Rafael Armada guanya una medalla d’or en el concurs Bird Photographer of the Year 2021

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 575, novembre-desembre 2021, pàg. 14








El molinenc Rafael Armada Casales és el primer català que guanya una Medalla d’Or en el prestigiós concurs internacional de fotografia d’aus Bird Photographer of the Year (BirdPOTY). El certamen té diverses categories, i el Rafael ha guanyat el primer premi en la categoria “Petits detalls de les aus” amb un pingüí com a protagonista i el seu reflex a la sorra.


La fotografia del molinenc va ser feta a l’illa de Geòrgia del Sud, la qual forma part d’un arxipèlag subantàrtic a l’extrem sud de l’oceà Atlàntic. A aquesta illa només s’hi pot accedir per mar i al llarg de l’any hi arriben molt poques embarcacions. Si bé antigament va ser un dels centres baleners més grans del món avui es considera un dels llocs més importants per a la conservació de fauna subantàrtica. “La veritat és que només desembarcar quedes envoltat de milers de pingüins rei, lleons marins i foques lleopard, és una explosió de bellesa que et deixa aclaparat”, explica el Rafael. Sobre la seva fotografia recorda que el cel estava molt ennuvolat i que quan sortia un raig de sol es podien veure reflectits els pingüins a la sorra: “Durant uns segons, mentre encara quedava una petita capa d’aigua a la sorra abans de la propera onada, em vaig adonar que els pingüins es podien veure com si fossin en un quadre puntillista. Jugant amb aquest efecte i fent captures a baixa velocitat vaig obtenir la fotografia que ha rebut el premi”.


En l’edició 2021 del concurs fotogràfic Bird Photographer of the Year s’hi han presentat més de 22.000 fotografies, i el premi d’una de les categories més importants, la del millor fotògraf, enguany ha estat per al mexicà Alejandro Prieto. A part, el certamen compta amb altres categories -vol d’aus, aus urbanes, comportament de les aus, protecció de les aus-, i també lliura un premi a la millor fotografia en blanc-i-negre, a la més creativa i al millor fotògraf jove.


Rafael Armada Casales, membre de l’Institut Català d’Ornitologia i de la Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza, quasi sempre és fora de la vila viatjant per tot el món. De fet, quan li van comunicar que era el guanyador del premi es trobava en un viatge de sis setmanes a l’Amazònia: “A mitjans de juliol era a la localitat colombiana de Letícia, prop de la frontera entre Brasil i el Perú, i allà vaig rebre per correu electrònic la comunicació de què havia guanyat en aquesta categoria dels petits detalls de les aus.” Si bé ha estat finalista en diferents concursos de Bèlgica i dels Països Baixos, aquest és el primer cop que obté un primer premi, el qual ha consistit en uns binocles d’alta gamma valorats en 1.000 euros. El molinenc confessa que era el cinquè cop que participava en aquest concurs, i que també és un assidu d’un altre certamen molt prestigiós, el Wildlife Photographer of the Year, un premi de fotografia de natura organitzat pel Museu d’Història Natural de Londres.


Al Rafael l’afició d’observar les aus li ve de ben petit i per ell fer-ne fotografies és una manera de poder-se-les endur a casa. Les seves instantànies han estat publicades a revistes especialitzades i llibres, i col·labora regularment amb l’agència holandesa Agami, especialitzada en fotografia de fauna salvatge. Tanmateix li sap greu que totes les fotografies que li demanen i que publica siguin per l’estranger: “Si bé l’observació d’aus és molt popular a tot el món, trobo a faltar que aquí no hi hagi més interès perquè tenim una gran diversitat d’aus i uns punts d’observació magnífics”. Per ell la raó de fons és sociocultural “perquè s’ha trobat que hi ha una relació directa entre el PIB d’un país i el nombre de gent que té aquesta afició, fet que com a societat ens deixa una mica malparats”, lamenta.


Ara mateix Rafael Armada està preparant un llibre que li ha encarregat una editorial sobre els seus viatges fotogràfics en vaixell de les Illes Canàries fins a l’Antàrtida, i de Nova Zelanda fins al Japó. Va ser en aquest darrer on va poder fotografiar el petrell de tempesta neozelandès, un ocell només visible quan hi ha molt mala mar i que feia vuitanta anys que ningú no havia vist. “En queden menys de cinquanta individus a tot el món i des del mar em va ser possible fotografiarlo”, exclama. Una altra fita que l’omple d’orgull és haver pogut albirar un ocell anomenat “toquí d’Antioquia” que feia més de cinquanta anys que es donava per extingit: “Quan fa quatre anys es va saber que encara n’hi havia me’n vaig anar a prop de Medellín, a Colòmbia, i el vaig poder fotografiar”. Però aquests èxits no són fruit de l’atzar “sinó de moltes hores prèvies de preparació i estudi de les aus, al costat de moltes hores d’observació sobre el terreny”, afirma.


En el futur el Rafael té previst viatjar a Papua Nova Guinea per fer un reportatge sobre els “ocells del paradís”, i també als països de l’oest de l’Àfrica per documentar fotogràficament els picatàrtids, una família d’aus “de camallarga, amb plomes de colors, i molt curiosos perquè són calbs”, detalla.






Una femella de colibrí voleteja al costat del mirall d'una moto (Buenaventura, Colòmbia)








El Gaig blau és un dels ocells estivals més representatius de la plana de Lleida i de l'Empordà










El Llop d'Etiòpia és el cànid més amenaçat de tota Àfrica amb només 500 exemplars que sobreviuen de manera salvatge en unes poques muntanyes (Parc Nacional de les Muntanyes de Bale, Etiòpia)










Els peixos voladors viuen en regions on no tenen llocs per amagar-se i han desenvolupat l'habilitat de saltar i mantenir-se fora de l'aigua "volant" per escapar dels depredadors (Illa de Santa Helena,  Atlàntic Sud)






Fotografia guanyadora del concurs BirdPOTY 2021 en la categoria 'Atenció al detall'









Francisco Sánchez és subcampió d’Espanya i vuitè del món de Mondio-Ring

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 575, novembre-desembre 2021, pàg. 15










El molinenc Francisco Sánchez Giménez i el seu gos Hachiko van quedar subcampions en la V Copa d’Espanya de Mondio-Ring, organitzada per la Reial Societat Canina d’Espanya els dies 5 i 6 de juny a Ocaña (Toledo). Quatre mesos després, concretament del 6 al 10 d’octubre de 2021, el Francisco i el Hachiko van participar en el Mondioring World Championship, a la localitat romanesa de Pecical, obtenint la vuitena posició: “Vaig fer 166,5 punts, i només em va anar malament la prova de la defensa de l’amo -que donava 30 punts- perquè el gos estava molt enèrgic i abans que m’ataquessin va mossegar, si no fos per això haguéssim estat campions del món”, lamenta el Francisco.


El Mondio-Ring és un esport de competició per a gossos ensinistrats. El reglament estableix tres graus de dificultat i un conjunt de proves consistents a demostrar la capacitat del gos, el seu pedigrí o patrimoni genètic, la qualitat de la seva formació i el control del seu conductor. Així, en el grau 1, hi ha tres tipus d’exercicis: obediència, atacs i salts. Els exercicis d’obediència consisteixen a fer córrer el gos quinze metres en línia recta, cercar un objecte amb un pes inferior a 1 kg que no sigui de metall, ordenar les posicions de tombar-se, asseure’s i posar-se dret estant a quinze metres del gos i segons les marqui el jutge, aconseguir que el gos rebutgi un aliment, i seguir el conductor al llarg d’un circuit. Els exercicis d’atac són tres: atac de cara amb bastó, atac en fugida, i defensa de l’amo. I per acabar l’exercici del salt consisteix a superar una tanca d’1,80 m. En els altres graus es fan aquestes mateixes proves però augmentant la dificultat. Per exemple, en els salts, en el grau 2 els gossos han de saltar una tanca de 2,10 m, i en el grau 3, de 2,30 m. En les proves d’obediència, en el grau 2 la prova d’ordenar posicions s’ha de fer a trenta metres del gos, en la prova de córrer en línia recta el gos ha de fer vint metres, i així successivament.


El Hachiko és un pastor belga malinois que a la Copa d’Espanya i en el Mundial va concursar en el grau 1, però que actualment està pujant de categoria. Els passats 21 i 22 de novembre, en una competició a Sant Rafel del Riu, a prop de Vinaròs, ja va concursar en el grau 2 i va quedar primer: “El meu objectiu és participar amb el Hachiko a la propera Copa d’Espanya en el grau 2, i si la guanyo, poder participar en aquesta categoria en el proper Mundial”, explica el Francisco. Cal dir que només els primers classificats a la Copa d’Espanya en cada grau de dificultat tenen dret a anar al Mundial representant la Reial Societat Canina d’Espanya. El Francisco i el Hachiko, com a subcampions, no podien participar en el Mundial de Romania del passat mes d’octubre, però com que el primer classificat del grau 1 va renunciar a anar-hi automàticament la plaça va ser per ells.


En aquests moments l’ensinistrador molinenc es troba entrenant un altre gos, anomenat Turko, que creu que el març de l’any 2022 ja podrà estar a punt per a la competició. Tres cops per setmana es desplacen a Riells i Viabrea, a la comarca de la Selva, on es troba el club esportiu Etocan, al qual pertany actualment. Anteriorment, havia format part del club Los Guardianes, d’Olesa de Montserrat.


Francisco Sánchez va entrar en el món del Mondio-Ring una mica de casualitat: “Un amic meu tenia un gos pastor holandès molt rebel –mossegava la gent- i el va haver de portar a una escola d’ensinistrament. Llavors ell es va titular en ensinistrador de gossos i va començar a portar el seu gos a concursos de Mondio-Ring en els que jo hi anava d’acompanyant. I així va ser com em vaig animar, em vaig treure el títol d’ensinistrador caní, i quan el gos del meu amic va criar em vaig quedar un cadell -que és el Hachiko-, el vaig entrenar i vaig decidir provar sort en els concursos, i la veritat és que fins ara m’està anant molt bé.”


El Mondio-Ring té el seu origen en les múltiples tècniques d’ensinistrament de gossos policia existents a països com Bèlgica, Països Baixos o França. L’any 1980 va sorgir la idea d’organitzar una trobada internacional a la ciutat belga de Tournai per tal de crear un reglament internacional únic, i el 1987 es va celebrar el primer concurs internacional de Mondio-Ring a Bèlgica.
























La molinenca Ona Roca guanya el Premi Watty 2021 de novel·la juvenil

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 575, novembre-desembre 2021, pàg. 26










 La molinenca Ona Roca Busquet ha guanyat el premi anual Watty 2021 de novel·la juvenil amb el relat "Somos polvo de estrellas". Es tracta d'una obra dividida en cinquanta-dos capítols breus que explica la història de la Isabella, una noia somiadora i fantasiosa que de cop es troba amb la dura realitat d'haver de ser hospitalitzada per un càncer.


 La idea d'escriure sobre el càncer infantil li va venir de casualitat a partir de la xarxa social Instagram: "Enmig de fotos de gats, menjar i d'altres frivolitats, un dia em va sortir la imatge d'una nena de set anys amb una pròtesi a la cama. El perfil l'havia creat la seva mare per sensibilitzar sobre la malaltia i vaig quedar impactada. Llavors vaig començar a estirar el fil per conèixer la seva història, i a partir d'ella vaig conèixer d'altres casos i ja no vaig poder parar". Segons l'Ona el càncer infantil és un dels més desconeguts i dels que rep menys finançament per la recerca, la qual s'ha de fer sobretot amb fons privats i donacions. En un altre sentit, com que la donació de sang és molt necessària per als pacients en general, però sobretot per als oncològics, l'Ona fa el següent prec: "Que tothom qui pugui doni sang, i també que es faci donant de medul·la òssia".


 Per participar en els premis Watty cal tenir 13 anys com a mínim i optar a una de les dotze categories en què està dividit: Juvenil, fantasia, ficció històrica, terror, misteri, joves adults, històries paranormals, romàntiques, esperits lliures -relats que barregen diferents gèneres-, "chicklit" -l'eix de la trama ha de girar entorn d'un personatge femení-, "fanfiction" -recreació d'històries famoses- i ciència-ficció. En l'edició 2021 s'hi han presentat milers d'originals, dels que se n'han seleccionat 280 per a la fase final.


 El nom dels premis Watty ve del nom de la xarxa social "Wattpad". Es tracta d'una plataforma de lectura i escriptura on els usuaris poden compartir els seus poemes i relats de ficció. Hi poden escriure tant autors novells com coneguts, i els usuaris poden votar els escrits i al mateix temps interaccionar entre ells com en qualsevol altra xarxa social. Si bé Wattpad va néixer l'any 2003, l'empenta definitiva la va rebre l'any 2011, amb una important inversió dels propietaris de Twitter i d'altres xarxes, establint la seva seu central a Toronto (Canadà). Si bé a Wattpad es poden escriure i compartir escrits en català, els premis Wattys només estan disponibles en deu idiomes entre els quals malauradament no es troba el nostre. Actualment, aquesta xarxa compta amb 45 milions d'usuaris arreu del món, la majoria joves i adolescents.


 Ona Roca Busquet té 17 anys i estudia batxillerat artístic a l'Institut Olorda, de Sant Feliu de Llobregat. Una mostra del seu treball gràfic es pot veure en el seu perfil de la xarxa social Instagram i també al carrer Roseta Canalias de Molins de Rei, a l'alçada del número 2, on aquest 2021 hi ha pintat un mural.






















Jordi Costa, fotoperiodista: "Fins que no ets allà i sents l'olor de sofre, el rugit del volcà i com es mou tot pels terratrèmols, no ets conscient del què estan vivint a l'illa de La Palma"

 

 El fotoperiodista molinenc Jordi Costa és un dels autors d’un calendari solidari per recaptar fons per la protectora d'animals Benawara, de la població de Los Llanos de Aridane, a l’illa de La Palma, per ajudar-los en la seva tasca a favor dels animals afectats per l’erupció del volcà Cumbrevieja.

 Aquest volcà va entrar en erupció el passat 19 de setembre del 2021, i el Jordi -juntament amb els fotògrafs David Melero i Carles Rabadà-, va desplaçar-se a les illes Canàries per viure-ho de ben a prop. Part del seu treball ara es pot veure en forma de calendari, amb dotze fotografies que mostren des de l’erupció del volcà fins a les terribles conseqüències que ha tingut en els poblets de l’illa i els seus habitants. 

 El títol del calendari és "Magma" i té la seva història: Magma és el nom que li van posar a un gatet que va estar-se setmanes atrapat entre les cendres a la zona d’exclusió de l’erupció volcànica. Quan el van poder rescatar el van portar a la protectora de Benawara, però malauradament al cap de tres dies va morir fruit del mal que havia patit. 

 El calendari es ven per 15 euros -més despeses d’enviament-, és en color, mida A3 vertical, i es pot comprar al web: www.magma.cat  




Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista









- Com a fotoperiodista vas viatjar a La Palma per iniciativa teva o va ser algun encàrrec?

- No, va ser una iniciativa meva, junt amb dos companys. Un volcà en erupció no es veu cada dia i aquest el teníem molt a prop. En total hi he estat dotze dies dividits en dues tongades, sis dies el mes d'octubre aprofitant el pont del Pilar, i sis dies ara a principis de desembre aprofitant el de la Puríssima. Com a fotoperiodistes vam poder entrar a les zones d'exclusió gràcies a que un de nosaltres era pilot de dron. 


- Quina és la primera impressió que et va causar el volcà?

- Per una banda molta emoció, i per l'altra desolació. Van ser com dues cares.


- De fet el calendari es titula així: “Magma, la doble cara”. M'’imagino perquè una cara és la bellesa del foc del volcà, i l’altra el mal que fa, no?

- Exactament és això. La doble cara és com ho acabes de descriure. Arribes allà i veus un volcà en erupció, que és un espectacle de la natura i una cosa molt recomanable de veure, però per una altra banda també veus l'impacte negatiu que té sobre la societat de l'illa que és una cosa molt grossa. Gent que d'un moment per l'altre és queda sense casa i sense res, i que saben que no ho podran recuperar mai. 


- Per les fotografies que has fet veig que et vas haver de relacionar amb els habitants de l'illa de La Palma. Com els descriuries?

- Valents i molt bona gent, però sobretot valents. 


- En una de les teves fotos es veuen uns veterinaris amb un gatet, és el famós Magma?

- No, n'és un altre. Si bé sí que tenim fotografies del famós Magma perquè quan el van rescatar érem allà. 


- Per què dieu en el vostre web que els animals són els oblidats de totes les catàstrofes?

- T'agradin més o menys els animals i les mascotes, els ajuts de les autoritats evidentment sempre van més a les persones i els col·lectius humans, diguéssim, que no pas a les bèsties. Per això la protectora de Benawara s'ha trobat tota sola i desbordada alhora d'atendre totes les bestioles que els portaven. No reben cap ajut per tenir-ne cura i en canvi tenen moltes necessitats perquè són essers vius que mengen cada dia! Només compten amb la solidaritat de les donacions, i per això nosaltres els donarem tots els beneficis de la venda del calendari.


- En una altra fotografia teva es veuen uns treballadors d’una plantació coberts amb impermeables i tapant els manats de plàtans que pengen de les plataneres. Com la vas fer?

- Vam conèixer un xicot que es deia Alberto, que treballava en una plantació de plataners, i com t'he dit abans els habitants de La Palma són molt bona gent, i de seguida ens va obrir les portes i ens va convidar al lloc on treballava perquè veièssim en quines condicions infrahumanes ho havien de fer. De per sí ja és una feina dura, i ara encara ho és més perquè abans de collir han de treure tota la cendra que ha caigut, perquè no es faci malbé la planta però també perquè els plàtans arribin a casa nostra en unes condicions òptimes i perfectes. La nostra societat és així de capriciosa i ells saben que si un plàtan el veiem una mica brut ja no el voldrem. Aquesta és la trista realitat i ells estan preocupats per això. Tenen por de perdre les seves plantacions. I et diré més: aquesta fotografia va ser feta en una plantació que es troba en un poble que es diu Tazacorte, i que ha estat un dels darrers a rebre una de les colades del volcà. És a dir que, fins i tot han estat a punt de desaparèixer aquestes plantacions que vaig fotografiar.  


- Una de les coses que m’ha sorprès en algunes fotografies del calendari és que la cendra és de color marró clar, i no pas negre com estem acostumats. Per què?

- Això és un efecte òptic del sol. La cendra és sempre d'un color gris molt fosc. Els colors de les fotografies del calendari són tots autèntics. De fet, el cel envermellit que es veu a les fotografies del volcà semblava tret de l'infern. Jo que he estat director d'Els Pastorets els ho deia: "Nois, sembla que sigui a l'infern d'Els Pastorets!"


- Una altra cosa que m’ha impressionat és l’èstètica de certes imatges sobre la pluja de cendra. En realitat són terribles, perquè han fet malbé conreus i pobles sencers, però que vistes en les vostres fotografies no deixen de ser boniques perquè sembla que hi hagi hagut una nevada. Tu també tens aquesta sensació contradictòria, d’imatges terribles però alhora molt estètiques? És un contrasentit, no?

- De fet, la mateixa gent d'allà ho deia, que havia quedat un paisatge desolador però que quan tocava el sol feia com un efecte que recordava les dunes d'un desert, i semblava fins i tot que fossis en un altre país. Però, és clar, hem de pensar que a sota de tota aquesta cendra, que a sota de tota aquesta lava, hi havia cases. O més ben dit, hi havia les llars d'una gent que havia viscut allà tota la seva santa vida. Una gent que se'ls hi ha acabat tot, i que no veuen per on se'n sortiran. Tot i això, són optimistes i ens deien: "No nos queda otra que ir hacia adelante". I és així, és l'única cosa que poden fer. 


- Com s’està vehiculant la solidaritat amb l’illa de La Palma?

- Si bé les autoritats d'allà han rebut ajuts de l'Estat, sé que hi havia queixes de què aquests ajuts encara no havien arribat a la població. Com acostuma a passar moltes vegades. És a dir, els ajuts no han arribat al seu destinatari final, i la gent s'està queixant molt en aquest aspecte. També s'ha de dir que la majoria de cases no tenien assegurança i tindran moltes dificultats. Estem parlant de més de 2.500 edificacions que han quedat soterrades sota la lava o la pluja de cendra.


- Estem parlant d’una catàstrofe que ha passat en un país de la Unió Europea i, de fet, el govern espanyol ha aprovat dos paquets d’ajuts de 225 milions d’euros per ajudar les víctimes i reconstruir l’illa. Paral·lelament, hi ha ONG com Creu Roja, o administracions com el Cabildo de La Palma –el govern de l’illa-, o la Universidad de La Laguna –la universitat de Canàries- que ens demanen que els donem diners en solidaritat amb els afectats. Com s’explica?

- Fa deu anys hi va haver un terratrèmol a Múrcia i avui ja ningú no en parla i aquella gent encara no tenen la casa aixecada. Encara no han rebut els diners que els hi van prometre. Però, és clar, com que és aquí a Múrcia, és a Canàries, ... doncs no passa res. A vegades estem més conscienciats de ser solidaris quan hi ha problemes a Haití o terratrèmols o riuades a no sé on, que no pas quan això passa a gent d'aquí. I que consti que s'ha de fer, i em sembla molt bé, que es donin diners a Intermon-Oxfam i a aquestes ONG que ajuden els països en vies de desenvolupament, però és que jo m'he trobat amb gent que m'ha dit: "Està molt bé el calendari que heu fet però és que a mi, la veritat, això és una cosa que no em toca gaire". Que no et toca gaire? Doncs esperem que no entri mai en erupció la zona volcànica de la Garrotxa! No oblidem que els nostres volcans només estan adormits, ningú no ha dit que estiguin morts. Esperem que no passi mai, però en menys de cent anys podrien entrar en erupció perfectament i, que jo sàpiga, a Olot i els seus voltants hi ha moltes llars. També seria una catàstrofe.      


- En el vostre web hi teniu el lema: “Cada dia més a prop del final, cada dia més a prop d'un nou inici”. Què significa?

- És la conclusió que en vam treure de la nostra estada a l'illa de La Palma, i també el que ens deia la gent d'allà: "Ara hem d'esperar que s'acabi l'erupció -cada dia més a prop del final-, i quan s'acabi haurem de començar de zero -s'haurà de fer un nou inici".


- En què estàs treballant ara, Jordi?

- Jo, a part de ser fotoperiodista, també em dedico a les arts gràfiques, i aquest dilluns [20 de desembre de 2021] inaugurem a Balaguer la primera exposició "Magma" de les fotografies que vam fer a l'illa de La Palma. En aquests moments m'enganxes que estic imprimint les imatges, posant-les en quadres, fent uns vinils llargs per paret perquè sigui una exposició ben "xula" ... Serà itinerant, i espero i desitjo que també es pugui a veure a Molins de Rei.   


- Moltes gràcies, Jordi, no sé si vols cloure l’entrevista adreçant un missatge als oients de Ràdio Molins de Rei?

- Doncs insistir en el que deia abans: A vegades estem més conscienciats en ajudar en les catàstrofes que passen a l'altra punta de món -que evidentment s'ha de fer- i ens oblidem de la gent que tenim prop i que també les passa magres. La gent de La Palma, a les Canàries, són una gent molt maca, són una gent molt bona, i nosaltres hem obert una pàgina web on es pot adquirir per 15 euros el calendari que hem fet per ajudar l'associació Benawara. Una gent que estan molt apurats perquè se'ls hi està acabant el menjar, els diners ... i com sabeu els animals mengen cada dia i necessiten atenció les vint-i-quatre hores. I allà hi ha una colla de voluntaris que no paren de treballar per tots aquests animals i es mereixen tot el nostre respecte i el nostre reconeixement! He de dir que el què ha passat a l'illa de La Palma amb l'erupció del volcà, fins que no trepitges la cendra no te n'adones del que realment estan vivint aquella gent. Les imatges i els vídeos que surten a la televisió ajuden a fer-te'n una idea, però fins que no ets allà i sents l'olor de sofre, sents el rugit del volcà, sents com es mou la terra pels terratrèmols -que nosaltres vam viure quan vam estar allà-, fins que no es viu tot això no es pot ser conscient del que realment estan vivint a l'illa de La Palma. 


- Moltes gràcies, Jordi, per aquest testimoni que ens acabes d'aportar, moltes gràcies per atendre’ns, i molta sort!

- Gràcies a vosaltres!





[ Programa Obrint Camins del 22-12-2021 ]




Entrevista a Josep Lligadas, autor del llibre: "Sexe, parella, família, fe cristiana : un canvi imprescindible"

 

 El passat dia de Sant Jordi d’aquest any 2021, la revista digital "L’Agulla" va distribuir entre els seus lectors un llibre escrit per Josep Lligadas que es titula: “Sexe, parella, família, fe cristiana : un canvi imprescindible”

 Com deia el missatge que ens van enviar als que som lectors de L’Agulla, es tracta d'un llibre que no és previst de publicar en paper, que només es difon per internet, i que planteja uns temes que actualment li costen molt d'abordar a l'Església, però que, com diu el títol, és imprescindible fer-ho. El llibre us el podeu descarregar aquí. També podeu demanar la versió en castellà enviant un missatge a: agulla.revista@gmail.com


 Josep Lligadas va néixer a Viladecans l’any 1950, als deu anys va entrar al Seminari de Barcelona, i va ser ordenat capellà l’any 1976 a l’edat de 26 anys. Va exercir com a sacerdot principalment a Mataró, on entre d’altres tasques va ser consiliari de diversos moviments d’Acció Catòlica: el MUEC (Moviment d'Universitaris Estudiants Cristians), la JOBAC (Joves cristians de barris obrers i ambients populars), la JOC (Joventut obrera cristiana) i l’ACO (Acció Catòlica Obrera). 

 Josep Lligadas també té una sòlida formació teològica: va estar estudiar a Roma del 1978 al 1980, és Doctor en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana, i ha publicat diversos llibres sobre temes cristians, i també d’història local, tant de Mataró com de Viladecans. L’any 1995, a l’edat de 45 anys, la seva vida va fer un tomb perquè va penjar els hàbits i es va casar. Actualment és director de dues revistes digitals: "L’Agulla", butlletí cristià de reflexió i diàleg, i la revista “Viladecans Punt de Trobada”. Setmanalment escriu un article de reflexió cristiana al bloc “Una font que raja sempre”, al portal digital Catalunya Religió. 



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista







 - Al llibre afirmes que la tan pormenoritzada moral sexual i familiar de l'Església catòlica lliga ben poc, com a mínim des del punt de vista percentual, amb les preocupacions i prioritats que Jesús va manifestar al llarg de la seva vida, tal com les recullen els evangelis. I poses l'exemple de que, si el Magisteri de l’Església volgués ser fidel, percentualment, a les prioritats manifestades per Jesús, dedicaria les seves energies normativitzadores a fixar, posem per cas, quin percentatge de riquesa per sobre de la mitjana pot acumular una persona sense que aquesta acumulació pugui considerar-se decididament immoral, o quines actuacions en l’ampli camp de la fabricació, venda i tràfic d’armes són inacceptables en un cristià, en comptes d’intentar fixar quin nivell d’intimitat entre la parella és permès quan encara no estan casats.


 - Jesús a l'Evangeli dedica molt d'espai, tant en els fets com en les paraules, a temes que es refereixen més aviat a la relació amb Déu, per una banda, i a la relació amb els altres des del punt de vista del servei, de l'ajut, de no intentar passar per damunt de l'altre, de treballar per la igualtat i el benestar de tothom, etc. Això són les coses bàsiques que Jesús fa i diu, i en canvi sorprèn molt que no siguin la preocupació bàsica de l'Església. Per contra, la seva preocupació se'n va a parar a uns aspectes que Jesús, evidentment, sí que tracta en l'Evangeli però mai amb aquest afany de decidir tot el que s'ha de fer en el camp de la intimitat de la parella i de la relació sexual. Són coses de les que Jesús en parla d'una manera molt genèrica i d'una manera no-central en absolut en el seu missatge d'evangeli, de salvació i de bona nova. 



 - Una de les conclusions que vaig treure en acabar de llegir el teu llibre és que la moral sexual que propugna l’Església catòlica prové de la tradició, i no pas dels ensenyaments de Jesús recollits en els quatre evangelis. Per una banda expliques que les primeres comunitats es van agafar a les tradicions que ja tenien els jueus sobre aquests temes, i per l’altra expliques la influència que va tenir sobre els primers cristians una filosofia que hi havia llavors de moda a l’Imperi Romà que s’anomenava estoicisme. 


 - Per mi això és una cosa fonamental per entendre la base sobre la que s'ha creat l'estil de comportament cristià en el cas concret de la sexualitat. Aquests fonaments han significat un biaix que cada cop ha anat accentuant més aquest interès i preocupació de l'Església pel tema de les relacions sexuals. En l'època dels primers cristians, el món pagà era molt superficial pel que fa a la transcendència, els valors humans, etc. El món pagà és un món que funciona -sense cap mena de dubte l'Imperi Romà va ser un èxit- però que es fonamenta en valors absolutament inconsistents, m'atreviria a dir. En el cas de la religió, per exemple, hi ha un seguit de cerimònies religioses amb sacrificis, etc, que són uns ritus que s'han de fer, però que no toquen el cor humà ni afecten a la manera de com cal viure. 

 El fet religiós pagà serveix per tenir contents els déus i per cohesionar la societat al voltant d'uns elements simbòlics als quals tot bon grec, o tot bon romà, s'ha d'adherir. I això està completament deslligat de la manera de viure, de com s'han de tractar les persones les unes a les altres, què es fa de cara als pobres, com s'han de tractar les diferències ... La societat està absolutament estratificada: els de dalt són els de dalt, els del mig són els del mig, i els de baix són els de baix. No hi ha cap necessitat ni voluntat de que les coses vagin d'una altra manera. Un altre element que també és molt normal en la vida pagana és la recerca de l'alegria i el plaer màxim sense pensar en res més. I d'aquí ve que la moral sexual sigui inexistent. Amb el sexe cadascú fa el que vol. Evidentment que la institució del matrimoni hi és, però això no treu que un pugui fer el que vulgui al marge de la persona amb qui conviu. 

 Davant d'aquests fets neix un corrent filosòfic i social de gent que vol viure amb més rectitud, que vol que la persona no perdi la virtut, que no faci disbarats, que no es deixi anar pel pur plaer, etc. Aquest corrent té molt d'èxit perquè, de fet, vol donar resposta a la superficialitat que he esmentat abans. Llavors, el món cristià que s'estava implantant en la societat grega, va agafar una mica com a base aquesta manera de ser dels estoics. I hi va afegir moltes coses, una de bàsica és que vivien en funció de Jesús, de Déu, de l'evangeli, etc, i sobretot hi van afegir una cosa decisiva: l'amor als altres i l'atenció als pobres. És a dir, un ha d'actuar rectament segons el que li digui el cor, la consciència, etc, però no només cercant l'interès propi sinó amb una preocupació bàsica per la gent que es troba en una situació pitjor. 



 - També afirmes que Déu va convidar la parella humana a multiplicar-se per omplir la terra però la decisió, el ritme i la manera els ha deixat al nostre lliure criteri. Defenses que no té cap justificació voler canviar-li el significat a la benedicció de Déu de ser fecunds i multiplicar-nos i convertir-la en una obligació, i a més dir que no es poden prendre mesures per no tenir fills. I ho rebles dient que, si ens ho prenem com una obligació, ara que la terra ja està molt plena, fins i tot es podria defensar que cal deixar de multiplicar-se perquè ja s’ha complert l’objectiu que Déu ens va fixar!


 - Aquella gent de l'Antic Testament [segle VIII aC], quan llegien això, o ho escrivien, segur que els hi ressonava com la seva pròpia realitat. L'ideal per una família de l'època de l'Antic Testament  és tenir molts fills, perquè tenir molts fills assegura el futur. La vida funcionava així en aquell moment. Per tant, el que el llibre del Gènesi, de la Bíblia, presenta com una benedicció de Déu dient "el món és a les vostres mans, ompliu-lo, que la natura no faci mal, que estigui al vostre servei, etc", aquella gent quan ho sentien, o quan ho llegien, pensaven: "Això és el que em passa a mi!". I això surt en diferents moments a l'Antic Testament perquè són societats patriarcals on els fills serveixen per assegurar el futur, per tenir algú que tindrà cura de tu quan siguis vell. 

 Ara bé, quan aquesta necessitat de tenir fills per poder viure dignament deixa de ser així -perquè ara tenir molts fills no és cap garantia de que serà un magnífic futur, més aviat al contrari- cal recordar que Déu ens va deixar la possibilitat de continuar la seva creació, de cap manera ens va dir que s'ha d'anar tenint fills i que això és el que Ell vol. No, no. Déu no vol això, no ho diu enlloc. El Gènesi diu una cosa que a mi em sembla maquíssima, i és que Déu va crear l'home a la seva imatge i semblança, i com Déu, Adam va generar els seus fills a la seva imatge i semblança, i així fins a nosaltres. És a dir, que som una cadena. Però ja està.

 Defensar el contrari és fruit d'una ideologia del sexe basada en la filosofia estoica. Com que la societat pagana estava dedicada a mantenir unes estructures estratificades, i a mantenir uns valors en que no hi havia gaire humanitat sinó més aviat recerca de plaer, la societat cristiana, que es volia allunyar d'aquesta manera de viure, va agafar el criteri dels estoics segons el qual el plaer no pot formar part del que l'home i la dona busquin perquè és una cosa que t'allunya de la raó, de ser una persona recta, etc. Venint a dir que s'ha de fer servir el cervell i no quedar encandilat pel cos. I a partir d'aquesta ideologia de fons s'ha anat creant aquesta cosa de dir: "Si tenim el sexe és perquè és imprescindible per tenir criatures, i per tant, si fem servir el sexe -deixa-m'ho dir d'aquesta manera- és perquè qualsevol acte sexual ha d'estar pensat de cara a tenir fills". Això Déu no ho va dir mai. Si els hi haguessin dit als que van escriure el llibre del Gènesi que la conclusió seria aquesta dirien: "Però que estan bojos aquesta gent?".   



 - Continuant amb el tema dels anticonceptius, m’ha sorprès el que expliques a la pàgina 75. Dius que a principis dels anys 60 del segle passat, quan van aparèixer les píndoles anticonceptives, el papa Joan XXIII va crear una comissió per estudiar el tema, i que l’expectació era molt gran per veure quina posició prendria el papa. Semblava que finalment canviaria la doctrina però no va ser així. El següent papa, Pau VI, que va concloure els treballs de la comissió l'ay 1968, va condemnar l’ús dels mètodes anticonceptius anomenats artificials, és a dir, els que impedeixen físicament o químicament la procreació, i en canvi va acceptar els mètodes anomenats naturals, és a dir, els que es basen en el càlcul dels dies infèrtils de la dona. Tot plegat una mica contradictori, no?


 - Jo diria que és fer veure que es compleix la llei i després saltar-se-la pel darrera. Des del punt de vista de la lògica estricta, si el que està prohibit és que quan es realitza l'acte sexual no hi hagi cap element extern que pugui impedir la fecundació, aleshores calculo quins dies l'acte sexual no serà fecund perquè la dona és en període infèrtil, i endavant perquè estic complint la llei. Bé, això és una burla a la llei i una immensa hipocresia. Van anar a salvar la lletra de la llei, però el resultat final no té res a veure amb l'esperit amb que va ser feta, que era assegurar que els actes sexuals fossin només per tenir fills. 



- També m’ha sorprès el pas que fa el papa Joan Pau II l’any 1987 -i que expliques a la pàgina 84-, quan condemna "totes les actuacions destinades a generar noves vides que no siguin estrictament l’acte sexual entre un home i una dona". Es condemna, per tant, la fecundació in vitro i la inseminació artificial realitzades dins una mateixa parella, i, més encara, les realitzades amb intervenció de donants aliens. Déu n’hi do, no?, –i mai millor dit! 


- Déu n'hi do, sí, sí. Aquí al darrera hi ha una -jo en dic- ideologia que es va enquistar en el seu moment, i que ha fet que la moral sexual no es dedueixi de la crida que fa Jesús a l'Evangeli. Diuen els entesos que en això també hi va ajudar el fet que Sant Agustí, per la seva pròpia experiència vital -que en la seva joventut havia tingut una vida bastant desmanegada des d'aquest punt de vista-, defensava una gran intransigència sexual. De tot plegat s'acaba deduint que és dolent que a algú li agradi massa el sexe. 

 Com he dit abans, per aquesta ideologia l'únic que justifica que el sexe existeixi és el fet de tenir fills. I a partir d'aquí és dedueix que s'han de tenir fills a través del que Déu suposadament ha dit, que és a través de la relació sexual "clàssica" entre home i dona. Per tant, no es poden fer invents. L'home i la dona es casen, tenen relacions sexuals i surten fills. Tot el que no sigui això, que és el que Déu suposadament va dir segons aquesta ideologia, és dolent. I ja està. Punt.

 Evidentment, aquesta ideologia no és la ideologia de l'Evangeli de Jesús. Ni el deixeble Sant Pau veu les coses d'aquesta manera. Va passar que en un determinat moment es va dir que això era així, la tradició va fixar aquesta determinada manera d'entendre-ho, i a partir d'aquí s'ha anat deduint tot, no pas de l'Evangeli. 



 - També ets crític amb un altre document que s’elabora durant el pontificat d’aquest Papa, que és el  catecisme de l’Església catòlica de l’any 1992, sobretot amb les pagines dedicades al sisè manament, que – com dius en el llibre - acaben convertint-se en un llistat de conductes reprovables segons la doctrina de l’Església. I dius que a més el catecisme fa servir un llenguatge i un to que no t’agraden gens. Per què no t’agraden?


 - Perquè a partir de la ideologia esmentada abans es vol normativitzar la vida de les persones sense tenir en compte com es viuen les coses, sense tenir en compte l'experiència i la vivència de la gent. Es nota molt que aquesta part del Catecisme l'ha fet algú que no sap el què és enamorar-se, o que si ho sap li ha "sentat" malament, per dir-ho així. D'aquestes pàgines del Catecisme, a mi la que m'impressiona més -deixa-m'ho dir així- és que, en un cert moment, es diu que tota relació sexual fora del matrimoni és un pecat greu que impedeix la comunió sagramental. O sigui que un noi i una noia es troben, s'estimen, fan camí junts, es van sentint cada cop més units, i mes tard o d'hora se'n van al llit. Doncs això, des del punt de vista del Catecisme, és pecat mortal i no poden participar a la comunió eucarística. Això és una manera d'entendre la relació de parella que actualment ningú amb seny no pot sostenir. 

 Jo penso que la relació de parella és un conjunt d'elements que ajunten la persona, i dins d'aquests elements, un de fonamental és el sexe. Aleshores pretendre que la relació de parella consisteixi en anar cultivant mútuament el coneixement, l'estimació, etc, i reservar el sexe per quan s'hagin casat ... bé, jo penso que això no resisteix cap mena d'anàlisi antropològica. La relació sexual forma part del creixement de la parella i arriba quan aquest creixement ho comporta, i en moltes parelles ve molt al començament! Per això dic que aquí hi ha un canvi imprescindible a fer. O es mira la relació sexual entenent quin és el seu paper en la vida de les persones, o això és incomprensible. És molt difícil que una persona raonable pugui entendre i admetre aquesta normativa. Ningú amb una mica de cervell ho pot defensar. Llavors el que passa és que els cristians s'espavilen cadascú com li sembla i evidentment la majoria no en fan cas d'aquestes normes.   



 - És el que dius també en el llibre, que aquests plantejaments del Catecisme “no permeten viure realment el sexe, la parella i la família com una bona nova, i el converteixen en una cosa amarga, plena de cartells de prohibició que ofeguen l’alegria que Déu ha predisposat en nosaltres”. Pots desenvolupar això de "l’alegria que Déu ha predisposat en nosaltres"?


 - Aquesta frase de la "cosa amarga" no és meva sinó del filòsof Friedrich Nietzsche. I sobre l'alegria, a mi m'agrada citar un passatge també del llibre del Gènesi, el de les alzines de Mambré, que succeeix entre Abraham i Sara. Uns àngels li diuen a Abraham que amb 90 anys tindrà un fill i Sara es posa a riure i diu: "Ves qui m'ho havia de dir, ara que el meu home ja és vell, i jo també, tornaré a sentir el plaer que sentia quan era jove". I és clar que sí! Això és el que significa, en el fons, el sexe per les persones. El sexe és un do de Déu que ens dóna plaer, que ens uneix, que fomenta i potencia la comunió mútua, i que de passada serveix per esborrar del cervell determinades angúnies i determinades desavinences. I és un do de Déu perquè les persones ens sentim millor amb la vida, i puguem constituir aquest nucli humà que és la família -si volem dir-ho de forma tradicional- i també d'altres nuclis humans possibles. Això és un do de Déu, i això és una alegria. Voler tapar i amagar això, voler castrar-ho -si es vol fer servir aquesta paraula-, penso que és un disbarat. 



 - Un altra afirmació rotunda que fas en el llibre és la següent: "Si l’Església vol tenir credibilitat i contribuir a humanitzar la societat, s’ha de desprendre d’aquesta mirada negativa i prohibidora i tenir la valentia de fer públicament quatre afirmacions sobre temes ben concrets que fins ara han estat objecte de les seves prohibicions: Una, que la masturbació, de per si mateixa, no és cap cosa dolenta; dues, que les relacions sexuals fora del matrimoni i entre persones no compromeses, de per si mateixes, no són cap cosa dolenta; tres, que les relacions homosexuals, de per si mateixes, no són cap cosa dolenta; i quatre, que l’ús d’anticonceptius físics o químics, de per si mateix, no és cap cosa dolenta”.


 - A mi em fa mal i em dol profundament la doctrina actual perquè jo penso que estem en un moment de canvi molt agitat en el món de les relacions, i de les relacions sexuals, i jo penso que l'Església estaria bé que pogués acompanyar la gent i dir coses intel·ligents i raonables. Que pogués ajudar a viure, per exemple, per part dels homes, tot el tema de les tasques de cura, no només perquè la dona no se les hagi de carregar tota sola sinó també perquè implicar-se en tasques de cura humanitza molt. I en el cas del sexe, que servís per dir que en les relacions hi ha coses a vetllar i respectar, i que un no pot fer el que li passi pel cap així per les bones. Però és clar, jo penso que, digui el que digui l'Església en aquests temes, no té cap credibilitat perquè tothom sap que a l'Església li molesta molt el sexe. I per això, en el llibre, poso aquests quatre punts que per mi són els més significatius i emblemàtics. Per exemple, d'on surt que la masturbació és una cosa dolenta? Qui s'ho ha inventat això? A cap lloc de la Bíblia, que jo sàpiga, es parla d'aquest tema. I així successivament ... 

 Realment cal un canvi de mirada profund per part dels que són responsables de la doctrina de l'Església, de l'ensenyament moral, etc. Algú m'ha dit que això és impossible perquè l'antropologia ideològica que hi ha al darrera d'aquest fet està tan arrelada en els cors, en els sentiments i en els cervells dels qui guien l'Església, que és impossible que ho puguin canviar. Jo espero que això no sigui així, jo més aviat tendeixo a pensar que, algun dia o altre, algú dirà: "Vejam, això no pot ser i ho hem de canviar". Però tampoc no ho sé.    



 - Podem tenir alguna esperança en l'actual Papa Francesc?


 - No ho sé. A mi em sembla, per les coses que de tant en tant deixa anar, que ell ja ho veu que això no pot ser, però deu pensar que és massa difícil aquest tema, i llavors en les seves prioritats no hi entra. L'esperança seria que, si realment aquest canvi de clima que ha engegat el Papa Francesc continua després d'ell, llavors és possible que es pugui abordar un canvi. Per a això també caldria que tinguessin veu els laics i laiques que tenen coses raonables a dir sobre aquests aspectes, i no només els que diuen que la doctrina de l'Església és ha de ser la que és, i que són els que sempre acostuma a cridar la jerarquia quan ha de fer consultes. Haurien de cridar també els laics i laiques que pensen diferent i que són molts. Espero que algun dia pugui ser.



 - Vols afegir alguna cosa per cloure l'entrevista?

                         

 - Penso que cadascú ha de saber trobar -amb la seva consciència, la seva mirada sobre el món, amb el què sap i ha escoltat dels altres- la seva pròpia manera de fer, de pensar i d'actuar. Cal fugir sempre de la frivolitat i de qualsevol ombra de fer mal o aprofitar-se dels altres. Però fora d'això, el sexe és per gaudir-lo. És un do Déu, sí, és clar.





[ Programa Obrint Camins del 24-11-2021 ]