final de tot de l’avinguda de València. Allà hi vivíem tots: els meus pares, els meus avis, el meu germà i jo que era acabat de néixer. Però a principis dels anys 60 van començar les expropiacions per poder construir l’autopista i en vam haver de marxar. Llavors el meu avi va buscar un nou lloc per posar-hi la fàbrica i fer-se l’habitatge. En aquell moment el barri del Canal començava a fer-se, perquè era quan estava arribant a la vila la immigració de la resta d’Espanya, i va comprar el terreny on som ara. En els baixos hi va posar la fàbrica i al pis de dalt va fer-hi l’habitatge. Mentre es feien les obres vam estar un any vivint en una casa del carrer Folqué. El que va passar és que el meu avi es va morir i aquesta nova fàbrica del barri del Canal va funcionar molt poc temps.
A.B.: Per què el teu pare no va continuar el negoci del mosaic hidràulic?
X.M.: Qui tenia la fàbrica de mosaic era el seu sogre, i ell va seguir l’ofici del seu pare –el meu avi patern- que es deia Joan Miret i que feia de ferrer en el número 56 de l’avinguda de València. El que passa és que també va haver de deixar de ferrar perquè hi va haver un moment que ja no hi havia cavalls, i llavors va fer de manyà.
A.B.: Ara el mosaic hidràulic torna a estar molt cotitzat, oi?
X.M.: Sí, però pel que he sentit a dir, en l’època final del meu avi el mosaic hidràulic anava de baixa perquè als 70 es van posar de moda el gres, el terratzo i d’altres paviments. Li va venir una època dolenta.
A.B.: I llavors passeu de tenir una fàbrica de mosaic a tenir un Estanc?
X.M.: Sí, l’any 1980 el meu pare es va assabentar per part d´un nebot que hi havia una plaça d’estanc disponible al barri, perquè era una zona nova i no n’hi havia cap. En tenir local propi va poder optar-hi sense problema. D’altra banda, com que la meva mare era mestressa de casa i no havia cotitzat mai, doncs va ser ella la qui es va quedar treballant a l’Estanc. Jo tenia setze anys i em quedava a ajudar-la si convenia, però es pot dir que a partir dels vint anys ja hi vaig ser sempre. Paral·lelament el meu pare va continuar fent la seva feina de manyà. A partir del 1992 em faig autònom, i el negoci passa a nom meu l’any 2012. Actualment l’Estanc el portem la Maite i jo.
A.B.: Quins són els records més antics que tens del carrer Ferran Agulló cantonada Sant Isidre?
X.M.: Jo devia tenir tres anys quan vaig venir a viure aquí. Els records més antics que tinc són els de veure tots els carrers sense asfaltar i sense enllumenat públic. Els grans blocs de pisos del davant nostre encara no hi eren i en el seu lloc hi havia camps d’arbres fruiters abandonats. Això ho recordo molt bé perquè, és clar, sorties de casa i tenies una extensió de terreny per jugar que no te l’acabaves. De companys de jocs d’infantesa hi havia el Tino -que també tenen una perruqueria aquí al costat i que hi són des de sempre-, un noi que es deia Víctor -i que quan es va casar va marxar i no l’he vist mai més-, un altre que es deia Jordi, i molts d’altres que no recordo el nom.
A.B.: Vas viure les lluites veïnals de quan es va edificar el barri a principis dels anys 70?
X.M.: Jo era molt petit, però recordo manifestacions demanant que es posés llum al barri, que s’alfastessin els carrers..., i a casa hi anàvem tots. També recordo que el Canal de la Infanta estava destapat i les rates campaven amunt i avall, i es van fer accions reivindicatives d’anar tots els veïns amb cordills a “pescar” rates per cridar l’atenció sobre aquest problema i que l’Ajuntament hi fes alguna cosa. Després, amb els anys, tot s’ha anat dignificant. En aquest punt voldria fer un esment a la tasca feta pel Vicenç Fernández, president de l’Associació de Veïns, que malauradament ens va deixar en la primera onada de la COVID. Va ser una persona que va lluitar molt pel barri.
A.B.: Avui el barri ha vist augmentada la seva centralitat amb la construcció del nou Institut d’ensenyament secundari Lluís de Requesens (2016) i la finalització de la zona esportiva Ricard Ginebreda. Entre estudiants i esportistes el barri se us ha omplert de joventut?
X.M.: Tot aquest jovent sí que el veus amunt i avall, però aquest moviment s’ha de distingir de la gent que vivim aquí cada dia. En aquest sentit el nostre és un barri envellit que tot just ara s’està rejovenint una mica. Les persones que hi van venir a viure a principis dels anys 70 de mica en mica ens van deixant, i els pisos buits s’omplen amb parelles joves i això es comença a notar.
 |
| Barri del Canal de Molins de Rei en construcció a principis dels anys 70 |
 |
| Barri del Canal de Molins de Rei en construcció a principis dels anys 70 |
A.B.: El Parc Pont de la Cadena –anomenat “plaça de les palmeres”- el consideres part del barri del Canal?
X.M.: Jo sí que li’n considero, de fet cada any s’hi fa el tradicional ball de la revetlla de Sant Joan, les havaneres...
A.B.: En aquest Parc el banc d’obra que recorre perimetralment la pista central està completament vandalitzat –maons i fragments de formigó trencats, pintades, etc.-, i només hi seuen grups marginals que es troben per beure i fumar...
X.M.: Sí, i no ho entenc perquè a l’altra banda del barri hi tenim el Parc Mariona que és una meravella i que està molt ben cuidat.
A.B.: Parlem d’una altra instal·lació, aquest cop dedicada a l’oci nocturn, la discoteca que es troba a l’inici del polígon del Pla, al carrer Miquel Torelló. Abans de les restriccions pandèmiques hi havia moltes queixes per les bretolades que alguns feien en el decurs de l’itinerari que hi ha entre l’estació de tren i aquest equipament.
X.M.: És així. Jo no les pateixo, per sort, perquè visc en una cantonada que no els queda de pas, però cada cap de setmana me les comenten els clients: retrovisors de cotxes trencats, orinen per on els hi va bé, crits, sorolls... De la discoteca no tenim queixa, és molt cap enllà i ni ens n’adonem que hi és, el problema és quan surten hi van a buscar el tren.
A.B.: Qui continuarà el negoci de l’Estanc?
X.M.: No en tinc ni idea. Tenim dos fills, el Ferran de 26 anys, i la Berta de 24 anys, però es dediquen a altres coses i no sé quan arribi el moment què voldran fer.
A.B.: La majoria de negocis que hi havia al teu voltant han desaparegut i han estat substituïts per uns altres. Quin és el secret d’haver pogut aguantar tants anys?
X.M.: L’estanc és un tipus de negoci molt particular que està molt regulat, som els que som, i no n’hi poden haver més dels que toca. També s’ha de dir que el local és propi i això també ha ajudat en les èpoques més dolentes.
A.B.: Quina és la part més agraïda de la vostra feina?
X.M.: El tracte amb la gent. La majoria són gent molt maca. D’anècdotes n’hi ha moltíssimes, des de clients que et porten pots de conserves quan tornen de vacances del poble a veïns que fa anys que han marxat del barri i que si un dia tornen entren expressament a saludar-nos...
A.B.: La Llei 28/2005 va prohibir fumar en llocs públics i va fomentar mesures per deixar de fumar. Quina ha estat l’evolució del negoci del tabac a partir de llavors?
X.M.: La quantitat de fumadors no sé si ha disminuït, el que sí que ha baixat molt és la quantitat de tabac que fumen. La meva impressió és que ara els fumadors fumen molt menys. Quan vam obrir l’estanc l’any 1980 recordo que el meu pare s’ajuntava aquí amb els seus amics i fumaven un cigarret darrere l’altre –perquè abans es podia fumar a tot arreu- i al final es feia una boira dins de la botiga que qui entrava de fora l’havia d’apartar amb les mans!
A.B.: Com us han afectat aquests canvis?
X.M.: Ens han afectat i hem hagut de compensar-ho obrint-nos a altres productes, com la venda de targetes de transport, loteries de Catalunya, recarregues de telèfons mòbils, venda de pins per jocs i aplicacions per a mòbils, o subscripcions a plataformes digitals (Netflix, HBO, etc).
A.B.: Què teniu pensat fer quan us jubileu?
X.M.: La principal afició que tenim la Maite i jo és la natura, i ens agrada molt fer excursions a peu per la muntanya. Això ara ho tenim molt limitat en obrir el dissabte al matí, ja que el cap de setmana ens queda reduït a un dia i mig, i només podem fer escapades a llocs més o menys propers, com ara el massís del Montseny o les muntanyes del Berguedà.