Juan Ramón Azuar Romero, escriptor i especialista en didàctica de la Història: "A l’escola no li podem demanar que serveixi per a tot"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 580, octubre-novembre 2022, pàg. 12-14


 Juan Ramón Azuar Romero acaba de publicar la seva primera novel·la, "El vértigo del trapecista” (Editorial Drácena), i el seu primer llibre de literatura infantil, "No em dic Txaikovski" (Birabiro Editorial). Nascut l’any 1965 a Canillas de Albaida (Màlaga), va passar la seva infantesa i joventut a Esplugues de Llobregat fins que es va casar amb Montserrat Tort Estefanell i va venir a viure a Molins de Rei, ara fa vint-i-cinc anys. Llicenciat en Història Moderna per la Universitat de Barcelona, professionalment es dedica a la didàctica escolar de la Història.






ÀNGEL BEUMALA (A.B.): He llegit que “Azuar Romero” són els cognoms de les teves àvies.

JUAN RAMON AZUAR ROMERO (J.R.A.): Sí, jo sempre he escrit i sempre pensava que si un dia publicava ho faria amb els cognoms de les meves àvies com a homenatge perquè cap de les dues no sabia ni llegir ni escriure! Me’n recordo molt sobretot de la materna, que signava amb una creu! “Azuar Romero” ha quedat com el meu nom artístic.


A.B.: Pels que ens hem llegit la teva primera novel·la, “El vértigo del trapecista”, la primera pregunta és fàcil d’endevinar: Quin és el teu vincle amb el món del circ?

J.R.A.: I fàcil de respondre: Cap! M’agrada escriure, sempre vaig anotant idees i algunes creixen i les haig d’acabar narrant, ja sigui en forma de poema, relat o novel·la. Aquesta història no sé d’on va sortir. Jo no tinc cap relació especial amb el circ, la de  tots, anar-hi de petit i de gran portar-hi els fills. Ara bé, com a historiador havia d’escriure amb un cert rigor, i per això abans em vaig documentar profundament en el fons especialitzat en circ que tenen a la Biblioteca de Nou Barris de Barcelona.


A.B.: Però hi ha descripcions de la vida diària en un circ que s’han d’haver viscut per explicar-les tan bé ...

J.R.A.: M’afalaga que ho creguis. Escriure és com un joc de màgia, no s’ha de veure el truc. Has de crear la il·lusió de que tot és real, quan a l’hora de la veritat tot és ficció!


A.B.: La novel·la narra la decadència d’un circ anomenat Salerno, i de retruc, de les persones que hi treballen.

J.R.A.: Sí, una mica és una metàfora de la nostra societat, que en la meva opinió també està en decadència. Si bé els protagonistes són del món del circ, les històries personals que tenen les podria viure qualsevol de nosaltres. De fet, el títol fa referència al propietari i trapezista del circ, que es queda sol davant del negoci quan la seva dona el deixa i s’endú amb ella els fills. Per tant, el “vertigen” del títol no es refereix a un mareig provocat per les altures sinó a la sensació de buidor pel fet que darrere seu ja no hi haurà ningú a qui transmetre el circ familiar que ve de generacions. Però aquest és un fet que també succeeix en molts negocis o feines tradicionals, que els fills no volen continuar el negoci dels pares. De fet és el fill, Mateo Salerno, qui passat els anys recopila totes aquestes històries com a homenatge al seu pare.


A.B.: Hi ha un passatge en què un personatge del circ diu que cal anar als pobles una setmana abans que facin la Festa Major perquè llavors la gent encara no s’ha gastat els diners. Això d’on ho has tret?

J.R.A.: Això és collita pròpia, però sí que he llegit que a les festes majors els circs patien molt per la carpa quan arribava el moment dels castells de focs, per por de que no es cremés, i per això intentaven ser fora o ben lluny abans dels espectacles de pirotècnia.


A.B.: Col·lecciones cartells o d’altres objectes relacionats amb el circ? Ho dic pel passatge on descrius amb tot luxe de detalls un cartell.

J.R.A.: Un altre truc. Aquest cartell no existeix! Però sí que és veritat que l’artista que es descriu jo la vaig veure de petit. Recordo que era una dona que es posava dins un tanc d’aigua amb uns cocodrils! I d’aquí va venir! Llavors vaig anar buscant i, efectivament, vaig trobar una persona que feia aquest número amb cocodrils i serps, i vaig inventar una història per a ella.


A.B.: Un altre passatge molt versemblant és el del bar Dublín, on es troben els artistes que estan pendents de que algú els contracti. Quina part de veritat hi ha en tot això?

J.R.A.: Aquí a Barcelona hi havia un bar que es deia London -i que ara ha recuperat la família Raluy- on es trobaven tradicionalment la gent del món de l’espectacle. I sí que és veritat l’anècdota que explico a la novel·la de que hi havia un artista que, a l’hora de prendre el cafè, s’encenia un puro però que després de la primera pipada l’apagava i el desava per a l’endemà per aparentar, perquè no es notés que estava molt necessitat! He volgut donar-li un toc d’humor a la novel·la, i en alguna crítica he llegit que la consideren tragicòmica, amb una mica de tot: passatges profunds i emocionals, i d’altres més lleugers, propers a la comèdia i a l’absurd. N’estic molt content perquè aquest era el to que volia aconseguir!


A.B.: Es diu que la primera estocada al circ la va fer fa molts anys la televisió, que portava directament dins de les cases espectacle i entreteniment. Què en penses?

J.R.A.: Jo no soc una veu autoritzada per parlar d’això, ni molt menys, però la meva percepció és que hi va haver una crisi del circ a finals del segle XX, durant els anys setanta i vuitanta. M’imagino que per molts factors. Jo, del que sí que hi entenc una mica és d’ensenyament, i en l’ensenyament hi ha un principi bàsic: el professor que es perd el respecte a sí mateix, que perd el respecte per l’ofici, o per l’assignatura que imparteix, immediatament perd el respecte dels alumnes. 

 I jo crec que al circ li va passar una cosa semblant. Van identificar com els seus enemics, o competidors, la televisió i el cinema, i van intentar posar-se al seu nivell. Hi va haver un moment que els circs es van omplir de personatges -totalment aliens a la pista-, que provenien de sèries de televisió de l’època com ara la Heidi, l’Orzowei, l’Equipo A, el Spiderman, i personatges de Disney en general. Els artistes de circ tenien un prestigi i a partir de llavors es van com banalitzar i infantilitzar. No van ser fidels a ells mateixos, es van perdre el respecte, i això, jo crec, va fer que perdessin també el respecte del públic. La prova és que quan el circ ha tornat a ser fidel al seu esperit el públic ha tornat a respondre. Només cal veure el Cirque de Soleil a nivell internacional, o el Circ Raluy, per exemple, a nivell local. La gent està disposada a pagar els preus de les entrades, que no són barates, per veure els seus espectacles.


A.B. Per què t’agrada tant el circ?

J.R.A.: Ja he dit abans que no en soc especialment aficionat, però després d’escriure “El vértigo del trapecista” sí que és veritat que me’l miro amb uns altres ulls. Per mi el circ és l’espectacle més complet que existeix, pura emoció. Cada funció és única i irrepetible. Passa com amb el teatre, no és el mateix veure’n una funció per la televisió que veure-la en directe. No hi ha, ni molt menys, la mateixa intensitat! El director de cinema Federico Fellini -en una frase que cito a l’inici del llibre- deia que el circ, més que un espectacle, és una experiència, un viatge a través de la sorpresa, la imaginació, la burla, l’absurd i la negació de la lògica. L’únic, el veritable espectacle.


A.B.: També acabes de publicar un llibre adreçat a infants de deu a dotze anys que es titula “No em dic Txaikovski” en la versió catalana i “Cuidado con Chaikovski” en la versió castellana.

J.R.A.: Tant de temps esperant editor i ara m’han vingut tots de cop! L’origen d’aquesta història sí que te la puc explicar. Quan la meva filla gran era petita feia ballet, i una vegada vam anar a veure un espectacle a Barcelona d’aquest compositor. Després, quan érem a casa, ella imitava les ballarines i jo, jugant o per fer-li la punyeta, li vaig dir: “Txaikovski!”. I ella em va contestar morruda: “No em dic Txaikovski”. De seguida vaig pensar: “Quin títol més bo per a una novel·la infantil”. Després, perquè em semblava més atractiu, la vaig presentar a l’editorial titulada “Cuidado con Chaikovski”, però l’editor va dubtar entre un títol i un altre i al final va decidir que un seria per la versió catalana i l’altre per la castellana. I a mi m’han retocat el nom per no fer-lo tant seriós pel públic infantil i m’han posat “Juancho Azuar”!


A.B.: Quin és l’argument d’aquesta novel·la per a joves?

J.R.A.: És la història d’un nen adoptat que es diu Ivan, i que per un comentari del Trompetes, el professor de música, li queda a classe el sobrenom de “Txaikovski”. Com si no en tingués prou amb la separació dels pares i el desembarcament de la pirata Filiberta, com ell anomena la nova xicota del pare! Però gràcies a una combinació de futbol, ballet i “matecàtiques” -una de les paraules pròpies de l’Ivan, que fa malabars amb el vocabulari- sembla que es traurà el malnom de sobre. Si bé el compositor Txaikovski és molt present en el llibre -de fet els sis capítols porten el nom d’algunes de les seves obres principals: comença amb l’obertura 1812 i acaba amb la seva darrera simfonia, la Patètica- no és una novel·la de temàtica musical. És més aviat un relat sobre les relacions familiars i escolars, sobre l’amistat, etc, amb un to divertit i juganer, basat en la perspectiva tan particular del seu protagonista i narrador.


A.B.: Aquest llibre ha estat il·lustrat per Teresa Arroyo. Com ha estat treballar amb ella?

J.R.A.: Fantàstic. Fa mesos que em sento com un nen el dia dels Reis! I un dels regals més macos que he desembolicat ha estat aquest de treballar amb la il·lustradora Teresa Arroyo i veure com els teus personatges i les teves històries cobren vida. Ens vam posar d’acord de seguida en que les il·lustracions havien d’enriquir el text i havien de seguir la ficció de que tot és escrit i dibuixat per l’Ivan, com un d’aquells nanos que es despisten a classe i dibuixen el “profe” a un marge del quadern. Per tant, els dibuixos havien de ser “gamberros”, caricatures dels personatges, de les situacions que narra, com si els hagués fet ell mateix per il·lustrar els seus pensaments. I la Teresa ha fet un treball magnífic en aquest aspecte.





A.B.: Professionalment et dediques a la didàctica de la Història. En què consisteix aquesta feina?

J.R.A.: Doncs en buscar alternatives per a l’ensenyament de la Història i fer-la atractiva per als alumnes. Faig tallers i activitats en les que ells experimenten de manera lúdica. Per exemple, una de les que faig, ja fa molts anys, amb una escola de Malgrat de Mar, és portar-los al dolmen de la cova d’en Daina, a Santa Cristina d’Aro, al Baix Empordà, i allà ens passem tot un matí com si visquéssim a la prehistòria: cada infant fa la seva eina de pedra, aprenem la tècnica per fer foc, i fem pintures rupestres amb greix animal i tints minerals. Les fem sobre uns cartrons que porto jo, eh!, no pas a dins del dolmen! ... [Riu] També he dissenyat programes i recursos sobre història i patrimoni per encàrrec d’empreses i institucions. Per exemple, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya té un tren que fa viatges entre Martorell i Monistrol de Montserrat amb una locomotora de vapor, i em van encarregar l’activitat didàctica al voltant d’això: un espai museístic per explicar el vapor, un audiovisual, un quadern de treball per a la sortida, etc.


A.B.: Com a expert en didàctica, com aprenen Història els joves d’avui?

J.R.A.: Molt em temo que com els d’ahir. En Història només aconsegueixes mantenir l’atenció dels alumnes si allò llunyà que els estàs explicant ets capaç de connectar-ho amb el seu present. Llavors notes al moment que s’hi interessen, i val a dir que és un moment màgic perquè estan tan atents que fins i tot controles la respiració de tota la classe! El problema és que els currículums incideixen molt en la història política, i això fa que per a la majoria la Història sigui molt abstracta i feixuga. Jo no me’n recordo pas de qui feia de president quan vaig fer la primera comunió, ni m’importa. En canvi, sí que me’n recordo de la festa, del vestit que portava, del regals ... 

 El que vull dir és que, si per norma general no associem els fets de la nostra vida amb esdeveniments polítics, perquè ens entossudim a explicar als alumnes fets polítics, batalles, reis i tractats? Alguna cosa està fallant quan dediquem el mateix temps, o fins i tot menys, al descobriment del foc o a la màquina de vapor, que als presidents de la Primera República. Jo continuo trobant llibres de text que expliquen que l’edat contemporània comença amb la revolució francesa, com si la revolució industrial fos un fet menor. La Història és la vida dels humans, i en tot cas la política és una part més d’aquesta història, no pas la principal, en la meva opinió. I davant d’això els alumnes què fan? Ho estudien, ho vomiten a l’examen si hi ha sort, i se n’obliden. Per tant, jo penso i treballo per fer palpable la història i que es pugui interpretar i experimentar. I això només es pot fer amb el patrimoni històric, que és on la podem veure i tocar com si fos una capsa de records familiars. Com entendran millor el feudalisme els infants? Explicant-lo de forma abstracta dins d’una aula o visitant un castell?


A.B.: Els infants i joves d’avui són capaços de mantenir l’atenció durant una hora seguida sense que hi hagi ni cap imatge, ni cap música, ni cap vídeo?

J.R.A.: Sí, si la persona que parla sap fer-ho bé. El més important de l’ensenyament no son els llibres, ni les pissarres digitals, sinó qui té el guix a la mà, com deia un director que vaig tenir. Tots sabem que un bon mestre fa estimar la seva assignatura. Però sí que és veritat que l’escola necessita una revolució, pacífica i tranquil·la, però una revolució. Ens hem de plantejar què és el que volem ensenyar i com ho estem fent. Per desgràcia, en aquesta societat tot gira al voltant del treball, i les persones que no són productives fan nosa. Fan nosa les persones grans, i les posem en residències, i fan nosa les persones menudes, i les posem en escoles i instituts. I així ens trobem que els infants passen més temps a l’escola que en qualsevol altre lloc! 

 Llavors se li demana a l’escola que serveixi per a tot, per ensenyar matemàtiques però també perquè aprenguin a tallar amb ganivet! I sobretot se li demana que eduqui en valors com la generositat, la responsabilitat, la cultura de l’esforç, etc, quan a fora els infants i joves reben uns estímuls que van en sentit contrari! Només cal mirar els “youtubers” que segueixen o el món del futbol en el que tant s’emmirallen. Quins valors transmeten una colla de milionaris en pantaló curt que proven d’enredar l’àrbitre sempre que poden? Posem-nos d’acord! L’escola no pot ser “el poblet dels irreductibles gals que resisteix ara i sempre l’invasor”, com deien els còmics de l’Astèrix.


A.B.: Mestres jubilats et diuen que abans el temps a l’aula era molt més lent. Per exemple, tota una tarda es podia dedicar només a fer un dictat i corregir-lo. Ara, en canvi, diuen que tot s’ha accelerat molt.

J.R.A.: Això sí que es culpa d’aquesta cultura digital i audiovisual basada en estímuls ràpids, breus i continus. Però tornem al que et deia abans, si els infants i joves a casa són tot el dia amb la “tablet” a la mà no li podem demanar a l’escola que faci tot el contrari, no pot ser.


A.B.: Aquesta immediatesa a la que estan acostumats –que tot hagi de ser d’avui per demà- provoca que també tinguin poca tolerància a la frustració?

J.R.A.: Això segur. I no sé que s’hi pot fer. Personalment, no soc optimista. És complicat perquè l’escola, en general, continua fent el mateix que feia fa cinquanta anys, que és fer assignatures amb classes d’una horeta, etc, i en canvi la societat ha canviat molt. Com he dit abans, l’escola s’ha convertit en un lloc on poder deixar les criatures i que els pares puguin anar a treballar o fer la seva vida. I això es veu quan, sense ser obligatori, gairebé tothom escolaritza els infants a l’edat de tres anys. Jo crec que un infant que comenci l’escola als cinc anys arribarà a saber el mateix, o més, que un que l’ha començada als tres. Tots acabaran aprenent a llegir i a escriure, i a fer les mínimes operacions matemàtiques perquè no en tindran més remei, ni que sigui per sobreviure a la vida! Repeteixo, ens hem de plantejar què és el que volem que l’escola faci realment. 

 En aquests temps de tanta cultura audiovisual i immediatesa, aconseguir fer seure els infants davant d’un pupitre tres o quatre hores al matí, i dues més a la tarda, és una heroïcitat! Tot el meu respecte pels que gosen dedicar-se a aquesta meravellosa professió que, per cert, cada cop és menys valorada.


A.B.: Al Palau de Requesens s’hi ubicarà un Centre d’Art i Cultura del Renaixement. Els crítics amb aquest projecte diuen que dedicar tot el Palau a sales d’exposició permanent és malaguanyar aquest espai. Segons ells, una alternativa hagués estat dedicar una part de l’edifici a exposició permanent per explicar la història del Palau –com s’ha fet al centre cívic Federació Obrera amb la història de la Federació- i la resta dedicar-lo a espai polivalent per optimitzar al màxim tot el potencial de l’equipament. D’altra banda, també es pregunten si vindran a la vila prou turistes a veure aquest nou centre com perquè sigui viable mantenir-lo obert cada dia, i posen d’exemple l’actual Museu Municipal, que només obre els diumenges al matí. Què en penses?

J.R.A.: Jo també en tinc molts dubtes. En principi, un nou equipament cultural sempre és positiu, i tota la inversió que s’ha aconseguit amb aquesta iniciativa, tant del govern central com europeu, permetrà restaurar el Palau dels Requesens, i això és un benefici segur. Però no tinc clar que les dimensions del projecte s’adeqüin a la realitat de la vila, com tampoc veig prou justificada la relació de Molins de Rei amb el Renaixement. De fet, em venen al cap d’altres poblacions catalanes amb bastanta més connexió amb aquesta època. Crec que abans ens hauríem d’ocupar del nostre patrimoni, posar-lo a l’abast de tothom, difondre’l i valorar-lo. 

 Com a membre de l’Associació Amics del Museu de Molins de Rei, em preocupa especialment el moment d’indefinició que estem vivint, amb el nostre Museu mig traslladat a la primera planta de Ca n’Ametller, i l’antiga seu del carrer Pintor Fortuny tancada i plena de peces per exposar, com si fos un magatzem. Sembla que fem com els nens, que només s’interessen per la joguina gran i nova, i deixen la vella arraconada. Però es que en aquest cas la joguina vella és la de casa, part de la nostra vida, i hi serà sempre! La nova joguina del Centre del Renaixement ens és aliena i ja veurem quan duren les piles. Tant de bo aquest nou Centre, a part de consolidar l’edifici del Palau dels Requesens, també servís per donar un nou impuls al Museu local. Com a mínim trobo que se’ls hi haurien de dedicar els mateixos recursos.


A.B.: I ja per acabar, estàs treballant en alguna altra novel·la?

J.R.A.: Tinc coses pensades, però pel camí me’n venen d’altres, i al final tinc moltes històries paral·leles al cap, que van creixent -“fent bola”-, i no sé quina guanyarà. Fa temps que voldria escriure sobre l’altra cara del progrés. Qualsevol progrés que nosaltres veiem com a molt bo segur que en el seu moment va ser una font de patiment per a molta gent. Com a historiador sé que la Història és molt punyetera, i molt mentidera, perquè tot té múltiples versions. Encara no tinc clar sobre quina època escriuré, el cas és que ja fa temps que hi vaig al darrera però no ho aconsegueixo perquè, no sé què passa que sempre m’entra pel darrere una altra història que no controlo, que no sé d’on surt, com la del circ, i que se’t va ficant, se’t va ficant, i va creixent ... Sort que parlant amb d’altres escriptors he vist que és una cosa que passa sovint!







Sergi Belbel presenta a Molins de Rei la seva primera novel·la, "Morir-ne disset"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 580, octubre-novembre 2022, pàg. 12-14



El dijous 15 de setembre el dramaturg Sergi Belbel va venir a Molins de Rei a presentar la seva primera novel·la, titulada "Morir-ne disset", guanyadora del 62è Premi Sant Jordi atorgat per Òmnium Cultural. L’acte es va celebrar a la sala d’actes del Centre Cívic Federació Obrera i va ser conduït per l’escriptor local Josep Maria Huguet.


El primer que va fer l’escriptor va ser aclarir el títol, on va escriure "morir-ne", en comptes de "matar-ne", prenent el verb de la frase "he mort el llop" de l’obra de teatre "Terra baixa" d’Àngel Guimerà. A continuació va reivindicar la figura d’aquest autor, que va tenir una gran repercussió internacional fins al punt que Hollywood va convertir en pel·lícula una de les seves obres de teatre: "Guimerà va presentar disset vegades seguides candidatura al Premi Nobel i no el va guanyar mai per culpa de les pressions dels de sempre, la paradoxa és que l’any 1904 el va guanyar José Echegaray, el traductor al castellà de les seves obres, les quals triomfaven a Espanya i a tot el món!".


No és aquest l’únic paral·lelisme de Guimerà amb la novel·la de Belbel, ja que el protagonista és fill d’una família immigrant vinguda del sud d’Espanya, que neix i creix en una ciutat industrial del Vallès Occidental, en la qual s’integra com el més català dels catalans. De fet, el mateix periple vital d’Àngel Guimerà, que va néixer a Santa Cruz de Tenerife fill de pare català i mare canària, i que al cap de set anys va venir a viure a Catalunya tenint com a llengua materna el castellà. I també el mateix recorregut del mateix Sergi Belbel, el qual reconeix que en la novel·la hi ha abocat bona part dels seus records de joventut.


L’autor va explicar que no s’esperava guanyar el Premi Sant Jordi amb la seva primera novel·la: "Gràcies a la pandèmia vaig tenir molt de temps per escriure, ja que no té res a veure escriure obres de teatre, que és el que jo faig habitualment, amb escriure una novel·la, que requereix molt més de temps”.


Al llarg de l’acte també es va repassar la seva trajectòria artística i l’autor va aprofitar per explicar un munt d’anècdotes que van fer riure de valent els presents, entre els quals es trobava l’actriu molinenca Sílvia Bel.


















40è Aniversari del Grup Coral Quòdlibet de Molins de Rei


 Dissabte 8 d’octubre de 2022 la Coral Quòdlibet va celebrar el seu 40è aniversari amb un concert excepcional al teatre del Foment Cultural i Artístic de Molins de Rei: la Missa de la Coronació de Mozart, juntament amb la interpretació d’altres peces. En aquest concert també hi van participar excantaires, i la Coral va cantar acompanyada de l’orquestra Die Feier, i solistes vocals de primer nivell: la soprano Mireia Tarragó, la contralt Eulàlia Fantova, el tenor Matthew Thomson i el baix Xavier Casademont. 

 Per parlar d’aquest concert, i dels quaranta anys de vida de la coral, han tingut l’amabilitat de venir al programa en Xavier García Cardona, director, i en Pep Raventós Rebulà, cantaire i membre de la comissió organitzadora dels actes del 40è aniversari.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista








[ Programa Obrint Camins del 23-11-2022 ] 


Maria Padilla, presidenta del Teatre de La Peni: "No podem deixar de banda, ni perdre de vista, tota la gent que hi ha hagut a l'entitat abans que nosaltres"

 

 Avui parlem sobre "La Peni" amb la Maria Padilla i el Jordi Beumala, presidenta i vicepresident respectivament d'aquestat entitat, amb motiu de la celebració del centenari de l'edifici de la seva seu, el Teatre de La Peni, inaugurat el 19 de juny de l'any 1922. 


Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista












[ Programa Obrint Camins del 9-11-2022 ] 



Martí Majoral, advocat: "L'acusació de terrorisme contra els CDR ningú no se la creu"

 

 Avui us oferim una selecció de l'àudio del documental "De Matinada", dirigit per Dan Ortínez Martí, i del col·loqui posterior que hi va haver el passat 23 de setembre de 2022, al local del Centre Excursionista Molins de Rei. La projecció del documental va ser organitzada per la secció local de l'Assemblea Nacional Catalana i la ONG Alerta Solidària, i va comptar amb la presència de Jordi Ros i de l'advocat Martí Majoral.  



Cliqueu aquí per escoltar-ho



 El documental "De Matinada" explica l'anomenada "operación Judas". El 23 de setembre del 2019 diverses cases del Vallès i d'Osona es van despertar amb un assalt de la Guardia Civil. Nou activistes dels Comités de Defensa de la República van ser  detinguts acusats de terrorisme, i set d'ells es van passar més de 3 mesos tancats en presó preventiva, en règim d’aïllament, al centre penitenciari de Soto del Real. Després de tres mesos empresonats, els 7 activistes van sortir en llibertat sota fiança perquè durant els escorcolls no es va trobar cap prova. 

 Malgrat això, el cas continua obert i s'ha ampliat la causa a quatre persones més, en total, ara, 13 persones. Aquestes 13 persones estan a l'espera d’un judici en què els demanen penes molt altes de presó. Viuen amb la incertesa d'una decisió judicial que pot estroncar la seva vida i la de les seves famílies, moltes d'elles amb criatures molt petites.









[ Programa Obrint Camins del 26-10-2022 ] 



Com era la Festa Major de Molins de Rei abans del 1922? En parlem arran de la celebració del centenari dels edificis del Foment Cultural i Artístic, el Teatre de La Peni (Joventut Catòlica), i la Federació Obrera.


  L’actual Foment Cultural i Artístic es va fundar l’any 1920 amb el nom de “Foment Agrícol, Industrial i Comercial”. Va ser fruit de la unió de diverses entitats que ja existien: El Centre Catalanista, la societat coral “la Unió”, el Centre Recreatiu, i la societat “El Local”. Van posar la primera pedra del seu edifici a la Festa Major del 1920 i el van inaugurar un any després, el 1921.

 L’actual Peni es va fundar amb el nom de “Joventut Catòlica” l’any 1879. Van posar la primera pedra del seu edifici el 29 de juny de 1921, i un any després el van inaugurar, concretament el 19 de juny de 1922.

I pel que fa a la Federació Obrera, va néixer el 1915 amb el nom de “Federació Local de Societats Obreres de Molins de Rei”, i també va ser fruit de la fusió d’associacions que ja existien d’abans: la Llar Obrera, l’Aliança d’Obrers Paletes i la Societat d’Agricultors. L’any 1921 van encarregar el projecte del seu edifici a l’arquitecte modernista Cèsar Martinell i Brunet, i el van inaugurar l’any 1922 durant la Festa Major.

 Com us podeu imaginar, que de cop a la vila hi apareguessin tres grans edificis amb el seu escenari i el seu teatre, va canviar per complet la vida cultural i recreativa, i sobretot la Festa Major.

 Per això la pregunta que ens farem avui és:  Com era la Festa Major abans del 1922, abans de l’aparició a Molins de Rei d’aquests tres grans equipaments culturals i recreatius. I en conseqüència, com va canviar després de que hi haguessin aquests tres grans edificis?



Cliqueu aquí per escoltar el programa






 Per contestar-les hem fet servir tres fonts d’informació, per una banda dos reportatges escrits per Vicenç Joan Camps i publicats a la revista El Llaç: El primer titulat “La Festa Major de la Carretera”, i el segon titulat “La Festa Major del Corpus o Festa Major petita”. I per l’altra, les informacions que dóna l’historiador Joan Anton Carbonell Porro, en el seu llibre titulat: “Molins de rei : vida social i politica : 1868-1936”, publicat per Publicacions de L'Abadia de Montserrat, l’any 1991.

 Concretament, aquest darrer historiador explica que, a la segona meitat del segle XIX, la manifestació més important de les festes populars la constituïen les dues Festes Majors que se celebraven cada any: la primera per Corpus, amb un marcat caràcter religiós, i la segona els dies propers a la festa de Sant Miquel, el 29 de setembre. 


 La Festa Major d’El Corpus també s’anomenava “la festa major petita”, i acostumava a ser el mes de juny, quan s’esqueia aquesta festivitat religiosa, que com sabeu, no té una data fixa. Es celebrava, principalment, amb una missa i una processó, però no hi faltaven els actes típics de Festa Major. 

 Vicenç Joan Camps ens ofereix en un dels seus reportatges una crònica d’aquesta Festa Major “petita”, que va trobar publicada a la revista molinenca “Enllà”, en el número del dia 15 de juny del 1907. 

 L’any 1907 aquests tres grans edificis centenaris del Foment, la Joventut i la Federació, encara no existien, però com hem vist abans, sí que existien a Molins de Rei un munt d’associacions que sí que tenien els seus respectius locals. 

 Aquesta crònica que escoltarem ara, escrita fa 115 anys, explica les activitats organitzades durant la Festa Major de Corpus per una de les associacions esmentades abans, el Centre Catalanista. Aquesta entitat tenia la seu al carrer Carril, on antigament hi havia el Casino Vell, i posteriorment, amb el pas dels anys, la fonda i el restaurant Plat del Dia. Actualment hi ha bloc de pisos i en els baixos un basar xinès.

Com hem dit, la revista Enllà, el dia 15 de juny del 1907, va publicar una crònica dels actes organitzats pel Centre Catalanista a la Festa Major de Corpus: 



“En la passada festa petita del Corpus, la digna Junta del Centre Catalanista no va perdonar cap sacrifici perquè els actes tinguessin una gran rellevància.

 El primer dia, a la nit, una companyia de Barcelona, formada pels millors elements dels teatres Romea i Principal, varen representar la popular obra d’en Santiago Rusiñol La Mare. El local era ple de gom a gom i donava goig de veure l’entusiasme amb què es va aplaudir la labor dels distingits artistes.

 L’endemà dilluns, van tenir lloc, a la sala del centre, els balls anunciats de tarda i nit, que van resultar molt esplendorosos i concorreguts. Aquests balls van ser magníficament executats per l’acreditada orquestra-cobla Els Munnés, d’Esparreguera.

 També aquella sardana de la tarda (la primera que es ballava en aquella sala) difícilment se’ns esborrarà de la memòria, amb tant entusiasme va ser puntejada i admirada per tots els bons catalans que vàrem sentir elevar l’esperit amb les típiques notes de la democràtica dansa.

 Després, les notes esbojarrades de les altres músiques vingueren a trencar el nostre encís. A la nit, i després que es ballessin unes sardanes a la plaça de la Vila, on va acudir tot el poble, es varen repetir una altra vegada els balls a la sala del Centre, que varen acabar de matinada.

 Només afegir que va ser molt admirada la sardana amb què va començar la primera part del ball i encara més admirada i celebrada va ser l’actuació del nostre vilatà, el mestre Sebastià Mestres, acompanyat pel seu piano, que ens va oferir una inoblidable actuació al públic assistent”.



 Joan Vicenç Camps ens ofereix en els seus reportatges publicats a la revista “El Llaç” un altre testimoni d’aquesta “Festa Major petita” que es celebrava el mes de juny. Aquest el va trobar a la revista “Llobregat”, en un número publicat l’any 1968 : 



“Molta gent es posava la millor roba que tenia als armaris, si és que no n’estrenava de nova, per portarla els homes, primer dins la processó i després al ball. Recordo que el ball era d’allò més lluït, ja que els nois estrenaven el traje d’estiu que amb tota cura els havia confeccionat l’Isidret o el Pahissa i el vestit de les noies, la Pepa Nana, cal Manyé, la Dolors de cal Ras o altres sastres i modistes del poble. 

 Com era gairebé obligat, primer s’anava a la processó i acabada aquesta, a ballar s’ha dit! En acabar el ball de la nit, encara hi havia humor, els joves, per anar fins a la Font dels Casats, a fer gresca, tot passejant, ja que en aquell temps des del pas a nivell cap amunt, encara no hi havia gaires cases”.



 Però amb el pas del temps, la popularitat d’aquesta Festa Major del Corpus va anar disminuint i del 1960 al 1963, ja se l’anomenava oficialment com Festes del Corpus, i no com a Festa Major. Els actes festius que s’hi organitzaven eren molt escassos, i eren un complement de la popular processó religiosa. Del 1964 al 1966 ja només es va celebrar la processó, sense actes festius i populars, fins que finalment també es va deixar de fer la processó.

 Després d’aquesta “Festa Major de Corpus” (o “festa major petita”), la Festa Major de Sant Miquel era la que tenia un ressò popular més gran. No hi ha notícies sobre les celebracions de mitjan segle XIX, però al final de la dècada dels anys 90 passa una cosa molt curiosa: 

 Entre els anys 1880 i 1920, aproximadament, Molins de Rei es separa en dues zones pel que fa a “festes majors”. Dit d'una altra manera, durant aquells anys es van celebrar dues Festes Majors que tenien dates diferents i llocs diferents. La tradicional, per Sant Miquel, centrada a la plaça de la vila i al carrer Major, i l'altra el dia 25 de juliol, per Sant Jaume, organitzada pels veïns de la Carretera al marge de l’Ajuntament.

 El barri de la “carretera” estava format per les actuals avinguda de València i avinguda de Barcelona, i en aquell moment era un sector molt diferenciat del centre vila. Allà hi havia tota l’agitació dels hostals i les fondes, i tot l’enrenou de les diligències, els traginers i totes les persones que viatjaven i estaven de pas per Molins de Rei. Recordem que, en aquella època, d’ençà que l’any 1767 es va construir el pont de Carles III, o de les “quinze arcades”, tothom que entrava o sortia de Barcelona havia de passar per la nostra vila.  

 L'origen d'aquesta festa major de la Carretera que es celebrava el 25 de juliol, per Sant Jaume, és desconegut. En aquestes festes s’acostumava a aixecar un gran envelat al lloc anomenat “el Puntasco”, a la cruïlla de la carretera amb el passeig de Pi i Margall, i les activitats es realitzaven des del punt que començava el pont fins a ca la Mariona (que actualment seria a l’alçada del número 107 de l’avinguda de Barcelona). 

 Joan Vicenç Camps en els seus reportatges explica que s’hi organitzaven moltes i diverses activitats que abraçaven totes les franges d’edat: infants, joves i els més grans. Tothom hi tenia el seu espai de diversió. També s’hi feia una missa de campanya (a l’aire lliure), i s’escollia una noia que representava la Reina de la Festa Major. 

 El dia abans de començar els actes, es feia una cercavila repicant les esquelles d’unes cabres. A la tarda hi havia traques de petards, i al vespre, després de sopar, un castell de focs artificials que muntava un pirotècnic de la vila, anomenat “el Manco”. Tot seguit venien els diferents balls - gairebé sempre amenitzats per l’Orquestra Militar de l’Asil Naval de Barcelona- i que feien que les festes arribessin fins a la matinada. Moltes cases de la carretera es guarnien per a l’ocasió; i es veu que era molt admirada la de ca l’Hortolà, engalanada amb infinitat de panotxes i carbasses.

  Tant l’historiador Joan Anton Carbonell, com Joan Vicenç Camps, es fan ressò en els seus treballs d’aquest text que us llegirem a continuació. Es tracta d’un fragment del pregó de la Festa Major de l'any 1964, realitzat pel senyor Enric Madorell, en el qual explica els principals actes de la tarda d’aquesta festa major de Sant Jaume, que van organitzar els veïns del barri de la carretera entre el 1880 i el 1920 :



 “Durant el dia no parava la celebració d’actes. N’hi havia tants, que s’estalonaven, perquè a més a més dels programats, cada sector de veïns n’organitzava d’altres, amb varietats diferents per atreure els visitants que arribaven dels altres carrers del poble. 

 N’abundaven molts per als infants, com arrencar amb les dents els dos ralets al dessota d’una paella fumada, o el de mirar d’agafar una moneda posada al fons d’una bujola plena d’aigua, posant el cap dins i d’una sola vegada, sostreure-la amb la boca, però el que feien era atipar-se d’aigua sense tenir ganes de beure.

 També hi havia la silueta plana, de fusta, d’un home dret, amb els braços oberts que tenint un eix a baix i a dalt i el feia voltar amb molta lleugeresa, i la canalla, d’un a un i corrents, havia de mirar d’introduir un tros de canya o bastonet en un forat que el ninot tenia a la mà i com que eren molt pocs els que encertaven, li donaven moviment rotatiu i rebien una plantofada amb l’altra mà quan giravoltava. 

 No hi faltava tampoc el pescar la fruita posada dintre una portadora plena d’aigua que tot corrents l’havien d’agafar amb una mà. No cal dir les remullades que hi havia. Sort que estàvem en el mes de la canícula. A més a més no hi faltaven altres jocs més corrents com les curses de sacs i el trencament de l’olla entre d’altres.

 Per a la gent jove i més gran hi havia les curses d’obstacles amb bicicletes, totes elles adornades, la que feia molta gràcia era la de velocitat muntats els concursants amb burros que anaven sense ronsal. No cal dir les caigudes d’alguns genets improvisats. També hi havia l’escalada a un tronc molt alt i ensabonat, i al cim d’ell, com a meta de la cursa, hi havia un pollastre lligat, que se’l quedava l’heroi que hi podia arribar.

 Hi havia un altre concurs, que per cert no honrava gens els organitzadors ni els concursants però, dissortadament, cridava a molta gent: arrencar el coll de l’oca. Consistia en penjar una oca viva per les potes en una corda que travessava la carretera, lligada entre els balcons de l’Hostal del Boix i cal Ferreret, encara que també s’havia fet en algun altre lloc. Els concursants, muntats amb cavalls, mules o ases i galopant corrent, quan passaven per sota l’oca li estiraven brutalment el coll, que prèviament havien ensabonat perquè a l’estirar rellisqués. A còpia de fer passades, el que li arrencava es quedava l’animal, que havia hagut de sofrir una agonia cruel i llarguíssima.

 També s’havia celebrat alguna cursa de braus, corrida de toros. N’havien fet davant de l’Hostal del Sant, ocupant tota l’amplada de la carretera amb un tancat fet amb carros. El trànsit era desviat pel carrer del Carril i pel passeig. Se n’havien celebrat també en algun altre lloc, com a un descampat a uns cent metres del principi del pont del riu. Seguidament després d’acabats tots els variats jocs, començaven els balls en diferents llocs de la carretera, on el ball principal era a càrrec de la Banda Musical i d’altres balls més petits entre veïns que se solien acompanyar amb un piano de maneta.”



Com us heu quedat? Hi havia curses de braus a Molins de Rei –corridas de toros-, i també es feia un joc macabre consistent en arrencar el cap a una pobre oca !!! 

I la cosa no acaba aquí, l’any 1887 –fa cent trenta-cinc anys-, el diari La Vanguardia del dimecres dia 27 de juliol publicava una crònica que tenia a veure amb la nostra vila, i on no quedem gaire ben parats. De fet, els mateixos molinencs van quedar prou escandalitzats del comportament dels “toreros” que van venir a Molins de Rei en aquesta pintoresca “festa major” de la carretera. La crònica la podeu llegir a continuació :



“El que ha passat a Molins de Rei amb motiu de la Festa Major de la Carretera per la festivitat de Sant Jaume no és propi d’una població civilitzada. Les persones que van concórrer a presenciar els festejos taurins van tornar a les seves cases amb tristos records de la festa. Hi havia programada la lídia de dos novillos i el lloc triat per a la improvisada plaça va ser a la sortida del poble, a uns cent metres del principi del pont sobre el riu. Allà es van clavar unes estaques formant un cercle subjectades per unes fustes.

 Van acudir moltíssims espectadors, la majoria, forasters procedents dels pobles veïns. Es va lidiar el primer novillo a la plaça. La lídia no va ser res més que una llarga agonia i la mort no va deixar de ser un benefici per al pobre animal. 

 Abans de començar la lídia del segon, va aparèixer un dels picadores muntat sobre una burra, va desmuntar, va treure les regnes al pacient animal,  el va acompanyar al centre del cercle i un cop allà es va donar principi a l’entreteniment més salvatge que es pugui imaginar. Els lidiadores es van obstinar a bregar la burra i, vulguis que no, li volien posar banderilles i en veure que l’animal fugia, van començar a estoquearla a tort i a dret fins que la seva barbàrie va arribar a l’extrem que, agafant una faca, van escometrela a ganivetades.

 El públic que presenciava l’acte va esclatar en crits de protesta contra els lidiadores i els deien “assassins!”, però dos Mossos d’Esquadra que hi havia allà presents no hi van fer res; a més, un dels cadafals que estava ple de gent i en què figurava la presidència, en part es va enfonsar, però no es va haver de lamentar per fortuna cap desgràcia. La gent va marxar molt decebuda cap a les seves cases. És molt censurable la conducta d’un Ajuntament que permet uns actes així.”



 Com hem dit abans, aquesta Festa Major de la Carretera que es feia el 25 de juliol, per Sant Jaume,  va desaparèixer als anys vint del segle passat, i llavors la de Sant Miquel, i la del Corpus, van quedar com a festes locals per a tothom, trencant aquesta curiosa separació de dues festes majors, en dues parts diferents del poble, i en dates diferents.

  Com hem vist amb els testimonis de la Festa Major del Corpus, abans de l’aparició l’any 1922 dels edificis de la Joventut i la Federació Obrera, i un any abans el Foment, els actes de la Festa Major es feien al carrer o en un envelat que es muntava per la festa i després es desmuntava. I la plaça de l'Ajuntament era el centre on es feien el ball de gegants, els jocs infantils i els balls populars. 

 El gran canvi que van suposar els tres nous edificis de la Joventut, la Federació Obrera, i el Foment, va ser que, progressivament, aquestes tres entitats van anar monopolitzant la Festa Major.

 Això era un problema, perquè tots els actes les feien aquestes entitats en els seus respectius edificis i per als seus socis. I els que no eren socis, no hi podien entrar. L’historiador Joan Anton Carbonell explica que, l’any 1924, l'Ajuntament va pagar els balls de carrer d’aquestes tres entitats per per tal que tots els vilatans tinguessin la possibilitat de ballar, encara que no en fossin socis.

 L'any 1930 les tres grans societats ja organitzaven un programa propi de Festa Major, amb teatre, ball, concerts, futbol i aperitius. Fora dels actes que organitzaven aquestes tres entitats només hi havia cinema i alguns partits de futbol de la Penya Ripoll.

 En pocs anys el canvi va ser impressionant. Havien desaparegut els envelats i la major part de les activitats de carrer, i es van substituir per actes socials restringits, en aquests tres grans edificis dels que ara celebrem el centenari. 

 I com va reaccionar l’Ajuntament? Doncs des de l'Ajuntament es va donar suport a aquest procés de monopoli d’aquestes tres grans entitats. L’any 1932, per exemple, l’Ajuntament va refusar l'oferiment de l'Orfeó de Sants de fer actuar el seu esbart dansaire pels carrers de Molins de Rei. Segons l’historiador Joan Anton Carbonell, l'argument que els hi van donar va ser que “tot el que fes l'Ajuntament a la via pública seria en perjudici de les festes que celebraven les entitats”. 

 Una conseqüència d’aquesta evolució va ser l’aparició d’una forta rivalitat entre aquestes tres entitats,  principalment entre el Foment i la Federació que, a part de les diferències ideològiques que tenien, lluitaven per veure qui feia el programa d’actes de Festa Major més atractiu. 

 No cal dir que, d’aquesta competència, els qui en van resultar més beneficiats van ser els molinencs, molts dels quals anaven a totes dues entitats per poder triar l'espectacle que més els interessava!

 Segons l’historiador Joan Anton Carbonell, aquestres tres grans entitats, amb els seus nous edificis,  s’abocaven tant a la Festa Major de Sant Miquel per una senzilla raó: la Festa Major –abans i ara- són uns dies amb actes que tenen una gran assistència de públic. Per això, per aquestes tres entitats, era vital aprofitar-los per “fer caixa” i tenir pressupost per poder funcionar la resta de l’any.




[ Programa Obrint Camins del 28-9-2022 ] 






Joan-Lluís Lluís: "Cada cop que us adreceu a algú en castellà esteu disparant un tret al cap a la llengua catalana"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 579, setembre 2022, pàg. 24












 Dimecres 6 de juliol el grup local d’Òmnium Cultural va convidar l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís a presentar la seva novel·la “Junil a les terres dels bàrbars”, guanyadora del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l'Any, i del Premi Joan Crexells de narrativa de l’Ateneu Barcelonès. L’acte es va realitzar al Centre Cívic Federació Obrera i va comptar amb l’assistència de quaranta persones que van gaudir de valent de l’humor i la ironia del novel·lista, el qual va estar gairebé dues hores explicant, dialogant i contestant les preguntes del públic. 


  La novel·la “Junil a les terres dels bàrbars” explica les peripècies accidentades de la jove Junil i tres esclaus que fugen de la zona fronterera de l’Imperi Romà on viuen per anar a trobar el país dels Alans, que no saben on és, però del que n’han sentit a dir que no hi ha esclaus. Durant el col·loqui es va destacar que, més que el viatge i les aventures, la novel·la era un cant a l’acceptació de la diferència i a l’entesa en benefici de la llibertat, ja que pel camí el grup va creixent amb persones de diferents llocs i llengües que, tot i no entendre’s, s’afegeixen al viatge de Junil perquè també busquen un futur millor. 


 Segons Lluís, que el grup s’obri a nous integrants i que tots tinguin cura de tots és poc realista en segons quins contextos, i reconeix que la novel·la a vegades sembla un conte per pacificar les relacions humanes: “Quan hi ha dos grups que no parlen la mateixa llengua, i que no saben què diu l’altre, hi ha una manera molt i molt fàcil de solucionar-ho, i fa milers d’anys que ho utilitzem els humans, i és que el grup més fort apallissa el més feble i li imposa la seva llengua. Però en aquesta novel·la no funciona així, perquè també hi ha una altra manera de fer les coses que és provar d’entendre’s com es pugui, malgrat sigui lent, pesat i hi hagi malentesos, però a vegades l’equivocació és fructífera i finalment, de mica en mica, ens en sortim.” 


 L’autor va confessar que encara no ha paït l’èxit de “Junil a les terres dels bàrbars” i va explicar que la de Molins de Rei era la presentació número cent vint-i-tres en el que portava d’any, i que encara en tenia cinquanta més d’emparaulades.


 Joan-Lluís Lluís, nascut i resident a Perpinyà, no va poder defugir preguntes sobre la situació de la llengua a les comarques nord-catalanes: “A Catalunya Nord la transmissió familiar es va deixar de fer fa cinquanta o seixanta anys i el català s’està morint. Això no vol dir que no existeixi transmissió a nivell individual, jo per exemple sempre he parlat català als meus fills, però són casos aïllats. Posa’ts a ser optimistes potser hi ha cent cinquanta famílies que ho fan, per tant, és un fet residual.” 


 A continuació va apel·lar a la responsabilitat de tothom per salvar el català a casa nostra, a Catalunya: "Molts catalans quan no coneixen una persona ja s’hi adrecen en castellà, i si feu això, amb tot el respecte, el que feu és matar la llengua catalana d’un tret al cap. Jo fa trenta-cinc anys que vinc regularment a Catalunya i no he dit mai una paraula de castellà, tinc infinitat de converses bilingües i no em passa res, és indolor, us ho asseguro. Feu l’experiment: Si en una setmana teniu –m’ho invento- quaranta converses en castellà, passeu a trenta-cinc, i al cap d’un temps passeu a trenta, i després a vint-i-cinc, i aneu baixant fins que arribeu a zero. Hi ha llocs més complicats que d’altres, i jo no vull alliçonar ningú, però és que, o fem això, o ens deixem matar la llengua. Al Quebec i a Flandes van salvar les seves respectives llengües així! Com quasi tothom detesto els conflictes, però hi ha una cosa que encara detesto més que és ser submís a algú que em diu: “perquè jo sóc més important que tu, tu has de canviar de llengua”. No hi ha cap llengua superior a una altra, no hi ha cap parlant superior a un altre. O ens fem pesats i insuportables perquè la llengua s’ho val, o ens mantenim “respectuosos”, “educats”, deixem passar la llengua de l’amo, i la nostra llengua es mor. Si us plau, feu recular la vostra part de llengua espanyola per fer avançar la part de llengua catalana, i això no vol dir ser hostil a l’espanyol, sinó voler, voler, voler, que visqui el català. Perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú més, ningú més."


Joan-Lluís Lluís va acabar l’acte explicant un conte com a homenatge a la literatura oral, i a continuació va signar exemplars de la seva novel·la. 


El grup local d’Òmnium Cultural té previst realitzar una nova presentació literària el 15 de setembre, aquest cop amb l’escriptor Sergi Belbel, guanyador del darrer Premi Sant Jordi amb la novel·la titulada "Morir-ne disset". 





Isabelle Martinez, escaladora del projecte "LLum i llibertat" : "Em va fer sentir molt orgullosa de ser part d'aquest poble, que és el poble català; va ser un moment molt intens de dir: som aquí, ho tenim clar, i aquí ho teniu"


  La setmana passada es va poder veure al local del Centre Excursionista Molins de Rei la projecció del documental “Llum i llibertat”. Aquest documental, de 55 minuts de durada i dirigit per Àngel Leiro, mostra com la nit del 30 de setembre del 2019 cinc-cents escaladors van escalar i il·luminar 131 agulles de Montserrat, en record dels cent trenta-un presidents de la Generalitat de Catalunya, i per demanar l’alliberament dels presos polítics catalans i el retorn dels exiliats. 


 Escaladors del CEM hi van participar escalant i il·luminant l'agulla montserratina anomenada "Panxa del Bisbe". Aquesta acció artística i reivindicativa va ser impulsada per Artistes de la República, Assemblea Nacional Catalana, Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i Òmnium Cultural. La projecció del documental que va fer el CEM va ser molt oportuna, perquè es va fer pocs dies abans de l’11 de setembre de 2022, Diada Nacional de Catalunya, i val a dir que amb un gran èxit de públic. La sala d’actes del CEM es va omplir de gom a gom per veure’l.


 Paral·lelament, aquest estiu, concretament la nit del 2 al 3 de juliol de 2022, es va portar a terme una acció artística i revindicativa semblant, aquest cop a tota la serralada Pirinenca. El projecte es titulava “Via pirinenca” i també es va fer amb l’objectiu de reivindicar el dret a l’autodeterminació dels pobles.


 En aquest programa conversem amb Isabelle Martinez, que va participar fa tres anys a “Llum i llibertat”, i aquest estiu a la “Via Pirinenca”. I l’Agustí Simó, que també va ser a la “Via Pirineca”























[ Programa Obrint Camins del 14-9-2022 ] 








Lectures en veu alta a la XXXV Fira del Llibre en Català


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 578, maig-juny 2022, pàg. 18








 El dissabte 23 d’abril, diada de Sant Jordi, i en el marc de la XXXV Fira del llibre en català de Molins de Rei, Òmnium Cultural i el Consorci per a la Normalització Lingüística van organitzar un acte de “lectures en veu alta” en dotze llengües diferents. 

 Els participants van ser majoritàriament alumnes del Servei Local de Català, els quals van llegir en la seva llengua materna el poema “Si puc”, de Gabriel Ferrater, poeta del qual enguany es celebra el centenari del seu naixement i el cinquantenari de la seva mort. Les traduccions llegides van ser realitzades per la Institució de les Lletres Catalanes amb motiu del Dia Mundial de la Poesia 2022, excepte les de les llengües quítxua, amazic, guaraní i neerlandès, que van ser fetes pels mateixos participants en l’acte i parlants d’aquests idiomes.

 L’acte va ser presentat per Marta Espona i Montse Teixidó, del Servei Local de Català, i l’escriptor Josep Maria Huguet, d’Òmnium cultural, el qual també va fer la lectura del poema en català si bé en un primer moment l’havia de fer l’actor Cesc Vives, el qual es va excusar per indisposició. En la benvinguda als assistents Marta Espona va destacar que “el català és imprescindible com ho són també les onze llengües més que sentirem aquesta tarda” i que “cap llengua hauria de desaparèixer”

 Per la seva banda, Josep Maria Huguet va destacar la importància de la poesia perquè “parteix de la vida” i és “un destil·lat que expressa les emocions i els sentiments humans”. També va explicar que en un inici la història, les creences i els mites es transmetien amb la paraula cantada per recordar-los millor. “Per això, quan va néixer l’escriptura, Homer va posar per escrit les històries tal com les sentia a dir, i les va escriure en hexàmetres, amb el que podem dir que els primers records i les primeres explicacions de la història es van escriure en forma de poesia”, va afirmar. 

 Montse Teixidó va cloure l’acte agraint la participació dels lectors “pel plaer que ens heu ofert de sentir el mateix poema amb les músiques de les vostres llengües diferents” i seguidament va donar pas a un alumne anomenat Lautaro que va recitar un poema propi escrit per l’ocasió.

 Els lectors van ser, per ordre aparició, Josep Maria Huguet en català, Khadija Amsifer del Marroc en llengua amazic, Sana Kanyi de Gàmbia en anglès, Abdelhak Dachraoui del Marroc en àrab, Carolina Conci i Karina Soledad Bonetto de l’Argentina en castellà, Nilce Gill del Paraguai en llengua guaraní, Alba Patricia Cabral del Paraguai en portuguès, Olinda Ramos del Perú en llengua quítxua, Pavlo Orel d’Ucraïna en ucraïnès, Muhammad Amed del Pakistan en llengua urdú, Birahim Fall del Senegal en llengua wòlof, i Esther en neerlandès. 

 Inicialment, les lectures estaven previstes de fer a la plaça de l’U d’Octubre de 2017, però a causa de la pluja es van realitzar en els baixos de l’edifici del Molí, en el mateix espai on pel mateix motiu es van acabar ubicant les parades de llibres.





Mostra Sambori 2022 a Molins de Rei

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 578, maig-juny 2022, pàg. 20






 El dimecres 27 d’abril, a la sala d’actes del Centre cívic Federació Obrera, es va realitzar la Mostra Sambori 2022 de creacions culturals realitzades per grups de joves. A Molins de Rei hi van participar un total de 42 alumnes des de 2n d’ESO fins a 2n Batxillerat, els quals van presentar un total de tretze creacions. La Mostra Sambori és organitzada per Òmnium Cultural i per participar-hi les creacions poden ser literàries, escèniques, musicals, audiovisuals o interdisciplinàries, enregistrades i presentades en format vídeo, en llengua catalana i amb autoria col·lectiva. Pel que fa a la temàtica aquesta és lliure sempre que es fomentin valors per a una societat activa, critica, integradora i cívica.


 A l’acte hi van assistir la gairebé totalitat dels participants acompanyats del seu professorat i es van visualitzar totes les creacions, les quals tractaven temàtiques ben diverses -la pandèmia, l’assetjament escolar o “bulling”, la solitud, etc. A continuació es va lliurar un diploma a cada alumne i una entrada de cinema per veure “Escape Room: la pel·lícula”, del director Hèctor Claramunt, i finalment la sessió es va cloure de manera distesa amb un refrigeri amenitzat amb música en el que els participants dels dos instituts de la vila van aprofitar per conèixer-se entre ells.


 En l’àmbit català, en l’edició 2022 de la Mostra Sambori s’hi han presentat 249 propostes de 154 centres d’arreu del territori, ubicats a 90 municipis de 33 comarques diferents, amb un nombre d’11.187 participants. La Mostra Sambori de Molins de Rei s’emmarca en les diverses mostres territorials que es van fer en el mes d’abril per reconèixer i fer valdre les aportacions de tots els joves participants. Tot plegat va culminar el 13 de maig amb la Festa Sambori, una gran trobada de tots els infants, joves, docents, i famílies amb activitats, tallers i actuacions. 






Montse Pino, mestra d'educació primària especialista en atenció a la diversitat: "Quan em pregunten com estan els infants d'avui en dia contesto: I com estem els adults?"

 

 El dijous 21 d’abril de 2022 es va presentar a la Biblioteca El Molí el conte infantil titulat “On és el pont?”, escrit per Montse Pino Presas i Laia Martínez Tribó per a una cantata amb música i lletra de Paco Moreno, i il·lustrat per Aïda Galceran. El llibre va ser editat per l’Ajuntament de Molins de Rei amb motiu del 50è aniversari de la caiguda del Pont de Molins de Rei, també anomenat Pont de les Quinze Arcades o Pont de Carles III. 

 En aquest programa conversem amb les dues autores d'aquest conte infantil, i aprofitem que també són mestres d'educació primària per parlar una mica sobre educació.  



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista sencera



 El Pont de Molins de Rei era un pont d'estil neoclàssic construït per ordre del rei Carles III. Les obres van durar quatre anys, entre el 1763 i el 1767, i el nou pont esdevingué clau per la comunicació entre les dues ribes de la part baixa del riu Llobregat, però sobretot entre les ciutats de Barcelona i Madrid. La seva peculiaritat era el color argilós i rogenc de les seves pedres, i tenir 15 arcades, fet pel qual també era conegut com el Pont de les quinze arcades. 

 A finals dels anys 60 del segle XX, a causa d'una extracció incontrolada d'àrids per construir la futura autopista, els seus fonaments van quedar al descobert, i la seva base va quedar completament afeblida i indefensa. Si bé l’Ajuntament de l’època, a iniciativa del Museu de Molins de Rei, va avisar de què el que s’estava fent era molt perillós i que es posava en risc el pont –i els milers de cotxes i persones que hi circulaven cada dia- les autoritats franquistes no en van fer cas, i l'estructura s'esfondrà durant unes fortes riuades a finals de l'any 1971. Davant la indignació dels molinencs, i tota la comarca, el pont va ser enderrocat l’any 1972, i substituït per l’actual. El Pont de les Quinze Arcades, que va formar part del paisatge qüotidià dels molinencs durant dos segles, avui ja només es pot veure en fotografies antigues. 















Àngel Beumala: De qui va ser la iniciativa d’escriure un conte infantil sobre el Pont de les Quinze Arcades?

Laia Martínez: El conte, de fet, sorgeix de la cantata de nou cançons titulada “On és el Pont?” composta pel professor de música Paco Moreno, de l'Escola Virolai de Molins de Rei. Ell va tenir-ne la idea l'estiu del 2021, la va compartir amb l'Ajuntament i aquest hi va estar d'acord i en va posar els mitjans. En el moment que la cantata va necessitar un fil conductor o narratiu va sorgir la idea de vincular la cantata a una història, i d'aquesta història fer-ne un conte infantil perquè perdurés per escrit el record del pont. I a quí és on apareixem nosaltres. La comissió cívica organitzadora dels actes del cinquantenari buscava algú que escrivís el conte infantil, ens ho va dir, i nosaltres ens vam il·lusionar i ens vam engrescar a fer-ho.

Montse Pino: El professor de música Paco Moreno és molt conegut a la vila perquè ha portat a terme moltes iniciatives socials, però en el cas del pont hi havia un fet familiar que el tocava profundament: el seu pare era conductor d'autobusos i va ser una de les últimes persones que va passar pel pont abans de que s'ensorrés. Per tant, el pont era un tema que sempre havia estat molt present a casa seva, i en el moment que es comença a parlar de l'efemèride del cinquantenari ell va sentir una connexió amb la seva vida més personal i va ser així com se li va disparar l'interès per compondre una cantata sobre el pont. 




Àngel Beumala: A quines edats s’adreça el conte que heu escrit?

Laia Martínez: Les edats és difícil acotar-les, si te l'expliquen pot ser per a infants a partir de quatre o cinc anys, però si pretenem que sigui el propi infant qui el llegeixi de forma autònoma, llavors ja seria per a infants a partir dels vuit o nou anys. 

Montse Pino: De totes maneres, crec que és un conte accessible per totes les edats. Nosaltres quan el vam escriure pensàvem en infants de tercer i quart de primària, i per això està escrit amb frases molt curtes, molt clares i ben definides. Paral·lelament estàvem en contacte amb la il·lustradora, Aïda Galceran, perquè generés imatges a partir de determinats paràgrafs o redactats, per enriquir el text, però també perquè fossin il·lustracions que ajudessin a la seva comprensió i permetessin entendre'l. Per tot això, crec que es pot adreçar a totes les edats.  




Àngel Beumala: Com ha estat el procés creatiu?

Laia Martínez: Recordo que una dia, caminant per Collserola, vam començar a fer memòria de diferents fils narratius que vinculen el territori, o fets històrics, amb joves investigadors. És a dir, vam recordar contes o històries que nosaltres, per la nostra tasca docent, havíem anat llegint i amb les que estàvem familiaritzades.  

Montse Pino: De fet, el text que ja tenien les nou cançons de la cantata ja determinaven una mica el fil argumental de la història. Després, a part, teníem bastant clar que volíem que hi aparegués la figura dels avis, com a elements cabdals per la transmissió de la memòria. Cap al final vam haver de decidir com batejàvem els personatges -la Joana i l'Eloi, els infants que investiguen per què va caure el pont, i els seus avis, l'Enric i la Laura-, i aquí sí que vam fer servir referents reals. Concretament, els dos personatges masculins es diuen així en record de l'Enric Madorell i l'Eloi Bergadà, fundador i director, respectivament, del Museu Municipal de Molins de Rei, entitat que en aquell moment va denunciar a les autoritats l'extracció d'àrids que s'estava realitzant al voltant del pont, advertint del perill que això suposava perquè deixava al descobert els fonaments del pont.




Àngel Beumala: Vosaltres dues treballeu a l'Escola La Sínia, fundada l'any 2004, i que actualment té 450 alumnes, des de P3 fins a 6è. La vostra escola té una fama especial perquè els alumnes fan "projectes" en comptes d'assignatures, i no segueixen llibres de text, no tenen deures per fer a casa, no fan examens ... Ho podeu explicar?

Laia Martínez: Entenem que l'aprenentatge forma part de la vida i per això intentem generar situacions d'aprenentatge el més versemblants possibles. Per això, l'aprenentatge a la nostra Escola parteix d'unes situacions globals i no parcials, que és el que serien les assignatures. Les assignatures parcialitzen el coneixement i l'abstreuen del món real, ja que en el món real el coneixement no es troba parcialitzat sinó globalitzat. El nostre objectiu, per tant, és fer possible l'aprenentatge el més significatiu possible. A aquest tipus d'aprenentatge se li poden posar molts noms o etiquetes, i sí, a vegades són projectes, però a vegades són situacions, o bé reptes, etc ...



  
Àngel Beumala: Quan he acabat de llegir el vostre conte he pensat: "La Joana i l'Eloi, els protagonistes, estan fent un projecte de La Sínia!". És a dir, a partir d'una curiositat, o d'una inquietud, pregunta o qüestió -en aquest cas, per què va caure el pont-, comencen a investigar i a buscar informació, després ordenen tota aquesta informació, i finalment la comuniquen a un públic. 

Laia Martínez: Sí, una mica es nota d'on venim ... La clau és la curiositat i la movitació, i sobretot la significativitat, que la pregunta que et fan et vinculi a alguna cosa. Si tu no et sents vinculat a allò que et plantegen d'aprendre difícilment faràs tot el procés necessari per aprendre-ho.    




Àngel Beumala: En el darrer número del Llaç [abril 2022] hi ha un article d'opinió d'una professora d'Institut on es critica el context actual de l'ensenyament secundari. Per exemple, es diu que els alumnes cada cop són més difícils, més disruptius, amb menys hàbits d'estudi, d'esforç, de tolerància a la frustració, de respecte al docent o d'esperit de superació, i que sovint a les aules s'ha de lluitar amb alumnes conductuals, amb diversos trastorns mentals, necessitats educatives especial o, senzillament, adormits perquè a casa se’n van a dormir a altes hores de la nit. Al mateix temps, es lamenta que el "coaching emocional" i les diverses innovacions pedagògiques hagin anat substituint les assignatures on es transmetia el coneixement, i per les quals els professors de secundària es van examinar o van fer oposicions. Què en penseu?

Montse Pino: Quan darrerament em pregunten com estan els infants avui en dia, jo penso: "i com estem els adults?". Els infants no són com són per generació espontània, no hi ha cap mutació genètica que afecti tota una generació. Per tant, no som davant d'infants "transtornats" o que tenen unes necessitats especials diferents de les que teníem nosaltres quan érem petites. És cert que la societat canvia, i que cal que ens anem adaptant als canvis. Per això, des de l'escola, el que procurem és que tots aquells aprenentatges que facin siguin significatius i perdurin al llarg de la seva vida. La memòria té una part d'importància però no la té tota. I una "memòria desvinculada" tampoc té la rellevància que antigament es pensava. Per tant, en què ens interessa centrar-nos? En l'aprenentatge dels infants o en l'ensenyament dels docents?   

Laia Martínez: Comparteixo la mirada de la Montse, i també penso que és molt important analitzar el context del què està passant a les aules al costat dels canvis que estem afrontant com a societat. Per exemple, tot el que és l'impacte de les pantalles a les nostres vides condiciona com afrontem moltes de les coses, i sobretot els infants. Per tant, l'anàlisi ha de ser molt acurat. 

 D'altra banda, en aquest tipus de crítiques també hi ha un sentir propi de l'ensenyament secundari que no es viu en l'educació primària, on els mestres tenim una formació i una mirada més global. Si bé tenim unes especialitats, tenim molt clar que la nostra feina és acompanyar l'aprenentatge en aquesta etapa tan primerenca de la vida que va dels tres fins els dotze anys. En canvi, a l'ensenyament secundari, els professors han d'aprovar unes oposicions per impartir assignatures concretes i no estan preparats per afrontar aquesta necessitat -que ja ha arribat als instituts- d'acompanyar a partir d'una mirada global de l'alumne, des del convenciment de que l'acompanyament emocional de l'alumne és important, i més encara en les etapes adolescents!

 En l'adolescència, si no hi ha un acompanyament emocional, o si no hi ha una predisposició a aprendre, és molt difícil que, per moltes assignatures que posis sobre la taula, es generin aquests aprenentatges que qualsevol dels docents de secundària volen que es generin. Si bé és veritat que l'ensenyament secundari és diferent del primari, jo sí que penso que hi ha un seguit de factors que, potser en el moment que molts professors d'institut van començar a exercir no es tenien presents, però que està demostrat que és molt necessari tenir-los en compte perquè els aprenentatges que es portin a terme siguin significatius i perdurin en el temps.

Montse Pino: En els darrers anys s'està desenvolupant una ciència de l'aprenentatge basada en estudis científics, metaanàlisi d'estudis científics, etc, que parlen de quins pilars i de quines coses són essencials per fer un bon procés d'aprenentatge, i això no ho podem obviar. Per exemple, sobre la memòria, està demostradíssim que tot allò que s'aprèn de forma desvinculada per després abocar-ho en un examen, al cap de dues o quatre setmanes el rendiment d'aquella memorització baixa moltíssim perquè no s'utilitza allò que s'ha memoritzat. Això és una dada, entre moltes d'altres, que la ciència de l'aprenentatge està posant damunt la taula sobre com aprenem les persones, i com n'és de necessari que es generin contextos que facilitin l'aprendre a aprendre.









 Per commemorar el 50è aniversari de la caiguda del Pont de Molins de Rei s'han realitzat al llarg de l'any diferents actes :

- 5 de maig, amb Jaume Font i Garolera: "La formació de la xarxa de comunicacions de Catalunya i la seva incidència a Molins de Rei, del segle XVIII a l’actualitat”;
 - 12 de maig, amb Teresa Navas i Ferrer: “Evolució de la xarxa de comunicacions de la vall baixa del Llobregat i dels accessos a la ciutat de Barcelona, del segle XVIII a l’actualitat”; 
- 19 de maig, amb Carles Guirado Gonzàlez: “El pont de Molins de Rei i la seva influència en l’espai urbà de la vila: del nucli medieval a la vila contemporània". 






[ Programa Obrint Camins del 22-6-2022 ] 






Entrevista a Jesús Jiménez Colás amb motiu del 50è aniversari de l'Esplai MIB

  

 El centre d’esplai MIB (Moviment Infantil de Barriades) va néixer l’any 1972 en els llavors barris de nova creació de la Riera Bonet, el Canal i l’Àngel. Enguany aquest esplai molinenc lligat a la Parròquia celebra el seu cinquantenari. Per saber-ne més dels seus orígens entrevistem Jesús Jiménez Colás,  una de les persones que va participar en la seva fundació i que hi ha estat vinculat en diferents etapes. Mestre jubilat des de fa vuit anys, el Jesús va exercir de professor a l'escola Castell Ciuró i a l'Institut Lluís de Requesens. Casat amb Teresa Canals Sabaté, tenen quatre fills i són avis de sis néts d'edats compreses entre els set mesos i els cinc anys. 



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista







ÀNGEL BEUMALA (A.B.) : Tu ets fill de pares immigrants que van venir de l’Aragó, oi? 

JESÚS JIMÉNEZ (J.J.) : Sí, vaig néixer l’any 1954 en un poblet de la província de Terol anomenat Olba, fill de Manuel Jiménez Colás i Isabel Colás Villagrasa. Al cap de dos anys d'haver nascut, el pare va trobar feina a l’empresa Enher i el van destinar a la presa d'Escales, a la comarca de l’Alta Ribagorça, i tota la família ens vam traslladar a viure a les cases que s’havien construït per a les famílies dels treballadors. El pantà d'Escales està situat entre els municipis de Tremp, Sopeira i Pont de Suert. De fet el meu germà va fer la primera comunió a la moderna església d’aquest poble! Després, el meu pare va anar sol a treballar a Sant Just Desvern, i quan venia de visita en dies de festa ens explicava coses de Catalunya: Que hi parlaven una llengua diferent, que fins i tot les hores es deien d’una altra manera, etc.


A.B.: Quants anys tenies quan vas arribar a Catalunya?

J.J. Al cap de dos anys de treballar a Sant Just Desvern el meu pare va reagrupar tota  la família en aquest poble. Jo tenia set anys, i la Pili, la germana petita, la cinquena, ja va néixer aquí, a Catalunya. Quan recordo aquells temps me n'adono que estic enormement agraït al pare [fa una pausa perquè s’emociona] perquè, amb tota la intenció, ens va portar a una escola de Sant Just Desvern on gairebé tot es feia en català. Era una escola parroquial que es deia Núria i que avui ja no existeix. Gràcies a aquesta escola, i a la voluntat del pare perquè ens integréssim a la nova societat on havíem arribat, jo i els meus germans vam absorbir la llengua i la cultura catalana, i l’amor pel país. I com que era una escola parroquial, jo de seguida vaig fer d’escolà a les misses i també vaig entrar a l’agrupament escolta de Sant Just Desvern, que també depenia de la parròquia. Va ser tot un canvi lingüístic i cultural del que en tinc moltes anècdotes ...


A.B.: Explica’n una de curta, si us plau!

J.J.: Un dia la majordoma del capellà em va enviar a comprar “cansalada”. Ho vaig traduir com vaig poder i vaig entendre que volia “carne salada”. Quan a la botiga vaig demanar “cansalada” i vaig veure que em donaven un tros de “tocino” em vaig dir: “Jesús, ja no t’has entès amb la llengua i rebràs una "bronca" excepcional”. Llavors li vaig donar el paquet a la majordoma i vaig fugir corrents! ... Per treure’n l'entrellat ho vaig explicar als pares d'un amic, amb els que havíem fet amistat, i em sembla que encara riuen ara!   


A.B.: I quan vau venir a viure a Molins de Rei?

J.J.: L'any 1971 la família Jiménez-Colás vam venir a viure al nou barri d'El Canal de Molins de Rei . Llavors -i encara avui- era un barri conegut pel nom d'Incresa, que era el nom de la immobiliària que el va construir. La raó és que el meu pare necessitava tenir vivenda pròpia per promocionar-se a nivell laboral, i a Sant Just Desvern vivíem en un habitatge de l'empresa, motiu pel qual no s'hi podia quedar. 

 

A.B.: Com era el barri del Canal que et vas trobar?

J.J.: Buf, molt diferent! T’ho explicaré amb una anècdota. Jo tenia disset anys, havia viscut deu anys a Sant Just Desvern i, per tot el que t’acabo d’explicar, estava plenament integrat. En aquell moment era cap del grup de Rangers de l’Agrupament Escolta Martin Luther King, de Sant Just Desvern, i hi vaig continuar anant ben bé un parell d’anys. Durant aquest temps els nanos del Canal em veien marxar del barri en bicicleta, o en l’autobús de línia, i es van fixar que sovint portava una cosa estranya a l’esquena. Finalment, un dia em van preguntar: “¿Qué es esto que llevas en la espalda?” No havien vist mai cap motxilla! Quan els hi explicava per a què servia, que a dins hi duia una cosa que es deia “fogonet”, etc, quedaven meravellats. El que vull dir és que, avui dia, qualsevol nen o nena de Molins de Rei sap què és una motxilla. En aquella època no! Crec que amb això ja està dit tot.


A.B.: I com continua la història?

J.J.: Llavors se’m va acudir engrescar sis d’aquells nanos d’El Canal per fer una excursió conjunta amb els nois que tenia a l’Agrupament Escolta. Els ho vaig explicar a les famílies i me’ls vaig endur tots a fer una acampada a Sant Quintí de Mediona. En total eren uns quinze nois d’entre onze i dotze anys, i els dos grups eren tan diferents que el xoc cultural i social va ser de primera magnitud! Els de Sant Just em van venir uniformats amb el capell, el fulard i la camisa -quan gairebé mai anaven vestits d’aquella manera-, i els d’El Canal es van presentar amb la roba més vella que tenien perquè, si anaven a la muntanya, com més vell millor ja que si es fa malbé no passa res. Els de Sant Just portaven motxilles, els d’El Canal bosses i fins i tot una maleta de cartró! Durant el viatge en tren, uns van seure en una punta del vagó, i els altres a l’altre extrem. En el moment de parar les tendes de campanya vaig haver de demanar als de Sant Just que ajudessin els de Molins, que no n’havien vist mai cap i no sabien com posar-s’hi. Per sopar els de Sant Just es van cuinar sopes amb un fogonet, els de Molins, en canvi, portaven llaunes de conserva. En fi, un desastre! Curiosament, però, va ser a l’hora de sopar que es va trencar el gel: Els de Sant Just volien tastar el menjar de les llaunes que portaven els de Molins, i els de Molins es delien per la sopa calenta dels de Sant Jutst. I així, com a mínim, van compartir el sopar. La resta de la sortida va anar bé, però jo em pensava que tot seria molt més fàcil. 


A.B.: I va haver una segona sortida conjunta?

J.J.: Per les meves circumstàncies de treball i d’estudis no vaig organitzar cap altra sortida entre ells i tot va quedar com una única experiència, però ho explico perquè crec que és un bon retrat sociològic d’aquella època. Realment hi havia una diferència molt gran entre “la gent del poble de tota la vida” i aquests joves immigrants. Has de pensar que van marxar dels seus poblets  -en alguns casos a més de 1.000 quilòmetres de distància- i d’un dia per l’altre es van trobar vivint en barris de blocs de pisos. Molts no sabien ben bé on eren, i quan anaven al centre vila deien: “vamos al pueblo”. Es creien que vivien qui sap a on! No eren ni conscients de que el barri d’El Canal formava part de Molins de Rei. 


A.B.: I un any més tard, el 1972, es funda el centre d’esplai MIB. Com va anar?

J.J.: La idea va sorgir d’un grup de cinc noies que estaven estudiant a l’Institut Lluís de Requesens i que volien fer un servei social en els nous barris que s’estaven construint. Aquestes noies eren la Rosa Bogunyà, la Dolors Reventòs, la Maria Bargalló, la Montserrat Arús i la Susana Almeda . Elles van anar a trobar mossèn Ignasi Mora, que era el capellà que el Bisbat havia designat per ser rector d’aquests tres barris, i aquest els va dir que podrien fer quelcom per la mainada. Llavors mossèn Ignasi Mora va posar en contacte aquestes noies amb mi i el meu germà, el Miquel Àngel, perquè sabia que veníem del món de l’escoltisme, i aquest va ser el nucli fundador de l’esplai MIB, que per cert va començar al barri de la Riera Bonet.  

 

A.B.: Mossèn Ignasi Mora Terrats, que va morir l’1 de gener de 2013, és recordat a Molins de Rei per fundar als anys setanta els centres de culte dels barris de Riera Bonet, El Canal i l’Àngel. De fet, va ser a Riera Bonet on va tenir més incidència social, impulsant una llar d’infants, classes de català i sobretot el MIB, com acabes de dir.

J.J.: De fet, un dels carrers del nou barri de les Guardioles que actualment s’està construint al costat de la Riera Bonet porta el seu nom: “Passatge de Mossèn Ignasi Mora Terrats”. Va ser una petició que vam fer a l’Ajuntament des del MIB per poder-lo homenatjar. Va ser una persona que ens va donar un suport incondicional, molta motivació i ajuda. 

     

A.B.: Parlem de la logística. Com us ho vau fer per muntar un esplai simultàniament en tres barris diferents i partint de zero?

J.J.: Va ser molt fàcil. La Riera Bonet, per exemple, era un barri molt allunyat del centre vila però era molt petit, només tenia un parell de carrers, i en el fons era molt familiar. Els nanos sempre eren al carrer jugant als seus jocs i no ens va caldre fer cap mena de publicitat, simplement ens vam presentar allà un dissabte a la tarda i vam començar a jugar tots junts. I és clar, el dissabte següent ells ja ens esperaven. Recordo que, per reclutar monitors, vaig proposar a alguns joves del barri d’El Canal de fer una sortida a Santa Cecília de Montserrat, entre ells la meva germana Maribel i la Teresa Canals -que després seria la meva muller. Allà els vaig engrescar a portar grups d'infants, els vaig ensenyar cançons i danses, etc, i ja en vam ser uns quants més. En aquests inicis no teníem cap local, ni res de res. Tampoc hi havia grans parcs públics com hi ha avui. Fèiem l’esplai al carrer i si venia un cotxe ens apartàvem. Una altra cosa que també fèiem per donar a conèixer l’esplai era fer una estona de jocs els diumenges, quan les famílies sortien dels diferents locals de cada barri on Mossèn Ignasi hi feia missa. Finalment, el darrer barri que vam incorporar a l’esplai va ser el de l’Àngel, que llavors era conegut com “els pisos del Català”.


A.B.: Tinc entès que en aquella època la necessitat d’habitatge era tan imperiosa que es construïen i s’habitaven els blocs de pisos abans de que s’asfaltessin els carrers. En el cas del barri de l’Àngel, que es troba enfilat dalt de la muntanya,  arribar-hi quan plovia era una aventura, perquè calia pujar per uns camins de terra completament enfangats i relliscosos.  

J.J.: Era dur però a nosaltres no ens aturava res. A nivell de monitors tot ho fèiem d’una manera completament gratuïta. La prova és que de seguida vam començar a tenir cos i vam arribar a tenir 160 infants apuntats. Les primeres colònies les vam fer el curs 1973-1974 a la Vall d’Ora, a la comarca del Solsonès. Entre les tres barriades vam arribar a portar de colònies i campaments, per torns, uns dos-cents nens i nenes! Va ser una experiència inoblidable pels monitors, però sobretot pels infants i joves perquè n’hi havia molts que era la primera vegada que sortien del barri! A mi m’ha passat de trobar-me avui algun d’aquells infants, ara ja gran, i quan ho recorden es posen a plorar de l’emoció. Fins i tot n’hi ha que directament et diuen: “Jo no seria qui sóc si no hagués passat per l’esplai.” En Jaume Villanueva, per exemple, que avui és doblador de cinema, i també director de teatre, va ser un d’aquells infants que venia a jugar amb nosaltres a la Riera Bonet. En una entrevista que li van fer a Ràdio Molins de Rei recordo que va afirmar que per ell, anar a l’esplai MIB, va ser com tornar a néixer. 


A.B.: Es diu que durant els anys setanta el MIB va ser clau per la integració dels fills dels immigrants que arribaven a Molins de Rei.

J.J.: És que aquest era un dels nostres objectius, integrar-los a la vila, a la llengua i la cultura catalana. I per fer-ho fèiem servir les cançons, els contes, el teatre, les titelles, i sobretot excursions arreu de Catalunya. I no només es tractava d’ells, també interveníem a les famílies. Anàvem a les cases per conèixer els pares, demanar-los que  deixessin venir els seus fills a les sortides, els ajudàvem en cas de necessitat econòmica, etc. 


A.B.: No hem d’oblidar tampoc el complicat context econòmic que us va tocar viure. L’any 1973 hi va haver una recessió econòmica mundial provocada per la crisi del petroli que aquí es va concretar en la desaparició de la indústria tèxtil. L'any 1976 a Molins de Rei hi havia cinc fàbriques tèxtils: Samaranch, Torra Balari, Iborra, Malvehy i Balanzó; set anys després, l’any 1983, només quedava la Balanzó. Més d'un miler de persones van ser acomiadades i l’única sortida va ser l'economia submergida. De fet, a principis dels anys vuitanta, l’atur a l’Estat espanyol era del 20%.

J.J.: Sí, a l’esplai ens venien força infants de famílies nombroses de les d’abans –més de quatre fills-, i algunes d’elles eren desestructurades, amb greus problemes d’higiene, pobresa, pares alcohòlics, etc. Recordo el cas d’un jove que vam tenir a l’esplai que, quan va ser més gran, fins i tot va tenir problemes de delinqüència i va passar temporades a la presó. Crec que amb una anècdota s’entendrà millor aquest ambient dels anys vuitanta en el que fèiem l’esplai: El barri d’El Canal, a la nit, era molt fosc perquè no hi havia prou enllumenat públic i, un dia que la meva germana tornava cap a casa sobre les nou de la nit, uns joves se li van apropar massa. Si bé ella era més gran que ells, no era una situació gaire agradable ... però de sobte, un dels nois es va aturar i va dir als altres: “A ésta ni tocarla que es mi monitora”. I la van acompanyar fins al portal de casa! 


A.B.: Déu n’hi do!

J.J.: I te’n puc explicar moltes més d’aquestes que sovint feien que et preguntessis: “On ens hem ficat!”. Per exemple, en recordo una amb el grup dels grans, durant una curta ruta a peu amb tendes de campanya en la que vam passar per Sant Llorenç de Morunys. Era al migdia i els monitors vam donar una estona de temps lliure als nois i, a la que van veure que a les botigues del poble no hi era la dependenta o el botiguer, van començar a robar tot el que van poder. Quan ens vam adonar del què havia passat els vam reunir tots, i ens vam inventar que els botiguers ens havien fet una llista amb tot el que havien pispat, i els vam dir que no marxaríem fins que no ho retornessin tot. Llavors van començar a treure tot el que no era seu i a deixar-ho al centre de la rotllana. Vam quedar esgarrifats de la quantitat de coses que havien agafat! ... I una mica aquesta era la nostra feina com a monitors: fer servir la nostra pedagogia creativa, i més, per corregir aquestes actituds. Ho explico perquè els lectors d’El Llaç vegin on érem, i on som ara, i puguin adonar-se de com han canviat les coses en cinquanta anys. Cal deixar clar que la majoria dels joves i dels infants no eren tan problemàtics. De fet, gràcies a això, aquests que eren conflictius es barrejaven amb els altres i això els ajudava a descobrir que hi havia una altra manera de fer les coses, més respectuosa i coherent.


A.B.: Hem parlat del suport incondicional que us va donar mossèn Ignasi Mora. N’hi va haver d’altres?

J.J.: I tant, és fonamental esmentar mossèn Josep Cadevall, anomenat per tothom “Cade”, que tenia un gran carisma i va ser un gran dinamitzador de l’esplai. Quan va ser entre nosaltres encara no era capellà, sinó seminarista, i ho tenia tot: tocava la guitarra, feia de monitor, engrescava … Fins i tot va arribar a jugar a l’equip de futbol de l’Incresa! Va morir l’any 1997, a l’edat de quaranta-quatre anys, en un accident. Quan ho vam saber va ser un cop molt dur, ens vam entristir molt.


A.B.: De la gent que hi havia en aquest nucli fundador, tu ets el que més anys has estat vinculat al centre d’esplai MIB. 

J.J.: Jo vaig deixar de ser monitor de l’esplai MIB al cap de poc temps de casar-me, si bé hi vaig continuar estant implicat fins que els nostres dos primers fills van venir al món amb un any de diferència. Això va ser l'any 1982, quan tenia 28 anys, i llavors sí que els vaig dir adéu. En aquell moment l’esplai tenia vint monitors titulats! Anys més tard, concretament l’any 1989, un gruix de monitors van plegar de cop perquè eren nois i els tocava fer el servei militar. Llavors l’esplai va patir una forta davallada i s’ha de dir que va desaparèixer ben bé un parell d’anys. 


A.B.: I et vas tornar a reenganxar?    

J.J.: Sí, perquè els meus fills tenien l’edat d’anar a un esplai i jo no volia que es perdessin aquesta experiència. Vaig parlar amb el mossèn rector que hi havia a Molins de Rei en aquell moment, que era en Felip Quadra, i ell em va dir que, si podia, m’hi tornés a posar. Llavors vaig repescar dos o tres antics monitors, en vaig anar a buscar d’altres que havien marxat a d’altres esplais, i a partir d’aquí va començar la nova etapa de l’esplai MIB que fins avui encara perdura! El meu paper va ser acompanyar i ajudar els monitors durant ben bé cinc o sis anys, i després ja vaig marxar definitivament perquè tot ja rutllava sol.   


A.B.: Per què és tan important que un infant visqui l’experiència d’anar a un esplai?    

J.J.: Jo crec que un centre d’esplai és una peça pedagògica fonamental perquè acaba de tancar el cicle formatiu d’una persona. Les famílies i l’escola fan molt, però sé que és a l’esplai on els infants descobreixen el valor de la gratuïtat -els monitors donen el seu temps lliure i no reben cap compensació econòmica- i adquireixen molta autonomia personal perquè és un marc on no tenen la sobreprotecció dels pares i dels mestres.


A.B.: Davant del repte d’integrar els infants i joves immigrants dels anys setanta la teva generació va reaccionar creant el MIB . Avui com hauríem de reaccionar la societat molinenca davant la nova immigració?

J.J.: A nivell de vila jo crec que el que cal és potenciar els centres d’esplai, els agrupaments escoltes i entitats similars. Deixa’m dir que, en el nostre cas, un factor molt important d’integració va ser la creació de la Coordinadora d’Esplais de Molins de Rei. La va impulsar un altre mossèn, en Josep Maria Fisa, i va ser la manera que els centres d’esplai ens coordinéssim i féssim activitats conjuntes. A la dècada dels setanta hi érem tots: l’esplai MIB, l’Agrupament Escolta Jaume Vicenç Vives, l’esplai Clariana i l’esplai Esclat -l’esplai de l’Agrupa no hi era perquè no es va fundar fins l’any 1981. Amb aquestes activitats conjuntes, nens del centre vila i dels barris interaccionaven i els monitors compartíem idees i experiències. Junts organitzàvem jocs de cucanya, fèiem capgrossos que lluíem en cercaviles a la Festa Major, dos cops a l'any fèiem les campanyes de l'ampolla i del paper anant a recollir-ne casa per casa per després vendre-ho i aconseguir ingressos ... I va ser d’aquesta manera com, els infants i joves de les barriades, van començar a participar en entitats de la vila, a l’esbart dansaire, a grups de teatre, etc. L’important, en definitiva, és que els infants i joves que van arribar a Catalunya en ple franquisme es van integrar, i en aquest sentit la tasca que es va fer des dels barris i des de la resta de la vila va ser de consideració.


A.B.: També s’ha de dir que la proporció d’immigració que va rebre Molins de Rei no té res a veure amb la que va rebre Cornellà, l’Hospitalet o Sant Andreu de la Barca. En urbanisme se sap que l’allotjament massiu d’immigrants en barris de nova construcció fomenta guetos aliens a la llengua i a la cultura local. 

J.J.: Tens raó, a Molins de Rei no es va fomentar tant el creixement urbanístic com a d’altres llocs i per això tot va ser més sostenible. De fet, una vegada més he de felicitar el meu pare per triar de comprar el pis per a la família aquí. Ell es va adonar que, de tots els pobles de la rodalia de Sant Just Desvern, els barris de Molins de Rei eren els millors perquè no tenien una mida desmesurada com els d’altres pobles. 


A.B.: Quines diferències veus entre els joves i infants que teníeu a l’esplai als anys setanta i els que hi ha avui al MIB? 

J.J.: La principal diferència és, precisament, que ja no hi ha les diferències socials tan marcades que hi havia abans. Quan aquella immigració dels anys seixanta i setanta arribava aquí algunes famílies vivien en precari, aïllades, amb poc coneixement de la terra que els acollia i, en general, amb un nivell cultural baix. Per entendre’ns, avui la majoria d'infants i joves, visquin on visquin, tenen televisió, mòbil i segurament ordinador. Vull remarcar que estic parlant dels infants que van als esplais, perquè per desgràcia hi ha reductes de mainada que en queden al marge, i amb els quals sembla difícil accedir-hi i treballar-hi. Em refereixo sobretot a part de la nova immigració llatinoamericana i de la que ve dels països del Magreb.


A.B.: Voldries afegir alguna cosa per cloure l'entrevista? 

J.J.: Sí, voldria donar les gràcies a totes les famílies que al llarg de tots aquests cinquanta anys han confiat en el MIB. Especialment els pares i mares que hi han col·laborat -i hi col·laboren- portant a terme tasques concretes. Els monitors tenen molta voluntat, formació, etc, però es troben en una edat crítica en la que estan estudiant i/o començant a treballar, i sovint no tenen tot el temps que voldrien per dedicar a l’esplai. Per això és fonamental que tinguin el suport i l’ajut dels adults alhora d’organitzar colònies, campaments, etc. Aprofito per engrescar els pares i mares dels infants que hi ha actualment al MIB perquè continuïn ajudant l'equip de monitors! 





[ Programa Obrint Camins del 4-5-2022 ]