Entrevista a Meritxell Campmajó, responsable de l’Àrea de justícia, comunitat i inclusió social de l’Institut de Treball Social i Serveis Socials (Intress)

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 594, març 2024, pàg. 10-12

 Meritxell Campmajó Garcia (Molins de Rei, 1980) va treballar entre el 2012 i el 2023 en l'àmbit de la justícia, dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives i essent una de les impulsores del programa d'acompanyament postpenitenciari. Graduada en Treball Social per la Universitat Ramon Llull, i amb un Postgrau en lideratge i innovació social, treballa a l’Institut de Treball Social i Serveis Socials (Intress). Tambe forma part de la Comissió d'Àmbit Penitenciari i Execució Penal de la Federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS), de la Taula de Participació Social.

De les moltes coses que feu a Intress m’han cridat l’atenció els tallers de “noves masculinitats”.

 Sobre el paper de la dona se n'ha debatut i se n'ha parlat molt, i més o menys, amb la seva incorporació al mercat laboral, el seu rol s'ha redefinit. En canvi, el rol de l'home, no. El paper de l'home continua tancat en l'estereotip del mascle fort, protector, proveïdor, que no pot perdre la feina, que ha de reprimir les emocions, no plorar en públic, etc. I si d'això no se'n parla, aquest antic estereotip continua funcionant. El moviment de les noves masculinitats intenta deconstruir aquests missatges, i arribar a la conclusió de que no hi ha un únic model d'home, que n'hi ha tants com homes hi ha al planeta, amb comportaments diversos, amb el que s'han de poder acceptar tot tipus de gèneres. 

A qui s'adrecen?

 Vam començar aquests tallers amb joves migrants, no perquè fos un col·lectiu que ho necessités més, sinó perquè el nostre Institut gestiona molts projectes de centres residencials de primera acollida, i vam rebre una subvenció de la Generalitat per fer-los. Després també els hem fet a homes nascuts aquí, a vegades de forma oberta, com ara al “Plural centre de masculinitats”, de l’Ajuntament de Barcelona, però sobretot el gruix de participants són joves que estan dins el circuit de justícia juvenil, i que estan complint una condemna, en aquest cas, per un tema relacionat amb la violència masclista. N’hem fet a cada província, en seus de l'àmbit de la justícia, i també a homes majors d’edat condemnats a una mesura penal alternativa, també per un delicte relacionat amb la violència masclista. El marc de les mesures penals alternatives només s’aplica si són penes inferiors a dos anys.  

Què hi feu en aquests tallers?

 Depenent de l'edat i les circumstàncies de cada grup acostumen a ser entre uns quinze i vint homes. Consten, generalment, de vuit sessions d'una hora i mitja o dues hores, depenent del grup. Els continguts els anem treballant de forma gradual amb l’objectiu de canviar actituds i intentar fer una transformació en el pensament de l’home, perquè es reqüestioni tot el que significa el model hegemònic de la masculinitat que porta a sobre, que és el model patriarcal. A partir d'aquí, en el taller fem exercicis, parts més lúdiques, parts més reflexives, i molts debats on introduïm temes com els estereotips de gènere, quins són els rols que se li atribueixen a l'home i quins a la dona, etc. L’objectiu és que se n’adonin de les limitacions vitals que els hi estan generant aquests estereotips. També treballem els trets culturals, perquè en el cas dels joves migrants és molt significatiu que el rol de la masculinitat ve condicionat en part per la seva cultura. Una altra cosa que ens trobem és que els homes molt masclistes no toleren l’homosexualitat. Quan a través d’aquests tallers detectem trets homòfobs també és un moment important per treure el tema i, d’alguna manera, ampliar la mirada. Com a mitjans fem servir murals, projectem vídeos curts d’animació -que n’hi ha de molt divertits per treballar aquests temes-, i també observem els biaixos de gènere a la premsa. Per exemple, “una dona mor en mans del seu marit”. Aquest titular no és normal, les dones no “moren”, són assassinades, que és molt diferent. I llavors també veiem com canvia la mirada si el fet és al revés, perquè llavors el titular és: “Una dona mata el seu marit”. I així, de mica en mica, ells aprenen a veure els biaxos masclistes que els envolten i que abans ni percebien. 

I al final del taller es constata un canvi significatiu de comportament?

 Com en tota intervenció cal avaluar-ne els resultats, i en aquest cas vam comptar amb el sociòleg independent Roger Mancho, el qual va preparar uns qüestionaris pre i post taller per comprovar si hi havia hagut una evolució en els participants. I sí, ens vam trobar que els nois que prèviament tenien unes actituds molt masclistes aconseguien baixar aquest nivell després de passar pels tallers. Les reflexions del seu informe ens han ajudat també a millorar-los. 

El vostre Institut també és pioner en introduir un programa que va néixer a Anglaterra basat en acompanyar persones que han comès delictes de tipus sexual contra infants. 

 Sí, aquestes persones tenen al seu voltant un professional i un cercle de voluntaris que els acompanyen, els escolten, i si detecten que hi pot haver una possible recaiguda, doncs donen l'alerta per anticipar i prevenir. Els voluntaris d'aquest programa han de tenir un grau de maduresa important, a part de que passen per uns processos de formació extensos, etc. La pedofília es pot tractar, el problema és que és un tabú social i costa molt de parlar-ne. I al final aquestes persones són gent que conviuen cada dia entre nosaltres, i hem de procurar que el què han fet no ho tornin a fer mai més. I una forma de tallar i evitar aquest tipus de maltracte tan greu, aquest delicte gravíssim, doncs és, precisament, acompanyar-los. 

Per què dius que és un tabú?

 Quan una persona detecta que sent una atracció cap a infants o adolescents, difícilment demana ajuda i ho porta en silenci. Hi ha un reportatge a TV3 on els defineixen com a pedòfils “abstinents”, és a dir, persones que són conscients del problema que tenen però que, com que saben distingir entre el bé i el mal, no actuen i no cometen el delicte. D’aquestes persones, les que demanarien ajuda no la demanen perquè socialment els hem classificat com a “monstres”.

Per això vau crear el programa PrevenSi?

 Sí, a través d’aquest servei aquestes persones disposen d’un telèfon on trucar i demanar ajut, i nosaltres els escoltem i en fem una derivació a serveis especialitzats de psicologia que els poden tractar. Per un tema de finançament només podem atendre el telèfon 20 hores a la setmana però tot i així rebem unes 90 trucades mensuals de persones que demanen ajut en primera persona! I són trucades que vénen de tot l’Estat, fins i tot de l’Amèrica del Sud! Per implementar el PrevenSi ens hem basat en programes similars que fa anys que funcionen en països més avançats que nosaltres. Fixa’t que a Alemanya vaig veure un cartell al metro que posava “si t’agraden els nens truca”. Imagina’t el rebombori que hi hauria si això ho féssim aquí a Barcelona! 

Com podem revertir aquest tabú?

 Jo vull pensar que la nova generació farà aquest canvi. Perquè, què és més eficaç per prevenir la violència sexual infantil? Negar-la i fer veure que no existeix? O fer-hi front i assumir que serà dolorós i que potser et trobaràs persones que no t'esperaves del teu entorn que l’han realitzada? El sociòleg David Finkelhor afirma que perquè hi hagi una situació de violència sexual infantil s’han de donar quatre condicions. La primera, que hi hagi una persona que tingui la motivació: “jo tinc un pensament i vull fer aquest acte”. La segona condició és que aquesta persona trenqui les seves barreres d’inhibició i justifiqui el delicte, per exemple, dient que és culpa de l’adolescent que l’ha provocat. La tercera és que no hi hagi un entorn que protegeixi l’infant evitant que aquesta persona hi accedeixi. I la quarta és que la víctima, quan es trobi davant la situació, no sàpiga com protegir-se. Ara com ara, com a societat només estem treballant en la quarta: Expliquem als infants el que és un abús perquè el sàpiguen identificar, i els diem que l’han de denunciar encara que sigui el pare, l’avi o el tiet. També s’ha de dir que com a societat ja hem començat a actuar sobre la tercera condició, i ara ja es demana a tot el personal que tracta amb infants un certificat d'antecedents penals sexuals. Però, en canvi, no estem fent res amb les “justificacions”, ni sabem com identificar aquestes persones pederastes o pedòfiles. 

Sí que s’ha avançat molt en tot el que són els protocols d’atenció a la víctima quan l’abús ja s’ha esdevingut, oi?

 Sí, de fet el nostre Institut és una de les entitats que gestiona els Barnahus – que significa “casa dels infants”-, un projecte copiat d’Islàndia i que ara s’acaba de posar en marxa a tot Catalunya. Es tracta d’espais agradables, semblants a una casa, amb un pati, una cuina, una sala d’estar, etc, on es porta la víctima acompanyada dels pares, o dels tutors en cas de que l’abús s’hagi produït a la família. En aquest espai s’hi desplacen els professionals de l’àmbit de la justícia per prendre declaració a l’infant. El jutge pot estar a la sala d’estar, o pot estar connectat en remot veient i sentint el que es diu, i així dóna garanties processals a la declaració, la qual s’enregistra i queda com una prova preconstituïda per fer servir en el judici. En aquest espai també hi ha una sala per si s'ha de fer una exploració a nivell mèdic o forense de l'infant. Fins ara, l’infant que es descobria, o que explicava, que havia patit un abús sexual, feia un veritable periple per hospitals, jutjats i comissàries, i havia de repetir moltes vegades el que li havia passat. Això el portava a una revictimització perquè cada vegada revivia l’experiència i el trauma. Ara, gràcies als Barnahus, amb una vegada que ho expliqui n’hi ha prou.

Què tenim pendent en temes d’igualtat a la nostra societat?

 Els homes i les dones majoritàriament s'han incorporat en el món laboral, però els homes encara no s'han incorporat de forma majoritària a l'àmbit de la llar o les cures. Fins que no arribi aquesta transformació segurament no podrem parlar d'un model igualitari. De totes maneres, hi estem anant. Per exemple, el fet que els homes puguin gaudir de quatre mesos d'una baixa de paternitat és un gran pas endavant. Perquè també penso que és ben trist que un home no pugui implicar-se en la criança del seu fill perquè el model patriarcal li ha construït un rol de proveïdor. Però com és que no heu sortit abans a reclamar que volíeu estar més temps cuidant dels vostres fills?

 És a dir, jo com a dona, en un moment donat, vaig decidir conscientment que preferia passar més hores a casa amb les meves filles que pas no ascendir a una determinada posició o càrrec de responsabilitat a la feina. I ho vaig decidir perquè no volia perdre'm el que significava la criança. 

 D'altra banda, per a la dona d’avui la renúncia a la criança és tan gran, i la renuncia a la carrera laboral és també tan gran, que sovint el que fa és no renunciar a cap de les dues. Llavors, per poder tenir temps de treballar i a la vegada criar, moltes dones el que fan és renunciar d’elles mateixes i es queden sense temps d’oci, per fer esport, per cuidar-se … 

 Què passaria si jo, de cop i volta, delegués absolutament tota la cura de les meves filles a la meva parella? Socialment això encara es critica molt més a la dona que a l'home. Si l'home treballa de 6 del matí a 10 de la nit, i després se’n va a jugar a pàdel, o en bicicleta, no és criticable, però si ho fa una dona, sí. I aquesta és per mi la gran diferència. Ha d'arribar el dia en què sigui indiferent si un home o una dona prioritzen la seva carrera laboral o la criança dels fills i filles. I això encara no passa. A les dones no se'ls tolera tant que deleguin la criança.

En moltes cultures del món la dona encara és una possessió de l’home i un objecte d’intercanvi. Aquí això també ens passava però ho hem revertit. Quina explicació hi trobes? 

 Per una banda, han estat molts anys de lluita, de picar pedra, de rebre molta crítica, i fins i tot repressió, per reclamar aquesta igualtat. Per l’altra, penso que les societats democràtiques porten a aquesta evolució. En països sense democràcia això és molt difícil canviar-ho. D’altra banda, aquests canvis són progressius i una generació porta a l’altra. Una mica és com la sexualitat. Fa quaranta anys era un tema tabú i ara, en canvi, som en un altre moment gràcies a que les generacions que pugen han rebut una altra educació. 

El masclisme acabarà algun dia a la nostra societat?

 Jo sóc optimista. Antigament estava molt assumit que perquè els infants es comportessin calia pegar-los, o donar-los una plantofada de tant en tant “pel seu propi bé”. Els nostres pares van aconseguir revertir això i a les nostres generacions ja no ens ha passat. Es va entendre que el maltracte físic no era educatiu. Amb el masclime, a la llarga, passarà el mateix, perquè, entre d’altres coses, als homes no us surt a compte. Jo dic moltes vegades que moren més homes per culpa del model patriarcal que no pas dones. Fixa’t, als homes què us diu el model patriarcal? Que heu de ser forts, que heu d’aguantar la beguda, que heu de prendre riscos per demostrar que sou “mascles”, que heu de saber barallar-vos … I al final què tenim? Doncs que moren molts més homes per baralles, per excés de velocitat, per consum de drogues, i per actituds com aquestes, que no pas dones. El model patriarcal us constreny molt i no us està ajudant! Si tu no “necessites” anar molt ràpid amb el cotxe per demostrar que ets més “mascle”, doncs tindràs menys probabilitats de patir un accident. I això és així. 

S’acosta Sant Jordi, ens recomanaries un llibre?

 Sí, hi ha un conte adreçat a nens de 4 a 8 anys, i que vaig regalar als meus nebots. Es titula “Els homes plorem” i el seu autor és en Joan Turu.

Antònia Castellana, primera alcaldessa de la democràcia a Molins de Rei: "L'atemptat a Carrero Blanco ens va canviar la vida"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 594, març 2024, pàg. 5

 El passat dijous 7 de març, Antònia Castellana –membre del col·lectiu feminista Les Heures i primera alcaldessa de la democràcia a Molins de Rei- va oferir a l’Espai Popular l’Escorça una xerrada titulada “50 anys de moltes coses” per donar a conèixer la història del moviment feminista molinenc. Per Castellana el punt d’inflexió va ser l’atemptat d’ETA contra l’almirall Carrero Blanco, del qual el passat 20 de desembre de 2023 en va fer 50 anys: 

“Aquell atemptat ens va canviar la vida. La dictadura va donar ordres d’escapçar el moviment antifranquista allà on pogués i aviat van arribar ordres de registre a tots els pobles. L’any 1973, hi havia a la vila un quarter de la guàrdia civil, una comissaria de la policia nacional i la guàrdia urbana, o sigui que estàvem ben vigilats! Van ser registrades la casa de l’Alfred Bofill, la casa del Buscà, la casa del Garriga, i no em voldria deixar ningú. Afortunadament, l’ordre de registre de casa meva anava a nom de Francisco Castellana, el meu pare, i jo els vaig dir que no hi era i que no podien passar, que el trobarien a l’Ajuntament on treballava. Així vaig guanyar temps i amb els companys vaig poder amagar i cremar tot allò que ens podia comprometre. Malgrat tot, van acabar trobant unes octavetes i es van endur el meu pare al quarter, on ja hi havia joves molinencs detinguts.  

 El meu pare sempre m’explicava que en sentir com estomacaven el Manel Palau, i d’altres, va demanar insistentment que volia anar al lavabo i d’aquesta manera va aconseguir que deixessin d’atonyinar-los. L’acusació contra el meu pare era d’un any de presó i va haver d’anar a judici a Madrid, al Tribunal de Orden Público. Però el judici no es va arribar a celebrar. El fiscal en va retirar els càrrecs quan va veure que el meu pare entrava acompanyat de l’alcalde Puiggarí i del secretari municipal. El pare de la Gemma Tribó també hi va anar com a testimoni, perquè aparcava el cotxe al garatge del meu pare, i la Parròquia també va escriure un document on li donava suport. La conclusió final va ser que el garatge del meu pare sempre estava obert i que qualsevol hauria pogut llençar allà aquelles octavetes. A la tarda tots van tornar a Molins de Rei. Sort que tota la causa anava a nom del meu pare perquè si arriba a anar a nom meu em trinxen. Això són coses que no s’obliden”. 

 En plena dictadura, els primer grup de dones es trobava sota el paraigua de la Parròquia amb el nom de “Grup de drets humans” i era un col·lectiu intergeneracional amb mares i filles, com la mateixa mare de l’Antònia, la Maria Aregall, o la mare de la Mercè Sellés, la Dolors Comelles. Amb l’assoliment de la democràcia, a les primeres eleccions municipals del 1979 l’Antònia va ser una de les 30 dones alcadesses que van sortir escollides a tot Catalunya, i tots els ajuntaments del PSUC van implementar mesures a favor de la dona, com ara els Centres de Planificació Familiar. “Recordo que la meva mare hi anava de voluntària, una dona que havia tingut cinc fills!”, va dir rient.

 Després de repassar d’altres fites del col·lectiu feminista molinenc, com la recollida d’aliments per als obrers de les moltes vagues que hi havia llavors a la comarca, la participació en l’organització a la vila del Congrés de Cultura Catalana, de l’Assemblea Democràtica, l’organització de xerrades i debats -un d’ells amb la Teresa Pàmies-, etc, l’acte va acabar amb un col·loqui on es va debatre en quin punt es trobava el moviment. 

 Mentre hi havia qui deia que els temps no es podien comparar perque moltes fites s’havien assolit i que, en conjunt, avui es viu millor que no pas fa cinquanta anys, d’altres feien èmfasi en que la utopia continuava igual de viva, però amb uns reptes majúsculs: “A la nostra època lluitàvem per la derogació de les lleis franquistes que anaven contra la dona, o pel dret a l’avortament, o per un centre de planificació familiar, i ho aconseguíem, vèiem els fruits de la lluita, ara, en canvi, els joves lluiten perquè s’acabi la guerra de Palestina, o contra el canvi climàtic, o contra l’especulació de l’habitatge, uns reptes molt més difícils i que han fet pujar la quimera molt amunt”, va declarar una assistent.

 La conductora de l’acte va recordar que l’Espai Popular l’Escorça és un espai ocupat, propietat d’un fons d’inversió “voltor” que pretén especular amb ell, i que el proper 11 d’abril els diferents col·lectius que hi són seran desallotjats. Actualment aquest local és la seu del Grup Excursionista Alternatiu (GEA), la plataforma SOS Rierada, Molins amb Palestina, i el col·lectiu feminista Les Heures.

Josep Cuscó Moyes, agricultor: "Amb els anys la Política Agrària Comuna s’ha anat pervertint"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 593, febrer 2024, pàg. 8-9

 Els germans Josep i Xavier Cuscó Moyes són pagesos i comercialitzen les seves produccions d'hortalisses i fruita dolça al detall. Al mateix temps, el Josep és membre des de l’any 2009 de la Comissió Permanent Nacional del sindidat Unió de Pagesos, del qual n’es el responsable de la política territorial, l’aigua, els autònoms, els mercats municipals i les relacions amb les ONGs. Tambe és el representant del sindicat en el Consell d'Administració de l'Agència Catalana de l’Aigua (ACA). En aquesta entrevista conversem amb el Josep Cuscó (Molins de Rei, 1960) sobre l’agricultura a la nostra comarca i les reivindicacions que aquests dies estan fent pagesos catalans i de tota Europa.

Com definiries la vostra empresa?

 Som una empresa familiar formada pel meu germà Xavier i jo, amb unes terres de conreu de 3,5 hectàrees de superfície, en les que produïm hortalisses, verdura i fruita, bàsicament préssecs, prunes i pomes. Aquesta producció la venem al detall en una parada del Mercat de Sabadell els dimarts, dimecres, divendres i dissabte. Els dissabtes al matí també som a la plaça del Mercat de Molins de Rei en l’anomenat “Mercat de pagès”, junt amb la resta de pagesos de la vila.

Pel que veig tot són conreus de regadiu. Com es fa el reg?

 A través del Canal de la Infanta, el qual pertany a la Junta del Real Canal de la Infanta Luisa Carlota de Borbón, una entitat privada que té la seu central a Barcelona. Allà és on es fan les reunions dels diferents propietaris en les quals Molins de Rei hi té dos representants. A través d’aquesta infraestructura hidràulica els diferents pagesos del marge esquerre del riu reguem els nostres trossos per torns. 

El reg es fa per inundació?

 Sí, perquè som en una zona deltaica i tenim un aqüífer a sota. Amb l’ACA vam acordar que el reg per goteig no era prioritari aquí. L’avantatge de regar un terreny pla per inundació és que l’aigua s’escampa i s’infiltra de nou cap a l’aqüífer tornant-lo a carregar. D’altra banda, en aquesta infiltració l’aigua també fa baixar les sals minerals, fet que evita la salinització del sòl.   

Per què? 

 Quan es rega per goteig l’aigua es concentra en uns punts concrets, i això fa que la sal que té el sòl pugi dels estrats inferiors cap a la superfície, amb el que cal fer uns tractaments de neteja per evitar que el sòl es salinitzi i deixi de ser fèrtil. En canvi, quan regues per inundació, fas baixar avall la sal dels minerals que l’aigua dissol.

Tenint el el reg assegurat a través del Canal de la Infanta no us fa patir que no plogui?

 Home, és clar que ens fa patir! Les plantes, encara que les reguis, sempre agraeixen que hi hagi pluja perquè es netegen per dalt i creixen amb més vigor. A part, la pluja és fonamental per netejar els arbres fruiters de la pols i la contaminació. És clar que qui més pateix la manca de pluja és el conreu de secà, que està treient unes collites molt minses. A la nostra comarca això ho veiem a les zones de muntanya, a Torrelles de Llobregat, per exemple, on hi ha una gran plantació de cirerers. Abans plovia cada quinze o vint dies, o podia estar un mes sense ploure però sempre acabava fent alguna cosa, ara en canvi potser estem dos mesos, o dos mesos i mig, sense veure ni una gota. D’altra banda, l’any 2008 ja vam viure una sequera semblant i llavors sí que ens va agafar desprevinguts. Ara, en canvi, gràcies a les mesures que es van prendre, s’ha pogut dossificar la campanya de reg i allargar-la tot i fer més de 40 mesos que no plou, o que plou per sota de la mitjana. Ara bé, si no plou, això canviarà i també tindrem limitacions.

Als anys setanta del segle XX moltes famílies de la vila es dedicaven a la pagesia i ara ja no hi són. Per què?

 Hi ha diversos factors, la industrialització, el creixement dels pobles, les infraestructures de comunicació que ens han anat deixant sense terreny agrícola. A l’època que tu dius tot el polígon del Pla eren camps de conreu, i tot el barri sencer de la Granja també ho eren! A part d’això, també s’ha de dir que els pagesos de llavors tenien el pensament de que els seus fills no treballessin la terra i fessin una feina més còmode i segura de dilluns a divendres. Pensa que els pagesos treballem de dilluns a diumenge!

I com és que la vostra família encara s’hi dedica?

 Jo ho he fet sempre tota la vida. Ja ho havia vist fer a l’avi, als pares, ... Ara només em queda un any i mig per jubilar-me, i la meva filla no continuarà, o sigui que a la nostra família tampoc no hi haurà relleu. 

Llavors quin és el futur de l'activitat agrària a Molins de Rei?

 Sempre hi haurà algun pagès professional que segueixi, però no seran tants com hi havia abans. La societat ha de menjar, i algú o altre haurà de produïr-lo, i si hem d’esperar que el menjar ens vingui de l’altra punta del món ... anem malament! De fet, per això és va crear el Parc Agrari del Baix Llobregat, una reserva estratègica de sòl agrícola per impedir la urbanització total de la comarca i garantir l’abastiment alimentari.   

Enguany es commemora el 50è aniversari de la fundació del sindicat Unió de Pagesos, del qual tu fa quinze anys que formes part de la Comissió Permanent Nacional. Podries explicar-nos breument la feina que hi fas?

 Sí, concretament sóc el responsable de política territorial, aigua, autònoms, mercats municipals i relacions amb ONGs. Per política territorial hem d’entendre tota la legislació que afecta la pagesia, per exemple la Llei dels Espais Agraris, que buscava ordenar la gestió d’aquests espais a Catalunya. Pel que fa als autònoms, represento el sindicat a les taules sectorials que hi ha i que el govern convoca per discutir lleis que vol aprovar i que ens afecten. I finalment, en els mercats municipals, defensem els pagesos de les mesures que prengui l’Administració i que ens puguin perjudicar. Per exemple, a l’època de la pandèmia, van obligar a tancar tots els mercats municipals però van permetre obrir les grans superfícies. Això ho vam lluitar perquè era un contrasentit i al final vam aconseguir que ens deixessin obrir. També represento el sindicat al Consell d’Administració de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), on es discuteixen temes com el tant per cent de regs, la quantitat d’aigua que es pot destinar a la ramaderia, etc.  

Aquesta entrevista l'estem fent en plena setmana de mobilitzacions de la pagesia a nivell europeu. Tu has format part de l’organització de les “tractorades” de protesta. Pots fer-nos una valoració de tot plegat? 

 Les mobilitzacions es van fer el 7 de febrer a Barcelona, el 13 de febrer, i el 21 de febrer a Madrid, i es van fer conjuntament amb la resta de sindicats estatals. Unió de Pagesos és membre de la confederació estatal Union de Uniones de Agricultores y Ganaderos. Els altres sindicats que hi ha són COAG (Coordinadora de Organizaciones de Agricultores i Ganaderos), UPA (Unión de Pequeños Agricultores y Ganaderos) i ASAJA (Asociación Agraria de Jóvenes Agricultores). A part de mobilitzar-nos, el nostre sindicat es va reunir diverses vegades amb el Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, on vam tractar diferents temes com ara com es compensaran els pagesos que no van poder regar a través del Canal Segarra-Garrigues i el Canal d’Urgell, etc ... I jo, com bé dius, m’he fet un fart de tractar amb el director general de la policia per preparar les “tractorades”, acordar les carreteres per les que passaríem, etc.

Arran d’aquestes protestes la Comissió Europea ha retirat el pla per reduir l'ús de pesticides.

 Aquesta mesura ha estat cosmètica perquè el Parlament Europeu ja havia rebutjat aquesta legislació que va presentar la Comissió sobre els fitosanitaris, els quals eren reduïts dràsticament al 50%,  i sense haver-ho parlat amb el sector! És com si retiressin de cop els medicaments pel mal de cap! Les plagues s’han de combatre, perquè si no et quedes sense collita. 

La Política Agrària Comuna (PAC) és un sistema de subvencions que té els seus orígens en la Europa devastada per la segona guerra mundial, on calia garantir l’alimentació del continent i al mateix temps assegurar que els països de la futura Unió Europea no es farien la competència entre ells.

 Exacte, calia garantir el menjar i al mateix temps limitar la producció perquè els preus no es disparessin, tot compensant els pagesos del sector del cereal i la ramaderia amb  subvencions. El problema és que amb els anys la PAC s’ha anat pervertint. La Unió Europea té molts interessos i per aconseguir avantatges de països tercers, o poder comerciar amb organitzacions com Mercosur, sempre ha fet servir com a moneda de canvi l’agricultura. Quan negocien a fora diuen: “A canvi d’aquesta determinada cosa que volem us deixarem vendre els vostres productes agrícoles i ramaders a Europa”, i llavors arriben aquí tot de productes a preus rebentats, que no compleixen les mesures de qualitat i control que sí que hem de complir nosaltres i amb els quals no podem competir. Aquesta competència deslleial, al costat de la pujada dels costos de producció, i la disminució de guanys per culpa dels preus imposats pel monopoli de les cadenes de distribució, és el que ho ha fet esclatar tot.   

Què és el que més t'agrada de la teva feina?

 Que treballes en plena natura i que és una feina que sempre és diferent. No és una feina encaixonada, rutinària, monòtona, on treballes engabiat ... A pagès hi ha molta incertesa, sempre estàs mirant el cel, no tens res segur, fas una plantada i no saps si la colliràs, i això fa que cada dia sigui nou i que t’aixequis sense saber què passarà. No hi ha mai una anyada igual! A part de que jo no només treballo al camp llaurant o plantant, també vaig a mercat ... D’altra banda, l’agricultura que estem fent ara no s’assembla en res a la que es feia fa seixanta o setanta anys: han canviat les llavors, les maneres de plantar ... Abans, per exemple, un arbre fruiter el tenies 40 o 50 anys, ara, en canvi, als 10 o 12 anys ja en fas una arrancada general per plantar-ne de nous, que faran més producció i seran més resistents. 

Josep Vidal i Pons explica en un llibre la seva experiència amb el Parkinson

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 593, febrer 2024, pàg. 31

 Dimecres 14 de febrer es va presentar a la Biblioteca El Molí el llibre titulat “El Parkinson i un servidor”, del molinenc Josep Vidal i Pons, on explica la seva pròpia experiència amb aquesta malaltia. La presentació, realitzada pel propi autor, va anar precedida d’una intervenció de la neuròloga Matilde Calopa Garriga, de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

 Actualment en Josep té 67 anys però va ser diagnosticat de la malaltia a l'edat de 46 anys i després de 5 anys en què havia començat a notar símptomes a la mà dreta: “Lògicament, quan comences a patir Parkinson a la quarantena és un impacte, perquè és una edat de la vida on s’està a ple rendiment laboral i tens moltes responsabilitats familiars, socials i de tot tipus, en el meu cas, pare de dos fills i amb un negoci propi, el qual vaig haver de deixar al cap de 10 anys de malaltia per incapacitat laboral”. 

 Actualment Josep Vidal porta quasi més de 20 anys com a pacient de Parkinson i té la sort de dur una vida bastant autònoma. Segons la doctora Calopa “el Josep hauria d’estar en una fase molt més avançada i el seu estat només s’explica per l'autocontrol amb el que ha portat la malaltia, el fet d'estar sempre vinculat amb associacions i grups d'ajuda mútua, comptar amb l'acompanyament de companys, amics i familiars, i sobretot ser positiu i mai no mirar amb pessimisme el futur”. 

 L’autor del llibre va manifestar que l’havia escrit per ajudar d’altres persones en la seva situació, i va lamentar que sigui una malaltia tan desconeguda quan només a Catalunya hi ha 29.000 persones afectades “que si els dividíssim entre els 947 municipis que hi ha a Catalunya tocarien a 30 malalts i mig per poble, amb el que hi hauria pobles que tindrien més malalts que ciutadans”, va afirmar amb ironia.

 El Parkinson és la segona malaltia neurodegenerativa en freqüència després de l’Alzheimer. L’afectació és a la zona del cervell on hi ha les neurones que sintetitzen la dopamina, un neurotransmissor que permet el control i la realització dels moviments. Per tant, els símptomes principals són el tremolor, la lentitud, i els problemes de marxa i equilibri. Ara bé, la malaltia també afecta d'altres àrees del cervell que tenen un impacte en l'esfera psicològica i psiquiàtrica dels pacients. Depressió, ansietat, canvis d'humor, trastorns anímics, insomni, somnolència,  problemes de memòria i concentració, entre d'altres, poden precedir amb anys els símptomes motors propis del Parkinson. Si bé l'edat dels afectats és al voltant dels 60-65 anys, també pot afectar gent jove fins i tot abans dels 40-45 anys. Actualment aquesta malaltia no té cura i l’únic que es pot fer és millorar la qualitat de vida dels pacients amb un tractament farmacològic. Malauradament, però, aquest sovint té efectes secundaris i pot portar a transtorns en el control dels impulsos, arribant a donar-se casos de pacients que cauen en ludopaties, hipersexualitat, o compra compulsiva. 

 La presentació del llibre va ser retransmesa en “streaming” i es pot recuperar a través del canal de Youtube de la Biblioteca El Molí.

Vicenç Cornelles, jurista: "Si el dret a la vivenda hagués estat previst a la Constitució com un dret fonamental, les vies de protecció serien molt millors que les actuals"

 El passat 29 de gener, la portada del diari especialitzat en economia “Cinco días”, deia que “l’hipoteca de l'habitatge continuarà obligant les famílies a estrenye's el cinturó l'any 2024”. Es preveu que, per pagar la hipoteca d’un pis, cada llar haurà de destinar íntegrament “el 40% dels seus ingressos”. En els darrers deu anys això no havia passat mai. Segons aquest diari econòmic, “el fort increment del preu de l'habitatge per sobre de la puja dels salaris està obligant les famílies a dedicar més de deu punts percentuals al que es recomana pel pagament de la hipoteca.” Els experts recomanen que les despeses en habitatge, no han de superar mai el 30% dels ingressos totals de la família.

 Per parlar d’habitatge avui hem convidat al programa Vicenç Cornelles, advocat assessor de l’Oficina Local d’Habitatge de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts. 

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

Vicenç, tu que ja tens el teu propi bufet d’advocats, com ha anat que també treballis d'assessor de l'Oficina Local d'Habitatge de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts?

 Els ajuntaments, en relació a les seves oficines d'habitatge, a vegades externalitzen el servei de gestió, i va ser a través d'una cooperativa d'iniciativa social que es diu Ètic Hàbitat -la qual també presta aquest servei a ajuntaments com Esplugues de Llobregat o Sant Boi de Llobregat- que vaig saber que buscaven un advocat per fer aquest mateix servei a San Vicenç dels Horts. I com que és a prop de Molins de Rei, on visc jo, i el perfil que demanaven s'ajustava bastant al meu, doncs m'hi vaig presentar. Hi vaig dos cops a la setmana, amb el que m'ho puc combinar amb la feina del meu despatx.

Suposo que havies fet anteriorment feines relacionades amb l'habitatge?

 Òbviament, sí. Un dels requisits que demanava l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts és que l'advocat que prestés aquest servei tingués una experiència contrastada a nivell judicial, i sobretot en temes de desnonaments. És a dir, havia de ser un advocat que ja tingués experiència d'haver portat plets, i aquesta experiència jo la tinc, perquè de fet ja fa anys que exerceixo d'advocat i temes de desnonaments n'hem portat uns quants. 

 Sí que he de dir que l'experiència professional que he tingut fins ara normalment ha estat defensant la "propietat", per entendre'ns. És a dir, els temes que m'entraven eren clients que potser tenien un llogater que no els pagava el lloguer, o algú que se'ls havia instal·lat a casa ..., i llavors eren plets que, d'alguna manera, jo era a la part actora o reclamant. I en canvi, en aquesta feina a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, estic a l'altra banda i això m'està ajudant molt a entendre les dues parts. És a dir, a vegades hi ha un llogater que no paga i està incomplint el seu contracte, però també s'ha de veure per quin motiu no paga, moltes vegades és perquè no pot fer-ho! El problema és més complex del que sembla. No només es tracta d'anar a pledejar per exigir el compliment d'un contracte o d'uns drets, sinó que hi ha d'altres aspectes a tenir en compte.

Aquesta tasca d'assessorament en què consisteix i quants casos teniu a l'any? 

 En general hi ha un assessorament personalitzat quan algú busca possibles alternatives habitacionals, o necessita un lloguer social, o se li ha de facilitar algun tipus de suport. Però la majoria de vegades els usuaris acudeixen a nosaltres perquè ja tenen obert un procediment judicial. Llavors, procediments judicials que afectin l'habitatge n'hi ha de diversos tipus. Pot ser un judici verbal derivat d'un impagament d'una renda de lloguer, pot ser una execució hipotecària, pot ser un judici de drets reals de protecció de la propietat. Són procediments molt diferents i, òbviament, amb la seva complexitat, i l'Oficina d'Habitatge moltes vegades necessita saber en quin tipus de procediment estem, quina previsió hi ha de desnonament, etc. La meva feina, llavors, consisteix en parlar amb els jutjats, revisar la documentació judicial, i explicar a l'Oficina d'Habitatge quina és la situació processal de cada cas. Per tant, es podria dir que l'assessorament és doble, tant a la pròpia Oficina com als propis usuaris. 

 Sobre el nombre de casos que es porten a l'any jo no t'ho sabria dir exactament, perquè dins de la pròpia Oficina d'Habitatge hi ha expedients en els que jo no intervinc, però pel que he vist d'ençà que hi soc, ara dec tenir 40 casos actius, i afegint-hi els altres que hi ha jo crec que deuen ser un centenar de casos aproximadament.   

Aquest és un servei que depèn de la voluntat dels ajuntaments oferir-lo?

A veure, l'Administració pública està obligada a informar i a atendre el ciutadà, sobretot quan es troba en una situació de vulnerabilitat. Això sí que ho ha de fer. Però en el cas dels serveis que presten aquestes oficines municipals d'habitatge es va molt més enllà. Per exemple, algú que està de lloguer i de cop i volta el propietari li diu que no li renova el contracte, o que li vol pujar el lloguer per un preu que no pot assumir, doncs a través d'aquest servei d'assessorament la persona pot portar-nos el contracte, o la comunicació que li ha fet la propietat, i se li pot dir si el que li estan dient és correcte o no, i informar-lo de les vies que hi ha per resoldre la situació. Mai acabo fent d'advocat directament, però sí que faig una tasca d'informació i assessorament a un nivell bàsic.

Pots explicar breument quina és l’actual legislació que protegeix el dret a l’habitatge?

 A veure, hi ha diverses normes. La més recent és la "Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l'habitatge", que va entrar en vigor el 26 de maig del 2023. A través d'aquesta norma també es modifiquen articles d'altres lleis. El que passa és que -com moltes lleis actuals- és una declaració d'intencions on es diu: "Cal incrementar el parc públic de vivenda, cal limitar el preu del lloguer", i se li ordena a l'Administració que és posi una mica al dia ... De tot això encara estan pendents d'aprovar-se els reglaments que ho han de desenvolupar. 

 Però aquesta llei sí que estableix nous requisits per poder instar procediments judicials de desnonament. Ara, gràcies a aquesta llei, si un propietari vol instar un procediment de desnonament, per exemple, per un tema de lloguer, doncs ha d'acreditar al jutjat si és, o no és, un gran tenidor. També ha d'acreditar, o com a mínim manifestar, si fruit d'aquest desnonament es pot arribar a fer fora una persona d'un immoble que constitueix el seu habitatge, perquè si és així, llavors també té l'obligació de portar una seguit d'informes socials. Això aquesta norma ho ha establert de forma bastant clara.

 També aplica una limitació a l'increment del preu del lloguer per revisió de l'IPC. Encara que l'IPC pugi molt, es limita l'augment del lloguer a un 2%, i enguany a un 3%. Per això dic que aquesta és, potser, la llei més rellevant i la que ha tingut més efectes en el dret a l'habitatge ja que ha modificat la llei d'enjudiciament civil, la llei d'arrendaments urbans, i també com s'han de presentar les demandes.

 Curiosament, avui, per exemple, amb un usuari que ha rebut una demanda de desnonament, quan he revisat la demanda he vist que va entrar l'octubre del 2023 i no conté tots aquests informes esmentats abans que prescriu la nova llei. I penso: "Caram, amb la llei en vigor, el Jutjat no hauria ni d'haver acceptat aquesta demanda". I en aquest cas concret, he aconsellat a l'usuari que es busqui un advocat i que comencin "atacant" per aquí, pel dret d'admissió de la demanda, ja que amb la nova llei d'habitatge aquesta demanda no s'hauria hagut d'admetre mai a tràmit. A vegades hi ha la sensació que, moltes vegades, els operadors jurídics, siguem advocats o jutges, no som prou conscients de les noves lleis que s'aproven.

Durant la crisi de 2008-2014, quan moltes famílies no van poder pagar les seves hipoteques, es van iniciar molts processos de desnonament. Això va provocar que els bancs incrementessin molt el seu estoc d’habitatges buits, que aquests es desvaloritzessin i que fons d’inversió aprofitessin per comprar-los a preus barats per revendre o llogar. Aquests fons d’inversió, la majoria nord-americans, tenen noms que als oients els deuen sonar: Blackstone, Cerberus, Goldman Sachs ... I jo volia preguntar-te: Aquests fons també compren habitatges als bancs amb persones que hi viuen i que en són els propietaris si bé encara no han acabat de pagar la hipoteca? 

 Tècnicament, si tu estàs pagant una hipoteca, el teu banc no pot vendre el pis, el pis és teu. El que pot fer el banc és cedir el préstec hipotecari a un fons d'inversió, que és diferent. Tu segueixes sent el propietari de la vivenda, però el que passa és que el préstec es cedeix a un tercer. Això ho fan els bancs quan veuen que una determinada operació hipotecària no els és favorable econòmicament, o quan preveuen que hi pot haver "problemes" ... Normalment, als contractes d'hipoteca, sol haver-hi sempre una clàusula que autoritza el banc a cedir el préstec, amb el que, si un dia reps una notificació del teu banc dient-te que a partir d'ara la hipoteca l'hauràs de pagar al senyor X, no hi pots fer res. En segons quins casos, la persona que paga la hipoteca té la possibilitat de cancel·lar-la pagant el mateix import que el comprador del deute li ha pagat al banc, però passa molt poques vegades.

Quina és la diferència, per un hipotecat, de passar de dependre i tractar amb un banc, a passar a dependre i tractar amb un fons d’inversió?

 Des d'un punt de vista legal, en principi, cap. Perquè el que fa el fons d'inversió -o el qui compra el préstec al banc- és que se subroga amb el mateix contracte de préstec hipotecari. A efectes d'obligacions teves de pagament tot continua igual, el que sí que passa és que pot haver-hi una diferència de tracte important si, per exemple, arribés un dia que consideres que no pots arribar a pagar, o vols renegociar la hipoteca. Sempre serà molt més fàcil negociar amb el banc que negociar amb un fons d'inversió. A un fons d'inversió, si li fas un plantejament de que no pots pagar i demanes algun tipus de pròrroga, o alguna rebaixa de la quota, probablement et dirà que no, i et veuràs abocat a perdre l'habitatge, i ell se'l quedarà. 

 Un fons d'inversió no deixa de ser una empresa amb molta liquiditat, que no se sap ben bé qui hi ha a darrera, i que es dedica a comprar grans estocs de vivenda a preus baixos per especular. Busquen la rendibilitat màxima, ràpida i absoluta. D'altra banda, una altra diferència amb els bancs és que no tenen oficines en els pobles i es complicat trobar la persona de contacte per poder-hi parlar.  

Vicenç, una cosa que també sentim molt a dir és el fenòmen dels "treballadors pobres". Persones que, tot i treballar, no tenen prou ingressos per fer front a les despeses bàsiques de la vida diària.

 Ara ens trobem en una situació que els salaris no pugen, però els preus de l'habitatge sí, i llavors hi ha famílies que -per l'augment dels tipus d'interès- no poden assumir la quota de la hipoteca. Aquestes famílies, quan acudeixen a les oficines municipals d'habitatge, resulta que, pels ingressos que tenen, tenen molt limitat poder accedir a ajudes socials. I això és un fenòmen que abans pràcticament no existia i ara ens hi comencem a trobar, efectivament. 

M'imagino que ets en una mena de mirador privilegiat de la nostra societat, on potser al matí tens un cas que tots aquí trobaríem frívol i una fotesa, i a la tarda tens al davant algú amb criatures que, per exemple, és a punt de quedar-se sense llar.

 Sí que algun dia m'he trobat amb contrastos importants. A l'Oficina municipal et trobes temes complicats de desnonaments amb famílies que pràcticament no tenen res, i al cap d'unes hores potser estàs amb un client que té una problemàtica totalment diferent i que et planteja uns problemes que penses: "Entenc el què em dius, però comparat amb el que acabo de veure ...". Però així és la vida.

La següent pregunta és sobre com t'afecten aquestes situacions a nivell humà, tenint en compte que els juristes, en principi, heu d'estar molt convençuts que hi ha d'haver una equitat i una justícia a la nostra societat. 

 A nivell humà, doncs, hi penses ... però al final és feina, i per un tipus de client, o d'assessorament, lluitaràs d'una manera, i per un altre ho faràs d'una altra. També crec que són importants els anys d'experiència. Jo ja fa 27 anys que estic col·legiat, i ja estic una mica acostumat a veure situacions complexes. Però, certament, hi penses, hi penses ...

Tu vius a Molins de Rei, ara estàs assessorant a Sant Vicenç dels Horts, i deus tenir casos també per tot arreu ... Has constatat alguna diferència a nivell del dret a l'accés a l'habitatge entre els diferents llocs?

 A veure, no t'ho sabria dir del cert, però el problema que hi ha a Sant Vicenç dels Horts -que crec que a Molins de Rei no hi és, o no està tan accentuat- és la manca de parc públic d'habitatge. És a dir, allà ens trobem que hi ha gent que desnonen, i és complicat trobar-los una alternativa habitacional perquè a nivell d'Ajuntament no tenen pisos públics, i no poden oferir lloguers socials. I aquest problema, a Molins de Rei, pel que tinc entès, no hi és, o com a mínim hi ha més parc públic d'habitatge.

On podem acudir, si tenim un conflicte sobre habitatge?

 Tothom ha de saber que, davant l'hipotètic risc de perdre l'habitatge -sigui perquè una persona veu que no podrà fer front al lloguer o a la hipoteca, o sigui perquè el lloguer s'acaba i el propietari, per renovar-lo, demana una pujada inassumible- pot acudir a l'oficina d'habitatge del seu ajuntament i demanar informació. És un servei públic que molta gent no sap que existeix i val la pena començar per aquí. 

 I sobretot que no deixin passar el temps. Per exemple, dins del perfil de gent que a vegades assessorem, ens trobem  persones preocupades perquè veuen que potser el mes que ve no podran pagar la quota, o d'altres que potser fa dos anys que no paguen i et venen a l'Oficina quan ja han rebut el paper del Jutjat que els diu que d'aquí una setmana han de deixar la casa. I penses: "Per què no t'has bellugat abans?!". Per tant, el meu consell, és que, quan algú ja prevegi que se li poden complicar les coses, doncs que corri a l'oficina d'habitatge corresponent i s'informi.

 Anem a obrir el focus i a posar una mica de context a aquesta conversa sobre el dret a l’habitatge. A principis de desembre, el setmanari El Temps va publicar una entrevista a Albert Noguera, professor de dret constitucional i director de la Càtedra d’Habitatge i Dret a la Ciutat de la Universitat de València. Si et sembla, Vicenç, en llegeixo un fragment i després el comentem:

 “A la Constitució espanyola l’habitatge no és un dret fonamental, sinó un principi rector de les polítiques socials i econòmiques. Per contra, la propietat privada sí que és un dret fonamental. Si l’habitatge fos reconegut com un dret fonamental ajudaria molt en dos sentits. Per una banda, generaria obligacions al poder executiu, legislatiu i judicial, als quals ja no només se’ls exigiria que s’abstinguessin de vulnerar al dret, sinó que estarien obligats per deure constitucional a intervenir-hi i garantir-ne la protecció. 

 I, per altra banda, dotaria els ciutadans d’instruments jurisdiccionals molt més eficaços que els actuals per a poder justiciabilitzar el dret davant els tribunals, podent acudir fins i tot davant el mateix TC per via del principal recurs de protecció de drets fonamentals que existeix, que és el recurs d’empara. [...] 

 La Constitució espanyola s’inclou dins la tradició liberal, on els drets de llibertat tenen primacia sobre els drets d’igualtat, de manera que, mentre es reconeix fonamentalitat als drets civils i polítics, no se la reconeix als drets socials. [...] 

 Per tot això, fins ara s’ha tractat de donar resposta al problema de l’habitatge a Espanya des d’una lògica de solucions focalitzades, és a dir s’aborden les dificultats d’accés a l’habitatge com un problema individualitzat, sense entendre que aquest és un problema d’ordenació econòmica general. Llavors les solucions se centren en les característiques personals d’atur, pobresa, addiccions, violència masclista, sensellarisme, etc., en què es troben determinades persones, cosa que els impedeix accedir o mantenir-se en l’habitatge. Com que les polítiques públiques estan focalitzades en aquests grups, la resta de la població ha de cobrir la necessitat d’habitatge a través del mercat. [...] 

 A parer meu, l’enfocament adequat seria assumir que el problema per accedir a un habitatge afecta cada vegada més gent. Per tant, la solució ha de ser estructural i universal, i no només focalitzada. I això implica adoptar tres mesures que haurien d’estar interrelacionades entre elles: La primera seria augmentar enormement el parc públic d’habitatge per garantir lloguer assequible, per arribar, com a mínim, a les xifres europees. Es calcula que, a Espanya només el 2% del parc d’habitatge és públic. En països com Holanda el percentatge és del 30% ! La segona mesura seria la regulació del lloguer, no només per a zones tensionades sinó a tot arreu. I la tercera mesura seria l’aprovació d’una renda bàsica universal, una mesura que, per evitar que pogués suposar una inflació dels costos de l’habitatge i el lloguer, hauria d’anar de bracet de les dues anteriors.”

Vicenç, el teu torn ...

 És cert, molta gent es pensa que el dret a l'habitatge és un dret fonamental però la Constitució "que nos dimos entre todos" no ho diu això. Si el dret a la vivenda hagués estat previst a la Constitució com un dret fonamental, les vies de protecció serien molt millors que les actuals. 

 D'alguna manera, no hem d'oblidar que som en un sistema capitalista i que hi ha un dret "fonamental" que és el dret a la propietat privada i el lliure mercat, i això topa amb el dret a gaudir d'un habitatge digne, que és a l'article 47 de la Constitució, però que no és un dret fonamental, és un principi rector. El grau de protecció és diferent i això fa, com bé diu el professor, que no puguis anar a demanar empara al Tribunal Constitucional. A vegades sí que es demana empara al TC però per una via indirecta, que és a través de l'article 24 de la Constitució, el qual estableix el dret fonamental a una tutela judicial efectiva. Això vol dir que si en la tramitació del procediment judicial se't vulnera algun dret o alguna norma tens dret a l'empara del TC. 

Suposo que aquí el dret a l'habitatge juga en desavantatge perquè, com tu has dit, som en un sistema capitalista i la vivenda és un bé de consum, oi?

 Sí, sí, exacte. Els béns mobles i els béns immobles. I l'habitatge és un "bé" immoble que pot ser objecte de contracte per vendre, per cedir, ... i aquesta concepció prima sobre el dret a l'habitatge. I no hi ha una solució màgica. De totes maneres, com bé apunta el professor, aquí crec que el problema és una manca absoluta de parc de vivenda pública. I això sí que és una qüestió de voluntat política, perquè, al final, és l'Estat el qui decideix en què es vol gastar els "quartos". Si en lloc de gastar-te'ls amb segons què fas la despesa en vivenda pública, doncs probablement aquest dret a gaudir d'un habitatge digne estaria molt més protegit.

[ Programa Obrint Camins del 7-2-2024 ]