Maria Casals, secretària d'alcaldia: "En un Ajuntament és molt important tenir una visió de conjunt"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 585, maig 2023, pàg. 18-19


 Maria Casals Ollé (Molins de Rei, 1957) va treballar gairebé quaranta anys a l’Ajuntament, la major part dels quals com a secretària personal de set alcaldes diferents. El 18 de maig de l’any 2022 es va jubilar i dos dies després rebia el Premi Trajectòria de Ràdio Molins de Rei per votació popular. Aprofitem que som en període electoral per conversar amb una de les persones que ha tingut durant molts anys una visió privilegiada del conjunt de la Casa de la Vila.






Ara ja fa un any que ets jubilada. Com prova aquesta nova etapa? 

 Molt bé, de veritat. A mi m’agradava molt treballar i ferla feina que feia, i la feia amb intensitat. Però ara no la trobo gens a faltar. Segurament perquè vaig poder fer un bon traspàs a la persona que ara fa aquesta feina, i llavors te’n vas, com si diguéssim, tancant bé la paradeta.


Tu treballaves en el món de la construcció, vas quedar-te sense feina el 1982, i vas presentar-te a unes oposicions d’auxiliar administratiu a l’Ajuntament. 

 Era una convocatòria en la que només hi havia una plaça i diverses persones de la casa que s’hi presentaven, també molta gent de fora. En aquella època hi va haver una fallida del món de la construcció i hi havia molt d’atur. Jo era la primera vegada que feia oposicions perquè mai m’havia passat pel cap treballar a l’Ajuntament, va ser una amiga que ja hi treballava que em va animar. Hi havia una prova de mecanografia, una exposició oral davant d’un tribunal i un supòsit escrit. Els temes es triaven per sorteig d’un temari que en tenia 60! Vam començar a les vuit del matí i no ens van donar el resultat fins passades les tres de la tarda. Recordo tornar a casa molt contenta perquè tornava a tenir feina!


Vas entrar a treballar d’auxiliar administrativa l’1 de març del 1983, en el que era el segon mandat de l’Antònia Castellana del PSUC. Quin Ajuntament et vas trobar fa 40 anys? 

 Era petitet en comparació al d’ara, que ha crescut moltíssim. Estava dividit en diverses àrees: Secretaria, Intervenció, Dipositaria -que ara es diu Tresoreria-, i els Serveis tècnics. En aquests darrers hi havia Urbanisme, Obres i la part d’Activitats. De fet, tota l’actual Àrea de Sostenibilitat i Territori que ara es troba als baixos de l’antiga biblioteca Pau Vila, i que abans estaven ubicats a la planta de dalt de l’edifici de l’Ajuntament de la Plaça Catalunya.


Com a auxiliar administrativa, a quina àrea et va tocar començar a treballar? 

 Els auxiliars administratius érem a l’Àrea de Secretaria de l’Ajuntament i fèiem part de la feina que ara es fa a l’Àrea de Serveis a les Persones. També donàvem suport administratiu a les regidories. A mi em van adjudicar el regidor de Cultura, Julià Canals, i el regidor d’Esports, Joan Janés. El més important de tot és que allà vaig aprendre -i em va quedar molt clar- que el funcionari i el polític fan un servei públic. No me n’he oblidat cap dia de la meva vida laboral. Cap dia. I això ho vaig aprendre aquells primers anys en què tot s’estava fent amb l’Antònia Castellana.


Et refereixes a que en aquella època s’estaven organitzant molts serveis nous? 

 Sí, com ara la Llar Municipal d’avis, el Servei de Planificació Familiar… i tot amb una nova manera de fer. Si venia una persona del poble -que podies conèixer o no-, i t’explicava un problema d’habitatge, aquella persona rebia assessorament per part del secretari municipal, o de qui fos, malgrat no existir una Oficina Municipal d’Habitatge com ara. Sempre que he atès una persona he intentat solucionar-li el problema. En primera instància si he pogut, i si no, amb els companys que tenien el seu expedient entre mans. Aquestes coses les vaig aprendre llavors i ja et queda dins.


Quatre anys després, l’alcalde Casimir Boy, del Partit Socialista, et va nomenar la seva secretària personal. Vas quedar parada? 

 El Casimir Boy havia guanyat les eleccions del 1987 i va proposar-me que fos la seva secretària, i això té la seva part d’anècdota: a banda dels temes de cultura i esports, que he esmentat abans, també portava els temes del Mercat municipal i dels Encants, i els portava directament amb l’alcaldessa Antònia Castellana, perquè ella, pels motius que fossin, havia assumit aquelles competències en lloc de delegar-les en un regidor. I recordo que el dia que el Casimir em va cridar al seu despatx jo m’havia preparat un dossier sobre el Mercat Municipal, perquè estava convençuda que em cridava per parlar d’allò. El cas és que em va cridar un divendres quan faltava només mitja hora per plegar, i vaig pensar: “No ha tingut cap altra estona en tot el dia perquè ara haguem de fer això?”. Quan em va proposar de ser la seva secretària sort que estava asseguda, perquè no m’ho esperava de cap de les maneres, en absolut. Em va dir que m’ho pensés durant el cap de setmana. Per una banda era un repte, però també m’inquietava no haver fet mai aquella feina, que no sabia ben bé què s’esperava de mi, i que no hi havia ningú per fer-me un traspàs de tasques com cal.


Tanmateix li vas dir que sí? 

 Vaig acceptar el càrrec, però li vaig fer saber que ell no havia estat la meva opció de vot i vaig demanar que en el meu nomenament constés que entre ell i jo no hi havia cap vincle polític. Una altra cosa que li vaig dir és que no tenia formació en protocol i que amb aquest tema no m’hi veia en cor, tot i que passat el temps també me’n vaig fer càrrec. Va ser amb l’alcalde Josep Janés, quan ja érem dues companyes i el de Comunicació. I així van anar passant els anys fins a arribar a l’equip actual. Tornant a en Casimir Boy, crec que es va deixar aconsellar per algú que em coneixia una mica més.


I has sabut mai qui et va recomanar?

Sí, sí que ho sé. L’any passat vaig fer una festa de comiat per la jubilació i hi vaig convidar persones d’aquells inicis. A una de les regidores que havia tingut un paper important durant el mandat d’en Casimir Boy, del 1987 al 1991, li vaig comentar: “No m’ho has dit mai, però crec que la feina que he fet durant tants anys te l’he d’agrair a tu.” Em va dir que sí, que era cert. Ara, no sé si vaig ser la primera opció o no.


Devia ser un canvi molt fort? 

 Sí, perquè vaig haver d’anar aprenent la feina pel meu compte i era molt diferent del que havia fet fins llavors. Jo venia d’un lloc de treball en què portava expedients del Mercat Municipal i dels Encants, com les renovacions, les altes i les baixes. Després, quan el regidor d’esports o el de cultura et deien que havies de demanar una subvenció preparava un memoràndum, o si començaven els cursos de natació escolar em tocava preparar unes cartes per enviar. El que vull dir és que venia d’una feina molt tangible que si no s’acabava es continuava l’endemà. En canvi, la nova feina de secretària personal de l’alcalde era de gestió. Havia de saber prioritzar els assumptes, procurar que cap tema no quedés aturat, i sobretot tenir l’agenda de l’alcalde al dia, perquè si no és impossible agendar actes, entrevistes o reunions. Quan et proposen un dia per una trobada has de tenir molt clar si aquella estona l’alcalde la té lliure o la té ocupada. I això vol dir tenir-ho tot molt al dia, perquè d’imprevistos interns i externs en tens molts i has de poder donar -hi resposta.


Diuen que el mot secretari ve de “secret”, de persona que sap guardar secrets. Què hi ha de veritat en això? 

 Més que guardar secrets el que cal és tenir una certa contenció de la informació. Una persona que fa les funcions de secretari ha de tenir la confiança del seu cap, o de la seva cap, i ha de correspondre amb la discreció. Molins de Rei és un poble petit, i a la Ràdio, o en qualsevol conversa, a vegades sembla que hi hagi gent que d’un determinat tema en sàpiga més que no pas els que l’estan portant. I a vegades tu hi ets present i sents que diuen coses imprecises, però et toca ser un convidat de pedra, perquè podries aclarir-ho, però no és el teu paper ni la teva responsabilitat. Segurament, amb bona fe, volent aclarir les coses potser les emboliques encara més. A tots ens agrada quan ens expliquen una cosa poder dir: “Això ja ho sabia”. Però no passa res si ho saps i no dius que ho saps. Ser secretari t’ajuda a saber tenir el teu ego en un lloc ben posat. D’altra banda, això de “guardar secrets” és molt relatiu, perquè ara està molt de moda parlar de “transparència” però a l’Administració sempre hem hagut de rendir comptes de les nostres accions. 


Set alcaldes diferents vol dir set persones amb diferent tarannà… 

 És clar, durant aquests anys he après a treballar d’acord amb els criteris que ha marcat cada alcalde. Per exemple, a aquella persona que demana per l’alcalde i li respons “no està disponible”, no cal especificar-li si en aquell moment l’alcalde es troba al despatx o no, això és irrellevant per a qui el demana. Potser el que truca es pensa que fer d’alcalde és única i exclusivament estar-se al despatx, i en canvi, aquell alcalde concret potser creu que ha d’estar tot el dia al carrer. D’altra banda, cada alcalde ja t’indica quins són els temes que assumirà directament i quins s’han de delegar als regidors. I això sí que cal saber explicar-ho al teu interlocutor.


Tothom destaca la teva eficiència.

 Quan una persona m’explicava el seu problema i em demanava de parlar amb l’alcalde, jo m’avançava i ja parlava amb el tècnic o amb el regidor d’aquella àrea, per tenir la informació adequada. Llavors, quan jo li comentava a l’alcalde la petició d’entrevista d’aquella persona -o entitat o empresa-, li traslladava la informació i l’alcalde decidia. En aquesta feina és molt important tenir una visió de conjunt. Quan et ve una persona per un tema i tu te n’adones que allò pot derivar en un problema important, has d’entomar-ho ràpid abans que la pilota es faci més grossa. El teu paper com a funcionari és molt important. És veritat que a vegades hi ha companys i companyes que potser aquesta visió de conjunt no la tenen tan clara i es limiten a fer la seva feina, o potser han rebut ordres de limitar-se a fer la seva feina, que això també passa.


Quins són els set alcaldes que t’han fet confiança perquè fossis la seva secretària personal? 

 Mira, per ordre: Casimir Boy, Josep Janés, Ivan Arcas, Víctor Puntas, Xavi Paz, Joan Ramon Casals i Ramon Sánchez.


Canviaria la política municipal si al capdavant de l’Ajuntament hi hagués la sensibilitat d’una dona? 

 Això de la sensibilitat no acabo d’estar plenament convençuda que tingui a veure en ser dona o home. De fet, jo crec en les persones i els equips. Hi ha una persona que ha de liderar, això és claríssim. Però per mi saber liderar és no tenir recança perquè al teu equip hi hagi gent més qualificada que tu en determinats temes. Jo crec en aquesta mena de líders, siguin homes o dones. Els egos fan més nosa que servei.


Què li demanaries al nou alcalde/alcaldessa que surti de les properes eleccions? 

Que les accions que realitzi siguin per millorar el municipi i sobretot que toqui de peus a terra. Per exemple, a mi m’agrada molt que a Molins de Rei hi hagi jardins, però m’agradaria que els que hi hagi estiguin ben cuidats. Per tant, cal tenir els jardins que puguem mantenir i trobar els recursos per ferho. També li demanaria que tingui present la memòria de la vila, el camí que hem fet per arribar on som ara. Això no s’ha d’oblidar i s’oblida de vegades. Per exemple, ara s’ha enderrocat el Parc Pont de la Cadena i m’ha dolgut que es perdin tots els elements que tenien un sentit perquè simbolitzaven l’antiga confluència del Rec vell i el Canal de la Infanta. Trobo extraordinari que ara s’hi faci un bosc urbà però vaig pensar que d’alguna manera estem esborrant la memòria. Per això, al nou alcalde, sigui home o dona, li demanaria que tingui sensibilitat i valori les coses que ens defineixen perquè sinó ens anem desdibuixant. D’altra banda, també trobo que els propis vilatans no lluitem prou per reivindicar segons quines coses.






Mercè Solé: "La seguretat a la feina no és un tema menor, a Espanya cada dia moren dues persones per accident laboral"


 El Dia Mundial de la Seguretat i Salut al Treball és un dia internacional que se celebra cada any el 28 d'abril per tal de fomentar la seguretat i salut laboral. L'any 2003 l'Organització Internacional del Treball (OIT) va començar a celebrar-lo, però els primers van ser la Federació de Sindicats dels Estats Units, l'any 1989, quan van declarar el 28 d'abril "dia de la memòria dels treballadors per honrar els centenars de milers de persones treballadores assassinades i ferides a la feina cada any”.

 En parlem amb la Mercè Solé, membre de l'equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista





[ Programa Obrint Camins del 26-4-2023 ]




La Peni acull la 7ª Mostra dels Premis VOC de cinema

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 584, abril 2023, pàg. 17



Joan Domènech i Alícia Bueno van presentar la projecció



 Emmarcat en la 7a Mostra dels Premis VOC d’Òmnium Cultural, el passat dissabte 11 de març es va realitzar al Teatre de La Peni la projecció d’una part dels curtmetratges finalistes. En concret, els assistents van poder visualitzar cinc curtmetratges finalistes de la secció del festival titulada “Abismes quotidians”.


 L’acte va ser presentat per Alícia Bueno i va comptar amb la col·laboració del crític cinematogràfic Joan Domènech, el qual va celebrar la iniciativa de la secció local d’Òmnium per tornar a portar a la vila el festival VOC. En finalitzar el visionament, el públic va poder participar en un col·loqui conduït pel mateix Domènech, on, entre d’altres, es va destacar la qualitat dels curtmetratges finalistes.


 La gala de lliurament del premis VOC es va realitzar el dilluns 20 de març a la Casa Rius de Barcelona i va donar la casualitat que tres dels cinc curmetratges que es van poder veure a Molins de Rei van resultar premiats: “Dancing with Rosa”, de Robert Muñoz, va rebre el premi del jurat jove Filmin i el premi del públic al millor curtmetratge documental; “Demà ho deixem”, de David Moragas, va rebre el premi de millor ficció; i “Ara crema”, de Núria Gascon, el premi al millor curtmetratge documental.


 Els Premis VOC -versió original en català- es celebren anualment i són organitzats per Òmnium Cultural per estimular la producció de continguts audiovisuals de qualitat en llengua catalana, contribuir a la seva difusió i ampliar-ne el públic. La 7a Mostra es va realitzar en més de vuitanta sales de cinema de tots els Països Catalans i va comptar amb la participació de més de 6.700 espectadors.






La Peni va ser una de les vuitanta sales participants de la 7ª Mostra dels Premis VOC de cinema







Isabel Garcia Castellet: "Quan obrim l'aixeta de la dutxa es perden 5 litres d'aigua mentre esperem que ragi l'aigua calenta"

 

 Del 20 de gener al 19 de febrer d’aquest any 2023, els molinencs Isabel Garcia Castellet i Francesc Parra Carbonell van fer una travessa en vehicles 4x4 per l’Àfrica. Van partir de la població de Tànger, i durant un mes van travessar el Marroc, Mauritània, Senegal i Guinea Conakry. Entre l'anada i la tornada en total van fer 11.500 Km.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista









[ Programa Obrint Camins del 12-4-2023 ]



Òmnium Molins de Rei organitza una trobada per impulsar l’ús del català


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 584, abril 2023, pàg. 17




Marina Tomàs presentant la trobada per impulsar l'ús social del català



 El passat dissabte 25 de febrer, la secció molinenca d’Òmnium Cultural va organitzar una trobada oberta a entitats i veïns de la vila per impulsar l’ús social del català. L’acte va ser presentat per Marina Tomàs d’Òmnium Cultural Molins de Rei, i va ser conduït per Carles Palau i Puig, membre de Tallers per la llengua, una entitat que treballa per desenvolupar l’assertivitat lingüística dels catalanoparlants. 


 Palau va començar la seva intervenció afirmant que “saber-nos la lliçó i estar molt conscienciats” no garanteix que parlem el català en totes les situacions en les que el podríem parlar “pel que no som davant d’una qüestió de consciència sinó de conducta, que cal enfocar des de la psicologia”. A continuació, per demostrar que és possible parlar en català a un interlocutor que et contesta en castellà, els participants van ser agrupats per parelles i durant un minut van haver de mantenir una conversa “autènticament bilingüe” parlant un membre de la parella en català i l’altre en castellà. “Dirigir-nos sempre en català al nostre interlocutor només és una qüestió d’hàbit que al final surt tan automàtic com cordar-se les sabates”, va reblar el conferenciant.  




Carles Palau, de Tallers per la llengua, va conduir la primera part de la trobada



 Tot seguit va explicar una història sobre un país imaginari on hi vivien només quatre persones. Tres d’elles –A, B i C- tenien com a llengua familiar el veridià, la llengua pròpia del país, mentre que D en tenia una altra, el cramoví. “El curiós és que les tres primeres persones tenien un hàbit profundament arrelat: quan es trobaven amb D, se li adreçaven sempre en cramoví, i aquest, acostumat a aquest tracte, utilitzava sempre i en tot lloc la seva llengua. Quan es demanava als veridianoparlants la raó d’aquest hàbit, donaven explicacions diverses: que sempre ho havien vist fer, que ho consideraven una mostra de bona educació, que tant els era parlar en una llengua com en l’altra... Després d’unes quantes generacions, i a causa de la presència majoritària del cramoví a nivell social, la composició demogràfica i lingüística d’aquest país imaginari va canviar, de manera que dos dels quatre habitants del país (A i B) tenien com a llengua familiar el veridià, mentre que els altres dos (C i D) hi tenien el cramoví. Tothom era capaç d’expressar-se en qualsevol de les dues llengües però l’hàbit de passar-se al cramoví quan aquesta era la llengua de l’interlocutor persistia. Finalment, al cap dels anys, va esdevenir un fet tan inusual parlar en veridià pel carrer que ni els mateixos parlants d’aquesta llengua es reconeixien entre ells, de manera que utilitzaven sempre, per defecte, el cramoví. Arribats a aquest punt, amb la llengua completament desapareguda de l’espai públic, va culminar el procés de substitució lingüística del veridià pel cramoví.” 




Un moment del treball per grups que es va fer durant la trobada



 Segons el ponent de Tallers per la Llengua, “si volem garantir la continuïtat del català com a vehicle d’interacció social sols ens queda una alternativa: deixar de passar-nos al castellà quan aquesta és –o ens ho imaginem– la llengua del nostre interlocutor. Només que totes les persones catalanoparlants es mantinguessin en català i sols canviessin de llengua quan sabessin del cert que l’interlocutor –perquè així els ho expressés– no els pot entendre, ja hi tindríem molt de guanyat”. Continuant amb la història del país imaginari, Carles Palau va demostrar combinant matemàticament les lletres A, B, C i D, que “si els veridianoparlants no canviessin de llengua obtindrien una conversa en veridià, una en cramoví, i nou de bilingües on cadascú utilitza la seva llengua” amb el que “es frenaria el procés de substitució, ja que les dues llengües tindrien la mateixa presència social”. 


 Tenint en compte que el grau de coneixement de la llengua catalana és del 94,6%, “mantenir-se en català és completament possible i viable” i va proposar a l’audiència aplicar gradualment la tècnica del semàfor: “Si l’interlocutor no ens demana explícitament que li parlem en castellà tenim el semàfor verd per continuar parlant en català.” I és que, segons Carles Palau, en la majoria de situacions ens passem al castellà perquè pensem que no ens entendran, o per prejudicis basats en l’aspecte del nostre interlocutor o per la seva posició de poder: “Si mai el semàfor es posa de color taronja o vermell ja decidirem què fem, però primer comencem per no canviar de llengua en totes les situacions que tenen el semàfor de color verd!”, va exclamar.


 La segona part de la jornada va consistir en un treball per grups, les conclusions del qual es faran arribar a la seu nacional d’Òmnium Cultural en el context de la campanya “Treu la llengua”. La trobada és va celebrar a la sala d’actes del Centre Excursionista Molins de Rei, i entre els assistents hi havia molinencs i molinenques a títol individual, així com representants d’entitats com ara el Club Natació, l’Associació de Veïns Bonavista-El Mas, o el grup Teatre 15 Arcades, entre d’altres.





Posada en comú del treball per grups