Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 510, abril 2015, pàgs. 43
 |
| Tres de les sis membres de la cooperativa. D'esquerra a dreta Ona Ballester, Marta Roca i Carme Soler |
El Premi Educació de Ràdio Molins de Rei va ser lliurat el passat 16 de gener de 2015 a la cooperativa de mestres “El Cargol”, creada l’any 1982, i formada per dues psicòlogues, una pedagoga-logopeda, i tres mestres d’educació infantil. Actualment tenen una llar d’infants pròpia i gestionen dues llars més de titularitat municipal. El proper curs estrenaran l’Espai Cargol, un nou projecte per donar resposta a les noves necessitats de les famílies amb infants de 0 a 3 anys.
A continuació reproduïm per als lectors del blog un fragment molt interessant de l'entrevista que per qüestions d'espai no s'ha pogut publicar a la revista El Llaç :
A continuació reproduïm per als lectors del blog un fragment molt interessant de l'entrevista que per qüestions d'espai no s'ha pogut publicar a la revista El Llaç :
ÀNGEL BEUMALA: Quina és l’essència del vostre projecte educatiu?
ONA BALLESTER (O.B.): A través de la formació, la reflexió i la pròpia experiència, hem anat definint un model educatiu cada cop més respectuós amb l’infant. Això ens ha permès passar d’un model dirigista i condicionador, en el que la mestra deia “veniu tots cap aquí que ara farem això”, a un model basat en el moviment lliure i espontani, on la mestra prepara uns espais per a que els infants s’hi puguin moure lliurement, seguint el seu propi desig i la seva curiositat innata, que en el fons és el veritable motor del creixement.
CARME SOLER (C.S.) : El model antic creava molta dependència dels infants vers la mestra. Sempre els tenies al teu voltant, esperant que els diguessis què és el que faríem. Tal i com ho tenim ara, cada nen individualment es planteja el què vol fer i ho fa directament. Tots els infants tenen la potencialitat de ser persones autònomes, responsables i amb criteri propi. El model educatiu basat en el “moviment lliure” permet que aquestes potencialitats es converteixin en realitat.
MARTA ROCA (M.R.): Un exemple on això es veu molt clar és en l’aprenentatge del caminar. Els infants aprenen a caminar sols, només cal que els deixem en un espai segur on, al llarg de dies, setmanes i mesos, es puguin bellugar en llibertat, provant postures, temptejant moviments, interactuant si volen amb els altres infants. És en aquest procés, en aquestes provatures per assaig i error, que cada infant aprèn a caminar pel seu compte, d’una manera molt confiada, segura i definitiva. Abans no es respectaven els temps dels infants i tot anava d’una altra manera. Qui no ha vist mai un adult ensenyant a caminar un infant, posant-lo dret una estona i fent-li fer passes agafant-li les mans. Això es fa amb molt bona voluntat però té unes conseqüències nefastes: O bé l’infant s’espanta, i vol que el retornin a terra, o bé l’infant troba extraordinària la postura d’estar dret, per la nova perspectiva que té de les coses, i reclama constantment que l’agafin. En el primer cas es posa l’infant en una situació insegura i angoixant, en el segon cas es crea una situació de dependència on l’infant es fa el següent raonament: “això d’estar dret, que m’agrada tant, només ho puc fer si m’aixeques tu, jo pel meu compte en sóc incapaç”.
C.S.: Si bé d’una manera o d’una altra sempre hem tingut aquesta filosofia, el punt d’inflexió el vam fer l’any 2008, arran d’una estada de tot l’equip a l’Institut Pickler de Budapest, a Hongria, on vam conèixer de primera mà el funcionament d’una llar d’infants basada en les teories de la pediatra i pedagoga Emmi Pikler (1902-1984).
O.B.: A partir de llavors ens vam dir que ens hi havíem de posar, i vam acondicionar tots els espais de les tres llars d’infants per a que no hi haguessin compartiments estancs i els infants es puguessin moure per tot arreu: aules, menjador, jardí, passadís, cuina, etc. Així, si un nen del grup de grans li ve de gust anar a veure els nadons, ho pot dir a la mestra i anar-hi, reforçant el sentit de que tots formem part d’una mateixa comunitat.
M.R.: D’altra banda, seguint la filosofia d’Emmi Pickler, les mestres cerquem establir vincles personals amb cada infant aprofitant, per exemple, el moment d’intimitat i d’atenció exclusiva que permet el canvi de bolquer, el moment de rentar mans, de donar aigua, ... o en el moment de l’arribada i de la sortida, procurant que les benvingudes i els comiats siguin individuals amb cada nen i molt personals. El caliu d’una mare no es pot substituir, però sí que es pot cercar d’igualar.
C.S.: En darrer lloc, i no per això menys important, hi ha les famílies. Fugint del model dirigista, tampoc som ningú per ensenyar als pares i a les mares com ho han de fer. Els acompanyem i compartim amb ells la criança dels fills, trobant criteris comuns entre tots, d’acord amb la manera de ser de cada nen o nena. I és que cada infant té una tutora, però com que al llarg del dia interactua també amb la resta de mestres, en el moment de fer-li el seguiment ens trobem tot l’equip i compartim conjuntament les vivències i experiències que tenim sobre ell. Això fa que l’infant tingui les mirades de tot l’equip de mestres i no només de la seva tutora. D’aquesta manera afloren moltes més coses, i si es detecta quelcom que demana una especial atenció, entre totes estudiem i consensuem quina és la millor manera d’abordar-ho.