Albert Gusi, artista participant del programa "En residència" en un institut d'alta complexitat: "No ens podem permetre com a societat que aquests joves no formin part del sistema educatiu"


 Avui parlem dels centres educatius de màxima complexitat amb l'artista visual Albert Gusi, el qual va conviure durant tot un curs amb vint-i-quatre adolescents de l'Institut Rec Comtal, del barri barceloní de Trinitat Vella, a través del programa En residència, una iniciativa pionera de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i el Consorci d'Educació de Barcelona (CEB). 



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista



 El Departament d'Educació de la Generalitat classifica els centres educatius que hi ha a Catalunya segons si la seva complexitat és estàndard, mitjana, alta o màxima. Els criteris i els indicadors que s'empren per ordenar i agrupar els centres educatius segons la seva complexitat són:

Nivell d’instrucció de pares i mares dels alumnes del centre.
Nivell d’ocupació de pares i mares, incloent els que són a l'atur i no cotitzen.
Nivell d’immigració originària de països en desenvolupament.
Nivell d'alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (p. ex. provocades per alguna discapacitat, transtorn o malaltia) o que presenten necessitats derivades d’altres situacions (altes capacitats, falta de domini de la llengua vehicular, risc d’abandonament, alumnat de nova incorporació, etc).

 L'objectiu de tot plegat és identificar quins són els centres educatius amb més alumnes provinents de famílies vulnerables i que, per tant, es troben en una situació socieconòmica d'alt risc social que els pot negar les expectatives de futur. Un cop identificats aquests centres, l'administració fa una discriminació positiva i dóna més recursos humans i materials a aquestes escoles i instituts per atendre aquest alumnat. 

 La finalitat última és garantir la igualtat d’oportunitats, i el dret a una educació inclusiva, equitativa i de qualitat com a pilar indispensable i fonamental per trencar els cercles de pobresa. Actualment, a Catalunya, segons el Consorci d’Educació, existeixen 329 centres públics de màxima complexitat i 309 d’alta complexitat. En total 638 escoles i instituts on la situació socioeconòmica de gran part de l’alumnat obstaculitza el seu procés d’aprenentatge.

 

 L'Albert Gusi i Las va néixer a Castellbisbal l’any 1970. Fotògraf de formació, de seguida va fer creacions d'art contemporani vinculades al territori i al paisatge. Al llarg de la seva carrera ha exposat la seva obra a nombroses llocs i té publicacions on s’expliquen i es documenten les seves accions d'art en el territori. Organitzador del festival Panoramic, de Granollers, i del NYS Polígon Arts que vincula indústria i cultura contemporània, recentment ha comissariat la cinquena edició de la biennal internacional Andorra L'Andart.  







 Albert, ja hem dit a la introducció que t'hem convidat al programa no per parlar d'art, sinó perquè un bon dia et proposen fer un projecte amb joves d'un institut d'ensenyament secundari de màxima complexitat. Com, qui, quan i per què et van venir a buscar tu?

 Hi ha un programa que treballa l'Ajuntament de Barcelona a través de l'ICUB, l'Institut de Cultura de Barcelona, que es diu "En Residència". Aquest programa consisteix en fer residir un artista en un centre educatiu públic de secundària de Barcelona, perquè intervingui i porti, durant tot un curs, un projecte artístic amb els alumnes. A mi em van fer aquest encàrrec precisament perquè el meu bagatge semblava que podia encaixar amb el centre que se m'havia signat, l'Institut Escola Rec Comtal del barri de Trinitat Vella. Un institut-escola de nova creació que neix de la fusió de dues altres escoles i centres i que, per la seva ubicació, pel seu tarannà i per la seva trajectòria és, com bé has dit, de màxima complexitat. El que aquí desenvolupo és tot un programa artístic -perquè estem parlant d'art i d'art contemporani- amb alumnes de primer de l'ESO, que són els que tenen 12-13 anys, si bé algun d'ells era repetidor i en tenia 14 d'anys. 


Com prepares aquest projecte?

 Aprofito per dir que és una sort haver pogut participar-hi. Fou tot un repte i -amb confiança- mai he tingut tants nusos a l'estómac com a l'hora de treballar amb aquest col·lectiu de nois i noies. Ha estat un any sencer, de setembre a juny, el que dura un curs escolar, intensíssim, intentant seduir-los perquè el món de l'art no els hi sigui estrany. Oferir-los una plataforma de coneixement, d'aprenentatge, a través d'unes dinàmiques que plantejo precisament allà, on ells són i on ells viuen, i on ells treballen, que és el barri de Trinitat Vella. Per ubicar-vos us diré que, si ara ens aixequéssim en globus des de la plaça epicentre d'aquest barri, veuríem que a mida que anem pujant a l'esquerra hi tenim l'Avinguda Meridiana, per on entren i surten milers de cotxes i que, per tant, ja és una barrera. Des de dalt del globus veuríem que aquest barri està enclaustrat -només té una porta d'entrada o dues-, i que està enclastat allà en un racó, envoltat de grans vials que s'han fet perquè nosaltres puguem sortir i entrar de la ciutat amb cotxe. Això ja marca i determina.

 Jo tinc un projecte cultural que, com bé has dit a la presentació, ve del món del paisatge o de l'art i de les implicacions en el territori, i em semblava que aquests nois i noies podrien treballar l'aproximació al riu Besòs. Aquest riu passa a cent metres justos d'on ells viuen, però malauradament no hi ha cap connexió directa entre el barri i el riu. El Parc Fluvial del Besòs és un espai públic ubicat al llarg dels darrers nou quilòmetres de llera del riu Besòs, des de la confluència amb el riu Ripoll fins la desembocadura al mar Mediterrani. Amb una superfície total de 115 hectàrees és un dels espais verds més importants de la regió metropolitana de Barcelona, sobretot si es té present la seva ubicació formant part del continu urbà de les ciutats de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Montcada i Reixac. En canvi, ells, no l'han vist mai, i això que les lleres estan acondicionades amb carrils-bici, camins de passejada, àrees de lleure ... En definitiva, un espai de cultura, de coneixement i de biodiversitat, i per això vaig plantejar a l'equip de l'Institut de Cultura de Barcelona, i a l'equip de docents del centre, que treballar la naturalització d'aquest espai, l'aproximació d'aquests joves a aquest lloc, era una bona idea. Per què? Perquè ells no hi tenen un accés directe. El meu somni era obrir un espai, reivindicar el riu com a part del barri i reivindicar el riu com un lloc de lleure també per a ells. Aquest era el projecte i aquest era l'objectiu. El que va esdevenir després va ser tota una altra cosa per  les dinàmiques educatives i socials dels propis alumnes ...


Anem a pams. És el teu primer dia en aquest institut de màxima complexitat. Quants joves tens al teu càrrec i quina és la teva primera impressió en veure'ls?

 Quan dic que és una sort haver tingut l'oportunitat de participar d'un projecte d'aquest calibre és perquè és una realitat social que jo mai m'hauria imaginat que existia -malauradament-, i a la qual mai m'hi havia enfrontat. Al llarg de la meva vida he fet conferències i mil històries amb col·lectius de tota mena, però el repte de seduir des del món de l'art els joves de l'institut de Trinitat Vella era majúscul. Són joves d'orígens diversos, són els nous catalans, són el futur del nostre país, i per tant, sento que m'hi dec a ells. Tanmateix, només començar copso que les seves formes d'interpretar, les seves dinàmiques, el que ells entenen d'estar al barri, el que ells entenen del propi barri, com es descriuen ells i com descriuen les dinàmiques del barri, són una sorpresa estratosfèrica per a mi. Però alhora he fet un aprenentatge. Jo aprenia d'ells veient com s'explicaven, com es movien, els argots que tenien, les seves actituds a l'hora de treballar ... Eren un col·lectiu de vint-i-quatre nois i noies. Era fantàstic perquè teníem gent del Pakistà, de Nigèria, d'Algèria, del Marroc, gent de la República Dominicana, de Colòmbia ... Totes aquestes ètnies, evidentment, són allà al barri. Pel que sigui els hi ha tocat viure allà. 


Ells són nascuts aquí? Des del centre et van informar de quina realitat et trobaries?

No tots, no tots havien nascut aquí. Hi havia casos d'alumnes que havien vingut amb pastera, i d'altres que havien vingut per l'aeroport ... Des de la direcció sí que em van explicar que tot allò de dolent que em pogués imaginar que li pugui passar a un jove de dotze o tretze anys era molt possible que a ells els hi hagués passat. És a dir, situacions de marginalitat, de pobresa, de violència, famílies complexes, de pares i mares poc presents i amb un cert grau d'agressivitat, pisos petits, compartits amb més d'una família, amb llits de dormir de dia un i de nit un altre, o compartint el mateix llit amb els germans ... Tot això era possible i era probable que els hi estigués passant. Com us podeu imaginar la realitat social que viuen aquests nois i noies és molt diferent del nostre context.


Quina és la primera proposta de treball que els fas? Tu entres a l'aula i dius: "em dic Albert", o has de parlar en castellà perquè no t'entenen?

 No, el català és la llengua vehicular al centre i a tot arreu. El català l'entenen, però és veritat que hi havia un parell d'alumnes que acabaven d'arribar dels seus països i, és clar, aquests no podien entendre res. Com que jo vinc del món de l'art contemporani vinculat al territori i al paisatge, el primer que faig és explicar-los d'on vinc, ensenyar-los la meva obra, i explicar com interpreto i entenc l'art contemporani en relació amb el paisatge. Quina és la primera sorpresa? Doncs que aquests nois i noies no coneixien la serra de Collserola que la tenen a tocar. No coneixien la serra de Marina, que només que aixequin el cap la tenen allà mateix. Ja no diguem el Montseny, que a través de la vall del Besòs es pot intuir i es pot veure. Per descomptat no sabien què era la muntanya de Montserrat, ni molt menys el Pirineu. Per tant, això em fa pensar on soc i què està passant. Llavors els vaig preguntar: "Què coneixeu?". I la resposta a aquesta pregunta va ser tan bèstia, i tan potent alhora, i tan absorbent, i tan sorprenent, que és que tampoc coneixien el centre de la ciutat de Barcelona. És a dir, mai havien anat a la plaça de Catalunya o a les Rambles. Això m'ho va fer replantejar tot de bon començament.


A partir d'aquí, quina és la primera proposta que els fas i com funciona?

 La primera idea, que era intentar entendre que el riu era un lloc de lleure i de coneixement, de seguida veig que no la puc portar a terme, i el que faig és fer-los dibuixar. Que cada jove expliqui com viu el barri a partir del dibuix. I comencem aquí tot un procés que dura setmanes per ubicar-nos, és a dir, ells dibuixen en un mapa gegant on són les seves cases, on són les seves famílies i els seus llocs de treball, on són l'Escola i l'Institut, on són les seves places, els llocs on passen coses atrevides, divertides, boniques, i on són els llocs on passen coses no tan divertides, o no tan boniques i menys agradables. Això em permet tenir un retrat d'aquests joves, quins són els seus recorreguts pel barri, quins són els seus horaris ... perquè ells van dibuixant aquests carrers i aquestes places on passa la seva vida. I me n'adono que la seva vida passa a tocar del centre escolar, i que, per tant, interactuen poc, que són unes vides molt tancades en aquell propi barri, que malauradament és un barri petit i, com us deia, poc oxigenat. Com a molt algú havia anat fins el centre comercial de La Maquinista! Insisteixo, és ben segur que hi ha d'haver altres realitats al barri de Trinitat Vella molt més lluminoses, però el que jo us estic explicant és la meva experiència amb aquest col·lectiu de nois i noies.


Com ho fas això, Albert, entres a l'aula i els hi reparteixes papers i bolígrafs perquè dibuixin?

 Sobre l'aula, una de les primeres coses que em sorprenen és que el mobiliari no està pensat per ells. Les taules i les cadires són massa petites pel seu desenvolupament físic! Això és un mal de cap i està mal resolt. Per això cada dia belluguem les taules al voltant meu. Val a dir que en aquestes sessions no estic sol, m'acompanyen un mediador i un docent, i a vegades dos. Hi ha dies que som quatre adults per quinze alumnes! 


No has dit que eren vint-i-quatre alumnes? 

 Sí, però molt sovint no hi són tots. El nivell d'absentisme era alt i notori. Però l'equip adult sempre érem els mateixos. Mai hi havia una persona sola i sempre érem un mínim de tres.


I amb tots els dibuixos a les mans, què fas?

 Amb tots els dibuixos a les mans descobrim per on es belluguen, quines són les seves inquietuds, quines són les seves necessitats, quins són els seus recorreguts pel barri, quins són els seus horaris ... I això em va permetre, aleshores sí, sortir de l'aula i implementar el projecte artístic al barri, pintant els seus noms a les places, i escrivint les seves inquietuds i el què pensen en els espais. Em va sorprendre que la seva percepció és que viuen en un barri amb molta immigració. Fixeu-vos, ells veuen que el barri té molta immigració quan ells també formen part d'aquest procés migratori! És un barri on les diverses confessions religioses viuen les unes amb les altres, però sense relacionar-se. També els diversos orígens porten dinàmiques de consum diferents, i tot això ho vèiem dins l'aula: els col·lectius llatinoamericans potser interactuen menys amb els nord-africans, però en canvi els nord-africans amb els del Pakistan sí, en fi, que tot això va anar sortint i va anar apareixent a través d'aquest treball que vam fer.


Què vol dir que escrivien el seu nom i les seves inquietuds a les places i en els espais? 

Ho feien amb guixos, eren treballs d'art efímer. Pintàvem en places i carrers on ells abans havien dit que eren els seus espais de lleure, o llocs que havien dit que no els agradaven, o que els feien por, o que a les nits no hi anaven. La idea era identificar aquell lloc i aquell espai que no els agradava, i fent aquesta acció de sortir en col·lectiu a pintar era com cridar i reivindicar, com una manera de manifestar-se i  dir: "Aquest lloc, a nosaltres, joves de dotze i tretze anys, no ens agrada." També vam sortim al barri a fer entrevistes als veïns i veïnes perquè diguessin què en pensaven del barri, què canviarien, quines aportacions farien, i això eren preguntes que ells elaboraven i que s'atrevien a sortir i a fer-les. Fent això oxigenàvem l'escola, obríem les finestres de l'escola i permetíem que ells i elles sortissin, i al mateix temps, que aquelles opinions sobre el barri entressin dins de l'aula, en un doble anar i venir. Nosaltres, alumnes, sortim de les aules, i al mateix temps hi fem entrar dins el barri amb l'opinió dels veïns i les veïnes.


Ara m'estic imaginant una d'aquelles pel·lícules americanes en que el primer dia el professor és mortificat pels alumnes i al final es guanya el seu respecte. Ens hem d'imaginar una cosa semblant? 

 Sobretot el que era complicat és que ells entenguessin que des del món de l'art hi havia una oportunitat. És a dir, el projecte de "En Residència" -de l'Institut de Cultura de Barcelona- el que està fent és portar dinàmiques que no són habituals i, per tant, portar els joves a entendre el seu dia a dia des del món de l'art. Poques vegades tindran l'oportunitat de tenir un artista que estigui tot un any acompanyant-los per fer un projecte creatiu. Nosaltres el que vam entendre i interpretar ja el mes de juny, quan vam tancar el projecte, és que el procés era l'obra. No importava el resultat artístic, sinó que ells es plantegessin aquesta comunió entre art i comunitat, sentir aquestes ganes d'interpretar, d'explicar-se. D'altra banda, aquest projecte també els va exigir el mes de febrer presentar-lo a la comunitat educativa, o el mes de maig presentar-lo als pares i mares i altres familiars. I això van ser per a ells reptes que van haver d'entomar i afrontar. 


Però te'ls arribes a guanyar? Acaben col·laborant activament?

 Sí. I dic un sí rotund i contundent. Malauradament aquest centre aquest any no està dins d'aquest programa, no perquè no ho haguessin fet bé, sinó perquè el mateix centre per la seva màxima complexitat també requereix d'altres atencions i, per tant, d'altres responsabilitats, però sí, al final els nois i noies van participar i acabem el curs amb abraçades i petons, i amb llàgrimes als ulls, perquè el que vam viure durant un any tots els dimecres, des de les deu del dematí fins a la una de la tarda, va ser  únic, va ser màgic. El món de l'art permet entendre i jugar, i no ser tan rígids i ser més flexibles en moltes coses.


I escolta, al final te'ls emportes algun dia a fer una excursió fora del barri? 

 No vam fer cap excursió lluny, però sí que vam visitar el centre de la ciutat de Barcelona que, com he dit abans, la majoria no hi havien estat mai. Recordo que van quedar parats de les olors que, per exemple, feien les botigues del Passeig de Gràcia, unes olors molt bones que no havien sentit mai i que eren noves per a ells! L'objectiu era que coneguessin i entenguessin l'espai on estaven ubicats, i a partir d'aquí que poguessin tenir una altra mirada sobre el barri.  


Quan vam parlar per primera vegada em vas explicar coses que em van sorprendre molt, per exemple, que era difícil controlar-los quan els portaves pel carrer.

 Sí, perquè les ganes de jugar, de lleure i el seu punt d'excitació, eren màxims, i potser era complicadíssim fer-los-ho veure. Les seves actituds a vegades eren, podríem dir, agressives, que no violentes, perquè hi ha una diferència entre l'agressivitat i la violència -i a vegades l'agressivitat també és creativa-, i això a mi em sobtava molt, perquè gairebé que ens marxaven, se'ns escapaven, i no podíem arribar a controlar-los. Però potser havia de passar això en aquell context. Hi havia actituds d'ells i elles que, pel que fos, quan hi anava jo aprofitaven per alliberar toxines o comportaments tòxics que tenien dins l'aula o potser a casa. I potser ja era això el que calia, però jo ho passava malament, i l'equip mediador ho passava malament, i l'equip docent ho passava malament. És a dir, quan un alumne marxa de context, i trenca l'aula, i trenca la classe, havies d'entendre que, en aquell moment, el noi o noia amb aquella actitud també estava alliberant-se d'altres coses.


També em vas dir que pels joves de dotze anys d'origen llatinoamericà és normal portar un ganivet a la butxaca. També recordo que vas quedar esparverat de les actituds racistes i contra les dones que tenien els nois, i que aquests joves no tenen por. 

 Tot això que dius són coses que anaven sortint en l'esdevenir del propi curs. En realitat, tot això apareixia sense voler en la pròpia dinàmica de l'aula. I quan ja estàvem entrats a l'any nou, i havia passat tot el Nadal, la confiança en uns i en altres ja era màxima. I això de que alguns d'ells portaven ganivets a la butxaca t'ho explicaven ells mateixos. No vols estigmatitzar, però per alguns d'aquests joves portar un ganivet era com portar les claus de casa o portar el telèfon mòbil. La violència -i aquí sí que no parlo d'agressivitat- que exposaven i que vivien, a mi em deixava parat. L'agressivitat cap a les noies i aquest manifest antifeminisme, estar en contra dels col·lectius homosexuals, les lesbianes, el col·lectiu LGTBI ... Com pot ser que nois i noies de tretze o catorze anys, que s'han format en els nostres instituts i escoles des d'un àmbit públic, on estem destinant un munt de recursos, de mediadors, d'acompanyants, de docents, de material tecnològic -que ells tenen el seu abast i que potser a d'altres instituts no el tenen-, vegin el món d'aquesta manera? Com pot ser que no hagin estat capaços de fer el "clic" i continuar abocant tota la ràbia cap aquests col·lectius? A mi em sorprenia moltíssim. I potser el problema no és de l'escola, sinó de les llars i les comunitats on ells es belluguen. Què està passant en aquestes comunitats que fa que no vegin amb bons ulls els col·lectius homosexuals? Què està passant que la violència sigui per ells un element de solució?


Hem de recordar, estimats oients, que en molts països l'homosexualitat és delicte, especialment a l'Àfrica. I també cal tenir en compte la cultura patriarcal -independentment de la religió- que viuen a les famílies. Si veus que tota la vida la mare i les germanes són tractades com objectes de servei de la llar -per dir-ho d'alguna manera-, suposo que acabes assumint que la realitat és aquesta, i després l'escola ja pot cantar missa ... 

Sí és clar, i això és per decantament, si els fills i filles veuen això a casa és probable que ho projectin també a l'aula i al carrer. A mi, sincerament, és de les coses que em va deixar més impactat i penso que s'han de treballar. Hem d'assumir que això hi és i que, de fet, ho podem veure en actituds que es donen a vegades arreu del país. I sobre la por, penso que no tenen por perquè no tenen res a perdre. Són nois i noies en un context social i econòmic -i cultural fins i tot-, on no tenen res a perdre, i per tant, s'atreveien a subvertir moltes coses. Això de per sí ja ho comporta l'adolescència, però repeteixo, les actituds de vegades agressives dins l'aula i el més immediat que jo veia i vivia ... punyeta!, eren frapants, sí!


Aquests adolescents també deuen tenir germans més grans que ja estan fora de l'edat escolar. A què es dediquen? Això ho vas arribar a saber?

 Doncs no. No ho vam arribar a saber. Tampoc no sabíem els seus germans o germanes qui eren. Pocs explicaven això. Malauradament, el grau de complicitat amb les famílies fou mínim. Al final havien de presentar el projecte artístic que havien fet a les famílies, i vam demanar-los que pares i mares o germans vinguessin, però en varen venir molt pocs -potser perquè treballaven. Jo trobava que era important que les famílies vinguessin a veure què havien fet els seus fills i filles al centre durant tot un curs, però la realitat és que malauradament no varen venir.


Parlem dels professors d'Institut que cada dia s'enfronten a aquesta realitat de màxima complexitat, i han d'ensenyar matemàtiques, llengua o ciències naturals. Com els vas veure? 

 Hi ha episodis de tot, de docents esgotats, de docents entusiasmats, però no hi ha cap docent que no s'estimi els seus alumnes, no hi ha cap docent que no entengui que allò és una realitat i que per tant cal afrontar-la. En aquest sentit, tots els docents fan pinya, col·laboren entre ells, estan atents, i destinen energia i il·lusió per estimular els alumnes. Una altra cosa és que aquestes realitats de vegades ens superen, perquè com a individus també tenim un límit, i que potser, en superar-nos, haguem d'apartar-nos un temps per poder tornar més endavant amb les energies renovades, perquè sí que és veritat que aquests contextos desgasten, i això, qualsevol que els hagi viscut ho podria explicar perfectament. Jo ho he viscut durant un curs dues hores un dia a la setmana, però els professors s'hi enfronten cinc i sis hores diàries de dilluns a divendres, i entenc que l'esgotament i les energies se'ls hi acabin. I això no vol dir que no s'estimin els alumnes, que no els entenguin, o que no visquin de prop la seva realitat.


En la introducció hem explicat que l'administració feia una discriminació positiva i que aquests centres d'ensenyament reben més recursos i més personal, per poder atendre tota aquesta complexitat i, en darrer terme, educar. 

Sí, sí. El Departament d'Ensenyament hi aboca un munt de recursos, i també moltes altres instàncies, com ara el Consorci d'Educació de Barcelona, que és qui fa la gestió dels centres a través d'un conveni, o els serveis socials de l'Ajuntament. Són moltes les atencions i són molts els recursos, i potser encara no en són suficients perquè aquests nois i noies convisquin en un entorn plausible, com el que des d'aquí Molins de Rei podríem entendre. Perquè són realitats que no tenen res a veure amb les nostres. I també penso que potser hem de canviar d'estratègia, potser hauríem de pensar en docents que fossin dels orígens dels alumnes, que hi haguessin docents d'ètnia gitana, docents vinguts del Pakistan ... Això segurament és molt difícil de fer i és impossible, però hi hem d'anar pensant. No ens podem permetre com a societat que aquests joves no formin part del sistema educatiu.


 Albert, estem parlant d'un barri de Barcelona, però també nosaltres devem de tenir ben a prop centres de màxima complexitat. Això ho saps?

 No t'ho sé dir, però m'ha deixat parat la presentació que has fet, Àngel, estem parlant que, com a país, tenim 600 centres que conviuen amb una etiqueta que es diu "alta" i "màxima" complexitat. I penso que són molts, tenint en compte que cada centre pot tenir de 200 a 300 alumnes, estem parlant de milers d'alumnes i milers de famílies que viuen en contextos molt difícils.


 El passat mes de setembre es van ajuntar en poques setmanes actes vandàlics i de saqueig de comerços a les festes de la Mercè de Barcelona, a la nostra Festa Major de Molins de Rei, la setmana següent a la de Sant Feliu de Llobregat ... També hi va haver una batalla campal aquelles mateixes setmanes al centre de Manresa, a Vic en un descampat entre un grup d'origen magrebí i un de pakistanès. A Molins de Rei mai havíem vist el que va passar a la darrera Festa Major, fins i tot vam sortir a televisions estatals! Tu que has treballat molts anys de tècnic de cultura a l'Ajuntament de Castellbisbal, quina experiència tens sobre aquest tema?

 Vull entendre que el que va passar a Molins de Rei no tornarà a passar més. És veritat que per les festes cada vegada sortim més al carrer. La digitalització ha fet que la pell, el viure les festes, es converteixi en una cosa important i que cada vegada més, les festes majors, els concerts i els esdeveniments culturals, atrauen gent de molts barris, de molts orígens, de molts pobles. S'ha de poder veure amb antelació com poden anar aquells esdeveniments, quins són els riscos si es fan en un lloc o en un altre, i penso que no ens ha de fer por. Hem de reivindicar la Festa Major de Molins de Rei, que jo l'he viscut molts anys -i ara al febrer vindrà la Candelera-, i no hauríem de tendir a portar els concerts fora del centre perquè hagi passat això, sinó que cal fer una tasca de prevenció i de diàleg entre veïns, organitzadors i gent que porta la gestió cultural, perquè realment visquem unes festes en pau, que la Plaça de la Llibertat, que les places del centre de Molins, siguin espais potents de cultura. Si perdem això, perdem les festes. No podem permetre'ns, com a societat ni com a molinencs, tendir a externalitzar i portar a la perifèria tot allò que ha nascut al centre. Hem de buscar aquest diàleg i aquest consens, i el que ha passat ha de servir-nos d'experiència.


Com ho feu a Castellbisbal?

 La Festa Major de Castellbisbal és a l'agost i també porta milers de joves que vénen de fora. Un dels actes de lleure nocturn que té més èxit és el "Tractor trànsit", un projecte de música electrònica on un tractor remolca una tarima amb diferents discjòqueis que van posant música en una rua que volta per tot el centre del poble. Surt a les quatre de la matinada i acaba a les set del dematí del dissabte. Al llarg d'aquesta rua, quan es detecta que hi ha una situació de risc, els discjòqueis aturen la música i el tractor, i no es continua fins que el propi públic no aïlla i expulsa els violents. Perquè la part essencial de tot això, i el que farà canviar les coses, no és que hi hagi més o menys policia, sinó l'actitud del públic envers la seva festa. La clau és aprendre i educar el públic en que a la Festa Major no hi ha lloc per a la violència. Fins on jo sé -perquè quan es va començar a fer jo ja no era tècnic de cultura-, el projecte del "Tractor trànsit" és treballa en diàleg permanent entre els joves, l'equip que va al voltant del tractor, l'Ajuntament i les seves diferents regidories, i lògicament la policia. 


Albert, hem d'anar acabant. Per obrir el focus i posar una mica de context, el filòsof Josep Ramoneda diu que estem vivint profundes mutacions pels canvis radicals en el pas del "capitalisme industrial" al "capitalisme financer i digital". Aquest nou capitalisme financer i digital deixa molta gent fora de joc que es queda amb un sentiment d'abandonament i desconcert. Segons Josep Ramoneda, aquestes persones descartades pel sistema econòmic són molt sensibles a les promeses sense sentit i hi cauen de quatre potes, votant arreu del món partits estrafolaris d'extrema dreta on la pàtria és una realitat transcendental que ho justifica tot. Què en penses?

 No portaré pas la contrària a Josep Ramoneda [riu], el qual des de la seva revista "La maleta de Port Bou" sempre l'encerta. És veritat, el món financer ens exclou a tots, pràcticament, és un devorador d'individus, una trituradora de personatges i de vides, i el món digital ens aïlla com a individus i al final ja no sabem que és veritat i que és mentida. Vosaltres, com a periodistes, i des de les ràdios -com Ràdio Molins de Rei-, haureu de ser capaços d'intentar entendre la realitat i d'explicar-la, perquè el món digital no serà capaç d'explicar-nos-la, o no serà capaç d'explicar-nos-la al complet. El "big data", la intel·ligència artificial, i d'altres realitats complexes, posades al servei del diner, que té unes ganes de menjar-s'ho tot i de devorar selves, ens pot portar a un futur catastròfic si no som capaços de trobar llocs que ens expliquin la realitat i ens facin reflexionar i reaccionar. 


Vols dir que la ràdio pot aportar sentit de comunitat?

 Sí, fixeu-vos que els mecanismes a l'hora de difondre la informació han canviat moltíssim, però parlar i explicar-nos continua essent fonamental per socialitzar-nos i generar comunitat. Per exemple, el món digital ens ha portat a poder tenir, des d'una plataforma, tota la música del món -i per tant les botigues de música han hagut de tancar-, però, en canvi, anem als concerts en directe perquè és allà és on ens trobem tots. Venim tots a la Festa Major de Sant Miquel, anem tots a la Festa Major de Castellisbal, etc, perquè necessitem sentir una experiència real de proximitat a la pell. I la ràdio fa aquest paper de proximitat, de parlar de coses reals que ens afecten a tots com a col·lectiu, trencant l'aïllament digital.




[ Programa Obrint Camins del 29-11-2023 ]



Montserrat Castillo, Doctora en Història de l'Art: "Cal fer un museu de la il·lustració i del còmic català que tingui per missió conservar, estudiar i difondre l’obra dels nostres creadors"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 589, octubre 2023, pàg. 8-10



 La Dra. Montserrat Castillo, historiadora de l'art especialitzada en il·lustració, va comissariar fa quinze anys l'exposició "Madorell, una vocació pel còmic" que es va poder veure a Ca n'Ametller del 25 de setembre de 2007 al 3 de febrer de 2008. Anteriorment, l'abril del 2006, havia comissariat l’exposició "Madorell, la col·lecció de la Biblioteca de Catalunya", organitzada per mostrar l’obra original que la família havia donat a aquesta institució pública per a la seva conservació i estudi. 

 En l'any del centenari del naixement de Josep Maria Madorell (1923-2004), conversem amb ella per recordar aquest molinenc, declarat per unanimitat Fill Predilecte de Molins de Rei el 29 de juliol del 2004, mig any després de la seva mort, i homenatjat des de l'any 2011 amb una escola de la vila que porta el seu nom. 








Per què us van venir a trobar per comissariar aquestes exposicions sobre l’obra de Josep M. Madorell? 

 A la Biblioteca de Catalunya ja em coneixien com a investigadora de la il·lustració perquè bona part de la meva tesi doctoral -“Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants”- es va basar en el seu fons patrimonial, així com el de l’Àrea Infantil de la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu, que es troba en el mateix edifici. Per això, quan van decidir exposar l’obra original de Josep Maria Madorell, van pensar en mi. I va ser arran d’aquesta exposició que la llavors directora de la Biblioteca de Catalunya, Sra. Dolors Lamarca, parlà de mi al Sr. Pere Madorell –germà del Josep Maria-, i va ser ell qui em va posar en contacte amb l’Ajuntament de Molins de Rei.


Teníeu abans algun vincle amb Josep M. Madorell? 

 El meu vincle amb Josep M. Madorell era el millor de tots els vincles possibles, el que deixa la petja més profunda: la de lectora assídua de la revista Cavall Fort. 


En el catàleg de l'exposició que vau comissariar a Molins de Rei expresseu que "el record d'un artista s'esvaeix si la seva obra no ha estat estudiada". La vostra investigació buscava omplir aquest buit pel que fa a Josep M. Madorell? 

 Exactament. No vol dir que una exposició, o dues, o uns quants estudis, puguin situar un artista al lloc que li correspon, però no es pot negar que el què s’ha exposat, i sobretot les investigacions publicades, ja queden per a la història i a l’abast de nous recercadors.


L’escriptor Albert Jané -durant molts anys director de la revista Cavall Fort- afirma que si els còmics de Josep M. Madorell s'haguessin publicat i venut a l'estranger n’hauria fet molts més. Hi esteu d’acord? 

 No del tot, perquè la difusió d’historietes, còmics o llibres en general, no és qüestió de sort, és qüestió de feina editorial, de creure en l’obra que publiques i difons. Es tracta de demanar ajut per a  traduccions -que n’hi ha-, d’anar a fires internacionals, i de fer servir els mitjans digitals i les xarxes perquè l’obra no només es trobi a les biblioteques. Per descomptat que en Madorell creà una obra extraordinària que podria competir amb les millors del món, però no crec que ell tingués aquesta ambició. Crec que en tenia prou amb fer el que li agradava i donar plaer i bellesa als infants de Catalunya.


Josep M. Madorell va viure tot el franquisme -tenia tretze anys quan va esclatar la Guerra civil-, i no es va professionalitzar com a dibuixant fins l’any 1969, quan tenia quaranta-sis anys. Fins llavors sempre va haver de treballar a la indústria tèxtil i dibuixar a les nits, quan tenia temps lliure. Això també hi deu haver influït? 

 Evidentment, el franquisme -i la seva continuació-, amb la persecució i menysteniment constant de la cultura catalana, no va ajudar a cap de les produccions, ben al contrari, hi va posar pals a les rodes. D’altra banda, ell tenia una modestia innata i mai volia “figurar”, fins al punt que era molt reaci a tota mena de relacions socials exceptuant família i amics. És evident que aquest tarannà discret, fins i tot retret, no l’ajudava a difondre la seva obra, però repeteixo, això ho resol un bon editor i un excel·lent representant.





Una vegada, l’escriptor Joaquim Carbó -autor dels guions dels vuit àlbums de les aventures d’en Pere Vidal- li va proposar a Madorell fer una darrera aventura de Pere Vidal però en temps real, de manera que, si l'any 1966 els personatges vorejaven la trentena, ara tots estiguessin al voltant dels seixanta-cinc anys. 

 En Madorell s'hi va oposar, “els herois del còmic no moren ni envelleixen!” li va dir, i tenia raó, però crec que la idea de Carbó era excel·lent, una idea pròpia d’un gran escriptor. M’hauria agradat llegir aquesta darrera aventura, veure els personatges envellits, potser rondinaires, potser feliços ... qui sap? De totes maneres, Carbó, com a autor de les novel·les d’en Pere Vidal, i també com a adaptador de la pròpia obra a còmic, podria avui continuar la saga si ho considerés convenient. És cert que ja no podrà comptar amb l’art de Josep M. Madorell, però no hi ha personatge universal que no hagi estat interpretat i il·lustrat per diversos creadors. Personalment, m’agradaria molt que ho fes. Les llegiria. Joaquim Carbó és un autor formidable -tot i ara ser molt gran- i seria una manera de ressucitar avui l’obra de Madorell, de mantenir el seu record viu. Però això no passarà fins que no s’hi interessin autors i editors, i sobretot el públic.


Les aventures d’en Massagran van ser dues novel·les publicades l’any 1910 per Josep M. Folch i Torres amb il·lustracions del dibuixant Junceda, i que l’any 1981 i 1983 van ser adaptades a còmic gràcies als guions de Ramon Folch i Camarasa –fill de Folch i Torres-, i els dibuixos d’en Madorell. 

 Sí, i després ells dos van continuar la saga amb noves aventures fins arribar a fer tretze àlbums més! Les novel·les d’en Massagran de principis del segle XX van consagrar Josep M. Folch i Torres com a escriptor per a infants i li van donar celebritat; el mateix li passà a Junceda, i no cal dir que enriquiren en Baguñà, l’editor. Aquell fou un moment especial de la història de Catalunya. Literats i artistes deixaven de fer el seu “gran art” per treballar per als infants en obres populars, reproduïdes mecànicament. Pensaven que era fonamental formar els futurs ciutadans de Catalunya i que fer-ho era una responsabilitat seva, la dels millors creadors. 

 Fou un moment prodigiós i no s’ha tornat a repetir en la nostra història a tanta gran escala. Però no hi ha prestigi, ni record, si es perd una guerra tan terrible com la Guerra civil espanyola, i després ve una dictadura que fulmina la renovació de la cultura catalana que s’havia construït durant un segle amb tant d’esforç. En el cas de la nova versió de les aventures d’en Massagran, de la mà de Madorell i Folch i Camarasa, és clar que van revifar ambdós autors, l’escriptor Josep M. Folch i Torres i el dibuixant Junceda, però cal molt més que això per a que no es “difuminin” els nostres creadors del passat. Com he dit abans, cal investigar-los i publicar les investigacions, i sobretot cal un “Museu de la il·lustració i el còmic català” que tingui per missió conservar, estudiar i difondre la seva obra. Els originals estan dispersos entre diferents institucions -no sempre prou col·laboratives entre elles-, i encara ho estan més, de dispersos, entre col·leccionistes i particulars. Un patrimoni que es perd.




En els vostres estudis també afirmeu que l’obra de Josep M. Madorell és un model de bon gust, de refinament i d'humor. 

Efectívament, a Madorell no li cal la burla fàcil per fer riure, ni la crueltat, ni riure's de la dissort o dels problemes dels altres -possiblement per això no s'havia apuntat al carro dels Pulgarcito, DOT i d'altres, que caracteritzen i simbolitzen l'humor per a infants del període franquista. A l’obra de Madorell, la gràcia i la simpatia provenen de l'enginy i l'acudit, de la finor d'una ment aguda però mai punyent. Per ell era molt important no ofendre ni jutjar mai a ningú. Feia el que li sortia del cor i prou, sense cap mena de bel·ligerància.


Parlem de la part tècnica de l’obra d’en Madorell. Què voleu dir quan afirmeu que va triar el dibuix de “línia clara”? 

Ell va triar la tècnica de dibuix de “línia clara” en contraposició a les ombres, el clarobscur i la foscor, les quals permeten al lector somniar i inventar tota mena de detalls perquè només es veu part de l'escena, amb el que cal endevinar la resta, i això propicia el misteri, la intriga i, fins i tot, la por. En canvi, Madorell, havent optat per la “línia clara” -a l’estil de Junceda i Hergé-, adquireix un compromís amb la realitat i es veu obligat a desvelar tot allò que és a l'entorn dels personatges. Amb aquesta tècnica, la intriga ve per la successió de les imatges, pel seu ritme i pel contingut de les escenes, no pas per allò que queda ocult.


També afirmeu que el dibuixant que tria aquesta tècnica tria també “l'esclavatge de la documentació”. 

És clar, perquè tot ha de ser dibuixat de forma molt realista i amb tots els detalls. De fet, Josep M. Madorell va deixar, en morir, una autèntica biblioteca amb un munt de llibres i enciclopèdies temàtiques d'allò més variades: del mar, de la natura, d'història de l'art, de l’arquitectura, ... Ell mateix va expressar que li agradava que tot fos ben autèntic, però que per falta de pressupost no havia pogut fer grans viatges per documentar-se sobre com eren els llocs on passaven les aventures dels seus personatges. Només quan l'acció s’esdevenia en llocs propers hi anava i en feia fotografies per dibuixar-ho fidelment, com ara els ports d'Arenys i de Barcelona, del funicular del Tibidabo, o d’altres.





Aquesta revista va gaudir de la col·laboració dels dibuixos de Josep M. Madorell des del setembre de 1961 fins a l'abril de 1985. 

Oh, i tant! Particularment populars van ser els personatges Peret Blanc i la Pona. Els infants, amb la seva espontaneïtat, paraula fàcil, barreja de malícia i d'innocència, i, sobretot, amb la seva mirada nova i fresca, lliure de prejudicis, esdevenen idonis per explicar els fets de l'entorn, ja siguin culturals, socials o polítics. 


Hi trobeu relació entre la Pona i la Mafalda, el personatge inventat pel dibuixant argentí Quino l’any 1964?

 Crec que la Pona era una nena prou veritable i que es devia als infants lectors, en canvi Mafalda fou pensada per a adults, això és clar. No són comparables. Madorell no necessitava per a res inspirar-se en la menuda i precoç argentina. A més, en totes les èpoques s’han pres infants com a protagonistes, per a amagar-se rere d’ells i explicar allò que seria massa feixuc, o perillós si fos dit en llenguatge adult, científic i seriós.


Madorell afirmava que un bon còmic ha de ser de qualitat, ben ambientat, documentat i que sàpiga explicar una bona història amb imaginació, amb claredat i sense buscar coses massa complicades. Va ser aquesta la clau del seu èxit? 

El seu èxit es va deure a què va fer l’obra que volia fer, i que al mateix temps era l’obra que el públic lector d’aquella època necessitava. També a que no hi va escatimar esforços, ni exigència, i a que mai va decebre ni els editors, ni el seu públic. Tots plegats van trobar-se.  


Quin futur li veieu al còmic i a la literatura escrita en general? 

Bo, és clar. Els relats han fascinat l’ésser humà des dels orígens. Què hi pot haver de millor que escoltar, llegir, veure o interpretar una bona història, imaginar-la i donar-li forma? En això no hi haurà mai cap crisi, creieu-me. D’altra banda, el còmic és agradable i fàcil de llegir, i per això atrapa tothom: infants, joves i adults. Només dir que des del 1981 es celebra anualment el “Còmic Barcelona” -abans “Saló del Còmic”- i sempre ha tingut i té molt d’èxit. 


Per acabar, voldrieu adreçar algun missatge a les persones que llegiran aquesta entrevista? 

Només donar-los les gràcies per interessar-se per Josep M. Madorell, per la seva persona i la seva obra. Ell va viure i va treballar per a tots vosaltres, els seus conciutadans. Recordeu-lo.











Albert Segura, productor tècnic: "Tenim una Festa Major molt consolidada on tothom sap el paper que hi ha de jugar"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 588, setembre 2023, pàg. 10-12



 L’Albert Segura (Molins de Rei, 1986) va fundar amb només vint anys la seva pròpia empresa dedicada a la producció tècnica d’espectacles, i des de l’any 2007 treballa a la Festa Major de la vila fent tasques de producció i de regidoria d'espais. Al mateix temps, l’Albert també ha estat implicat en un munt d’entitats de la cultura popular: Amics del Camell, Consells dels Pastorets, Colla Gegantera, Grallers de Molins de Rei, Ateneu Mulei … Aprofitem aquesta doble vessant seva per conèixer com es viu la Festa Major des de la “sala de màquines” i com veu el seu futur.  










La teva empresa es diu Kina Moguda Produccions SL, oi? 

 Sí, és una societat limitada unipersonal, treballo pel meu compte prestant serveis professionals per a les empreses que em contracten. Segurament la gent coneix més el que és la producció artística però en el meu cas sóc productor tècnic. La meva feina consisteix en organitzar tota la logística per portar a terme un esdeveniment a nivell de llums, vídeo, infraestructura, …  

   
Pots posar-nos algun exemple de feines que has fet? 

 Pel que fa a grans esdeveniments, he treballat en els equips de producció de les grans manifestacions de l’11 de setembre de l’Assemblea Nacional Catalana a l’època que n’era presidenta la Carme Forcadell. Per exemple, la manifestació de la “V”, l’onze de setembre del 2014, amb un milió vuit-cents mil manifestants, o la manifestació del 2015 del “punter”, que es va fer a l’avinguda Meridiana de Barcelona, també amb més d’un milió de persones … Pel que fa a empreses privades, rebo encàrrecs especialment del sector farmacèutic, els quals són un repte perquè treballes amb estrangers, amb una barrera idiomàtica i cultural que has de superar per entendre el que volen. Les tecnologies audiovisuals evolucionen molt ràpid i estar constantment al dia de totes les innovacions no és cosa fàcil. La sort és que a Molins de Rei els que ens dediquem al sector audiovisual som pocs però ben avinguts i ens ajudem entre tots. Per exemple, l’Oriol Roig fa rodatges i més d’una vegada m’ha encarregat la il·luminació per a espots publicitaris.  


I a Molins de Rei? 

 Des de l’any 2007 treballo a la Festa Major fent tasques de producció i de regidoria d'espais, i des de fa dos anys també treballo en l’organització de la Fira de la Candelera a través de l’empresa Expogestió. D’altra banda, pel fet d’haver estat actiu en el meu lleure personal en moltes entitats de cultura popular porto molts anys picant pedra a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament.


I què ens en pots dir de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament? 

 Com a professional, i com a vilatà, crec que s’ha de redactar d’una vegada un pla estratègic cultural de Molins de Rei. Tenim molta cultura popular i molts artistes que treballen diverses disciplines però això no està ordenat. Tot es va encabint sota l’etiqueta de “cultura” o de “festa major”. Al mateix temps, la Regidoria de Cultura no té múscul i li falta personal. Si la cultura és tan important no pot ser que només hi hagi un tècnic municipal en aquest àmbit. No pot ser que la mateixa persona s’encarregui de portar els temes de la biblioteca, del museu, de les entitats, de preparar el Sant Jordi, la Festa Major, l’espai d’entitats Collserola … Les coses surten perquè al final de la cadena hi ha bons professionals. Per exemple, en el cas que conec de la producció de la Festa Major, el tècnic de cultura sol no pot. Ens hem de repartir amb ell la feina tant de preproducció com de producció, i sobretot la regidoria d’espais durant els dies de la Festa Major perquè és impossible que l’únic tècnic de cultura municipal que tenim estigui a tots els actes. Repeteixo, si volem que la cultura a Molins de Rei tingui múscul, per començar hi ha d’haver més personal en aquesta regidoria.


I d’equipaments culturals com estem? 

 A Molins de Rei tenim dos teatres que pertanyen a dues associacions privades però ens falta un espai escènic públic. I el pitjor és que ja el teníem i el vam deixar perdre! M’estic referint al teatre que hi havia al primer pis de l’edifici original de la Federació Obrera. Aquell teatre s’hagués hagut de conservar, ampliar i potenciar, i ara tindríem un espai escènic municipal on s’hi podrien representar diversitat de disciplines artístiques. 


Darrerament l’Ajuntament ha contractat un assessor cultural que ha programat un munt d’actes… 

 És cert que, aquests dos darrers anys, des de l’Ajuntament s’ha fet el cicle “molinencs i molinenques”, però la meva sensació personal és que s’ha fet per omplir l’agenda sense tenir en compte que el públic objectiu al qual s’adreçava era molt reduït, les cinc-centes persones a tot estirar que a Molins de Rei sempre es mouen i ja de per sí assisteixen a aquest tipus d’actes. Jo no en tinc la fórmula, i no dic que sigui fàcil, però cal pensar també en activitats adreçades a un públic més ampli.


Què més es pot millorar? 

 La comunicació. No hi ha un únic lloc on surtin tots els actes que es fan a Molins de Rei i on hi puguis acudir regularment per estar-ne al corrent. Si entres al web municipal ni molt menys et sortirà tot el que es fa, ja sigui organitzat per l’Ajuntament o per les entitats. Si ja se sap que ara al setembre vindrà la Festa Major, després vindrà el Festival de Cinema de Terror, i després vindrà una altra cosa, per què no es fa una agenda cultural semestral que permeti als molinencs saber amb temps tot el que es farà?


Recentment diversos professionals i persones vinculades a entitats han creat un "Moviment per la Cultura de Molins de Rei". 

 Sí, personalment he donat suport a les demandes d’aquest moviment i el segueixo com bonament puc entre la feina i la conciliació familiar, ja que amb la meva parella tenim dos fills petits, el Pere de cinc anys, i la Bruna de tres anys.


Les tres demandes principals d’aquest col·lectiu són la creació d’un consell o taula per la cultura, un cens d’artistes i professionals culturals, i un pla director de cultura a curt i llarg termini. 

 És que això és el mínim que s’ha de fer. Saber on som i on volem anar, i quins recursos necessitem per arribar-hi. La cultura ha de ser un punt de cohesió i trobada, i també una eina transformadora. A més riquesa cultural, més coneixement i més sentit crític tindrà la ciutadania. Actualment hi ha disciplines culturals que fa trenta anys no existien i que les estem deixant de banda. Si les programéssim i les donéssim a conèixer segur que hi hauria gent interessada que hi participaria i que ara, en canvi, no se sent interpel·lada pel que es programa i es queda a casa. Aquesta seria una de les funcions del cens d’artistes. A la vila hi ha molts artistes de diferents disciplines que no s’han plantejat mai fer projectes conjunts perquè entre ells no es coneixen.


Parlem de la Festa Major. Què significa per a tu? 

 Sobretot un moment d’alegria i de retrobada, i en el cas de les entitats de Molins de Rei, un moment per mostrar tota la feina que han fet al llarg de l’any. En definitiva un moment de sentir-te orgullós de ser molinenc i de treure el millor de tu mateix.


Tu que hi treballes des del 2007, des de quan es comença a preparar a nivell tècnic? 

 Per anar bé s’hi hauria d’estar treballant tot l’any però per la manca de personal esmentada abans, s’hi comença a treballar un cop passat Sant Jordi. Llavors es posen damunt la taula les propostes noves, es parla amb les entitats, … L’objectiu és tenir-ho tot bastant tancat abans de l’estiu. Això és la teoria, a la pràctica això no sempre passa, per exemple aquest any, que hi ha hagut eleccions i s’ha hagut de constituir un nou Ajuntament en ple mes de juny. Però no cal patir perquè tenim una Festa Major molt consolidada, que està molt treballada i on tothom sap el paper que hi ha de jugar.  


Hi ha algun dia de la Festa Major especialment complicat? 

 Quan Sant Miquel cau entre setmana tots els actes tradicionals relacionats amb la diada tenen una minva de participació degut a que molts vilatans no tenen festa perquè treballen fora de Molins de Rei. Només que caigui en divendres ja es nota la diferència i et trobes amb unes matines del Camell amb molta gent. També hi va haver una època en que tot s’havia de fer a la Plaça de la Llibertat i era un autèntic “joc del tetris” haver d’encabir totes les activitats allà. Mentre es feien les actuacions de la tarda havies de fer les proves de so per les activitats de la nit i era bastant complicat. Tan a nivell d’Ajuntament com a nivell d’entitats hi havia la creença que els actes no es podien solapar. Afortunadament, amb els anys, tant els uns com els altres han vist que hi ha públic per tot, i que es poden fer coses a la mateixa hora en diferents espais i no passa res. Això a nivell tècnic ens ha anat molt bé perquè ara a la Plaça de la Llibertat a la tarda no s’hi programa res i així podem preparar totes les activitats de la nit tranquil·lament.


Per la Festa Major n’hi ha prou amb els professionals del sector audiovisual de la vila o necessiteu reforços? 

 En la part de producció tècnica hi treballen com a proveïdors empreses molinenques com Sonitrons, el Pere Vila si fem cinema, i persones “freelance” que són de Molins i que es contracten com a tècnics. Però evidentment la Festa Major és molt gran i també s’han de contractar proveïdors de fora. D’altra banda, hi ha empreses molinenques dedicades a l’audiovisual d’esdeveniments que a la Festa Major no hi tenen cabuda, però que a la Fira de la Candelera sí que hi participen, per exemple l’empresa Vid Visual Group del David Garcia. 


Hi ha algun acte concret que depengui només de tu? 

 Com a regidor d’espais de la Festa Major toco totes les tecles per vetllar que tot estigui a punt i que les coses comencin a l’hora programada i en l’espai assignat. Si he de destacar alguna cosa, destacaria per la seva envergadura, la regidoria de l’escenari de la Plaça de la Llibertat, que és la part central que esmentàvem abans, i on hi ha la infraestructura més gran de la Festa Major. Aquí s’han de fer complir els horaris dels diferents grups que hi actuen, coordinar el muntatge i el desmuntatge, fer tancar a l’hora els bars del recinte, etc …


Els actes centrals giren al voltant del Camell i ara del Camell Petit. Tu que has estat president dels Amics del Camell, això és una gran responsabilitat, no? 

 Sí que ho és, però també vull dir que un dels actes que amb els anys ha anat guanyat més adeptes és la Trobada de Gegants que organitza la Colla Gegantera i que cada cop és més espectacular. Els molinencs ens hem de sentir molt orgullosos d’aquesta trobada gegantera perquè és molt famosa arreu del territori i totes les colles hi volen venir perquè és un prestigi ser-hi. Ja siguin els actes del Camell o dels Gegants, portar-los a terme és un repte perquè vols que tot surti bé i això és molt complicat quan l’organitzador és una associació formada per voluntaris i que té els recursos que té.


Com veus el futur de la Festa Major de Molins de Rei? 

 A mi no em desagrada el model que tenim de Festa Major. Moltes persones valoren la qualitat d’una festa major segons els concerts que s’hi fan, i a Molins de Rei, ni per infraestructura ni per pressupost no podem portar els grans grups musicals del moment. En canvi, hem aconseguit programar un gruix d’activitats que si vols fer-les totes no aniràs a dormir fins l’últim dia. Sí que és cert que, a mesura que passin els anys, el model haurà de canviar per força perquè a Molins de Rei ens estem quedant sense grans espais. El dia que l’aparcament de la Plaça de la Llibertat s’edifiqui i es converteixi en blocs de pisos haurem de fer un replantejament perquè l’espai de la plaça quedarà més reduït, i més si es decideix urbanitzar-lo. Ara mateix en aquesta Plaça hi tenim una llosa plana que ens va perfecte per fer-hi qualsevol cosa. Per tant, quan això passi, s’haurà de fer l’escenari gran en un altre lloc, o escenaris més petits repartits en diferents espais. Sigui com sigui, en això ja s’hi hauria de començar a pensar ara.  






Rafael Armada torna a guanyar un concurs internacional de fotografia

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 588, setembre 2023, pàg. 25








 El molinenc Rafael Armada Casales ha guanyat una Medalla d'Or en l’edició de 2023 del prestigiós concurs internacional de fotografia d’aus "Bird Photographer of the Year" (Fotògraf d’aus de l’any). El certamen té diverses categories, i el Rafael ha guanyat el primer premi en la categoria “Aus en vol” per la fotografia d’un colibrí, i una menció d’honor a la categoria de retrats per la fotografia d’un pingüí reial. “El colibrí de bec d’espasa (Ensifera ensifera) és l'au amb el bec més llarg del món -pot arribar a fer fins a 11 cm-, habita els boscos andins entre els 2500 i 3500 m, i s’alimenta de flors amb corol·les llargues com ara les del gènere Passiflora, Brugmansia i algunes bromèlies, amb el que la seva funció com a pol·linitzador és essencial”, afirma el fotògraf. La imatge guanyadora va ser presa a La Calera, un poble de la rodalia de Bogotà (Colòmbia), i capta el moment en què el colibrí se suspèn a l'aire en aproximar-se a un abeurador. “Els colibrins poden arribar a batre les seves ales al voltant de 100 vegades per segon i per fer aquesta fotografia vaig fer  servir llum i fons naturals, així com alta velocitat d'obturació per congelar el moviment de les ales”, explica.


 En l’edició del concurs d’enguany s’hi han presentat més de 23.000 fotografies, i el premi d'una de les categories més importants, la del millor fotògraf, enguany ha estat per al californià Jack Zhi per una imatge titulada “Grab the Bull by the Horns" (agafar el toro per les banyes), on s'observa l'espectacular acció d'una falcó femella agafant pel cap en ple vol un pelicà bru (Pelecanus occidentalis). Aquest concurs anual i internacional de fotografia és organitzat per l’entitat anglesa “Bird Photographer of the Year Limited”, i també serveix per recaptar fons per a l'organització benèfica “Birds on the Brink”, dedicada a la protecció d’aus en perill d’extinció. 


 Rafael Armada Casales, membre de l’Institut Català d’Ornitologia i de la Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza, és l'únic fotògraf de l’Estat espanyol que ha estat guardonat amb dos Premis d’Or en aquest prestigiós certàmen, el 2021 a la categoria "Atenció al Detall", i ara el 2023 a la categoria "Aus en vol". Amb les seves imatges declara que pretén “posar en valor la natura per conservar-la” i quasi sempre és fora de la vila viatjant per tot el món. Les seves instantànies han estat publicades a revistes especialitzades i llibres, i col·labora regularment amb l’agència holandesa Agami, especialitzada en fotografia de fauna salvatge. Actualment està immers en la realització del primer llibre de fotografia d'aus que serà publicat per l’editorial Lynx Nature Books.







Fidel Castellví Llorente, silvicultor: "Si es fes una gestió forestal de Collserola s'aprofitaria més l'aigua de la pluja"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 587, juliol 2023, pàg. 10-11


 El creixement dels boscos per l'abandonament de conreus i la pèrdua de ramaderia extensiva provoca una curiosa paradoxa. Un fet que podria semblar positiu per haver-hi més vegetació, major biodiversitat i més generació d’oxigen, esdevé negatiu pel que fa a l’escorrentiu de l’aigua que arriba als rius i als aqüifers. 

 En parlem amb Fidel Castellví Llorente (Molins de Rei, 1975), tècnic especialista agropecuari, grau superior en gestió i organització de recursos naturals i paisatgisme, i fill de Joan Castellví i Mercier, propietari de la finca de Can Castellví. El Fidel també és l’actual president de l’Associació de veïns de La Rierada i membre de Collserola Iniciatives, entitat adherida a Boscat, la Federació catalana d'associacions de propietaris forestals. Professionalment es dedica a la silvicultura i a la venda de llenya. 








 Què és Collserola Iniciatives? 

 El Parc de Collserola té 8.400 hectàrees i el 70% són de propietat privada. Fa tres anys vam crear aquesta associació per agrupar els propietaris i donar un impuls a la gestió de les finques, facilitant iniciatives d’usos forestals, agrícoles i ramaders. Per exemple, algú que tingui un projecte agrícola o ramader, i necessiti terres per portar-lo a terme, es pot posar en contacte amb nosaltres. La cooperativa l'Olivera, que gestiona la finca de Can Calopa de Dalt, seria un exemple d’aquest tipus de col·laboració. De moment, però, només som 18 propietaris que en total representem unes 500 hectàrees. Antigament totes les masies gestionaven les seves finques però en el moment que les explotacions van deixar de ser rendibles pels canvis socioeconòmics del darrer terç del segle XX, la majoria es van abandonar, els hereus van deixar de viure-hi i algunes es van llogar per convertir-se en restaurants. 



 Marc Castellnou Ribau, cap del Grup d'Actuació Forestal (GRAF) del Cos de Bombers de la Generalitat, va declarar fa tres anys que Collserola podria cremar en només sis hores. 

 En les condicions de sequera estructural que patim això ho podria fer un incendi dels anomenats de sisena generació, on el foc avança tan ràpid que no deixa temps als bombers a actuar. Per exemple, un foc que comencés a El Papiol un dia amb vent de ponent i només un 5% d’humitat tindria les condicions adequades per córrer, anar creixent i arrasar-ho tot, amb la problemàtica de tots els nuclis habitats que hi ha dins Collserola, que gairebé no hi hauria temps d’evacuar-los: La Rierada, Vallpineda, Sant Bartomeu de la Quadra, La Floresta … 



 Davant d’aquesta alarma què s’està fent? 

 Els tècnics de Collserola van encarregar un estudi al propi Marc Castellnou i a la Fundació Pau Costa per localitzar els punts més perillosos. Estudiant l’orografia de Collserola i fent simulacions amb l’orientació dels diferents vents, aquest estudi va determinar en quina direcció podrien anar els incendis i on caldria actuar per aturar-los. Les antigues vinyes, conreus i prats per a la ramaderia, eren espais que feien de tallafoc, però ara no hi són i el bosc és tan dens que en molts llocs els bombers no hi poden ni entrar. Un cop fet l’estudi ara l’objectiu és netejar el bosc de Collserola en quatre anys i gestionar-lo començant per aquests vuit punts de risc dels que n’hi ha dos o tres al terme de Molins de Rei. Això ho farà directament la Generalitat de Catalunya. De fet, Can Castellví, Can Planes i Can Santoi ja hem signat per autoritzar que s’hi facin aquestes actuacions de prevenció d’incendis. En teoria han de començar al setembre de 2023.



 I en què consistiran aquestes actuacions? 

 Es tracta de crear el que s’anomenen Punts Estratègics de Gestió (PEG). Són espais claus per aturar un foc i es desbrossaran deixant un mínim d’arbres per hectàrea, prou separats entre ells per tal de poder-hi accedir amb els mitjans d’extinció. A la nostra finca, concretament, hi ha previst fer-hi un PEG de 15 hectàrees. I a Can Planes, per exemple, hi ha previst actuar sobre el sender de Gran Recorregut (GR) que hi passa i fer-lo més ample.



 Però actualment les urbanitzacions ja han de tenir una franja de protecció, oi? 

 Sí, una urbanització ha d’estar envoltada d’un perímetre de com a mínim 25 metres on no hi poden haver més de 150 arbres per hectàrea. Aquests arbres han de tenir 6 metres de separació -perquè el foc no pugui córrer per les capçades- i a sota ha d’estar net, és a dir, no hi ha d’haver sotabosc. Ara bé, aquest perímetre s’ha de mantenir! Si no es fa un manteniment al cap de quatre anys el bosc torna a ser dens i continu. Això ara està passant a La Rierada, Vallpineda i Sant Bartomeu de la Quadra, on les franges de protecció es van fer en el seu moment però no s’hi ha fet el manteniment.



 Fins ara es pensava que l’augment dels boscos a Catalunya era una cosa positiva però ara s’està veient que una excessiva massa forestal esdevé negativa. 

 A vegades la gent pensa en la deforestació de l’Amazònia però aquí no parlem de deforestar Collserola. Els boscos d’aquí són sobretot pinedes que es van imposar a les rouredes i les alzines, les quals tapaven la llum solar i evitaven que el sotabosc creixés. El pi blanc o “pinus halepensis” no és originari d’aquí, el van portar els romans fa dos mil anys, i és una espècie que deixa passar la llum, afavoreix que creixi el sotabosc i aprofita els incendis per reproduir-se. Per tant, el pi blanc necessita gestió i s’ha de tallar. A la finca de Can Castellví, que té 70 hectàrees, el Pla Tècnic de Gestió de Millora Forestal que ens van fer va detectar que tenim 1.200 pins per hectàrea quan l’ideal seria que en tinguéssim 500 o 600. O sigui que sobren la meitat dels pins. 

 El problema d’una excessiva massa forestal és que l’aigua de la pluja queda retinguda a les capçades, s’evapora i no arriba a terra. Pensa que cada pi de 40 centímetres de diàmetre consumeix entre 80 i 100 litres d'aigua diaris, i que un bosc excessivament dens fa molts pins de tronc prim que s’apilen i s’estiren amunt competint per la llum. Aquests pins no tenen una bona base i quan hi ha una ventada cauen fàcilment. Un bosc gestionat -que en comptes de 1.200 arbres per hectària en tingués 400 o 500 esponjats i separats- creixeria més ferm i robust, i filtraria cap als aqüifers un 14% més l’aigua de la pluja. Això és molt! 

 Posem que en un any caiguin 500 litres per metre quadrat. Que un 14% d’aquests litres s’escorrin cap als aqüifers signifiquen 70 litres d’aigua! Multipliquem 70 litres per m2 per les 8.400 hectàrees que té el Parc de Collserola i ens adonarem de com canviaria el panorama si en comptes de tenir el bosc “desmadrat” -com el tenim ara-, el tinguéssim ben gestionat forestalment. 



 Això és la silvicultura? 

 Exacte, i hi ha molts sistemes. Un seria anar tallant fins a tenir un bosc regular, com un jardí, amb tots els arbres amb el mateix diàmetre. Un altre seria deixar créixer el bosc i tallar només aquells arbres que creixen torts o malament, i aquells als quals els hi “arriba el torn”, que vol dir que són en el seu punt òptim d’aprofitament perquè a partir de determinat diàmetre ja no creixeran gaire més. Un altre sistema de silvicultura és delimitar el tipus d’arbre que hi ha d’haver segons la zona. Per exemple, roures i alzines a les obagues, pinedes a les vessants de solell, i fer una gestió d’anar tallant i treient sense “apretar” molt. Personalment a mi m’interessa una gestió naturalista, propera a la natura. Un bosc és un sistema complex i a vegades accions que es fan amb una intenció provoquen el resultat contrari.



 Per què no són rendibles els boscos econòmicament? 

 Antigament el plàstic i el formigó armat no existien. Les bigues de les cases i els embalatges eren de fusta, els forns i les cuines fucionaven amb llenya, fins i tot es feien escombres de bruc, i cordes trenant determinades plantes! Del bosc s’aprofitava tot, i això feia que fos rendible i al mateix temps estigués net. Era una silvicultura de recol·lecció, s’anava al bosc a recollir llenya com aquell qui va a buscar bolets. Es tallaven arbres segons les necessitats, però també s’agafaven branques mortes i seques, branques que ara ningú recull i que són el combustible perfecte per a un incendi. D’altra banda, en els inicis de Collserola com a espai natural protegit dominava la visió dels biòlegs conservacionistes, que deien que no s’havia de tocar res. Ara, en canvi, domina la visió dels enginyers forestals, que és més realista i toca més de peus a terra. Però és clar, fer la gestió forestal de tot Collserola vol dir que les administracions hi han d’abocar  diners, fet que ara no passa. 



 De fet, Jaume Llansó, president de l’entitat Collserola Paisatge Viu, afirma que, per manca de responsabilitat política, el Parc de Collserola té el 60% del pressupost del que solia tenir i que actualment la seva principal despesa és pagar els treballadors. 

 L’actual administració del Parc Natural de Collserola està formada per un consorci d'ajuntaments i diferents administracions amb el que tothom hi té la seva part de responsabilitat. A vegades tens la sensació que als Ajuntaments, Generalitat, Diputació, AMB, etc, ja els hi va bé que es carreguin les culpes de tot als gestors del Parc com si la cosa no anés amb ells. Per exemple, jo tinc molt de tracte amb els guardes forestals de Collserola i sé que només en són quatre o cinc, i amb una mitjana d’edat de 60 anys. Com poden controlar un parc natural amb tant de poc de personal? 



 Al costat d’això, un altre problema molt gran que hi ha és la burocràcia, oi? 

 Només et diré que els permisos necessaris per fer les actuacions de prevenció d’incendis que he esmentat a l’inici han trigat un any a arribar! I també hi ha coses que fan riure. Per exemple, el Parc de Collserola fa gairebé vint-i-cinc anys ens va demanar permís per instal·lar a la nostra finca una bassa perquè els helicopters poguessin carregar aigua en cas d’incendi. Nosaltres vam cedir el terreny encantats, la bassa es va fer, però des de fa quatre anys l’AMB ens cobra l’impost de l’IBI per aquesta edificació. Ara fa poc els tècnics del Parc ens van demanar de poder ampliar la bassa i els ho vaig explicar. “No pot ser, és una edificació comunal, no heu de pagar res!”, van exclamar. I llavors et toca a tu, com a propietari, fer una instància i anar a l’AMB a explicar que has cedit gratuïtament el terreny, que allò no és un edifici privat, etc. 



 La manca d'humitat no només afecta Collserola, al Pirineu hi ha un 38% de mortalitat de bosc per aquest problema. 

 Amb la sequera estructural que patim aprofitar millor l’aigua de la pluja és de vital importància. Jo no havia vist mai la riera de Vallvidrera seca al seu pas pel pont de Can Castellví. Fa anys es deia que s’haurien de treure els pins blancs i només deixar els roures i les alzines, i ara penso que potser el pi blanc serà el que ens salvarà, perquè és un arbre adaptat a climes secs i que viu amb poca humitat gràcies a les seves fulles acícules, en forma d’agulla. Vés a saber si en un futur no gaire llunyà, a mesura que vagi minvant la pluviometria, el pi blanc no vagi pujant i colonitzi zones d’alta muntanya ...