La Cooperativa El Cargol, Premi Educació 2015 de Ràdio Molins de Rei

“La nostra essència és adaptar-nos a les necessitats reals de les famílies i treballar per oferir-hi respostes”


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 510, abril 2015, pàgs. 43



Tres de les sis membres de la cooperativa. D'esquerra a dreta Ona Ballester, Marta Roca i Carme Soler


 El Premi Educació de Ràdio Molins de Rei va ser lliurat el passat 16 de gener de 2015 a la cooperativa de mestres “El Cargol”, creada l’any 1982, i formada per dues psicòlogues, una pedagoga-logopeda, i tres mestres d’educació infantil. Actualment tenen una llar d’infants pròpia i gestionen dues llars més de titularitat municipal. El proper curs estrenaran l’Espai Cargol, un nou projecte per donar resposta a les noves necessitats de les famílies amb infants de 0 a 3 anys.

 A continuació reproduïm per als lectors del blog un fragment molt interessant de l'entrevista que per qüestions d'espai no s'ha pogut publicar a la revista El Llaç :

ÀNGEL BEUMALA: Quina és l’essència del vostre projecte educatiu?

ONA BALLESTER (O.B.): A través de la formació, la reflexió i la pròpia experiència, hem anat definint un model educatiu cada cop més respectuós amb l’infant. Això ens ha permès passar d’un model dirigista i condicionador, en el que la mestra deia “veniu tots cap aquí que ara farem això”, a un model basat en el moviment lliure i espontani, on la mestra prepara uns espais per a que els infants s’hi puguin moure lliurement, seguint el seu propi desig i la seva curiositat innata, que en el fons és el veritable motor del creixement.

CARME SOLER (C.S.) : El model antic creava molta dependència dels infants vers la mestra. Sempre els tenies al teu voltant, esperant que els diguessis què és el que faríem. Tal i com ho tenim ara, cada nen individualment es planteja el què vol fer i ho fa directament. Tots els infants tenen la potencialitat de ser persones autònomes, responsables i amb criteri propi. El model educatiu basat en el “moviment lliure” permet que aquestes potencialitats es converteixin en realitat.

MARTA ROCA (M.R.): Un exemple on això es veu molt clar és en l’aprenentatge del caminar. Els infants aprenen a caminar sols, només cal que els deixem en un espai segur on, al llarg de dies, setmanes i mesos, es puguin bellugar en llibertat, provant postures, temptejant moviments, interactuant si volen amb els altres infants. És en aquest procés, en aquestes provatures per assaig i error, que cada infant aprèn a caminar pel seu compte, d’una manera molt confiada, segura i definitiva. Abans no es respectaven els temps dels infants i tot anava d’una altra manera. Qui no ha vist mai un adult ensenyant a caminar un infant, posant-lo dret una estona i fent-li fer passes agafant-li les mans. Això es fa amb molt bona voluntat però té unes conseqüències nefastes: O bé l’infant s’espanta, i vol que el retornin a terra, o bé l’infant troba extraordinària la postura d’estar dret, per la nova perspectiva que té de les coses, i reclama constantment que l’agafin. En el primer cas es posa l’infant en una situació insegura i angoixant, en el segon cas es crea una situació de dependència on l’infant es fa el següent raonament: “això d’estar dret, que m’agrada tant, només ho puc fer si m’aixeques tu, jo pel meu compte en sóc incapaç”.
 
C.S.: Si bé d’una manera o d’una altra sempre hem tingut aquesta filosofia, el punt d’inflexió el vam fer l’any 2008, arran d’una estada de tot l’equip a l’Institut Pickler de Budapest, a Hongria, on vam conèixer de primera mà el funcionament d’una llar d’infants basada en les teories de la pediatra i pedagoga Emmi Pikler (1902-1984).

O.B.: A partir de llavors ens vam dir que ens hi havíem de posar, i vam acondicionar tots els espais de les tres llars d’infants per a que no hi haguessin compartiments estancs i els infants es puguessin moure per tot arreu: aules, menjador, jardí, passadís, cuina, etc. Així, si un nen del grup de grans li ve de gust anar a veure els nadons, ho pot dir a la mestra i anar-hi, reforçant el sentit de que tots formem part d’una mateixa comunitat.

M.R.: D’altra banda, seguint la filosofia d’Emmi Pickler, les mestres cerquem establir vincles personals amb cada infant aprofitant, per exemple, el moment d’intimitat i d’atenció exclusiva que permet el canvi de bolquer, el moment de rentar mans, de donar aigua, ... o en el moment de l’arribada i de la sortida, procurant que les benvingudes i els comiats siguin individuals amb cada nen i molt personals. El caliu d’una mare no es pot substituir, però sí que es pot cercar d’igualar.

C.S.: En darrer lloc, i no per això menys important, hi ha les famílies. Fugint del model dirigista, tampoc som ningú per ensenyar als pares i a les mares com ho han de fer. Els acompanyem i compartim amb ells la criança dels fills, trobant criteris comuns entre tots, d’acord amb la manera de ser de cada nen o nena. I és que cada infant té una tutora, però com que al llarg del dia interactua també amb la resta de mestres, en el moment de fer-li el seguiment ens trobem tot l’equip i compartim conjuntament les vivències i experiències que tenim sobre ell. Això fa que l’infant tingui les mirades de tot l’equip de mestres i no només de la seva tutora. D’aquesta manera afloren moltes més coses, i si es detecta quelcom que demana una especial atenció, entre totes estudiem i consensuem quina és la millor manera d’abordar-ho.





Josep Torrente Bruna, delegat diocesà d’evangelització i apostolat seglar: "Nosaltres no tenim cap força per convertir o canviar ningú, al final qui toca el cor de les persones és Déu mateix"

Més d'un miler de persones van celebrar el desè aniversari de la creació del bisbat de Sant Feliu de Llobregat el diumenge 17 de maig de 2015 a Montserrat. En aquesta mateixa trobada es van presentar els objectius diocesans, fruit d'un treball participatiu de revisió crítica fet a les diferents parròquies al llarg de tot el curs.

[...] "Per l'envelliment del clergat, i de moltes parròquies, hem passat de tenir diversos capellans a cada poble, a tenir un capellà per a diversos pobles; hem passat de tenir mares catequistes a tenir àvies catequistes ... Per tant, no volem que la nostra mirada de futur sigui idealista, dient "ja ho farem, encara que no sabem com", sinó que volem tenir una mirada realista, preguntant-nos qui som, i amb els que som, què és el que podem fer".

"En aquesta tasca diocesana hi hem de concórrer tots, i per això va bé recordar que els cristians laics, en particular les dones, i també en particular els i les joves, no estan en un segon terme. En aquests moments no és possible que una dona celebri l'eucaristia en una comunitat, però sí que és possible, com de fet succeeix, que faci un treball excel·lent i impagable en tota mena de serveis, tant litúrgics com fraternals d'ajuda mútua. I aquesta no és una feina de segona categoria, és una feina de primera categoria." [...]










[Fragment del programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 20-5-2015]