Eugeni Casanova, periodista i escriptor: "Les històries de les masies de Collserola són al·lucinants"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 598, juliol-agost 2024, pàg. 12-13

 Eugeni Casanova (Lleida, 1958) és un periodista i escriptor especialitzat en etnografia i viatges. Resident des de fa vint-i-cinc anys a Vallvidrera, l’any 2016 va recollir les històries orals de deu masies de Collserola i va publicar el llibre “Masies i vida rural a Collserola” (editorial Mirador). Dos anys més tard va publicar “Vallvidrera a través dels segles”. Llicenciat en Ciències de la Informació, Filosofia, i doctor en Llengua i Literatura Catalanes, l’Eugeni compta amb una obra publicada d’una quinzena de llibres, al costat d’un munt d’articles, reportatges i documentals dels temes més diversos.   

Per què un llibre sobre les masies i la vida rural a Collserola?

 Bé, jo soc un “collserolí” -si és que es diu així el gentilici- i havent investigat sobre temes d’arreu del món, aquesta era una oportunitat d’escriure sobre l'entorn en el que visc i una manera d’aprofundir en temes etnogràfics de “quilòmetre zero”. Com a periodista m’agrada buscar històries, i les històries que contenen les masies són al·lucinants i molt interessants de resseguir i de contar. 

Hi ha més de 150 masies en tota la serralada, quines vas triar?

 Juntament amb en Jaume Gras, l’editor de Mirador, vam triar les que ens semblaven més interessants i de les que teníem més informació, i també vam mirar que estiguessin una mica repartides. De Molins de Rei vaig fer Can Planes, Can Tintorer i Can Castellví; de Sant Just Desvern, Can Carbonell; de Sant Cugat del Vallès, Can Jané i Can Bell; de Cerdanyola del Vallès, Can Coll; de Sant Feliu de Llobregat, la Torre del Bisbe; i de Barcelona, la Torre de Santa Margarida i Vil·la Joana. Hi ha masies que tenen nissagues que s'aguanten des del segle XIII, per exemple Can Carbonell, a Sant Just Desvern, on els propietaris actuals encara es diuen Carbonell i en el seu arxiu hi consten els primers amos del segle XIII, un tal Arnau Carbonell i una senyora que es deia Ermesenda. Una història que comença així ha de ser per força una història preciosa! 

Pots posar-nos algun altre exemple d’aquestes històries? 

 La masia de Santa Margarida, a la vall de Sant Feliu de Llobregat, la qual va començar essent un monestir de monges que, per seguretat, Jaume I va traslladar a Barcelona i el qual encara perviu. M’estic referint al monestir de Santa Maria de Valldonzella, que ha canviat de lloc a través dels segles per diversos motius, però que en l'actual ubicació encara conserva una icona de quan es trobava on ara hi ha les ruïnes de la masia. Per tant, narrar tot això, com un monestir romànic passa a ser una masia i com sobreviu a través dels segles, és apassionant. O la mateixa Vil·la Joana, que havia estat Can Ferrer, una masia absolutament arruïnada que va ser comprada per l'alcalde de Sarrià, en Ramon Miralles, el qual va bastir la primera casa d’estiueig de Vallvidrera. Allà vaig parlar amb la masovera actual, Dolors Xufré, que és besneta de la primera masovera que va tenir Ramon Miralles i que va assistir personalment Mossèn Cinto Verdaguer en el seu llit de mort. Ella em va explicar les històries de mossèn Cinto viscudes allà gràcies a la transmissió oral que s’havien fet els masovers de generació en generació! En el cas de Vil·la Joana també vaig parlar amb el besnet de l’alcalde Miralles, un home que tenia 96 anys i que va morir pocs mesos després de parlar-hi jo.

 

En el cas de la masia de la Torre del Bisbe el relat oral te’l va fer arribar l’arxiver de Sant Just Desvern, en Jordi Amigó.

 Sí, a part de recollir relats orals, també em documento amb tot el que s’ha publicat i tot el que trobo als arxius municipals. En el cas de Sant Just Desvern, l’arxiver em va fer arribar un document preciós: una entrevista que ell va fer l’any 1983, quan era estudiant d’Història, a Conxita Marsà, filla dels masovers de la Torre del Bisbe, nascuda el 1912 en aquesta masia i que hi va viure fins el 1922. És un relat impressionant dels seus records de quan era una nena i que reflecteixen la duresa de la vida als masos de Collserola a principis del segle XX: passaven un fred horrorós; per aprendre de lletra havien d’anar a peu a Santa Creu d’Olorda, on el capellà els donava classes; no hi havia carreteres i la llet de cabra que produïen l’anaven a vendre amb un ruc a Vallvidrera per camins de ferradura -camins estrets que no permetien el pas de carros; l’aigua l’anaven a cercar a un pou carregant les galledes amb samalers, ... En fi, al final els seus pares van ser conscients de que ella i les seves quatre germanes tindrien més oportunitats si abandonaven aquesta vida d’aïllament i se’n van anar a viure a Sant Feliu de Llobregat. 

En el llibre expliques que amb la crisi de la fil·loxera (1883-1886) els propietaris de les masies passen de ser uns potentats a ser uns simples supervivents que van tirant amb la llenya o les cabres, i que a la llarga es veuen obligats a marxar.

 Sí, i les masies que es salven ho fan a mitjan segle XX gràcies a convertir-se en hípiques o restaurants. Cal pensar que la major part del que avui són boscos havien estat feixes de conreu, perquè antigament la gent vivia del sector primari –no hi havia indústria-, i tots aquests masos tenien unes grans extensions de terra que es conreaven en la mesura del possible. Els propietaris amb els que he parlat t’expliquen que els seus pares, o els seus avis, van ser els darrers a viure-hi com a pagesos ja que era pràcticament una vida de supervivència. Per exemple, els actuals amos de Can Castellví de Dalt -dins la part de Collserola que pertany al terme de Barcelona- em van dir  que els fills dels masovers de Can Balasc anaven descalços i pràcticament despullats. No podien treure res de la terra -només tenien un hort per a consum propi- i al final van acabar obrint un restaurant per poder subsistir. Actualment la masia de Can Balasc pertany al Parc de Collserola. I si parlem de bestiar, a les masies no hi havia vaques ni pràcticament ovelles, l’únic que la serra acceptava era la cabra, perquè aquest animal es menja qualsevol cosa, fins i tot és capaç de menjar-se el paper! 

Santa Creu dOlorda i a la dreta la masia de Can Serra (1910-1920) ACBL

Santa Creu d'Olorda era el municipi del que depenien la majoria de masies de Collserola, i arran de la seva dissolució, l'any 1916, el seu terme es va repartir entre els municipis circumdants. Parlant amb la gent d'aquestes masies has copsat alguna mena de recança per haver deixat de tenir municipi propi?

 Cap de les persones amb les que he parlat no me l'ha transmès aquest sentiment, que per cert sé que teniu molt viu a Molins de Rei, però a la inversa, ja que Santa Creu d’Olorda i la masia de Can Serra van passar a pertànyer al municipi de Sarrià, segant els vincles seculars que tenien amb Molins de Rei des de l’època feudal. Can Mallol, per exemple, també és una masia que va triar d’anar a Sarrià, i de la qual -com can Serra- avui només en queden ruïnes. Can Mallol és important perquè els vells de Vallvidrera hi vinculen la llegenda de la bruixa Bruna, que vivia sola fent de pagès amb la seva mare cega. Des d’aquest mas, ubicat a la carena de la serra, es veu la masia de Can Bosquets, que queda al fons de la vall de La Floresta, i la història conta que aquestes dues masies s’odiaven. En un moment donat la Bruna es va convertir en gos i va ofegar dins d’un pou el vell de Can Bosquets. Davant d’això, els pagesos de la zona es van armar per anar a caçar la bruixa i ella, quan els va veure venir, es va treure totes les peces de roba fins a quedar nua del tot, es va rebolcar per terra, i d’entremig de la polseguera va sortir transformada en un enorme gos negre que va repartir queixalades a tort i a dret fins que es va escapar bosc endins. Segons els vells de Vallvidrera aquesta va ser “l'última bruixa de Catalunya”. Seguint amb les contalles i llegendes, heu de saber que Santa Creu d'Olorda està vinculada des de temps immemorials a rituals màgics. No és res estrany. De tots és sabut que, primer els romans i després l’església, van construir els seus temples i santuaris en els llocs sagrats pagans. 

On era el castell d’Olorda? Aquest és un misteri no resolt ja que per uns és d’ubicació desconeguda, però per d’altres es trobava on hi ha l'actual ermita de Santa Creu d'Olorda. 

 Bé, jo no sóc un historiador expert i no puc aportar gaire cosa, però allò lògic és que estigués en el nucli d’Olorda, i el nucli més antic d’Olorda que coneixem és el de l’església, on hi ha també la casa rectoral i un parell d’edificacions. Desconec si s’han fet excavacions arqueológiques. A Molins de Rei hi ha hagut molt bons historiadors, quasi que se’m fa estrany que no s’hagi buscat aquest castell.

Podem saber per què vas triar viure a Vallvidrera i per extensió a Collserola?

 Jo soc de Lleida i potser per això mai m'he acabat d’acostumar a viure a Barcelona. Viure a Vallvidrera és una manera de viure a la ciutat i al mateix temps viure’n apartat. A més, jo soc un enamorat de Collserola, he anat canviant de casa però sempre he viscut al mig del bosc d'una manera o altra, en la tranquil·litat de la natura.

El parc de Collserola té 8.400 hectàrees, i el el 70% són de propietat privada. Molts d'aquests propietaris diuen que Collserola mai s'hauria d'haver declarat parc natural perquè la proximitat amb Barcelona fa que no reuneixi les condicions per ser-ho. Què en penses?

 Segurament tenen raó però també és cert que el territori s'havia de protegir, no es podia deixar en mans de l’especulació i la urbanització salvatge. Collserola és un parc natural atípic, perquè està envoltat per una connurbació urbana i el travessen línies de tren i autopistes, però penso que va ser una solució de compromís sabent que una protecció efectiva del tot era impossible. També hi ha dins del parc barris com el de Les Planes, a Sant Cugat del Vallès, un barri d’al·luvió autoconstruït per immigrants amb pocs recursos als anys seixanta del segle XX. Per tot plegat primer es va crear un parc forestal, i l’any 2010 la Generalitat va fer la declaració de parc natural. 

VIURE A LA RIERADA FA VUITANTA ANYS

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 598, juliol-agost 2024, pàg. 16-18

Jaume Cugat Llop va néixer el 14 d’agost de 1943 a Sants (Barcelona) i encara no tenia l’any quan la seva família es va traslladar a La Rierada. Allà hi va viure fins a l’edat de vint-i-cinc anys. Aquest és el seu testimoni.

 "El meu pare és deia Ramon Cugat Domènec i la meva mare Encarnació Llop Suñé. Els dos eren fills de la Pobla de Massaluca, a la Terra Alta. La meva mare va marxar del poble als anys vint del segle XX per fer de minyona a Barcelona. El meu pare, junt amb d’altres, ho va haver de fer en plena guerra civil. Ell va trobar feina de carreter a Can Balanyà, al barri de Sants, on treballava la meva mare, i acabada la guerra es van casar. L’any 1941 va néixer el meu germà i jo l’any 1943. 

 De Sants vam anar a viure directament a La Rierada el 25 de març de l'any 1944. El meu pare era pagès a la Pobla de Massaluca i sempre havia estat entre oliveres, ametllers i vinyes. Un familiar que vivia a Vallvidrera el va encarrilar cap aquí. M’imagino que li devia dir que als boscos de La Rierada hi havia feina de carboner i a ell ja li va estar bé perquè aquest era el seu món. No havia treballat mai en fàbriques.

La casa

 La casa llogada es trobava entre Can Santoi i Can Calopa de Baix, al carrer Sibèria, i era molt bàsica. Entraves directament al menjador-cuina, i a la dreta hi havia l'habitació dels pares, i a l'esquerra l'habitació on dormíem nosaltres. La comuna es trobava fora, a l’entrada del corral, i l’aigua la preníem d’un pou amb una galleda lligada a una corriola. El pou era davant de casa i a l’estiu el fèiem servir de nevera posant la carn dins la galleda perquè estigués fresca. El menjar tant el coïem a la cuina de carbó com al “foc a terra”, i lavabo no n’hi havia, la cara te la rentaves a l’aigüera. Per veure’ns-hi a la nit fèiem servir espelmes, més endavant un llum de carbur, després un de petroli, fins que va venir l’electricitat i vam poder tenir una bombeta.

 En el corral hi teníem uns dos-cents conills, una cinquantena de cabres, pollastres, gallines, oques, dos gossos per vigilar, i tres o quatre gats per les rates. A part, teníem dos horts, un davant de casa i l’altre en un tros al costat de la riera de Vallvidrera, que ens passava pel davant. Aquests horts produïen molt. Cada any fèiem de 4.000 a 5.000 quilos de patates, tomàquets de tota mena, pebrots, albergínies, enciams, i molta mongeta tendra, facciosa, seca ... De l’hort en teníem cura tota la família. El regàvem baixant a la riera a omplir galledes d’aigua -una a cada mà-, i també aprofitàvem els fems de la comuna com a adob.

 La llet de cabra la veníem a domicili a les cases que van des de la Colònia Montserrat fins a la Casa Blava, en el llindar dels termes municipals de Molins de Rei i Sant Cugat del Vallès. Si bé ja hi havia alguna torre d’estiueig, la majoria d’habitants hi vivien tot l’any i agafaven el tren a La Floresta per anar a treballar al Vallès o a Barcelona. Me’n recordo que jo, amb vuit o nou anys, carregava a cada mà una lletera de quatre litres. La pujada fins aquelles cases se’m feia eterna, fins i tot avui encara em fa l’efecte que noto tot aquell pes!   

 Al meu pare mai no li va faltar la feina, igual que a la meva mare, que era rentadora de roba a les masies de Can Santoi i Can Salat, a Ca la mestra -que era on vivia la mestra de l’escola de La Rierada-, i també a l’anomenada Torre del Barco. En aquella època, aquesta caseta on vivíem era coneguda per can Fatjó perquè el propietari que ens la va llogar es deia Francisco Fatjó.

La casa anomenada Can Fatjó al carrer Sibèria de La Rierada

La feina de carboner del pare

 El meu pare treballava per compte propi. El cridaven de les finques de Can Santoi, Can Madolell, Can Bosquets, Can Castellví de La Rierada, i també de Can Castellví de Dalt, ja al terme de Sarrià. En aquella època feia falta molta llenya perquè era el combustible que es feia servir per tot: per coure la calç que es fabricava als “quatre camins”, per coure totxos, rajoles i teules a les bòbiles ... Tot el sotabosc es tallava i s’aprofitava. Era tot un món: Primer passava ell i feia gavelles o feixos de les branques de les alzines, després passava l’escorçaire que era el que marcava els pins per tallar, després passaven els talladors dels pins, i finalment venien els que feien els costals, que eren feixos grossos de branques de pi per als forns de pa. 

 Dels troncs de les alzines i dels roures el meu pare en feia carboneres per produir carbó vegetal. Els troncs els tallava en trossos de 50 centímetres, més o menys, i els anava apilant en forma d’iglú deixant a l’interior un forat, anomenat “boca”, al qual s’hi accedia des del capdamunt. Quan ho tenia tot apilat, cobria la superfície amb bruc i terra, i un cop fet això, introduia foc a l’interior baixant-lo per la boca de la carbonera. A aquest foc se li donava “menjar”, que vol dir que se li anava tirant llenya seca perquè prengués, i un cop prenia es tapava la boca per deixar la carbonera amb l’oxigen just perquè es consumís la llenya sense arribar a cremar. Per regular aquest procés anava obrint uns forats a la base perquè hi passés el vent, sempre amb molta cura perquè a dins mai hi arribés a haver flama. 

 Tota aquesta vigilància de la carbonera, nit i dia, podia arribar a durar vuit, deu o dotze dies, segons la seva grandària, i ell ho feia tot sol, dormint al bosc! El meu germà i jo érem els encarregats d’anar-li portant l’esmorzar, el dinar, el sopar ... Ell no es podia moure del costat de la carbonera perquè, segons d’on bufava el vent, a vegades cremava massa ràpid o massa lent, amb el que havia d’anar tapant forats o obrint-ne d’altres. Finalment, amb el pas dels dies, el meu pare compactava la carbonera amb un “crec-crec” molt característic. Quan ja no la podia apretar més volia dir que el carbó ja estava fet. Llavors era el moment de treure la terra que el cobria i escampar-lo. Aquell dia hi anàvem tota la família amb galledes d’aigua. Calia mullar-lo per evitar que amb l’escalfor arribés a fer flama i es convertís en cendra. Un cop refredat, el carbó es posava en sacs de roba, i ell ja tenia els clients emparaulats. El venia a carboneries de Molins de Rei, Vallvidrera, Sant Cugat del Vallès, Sarrià i Sants, les quals venien fins a La Rierada amb carros per carregar-lo. 

 Tot aquest univers de l’aprofitament del bosc es movia per encàrrec dels propietaris de les finques quan necessitaven que el “netegessin”. Netejar volia dir tallar tot el sotabosc i també els pins grossos perquè els petits poguesin créixer. Per exemple, el tros de muntanya que va de Can Calopa de Dalt fins a Can Bosquets l’anomenaven “la cua del bacallà”. La meitat de dalt de la muntanya pertanyia a Can Calopa de Dalt, i la meitat de baix a Can Bosquets. Com que tots es coneixien, els diferents boscaters es posaven d’acord per fer la feina, igual que els carreters que “desemboscaven” la llenya tallada de la muntanya i la carregaven als seus carros. La portaven a uns punts de descàrrega que eren fixos. Recordo la descàrrega de Can Castellví, a la carretera que uneix La Rierada amb Sant Bartomeu de la Quadra; la descàrrega de Can Mallol, passada Santa Creu d’Olorda ... 

 La feina completa de “netejar” una muntanya com “la cua del bacallà” podia portar de cinc a sis mesos de feina. A vegades, però, al meu pare el cridaven de més lluny, per exemple de la finca de Can Castellví de Dalt, que pertany a Vallvidrera, o a Can Cases, de Les Planes, que és a sota mateix del Tibidabo. Per poder ser a aquests llocs a primera hora i aprofitar les hores de sol recordo que marxava a peu de casa a les quatre de la matinada. A vegades li convenia més estar-se fora tres o quatre dies seguits que no pas anar i tornar el mateix dia! 

 En aquells temps totes les masies eren habitades, jo fins i tot he vist dempeus Can Serra, prop de Santa Creu d’Olorda, actualment en ruïnes i tapada per una subestació elèctrica. Recordo haver sentit a dir que pels anys 1945 o 1946, durant l’Aplec de Santa Creu, hi va haver un aiguat tan fort que sort en va tenir la gent de poder trobar aixopluc en aquesta masia.

 De carreters en recordo Ca l’Andald, l’Escorça, el Noguero, el Roig de Sant Cugat del Vallès, i algun altre de Vallvidrera. De talladors de pins recordo el Manel i el Pere Martí, pare i fill.

La Rierada, lloc d’esbarjo dels barcelonins

 Els diumenges, en plena postguerra, quan ningú tenia cotxe propi, l’esbarjo de molts barcelonins treballadors era venir en tren fins a l’estació de La Floresta i després caminar fins a La Rierada. Aquesta gent aprofitaven la passejada per venir-nos a comprar, ja ens coneixeien, i ens feien encàrrecs cada setmana. La meva mare cada diumenge matava sis o set conills, o els que els hi haguessin encarregat, i també els venia verdures i hortalisses. 

 Quan s’ajuntaven diversos dies festius, o les vacances, fins i tot venien en tenda de campanya i durant vuit o deu dies feien acampada als anomenats Plans de Santa Maria, o a Els Pinatons de Can Santoi, o a sota de Can Madolell, a sobre de la font de Can Calopa de Baix. En aquella època no es demanava permís i els propietaris de les finques tampoc cobraven ni els deien res. Jo recordo haver vist als Plans de Santa Maria vint-i-cinc o trenta tendes de campanya, i a sobre de la font de Can Calopa de Baix, a la finca de Can Madolell, quinze o vint tendes més. Més endavant també venien a acampar els caps de setmana. Això era cap a la primavera i a l’estiu perquè a l’hivern allà fa un fred que no s’hi pot estar. El nom de carrer Sibèria ja ho diu tot! Aquest fenòmen de les acampades es va anar acabant a principis dels anys seixanta del segle passat.

Arriba l’hivern

 En aquella època no hi havia senglars a Collserola i no havíem de patir perquè cap animal se’ns mengés el que plantàvem als horts. Al bosc només hi havia conills de bosc i tuixons. El meu pare els hi parava trampes -no caçava amb escopeta-, i quan quedaven atrapats en els paranys, els portava a casa i ens els menjàvem. Els tuixons eren molt bons!   

 A l’hivern enceníem la llar de foc amb llenya que cada dia el meu pare aplegava. La llar de foc només escalfava si hi eres davant i encara! Recordo que hi posàvem totxos i quan eren ben calents la mare els embolicava amb una tovallola i els passava per sobre dels llençols dels llits per treure la humitat. En aquella casa hi havia tanta humitat que, a vegades, quan et posaves al llit, semblava que et posessis dins una piscina!

 A l’endemà ens llevàvem d’hora i per esmorzar, al meu germà i a mi, la mare ens preparava un plat de sopes escaldades i una torrada amb mitja arengada. Una sopa escaldada es fa posant trossets de pa molt fins en un plat fondo, una miqueteta d’oli, i després abocant-hi aigua bullida amb farigola. A vegades, com que teníem gallines, la mare també hi esclafava un ou. El dinar normalment consistia en mongetes seques amb una mica de conill o pollastre que havia mort la mare, i per sopar sempre hi havia verdura: col, patata, mongeta tendra ...

 Havent esmorzat anàvem a escola. L’Escola de La Rierada es trobava davant de Ca l’Ermità, a cinc minuts d’on vivíem. Hi havia una única classe per a totes les edats. Venien infants de tot arrreu: Can Santoi, Can Castellví, Can Campreciós, Can Calopa de Baix, Ca n’Illescas i la masoveria de Can Rocamora, Can Salat, els de cal Niubò, els de cal drapaire ... L’educació primària era fins els catorze anys, però jo me’n vaig anar als tretze per fer el primer curs de comerç a Sant Cugat del Vallès juntament amb l’Anton de Can Santoi. Per anar-hi caminàvem tres quarts d’hora fins a l’estació de tren de La Floresta i allà agafàvem el tren fins a Sant Cugat. Hi havia dies que per estalviar-nos el preu del bitllet fèiem tot el camí a peu per la via! Baixar a Molins de Rei eren cinc quilòmetres a peu. Quasi sempre passàvem per Sant Bartomeu de la Quadra ja que el camí de la riera, si bé era més ràpid, a vegades no es podia fer perquè hi baixava molta aigua.  

Edifici de l'antiga escola de La Rierada

Una comunitat solidària 

  L’únic telèfon que hi havia a La Rierada era el de Ca l’Ermità i el fèiem servir tots. Llavors, quan algú ens trucava per fer-nos un encàrrec, el recader de ca l’Ermità en prenia nota, venia a casa i li pagàvem una pesseta per la feina de donar-nos l’encàrrec. Tothom naixia a les cases, i entre tots ens ajudàvem. Un exemple que puc posar és el del meu propi pare, que es va posar malalt i va estar un any i mig al llit. Calia posar-li una injecció diària i el Josep de Can Santoi va estar venint cada dia a casa per posar-li. Una altre exemple era la botiga de ca l’Ermità, que et donaven el que necessitaves “fiant”, que vol dir que t’ho venien sense cobrar al comptat i ho pagaves quan podies. Una altra cosa que es feia era que, quan algú havia d’anar a comprar a Molins de Rei, ho deia el dia abans a tot el veïnat per aprofitar el viatge i comprar també allò que fes falta als altres. O quan hi havia un incendi forestal, que hi anàvem tots a apagar-lo amb branques. Tanmateix no n’hi havia gaires, d’incendis. Jo en els vint-i-cinc anys que vaig viure a La Rierada només en recordo tres o quatre. 

 Els diumenges anàvem a missa a la capella de la Mare de Déu del Roser i del jovent no hi faltàvem ningú. Primer venien mossens de Molins de Rei però l’any 1954, quan jo tenia onze anys, va arribar mossèn Ignasi Armengou, de Sarrià, que no ens va fallar mai. Venia en tren fins a La Floresta i després a peu fins a La Rierada. Un altre punt de reunió que teníem era un petit bar que hi havia al costat de l’església. Anys més tard el jovent vam construir una pista on ara hi ha el Restaurant Can Castellví per fer ball els diumenges a la tarda. Primer la mestressa de Can Salat ens va donar una gramola que funcionava amb una maneta, i és clar, al que li tocava fer anar la maneta no podia ballar! Més endavant, mossèn Ignasi ens va comprar un tocadiscos. D’electricitat hi havia cases que en tenien i d’altres que no. Can Santoi, per exemple, i el bar del costat de l’església, en tenien. Aquests balls a la pista els fèiem a la primavera i a l’estiu. A l’hivern, com que feia molt de fred, anàvem a Can Santoi perquè ens deixaven un espai arrecerat a l’entrada de la masia. L’any 1956 a La Rierada hi havia molt de jovent perquè van arribar famílies immigrants andaluses, murcianes i gallegues. Érem ben bé una trentena de joves. Jo en vaig gaudir molt d’aquests balls de diumenge a la pista. No teníem gens de malícia ni picardia, érem molt innocents, la vida no sabies ni per què la tenies ...   

El comiat

 Als catorze anys vaig anar a treballar a Sarrià de torner-fresador, i el meu germà treballava a Barcelona de paleta. Amb el que guanyàvem manteníem els pares que ja eren grans. La feina a Sarrià la vaig haver de deixar per anar a fer la “mili”, que durava tretze mesos. En aquella època que un noi marxés a fer el servei militar era un trasbals per la família perquè volia dir que en aquella casa deixava d’entrar-hi un jornal. Finalment el meu pare va morir amb setant-set anys i vam decidir marxar. L’any 1965 vam comprar un terreny al barri de la Riera Bonet de Molins de Rei per fer-nos una casa amb un pis per a cada germà. Quan la vam tenir acabada, el 16 de novembre de 1968, vint-i-cinc anys després de la nostra arribada a La Rierada, vam partir definitivament. La decisió va ser fàcil de prendre perquè ja estàvem cansats d’aquelles condicions de vida tan dures però la gent de La Rierada no ens deixava marxar! El senyor Paco Bosquets ens donava un terreny a La Floresta perquè ens hi féssim una casa, el Josep de Can Santoi ens venia el tros de terreny que volguéssim per 30.000 pessetes a pagar quan ens anés bé ... Al cap de tres anys de ser a Molins de Rei va morir la mare." 

Meritxell Llopart, entrenadora i exjugadora de futbol sala: “Per mi guanyar és jugar net, respectar les regles del joc i gaudir”

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 597, juny 2024, pàg. 8-10

 En uns carrers que ja fa anys que no són aptes per jugar ni fer-hi corredisses, els clubs esportius s’han convertit en un antídot contra el sedentarisme dels nostres infants i joves. Com que aquestes entitats tenen una dinàmica de funcionament bastant comuna n’hem triat una per conèixer-ne les interioritats. Meritxell Llopart Duran (Olesa de Montserrat, 1988) és, des de fa vuit anys, coordinadora del Club Futbol Sala Molins 99.

Sempre has jugat a futbol sala?

 De petita sempre era al parc amb una pilota, en bicicleta o en patins, però el meu primer esport va ser el tennis, perquè hi havia un club davant de l’escola i molts amics de la classe hi anàvem. Quan vaig fer quinze anys vaig plantar el tennis i vaig dir a casa que volia jugar a futbol sala. En aquella època no hi havia equips femenins de base, i prop de casa només hi havia dos equips de categoria sènior, un a Olesa i l’altre a Esparreguera. El d’Olesa jugava en una categoria superior i jo amb quinze anys no hi encaixava gaire, amb el que vaig començar a jugar al Club Futbol Sala Esparreguera. Allà hi vaig estar dotze anys fins que vaig rebre una oferta del Futbol Sala Sabadell Femení. En aquest darrer club hi vaig jugar set temporades fins que el maig del 2022 em vaig retirar oficialment com a jugadora federada.

Quina és la teva formació?

 A Esparreguera vaig començar a fer d’ajudant d’una entrenadora, i com que vaig veure que m’agradava, vaig cursar els estudis de monitora de futbol sala de la Federació Catalana de Futbol, titulació que et permet entrenar equips de futbol sala base o infantils. Paral·lelament, en acabar el batxillerat, vaig cursar el Cicle Formatiu de Grau Superior en Esports, i després el Grau en Mestra d’Educació Primària a la Universitat de Barcelona.

Quines van ser les teves primeres feines?

 Amb el títol de monitora de futbol sala vaig treballar durant cinc anys a l’Associació Esportiva Martorell, on de seguida em van oferir de portar la coordinació esportiva dels dotze equips del futbol sala base. Va ser llavors quan, un estiu, vaig aprofitar per obtenir el títol d’entrenador de Primer nivell, i també el de Cordinador. I aquí comença el meu vincle amb Molins de Rei, perquè les classes per obtenir aquests títols es feien a Cornellà, i per anar-hi compartia cotxe amb un company que jugava al Club Futbol Sala Molins 99. Va ser xerrant amb ell que vaig saber que en aquest club necessitaven un coordinador esportiu i m’hi vaig presentar. Ens vam posar d’acord i l’any 2016 vaig deixar la feina de Martorell per venir a treballar a mitja jornada al CFS Molins 99. La resta de la jornada la completava omplint places vacants que m’oferien a través de la borsa de treball del Departament d’Educació. Vaig treballar un curs a primer de primària a l’Escola Estel, un altre curs com a mestra d’educació física de quart i cinquè a l’Escola Madorell, i un altre curs a l’escola Sant Francesc d’Assís, de Sant Joan Despí, on vaig fer la psicomotricitat dels grups d’Infantil 4 i 5, i l’educació física de primer de primària. Finalment, el març del 2020, una setmana abans del confinament, vaig tenir una reunió amb el president del Club, el Daniel Santamaria, i em va proposar passar a jornada completa i coordinar tots els equips masculins del club, des dels més petits de quatre i cinc anys fins els equips sèniors de majors de divuit anys, una vintena d’equips en total. I aquí estic!

Quin és el volum de practicants del CFS Molins 99?

 Unes tres-centes persones sumant-hi els sis equips de futbol sala femení. Aquí cal afegir-hi una cinquantena de persones més en els càrrecs d’entrenadors primers i segons, ajudants i delegats. I encara podríem sumar-hi tots els escolars de la vila que practiquen futbol sala en l’extraescolar que oferim a les instal·lacions de l’Escola Estel i de l’Escola Alzina. A través d’aquesta extraescolar donem sortida a tots els infants que volen jugar a futbol sala i que no poden fer-ho als equips federats del club perquè tenim llista d’espera per a totes les categories! A part, també oferim casals infantils d’estiu, d’hivern, i colònies de setmana santa. La darrera activitat que hem incorporat és un campus de tecnificació adreçat a les categories de cadets i juvenils -joves d’entre catorze i divuit anys- perquè puguin tenir també una opció de lleure a l’estiu. Evidentment, la coordinació esportiva de tot plegat no la faig jo sola. L’Ivan Rodríguez és el coordinador dels equips de futbol sala femení, el Miquel Navarro és el coordinador dels equips de les extraescolars, i després hi ha tot un equip de responsables i tota la junta directiva.

En què consisteix la feina de coordinadora esportiva?

La mateixa paraula ho diu. Es tracta de coordinar equips, entrenadors, horaris de partits, aspectes de joc, de gestió del club, famílies, etc, perquè tot funcioni i vagi bé.

En quines categories has gaudit més com a entrenadora?

 Jo vaig començar entrenant la categoria benjamí masculí, que són nens de vuit a nou anys, però que normalment ja porten dos anys jugant com a prebenjamins, o més anys si van començar de petitons a la categoria de “promeses”. Per mi aquesta és la millor franja d’edat perquè són infants molt innocents i a la vegada són unes esponges per a l’aprenentatge. La progressió que fan al llarg de la temporada és molt visible i això és una gran satisfacció per a l’entrenador. En aquest sentit, quan vaig arribar a Molins de Rei, la satisfacció va ser doble perquè em van oferir entrenar un equip benjamí femení que partia de zero! Aquelles nenes no havien tingut mai abans cap contacte amb la pilota, amb la pista, amb les normes del joc ... Va ser increïble veure la seva evolució de principi a final de temporada! Elles encara se’n recorden perquè, com és normal, van perdre tots els partits de la lliga excepte l’últim, que el van guanyar, i recordo que va ser una explosió col·lectiva d’alegria, un èxtasi on tothom saltava i cridava: jugadores, pares, mares, ... Quan hi penso encara se’m dibuixa un somriure a la cara perquè recordo que em vaig dir: “Això és el que vull fer, això és el que m’agrada”.

Llavors, les categories dels més grans no donen tantes satisfaccions?

 En categories més grans el canvi costa més de veure. Per resumir-ho diria que a les categories més petites es treballa el control individual de la pilota, del propi cos, i el saber-se associar amb els companys. En categories més grans, com que això ja està asssolit, el treball és més a nivell col·lectiu sobre estratègia, tàctica i diferents sistemes de joc.

Quins valors destacaries de practicar un esport d’equip en edat infantil?

 N’hi ha molts. A nivell col·lectiu el companyerisme, el respecte, la cooperació, ... i a nivell individual la responsabilitat, el compromís, l’autogestió emocional de les victòries i les derrotes ... I també temes més pràctics com saber-se fer la bossa!

Com treballeu l'egoisme innat de l'infant de voler fer el gol ell sense passar la pilota al company?

 Això és una qüestió psicològica. Nosaltres els fem entendre que aquest és un joc d'equip en el que no tots podem fer el gol però sí que tots podem guanyar. És clau que entenguin que necessitem les forces de tots i que només amb aquesta força conjunta podem anar endavant. Si tenim un company amb molta traça i ens refiem d’ell per marcar els gols, el dia que no vingui ho tenim pelut! Per tant, l’equip ens necessita a tots.

I com s'ensenya un infant a saber guanyar i a saber perdre?

 A través de l'experiència ells veuen que tant de la victòria, com de la derrota, en poden treure un aprenentatge. Si guanyen el partit, quan l’àrbitre xiula el final fan un exercici d’empatia amb l’equip que ha perdut i l’ajuden a que no se senti malament, perquè ells també han tingut derrotes i coneixen la decepció que es viu. En definitiva, els fem conscients del que estan vivint a cada moment. I moltes vegades, encara que sigui dur, et diré que s'aprèn més de

les derrotes que de les victòries

Provar d’enredar l’àrbitre simulant un penal o una falta forma part del joc o no hauria de passar?

 Jo no ho he ensenyat mai ni ho sabria ensenyar. Enganyar no m’entra al cap. Per mi, la humilitat, el joc net, el joc col·lectiu, etc, han d’anar sempre per davant de tot. I això ho intento fer extensiu a tot el Club. Trimestralment, per categories, em reuneixo amb els entrenadors i entrenadores per tractar temes tècnics, tàctics, de planificació, de gestió, i és aquí on els pregunto com estan els jugadors emocionalment, si es troben bé o no es troben bé, si venen contents o tenen dificultats, i si s’escau parlem d’aquest tema.

Per un jugador tampoc ha de ser gaire gratificant guanyar fent trampes.

Correcte. Guanyar un partit quan has fet trampes per mi no és guanyar. Guanyar és jugar net, respectar les regles del joc i gaudir del partit. Si no és així no té cap sentit guanyar. 

Creus que la figura d'un entrenador esportiu pot fer un bé a criatures a les que mai ningú no ha posat límits?

 A mi se'm posa la pell de gallina quan parlo d'aquest tema perquè trobo que l'esport és una eina d'educació amb un potencial molt gran pel que fa a la disciplina, el respecte i el bon comportament. Jo he tingut converses amb mares i pares en les que m’han confessat que a l'escola els diuen que el seu fill no es comporta bé -tampoc a casa-, i que en canvi al·lucinen de que a l’entrenament faci tot el que li diuen. “Sembla una altra persona”, em diuen. 

I això per què passa?

 Jo penso que quan l’infant fa una cosa que l’apassiona, que li agrada, i que en té ganes, el bon comportament i la disciplina surten soles. En canvi, haver de fer una tasca domèstica de la llar, o haver de fer sumes o multiplicacions a

classe, com que no els hi agrada, es rebel·len.

No serà perquè l’entrenador té un tarannà més autoritari?

 No, jo no aniria per aquí. Els nens, les nenes, quan els hi apassiona una cosa, es porten de manera excel·lent.

En aquest sentit com veuen els infants la figura de l’àrbitre, algú que no admet discussió i que han d’obeir tant sí com no?

 Crec que per ells és una figura semblant a la de l’entrenador. El joc té unes regles i els dos equips les han de seguir per poder jugar el partit. Jo sempre he defensat molt els àrbitres davant dels meus jugadors. Els hi faig entendre

que són persones que també s’equivoquen, i que sovint, en categories base, són adolescents en procés d’aprenentatge i amb poca experiència. Per tant, les decisions que pren l’àrbitre ells les han d’obeir encara que vegin que s'ha

equivocat. Podem estar enfadats per la seva decisió però l'hem d'acceptar perquè el partit continua, i si seguim encallats en aquella jugada no ens concentrarem en el que queda de partit i ens anirà malament.

Com eduqueu els infants per superar el pànic escènic d'haver de jugar davant d’una grada plena de públic?

 En edats petites ens ha passat que hi ha jugadors que quan arriba el dia del partit i veuen la grada plena, es bloquegen, i no volen sortir. Llavors els has de fer veure que només han de sortir per gaudir, per passar-ho bé, que les famílies hi són per donar-los suport, i així, de mica en mica, van fent passos per superar-ho. Es tracta de tenir una conversa amb ells, fer-los seure al teu costat a la banqueta, que vegin com els seus companys gaudeixen i juguen, i s’adonin que la gent de la grada no els diu res sinó que només aplaudeixen i animen.

Si no fos per clubs esportius com el vostre creus que els infants estarien encara més enganxats a les “pantalles”?

 Totalment. Jo, per edat, sóc d’abans de l’era digital i quan era petita no existia aquesta distracció. I això ara es nota moltíssim. Com que l’aprenentatge es redueix a les dues o tres hores de l'entrenament, i com a molt la mitja hora d’esbarjo que tenen a l’escola, ara els jugadors no tenen l’habilitat que tenien abans amb la pilota. Pocs es passen totes les tardes al parc jugant a futbol com fèiem nosaltres. Si bé als pobles hi poden haver espais per córrer i jugar, a vegades a les famílies els guanya la comoditat d'anar cap a casa i que l’infant estigui entretingut amb la “pantalla” mentre fan el sopar o d’altres tasques de la llar. Això és més fàcil que ser al parc dues hores perquè el nen o la nena juguin, encara que després arribis a casa i estigui tota la feina per fer. També s’ha de dir que quan jo era petita no necessitava la mare o el pare al costat quan anava al parc. Agafava, marxava i a jugar. Eren altres temps.

A partir de quan prioritzeu la competitivitat per sobre de la formació?

 És una bona pregunta perquè fins ara el Club ha prioritzat el seu creixement en volum, i ara que això ja està assolit, a partir de la temporada que ve volem créixer en qualitat. La Federació Catalana de Futbol contempla nivells i categories a partir dels alevins -deu i onze anys- i és a partir d’aquí que els equips ja es confeccionaran segons el nivell tècnico-tàctic dels jugadors i jugadores. Tothom tindrà les seves oportunitats però ja no farem jugar tothom la mateixa quantitat de minuts, podent-hi haver diferències de minutatge segons el compromís, l’actitud, el talent, ... La clau per fer aquest salt es troba en la formació dels nostres entrenadors i entrenadores, en la que estem posant molts esforços ja que considerem que són el nostre motor.

El Club Fútbol Sala Molins 99 és més o menys com la resta de clubs de futbol sala que has conegut?

 Crec que la nostra manera de treballar fa que dins del Club tothom se senti com una família. Som un club gran, estem dins dels quinze clubs amb més volum d’equips, però intentem que hi hagi coneixença entre entrenadors i jugadors de les diferents categories, que hi hagi un vincle entre petits i grans. Això ho aconseguim gràcies al fet de que els jugadors de les categories superiors són al mateix temps els entrenadors de les categories inferiors. El 90% dels nostres entrenadors són jugadors o ex-jugadors del Club! Això fa que l’infant que tu entrenes et vulgui venir a veure en el teu partit de categoria juvenil o sènior, fet que crea una complicitat i una harmonia molt maca.

Enguany el CFS Molins 99 celebra el seu 25è aniversari.

 Sí, el club es va fundar l’any 1999 i eren només un equip o dos. I és clar, tenir ara vint-i-vuit equips és un orgull molt gran. Per celebrar-ho el 26 de maig es va fer un acte institucional, i a nivell esportiu, els dos primers caps de setmana de juny es va fer el Torneig del 25è Aniversari amb clubs convidats.

Xavier Antich fa una xerrada a Molins de Rei

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 597, juny 2024, pàg. 25

 El dissabte 1 de juny de 2024, Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, va ser a Molins de Rei per oferir una xerrada. L’acte, organitzat per la demarcació Baix Llobregat Centre d’aquesta entitat, va tenir un format de conversa entre el filòsof i la periodista molinenca Aina Sanllehí, i va comptar amb la presència de nombrós públic, sobretot socis d’Òmnium de les poblacions de Molins de Rei, El Papiol, Sant Vicenç dels Horts, Pallejà, Vallirana, Cervelló, La Palma de Cervelló, Corbera de Llobregat i Torrelles de Llobregat.

 Sanllehí va iniciar la conversa preguntant a Xavier Antich per la fermesa d’Òmnium després de la davallada dels partits sobiranistes a les passades eleccions al Parlament de Catalunya. En la seva resposta, Antich va recordar als presents que en aquell precís moment en el que estava parlant només feia 48 hores de l’aprovació de la Llei d’Amnistia, una demanda que Òmnium va plantejar l’any 2020 i que llavors fou considerada com una quimera per tothom. 

 Tot seguit va explicar una anècdota que li va passar fa dos anys en un sopar al País Basc, on una persona molt rellevant de la política basca li va dir: “Vosaltres els catalans sou especialistes en convertir les més grans victòries en derrotes. Heu aconseguit de treure els presos polítics de les presons i ja els esteu escridassant pel carrer com a botiflers i com a traïdors. En canvi, nosaltres, portem més de trenta anys batallant perquè els nostres presos siguin traslladats a presons basques i encara no ho hem aconseguit. Com pot ser que vosaltres els hagueu pogut treure i tingueu aquesta sensació de derrota?”. 

 L’anècdota va servir a Antich per explicar que com a país -i com a moviment sobiranista- “sembla que patim ciclotímia, això que els passa als socis del Barça que avui són el millor club del món i a l’endemà són un desastre absolut i cal tallar el cap de tothom”. Segons ell, l’amnistia és una victòria política sense precedents que s’ha aconseguit gràcies a la implicació de moltes organitzacions: “A Òmnium sabem que les coses no són d'un dia per l'altre i que cal trenar aliances, les quals requereixen treball i esforç, i sobretot pensar que no hi ha res impossible si es treballa plegats i es persisteix”. 

Seguint aquesta línia optimista, Antich va fer saber que l’entitat que presideix, la qual va ser fundada l’any 1961 sota el lema de “llengua, cultura i país”, ha continuat creixent després del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre: “El 2017 teníem 50.000 socis i 20 seus territorials, el 2024 som 180.000 socis i tenim 52 seus, tres d’elles fora de l’Estat -a l’Alguer, Perpinyà i a Andorra”.

Preguntat per la causa oberta contra Tsunami democràtic, va qualificar-la d’aberrant perquè “el dret a la protesta és un dret fonamental que l’Estat ha de garantir i no pas perseguir”. I sobre la situació actual de Catalunya va destacar que, si bé ell era optimista de mena, la realitat que tenim al davant és molt dura: “El país està trinxat per les desigualtats: una de cada tres persones està en risc de pobresa, i una altra de cada tres viu en situació de precarietat. És impossible alliberar un país si no s'allibera la seva gent, amb el que treballar per la cohesió social és essencial per Òmnium”, va afirmar.

Tampoc va poder defugir preguntes sobre l’emergència en la que es troba la llengua. Antich va reconèixer que la situació era greu perquè “només un terç de catalans parlen el català habitualment”, però al mateix temps va recordar que als anys 60 i 70 del segle XX “el país va aconseguir incorporar a la construcció nacional tot el corrent migratori que venia de l’Estat espanyol, i ho va fer en una situació de dictadura on el català era prohibit i les sentències dels jutges podien ser de mort”. Llavors va citar Paco Candel i Josep Benet per afirmar que “la migració a Catalunya és històrica i estructural, la tenim contínua des dels darrers tres-cents anys, i el repte avui és continuar convertint aquests nous catalans en una fortalesa per al país seguint l’ideal d’un sol poble”. En aquest sentit va demanar al públic assistent que donés suport a les iniciatives i campanyes d’Òmnium adreçades a la inclusió “per fer participar tothom del país”.

L’acte es va cloure amb el lliurament d’insíginies commemoratives als socis i sòcies d’Òmnium del Baix Llobregat Centre que enguany fa 50 anys que són membres de l’entitat, i amb un concert musical de petit format a càrrec dels papiolencs KM2. Tot l’esdeveniment es va realitzar a la sala d’actes del Centre Excursionista Molins de Rei, i va acabar amb un aperitiu per a tothom.

Àngel Tarriño, fundador de la cervesera artesana Zulogaarden: “Hi ha més de 170 varietats de cervesa per acompanyar qualsevol àpat”

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 596, maig 2024, pàg. 8-10

 Àngel Tarriño Ruiz (Molins de Rei, 1979) és un dels fundadors de la cervesera artesana Zulogaarden i un dels promotors de la Trobada de Cervesers Artesans de Molins de Rei. Llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Demografia per la Universitat Autònoma de Barcelona, actualment treballa a la Fundació BCN Formació Professional.

Quines diferències hi ha entre la cervesa artesana i la industrial?

 La diferència més important es troba en el tipus d'ingredients i en el procés d’elaboració. En el procediment artesà els ingredients són més purs perquè no es fan servir ni extractes ni xarops. Alhora l’elaboració és més pausada, sense posar additius químics perquè el llevat treballi més ràpid. Finalment, no està pasteuritzada, no està filtrada, i és un producte viu, que un cop fet continua evolucionant. Tot plegat porta a que sigui un producte de major qualitat. 

És més saludable?

 La cervesa és una beguda alcohòlica i abusar-ne és dolent. Un cop dit això, sí que la cervesa artesana porta probiótics, minerals i vitamines que no s'han eliminat per guanyar una estabilitat i una uniformitat de producte que és el que busca la cervesa industrial. 

Com va començar el teu interès per l'elaboració de la cervesa artesana?

 Quan marxava a l’estranger de vacances veia que feien una cervesa que m'agradava molt i que aquí costava molt de trobar. Indagant vaig trobar informació de com fer-ne a casa i m'hi vaig posar juntament amb el meu company de pis de llavors, el Francisco Ortuño Serrano. Teníem la casa plena de trastos, sacs de malta, la nevera plena de llúpol, ... i anàvem fent cada setmana una recepta diferent. De mica en mica ens va agradar i vam veure que en teníem facilitat. Això va ser a principis de l’any 2000. Actualment a Zulogaarden soc jo sol. 

Per què li vau posar el nom de Zulogaarden?

 Perquè tot va començar a casa, en un pis llogat molt petit, i d’aquí ve el nom de “zulo”, que en basc significa forat. I “gaarden” ve del nom de la primera cervesa artesana que vaig tastar, que es deia Hoegaarden, i que és la que em va obrir els ulls a tot aquest món. El nom va començar a ser una conya que teníem el Francisco i jo, però quan vam decidir fer el salt a la comercialització el vam mantenir i vam veure que funcionava. 

I recordes el primer cop que la vau oferir al públic?

 Sí, a la Fira de la Candelera de l’any 2007. Vam exhaurir l’estoc sencer, si bé s’ha de dir que tampoc en teníem molt en aquell moment. Va tenir una bona acollida, sobretot entre el cercle més proper de gent que ens coneixia, familiars, amics, però també de gent de fora que venia a la Fira de la Candelera i la tastava i en comprava unes quantes ampolles.

Vau ser pioners?

 Vam ser dels primers, però tampoc es pot dir que fóssim pioners perquè abans de nosaltres ja hi havia gent fent cervesa artesana a Catalunya. Per exemple, en aquella Fira de la Candelera a part de nosaltres hi havia una altra parada de la cervesera Ninkasi. Ara, en canvi, a la plaça de la vila n’hi ha nou de parades de cervesa artesana per la Fira! 

L’escriptor Quim Monzó es va fixar amb vosaltres ...

 Sí, però va ser perquè li va fer gràcia el nom que li havíem posat a una de les nostres cerveses: “Sang de gossa”. Va ser en un BBF (Barcelona Beer Festival), la fira de cervesa més gran que hi ha a l’Estat i al sud d’Europa. El Quim Monzó, en aquella època, es fixava en els noms estranys de les cerveses i en veure la nostra es va fer una foto i la va compartir a les xarxes socials. Durant dos o tres anys seguits venia al Festival a buscar-ne. 

Continueu elaborant la “Sang de gossa”? 

 És el nostre producte estrella! És una cervesa tipus IPA (Indian Pale Ale) que segueix la recepta de les primeres IPAs que van sorgir a la banda de Califòrnia. Després aquest estil ha evolucionat molt però nosaltres ens hem mantingut en el primer graó. És una cervesa que te set graus d’alcohol, és força amarga, té una càrrega de malta-caramel que la fa una miqueta torrada, aromàtica, amb olor de cítrics, resina de pi, fruites tropicals ... És una cervesa potent. Aquest seria el seu tret definitori.

Per què li vau posar aquest nom tan pintoresc?

 Perquè seguíem aquesta línia de noms una miqueta “alternatius”. Li vam posar aquest nom perquè la cervesa té un color vermellós pel tipus de malta que porta. Però també en tenim moltes d’altres: la Negre Metall -que és una cervesa negra, forta i una mica fumada-, la Viernes 13 Doble IPA, la Arruganukas White IPA, la Norai Porter ...

Ara on tens el teu obrador de cervesa?

 Jo no tinc una fàbrica pròpia. La inversió que cal per muntar una fàbrica és molt gran i, com he dit abans, aquesta no és la meva activitat laboral principal. Soc cerveser com a activitat secundària mentre pugui aguantar i em compensi. Explico això perquè no em puc permetre tenir un estoc molt gran de cervesa, amb el que sempre tinc “Sang de gossa” i una altra varietat que va rotant. Una vegada sí que em vaig dedicar 100% a la cervesa però va ser només durant uns anys i en un altre país. [Vegeu: “Molinencs arreu del món: Àngel Tarriño Ruiz viu a Montreal”, El Llaç, número 499, abril 2014, p.8-9] 

I llavors on vas a fer-la?

 Actualment vaig a les instal·lacións de Clúster Craft Beer, les quals es troben a Lliçà d’Amunt. Aquest clúster, o grup de microcerveseres, va signar l’any 2018 un conveni amb l’Ajuntament d’aquesta població pel que disposa de la cessió i gestió directa de dues naus de 8.500 m2. L’objectiu és afavorir la consolidació del sector econòmic de la cervesa elaborada per petites empreses independents utilitzant tots les mateixes instal·lacions. 

De quina producció estem parlant? 

 Depèn molt de l’any, de la quantitat de fires que faci, ... però en general faig uns 4.000 o 5.000 litres de cervesa anuals. S’ha de dir que això no és molta quantitat. 

Com ha afectat la pandèmia el sector de la cervesa artesana?

 Els costos fixes d’una fàbrica s’han de mantenir encara que la tinguis tancada i moltes microcerveseres, que havien demanat préstecs per tenir el seu propi obrador, van haver de tancar. De fet, les que continuen encara estan tocades des de llavors i et diuen obertament que la quota de mercat encara no s’ha recuperat. 

S’han trobat restes arqueològiques de cervesa de 7.000 anys d’antiguitat en el jaciment de Can Sadurní, en el municipi de Begues. Com creus que devia ser aquesta cervesa neolítica?

 Una cosa molt diferent del que tenim ara. Segurament era un brou alcohòlic fruit de barrejar aigua amb pa. El llevat propi del pa i de l’ambient devia fermentar i produir un beuratge de baixa graduació alcohòlica. Potser hi afegien herbes aromàtiques, el que és clar és que no portava llúpol, perquè aquest és un ingredient modern. En el fons no deixava de ser un aliment fet amb el reciclatge de restes de menjar, a part de l’efecte euforitzant que els deuria produir. Arran d’aquesta troballa, l'Institut de la Cervesa Artesana (ICA), juntament amb el Col·lectiu per a la Investigació de la Prehistòria i l'Arqueologia del Garraf-Ordal (CIPAG) i l'Ajuntament de Begues, van crear una cervesa anomenada “Encantada, la cervesa neolítica de Begues”, que intenta recrear-la. És feta d’ordi, artemisa, farigola, mel, i no porta llúpol.

Zulogaarden vau impulsar la primera Trobada de Cervesers Artesans de Molins de Rei, oi?

 Sí, va ser una iniciativa nostra però de seguida vam sumar-hi diferents col·lectius i entitats que trobaven a faltar un esdeveniment de cervesa artesana a Molins de Rei. Especialment vull destacar la col·laboració de l’entitat Metal Defenders que ens ajuda molt amb tota la logística, ja que tenen molta experiència acumulada gràcies al festival anual de música metal que organitzen. També són ells els que s’encarreguen dels concerts que es fan a l’escenari de la TCAM. La primera trobada la vam fer l’any 2010 i va sorgir com a resposta a la negativa de no deixar-nos participar en el Firabirra, que llavors es feia a Molins de Rei, perquè deien que només hi podia haver cervesa industrial. Com que no ens hi deixaven vendre la nostra artesana vam haver d’organitzar un esdeveniment propi per poder-ho fer! Des de llavors, la TCAM ha evolucionat força i ha guanyat en embranzida i qualitat, especialment des de que l'Ajuntament ha apostat pel projecte, tant aquest equip de govern com l'anterior. Avui som la  tercera fira més veterana de Catalunya i pels cervesers que venen a oferir el seu producte es pot dir que estem siutats com una de les millors. La propera edició serà el 5 i 6 d’octubre del 2024, i serà la tretzena perquè durant la pandèmia no la vam poder fer. D’altra banda, també vull esmentar el tast específic de cervesa artesana que es porta a terme dins del programa d’activitats de la Fira de la Candelera, i el tast de cervesa artesana que cada any s’organitza al Mercat Municipal com a activitat.

Quins altres col·lectius relacionats amb la cervesa artesana hi ha a Molins de Rei?

 L’any 2020 es va crear una distribuïdora que es diu La Molinenca, la qual a la vegada també és productora i te cerveses pròpies. A més d’aquesta distribuïdora, avui també es pot trobar cervesa artesana a diferents establiments de la vila: Boca Orella al carrer Major, Pork's House al carrer Verdaguer, Retruc al carrer Doctor Barraquer, la xarcuteria Cal Manyet al passeig del Terraplè, la botiga Agrollavor al carrer Foment, la carnisseria J&J del carrer Verdaguer cantonada plaça de la vila, i el Frankfurt Chus també al carrer Verdaguer però cantonada avinguda 11 de setembre. La botiga Ametller Origen també he vist que en tenen alguna. El cas és que ja es comença a veure que n’hi ha una mica per tot arreu.

També has format part de l’organització d’un concurs internacional de cervesa artesana, oi?

 Sí, vaig formar part de les quatre primeres edicions del Barcelona Beer Challenge, si bé ara ja no hi soc. En aquest concurs hi participen cerveses artesanes de molts països i cada any se n’avaluen al voltant de 1.500 de diferents. Els jutges són persones qualificades, d’acord amb un programa internacional de certificació anomenat BJCP, i trien les tres millors de cada estil donant-los respectivament el premi d’or, plata i bronze. També es donen medalles a les cerveses que obtenen més punts, i finalment es dona un premi a la millor cervesera de l’any, a la millor cervesera novella, a la més innovadora, etc. El premi bàsicament és el reconeixement i el dret a lluir a l’etiqueta de les ampolles l’esment del guardó obtingut al concurs.  

A part dels ingredients, un dels elements més importants per l’elaboració de la cervesa és l’aigua. A Molins de Rei tenim bona aigua per fer cervesa?

 Es pot fer cervesa amb aigua de l’aixeta després de tractar-la per evaporar-ne el clor. Està clar que l’aigua clorada, en combinació amb el llevat, no funciona bé de cap manera. El clor és un bactericidi i el llevat no deixa de ser una bacteria! Moltes cerveseres fan bandera del manantial d’on treuen l’aigua però això nosaltres no ho podem fer perquè som a l’àrea metropolitana. De totes maneres, encara que l’aigua sigui de manantial, sovint també s’ha de tractar. Segons l’estil de cervesa que vulguis fer necessitaràs una aigua més tova, o més dura, o més àcida, amb un pH més elevat o menys elevat, etc. 

Quina cervesa artesana ens recomanaries per maridar tot un àpat?

 Per començar, hi ha més de 170 estils de cervesa diferents. Entre tantes sempre n’hi haurà alguna d’adequada per acompanyar un plat determinat, incloses les postres. Per exemple, les de l’estil “lager” funcionen molt bé amb peix, les cerveses negres amb tot el que tingui un caràcter mineral, perquè tenen un toc salat. Les cerveses belgues fortes i amb cos combinen molt bé amb carns o guissats. Les IPAs van molt bé per acompanyar el menjar mexicà, etc ...

Però als restaurants de la vila no t’ofereixen, juntament amb la carta de vins, una carta de cerveses per acompanyar els plats ...

 No, perquè aquí, tradicionalment, la cervesa que hi ha hagut és la rossa tipus Lager, poc intensa, i que s’acostuma a prendre com a refresc alcohòlic i no pas com un producte gastronòmic per ser gaudit a un nivell organolèptic (color, olor, aroma, tast, textura). És la cultura que tenim. A d’altres països aquest costum hi és i aquí també hi serà tard o d’hora. Que Damm continuï elaborant la cervesa Inèdit vol dir alguna cosa. Aquesta és una cervesa que va ser creada el 2008 per Ferran Adrià i l'equip de sommeliers d'el Bulli per acompanyar àpats. De fet, tot el sector cerveser industrial ha encetat una línia “craft” i s’ha posat a elaborar IPAs! O directament compren cerveseres artesanes. El grup Mahou-San Miguel, per exemple, ha comprat una cervesera artesana molt important d’Estats Units que es diu Founders, i ara aquesta cervesa és de la seva propietat amb el que es possible trobar-la en alguns supermercats.

Per acabar, pots explicar breument com s’elabora la cervesa?

 La cervesa s’elabora maltant ordi, això vol dir fer-lo germinar artificialment i després assecar-lo per aturar la germinació. Aquest malt d’ordi es posa en infusió, per extreure’n els sucres fermentables, i el resultat després es bull amb aigua, entre 60 i 90 minuts, juntament amb llúpol -element vegetal que dóna a la cervesa el toc amarg- i d’altres aromes. Un cop finalitzada l'ebullició es refreda el que serà la cervesa i se li afegeix el llevat. El llevat de cervesa és un fong unicel·lular que s'alimenta dels sucres que hem extret en la infusió del malt d'ordi i que en la digestió expulsa diòxid de carboni i alcohol.