Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 608, juliol 2025, pàg. 6-8
L’Any 1992 es va posar en marxa el projecte Residu Mínim gràcies al conveni de col·laboració signat entre el Departament de Medi Ambient, l’Entitat Metropolitana de Barcelona, el Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA) i els municipis de Molins de Rei, Torrelles de Llobregat i Sant Cugat del Vallès. Aquest sistema de recollida selectiva integral de deixalles en origen va ser dissenyat pel CEPA i consisteix en establir quatre separacions fent desaparèixer el contenidor groc: En primer lloc, els residus orgànics (contenidor marró), després el paper i el cartró (contenidor tapa blava), els residus inorgànics i els envasos (contenidor tapa verda), i finalment el vidre, que es diposita en un contenidor cilíndric de color verd.
Aquest model recull el 100% dels envasos i residus aprofitables en la fracció anomenada FIRM (fracció inorgànica dels residus municipals), els quals es porten a la planta de triatge de Molins de Rei per classificar i reciclar els materials correctament. Avui aquest sistema de recollida selectiva també l'apliquen els ajuntaments de Corbera de Llobregat, el Papiol i Castellbisbal i els resultats són incontestables: Els municipis Residu Mínim són els que més residus recuperen de tota l’Àrea Metropolitana, i els envasos recollits són quatre vegades superiors a la mitjana catalana amb el sistema generalitzat del contenidor groc. En parlem amb Josep Moner Tomàs, un dels membres fundadors del CEPA.
Quin és l’origen del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius?
El CEPA és una associació ecologista i científica que es va fundar l’any 1987 a partir de la lluita de coordinadores ciutadanes contra el primer pla de tractament de residus industrials del govern català, el qual pretenia, entre d’altres, construir un gran abocador de residus industrials tòxics al Papiol. Arran d’aquelles protestes ens vam adonar de la necessitat de comptar amb el suport de tècnics i científics per argumentar, amb solidesa científica i independent, l’oposició als projectes i agressions ambientals, i plantejar propostes d’un nou model de gestió dels residus a Catalunya. De la unió dels dos col·lectius, el dels científics i el dels activistes, va néixer la nostra entitat.
Em sorprèn que la Generalitat encarregués a una associació ecologista un projecte de recollida selectiva integral de deixalles.
Jordi Pujol feia deu anys que governava sense cap conselleria dedicada al medi ambient, però l’any 1990 va arribar la gran revolta popular de l’Alt Camp i la Conca de Barberà, unes comarques que arrossegaven dèficits històrics molt importants i on la Generalitat va decidir ubicar-hi instal·lacions de tractament de grans dimensions sense parlar amb el territori, estudiar-ne a fons el seu impacte ni valorar possibles alternatives. La població va considerar aquesta decisió injusta i en poc temps es va generar un gran moviment social d’oposició. Que dues comarques tradicionalment del seu color polític es rebel·lessin va marcar un punt d’inflexió i una de les reaccions va ser crear un Departament de Medi Ambient. En aquest nou context d’escolta de la ciutadania va néixer la col·laboració entre CEPA i Generalitat. El nou conseller, l’Albert Vilalta, sabia que nosaltres coneixíem el que s’estava fent a Europa en gestió de residus, on països com Alemanya, Països Baixos, etc, ens portaven moltíssims anys d’avantatge.
Quina és la filosofia del projecte Residu Mínim?
Que cadascú es faci responsable dels seus residus. Els productors i fabricants, dels envasos, embalatges i embolcalls, i els ciutadans, dels residus orgànics que generem a les nostres llars. Residu Mínim va ser la primera experiència a Catalunya de recollida selectiva integral de deixalles en origen, especialment en la separació i recuperació de la brossa orgànica. Aquesta és la fracció més important: tant perquè és la més fàcil de reciclar i obtenir un compost de qualitat, com perquè és la que ocasiona més problemes si va a tractament finalista (abocadors, incineradores...), com també perquè la seva correcta separació facilita la recuperació de la resta de materials, a banda que és obligatori per llei.
Quin és l’actual conflicte d’Ecoembes amb els municipis del projecte Residu Mínim?
Ecoembes és una organització que va ser promoguda l’any 1996 per la majoria d’empreses del sector de l'alimentació. Les empreses, d'acord amb la legislació europea i espanyola, estan obligades a pagar el tractament i la recuperació dels envasos de plàstic, llaunes i brics, i envasos de cartró i paper. Les empreses paguen a Ecoembes, i aquesta paga a la majoria d’ajuntaments espanyols per la recollida i el tractament. En el cas català, la recollida de residus és responsabilitat dels ajuntaments i el tractament és responsabilitat de la Generalitat, o en el cas metropolità, de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Per tant, Ecoembes, en virtut de la responsabilitat ampliada del productor, paga un tant als ajuntaments per la recollida i un tant a l'AMB pel tractament. Però és clar, Ecoembes vol recollir el mínim i pagar el mínim, i no diu que en els contenidors grocs només es recullen el 35-40% dels envasos i embolcalls. El 60% restant van a parar al contenidor gris, amb el que les despeses de tractament d'aquests residus repercuteixen en les administracions –i per tant en les veïnes i veïns- en comptes de repercutir en les empreses productores, que és com hauria de ser.
Per què les administracions públiques toleren això? A nosaltres se'ns escapa. Només podem dir que aquesta organització no és neutral, i que en el seu darrera hi ha les principals empreses amb cotització a l’índex borsari IBEX35. En el nostre cas, el problema ha vingut quan l'Agència de Residus de Catalunya ha cedit vergonyosament a les pressions d’Ecoembes i ha comunicat als nostres ajuntaments que no permetrà el model Residu Mínim amb l'excusa de que la directiva i el reglament europeu d'envasos no admeten models que no separin exclusivament la fracció d'envasos. Aquest argument ignora escandalosament que aquesta mateixa normativa preveu una excepció per a aquells municipis que demostrin tenir una planta de triatge i uns bons resultats en la recuperació. Malgrat haver-ho denunciat gairebé fa un any, aquest conveni entre l’Agència de Residus i Ecoembes és a punt de signar-se i preveu pagar només el 50% dels costos de recollida i tractament al model Residu Mínim, el mateix que paguen per la fracció de “resta”, “residus de platges” i “papereres”!
De fet, Sant Cugat del Vallès, una de les primeres grans ciutats a participar en el projecte Residu Mínim, ja te contenidors grocs als seus carrers.
L’any 2006, el govern municipal de Sant Cugat del Vallès va decidir implantar el contenidor groc a la ciutat, una decisió molt contestada pels grups de l’oposició. Però aquest fet cal posar-lo en el context polític d’aquesta ciutat vallesana. Recordo que, quan des del CEPA treballàvem amb el conseller Vilalta en la implantació del projecte Residu Mínim, aquest un dia ens va dir: “Entre els municipis n’hi ha d’haver com a mínim un del jefe”. Es referia a que, a part de Molins de Rei i Torrelles de Llobregat, on governaven partits d’esquerra, també hi havia d’haver un municipi governat pel partít polític de Jordi Pujol. Aquesta és la raó de fons de que Sant Cugat del Vallès s’incorporés en un inici als municipis fundadors de Residu Mínim.
L’Ajuntament de Molins de Rei està fent prou per aturar aquest abús d’Ecoembes realitzat en connivència amb l’Agència Catalana de Residus?
El 6 de març de 2025 vam enviar a tots els municipis el document titulat “Propostes del CEPA per al debat en els ajuntaments per mantenir i revitalitzar el model residu mínim”. En aquest document, entre d’altres, proposem que els alcaldes dels ajuntaments amb més població, que són Molins de Rei i Corbera de Llobregat, demanin una audiència als responsables polítics del Ministerio de Transición Ecológica per sol·licitar-los l’excepcionalitat que contempla la llei per a municipis com els de Residu Mínim. Som en un coll d’ampolla i cal un lideratge polític dels alcaldes que fins ara no s’ha donat per les causes que siguin. Nosaltres estimem que, amb els preus actuals, des de l’any 2000 que es va inaugurar la planta de triatge, el model Residu Mínim ha comportat un estalvi de més de 20 milions d’euros. També hem calculat que, si el model Residu Mínim es fes a tota l’Area Metropolitana de Barcelona, Ecoembes hauria de pagar més de 47 milions d’euros als ajuntaments.
Com ho fan en d’altres països europeus?
A Alemanya, per exemple, les ampolles de beguda de plàstic i les llaunes, que són els envasos de més valor econòmic, es recullen en màquines en els supermercats. El ciutadà, per cada envàs que diposita, obté uns diners que després se li descompten en l’import de la compra. Com et pots imaginar, en aquest país fa anys que quan s’acaba un esdeveniment de masses a la via pública no hi ha ni una ampolla de plàstic a terra! Tècnicament aquest model s’anomena “sistema de dipòsit, devolució i retorn” (SDDR) i com que és tan eficient ha estat incorporat en el nou Reglament europeu d’envasos i residus d’envasos. Aquesta normativa comunitària s’haurà d’implantar obligatòriament en tots els estats membres que, com en el cas d’Espanya, no assoleixen l’objectiu mínim de recollida d’envasos de plàstic i llaunes. La data límit d’implantació que preveu el reglament és el dia 1 de gener de 2029.
Això suposarà un canvi substancial de les regles de joc que hi ha hagut fins ara, oi?
Efectivament. En el document abans esmentat també exposem als alcaldes que amb el nou SDDR hi haurà una reducció de la quantitat d'envasos recollits en els actuals contenidors, i que això pot suposar per als ens locals una pèrdua dels ingressos que ara obtenen per la recollida selectiva. Els ajuntaments veuran com la compensació econòmica d'Ecoembes per la recollida d'envasos es reduirà, fet que afectarà els seus pressupostos. En aquest context, nosaltres pensem que fer un canvi de model de recollida pot ser prematur, atès el debat i els ajustos que es produiran en els propers anys. Això encara ens dona més raons per argumentar que es lluiti per mantenir el model Residu Mínim.
Quan vaig a abocar la galledeta al contenidor marró gairebé sempre me'l trobo buit, el que em porta a pensar que la majoria de convilatans no separen els residus orgànics.
A Castellbisbal i a Molins de Rei hi ha un resultat deficient pel que fa a la recollida de la fracció orgànica. A Papiol, Corbera de Llobregat i Torrelles de Llobregat, en canvi, amb sistemes de recollida com el “porta a porta”, la recuperació dels residus orgànics és molt més gran. La gent ha de saber que el compost que s’elabora a la planta de Torrelles de Llobregat amb els residus orgànics ha obtingut la qualificació de màxima qualitat de tot l’Estat espanyol per a l’agricultura ecològica. Això és un orgull!
Per què ho fem tan malament a Molins de Rei?
Com a mínim fa una dotzena d’anys que a Molins de Rei no es fa cap campanya de sensibilització ciutadana sobre la recollida selectiva. La complicitat i la participació dels ciutadans és fonamental en aquest model, i per aconseguir-ho el pilar són les campanyes intenses d’educació ambiental. Si no es fan, passa el que passa: la població no ha parat de créixer i els nouvinguts desconeixen per a què serveix el contenidor marró! D’altra banda, en la fracció orgànica és un greuge comparatiu que hi hagi municipis del projecte Residu Mínim que ho fan molt bé i d’altres molt malament. Nosaltres creiem que això s’ha de traduir en taxes justes segons el grau de recollida, establint un màxim de restes orgàniques que poden esdevenir rebuig perquè es barregen a la bossa de la fracció inorgànica. Que els vilatans separin correctament la fracció orgànica és una qüestió de voluntat política. Primer s’explica i es sensibilitza, i després es fa complir la norma aplicant incentius als que ho fan bé, i en darrer terme, sancions als que no ho fan bé. Així és com es fa en tots els àmbits de la vida.
Des del CEPA denuncieu que l’últim pla de gestió de residus de Catalunya destina el 87% del pressupost a millorar infraestructures de tractament finalista, és a dir, a millorar incineradores, abocadors i ecoparcs. Què és un “ecoparc”?
Ecoparc és un nom molt trampós per denominar una instal·lació de transferència de residus. En realitat, en un Ecoparc el que es fa és portar-hi els contenidors del rebuig que hi ha estesos per tot el país, plens de bosses d’escombraries on sovint la gent ha barrejat el rebuig amb envasos i matèria orgànica –una barreja infecta prohibida per la legislació europea-, i en una petita planta de triatge que hi ha es separa el que es pot reciclar del que no. El problema és que aquestes plantes de triatge són testimonials, només es van fer per poder complir amb la directiva europea de residus. El seu percentatge de recuperació és baixíssim amb el que el 95% dels residus dels Ecoparcs s’envien a abocadors i a incineradores. Això, a Alemanya, per exemple, és inimaginable.
Són més ecologistes els alemanys?
Al final, no és una qüestió d’ecologisme sinó de tenir, o no tenir, sensibilitat pel medi ambient. El que tenim aquí ara és una regulació dels residus que permet incinerar i abocar. Si tu legalment tens capacitat d’incinerar i d’abocar mai et plantejaràs seriosament la reducció dels residus. Totes les planificacions les faràs en un escenari de creixement. El recent pla d’infraestructures de la Generalitat, per exemple, busca tenir prou abocadors i incineradores per als residus del futur. Nosaltres, en canvi, defensem una legislació de prevenció residus que obligui a un canvi en la producció. Que no es pugui fabricar res que no sigui reutilitzable, reparable, reciclable i amb el mínim embolcall possible. Però això topa amb els interessos dels complexos petroquímics, fabricants de plàstic, i els de les grans empreses interessades en la incineració. Les cimenteres, per exemple, fan servir com a font d’energia combustible derivat de residus. No només s’estalvien haver de comprar petroli sinó que a més les remunerem per incinerar perquè representa que ens fan un favor!
Com és que no se’n parla més de tot això?
Tenim el país ple de conflictes ambientals que no obtenen cap ressò mediàtic, i en canvi, la prova pilot de recollida “porta a porta” que va fer l’Ajuntament de Barcelona al barri de Sant Andreu va patir una gran campanya de desprestigi als mitjans. Residu Mínim són només cinc pobles, l’autèntica partida de la recollida selectiva es juga a l’àrea metropolitana de Barcelona.
