Entrevista a Jordi Anducas, autor de "Guilhèm : arrels trasplantades"


 Entre el segle XV i mitjans del segle XVII, poc abans de l'esclat de la guerra dels Segadors, Catalunya va rebre molta immigració del sud de França, de la regió anomenada Occitània. Dos d'aquests immigrants van ser els avantpassats del molinenc Jordi Anducas, que ha novel·lat el seu viatge des de França i la seva vida a Catalunya en un llibre ambientat en la vida qüotidiana i els costums del segle XVII. De fet, el nom del poblet occità d'on van partir els germans March i Guilhem l'any 1617, anomenat Andouque, ha acabat essent el cognom català de la família: "Anducas". La novel·la es titula “Guilhèm : arrels trasplantades”, es va presentar el 22 de setembre de 2016 a Molins de Rei amb una tirada de 100 exemplars, i fins avui ja se n'han hagut de fer diverses reimpressions.













(Editorial Círculo Rojo, any 2016 ; ISBN 849140242X ; 470 pàgines)






- Aquests immigrants occitants del segle XVII dius que fugien de les penúries econòmiques, de les lluites civils i religioses, i en el pròleg fas un paral·lelisme, sense esmentar-los explícitament, amb els refugiats de les guerres actuals. Dius: "Sorpren de veure com es repeteix la història, com les relacions entre els pobles, els fluxos migratoris i les seves causes, etc, semblen reflectir-se en un mirall del passat per més que hi hagi segles pel mig entre un punt i un altre en el temps, i la humanitat, aquesta espècie tan singular, seguim caient en els mateixos errors i els mateixos disbarats."  

- Sí, totes les migracions són a causa de la manca d'aliment, o de fugir de les guerres. Fins i tot al paleolític. La gent, o marxava perquè anava a buscar menjar, o fugia perquè on era els atabalaven massa. I això es repeteix i es repeteix. I precisament, avui dia, amb els refugiats sirians, el que passa és molt greu, i sembla mentida que la gent no tingui prou cor per procurar d'arreglar la situació d'aquestes persones. I abans dels sirians ho hem vist amb els subsaharians, i tota la gent que prova d'arribar amb pateres ... És trist que sigui així, però d'alguna manera, quan vaig escriure que es repetia la història és perquè estava pensant precisament en tots aquests drames humans.

- A la introducció també emplaces els lectors a llegir la novel·la amb el "desig de conèixer com van ser els orígens de molts dels catalans d'avui dia" i de que ens fiquem "en la pell d'aquells personatges, en el seu temps i en la seva quotidiana". I dius: "Ells, com tants i tants d'altres, són per a mi els veritables herois anònims que han acabat configurant la història dels pobles, ja que sense sortir als llibres de text, ni a les cròniques oficials de monarques, clergues i nobles, van aconseguir sobreviure, malgrat aquests personatges i les seves guerres, malgrat les catàstrofes naturals i malgrat les pestes. Si avui som aquí cadascú de nosaltres, si tenim una família i formem part d'un poble, el que sigui, és gràcies a aquells primers herois que, en temps remots, van tenir la fortuna d'esquivar la dissort i van anar eixamplant els seus llinatges sense saber mai quan s'estroncarien".

- Sí, aquesta ha estat una de les meves preocupacions, reflectir que si a aquest Guilhèm Anducas, o a algun dels seus fills, en algun moment de la història haguessin mort en una guerra, o en una epidèmia de pesta, etc, avui jo no seria en aquí. Per tant, jo anomeno herois anònims totes les persones que ens han precedit perquè, els llibres de text o les cròniques ens parlen del que van fer els reis i els governants, però qui fa que avui siguem tots nosaltres en aquí són aquests avantpassats nostres, que malgrat les guerres i les dèries dels reis, i dels poderosos, doncs van aconseguir anar tirant endavant, i gràcies a això nosaltres avui som els seus descendents. Una de les coses qüestions que a mi m'atreia, o em preocupava, era de poder explicar, si més no, d'entrada, als meus fills, com era la vida d'aquest personatge que va viure en aquesta època de principis del segle XVII, ara fa quatre-cents anys. Si no hi havia ni cotxes, ni mòbils, com vivia? Quina era la seva situació personal? I per això he intentat ser bastant fidel, o he intentat reflectir fidelment, el que era l'època aquella. I des d'aquest plantejament, és clar, no m'interessa tant la història política del que passava al segle XVII, i quan n'he de parlar, com passa per exemple amb el Corpus de Sang de 1640 i la Guerra dels Segadors, ho faig des de la mirada de la gent que ho va viure als pobles, i com ho van patir, i com els va afectar en la seva quotidiana.         




[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 24-5-2017]





Amèlia Lòpez: "Els països de la Unió Europea destinen una mitjana del 2,4% del PIB a protegir la infància, l'Estat espanyol només un 1,3 %"


 Aldees Infantils SOS és una organització internacional d’ajuda a la infància amb presència a 134 països. Va ser fundada el 1949 per Hermann Gmeiner (1919-1986) a Imst (Àustria). Aquest metge austríac de petit es va quedar sense pares, i veient el munt d'orfes que hi havia en acabar la Segona Guerra Mundial, va prendre consciència de la gran sort que va tenir de ser criat per la seva germana gran en comptes de que l'enviessin a un orfenat. Acabada la guerra, també hi havia moltes dones que havien perdut els seus marits i els seus fills al front, amb el que al mateix temps també hi havia un munt de mares sense fills. La solució estava cantada: Per evitar que els infants fossin enviats a orfenats, Gmeiner va començar a ajuntar orfes amb mares sense fills reconfigurant noves llars familiars. Ell no creia en les macroinstitucions de protecció a la infancia, estava convençut de que els infants havien de ser criats en allò més semblant a una família, a ser possible en plena natura, i sense separar els germans, ni els nens de les nenes, com es feia als orfenats de l'època.

 L’any 1965 Montserrat Andreu cercava idees per crear un centre d'atenció a la infància desprotegida de Barcelona, i va viatjar a Austria per conèixer la feina de Hermann Gmeiner. En tornar va mobilitzar amics i coneguts, i l'any 1967 va crear les primeres llars en una masia que la família Andreu tenia al Tibidabo, mentre cercava un lloc apropiat per construir una aldea infantil. Finalment aquest lloc el va trobar a Sant Feliu de Codines, i la primera aldea de Catalunya, i de tot l'Estat, va començar a caminar l'any 1972 en aquest poble del Vallès Oriental.

 Aquest 2017 es celebra el cinquantenari de l'arribada a Catalunya d'Aldees Infantils SOS. De tot això en parlem amb Amèlia López, responsable de comunicació d'Aldees Infantils SOS Catalunya.









- El passat 20 de novembre, amb motiu del dia mundial de la infància, molts mitjans de comunicació van recollir unes declaracions molt crítiques del president estatal d’Aldees Infantils, el senyor Pedro Puig, que va dir: "no es de recibo que España ocupe el doceavo lugar como potencia mundial y que sea el quinto país de Europa con la tasa de pobreza infantil más elevada". A mi em va agradar molt el que va dir, perquè el setembre passat Aldees Infantils, a nivell estatal, va rebre el premi Princesa de Asturias de la Concordia, que queda molt bé donar-lo a una organització com la vostra, però que no ens prenguin el pèl, perquè acabem de saber que el govern Rajoy pensa augmentar els pressupostos de defensa, quan el que hauria de prioritzar són unes altres coses. Vull dir que, menys premis i menys postureig, i més estar pel que toca … És una opinió personal meva, eh?

- Aquí es gasta l'1,3 % del PIB en infància, i nosaltres reclamem un 2,4 %, que és la mitjana que gasten el conjunt de països de la Unió Europea. Ni tan sols reclamem la més alta, només demanem la mitjana. Volem ser a la mitjana. A mi, a les altres coses a les que es destinin els diners, no hi entraré, però que es destinin diners a la infància em sembla bàsic, perquè els infants són les generacions del futur que estem fent. Hem de treballar bé el planter per a que pugi bé. I la infància és això. És poquíssim el que s'hi està destinant. Si les famílies que tenen fills rebessin un suport econòmic, doncs segurament no passarien moltes coses de les que passen. No crec que la pobresa sigui prou raó per ser un mal pare, però és clar que el fet de que siguis pobre tampoc ajuda.











[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 3-5-2017]





El dinamitzador gastronòmic Jordi Beumala i el poeta Joan Vigó estrenen l’espectacle Gastropoesia



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 532, abril 2017, pàg. 27