Montse Pino, mestra d'educació primària especialista en atenció a la diversitat: "Quan em pregunten com estan els infants d'avui en dia contesto: I com estem els adults?"

 

 El dijous 21 d’abril de 2022 es va presentar a la Biblioteca El Molí el conte infantil titulat “On és el pont?”, escrit per Montse Pino Presas i Laia Martínez Tribó per a una cantata amb música i lletra de Paco Moreno, i il·lustrat per Aïda Galceran. El llibre va ser editat per l’Ajuntament de Molins de Rei amb motiu del 50è aniversari de la caiguda del Pont de Molins de Rei, també anomenat Pont de les Quinze Arcades o Pont de Carles III. 

 En aquest programa conversem amb les dues autores d'aquest conte infantil, i aprofitem que també són mestres d'educació primària per parlar una mica sobre educació.  



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista sencera



 El Pont de Molins de Rei era un pont d'estil neoclàssic construït per ordre del rei Carles III. Les obres van durar quatre anys, entre el 1763 i el 1767, i el nou pont esdevingué clau per la comunicació entre les dues ribes de la part baixa del riu Llobregat, però sobretot entre les ciutats de Barcelona i Madrid. La seva peculiaritat era el color argilós i rogenc de les seves pedres, i tenir 15 arcades, fet pel qual també era conegut com el Pont de les quinze arcades. 

 A finals dels anys 60 del segle XX, a causa d'una extracció incontrolada d'àrids per construir la futura autopista, els seus fonaments van quedar al descobert, i la seva base va quedar completament afeblida i indefensa. Si bé l’Ajuntament de l’època, a iniciativa del Museu de Molins de Rei, va avisar de què el que s’estava fent era molt perillós i que es posava en risc el pont –i els milers de cotxes i persones que hi circulaven cada dia- les autoritats franquistes no en van fer cas, i l'estructura s'esfondrà durant unes fortes riuades a finals de l'any 1971. Davant la indignació dels molinencs, i tota la comarca, el pont va ser enderrocat l’any 1972, i substituït per l’actual. El Pont de les Quinze Arcades, que va formar part del paisatge qüotidià dels molinencs durant dos segles, avui ja només es pot veure en fotografies antigues. 















Àngel Beumala: De qui va ser la iniciativa d’escriure un conte infantil sobre el Pont de les Quinze Arcades?

Laia Martínez: El conte, de fet, sorgeix de la cantata de nou cançons titulada “On és el Pont?” composta pel professor de música Paco Moreno, de l'Escola Virolai de Molins de Rei. Ell va tenir-ne la idea l'estiu del 2021, la va compartir amb l'Ajuntament i aquest hi va estar d'acord i en va posar els mitjans. En el moment que la cantata va necessitar un fil conductor o narratiu va sorgir la idea de vincular la cantata a una història, i d'aquesta història fer-ne un conte infantil perquè perdurés per escrit el record del pont. I a quí és on apareixem nosaltres. La comissió cívica organitzadora dels actes del cinquantenari buscava algú que escrivís el conte infantil, ens ho va dir, i nosaltres ens vam il·lusionar i ens vam engrescar a fer-ho.

Montse Pino: El professor de música Paco Moreno és molt conegut a la vila perquè ha portat a terme moltes iniciatives socials, però en el cas del pont hi havia un fet familiar que el tocava profundament: el seu pare era conductor d'autobusos i va ser una de les últimes persones que va passar pel pont abans de que s'ensorrés. Per tant, el pont era un tema que sempre havia estat molt present a casa seva, i en el moment que es comença a parlar de l'efemèride del cinquantenari ell va sentir una connexió amb la seva vida més personal i va ser així com se li va disparar l'interès per compondre una cantata sobre el pont. 




Àngel Beumala: A quines edats s’adreça el conte que heu escrit?

Laia Martínez: Les edats és difícil acotar-les, si te l'expliquen pot ser per a infants a partir de quatre o cinc anys, però si pretenem que sigui el propi infant qui el llegeixi de forma autònoma, llavors ja seria per a infants a partir dels vuit o nou anys. 

Montse Pino: De totes maneres, crec que és un conte accessible per totes les edats. Nosaltres quan el vam escriure pensàvem en infants de tercer i quart de primària, i per això està escrit amb frases molt curtes, molt clares i ben definides. Paral·lelament estàvem en contacte amb la il·lustradora, Aïda Galceran, perquè generés imatges a partir de determinats paràgrafs o redactats, per enriquir el text, però també perquè fossin il·lustracions que ajudessin a la seva comprensió i permetessin entendre'l. Per tot això, crec que es pot adreçar a totes les edats.  




Àngel Beumala: Com ha estat el procés creatiu?

Laia Martínez: Recordo que una dia, caminant per Collserola, vam començar a fer memòria de diferents fils narratius que vinculen el territori, o fets històrics, amb joves investigadors. És a dir, vam recordar contes o històries que nosaltres, per la nostra tasca docent, havíem anat llegint i amb les que estàvem familiaritzades.  

Montse Pino: De fet, el text que ja tenien les nou cançons de la cantata ja determinaven una mica el fil argumental de la història. Després, a part, teníem bastant clar que volíem que hi aparegués la figura dels avis, com a elements cabdals per la transmissió de la memòria. Cap al final vam haver de decidir com batejàvem els personatges -la Joana i l'Eloi, els infants que investiguen per què va caure el pont, i els seus avis, l'Enric i la Laura-, i aquí sí que vam fer servir referents reals. Concretament, els dos personatges masculins es diuen així en record de l'Enric Madorell i l'Eloi Bergadà, fundador i director, respectivament, del Museu Municipal de Molins de Rei, entitat que en aquell moment va denunciar a les autoritats l'extracció d'àrids que s'estava realitzant al voltant del pont, advertint del perill que això suposava perquè deixava al descobert els fonaments del pont.




Àngel Beumala: Vosaltres dues treballeu a l'Escola La Sínia, fundada l'any 2004, i que actualment té 450 alumnes, des de P3 fins a 6è. La vostra escola té una fama especial perquè els alumnes fan "projectes" en comptes d'assignatures, i no segueixen llibres de text, no tenen deures per fer a casa, no fan examens ... Ho podeu explicar?

Laia Martínez: Entenem que l'aprenentatge forma part de la vida i per això intentem generar situacions d'aprenentatge el més versemblants possibles. Per això, l'aprenentatge a la nostra Escola parteix d'unes situacions globals i no parcials, que és el que serien les assignatures. Les assignatures parcialitzen el coneixement i l'abstreuen del món real, ja que en el món real el coneixement no es troba parcialitzat sinó globalitzat. El nostre objectiu, per tant, és fer possible l'aprenentatge el més significatiu possible. A aquest tipus d'aprenentatge se li poden posar molts noms o etiquetes, i sí, a vegades són projectes, però a vegades són situacions, o bé reptes, etc ...



  
Àngel Beumala: Quan he acabat de llegir el vostre conte he pensat: "La Joana i l'Eloi, els protagonistes, estan fent un projecte de La Sínia!". És a dir, a partir d'una curiositat, o d'una inquietud, pregunta o qüestió -en aquest cas, per què va caure el pont-, comencen a investigar i a buscar informació, després ordenen tota aquesta informació, i finalment la comuniquen a un públic. 

Laia Martínez: Sí, una mica es nota d'on venim ... La clau és la curiositat i la movitació, i sobretot la significativitat, que la pregunta que et fan et vinculi a alguna cosa. Si tu no et sents vinculat a allò que et plantegen d'aprendre difícilment faràs tot el procés necessari per aprendre-ho.    




Àngel Beumala: En el darrer número del Llaç [abril 2022] hi ha un article d'opinió d'una professora d'Institut on es critica el context actual de l'ensenyament secundari. Per exemple, es diu que els alumnes cada cop són més difícils, més disruptius, amb menys hàbits d'estudi, d'esforç, de tolerància a la frustració, de respecte al docent o d'esperit de superació, i que sovint a les aules s'ha de lluitar amb alumnes conductuals, amb diversos trastorns mentals, necessitats educatives especial o, senzillament, adormits perquè a casa se’n van a dormir a altes hores de la nit. Al mateix temps, es lamenta que el "coaching emocional" i les diverses innovacions pedagògiques hagin anat substituint les assignatures on es transmetia el coneixement, i per les quals els professors de secundària es van examinar o van fer oposicions. Què en penseu?

Montse Pino: Quan darrerament em pregunten com estan els infants avui en dia, jo penso: "i com estem els adults?". Els infants no són com són per generació espontània, no hi ha cap mutació genètica que afecti tota una generació. Per tant, no som davant d'infants "transtornats" o que tenen unes necessitats especials diferents de les que teníem nosaltres quan érem petites. És cert que la societat canvia, i que cal que ens anem adaptant als canvis. Per això, des de l'escola, el que procurem és que tots aquells aprenentatges que facin siguin significatius i perdurin al llarg de la seva vida. La memòria té una part d'importància però no la té tota. I una "memòria desvinculada" tampoc té la rellevància que antigament es pensava. Per tant, en què ens interessa centrar-nos? En l'aprenentatge dels infants o en l'ensenyament dels docents?   

Laia Martínez: Comparteixo la mirada de la Montse, i també penso que és molt important analitzar el context del què està passant a les aules al costat dels canvis que estem afrontant com a societat. Per exemple, tot el que és l'impacte de les pantalles a les nostres vides condiciona com afrontem moltes de les coses, i sobretot els infants. Per tant, l'anàlisi ha de ser molt acurat. 

 D'altra banda, en aquest tipus de crítiques també hi ha un sentir propi de l'ensenyament secundari que no es viu en l'educació primària, on els mestres tenim una formació i una mirada més global. Si bé tenim unes especialitats, tenim molt clar que la nostra feina és acompanyar l'aprenentatge en aquesta etapa tan primerenca de la vida que va dels tres fins els dotze anys. En canvi, a l'ensenyament secundari, els professors han d'aprovar unes oposicions per impartir assignatures concretes i no estan preparats per afrontar aquesta necessitat -que ja ha arribat als instituts- d'acompanyar a partir d'una mirada global de l'alumne, des del convenciment de que l'acompanyament emocional de l'alumne és important, i més encara en les etapes adolescents!

 En l'adolescència, si no hi ha un acompanyament emocional, o si no hi ha una predisposició a aprendre, és molt difícil que, per moltes assignatures que posis sobre la taula, es generin aquests aprenentatges que qualsevol dels docents de secundària volen que es generin. Si bé és veritat que l'ensenyament secundari és diferent del primari, jo sí que penso que hi ha un seguit de factors que, potser en el moment que molts professors d'institut van començar a exercir no es tenien presents, però que està demostrat que és molt necessari tenir-los en compte perquè els aprenentatges que es portin a terme siguin significatius i perdurin en el temps.

Montse Pino: En els darrers anys s'està desenvolupant una ciència de l'aprenentatge basada en estudis científics, metaanàlisi d'estudis científics, etc, que parlen de quins pilars i de quines coses són essencials per fer un bon procés d'aprenentatge, i això no ho podem obviar. Per exemple, sobre la memòria, està demostradíssim que tot allò que s'aprèn de forma desvinculada per després abocar-ho en un examen, al cap de dues o quatre setmanes el rendiment d'aquella memorització baixa moltíssim perquè no s'utilitza allò que s'ha memoritzat. Això és una dada, entre moltes d'altres, que la ciència de l'aprenentatge està posant damunt la taula sobre com aprenem les persones, i com n'és de necessari que es generin contextos que facilitin l'aprendre a aprendre.









 Per commemorar el 50è aniversari de la caiguda del Pont de Molins de Rei s'han realitzat al llarg de l'any diferents actes :

- 5 de maig, amb Jaume Font i Garolera: "La formació de la xarxa de comunicacions de Catalunya i la seva incidència a Molins de Rei, del segle XVIII a l’actualitat”;
 - 12 de maig, amb Teresa Navas i Ferrer: “Evolució de la xarxa de comunicacions de la vall baixa del Llobregat i dels accessos a la ciutat de Barcelona, del segle XVIII a l’actualitat”; 
- 19 de maig, amb Carles Guirado Gonzàlez: “El pont de Molins de Rei i la seva influència en l’espai urbà de la vila: del nucli medieval a la vila contemporània". 






[ Programa Obrint Camins del 22-6-2022 ] 






Entrevista a Jesús Jiménez Colás amb motiu del 50è aniversari de l'Esplai MIB

  

 El centre d’esplai MIB (Moviment Infantil de Barriades) va néixer l’any 1972 en els llavors barris de nova creació de la Riera Bonet, el Canal i l’Àngel. Enguany aquest esplai molinenc lligat a la Parròquia celebra el seu cinquantenari. Per saber-ne més dels seus orígens entrevistem Jesús Jiménez Colás,  una de les persones que va participar en la seva fundació i que hi ha estat vinculat en diferents etapes. Mestre jubilat des de fa vuit anys, el Jesús va exercir de professor a l'escola Castell Ciuró i a l'Institut Lluís de Requesens. Casat amb Teresa Canals Sabaté, tenen quatre fills i són avis de sis néts d'edats compreses entre els set mesos i els cinc anys. 



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista







ÀNGEL BEUMALA (A.B.) : Tu ets fill de pares immigrants que van venir de l’Aragó, oi? 

JESÚS JIMÉNEZ (J.J.) : Sí, vaig néixer l’any 1954 en un poblet de la província de Terol anomenat Olba, fill de Manuel Jiménez Colás i Isabel Colás Villagrasa. Al cap de dos anys d'haver nascut, el pare va trobar feina a l’empresa Enher i el van destinar a la presa d'Escales, a la comarca de l’Alta Ribagorça, i tota la família ens vam traslladar a viure a les cases que s’havien construït per a les famílies dels treballadors. El pantà d'Escales està situat entre els municipis de Tremp, Sopeira i Pont de Suert. De fet el meu germà va fer la primera comunió a la moderna església d’aquest poble! Després, el meu pare va anar sol a treballar a Sant Just Desvern, i quan venia de visita en dies de festa ens explicava coses de Catalunya: Que hi parlaven una llengua diferent, que fins i tot les hores es deien d’una altra manera, etc.


A.B.: Quants anys tenies quan vas arribar a Catalunya?

J.J. Al cap de dos anys de treballar a Sant Just Desvern el meu pare va reagrupar tota  la família en aquest poble. Jo tenia set anys, i la Pili, la germana petita, la cinquena, ja va néixer aquí, a Catalunya. Quan recordo aquells temps me n'adono que estic enormement agraït al pare [fa una pausa perquè s’emociona] perquè, amb tota la intenció, ens va portar a una escola de Sant Just Desvern on gairebé tot es feia en català. Era una escola parroquial que es deia Núria i que avui ja no existeix. Gràcies a aquesta escola, i a la voluntat del pare perquè ens integréssim a la nova societat on havíem arribat, jo i els meus germans vam absorbir la llengua i la cultura catalana, i l’amor pel país. I com que era una escola parroquial, jo de seguida vaig fer d’escolà a les misses i també vaig entrar a l’agrupament escolta de Sant Just Desvern, que també depenia de la parròquia. Va ser tot un canvi lingüístic i cultural del que en tinc moltes anècdotes ...


A.B.: Explica’n una de curta, si us plau!

J.J.: Un dia la majordoma del capellà em va enviar a comprar “cansalada”. Ho vaig traduir com vaig poder i vaig entendre que volia “carne salada”. Quan a la botiga vaig demanar “cansalada” i vaig veure que em donaven un tros de “tocino” em vaig dir: “Jesús, ja no t’has entès amb la llengua i rebràs una "bronca" excepcional”. Llavors li vaig donar el paquet a la majordoma i vaig fugir corrents! ... Per treure’n l'entrellat ho vaig explicar als pares d'un amic, amb els que havíem fet amistat, i em sembla que encara riuen ara!   


A.B.: I quan vau venir a viure a Molins de Rei?

J.J.: L'any 1971 la família Jiménez-Colás vam venir a viure al nou barri d'El Canal de Molins de Rei . Llavors -i encara avui- era un barri conegut pel nom d'Incresa, que era el nom de la immobiliària que el va construir. La raó és que el meu pare necessitava tenir vivenda pròpia per promocionar-se a nivell laboral, i a Sant Just Desvern vivíem en un habitatge de l'empresa, motiu pel qual no s'hi podia quedar. 

 

A.B.: Com era el barri del Canal que et vas trobar?

J.J.: Buf, molt diferent! T’ho explicaré amb una anècdota. Jo tenia disset anys, havia viscut deu anys a Sant Just Desvern i, per tot el que t’acabo d’explicar, estava plenament integrat. En aquell moment era cap del grup de Rangers de l’Agrupament Escolta Martin Luther King, de Sant Just Desvern, i hi vaig continuar anant ben bé un parell d’anys. Durant aquest temps els nanos del Canal em veien marxar del barri en bicicleta, o en l’autobús de línia, i es van fixar que sovint portava una cosa estranya a l’esquena. Finalment, un dia em van preguntar: “¿Qué es esto que llevas en la espalda?” No havien vist mai cap motxilla! Quan els hi explicava per a què servia, que a dins hi duia una cosa que es deia “fogonet”, etc, quedaven meravellats. El que vull dir és que, avui dia, qualsevol nen o nena de Molins de Rei sap què és una motxilla. En aquella època no! Crec que amb això ja està dit tot.


A.B.: I com continua la història?

J.J.: Llavors se’m va acudir engrescar sis d’aquells nanos d’El Canal per fer una excursió conjunta amb els nois que tenia a l’Agrupament Escolta. Els ho vaig explicar a les famílies i me’ls vaig endur tots a fer una acampada a Sant Quintí de Mediona. En total eren uns quinze nois d’entre onze i dotze anys, i els dos grups eren tan diferents que el xoc cultural i social va ser de primera magnitud! Els de Sant Just em van venir uniformats amb el capell, el fulard i la camisa -quan gairebé mai anaven vestits d’aquella manera-, i els d’El Canal es van presentar amb la roba més vella que tenien perquè, si anaven a la muntanya, com més vell millor ja que si es fa malbé no passa res. Els de Sant Just portaven motxilles, els d’El Canal bosses i fins i tot una maleta de cartró! Durant el viatge en tren, uns van seure en una punta del vagó, i els altres a l’altre extrem. En el moment de parar les tendes de campanya vaig haver de demanar als de Sant Just que ajudessin els de Molins, que no n’havien vist mai cap i no sabien com posar-s’hi. Per sopar els de Sant Just es van cuinar sopes amb un fogonet, els de Molins, en canvi, portaven llaunes de conserva. En fi, un desastre! Curiosament, però, va ser a l’hora de sopar que es va trencar el gel: Els de Sant Just volien tastar el menjar de les llaunes que portaven els de Molins, i els de Molins es delien per la sopa calenta dels de Sant Jutst. I així, com a mínim, van compartir el sopar. La resta de la sortida va anar bé, però jo em pensava que tot seria molt més fàcil. 


A.B.: I va haver una segona sortida conjunta?

J.J.: Per les meves circumstàncies de treball i d’estudis no vaig organitzar cap altra sortida entre ells i tot va quedar com una única experiència, però ho explico perquè crec que és un bon retrat sociològic d’aquella època. Realment hi havia una diferència molt gran entre “la gent del poble de tota la vida” i aquests joves immigrants. Has de pensar que van marxar dels seus poblets  -en alguns casos a més de 1.000 quilòmetres de distància- i d’un dia per l’altre es van trobar vivint en barris de blocs de pisos. Molts no sabien ben bé on eren, i quan anaven al centre vila deien: “vamos al pueblo”. Es creien que vivien qui sap a on! No eren ni conscients de que el barri d’El Canal formava part de Molins de Rei. 


A.B.: I un any més tard, el 1972, es funda el centre d’esplai MIB. Com va anar?

J.J.: La idea va sorgir d’un grup de cinc noies que estaven estudiant a l’Institut Lluís de Requesens i que volien fer un servei social en els nous barris que s’estaven construint. Aquestes noies eren la Rosa Bogunyà, la Dolors Reventòs, la Maria Bargalló, la Montserrat Arús i la Susana Almeda . Elles van anar a trobar mossèn Ignasi Mora, que era el capellà que el Bisbat havia designat per ser rector d’aquests tres barris, i aquest els va dir que podrien fer quelcom per la mainada. Llavors mossèn Ignasi Mora va posar en contacte aquestes noies amb mi i el meu germà, el Miquel Àngel, perquè sabia que veníem del món de l’escoltisme, i aquest va ser el nucli fundador de l’esplai MIB, que per cert va començar al barri de la Riera Bonet.  

 

A.B.: Mossèn Ignasi Mora Terrats, que va morir l’1 de gener de 2013, és recordat a Molins de Rei per fundar als anys setanta els centres de culte dels barris de Riera Bonet, El Canal i l’Àngel. De fet, va ser a Riera Bonet on va tenir més incidència social, impulsant una llar d’infants, classes de català i sobretot el MIB, com acabes de dir.

J.J.: De fet, un dels carrers del nou barri de les Guardioles que actualment s’està construint al costat de la Riera Bonet porta el seu nom: “Passatge de Mossèn Ignasi Mora Terrats”. Va ser una petició que vam fer a l’Ajuntament des del MIB per poder-lo homenatjar. Va ser una persona que ens va donar un suport incondicional, molta motivació i ajuda. 

     

A.B.: Parlem de la logística. Com us ho vau fer per muntar un esplai simultàniament en tres barris diferents i partint de zero?

J.J.: Va ser molt fàcil. La Riera Bonet, per exemple, era un barri molt allunyat del centre vila però era molt petit, només tenia un parell de carrers, i en el fons era molt familiar. Els nanos sempre eren al carrer jugant als seus jocs i no ens va caldre fer cap mena de publicitat, simplement ens vam presentar allà un dissabte a la tarda i vam començar a jugar tots junts. I és clar, el dissabte següent ells ja ens esperaven. Recordo que, per reclutar monitors, vaig proposar a alguns joves del barri d’El Canal de fer una sortida a Santa Cecília de Montserrat, entre ells la meva germana Maribel i la Teresa Canals -que després seria la meva muller. Allà els vaig engrescar a portar grups d'infants, els vaig ensenyar cançons i danses, etc, i ja en vam ser uns quants més. En aquests inicis no teníem cap local, ni res de res. Tampoc hi havia grans parcs públics com hi ha avui. Fèiem l’esplai al carrer i si venia un cotxe ens apartàvem. Una altra cosa que també fèiem per donar a conèixer l’esplai era fer una estona de jocs els diumenges, quan les famílies sortien dels diferents locals de cada barri on Mossèn Ignasi hi feia missa. Finalment, el darrer barri que vam incorporar a l’esplai va ser el de l’Àngel, que llavors era conegut com “els pisos del Català”.


A.B.: Tinc entès que en aquella època la necessitat d’habitatge era tan imperiosa que es construïen i s’habitaven els blocs de pisos abans de que s’asfaltessin els carrers. En el cas del barri de l’Àngel, que es troba enfilat dalt de la muntanya,  arribar-hi quan plovia era una aventura, perquè calia pujar per uns camins de terra completament enfangats i relliscosos.  

J.J.: Era dur però a nosaltres no ens aturava res. A nivell de monitors tot ho fèiem d’una manera completament gratuïta. La prova és que de seguida vam començar a tenir cos i vam arribar a tenir 160 infants apuntats. Les primeres colònies les vam fer el curs 1973-1974 a la Vall d’Ora, a la comarca del Solsonès. Entre les tres barriades vam arribar a portar de colònies i campaments, per torns, uns dos-cents nens i nenes! Va ser una experiència inoblidable pels monitors, però sobretot pels infants i joves perquè n’hi havia molts que era la primera vegada que sortien del barri! A mi m’ha passat de trobar-me avui algun d’aquells infants, ara ja gran, i quan ho recorden es posen a plorar de l’emoció. Fins i tot n’hi ha que directament et diuen: “Jo no seria qui sóc si no hagués passat per l’esplai.” En Jaume Villanueva, per exemple, que avui és doblador de cinema, i també director de teatre, va ser un d’aquells infants que venia a jugar amb nosaltres a la Riera Bonet. En una entrevista que li van fer a Ràdio Molins de Rei recordo que va afirmar que per ell, anar a l’esplai MIB, va ser com tornar a néixer. 


A.B.: Es diu que durant els anys setanta el MIB va ser clau per la integració dels fills dels immigrants que arribaven a Molins de Rei.

J.J.: És que aquest era un dels nostres objectius, integrar-los a la vila, a la llengua i la cultura catalana. I per fer-ho fèiem servir les cançons, els contes, el teatre, les titelles, i sobretot excursions arreu de Catalunya. I no només es tractava d’ells, també interveníem a les famílies. Anàvem a les cases per conèixer els pares, demanar-los que  deixessin venir els seus fills a les sortides, els ajudàvem en cas de necessitat econòmica, etc. 


A.B.: No hem d’oblidar tampoc el complicat context econòmic que us va tocar viure. L’any 1973 hi va haver una recessió econòmica mundial provocada per la crisi del petroli que aquí es va concretar en la desaparició de la indústria tèxtil. L'any 1976 a Molins de Rei hi havia cinc fàbriques tèxtils: Samaranch, Torra Balari, Iborra, Malvehy i Balanzó; set anys després, l’any 1983, només quedava la Balanzó. Més d'un miler de persones van ser acomiadades i l’única sortida va ser l'economia submergida. De fet, a principis dels anys vuitanta, l’atur a l’Estat espanyol era del 20%.

J.J.: Sí, a l’esplai ens venien força infants de famílies nombroses de les d’abans –més de quatre fills-, i algunes d’elles eren desestructurades, amb greus problemes d’higiene, pobresa, pares alcohòlics, etc. Recordo el cas d’un jove que vam tenir a l’esplai que, quan va ser més gran, fins i tot va tenir problemes de delinqüència i va passar temporades a la presó. Crec que amb una anècdota s’entendrà millor aquest ambient dels anys vuitanta en el que fèiem l’esplai: El barri d’El Canal, a la nit, era molt fosc perquè no hi havia prou enllumenat públic i, un dia que la meva germana tornava cap a casa sobre les nou de la nit, uns joves se li van apropar massa. Si bé ella era més gran que ells, no era una situació gaire agradable ... però de sobte, un dels nois es va aturar i va dir als altres: “A ésta ni tocarla que es mi monitora”. I la van acompanyar fins al portal de casa! 


A.B.: Déu n’hi do!

J.J.: I te’n puc explicar moltes més d’aquestes que sovint feien que et preguntessis: “On ens hem ficat!”. Per exemple, en recordo una amb el grup dels grans, durant una curta ruta a peu amb tendes de campanya en la que vam passar per Sant Llorenç de Morunys. Era al migdia i els monitors vam donar una estona de temps lliure als nois i, a la que van veure que a les botigues del poble no hi era la dependenta o el botiguer, van començar a robar tot el que van poder. Quan ens vam adonar del què havia passat els vam reunir tots, i ens vam inventar que els botiguers ens havien fet una llista amb tot el que havien pispat, i els vam dir que no marxaríem fins que no ho retornessin tot. Llavors van començar a treure tot el que no era seu i a deixar-ho al centre de la rotllana. Vam quedar esgarrifats de la quantitat de coses que havien agafat! ... I una mica aquesta era la nostra feina com a monitors: fer servir la nostra pedagogia creativa, i més, per corregir aquestes actituds. Ho explico perquè els lectors d’El Llaç vegin on érem, i on som ara, i puguin adonar-se de com han canviat les coses en cinquanta anys. Cal deixar clar que la majoria dels joves i dels infants no eren tan problemàtics. De fet, gràcies a això, aquests que eren conflictius es barrejaven amb els altres i això els ajudava a descobrir que hi havia una altra manera de fer les coses, més respectuosa i coherent.


A.B.: Hem parlat del suport incondicional que us va donar mossèn Ignasi Mora. N’hi va haver d’altres?

J.J.: I tant, és fonamental esmentar mossèn Josep Cadevall, anomenat per tothom “Cade”, que tenia un gran carisma i va ser un gran dinamitzador de l’esplai. Quan va ser entre nosaltres encara no era capellà, sinó seminarista, i ho tenia tot: tocava la guitarra, feia de monitor, engrescava … Fins i tot va arribar a jugar a l’equip de futbol de l’Incresa! Va morir l’any 1997, a l’edat de quaranta-quatre anys, en un accident. Quan ho vam saber va ser un cop molt dur, ens vam entristir molt.


A.B.: De la gent que hi havia en aquest nucli fundador, tu ets el que més anys has estat vinculat al centre d’esplai MIB. 

J.J.: Jo vaig deixar de ser monitor de l’esplai MIB al cap de poc temps de casar-me, si bé hi vaig continuar estant implicat fins que els nostres dos primers fills van venir al món amb un any de diferència. Això va ser l'any 1982, quan tenia 28 anys, i llavors sí que els vaig dir adéu. En aquell moment l’esplai tenia vint monitors titulats! Anys més tard, concretament l’any 1989, un gruix de monitors van plegar de cop perquè eren nois i els tocava fer el servei militar. Llavors l’esplai va patir una forta davallada i s’ha de dir que va desaparèixer ben bé un parell d’anys. 


A.B.: I et vas tornar a reenganxar?    

J.J.: Sí, perquè els meus fills tenien l’edat d’anar a un esplai i jo no volia que es perdessin aquesta experiència. Vaig parlar amb el mossèn rector que hi havia a Molins de Rei en aquell moment, que era en Felip Quadra, i ell em va dir que, si podia, m’hi tornés a posar. Llavors vaig repescar dos o tres antics monitors, en vaig anar a buscar d’altres que havien marxat a d’altres esplais, i a partir d’aquí va començar la nova etapa de l’esplai MIB que fins avui encara perdura! El meu paper va ser acompanyar i ajudar els monitors durant ben bé cinc o sis anys, i després ja vaig marxar definitivament perquè tot ja rutllava sol.   


A.B.: Per què és tan important que un infant visqui l’experiència d’anar a un esplai?    

J.J.: Jo crec que un centre d’esplai és una peça pedagògica fonamental perquè acaba de tancar el cicle formatiu d’una persona. Les famílies i l’escola fan molt, però sé que és a l’esplai on els infants descobreixen el valor de la gratuïtat -els monitors donen el seu temps lliure i no reben cap compensació econòmica- i adquireixen molta autonomia personal perquè és un marc on no tenen la sobreprotecció dels pares i dels mestres.


A.B.: Davant del repte d’integrar els infants i joves immigrants dels anys setanta la teva generació va reaccionar creant el MIB . Avui com hauríem de reaccionar la societat molinenca davant la nova immigració?

J.J.: A nivell de vila jo crec que el que cal és potenciar els centres d’esplai, els agrupaments escoltes i entitats similars. Deixa’m dir que, en el nostre cas, un factor molt important d’integració va ser la creació de la Coordinadora d’Esplais de Molins de Rei. La va impulsar un altre mossèn, en Josep Maria Fisa, i va ser la manera que els centres d’esplai ens coordinéssim i féssim activitats conjuntes. A la dècada dels setanta hi érem tots: l’esplai MIB, l’Agrupament Escolta Jaume Vicenç Vives, l’esplai Clariana i l’esplai Esclat -l’esplai de l’Agrupa no hi era perquè no es va fundar fins l’any 1981. Amb aquestes activitats conjuntes, nens del centre vila i dels barris interaccionaven i els monitors compartíem idees i experiències. Junts organitzàvem jocs de cucanya, fèiem capgrossos que lluíem en cercaviles a la Festa Major, dos cops a l'any fèiem les campanyes de l'ampolla i del paper anant a recollir-ne casa per casa per després vendre-ho i aconseguir ingressos ... I va ser d’aquesta manera com, els infants i joves de les barriades, van començar a participar en entitats de la vila, a l’esbart dansaire, a grups de teatre, etc. L’important, en definitiva, és que els infants i joves que van arribar a Catalunya en ple franquisme es van integrar, i en aquest sentit la tasca que es va fer des dels barris i des de la resta de la vila va ser de consideració.


A.B.: També s’ha de dir que la proporció d’immigració que va rebre Molins de Rei no té res a veure amb la que va rebre Cornellà, l’Hospitalet o Sant Andreu de la Barca. En urbanisme se sap que l’allotjament massiu d’immigrants en barris de nova construcció fomenta guetos aliens a la llengua i a la cultura local. 

J.J.: Tens raó, a Molins de Rei no es va fomentar tant el creixement urbanístic com a d’altres llocs i per això tot va ser més sostenible. De fet, una vegada més he de felicitar el meu pare per triar de comprar el pis per a la família aquí. Ell es va adonar que, de tots els pobles de la rodalia de Sant Just Desvern, els barris de Molins de Rei eren els millors perquè no tenien una mida desmesurada com els d’altres pobles. 


A.B.: Quines diferències veus entre els joves i infants que teníeu a l’esplai als anys setanta i els que hi ha avui al MIB? 

J.J.: La principal diferència és, precisament, que ja no hi ha les diferències socials tan marcades que hi havia abans. Quan aquella immigració dels anys seixanta i setanta arribava aquí algunes famílies vivien en precari, aïllades, amb poc coneixement de la terra que els acollia i, en general, amb un nivell cultural baix. Per entendre’ns, avui la majoria d'infants i joves, visquin on visquin, tenen televisió, mòbil i segurament ordinador. Vull remarcar que estic parlant dels infants que van als esplais, perquè per desgràcia hi ha reductes de mainada que en queden al marge, i amb els quals sembla difícil accedir-hi i treballar-hi. Em refereixo sobretot a part de la nova immigració llatinoamericana i de la que ve dels països del Magreb.


A.B.: Voldries afegir alguna cosa per cloure l'entrevista? 

J.J.: Sí, voldria donar les gràcies a totes les famílies que al llarg de tots aquests cinquanta anys han confiat en el MIB. Especialment els pares i mares que hi han col·laborat -i hi col·laboren- portant a terme tasques concretes. Els monitors tenen molta voluntat, formació, etc, però es troben en una edat crítica en la que estan estudiant i/o començant a treballar, i sovint no tenen tot el temps que voldrien per dedicar a l’esplai. Per això és fonamental que tinguin el suport i l’ajut dels adults alhora d’organitzar colònies, campaments, etc. Aprofito per engrescar els pares i mares dels infants que hi ha actualment al MIB perquè continuïn ajudant l'equip de monitors! 





[ Programa Obrint Camins del 4-5-2022 ]




Jordi Roca Buron, herpetòleg i recuperador d’ecosistemes: "Collserola necessita que ens hi aproximem amb molta cura i sensibilitat"

 

 El molinenc Jordi Roca Buron és membre de la Societat Catalana d'Herpetologia i del Consell Consultiu del Parc Natural de Collserola. Paral·lelament, des de fa anys desenvolupa un projecte de conservació mediambiental amb un camp d'arbres fruiters de més de 200 varietats històriques de fruita, un prat de més de 150 espècies de flors silvestres, i una bassa artificial per a la reproducció d’amfibis autòctons. A nivell profesional Jordi Roca Buron és l’agent de medi ambient de la Guàrdia Urbana de Molins de Rei des de l'any 1994.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista








ÀNGEL BEUMALA (A.B.):  Primer de tot, què és l’herpetologia i quins són els objectius de la Societat Catalana d’Herpetologia?

JORDI ROCA (J.R.): És la part de la zoologia que estudia els amfibis i els rèptils, i el que fem nosaltres és estudiar aquests animals, així de simple. La Societat Catalana d'Herpetologia va néixer l'any 1981 -aquest Nadal passat vam celebrar-ne el 40è aniversari- i en un primer estadi es va dedicar només a la investigació. Des de fa poc, a part de continuar l’estudi i la recerca sobre amfibis i rèptils, hem dedicit passar a l'acció degut a la situació crítica en la que es troben aquests animals a Catalunya. 


A.B.: Per què es troben en una situació crítica?

J.R.: Bàsicament pel canvi d'usos que hi ha hagut del sòl. Per exemple, fa cent anys tota la Serra de Collserola eren conreus agrícoles, només hi havia arbres prop de les fonts o en algun lloc emblemàtic. Això comportava que hi haguessin basses per poder regar i que les fonts estiguessin cuidades, fins i tot les rieres portaven més aigua que no pas ara! Tota aquesta abundor d'aigua afavoria que hi hagués una gran riquesa d'amfibis. Quan pel canvi social els conreus van desaparèixer de la Serra de Collserola -de fet actualment no en queda pràcticament cap- també van desaparèixer tots els punts d'aigua necessaris per l'agricultura, fet que ha provocat un declivi molt important de les poblacions d’amfibis. Això no només ha passat aquí, ha passat arreu del país.


A.B.: Quin paper juguen els rèptils i els amfibis en l’ecosistema de Collserola?

J.R.: Són molt importants perquè són al mig de la cadena tròfica. Ells s'alimenten d'animals més petits i alhora animals més grans se'ls mengen a ells. Per tant, si desapareixen es trenca una baula i tota la cadena se’n ressent. Això es veu molt bé, per exemple, amb els rosegadors com ara rates, ratolins o talpons. Qui controla les poblacions d'aquests animals que no paren de reproduir-se? Doncs ho fan les serps! En el moment que desapareguin les serps pot passar perfectament que hi hagi un proliferació de rosegadors.


A.B.: I al Parc Natural de Collserola quins projectes hi està portant a terme la Societat Catalana d’Herpetologia?

J.R.: Un d'ells és en el sector de Les Llicorelles, a Molins de Rei, a l'entorn de les dues grans naus del centre logístic i la masia de Can Rabella. Allà hi ha tota una zona que ha passat a mans municipals i que mesura ben bé 11 hectàrees. El projecte que hem dissenyat ha convertit aquesta superfície en un espai obert amb arbres i amb disset basses artificials on s'hi ha desenvolupat la vida aquàtica. Ara mateix, si un vespre algú s'hi acosta, sentirà tota la carantella que fan els amfibis. Fins i tot nosaltres hem quedat molt sorpresos de com en aquestes basses, amb poc més d'un any, hi ha hagut una gran explosió de vida. L'any passat ja vam trobar gripaus que hi van anar a reproduir-se, i ara un any més tard els que hi van néixer hi han tornat adults per reproduir-se ells també. I de debò, és tot un espectacle sonor!  


A.B.: Aquestes basses que expliques no es veuen des del nou camí que porta a Can Rabella, oi?

J.R.: Aquestes basses queden amagades i quan passes pel nou camí no es veuen. Però és un espai públic, i de fet hi ha un camí de passejada que les recorre i que acaba a la rotonda nova que s'ha construït a la part de dalt. Vull afegir que, en aquest sector de les Llicorelles, la zona de la riera de Vallvidrera també està inclosa en aquest projecte de restauració. Concretament, partint del darrere del cementiri, hi hem replantat 102 oliveres que es van rescatar de la zona on s'ha construït el centre logístic. 


A.B.: Quins altres projectes hi teniu a Collserola?

 J.R.: També som els encarregats de la gestió ambiental de la riera de Vallvidrera des de La Rierada fins a Can Rabella gràcies a un acord de custòdia que hem signat amb l'Agència Catalana de l'Aigua. Una de les primeres actuacions de l'acord ha consistit en eliminar la planta invasora de la canya asiàtica a tot el marge de la riera que va des del salt d'aigua de Can Planes fins a La Rierada. L’hem arrencada amb una excavadora, n'hem triturat les arrels, hem reperfilat els marges, i hi hem fet una plantació de vegetació de ribera, sobretot de verns, uns arbres que estan desapareixent de tota la riera. A prop de la masia de Can Salat també hi hem fet una petita bassa aprofitant un petit meandre que es va crear a la riera arran d'una forta riuada que hi va haver l’any 1971.   


A.B.: Què és un “acord de custòdia”?

J.R.: Un acord de custòdia és una entesa entre una entitat i el titular d'un territori per preservar els seus valors naturals, culturals i paisatgístics. Qui fomenta aquests acords és la Xarxa per a la conservació de la Natura (XCN), una entitat sense ànim de lucre declarada d’utilitat pública i formada per associacions, administracions públiques, empreses i universitats, i que va néixer l’any 2019 fruit de la fusió de la Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya i la Xarxa de Custòdia del Territori. D’altra banda, la gestió de les subvencions de la Unió Europea també ha canviat molt. Fins no fa massa una bona part d’aquests ajuts els gestionaven directament les administracions. Ara, en canvi, entitats i associacions com la nostra podem signar acords de custòdia amb el titular d'un territori, presentar un projecte a la Unió Europea i captar directament les subvencions que hi ha disponibles en el programa LIFE, que és l’instrument europeu de finançament per al medi ambient i l’acció climàtica.   


A.B.: Per preparar aquesta entrevista em vas enviar un vídeo divulgatiu de la Societat Catalana d’Herpetologia -que es pot visualitzar a Youtube- on esteu construint una bassa artificial. 

J.R.: Sí, de fet van ser-ne dues les que vam construir en una finca de Sant Romà de Sau, a la comarca d'Osona. Resulta que a través d'aquesta propietat hi passa l'únic corredor natural entre Les Guilleries i el Collsacabra, i per això era molt important fer-hi un acord de custòdia. En el vídeo es pot veure com excavem la superfície de la bassa, com la cobrim amb lones per tornar-la impermeable, com hi posem terra a sobre perquè no es vegi el plàstic, i finalment com canalitzem els camins perquè quan plogui l'aigua vagi a parar a la bassa. L'objectiu és que els amfibis s'hi reprodueixin i que pugui servir de connector natural entre aquests dos espais naturals. Gràcies a aquestes basses esperem que augmenti, entre d'altres, la població de granota roja, que es troba molt minvada degut a l'escalfament climàtic. 


A.B.: Per portar a terme aquests projectes compteu amb voluntaris?

J.R.: Sí, a través de les xarxes socials fem les convocatòries i la gent interessada s'hi apunta. D'altra banda, si algú vol informació o estar al dia de les activitats que fem, només cal que entri al nostre lloc web: www.soccatherp.org 


A.B.: Tu vens de tradició familiar agrícola, i de fet, tens molta experiència en botànica i arbres fruiters. 

J.R.: És cert. Ja fa anys vaig llogar una parcel·la de la finca de Can Planes que limita amb la riera de Vallvidrera. Allà hi vaig iniciar un projecte personal que consta de tres apartats. El primer és una plantació d'arbres fruiters que en total sumen més de 200 varietats de fruita que els nostres avis menjaven però que avui ja són impossibles de trobar. Aquesta compilació d’arbres és el que s'anomena un "arboretum de conservació" i l’objectiu és que no s'acabin perdent totes aquestes varietats històriques. Els arbres els he plantat molt separats entre ells perquè puguin fer-se grans i una mica és com un museu, com una col·lecció de fruiters de varietats antigues: primer comencen a fruitar les cireres, i després tota la resta fins arribar a les darreres pomes, que aguanten a l'arbre fins que arriben les primeres gelades. Malauradament només tinc un sol arbre per varietat i he de procurar que no se me'n mori cap! Per això voldria que tota aquesta feina em pogues sobreviure i que quan jo ja no hi sigui algú se n'ocupi. Em consta que ningú més a Catalunya té tantes varietats d'arbres fruiters diferents en un mateix lloc.   


A.B.: M’has dit que aquest projecte personal té tres apartats, quins són els atres dos?

J.R.: El segon apartat d'aquest projecte personal té a veure amb la botànica. Antigament els camps agrícoles eren plens de flors, però la diversitat i la riquesa que hi havia s'ha perdut per culpa dels maleïts herbicides, només sobreviuen quatre espècies verdes que ho resisteixen tot. Per això, en aquesta parcel·la també he recuperat un prat de flors silvestres tal i com es podia veure en els camps abans de les pràctiques agrícoles modernes. Durant els mesos de primavera és espectacular la gran diversitat de flors que hi creixen: més de 150 espècies! Tot això també comporta que hi vinguin una gran diversitat d'insectes i papallones. I el tercer apartat del projecte va ser construir una bassa per amfibis que, sense esperar-m'ho, va resultar un èxit. 


A.B.: Per culpa d’aquesta bassa vas entrar en contacte amb el món de l’herpetologia?

J.R.: Sí, els gestors del Parc Natural de Collserola coneixien la feina que estava fent i quan la Societat Catalana d'Herpetologia es va posar en contacte amb ells perquè buscaven espais a la serralada on portar a terme els seus projectes, des del Parc els van posar en contacte amb mi. Així va ser com els vaig conèixer. Poc després me’n vaig fer membre i actualment formo part de la junta directiva com a vocal.   


A.B.: Amb l’arborètum d’arbres fruiters et deus fer un tip de menjar fruita ...

J.R.: No t'ho creguis pas! Jo frisava per tastar totes aquestes varietats de fruita i resulta que ni això! Amb la desaparició de l'agricultura a Collserola es veu que ara el meu camp s'ha convertit en el rebost de tota la fauna alada de la serralada! Cada dia tots els ocells s’hi desplacen per menjar-se la fruita: tords, mallerengues, gaigs, tudons, merles ... El cas dels cirerers és increïble. Només sortir les primeres cireres -encara verdes i petitetes-, en el moment que canvien una mica de color et trobes que d'un dia per l'altre els ocells se les han cruspit absolutament totes, i només n’han deixat els mànecs. La visió d'un cirerer amb deu mil mànecs penjant sense la cirera és quelcom surrealista! Sigui com sigui continuo conservant les varietats fruiteres, que era l'objectiu inicial del projecte, i el que realment compta.  


A.B.: Ho sap gaire gent que portes a terme aquests projectes de conservació mediambiental?

J.R.: Algú sí que ho sap però són persones de dins del món del medi ambient. Per exemple, una vegada em van venir a visitar de l'Escola Agrària de Manresa per conèixer el meu sistema de conreu totalment ecològic, sense cap mena de tractament químic. 


A.B.: I tot ho fas tu sol en les teves estones de lleure?

J.R.: Sí, bàsicament tots els caps de setmana els passo en aquesta parcel·la que tinc a la finca de Can Planes.


A.B.: Parlem del Consell Consultiu del Parc Natural de Collserola. Què és i què fa?

J.R.: El Parc Natural de Collserola té dos nivells, el nivell polític format per tots els alcaldes i presidit per un d'ells, que en aquests moments és el nostre alcalde, en Xavi Paz. I després hi ha un segon nivell de caire tècnic format per tots els professionals que fan la gestió diària del Parc. En paral·lel a aquests dos nivells es troba el Consell Consultiu del Parc que fa el paper d'orientar les línies d'actuació. En aquest Consell hi ha representades totes les entitats que en volen formar part, i en aquest sentit hi trobem associacions de veïns, universitats, centres excursionistes, associacions de protecció del medi ambient, societats de caçadors, sindicats de pagesos, etc. Les reunions del Consell Consultiu són presidides i convocades pel director-gerent del Parc, el senyor Raimon Roda Noya, i es fan a les dependències que el Parc de Collserola té a Vallvidrera. El que fem durant les reunions del Consell és tractar temes que afecten la bona marxa del Parc i que proposem els mateixos assistents. Per exemple, un dels temes candents que ara estem tractant fa referència als accessos al Parc de Collserola perquè arran de la pandèmia i els confinaments municipals hi ha hagut una afluència massiva de persones i això ha comportat desequilibris. Un altre tema que tenim damunt la taula, i que vam tractar a la darrera reunió, són les "trialeres" que creen les bicicletes quan circulen per terrenys accidentats del Parc. Com bé diu la paraula, som un consell “consultiu”, el què aprovem no és vinculant però es té en compte.


A.B.: Veig que dins del Consell Consultiu del Parc Natural de Collserola hi ha entitats que poden tenir interessos contraposats … 

J.R.: És cert, hi ha vegades que els ànims s'escalfen, però és normal ja que per principi en aquest Consell hi té cabuda tothom.


A.B.: Des de quan assisteixes a aquestes reunions i quins són els beneficis que en treus?

J.R.: Vaig començar a anar-hi l'any 2001 en representació del Centre Excursionista Molins de Rei, i a partir de l'any 2015 hi vaig en representació de la Societat Catalana d'Herpetologia. Actualment la meva feina al Consell és vetllar per l'interès de la meva associació, que és la protecció dels amfibis i rèptils de Collserola, i lluitar perquè s'arrangin les basses i les fonts, que no s'alterin els cursos d'aigua, etc. D'altra banda, assistir a aquestes reunions em permet d’assabentar-me de tot el què passa al Parc, que a vegades és ben sorprenent.


A.B.: Permete’m que aprofiti per preguntar-te per temes de l’actualitat mediambiental molinenca. És cert que el centre logístic de Les Llicorelles s'ha construït en el que havia de ser una zona de preparc, és a dir, un espai de transició entre el parc natural i la zona urbana de Molins de Rei?

J.R.: No és del tot correcte. La població es va alarmar quan va veure les excavadores perquè l'impacte visual va ser molt fort, però si la gent volia que tota aquella zona fos sòl rústic s'hagués hagut de mobilitzar deu anys abans, quan es va proposar que allò fos un sector industrial. D'altra banda, molts molinencs desconeixen què hi havia realment allà on s'han construït les dues naus del centre logístic. Com a agent de medi ambient de la Guàrdia urbana jo hi havia d'anar moltes vegades i puc afirmar que allà hi teníem un nucli de barraquisme industrial amb quaranta petites indústries -edificacions de totxana amb sostres d'uralita- que es dedicaven al poliment de metalls pesants altament tòxics: zenc, coure, cadmi, etc. És clar que fa 40 o 50 anys l'Ajuntament hagués hagut d'aturar tota aquesta activitat, però en el seu moment no es va fer i amb el pas del temps la pilota es va anar fent cada cop més grossa. Sé que en algun moment es va valorar què costaria expropiar els terrenys, desmantellar els tallers il·legals, sanejar tots els abocaments contaminants, etc, i la xifra que sortia era prohibitiva per les arques municipals. Tots aquests tallers clandestins quedaven amagats en un lloc que no quedava de pas i que hi havies d'anar expressament, per això gairebé ningú no ho coneixia. Allà hi teníem una bomba de rellotgeria que s'havia de solucionar i l'empresa que ha construït el centre logístic s'ha fet càrrec del sanejament i la descontaminació. En aquest sentit l'operació ha estat positiva. Però repeteixo, era fa deu anys que calia la mobilització popular per convertir Les Llicorelles en sòl rústic i evitar que fos sòl industrial urbanitzable.  


A.B.: També es critica la contaminació lumínica que provoca la il·luminació d’aquest centre logístic a la nit. Què en penses?

J.R.: Sí, és veritat, hi ha un excés de llum a la nit. Aquesta és una cosa que es pot corregir. Simplement s'ha d'eliminar la línia superior de llums i llavors quedarà amb la mateixa il·luminació que podem trobar al polígon d'El Pla o en qualsevol carrer de la vila.


A.B.: El projecte urbanístic de La Rierada i Vallpineda consta d’una reparcel·lació que permetrà construir 260 habitatges nous en aquests barris de muntanya de Molins de Rei. Ens hem de preocupar per l’impacte ambiental que tindrà aquest creixement al bell mig de Collserola?

J.R.: És el mateix que t'he dit abans sobre el sòl industrial urbanitzable de Les Llicorelles. Ja fa molts anys que està dibuixat en els mapes el què es pot construir i el què no es pot construir a Collserola. De fet, a qualsevol mapa del Parc Natural tot és de color verd excepte dues taques marrones que es corresponen a La Rierada i Vallpineda. Amb això vull dir que la trama que es pot urbanitzar està perfectament delimitada des dels anys setanta del segle passat. Dit d'una altra manera, ningú desprogramarà sòl forestal per construir-hi cases. Això és el què li ha de quedar clar a la gent.     


A.B.: Hi ha qui diu que Collserola mai no s’hauria d’haver declarat parc natural perquè la proximitat amb Barcelona fa que no reuneixi les condicions per ser-ho. Tu què en penses?

J.R.: Això ho diuen els grans propietaris que tenien expectatives. Per exemple, entre Can Tintorer i Santa Creu d'Olorda, a tot el que és el Turó del Quirze, va anar de ben poc que no hi tenim una gran macrourbanització -els carrers ja estaven fets i encara avui s'hi poden veure els vorals-, i es va aconseguir aturar quan ja hi havia vint cases construïdes. Evidentment, si els preguntem als propietaris que van estar a punt de guanyar molts diners amb la venda d’aquells terrenys, és clar que per ells la Serra de Collserola mai no hauria d’haver estat un parc natural!


A.B.: Ara voldria preguntar-te pels aiguamolls de Molins de Rei. Per què no tenen aigua i quan en tindran? 

J.R.: Jo vaig ser una de les persones que va participar en els moments inicials del projecte dels aiguamolls, de fet una part del seu disseny va ser cosa meva. El primer que vull dir és que, parlant en propietat, no són uns aiguamolls sinó una llacuna artificial omplerta amb aigua bombejada de l'aqüifer que es just a sota. Això, evidentment, suposava un cost econòmic per l'Ajuntament de Molins de Rei. Si fa uns anys eren uns 12.000 euros anuals, ara amb l'augment de la llum s'hauria de multiplicar per dos o per tres. A aquests costos de manteniment se li havien d'afegir els constants robatoris de la bomba i el material elèctric, i la corresponent despesa per tornar-los a reposar i fer funcionar de nou l’estació de bombeig. Quan aquests robatoris van succeir per enèsima vegada l'Ajuntament va dir prou i és per això que els aiguamolls s'han assecat. Tanmateix, el consistori mai ha acabat de donar-se per vençut i ara tenim una nova oportunitat amb l'interès de la Unió Europea perquè les aigües residuals tinguin una segona vida. L'Agència Catalana de l'Aigua està buscant alternatives per a totes les seves aigües depurades, i només a un quilòmetre dels aiguamolls hi ha la depuradora de Sant Feliu de Llobregat. Ara mateix, totes les aigües residuals de la part nord de la comarca, un cop descontaminades a la depuradora, van a parar a un canal que les aboca al riu Llobregat. Un segon ús d'aquestes aigües -tal i com demana la Unió Europea- podria ser que servissin per omplir els aiguamolls de Molins de Rei, i en això actualment hi està treballant l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Tanmateix, des de la Societat Catalana d'Herpetologia el que demanem és que s'aprofiti aquesta aturada per replantejar els aiguamolls. Si bé en un moment inicial van ser un èxit de fauna, de mica en mica es van anar degradant –deixant a part els robatoris. Per una banda van patir una invasió de canya asiàtica que va desplaçar la vegetació autòctona, i per l'altra es van donar molts casos de persones que hi anaven a alliberar mascotes -tortugues i peixos exòtics- que van proliferar i degradar l'espai aquàtic. Per això, coordinats amb l'Ajuntament, volem demanar a l'Àrea Metropolitana que abans d'abocar-hi aigua aprofitin que els aiguamolls són secs per fer un procés de restauració de l'entorn.           


A.B.: És el segon cop que surt a la conversa la canya asiàtica. Per què costa tant d'eradicar aquesta planta invasora?

J.R.: Pensa que l'arrel d'una canya és capaç d'escampar-se radialment 40 centímetres cada any! Per tant, les actuacions consistents en estassar les canyes en superfície i no tornar-hi fins l'any següent no serveixen de res perquè al cap de quinze dies tornen a créixer. El què cal és arrencar-les, triturar els rizomes o arrrels, i cada quinze dies fer-hi una actuació de manteniment. Com he explicat abans, això ho estem fent la Societat Catalana d’Herpetologia a la riera de Vallvidrera, en el sector que hi ha entre el salt d’aigua de Can Planes i La Rierada. Aquesta és la única manera de que cada cop es vagin afeblint més i al cap d'un any es pugui considerar que ja són mortes del tot.  


A.B.: Es fa a tot arreu aquesta gestió tant a consciència que acabes d'explicar per eradicar la canya asiàtica ?

J.R.: No es fa a tot arreu. De fet, pronostico que si mai el riu Llobregat té una avinguda d'aigua que superi els 1.200 metres cúbics per segon, el pont de la carretera C-245 entre Sant Boi de Llobregat i Cornellà podria ensorrar-se per aquesta mala gestió. En una riuada d’aquestes dimensions el Llobregat baixaria amb tanta força que arrencaria les canyes de les lleres, aquestes canyes anirien riu avall fins que trobessin un obstacle i en aquest obstacle s'hi acumularien una darrera de l'altra arribant a fer una pressió capaç d'arrencar arbres sencers. Aquests arbres arrencats baixarien aigües avall i quan arribessin al pont formarien un tap que el corrent impulsaria una vegada i una altra contra l’estructura com si fos un ariet. Així va passar amb la crescuda del riu Tordera el 22 de gener del 2020, que es va endur un tram del pont situat a la carretera que uneix Malgrat de Mar i Blanes. I també va passar el mateix amb la riuada del riu Francolí del 22 d'octubre del 2019. Recordo que els alcaldes de la Conca de Barberà deien: "Hem d'arrencar tots els arbres de les lleres!". I no és això, el que cal és eradicar les poblacions de canya asiàtica de les lleres.


A.B.: Abans d’acabar hi ha una cosa que sempre m’he preguntat dels rèptils. Per què n’hi ha que cauen simpàtics, com ara les tortugues, i d’altres que ens fan molta angúnia, com ara les serps?

J.R.: La resposta que et donaria un herpetòleg és que això et passa perquè no te les has mirades bé! Sí que és cert que és un animal que té molt mala fama, per exemple a la Bíblia el diable surt en forma de serp! A més, té un aspecte llefiscós que a molta gent li provoca repulsió, i per acabar-ho d'adobar n'hi ha que són verinoses. Si ets capaç de superar aquestes fòbies i t'atreveixes a tocar-les -si bé no recomano de fer-ho- descobriràs que també tenen el seu encant.   


A.B.: Voldries afegir alguna cosa per cloure l’entrevista?

J.R.: Només vull afegir que Collserola necessita que ens hi aproximem amb molta cura i sensibilitat. I això va pels ciclistes que surten de les pistes forestals i van camp a través, pels que llencen mocadors de paper a terra, i pels que es passegen per la muntanya amb la música a tot drap, entre d'altres.   





[ Programa Obrint Camins del 16-3-2022 ]




L'Escola Alzina de Molins de Rei rep un reconeixement de la Generalitat pel seu projecte d'innovació pedagògica amb els usuaris de l'escola d'educació especial Tallers Alba


 El 30 de gener es commemora el Dia Escolar de la No-violència i la Pau en record de l’aniversari de la mort de Gandhi. Enguany la data va caure en diumenge i molts centres escolars van organitzar actes els dies previs o posteriors per difondre els valors de la cultura de pau. Un d’aquests centres va ser l’Escola Alzina de Molins de Rei, que va organitzar una cursa solidària el divendres 28 de gener.


 Per parlar d'aquesta activitat, i també del projecte docent d'aquest centre escolar molinenc, conversem amb la seva directora, Raquel Álvarez, i la seva cap d'estudis, Marina Suárez.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista
















[ Programa Obrint Camins del 16-2-2022 ]


 

Beatriu Tort Castro, biòloga marina: “El mar necessita que se l’estimi molt”

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 576, gener-febrer 2022, pàg. 11-13


El rorqual comú, amb adults de 70 tones de pes i 21 metres de llargada, és el segon animal més gran que habita el planeta Terra, només superat pel rorqual blau o balena blava. A la zona costanera catalana és freqüent observar rorquals comuns entre els mesos de febrer i juny. Per què s’atansen tant a la costa uns animals que acostumen a viure en aigües profundes? La biòloga marina molinenca Beatriu Tort treballa des de l’any 2017 en un projecte de recerca per conèixer el comportament d’aquests gegants marins que ens visiten.






ANGEL BEUMALA (A.B.): L’any 2017 vas acabar la carrera de biologia a la Universitat de Barcelona. Per què vas triar aquests estudis?

BEATRIU TORT (B.T.): Sempre m’ha agradat la natura, els animals i el mar. Sempre ho he tingut molt clar i per això quan vaig acabar el batxillerat vaig triar la carrera de biologia. Els meus pares són mestres i cap és un apassionat del mar en si, però a mi sempre m’ha agradat molt. Estiuejàvem a Pals, a la Costa Brava, i potser això hi ha influït, no ho sé. La meva tieta sí que m’ha explicat que quan era petita l’única manera que hi havia d’adormir-me era mirant els peixets que tenia a la peixera de casa seva.



A.B.: Dos anys més tard fas un Màster en estadística i investigació operativa a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Quan t’adones que, a part de la biologia, necessites coneixements d’estadística?

B.T.: El darrer any de la carrera de biologia vaig entrar a treballar a l’associació d’investigació marina Edmaktub, dedicada a l’estudi dels cetacis a la costa catalana, i em vaig adonar que per poder analitzar totes les dades que recollíem necessitava tenir una bona base d’estadística que no tenia.



A.B.: El teu treball de fi de màster es titula: “Ús de tècniques d’aprenentatge automàtic per a l’estudi de la distribució del rorqual comú a la costa catalana”. Això va d’intel·ligència artificial, oi?

B.T.: Sí. En biologia, per temes estadístics, es fa servir un programa informàtic anomenat “Rstudio”, el qual disposa de diferents paquets, alguns amb funcions d’intel·ligència artificial. Llavors es tracta d’instal·lar aquests paquets en el programa informàtic base i programar-los perquè l’ordinador aprengui a fer el que tu vols que faci. En el meu cas, el vaig programar perquè aprengués per ell mateix a reconèixer patrons. Per exemple, cada cop que jo veia un rorqual comú, recollia totes les condicions marítimes, meteorològiques, etc., que hi havia en el moment de veure’l, i les introduïa en el programa. La intel·ligència artificial es refereix al fet que el programa aprèn a relacionar totes aquestes dades que jo he anat introduint, i detecta quins són els patrons que es repeteixen cada cop que hi ha un albirament d’un animal. D’aquesta manera acaba fent diferents models predictius i podem saber quines condicions fan molt probable que hi hagi un rorqual comú a prop de la costa.





Rorqual comú, batejat per l'equip d'investigació com la Bruixa, amb les costes del Garraf al fons




A.B.: Mentre estudies biologia, durant tres anys ets voluntària del Centre de Recuperació d'Animals Marins (CRAM), que es troba al Prat de Llobregat.

B.T.: Sí, vaig fer tasques de neteja de les instal·lacions, de preparació del menjar diari dels animals en recuperació, de suport als veterinaris en els tractaments i les rehabilitacions, i també vaig participar en actuacions de rescat de cetacis a les costes catalanes.



A.B.: Per ser voluntària, déu-n’hi-do!

B.T.: Sempre ha estat així en les feines que aconsegueixes quan comences dins el món de la biologia. Hi va haver una època en què disposava de més temps i hi anava més, i en altres èpoques, que no tenia tant de temps, hi anava menys. Normalment, eren dos o tres dies a la setmana, unes sis hores cada dia. Entre tots els voluntaris es procurava que cada hora i totes les tasques quedessin cobertes. I després, si hi havia dies en què hi havia rescats, o activitats extraordinàries en les quals feia falta molta gent, també procurava anar-hi. De la meva estada en el CRAM en tinc un gran record. Va ser la meva primera experiència com a biòloga, i la veritat és que la recordo amb molta estima perquè vaig aprendre molt, vaig estar amb molt de contacte amb els animals, i vaig poder treballar braç a braç amb els veterinaris. Va ser una etapa molt maca que em va enriquir molt.



A.B.: Aquí va néixer el teu interès pels cetacis o ja ho tenies clar d’abans?

B.T.: Ja venia d’abans. De petita sempre m’han agradat els dofins. Són uns animals que sempre m’han transmès tranquil·litat, i hi tinc una connexió difícil d’explicar. Per això el meu objectiu sempre han estat els cetacis i el CRAM és una mica on comença tothom que es vol dedicar a l’estudi del mar. És un lloc on pots fer un voluntariat bastant flexible, i sense cap altre requisit de què vagis allà i els ajudis a fer el que ells necessiten que facis. Per tant, ser voluntària del CRAM era com el primer pas que havia de fer abans de poder-me focalitzar en els cetacis, que era el que jo volia. Després, amb els anys, veus que hi ha espècies de cetacis que t’agraden més, si bé, al final, t’agraden totes perquè són uns animals increïbles.



A.B.: Acabada la carrera de biologia fas una estada de mig any a la Universidade dos Açores, concretament a l’illa de Sao Miguel. 

B.T.: Sí, vaig estar d’investigadora en pràctiques en una plataforma que recollia dades d’albiraments de cetacis. La meva feina era entrar, validar i analitzar les fotografies de les diverses espècies que s’albiraven durant les sortides, sobretot el dofí mular i el catxalot. A la Mediterrània sí que n’hi ha, de catxalots, però se m’havien resistit, i va ser a les Açores on en vaig veure per primera vegada. Són uns animals espectaculars, de veritat. Jo venia de conèixer el rorqual comú, que és molt gran, això no obstant els catxalots són uns animals molt diferents amb un comportament social molt interessant, com una gran família feliç. En el moment que es capbussen per anar a buscar l’aliment, i ensenyen la cua, és espectacular!



A.B.: Com són les illes oceàniques de les Açores en comparació amb les illes del Mediterrani?

B.T.: Són molt diferents. El primer que em va sorprendre és que són molt verdes, miris on miris hi ha un color verd molt intens i bonic. Són unes illes molt maques que jo recomano molt de visitar, si bé per viure-hi no les recomano tant. En canvi, les illes mediterrànies, per una qüestió de clima, són més seques.



A.B.: Quin record en tens de la teva estada a les illes Açores?

B.T.: De la universitat en tinc un record molt bo. Hi vaig estar molt bé i molt de gust, i el professor Jose Acevedo, amb el que vaig tractar, era una persona molt ferma i de fet encara mantenim el contacte. Quan vaig acabar les pràctiques a la universitat, em van proposar tornar l’any següent, però per treballar a l’empresa Seacolors Expeditions, dedicada a portar turistes en vaixell per albirar cetacis, i vaig acceptar encantada. Primer m’encarregava d’atendre els turistes, prendre dades dels albiraments durant les sortides i entrar-les a la base de dades, però després ja em van donar la responsabilitat com a biòloga de fer de guia per explicar als turistes la biodiversitat de la zona i les espècies que ens trobàvem durant l’excursió en vaixell. Aquesta és una feina de temporada -perquè a l’hivern aquestes empreses no treballen- que de fet continuo fent cada estiu, i quan arriba setembre, o principis d’octubre, me’n torno cap aquí, on des del 2017 estic treballant en el “Projecte Rorqual” com a investigadora de l’associació Edmaktub.





Grup de dofins de l'espècie llistat nedant davant d'un rorqual comú, un dofí llistat adult mascle mesura 2,6 m





A.B.: Què significa aquesta paraula “Edmaktub”?

B.T.: Les primeres lletres signifiquen “estudi i divulgació del medi aquàtic” i estan encadenades amb el nom de l’embarcació que fem servir, un catamarà de catorze metres d’eslora que s’anomena “Maktub”. Aquesta és una paraula àrab que literalment vol dir “està escrit”, i significa “destí”.



A.B.: He vist al web de l’associació Edmaktub que es tracta d’una organització sense ànim de lucre fundada l’any 2000 pel Doctor veterinari Eduard Degollada, i dedicada especialment a la investigació dels cetacis. Com la vas conèixer?

B.T.: Quan era voluntària al CRAM ens van fer un curs sobre mamífers marins i un dels ponents va ser un membre d’aquesta associació. Anys més tard, quan vaig haver de fer el treball de final de grau de la carrera de biologia, com que el volia fer sobre cetacis, em vaig posar en contacte amb ells per poder participar en les seves sortides i recollir les dades que necessitava. Va ser llavors quan vaig acabar de confirmar que realment allò era el que volia fer, el que a mi m’agradava. Un cop acabat el treball final de grau, ells mateixos em van donar l’oportunitat de poder continuar treballant amb ells fent feina d’investigació, i no m’ho vaig pensar dues vegades. Hi estava molt de gust, m’ho passava molt bé i aprenia moltíssim. Què més podia demanar? Actualment, a part de participar en les campanyes d’albirament de cetacis, centrades sobretot en el rorqual comú, analitzo les dades científiques recollides en els albiraments, el comportament dels animals i les condicions marítimes. Aquest darrer any també soc la coordinadora de l’equip de voluntaris i els assistents de recerca.



A.B.: Quines tasques fan els voluntaris i quina preparació els hi demaneu?

B.T.: Depèn una mica perquè tenim diferents perfils de voluntaris. N’hi ha uns que participen al llarg dels tres mesos de campanyes marines i els hi demanem que siguin biòlegs, veterinaris o de professions relacionades, i que tinguin una formació prèvia en cetacis o sobre investigació. Després hi ha voluntaris que ens ajuden en la gestió de les xarxes socials i el web de l’associació, en les campanyes de divulgació ambiental, etc.



A.B.: Per què es va haver de fundar una associació per fer aquesta recerca científica? No es podia fer des d’una universitat, per exemple?

B.T.: Per justificar la recerca les universitats demanen als seus investigadors un ritme de publicacions en revistes científiques que, en l’estudi dels cetacis, és molt difícil de satisfer perquè són investigacions que demanen molta dedicació i els resultats són lents d’obtenir. Per tot això, els nostres són temes que la universitat costa que els financin. Sí que en un primer moment el Dr. Eduard Degollada va treballar amb la universitat de les Illes Canàries, però després va comprar un vaixell i va fundar l’associació, fet que li permet tenir una llibertat de moviments que no es tindria en una universitat.



A.B.: Rebeu el suport del Club Nàutic Vilanova i la Geltrú, de la Fundació Barcelona Zoo, i la Fundación Biodiversidad del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Són ells qui us financen?

B.T.: No sempre rebem finançament de les entitats que esmentes, depèn de la temporada. En general el nostre finançament és escàs, però el fet que l’embarcació sigui pròpia fa que igualment puguem portar a terme el “Projecte Rorqual” amb pocs diners.



A.B.: Si algú que estigui llegint aquesta entrevista us vol ajudar, com ho pot fer?

B.T.: Si algú vol ser voluntari només ens ha d’escriure un correu electrònic a l’adreça que trobarà al web de l’associació: www.edmaktub.org. També hi ha la possibilitat d’ajudar-nos amb donatius econòmics, i aviat també es podran comprar, a través del web, samarretes, dessuadores, tasses, i d’altres productes de marxandatge.





El catamarà Maktub, de 14 metres d'eslora, al costat d'un rorqual comú




A.B.: A internet es pot llegir un article teu –escrit amb tres investigadors més-, publicat l’any 2020 a la revista científica “Treballs de la Societat Catalana de Biologia”.

B.T.: Sí, és un article divulgatiu on expliquem els principals resultats de la recerca que hem fet fins ara sobre el rorqual comú, fruit de l’estudi sistemàtic d’una zona que comprèn uns 1.300 km² que van des de Castelldefels fins a Torredembarra i s’endinsen uns 28 km en el mar. Des del 2014 que es porten a terme campanyes oceanogràfiques durant els mesos de març a maig. Es tracta de sortides d’entre sis i vuit hores, que es realitzen amb el vaixell Maktub esmentat abans, i amb sortida i arribada al port de Vilanova i la Geltrú. Durant aquest temps es fan transsectes dins de la zona d’estudi, cobrint tota l’àrea com a mínim una vegada cada dues setmanes. Durant les sortides es fa un protocol d’esforç d’observació que comença a una fondària de 30 m i que consisteix en quatre investigadors que visualment cobreixen una àrea de 90 graus cadascú respecte de l’embarcació. Per evitar la fatiga visual es fa una rotació cada trenta minuts, amb trenta minuts de descans per hora d’esforç. En albirar un cetaci s’atura l’embarcació i s’anoten les dades de posició, espècie, nombre d’animals i comportament. 



A.B.: Què té d’especial la costa del Garraf i del Baix Penedès?

B.T.: Aquesta zona comprèn la plataforma i el talús continental en el qual trobem dos canyons submarins. El més destacat seria el canyó del Foix, que es troba a 10,5 km de la costa, al límit de la plataforma, a una profunditat de 90 metres i que arriba als 2.000 metres de profunditat. El canyó submarí de Cunit també es troba dins de la zona d’estudi. Aquests canyons actuen com a conducte preferent des de la base de la plataforma fins al fons submarí i tenen un paper molt important en la circulació costanera regional. 

Són com valls de la muntanya però a sota del mar. Aquestes valls submarines és com si tinguessin uns rius que van cap a baix, i cap a dalt, i que porten els nutrients de la profunditat cap a la superfície, i tot el que hi ha a superfície també ho baixen a la profunditat. Per això parlem de circulació, perquè barregen tota l’aigua i els sediments. Això fa que puguin proliferar algues de mida microscòpica. I en haver-hi algues hi ha plàncton [organismes de petites dimensions que es troben en suspensió a l’aigua i que s’alimenten de les algues], en haver-hi plàncton hi ha molt de peix petit, en haver-hi peix petit hi ha peix gran, i així fins a completar tota la cadena tròfica.



A.B.: En aquest estudi relacioneu els albiraments entre 2014 i 2018 amb la presència de clorofil·la a la superfície del mar detectada via satèl·lit.

B.T.: La clorofil·la són les molècules que tenen totes les plantes, i són les que transformen l’energia solar en l’energia química que els permet viure. La clorofil·la és de color verd, i com qualsevol color absorbeix unes longituds d’ona de la llum i en rebutja unes altres. Gràcies a això el satèl·lit, quan capta aquestes longituds d’ona diferents, pot saber que hi ha una concentració de clorofil·la a la superfície del mar, que en definitiva és una manera de saber que hi ha algues microscòpiques.



A.B.: Dins del plàncton es troba el famós “krill”, uns crustacis microscòpics que són la principal font d’aliment de les balenes. Per què el krill abunda en els canyons submarins?

B.T.: El krill és un animal de profunditat que de nit ha de pujar a la superfície a menjar algues. Llavors, a les zones de canyons submarins, com que hi ha molta productivitat d’algues, i hi ha una elevada riquesa de nutrients, estan allà i van pujant i baixant per la columna d’aigua.



A.B.: Llavors els rorquals comuns on van a caçar el krill, a les profunditats o a la superfície?

B.T.: El van a buscar on estigui perquè ells mengen durant tot el dia. Depenent de l’hora, per aconseguir krill han de fer capbussaments més profunds o més superficials.



A.B.: A la vostra investigació arribeu a la conclusió de què els rorquals comuns s’atansen a la costa perquè venen a alimentar-se, oi?

B.T.: Sí, la zona de la costa del Garraf es pot considerar una zona d’alimentació del rorqual comú. Fins fa poc només es tenia evidència indirecta i anecdòtica, a través de defecacions, que els rorquals s’estaven alimentant. I si els animals només migressin sense alimentarse no hauríem descobert una relació positiva entre els albiraments i la presència de clorofil·la a la superfície del mar. Recordem que la clorofil·la indica que hi ha microalgues, i que, per tant, també hi ha el krill que és el que busquen els rorquals comuns. D’altra banda, recentment hem observat rorquals comuns a la zona amb un clar comportament d’alimentació.





Rorqual comú badant la boca per alimentar-se




A.B.: Com es comporten els rorquals comuns quan s’alimenten?

B.T.: Els rorquals comuns, quan s’alimenten, el que fan és accelerar, girar-se cap al cantó dret i obrir la boca per engolir tota l’aigua que poden. A partir d’aquí, amb la boca tancada, van empenyent amb la llengua tota l’aigua cap enfora i tots els aliments queden enganxats a les “barbes” per la part de dintre. Les barbes són unes làmines que tenen implantades transversalment al maxil·lar i que empren com a filtre. Finalment, un cop expulsada l’aigua, s’empassen el menjar cap a l'estómac.



A.B.: Un cop heu arribat a la conclusió que la costa del Garraf és una zona d’alimentació del rorqual comú, quin és el següent pas?

B.T.: L’objectiu és donar-ho a conèixer a les autoritats i a l’administració perquè prengui mesures per protegir-los. De fet, la zona d’estudi ha estat declarada lloc d’importància comunitària (LIC), zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i pertany a la Red Natura 2000 i al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). El principal risc del rorqual comú, igual com la resta de grans balenes del món, són les col·lisions amb les embarcacions ràpides de gran tonatge, com ara els vaixells de càrrega i els ferris. Per tant, es tracta de saber quan s’alimenten, i en quines zones, per evitar el màxim possible aquests conflictes. El rorqual comú és l’únic cetaci de l’ordre dels misticets –balenes amb barbes- que es pot trobar de manera freqüent al Mediterrani i pel que fa al seu estat de conservació està catalogat com a “vulnerable”.



A.B.: I a la resta del món també estan amenaçats?

B.T.: Sí, si bé s’ha de dir que dins la classificació de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) han millorat, i d’estar catalogats com a espècie “amenaçada amb perill” ara ho estan com a espècie “amenaçada vulnerable”, que és un graó menys dins dels diferents graus que hi ha en l’escala del perill d’extinció.



A.B.: Una embarcació tipus veler també podria molestar els rorquals comuns?

B.T.: Si un veler xoca amb un rorqual comú es faria més mal el veler que no l’animal. De tota manera, tothom ha de saber que el rorqual comú és un animal protegit i que no està permès seguir-lo, ni acostar-s’hi, sense un permís explícit de l’Administració. Per tant, és molt important no aproximar-se a ells, ni molestar-los, ja que per accident es podria produir una col·lisió i això, com he dit abans, seria molt perillós pels membres de l’embarcació, i també –és clar- per l’animal.



A.B.: Quins d’altres animals marins tenim amenaçats a la costa catalana?

B.T.: Al Mediterrani, concretament, també hi ha un altre cetaci amenaçat que es diu “zífid de Cuvier”, i també ho està el catxalot. De totes maneres, al món totes les espècies de cetacis estan amenaçades.



A.B.: Què us queda per conèixer de la vida del rorqual comú?

B.T.: Buf, moltes coses! Només sabem que s’alimenten en un punt de la costa catalana, però encara cal aprofundir molt en altres zones, per exemple el mar balear o el golf de Lleó. Tampoc sabem del cert si la població que trobem a la costa catalana és pròpia del Mediterrani o ve de l’oceà Atlàntic. També ens falta saber on es reprodueixen, com es comuniquen i interaccionen entre ells... Hi ha feina per estona encara!





Beatriu Tort fent fotografies a dofins mulars per al registre de fotoIdentificacio




A.B.: He vist que tens estudis de navegació i de submarinisme. Has nedat mai entre dofins i balenes? Com és l’experiència?

B.T.: Entre balenes no. Entre dofins en llibertat sí, i és un moment màgic. Quan estàs nedant amb ells i els mires, i ells et miren, no saps qui està estudiant a qui. Quan ells et miren és com si veiessis que hi ha algú allà, que t’estàs comunicant amb algú. Es genera un vincle molt especial entre els animals i tu que és molt difícil d’explicar. Però tampoc cal nedar amb ells, només veient-los des d’una embarcació ja és un espectacle increïble!



A.B.: I per què no has nedat entre balenes? És perillós?

B.T.: Més que perillós és que no són animals que tendeixin a interactuar gaire, ni amb la gent, ni amb les embarcacions. D’altra banda, no m’agrada molestar-les. Amb els dofins és diferent perquè són ells els que et venen a trobar quan ets a l’aigua, et miren, et busquen, etc.



A.B.: M’imagino que, per la teva feina, has conegut tots els oceans del món. Hi ha algun lloc que t’hagi impressionat especialment?

B.T.: El lloc que més m’ha agradat per la biodiversitat que hi ha sota l’aigua és la barrera de corall del golf de Mèxic.



A.B.: Quan no treballes, què t’agrada fer?

B.T.: M’agrada molt navegar, fer submarinisme, esquiar i fer excursions per la muntanya. Però us he de confessar que sobretot el que m’agrada és estar amb la meva gossa, la Quira.



A.B.: Ets una científica molt jove -només tens 26 anys-, quins són els teus plans de futur?

B.T.: El setembre d’aquest 2022 començaré a fer la tesi doctoral a la universitat, i a partir d’aquí ja veurem què faré. Mentre pugui, segur que serà intentar mantenir-me dins del món de la investigació marina.



A.B.: Vols fer una petició o adreçar algun missatge als lectors d’El Llaç?

B.T.: Simplement, vull demanar-los que estimin el mar i que tinguin consciència que l’abocament de residus li fa molt de mal. El mar necessita que se l’estimi molt.





Preparant una sonda CTD per mesurar la temperatura i la salinitat d'una columna d'aigua










Subscriure's a: Missatges (Atom)