Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 571, abril 2021, pàg. 22-24
La Fundació Jordi Sierra i Fabra i l’Editorial Cruïlla van atorgar el passat 21 de gener del 2021 el Premi Docent de l’Any, en la seva quarta edició, a Paco Moreno Muñoz, professor de música al Col·legi Virolai de Molins de Rei. El Premi Docent de l’Any busca reconèixer professionals que contribueixen a la creació d’un clima de motivació a l’aula i al creixement personal de l’alumnat. En el cas de Paco Moreno han valorat, principalment, el projecte d´arts escèniques on fa creacions pròpies d’espectacles musicals i cantates per al final de cada etapa escolar, el projecte “Motivats” on més de 100 alumnes de Secundària participen de forma voluntària en diferents activitats musicals, i la iniciativa solidària “Granet de Sorra”, on a partir de la creació d’una cançó, s’inicien un seguit d’actes en favor d’entitats socials i ONG. Paco Moreno Muñoz va néixer a Molins de Rei l’any 1973, és Llicenciat Superior pel Conservatori de Música del Liceu de Barcelona, Màster en pedagogia musical per la UAB i el Conservatori Municipal de Barcelona, i Grau Mig en música moderna pel Taller de Músics.
Cliqueu aquí per llegir l'entrevista en la versió publicada a la revista
ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Vas començar a treballar al Col·legi Virolai l'any 2008 com a professor de música, però jo et recordo de ben jovenet impartint cursets de guitarra.
PACO MORENO (P.M.): Sí, em vaig iniciar com a docent molt jove, a l'edat de 16 anys! Molins de Rei tenia un Casal de Joves -que estava ubicat a l'avinguda de València- i volien oferir classes de guitarra amb un mètode senzill que no fos el solfeig. Llavors es van posar en contacte amb l'Escola Municipal de Música, i la meva professora de guitarra, la Dolors Sunyé, m'ho va oferir a mi. Això va ser l'any 1989, i per cert, un dels alumnes que vaig tenir al Casal de Joves vas ser tu! A partir d’aleshores, va córrer la veu, i em cridaven de casals de joves de tota la comarca. Impartia cursets d'iniciació a la guitarra, fos per Setmana Santa, o a l'estiu, i d'aquí ja em van començar a cridar escoles de música de Pallejà, Cervelló, Sant Vicenç dels Horts...
Al mateix temps, vaig continuar els meus estudis musicals fins a obtenir la titulació superior, que em permetia ser mestre a l'Ensenyament Secundari Obligatori (ESO), amb alumnes de tretze a setze anys. Llavors em vaig assabentar que al Col·legi Virolai buscaven algú per fer una substitució de tres mesos, i veient la possibilitat d'ensenyar a Molins de Rei, m'hi vaig presentar, em van agafar, i ja m'hi vaig quedar. Al cap de poc hi va haver una resolució de la Generalitat segons la qual els professors de música en centres concertats i privats també podíem ensenyar al cicle d'Infantil (de tres a cinc anys) i de Primària (de sis a dotze anys), i gràcies a això també vaig començar a fer de professor en aquestes etapes. Sempre m'ha apassionat la docència, i en aquest col·legi hi estic contentíssim i em sento molt realitzat.
A.B.: Però també treballes a Pallejà i a la llar d'infants El Patufet ...
P.M.: Al Taller Municipal de Música de Pallejà ara farà 25 anys que soc de professor de guitarra, i també durant deu anys vaig ser-ne el director. Hi ha d'altres professors en aquesta escola de música de Pallejà que també són de Molins de Rei, com ara el músic Xavier Arbós, i també ho havia estat la Marta Pastor. I com dius, també participo com a docent de música a la llar d'infants El Patufet, en el que és l'etapa educativa de zero a tres anys.
A.B.: Què se li pot ensenyar musicalment a un nadó?
P.M.: Moltíssimes coses. A una personeta que acaba d'arribar el món li estimules sobretot els sentits. Ells saben que quan arriba el Paco, arriba amb el seu ukulele i la seva bossa màgica de titelles, on cada titella té la seva cançó i la seva dinàmica. El primer cop queden parats de veure un senyor, perquè ells estan acostumats a la figura femenina dins la llar d'infants –tot i que jo porto el cabell llarg i em faig una cua- però de mica en mica et vas guanyant la seva confiança, i amb el temps vas veient com progressen: d'estar en un inici completament tancats, de cop s'obren, es mouen, gesticulen i piquen de mans gràcies a la música! És de les coses més maques que he fet mai com a docent! Després del Patufet molts continuen al Virolai, en estar els dos centres gestionats per la mateixa Fundació Privada Mare de Déu de Montserrat. Ara, per exemple, tinc alumnes a primer de Primària que han estat amb mi d'ençà que eren a l'escola bressol! Això fa que amb els anys es generi un vincle. Al final ets com una mena de tiet per ells.
A.B.: D'on et ve la teva afició a la música?
P.M.: El meu pare són cinc germans, i el tiet Manuel, que és el gran, va voler aprendre a tocar la guitarra. Vivien a Andalusia, en un poblet de la província de Sevilla, i per poder aprendre'n feia molts quilòmetres fins a la capital. No ho va tenir fàcil, perquè estem parlant dels anys 50 del segle passat, però se'n va sortir i va ser guitarrista professional. El tiet va fer un mètode basat en el xifrat de números per aprendre a tocar la guitarra, i ens en va ensenyar a mi –que només tenia set anys-, al meu germà gran i al meu pare. Per això, a casa sempre hi ha hagut una guitarra a punt per poder tocar i jo he viscut la música des de ben petit. Ara el meu tiet Manuel Moreno Claro té 85 anys.
Paral·lelament, anava a l'escola Ferran Agulló –actualment en el seu lloc hi ha l'Escola d'Adults "Rafael Farré"- i tenia de professor el músic Miquel Bofill. Ell va veure que jo tenia aptituds i va proposar als meus pares que fes estudis musicals. Així va ser com, a l'edat de nou anys, vaig entrar d'alumne a l'Escola Municipal de Música de Molins de Rei. Diria que vaig formar part de la primera fornada d'infants que van començar a formar-se musicalment en aquesta escola. I s'ha de dir que va ser una escola excel·lent perquè d'allà hem sortit una pila de músics professionals. Recordo amb gran estima a la directora Pilar Casals, i a grans mestres com el Ricard Gimeno o la Dolors Sunyé, que he esmentat abans. Tots em van ajudar molt a ser el músic que soc ara.
A.B.: Has guanyat el Premi Docent de l'Any principalment pel projecte "Granet de Sorra" i pel projecte "Motivats". Ens els expliques?
P.M.: Soc una persona que necessito crear i tenir projectes, i al Col·legi Virolai em vaig adonar que m'hi podia esplaiar perquè mai no em posaven cap pega. El projecte "Granet de sorra" el vam iniciar fa cinc anys i es fa sistemàticament cada curs amb els alumnes de tercer de Primària. Respon a la filosofia de què, si tots aportem una mica a una causa solidària, al final la suma de totes les petites aportacions és tan gran, que allò que semblava impossible es fa realitat. L'objectiu és que sorgeixi dins dels alumnes el cuquet de la solidaritat. El primer cop que el vam posar en pràctica va ser amb l'associació Gueopic perquè coneixia el Dani Andreu des de fa molts anys. Dins de l'aula vam treballar el tema de l'autisme, el Dani també va venir i ens ho va explicar, i a partir d'aquí vaig fer participar els alumnes en el procés creatiu d'una cançó dedicada a l'entitat i a la tasca que fa. Ells van escriure les frases que serien la lletra, i després, un cop composta la cançó, vam anar a cantar-la a l'entitat. Aquell any els alumnes es van anomenar "la colla del Pic", i el més important és que el grup ha continuat vinculat a Gueopic fora de l'aula, perquè ara ja estan fent primer d'ESO! Com a anècdota et diré que el Dani Andreu fa poc els hi va regalar una samarreta XL, perquè la samarreta que es van fer quan anaven a tercer ja els anava petita!
El segon any d'aquest projecte vam col·laborar amb Sant Joan de Déu, i vam fer dues accions: Una cançó que es deia "Soc aquí per tu", i després un muntatge de vídeo on diferents persones famoses de la nostra societat –com ara la Mònica Terribas, el cantant dels Buhos, el cantant de Txarango o l'Elèctrica Dharma- s'afegien i deien la frase: "per tu". Va quedar espectacular. El tercer any la cançó la vam dedicar a l'ONG Aldees Infantils. I aprofito per dir que, tots aquests projectes, per molt que en tinguis la idea, no es poden portar a terme si no hi ha les ganes i la implicació de l'alumnat, les famílies i el professorat. Per exemple, les instal·lacions de l'ONG Aldees Infantils, que acullen infants i joves en situació de risc social, es troben a Sant Feliu de Codines, a 47 km de Molins de Rei! Doncs a les famílies no els va importar anar-hi un dissabte per fer l'espectacle que els hi havíem preparat. Fins i tot recordo que hi havia una família que aquell dia tenia programat un viatge i el va cancel·lar per poder ser present en l'actuació! Si bé el projecte "Granet de sorra" sempre es fa amb el grup que cursa tercer, i cada any es fa amb una entitat diferent, la implicació i l'experiència emocional és tan gran, que els grups continuen vinculats a la seva entitat i hi segueixen col·laborant tot i ja estar en cursos superiors.
A.B.: I el projecte "Motivats"?
P.M.: En aquest cas la iniciativa va sortir dels mateixos alumnes, que van voler que ens uníssim tots els que ens agrada la música. La cosa va anar agafant volada i ara ja són més de 100 alumnes des de primer d'ESO i fins a segon de Batxillerat. No només fem música instrumental, també tenim un cor, un grup de coreografies, i fins i tot una batucada! Els alumnes s'apunten a allò que més els agrada, i el que fem són actuacions escolars al llarg de l'any: concerts de Nadal, per Sant Jordi, concerts solidaris, per carnaval surt la batucada... Tenim les nostres pròpies samarretes, amb un disseny que van fer ells mateixos, i és un goig veure com joves de diferents edats s'impliquen en un projecte comú. L'objectiu és que la música dins del Col·legi Virolai sigui ben viva.
A.B.: De totes aquestes experiències viscudes, n'hi ha alguna que t'hagi impressionat especialment?
P.M.: Moltes, però particularment l'any 2018, en una actuació a Sant Joan de Déu per l'acte d'encesa dels llums de Nadal de l'Hospital. Hi havia un escenari muntat a l'exterior, de cara a l'edifici perquè ho poguessin veure els infants malalts des de les finestres de les seves habitacions. Hi actuaven diferents col·legis de Barcelona, i a nosaltres ens va tocar fer-ho al final, com a cloenda de l'acte. Llavors, mentre cantàvem, van començar a baixar per la façana de Sant Joan de Déu tot de Pares Noel fent ràpel. Els infants malalts, que eren dins les seves habitacions, quedaven astorats de veure un Pare Noel darrere la seva finestra, i nosaltres, des de fora, vèiem com reaccionaven amb sorpresa i alegria. Quan ho recordo, encara m'emociono.
A.B.: Com ha afectat la pandèmia a tots aquests projectes?
P.M.: En el projecte "Movitats" molt, perquè amb les bombolles de convivència ja no podem trobar-nos i barrejar-nos persones de diferents cursos. Ells mateixos t'ho diuen: "Paco, quan farem alguna cosa de Motivats?". Tanmateix, per Nadal el Col·legi no es va quedar sense concert perquè el vam enregistrar en un vídeo i tothom va poder seguir-lo el dilluns 21 de desembre a les set de la tarda. Per poder-lo enregistrar, durant mesos els infants venien per grups, vestits com si fos el dia del concert, i després ho vam ajuntar tot. De moment només podem fer això i estar a l'espera de l'evolució de la pandèmia. I si la situació no millora, doncs tirarem del recurs del vídeo perquè Motivats pugui fer les seves actuacions per Sant Jordi, final de curs, etc. La pandèmia no ens aturarà!
A.B.: Vas poder parlar amb l'escriptor Jordi Sierra, el promotor del Premi?
P.M.: Sí, en la preparació de l'acte de lliurament del guardó ens vam conèixer. El vaig trobar una persona propera i divertida. Li sabia greu que s'hagués de fer el lliurament del Premi de forma telemàtica, perquè habitualment es fa en un auditori, en un acte presencial que és molt bonic. També em va explicar que té un llibre que es titula "L'Assassinat del professor de música" i em vaig comprometre a llegir-lo.
A.B.: Diuen que l'acte de lliurament, que es va fer per via telemàtica el dia 21 de gener del 2021, va destacar per la seva emotivitat.
P.M.: Com a mestre, parlar en públic no em suposa cap problema, però si he de fer un discurs per donar les gràcies a algú, doncs ja és una altra cosa. Havia de fer un discurs de quatre minuts i quan el vaig preparar ja sabia que, cap al final, quan esmentés el meu fill i la meva parella, m'emocionaria. Però només començar, quan vaig veure per l'ordinador tantes finestretes amb tantíssima gent coneguda que eren allà per l'estima que em tenen -aules senceres, la família, exalumnes, amics-, doncs a la segona paraula la veu ja se'm va trencar, les lletres del discurs se'm van fer molt grans, i em pensava que no l'acabaria! Vaig haver de fer més d'una pausa i fins i tot em van haver de portar mocadors.
A.B.: Entre els mèrits per guanyar el Premi també s'esmenta el teu paper de "coaching" i mediador entre els alumnes més grans del Col·legi Virolai.
P.M.: "Coaching" i mediació són coses diferents. El primer consisteix a escoltar l'alumne i després donar-li eines perquè resolgui o millori quelcom que ell mateix s'ha proposat millorar. La mediació és ben diferent. Aquí parlem de dues persones en conflicte, o més, que han de voler participar en un procés de mediació. Soc un gran defensor del "parlant la gent s'entén", crec que enraonant es pot resoldre qualsevol problema que sembli que ha arribat a un punt de no retorn. De fet, quasi sempre les relacions entre persones comencen a enrarir-se per un comentari, per un gest... Al Col·legi Virolai som dos professors que ens dediquem al "coaching" i la mediació, el Ramon Cabané, que atén els alumnes del Batxillerat i de la segona etapa de l'ESO, i jo que estic disponible per la resta de grups. Els alumnes saben que hi som i que poden adreçarse a nosaltres, i això és l'important. Al Col·legi, però, tenim molts d'altres projectes per cobrir aquesta part més emocional de la persona, per exemple el projecte "Treva", on fem "mindfulness" i relaxació.
A.B.: Com són les teves classes de música al Col·legi Virolai?
P.M.: El que intento sempre és motivar els alumnes al màxim perquè vegin la part divertida de la música, perquè és una assignatura que té molts punts perquè s'hi enganxin. Si bé he tingut la sort de tenir grans mestres de música, també t'he de dir que n'he tingut que el fet d'haver d'ensenyar se'ls feia una muntanya. Per tant, la docència demana molta vocació. Amb això vull dir que, quan te n'adones que hi ha mètodes que no funcionen, els has de canviar per d'altres que funcionin. Per exemple, l'ensenyament de la flauta per sistema, que es feia abans, ha fet molt de mal a un instrument tan bonic. És clar que es pot ensenyar a tocar la flauta, però d'una altra manera, o si més no tenint clar que és un instrument tan vàlid com els altres.
Quan al Col·legi fem un conjunt instrumental, hi ha alumnes que toquen la flauta, però d'altres que toquen la guitarra, l'harmònica o el baix elèctric. Sí que és veritat que has d'explicar conceptes de solfeig, però sense perdre de vista que també hi ha d'altres codis que funcionen. Els guitarristes, per exemple, fem servir molt el tabulat. D'altra banda, la música a l'aula també em permet treballar competències matemàtiques, lingüístiques, motrius, creatives, etc., que els alumnes també han d'adquirir.
A.B.: Però aprendre a tocar un instrument és molt difícil. Per exemple, quan comences a bufar un instrument de vent i no sona res és molt frustrant.
P.M.: L'experiència em diu que el primer que has de fer entendre als alumnes és que tothom té unes limitacions i que no ens hem de fer la il·lusió de què n'aprendrem d'un dia per l'altre. Hi arribarem, però cadascú amb el temps que necessiti. Per això és molt important que el mestre marqui uns tempos que permetin que cada alumne aprengui al seu ritme. He tingut la sort que, amb els anys d'experiència i havent tractat persones de totes les edats, he adquirit prou empatia per a oferir a cada alumne coses adaptades al seu nivell. En el fons, el mestre de música ha de fer amb l'alumne un procés de "coaching" perquè no s'enfonsi i es pensi que no se'n sortirà. És una qüestió psicològica. Aquesta atenció gairebé personalitzada no és fàcil en el dia a dia a l'aula, però si més no jo ho intento. El meu objectiu és sortir cada dia de l'aula dient: "Que bé que ha estat avui la classe!". Però que ningú es pensi que això surt sol i que és fàcil. Els docents, en general, a part de l'estona que som físicament a l'aula, estem moltes hores a casa preparant les classes i buscant què és allò que pot anar millor per un determinat grup d'alumnes. Són moltíssimes hores les que treballem fora de l'aula els mestres! I si ets una mica perfeccionista, com jo, doncs ni t'ho explico.
A.B.: Has afirmat que la docència és una vocació. Si un mestre perd la vocació al llarg de la seva carrera professional valdria més que deixés l'ofici?
P.M.: No. Penso que és recuperable. Igual que he dit abans que "parlant la gent s'entén", crec que un docent que es trobi en aquesta situació el que necessita és un estímul, trobar algú que li parli clar i el torni a encarrilar. Hem de saber veure les coses amb perspectiva i valorar la part positiva de les feines que tenim avui dia. Tenia un avi que era miner i això sí que era treballar en un entorn complicat.
A.B.: Els professors de música esteu organitzats d'alguna manera per compartir experiències, mètodes, etc.?
P.M.: En l'àmbit de Molins de Rei hi ha un seminari que agrupa tots els professors de música de la vila, i en temps de pandèmia continuem en contacte a través d'un grup de WhatsApp. Una de les coses que organitzàvem conjuntament, abans de la pandèmia, era una jornada anual de danses amb la col·laboració de l'Agrupa, i que aquest 2020 n'hagués estat la vintena edició! Des d'aquí aprofito per saludar la gent de l'Agrupa, el Salvador Ayala i companyia, que són una gent maquíssima.
A.B.: Els responsables del premi "Millor docent de l'any" destaquen també la teva faceta com a intèrpret, i concretament esmenten el "Quartet de guitarres 6.4", amb els quals has actuat a sales tan prestigioses com el Palau de la Música Catalana o al Saint Alfege's Church, a Londres.
P.M.: Sempre he fet d'intèrpret i compositor, i al llarg de la meva trajectòria he estat en diferents formacions musicals. La que més rellevància ha tingut és aquest quartet de guitarres de música clàssica, però també he fet incursions dins del món del jazz, o del rock, amb bandes com Fundación Wayne o April fish, on fèiem música de l'estil "indie pop". Però per sobre de tots aquests grups vull destacar el gran músic i amic Daniel Turró, amb el que fa molts anys que portem a terme diferents projectes. Els dos som guitarristes i hem tingut una formació molt semblant, per exemple, a l'Escola Luthier de Barcelona, vam tenir els mateixos professors!
Aquesta darrera Festa Major de Sant Miquel, el divendres 19 de setembre de 2020 concretament, vam actuar junts a la Federació Obrera amb un grup anomenat Malaka Tones, on amb altres músics vam interpretar música dels estils funk, rock, reggae i rumba. Per a mi, aquell concert va ser estranyíssim perquè vaig tocar per primer cop amb mascareta. Ara amb el Daniel Turró estem preparant una nova formació amb temes propis, perquè a mi sempre m'ha apassionat compondre i durant el confinament he tingut molt de temps per fer-ho! Per això, aviat, espero donar sortida a tota aquesta creació pròpia i enregistrar les cançons. El grup encara no té nom oficial, però fem broma dient que ens anomenarem "Last Monday" perquè, abans de la pandèmia, ens trobàvem per assajar els dilluns fins molt tard! La música que fem és moderna, però barrejant diferents estils o gèneres musicals, el que dins del món de la música s'anomena "fusió".
A.B.: Què et faria il·lusió de fer, musicalment parlant?
P.M.: Com ja he dit, fa molts anys que ensenyo a tocar la guitarra, i estic preparant un mètode propi d'aprenentatge d'aquest instrument que m'agradaria publicar. És un mètode molt progressiu, d'ençà que t'inicies amb la guitarra fins que obtens un nivell de grau mitjà. Els meus alumnes no ho saben, però durant molts anys han estat els meus conillets d'Índies per comprovar que el mètode funciona! De fet, quan toquen la guitarra, toquen cançons que he compost jo expressament per ensenyar determinades parts tècniques. Llavors observo si la cançó funciona perquè aprenguin l'objectiu tècnic que em plantejo, si els hi agrada, etc. Paral·lelament, les cantates i els concerts de final de curs del Col·legi Virolai han fet que m'introdueixi en el món dels musicals, on es combina teatre, cant i música, i on la part de dramatúrgia és molt important. En aquest sentit, m'agradaria també poder publicar material didàctic, en forma de Cantata, que estic elaborant per a les classes de música.
A.B.: Tens un fill que es diu Hugo i que té onze anys. M'imagino que ja està seguint els teus passos?
P.M.: Des dels sis anys que toca la guitarra, i és clar, en té moltíssima facilitat perquè em veu cada dia. Però no el vull aclaparar, si amb el temps veu que li agrada i s'hi vol dedicar, doncs ja ho dirà. Per cert, amb el confinament vam fer una cançó junts per homenatjar tots els nens i nenes que estaven confinats a casa complint les mesures sanitàries. La cançó es titula "Tornarem" i va ser un procés de creació molt bonic!
A.B.: I ja per acabar, quins són els teus referents musicals?
P.M.: Mai he estat una persona de tenir ídols musicals. Dins del jazz, per exemple, sempre m'ha agradat molt en Wes Montgomery, dins del flamenc en Paco de Lucía, dins del clàssic en David Rusell, amb la guitarra elèctrica m'agrada molt Jimi Hendrix. Per sort, hi ha grans músics en tots els estils musicals.
A.B.: Vols afegir quelcom per cloure l'entrevista?
P.M.: Sí, m'agradaria fer una reivindiació. Amb les restriccions per la pandèmia molts professionals que es dediquen a la música en directe ho han passat -i ho estan passant- molt malament. Quan estàvem confinats, la música ens va ajudar moltíssim a superar l'angoixa de l'aïllament. Ara ens toca a nosaltres ajudar la música assistint a tots els concerts de música en directe que puguem!
