Albert Segura, productor tècnic: "Tenim una Festa Major molt consolidada on tothom sap el paper que hi ha de jugar"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 588, setembre 2023, pàg. 10-12

 L’Albert Segura (Molins de Rei, 1986) va fundar amb només vint anys la seva pròpia empresa dedicada a la producció tècnica d’espectacles, i des de l’any 2007 treballa a la Festa Major de la vila fent tasques de producció i de regidoria d'espais. Al mateix temps, l’Albert també ha estat implicat en un munt d’entitats de la cultura popular: Amics del Camell, Consells dels Pastorets, Colla Gegantera, Grallers de Molins de Rei, Ateneu Mulei … Aprofitem aquesta doble vessant seva per conèixer com es viu la Festa Major des de la “sala de màquines” i com veu el seu futur.  

La teva empresa es diu Kina Moguda Produccions SL, oi? 

 Sí, és una societat limitada unipersonal, treballo pel meu compte prestant serveis professionals per a les empreses que em contracten. Segurament la gent coneix més el que és la producció artística però en el meu cas sóc productor tècnic. La meva feina consisteix en organitzar tota la logística per portar a terme un esdeveniment a nivell de llums, vídeo, infraestructura, …  

   

Pots posar-nos algun exemple de feines que has fet? 

 Pel que fa a grans esdeveniments, he treballat en els equips de producció de les grans manifestacions de l’11 de setembre de l’Assemblea Nacional Catalana a l’època que n’era presidenta la Carme Forcadell. Per exemple, la manifestació de la “V”, l’onze de setembre del 2014, amb un milió vuit-cents mil manifestants, o la manifestació del 2015 del “punter”, que es va fer a l’avinguda Meridiana de Barcelona, també amb més d’un milió de persones … Pel que fa a empreses privades, rebo encàrrecs especialment del sector farmacèutic, els quals són un repte perquè treballes amb estrangers, amb una barrera idiomàtica i cultural que has de superar per entendre el que volen. Les tecnologies audiovisuals evolucionen molt ràpid i estar constantment al dia de totes les innovacions no és cosa fàcil. La sort és que a Molins de Rei els que ens dediquem al sector audiovisual som pocs però ben avinguts i ens ajudem entre tots. Per exemple, l’Oriol Roig fa rodatges i més d’una vegada m’ha encarregat la il·luminació per a espots publicitaris.  

I a Molins de Rei? 

 Des de l’any 2007 treballo a la Festa Major fent tasques de producció i de regidoria d'espais, i des de fa dos anys també treballo en l’organització de la Fira de la Candelera a través de l’empresa Expogestió. D’altra banda, pel fet d’haver estat actiu en el meu lleure personal en moltes entitats de cultura popular porto molts anys picant pedra a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament.

I què ens en pots dir de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament? 

 Com a professional, i com a vilatà, crec que s’ha de redactar d’una vegada un pla estratègic cultural de Molins de Rei. Tenim molta cultura popular i molts artistes que treballen diverses disciplines però això no està ordenat. Tot es va encabint sota l’etiqueta de “cultura” o de “festa major”. Al mateix temps, la Regidoria de Cultura no té múscul i li falta personal. Si la cultura és tan important no pot ser que només hi hagi un tècnic municipal en aquest àmbit. No pot ser que la mateixa persona s’encarregui de portar els temes de la biblioteca, del museu, de les entitats, de preparar el Sant Jordi, la Festa Major, l’espai d’entitats Collserola … Les coses surten perquè al final de la cadena hi ha bons professionals. Per exemple, en el cas que conec de la producció de la Festa Major, el tècnic de cultura sol no pot. Ens hem de repartir amb ell la feina tant de preproducció com de producció, i sobretot la regidoria d’espais durant els dies de la Festa Major perquè és impossible que l’únic tècnic de cultura municipal que tenim estigui a tots els actes. Repeteixo, si volem que la cultura a Molins de Rei tingui múscul, per començar hi ha d’haver més personal en aquesta regidoria.

I d’equipaments culturals com estem? 

 A Molins de Rei tenim dos teatres que pertanyen a dues associacions privades però ens falta un espai escènic públic. I el pitjor és que ja el teníem i el vam deixar perdre! M’estic referint al teatre que hi havia al primer pis de l’edifici original de la Federació Obrera. Aquell teatre s’hagués hagut de conservar, ampliar i potenciar, i ara tindríem un espai escènic municipal on s’hi podrien representar diversitat de disciplines artístiques. 

Darrerament l’Ajuntament ha contractat un assessor cultural que ha programat un munt d’actes… 

 És cert que, aquests dos darrers anys, des de l’Ajuntament s’ha fet el cicle “molinencs i molinenques”, però la meva sensació personal és que s’ha fet per omplir l’agenda sense tenir en compte que el públic objectiu al qual s’adreçava era molt reduït, les cinc-centes persones a tot estirar que a Molins de Rei sempre es mouen i ja de per sí assisteixen a aquest tipus d’actes. Jo no en tinc la fórmula, i no dic que sigui fàcil, però cal pensar també en activitats adreçades a un públic més ampli.

Què més es pot millorar? 

 La comunicació. No hi ha un únic lloc on surtin tots els actes que es fan a Molins de Rei i on hi puguis acudir regularment per estar-ne al corrent. Si entres al web municipal ni molt menys et sortirà tot el que es fa, ja sigui organitzat per l’Ajuntament o per les entitats. Si ja se sap que ara al setembre vindrà la Festa Major, després vindrà el Festival de Cinema de Terror, i després vindrà una altra cosa, per què no es fa una agenda cultural semestral que permeti als molinencs saber amb temps tot el que es farà?

Recentment diversos professionals i persones vinculades a entitats han creat un "Moviment per la Cultura de Molins de Rei". 

 Sí, personalment he donat suport a les demandes d’aquest moviment i el segueixo com bonament puc entre la feina i la conciliació familiar, ja que amb la meva parella tenim dos fills petits, el Pere de cinc anys, i la Bruna de tres anys.

Les tres demandes principals d’aquest col·lectiu són la creació d’un consell o taula per la cultura, un cens d’artistes i professionals culturals, i un pla director de cultura a curt i llarg termini. 

 És que això és el mínim que s’ha de fer. Saber on som i on volem anar, i quins recursos necessitem per arribar-hi. La cultura ha de ser un punt de cohesió i trobada, i també una eina transformadora. A més riquesa cultural, més coneixement i més sentit crític tindrà la ciutadania. Actualment hi ha disciplines culturals que fa trenta anys no existien i que les estem deixant de banda. Si les programéssim i les donéssim a conèixer segur que hi hauria gent interessada que hi participaria i que ara, en canvi, no se sent interpel·lada pel que es programa i es queda a casa. Aquesta seria una de les funcions del cens d’artistes. A la vila hi ha molts artistes de diferents disciplines que no s’han plantejat mai fer projectes conjunts perquè entre ells no es coneixen.

Parlem de la Festa Major. Què significa per a tu? 

 Sobretot un moment d’alegria i de retrobada, i en el cas de les entitats de Molins de Rei, un moment per mostrar tota la feina que han fet al llarg de l’any. En definitiva un moment de sentir-te orgullós de ser molinenc i de treure el millor de tu mateix.

Tu que hi treballes des del 2007, des de quan es comença a preparar a nivell tècnic? 

 Per anar bé s’hi hauria d’estar treballant tot l’any però per la manca de personal esmentada abans, s’hi comença a treballar un cop passat Sant Jordi. Llavors es posen damunt la taula les propostes noves, es parla amb les entitats, … L’objectiu és tenir-ho tot bastant tancat abans de l’estiu. Això és la teoria, a la pràctica això no sempre passa, per exemple aquest any, que hi ha hagut eleccions i s’ha hagut de constituir un nou Ajuntament en ple mes de juny. Però no cal patir perquè tenim una Festa Major molt consolidada, que està molt treballada i on tothom sap el paper que hi ha de jugar.  

Hi ha algun dia de la Festa Major especialment complicat? 

 Quan Sant Miquel cau entre setmana tots els actes tradicionals relacionats amb la diada tenen una minva de participació degut a que molts vilatans no tenen festa perquè treballen fora de Molins de Rei. Només que caigui en divendres ja es nota la diferència i et trobes amb unes matines del Camell amb molta gent. També hi va haver una època en que tot s’havia de fer a la Plaça de la Llibertat i era un autèntic “joc del tetris” haver d’encabir totes les activitats allà. Mentre es feien les actuacions de la tarda havies de fer les proves de so per les activitats de la nit i era bastant complicat. Tan a nivell d’Ajuntament com a nivell d’entitats hi havia la creença que els actes no es podien solapar. Afortunadament, amb els anys, tant els uns com els altres han vist que hi ha públic per tot, i que es poden fer coses a la mateixa hora en diferents espais i no passa res. Això a nivell tècnic ens ha anat molt bé perquè ara a la Plaça de la Llibertat a la tarda no s’hi programa res i així podem preparar totes les activitats de la nit tranquil·lament.

Per la Festa Major n’hi ha prou amb els professionals del sector audiovisual de la vila o necessiteu reforços? 

 En la part de producció tècnica hi treballen com a proveïdors empreses molinenques com Sonitrons, el Pere Vila si fem cinema, i persones “freelance” que són de Molins i que es contracten com a tècnics. Però evidentment la Festa Major és molt gran i també s’han de contractar proveïdors de fora. D’altra banda, hi ha empreses molinenques dedicades a l’audiovisual d’esdeveniments que a la Festa Major no hi tenen cabuda, però que a la Fira de la Candelera sí que hi participen, per exemple l’empresa Vid Visual Group del David Garcia. 

Hi ha algun acte concret que depengui només de tu? 

 Com a regidor d’espais de la Festa Major toco totes les tecles per vetllar que tot estigui a punt i que les coses comencin a l’hora programada i en l’espai assignat. Si he de destacar alguna cosa, destacaria per la seva envergadura, la regidoria de l’escenari de la Plaça de la Llibertat, que és la part central que esmentàvem abans, i on hi ha la infraestructura més gran de la Festa Major. Aquí s’han de fer complir els horaris dels diferents grups que hi actuen, coordinar el muntatge i el desmuntatge, fer tancar a l’hora els bars del recinte, etc …

Els actes centrals giren al voltant del Camell i ara del Camell Petit. Tu que has estat president dels Amics del Camell, això és una gran responsabilitat, no? 

 Sí que ho és, però també vull dir que un dels actes que amb els anys ha anat guanyat més adeptes és la Trobada de Gegants que organitza la Colla Gegantera i que cada cop és més espectacular. Els molinencs ens hem de sentir molt orgullosos d’aquesta trobada gegantera perquè és molt famosa arreu del territori i totes les colles hi volen venir perquè és un prestigi ser-hi. Ja siguin els actes del Camell o dels Gegants, portar-los a terme és un repte perquè vols que tot surti bé i això és molt complicat quan l’organitzador és una associació formada per voluntaris i que té els recursos que té.

Com veus el futur de la Festa Major de Molins de Rei? 

 A mi no em desagrada el model que tenim de Festa Major. Moltes persones valoren la qualitat d’una festa major segons els concerts que s’hi fan, i a Molins de Rei, ni per infraestructura ni per pressupost no podem portar els grans grups musicals del moment. En canvi, hem aconseguit programar un gruix d’activitats que si vols fer-les totes no aniràs a dormir fins l’últim dia. Sí que és cert que, a mesura que passin els anys, el model haurà de canviar per força perquè a Molins de Rei ens estem quedant sense grans espais. El dia que l’aparcament de la Plaça de la Llibertat s’edifiqui i es converteixi en blocs de pisos haurem de fer un replantejament perquè l’espai de la plaça quedarà més reduït, i més si es decideix urbanitzar-lo. Ara mateix en aquesta Plaça hi tenim una llosa plana que ens va perfecte per fer-hi qualsevol cosa. Per tant, quan això passi, s’haurà de fer l’escenari gran en un altre lloc, o escenaris més petits repartits en diferents espais. Sigui com sigui, en això ja s’hi hauria de començar a pensar ara.  

Rafael Armada torna a guanyar un concurs internacional de fotografia

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 588, setembre 2023, pàg. 25

 El molinenc Rafael Armada Casales ha guanyat una Medalla d'Or en l’edició de 2023 del prestigiós concurs internacional de fotografia d’aus "Bird Photographer of the Year" (Fotògraf d’aus de l’any). El certamen té diverses categories, i el Rafael ha guanyat el primer premi en la categoria “Aus en vol” per la fotografia d’un colibrí, i una menció d’honor a la categoria de retrats per la fotografia d’un pingüí reial. “El colibrí de bec d’espasa (Ensifera ensifera) és l'au amb el bec més llarg del món -pot arribar a fer fins a 11 cm-, habita els boscos andins entre els 2500 i 3500 m, i s’alimenta de flors amb corol·les llargues com ara les del gènere Passiflora, Brugmansia i algunes bromèlies, amb el que la seva funció com a pol·linitzador és essencial”, afirma el fotògraf. La imatge guanyadora va ser presa a La Calera, un poble de la rodalia de Bogotà (Colòmbia), i capta el moment en què el colibrí se suspèn a l'aire en aproximar-se a un abeurador. “Els colibrins poden arribar a batre les seves ales al voltant de 100 vegades per segon i per fer aquesta fotografia vaig fer  servir llum i fons naturals, així com alta velocitat d'obturació per congelar el moviment de les ales”, explica.

 En l’edició del concurs d’enguany s’hi han presentat més de 23.000 fotografies, i el premi d'una de les categories més importants, la del millor fotògraf, enguany ha estat per al californià Jack Zhi per una imatge titulada “Grab the Bull by the Horns" (agafar el toro per les banyes), on s'observa l'espectacular acció d'una falcó femella agafant pel cap en ple vol un pelicà bru (Pelecanus occidentalis). Aquest concurs anual i internacional de fotografia és organitzat per l’entitat anglesa “Bird Photographer of the Year Limited”, i també serveix per recaptar fons per a l'organització benèfica “Birds on the Brink”, dedicada a la protecció d’aus en perill d’extinció. 

 Rafael Armada Casales, membre de l’Institut Català d’Ornitologia i de la Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza, és l'únic fotògraf de l’Estat espanyol que ha estat guardonat amb dos Premis d’Or en aquest prestigiós certàmen, el 2021 a la categoria "Atenció al Detall", i ara el 2023 a la categoria "Aus en vol". Amb les seves imatges declara que pretén “posar en valor la natura per conservar-la” i quasi sempre és fora de la vila viatjant per tot el món. Les seves instantànies han estat publicades a revistes especialitzades i llibres, i col·labora regularment amb l’agència holandesa Agami, especialitzada en fotografia de fauna salvatge. Actualment està immers en la realització del primer llibre de fotografia d'aus que serà publicat per l’editorial Lynx Nature Books.

Fidel Castellví Llorente, silvicultor: "Si es fes una gestió forestal de Collserola s'aprofitaria més l'aigua de la pluja"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 587, juliol 2023, pàg. 10-11

 El creixement dels boscos per l'abandonament de conreus i la pèrdua de ramaderia extensiva provoca una curiosa paradoxa. Un fet que podria semblar positiu per haver-hi més vegetació, major biodiversitat i més generació d’oxigen, esdevé negatiu pel que fa a l’escorrentiu de l’aigua que arriba als rius i als aqüifers. 

 En parlem amb Fidel Castellví Llorente (Molins de Rei, 1975), tècnic especialista agropecuari, grau superior en gestió i organització de recursos naturals i paisatgisme, i fill de Joan Castellví i Mercier, propietari de la finca de Can Castellví. El Fidel també és l’actual president de l’Associació de veïns de La Rierada i membre de Collserola Iniciatives, entitat adherida a Boscat, la Federació catalana d'associacions de propietaris forestals. Professionalment es dedica a la silvicultura i a la venda de llenya. 

 Què és Collserola Iniciatives? 

 El Parc de Collserola té 8.400 hectàrees i el 70% són de propietat privada. Fa tres anys vam crear aquesta associació per agrupar els propietaris i donar un impuls a la gestió de les finques, facilitant iniciatives d’usos forestals, agrícoles i ramaders. Per exemple, algú que tingui un projecte agrícola o ramader, i necessiti terres per portar-lo a terme, es pot posar en contacte amb nosaltres. La cooperativa l'Olivera, que gestiona la finca de Can Calopa de Dalt, seria un exemple d’aquest tipus de col·laboració. De moment, però, només som 18 propietaris que en total representem unes 500 hectàrees. Antigament totes les masies gestionaven les seves finques però en el moment que les explotacions van deixar de ser rendibles pels canvis socioeconòmics del darrer terç del segle XX, la majoria es van abandonar, els hereus van deixar de viure-hi i algunes es van llogar per convertir-se en restaurants. 

 Marc Castellnou Ribau, cap del Grup d'Actuació Forestal (GRAF) del Cos de Bombers de la Generalitat, va declarar fa tres anys que Collserola podria cremar en només sis hores. 

 En les condicions de sequera estructural que patim això ho podria fer un incendi dels anomenats de sisena generació, on el foc avança tan ràpid que no deixa temps als bombers a actuar. Per exemple, un foc que comencés a El Papiol un dia amb vent de ponent i només un 5% d’humitat tindria les condicions adequades per córrer, anar creixent i arrasar-ho tot, amb la problemàtica de tots els nuclis habitats que hi ha dins Collserola, que gairebé no hi hauria temps d’evacuar-los: La Rierada, Vallpineda, Sant Bartomeu de la Quadra, La Floresta … 

 Davant d’aquesta alarma què s’està fent? 

 Els tècnics de Collserola van encarregar un estudi al propi Marc Castellnou i a la Fundació Pau Costa per localitzar els punts més perillosos. Estudiant l’orografia de Collserola i fent simulacions amb l’orientació dels diferents vents, aquest estudi va determinar en quina direcció podrien anar els incendis i on caldria actuar per aturar-los. Les antigues vinyes, conreus i prats per a la ramaderia, eren espais que feien de tallafoc, però ara no hi són i el bosc és tan dens que en molts llocs els bombers no hi poden ni entrar. Un cop fet l’estudi ara l’objectiu és netejar el bosc de Collserola en quatre anys i gestionar-lo començant per aquests vuit punts de risc dels que n’hi ha dos o tres al terme de Molins de Rei. Això ho farà directament la Generalitat de Catalunya. De fet, Can Castellví, Can Planes i Can Santoi ja hem signat per autoritzar que s’hi facin aquestes actuacions de prevenció d’incendis. En teoria han de començar al setembre de 2023.

 I en què consistiran aquestes actuacions? 

 Es tracta de crear el que s’anomenen Punts Estratègics de Gestió (PEG). Són espais claus per aturar un foc i es desbrossaran deixant un mínim d’arbres per hectàrea, prou separats entre ells per tal de poder-hi accedir amb els mitjans d’extinció. A la nostra finca, concretament, hi ha previst fer-hi un PEG de 15 hectàrees. I a Can Planes, per exemple, hi ha previst actuar sobre el sender de Gran Recorregut (GR) que hi passa i fer-lo més ample.

 Però actualment les urbanitzacions ja han de tenir una franja de protecció, oi? 

 Sí, una urbanització ha d’estar envoltada d’un perímetre de com a mínim 25 metres on no hi poden haver més de 150 arbres per hectàrea. Aquests arbres han de tenir 6 metres de separació -perquè el foc no pugui córrer per les capçades- i a sota ha d’estar net, és a dir, no hi ha d’haver sotabosc. Ara bé, aquest perímetre s’ha de mantenir! Si no es fa un manteniment al cap de quatre anys el bosc torna a ser dens i continu. Això ara està passant a La Rierada, Vallpineda i Sant Bartomeu de la Quadra, on les franges de protecció es van fer en el seu moment però no s’hi ha fet el manteniment.

 Fins ara es pensava que l’augment dels boscos a Catalunya era una cosa positiva però ara s’està veient que una excessiva massa forestal esdevé negativa. 

 A vegades la gent pensa en la deforestació de l’Amazònia però aquí no parlem de deforestar Collserola. Els boscos d’aquí són sobretot pinedes que es van imposar a les rouredes i les alzines, les quals tapaven la llum solar i evitaven que el sotabosc creixés. El pi blanc o “pinus halepensis” no és originari d’aquí, el van portar els romans fa dos mil anys, i és una espècie que deixa passar la llum, afavoreix que creixi el sotabosc i aprofita els incendis per reproduir-se. Per tant, el pi blanc necessita gestió i s’ha de tallar. A la finca de Can Castellví, que té 70 hectàrees, el Pla Tècnic de Gestió de Millora Forestal que ens van fer va detectar que tenim 1.200 pins per hectàrea quan l’ideal seria que en tinguéssim 500 o 600. O sigui que sobren la meitat dels pins. 

 El problema d’una excessiva massa forestal és que l’aigua de la pluja queda retinguda a les capçades, s’evapora i no arriba a terra. Pensa que cada pi de 40 centímetres de diàmetre consumeix entre 80 i 100 litres d'aigua diaris, i que un bosc excessivament dens fa molts pins de tronc prim que s’apilen i s’estiren amunt competint per la llum. Aquests pins no tenen una bona base i quan hi ha una ventada cauen fàcilment. Un bosc gestionat -que en comptes de 1.200 arbres per hectària en tingués 400 o 500 esponjats i separats- creixeria més ferm i robust, i filtraria cap als aqüifers un 14% més l’aigua de la pluja. Això és molt! 

 Posem que en un any caiguin 500 litres per metre quadrat. Que un 14% d’aquests litres s’escorrin cap als aqüifers signifiquen 70 litres d’aigua! Multipliquem 70 litres per m2 per les 8.400 hectàrees que té el Parc de Collserola i ens adonarem de com canviaria el panorama si en comptes de tenir el bosc “desmadrat” -com el tenim ara-, el tinguéssim ben gestionat forestalment. 

 Això és la silvicultura? 

 Exacte, i hi ha molts sistemes. Un seria anar tallant fins a tenir un bosc regular, com un jardí, amb tots els arbres amb el mateix diàmetre. Un altre seria deixar créixer el bosc i tallar només aquells arbres que creixen torts o malament, i aquells als quals els hi “arriba el torn”, que vol dir que són en el seu punt òptim d’aprofitament perquè a partir de determinat diàmetre ja no creixeran gaire més. Un altre sistema de silvicultura és delimitar el tipus d’arbre que hi ha d’haver segons la zona. Per exemple, roures i alzines a les obagues, pinedes a les vessants de solell, i fer una gestió d’anar tallant i treient sense “apretar” molt. Personalment a mi m’interessa una gestió naturalista, propera a la natura. Un bosc és un sistema complex i a vegades accions que es fan amb una intenció provoquen el resultat contrari.

 Per què no són rendibles els boscos econòmicament? 

 Antigament el plàstic i el formigó armat no existien. Les bigues de les cases i els embalatges eren de fusta, els forns i les cuines fucionaven amb llenya, fins i tot es feien escombres de bruc, i cordes trenant determinades plantes! Del bosc s’aprofitava tot, i això feia que fos rendible i al mateix temps estigués net. Era una silvicultura de recol·lecció, s’anava al bosc a recollir llenya com aquell qui va a buscar bolets. Es tallaven arbres segons les necessitats, però també s’agafaven branques mortes i seques, branques que ara ningú recull i que són el combustible perfecte per a un incendi. D’altra banda, en els inicis de Collserola com a espai natural protegit dominava la visió dels biòlegs conservacionistes, que deien que no s’havia de tocar res. Ara, en canvi, domina la visió dels enginyers forestals, que és més realista i toca més de peus a terra. Però és clar, fer la gestió forestal de tot Collserola vol dir que les administracions hi han d’abocar  diners, fet que ara no passa. 

 De fet, Jaume Llansó, president de l’entitat Collserola Paisatge Viu, afirma que, per manca de responsabilitat política, el Parc de Collserola té el 60% del pressupost del que solia tenir i que actualment la seva principal despesa és pagar els treballadors. 

 L’actual administració del Parc Natural de Collserola està formada per un consorci d'ajuntaments i diferents administracions amb el que tothom hi té la seva part de responsabilitat. A vegades tens la sensació que als Ajuntaments, Generalitat, Diputació, AMB, etc, ja els hi va bé que es carreguin les culpes de tot als gestors del Parc com si la cosa no anés amb ells. Per exemple, jo tinc molt de tracte amb els guardes forestals de Collserola i sé que només en són quatre o cinc, i amb una mitjana d’edat de 60 anys. Com poden controlar un parc natural amb tant de poc de personal? 

 Al costat d’això, un altre problema molt gran que hi ha és la burocràcia, oi? 

 Només et diré que els permisos necessaris per fer les actuacions de prevenció d’incendis que he esmentat a l’inici han trigat un any a arribar! I també hi ha coses que fan riure. Per exemple, el Parc de Collserola fa gairebé vint-i-cinc anys ens va demanar permís per instal·lar a la nostra finca una bassa perquè els helicopters poguessin carregar aigua en cas d’incendi. Nosaltres vam cedir el terreny encantats, la bassa es va fer, però des de fa quatre anys l’AMB ens cobra l’impost de l’IBI per aquesta edificació. Ara fa poc els tècnics del Parc ens van demanar de poder ampliar la bassa i els ho vaig explicar. “No pot ser, és una edificació comunal, no heu de pagar res!”, van exclamar. I llavors et toca a tu, com a propietari, fer una instància i anar a l’AMB a explicar que has cedit gratuïtament el terreny, que allò no és un edifici privat, etc. 

 La manca d'humitat no només afecta Collserola, al Pirineu hi ha un 38% de mortalitat de bosc per aquest problema. 

 Amb la sequera estructural que patim aprofitar millor l’aigua de la pluja és de vital importància. Jo no havia vist mai la riera de Vallvidrera seca al seu pas pel pont de Can Castellví. Fa anys es deia que s’haurien de treure els pins blancs i només deixar els roures i les alzines, i ara penso que potser el pi blanc serà el que ens salvarà, perquè és un arbre adaptat a climes secs i que viu amb poca humitat gràcies a les seves fulles acícules, en forma d’agulla. Vés a saber si en un futur no gaire llunyà, a mesura que vagi minvant la pluviometria, el pi blanc no vagi pujant i colonitzi zones d’alta muntanya ...

Maria Bargalló Castellón, vicepresidenta de Justícia i Pau: "Que estiguis molt conscienciat no implica necessàriament que la teva conducta vagi d'acord amb el que penses. Per això, la campanya "La conversió ecològica és possible", mostra amb exemples concrets i reals que la transformació a favor de l’ecologia integral es pot fer."

 

 Del 21 al 28 de maig, persones de tot el món es van reunir per celebrar la Setmana Laudato Si’ 2023 Una commemoració dedicada a reflexionar i actuar d’acord amb el missatge de l’encíclica del Papa Francesc sobre la conversió ecològica integral. 

 I fa quinze dies, el 18 de maig, es va inaugurar la “1a Mostra d'Art descalç per la Terra”, amb activitats i tallers relacionats que es faran entre el 18 de maig i el 9 de juny.

  D’altra banda, del 4 a l’11 de maig es va celebrar la segona edició de la “Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres”. 

 I, per si no n’hi havia prou, aquest dissabte 3 de juny, a 2/4 de 6 de la tarda, al Centre Excursionista Molins de Rei, projecció de la pel·lícula “La Carta” amb un col·loqui posterior entre mossèn Josep Maria Fisa i l'artista i fotògraf Toni Moreno.

 Al darrera de tots aquests esdeveniments hi ha, entre d’altres, l’entitat Justícia i Pau, i per això hem convidat avui al programa la seva vicepresidenta, la molinenca Maria Bargalló Castellón. Ella va estudiar biologia a la universitat i ha treballat durant 36 anys en el món de l’educació, exercint com a mestra i professora en tots els nivells educatius, des de l’educació infantil fins a la universitat. Des que es va jubilar col·labora amb Justícia i Pau i actualment n’és vicepresidenta, i coordinadora d’Ecoparròquia, la Xarxa de parròquies i comunitats cristianes EcoSolidàries.

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

[ Programa Obrint Camins del 31-5-2023 ]

Maria Casals, secretària d'alcaldia: "En un Ajuntament és molt important tenir una visió de conjunt"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 585, maig 2023, pàg. 18-19

 Maria Casals Ollé (Molins de Rei, 1957) va treballar gairebé quaranta anys a l’Ajuntament, la major part dels quals com a secretària personal de set alcaldes diferents. El 18 de maig de l’any 2022 es va jubilar i dos dies després rebia el Premi Trajectòria de Ràdio Molins de Rei per votació popular. Aprofitem que som en període electoral per conversar amb una de les persones que ha tingut durant molts anys una visió privilegiada del conjunt de la Casa de la Vila.

Ara ja fa un any que ets jubilada. Com prova aquesta nova etapa? 

 Molt bé, de veritat. A mi m’agradava molt treballar i ferla feina que feia, i la feia amb intensitat. Però ara no la trobo gens a faltar. Segurament perquè vaig poder fer un bon traspàs a la persona que ara fa aquesta feina, i llavors te’n vas, com si diguéssim, tancant bé la paradeta.

Tu treballaves en el món de la construcció, vas quedar-te sense feina el 1982, i vas presentar-te a unes oposicions d’auxiliar administratiu a l’Ajuntament. 

 Era una convocatòria en la que només hi havia una plaça i diverses persones de la casa que s’hi presentaven, també molta gent de fora. En aquella època hi va haver una fallida del món de la construcció i hi havia molt d’atur. Jo era la primera vegada que feia oposicions perquè mai m’havia passat pel cap treballar a l’Ajuntament, va ser una amiga que ja hi treballava que em va animar. Hi havia una prova de mecanografia, una exposició oral davant d’un tribunal i un supòsit escrit. Els temes es triaven per sorteig d’un temari que en tenia 60! Vam començar a les vuit del matí i no ens van donar el resultat fins passades les tres de la tarda. Recordo tornar a casa molt contenta perquè tornava a tenir feina!

Vas entrar a treballar d’auxiliar administrativa l’1 de març del 1983, en el que era el segon mandat de l’Antònia Castellana del PSUC. Quin Ajuntament et vas trobar fa 40 anys? 

 Era petitet en comparació al d’ara, que ha crescut moltíssim. Estava dividit en diverses àrees: Secretaria, Intervenció, Dipositaria -que ara es diu Tresoreria-, i els Serveis tècnics. En aquests darrers hi havia Urbanisme, Obres i la part d’Activitats. De fet, tota l’actual Àrea de Sostenibilitat i Territori que ara es troba als baixos de l’antiga biblioteca Pau Vila, i que abans estaven ubicats a la planta de dalt de l’edifici de l’Ajuntament de la Plaça Catalunya.

Com a auxiliar administrativa, a quina àrea et va tocar començar a treballar? 

 Els auxiliars administratius érem a l’Àrea de Secretaria de l’Ajuntament i fèiem part de la feina que ara es fa a l’Àrea de Serveis a les Persones. També donàvem suport administratiu a les regidories. A mi em van adjudicar el regidor de Cultura, Julià Canals, i el regidor d’Esports, Joan Janés. El més important de tot és que allà vaig aprendre -i em va quedar molt clar- que el funcionari i el polític fan un servei públic. No me n’he oblidat cap dia de la meva vida laboral. Cap dia. I això ho vaig aprendre aquells primers anys en què tot s’estava fent amb l’Antònia Castellana.

Et refereixes a que en aquella època s’estaven organitzant molts serveis nous? 

 Sí, com ara la Llar Municipal d’avis, el Servei de Planificació Familiar… i tot amb una nova manera de fer. Si venia una persona del poble -que podies conèixer o no-, i t’explicava un problema d’habitatge, aquella persona rebia assessorament per part del secretari municipal, o de qui fos, malgrat no existir una Oficina Municipal d’Habitatge com ara. Sempre que he atès una persona he intentat solucionar-li el problema. En primera instància si he pogut, i si no, amb els companys que tenien el seu expedient entre mans. Aquestes coses les vaig aprendre llavors i ja et queda dins.

Quatre anys després, l’alcalde Casimir Boy, del Partit Socialista, et va nomenar la seva secretària personal. Vas quedar parada? 

 El Casimir Boy havia guanyat les eleccions del 1987 i va proposar-me que fos la seva secretària, i això té la seva part d’anècdota: a banda dels temes de cultura i esports, que he esmentat abans, també portava els temes del Mercat municipal i dels Encants, i els portava directament amb l’alcaldessa Antònia Castellana, perquè ella, pels motius que fossin, havia assumit aquelles competències en lloc de delegar-les en un regidor. I recordo que el dia que el Casimir em va cridar al seu despatx jo m’havia preparat un dossier sobre el Mercat Municipal, perquè estava convençuda que em cridava per parlar d’allò. El cas és que em va cridar un divendres quan faltava només mitja hora per plegar, i vaig pensar: “No ha tingut cap altra estona en tot el dia perquè ara haguem de fer això?”. Quan em va proposar de ser la seva secretària sort que estava asseguda, perquè no m’ho esperava de cap de les maneres, en absolut. Em va dir que m’ho pensés durant el cap de setmana. Per una banda era un repte, però també m’inquietava no haver fet mai aquella feina, que no sabia ben bé què s’esperava de mi, i que no hi havia ningú per fer-me un traspàs de tasques com cal.

Tanmateix li vas dir que sí? 

 Vaig acceptar el càrrec, però li vaig fer saber que ell no havia estat la meva opció de vot i vaig demanar que en el meu nomenament constés que entre ell i jo no hi havia cap vincle polític. Una altra cosa que li vaig dir és que no tenia formació en protocol i que amb aquest tema no m’hi veia en cor, tot i que passat el temps també me’n vaig fer càrrec. Va ser amb l’alcalde Josep Janés, quan ja érem dues companyes i el de Comunicació. I així van anar passant els anys fins a arribar a l’equip actual. Tornant a en Casimir Boy, crec que es va deixar aconsellar per algú que em coneixia una mica més.

I has sabut mai qui et va recomanar?

Sí, sí que ho sé. L’any passat vaig fer una festa de comiat per la jubilació i hi vaig convidar persones d’aquells inicis. A una de les regidores que havia tingut un paper important durant el mandat d’en Casimir Boy, del 1987 al 1991, li vaig comentar: “No m’ho has dit mai, però crec que la feina que he fet durant tants anys te l’he d’agrair a tu.” Em va dir que sí, que era cert. Ara, no sé si vaig ser la primera opció o no.

Devia ser un canvi molt fort? 

 Sí, perquè vaig haver d’anar aprenent la feina pel meu compte i era molt diferent del que havia fet fins llavors. Jo venia d’un lloc de treball en què portava expedients del Mercat Municipal i dels Encants, com les renovacions, les altes i les baixes. Després, quan el regidor d’esports o el de cultura et deien que havies de demanar una subvenció preparava un memoràndum, o si començaven els cursos de natació escolar em tocava preparar unes cartes per enviar. El que vull dir és que venia d’una feina molt tangible que si no s’acabava es continuava l’endemà. En canvi, la nova feina de secretària personal de l’alcalde era de gestió. Havia de saber prioritzar els assumptes, procurar que cap tema no quedés aturat, i sobretot tenir l’agenda de l’alcalde al dia, perquè si no és impossible agendar actes, entrevistes o reunions. Quan et proposen un dia per una trobada has de tenir molt clar si aquella estona l’alcalde la té lliure o la té ocupada. I això vol dir tenir-ho tot molt al dia, perquè d’imprevistos interns i externs en tens molts i has de poder donar -hi resposta.

Diuen que el mot secretari ve de “secret”, de persona que sap guardar secrets. Què hi ha de veritat en això? 

 Més que guardar secrets el que cal és tenir una certa contenció de la informació. Una persona que fa les funcions de secretari ha de tenir la confiança del seu cap, o de la seva cap, i ha de correspondre amb la discreció. Molins de Rei és un poble petit, i a la Ràdio, o en qualsevol conversa, a vegades sembla que hi hagi gent que d’un determinat tema en sàpiga més que no pas els que l’estan portant. I a vegades tu hi ets present i sents que diuen coses imprecises, però et toca ser un convidat de pedra, perquè podries aclarir-ho, però no és el teu paper ni la teva responsabilitat. Segurament, amb bona fe, volent aclarir les coses potser les emboliques encara més. A tots ens agrada quan ens expliquen una cosa poder dir: “Això ja ho sabia”. Però no passa res si ho saps i no dius que ho saps. Ser secretari t’ajuda a saber tenir el teu ego en un lloc ben posat. D’altra banda, això de “guardar secrets” és molt relatiu, perquè ara està molt de moda parlar de “transparència” però a l’Administració sempre hem hagut de rendir comptes de les nostres accions. 

Set alcaldes diferents vol dir set persones amb diferent tarannà… 

 És clar, durant aquests anys he après a treballar d’acord amb els criteris que ha marcat cada alcalde. Per exemple, a aquella persona que demana per l’alcalde i li respons “no està disponible”, no cal especificar-li si en aquell moment l’alcalde es troba al despatx o no, això és irrellevant per a qui el demana. Potser el que truca es pensa que fer d’alcalde és única i exclusivament estar-se al despatx, i en canvi, aquell alcalde concret potser creu que ha d’estar tot el dia al carrer. D’altra banda, cada alcalde ja t’indica quins són els temes que assumirà directament i quins s’han de delegar als regidors. I això sí que cal saber explicar-ho al teu interlocutor.

Tothom destaca la teva eficiència.

 Quan una persona m’explicava el seu problema i em demanava de parlar amb l’alcalde, jo m’avançava i ja parlava amb el tècnic o amb el regidor d’aquella àrea, per tenir la informació adequada. Llavors, quan jo li comentava a l’alcalde la petició d’entrevista d’aquella persona -o entitat o empresa-, li traslladava la informació i l’alcalde decidia. En aquesta feina és molt important tenir una visió de conjunt. Quan et ve una persona per un tema i tu te n’adones que allò pot derivar en un problema important, has d’entomar-ho ràpid abans que la pilota es faci més grossa. El teu paper com a funcionari és molt important. És veritat que a vegades hi ha companys i companyes que potser aquesta visió de conjunt no la tenen tan clara i es limiten a fer la seva feina, o potser han rebut ordres de limitar-se a fer la seva feina, que això també passa.

Quins són els set alcaldes que t’han fet confiança perquè fossis la seva secretària personal? 

 Mira, per ordre: Casimir Boy, Josep Janés, Ivan Arcas, Víctor Puntas, Xavi Paz, Joan Ramon Casals i Ramon Sánchez.

Canviaria la política municipal si al capdavant de l’Ajuntament hi hagués la sensibilitat d’una dona? 

 Això de la sensibilitat no acabo d’estar plenament convençuda que tingui a veure en ser dona o home. De fet, jo crec en les persones i els equips. Hi ha una persona que ha de liderar, això és claríssim. Però per mi saber liderar és no tenir recança perquè al teu equip hi hagi gent més qualificada que tu en determinats temes. Jo crec en aquesta mena de líders, siguin homes o dones. Els egos fan més nosa que servei.

Què li demanaries al nou alcalde/alcaldessa que surti de les properes eleccions? 

Que les accions que realitzi siguin per millorar el municipi i sobretot que toqui de peus a terra. Per exemple, a mi m’agrada molt que a Molins de Rei hi hagi jardins, però m’agradaria que els que hi hagi estiguin ben cuidats. Per tant, cal tenir els jardins que puguem mantenir i trobar els recursos per ferho. També li demanaria que tingui present la memòria de la vila, el camí que hem fet per arribar on som ara. Això no s’ha d’oblidar i s’oblida de vegades. Per exemple, ara s’ha enderrocat el Parc Pont de la Cadena i m’ha dolgut que es perdin tots els elements que tenien un sentit perquè simbolitzaven l’antiga confluència del Rec vell i el Canal de la Infanta. Trobo extraordinari que ara s’hi faci un bosc urbà però vaig pensar que d’alguna manera estem esborrant la memòria. Per això, al nou alcalde, sigui home o dona, li demanaria que tingui sensibilitat i valori les coses que ens defineixen perquè sinó ens anem desdibuixant. D’altra banda, també trobo que els propis vilatans no lluitem prou per reivindicar segons quines coses.