Vicenç Cornelles, jurista: "Si el dret a la vivenda hagués estat previst a la Constitució com un dret fonamental, les vies de protecció serien molt millors que les actuals"


 El passat 29 de gener, la portada del diari especialitzat en economia “Cinco días”, deia que “l’hipoteca de l'habitatge continuarà obligant les famílies a estrenye's el cinturó l'any 2024”. Es preveu que, per pagar la hipoteca d’un pis, cada llar haurà de destinar íntegrament “el 40% dels seus ingressos”. En els darrers deu anys això no havia passat mai. Segons aquest diari econòmic, “el fort increment del preu de l'habitatge per sobre de la puja dels salaris està obligant les famílies a dedicar més de deu punts percentuals al que es recomana pel pagament de la hipoteca.” Els experts recomanen que les despeses en habitatge, no han de superar mai el 30% dels ingressos totals de la família.

 Per parlar d’habitatge avui hem convidat al programa Vicenç Cornelles, advocat assessor de l’Oficina Local d’Habitatge de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts. 



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista









Vicenç, tu que ja tens el teu propi bufet d’advocats, com ha anat que també treballis d'assessor de l'Oficina Local d'Habitatge de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts?

 Els ajuntaments, en relació a les seves oficines d'habitatge, a vegades externalitzen el servei de gestió, i va ser a través d'una cooperativa d'iniciativa social que es diu Ètic Hàbitat -la qual també presta aquest servei a ajuntaments com Esplugues de Llobregat o Sant Boi de Llobregat- que vaig saber que buscaven un advocat per fer aquest mateix servei a San Vicenç dels Horts. I com que és a prop de Molins de Rei, on visc jo, i el perfil que demanaven s'ajustava bastant al meu, doncs m'hi vaig presentar. Hi vaig dos cops a la setmana, amb el que m'ho puc combinar amb la feina del meu despatx.


Suposo que havies fet anteriorment feines relacionades amb l'habitatge?

 Òbviament, sí. Un dels requisits que demanava l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts és que l'advocat que prestés aquest servei tingués una experiència contrastada a nivell judicial, i sobretot en temes de desnonaments. És a dir, havia de ser un advocat que ja tingués experiència d'haver portat plets, i aquesta experiència jo la tinc, perquè de fet ja fa anys que exerceixo d'advocat i temes de desnonaments n'hem portat uns quants. 

 Sí que he de dir que l'experiència professional que he tingut fins ara normalment ha estat defensant la "propietat", per entendre'ns. És a dir, els temes que m'entraven eren clients que potser tenien un llogater que no els pagava el lloguer, o algú que se'ls havia instal·lat a casa ..., i llavors eren plets que, d'alguna manera, jo era a la part actora o reclamant. I en canvi, en aquesta feina a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, estic a l'altra banda i això m'està ajudant molt a entendre les dues parts. És a dir, a vegades hi ha un llogater que no paga i està incomplint el seu contracte, però també s'ha de veure per quin motiu no paga, moltes vegades és perquè no pot fer-ho! El problema és més complex del que sembla. No només es tracta d'anar a pledejar per exigir el compliment d'un contracte o d'uns drets, sinó que hi ha d'altres aspectes a tenir en compte.


Aquesta tasca d'assessorament en què consisteix i quants casos teniu a l'any? 

 En general hi ha un assessorament personalitzat quan algú busca possibles alternatives habitacionals, o necessita un lloguer social, o se li ha de facilitar algun tipus de suport. Però la majoria de vegades els usuaris acudeixen a nosaltres perquè ja tenen obert un procediment judicial. Llavors, procediments judicials que afectin l'habitatge n'hi ha de diversos tipus. Pot ser un judici verbal derivat d'un impagament d'una renda de lloguer, pot ser una execució hipotecària, pot ser un judici de drets reals de protecció de la propietat. Són procediments molt diferents i, òbviament, amb la seva complexitat, i l'Oficina d'Habitatge moltes vegades necessita saber en quin tipus de procediment estem, quina previsió hi ha de desnonament, etc. La meva feina, llavors, consisteix en parlar amb els jutjats, revisar la documentació judicial, i explicar a l'Oficina d'Habitatge quina és la situació processal de cada cas. Per tant, es podria dir que l'assessorament és doble, tant a la pròpia Oficina com als propis usuaris. 

 Sobre el nombre de casos que es porten a l'any jo no t'ho sabria dir exactament, perquè dins de la pròpia Oficina d'Habitatge hi ha expedients en els que jo no intervinc, però pel que he vist d'ençà que hi soc, ara dec tenir 40 casos actius, i afegint-hi els altres que hi ha jo crec que deuen ser un centenar de casos aproximadament.   


Aquest és un servei que depèn de la voluntat dels ajuntaments oferir-lo?

A veure, l'Administració pública està obligada a informar i a atendre el ciutadà, sobretot quan es troba en una situació de vulnerabilitat. Això sí que ho ha de fer. Però en el cas dels serveis que presten aquestes oficines municipals d'habitatge es va molt més enllà. Per exemple, algú que està de lloguer i de cop i volta el propietari li diu que no li renova el contracte, o que li vol pujar el lloguer per un preu que no pot assumir, doncs a través d'aquest servei d'assessorament la persona pot portar-nos el contracte, o la comunicació que li ha fet la propietat, i se li pot dir si el que li estan dient és correcte o no, i informar-lo de les vies que hi ha per resoldre la situació. Mai acabo fent d'advocat directament, però sí que faig una tasca d'informació i assessorament a un nivell bàsic.


Pots explicar breument quina és l’actual legislació que protegeix el dret a l’habitatge?

 A veure, hi ha diverses normes. La més recent és la "Llei 12/2023, de 24 de maig, pel dret a l'habitatge", que va entrar en vigor el 26 de maig del 2023. A través d'aquesta norma també es modifiquen articles d'altres lleis. El que passa és que -com moltes lleis actuals- és una declaració d'intencions on es diu: "Cal incrementar el parc públic de vivenda, cal limitar el preu del lloguer", i se li ordena a l'Administració que és posi una mica al dia ... De tot això encara estan pendents d'aprovar-se els reglaments que ho han de desenvolupar. 

 Però aquesta llei sí que estableix nous requisits per poder instar procediments judicials de desnonament. Ara, gràcies a aquesta llei, si un propietari vol instar un procediment de desnonament, per exemple, per un tema de lloguer, doncs ha d'acreditar al jutjat si és, o no és, un gran tenidor. També ha d'acreditar, o com a mínim manifestar, si fruit d'aquest desnonament es pot arribar a fer fora una persona d'un immoble que constitueix el seu habitatge, perquè si és així, llavors també té l'obligació de portar una seguit d'informes socials. Això aquesta norma ho ha establert de forma bastant clara.

 També aplica una limitació a l'increment del preu del lloguer per revisió de l'IPC. Encara que l'IPC pugi molt, es limita l'augment del lloguer a un 2%, i enguany a un 3%. Per això dic que aquesta és, potser, la llei més rellevant i la que ha tingut més efectes en el dret a l'habitatge ja que ha modificat la llei d'enjudiciament civil, la llei d'arrendaments urbans, i també com s'han de presentar les demandes.

 Curiosament, avui, per exemple, amb un usuari que ha rebut una demanda de desnonament, quan he revisat la demanda he vist que va entrar l'octubre del 2023 i no conté tots aquests informes esmentats abans que prescriu la nova llei. I penso: "Caram, amb la llei en vigor, el Jutjat no hauria ni d'haver acceptat aquesta demanda". I en aquest cas concret, he aconsellat a l'usuari que es busqui un advocat i que comencin "atacant" per aquí, pel dret d'admissió de la demanda, ja que amb la nova llei d'habitatge aquesta demanda no s'hauria hagut d'admetre mai a tràmit. A vegades hi ha la sensació que, moltes vegades, els operadors jurídics, siguem advocats o jutges, no som prou conscients de les noves lleis que s'aproven.


Durant la crisi de 2008-2014, quan moltes famílies no van poder pagar les seves hipoteques, es van iniciar molts processos de desnonament. Això va provocar que els bancs incrementessin molt el seu estoc d’habitatges buits, que aquests es desvaloritzessin i que fons d’inversió aprofitessin per comprar-los a preus barats per revendre o llogar. Aquests fons d’inversió, la majoria nord-americans, tenen noms que als oients els deuen sonar: Blackstone, Cerberus, Goldman Sachs ... I jo volia preguntar-te: Aquests fons també compren habitatges als bancs amb persones que hi viuen i que en són els propietaris si bé encara no han acabat de pagar la hipoteca? 

 Tècnicament, si tu estàs pagant una hipoteca, el teu banc no pot vendre el pis, el pis és teu. El que pot fer el banc és cedir el préstec hipotecari a un fons d'inversió, que és diferent. Tu segueixes sent el propietari de la vivenda, però el que passa és que el préstec es cedeix a un tercer. Això ho fan els bancs quan veuen que una determinada operació hipotecària no els és favorable econòmicament, o quan preveuen que hi pot haver "problemes" ... Normalment, als contractes d'hipoteca, sol haver-hi sempre una clàusula que autoritza el banc a cedir el préstec, amb el que, si un dia reps una notificació del teu banc dient-te que a partir d'ara la hipoteca l'hauràs de pagar al senyor X, no hi pots fer res. En segons quins casos, la persona que paga la hipoteca té la possibilitat de cancel·lar-la pagant el mateix import que el comprador del deute li ha pagat al banc, però passa molt poques vegades.


Quina és la diferència, per un hipotecat, de passar de dependre i tractar amb un banc, a passar a dependre i tractar amb un fons d’inversió?

 Des d'un punt de vista legal, en principi, cap. Perquè el que fa el fons d'inversió -o el qui compra el préstec al banc- és que se subroga amb el mateix contracte de préstec hipotecari. A efectes d'obligacions teves de pagament tot continua igual, el que sí que passa és que pot haver-hi una diferència de tracte important si, per exemple, arribés un dia que consideres que no pots arribar a pagar, o vols renegociar la hipoteca. Sempre serà molt més fàcil negociar amb el banc que negociar amb un fons d'inversió. A un fons d'inversió, si li fas un plantejament de que no pots pagar i demanes algun tipus de pròrroga, o alguna rebaixa de la quota, probablement et dirà que no, i et veuràs abocat a perdre l'habitatge, i ell se'l quedarà. 

 Un fons d'inversió no deixa de ser una empresa amb molta liquiditat, que no se sap ben bé qui hi ha a darrera, i que es dedica a comprar grans estocs de vivenda a preus baixos per especular. Busquen la rendibilitat màxima, ràpida i absoluta. D'altra banda, una altra diferència amb els bancs és que no tenen oficines en els pobles i es complicat trobar la persona de contacte per poder-hi parlar.  


Vicenç, una cosa que també sentim molt a dir és el fenòmen dels "treballadors pobres". Persones que, tot i treballar, no tenen prou ingressos per fer front a les despeses bàsiques de la vida diària.

 Ara ens trobem en una situació que els salaris no pugen, però els preus de l'habitatge sí, i llavors hi ha famílies que -per l'augment dels tipus d'interès- no poden assumir la quota de la hipoteca. Aquestes famílies, quan acudeixen a les oficines municipals d'habitatge, resulta que, pels ingressos que tenen, tenen molt limitat poder accedir a ajudes socials. I això és un fenòmen que abans pràcticament no existia i ara ens hi comencem a trobar, efectivament. 


M'imagino que ets en una mena de mirador privilegiat de la nostra societat, on potser al matí tens un cas que tots aquí trobaríem frívol i una fotesa, i a la tarda tens al davant algú amb criatures que, per exemple, és a punt de quedar-se sense llar.

 Sí que algun dia m'he trobat amb contrastos importants. A l'Oficina municipal et trobes temes complicats de desnonaments amb famílies que pràcticament no tenen res, i al cap d'unes hores potser estàs amb un client que té una problemàtica totalment diferent i que et planteja uns problemes que penses: "Entenc el què em dius, però comparat amb el que acabo de veure ...". Però així és la vida.


La següent pregunta és sobre com t'afecten aquestes situacions a nivell humà, tenint en compte que els juristes, en principi, heu d'estar molt convençuts que hi ha d'haver una equitat i una justícia a la nostra societat. 

 A nivell humà, doncs, hi penses ... però al final és feina, i per un tipus de client, o d'assessorament, lluitaràs d'una manera, i per un altre ho faràs d'una altra. També crec que són importants els anys d'experiència. Jo ja fa 27 anys que estic col·legiat, i ja estic una mica acostumat a veure situacions complexes. Però, certament, hi penses, hi penses ...


Tu vius a Molins de Rei, ara estàs assessorant a Sant Vicenç dels Horts, i deus tenir casos també per tot arreu ... Has constatat alguna diferència a nivell del dret a l'accés a l'habitatge entre els diferents llocs?

 A veure, no t'ho sabria dir del cert, però el problema que hi ha a Sant Vicenç dels Horts -que crec que a Molins de Rei no hi és, o no està tan accentuat- és la manca de parc públic d'habitatge. És a dir, allà ens trobem que hi ha gent que desnonen, i és complicat trobar-los una alternativa habitacional perquè a nivell d'Ajuntament no tenen pisos públics, i no poden oferir lloguers socials. I aquest problema, a Molins de Rei, pel que tinc entès, no hi és, o com a mínim hi ha més parc públic d'habitatge.


On podem acudir, si tenim un conflicte sobre habitatge?

 Tothom ha de saber que, davant l'hipotètic risc de perdre l'habitatge -sigui perquè una persona veu que no podrà fer front al lloguer o a la hipoteca, o sigui perquè el lloguer s'acaba i el propietari, per renovar-lo, demana una pujada inassumible- pot acudir a l'oficina d'habitatge del seu ajuntament i demanar informació. És un servei públic que molta gent no sap que existeix i val la pena començar per aquí. 

 I sobretot que no deixin passar el temps. Per exemple, dins del perfil de gent que a vegades assessorem, ens trobem  persones preocupades perquè veuen que potser el mes que ve no podran pagar la quota, o d'altres que potser fa dos anys que no paguen i et venen a l'Oficina quan ja han rebut el paper del Jutjat que els diu que d'aquí una setmana han de deixar la casa. I penses: "Per què no t'has bellugat abans?!". Per tant, el meu consell, és que, quan algú ja prevegi que se li poden complicar les coses, doncs que corri a l'oficina d'habitatge corresponent i s'informi.


 Anem a obrir el focus i a posar una mica de context a aquesta conversa sobre el dret a l’habitatge. A principis de desembre, el setmanari El Temps va publicar una entrevista a Albert Noguera, professor de dret constitucional i director de la Càtedra d’Habitatge i Dret a la Ciutat de la Universitat de València. Si et sembla, Vicenç, en llegeixo un fragment i després el comentem:


 “A la Constitució espanyola l’habitatge no és un dret fonamental, sinó un principi rector de les polítiques socials i econòmiques. Per contra, la propietat privada sí que és un dret fonamental. Si l’habitatge fos reconegut com un dret fonamental ajudaria molt en dos sentits. Per una banda, generaria obligacions al poder executiu, legislatiu i judicial, als quals ja no només se’ls exigiria que s’abstinguessin de vulnerar al dret, sinó que estarien obligats per deure constitucional a intervenir-hi i garantir-ne la protecció. 

 I, per altra banda, dotaria els ciutadans d’instruments jurisdiccionals molt més eficaços que els actuals per a poder justiciabilitzar el dret davant els tribunals, podent acudir fins i tot davant el mateix TC per via del principal recurs de protecció de drets fonamentals que existeix, que és el recurs d’empara. [...] 

 La Constitució espanyola s’inclou dins la tradició liberal, on els drets de llibertat tenen primacia sobre els drets d’igualtat, de manera que, mentre es reconeix fonamentalitat als drets civils i polítics, no se la reconeix als drets socials. [...] 

 Per tot això, fins ara s’ha tractat de donar resposta al problema de l’habitatge a Espanya des d’una lògica de solucions focalitzades, és a dir s’aborden les dificultats d’accés a l’habitatge com un problema individualitzat, sense entendre que aquest és un problema d’ordenació econòmica general. Llavors les solucions se centren en les característiques personals d’atur, pobresa, addiccions, violència masclista, sensellarisme, etc., en què es troben determinades persones, cosa que els impedeix accedir o mantenir-se en l’habitatge. Com que les polítiques públiques estan focalitzades en aquests grups, la resta de la població ha de cobrir la necessitat d’habitatge a través del mercat. [...] 

 A parer meu, l’enfocament adequat seria assumir que el problema per accedir a un habitatge afecta cada vegada més gent. Per tant, la solució ha de ser estructural i universal, i no només focalitzada. I això implica adoptar tres mesures que haurien d’estar interrelacionades entre elles: La primera seria augmentar enormement el parc públic d’habitatge per garantir lloguer assequible, per arribar, com a mínim, a les xifres europees. Es calcula que, a Espanya només el 2% del parc d’habitatge és públic. En països com Holanda el percentatge és del 30% ! La segona mesura seria la regulació del lloguer, no només per a zones tensionades sinó a tot arreu. I la tercera mesura seria l’aprovació d’una renda bàsica universal, una mesura que, per evitar que pogués suposar una inflació dels costos de l’habitatge i el lloguer, hauria d’anar de bracet de les dues anteriors.”



Vicenç, el teu torn ...

 És cert, molta gent es pensa que el dret a l'habitatge és un dret fonamental però la Constitució "que nos dimos entre todos" no ho diu això. Si el dret a la vivenda hagués estat previst a la Constitució com un dret fonamental, les vies de protecció serien molt millors que les actuals. 

 D'alguna manera, no hem d'oblidar que som en un sistema capitalista i que hi ha un dret "fonamental" que és el dret a la propietat privada i el lliure mercat, i això topa amb el dret a gaudir d'un habitatge digne, que és a l'article 47 de la Constitució, però que no és un dret fonamental, és un principi rector. El grau de protecció és diferent i això fa, com bé diu el professor, que no puguis anar a demanar empara al Tribunal Constitucional. A vegades sí que es demana empara al TC però per una via indirecta, que és a través de l'article 24 de la Constitució, el qual estableix el dret fonamental a una tutela judicial efectiva. Això vol dir que si en la tramitació del procediment judicial se't vulnera algun dret o alguna norma tens dret a l'empara del TC. 


Suposo que aquí el dret a l'habitatge juga en desavantatge perquè, com tu has dit, som en un sistema capitalista i la vivenda és un bé de consum, oi?

 Sí, sí, exacte. Els béns mobles i els béns immobles. I l'habitatge és un "bé" immoble que pot ser objecte de contracte per vendre, per cedir, ... i aquesta concepció prima sobre el dret a l'habitatge. I no hi ha una solució màgica. De totes maneres, com bé apunta el professor, aquí crec que el problema és una manca absoluta de parc de vivenda pública. I això sí que és una qüestió de voluntat política, perquè, al final, és l'Estat el qui decideix en què es vol gastar els "quartos". Si en lloc de gastar-te'ls amb segons què fas la despesa en vivenda pública, doncs probablement aquest dret a gaudir d'un habitatge digne estaria molt més protegit.




[ Programa Obrint Camins del 7-2-2024 ]



Josep Ramis, director del Centre de Formació d'Adults de Molins de Rei: "El sistema educatiu no estava pensat per les mancances que ha hagut d'entomar"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 592, gener 2024, pàg. 12-14


 Josep Ramis Llaneras (Campos, 1982) viu a Molins de Rei des de l’any 2006. Llicenciat en Traducció i Interpretació i Doctor en Traducció i Ciències del Llenguatge, ha estat professor a la Universitat Pompeu Fabra, a la Universitat de Barcelona, i a diversos instituts d’ensenyament secundari. Des del 2016 treballa al Centre de Formació d’Adults “Rafael Farré” de Molins de Rei,  i des de l’any 2021 n’és el director. Actualment el Josep compagina aquesta feina amb la de professor associat a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. 

 El Centre de Formació d’Adults “Rafael Farré” és l’hereu de l’antiga Aula de Formació d’Adults, creada l’any 1974 dins del marc d’una campanya d’alfabetització, i actualment es troba a l’edifici de l’antiga Escola Ferran Agulló, al carrer Canal de la Infanta. El 4 de novembre d’aquest any 2024 celebrarà el 50è aniversari de la seva creació. 







Quins són els objectius del Centre de Formació d'Adults Rafael Ferrer?

 El principal és que tothom qui vulgui estudiar tingui l'oportunitat de fer-ho fins allà on l'oferta formativa de la Generalitat ens permet. Actualment som una plantilla de set professors per 440 alumnes, els quals tenen diversos perfils perquè els estudis que oferim també són diversos.


Quins són els perfils d’aquests estudiants?

  Hi ha un grup d’alumnes que venen per adquirir el que anomenem “formació instrumental”. Es tracta de persones que no van tenir l’oportunitat d'escolaritzar-se, o que es van escolaritzar molt poc, i tenen moltes mancances de base. El que intentem és resoldre’ls aquestes mancances, primera perquè puguin desenvolupar-se en normalitat a la societat, i segona perquè si després volen estudiar tinguin destreses per poder-ho fer. Aquí hi hem d’incloure tota la part de població nouvinguda, que està interessada sobretot en aprendre el castellà, que és l’únic idioma que l’Estat obliga a saber si volen obtenir la nacionalitat o qualsevol altre document oficial. 

 Després tenim un altre grup d’alumnes que estudien per obtenir el títol de Graduat en Educació Secundària per a majors de divuit anys (GES). A part, al Centre també formem persones que volen fer les proves d’accés per anar a fer formació professional de grau superior, o les proves d'accés a la universitat per a majors de 25 o 45 anys, i també tenim molts alumnes que venen a fer cursos d’informàtica -tècnicament anomenats “Competències en Tecnologies de la Informació i la Comunicació”. D’aquests cursos n’hi ha de diferents nivells, i l’alumne en acabar obté un certificat d’equivalència ACTIC, que significa “Acreditació de Competències en Tecnologies de la Informació i la Comunicació”. Aquesta titulació interessa molt a persones que treballen a l'Administració o que hi volen treballar. 

 A un nivell inferior, també ara acabem d’obrir una aula capacitació digital, gràcies a fons europeus, per ajudar les persones grans a fer gestions amb el mòbil i adquirir competències tecnològiques bàsiques. Per acabar, oferim cursos d’anglès. Val a dir que aquest és l’estudi més nombrós que tenim ara mateix i el que ha crescut més en els darrers anys. 


Els que estudien per obtenir el títol de Graduat en Educació Secundària deuen ser gent molt jove …

 Abans sí que ho eren, perquè si l’institut veia que no hi tenien cabuda -o ells mateixos ja no s’hi veien- ens els enviaven directament cap aquí amb setze o disset anys. Això ha canviat perquè el Departament d’Educació ha creat moltes mesures perquè puguin obtenir almenys un certificat bàsic dins l’institut, o fer unes proves d'accés per anar a una formació professional bàsica. Per tant, aquest perfil d’alumnes tan joves ens ha disminuït, i es barreja amb un altre perfil de joves de 20 a 30 anys, que tampoc se’n van sortir a l’institut, i que després de passar pel món laboral i veure el pa que s’hi dona ara intenten posar remei a allò que no van fer en el seu moment. 

 Finalment hi ha un tercer perfil de persones d’entre 40 i 60 anys que volen obtenir el Graduat en educació secundària perquè volen canviar de feina, o senzillament perquè volen aprendre i treure’s l’espineta clavada de no haver acabat l’ESO. La majoria venen per voluntat pròpia -el nostre centre no té la “O” d’obligatori-, vull dir que la primera cosa que han de voler aquests alumnes és aprendre. Si hi ha algú que ve obligat pels pares, per exemple, i no té voluntat, evidentment no se’n sortirà. 







L’ensenyament secundari actualment és a primera plana informativa arran de la publicació del darrer informe PISA 2022. Tu que has treballat a diversos instituts quina és la teva opinió personal?

 Penso que hi ha coses que no van bé però també penso que no calia un informe PISA per saber-ho. Per exemple, jo a les meves classes ja veig com les coses evolucionen i que hi ha mancances. El problema és que tanta gent s’hagi posat a opinar que tot és un desastre, un desori i que tot es fa malament, perquè això tampoc no és així. 

 Els problemes de l'educació són multifactorials i, en part, són un reflex de la nostra societat. És a dir, l’escola no estava pensada per assumir determinades mancances i s’ha trobat que les ha hagut d’entomar com ha pogut. Això no vol dir que no siguem autocrítics i que no hi hagi coses que podem fer millor, però ens trobem també que, ja sigui des de les famílies, o des de les altes esferes de l’Administració, se'ns deleguen tot de coses que no era la feina per la qual estava pensada l’escola. Com a famílies hem abandonat coses -o potser no hi hem estat prou a sobre- i hem dit: “l’escola ja ho farà”. I si l’escola ho ha de fer … primera que és més difícil que fer-ho a casa, i segona, que tot el temps que dediques a aquestes coses és temps que has de treure de les classes.  


Et refereixes a hàbits de comportament com ara fer silenci mentre el professor parla, per exemple? 

 Sí, em refereixo a normes de respecte bàsic, de tenir un mínim de comportament en societat. Aquestes coses s’han d’aprendre en família. Si des de casa no venen amb uns mínims, quan s’ajunten vint adolescents a l’aula els problemes es multipliquen i es creen unes dinàmiques … que tu ja ho intentes ja … I això també ho veig a la universitat.


Quines conseqüències pot tenir per a la nostra societat que en un futur un gruix important de la població no entengui el que llegeix?

 La comprensió lectora, l’expressió escrita i l’oral són la base de gairebé tot i, per descomptat, de l’ensenyament. I com a societat això em preocupa. Si tu no entens el que t'estan dient i el que t'estan explicant, ets fàcilment enganyable, i per tant, com que et poden enganyar, també et poden manipular i fer-te caure en prejudicis o combregar amb rodes de molí. El resultat final són persones sense criteri ni esperit crític. 


Potser els joves que han nascut en la societat digital ja no aprenen tant a través de lectures de llibres. Què en penses?

 A mi no m'agrada parlar de generacions, i això que dius ho desmitificaria bastant. Quan nosaltres anàvem a l'escola també hi havia gent que tenia molts problemes de comprensió lectora i d'expressió i no es feien tants escarafalls. Sempre hi ha hagut diferents nivells dins d’una aula, i tots coneixem i hem tingut companys que no se’n sortien i que continuen sense sortir-se’n. No caiguem en la trampa del discurs del que “tot el que es feia abans era millor”. 

 Per mi aquestes generacions noves han crescut de manera diferent i són més polivalents, tenen moltes habilitats, poden fer moltes coses alhora -i en aquest sentit són més mal·leables-, però el que els costa és aprofundir. Han tingut més dispersió de mitjans i els falta entrenament per aprofundir en els temes, es queden molt a la superfície de les coses. I la lectura sí que està demostrat que és un gran instrument que permet aprofundir i reflexionar.


Fa poc, Joan Guàrdia, rector de la Universitat de Barcelona, afirmava que “no podem vendre la pel·lícula que les coses s'obtenen sense esforç”, i afegia que la universitat “no és fàcil ni còmoda: requereix un compromís i també aprendre a gestionar el fracàs.” 

 El problema de fons és que vivim en un sistema on el que compta és tenir èxit i donar la sensació que tot va bé. En general, com a societat, ens costa molt dir que les coses no van prou bé, o que ens hi hem d'esforçar més, o que no arribem als mínims. Per exemple, jo com a director de Centre he de fer unes feines i redactar documentació per al Departament d’Educació. Si la resposta que rebo des de dalt és que tot és “satisfactori”, i ningú no em diu que corregeixi res, o no em diu que m’hi he d’esforçar més, dedicar-hi més temps o plantejar les coses d’una altra manera, sempre continuaré fent-ho igual. A un nivell semblant passa amb els alumnes. Si l’alumne no té clar que no se’n surt, cada vegada el problema serà més gran i serà més difícil posar-hi remei. I això també passa a casa, si tu a nivell familiar veus una mancança l’has de solucionar. Evidentment, si ets d’una família amb recursos, això serà més fàcil …  


Segons la teoria de la piràmide de Maslow, si una persona no té les mínimes necessitats cobertes és molt difícil que pugui estudiar, aprendre, trobar un sentit a la vida i autorealitzar-se. Els resultats de l’informe PISA són la conseqüència de la precarietat en la que viuen moltes famílies?

 És que és això. Els alumnes que tenim al Centre, que estudien per obtenir el graduat en educació secundària, tots tenen una història al darrera! Siguin problemes econòmics, familiars, adolescències difícils, etc. Això no ho justifica però sí que ho explica. 


Un segment important de joves no estudien ni treballen, són els anomenats pejorativament “ninis”, i que abans, als anys 80, se’ls anomenava “passotes”. L’has detectat aquest fenòmen?

 Sí, també en tenim. Quan es va fer l'educació obligatòria fins als 16 anys –que a mi em sembla una bona mesura- es va posar tothom en un mateix sac sis hores seguides entre les quatre parets d’un institut. I és clar, n’hi ha que s’hi troben més o menys bé, d’altres que s’hi acaben adaptant, però la pregunta és: Quina alternativa tenim per als joves que –pel motiu que sigui- no s’hi adapten? Fins que no arriben als setze anys –quan acaba l’ensenyament secundari obligatori- les alternatives que tenim són molt poques. I d’això el sistema se’n ressent. Però per una altra banda, com a societat, qui està disposat a deixar persones fora d’una mínima educació? No crec que trobem gaire gent disposada a permetre que, perquè alguns avancin molt, en deixem uns altres sense uns estudis mínims. És complicat. A la balança s’hi ha de posar tot.


Però de fet, estudiar és molt dur i no crec que “agradi” a ningú. Si no hi ha una família al darrera que empenyi perquè el jove estudiï i continuï a l’Institut, també deu ser molt difícil, no?

 L’acompanyament de la família és fonamental, però de vegades no n’hi ha prou, no ens enganyem. És a dir, si la persona que ha d’estudiar no té un mínim interès en fer-ho, per molta família que hi hagi al darrera serà molt difícil que ho faci. La família t’ajuda i et posa les condicions perquè te’n puguis sortir, però no n’hi ha prou si el jove no fa el “clic” i s’hi posa. I també passa que, com a famílies i com a docents, tenim una argumentació molt adulta i els diem: “Has de pensar el dia de demà”, i aquest tipus d’arguments no funcionen amb un infant de catorze o quinze anys. Un jove, a aquesta edat, viu al dia i el que vol és divertir-se, estar amb els amics ... Com he dit a l’inici, sempre serà més fàcil si a la família hi ha uns valors i uns interessos que canalitzin el jove cap elements positius i profitosos pel seu desenvolupament.  


En aquest batibull de reaccions també s’ha dit que l’informe PISA és incomplet perquè només té en compte les matemàtiques, la llengua i l’escriptura, competències bàsiques per a l’accés al món del treball, que és el que en realitat l’interessa a l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE ), la institució que fa aquests informes. 

 I trobo que tenen part de raó. Saber qui hi ha al darrere de les coses també et diu coses. 







Recentment voluntaris d’Òmnium Cultural de Molins de Rei ofereixen sessions de conversa en català al CFA Rafael Farré. Pots explicar-ho una mica?

 Hi ha un projecte d’Òmnium Cultural, que es diu Vincles, que intenta a través de la conversa informal integrar persones nouvingudes que volen aprendre la llengua catalana. El català és la llengua vehicular del Centre però la realitat és que, com he dit abans, la llengua que exigeix l’Estat als estrangers és el castellà, i és el que ells venen a buscar. Amb el projecte Vincles els fem veure que també hi ha una altra llengua, i que si de veritat volen integrar-se la necessitaran. I així, amb aquest tastet de català, potser aconseguim a la llarga que s’apuntin a un curs oficial de català, ja sigui amb nosaltres, ja sigui amb en el Centre de Normalització Lingüística. També recomanem que vagin a aquests grups de conversa alumnes del Graduat de Secundària que veiem que tenen mancances amb la llengua, per practicar la part oral, i que així també els sigui més fàcil seguir els seus estudis. 


També participareu a la tercera edició del Sambori de Molins de Rei a la primavera. Una mostra on els estudiants de primària i secundària de tota la vila poden presentar qualsevol creació, enregistrada en format vídeo i amb una extensió màxima de quinze minuts.

 Sí, nosaltres hem integrat el projecte Sambori com a part de la feina lectiva perquè pretenem que els estudiants es connectin a les coses que es fan a la vila. Trobo que molts d’ells estan desconnectats d’on viuen, fins i tot, de vegades, tinc la sensació que hi ha gent que tant podria ser aquí com a l’altra punta del món, i faria la mateixa vida.


I aquest any 2024 teniu la celebració del 50è aniversari …

 Sí, i també l’hem integrat en la lectiva feina del dia a dia. Els estudiants del Graduat de Secundària ajudaran a organitzar una exposició, faran un seguit d’entrevistes a exestudiants i personatges que han estat vinculats al Centre … Serà una manera que se sentin partícips de l’aniversari, i al mateix temps que coneguin altres persones com ells, que en una altra època també van tenir problemes, van passar per aquí i se’n van sortir. Ja et puc anunciar que l’exposició es farà entre el mes de maig i juny a la Federació Obrera, i que el dia 23 de maig, al matí, Molins de Rei serà la seu de la trobada anual de Centres de Formació d’Adults del Baix Llobregat. Aquell mateix dia, a la tarda, farem una festa de celebració on hi estan convidats tots els alumnes i professors que al llarg d’aquests cinquanta anys han passat pel CFA Rafael Farré.











Sònia Carrión: "La filosofia del comprar més per menys ens està portant al col·lapse"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 591, desembre 2023, pàg. 10-12



 Sònia Carrión Rabasco treballa a l’Agència Catalana del Consum de la Generalitat de Catalunya. Advocada especialista en protecció de dades, viu a Molins de Rei des de fa setze anys i entre el 2013 i el 2016 va regentar al carrer Major la botiga “Petits Ideals” de roba infantil i puericultura. Aprofitem aquesta doble vessant seva per conèixer el món del consum vist des de l’administració i a la vegada des de la seva experiència com a emprenedora a la vila. 







Per què et vas especialitzar en la protecció de dades?

 Dels estudis que vaig triar en primera opció a la selectivitat no vaig entrar als que volia però sí que vaig obtenir plaça a la Facultat de Dret. Tanmateix, quan vaig acabar la carrera l’any 1998, vaig estar de becària en un bufet d’advocats i allà vaig adonar-me que allò no estava fet per a mi. Llavors vaig entrar a treballar a l'empresa del meu pare i del meu germà, que era una d'aquelles empreses tecnològiques que en aquella època dissenyaven pagines web. Allà vaig entrar en contacte amb el món de les bases de dades i em va fascinar el món de les llavors anomenades “noves tecnologies”. A l'empresa del meu pare era responsable de projectes, coordinava els equips de treball de dissenyadors gràfics, programadors informàtics, etc, fins que lliuràvem el producte al client. Quan aquesta empresa va tancar vaig buscar una feina que casés els meus estudis de dret amb el món de la informàtica i vaig treballar en un despatx d’advocats especialitzat en dret informàtic i protecció de dades. Heu de pensar que en aquella època començava tot el boom de les compres en línia per internet! 


Per què et va fascinar tot aquest món?

 Tot el comerç electrònic i tots els tràmits administratius realitzats per internet topen amb el dret a la protecció de dades, que a la vegada emana d’un dret fonamental recollit a la Constitució espanyola que és el dret a la intimitat. En totes les gestions que actualment fem amb el mòbil es fan servir dades personals! 


Quina és la missió de l'Agència Catalana del Consum?

 L’Agència Catalana del Consum és el garant de que les relacions de consum siguin equitatives, perquè per una banda s'ha de protegir la persona consumidora, i per l’altra s'ha de garantir la disciplina del mercat, és a dir, que entre les empreses que presten un mateix servei es respecti la legalitat i no hi hagi abusos. L'Agència té les oficines centrals a Barcelona, però després tenim serveis territorials a Tarragona, Terres de l'Ebre, Girona i Lleida. 


I en quins departaments esteu dividits?

 Hi ha el servei d'informació, que atén totes les consultes sobre consum que ens fan tant empreses com persones consumidores; el servei de mediació i arbitratge, el qual intenta, quan hi ha reclamacions, que s’arribi a un acord extrajudicial entre l'empresa i la persona consumidora, i en cas de que no es pugui arribar a un acord, si les dues parts ho volen, fer un arbitratge; l'àrea d'inspecció, que quan hi ha denúncies adreça inspectors al lloc dels fets per corroborar-los i si s’escau sancionar; l’àrea de normativa, dedicada a resoldre les consultes d’empreses sobre les obligacions legals que han de tenir en compte a l’hora d’establir el seu negoci; i finalment l’àrea de formació, anomenada Escola del Consum de Catalunya, adreçada a les escoles per ensenyar els infants a ser futurs consumidors responsables. 


Aquestes inspeccions que has esmentat a quin tipus d’establiments estan dirigides?

 A tot tipus d'empreses. Poden ser de petit comerç, però tambe empreses de telecomunicacions, de serveis bàsics –aigua, llum, gas-, de transport, ... fins i tot es pot inspeccionar un organisme públic si presta un producte o servei de pagament. I les inspeccions no sempre són a instància d'una denúncia, de vegades és la mateixa Agència que fa campanyes d'inspecció concretes, per exemple, en temes d'etiquetatge d’aliments de productes frescos, o a les entitats financeres per detectar clàusules abusives, o per vetllar per al compliment de l’obligació de lloguer social a famílies en risc d’exclusió residencial. 


Quins són els sectors econòmics en els que hi ha més reclamacions?

 En general acostumen a ser les companyies aèries, seguides de les elèctriques, les de telecomunicacions i les entitats bancàries.

 

A la gent li costa reclamar?

 Sí, perquè desconeix que aquest servei de mediació i arbitratge que ofereix l'Agència Catalana del Consum és de franc i no té cap cost. També passa sovint que, quan el conflicte és amb una gran empresa, la gent té tendència d’entrada a donar-ho per perdut, i és una llàstima perquè en un percentatge força elevat aconseguim resoldre els problemes.


Quina relació teniu amb les associacions de consumidors?

 Les organitzacions en defensa de les persones consumidores, quan reben moltes queixes dels seus associats o detecten moltes reclamacions en un sentit determinat, denuncien els fets a la nostra Agència perquè hi actuem. Aquestes organitzacions estan registrades per fer aquesta tasca de defensa dels consumidors i han de complir un seguit de requisits legals. A tots ens sonen les més generalistes com ara l’OCU (Organització de consumidors i usuaris) o FACUA (Federació d’associacions de consumidors i usuaris), però també n’hi ha de sectorials, com ara l’Associació d'Impositors de bancs i caixes d'estalvi de Catalunya (AICEC), o la Coordinadora d'Usuaris de la Sanitat. Totes aquestes associacions tenen un tracte més directe amb la nostra Agència, perquè en el fons els seus objectius són els mateixos que els nostres, la defensa dels drets de les persones consumidores.


En els anuncis de loteries es demana que es jugui responsablement perquè se sap que la ludopatia és una adicció perillosa. Existeix l’adicció a les compres?

 I tant, clínicament s’anomena “oniomania” i es diagnostica quan una persona sent la necessitat de comprar de forma compulsiva o per sobre de les seves possibilitats econòmiques i no pot fer res per evitar-ho, tot i saber que allò que compra no ho necessita o que el pot portar a la ruïna. No tenim una àrea dedicada a aquest trastorn addictiu del comportament, però sí que fomentem el consum responsable. Per exemple, el mes de novembre es va fer el “Black Friday” -una jornada de rebaixes basada en una tradició nord-americana-, i des de l’Agència vam fer una campanya titulada: “Aquest black Friday consum amb cap”, per conscienciar sobre l’aplicació del sentit crític envers la publicitat i fer un consum responsable i reflexiu. Avui en dia, amb la immediatesa amb la que ho volem tot, i els actuals telèfons mòbils, que són com petits ordinadors i hi tenim les targes de crèdit i debit configurades, comprar és més fàcil que mai! 


Què s’hi pot fer?

 Doncs comprar de forma conscient. Quan detectem l’impuls de comprar, cal aturar-se i preguntar-se: “Això ho necessito?” I si ho necessito: “Ho compro per internet o als comerços de la vila?”. Perquè és molt còmode comprar-ho tot per comerç electrònic i que una persona et truqui a la porta i et lliuri un paquet, però ens hem aturat a pensar en la  precarietal laboral que hi ha al darrera? O amb l’augment del trànsit de furgonetes repartidores i mal aparcades, amb el que tot això implica de més contaminació i més accidents viaris?


Al carrer Major, mirant cap a les escales de "la barraqueta", es conserven a la paret esquerra les rajoles d'un anunci de neveres de mitjans del segle XX. El lema de l'anunci és "vivirá mejor y será feliz con Kelvinator, el frigorífico americano". Associar la felicitat al fet de tenir un producte és el que fa que moltes vegades comprem coses que no necessitem?

 El consum és pura emoció. I es desencadena en el cervell. La dopamina que  genera quan compres fa que et trobis fantàsticament bé! Si no fos així no es vendria res. La publicitat ho sap i per això relaciona consum amb satisfacció i felicitat. Tots els anuncis van adreçats a això. Els publicistes saben que la decisió de comprar en realitat no la prenem conscientment. 


Però, a partir d’una determinada edat, en la maduresa, quan has rebut més d'una patacada a la vida, ja veus que la felicitat no depèn del tenir.

 Però hi continuem caient de quatre potes. I això que ja ho experimentem de petits en els anuncis nadalencs de joguines! Recorda quan érem infants i vèiem a la televisió el vaixell pirata de Playmobil, que semblava que no havia d’entrar per la porta, i en canvi, quan el tenies a les mans, deies: “Ostres, em sento estafat”. Hi ha estudis sobre com funciona el cervell quan està rebent informació d’un producte i se sap que és un acte inconscient. Encara que no vulguis s’engega un mecanisme de recompensa i gratificació que fa que sentis plaer en el moment de la compra. 


Volia preguntar-te per la teva etapa com a emprenedora comercial. Per què vas obrir la botiga “Petits ideals”?

Quan va néixer el meu fill Oriol vaig tenir un problema greu de salut que em va fer trontollar tots els esquemes. Tenia trenta-set anys i em vaig adonar que no podia seguir amb el ritme laboral que portava. Al mateix temps vaig observar que, a nivell de consum, les famílies ens tornem boges quan neix una criatura. Però va ser una aposta professional que no va sortir com m’esperava.







Anem a pams. La teva botiga venia roba infantil de fabricants de proximitat, feta amb teixits orgànics certificats, i a part s’hi podien comprar bolquers de cotó reutilitzables, compreses de roba, copes menstruals, articles de puericultura de segona mà, ... i tenia un servei gratuït d’intercanvi de joguines, llibres, contes, música, i jocs. 

 Sí, el meu fill portava bolquers de roba, i jo els rentava. Un bolquer d’un sol ús triga entre 200 i 400 anys a desintegrar-se. Tenint en compte que un nadó utilitza una mitjana de sis bolquers al dia durant els trenta primers mesos de vida, ens hem aturat a pensar en la muntanya de bolquers que estem abocant al medi ambient? No té sentit això, no té sentit. Llavors em vaig començar a endinsar en el món de la criança respectuosa, i va ser així com vaig acabar construint aquest projecte, que ara penso que va ser massa avançat en el temps. [riu]


La societat molinenca no era prou madura per la teva proposta?

 Jo no crec que fos Molins de Rei, jo crec que és en general. Costa molt. En general hi ha una barrera. Per una banda, a tots ens agrada entrar en una botiga, mirar, i comprar sense sense donar-hi més voltes. Aquest consum pels ulls, impulsiu, em jugava en contra perquè el meu producte tenia tota una filosofia al darrera. Per exemple, els teixits eren orgànics per ser respectuosos amb la pell dels nadons, estaven fabricats a països de la Unió Europea on els treballadors, en principi, tenen condicions laborals decents, i és clar, tot això feia que el cost dels productes també fos més elevat. El fenòmen de la compra impulsiva i el major cost del meu producte va ser amb el que vaig topar de morros! En general la gent em feia la següent reflexió: “Per què he de comprar un bodi de vint euros si anant a determinat lloc en puc comprar cinc pel mateix preu?”. I jo replicava: “T’has preguntat perquè són tan barats?”. O bé: “Per què en necessites tants si tens una rentadora i amb un parell en tens prou?” La filosofia del “comprar més per menys” ens està portant al col·lapse, i no tenim un planeta de recanvi, i això ho patiran els nostres fills i els nostres néts. Però per fer aquesta reflexió sembla que a dia d’avui encara no estem prou madurs. 


Com a emprenedora que parties de zero quins ajuts i quins entrebancs et vas trobar?

 A Molins de Rei hi ha el servei municipal del Centre Joan N. Garcia-Nieto, on t’ajuden a fer el pla d’empresa, que és quelcom que el banc et demanarà si necessites demanar un crèdit. Però a part d’això, res més. La quota de treballadora autònoma la vaig haver de pagar des del primer dia, encara que no hagués facturat res, i quan comences tampoc reps cap ajut per pagar el lloguer del local ni les despeses de llum, aigua, escombraries ... Després hi ha coses amb les que no hi comptes, per exemle, en aquella època la il·luminació nadalenca del carrer Major l’havíem de pagar els propis botiguers, o si volies posar una parada a la Fira de Nadal o a la Fira de la Candelera també havies de pagar encara que ja estiguessis pagant a l’Ajuntament una llicència d’activitat econòmica, i per acabar-ho d’adobar jo estava sola, i si volia mantenir obertes la botiga i la parada necessitava personal extra i pagar-lo. 


Des de l’administració s’anima els joves a ser emprenedors. Quins consells els donaries a partir de la teva experiència?

 Jo crec que a la vida les coses s’han d’intentar. Si tu tens una inquietud, et ve de gust, i vols arriscar, doncs endavant! Això sí, cal comptar amb molt d’assessorament perquè tu pots tenir molta expertesa en el teu producte però desconèixer tota la normativa de consum, de propietat intel·lectual, etc. Per exemple, el nom que li posaràs a la teva botiga ja has mirat si està registrat? Resumint, jo el consell que donaria és que, si vols muntar un negoci perquè tens una inquietud, fes-ho i dedica’t en cos i ànima al que saps fer, però per a tot allò que no sàpigues fer, no perdis el temps i busca uns bons professionals que t’assessorin.


Des de fa dos anys la teva família acull durant el més d’agost un infant saharaui dels campaments de refugiats que hi ha ubicats al desert d'Algèria. Aquesta experiència ha canviat la teva percepció sobre la nostra societat?

 Aquest infant, quan ve a casa, ens dóna una lliçó de vida brutal que em reafirma encara més en les meves conviccions sobre el comerç i el consum. En ell veus com de sols venim a aquest món i com de sols ens n’anirem. Fixa’t, durant tot l’any viu al desert, exiliat del seu territori, amb els seus familiars que els maten a la guerra que hi ha oberta entre el Marroc i la República Sahrauí, ... i malgrat tot, amb el poc que té, és feliç. El contrast amb nosaltres em deixa garratibada. En ell veig la puresa de qui no té res, i al mateix temps veig la perversió dels qui ho tenim tot, i encara ens planyem de que no en tenim prou.


Ara que vénen les compres nadalenques, podries donar un consell als nostres lectors?

 És veritat que per Nadal a tots ens fa il·lusió donar i rebre, però, caram, no cal donar vint-i-cinc coses! El que compta és l’afecte i haver pensat en un detall per a una persona determinada tenint en compte el que li agrada i el que saps que li farà il·lusió. En resum, fer llistes de compres i triar bé.





Pilar Casals Bosom, directora de l'Escola Municipal de Música "Julià Canals" de Molins de Rei: "No m'agrada que ningú digui que no serveix per a la música"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 590, novembre 2023, pàg. 8-9


 Pilar Casals i Bosom va entrar a treballar com a professora a l’Escola Municipal de Música Julià Canals el 1985 i ara ja fa més de vint anys que n’és la directora. Ubicada en una casa modernista del carrer Major, l’Escola es va crear l’any 1979 i és un centre autoritzat pel Departament d’Ensenyament per impartir ensenyaments musicals de Nivell Elemental i Primer Cicle de Nivell  Professional. En aquesta conversa repassem la situació de l’Escola i de l’ensenyament de la música en general a Molins de Rei.








Actualment teniu gairebé 300 alumnes. Veus viable mantenir l'Escola de música a l'actual edifici del Carrer Major?  

 No és que no ho vegi viable, és que ja fa temps que dic que aquest espai se'ns ha fet petit perquè l’alumnat ha crescut molt. L'any passat vam començar un programa d'adults i aquest any ja en tenim dos nivells, i també cal sumar-hi cinquanta alumnes més de l'escola El Palau, on fem un projecte comunitari a tercer i a quart de primària.

  

En què consisteix aquest projecte comunitari de l’Escola El Palau?  

 El projecte es diu “Soc músic” i consisteix en una orquestra de corda formada pels alumnes d’aquesta escola. Hi van a fer classe un cop per setmana els nostres professors de violí i de violoncel, i la mestra de música d’El Palau també hi està molt implicada i els ajuda molt. Estem encantats amb la bona bona resposta que hi ha hagut! L'Ajuntament va fer una inversió de comprar 17 violins i 8 violoncels amb un mínim de qualitat, perquè si no, aprendre amb una quincalla que no soni bé encara seria contraproduent. L’objectiu és que els infants sentin que la música la porten a dins i que és una potència que poden desenvolupar. Nosaltres vam canviar el model pedagògic de l’Escola Municipal de Música ara fa dos anys i una de les coses que volíem incorporar era això, els projectes comunitaris. Hi ha escoles de música a d’altres municipis on aquesta experiència ja s’ha fet, i a Molins de Rei calia la complicitat de l’Ajuntament perquè aquests projectes demanen un esforç econòmic. Vam començar per aquesta escola perquè la Regidoria d’Educació va considerar que era la més adequada. D’altra banda, com que els tenim a la vora, els hi hem demanat una cessió d'espais, perquè, a segons quines hores, a la nostra seu del carrer Major no hi cabem. 



Per què fa dos anys vau canviar el model pedagògic de l’Escola Municipal de Música?

 Ens trobàvem que els alumnes arribaven a un nivell molt bo, i aconseguíem amb més o menys flexibilitat que hi arribés tothom, però també ens trobàvem que si hi havia infants que volien compaginar la música amb una altra activitat, no ho podien fer i acabaven deixant la música, o bé l'esport o el que fos. Llavors el que vam fer va ser obrir dues línies a partir del quart curs de nivell elemental. Una de més càrrega lectiva anomenada “presto”, que s'assembla bastant al que teníem abans però ara amb l'exigència de que qui ho tria s'hi ha de dedicar i se li demanen uns mínims d'assistència i d'aprofitament. I una altra línia de menys càrrega anomenada “vivace”, per a tots aquells alumnes que vulguin compaginar la música amb altres activitats, amb el que ja no tenen la disjuntiva d’abandonar una cosa o l’altra. 



I com el vau fer aquest canvi de model?

 Perquè funcionés vam adaptar els horaris, i ara els alumnes poden triar, o bé dilluns i dimecres, o bé dimarts i dijous, i aquesta tria se’ls hi respecta d’un curs a l’altre. També abans hi havia una orquestra que, qui s'hi apuntava, havia de pagar, a més a més, una altra taxa. Amb el nou model, l’orquestra és inclosa en el preu i l’hem dividit en tres grups instrumentals -guitarra, corda, i vent-, i a la vegada, cada un d’aquests grups, l’hem dividit en grup de petits – les orquestres “preludi” formades pels infants que fan segon, tercer i quart any d’instrument-, i en grup de grans - les orquestres “cadència”-, amb el que es pot dir que ara tenim sis orquestres! A part, continuem fent el cant coral, ja que sempre l'hem considerat fonamental per complementar l’aprenentatge d’un instrument. La veritat és que estem molt contents de com han respòs les famílies al canvi. Fins i tot els que fan la línia “vivace”, que tenen el cant coral opcional, ens trobem que el volen fer igualment! D’altra banda, la línia “presto”, que implica més hores, és subvencionada per l'Ajuntament perquè costi igual que la línia “vivace”, que són menys hores. Això vol dir que paguen el mateix els alumnes de les dues línies amb el que ningú no pot dir que tria una línia o l’altra per motius econòmics. 



Essent una escola de l’Ajuntament, com és que els grups orquestrals que has esmentat abans no conformen una banda municipal?

L’actual orquestra de vent que tenim la conformen la flauta travessera i de bec, el clarinet, l’acordió i el saxòfon. L’orquestra de corda està formada per violins i violoncels. I la de guitarres per l’instrument del mateix nom. Cada grup instrumental va per separat perquè creiem que així es treballa millor. Pel que fa a la teva pregunta, no podem tenir una banda perquè no disposem d’instruments de vent-metall. Per tant, a aquesta hipotètica banda municipal li faltarien trompetes, trompes, trombons, etc. Aquests instruments no s’estudien a l’Escola per la dificultat d’augmentar la plantilla de professors i també per la manca d’un espai adequat. Pensa que, dels sis grups orquestrals, el més gran està format per quinze persones! Si volguéssim fer tocar tots els grups junts no cabrien a cap sala de l’edifici!



Com que ha sortit tant el tema de l’espai volia preguntar-te què creus que necessitem a la vila, una escola de música més gran o un auditori municipal?  

Necessitem les dues coses. L'auditori fa molt de temps que el reclamo. A part de fer-lo servir nosaltres també el farien servir d’altres col·lectius perquè hi ha molta activitat cultural a Molins de Rei. Un model d’auditori com el que hi ha a Castellbisbal, per exemple, seria ideal. Allà hi anem sovint quan organitzem trobades d’escoles de música i hi cabem perfectament.  


Trobo que la música és una disciplina dura, això de que una mà faci una cosa i l’altra mà en faci una altra, com si fossin de persones diferents, ho trobo molt difícil d’aprendre.

Ah, sí, això els músics ho tenim molt desenvolupat, la independència de mans. Però no m'agrada que ningú no digui que no serveix per a la música, tothom te potencial musical, l’únic que cal és trobar la manera de desenvolupar-lo. D’altra banda, mai has de pensar que no serveixes perquè llavors t’autobloqueges ja d’entrada.



Per cert, sempre parles de llenguatge musical. És un tabú dir la paraula “solfeig”? 

El solfeig és la lectura de notes musicals d’una partitura. El que en diem ara “llenguatge musical” engloba moltes més coses com ara l’audició, l’educació de l’oïda, el cant, ... Ja no s’ensenya música fent lliçons de tirallongues de notes com abans. Fins i tot els llibres de música avui estan fets de manera diferent. 



A Molins de Rei, des del 2009, hi ha el centre Triamusica, un espai d'ensenyament privat a partir d'activitats i tallers musicals. Quines són les diferències entre ells i vosaltres?  

Precisament el Triamusica el va fundar un exalumne nostre, el Jordi Montero, que abans va venir a parlar amb mi per explicar-me el projecte. Ho vaig trobar molt bé perquè fan un plantejament de les classes de música complementari al nostre. Alguns alumnes que aquí no troben l’instrument que volen aprendre s’adrecen a ells, i viceversa, hi ha alumnes que volen aprofundir més i quan acaben al centre Triamúsica continuen amb nosaltres.



L’any passat, arran del 40è Aniversari del Grup Coral Quòdlibet, el seu director, Xavier García Cardona, va manifestar que les corals infantils es trobaven en declivi, sobretot quan els infants arribaven a l’etapa adolescent.

 Certament, aquí vam tenir la coral infantil El Molinet, que va desaparèixer fa uns anys. Aquest fenòmen el conec perquè fa trenta anys vaig ser cap comarcal del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (SCIC) i en aquella època ja notàvem que començaven a davallar. Crec que és un procés natural ja que la potència que van tenir les corals infantils a Catalunya durant els anys 60 i 70 del segle XX està molt relacionada amb el franquisme i la prohibició del català a l’escola. En aquell context la societat catalana aprofitava totes les escletxes que trobava per transmetre la cultura i la llengua als infants, i en aquest cas les corals infantils en van ser un instrument més. Personalment, quan tenia vuit anys, vaig cantar en una d’aquestes corals infantils, i de gran n’he estat directora. El moviment coral infantil català el va iniciar una generació anterior a la meva, molt motivada pel que he explicat abans, i que a més viatjaven, recollien repertoris i els adaptaven al català. Un moviment coral admirat a tot Europa! Afortunadament, amb el final de la dictadura i els primers ajuntaments democràtics, van començar a sorgir d’altres alternatives com ara les escoles de música, es van crear orquestres, corals dins de les escoles de primària, ... i el context ja va ser un altre. 



Quina relació teniu amb les diferents corals que hi ha a la vila?

 La Coral Quòdlibet i el grup de Gospel assagen al nostre centre en virtut d’un acord de cessió per a l’ús social dels equipaments escolars de Molins de Rei, però fora d’això no hi tenim cap relació. De fet, l’Escola Municipal de Música forma part de l'Associació d'Escoles de Música de Catalunya (ACEM), i amb ells ja tenim la nostra dinàmica de trobades i concerts conjunts. Aquesta Associació ens ha ajudat, i ens ajuda molt, per interlocutar amb l’Administració. Per exemple, arran del decret de la Generalitat del 2021 sobre escoles que imparteixen ensenyaments no reglats de música i dansa, o quan hi ha convocatòries de subvencions, o durant la pandèmia, que a vegades segons l’inspector de zona cada escola rebia indicacions diferents! També, a través d’aquesta associació, posem en comú i compartim les programacions, l’organització, les condicions laborals que tenim, etc. No s’ha d’oblidar que, en ser centres autoritzats pel Departament d’Educació, hem de complir un seguit de condicions: fer una programació anual, tenir un projecte educatiu, tenir unes normes d'organització i funcionament de centre (NOFC), presentar memòries, rebre inspeccions ...  



El primer director de l’Escola de Música va ser l'Oriol Comelles (1979-1987), després ho va ser la Dolors Cano, i des de l’any 2000 ho ets tu. 

 Si porto tants anys de directora és perquè l’equip de docents de l’Escola Municipal de Música és fantàstic! El que sí que ha anat canviant és la figura del cap d’estudis. Els primers dotze anys vaig fer equip amb el Jónatan Soriano, després, del 2012 al 2016, va ser cap d’estudis el David Franch, i des del 2016 ho és el Ricard Gimeno. Des de fa dos anys també tenim un secretari acadèmic, que és el Ricard Vila. Entre els tres ens dividim la feina però totes les decisions les prenem conjuntament i ho consensuem amb el claustre de professors. I una cosa que també em fa molta il·lusió és veure exalumnes ja grans que ara et porten els seus fills, o antics pares que ara són avis i que porten els seus nets, ... o per exemple trobar-te un exalumne empenyent un cotxet i que et diu que li canta al nadó les cançons que jo li vaig ensenyar... És meravellós, això!










Albert Gusi, artista participant del programa "En residència" en un institut d'alta complexitat: "No ens podem permetre com a societat que aquests joves no formin part del sistema educatiu"


 Avui parlem dels centres educatius de màxima complexitat amb l'artista visual Albert Gusi, el qual va conviure durant tot un curs amb vint-i-quatre adolescents de l'Institut Rec Comtal, del barri barceloní de Trinitat Vella, a través del programa En residència, una iniciativa pionera de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i el Consorci d'Educació de Barcelona (CEB). 



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista



 El Departament d'Educació de la Generalitat classifica els centres educatius que hi ha a Catalunya segons si la seva complexitat és estàndard, mitjana, alta o màxima. Els criteris i els indicadors que s'empren per ordenar i agrupar els centres educatius segons la seva complexitat són:

Nivell d’instrucció de pares i mares dels alumnes del centre.
Nivell d’ocupació de pares i mares, incloent els que són a l'atur i no cotitzen.
Nivell d’immigració originària de països en desenvolupament.
Nivell d'alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (p. ex. provocades per alguna discapacitat, transtorn o malaltia) o que presenten necessitats derivades d’altres situacions (altes capacitats, falta de domini de la llengua vehicular, risc d’abandonament, alumnat de nova incorporació, etc).

 L'objectiu de tot plegat és identificar quins són els centres educatius amb més alumnes provinents de famílies vulnerables i que, per tant, es troben en una situació socieconòmica d'alt risc social que els pot negar les expectatives de futur. Un cop identificats aquests centres, l'administració fa una discriminació positiva i dóna més recursos humans i materials a aquestes escoles i instituts per atendre aquest alumnat. 

 La finalitat última és garantir la igualtat d’oportunitats, i el dret a una educació inclusiva, equitativa i de qualitat com a pilar indispensable i fonamental per trencar els cercles de pobresa. Actualment, a Catalunya, segons el Consorci d’Educació, existeixen 329 centres públics de màxima complexitat i 309 d’alta complexitat. En total 638 escoles i instituts on la situació socioeconòmica de gran part de l’alumnat obstaculitza el seu procés d’aprenentatge.

 

 L'Albert Gusi i Las va néixer a Castellbisbal l’any 1970. Fotògraf de formació, de seguida va fer creacions d'art contemporani vinculades al territori i al paisatge. Al llarg de la seva carrera ha exposat la seva obra a nombroses llocs i té publicacions on s’expliquen i es documenten les seves accions d'art en el territori. Organitzador del festival Panoramic, de Granollers, i del NYS Polígon Arts que vincula indústria i cultura contemporània, recentment ha comissariat la cinquena edició de la biennal internacional Andorra L'Andart.  







 Albert, ja hem dit a la introducció que t'hem convidat al programa no per parlar d'art, sinó perquè un bon dia et proposen fer un projecte amb joves d'un institut d'ensenyament secundari de màxima complexitat. Com, qui, quan i per què et van venir a buscar tu?

 Hi ha un programa que treballa l'Ajuntament de Barcelona a través de l'ICUB, l'Institut de Cultura de Barcelona, que es diu "En Residència". Aquest programa consisteix en fer residir un artista en un centre educatiu públic de secundària de Barcelona, perquè intervingui i porti, durant tot un curs, un projecte artístic amb els alumnes. A mi em van fer aquest encàrrec precisament perquè el meu bagatge semblava que podia encaixar amb el centre que se m'havia signat, l'Institut Escola Rec Comtal del barri de Trinitat Vella. Un institut-escola de nova creació que neix de la fusió de dues altres escoles i centres i que, per la seva ubicació, pel seu tarannà i per la seva trajectòria és, com bé has dit, de màxima complexitat. El que aquí desenvolupo és tot un programa artístic -perquè estem parlant d'art i d'art contemporani- amb alumnes de primer de l'ESO, que són els que tenen 12-13 anys, si bé algun d'ells era repetidor i en tenia 14 d'anys. 


Com prepares aquest projecte?

 Aprofito per dir que és una sort haver pogut participar-hi. Fou tot un repte i -amb confiança- mai he tingut tants nusos a l'estómac com a l'hora de treballar amb aquest col·lectiu de nois i noies. Ha estat un any sencer, de setembre a juny, el que dura un curs escolar, intensíssim, intentant seduir-los perquè el món de l'art no els hi sigui estrany. Oferir-los una plataforma de coneixement, d'aprenentatge, a través d'unes dinàmiques que plantejo precisament allà, on ells són i on ells viuen, i on ells treballen, que és el barri de Trinitat Vella. Per ubicar-vos us diré que, si ara ens aixequéssim en globus des de la plaça epicentre d'aquest barri, veuríem que a mida que anem pujant a l'esquerra hi tenim l'Avinguda Meridiana, per on entren i surten milers de cotxes i que, per tant, ja és una barrera. Des de dalt del globus veuríem que aquest barri està enclaustrat -només té una porta d'entrada o dues-, i que està enclastat allà en un racó, envoltat de grans vials que s'han fet perquè nosaltres puguem sortir i entrar de la ciutat amb cotxe. Això ja marca i determina.

 Jo tinc un projecte cultural que, com bé has dit a la presentació, ve del món del paisatge o de l'art i de les implicacions en el territori, i em semblava que aquests nois i noies podrien treballar l'aproximació al riu Besòs. Aquest riu passa a cent metres justos d'on ells viuen, però malauradament no hi ha cap connexió directa entre el barri i el riu. El Parc Fluvial del Besòs és un espai públic ubicat al llarg dels darrers nou quilòmetres de llera del riu Besòs, des de la confluència amb el riu Ripoll fins la desembocadura al mar Mediterrani. Amb una superfície total de 115 hectàrees és un dels espais verds més importants de la regió metropolitana de Barcelona, sobretot si es té present la seva ubicació formant part del continu urbà de les ciutats de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Montcada i Reixac. En canvi, ells, no l'han vist mai, i això que les lleres estan acondicionades amb carrils-bici, camins de passejada, àrees de lleure ... En definitiva, un espai de cultura, de coneixement i de biodiversitat, i per això vaig plantejar a l'equip de l'Institut de Cultura de Barcelona, i a l'equip de docents del centre, que treballar la naturalització d'aquest espai, l'aproximació d'aquests joves a aquest lloc, era una bona idea. Per què? Perquè ells no hi tenen un accés directe. El meu somni era obrir un espai, reivindicar el riu com a part del barri i reivindicar el riu com un lloc de lleure també per a ells. Aquest era el projecte i aquest era l'objectiu. El que va esdevenir després va ser tota una altra cosa per les dinàmiques educatives i socials dels propis alumnes ...


Anem a pams. És el teu primer dia en aquest institut de màxima complexitat. Quants joves tens al teu càrrec i quina és la teva primera impressió en veure'ls?

 Quan dic que és una sort haver tingut l'oportunitat de participar d'un projecte d'aquest calibre és perquè és una realitat social que jo mai m'hauria imaginat que existia -malauradament-, i a la qual mai m'hi havia enfrontat. Al llarg de la meva vida he fet conferències i mil històries amb col·lectius de tota mena, però el repte de seduir des del món de l'art els joves de l'institut de Trinitat Vella era majúscul. Són joves d'orígens diversos, són els nous catalans, són el futur del nostre país, i per tant, sento que m'hi dec a ells. Tanmateix, només començar copso que les seves formes d'interpretar, les seves dinàmiques, el que ells entenen d'estar al barri, el que ells entenen del propi barri, com es descriuen ells i com descriuen les dinàmiques del barri, són una sorpresa estratosfèrica per a mi. Però alhora he fet un aprenentatge. Jo aprenia d'ells veient com s'explicaven, com es movien, dels argots que tenien, les seves actituds a l'hora de treballar ... Eren un col·lectiu de vint-i-quatre nois i noies. Era fantàstic perquè teníem gent del Pakistà, de Nigèria, d'Algèria, del Marroc, gent de la República Dominicana, de Colòmbia ... Totes aquestes ètnies, evidentment, són allà al barri. Pel que sigui els hi ha tocat viure allà. 


Ells són nascuts aquí? Des del centre et van informar de quina realitat et trobaries?

No tots, no tots havien nascut aquí. Hi havia casos d'alumnes que havien vingut amb pastera, i d'altres que havien vingut per l'aeroport ... Des de la direcció sí que em van explicar que tot allò de dolent que em pogués imaginar que li pugui passar a un jove de dotze o tretze anys era molt possible que a ells els hi hagués passat. És a dir, situacions de marginalitat, de pobresa, de violència, famílies complexes, de pares i mares poc presents i amb un cert grau d'agressivitat, pisos petits, compartits amb més d'una família, amb llits de dormir de dia un i de nit un altre, o compartint el mateix llit amb els germans ... Tot això era possible i era probable que els hi estigués passant. Com us podeu imaginar la realitat social que viuen aquests nois i noies és molt diferent del nostre context.


Quina és la primera proposta de treball que els fas? Tu entres a l'aula i dius: "em dic Albert", o has de parlar en castellà perquè no t'entenen?

 No, el català és la llengua vehicular al centre i a tot arreu. El català l'entenen, però és veritat que hi havia un parell d'alumnes que acabaven d'arribar dels seus països i, és clar, aquests no podien entendre res. Com que jo vinc del món de l'art contemporani vinculat al territori i al paisatge, el primer que faig és explicar-los d'on vinc, ensenyar-los la meva obra, i explicar com interpreto i entenc l'art contemporani en relació amb el paisatge. Quina és la primera sorpresa? Doncs que aquests nois i noies no coneixien la serra de Collserola que la tenen a tocar. No coneixien la serra de Marina, que només que aixequin el cap la tenen allà mateix. Ja no diguem el Montseny, que a través de la vall del Besòs es pot intuir i es pot veure. Per descomptat no sabien què era la muntanya de Montserrat, ni molt menys el Pirineu. Per tant, això em fa pensar on soc i què està passant. Llavors els vaig preguntar: "Què coneixeu?". I la resposta a aquesta pregunta va ser tan bèstia, i tan potent alhora, i tan absorbent, i tan sorprenent, que és que tampoc coneixien el centre de la ciutat de Barcelona. És a dir, mai havien anat a la plaça de Catalunya o a les Rambles. Això m'ho va fer replantejar tot de bon començament.


A partir d'aquí, quina és la primera proposta que els fas i com funciona?

 La primera idea, que era intentar entendre que el riu era un lloc de lleure i de coneixement, de seguida veig que no la puc portar a terme, i el que faig és fer-los dibuixar. Que cada jove expliqui com viu el barri a partir del dibuix. I comencem aquí tot un procés que dura setmanes per ubicar-nos, és a dir, ells dibuixen en un mapa gegant on són les seves cases, on són les seves famílies i els seus llocs de treball, on són l'Escola i l'Institut, on són les seves places, els llocs on passen coses atrevides, divertides, boniques, i on són els llocs on passen coses no tan divertides, o no tan boniques i menys agradables. Això em permet tenir un retrat d'aquests joves, quins són els seus recorreguts pel barri, quins són els seus horaris ... perquè ells van dibuixant aquests carrers i aquestes places on passa la seva vida. I me n'adono que la seva vida passa a tocar del centre escolar, i que, per tant, interactuen poc, que són unes vides molt tancades en aquell propi barri, que malauradament és un barri petit i, com us deia, poc oxigenat. Com a molt algú havia anat fins el centre comercial de La Maquinista! Insisteixo, és ben segur que hi ha d'haver altres realitats al barri de Trinitat Vella molt més lluminoses, però el que jo us estic explicant és la meva experiència amb aquest col·lectiu de nois i noies.


Com ho fas això, Albert, entres a l'aula i els hi reparteixes papers i bolígrafs perquè dibuixin?

 Sobre l'aula, una de les primeres coses que em sorprenen és que el mobiliari no està pensat per ells. Les taules i les cadires són massa petites pel seu desenvolupament físic! Això és un mal de cap i està mal resolt. Per això cada dia belluguem les taules al voltant meu. Val a dir que en aquestes sessions no estic sol, m'acompanyen un mediador i un docent, i a vegades dos. Hi ha dies que som quatre adults per quinze alumnes! 


No has dit que eren vint-i-quatre alumnes? 

 Sí, però molt sovint no hi són tots. El nivell d'absentisme era alt i notori. Però l'equip adult sempre érem els mateixos. Mai hi havia una persona sola i sempre érem un mínim de tres.


I amb tots els dibuixos a les mans, què fas?

 Amb tots els dibuixos a les mans descobrim per on es belluguen, quines són les seves inquietuds, quines són les seves necessitats, quins són els seus recorreguts pel barri, quins són els seus horaris ... I això em va permetre, aleshores sí, sortir de l'aula i implementar el projecte artístic al barri, pintant els seus noms a les places, i escrivint les seves inquietuds i el què pensen en els espais. Em va sorprendre que la seva percepció és que viuen en un barri amb molta immigració. Fixeu-vos, ells veuen que el barri té molta immigració quan ells també formen part d'aquest procés migratori! És un barri on les diverses confessions religioses viuen les unes amb les altres, però sense relacionar-se. També els diversos orígens porten dinàmiques de consum diferents, i tot això ho vèiem dins l'aula: els col·lectius llatinoamericans potser interactuen menys amb els nord-africans, però en canvi els nord-africans amb els del Pakistan sí, en fi, que tot això va anar sortint i va anar apareixent a través d'aquest treball que vam fer.


Què vol dir que escrivien el seu nom i les seves inquietuds a les places i en els espais? 

Ho feien amb guixos, eren treballs d'art efímer. Pintàvem en places i carrers on ells abans havien dit que eren els seus espais de lleure, o llocs que havien dit que no els agradaven, o que els feien por, o que a les nits no hi anaven. La idea era identificar aquell lloc i aquell espai que no els agradava, i fent aquesta acció de sortir en col·lectiu a pintar era com cridar i reivindicar, com una manera de manifestar-se i dir: "Aquest lloc, a nosaltres, joves de dotze i tretze anys, no ens agrada." També vam sortim al barri a fer entrevistes als veïns i veïnes perquè diguessin què en pensaven del barri, què canviarien, quines aportacions farien, i això eren preguntes que ells elaboraven i que s'atrevien a sortir i a fer-les. Fent això oxigenàvem l'escola, obríem les finestres de l'escola i permetíem que ells i elles sortissin, i al mateix temps, que aquelles opinions sobre el barri entressin dins de l'aula, en un doble anar i venir. Nosaltres, alumnes, sortim de les aules, i al mateix temps hi fem entrar dins el barri amb l'opinió dels veïns i les veïnes.


Ara m'estic imaginant una d'aquelles pel·lícules americanes en que el primer dia el professor és mortificat pels alumnes i al final es guanya el seu respecte. Ens hem d'imaginar una cosa semblant? 

 Sobretot el que era complicat és que ells entenguessin que des del món de l'art hi havia una oportunitat. És a dir, el projecte de "En Residència" -de l'Institut de Cultura de Barcelona- el que està fent és portar dinàmiques que no són habituals i, per tant, portar els joves a entendre el seu dia a dia des del món de l'art. Poques vegades tindran l'oportunitat de tenir un artista que estigui tot un any acompanyant-los per fer un projecte creatiu. Nosaltres el que vam entendre i interpretar ja el mes de juny, quan vam tancar el projecte, és que el procés era l'obra. No importava el resultat artístic, sinó que ells es plantegessin aquesta comunió entre art i comunitat, sentir aquestes ganes d'interpretar, d'explicar-se. D'altra banda, aquest projecte també els va exigir el mes de febrer presentar-lo a la comunitat educativa, o el mes de maig presentar-lo als pares i mares i altres familiars. I això van ser per a ells reptes que van haver d'entomar i afrontar. 


Però te'ls arribes a guanyar? Acaben col·laborant activament?

 Sí. I dic un sí rotund i contundent. Malauradament aquest centre aquest any no està dins d'aquest programa, no perquè no ho haguessin fet bé, sinó perquè el mateix centre per la seva màxima complexitat també requereix d'altres atencions i, per tant, d'altres responsabilitats, però sí, al final els nois i noies van participar i acabem el curs amb abraçades i petons, i amb llàgrimes als ulls, perquè el que vam viure durant un any tots els dimecres, des de les deu del dematí fins a la una de la tarda, va ser  únic, va ser màgic. El món de l'art permet entendre i jugar, i no ser tan rígids i ser més flexibles en moltes coses.


I escolta, al final te'ls emportes algun dia a fer una excursió fora del barri? 

 No vam fer cap excursió lluny, però sí que vam visitar el centre de la ciutat de Barcelona que, com he dit abans, la majoria no hi havien estat mai. Recordo que van quedar parats de les olors que, per exemple, feien les botigues del Passeig de Gràcia, unes olors molt bones que no havien sentit mai i que eren noves per a ells! L'objectiu era que coneguessin i entenguessin l'espai on estaven ubicats, i a partir d'aquí que poguessin tenir una altra mirada sobre el barri.  


Quan vam parlar per primera vegada em vas explicar coses que em van sorprendre molt, per exemple, que era difícil controlar-los quan els portaves pel carrer.

 Sí, perquè les ganes de jugar, de lleure i el seu punt d'excitació, eren màxims, i potser era complicadíssim fer-los-ho veure. Les seves actituds a vegades eren, podríem dir, agressives, que no violentes, perquè hi ha una diferència entre l'agressivitat i la violència -i a vegades l'agressivitat també és creativa-, i això a mi em sobtava molt, perquè gairebé que ens marxaven, se'ns escapaven, i no podíem arribar a controlar-los. Però potser havia de passar això en aquell context. Hi havia actituds d'ells i elles que, pel que fos, quan hi anava jo aprofitaven per alliberar toxines o comportaments tòxics que tenien dins l'aula o potser a casa. I potser ja era això el que calia, però jo ho passava malament, i l'equip mediador ho passava malament, i l'equip docent ho passava malament. És a dir, quan un alumne marxa de context, i trenca l'aula, i trenca la classe, havies d'entendre que, en aquell moment, el noi o noia amb aquella actitud també estava alliberant-se d'altres coses.


També em vas dir que pels joves de dotze anys d'origen llatinoamericà és normal portar un ganivet a la butxaca. També recordo que vas quedar esparverat de les actituds racistes i contra les dones que tenien els nois, i que aquests joves no tenen por. 

 Tot això que dius són coses que anaven sortint en l'esdevenir del propi curs. En realitat, tot això apareixia sense voler en la pròpia dinàmica de l'aula. I quan ja estàvem entrats a l'any nou, i havia passat tot el Nadal, la confiança en uns i en altres ja era màxima. I això de que alguns d'ells portaven ganivets a la butxaca t'ho explicaven ells mateixos. No vols estigmatitzar, però per alguns d'aquests joves portar un ganivet era com portar les claus de casa o portar el telèfon mòbil. La violència -i aquí sí que no parlo d'agressivitat- que exposaven i que vivien, a mi em deixava parat. L'agressivitat cap a les noies i aquest manifest antifeminisme, estar en contra dels col·lectius homosexuals, les lesbianes, el col·lectiu LGTBI ... Com pot ser que nois i noies de tretze o catorze anys, que s'han format en els nostres instituts i escoles des d'un àmbit públic, on estem destinant un munt de recursos, de mediadors, d'acompanyants, de docents, de material tecnològic -que ells tenen el seu abast i que potser a d'altres instituts no el tenen-, vegin el món d'aquesta manera? Com pot ser que no hagin estat capaços de fer el "clic" i continuar abocant tota la seva ràbia cap aquests col·lectius? A mi em sorprenia moltíssim. I potser el problema no és de l'escola, sinó de les llars i les comunitats on ells es belluguen. Què està passant en aquestes comunitats que fa que no vegin amb bons ulls els col·lectius homosexuals? Què està passant que la violència sigui per ells un element de solució?


Hem de recordar, estimats oients, que en molts països l'homosexualitat és delicte, especialment a l'Àfrica. I també cal tenir en compte la cultura patriarcal -independentment de la religió- que viuen a les famílies. Si veus que tota la vida la mare i les germanes són tractades com objectes de servei de la llar -per dir-ho d'alguna manera-, suposo que acabes assumint que la realitat és aquesta, i després l'escola ja pot cantar missa ... 

Sí és clar, i això és per decantament, si els fills i filles veuen això a casa és probable que ho projectin també a l'aula i al carrer. A mi, sincerament, és de les coses que em va deixar més impactat i penso que s'han de treballar. Hem d'assumir que això hi és i que, de fet, ho podem veure en actituds que es donen a vegades arreu del país. I sobre la por, penso que no tenen por perquè no tenen res a perdre. Són nois i noies en un context social i econòmic -i cultural fins i tot-, on no tenen res a perdre, i per tant, s'atreveien a subvertir moltes coses. Això de per sí ja ho comporta l'adolescència, però repeteixo, les actituds de vegades agressives dins l'aula i el més immediat que jo veia i vivia ... punyeta!, eren frapants, sí!


Aquests adolescents també deuen tenir germans més grans que ja estan fora de l'edat escolar. A què es dediquen? Això ho vas arribar a saber?

 Doncs no. No ho vam arribar a saber. Tampoc no sabíem els seus germans o germanes qui eren. Pocs explicaven això. Malauradament, el grau de complicitat amb les famílies fou mínim. Al final havien de presentar el projecte artístic que havien fet a les famílies, i vam demanar-los que pares i mares o germans vinguessin, però en varen venir molt pocs -potser perquè treballaven. Jo trobava que era important que les famílies vinguessin a veure què havien fet els seus fills i filles al centre durant tot un curs, però la realitat és que malauradament no varen venir.


Parlem dels professors d'Institut que cada dia s'enfronten a aquesta realitat de màxima complexitat, i han d'ensenyar matemàtiques, llengua o ciències naturals. Com els vas veure? 

 Hi ha episodis de tot, de docents esgotats, de docents entusiasmats, però no hi ha cap docent que no s'estimi els seus alumnes, no hi ha cap docent que no entengui que allò és una realitat i que per tant cal afrontar-la. En aquest sentit, tots els docents fan pinya, col·laboren entre ells, estan atents, i destinen energia i il·lusió per estimular els alumnes. Una altra cosa és que aquestes realitats de vegades ens superen, perquè com a individus també tenim un límit, i que potser, en superar-nos, haguem d'apartar-nos un temps per poder tornar més endavant amb les energies renovades, perquè sí que és veritat que aquests contextos desgasten, i això, qualsevol que els hagi viscut ho podria explicar perfectament. Jo ho he viscut durant un curs dues hores un dia a la setmana, però els professors s'hi enfronten cinc i sis hores diàries de dilluns a divendres, i entenc que l'esgotament i les energies se'ls hi acabin. I això no vol dir que no s'estimin els alumnes, que no els entenguin, o que no visquin de prop la seva realitat.


En la introducció hem explicat que l'administració feia una discriminació positiva i que aquests centres d'ensenyament reben més recursos i més personal, per poder atendre tota aquesta complexitat i, en darrer terme, educar. 

Sí, sí. El Departament d'Ensenyament hi aboca un munt de recursos, i també moltes altres instàncies, com ara el Consorci d'Educació de Barcelona, que és qui fa la gestió dels centres a través d'un conveni, o els serveis socials de l'Ajuntament. Són moltes les atencions i són molts els recursos, i potser encara no en són suficients perquè aquests nois i noies convisquin en un entorn plausible, com el que des d'aquí Molins de Rei podríem entendre. Perquè són realitats que no tenen res a veure amb les nostres. I també penso que potser hem de canviar d'estratègia, potser hauríem de pensar en docents que fossin dels orígens dels alumnes, que hi haguessin docents d'ètnia gitana, docents vinguts del Pakistan ... Això segurament és molt difícil de fer i és impossible, però hi hem d'anar pensant. No ens podem permetre com a societat que aquests joves no formin part del sistema educatiu.


 Albert, estem parlant d'un barri de Barcelona, però també nosaltres devem de tenir ben a prop centres de màxima complexitat. Això ho saps?

 No t'ho sé dir, però m'ha deixat parat la presentació que has fet, Àngel, estem parlant que, com a país, tenim 600 centres que conviuen amb una etiqueta que es diu "alta" i "màxima" complexitat. I penso que són molts, tenint en compte que cada centre pot tenir de 200 a 300 alumnes, estem parlant de milers d'alumnes i milers de famílies que viuen en contextos molt difícils.


 El passat mes de setembre es van ajuntar en poques setmanes actes vandàlics i de saqueig de comerços a les festes de la Mercè de Barcelona, a la nostra Festa Major de Molins de Rei, la setmana següent a la de Sant Feliu de Llobregat ... També hi va haver una batalla campal aquelles mateixes setmanes al centre de Manresa, a Vic en un descampat entre un grup d'origen magrebí i un de pakistanès. A Molins de Rei mai havíem vist el que va passar a la darrera Festa Major, fins i tot vam sortir a les televisions estatals! Tu que has treballat molts anys de tècnic de cultura a l'Ajuntament de Castellbisbal, quina experiència tens sobre aquest tema?

 Vull entendre que el que va passar a Molins de Rei no tornarà a passar més. És veritat que per les festes cada vegada sortim més al carrer. La digitalització ha fet que la pell, el viure les festes, es converteixi en una cosa important i que cada vegada més, les festes majors, els concerts i els esdeveniments culturals, atreguin gent de molts barris, de molts orígens, de molts pobles. S'ha de poder veure amb antelació com poden anar, quins són els riscos si es fan en un lloc o en un altre, i penso que no ens ha de fer por. Hem de reivindicar la Festa Major de Molins de Rei, que jo l'he viscut molts anys -i ara al febrer vindrà la Candelera-, i no hauríem de tendir a portar els concerts fora del centre perquè hagi passat això, sinó que cal fer una tasca de prevenció i de diàleg entre veïns, organitzadors i gent que porta la gestió cultural, perquè realment visquem unes festes en pau, que la Plaça de la Llibertat, que les places del centre de Molins, siguin espais potents de cultura. Si perdem això, perdem les festes. No podem permetre'ns, com a societat ni com a molinencs, tendir a externalitzar i portar a la perifèria tot allò que ha nascut al centre. Hem de buscar aquest diàleg i aquest consens, i el que ha passat ha de servir-nos d'experiència.


Com ho feu a Castellbisbal?

 La Festa Major de Castellbisbal és a l'agost i també porta milers de joves que vénen de fora. Un dels actes de lleure nocturn que té més èxit és el "Tractor trànsit", un projecte de música electrònica on un tractor remolca una tarima amb diferents discjòqueis que van posant música en una rua que volta per tot el centre del poble. Surt a les quatre de la matinada i acaba a les set del dematí del dissabte. Al llarg d'aquesta rua, quan es detecta que hi ha una situació de risc, els discjòqueis aturen la música i el tractor, i no es continua fins que el propi públic no aïlla i expulsa els violents. Perquè la part essencial de tot això, i el que farà canviar les coses, no és que hi hagi més o menys policia, sinó l'actitud del públic envers la seva festa. La clau és aprendre i educar el públic en que a la Festa Major no hi ha lloc per a la violència. Fins on jo sé -perquè quan es va començar a fer jo ja no era tècnic de cultura-, el projecte del "Tractor trànsit" és treballa en diàleg permanent entre els joves, l'equip que va al voltant del tractor, l'Ajuntament i les seves diferents regidories, i lògicament la policia. 


Albert, hem d'anar acabant. Per obrir el focus i posar una mica de context, el filòsof Josep Ramoneda diu que estem vivint profundes mutacions pels canvis radicals en el pas del "capitalisme industrial" al "capitalisme financer i digital". Aquest nou capitalisme financer i digital deixa molta gent fora de joc que es queda amb un sentiment d'abandonament i desconcert. Segons Josep Ramoneda, aquestes persones descartades pel sistema econòmic són molt sensibles a les promeses sense sentit i hi cauen de quatre potes, votant arreu del món partits estrafolaris d'extrema dreta on la pàtria és una realitat transcendental que ho justifica tot. Què en penses?

 No portaré pas la contrària a Josep Ramoneda [riu], el qual des de la seva revista "La maleta de Port Bou" sempre l'encerta. És veritat, el món financer ens exclou a tots, pràcticament, és un devorador d'individus, una trituradora de personatges i de vides, i el món digital ens aïlla com a individus i al final ja no sabem que és veritat i que és mentida. Vosaltres, com a periodistes, i des de les ràdios -com Ràdio Molins de Rei-, haureu de ser capaços d'intentar entendre la realitat i d'explicar-la, perquè el món digital no serà capaç d'explicar-nos-la, o no serà capaç d'explicar-nos-la al complet. El "big data", la intel·ligència artificial, i d'altres realitats complexes, posades al servei del diner, que té unes ganes de menjar-s'ho tot i de devorar selves, ens pot portar a un futur catastròfic si no som capaços de trobar llocs que ens expliquin la realitat i ens facin reflexionar i reaccionar. 


Vols dir que la ràdio pot aportar sentit de comunitat?

 Sí, fixeu-vos que els mecanismes a l'hora de difondre la informació han canviat moltíssim, però parlar i explicar-nos continua essent fonamental per socialitzar-nos i generar comunitat. Per exemple, el món digital ens ha portat a poder tenir, des d'una plataforma, tota la música del món -i per tant les botigues de música han hagut de tancar-, però, en canvi, anem als concerts en directe perquè és allà és on ens trobem tots. Venim tots a la Festa Major de Sant Miquel, anem tots a la Festa Major de Castellisbal, etc, perquè necessitem sentir una experiència real de proximitat a la pell. I la ràdio fa aquest paper de proximitat, de parlar de coses reals que ens afecten a tots com a col·lectiu, trencant l'aïllament digital.




[ Programa Obrint Camins del 29-11-2023 ]