Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 584, abril 2023, pàg. 17
El passat dissabte 25 de febrer, la secció molinenca d’Òmnium Cultural va organitzar una trobada oberta a entitats i veïns de la vila per impulsar l’ús social del català. L’acte va ser presentat per Marina Tomàs d’Òmnium Cultural Molins de Rei, i va ser conduït per Carles Palau i Puig, membre de Tallers per la llengua, una entitat que treballa per desenvolupar l’assertivitat lingüística dels catalanoparlants.
Palau va començar la seva intervenció afirmant que “saber-nos la lliçó i estar molt conscienciats” no garanteix que parlem el català en totes les situacions en les que el podríem parlar “pel que no som davant d’una qüestió de consciència sinó de conducta, que cal enfocar des de la psicologia”. A continuació, per demostrar que és possible parlar en català a un interlocutor que et contesta en castellà, els participants van ser agrupats per parelles i durant un minut van haver de mantenir una conversa “autènticament bilingüe” parlant un membre de la parella en català i l’altre en castellà. “Dirigir-nos sempre en català al nostre interlocutor només és una qüestió d’hàbit que al final surt tan automàtic com cordar-se les sabates”, va reblar el conferenciant.
Tot seguit va explicar una història sobre un país imaginari on hi vivien només quatre persones. Tres d’elles –A, B i C- tenien com a llengua familiar el veridià, la llengua pròpia del país, mentre que D en tenia una altra, el cramoví. “El curiós és que les tres primeres persones tenien un hàbit profundament arrelat: quan es trobaven amb D, se li adreçaven sempre en cramoví, i aquest, acostumat a aquest tracte, utilitzava sempre i en tot lloc la seva llengua. Quan es demanava als veridianoparlants la raó d’aquest hàbit, donaven explicacions diverses: que sempre ho havien vist fer, que ho consideraven una mostra de bona educació, que tant els era parlar en una llengua com en l’altra... Després d’unes quantes generacions, i a causa de la presència majoritària del cramoví a nivell social, la composició demogràfica i lingüística d’aquest país imaginari va canviar, de manera que dos dels quatre habitants del país (A i B) tenien com a llengua familiar el veridià, mentre que els altres dos (C i D) hi tenien el cramoví. Tothom era capaç d’expressar-se en qualsevol de les dues llengües però l’hàbit de passar-se al cramoví quan aquesta era la llengua de l’interlocutor persistia. Finalment, al cap dels anys, va esdevenir un fet tan inusual parlar en veridià pel carrer que ni els mateixos parlants d’aquesta llengua es reconeixien entre ells, de manera que utilitzaven sempre, per defecte, el cramoví. Arribats a aquest punt, amb la llengua completament desapareguda de l’espai públic, va culminar el procés de substitució lingüística del veridià pel cramoví.”
Segons el ponent de Tallers per la Llengua, “si volem garantir la continuïtat del català com a vehicle d’interacció social sols ens queda una alternativa: deixar de passar-nos al castellà quan aquesta és –o ens ho imaginem– la llengua del nostre interlocutor. Només que totes les persones catalanoparlants es mantinguessin en català i sols canviessin de llengua quan sabessin del cert que l’interlocutor –perquè així els ho expressés– no els pot entendre, ja hi tindríem molt de guanyat”. Continuant amb la història del país imaginari, Carles Palau va demostrar combinant matemàticament les lletres A, B, C i D, que “si els veridianoparlants no canviessin de llengua obtindrien una conversa en veridià, una en cramoví, i nou de bilingües on cadascú utilitza la seva llengua” amb el que “es frenaria el procés de substitució, ja que les dues llengües tindrien la mateixa presència social”.
Tenint en compte que el grau de coneixement de la llengua catalana és del 94,6%, “mantenir-se en català és completament possible i viable” i va proposar a l’audiència aplicar gradualment la tècnica del semàfor: “Si l’interlocutor no ens demana explícitament que li parlem en castellà tenim el semàfor verd per continuar parlant en català.” I és que, segons Carles Palau, en la majoria de situacions ens passem al castellà perquè pensem que no ens entendran, o per prejudicis basats en l’aspecte del nostre interlocutor o per la seva posició de poder: “Si mai el semàfor es posa de color taronja o vermell ja decidirem què fem, però primer comencem per no canviar de llengua en totes les situacions que tenen el semàfor de color verd!”, va exclamar.
La segona part de la jornada va consistir en un treball per grups, les conclusions del qual es faran arribar a la seu nacional d’Òmnium Cultural en el context de la campanya “Treu la llengua”. La trobada és va celebrar a la sala d’actes del Centre Excursionista Molins de Rei, i entre els assistents hi havia molinencs i molinenques a títol individual, així com representants d’entitats com ara el Club Natació, l’Associació de Veïns Bonavista-El Mas, o el grup Teatre 15 Arcades, entre d’altres.
