L’última família propietària del Castellciuró

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 572, maig-juny 2021, pàg. 8-10

 Si en el web de l’Ajuntament busquem “Castellciuró” anirem a parar a una pàgina sobre la història del castell que comença amb la següent frase: “Donació de la Sra. Mercè Balaguer Ros – Família Vila Balaguer de Cal Lluís de les eres”. Al mateix temps, si enfilem el camí a peu que porta al castell, a l’alçada de l’Escola Virolai, hi trobarem un plafó informatiu titulat “Castellciuró” amb un text que acaba dient que “el 1971 va passar a ser propietat de la vila de Molins de Rei per la donació de la seva propietària, Mercè Balaguer Ros”.

 Aquestes dues mencions no són casuals, van ser fruit de la reclamació que el 13 de gener de 2017 va fer en Gabriel Vila Balaguer a l’Ajuntament de Molins de Rei. En Gabriel, popularment anomenat Biel, és el darrer membre viu de l’última família propietària del Castellciuró. Tot va començar per una anècdota protagonitzada per la seva neta un dia que la seva classe va anar d’excursió al Castellciuró. La neta, que llavors tenia set anys, li va dir a la mestra que el castell havia estat del seu avi, i la mestra, estranyada de no haver-ne trobat cap referència, ho va fer saber a la família. El cas va arribar a orelles de l’avi Biel i alguna cosa molt profunda és va remoure dins seu: “És que no ho diu enlloc, ningú no ho sap, només els meus nets perquè me n’han sentit a parlar!”, va exclamar. 

 Llavors va estar-se una bona temporada anant regularment a l’Arxiu Municipal per recopilar tota la documentació que acreditava la donació de la seva mare, i un cop fet això, va sol·licitar a l’Ajuntament dues coses: la primera, que es restituís una placa informativa que hi havia hagut dalt del castell, on es reconeixia que el Castellciuró l’havia donat a l’Ajuntament la seva propietària, Mercè Balaguer Ros. Aquesta placa, que es va col·locar el 1972, es va treure el 1985 per fer les obres de l’Àrea de lleure i mai més es va tornar a posar. La segona petició que va fer va ser que es fes constar la donació de la seva mare a la informació sobre el castell que apareixia al web municipal. Un mes i mig més tard, el 28 de febrer de 2017, va rebre resposta favorable de l’alcalde de la vila a les seves dues peticions.

 La família Vila-Balaguer era formada per Lluís Vila Ferrer, la seva esposa Mercè Balaguer Ros, i els seus tres fills: Fidel, Joan i Gabriel. A Molins de Rei tenien el motiu de “Cal Lluís de les eres” perquè la casa pairal familiar es trobava a sota d’unes eres que hi havia hagut al capdamunt del carrer Balmes, sobre el carrer Sant Miquel. Un dels membres destacats del llinatge dels Vila de “Cal Lluís de les eres” va ser en Fidel Vila Amigó, jutge municipal interí l’any 1893, i alcalde de Molins de Rei entre el 1905 i el 1909. Avui la casa pairal familiar ja no hi és i en el seu lloc hi ha un bloc de pisos. Pel que fa a les eres, el Biel explica que ja no les va veure però sí l’esplanada on eren, i també recorda tota la pujada del carrer Balmes plena de pedres, abans que fos asfaltada. Ell va néixer el 10 de setembre de 1940, té dos fills, tres netes i un net, i fa vuit anys que és vidu de la seva muller, Mercè Pagès Lisbona.

El Castellciuró envoltat de feixes de vinyes l'any 1925 (Col·lecció Vicenç Joan Camps)

 La família del Biel tenia una vaqueria però les vaques van ser requisades durant la Guerra Civil (1936-1939), i a partir d’aleshores ja només es va dedicar a la pagesia. Va ser en aquest context que, el 12 d’agost de 1944, Lluís Vila Ferrer va comprar una vinya a Maria Augé Claramunt i la va registrar a nom de la seva esposa, Mercè Balaguer Ros. Com es pot comprovar a la cèdula parcel·lària del cadastre, en la venda de la finca, que tenia 13.200 m2, hi anaven incloses les runes del Castellciuró. “Teníem conreus a la vora del riu i després aquesta vinya on hi havia el Castellciuró, que ningú no coneixia per aquest nom sinó pel “castell dels moros”, i la zona era anomenada Les Guardioles”, assegura el Biel. L’actual barri de Can Grané tampoc existia, només hi havia algunes cases que la nova immigració construïa comprant parcel·les al propietari del terreny, que es deia Belmonte, i per això tothom coneixia aquell lloc com “les cases del Belmonte”.

 D’acord amb el Biel, la vinya del Castellciuró era molt gran: “Collíem sobretot raïm, però també hi havia ametllers, presseguers i garrofers, dels quals n’aprofitàvem les garrofes com a menjar pels cavalls”. Però també recorda que conrear-la portava una feinada de por: “No hi havia camins bons per arribar-hi i les portadores de raïms, per exemple, les baixàvem al poble amb carros que ens deixaven els amos de la masia de Can Bofill, perquè els tenien reforçats i especials per poder circular per tots aquells camins tan dolents. Nosaltres, tot i tenir carro i cavall, no ens hi vèiem amb cor de pujar i baixar amb el nostre!”. El raïm es portava al carrer Sant Miquel de Molins de Rei, a casa del Jaume Papiol, de Cal Santoliva, i allà el trepitjaven i el premsaven, i el most resultant l’abocaven a les botes de “Cal Lluís de les eres”. Al cap d’un temps arribava la recompensa: “A la vinya del Castellciuró hi teníem raïm de la varietat picapoll del que en sortia un vi blanc molt bo i amb força grau”, rememora.

 En Biel va tenir una relació estreta amb el Castellciuró i per ell sempre ha tingut un gran valor sentimental: “Li tinc una gran estima perquè quan jo era petit -devia tenir deu anys-, a l'època que hi havia els raïms fets, durant tres setmanes cada dia pujava dalt de tot i m’hi passava moltes hores. La meva feina era vigilar la vinya amb un xiulet -que deu tenir més de cent anys i que encara conservo- perquè a la tarda ens entraven a collir raïm els treballadors que baixaven de la mina de carbó que hi havia a Santa Creu. Llavors feia sonar el xiulet per si el sentien els “guàrdies de sal”, uns encarregats de vigilar els conreus del terme municipal i que per dissuadir disparaven bales de sal. Aquests miners vivien a Molins de Rei i a alguns fins i tot els coneixia!”.  Si bé de joves els tres germans es van fer un fart d’ajudar la família en les diferents tasques agrícoles -collir raïm, collir préssecs, picar ametllers...- cap dels tres va continuar la tradició pagesívola de la família. En el cas del Biel, després d’anar al Col·legi Sant Miquel i a l’Acadèmia Liceu Escolar, va cursar estudis de mecànica a l’Escola Industrial de Barcelona, i a l’edat de catorze anys va començar a treballar a diferents fàbriques fins que va arribar a la definitiva: La fàbrica de motors Famosa, de Barcelona, on s’hi va estar cinquanta anys fins a la jubilació.

Biel Vila amb el xiulet que feia servir quan tenia deu anys per vigilar la vinya del Castellciuró

 A principis dels anys 70, per tant, la vinya del Castellciuró ja s’havia anat deixant de conrear. Va ser llavors que una associació molinenca anomenada “Amics dels Castells” -de la que en formaven part destacats membres del Museu Municipal-, va començar a reivindicar que les runes del Castellciuró fossin de titularitat municipal. L’alcalde de l’època va ser receptiu a la demanda i tots plegats van insistir al pare del Biel perquè les donés a la vila. En Biel rememora amb recança aquella donació: “Jo no hi estava pas d’acord perquè, sempre que ens ho demanaven, donàvem totes les facilitats als Amics dels Castells perquè fessin excavacions, estudis, etc... Fins i tot els vam autoritzar a extreure les pedres d’una finestra per portar-la al Museu Municipal!”. Tanmateix, el que va ser definitiu per convèncer el pare va ser dir-li que podria tenir greus problemes si mai algú prenia mal enfilant-se a les runes. Va ser d’aquesta manera que la mare del Biel, que era la titular de la finca, va donar de franc el Castellciuró a l’Ajuntament i un dret de pas entre les vinyes per poder-hi accedir.

Ja morta la mare del Biel els hereus legítims de la finca eren els tres germans, i amb ells es va haver d’entendre l’Ajuntament dotze anys més tard per adquirir la resta de la finca i construir-hi l’actual Àrea de lleure. En el Ple municipal del 29 de novembre del 1984, en el punt número 19 de l’ordre del dia, s’informa sobre les gestions efectuades per adquirir els terrenys que envolten el Castellciuró i es fa constar que “el bon final d’aquestes gestions ha estat possible per la predisposició que els germans Vila i Balaguer han demostrat per fer possible l’adquisició dins un pacte de bona harmonia”. Segons el Biel, atès que la vinya ja no es feia servir agrícolament parlant, “ens van demanar si podíem arribar a un acord per vendre la resta de la finca per fer-hi una àrea de lleure, i la solució que es va trobar va ser fer una expropiació acordada a través del Parc de Collserola”. D’aquesta manera, les primeres obres d’acondicionament van anar a càrrec de l’Ajuntament, la Corporació Metropolitana de Barcelona, i un programa laboral finançat per l’INEM, l’organisme antecedent de l’actual SEPE. Les feines van consistir en desbrossar el terreny, refer els marges de pedra, realitzar una esplanada per aparcament, i plantar una cinquantena d’arbres. La nova Àrea de lleure del Castellciuró es va inaugurar el 27 de maig del 1985 amb una arrossada popular, segons informa el Llaç del mes de juliol d’aquell any.

 En el Ple municipal esmentat abans s’afirma que es vol “disposar d’aquesta zona degudament ordenada, com un equipament públic pel lleure i l’esbarjo” i al mateix temps fer-la compatible amb “la protecció i preservació cívica de les ruïnes històriques, cosa que ha estat possible, en part, fins ara, gràcies també a la dedicació voluntària i altruista dels Amics dels Castells, que han fet possible la preservació, si més no, de les runes en el seu estat actual”. El novembre d’aquest any 2021 farà trenta-set anys d’aquest ple municipal i d’aquesta declaració d’intencions. Ara el Biel té vuitanta anys i amb la perspectiva que dona el temps és crític en com ha anat tot plegat: “Jo el castell me l’he estimat molt i crec que si ara fos meu tindria molts disgustos ja que patiria molt perquè ningú fes malbé res. De fet, ara ja fa dos o tres anys que no hi vaig perquè em disgusto quan veig les pintades, el vandalisme i l’estat en què es troba. D’acord que és una cosa que de forma privada no podria mantenir de cap manera, però ara que no és privat, i que és municipal, crec que el Castellciuró no està en condicions. Per exemple, als anys 80 recordo que el castell va estar il·luminat. Què se n’ha fet de tota aquella instal·lació elèctrica que il·luminava el monument de nit?”

Plafó ubicat a l'alçada de l'Escola Virolai on s'informa de la donació del Castellciuró a la vila de Molins de Rei feta per Mercè Balaguer i Ros

Un castell de frontera

 Les primeres notícies documentades del Castellciuró daten del segle X, quan era una fortalesa defensiva del terme d’Olorda, la qual es trobava relacionada amb el conjunt de castells i fortaleses que, en l’època altmedieval de la Marca Hispànica, vigilaven, controlaven i protegien el territori fronterer de la vall del Llobregat. Quan gairebé tres segles més tard hi ha la fundació de Molins de Rei, l’any 1190, el Castellciuró és propietat de l’orde militar i religiós de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem -d’aquí ve el topònim “torrent de l’Hospital”-, i no és fins divuit anys més tard, l’any 1208, que els frares hospitalers el donen al rei Pere I. En aquell moment, a principis del segle XIII, la frontera amb l’Al-Andalus feia més de cinquanta anys que es trobava molt més avall -Tortosa es conquereix el 1148, i Lleida i Fraga el 1149-, però som en època feudal i ser una vila reial tampoc no era cap garantia. A part d’haver de donar al rei una part del gra que molien els molins, érem objectiu de qualsevol dels seus enemics -davant nostre, per exemple, hi teníem la poderosa baronia dels Cervelló-, servíem de font de reclutament per al seu exèrcit, i si el monarca necessitava diners, literalment ens venia i passàvem a ser propietat d’un senyor feudal. Al llarg de la història Molins de Rei va arribar a tenir nou senyors feudals diferents! Això mateix li va passar al Castellciuró, a vegades venut junt amb la vila, i a vegades venut per separat. 

 Sigui com sigui, gràcies a un testament de l’any 1361, sabem que durant el segle XIV el Castellciuró estava habitat, l’edificació fortificada es trobava en bon estat, tenia el celler ple de botes de vi, i en l’entorn immediat disposava de peces de terra conreades, majoritàriament de vinya. L’any 1368, el rei Pere III va concedir a Berenguer de Relat, senyor feudal de Molins de Rei, que el Castellciuró fos considerat “castell termenat”, el que volia dir que castell i vila tornaven a formar part del mateix terme. Un altre rei, Alfons IV, va donar l’any 1430 tots els drets sobre Molins de Rei i el Castellciuró al cavaller Galceran de Requesens, en agraïment pel seu suport en la guerra contra Castella de 1429-1430. Com és sabut, la família Requesens va desestimar residir al Castellciuró i va construir un nou casal fora de les muralles de la vila, el conegut Palau Requesens. Si bé aquesta família tenia com a residència principal el Palau Reial Menor de Barcelona, va passar llargues temporades a Molins de Rei, sobretot a la primavera i a l’estiu. L’any 1576, a la mort de Lluís de Requesens, els seus descendents ja no viuran més a Molins de Rei i comença el declivi del Palau. Pel que fa al Castellciuró, en el segle XVII es creu que ja devia trobar-se en molt mal estat de conservació. Amb l’abolició dels drets senyorials del segle XIX, les runes del Castellciuró van passar a mans de diferents propietaris, fins l’any 1971, que esdevenen de titularitat municipal gràcies a l’acte de donació de l’última propietària, la Sra. Mercè Balaguer i Ros. Pel que fa a l’origen etimològic del topònim “ciuró”, es creu que és una derivació del cognom “Cedró” d’un dels primers amos del castell.

Pintades vandàliques al monument històric del Castellciuró

Pintades vandàliques al monument històric del Castellciuró

Paco Moreno Muñoz, Premi Docent de l’Any 2020: “Sense la implicació dels alumnes, les famílies i el professorat, no hauria pogut portar a terme cap dels projectes pels quals he rebut el Premi”

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 571, abril 2021, pàg. 22-24

 La Fundació Jordi Sierra i Fabra i l’Editorial Cruïlla van atorgar el passat 21 de gener del 2021 el Premi Docent de l’Any, en la seva quarta edició, a Paco Moreno Muñoz, professor de música al Col·legi Virolai de Molins de Rei. El Premi Docent de l’Any busca reconèixer professionals que contribueixen a la creació d’un clima de motivació a l’aula i al creixement personal de l’alumnat. En el cas de Paco Moreno han valorat, principalment, el projecte d´arts escèniques on fa creacions pròpies d’espectacles musicals i cantates per al final de cada etapa escolar, el projecte “Motivats” on més de 100 alumnes de Secundària participen de forma voluntària en diferents activitats musicals, i la iniciativa solidària “Granet de Sorra”, on a partir de la creació d’una cançó, s’inicien un seguit d’actes en favor d’entitats socials i ONG. Paco Moreno Muñoz va néixer a Molins de Rei l’any 1973, és Llicenciat Superior pel Conservatori de Música del Liceu de Barcelona, Màster en pedagogia musical per la UAB i el Conservatori Municipal de Barcelona, i Grau Mig en música moderna pel Taller de Músics.

Cliqueu aquí per llegir l'entrevista en la versió publicada a la revista  

ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Vas començar a treballar al Col·legi Virolai l'any 2008 com a professor de música, però jo et recordo de ben jovenet impartint cursets de guitarra.

PACO MORENO (P.M.): Sí, em vaig iniciar com a docent molt jove, a l'edat de 16 anys! Molins de Rei tenia un Casal de Joves -que estava ubicat a l'avinguda de València- i volien oferir classes de guitarra amb un mètode senzill que no fos el solfeig. Llavors es van posar en contacte amb l'Escola Municipal de Música, i la meva professora de guitarra, la Dolors Sunyé, m'ho va oferir a mi. Això va ser l'any 1989, i per cert, un dels alumnes que vaig tenir al Casal de Joves vas ser tu! A partir d’aleshores, va córrer la veu, i em cridaven de casals de joves de tota la comarca. Impartia cursets d'iniciació a la guitarra, fos per Setmana Santa, o a l'estiu, i d'aquí ja em van començar a cridar escoles de música de Pallejà, Cervelló, Sant Vicenç dels Horts... 

 Al mateix temps, vaig continuar els meus estudis musicals fins a obtenir la titulació superior, que em permetia ser mestre a l'Ensenyament Secundari Obligatori (ESO), amb alumnes de tretze a setze anys. Llavors em vaig assabentar que al Col·legi Virolai buscaven algú per fer una substitució de tres mesos, i veient la possibilitat d'ensenyar a Molins de Rei, m'hi vaig presentar, em van agafar, i ja m'hi vaig quedar. Al cap de poc hi va haver una resolució de la Generalitat segons la qual els professors de música en centres concertats i privats també podíem ensenyar al cicle d'Infantil (de tres a cinc anys) i de Primària (de sis a dotze anys), i gràcies a això també vaig començar a fer de professor en aquestes etapes. Sempre m'ha apassionat la docència, i en aquest col·legi hi estic contentíssim i em sento molt realitzat.

A.B.: Però també treballes a Pallejà i a la llar d'infants El Patufet ...

P.M.: Al Taller Municipal de Música de Pallejà ara farà 25 anys que soc de professor de guitarra, i també durant deu anys vaig ser-ne el director. Hi ha d'altres professors en aquesta escola de música de Pallejà que també són de Molins de Rei, com ara el músic Xavier Arbós, i també ho havia estat la Marta Pastor. I com dius, també participo com a docent de música a la llar d'infants El Patufet, en el que és l'etapa educativa de zero a tres anys.

A.B.: Què se li pot ensenyar musicalment a un nadó?

P.M.: Moltíssimes coses. A una personeta que acaba d'arribar el món li estimules sobretot els sentits. Ells saben que quan arriba el Paco, arriba amb el seu ukulele i la seva bossa màgica de titelles, on cada titella té la seva cançó i la seva dinàmica. El primer cop queden parats de veure un senyor, perquè ells estan acostumats a la figura femenina dins la llar d'infants –tot i que jo porto el cabell llarg i em faig una cua- però de mica en mica et vas guanyant la seva confiança, i amb el temps vas veient com progressen: d'estar en un inici completament tancats, de cop s'obren, es mouen, gesticulen i piquen de mans gràcies a la música! És de les coses més maques que he fet mai com a docent! Després del Patufet molts continuen al Virolai, en estar els dos centres gestionats per la mateixa Fundació Privada Mare de Déu de Montserrat. Ara, per exemple, tinc alumnes a primer de Primària que han estat amb mi d'ençà que eren a l'escola bressol! Això fa que amb els anys es generi un vincle. Al final ets com una mena de tiet per ells.

A.B.: D'on et ve la teva afició a la música?

P.M.: El meu pare són cinc germans, i el tiet Manuel, que és el gran, va voler aprendre a tocar la guitarra. Vivien a Andalusia, en un poblet de la província de Sevilla, i per poder aprendre'n feia molts quilòmetres fins a la capital. No ho va tenir fàcil, perquè estem parlant dels anys 50 del segle passat, però se'n va sortir i va ser guitarrista professional. El tiet va fer un mètode basat en el xifrat de números per aprendre a tocar la guitarra, i ens en va ensenyar a mi –que només tenia set anys-, al meu germà gran i al meu pare. Per això, a casa sempre hi ha hagut una guitarra a punt per poder tocar i jo he viscut la música des de ben petit. Ara el meu tiet Manuel Moreno Claro té 85 anys. 

 Paral·lelament, anava a l'escola Ferran Agulló –actualment en el seu lloc hi ha l'Escola d'Adults "Rafael Farré"- i tenia de professor el músic Miquel Bofill. Ell va veure que jo tenia aptituds i va proposar als meus pares que fes estudis musicals. Així va ser com, a l'edat de nou anys, vaig entrar d'alumne a l'Escola Municipal de Música de Molins de Rei. Diria que vaig formar part de la primera fornada d'infants que van començar a formar-se musicalment en aquesta escola. I s'ha de dir que va ser una escola excel·lent perquè d'allà hem sortit una pila de músics professionals. Recordo amb gran estima a la directora Pilar Casals, i a grans mestres com el Ricard Gimeno o la Dolors Sunyé, que he esmentat abans. Tots em van ajudar molt a ser el músic que soc ara.

Paco Moreno de petit a l'Escola de Música interpretant amb Jessica Revestido, entre el públic l'alcaldessa de l'epoca Antònia Castellana.

A.B.: Has guanyat el Premi Docent de l'Any principalment pel projecte "Granet de Sorra" i pel projecte "Motivats". Ens els expliques?

P.M.: Soc una persona que necessito crear i tenir projectes, i al Col·legi Virolai em vaig adonar que m'hi podia esplaiar perquè mai no em posaven cap pega. El projecte "Granet de sorra" el vam iniciar fa cinc anys i es fa sistemàticament cada curs amb els alumnes de tercer de Primària. Respon a la filosofia de què, si tots aportem una mica a una causa solidària, al final la suma de totes les petites aportacions és tan gran, que allò que semblava impossible es fa realitat. L'objectiu és que sorgeixi dins dels alumnes el cuquet de la solidaritat. El primer cop que el vam posar en pràctica va ser amb l'associació Gueopic perquè coneixia el Dani Andreu des de fa molts anys. Dins de l'aula vam treballar el tema de l'autisme, el Dani també va venir i ens ho va explicar, i a partir d'aquí vaig fer participar els alumnes en el procés creatiu d'una cançó dedicada a l'entitat i a la tasca que fa. Ells van escriure les frases que serien la lletra, i després, un cop composta la cançó, vam anar a cantar-la a l'entitat. Aquell any els alumnes es van anomenar "la colla del Pic", i el més important és que el grup ha continuat vinculat a Gueopic fora de l'aula, perquè ara ja estan fent primer d'ESO! Com a anècdota et diré que el Dani Andreu fa poc els hi va regalar una samarreta XL, perquè la samarreta que es van fer quan anaven a tercer ja els anava petita! 

 El segon any d'aquest projecte vam col·laborar amb Sant Joan de Déu, i vam fer dues accions: Una cançó que es deia "Soc aquí per tu", i després un muntatge de vídeo on diferents persones famoses de la nostra societat –com ara la Mònica Terribas, el cantant dels Buhos, el cantant de Txarango o l'Elèctrica Dharma- s'afegien i deien la frase: "per tu". Va quedar espectacular. El tercer any la cançó la vam dedicar a l'ONG Aldees Infantils. I aprofito per dir que, tots aquests projectes, per molt que en tinguis la idea, no es poden portar a terme si no hi ha les ganes i la implicació de l'alumnat, les famílies i el professorat. Per exemple, les instal·lacions de l'ONG Aldees Infantils, que acullen infants i joves en situació de risc social, es troben a Sant Feliu de Codines, a 47 km de Molins de Rei! Doncs a les famílies no els va importar anar-hi un dissabte per fer l'espectacle que els hi havíem preparat. Fins i tot recordo que hi havia una família que aquell dia tenia programat un viatge i el va cancel·lar per poder ser present en l'actuació! Si bé el projecte "Granet de sorra" sempre es fa amb el grup que cursa tercer, i cada any es fa amb una entitat diferent, la implicació i l'experiència emocional és tan gran, que els grups continuen vinculats a la seva entitat i hi segueixen col·laborant tot i ja estar en cursos superiors.

A.B.: I el projecte "Motivats"?

P.M.: En aquest cas la iniciativa va sortir dels mateixos alumnes, que van voler que ens uníssim tots els que ens agrada la música. La cosa va anar agafant volada i ara ja són més de 100 alumnes des de primer d'ESO i fins a segon de Batxillerat. No només fem música instrumental, també tenim un cor, un grup de coreografies, i fins i tot una batucada! Els alumnes s'apunten a allò que més els agrada, i el que fem són actuacions escolars al llarg de l'any: concerts de Nadal, per Sant Jordi, concerts solidaris, per carnaval surt la batucada... Tenim les nostres pròpies samarretes, amb un disseny que van fer ells mateixos, i és un goig veure com joves de diferents edats s'impliquen en un projecte comú. L'objectiu és que la música dins del Col·legi Virolai sigui ben viva.

A.B.: De totes aquestes experiències viscudes, n'hi ha alguna que t'hagi impressionat especialment?

P.M.: Moltes, però particularment l'any 2018, en una actuació a Sant Joan de Déu per l'acte d'encesa dels llums de Nadal de l'Hospital. Hi havia un escenari muntat a l'exterior, de cara a l'edifici perquè ho poguessin veure els infants malalts des de les finestres de les seves habitacions. Hi actuaven diferents col·legis de Barcelona, i a nosaltres ens va tocar fer-ho al final, com a cloenda de l'acte. Llavors, mentre cantàvem, van començar a baixar per la façana de Sant Joan de Déu tot de Pares Noel fent ràpel. Els infants malalts, que eren dins les seves habitacions, quedaven astorats de veure un Pare Noel darrere la seva finestra, i nosaltres, des de fora, vèiem com reaccionaven amb sorpresa i alegria. Quan ho recordo, encara m'emociono.

A.B.: Com ha afectat la pandèmia a tots aquests projectes?

P.M.: En el projecte "Movitats" molt, perquè amb les bombolles de convivència ja no podem trobar-nos i barrejar-nos persones de diferents cursos. Ells mateixos t'ho diuen: "Paco, quan farem alguna cosa de Motivats?". Tanmateix, per Nadal el Col·legi no es va quedar sense concert perquè el vam enregistrar en un vídeo i tothom va poder seguir-lo el dilluns 21 de desembre a les set de la tarda. Per poder-lo enregistrar, durant mesos els infants venien per grups, vestits com si fos el dia del concert, i després ho vam ajuntar tot. De moment només podem fer això i estar a l'espera de l'evolució de la pandèmia. I si la situació no millora, doncs tirarem del recurs del vídeo perquè Motivats pugui fer les seves actuacions per Sant Jordi, final de curs, etc. La pandèmia no ens aturarà!

Paco Moreno dirigint els Motivats del Col·legi Virolai en una actuació al Foment Cultural i Artístic

A.B.: Vas poder parlar amb l'escriptor Jordi Sierra, el promotor del Premi?

P.M.: Sí, en la preparació de l'acte de lliurament del guardó ens vam conèixer. El vaig trobar una persona propera i divertida. Li sabia greu que s'hagués de fer el lliurament del Premi de forma telemàtica, perquè habitualment es fa en un auditori, en un acte presencial que és molt bonic. També em va explicar que té un llibre que es titula "L'Assassinat del professor de música" i em vaig comprometre a llegir-lo.

A.B.: Diuen que l'acte de lliurament, que es va fer per via telemàtica el dia 21 de gener del 2021, va destacar per la seva emotivitat.

P.M.: Com a mestre, parlar en públic no em suposa cap problema, però si he de fer un discurs per donar les gràcies a algú, doncs ja és una altra cosa. Havia de fer un discurs de quatre minuts i quan el vaig preparar ja sabia que, cap al final, quan esmentés el meu fill i la meva parella, m'emocionaria. Però només començar, quan vaig veure per l'ordinador tantes finestretes amb tantíssima gent coneguda que eren allà per l'estima que em tenen -aules senceres, la família, exalumnes, amics-, doncs a la segona paraula la veu ja se'm va trencar, les lletres del discurs se'm van fer molt grans, i em pensava que no l'acabaria! Vaig haver de fer més d'una pausa i fins i tot em van haver de portar mocadors.

A.B.: Entre els mèrits per guanyar el Premi també s'esmenta el teu paper de "coaching" i mediador entre els alumnes més grans del Col·legi Virolai.

P.M.: "Coaching" i mediació són coses diferents. El primer consisteix a escoltar l'alumne i després donar-li eines perquè resolgui o millori quelcom que ell mateix s'ha proposat millorar. La mediació és ben diferent. Aquí parlem de dues persones en conflicte, o més, que han de voler participar en un procés de mediació. Soc un gran defensor del "parlant la gent s'entén", crec que enraonant es pot resoldre qualsevol problema que sembli que ha arribat a un punt de no retorn. De fet, quasi sempre les relacions entre persones comencen a enrarir-se per un comentari, per un gest... Al Col·legi Virolai som dos professors que ens dediquem al "coaching" i la mediació, el Ramon Cabané, que atén els alumnes del Batxillerat i de la segona etapa de l'ESO, i jo que estic disponible per la resta de grups. Els alumnes saben que hi som i que poden adreçarse a nosaltres, i això és l'important. Al Col·legi, però, tenim molts d'altres projectes per cobrir aquesta part més emocional de la persona, per exemple el projecte "Treva", on fem "mindfulness" i relaxació.

A.B.: Com són les teves classes de música al Col·legi Virolai?

P.M.: El que intento sempre és motivar els alumnes al màxim perquè vegin la part divertida de la música, perquè és una assignatura que té molts punts perquè s'hi enganxin. Si bé he tingut la sort de tenir grans mestres de música, també t'he de dir que n'he tingut que el fet d'haver d'ensenyar se'ls feia una muntanya. Per tant, la docència demana molta vocació. Amb això vull dir que, quan te n'adones que hi ha mètodes que no funcionen, els has de canviar per d'altres que funcionin. Per exemple, l'ensenyament de la flauta per sistema, que es feia abans, ha fet molt de mal a un instrument tan bonic. És clar que es pot ensenyar a tocar la flauta, però d'una altra manera, o si més no tenint clar que és un instrument tan vàlid com els altres. 

 Quan al Col·legi fem un conjunt instrumental, hi ha alumnes que toquen la flauta, però d'altres que toquen la guitarra, l'harmònica o el baix elèctric. Sí que és veritat que has d'explicar conceptes de solfeig, però sense perdre de vista que també hi ha d'altres codis que funcionen. Els guitarristes, per exemple, fem servir molt el tabulat. D'altra banda, la música a l'aula també em permet treballar competències matemàtiques, lingüístiques, motrius, creatives, etc., que els alumnes també han d'adquirir.

A.B.: Però aprendre a tocar un instrument és molt difícil. Per exemple, quan comences a bufar un instrument de vent i no sona res és molt frustrant.

P.M.: L'experiència em diu que el primer que has de fer entendre als alumnes és que tothom té unes limitacions i que no ens hem de fer la il·lusió de què n'aprendrem d'un dia per l'altre. Hi arribarem, però cadascú amb el temps que necessiti. Per això és molt important que el mestre marqui uns tempos que permetin que cada alumne aprengui al seu ritme. He tingut la sort que, amb els anys d'experiència i havent tractat persones de totes les edats, he adquirit prou empatia per a oferir a cada alumne coses adaptades al seu nivell. En el fons, el mestre de música ha de fer amb l'alumne un procés de "coaching" perquè no s'enfonsi i es pensi que no se'n sortirà. És una qüestió psicològica. Aquesta atenció gairebé personalitzada no és fàcil en el dia a dia a l'aula, però si més no jo ho intento. El meu objectiu és sortir cada dia de l'aula dient: "Que bé que ha estat avui la classe!". Però que ningú es pensi que això surt sol i que és fàcil. Els docents, en general, a part de l'estona que som físicament a l'aula, estem moltes hores a casa preparant les classes i buscant què és allò que pot anar millor per un determinat grup d'alumnes. Són moltíssimes hores les que treballem fora de l'aula els mestres! I si ets una mica perfeccionista, com jo, doncs ni t'ho explico.

A.B.: Has afirmat que la docència és una vocació. Si un mestre perd la vocació al llarg de la seva carrera professional valdria més que deixés l'ofici?

P.M.: No. Penso que és recuperable. Igual que he dit abans que "parlant la gent s'entén", crec que un docent que es trobi en aquesta situació el que necessita és un estímul, trobar algú que li parli clar i el torni a encarrilar. Hem de saber veure les coses amb perspectiva i valorar la part positiva de les feines que tenim avui dia. Tenia un avi que era miner i això sí que era treballar en un entorn complicat.

A.B.: Els professors de música esteu organitzats d'alguna manera per compartir experiències, mètodes, etc.?

P.M.: En l'àmbit de Molins de Rei hi ha un seminari que agrupa tots els professors de música de la vila, i en temps de pandèmia continuem en contacte a través d'un grup de WhatsApp. Una de les coses que organitzàvem conjuntament, abans de la pandèmia, era una jornada anual de danses amb la col·laboració de l'Agrupa, i que aquest 2020 n'hagués estat la vintena edició! Des d'aquí aprofito per saludar la gent de l'Agrupa, el Salvador Ayala i companyia, que són una gent maquíssima.

Quartet de guitarres de música clàssica 6.4

A.B.: Els responsables del premi "Millor docent de l'any" destaquen també la teva faceta com a intèrpret, i concretament esmenten el "Quartet de guitarres 6.4", amb els quals has actuat a sales tan prestigioses com el Palau de la Música Catalana o al Saint Alfege's Church, a Londres.

P.M.: Sempre he fet d'intèrpret i compositor, i al llarg de la meva trajectòria he estat en diferents formacions musicals. La que més rellevància ha tingut és aquest quartet de guitarres de música clàssica, però també he fet incursions dins del món del jazz, o del rock, amb bandes com Fundación Wayne o April fish, on fèiem música de l'estil "indie pop". Però per sobre de tots aquests grups vull destacar el gran músic i amic Daniel Turró, amb el que fa molts anys que portem a terme diferents projectes. Els dos som guitarristes i hem tingut una formació molt semblant, per exemple, a l'Escola Luthier de Barcelona, vam tenir els mateixos professors! 

 Aquesta darrera Festa Major de Sant Miquel, el divendres 19 de setembre de 2020 concretament, vam actuar junts a la Federació Obrera amb un grup anomenat Malaka Tones, on amb altres músics vam interpretar música dels estils funk, rock, reggae i rumba. Per a mi, aquell concert va ser estranyíssim perquè vaig tocar per primer cop amb mascareta. Ara amb el Daniel Turró estem preparant una nova formació amb temes propis, perquè a mi sempre m'ha apassionat compondre i durant el confinament he tingut molt de temps per fer-ho! Per això, aviat, espero donar sortida a tota aquesta creació pròpia i enregistrar les cançons. El grup encara no té nom oficial, però fem broma dient que ens anomenarem "Last Monday" perquè, abans de la pandèmia, ens trobàvem per assajar els dilluns fins molt tard! La música que fem és moderna, però barrejant diferents estils o gèneres musicals, el que dins del món de la música s'anomena "fusió".

A.B.: Què et faria il·lusió de fer, musicalment parlant?

P.M.: Com ja he dit, fa molts anys que ensenyo a tocar la guitarra, i estic preparant un mètode propi d'aprenentatge d'aquest instrument que m'agradaria publicar. És un mètode molt progressiu, d'ençà que t'inicies amb la guitarra fins que obtens un nivell de grau mitjà. Els meus alumnes no ho saben, però durant molts anys han estat els meus conillets d'Índies per comprovar que el mètode funciona! De fet, quan toquen la guitarra, toquen cançons que he compost jo expressament per ensenyar determinades parts tècniques. Llavors observo si la cançó funciona perquè aprenguin l'objectiu tècnic que em plantejo, si els hi agrada, etc. Paral·lelament, les cantates i els concerts de final de curs del Col·legi Virolai han fet que m'introdueixi en el món dels musicals, on es combina teatre, cant i música, i on la part de dramatúrgia és molt important. En aquest sentit, m'agradaria també poder publicar material didàctic, en forma de Cantata, que estic elaborant per a les classes de música.

A.B.: Tens un fill que es diu Hugo i que té onze anys. M'imagino que ja està seguint els teus passos?

P.M.: Des dels sis anys que toca la guitarra, i és clar, en té moltíssima facilitat perquè em veu cada dia. Però no el vull aclaparar, si amb el temps veu que li agrada i s'hi vol dedicar, doncs ja ho dirà. Per cert, amb el confinament vam fer una cançó junts per homenatjar tots els nens i nenes que estaven confinats a casa complint les mesures sanitàries. La cançó es titula "Tornarem" i va ser un procés de creació molt bonic!

A.B.: I ja per acabar, quins són els teus referents musicals?

P.M.: Mai he estat una persona de tenir ídols musicals. Dins del jazz, per exemple, sempre m'ha agradat molt en Wes Montgomery, dins del flamenc en Paco de Lucía, dins del clàssic en David Rusell, amb la guitarra elèctrica m'agrada molt Jimi Hendrix. Per sort, hi ha grans músics en tots els estils musicals.

A.B.: Vols afegir quelcom per cloure l'entrevista?

P.M.: Sí, m'agradaria fer una reivindiació. Amb les restriccions per la pandèmia molts professionals que es dediquen a la música en directe ho han passat -i ho estan passant- molt malament. Quan estàvem confinats, la música ens va ajudar moltíssim a superar l'angoixa de l'aïllament. Ara ens toca a nosaltres ajudar la música assistint a tots els concerts de música en directe que puguem!

Paco Moreno als anys 90 cantant amb la banda de rock Fundación Wayne al pati de Ca n'Ametller

Marià Caimo: "Volem que quan algú visiti el Botànic del CEM surti amb una idea clara del que es trobarà caminant per Collserola, tant en l’àmbit d’arbres i plantes, com d’insectes i també de minerals"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 571, abril 2021, pàg. 30

Cliqueu aquí per llegir la notícia en la versió publicada a la revista  

 El “Botànic del CEM” és una iniciativa promoguda per Marià Caimo Hernàndez, vocal de la Secció de Medi Ambient del Centre Excursionista Molins de Rei: “És una idea que em rondava feia anys: poder mostrar en un espai concret les principals plantes, arbres i arbusts que es troben a les terres baixes de la conca Mediterrània, i que es poden reconèixer caminant pel Garraf, el Maresme o Collserola”, explica en Marià. 

 Finalment, hi va posar fil a l’agulla i, amb sis voluntaris més, hi ha estat treballant de valent des de fa un any -malgrat les aturades obligades per la pandèmia- en un camp abandonat que es troba al costat de la masia de Can Vilagut: “Vam explicar el projecte al Josep Ramon Vilagut, propietari de la masia, i ens va oferir un antic camp d’ametllers que feia quaranta anys que no es conreava.” El terreny té 1.500 m², el contracte de cessió que han signat el CEM i la masia de Can Vilagut és per set anys i tots hi surten guanyant. Per part del CEM, el lloc es troba a prop de la vila, és accessible en cotxe, té una bona orientació al sud-oest i té disposició d’aigua. Per la banda de Can Vilagut, recuperen un terreny que no feien servir i que estava perdut, agrícolament parlant. 

 En aquest sentit, el Marià reconeix que han tingut un bon tragí per condicionar-lo: “El primer que vam haver de fer és reconstruir una paret de pedra seca que estava molt malmesa i deteriorada, després vam haver de desbrossar el terreny, perquè estava ple d’esbarzers i plantes gramínies diverses, a continuació vam cloure l’espai per evitar l’accés dels senglars amb una tanca metàl·lica homologada pel Parc Natural de Collserola, i al final vam construir una rampa que permetés accedir a l’espai des del camí que porta a Santa Creu d’Olorda, i vam posar-hi una porta.” 

 Un cop preparat el terreny, ja van poder fer camins i plantar diferents espècies d’arbres i plantes amb l’assessorament d’experts, com el molinenc Jordi Roca Buron, o Jaume Garcia Urpí, president de l’Associació Amics de les Roses de Sant Feliu de Llobregat. Avui dia hi ha 25 espècies d’arbres diferents i 50 d’arbustos. Però no tot seran flors i violes al “Botànic del CEM” perquè també hi han construït dos hotels d’insectes, menjadores que atrauran i beneficiaran diferents tipus d’ocells, i en el futur també hi haurà un estany, un petit hort, i una mostra geològica permanent gràcies al suport de l’associació “Geòlegs de Molins”. Segons el Marià, “es tracta de què quan algú ens visiti surti amb una idea clara del que es trobarà caminant per Collserola, tant en l’àmbit d’arbres i plantes, com d’insectes i també de minerals.” 

 L’espai també consta d’una zona de benvinguda, amb unes grades en forma d’auditori amb capacitat per vint-i-cinc persones assegudes, i que ja ha estat estrenada com a aula de natura: “Com que tothom que passa pel camí de Santa Creu d’Olorda veu el Botànic, dues classes de l’Escola Estel i una de l’Institut Bernat el Ferrer ens van demanar que els féssim una visita i els vam dir que sí”, reconeix el Marià. De totes maneres, Caimo insisteix que el Botànic del CEM no només estarà obert a visites de les escoles: “Podran visitar-lo persones, entitats i grups de la vila, i l’espai també es podrà aprofitar per fer xerrades o actuacions artístiques, no per força relacionades amb les plantes i la natura.”

 Si bé tot ha estat obra de voluntaris, el projecte ha tingut prou despeses i per això han ideat un sistema d’apadrinament d’arbres i plantes per recaptar diners: “Ho vam publicitar al web del CEM, però el boca-orella ha funcionat molt i ja ens han apadrinat arbres, entitats de la vila, com l’Agrupació Folklòrica, i també comerços, famílies, persones a títol individual i colles d’amics”, exclama el vocal de medi ambient del CEM. Per fer un apadrinament només cal posar-se en contacte amb l’entitat excursionista molinenca, i els responsables del Botànic de seguida quedaran amb la persona un dia i una hora per fer la plantació. La planta o arbre apadrinat tindrà un cartellet amb el nom del padrí i aquest podrà anar al Botànic en els seus horaris d’obertura per poder veure com creix.

La inauguració del Botànic del CEM està prevista pel novembre d’aquest any 2021. Segons Marià Caimo, no hi ha gaires espais d’aquestes característiques, i l’únic que s’hi apropa és un jardí botànic de plantes remeieres que hi ha a Gombrèn, al Ripollès. Pel que fa al nom del projecte, “Botànic del CEM”, l’han posat expressament evitant la paraula “jardí” per no ser massa pretensiosos: “Nosaltres som un grup de set persones amants de la natura i entusiastes de les plantes, però cap de nosaltres té capacitació professional en horticultura o paisatgisme, per això no volem semblar el que no som”. Els artífexs del projecte, a part del Marià, són: Joan Mallén, Miquel Tomàs, Rafel Santonja, Jaume Rebulà, Isabel Sánchez i Pere Hidalgo.

Pere Raich, escriptor i dramaturg: "Sóc un patidor de cor del trist destí del Sahara Occidental i la seva gent"

 Avui dediquem el programa al Sahara Occidental amb Pere Raich i Vendrell, autor de la novel·la “La noia del desert”, presentada a la sala Gòtica de Molins de Rei el passat 18 de març del 2021, i ambientada en el drama humanitari dels refugiats saharauis.

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista sencera

 "Jo vaig fer la mili al Sahara Occidental i em vaig enamorar d'aquella gent i del desert. Un cop aquí, quan quatre anys després el Marroc els va envair i els va expulsar de les seves terres, aquella ignomínia que els va fer Espanya abandonant-los em va deixar un nus a l'estómac. Com que jo no agafaré el fusell i els aniré a defensar, ni faré segons què, doncs vaig crear la història de la Faghira, una nena que viu el trasbals de l'ocupació i l'expulsió, i ens explica totes les peripècies que passa fins que es fa gran."  

 "Si bé Franco, mig moribund, va demanar que no es deixés prendre la província del Sahara Occidental, els que remenaven les cireres -i hi ha noms i cognoms- van preferir trair els saharauis abans que entrar en guerra amb el Marroc. Per això, mentre els espanyols deien públicament als saharuis que es faria el referèndum que demanava l'ONU, de sotamà ja negociaven amb el Marroc quines condicions els oferien a canvi de no oferir resistència a la seva ocupació del Sahara Occidental. Això està dit amb la boca petita, i no està escrit massa enlloc, però hi va haver uns contractes de pesca molt avantatjosos per les flotes pesqueres espanyoles en aigües marroquines, etc. Fins i tot hi ha una negociació que esquitxa el Juan Carlos -abans de ser rei-, on les males llengües marroquines diuen que a les negociacions que es van fer amb el rei Hassan II va obtenir avantatges econòmics particulars per ell."

 "Si tot hagués anat d'una altra manera, els saharauis viurien en un país riquíssim. En el Sahara Occidental, ocupat pel Marroc, la costa és de les més riques en pesca, i no gaire lluny hi ha les famoses mines de Fos Bucraa, que en fosfat són de les principals del món. Ara, en canvi, expulsats de les seves terres, viuen en camps de refugiats al desert depenent de la solidaritat internacional."

 "Les resolucions de Nacions Unides els marroquins les van interpretar a la seva manera, obviant la part que deia que els saharauis tenien dret a fer el seu referèndum d'autodeterminació. Seria una mica com avui el Tribunal Suprem espanyol que, en les sentències que li arriben d'Europa, diu: "Sí, aquí diu això, però jo ho interpreto d'aquesta altra manera perquè em convé". És exactament el mateix."

 "En el món hi ha moltes atzagaiades que fan feredat i a les que cap potència s'hi oposa. Podem parlar de Palestina i de molts altres llocs. O el mateix dret a decidir dels pobles, que tampoc se'ns reconeix, sense anar més lluny, a nosaltres, els catalans. Perquè és allò de "tu ets meu i jo faig amb tu el que vull", aquesta mena de concepte que sembla que els espanyols ho tinguin com ADN. Jo no em sento espanyol, i no el tinc, aquest sentiment. Però és una cosa que veus que es repeteix a molts altres llocs, sembla que hi hagi com un leitmotiv de dir: "jo, pel meu desig, pel que jo crec, i pel que jo vull, tot val". Però és el que tenim i contra això hem de saber lluitar-hi d'alguna manera."

"El tema no és quin poder té avui el Marroc per no rebre cap sanció pels seus incompliments dels mandats de les Nacions Unides, el tema és quina ambigüitat té el poder espanyol i el poder europeu per no aplicar-les. No es tracta del gran poder que tingui l'altre, es tracta de l'ambigüitat i la falsedat que hi ha al darrera de qualsevol conflicte on, la gent que el podria solucionar, no en té ganes. Encara que digui que el solucionarà, si veu que ha de crear una incomoditat a segons qui, doncs no mou ni un dit. Per tant, el problema no és el poder de l'altre, el problema és la covardia de qui ho podria solucionar i no ho fa. I això passa aquí, també."  

 

 "La solució és que Turquia faci de mur de contenció de tots els refugiats sirians i, a canvi, la comunitat europea li pagui un cànon? La solució és que hem d'estar bé amb el Marroc perquè ens fa de tap de l'emigració subsahariana? Afrontar els problemes d'aquesta manera és una vergonya. Quan votem hauríem de pensar més."

 Es poden seguir les notícies de l'actual represa de la guerra entre el Marroc i el Front Polisari al web: https://www.ecsaharaui.com/

[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 28-4-2021]

Jordi Gurrea Pérez, propietari de la botiga d’articles per al calçat Cal Limpia: "Als anys 60 i 70 la vida comercial del centre vila era una bogeria"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 570, febrer-març 2021, pàg. 8-10

 Jordi Gurrea Pérez va néixer el 3 de juny del 1963 i sempre ha treballat a Cal Limpia, l’establiment d’articles per al calçat que es troba ubicat al número 43 del carrer Major de Molins de Rei, cantonada amb el carrer Mercat. El Jordi va cursar la primària al col·legi Alfons XIII –actualment “El Palau”- i a la desapareguda acadèmia Liceo Escolar, del carrer Carril. Després va iniciar estudis de construccions metàl·liques a l’Escola Industrial de Barcelona, que va haver d’abandonar per dedicar-se a la botiga. Des del 1986 regenta el negoci amb la seva esposa Montserrat Rubio Espinosa.

Cliqueu aquí per llegir l'entrevista en la versió publicada a la revista  

Fotografia de la botiga d'articles per al calçat Cal Limpia

ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Quins són els orígens de Cal Limpia?

JORDI GURREA PÉREZ (J.G.P.): Els orígens es troben en el meu pare, Vicenç Gurrea Raga, que poc després d’acabada la guerra, quan tothom havia de fer més d’un ofici per sobreviure, va començar a oferir el servei d’enllustrar sabates. Durant la setmana treballava en una bòbila de Sant Feliu de Llobregat -un forn de coure totxos, rajoles, teules, etc- i els caps de setmana agafava una maleta d’enllustrador, o “limpiabotas”, i es passejava pels carrers de la vila, pel cafè del Foment, etc, enllustrant les sabates a qui li demanés. Després, va instal·lar-se en una barraca a la vorera del passeig Pi i Margall, i va continuar fent aquesta feina però ara ja en un lloc fix. D’aquesta manera, entre setmana treballava a la bòbila, i els caps de setmana obria la barraca i enllustrava sabates. La barraca del passeig Pi i Margall es va haver de deixar a finals dels anys 50, quan van enderrocar Cal Carreteret per construir l’actual immoble que fa cantonada entre el carrer Carril i el passeig Pi i Margall. Llavors li van oferir un altre espai a la vorera del carrer Mercat, i va traslladar la barraca allà, i ja s’hi va dedicar exclusivament, ampliant el negoci a la reparació de calçat, venda de cinturons, plantilles, cremes, cordons, etc. La meva mare tampoc s’estava a casa tot i tenir cinc fills! Treballava a la fàbrica Ferrer i Mora –on ara hi ha la Biblioteca El Molí- i quan l’empresa va tancar el 1962, l’any següent vaig néixer jo, que soc el sisè.

A.B.: Aquest espai del carrer Mercat, on vau tenir la segona barraca, era una franja de terra que quedava entre la vorera i la paret mitgera d’un dels diversos edificis que l’Ajuntament va expropiar i enderrocar l’any 1932 per poder construir la Plaça del Mercat i el Mercat Municipal. Quins altres quioscos hi havia a costat vostre?

J.G.P.: Els que hi havia a principis dels anys 60, que són els que jo he vist, eren els següents començant per la cantonada del carrer Major: la “barraqueta” de llaminadures, una xurreria, el quiosc d’enllustrador del meu pare, una sabateria, un quiosc de quinieles de futbol, i després ja venia una fruiteria que es trobava al xamfrà que mirava al Mercat Municipal.

A.B.: Aquest edifici on estàveu adossats es va enderrocar per construir l’actual “Edifici Llobregat” l’any 1972. Com va ser el procés de treure-us d’allà?

J.G.P.: Quatre anys abans ja ens van fer fora a tots! A totes les barraques ens havien permès d’instal·lar-nos a la vorera, però no hi havia cap contracte signat, ni es pagava res, per tant, ningú no va tenir dret a cap compensació excepte la petita fruiteria del xamfrà que tenia una mica d’obra feta i no es considerava barraca. Per compensar-la li van donar, en els baixos del nou immoble, un local minúscul que es troba al costat de l’entrada de l’Edifici Llobregat, on més tard hi va haver la primera botiga del “Don Disco”, dedicada a la venda de discos de música. La resta d’establiments ens vam haver de buscar la vida com vam poder. Nosaltres vam ubicar-nos al lloc actual, un establiment de 23m2 que abans havia estat la pastisseria La Molina. De fet, el taulell que fem servir actualment és el mateix que hi havia quan funcionava la pastisseria! Recordo que la xurreria va anar a parar al costat de l’Ajuntament, la barraqueta de llaminadures al capdamunt de “les escaletes” –on encara es troba actualment-, el sabater també va anar a parar en un lloc proper, etc.

Jordi Gurrea Pérez de petit amb el seu pare Vicenç a l'entrada de la botiga. "Jo sóc el més petit de sis germans, i quan vaig néixer el meu pare tenia 58 anys i la meva mare 47".

A.B.: Com recordes el teu pare?

J.G.P.: Com una persona molt activa que no feia mai festa. Era capaç de treballar 400 dies l’any! La seva vida era la feina. Va morir el 30 de juny de 1998, a l’edat de 88 anys, i fins el darrer dia va estar dret aquí, recolzat a l’"horma", que és el motlle que serveix per donar forma al calçat. Li encantava la seva botigueta.

A.B.: On va aprendre l’ofici d’enllustrador i de reparació de calçat?

J.G.P.: El meu pare era de Catarroja, a tocar de València, i la meva mare, Carmen Pérez Jiménez, era nascuda a Utiel. Vivien a València ciutat, tenien tres fills, i ell treballava d’electricista. Quan va esclatar la Guerra Civil el meu pare va lluitar dins del cos de carrabiners i després dins l’exèrcit regular republicà, on va arribar a tenir el grau de comandant. Per aquest motiu, quan es va acabar la guerra va haver de fugir de València. En un primer moment va anar a Barcelona, on va viure amagat a l’avinguda del Paral·lel, a casa d’un company republicà que d’ofici era sabater. Com que ell cada dia el veia treballar, va fixar-se en com ho feia, i un dia que el company va haver de sortir, ell, avorrit de no fer res, va posarse a reparar sabates. Quan l’amic va tornar, i ho va veure, va exclamar impressionat: "Ostres, si saps arreglar sabates!". I el meu pare li va contestar: "Com vols que no en sàpiga si estic tot el dia mirant com ho fas?". Per casualitats de la vida, després va venir a viure a Molins de Rei, i llavors la meva mare i els meus primers tres germans també van marxar de València i es van reunir amb ell aquí. Tot això ho sé com si diguéssim d’aquella manera, perquè la repressió de la postguerra va ser molt malparida i els pares mai me’n van parlar obertament.

A.B.: En aquella època, quan el seguici d’automòbils del general Franco havia de passar per Molins de Rei i circular per les actuals avingudes de Barcelona i de València (en aquella època "avenida del Generalísimo Franco" i "avenida del Ejército de Navarra"), tots els molinencs que havien tingut causes penals per haver estat al bàndol republicà havien de romandre al quarter de la Guàrdia Civil, o confinar-se al domicili per raons de "seguretat". Del teu pare s’explica l’anècdota de què, quan això succeïa, ell mateix anava a lliurar-se al quarter que hi havia al carrer Rubió i Ors en comptes d’esperar-se que els guàrdies civils l’anessin a buscar a casa!

J.G.P.: És que, acabada la guerra, els meus pares i els meus germans van venir a viure a Molins de Rei d’incògnit i amb noms falsos! A l’escola, per exemple, els meus germans feien servir uns altres cognoms! Paradoxes de la història, van acabar instal·lant-se en una casa del carrer Rubió i Ors, al costat de l’edifici on hi havia el quarter de la Guardia Civil. I encara més: el meu pare va fer amistat amb els guàrdies civils que hi havia destinats a la vila i els meus germans jugaven al carrer amb els seus fills! Quan l’any 1949 van descobrir que el meu pare havia estat comandant de l’exèrcit republicà, i que tenia una ordre de recerca i captura, el van detenir i el van enviar a una presó de València. Allà va ser jutjat i condemnat a mort, però com que la guerra ja feia deu anys que s’havia acabat es van poder fer recursos, parlar amb l’un i amb l’altre... i, finalment, la pena de mort va ser commutada per un desterrament a 300 Km de València. Així va ser com van poder tornar a Molins de Rei i continuar fent la seva vida aquí, ara ja sí, tots amb el seu nom real. Jo tot això no ho vaig viure, perquè vaig néixer l’any 1963, però conservo a casa tota la documentació de la detenció i del procés judicial.

Barraca d'enllustrar sabates al carrer Pi i Margall (abans carrer General Mola), al darrere es pot veure l'edifici desaparegut de Cal Carreteret, i a fora de la barraca un client assegut que espera el seu torn.

La segona barraca, aquest cop ubicada al carrer Mercat. D'esquerra a dreta Vicenç Gurrea Raga, amb els seus fills Vicenç i Joan, i un cunyat. Dins la barraca es pot veure un client assegut mentre li enllustren les sabates.

A.B.: Com era un servei normal d’enllustrar sabates i quan es va deixar de fer?

J.G.P.: S’ha de dir que jo soc el més petit de sis germans, i que els meus pares em van tenir de grans. Quan jo vaig néixer el meu pare tenia 58 anys i la meva mare 47! Per tant, només vaig conviure amb els meus pares i una germana, la resta de germans ja eren casats i vivien fora de casa. Tenint en compte això, i que el trasllat de la barraca del carrer Mercat a la botiga del carrer Major es va fer quan jo tenia sis anys, només et puc parlar del que vaig viure aquí. L’enllustrador era el meu pare, jo ho vaig fer molt poques vegades. Recordo que hi havia dues trones on seien dos clients a la vegada. Les sabates no se les treien, les duien posades, i per això el primer que feia el meu pare era treure’ls-hi la pols i posar uns cartonets al voltant dels turmells per no embrutar-los els mitjons. Llavors, amb el raspall i amb el drap, feia el procés d’enllustrat. En temps de postguerra, ho feia amb un líquid per donar color i brillantor, i després, més endavant, ja ho va poder fer amb cremes de més qualitat. Mentre un client esperava que s’assequés el betum, ell ja començava a raspallar les sabates del client del costat. Tot plegat podia durar entre quinze i vint minuts. Jo, mentrestant, atenia al taulell i donava tanda, ja que el local és molt petit i la gent havia de fer cua al carrer. Això de la cua ja succeïa quan tenia les barraques del passeig de Pi i Margall, i del carrer Mercat, eh! Els clients eren senyors –jo no hi vaig veure mai cap senyora- i venien sobretot abans d’anar a la missa del diumenge, per portar les sabates ben lluentes i polides. Aquesta feina d’enllustrar sabates es devia deixar de fer a mitjans dels anys 70. Llavors ja només ens vam dedicar a reparar sabates, fins a l’actualitat, en què, amb la meva esposa Montserrat, venem articles de de tota mena per al calçat, paraigües, i marroquineria (bosses, cinturons, etc).

A.B.: Quins són els records més antics que tens de la teva infantesa?

J.G.P.: Jo vivia al carrer Rubió i Ors, i tenia un molt bon amic que els seus pares portaven el Cafè del Foment i per això jugava molt allà. Recordo, per exemple, quan venien els camions de carbó per omplir les calderes de la calefacció del teatre, que ens empastifàvem i arribàvem a casa negres! També jugàvem en uns camps de caquis que hi havia al costat, perquè l’edifici de la Renault encara no existia. L’autopista, tampoc estava construïda, i la vaig veure fer! I més endavant jugava, sobretot, amb una colla de la Plaça del Mercat. Hi havia el fill petit de la Tocineria Fiter, el fill petit del dentista Basterra, el fill petit del Colomines, i molts d’altres que ara no me’n recordo del nom. Jugàvem a tot tipus de jocs. Recordo, per exemple, el joc del "churro, mediamanga, mangotero" –en català "cavall fort"- amb el qual ens fotíem uns mastegots! També recordo un local de futbolins i com intentàvem que la propietària ens deixés jugar sense pagar. Amb els nostres jocs teníem ben negre un fuster, que es deia Herrera, i la Maria Ros. No els hi agradava que juguéssim davant de les seves cases, i com que ho sabíem, encara hi jugàvem més! Érem de por… [riu]

A.B.: Abans ens has explicat les diferents barraques que éreu al carrer Mercat. Davant vostre, quins comerços hi havia?

J.G.P.: Et diré els que jo he vist, perquè abans segur que n’hi devia haver d’altres. Del carrer Major cap a la plaça del Mercat hi havia: la pastisseria La Molina, la merceria de la Magda, els electrodomèstics Colomines, la tocineria del Biel Vila, l’obrador de Cal Barça, i després el Bar Restaurant Reixach, on hi vaig fer el dinar de la primera comunió! Aquest restaurant tenia molta fama, entre cuiners i cambrers havia arribat a tenir disset treballadors! Recordo que hi havia llista d’espera per celebrar-hi els banquets de noces, batejos o comunions, i podien arribar a fer tres "bodes" en un cap de setmana! Pensa que la gent, als anys 60 i 70, no sortia tant els caps de setmana i es quedava més a Molins de Rei. Hi havia molta vida. De fet, aquest nucli comercial del centre vila els dissabtes era una bogeria! Les fàbriques tèxtils plegaven els dissabtes després de treballar tota la setmana i els obrers rebien un sobret amb els diners de "la setmanada". Per tant, el dissabte a la tarda el dedicaven a comprar. Jo me’n recordo encara d’aquest sobret, de com aquí mateix te l’obrien i treien les monedes de vint duros de color d’argent, i et compraven de tot!

A.B.: Podries resseguir el teu tros de carrer Major i dir-me quins comerços hi havia que ja no hi són?

J.G.P.: Davant de la nostra botiga actual hi havia la tintoreria de l’Albertí i el forn de pa dels Ribera, i al nostre costat la tocineria de Cal Barça, el Mollón -que venia parament de la llar-, després hi havia "Cal Quimet dels ous" –que venia ous i fruita-, el celler de vins i licors del Rovelló i, finalment, l’estanc del Pagès, que regentaven unes germanes.

A.B.: Pel que acabes de dir, la majoria de negocis han desaparegut i han estat substituïts per uns altres. Quin és el vostre secret per haver pogut aguantar tants anys?

J.G.P.: Sí, tots aquests botiguers i botigueres els he vist jubilar-se. I ara, cada any-i-mig, o cada dos anys, de botigues se’n tanquen i se n’obren de noves. Per exemple, aquí al costat meu, des de que va tancar la merceria de la Magda, en quinze anys hi ha hagut cinc negocis diferents! En el cas nostre, el secret es troba en tenir poques despeses. Per no tenir, no tenim ni ordinador ni pàgina web!

A.B.: Quins han estat els canvis més significatius que has vist en el carrer Mercat i aquest tros del carrer Major?

J.G.P.: Per descomptat, el principal canvi és que, ara, el carrer Major és per als vianants, i abans no ho era. Per aquí davant nostre hi passaven els autobusos de línia del Vallirana –el Soler i Sauret- i del Castellbisbal, i hi havia cotxes aparcats al llarg de tota la vorera! Al carrer Major la circulació era de sentit únic, però al carrer Mercat era de dos sentits, i es fotien unes trompades els cotxes aquí davant nostre! Entre els que pujaven pel carrer Mercat, els del carrer Major que volien baixar cap a la plaça del Mercat, i els cotxes aparcats, no hi havia dia que no quedessin un parell de cotxes xafats! També s’ha de dir que en aquella època hi havia molt de moviment en aquests carrers. Molts pobles de la rodalia no tenien mercat municipal, les grans superfícies no existien, i molta gent venia en cotxe del Papiol, Pallejà, Sant Vicenç dels Horts, etc, a comprar al Mercat Municipal de Molins de Rei.

Jordi Gurrea i Montse Espinosa el dia de l'entrevista 

A.B.: La plataforma única sense circulació de vehicles ha suposat una millora? [la Montserrat s’afegeix a la conversa]

Montserrat Rubio Espinosa (M.R.E.): Jo crec que sí. El fet de que la gent pugui anar tranquil·la a comprar, i que els nens puguin córrer pel carrer sense que els pares hagin de patir per por de que no els atropellin, com passava abans, crec que ha estat un gran guany. És clar que parlo per nosaltres i el tipus d’article que venem. Tot i això, el canvi no va ser fàcil. Pensa que les obres van durar gairebé cinc anys!

J.G.P.: Mai oblidaré el dia que van cimentar la superfície de la nova plaça del Mercat, un cop construït l’aparcament subterrani. Al llarg de tot un dia van estar descarregant formigó un total de cent vint-icinc camions! Aquells anys d’obres van ser un gran trasbals.

A.B.: Vau col·laborar en el procés participatiu de reforma de la plaça del Mercat? Us agrada com ha quedat?

J.G.P.: És una plaça amb molt de desnivell. Des de la meva botiga fins al carrer Rafael de Casanova potser hi ha dos metres i mig de diferència! Per tant, les propostes que es feien de fer-hi com unes grades de teatre, etc, eren molt complicades de portar a terme.

M.R.E.: Nosaltres vam aportar que el carrer Major, la plaça del Mercat, etc, encara que fossin de plataforma única, continuarien essent eixos comercials, i que no quedava gaire marge per fer-hi coses extravagants. Finalment, els arquitectes també se’n van adonar, i el resultat final va ser el que es pot veure.

J.G.P.: Estèticament no ens agrada com ha quedat. Les jardineres semblen trinxeres! I les que tenim al carrer Mercat les han omplert de pedres i s’han convertit en cagadors de gossos! A part de que no paro de recollir les pedres que la gent tira fora. Com és que no hi posen terra i hi planten flors?

M.R.E.: Jo, per tenir la plaça així, hagués preferit que es fes una plaça tota llisa, i que quedés funcional i polivalent. Que si un dia s’hi volen posar coses per fer una activitat, doncs que es posin i després es treguin. Una mica com s’ha fet amb la plaça de la Vila.

J.G.P.: Jo no tinc cap dubte que aquests búnquers que hi ha a la plaça del Mercat, tard o d’hora, s’acabaran traient.

A.B.: Abans d’aquesta reforma, la majoria de balls de la Festa Major dels anys 80 recordo que es feien a la Plaça del Mercat. Per al veïnat això no us suposava una molèstia?

M.R.E.: No, perquè era una altra època i els espectacles acabaven, com a molt tard, a les dotze de la nit, o a la una de la matinada a tot estirar. No és com ara, que a aquestes hores és quan tot just comencen!

A.B.: Com heu viscut tots aquests darrers mesos de conflicte amb els ocupes del Carrer Major?

M.R.E.: Amb molta por, a part de que a la botiga ens perjudicava. La gent anava pel carrer de Baix i evitava passar per aquí.

J.G.P.: Ara sembla que els ocupes conflictius han marxat i han quedat els “intel·ligents”, els que saben que si es “porten bé” poden quedar-se aquí força temps perquè el procés burocràtic de fer-los fora anirà per llarg. Ara, els tres o quatre ocupes que hi ha, fins i tot saluden el veïnat! Sigui com sigui, com a mínim ja no hi ha baralles amb falçs i ganivets, com va passar el mes de maig de l’any passat, en què vam sortir fins i tot per la “tele”!

A.B.: Qui continuarà el negoci de “Cal Limpia” i què teniu pensat fer quan us jubileu?

J.G.P.: Aquí no hi haurà cap continuació. I quan em jubili viatjaré com un boig amb la Montserrat, que ens encanta! Hem estat als països més bonics d’Europa: Àustria, Noruega...

A.B.: Algun missatge pels molinencs i molinenques que llegiran aquesta entrevista?

J.G.P.: Només dir que estem molt agraïts a totes les persones que ens han fet confiança durant tants anys, i que ens la continuen fent avui, venint a comprar els nostres productes. Tenim clients que ja van per la tercera generació, clients que ja venien a comprar quan hi havia el meu pare i que ara em trobo que venen els seus nets.

M.R.E.: Quan entra una criatura i et diu: “la meva àvia m’ha dit que vingués aquí”, això és molt d’agrair i ens omple de satisfacció!