Juan Ramón Azuar Romero, escriptor i especialista en didàctica de la Història: "A l’escola no li podem demanar que serveixi per a tot"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 580, octubre-novembre 2022, pàg. 12-14


 Juan Ramón Azuar Romero acaba de publicar la seva primera novel·la, "El vértigo del trapecista” (Editorial Drácena), i el seu primer llibre de literatura infantil, "No em dic Txaikovski" (Birabiro Editorial). Nascut l’any 1965 a Canillas de Albaida (Màlaga), va passar la seva infantesa i joventut a Esplugues de Llobregat fins que es va casar amb Montserrat Tort Estefanell i va venir a viure a Molins de Rei, ara fa vint-i-cinc anys. Llicenciat en Història Moderna per la Universitat de Barcelona, professionalment es dedica a la didàctica escolar de la Història.






ÀNGEL BEUMALA (A.B.): He llegit que “Azuar Romero” són els cognoms de les teves àvies.

JUAN RAMON AZUAR ROMERO (J.R.A.): Sí, jo sempre he escrit i sempre pensava que si un dia publicava ho faria amb els cognoms de les meves àvies com a homenatge perquè cap de les dues no sabia ni llegir ni escriure! Me’n recordo molt sobretot de la materna, que signava amb una creu! “Azuar Romero” ha quedat com el meu nom artístic.


A.B.: Pels que ens hem llegit la teva primera novel·la, “El vértigo del trapecista”, la primera pregunta és fàcil d’endevinar: Quin és el teu vincle amb el món del circ?

J.R.A.: I fàcil de respondre: Cap! M’agrada escriure, sempre vaig anotant idees i algunes creixen i les haig d’acabar narrant, ja sigui en forma de poema, relat o novel·la. Aquesta història no sé d’on va sortir. Jo no tinc cap relació especial amb el circ, la de  tots, anar-hi de petit i de gran portar-hi els fills. Ara bé, com a historiador havia d’escriure amb un cert rigor, i per això abans em vaig documentar profundament en el fons especialitzat en circ que tenen a la Biblioteca de Nou Barris de Barcelona.


A.B.: Però hi ha descripcions de la vida diària en un circ que s’han d’haver viscut per explicar-les tan bé ...

J.R.A.: M’afalaga que ho creguis. Escriure és com un joc de màgia, no s’ha de veure el truc. Has de crear la il·lusió de que tot és real, quan a l’hora de la veritat tot és ficció!


A.B.: La novel·la narra la decadència d’un circ anomenat Salerno, i de retruc, de les persones que hi treballen.

J.R.A.: Sí, una mica és una metàfora de la nostra societat, que en la meva opinió també està en decadència. Si bé els protagonistes són del món del circ, les històries personals que tenen les podria viure qualsevol de nosaltres. De fet, el títol fa referència al propietari i trapezista del circ, que es queda sol davant del negoci quan la seva dona el deixa i s’endú amb ella els fills. Per tant, el “vertigen” del títol no es refereix a un mareig provocat per les altures sinó a la sensació de buidor pel fet que darrere seu ja no hi haurà ningú a qui transmetre el circ familiar que ve de generacions. Però aquest és un fet que també succeeix en molts negocis o feines tradicionals, que els fills no volen continuar el negoci dels pares. De fet és el fill, Mateo Salerno, qui passat els anys recopila totes aquestes històries com a homenatge al seu pare.


A.B.: Hi ha un passatge en què un personatge del circ diu que cal anar als pobles una setmana abans que facin la Festa Major perquè llavors la gent encara no s’ha gastat els diners. Això d’on ho has tret?

J.R.A.: Això és collita pròpia, però sí que he llegit que a les festes majors els circs patien molt per la carpa quan arribava el moment dels castells de focs, per por de que no es cremés, i per això intentaven ser fora o ben lluny abans dels espectacles de pirotècnia.


A.B.: Col·lecciones cartells o d’altres objectes relacionats amb el circ? Ho dic pel passatge on descrius amb tot luxe de detalls un cartell.

J.R.A.: Un altre truc. Aquest cartell no existeix! Però sí que és veritat que l’artista que es descriu jo la vaig veure de petit. Recordo que era una dona que es posava dins un tanc d’aigua amb uns cocodrils! I d’aquí va venir! Llavors vaig anar buscant i, efectivament, vaig trobar una persona que feia aquest número amb cocodrils i serps, i vaig inventar una història per a ella.


A.B.: Un altre passatge molt versemblant és el del bar Dublín, on es troben els artistes que estan pendents de que algú els contracti. Quina part de veritat hi ha en tot això?

J.R.A.: Aquí a Barcelona hi havia un bar que es deia London -i que ara ha recuperat la família Raluy- on es trobaven tradicionalment la gent del món de l’espectacle. I sí que és veritat l’anècdota que explico a la novel·la de que hi havia un artista que, a l’hora de prendre el cafè, s’encenia un puro però que després de la primera pipada l’apagava i el desava per a l’endemà per aparentar, perquè no es notés que estava molt necessitat! He volgut donar-li un toc d’humor a la novel·la, i en alguna crítica he llegit que la consideren tragicòmica, amb una mica de tot: passatges profunds i emocionals, i d’altres més lleugers, propers a la comèdia i a l’absurd. N’estic molt content perquè aquest era el to que volia aconseguir!


A.B.: Es diu que la primera estocada al circ la va fer fa molts anys la televisió, que portava directament dins de les cases espectacle i entreteniment. Què en penses?

J.R.A.: Jo no soc una veu autoritzada per parlar d’això, ni molt menys, però la meva percepció és que hi va haver una crisi del circ a finals del segle XX, durant els anys setanta i vuitanta. M’imagino que per molts factors. Jo, del que sí que hi entenc una mica és d’ensenyament, i en l’ensenyament hi ha un principi bàsic: el professor que es perd el respecte a sí mateix, que perd el respecte per l’ofici, o per l’assignatura que imparteix, immediatament perd el respecte dels alumnes. 

 I jo crec que al circ li va passar una cosa semblant. Van identificar com els seus enemics, o competidors, la televisió i el cinema, i van intentar posar-se al seu nivell. Hi va haver un moment que els circs es van omplir de personatges -totalment aliens a la pista-, que provenien de sèries de televisió de l’època com ara la Heidi, l’Orzowei, l’Equipo A, el Spiderman, i personatges de Disney en general. Els artistes de circ tenien un prestigi i a partir de llavors es van com banalitzar i infantilitzar. No van ser fidels a ells mateixos, es van perdre el respecte, i això, jo crec, va fer que perdessin també el respecte del públic. La prova és que quan el circ ha tornat a ser fidel al seu esperit el públic ha tornat a respondre. Només cal veure el Cirque de Soleil a nivell internacional, o el Circ Raluy, per exemple, a nivell local. La gent està disposada a pagar els preus de les entrades, que no són barates, per veure els seus espectacles.


A.B. Per què t’agrada tant el circ?

J.R.A.: Ja he dit abans que no en soc especialment aficionat, però després d’escriure “El vértigo del trapecista” sí que és veritat que me’l miro amb uns altres ulls. Per mi el circ és l’espectacle més complet que existeix, pura emoció. Cada funció és única i irrepetible. Passa com amb el teatre, no és el mateix veure’n una funció per la televisió que veure-la en directe. No hi ha, ni molt menys, la mateixa intensitat! El director de cinema Federico Fellini -en una frase que cito a l’inici del llibre- deia que el circ, més que un espectacle, és una experiència, un viatge a través de la sorpresa, la imaginació, la burla, l’absurd i la negació de la lògica. L’únic, el veritable espectacle.


A.B.: També acabes de publicar un llibre adreçat a infants de deu a dotze anys que es titula “No em dic Txaikovski” en la versió catalana i “Cuidado con Chaikovski” en la versió castellana.

J.R.A.: Tant de temps esperant editor i ara m’han vingut tots de cop! L’origen d’aquesta història sí que te la puc explicar. Quan la meva filla gran era petita feia ballet, i una vegada vam anar a veure un espectacle a Barcelona d’aquest compositor. Després, quan érem a casa, ella imitava les ballarines i jo, jugant o per fer-li la punyeta, li vaig dir: “Txaikovski!”. I ella em va contestar morruda: “No em dic Txaikovski”. De seguida vaig pensar: “Quin títol més bo per a una novel·la infantil”. Després, perquè em semblava més atractiu, la vaig presentar a l’editorial titulada “Cuidado con Chaikovski”, però l’editor va dubtar entre un títol i un altre i al final va decidir que un seria per la versió catalana i l’altre per la castellana. I a mi m’han retocat el nom per no fer-lo tant seriós pel públic infantil i m’han posat “Juancho Azuar”!


A.B.: Quin és l’argument d’aquesta novel·la per a joves?

J.R.A.: És la història d’un nen adoptat que es diu Ivan, i que per un comentari del Trompetes, el professor de música, li queda a classe el sobrenom de “Txaikovski”. Com si no en tingués prou amb la separació dels pares i el desembarcament de la pirata Filiberta, com ell anomena la nova xicota del pare! Però gràcies a una combinació de futbol, ballet i “matecàtiques” -una de les paraules pròpies de l’Ivan, que fa malabars amb el vocabulari- sembla que es traurà el malnom de sobre. Si bé el compositor Txaikovski és molt present en el llibre -de fet els sis capítols porten el nom d’algunes de les seves obres principals: comença amb l’obertura 1812 i acaba amb la seva darrera simfonia, la Patètica- no és una novel·la de temàtica musical. És més aviat un relat sobre les relacions familiars i escolars, sobre l’amistat, etc, amb un to divertit i juganer, basat en la perspectiva tan particular del seu protagonista i narrador.


A.B.: Aquest llibre ha estat il·lustrat per Teresa Arroyo. Com ha estat treballar amb ella?

J.R.A.: Fantàstic. Fa mesos que em sento com un nen el dia dels Reis! I un dels regals més macos que he desembolicat ha estat aquest de treballar amb la il·lustradora Teresa Arroyo i veure com els teus personatges i les teves històries cobren vida. Ens vam posar d’acord de seguida en que les il·lustracions havien d’enriquir el text i havien de seguir la ficció de que tot és escrit i dibuixat per l’Ivan, com un d’aquells nanos que es despisten a classe i dibuixen el “profe” a un marge del quadern. Per tant, els dibuixos havien de ser “gamberros”, caricatures dels personatges, de les situacions que narra, com si els hagués fet ell mateix per il·lustrar els seus pensaments. I la Teresa ha fet un treball magnífic en aquest aspecte.





A.B.: Professionalment et dediques a la didàctica de la Història. En què consisteix aquesta feina?

J.R.A.: Doncs en buscar alternatives per a l’ensenyament de la Història i fer-la atractiva per als alumnes. Faig tallers i activitats en les que ells experimenten de manera lúdica. Per exemple, una de les que faig, ja fa molts anys, amb una escola de Malgrat de Mar, és portar-los al dolmen de la cova d’en Daina, a Santa Cristina d’Aro, al Baix Empordà, i allà ens passem tot un matí com si visquéssim a la prehistòria: cada infant fa la seva eina de pedra, aprenem la tècnica per fer foc, i fem pintures rupestres amb greix animal i tints minerals. Les fem sobre uns cartrons que porto jo, eh!, no pas a dins del dolmen! ... [Riu] També he dissenyat programes i recursos sobre història i patrimoni per encàrrec d’empreses i institucions. Per exemple, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya té un tren que fa viatges entre Martorell i Monistrol de Montserrat amb una locomotora de vapor, i em van encarregar l’activitat didàctica al voltant d’això: un espai museístic per explicar el vapor, un audiovisual, un quadern de treball per a la sortida, etc.


A.B.: Com a expert en didàctica, com aprenen Història els joves d’avui?

J.R.A.: Molt em temo que com els d’ahir. En Història només aconsegueixes mantenir l’atenció dels alumnes si allò llunyà que els estàs explicant ets capaç de connectar-ho amb el seu present. Llavors notes al moment que s’hi interessen, i val a dir que és un moment màgic perquè estan tan atents que fins i tot controles la respiració de tota la classe! El problema és que els currículums incideixen molt en la història política, i això fa que per a la majoria la Història sigui molt abstracta i feixuga. Jo no me’n recordo pas de qui feia de president quan vaig fer la primera comunió, ni m’importa. En canvi, sí que me’n recordo de la festa, del vestit que portava, del regals ... 

 El que vull dir és que, si per norma general no associem els fets de la nostra vida amb esdeveniments polítics, perquè ens entossudim a explicar als alumnes fets polítics, batalles, reis i tractats? Alguna cosa està fallant quan dediquem el mateix temps, o fins i tot menys, al descobriment del foc o a la màquina de vapor, que als presidents de la Primera República. Jo continuo trobant llibres de text que expliquen que l’edat contemporània comença amb la revolució francesa, com si la revolució industrial fos un fet menor. La Història és la vida dels humans, i en tot cas la política és una part més d’aquesta història, no pas la principal, en la meva opinió. I davant d’això els alumnes què fan? Ho estudien, ho vomiten a l’examen si hi ha sort, i se n’obliden. Per tant, jo penso i treballo per fer palpable la història i que es pugui interpretar i experimentar. I això només es pot fer amb el patrimoni històric, que és on la podem veure i tocar com si fos una capsa de records familiars. Com entendran millor el feudalisme els infants? Explicant-lo de forma abstracta dins d’una aula o visitant un castell?


A.B.: Els infants i joves d’avui són capaços de mantenir l’atenció durant una hora seguida sense que hi hagi ni cap imatge, ni cap música, ni cap vídeo?

J.R.A.: Sí, si la persona que parla sap fer-ho bé. El més important de l’ensenyament no son els llibres, ni les pissarres digitals, sinó qui té el guix a la mà, com deia un director que vaig tenir. Tots sabem que un bon mestre fa estimar la seva assignatura. Però sí que és veritat que l’escola necessita una revolució, pacífica i tranquil·la, però una revolució. Ens hem de plantejar què és el que volem ensenyar i com ho estem fent. Per desgràcia, en aquesta societat tot gira al voltant del treball, i les persones que no són productives fan nosa. Fan nosa les persones grans, i les posem en residències, i fan nosa les persones menudes, i les posem en escoles i instituts. I així ens trobem que els infants passen més temps a l’escola que en qualsevol altre lloc! 

 Llavors se li demana a l’escola que serveixi per a tot, per ensenyar matemàtiques però també perquè aprenguin a tallar amb ganivet! I sobretot se li demana que eduqui en valors com la generositat, la responsabilitat, la cultura de l’esforç, etc, quan a fora els infants i joves reben uns estímuls que van en sentit contrari! Només cal mirar els “youtubers” que segueixen o el món del futbol en el que tant s’emmirallen. Quins valors transmeten una colla de milionaris en pantaló curt que proven d’enredar l’àrbitre sempre que poden? Posem-nos d’acord! L’escola no pot ser “el poblet dels irreductibles gals que resisteix ara i sempre l’invasor”, com deien els còmics de l’Astèrix.


A.B.: Mestres jubilats et diuen que abans el temps a l’aula era molt més lent. Per exemple, tota una tarda es podia dedicar només a fer un dictat i corregir-lo. Ara, en canvi, diuen que tot s’ha accelerat molt.

J.R.A.: Això sí que es culpa d’aquesta cultura digital i audiovisual basada en estímuls ràpids, breus i continus. Però tornem al que et deia abans, si els infants i joves a casa són tot el dia amb la “tablet” a la mà no li podem demanar a l’escola que faci tot el contrari, no pot ser.


A.B.: Aquesta immediatesa a la que estan acostumats –que tot hagi de ser d’avui per demà- provoca que també tinguin poca tolerància a la frustració?

J.R.A.: Això segur. I no sé que s’hi pot fer. Personalment, no soc optimista. És complicat perquè l’escola, en general, continua fent el mateix que feia fa cinquanta anys, que és fer assignatures amb classes d’una horeta, etc, i en canvi la societat ha canviat molt. Com he dit abans, l’escola s’ha convertit en un lloc on poder deixar les criatures i que els pares puguin anar a treballar o fer la seva vida. I això es veu quan, sense ser obligatori, gairebé tothom escolaritza els infants a l’edat de tres anys. Jo crec que un infant que comenci l’escola als cinc anys arribarà a saber el mateix, o més, que un que l’ha començada als tres. Tots acabaran aprenent a llegir i a escriure, i a fer les mínimes operacions matemàtiques perquè no en tindran més remei, ni que sigui per sobreviure a la vida! Repeteixo, ens hem de plantejar què és el que volem que l’escola faci realment. 

 En aquests temps de tanta cultura audiovisual i immediatesa, aconseguir fer seure els infants davant d’un pupitre tres o quatre hores al matí, i dues més a la tarda, és una heroïcitat! Tot el meu respecte pels que gosen dedicar-se a aquesta meravellosa professió que, per cert, cada cop és menys valorada.


A.B.: Al Palau de Requesens s’hi ubicarà un Centre d’Art i Cultura del Renaixement. Els crítics amb aquest projecte diuen que dedicar tot el Palau a sales d’exposició permanent és malaguanyar aquest espai. Segons ells, una alternativa hagués estat dedicar una part de l’edifici a exposició permanent per explicar la història del Palau –com s’ha fet al centre cívic Federació Obrera amb la història de la Federació- i la resta dedicar-lo a espai polivalent per optimitzar al màxim tot el potencial de l’equipament. D’altra banda, també es pregunten si vindran a la vila prou turistes a veure aquest nou centre com perquè sigui viable mantenir-lo obert cada dia, i posen d’exemple l’actual Museu Municipal, que només obre els diumenges al matí. Què en penses?

J.R.A.: Jo també en tinc molts dubtes. En principi, un nou equipament cultural sempre és positiu, i tota la inversió que s’ha aconseguit amb aquesta iniciativa, tant del govern central com europeu, permetrà restaurar el Palau dels Requesens, i això és un benefici segur. Però no tinc clar que les dimensions del projecte s’adeqüin a la realitat de la vila, com tampoc veig prou justificada la relació de Molins de Rei amb el Renaixement. De fet, em venen al cap d’altres poblacions catalanes amb bastanta més connexió amb aquesta època. Crec que abans ens hauríem d’ocupar del nostre patrimoni, posar-lo a l’abast de tothom, difondre’l i valorar-lo. 

 Com a membre de l’Associació Amics del Museu de Molins de Rei, em preocupa especialment el moment d’indefinició que estem vivint, amb el nostre Museu mig traslladat a la primera planta de Ca n’Ametller, i l’antiga seu del carrer Pintor Fortuny tancada i plena de peces per exposar, com si fos un magatzem. Sembla que fem com els nens, que només s’interessen per la joguina gran i nova, i deixen la vella arraconada. Però es que en aquest cas la joguina vella és la de casa, part de la nostra vida, i hi serà sempre! La nova joguina del Centre del Renaixement ens és aliena i ja veurem quan duren les piles. Tant de bo aquest nou Centre, a part de consolidar l’edifici del Palau dels Requesens, també servís per donar un nou impuls al Museu local. Com a mínim trobo que se’ls hi haurien de dedicar els mateixos recursos.


A.B.: I ja per acabar, estàs treballant en alguna altra novel·la?

J.R.A.: Tinc coses pensades, però pel camí me’n venen d’altres, i al final tinc moltes històries paral·leles al cap, que van creixent -“fent bola”-, i no sé quina guanyarà. Fa temps que voldria escriure sobre l’altra cara del progrés. Qualsevol progrés que nosaltres veiem com a molt bo segur que en el seu moment va ser una font de patiment per a molta gent. Com a historiador sé que la Història és molt punyetera, i molt mentidera, perquè tot té múltiples versions. Encara no tinc clar sobre quina època escriuré, el cas és que ja fa temps que hi vaig al darrera però no ho aconsegueixo perquè, no sé què passa que sempre m’entra pel darrere una altra història que no controlo, que no sé d’on surt, com la del circ, i que se’t va ficant, se’t va ficant, i va creixent ... Sort que parlant amb d’altres escriptors he vist que és una cosa que passa sovint!







Sergi Belbel presenta a Molins de Rei la seva primera novel·la, "Morir-ne disset"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 580, octubre-novembre 2022, pàg. 12-14



El dijous 15 de setembre el dramaturg Sergi Belbel va venir a Molins de Rei a presentar la seva primera novel·la, titulada "Morir-ne disset", guanyadora del 62è Premi Sant Jordi atorgat per Òmnium Cultural. L’acte es va celebrar a la sala d’actes del Centre Cívic Federació Obrera i va ser conduït per l’escriptor local Josep Maria Huguet.


El primer que va fer l’escriptor va ser aclarir el títol, on va escriure "morir-ne", en comptes de "matar-ne", prenent el verb de la frase "he mort el llop" de l’obra de teatre "Terra baixa" d’Àngel Guimerà. A continuació va reivindicar la figura d’aquest autor, que va tenir una gran repercussió internacional fins al punt que Hollywood va convertir en pel·lícula una de les seves obres de teatre: "Guimerà va presentar disset vegades seguides candidatura al Premi Nobel i no el va guanyar mai per culpa de les pressions dels de sempre, la paradoxa és que l’any 1904 el va guanyar José Echegaray, el traductor al castellà de les seves obres, les quals triomfaven a Espanya i a tot el món!".


No és aquest l’únic paral·lelisme de Guimerà amb la novel·la de Belbel, ja que el protagonista és fill d’una família immigrant vinguda del sud d’Espanya, que neix i creix en una ciutat industrial del Vallès Occidental, en la qual s’integra com el més català dels catalans. De fet, el mateix periple vital d’Àngel Guimerà, que va néixer a Santa Cruz de Tenerife fill de pare català i mare canària, i que al cap de set anys va venir a viure a Catalunya tenint com a llengua materna el castellà. I també el mateix recorregut del mateix Sergi Belbel, el qual reconeix que en la novel·la hi ha abocat bona part dels seus records de joventut.


L’autor va explicar que no s’esperava guanyar el Premi Sant Jordi amb la seva primera novel·la: "Gràcies a la pandèmia vaig tenir molt de temps per escriure, ja que no té res a veure escriure obres de teatre, que és el que jo faig habitualment, amb escriure una novel·la, que requereix molt més de temps”.


Al llarg de l’acte també es va repassar la seva trajectòria artística i l’autor va aprofitar per explicar un munt d’anècdotes que van fer riure de valent els presents, entre els quals es trobava l’actriu molinenca Sílvia Bel.


















40è Aniversari del Grup Coral Quòdlibet de Molins de Rei


 Dissabte 8 d’octubre de 2022 la Coral Quòdlibet va celebrar el seu 40è aniversari amb un concert excepcional al teatre del Foment Cultural i Artístic de Molins de Rei: la Missa de la Coronació de Mozart, juntament amb la interpretació d’altres peces. En aquest concert també hi van participar excantaires, i la Coral va cantar acompanyada de l’orquestra Die Feier, i solistes vocals de primer nivell: la soprano Mireia Tarragó, la contralt Eulàlia Fantova, el tenor Matthew Thomson i el baix Xavier Casademont. 

 Per parlar d’aquest concert, i dels quaranta anys de vida de la coral, han tingut l’amabilitat de venir al programa en Xavier García Cardona, director, i en Pep Raventós Rebulà, cantaire i membre de la comissió organitzadora dels actes del 40è aniversari.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista








[ Programa Obrint Camins del 23-11-2022 ] 


Maria Padilla, presidenta del Teatre de La Peni: "No podem deixar de banda, ni perdre de vista, tota la gent que hi ha hagut a l'entitat abans que nosaltres"

 

 Avui parlem sobre "La Peni" amb la Maria Padilla i el Jordi Beumala, presidenta i vicepresident respectivament d'aquestat entitat, amb motiu de la celebració del centenari de l'edifici de la seva seu, el Teatre de La Peni, inaugurat el 19 de juny de l'any 1922. 


Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista





No volem centrar la conversa en la història de l’entitat però sí que volem començar fent-vos una pregunta relativa al nom. L’entitat es funda l’any 1879 com a Joventut Catòlica, i molts molinencs sempre l’havíem anomenat “la joventut”. Quan vau fer el canvi de nom a "La Peni"?

Jordi Beumala Raventós (J.B.R.): Nosaltres no li hem canviat el nom. Col·loquialment l'entitat sempre ha estat anomenada "la joventut", però també "la panical" o "la peni". Potser antigament no era tant així i potser la gent deia més "la joventut", però el que sí que és cert és que la nostra generació sempre ha fet servir el nom de "la peni". Per això, a nivell de marca, fem servir aquest nom. Seria una mica com les empreses que tenen un nom oficial i un nom comercial. Legalment el nom de l'entitat és "Joventut Catòlica-La Peni", però públicament i a nivell de difusió i xarxes socials fem servir el nom: Teatre de La Peni.   


I ja per tancar aquest tema del nom, podrieu explicar què significa, o d’on ve, el nom de "peni"?

Maria Padilla Escofet (M.P.E.): El nom de "peni" ve de "panical", una planta silvestre de flor blava i fulles espinoses que antigament creixia al camp on es va construir l'edifici de l'entitat. Es veu que n'hi havia moltes i per això la zona era coneguda com un "panical". I de panical, per escurçament, surt el diminutiu "peni". De totes maneres, que fem servir el nom de "peni" no vol dir que haguem perdut la mirada de la Joventut Catòlica. Si bé som en un moment de present i de futur no volem deixar de banda, ni perdre de vista, tota la gent que hi ha hagut a l'entitat abans que nosaltres.


Ens heu demanat que no us presentem als lectors com a presidenta i vicepresident de la Junta directiva del Teatre de La Peni. Per què?

J.B.R.: Legalment necessitem tenir un president, un tresorer i un secretari, però nosaltres som nou persones a la Junta i ens considerem un bloc homogeni que fa una feina coral. Per això, públicament, volem que se'ns vegi així. Quan ens demanen entrevistes, o que participem en actes formals, pensem que no cal que hi vagi la persona que ostenta el títol de president o de vicepresident, qualsevol dels nou membres pot representar l'entitat. 


Podem saber qui són la resta de membres de la Junta directiva?

M.P.E.: Oh, i tant! A part del Jordi Beumala, i jo mateixa, hi ha la Mireia Cabau, el Sergi García, l'Albert Homet, la Judit Homet, el Jordi Margalef, el Guillem Prats, i la Marta Sabater.


La Peni ha experimentat una profunda renovació aquests darrers anys. Quan i com va començar?

M.P.E.: Jo sóc a la Junta en representació de l'Esbart dansaire des de fa molts anys. Per això recordo les antigues juntes i els antics presidents, com ara el Francesc Artés, després el Josep Maria de Temple, i el maig del 2020 el malaguanyat Rafael Canosa. Ell feia tretze anys que formava part de l'antiga junta de La Peni, i només feia dos mesos que era el nou president quan el 6 de febrer del 2021, a l’edat de 53 anys, va patir una mort sobtada.    

J.B.R.: Això va ser un cop molt dur i un gran trasbals. Els darrers anys tots els temes s’havien anat traspassant al Rafael com a futur nou president, i ell era l'ànima de l'entitat, el qui portava el pes de totes les gestions i de tota la logística. Amb la seva desaparició La Peni va quedar òrfena de lideratge d'un dia per l'altre! Llavors els tres membres de la Junta que van quedar ens van explicar la situació a tots els diferents grups i associacions que fèiem ús de la casa -el Festival de Cinema de Terror, els Pastorets, l'Esbart dansaire, el grup de Xarxa, etc- i com en les curses de relleus ens van passar el testimoni. 

M.P.E.: Llavors vam fer una colleta de nou persones, una per cada grup o secretariat de l'entitat, però tenint molt clar que a les reunions tots deixaríem de banda el nostre barret particular i ens arremangaríem per gestionar l'entitat com un conjunt. La majoria de nosaltres no ens havíem plantejat mai assumir aquest tipus de feina, però la mort sobtada del Rafael ens va portar aquí.


No teníeu alternativa, oi?

J.B.R.:  L'alternativa era plantejar la dissolució i iniciar un nou model de gestió on l'Ajuntament de Molins de Rei hi tingués un paper protagonista. Per això, en una assemblea extraordinària celebrada el 9 de maig de 2021, en vam assumir la direcció.




Concert del grup Petroli Animal a la pista el 18 de juny 2022



I quina valoració en feu després d'aquest primer any i mig?

M.P.E.: En aquest any i mig que portem n'hem après molt. Ens hem adonat de que La Peni que nosaltres vèiem des de fora no té res a veure en portar-ne la gestió des de dintre. Per això és una gran sort que aquest equip de nou persones siguem de mons tan diferents. És com un trencaclosques on cada persona és una peça i al final tot acaba encaixant. 

J.B.R.:  Cal dir que ha estat un repte. Quan amb la mort del Rafael ens vam trobar amb el compromís de portar l'entitat endavant, de seguida vam veure que, o buscàvem gent per ser una bona colla, o no ens en sortiríem. La Peni és un “monstre" d'entitat! Està molt arrelada a la vila i, a part dels socis, en fa ús moltíssima gent que la gaudeix, se la sent seva i se l'estima. Per tant, ens vam dir a nosaltres mateixos: "Fem-ho bé, siguem molts a la Junta i ajudem-nos entre tots”. La nostra pretensió només és donar continuïtat a un projecte que ja és viu.   

M.P.E.: Sobre el paper teníem un edifici amb un potencial espectacular, però quan vas aterrant te n'adones que has de dedicar temps i energia a coses que no t'esperaves. Per exemple, tot aquest temps hem anat de corcoll legalitzant tots els sistemes de prevenció d'incendis per obtenir la llicència d'activitats. També hem fet obres per tenir una cabina tècnica aïllada des de la qual poder portar el control del so i la il·luminació de l’escenari, ja que fins ara es feia des de l'amfiteatre del primer pis i era una molèstia per als espectadors. Una de les altres coses que hem fet és reformar els vestidors dels artistes. Et diria que ha estat molt dur, però en realitat ha estat molt “xulo” perquè, porta que picàvem per demanar ajut o assessorament, porta que se'ns obria. Per exemple, vam preguntar als tècnics de so que fan les projeccions del Cineclub i del Cicle Gaudí quina seria la seva cabina de projecció ideal i com farien les obres, i desinteressadament van analitzar el teatre, van fer propostes i ens van ajudar moltíssim. Fins i tot venien regularment a supervisar les obres!


En l’actualitat, La Peni té conveni amb les següents entitats: La Xarxa, el Cineclub Hall 2002, el Festival de Cinema de Terror, el Grup de teatre 15 Arcades, i Balls de saló. A part hi ha seccions pròpies que són l’Esbart dansaire i Els Pastorets. Ens deixem alguna cosa?

M.P.E.:  Sí, hi ha nous projectes com ara un nou grup de teatre que es diu "D'aquí d'allà", classes de ioga i de pilates, el Cicle Gaudí de cinema, i també sessions de teatre especials per a persones que en tinguin ganes i inquietuds, una iniciativa d'uns socis que des de la Junta vam aprovar fa poc.


Ja sé que no podem tornar al Molins de Rei dels anys vint del segle XX, on la població estava "dividida" entre el Foment, la Federació i la Joventut. En aquella època, cada una d’aquestes entitats tenia la seva idiosincràsia. Avui, en canvi, la Federació és un centre cívic públic, i el Foment i La Peni costa veure que siguin entitats amb personalitats diferents com passava antigament. Què en penseu? 

J.B.R.:  Sí, actualment no hi ha diferències substancials. Nosaltres acollim entitats i són aquestes entitats les que programen, i potser el Foment té més una dinàmica de programació pròpia. Et diria que nosaltres fucionem una mica com un viver d'entitats! També hi ha les diferències de patrimoni, ja que el Foment és molt més gran. 


Al vostre web definiu “La Peni” com “un lloc de trobada per a totes les persones, entitats i iniciatives privades amb interès per una cultura àmplia, oberta i integradora”. Seria aquest el vostre distintiu? 

M.P.E.:  És ben bé això. A La Peni acollim tothom que ho necessiti. Si la proposta que ens fan ens encaixa per horaris doncs sempre és benvinguda, independentment de qui ens la faci, de quina edat tingui o de quina sigui la seva la trajectòria. Nosaltres som un espai d'acollida. Ho vivim així. Als nous grups de teatre que han trucat a la nostra porta, per exemple, els hi hem fet un espai i ja són entre nosaltres. 


En el web també dieu: “T’animem a fer el pas per a associar-te amb nosaltres i permetre que aquest espai de cultura viva segueixi servint de recurs per a les entitats i iniciatives del poble”. 

M.P.E.:  Els usuaris de La Peni s'han rejovenit molt i és un goig. Penso en Els Pastorets o l'Esbart dansaire, per exemple, on tots els membres són molt joves. A part, des de que som a la Junta directiva, hem hagut de tractar amb persones amb les que abans només ens saludàvem, fet que ha generat una microxarxa de relacions molt positiva entre les diverses seccions, entitats i associacions que són dins La Peni. 

J.B.R.:  Però si parlem dels socis estrictes, sí que hem de dir que tenim una massa social molt envellida. Això ho volem revertir amb tots aquests usuaris joves que tenim, però ho volem fer sense grans campanyes, reforçant d'una manera seductora el sentiment de pertinença dient-los: "Oi que t'agrada venir a La Peni? Oi que t'ho passes bé? Doncs anima't, fes un pas més, i implica't a l’entitat". Evidentment que volem que tothom es faci soci de l'entitat. Quanta més gent siguem, més pinya farem. De totes maneres, tenim molt clar que qui es fa soci de La Peni ho fa per col·laborar amb el projecte, sense esperar contraprestacions a canvi.    




Vermut popular a la pista el 19 juny 2022



Existeix un sentiment de pertinença a La Peni?

J.B.R.:  A Molins de Rei hi ha moltes persones que no en són sòcies però que senten La Peni com una cosa molt seva a nivell sentimental. Són tantes les generacions de molinencs que han trepitjat aquell escenari! Arran de les celebracions del centenari de la construcció de l'edifici se'ns ha acostat gent per explicar-nos les seves vivències i és en moments així que te n'adones de que La Peni forma part de la història personal de molts molinencs. 

M.P.E.:  Jo crec que sí que existeix aquest sentiment. La Peni és molt més que un edifici centenari, molt més que els Pastorets, que l'Esbart dansaire o que un Festival de cinema de terror. És un edifici del poble i per al poble. I això jo crec que la gent ho percep. 

J.B.R.:  A La Peni, si vens amb una idea, i et despistes una mica, acabaràs sortint amb un joc de claus de la porta. Nosaltres entenem que som una Junta directiva que es troba de pas. Abans de nosaltres n’hi havia uns altres, i després de nosaltres en vindran uns altres. Amb això vull dir que no tenim cap dret a limitar les iniciatives que pugui tenir la gent. De fet, no parem de rebre propostes de gent que vol fer coses. I nosaltres, encantats! Només es tracta d'encaixar-ho tot.


No teniu a vegades la sensació de ser els gestors d’uns espais?

M.P.E.: No és una sensació, és una realitat, i més encara en les circumstàncies que ens hem trobat d'haver de fer la tramitació de tot el pla de protecció d'incendis, de la llicència d'activitats, etc. Tot això ens ha comportat un tipus de feina a la que alguns de nosaltres no hi estàvem gens habituats. En aquest sentit ha estat un gran aprenentatge i sobretot un canvi de mirada. Abans jo anava a La Peni a assajar, o a fer el que toqués, i aquí s'acabava tot. Ara, en canvi, cada cop que entro m’ho miro tot amb uns altres ulls.  

J.B.R.:  Ara, de seguida ens adonem de que s'ha trencat una cosa, o de que cal reparar quelcom, o de que un moble determinat no és on toca, i hi posem fil a l'agulla per adobar-ho. En canvi, abans de ser a la Junta, jo era un usuari de les instal·lacions de La Peni que després de fer-les servir me n'anava cap a casa i me n'oblidava. D'altra banda, no hem esmentat el tema econòmic, ja que per poder fer totes aquestes reformes i obres que hem explicat abans hem hagut d'aconseguir finançament. 

M.P.E.: I tot és una roda. Disposar d'un teatre comfortable, equipat amb una bona cabina tècnica de so i llum, amb uns bons vestidors, etc, també farà que ens el lloguin més per fer-hi actuacions, i augmentin els ingressos. Tècnicament encara hi ha molt de marge per millorar i tenim el compromís d'anar-ho fent.     


Un debat recurrent a la vila és que no tenim un gran auditori municipal, com d’altres poblacions del nostre entorn, perquè els diferents ajuntaments han optat per ajudar a mantenir els edificis de La Peni i el Foment. Els que defensen que la vila necessita un auditori municipal argumenten que els escenaris del Foment i de La Peni no són prou grans, ni prou moderns, per poder acollir grans produccions i grans espectacles. Què en penseu?

J.B.R.:  Certament és un debat obert. A la nostra vila s'han fet -i s'estan fent- obres faraòniques que costen molts més diners del que val construir un auditori. Per tant, penso que si no s'ha fet, és perquè no ha estat una prioritat per als diferents ajuntaments. Dit això, sí que és veritat que el fet de que no existeixi un auditori municipal a nosaltres ens ha ajudat a continuar existint, ja que moltes coses que ara es fan a La Peni o al Foment segurament passarien a fer-se en aquest nou espai escènic. Per una altra banda, també s’ha de dir que els edificis de les societats centenàries de la vila estan catalogats com a béns d'interès històric i cultural, i són un patrimoni que per llei s'ha de conservar. Si les juntes directives del Teatre de La Peni i del Foment no rebéssim ajuts per al seu manteniment aquesta despesa l’hauria d'assumir l'Ajuntament i encara sortiria més cara, ja que nosaltres fem tota aquesta feina de gestió completament de franc. 


En aquest sentit teniu raó perquè en el Centre Cívic Federació Obrera, que és de gestió municipal, no s'hi pot fer res els caps de setmana perquè els treballadors de l’Ajuntament fan el seu descans setmanal. Al mateix temps, ens permetem afegir que és molt important de que hi hagi espais privats on es pugui programar el que vingui de gust sense haver de passar per filtres polítics, cosa que sí que passaria en un auditori municipal. D'altra banda, sí que és veritat que hi ha pobles –Castellbisbal, per exemple-, que tenen el teatre del seu ateneu i paral·lelament un auditori de titularitat pública, i la convivència sembla que és possible.

M.P.E.: Jo em remeto al sentiment de pertinença del que parlàvem abans. No m'imagino Molins de Rei sense La Peni, o el Foment en aquest cas. No m'ho puc arribar ni a plantejar. Hi ha d'haver un auditori municipal? No ho sé. El que sí que tinc clar és que sense La Peni em sentiria com si m'haguessin fet fora de casa. Un espai teatral com La Peni, que estigui en desús, em resulta una cosa inimaginable.




Programa especial de Ràdio Molins de Rei a l'escenari del Teatre de La Peni el 17 juny 2022



Com han anat els actes de celebració del centenari de l'edifici?

J.B.R.:  A nivell organitzatiu no vam voler ser molt pretensiosos i ens vam adaptar al nostre volum, capacitat, múscul i pressupost. Pensa que totes les nostres neurones les hem invertit en entendre com funciona l'entitat i en les obres que hem explicat abans, per tant, ens en quedaven poques per fer d'altres coses. [Riu]

M.P.E.: Per això vam concentrar-ho tot en un cap de setmana, en el que vam fer activitats molt diverses per intentar arribar a diferents públics. I Ràdio Molins de Rei es va desplaçar a l'escenari del nostre teatre i va fer tot el programa matinal del 17 de juny de 2022 des de La Peni. En aquest programa hi van desfilar totes les persones significatives de l'entitat per explicar els seus records. Va ser molt entranyable.


I també hi ha hagut el pregó de la Festa Major, que es va dedicar als edificis centenaris del Foment, La Peni i la Federació obrera. Com va anar?

M.P.E.: El pregó va imitar el concurs televisiu "Batalla monumental". Les tres entitats molinenques que tenen edificis centenaris havien de competir entre elles per veure quina era la millor, i durant dos minuts el representant de cada entitat havia de convèncer-ne el públic. Evidentment, tot era una broma i al final hi havia un empat i guanyaven totes tres. Però deixa’m explicar que per representar la nostra entitat no hi va anar ningú de la Junta directiva. Ho vam proposar a la gent que fa Els Pastorets, que són molt joves i tenen molta il·lusió, i ells van ser qui van triar la persona per defensar-nos en aquest "concurs", que va ser l'Ania Posada. Els hi vam proposar a ells amb tota la intenció per mostrar públicament aquest tarannà jove i desenfadat que té actualment l’entitat. 


Voleu afegir alguna cosa per cloure l’entrevista?

J.B.R.: Només dir que .. La Peni ... cal!








[ Programa Obrint Camins del 9-11-2022 ]