El passat dia de Sant Jordi d’aquest any 2021, la revista digital "L’Agulla" va distribuir entre els seus lectors un llibre escrit per Josep Lligadas que es titula: “Sexe, parella, família, fe cristiana : un canvi imprescindible”
Com deia el missatge que ens van enviar als que som lectors de L’Agulla, es tracta d'un llibre que no és previst de publicar en paper, que només es difon per internet, i que planteja uns temes que actualment li costen molt d'abordar a l'Església, però que, com diu el títol, és imprescindible fer-ho. El llibre us el podeu descarregar aquí. També podeu demanar la versió en castellà enviant un missatge a: agulla.revista@gmail.com
Josep Lligadas va néixer a Viladecans l’any 1950, als deu anys va entrar al Seminari de Barcelona, i va ser ordenat capellà l’any 1976 a l’edat de 26 anys. Va exercir com a sacerdot principalment a Mataró, on entre d’altres tasques va ser consiliari de diversos moviments d’Acció Catòlica: el MUEC (Moviment d'Universitaris Estudiants Cristians), la JOBAC (Joves cristians de barris obrers i ambients populars), la JOC (Joventut obrera cristiana) i l’ACO (Acció Catòlica Obrera).
Josep Lligadas també té una sòlida formació teològica: va estar estudiar a Roma del 1978 al 1980, és Doctor en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana, i ha publicat diversos llibres sobre temes cristians, i també d’història local, tant de Mataró com de Viladecans. L’any 1995, a l’edat de 45 anys, la seva vida va fer un tomb perquè va penjar els hàbits i es va casar. Actualment és director de dues revistes digitals: "L’Agulla", butlletí cristià de reflexió i diàleg, i la revista “Viladecans Punt de Trobada”. Setmanalment escriu un article de reflexió cristiana al bloc “Una font que raja sempre”, al portal digital Catalunya Religió.
Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista
- Al llibre afirmes que la tan pormenoritzada moral sexual i familiar de l'Església catòlica lliga ben poc, com a mínim des del punt de vista percentual, amb les preocupacions i prioritats que Jesús va manifestar al llarg de la seva vida, tal com les recullen els evangelis. I poses l'exemple de que, si el Magisteri de l’Església volgués ser fidel, percentualment, a les prioritats manifestades per Jesús, dedicaria les seves energies normativitzadores a fixar, posem per cas, quin percentatge de riquesa per sobre de la mitjana pot acumular una persona sense que aquesta acumulació pugui considerar-se decididament immoral, o quines actuacions en l’ampli camp de la fabricació, venda i tràfic d’armes són inacceptables en un cristià, en comptes d’intentar fixar quin nivell d’intimitat entre la parella és permès quan encara no estan casats.
- Jesús a l'Evangeli dedica molt d'espai, tant en els fets com en les paraules, a temes que es refereixen més aviat a la relació amb Déu, per una banda, i a la relació amb els altres des del punt de vista del servei, de l'ajut, de no intentar passar per damunt de l'altre, de treballar per la igualtat i el benestar de tothom, etc. Això són les coses bàsiques que Jesús fa i diu, i en canvi sorprèn molt que no siguin la preocupació bàsica de l'Església. Per contra, la seva preocupació se'n va a parar a uns aspectes que Jesús, evidentment, sí que tracta en l'Evangeli però mai amb aquest afany de decidir tot el que s'ha de fer en el camp de la intimitat de la parella i de la relació sexual. Són coses de les que Jesús en parla d'una manera molt genèrica i d'una manera no-central en absolut en el seu missatge d'evangeli, de salvació i de bona nova.
- Una de les conclusions que vaig treure en acabar de llegir el teu llibre és que la moral sexual que propugna l’Església catòlica prové de la tradició, i no pas dels ensenyaments de Jesús recollits en els quatre evangelis. Per una banda expliques que les primeres comunitats es van agafar a les tradicions que ja tenien els jueus sobre aquests temes, i per l’altra expliques la influència que va tenir sobre els primers cristians una filosofia que hi havia llavors de moda a l’Imperi Romà que s’anomenava estoicisme.
- Per mi això és una cosa fonamental per entendre la base sobre la que s'ha creat l'estil de comportament cristià en el cas concret de la sexualitat. Aquests fonaments han significat un biaix que cada cop ha anat accentuant més aquest interès i preocupació de l'Església pel tema de les relacions sexuals. En l'època dels primers cristians, el món pagà era molt superficial pel que fa a la transcendència, els valors humans, etc. El món pagà és un món que funciona -sense cap mena de dubte l'Imperi Romà va ser un èxit- però que es fonamenta en valors absolutament inconsistents, m'atreviria a dir. En el cas de la religió, per exemple, hi ha un seguit de cerimònies religioses amb sacrificis, etc, que són uns ritus que s'han de fer, però que no toquen el cor humà ni afecten a la manera de com cal viure.
El fet religiós pagà serveix per tenir contents els déus i per cohesionar la societat al voltant d'uns elements simbòlics als quals tot bon grec, o tot bon romà, s'ha d'adherir. I això està completament deslligat de la manera de viure, de com s'han de tractar les persones les unes a les altres, què es fa de cara als pobres, com s'han de tractar les diferències ... La societat està absolutament estratificada: els de dalt són els de dalt, els del mig són els del mig, i els de baix són els de baix. No hi ha cap necessitat ni voluntat de que les coses vagin d'una altra manera. Un altre element que també és molt normal en la vida pagana és la recerca de l'alegria i el plaer màxim sense pensar en res més. I d'aquí ve que la moral sexual sigui inexistent. Amb el sexe cadascú fa el que vol. Evidentment que la institució del matrimoni hi és, però això no treu que un pugui fer el que vulgui al marge de la persona amb qui conviu.
Davant d'aquests fets neix un corrent filosòfic i social de gent que vol viure amb més rectitud, que vol que la persona no perdi la virtut, que no faci disbarats, que no es deixi anar pel pur plaer, etc. Aquest corrent té molt d'èxit perquè, de fet, vol donar resposta a la superficialitat que he esmentat abans. Llavors, el món cristià que s'estava implantant en la societat grega, va agafar una mica com a base aquesta manera de ser dels estoics. I hi va afegir moltes coses, una de bàsica és que vivien en funció de Jesús, de Déu, de l'evangeli, etc, i sobretot hi van afegir una cosa decisiva: l'amor als altres i l'atenció als pobres. És a dir, un ha d'actuar rectament segons el que li digui el cor, la consciència, etc, però no només cercant l'interès propi sinó amb una preocupació bàsica per la gent que es troba en una situació pitjor.
- També afirmes que Déu va convidar la parella humana a multiplicar-se per omplir la terra però la decisió, el ritme i la manera els ha deixat al nostre lliure criteri. Defenses que no té cap justificació voler canviar-li el significat a la benedicció de Déu de ser fecunds i multiplicar-nos i convertir-la en una obligació, i a més dir que no es poden prendre mesures per no tenir fills. I ho rebles dient que, si ens ho prenem com una obligació, ara que la terra ja està molt plena, fins i tot es podria defensar que cal deixar de multiplicar-se perquè ja s’ha complert l’objectiu que Déu ens va fixar!
- Aquella gent de l'Antic Testament [segle VIII aC], quan llegien això, o ho escrivien, segur que els hi ressonava com la seva pròpia realitat. L'ideal per una família de l'època de l'Antic Testament és tenir molts fills, perquè tenir molts fills assegura el futur. La vida funcionava així en aquell moment. Per tant, el que el llibre del Gènesi, de la Bíblia, presenta com una benedicció de Déu dient "el món és a les vostres mans, ompliu-lo, que la natura no faci mal, que estigui al vostre servei, etc", aquella gent quan ho sentien, o quan ho llegien, pensaven: "Això és el que em passa a mi!". I això surt en diferents moments a l'Antic Testament perquè són societats patriarcals on els fills serveixen per assegurar el futur, per tenir algú que tindrà cura de tu quan siguis vell.
Ara bé, quan aquesta necessitat de tenir fills per poder viure dignament deixa de ser així -perquè ara tenir molts fills no és cap garantia de que serà un magnífic futur, més aviat al contrari- cal recordar que Déu ens va deixar la possibilitat de continuar la seva creació, de cap manera ens va dir que s'ha d'anar tenint fills i que això és el que Ell vol. No, no. Déu no vol això, no ho diu enlloc. El Gènesi diu una cosa que a mi em sembla maquíssima, i és que Déu va crear l'home a la seva imatge i semblança, i com Déu, Adam va generar els seus fills a la seva imatge i semblança, i així fins a nosaltres. És a dir, que som una cadena. Però ja està.
Defensar el contrari és fruit d'una ideologia del sexe basada en la filosofia estoica. Com que la societat pagana estava dedicada a mantenir unes estructures estratificades, i a mantenir uns valors en que no hi havia gaire humanitat sinó més aviat recerca de plaer, la societat cristiana, que es volia allunyar d'aquesta manera de viure, va agafar el criteri dels estoics segons el qual el plaer no pot formar part del que l'home i la dona busquin perquè és una cosa que t'allunya de la raó, de ser una persona recta, etc. Venint a dir que s'ha de fer servir el cervell i no quedar encandilat pel cos. I a partir d'aquesta ideologia de fons s'ha anat creant aquesta cosa de dir: "Si tenim el sexe és perquè és imprescindible per tenir criatures, i per tant, si fem servir el sexe -deixa-m'ho dir d'aquesta manera- és perquè qualsevol acte sexual ha d'estar pensat de cara a tenir fills". Això Déu no ho va dir mai. Si els hi haguessin dit als que van escriure el llibre del Gènesi que la conclusió seria aquesta dirien: "Però que estan bojos aquesta gent?".
- Continuant amb el tema dels anticonceptius, m’ha sorprès el que expliques a la pàgina 75. Dius que a principis dels anys 60 del segle passat, quan van aparèixer les píndoles anticonceptives, el papa Joan XXIII va crear una comissió per estudiar el tema, i que l’expectació era molt gran per veure quina posició prendria el papa. Semblava que finalment canviaria la doctrina però no va ser així. El següent papa, Pau VI, que va concloure els treballs de la comissió l'ay 1968, va condemnar l’ús dels mètodes anticonceptius anomenats artificials, és a dir, els que impedeixen físicament o químicament la procreació, i en canvi va acceptar els mètodes anomenats naturals, és a dir, els que es basen en el càlcul dels dies infèrtils de la dona. Tot plegat una mica contradictori, no?
- Jo diria que és fer veure que es compleix la llei i després saltar-se-la pel darrera. Des del punt de vista de la lògica estricta, si el que està prohibit és que quan es realitza l'acte sexual no hi hagi cap element extern que pugui impedir la fecundació, aleshores calculo quins dies l'acte sexual no serà fecund perquè la dona és en període infèrtil, i endavant perquè estic complint la llei. Bé, això és una burla a la llei i una immensa hipocresia. Van anar a salvar la lletra de la llei, però el resultat final no té res a veure amb l'esperit amb que va ser feta, que era assegurar que els actes sexuals fossin només per tenir fills.
- També m’ha sorprès el pas que fa el papa Joan Pau II l’any 1987 -i que expliques a la pàgina 84-, quan condemna "totes les actuacions destinades a generar noves vides que no siguin estrictament l’acte sexual entre un home i una dona". Es condemna, per tant, la fecundació in vitro i la inseminació artificial realitzades dins una mateixa parella, i, més encara, les realitzades amb intervenció de donants aliens. Déu n’hi do, no?, –i mai millor dit!
- Déu n'hi do, sí, sí. Aquí al darrera hi ha una -jo en dic- ideologia que es va enquistar en el seu moment, i que ha fet que la moral sexual no es dedueixi de la crida que fa Jesús a l'Evangeli. Diuen els entesos que en això també hi va ajudar el fet que Sant Agustí, per la seva pròpia experiència vital -que en la seva joventut havia tingut una vida bastant desmanegada des d'aquest punt de vista-, defensava una gran intransigència sexual. De tot plegat s'acaba deduint que és dolent que a algú li agradi massa el sexe.
Com he dit abans, per aquesta ideologia l'únic que justifica que el sexe existeixi és el fet de tenir fills. I a partir d'aquí és dedueix que s'han de tenir fills a través del que Déu suposadament ha dit, que és a través de la relació sexual "clàssica" entre home i dona. Per tant, no es poden fer invents. L'home i la dona es casen, tenen relacions sexuals i surten fills. Tot el que no sigui això, que és el que Déu suposadament va dir segons aquesta ideologia, és dolent. I ja està. Punt.
Evidentment, aquesta ideologia no és la ideologia de l'Evangeli de Jesús. Ni el deixeble Sant Pau veu les coses d'aquesta manera. Va passar que en un determinat moment es va dir que això era així, la tradició va fixar aquesta determinada manera d'entendre-ho, i a partir d'aquí s'ha anat deduint tot, no pas de l'Evangeli.
- També ets crític amb un altre document que s’elabora durant el pontificat d’aquest Papa, que és el catecisme de l’Església catòlica de l’any 1992, sobretot amb les pagines dedicades al sisè manament, que – com dius en el llibre - acaben convertint-se en un llistat de conductes reprovables segons la doctrina de l’Església. I dius que a més el catecisme fa servir un llenguatge i un to que no t’agraden gens. Per què no t’agraden?
- Perquè a partir de la ideologia esmentada abans es vol normativitzar la vida de les persones sense tenir en compte com es viuen les coses, sense tenir en compte l'experiència i la vivència de la gent. Es nota molt que aquesta part del Catecisme l'ha fet algú que no sap el què és enamorar-se, o que si ho sap li ha "sentat" malament, per dir-ho així. D'aquestes pàgines del Catecisme, a mi la que m'impressiona més -deixa-m'ho dir així- és que, en un cert moment, es diu que tota relació sexual fora del matrimoni és un pecat greu que impedeix la comunió sagramental. O sigui que un noi i una noia es troben, s'estimen, fan camí junts, es van sentint cada cop més units, i mes tard o d'hora se'n van al llit. Doncs això, des del punt de vista del Catecisme, és pecat mortal i no poden participar a la comunió eucarística. Això és una manera d'entendre la relació de parella que actualment ningú amb seny no pot sostenir.
Jo penso que la relació de parella és un conjunt d'elements que ajunten la persona, i dins d'aquests elements, un de fonamental és el sexe. Aleshores pretendre que la relació de parella consisteixi en anar cultivant mútuament el coneixement, l'estimació, etc, i reservar el sexe per quan s'hagin casat ... bé, jo penso que això no resisteix cap mena d'anàlisi antropològica. La relació sexual forma part del creixement de la parella i arriba quan aquest creixement ho comporta, i en moltes parelles ve molt al començament! Per això dic que aquí hi ha un canvi imprescindible a fer. O es mira la relació sexual entenent quin és el seu paper en la vida de les persones, o això és incomprensible. És molt difícil que una persona raonable pugui entendre i admetre aquesta normativa. Ningú amb una mica de cervell ho pot defensar. Llavors el que passa és que els cristians s'espavilen cadascú com li sembla i evidentment la majoria no en fan cas d'aquestes normes.
- És el que dius també en el llibre, que aquests plantejaments del Catecisme “no permeten viure realment el sexe, la parella i la família com una bona nova, i el converteixen en una cosa amarga, plena de cartells de prohibició que ofeguen l’alegria que Déu ha predisposat en nosaltres”. Pots desenvolupar això de "l’alegria que Déu ha predisposat en nosaltres"?
- Aquesta frase de la "cosa amarga" no és meva sinó del filòsof Friedrich Nietzsche. I sobre l'alegria, a mi m'agrada citar un passatge també del llibre del Gènesi, el de les alzines de Mambré, que succeeix entre Abraham i Sara. Uns àngels li diuen a Abraham que amb 90 anys tindrà un fill i Sara es posa a riure i diu: "Ves qui m'ho havia de dir, ara que el meu home ja és vell, i jo també, tornaré a sentir el plaer que sentia quan era jove". I és clar que sí! Això és el que significa, en el fons, el sexe per les persones. El sexe és un do de Déu que ens dóna plaer, que ens uneix, que fomenta i potencia la comunió mútua, i que de passada serveix per esborrar del cervell determinades angúnies i determinades desavinences. I és un do de Déu perquè les persones ens sentim millor amb la vida, i puguem constituir aquest nucli humà que és la família -si volem dir-ho de forma tradicional- i també d'altres nuclis humans possibles. Això és un do de Déu, i això és una alegria. Voler tapar i amagar això, voler castrar-ho -si es vol fer servir aquesta paraula-, penso que és un disbarat.
- Un altra afirmació rotunda que fas en el llibre és la següent: "Si l’Església vol tenir credibilitat i contribuir a humanitzar la societat, s’ha de desprendre d’aquesta mirada negativa i prohibidora i tenir la valentia de fer públicament quatre afirmacions sobre temes ben concrets que fins ara han estat objecte de les seves prohibicions: Una, que la masturbació, de per si mateixa, no és cap cosa dolenta; dues, que les relacions sexuals fora del matrimoni i entre persones no compromeses, de per si mateixes, no són cap cosa dolenta; tres, que les relacions homosexuals, de per si mateixes, no són cap cosa dolenta; i quatre, que l’ús d’anticonceptius físics o químics, de per si mateix, no és cap cosa dolenta”.
- A mi em fa mal i em dol profundament la doctrina actual perquè jo penso que estem en un moment de canvi molt agitat en el món de les relacions, i de les relacions sexuals, i jo penso que l'Església estaria bé que pogués acompanyar la gent i dir coses intel·ligents i raonables. Que pogués ajudar a viure, per exemple, per part dels homes, tot el tema de les tasques de cura, no només perquè la dona no se les hagi de carregar tota sola sinó també perquè implicar-se en tasques de cura humanitza molt. I en el cas del sexe, que servís per dir que en les relacions hi ha coses a vetllar i respectar, i que un no pot fer el que li passi pel cap així per les bones. Però és clar, jo penso que, digui el que digui l'Església en aquests temes, no té cap credibilitat perquè tothom sap que a l'Església li molesta molt el sexe. I per això, en el llibre, poso aquests quatre punts que per mi són els més significatius i emblemàtics. Per exemple, d'on surt que la masturbació és una cosa dolenta? Qui s'ho ha inventat això? A cap lloc de la Bíblia, que jo sàpiga, es parla d'aquest tema. I així successivament ...
Realment cal un canvi de mirada profund per part dels que són responsables de la doctrina de l'Església, de l'ensenyament moral, etc. Algú m'ha dit que això és impossible perquè l'antropologia ideològica que hi ha al darrera d'aquest fet està tan arrelada en els cors, en els sentiments i en els cervells dels qui guien l'Església, que és impossible que ho puguin canviar. Jo espero que això no sigui així, jo més aviat tendeixo a pensar que, algun dia o altre, algú dirà: "Vejam, això no pot ser i ho hem de canviar". Però tampoc no ho sé.
- Podem tenir alguna esperança en l'actual Papa Francesc?
- No ho sé. A mi em sembla, per les coses que de tant en tant deixa anar, que ell ja ho veu que això no pot ser, però deu pensar que és massa difícil aquest tema, i llavors en les seves prioritats no hi entra. L'esperança seria que, si realment aquest canvi de clima que ha engegat el Papa Francesc continua després d'ell, llavors és possible que es pugui abordar un canvi. Per a això també caldria que tinguessin veu els laics i laiques que tenen coses raonables a dir sobre aquests aspectes, i no només els que diuen que la doctrina de l'Església és ha de ser la que és, i que són els que sempre acostuma a cridar la jerarquia quan ha de fer consultes. Haurien de cridar també els laics i laiques que pensen diferent i que són molts. Espero que algun dia pugui ser.
- Vols afegir alguna cosa per cloure l'entrevista?
- Penso que cadascú ha de saber trobar -amb la seva consciència, la seva mirada sobre el món, amb el què sap i ha escoltat dels altres- la seva pròpia manera de fer, de pensar i d'actuar. Cal fugir sempre de la frivolitat i de qualsevol ombra de fer mal o aprofitar-se dels altres. Però fora d'això, el sexe és per gaudir-lo. És un do Déu, sí, és clar.
[ Programa Obrint Camins del 24-11-2021 ]
