Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 601, novembre 2024, pàg. 12-14
El cineasta Pere Vila Coll (Molins de Rei, 1951) es va formar durant els anys setanta a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona i més endavant al desaparegut Centro de Enseñanzas de la Imagen. El seu primer llargmetratge professional va ser la pel·lícula “Com un adéu” (1982) la qual va ser presentada al Festival Internacional de Cine de La Corunya. La generació del Pere Vila és la baula que enllaça el Grup de Cinema Amateur de Molins de Rei, l’antic Cineclub Molins de Rei, la Setmana de Cinema i el seu cicle paral·lel a les escoles (1978-1982), les 12 Hores de Cinema de Terror (1973-1990) i la seva represa l’any 2001 -que va acabar derivant en l’actual Molins Horror Film Festival-, la Mostra de Cinema de Drets Humans i Interculturalitat, i la reactivació l’any 2002 del cineclub batejat com a “Cineclub Hal 2002”.
Pere Vila també ha estat membre de molts jurats de concursos cinematogràfics, entre ells el que atorga el premi Méliès d'Argent al millor curtmetratge europeu, i crític de cinema a diaris com el Correo Catalán, El Periódico o la nostra revista El Llaç. L'any 2011 va rebre un reconeixement dins de la mostra de curtmetratges Kurtinstant organitzada per l’antiga Biblioteca Pau Vila, i el 12 de maig de 2017 va rebre el premi "Trajectòria" atorgat pels oients de Ràdio Molins de Rei per votació popular.
Quan comença la teva passió pel cinema?
Jo anava a l’Escola Sant Jordi del carrer Verdaguer, avui desapareguda, i el seu director, l’Isidre Macias Huix, era molt aficionat al cinema. Recordo que amb vuit o deu anys ens va portar a veure una pel·lícula al cinema Savoy, també desaparegut, que es titulava “El globo rojo” [Le Ballon rouge, 1956, Albert Lamorisse], la qual em va impactar molt perquè no tenia res a veure amb tot el que havia vist fins llavors. El senyor Macias l’any 1964 també era el president del cineclub de Molins de Rei, i jo i un joveníssim Joan Domènech, totalment adolescents, assistíem a les seves projeccions de cinema. A la dècada dels seixanta, en plena dictadura franquista, es va produir un canvi de mentalitat en bona part de la joventut, més inquieta, renovadora i crítica amb la societat. La nostra generació va buscar escletxes on poder-se expressar en el teatre, la música, la literatura, el cinema, ....
L’any 2002, dins del programa MEL (Música Escena Lectura) de la regidoria de cultura de l’Ajuntament, se us va fer un homenatge a La Peni sota el títol “Mostra de Curtmetratges de Directors Molinencs”. En aquesta mostra, que va reunir un nombre considerable d’espectadors, es va projectar “New York” (1969) d’Albert Roig; “Pa de guix” (1971) codirigida per Pere Vila i Joan Guitart; “Supervivència” (1970) d’Agustí Castellví; “Instants” (1979) de Joan Guitart; “Programa” (1981) de Joan Guitart, Josep Maria Prat i Albert Roig; “Retorn” (1980) de Pere Vila; “Més lluny” (1976) de Rosendo Torrents; “Perseguida hasta el catre” dels Estudis Mosca -que eren els germans Agustí i Vicenç Castellví; “Sínia” (1985) de Romà Català; i “Rotito” (1985) de Charlie Campanyà.
Sí, érem un grup d’amics que ens agradava fer cinema i ens ajudàvem entre tots. Per exemple, en aquella època col·laborava molt amb mi l'Anton Janés, la música te la feia gent de la coral de Molins de Rei, l’Albert Roig tenia un estudi i ens posava el so, també hi havia el Josep Barba ... Molta d’aquesta gent que has esmentat va acabar treballant a la televisió o en el sector audiovisual. En el meu cas vaig impartir classes de formació professional d’imatge i so durant deu anys a Televisió de Vallirana, amb el Ricard Pascual, i al mateix temps tenia una productora pròpia amb la que realitzava projectes, com ara una sèrie de 22 capítols dels pobles de Catalunya. Finalment, als anys noranta, vaig muntar una empresa pròpia de serveis audiovisuals.
Totes aquestes pel·lícules amateurs dels anys setanta tècnicament com les feieu?
Prèviament escrivíem el guió de la història i el dividíem en seqüències, i cada seqüència en plànols. Per enregistrar fèiem servir una càmera de Super 8 mil·limetres, i a vegades dues. Per exemple, tinc un migmetratge de 39 minuts titulat “Deu mil dies de solitud permanent” (1978), en el que vaig emprar una quarantena de rotlles de pel·lícula, cada rotlle amb una durada de 5 minuts. Un cop filmats, tots aquests rotlles s’enviaven a revelar al laboratori de la casa Kodak, que era a Madrid, i al cap d’una setmana ja els rebies i podies començar a fer la pel·lícula a casa, de manera totalment artesanal. Amb una moviola de maneta veia allò que havia filmat, i amb una empalmadora tallava i anava separant els plànols bons dels dolents. Els bons els anava enganxant en una paret de suro i els anava numerant. Quan havia acabat aquest procés, “muntava” la pel·lícula empalmant els plànols seleccionats i creant una successió ordenada de les seqüències. El nou rotlle resultant llavors s’enviava a un laboratori de Barcelona a “pistar”, que vol dir posar una banda magnètica a tot el lateral de la pel·lícula per poder-hi incorporar el so. Un cop rebia la pel·lícula “pistada” ja podia anar a casa de l’Albert Roig i en el seu estudi fer-hi la “sonorització”, que vol dir sincronitzar el so amb les imatges. En aquella època les pel·lícules les doblàvem perquè el so en directe no es podia aprofitar, els micròfons que hi havia no eren de prou qualitat. Tot aquest procés el fèiem només dedicant-hi els caps de setmana, això volia dir que en un any potser feies una pel·lícula o dues!
Tanmateix, sí que vas arribar a rodar un llargmetratge professional. El 4 de desembre del 1982, el darrer dia de la XIX Setmana de Cinema de Molins de Rei, es va estrenar al Foment la teva pel·lícula “Com un adéu”.
Sí, jo en vaig ser el director i guionista, el productor va ser el molinenc Antoni Docón, i vam comptar amb els actors i actrius Maria Pardo, Fiorella Faltoyano, Mercè Camins, Íñigo Gurrea, Jordi Humet, Anna Segura, Marina Rossell, Bigas Luna i Josep M. Forn. La fotografia va ser del Llorenç Soler, la música del molinenc Joan Moreno, i el pòster publicitari el va fer el convilatà Josep Bergadà. “Com un adéu” va anar al Festival Internacional de Cinema de La Corunya i va ser la pel·lícula més aplaudida. Quan es va acabar la projecció el públic la va aplaudir cinc o sis minuts seguits! No va guanyar cap premi perquè no teníem al darrera cap distribuïdora multinacional, que són les que, a l’hora de la veritat, feien pressió en els festivals perquè els premis els rebessin les seves pel·lícules. Això encara passa ara, les pel·lícules premiades en festivals tenen més recorregut alhora de poder-se exhibir a les sales i arribar a més públic. D’alguna manera la distribuïdora li deia al festival: “Si m’estrenes aquesta pel·lícula i li dones algun premi te’n donaré tres més perquè també les puguis estrenar i així el teu festival tindrà més prestigi”. La pel·lícula guanyadora d’aquell any el públic del festival només la va aplaudir un minut, crec que amb això ja està tot dit. “Com un adéu” avui es pot veure a les plataformes Filmin o Amazon Prime Video, i de franc a la xarxa Youtube en una versió doblada en castellà [youtube.com/@perevilacoll175].
Per què no en vas fer més de llargmetratges?
La base del cinema és el finançament i a mitjans dels anys vuitanta hi va haver una crisi econòmica molt forta que també va afectar el cinema. En aquest context, jo a partir del 1982 vaig treballar en diferents pel·lícules com a ajudant direcció, guionista, etc, fins que l’any 1984 la productora PC Vallès va aconseguir una subvenció de la Generalitat de Catalunya per fer la meva segona pel·lícula. La condició era que el Ministerio de Cultura també la subvencionés, cosa que també es va aconseguir. Però què va passar? Doncs que l’any 1985, el director de cinema Carlos Saura, que estava rodant “El Dorado” a sudamèrica, va tenir la pega que a mig rodatge un temporal li va fer malbé tot, incloent-hi els decorats, i per solucionar-li el problema el Ministerio va retirar bona part de les subvencions que ja tenia assignades a d’altres pel·lícules per donar-li els diners a ell.
En el nostre cas, dels trenta milions de pessetes que ens havien de donar només ens en van donar tres, i la Generalitat, que ens havia assignat quinze milions, va rebaixar la xifra a dos milions. I és clar, el pressupost d’aquesta segona pel·lícula meva era de noranta milions! Evidentment no la vam poder fer, amb l’agreujant de que vam perdre molts diners perquè teníem actors contractats, com ara l’italià Omero Antonutti o el francès Jean-Louis Trintignant, als que els hi havíem hagut de pagar per anticipat un 10% del sou en signar el contracte. Per a que et facis una idea, si l’Omero cobrava vuit milions de pessetes per rodar la pel·lícula, li havíem hagut de pagar anticipadament 800.000 pessetes. Llavors van canviar el ministre de cultura i hi van posar el Jorge Semprún, el qual va treure el director general de cinematografia que hi havia, que era el Fernando Méndez-Leite, i n’hi va posar un de nou que es deia Miguel Marías. Aquest nou director general es va trobar amb trenta o quaranta pel·lícules a les que se’ls hi havia retallat un 70 o 80% la subvenció que tenien aprovada. Com és lògic, les productores van renunciar a aquelles subvencions retallades perquè amb aquell finançament era impossible fer res. En el meu cas, encara deso la carta de resposta que vaig rebre on em diuen, literalment, que com que els catalans som tan intel·ligents i sabem treure diners de sota les pedres “os encomiendo a que busqueis debajo las piedras el dinero que os falta”. Sense comentaris.
I la tercera pel·lícula que vaig intentar fer, que era basada en la novel·la “No emprenyeu el comissari”, de l’escriptor Ferrant Torrent -el qual em va donar els drets i vaig escriure el guió en tres dies de tant content com estava-, quan va arribar a la comissió tècnica del ministeri de cultura hi havia un director amb més nom que jo, que era el Francesc Bellmunt, el qual també presentava una proposta de pel·lícula basada en una novel·la del Ferran Torrent, en el seu cas “Un negre amb un saxo”. La resposta que vaig rebre és que no podien subvencionar alhora dues pel·lícules basades en novel·les del mateix escriptor i que, encara que el meu guió fos millor, el senyor Bellmunt era molt més famós que jo. I li van donar la subvenció a ell. D’avant d’aquest panorama, jo l’any 1987 tenia una família amb fills, un pis que estava pagant, i em vaig dir: “Què faig, m’endeuto i faig una altra pel·lícula?”. Com que vaig veure que no era el moment vaig decidir deixar-ho.
L’Ajuntament de Sant Feliu, gràcies a la pressió ciutadana, va comprar l’antic cinema Guinart, que va tancar l’any 2004, i el va reconvertir en l’actual CineBaix. Tu que has vist desaparèixer cinemes com el Savoy, el Versalles, el Garbí, la Joventut, la Federació, el Foment ... com és que aquí a Molins de Rei no es va fer una cosa semblant?
L’any 1974 va tancar el cinema Savoy i a l’espai de l’antiga sala s’hi va instal·lar un negoci de rentat de cotxes. Quan aquest negoci va plegar, farà uns vuit anys, vaig fer una proposta a l’Ajuntament de recuperar l’antic cinema i fer-hi a nivell municipal una sala on es pogués fer de tot, cinema comercial, infantil, pel·lícules de cineclub, ... vaja el mateix que el CineBaix fa ara. La qüestió tècnica estava solucionada, perquè jo ja tenia els aparells de projecció, l’Ajuntament només havia de comprar la sala i adequar-la renovant butaques, etc, però no vaig obtenir cap resposta. En canvi, l’Ajuntament de Sant Feliu s’hi va abocar de valent. Va comprar el local em sembla que per 220 milions de pessetes, es fa càrrec de les despeses corrents de llum, aigua, etc, i en definitiva fa un gran esforç perquè Sant Feliu tingui cinema. Aquí, en canvi, no hi ha hagut mai aquesta predisposició. Fins i tot fa deu anys, quan hi va haver la reconversió del cinema analògic al digital, vam presentar una proposta amb el Raül Carretero perquè l’Ajuntament de Molins de Rei comprés un projector digital per poder-lo fer servir a la vila per al cinema de terror, per al cineclub, i pel que fes falta. Ara han baixat de preu però en aquella època aquests projectors valien molts diners, se n’anaven als 50.000 euros, i el Raül –que llavors era tècnic municipal de cultura- va redactar un dossier molt complet sobre com es faria l’amortització de la inversió, etc. El cas és que no hi va haver manera, el projecte no va aconseguir ni entrar a l’ordre del dia del ple municipal!
A part de la teva empresa de serveis audiovisuals, ara et dediques en cos i ànima al “Cineclub Hal 2002”, una de les entitats que avui manté viva la flama de les projeccions regulars de cinema a Molins de Rei.
Quan vaig anar a recollir el premi “Trajectòria” a la gala dels Premis de Ràdio Molins de Rei vaig desfogar-me davant de totes les autoritats i de tothom que omplia el Foment. Recordo que vaig dir que no podia ser que les entitats de la vila, quan volien projectar una pel·lícula, haguessin de llogar tots els equips perquè no existeix a nivell municipal cap sala de cinema. Quina sala municipal tenim per a que les entitats puguin fer les seves coses relacionades amb el cinema? La sala d’actes de la Biblioteca El Molí? La del centre cívic de la Federació Obrera? Aquests llocs no reuneixen les condicions adequades per veure una pel·lícula. Però a Molins de Rei sempre ha estat així. L’Ajuntament reparteix els diners entre les entitats privades i que elles facin la cultura! Per exemple, a La Peni, si els del “Cineclub Hal 2002” podem programar pel·lícules és perquè tot el material tècnic, des del projector fins els equips de so, són meus i els poso jo sense cobrar res. El nostre cineclub seria inviable si cada cop haguéssim de llogar el projector digital, els equips de so, sumar-li el cost de les pel·lícules, ... Amb els 3.000 euros que rebem anualment de subvenció municipal i la recaptació de les entrades no n’hi ha ni per començar. A veure, jo soc un boig del cinema i faré tot el que calgui perquè el cinema a Molins de Rei no mori mai.
Vols afegir alguna cosa per cloure l’entrevista?
Si no fem cinema al poble i a les escoles perdrem tots els potencials valors del futur. Un dels escolars que va assistir als cicles de “cinema a les escoles” que organitzàvem nosaltres durant els anys setanta i vuitanta és l’Albert Galera, avui escriptor i crític de cinema. L’Albert sempre explica que si avui es dedica a aquest món és, en part, per la impressió que li va causar una pel·lícula que va veure de petit en un d’aquells cicles: “Dersu Uzala” (1975), del director Akira Kurosawa.
