L'Escola Alzina de Molins de Rei rep un reconeixement de la Generalitat pel seu projecte d'innovació pedagògica amb els usuaris de l'escola d'educació especial Tallers Alba


 El 30 de gener es commemora el Dia Escolar de la No-violència i la Pau en record de l’aniversari de la mort de Gandhi. Enguany la data va caure en diumenge i molts centres escolars van organitzar actes els dies previs o posteriors per difondre els valors de la cultura de pau. Un d’aquests centres va ser l’Escola Alzina de Molins de Rei, que va organitzar una cursa solidària el divendres 28 de gener.


 Per parlar d'aquesta activitat, i també del projecte docent d'aquest centre escolar molinenc, conversem amb la seva directora, Raquel Álvarez, i la seva cap d'estudis, Marina Suárez.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista
















[ Programa Obrint Camins del 16-2-2022 ]


 

Beatriu Tort Castro, biòloga marina: “El mar necessita que se l’estimi molt”

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 576, gener-febrer 2022, pàg. 11-13


El rorqual comú, amb adults de 70 tones de pes i 21 metres de llargada, és el segon animal més gran que habita el planeta Terra, només superat pel rorqual blau o balena blava. A la zona costanera catalana és freqüent observar rorquals comuns entre els mesos de febrer i juny. Per què s’atansen tant a la costa uns animals que acostumen a viure en aigües profundes? La biòloga marina molinenca Beatriu Tort treballa des de l’any 2017 en un projecte de recerca per conèixer el comportament d’aquests gegants marins que ens visiten.






ANGEL BEUMALA (A.B.): L’any 2017 vas acabar la carrera de biologia a la Universitat de Barcelona. Per què vas triar aquests estudis?

BEATRIU TORT (B.T.): Sempre m’ha agradat la natura, els animals i el mar. Sempre ho he tingut molt clar i per això quan vaig acabar el batxillerat vaig triar la carrera de biologia. Els meus pares són mestres i cap és un apassionat del mar en si, però a mi sempre m’ha agradat molt. Estiuejàvem a Pals, a la Costa Brava, i potser això hi ha influït, no ho sé. La meva tieta sí que m’ha explicat que quan era petita l’única manera que hi havia d’adormir-me era mirant els peixets que tenia a la peixera de casa seva.



A.B.: Dos anys més tard fas un Màster en estadística i investigació operativa a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Quan t’adones que, a part de la biologia, necessites coneixements d’estadística?

B.T.: El darrer any de la carrera de biologia vaig entrar a treballar a l’associació d’investigació marina Edmaktub, dedicada a l’estudi dels cetacis a la costa catalana, i em vaig adonar que per poder analitzar totes les dades que recollíem necessitava tenir una bona base d’estadística que no tenia.



A.B.: El teu treball de fi de màster es titula: “Ús de tècniques d’aprenentatge automàtic per a l’estudi de la distribució del rorqual comú a la costa catalana”. Això va d’intel·ligència artificial, oi?

B.T.: Sí. En biologia, per temes estadístics, es fa servir un programa informàtic anomenat “Rstudio”, el qual disposa de diferents paquets, alguns amb funcions d’intel·ligència artificial. Llavors es tracta d’instal·lar aquests paquets en el programa informàtic base i programar-los perquè l’ordinador aprengui a fer el que tu vols que faci. En el meu cas, el vaig programar perquè aprengués per ell mateix a reconèixer patrons. Per exemple, cada cop que jo veia un rorqual comú, recollia totes les condicions marítimes, meteorològiques, etc., que hi havia en el moment de veure’l, i les introduïa en el programa. La intel·ligència artificial es refereix al fet que el programa aprèn a relacionar totes aquestes dades que jo he anat introduint, i detecta quins són els patrons que es repeteixen cada cop que hi ha un albirament d’un animal. D’aquesta manera acaba fent diferents models predictius i podem saber quines condicions fan molt probable que hi hagi un rorqual comú a prop de la costa.





Rorqual comú, batejat per l'equip d'investigació com la Bruixa, amb les costes del Garraf al fons




A.B.: Mentre estudies biologia, durant tres anys ets voluntària del Centre de Recuperació d'Animals Marins (CRAM), que es troba al Prat de Llobregat.

B.T.: Sí, vaig fer tasques de neteja de les instal·lacions, de preparació del menjar diari dels animals en recuperació, de suport als veterinaris en els tractaments i les rehabilitacions, i també vaig participar en actuacions de rescat de cetacis a les costes catalanes.



A.B.: Per ser voluntària, déu-n’hi-do!

B.T.: Sempre ha estat així en les feines que aconsegueixes quan comences dins el món de la biologia. Hi va haver una època en què disposava de més temps i hi anava més, i en altres èpoques, que no tenia tant de temps, hi anava menys. Normalment, eren dos o tres dies a la setmana, unes sis hores cada dia. Entre tots els voluntaris es procurava que cada hora i totes les tasques quedessin cobertes. I després, si hi havia dies en què hi havia rescats, o activitats extraordinàries en les quals feia falta molta gent, també procurava anar-hi. De la meva estada en el CRAM en tinc un gran record. Va ser la meva primera experiència com a biòloga, i la veritat és que la recordo amb molta estima perquè vaig aprendre molt, vaig estar amb molt de contacte amb els animals, i vaig poder treballar braç a braç amb els veterinaris. Va ser una etapa molt maca que em va enriquir molt.



A.B.: Aquí va néixer el teu interès pels cetacis o ja ho tenies clar d’abans?

B.T.: Ja venia d’abans. De petita sempre m’han agradat els dofins. Són uns animals que sempre m’han transmès tranquil·litat, i hi tinc una connexió difícil d’explicar. Per això el meu objectiu sempre han estat els cetacis i el CRAM és una mica on comença tothom que es vol dedicar a l’estudi del mar. És un lloc on pots fer un voluntariat bastant flexible, i sense cap altre requisit de què vagis allà i els ajudis a fer el que ells necessiten que facis. Per tant, ser voluntària del CRAM era com el primer pas que havia de fer abans de poder-me focalitzar en els cetacis, que era el que jo volia. Després, amb els anys, veus que hi ha espècies de cetacis que t’agraden més, si bé, al final, t’agraden totes perquè són uns animals increïbles.



A.B.: Acabada la carrera de biologia fas una estada de mig any a la Universidade dos Açores, concretament a l’illa de Sao Miguel. 

B.T.: Sí, vaig estar d’investigadora en pràctiques en una plataforma que recollia dades d’albiraments de cetacis. La meva feina era entrar, validar i analitzar les fotografies de les diverses espècies que s’albiraven durant les sortides, sobretot el dofí mular i el catxalot. A la Mediterrània sí que n’hi ha, de catxalots, però se m’havien resistit, i va ser a les Açores on en vaig veure per primera vegada. Són uns animals espectaculars, de veritat. Jo venia de conèixer el rorqual comú, que és molt gran, això no obstant els catxalots són uns animals molt diferents amb un comportament social molt interessant, com una gran família feliç. En el moment que es capbussen per anar a buscar l’aliment, i ensenyen la cua, és espectacular!



A.B.: Com són les illes oceàniques de les Açores en comparació amb les illes del Mediterrani?

B.T.: Són molt diferents. El primer que em va sorprendre és que són molt verdes, miris on miris hi ha un color verd molt intens i bonic. Són unes illes molt maques que jo recomano molt de visitar, si bé per viure-hi no les recomano tant. En canvi, les illes mediterrànies, per una qüestió de clima, són més seques.



A.B.: Quin record en tens de la teva estada a les illes Açores?

B.T.: De la universitat en tinc un record molt bo. Hi vaig estar molt bé i molt de gust, i el professor Jose Acevedo, amb el que vaig tractar, era una persona molt ferma i de fet encara mantenim el contacte. Quan vaig acabar les pràctiques a la universitat, em van proposar tornar l’any següent, però per treballar a l’empresa Seacolors Expeditions, dedicada a portar turistes en vaixell per albirar cetacis, i vaig acceptar encantada. Primer m’encarregava d’atendre els turistes, prendre dades dels albiraments durant les sortides i entrar-les a la base de dades, però després ja em van donar la responsabilitat com a biòloga de fer de guia per explicar als turistes la biodiversitat de la zona i les espècies que ens trobàvem durant l’excursió en vaixell. Aquesta és una feina de temporada -perquè a l’hivern aquestes empreses no treballen- que de fet continuo fent cada estiu, i quan arriba setembre, o principis d’octubre, me’n torno cap aquí, on des del 2017 estic treballant en el “Projecte Rorqual” com a investigadora de l’associació Edmaktub.





Grup de dofins de l'espècie llistat nedant davant d'un rorqual comú, un dofí llistat adult mascle mesura 2,6 m





A.B.: Què significa aquesta paraula “Edmaktub”?

B.T.: Les primeres lletres signifiquen “estudi i divulgació del medi aquàtic” i estan encadenades amb el nom de l’embarcació que fem servir, un catamarà de catorze metres d’eslora que s’anomena “Maktub”. Aquesta és una paraula àrab que literalment vol dir “està escrit”, i significa “destí”.



A.B.: He vist al web de l’associació Edmaktub que es tracta d’una organització sense ànim de lucre fundada l’any 2000 pel Doctor veterinari Eduard Degollada, i dedicada especialment a la investigació dels cetacis. Com la vas conèixer?

B.T.: Quan era voluntària al CRAM ens van fer un curs sobre mamífers marins i un dels ponents va ser un membre d’aquesta associació. Anys més tard, quan vaig haver de fer el treball de final de grau de la carrera de biologia, com que el volia fer sobre cetacis, em vaig posar en contacte amb ells per poder participar en les seves sortides i recollir les dades que necessitava. Va ser llavors quan vaig acabar de confirmar que realment allò era el que volia fer, el que a mi m’agradava. Un cop acabat el treball final de grau, ells mateixos em van donar l’oportunitat de poder continuar treballant amb ells fent feina d’investigació, i no m’ho vaig pensar dues vegades. Hi estava molt de gust, m’ho passava molt bé i aprenia moltíssim. Què més podia demanar? Actualment, a part de participar en les campanyes d’albirament de cetacis, centrades sobretot en el rorqual comú, analitzo les dades científiques recollides en els albiraments, el comportament dels animals i les condicions marítimes. Aquest darrer any també soc la coordinadora de l’equip de voluntaris i els assistents de recerca.



A.B.: Quines tasques fan els voluntaris i quina preparació els hi demaneu?

B.T.: Depèn una mica perquè tenim diferents perfils de voluntaris. N’hi ha uns que participen al llarg dels tres mesos de campanyes marines i els hi demanem que siguin biòlegs, veterinaris o de professions relacionades, i que tinguin una formació prèvia en cetacis o sobre investigació. Després hi ha voluntaris que ens ajuden en la gestió de les xarxes socials i el web de l’associació, en les campanyes de divulgació ambiental, etc.



A.B.: Per què es va haver de fundar una associació per fer aquesta recerca científica? No es podia fer des d’una universitat, per exemple?

B.T.: Per justificar la recerca les universitats demanen als seus investigadors un ritme de publicacions en revistes científiques que, en l’estudi dels cetacis, és molt difícil de satisfer perquè són investigacions que demanen molta dedicació i els resultats són lents d’obtenir. Per tot això, els nostres són temes que la universitat costa que els financin. Sí que en un primer moment el Dr. Eduard Degollada va treballar amb la universitat de les Illes Canàries, però després va comprar un vaixell i va fundar l’associació, fet que li permet tenir una llibertat de moviments que no es tindria en una universitat.



A.B.: Rebeu el suport del Club Nàutic Vilanova i la Geltrú, de la Fundació Barcelona Zoo, i la Fundación Biodiversidad del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Són ells qui us financen?

B.T.: No sempre rebem finançament de les entitats que esmentes, depèn de la temporada. En general el nostre finançament és escàs, però el fet que l’embarcació sigui pròpia fa que igualment puguem portar a terme el “Projecte Rorqual” amb pocs diners.



A.B.: Si algú que estigui llegint aquesta entrevista us vol ajudar, com ho pot fer?

B.T.: Si algú vol ser voluntari només ens ha d’escriure un correu electrònic a l’adreça que trobarà al web de l’associació: www.edmaktub.org. També hi ha la possibilitat d’ajudar-nos amb donatius econòmics, i aviat també es podran comprar, a través del web, samarretes, dessuadores, tasses, i d’altres productes de marxandatge.





El catamarà Maktub, de 14 metres d'eslora, al costat d'un rorqual comú




A.B.: A internet es pot llegir un article teu –escrit amb tres investigadors més-, publicat l’any 2020 a la revista científica “Treballs de la Societat Catalana de Biologia”.

B.T.: Sí, és un article divulgatiu on expliquem els principals resultats de la recerca que hem fet fins ara sobre el rorqual comú, fruit de l’estudi sistemàtic d’una zona que comprèn uns 1.300 km² que van des de Castelldefels fins a Torredembarra i s’endinsen uns 28 km en el mar. Des del 2014 que es porten a terme campanyes oceanogràfiques durant els mesos de març a maig. Es tracta de sortides d’entre sis i vuit hores, que es realitzen amb el vaixell Maktub esmentat abans, i amb sortida i arribada al port de Vilanova i la Geltrú. Durant aquest temps es fan transsectes dins de la zona d’estudi, cobrint tota l’àrea com a mínim una vegada cada dues setmanes. Durant les sortides es fa un protocol d’esforç d’observació que comença a una fondària de 30 m i que consisteix en quatre investigadors que visualment cobreixen una àrea de 90 graus cadascú respecte de l’embarcació. Per evitar la fatiga visual es fa una rotació cada trenta minuts, amb trenta minuts de descans per hora d’esforç. En albirar un cetaci s’atura l’embarcació i s’anoten les dades de posició, espècie, nombre d’animals i comportament. 



A.B.: Què té d’especial la costa del Garraf i del Baix Penedès?

B.T.: Aquesta zona comprèn la plataforma i el talús continental en el qual trobem dos canyons submarins. El més destacat seria el canyó del Foix, que es troba a 10,5 km de la costa, al límit de la plataforma, a una profunditat de 90 metres i que arriba als 2.000 metres de profunditat. El canyó submarí de Cunit també es troba dins de la zona d’estudi. Aquests canyons actuen com a conducte preferent des de la base de la plataforma fins al fons submarí i tenen un paper molt important en la circulació costanera regional. 

Són com valls de la muntanya però a sota del mar. Aquestes valls submarines és com si tinguessin uns rius que van cap a baix, i cap a dalt, i que porten els nutrients de la profunditat cap a la superfície, i tot el que hi ha a superfície també ho baixen a la profunditat. Per això parlem de circulació, perquè barregen tota l’aigua i els sediments. Això fa que puguin proliferar algues de mida microscòpica. I en haver-hi algues hi ha plàncton [organismes de petites dimensions que es troben en suspensió a l’aigua i que s’alimenten de les algues], en haver-hi plàncton hi ha molt de peix petit, en haver-hi peix petit hi ha peix gran, i així fins a completar tota la cadena tròfica.



A.B.: En aquest estudi relacioneu els albiraments entre 2014 i 2018 amb la presència de clorofil·la a la superfície del mar detectada via satèl·lit.

B.T.: La clorofil·la són les molècules que tenen totes les plantes, i són les que transformen l’energia solar en l’energia química que els permet viure. La clorofil·la és de color verd, i com qualsevol color absorbeix unes longituds d’ona de la llum i en rebutja unes altres. Gràcies a això el satèl·lit, quan capta aquestes longituds d’ona diferents, pot saber que hi ha una concentració de clorofil·la a la superfície del mar, que en definitiva és una manera de saber que hi ha algues microscòpiques.



A.B.: Dins del plàncton es troba el famós “krill”, uns crustacis microscòpics que són la principal font d’aliment de les balenes. Per què el krill abunda en els canyons submarins?

B.T.: El krill és un animal de profunditat que de nit ha de pujar a la superfície a menjar algues. Llavors, a les zones de canyons submarins, com que hi ha molta productivitat d’algues, i hi ha una elevada riquesa de nutrients, estan allà i van pujant i baixant per la columna d’aigua.



A.B.: Llavors els rorquals comuns on van a caçar el krill, a les profunditats o a la superfície?

B.T.: El van a buscar on estigui perquè ells mengen durant tot el dia. Depenent de l’hora, per aconseguir krill han de fer capbussaments més profunds o més superficials.



A.B.: A la vostra investigació arribeu a la conclusió de què els rorquals comuns s’atansen a la costa perquè venen a alimentar-se, oi?

B.T.: Sí, la zona de la costa del Garraf es pot considerar una zona d’alimentació del rorqual comú. Fins fa poc només es tenia evidència indirecta i anecdòtica, a través de defecacions, que els rorquals s’estaven alimentant. I si els animals només migressin sense alimentarse no hauríem descobert una relació positiva entre els albiraments i la presència de clorofil·la a la superfície del mar. Recordem que la clorofil·la indica que hi ha microalgues, i que, per tant, també hi ha el krill que és el que busquen els rorquals comuns. D’altra banda, recentment hem observat rorquals comuns a la zona amb un clar comportament d’alimentació.





Rorqual comú badant la boca per alimentar-se




A.B.: Com es comporten els rorquals comuns quan s’alimenten?

B.T.: Els rorquals comuns, quan s’alimenten, el que fan és accelerar, girar-se cap al cantó dret i obrir la boca per engolir tota l’aigua que poden. A partir d’aquí, amb la boca tancada, van empenyent amb la llengua tota l’aigua cap enfora i tots els aliments queden enganxats a les “barbes” per la part de dintre. Les barbes són unes làmines que tenen implantades transversalment al maxil·lar i que empren com a filtre. Finalment, un cop expulsada l’aigua, s’empassen el menjar cap a l'estómac.



A.B.: Un cop heu arribat a la conclusió que la costa del Garraf és una zona d’alimentació del rorqual comú, quin és el següent pas?

B.T.: L’objectiu és donar-ho a conèixer a les autoritats i a l’administració perquè prengui mesures per protegir-los. De fet, la zona d’estudi ha estat declarada lloc d’importància comunitària (LIC), zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i pertany a la Red Natura 2000 i al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). El principal risc del rorqual comú, igual com la resta de grans balenes del món, són les col·lisions amb les embarcacions ràpides de gran tonatge, com ara els vaixells de càrrega i els ferris. Per tant, es tracta de saber quan s’alimenten, i en quines zones, per evitar el màxim possible aquests conflictes. El rorqual comú és l’únic cetaci de l’ordre dels misticets –balenes amb barbes- que es pot trobar de manera freqüent al Mediterrani i pel que fa al seu estat de conservació està catalogat com a “vulnerable”.



A.B.: I a la resta del món també estan amenaçats?

B.T.: Sí, si bé s’ha de dir que dins la classificació de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) han millorat, i d’estar catalogats com a espècie “amenaçada amb perill” ara ho estan com a espècie “amenaçada vulnerable”, que és un graó menys dins dels diferents graus que hi ha en l’escala del perill d’extinció.



A.B.: Una embarcació tipus veler també podria molestar els rorquals comuns?

B.T.: Si un veler xoca amb un rorqual comú es faria més mal el veler que no l’animal. De tota manera, tothom ha de saber que el rorqual comú és un animal protegit i que no està permès seguir-lo, ni acostar-s’hi, sense un permís explícit de l’Administració. Per tant, és molt important no aproximar-se a ells, ni molestar-los, ja que per accident es podria produir una col·lisió i això, com he dit abans, seria molt perillós pels membres de l’embarcació, i també –és clar- per l’animal.



A.B.: Quins d’altres animals marins tenim amenaçats a la costa catalana?

B.T.: Al Mediterrani, concretament, també hi ha un altre cetaci amenaçat que es diu “zífid de Cuvier”, i també ho està el catxalot. De totes maneres, al món totes les espècies de cetacis estan amenaçades.



A.B.: Què us queda per conèixer de la vida del rorqual comú?

B.T.: Buf, moltes coses! Només sabem que s’alimenten en un punt de la costa catalana, però encara cal aprofundir molt en altres zones, per exemple el mar balear o el golf de Lleó. Tampoc sabem del cert si la població que trobem a la costa catalana és pròpia del Mediterrani o ve de l’oceà Atlàntic. També ens falta saber on es reprodueixen, com es comuniquen i interaccionen entre ells... Hi ha feina per estona encara!





Beatriu Tort fent fotografies a dofins mulars per al registre de fotoIdentificacio




A.B.: He vist que tens estudis de navegació i de submarinisme. Has nedat mai entre dofins i balenes? Com és l’experiència?

B.T.: Entre balenes no. Entre dofins en llibertat sí, i és un moment màgic. Quan estàs nedant amb ells i els mires, i ells et miren, no saps qui està estudiant a qui. Quan ells et miren és com si veiessis que hi ha algú allà, que t’estàs comunicant amb algú. Es genera un vincle molt especial entre els animals i tu que és molt difícil d’explicar. Però tampoc cal nedar amb ells, només veient-los des d’una embarcació ja és un espectacle increïble!



A.B.: I per què no has nedat entre balenes? És perillós?

B.T.: Més que perillós és que no són animals que tendeixin a interactuar gaire, ni amb la gent, ni amb les embarcacions. D’altra banda, no m’agrada molestar-les. Amb els dofins és diferent perquè són ells els que et venen a trobar quan ets a l’aigua, et miren, et busquen, etc.



A.B.: M’imagino que, per la teva feina, has conegut tots els oceans del món. Hi ha algun lloc que t’hagi impressionat especialment?

B.T.: El lloc que més m’ha agradat per la biodiversitat que hi ha sota l’aigua és la barrera de corall del golf de Mèxic.



A.B.: Quan no treballes, què t’agrada fer?

B.T.: M’agrada molt navegar, fer submarinisme, esquiar i fer excursions per la muntanya. Però us he de confessar que sobretot el que m’agrada és estar amb la meva gossa, la Quira.



A.B.: Ets una científica molt jove -només tens 26 anys-, quins són els teus plans de futur?

B.T.: El setembre d’aquest 2022 començaré a fer la tesi doctoral a la universitat, i a partir d’aquí ja veurem què faré. Mentre pugui, segur que serà intentar mantenir-me dins del món de la investigació marina.



A.B.: Vols fer una petició o adreçar algun missatge als lectors d’El Llaç?

B.T.: Simplement, vull demanar-los que estimin el mar i que tinguin consciència que l’abocament de residus li fa molt de mal. El mar necessita que se l’estimi molt.





Preparant una sonda CTD per mesurar la temperatura i la salinitat d'una columna d'aigua










Elisenda Colell: "Com a periodista t'has de construir una cuirassa perquè sinó cada dia et posaries a plorar"


 La periodista molinenca Elisenda Colell ha treballat per diversos mitjans de comunicació i actualment és al diari El Periódico, on està especialitzada en notícies de pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI. A finals de l'any 2021 va viatjar a Mauritània com a enviada especial per conèixer de primera mà els migrants que intenten arribar per l'oceà a les illes Canàries.   



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista







- Els teus reportatges sobre Mauritània es van publicar en els diferents mitjans del grup Prensa Ibérica, aquí hem pogut llegir els d'El Periódico, però per internet he vist que també s’han publicat el diari "El Día, la opinión de Tenerife", i "La Província, diario de Las Palmas" ... Algun més?

- Sí, en diversos més: en el "Periódico de España", en el "Faro de Vigo", ... De fet, això que apuntes és interessant perquè El Periódico molta gent el relaciona amb el Grupo Z, i això ja no és així des de que el va comprar fa tres anys el grup Prensa Ibérica, que és un grup empresarial que té diversos diaris arreu de l'Estat, i això per nosaltres és positiu ja que, per una banda, els nostres reportatges els podem replicar a d'altres capçaleres, i per l'altra, tots aquests diaris coneixen molt millor que ningú el seu territori, i nosaltres també ens podem aprofitar de les seves cròniques. Un exemple d'això que dic ha succeït amb el volcà de La Palma, on les cròniques que ha publicat El Periódico provenien de periodistes canaris que treballen en els diaris que té Prensa Ibérica allà. 



- Perme-te’m que, abans de començar a preguntar-te, faci als oients una introducció sobre el país de Mauritània, extreta precisament dels teus reportatges:



Mauritània és un país subdesenvolupat com tots els que l’envolten: 

El seu PIB per càpita és de 1.673 dòlars > Aquí és de 27.063 dòlars
El 40% de la població és menor de 14 anys > Aquí només ho és el 14%
L’esperança de vida és de 65 anys > Aquí és de 83 anys
La mortalitat infantil és de “73 per 1000” > Aquí és de “3 per 1000”
La desnutrició infantil és del 19,2% > Aquí no n'hi ha

 Tot i aquestes dades, Mauritància és un país estable i relativament segur, i per això serveix de trànsit a les persones migrants per arribar a Europa. A Mauritània hi arriben africans procedents de Níger, Mali, Txad, Senegal, Gàmbia, Sudan, i Costa de Marfil. Si aquestes persones no troben feina a les dues principals ciutats de Mauritània -Nuakchot i Nuadibú- només els queda l’opció d’anar a l’Estat espanyol a través de les Illes Canàries.

 Per què fugen dels seus països d’origen i se’n van a Mauritània? Doncs bàsicament perquè en els seus països hi ha guerra, fam, o perquè el canvi climàtic ha desertitzat el lloc on vivien.

 Com sabem, la guàrdia civil espanyola treballa amb la policia mauritana per interceptar les embarcacions que van cap a Canàries. Si les aconsegueixen aturar, envien els seus tripulants de tornada a Mauritània i els reclouen en centres, des d’on la policia mauritana els retorna als seus respectius països africans d’origen.

L’any 2020, 23.020 persones van arribar a les Illes Canàries per alta mar. Segons l’Organització Internacional per a les Migracions, 1.774 persones no hi van arribar i es van morir ofegades al mar, 72 de les quals eren infants.



- El dijous 18 de novembre de 2021, El Periódico publica un reportatge teu titulat “El somni de Suleiman, anar a l’escola”. En aquest reportatge afirmes que els nens immigrants, els nens que arriben a Mauritània des dels països del voltant, no tenen dret a anar a l'escola perquè no tenen regularitzada la seva situació i no consten en cap registre. Això significa que passen la frontera de manera il·legal?

- És clar, evidentment. Abans de res, deixa'm dir-te que vam poder anar a Mauritània perquè vam tenir l'enorme sort que una organització internacional que treballa a Mauritània, que es diu Save the Children, ens va voler ensenyar el país i la feina que fan. Ho dic perquè no és fàcil pels periodistes entrar a Mauritània, no només t'has d'acreditar com a periodista sinó que les autoritats han d'acceptar que tu vagis al seu país a fer de periodista. Si hi entres sense haver-te acreditat i haver estat autoritzat, i et troben fent de periodista, fàcilment et deportaran o et posaran multes i sancions. 

Dit això, el que passa és que hi ha nens sols que emigren a Mauritània, i nens que emigren amb les seves famílies. Tots ells creuen la frontera, evidentment, de manera il·legal, però és que les fronteres a l'Àfrica són molt diferents de les d'aquí. Per començar són fronteres imposades pel colonialisme europeu -que semblen fetes amb escaire i cartabó- i no hi ha un control tan ferm com aquí. Per tant, entren de manera irregular, sense permís de feina, sense cap documentació que acrediti que poden viure a Mauritània, i per tant són en un pou d'il·legalitat. No té res a veure amb el que nosaltres vivim a la Unió Europea, que podem canviar de país i treballar-hi sense cap problema. Això a l'Àfrica [i a la resta del món] no passa.      



- En el reportatge expliques que vas parlar amb Adama Sal, coordinador d’un projecte de la ONG Save the children, el qual és rotund en defensar el treball en xarxa entre entitats, autoritats, i policia, perquè –diu- "les ajudes puntuals no serveixen de res, només salven situacions puntuals". 

- Adama Sal ens va explicar que hi ha dos tipus de situacions: Els nens que arriben a Mauritània amb els seus pares, que ja tenen un espai de protecció que és la família -a no ser que la família els maltracti, que també n'hi ha-, i que tenen el problema de que són nens que no poden anar a l'escola perquè no tenen papers ni cap documentació i han de treballar. I després hi ha els nens itinerants, que fan la ruta migratòria per l'Àfrica sols i que estan exposats a tot tipus de màfies. Davant d'aquest problema, Mauritània rep finançament del Banc Mundial per construir centres per aquests menors. El problema és que no funcionen de cap manera: Hi ha poques places, només t'hi pots estar un o dos dies, i finalment molts nens en aquesta situació no són detectats per les autoritats i adreçats a aquests centres. Per exemple, no és el mateix que un menor itinerant el trobi pel carrer una ONG que un policia. En el primer cas el portaran al centre de menors, on li faran un reconeixement, miraran com està de salut, etc, en el segon cas potser l'envien directament a la garjola. D'altra banda, molts nens es van movent de centre en centre, desapareixen, es fuguen i continuen la seva ruta per anar a Canàries arriscant la seva vida al mar ... 

 Davant d'aquesta situació, i aquesta disparitat de criteris dels diferents agents administratius i socials, el que fa l'Adama Sal, de Save the Children -que potser ve a Barceloan a presentar el projecte, ja que rep finançament de l'Agència Catalana de Cooperació- és no crear el seu centre partint de zero per repartir material escolar, menjar, etc. El que vol Save the Children és obligar a seure en una taula a tots els actors que treballen amb infants -l'ajuntament, els fiscals, la policia, les escoles, etc- i treballar en una xarxa de protecció. Com a mínim procurar saber què és el què hi ha! Perquè quan jo els preguntava xifres per saber quants infants es troben amb aquest problema de la itinerància migratòria, et deien que ho preguntessis a la UNICEF! Imagina't, un país enorme, on la meitat de la població són infants i joves, i només hi ha 7 centres de menors ... Hi ha molta feina per fer.    



- També vas parlar amb un mestre que es queixava del govern de Mauritània, i de la societat mauritana en general, perquè pensa que no consideren l’escolarització dels infants com una cosa obligatòria i necessària ...

- És que l'escolarització no és obligatòria com aquí. Si a Catalunya no portes el teu fill a l'escola, l'Administració te'n pot retirar la tutela ja que l'absentisme escolar és un motiu per fer-ho, entre d'altres. A Mauritània, en canvi, portar el fill a l'escola és una opció que tenen els pares. I passa que molts pares són analfabets i no han anat mai a l'escola ni li reconeixen cap valor, i a més a més necessiten que els seus fills treballin. Per no parlar dels fills dels immigrants il·legals, que estan fora del sistema escolar, si bé s'ha de dir que hi ha mestres que fan els ulls grossos i els deixen entrar a classe, cosa que tampoc serveix de gaire ja que a l'hora de passar de curs el mestre, per molt que vulgui, no els pot fer cap document que acrediti res, i per tant no poden continuar.      



- Un dels testimonis que reculls és el d’un noi que es diu Hamsa, de 16 anys, i que diu: "No volem morir al mar, només volem un lloc on puguem viure, estudiar, treballar i tenir drets". Quan ho llegia pensava: quants joves tenim aquí que disposen de tot això i no ho valoren, ni ho aprofiten. 

- El Hamsa el vam conèixer en un projecte que hi havia en un barri que no era ric, però que tampoc era molt pobre. En aquest projecte s'acollien nens que venien de la Mauritània més rural, colpejada per la sequera i la desertització. Passa molt a Mauritània que les famílies del món rural, per sistema, envien el fill gran a la capital a provar sort, i si no se'n surt, doncs se la juga a l'oceà per arribar a Europa via les Illes Canàries -hi ha molts joves que als catorze anys ja tenen aquest pensament al cap! Doncs el Hamsa era un jove maurità d'aquests, i Save the Children es va trobar molts adolescents com ell vivint al carrer, en unes condicions horribles, i amb l'objectiu de marxar cap a Europa. Llavors els van dir: "No us podem impedir que no aneu a Europa, però no volem que us moriu a l'oceà". Llavors van iniciar un projecte basat en proposar-los de viure en cases d'acollida, en que anessin a l'escola, i que no patissin per la família perquè Save the Children els hi enviaria regularment menjar. Doncs automàticament les ganes de tots ells de jugar-se-la al mar van caure en picat!   

 Parlant amb el Hamsa em deia que a Europa "no heu de pagar per anar al metge, podeu criticar els polítics sense por, teniu oportunitats de trobar feina, cobreu sous molt bons, us podeu comprar cotxes", etc. I hi ha una part de veritat en tot això, però també n'hi ha una altra d'il·lusió. El cas és que després d'haver estat acollit en el projecte, el seu somni ja no és marxar a Europa al preu que sigui, sinó quedar-se a Mauritània, acabar els estudis primaris i secundaris, i després demanar un visat per poder fer els estudis universitaris a Europa. Tant de bo ho aconsegueixi, però si més no ja s'ha aconseguit parar el cop i ja no diu allò de: "la setmana que ve em tiro al mar". La conclusió de tot plegat és que ningú es tira al mar si veu que té un futur a la seva terra.     








- El diumenge 21 de novembre de 2021, El Periódico et publica una entrevista que li vas fer a David del Campo, director de cooperació internacional de l’ONG Save the Children. En l’entrevista parleu d’un camp de refugiats malians que es troba a Mauritània, i que es diu M’Berra, on hi ha 66.000 persones, i 20.000 a fora que s’esperen per entrar. Aquestes xifres són molt grosses, no? Què està passant a Mali?

- No sóc especialista en Àfrica però intentaré explicar-ho. A molta gent segur que li sona Boko Haram, un grup extremista islàmic que va entrar a Nigèria i es va fer amo del nord-est del país. Doncs a països com Mali, Níger o Sudan passa el mateix. Són països amb problemes de sequera, on hi han entrat grups islamistes armats, que han reclutat tota aquesta gent que no té res per menjar, i ha esclatat una guerra sagnant d'aquests grups contra el govern del país. En el cas de Mali ja fa més de deu anys que dura! Aquest fenòmen, com he dit, passa també als països del voltant. Són països on la gana et dóna tantes poques possibilitats de ser qui vols ser que al final acabes agafant les armes que t'ofereixen, ja siguin d'un bàndol o d'un altre. En aquest sentit, aquests països estan declarats per l'ONU com països que es troben en guerra civil, i els seus habitants en fugen. 

 Concretament, el camp de refugitats malians de M’Berra es troba al mig del desert! Ens hem d'imaginar unes barraques de plàstic al mig del desert i 60.000 persones que hi viuen com poden. I els que són fora, no és que estiguin esperant per entrar, són gent que n'ha marxat i que es troba en diferents punts de Mauritània. Allò de bo que tenen, dins la desgràcia, és que en passar pel camp de refugiats, se'ls acredita amb un paper que els dóna l'estatus oficial de refugiat. Si bé no tenen permís per treballar a Mauritània -a diferència de les persones que obtenen l'estatus de refugiat a Europa- sí que hi poden viure de forma legal, és a dir, no es troben en situació administrativa irregular.      



- David del Campo també s’exclama que des del "primer món" no entenem què està passant, i que no serveixen de res els helicòpters, els ràdars i els murs, que res no pot aturar una persona quan està desesperada. 

- David del Campo és una persona molt interessant. Fa molts anys que treballa a Save the Children, però també va estar treballant com assessor d'assumptes exteriors amb el govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero, i ara, per la pandèmia del covid-19, el van tornar a cridar del ministeri de sanitat ja que coneixia molt bé l'epidèmia del virus Ebola que hi va haver a l'Àfrica, i va ser assessor del ministre Illa per explicar-li com havia d'actuar la UME [Unitat Militar d'Emergències], com s'havien de fer els hospitals de campanya, etc. Per tot això, ell coneix molt bé tot l'entrellat del govern espanyol i està molt enfadat amb l'actual ministre de l'interior, Fernando Grande-Marlaska. 

 Espanya té una cooperació molt intensa a nivell policial i militar amb Mauritània i el Marroc per evitar que salpin pasteres cap a Canàries o a l'estret de Gibraltar. Tu ets a les platges de Mauritània i veus els helicòpters de la Guarcia civil, i se sap que la Gendarmerie Nationale de Mauritània ve a formar-se a l'Estat espanyol -molts d'ells parlen castellà-, i que tots aquests cossos policials treballen colze a colze. Llavors el David diu: "Com pot ser que hi hagi tot aquest desplegament militar a la costa mauritana i que ningú hagi fet el gest de passar de la costa i trepitjar el país per entendre què està passant?" 

 És fàcil veure que si l'Estat espanyol coopera amb Mauritània per crear un sistema educatiu fort, i es força el govern maurità a garantir l'escolarització, probablement es reduirà molt l'onada migratòria i totes aquestes morts al mar. Si bé Save the Children ha demanat repetidament reunir-se amb el ministre de l'interior espanyol, aquest sempre diu que no, i això pel David del Campo és molt frustrant perquè, no és que el que ministre digui "no" a les seves propostes, sinó que ja d'entrada diu que no vol reunir-se! I per acabar d'encendre els ànims de les ONG dedicades a la protecció dels infants només van faltar les devolucions "en calent" de menors que es van fer a Ceuta el maig del 2021!        



- Has parlat de grups islamistes armats fins a les dents que entren en països africans, que es fan amos de parts del territori, i que generen una guerra civil contra el govern del país. Mentre ho deies jo pensava: Àfrica no fabrica armes, si es fes un embargament de manera que aquests grups no poguessin comprar armes s'aniria a l'arrel del problema, i s'acabarien aquestes invasions de cop. Què en penses?

- S'acabarien les guerres a l'Àfrica i a tot el món! Però quan això ho expliques als obrers de Cadis que fabriquen les armes no hi estan d'acord. Les armes són un negoci i hi ha gent que s'està lucrant a gran escala, però també donen diners a petita escala, i hi ha treballadors aquí que et defensen la indústria de l'armament.



- Però hi ha lleis internacionals que prohibeixen la venda d'armes a països en conflicte on hi ha violacions de drets humans. Crec que hi hauria mecanismes efectius de tallar aquest tràfic d'ames a grups terroristes islamistes si es volgués.

- Però hi ha interessos i no es vol. I hi ha països tercers que venen armes a grups islamistes i tothom mira cap a una altra banda. De totes maneres, si bé la guerra és un motiu clau per fugir, també hi ha l'emigració per motius econòmics encara que el país no estigui en guerra. Sempre es diu, parlant de l'Àfrica, que hi ha molts recursos naturals i minerals que exploten grans multinacionals, i que paradoxalment la gent del país està passant gana. És a dir, la pau i l'estabilitat són essencials, però també és molt important que part dels beneficis es reverteixin en la societat. 



- I el reportatge més dur l’he deixat per al final: El dimecres 17 de novembre de 2021 el diari El Periódico obre en portada amb el teu reportatge titulat: "Al rescat de les nenes violades a Mauritània", i que a l’interior ocupa, ni més ni menys, que tres pàgines! Això és un èxit professional?

- No, perquè la nostra feina és aquesta. En tot cas sí que és important que els diaris apostin per aquest tipus d'informació. En el dia a dia que vivim -que si el covid, que si el president ha dit això o allò, etc- és important que hi hagi diaris que vulguin deixar al marge aquesta actualitat declarativa -que de vegades aporta poc i més aviat desconcerta-, i aposti per aquestes portades. En un diari, la portada és molt important perquè és el reclam que fa vendre! En aquest cas és més un agraïment cap al diari que no pas un èxit professional meu.



- El que expliques en aquest reportatge es podria extrapolar a tot el món, per desgràcia. En ell dius que a Mauritània, pel que fa a la violència sexual contra nenes i joves, els agressors no reben cap càstig i es culpa les víctimes, que són assenyalades i expulsades de l’escola, repudiades pel veïnat, etc. Es tracta de centenars de nenes –la majoria entre 12 i 14 anys-, i les organitzacions humanitàries, conscients de la gravetat del problema, han creat programes per ajudar-les. Per exemple, parles de l’Associació Mauritània per a la Salut de la Mare i el Fill (AMSME), que també rep finançament de l’Agència de Cooperació de la Generalitat de Catalunya. 

- Sí que les violacions i les agressions sexuals contra les dones passen a tot el món -i a casa nostra- però la diferència rau en que, quan passen, aquí tendim a protegir la víctima i a assenyalar l'agressor i condemnar-lo. En canvi, allà, és al revés. El més bèstia de tot plegat és que, quan aquestes nenes ho han de deixar tot i casar-se amb el seu agressor, pot passar que l'agressor les rebutgi, i llavors no són ningú, malviuen al carrer, etc. 

 Llavors, el que estan fent les organitzacions internacionals allà -si més no les que vaig visitar- és incrustar-se en el món local. És a dir, no diuen: "ara arribem els europeus i us muntem un gran hospital". Sinó: "anem a fomentar, formar i donar recursos a la gent local perquè són ells els que ho han de fer". Aquest és el cas de de l’Associació Mauritània per a la Salut de la Mare i el Fill (AMSME).



- El diari també publica una entrevista que li vas fer a Zeinebru Taleb Moussa -que és la fundadora d'aquesta associació que has esmentat- on explica això que acabes de dir, que perquè la noia agredida sigui acceptada per la comunitat se l’obliga a que es casi amb el seu violador. Quina és l’explicació sociològica d’aquest despropòsit? 

- Tot rau en el valor social que se li dóna a la virginitat, que no deixa de formar part de la visió patriarcal de la dona com un objecte que es posseeix. I el sistema s'organitza així, quan una nena perd la virginitat ha de passar a ser una possessió de la persona que li ha fet això. La Zeinebru Taleb Moussa m'ho explicava: "En el fons [els homes] es pensen que les dones són com una flor que pots trencar amb les pròpies mans". I les dones són tractades com objectes, els cossos de les dones per ells són objectes.   









- També li fas una pregunta punyent, que és si tot aquest tema té a veure amb l’islam, i ella respon que no, que és un tema de discriminació de la dona.

- Sí, perquè aquí, des d'Occident, de vegades diem: "els musulmans són uns masclistes." I la religió és masclista perquè té molta història al seu darrera, perquè surt d'una societat que era, i és, masclista, però això no vol dir que per ser creient i tenir fe hagis de tenir actituds masclistes. Per tant, les persones que practiquen l'islam no vol dir que siguin masclistes, al contrari, probablement una mesquita és un dels pocs llocs on la dona és considerada un persona en sí mateixa. Però hi ha unes arrels profundes que ens porten cap a assenyalar el musulmà, el diferent, com el masclista. I això és un error.       



- També expliques que el govern de Mauritània primer negava que hi haguessin violacions infantils al seu país, però que s'han vist obligats a reconeixer-ho gràcies a activistes com la que vas entrevistar. Però el que més m'ha impressionat és que, a aquesta activista en concret, el govern provés d'empresonar-la!  

- Fa deu anys, que una dona mauritana digués que en el país hi havia violacions era posar en risc tot el sistema. Per això, fins que no es va enviar una carta a l'ONU explicant el què passava -i que el govern feia com qui sent ploure-, no es van començar a bellugar les coses, i amb finançament internacional perquè el govern maurità no hi ha posat ni un duro. D'altra banda, aquestes dones que han estat violades i ho denuncien s'estan jugant la seva llibertat. El més fàcil per a elles seria callar i aguantar, però elles no ho han fet i això impressiona. 



 - Això ho expliques en el teu reportatge, dius que els jutges consideren que les dones són violades perquè volen, perquè elles s’ho han buscat, ja que hi ha una norma que diu que no poden estar soles amb un home i pressuposen que l’han infringida.

- En els països musulmans es regeixen per dos corpus legislatius, la Xaria, que seria la llei islàmica fonamentada en l'Alcorà [el llibre sagrat dels musulmans], i després la legislació civil com tenim aquí. I la Xaria el que penalitza és l'adulteri, i si tu estàs casada i et violen, el jutge considera que has comès el delicte de l'adulteri! Per tant, tu, malgrat ser víctima d'una violació, seràs considerada culpable d'adulteri i seràs empresonada. Però és que en el fons, si penses en les nostres àvies i més enrere, no estem tan lluny d'aquest clixé del pensar que "ella s'ho ha buscat". Afortunadament aquí la dona s'ha emancipat, però no podem oblidar que hi ha llocs del món on això continua. Per això, per nosaltres era molt important explicar-ho, i crec que és el més bèstia que vam veure a Mauritània.



- M’ha impressionat quan Zeinebru Taleb Moussa diu que a Mauritània hi ha molts jutges, policies i advocats, que amb prou feines coneixen els drets humans. 

- És molt important aclarir que Mauritània és un país estable i no hi ha guerra, però això no vol dir que sigui un país lliure. És una república islàmica governada per una junta militar i no hi ha eleccions democràtiques. Per tant, les persones no es col·loquen en els llocs de poder per mèrits sinó pel lloc que ocupen en l'estructura de poder. Per tant, els que són als jutjats probablement no han fet ni la carrera de dret, per entendre'ns.  



- Les nenes i adolescents que queden embarassades són principalment les que van als centres de les organitzacions humanitàries, oi? I expliques que sovint han de practicar cesàries en els parts perquè són massa joves i el seu cos encara no està prou madur.

- I són les organitzacions internacionals les que paguen aquestes intervencions i aquestes cesàries, i amb sort, gràcies a elles, les nenes aconsegueixen en algun lloc la "píndola del dia després" perquè no és desenvolupi l'embaràs. El problema és que la majoria de nenes apareixen en aquests centres quan l'embaràs és molt evolucionat i, per tant, s'ha de fer cesària. I són nenes que després les veus amb una criatura als braços i una depressió de cavall. 



- Davant d’aquest panorama expliques que moltes es suïciden ...

- Això és el que ens van dir. Nosaltres no vam entrevistar a cap noia que hagués fet un intent de suïcidi, però és el que ens deien molts metges i entitats que les atenien. Ho fan perquè no veuen que tinguin cap mena de futur. Els hi ha passat una cosa molt dura, sí, però el que viuran un cop tinguin la criatura encara serà pitjor, que és el rebuig social.  



- A l’Hospital de Nuadibú expliques el cas esgarrifós d’una nena de sis anys violada, i que a sobre s’ha hagut de tancar a casa, assenyalada per la gent. Vas poder parlar amb ella?

- Vaig parlar amb la mare, perquè ella, en veure tantes persones blanques, es va com violentar perquè no hi estava acostumada i, si bé li feia preguntes mitjançant una persona que feia d'intèrpret, ella no responia, només plorava. Llavors vam decidir parlar amb la mare, però la nena hi era, i vaig veure les seves llàgrimes ... i és una situació en la que se't trenca tot, és impossible no detrossar-te ... Llavors és quan te n'adones de la sort tens d'haver nascut aquí. I era una nena que només volia anar a l'escola i jugar amb les seves amigues ... 



- Al final de l’entrevista li preguntes a a Zeinebru Taleb Moussa d’on ha tret les forces per lluitar contra aquesta injustícia malgrat les amenaces de ser empresonada, i respon que va ser arran de veure el patiment d’una amiga seva que va ser violada i obligada a casar-se amb el violador, i que quan va parir estava tan malament del cap que només volia matar el nadó. 

- És que jo, entrevistant-la, tota l'estona tenia la sensació que ella havia estat víctima d'una violació. I al final, amb tot el tacte de que vaig ser capaç, li vaig preguntar obertament. I aquesta va ser la seva resposta. I em vaig quedar grogui. De fet, l'associació va néixer per lluitar contra la mortalitat infantil i perquè en els parts no es morissin tants infants, però parlant amb les mares es van adonar de que el què realment els preocupava era que no els violessin les filles, igual com havien fet amb elles. 



- Un altre drama és l’ablació del clítoris, que malgrat està prohibida, es continua practicant. Per què passa això? 

- És una tradició que amaga un tema de poder i dominació. És veritat que és una pràctica abolida, però encara hi ha famílies que van a zones rurals i despoblades per fer aquesta pràctica amb les nenes. De fet, ens explicaven que quan feien revisions mèdiques a les nenes violades es trobaven que a totes la família els hi havia fet l'ablació. Una manera més d'enfonsar-les en el patiment, i recordar-los de que no posseeixen el seu propi cos, de que no els pertany, i de que no tenen cap dret sobre ell.



- Aquest viatge el fas com a reportera del diari El Periódico però com has dit hi vas de la mà de Save the children. De qui va ser la iniciativa, del diari o d’aquesta ONG? 

- La iniciativa va ser de Save the Children. Ells em coneixien perquè havíem estat en contacte pel tema dels menors immigrants no acompanyats que arribaven a Catalunya, i em van dir que hi hauria la possibilitat de fer aquest viatge a Mauritània. Jo ho vaig explicar al diari, i el diari em va dir que sí, que endavant. De fet, quan es va reactivar la ruta migratòria cap a les Illes Canàries, jo vaig aixecar la mà a la redacció per anar-ho a cobrir, però com que el grup editorial té diaris a Canàries, doncs es van fer servir les cròniques que enviaven els periodistes canaris i no va fer falta enviar-hi ningú. Per això, gràcies a aquest viatge amb Save The Children, finalment he pogut cobrir aquesta ruta migratòria ni que sigui des del punt de vista del país de partida.



- Han passat gairebé dos mesos des de que es van publicar els teus reportatges a El Periódico. Tens dades o informacions de quin impacte han tingut? 

- Sí, i és important en el context actual de la premsa en el que la gent s'ha acostumat a no pagar per la informació. A part dels reportatges publicats en la versió paper del diari, al web hi posem uns reportatges interactius, introduint vídeos i unes visualitzacions diferents de la versió paper, amb la idea de que la gent s'acostumi a pagar pels continguts. I el que sabem és que, si bé els reportatges no han tingut milers de lectures, sí que molta gent ha pagat per veure aquests reportatges interactius. El 70% de les persones que han entrat al web, han decidit pagar per veure el contingut complet, i això ens dóna molta confiança per continuar treballant, ja que significa que sí que hi ha gent que l'interessa el que expliquem, i està disposada a pagar-ho. També sé que s'han generat noves subscripcions al diari a partir d'això, i és molt esperançador per a nosaltres veure que la gent vol i necessita saber aquestes coses que passen, sentir aquestes veus.  



- M’imagino que hi ha moltes informacions, experiències, impressions, etc, que no t’han capigut en els reportatges. T'has plantejat escriure-ho en algun altre lloc?

- La meva mare sempre em diu que explico desastres i drames, i que tot és molt trist. El cas és que, com a periodista, t'acabes construint una carcassa per protegir-te perquè cada dia podries sortir de la feina, arribar a casa i posar-te a plorar. En sortim d'una i n'entrem en una altra! Per això, al final et converteixes en transmissora d'informació, perquè tothom conegui en quin món estem vivint, i sí, et queden coses a dintre, però penso que les històries que he explicat són més importants, i aquestes altres coses me les guardo i espero que m'ajudin a fer-me aquesta cuirassa, perquè sinó no podria seguir treballant. 



- Anem acabant, Elisenda, si algú ha quedat tocat amb aquesta estona de conversa i vol ajudar d’alguna manera, què pot fer?

- Que s'informi i busqui projectes on col·laborar ja que, sobretot ara amb la pandèmia, falten moltes mans. I si no s'hi veu amb cor, que ajudi econòmicament les organitzacions que fan feina allà. També animo a tota la gent que paga impostos que exigeixi als nostres governs que destinin el 0,7% del pressupost a finançar projectes de cooperació en aquestes zones. 

 També voldria que des d'aquí sapiguem acollir aquests immigrants quan arriben. Aquestes nenes de les que hem parlat, si sobreviuen, acabaran venint aquí i es important que trobin una societat que els doni suport.  



- Moltes gràcies, Elisenda Colell, per aquesta estona de conversa, i sobretot per aquesta feina que fas, que ajuda tant a despertar consciències.

- Moltes gràcies a vosaltres!





[ Programa Obrint Camins del 26-1-2022 ]




Rafael Armada guanya una medalla d’or en el concurs Bird Photographer of the Year 2021

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 575, novembre-desembre 2021, pàg. 14








El molinenc Rafael Armada Casales és el primer català que guanya una Medalla d’Or en el prestigiós concurs internacional de fotografia d’aus Bird Photographer of the Year (BirdPOTY). El certamen té diverses categories, i el Rafael ha guanyat el primer premi en la categoria “Petits detalls de les aus” amb un pingüí com a protagonista i el seu reflex a la sorra.


La fotografia del molinenc va ser feta a l’illa de Geòrgia del Sud, la qual forma part d’un arxipèlag subantàrtic a l’extrem sud de l’oceà Atlàntic. A aquesta illa només s’hi pot accedir per mar i al llarg de l’any hi arriben molt poques embarcacions. Si bé antigament va ser un dels centres baleners més grans del món avui es considera un dels llocs més importants per a la conservació de fauna subantàrtica. “La veritat és que només desembarcar quedes envoltat de milers de pingüins rei, lleons marins i foques lleopard, és una explosió de bellesa que et deixa aclaparat”, explica el Rafael. Sobre la seva fotografia recorda que el cel estava molt ennuvolat i que quan sortia un raig de sol es podien veure reflectits els pingüins a la sorra: “Durant uns segons, mentre encara quedava una petita capa d’aigua a la sorra abans de la propera onada, em vaig adonar que els pingüins es podien veure com si fossin en un quadre puntillista. Jugant amb aquest efecte i fent captures a baixa velocitat vaig obtenir la fotografia que ha rebut el premi”.


En l’edició 2021 del concurs fotogràfic Bird Photographer of the Year s’hi han presentat més de 22.000 fotografies, i el premi d’una de les categories més importants, la del millor fotògraf, enguany ha estat per al mexicà Alejandro Prieto. A part, el certamen compta amb altres categories -vol d’aus, aus urbanes, comportament de les aus, protecció de les aus-, i també lliura un premi a la millor fotografia en blanc-i-negre, a la més creativa i al millor fotògraf jove.


Rafael Armada Casales, membre de l’Institut Català d’Ornitologia i de la Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza, quasi sempre és fora de la vila viatjant per tot el món. De fet, quan li van comunicar que era el guanyador del premi es trobava en un viatge de sis setmanes a l’Amazònia: “A mitjans de juliol era a la localitat colombiana de Letícia, prop de la frontera entre Brasil i el Perú, i allà vaig rebre per correu electrònic la comunicació de què havia guanyat en aquesta categoria dels petits detalls de les aus.” Si bé ha estat finalista en diferents concursos de Bèlgica i dels Països Baixos, aquest és el primer cop que obté un primer premi, el qual ha consistit en uns binocles d’alta gamma valorats en 1.000 euros. El molinenc confessa que era el cinquè cop que participava en aquest concurs, i que també és un assidu d’un altre certamen molt prestigiós, el Wildlife Photographer of the Year, un premi de fotografia de natura organitzat pel Museu d’Història Natural de Londres.


Al Rafael l’afició d’observar les aus li ve de ben petit i per ell fer-ne fotografies és una manera de poder-se-les endur a casa. Les seves instantànies han estat publicades a revistes especialitzades i llibres, i col·labora regularment amb l’agència holandesa Agami, especialitzada en fotografia de fauna salvatge. Tanmateix li sap greu que totes les fotografies que li demanen i que publica siguin per l’estranger: “Si bé l’observació d’aus és molt popular a tot el món, trobo a faltar que aquí no hi hagi més interès perquè tenim una gran diversitat d’aus i uns punts d’observació magnífics”. Per ell la raó de fons és sociocultural “perquè s’ha trobat que hi ha una relació directa entre el PIB d’un país i el nombre de gent que té aquesta afició, fet que com a societat ens deixa una mica malparats”, lamenta.


Ara mateix Rafael Armada està preparant un llibre que li ha encarregat una editorial sobre els seus viatges fotogràfics en vaixell de les Illes Canàries fins a l’Antàrtida, i de Nova Zelanda fins al Japó. Va ser en aquest darrer on va poder fotografiar el petrell de tempesta neozelandès, un ocell només visible quan hi ha molt mala mar i que feia vuitanta anys que ningú no havia vist. “En queden menys de cinquanta individus a tot el món i des del mar em va ser possible fotografiarlo”, exclama. Una altra fita que l’omple d’orgull és haver pogut albirar un ocell anomenat “toquí d’Antioquia” que feia més de cinquanta anys que es donava per extingit: “Quan fa quatre anys es va saber que encara n’hi havia me’n vaig anar a prop de Medellín, a Colòmbia, i el vaig poder fotografiar”. Però aquests èxits no són fruit de l’atzar “sinó de moltes hores prèvies de preparació i estudi de les aus, al costat de moltes hores d’observació sobre el terreny”, afirma.


En el futur el Rafael té previst viatjar a Papua Nova Guinea per fer un reportatge sobre els “ocells del paradís”, i també als països de l’oest de l’Àfrica per documentar fotogràficament els picatàrtids, una família d’aus “de camallarga, amb plomes de colors, i molt curiosos perquè són calbs”, detalla.






Una femella de colibrí voleteja al costat del mirall d'una moto (Buenaventura, Colòmbia)








El Gaig blau és un dels ocells estivals més representatius de la plana de Lleida i de l'Empordà










El Llop d'Etiòpia és el cànid més amenaçat de tota Àfrica amb només 500 exemplars que sobreviuen de manera salvatge en unes poques muntanyes (Parc Nacional de les Muntanyes de Bale, Etiòpia)










Els peixos voladors viuen en regions on no tenen llocs per amagar-se i han desenvolupat l'habilitat de saltar i mantenir-se fora de l'aigua "volant" per escapar dels depredadors (Illa de Santa Helena,  Atlàntic Sud)






Fotografia guanyadora del concurs BirdPOTY 2021 en la categoria 'Atenció al detall'









Francisco Sánchez és subcampió d’Espanya i vuitè del món de Mondio-Ring

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 575, novembre-desembre 2021, pàg. 15










El molinenc Francisco Sánchez Giménez i el seu gos Hachiko van quedar subcampions en la V Copa d’Espanya de Mondio-Ring, organitzada per la Reial Societat Canina d’Espanya els dies 5 i 6 de juny a Ocaña (Toledo). Quatre mesos després, concretament del 6 al 10 d’octubre de 2021, el Francisco i el Hachiko van participar en el Mondioring World Championship, a la localitat romanesa de Pecical, obtenint la vuitena posició: “Vaig fer 166,5 punts, i només em va anar malament la prova de la defensa de l’amo -que donava 30 punts- perquè el gos estava molt enèrgic i abans que m’ataquessin va mossegar, si no fos per això haguéssim estat campions del món”, lamenta el Francisco.


El Mondio-Ring és un esport de competició per a gossos ensinistrats. El reglament estableix tres graus de dificultat i un conjunt de proves consistents a demostrar la capacitat del gos, el seu pedigrí o patrimoni genètic, la qualitat de la seva formació i el control del seu conductor. Així, en el grau 1, hi ha tres tipus d’exercicis: obediència, atacs i salts. Els exercicis d’obediència consisteixen a fer córrer el gos quinze metres en línia recta, cercar un objecte amb un pes inferior a 1 kg que no sigui de metall, ordenar les posicions de tombar-se, asseure’s i posar-se dret estant a quinze metres del gos i segons les marqui el jutge, aconseguir que el gos rebutgi un aliment, i seguir el conductor al llarg d’un circuit. Els exercicis d’atac són tres: atac de cara amb bastó, atac en fugida, i defensa de l’amo. I per acabar l’exercici del salt consisteix a superar una tanca d’1,80 m. En els altres graus es fan aquestes mateixes proves però augmentant la dificultat. Per exemple, en els salts, en el grau 2 els gossos han de saltar una tanca de 2,10 m, i en el grau 3, de 2,30 m. En les proves d’obediència, en el grau 2 la prova d’ordenar posicions s’ha de fer a trenta metres del gos, en la prova de córrer en línia recta el gos ha de fer vint metres, i així successivament.


El Hachiko és un pastor belga malinois que a la Copa d’Espanya i en el Mundial va concursar en el grau 1, però que actualment està pujant de categoria. Els passats 21 i 22 de novembre, en una competició a Sant Rafel del Riu, a prop de Vinaròs, ja va concursar en el grau 2 i va quedar primer: “El meu objectiu és participar amb el Hachiko a la propera Copa d’Espanya en el grau 2, i si la guanyo, poder participar en aquesta categoria en el proper Mundial”, explica el Francisco. Cal dir que només els primers classificats a la Copa d’Espanya en cada grau de dificultat tenen dret a anar al Mundial representant la Reial Societat Canina d’Espanya. El Francisco i el Hachiko, com a subcampions, no podien participar en el Mundial de Romania del passat mes d’octubre, però com que el primer classificat del grau 1 va renunciar a anar-hi automàticament la plaça va ser per ells.


En aquests moments l’ensinistrador molinenc es troba entrenant un altre gos, anomenat Turko, que creu que el març de l’any 2022 ja podrà estar a punt per a la competició. Tres cops per setmana es desplacen a Riells i Viabrea, a la comarca de la Selva, on es troba el club esportiu Etocan, al qual pertany actualment. Anteriorment, havia format part del club Los Guardianes, d’Olesa de Montserrat.


Francisco Sánchez va entrar en el món del Mondio-Ring una mica de casualitat: “Un amic meu tenia un gos pastor holandès molt rebel –mossegava la gent- i el va haver de portar a una escola d’ensinistrament. Llavors ell es va titular en ensinistrador de gossos i va començar a portar el seu gos a concursos de Mondio-Ring en els que jo hi anava d’acompanyant. I així va ser com em vaig animar, em vaig treure el títol d’ensinistrador caní, i quan el gos del meu amic va criar em vaig quedar un cadell -que és el Hachiko-, el vaig entrenar i vaig decidir provar sort en els concursos, i la veritat és que fins ara m’està anant molt bé.”


El Mondio-Ring té el seu origen en les múltiples tècniques d’ensinistrament de gossos policia existents a països com Bèlgica, Països Baixos o França. L’any 1980 va sorgir la idea d’organitzar una trobada internacional a la ciutat belga de Tournai per tal de crear un reglament internacional únic, i el 1987 es va celebrar el primer concurs internacional de Mondio-Ring a Bèlgica.