L’actual Foment Cultural i Artístic es va fundar l’any 1920 amb el nom de “Foment Agrícol, Industrial i Comercial”. Va ser fruit de la unió de diverses entitats que ja existien: El Centre Catalanista, la societat coral “la Unió”, el Centre Recreatiu, i la societat “El Local”. Van posar la primera pedra del seu edifici a la Festa Major del 1920 i el van inaugurar un any després, el 1921.
L’actual Peni es va fundar amb el nom de “Joventut Catòlica” l’any 1879. Van posar la primera pedra del seu edifici el 29 de juny de 1921, i un any després el van inaugurar, concretament el 19 de juny de 1922.
I pel que fa a la Federació Obrera, va néixer el 1915 amb el nom de “Federació Local de Societats Obreres de Molins de Rei”, i també va ser fruit de la fusió d’associacions que ja existien d’abans: la Llar Obrera, l’Aliança d’Obrers Paletes i la Societat d’Agricultors. L’any 1921 van encarregar el projecte del seu edifici a l’arquitecte modernista Cèsar Martinell i Brunet, i el van inaugurar l’any 1922 durant la Festa Major.
Com us podeu imaginar, que de cop a la vila hi apareguessin tres grans edificis amb el seu escenari i el seu teatre, va canviar per complet la vida cultural i recreativa, i sobretot la Festa Major.
Per això la pregunta que ens farem avui és: Com era la Festa Major abans del 1922, abans de l’aparició a Molins de Rei d’aquests tres grans equipaments culturals i recreatius. I en conseqüència, com va canviar després de que hi haguessin aquests tres grans edificis?
Cliqueu aquí per escoltar el programa
Per contestar-les hem fet servir tres fonts d’informació, per una banda dos reportatges escrits per Vicenç Joan Camps i publicats a la revista El Llaç: El primer titulat “La Festa Major de la Carretera”, i el segon titulat “La Festa Major del Corpus o Festa Major petita”. I per l’altra, les informacions que dóna l’historiador Joan Anton Carbonell Porro, en el seu llibre titulat: “Molins de rei : vida social i politica : 1868-1936”, publicat per Publicacions de L'Abadia de Montserrat, l’any 1991.
Concretament, aquest darrer historiador explica que, a la segona meitat del segle XIX, la manifestació més important de les festes populars la constituïen les dues Festes Majors que se celebraven cada any: la primera per Corpus, amb un marcat caràcter religiós, i la segona els dies propers a la festa de Sant Miquel, el 29 de setembre.
La Festa Major d’El Corpus també s’anomenava “la festa major petita”, i acostumava a ser el mes de juny, quan s’esqueia aquesta festivitat religiosa, que com sabeu, no té una data fixa. Es celebrava, principalment, amb una missa i una processó, però no hi faltaven els actes típics de Festa Major.
Vicenç Joan Camps ens ofereix en un dels seus reportatges una crònica d’aquesta Festa Major “petita”, que va trobar publicada a la revista molinenca “Enllà”, en el número del dia 15 de juny del 1907.
L’any 1907 aquests tres grans edificis centenaris del Foment, la Joventut i la Federació, encara no existien, però com hem vist abans, sí que existien a Molins de Rei un munt d’associacions que sí que tenien els seus respectius locals.
Aquesta crònica que escoltarem ara, escrita fa 115 anys, explica les activitats organitzades durant la Festa Major de Corpus per una de les associacions esmentades abans, el Centre Catalanista. Aquesta entitat tenia la seu al carrer Carril, on antigament hi havia el Casino Vell, i posteriorment, amb el pas dels anys, la fonda i el restaurant Plat del Dia. Actualment hi ha bloc de pisos i en els baixos un basar xinès.
Com hem dit, la revista Enllà, el dia 15 de juny del 1907, va publicar una crònica dels actes organitzats pel Centre Catalanista a la Festa Major de Corpus:
“En la passada festa petita del Corpus, la digna Junta del Centre Catalanista no va perdonar cap sacrifici perquè els actes tinguessin una gran rellevància.
El primer dia, a la nit, una companyia de Barcelona, formada pels millors elements dels teatres Romea i Principal, varen representar la popular obra d’en Santiago Rusiñol La Mare. El local era ple de gom a gom i donava goig de veure l’entusiasme amb què es va aplaudir la labor dels distingits artistes.
L’endemà dilluns, van tenir lloc, a la sala del centre, els balls anunciats de tarda i nit, que van resultar molt esplendorosos i concorreguts. Aquests balls van ser magníficament executats per l’acreditada orquestra-cobla Els Munnés, d’Esparreguera.
També aquella sardana de la tarda (la primera que es ballava en aquella sala) difícilment se’ns esborrarà de la memòria, amb tant entusiasme va ser puntejada i admirada per tots els bons catalans que vàrem sentir elevar l’esperit amb les típiques notes de la democràtica dansa.
Després, les notes esbojarrades de les altres músiques vingueren a trencar el nostre encís. A la nit, i després que es ballessin unes sardanes a la plaça de la Vila, on va acudir tot el poble, es varen repetir una altra vegada els balls a la sala del Centre, que varen acabar de matinada.
Només afegir que va ser molt admirada la sardana amb què va començar la primera part del ball i encara més admirada i celebrada va ser l’actuació del nostre vilatà, el mestre Sebastià Mestres, acompanyat pel seu piano, que ens va oferir una inoblidable actuació al públic assistent”.
Joan Vicenç Camps ens ofereix en els seus reportatges publicats a la revista “El Llaç” un altre testimoni d’aquesta “Festa Major petita” que es celebrava el mes de juny. Aquest el va trobar a la revista “Llobregat”, en un número publicat l’any 1968 :
“Molta gent es posava la millor roba que tenia als armaris, si és que no n’estrenava de nova, per portarla els homes, primer dins la processó i després al ball. Recordo que el ball era d’allò més lluït, ja que els nois estrenaven el traje d’estiu que amb tota cura els havia confeccionat l’Isidret o el Pahissa i el vestit de les noies, la Pepa Nana, cal Manyé, la Dolors de cal Ras o altres sastres i modistes del poble.
Com era gairebé obligat, primer s’anava a la processó i acabada aquesta, a ballar s’ha dit! En acabar el ball de la nit, encara hi havia humor, els joves, per anar fins a la Font dels Casats, a fer gresca, tot passejant, ja que en aquell temps des del pas a nivell cap amunt, encara no hi havia gaires cases”.
Però amb el pas del temps, la popularitat d’aquesta Festa Major del Corpus va anar disminuint i del 1960 al 1963, ja se l’anomenava oficialment com Festes del Corpus, i no com a Festa Major. Els actes festius que s’hi organitzaven eren molt escassos, i eren un complement de la popular processó religiosa. Del 1964 al 1966 ja només es va celebrar la processó, sense actes festius i populars, fins que finalment també es va deixar de fer la processó.
Després d’aquesta “Festa Major de Corpus” (o “festa major petita”), la Festa Major de Sant Miquel era la que tenia un ressò popular més gran. No hi ha notícies sobre les celebracions de mitjan segle XIX, però al final de la dècada dels anys 90 passa una cosa molt curiosa:
Entre els anys 1880 i 1920, aproximadament, Molins de Rei es separa en dues zones pel que fa a “festes majors”. Dit d'una altra manera, durant aquells anys es van celebrar dues Festes Majors que tenien dates diferents i llocs diferents. La tradicional, per Sant Miquel, centrada a la plaça de la vila i al carrer Major, i l'altra el dia 25 de juliol, per Sant Jaume, organitzada pels veïns de la Carretera al marge de l’Ajuntament.
El barri de la “carretera” estava format per les actuals avinguda de València i avinguda de Barcelona, i en aquell moment era un sector molt diferenciat del centre vila. Allà hi havia tota l’agitació dels hostals i les fondes, i tot l’enrenou de les diligències, els traginers i totes les persones que viatjaven i estaven de pas per Molins de Rei. Recordem que, en aquella època, d’ençà que l’any 1767 es va construir el pont de Carles III, o de les “quinze arcades”, tothom que entrava o sortia de Barcelona havia de passar per la nostra vila.
L'origen d'aquesta festa major de la Carretera que es celebrava el 25 de juliol, per Sant Jaume, és desconegut. En aquestes festes s’acostumava a aixecar un gran envelat al lloc anomenat “el Puntasco”, a la cruïlla de la carretera amb el passeig de Pi i Margall, i les activitats es realitzaven des del punt que començava el pont fins a ca la Mariona (que actualment seria a l’alçada del número 107 de l’avinguda de Barcelona).
Joan Vicenç Camps en els seus reportatges explica que s’hi organitzaven moltes i diverses activitats que abraçaven totes les franges d’edat: infants, joves i els més grans. Tothom hi tenia el seu espai de diversió. També s’hi feia una missa de campanya (a l’aire lliure), i s’escollia una noia que representava la Reina de la Festa Major.
El dia abans de començar els actes, es feia una cercavila repicant les esquelles d’unes cabres. A la tarda hi havia traques de petards, i al vespre, després de sopar, un castell de focs artificials que muntava un pirotècnic de la vila, anomenat “el Manco”. Tot seguit venien els diferents balls - gairebé sempre amenitzats per l’Orquestra Militar de l’Asil Naval de Barcelona- i que feien que les festes arribessin fins a la matinada. Moltes cases de la carretera es guarnien per a l’ocasió; i es veu que era molt admirada la de ca l’Hortolà, engalanada amb infinitat de panotxes i carbasses.
Tant l’historiador Joan Anton Carbonell, com Joan Vicenç Camps, es fan ressò en els seus treballs d’aquest text que us llegirem a continuació. Es tracta d’un fragment del pregó de la Festa Major de l'any 1964, realitzat pel senyor Enric Madorell, en el qual explica els principals actes de la tarda d’aquesta festa major de Sant Jaume, que van organitzar els veïns del barri de la carretera entre el 1880 i el 1920 :
“Durant el dia no parava la celebració d’actes. N’hi havia tants, que s’estalonaven, perquè a més a més dels programats, cada sector de veïns n’organitzava d’altres, amb varietats diferents per atreure els visitants que arribaven dels altres carrers del poble.
N’abundaven molts per als infants, com arrencar amb les dents els dos ralets al dessota d’una paella fumada, o el de mirar d’agafar una moneda posada al fons d’una bujola plena d’aigua, posant el cap dins i d’una sola vegada, sostreure-la amb la boca, però el que feien era atipar-se d’aigua sense tenir ganes de beure.
També hi havia la silueta plana, de fusta, d’un home dret, amb els braços oberts que tenint un eix a baix i a dalt i el feia voltar amb molta lleugeresa, i la canalla, d’un a un i corrents, havia de mirar d’introduir un tros de canya o bastonet en un forat que el ninot tenia a la mà i com que eren molt pocs els que encertaven, li donaven moviment rotatiu i rebien una plantofada amb l’altra mà quan giravoltava.
No hi faltava tampoc el pescar la fruita posada dintre una portadora plena d’aigua que tot corrents l’havien d’agafar amb una mà. No cal dir les remullades que hi havia. Sort que estàvem en el mes de la canícula. A més a més no hi faltaven altres jocs més corrents com les curses de sacs i el trencament de l’olla entre d’altres.
Per a la gent jove i més gran hi havia les curses d’obstacles amb bicicletes, totes elles adornades, la que feia molta gràcia era la de velocitat muntats els concursants amb burros que anaven sense ronsal. No cal dir les caigudes d’alguns genets improvisats. També hi havia l’escalada a un tronc molt alt i ensabonat, i al cim d’ell, com a meta de la cursa, hi havia un pollastre lligat, que se’l quedava l’heroi que hi podia arribar.
Hi havia un altre concurs, que per cert no honrava gens els organitzadors ni els concursants però, dissortadament, cridava a molta gent: arrencar el coll de l’oca. Consistia en penjar una oca viva per les potes en una corda que travessava la carretera, lligada entre els balcons de l’Hostal del Boix i cal Ferreret, encara que també s’havia fet en algun altre lloc. Els concursants, muntats amb cavalls, mules o ases i galopant corrent, quan passaven per sota l’oca li estiraven brutalment el coll, que prèviament havien ensabonat perquè a l’estirar rellisqués. A còpia de fer passades, el que li arrencava es quedava l’animal, que havia hagut de sofrir una agonia cruel i llarguíssima.
També s’havia celebrat alguna cursa de braus, corrida de toros. N’havien fet davant de l’Hostal del Sant, ocupant tota l’amplada de la carretera amb un tancat fet amb carros. El trànsit era desviat pel carrer del Carril i pel passeig. Se n’havien celebrat també en algun altre lloc, com a un descampat a uns cent metres del principi del pont del riu. Seguidament després d’acabats tots els variats jocs, començaven els balls en diferents llocs de la carretera, on el ball principal era a càrrec de la Banda Musical i d’altres balls més petits entre veïns que se solien acompanyar amb un piano de maneta.”
Com us heu quedat? Hi havia curses de braus a Molins de Rei –corridas de toros-, i també es feia un joc macabre consistent en arrencar el cap a una pobre oca !!!
I la cosa no acaba aquí, l’any 1887 –fa cent trenta-cinc anys-, el diari La Vanguardia del dimecres dia 27 de juliol publicava una crònica que tenia a veure amb la nostra vila, i on no quedem gaire ben parats. De fet, els mateixos molinencs van quedar prou escandalitzats del comportament dels “toreros” que van venir a Molins de Rei en aquesta pintoresca “festa major” de la carretera. La crònica la podeu llegir a continuació :
“El que ha passat a Molins de Rei amb motiu de la Festa Major de la Carretera per la festivitat de Sant Jaume no és propi d’una població civilitzada. Les persones que van concórrer a presenciar els festejos taurins van tornar a les seves cases amb tristos records de la festa. Hi havia programada la lídia de dos novillos i el lloc triat per a la improvisada plaça va ser a la sortida del poble, a uns cent metres del principi del pont sobre el riu. Allà es van clavar unes estaques formant un cercle subjectades per unes fustes.
Van acudir moltíssims espectadors, la majoria, forasters procedents dels pobles veïns. Es va lidiar el primer novillo a la plaça. La lídia no va ser res més que una llarga agonia i la mort no va deixar de ser un benefici per al pobre animal.
Abans de començar la lídia del segon, va aparèixer un dels picadores muntat sobre una burra, va desmuntar, va treure les regnes al pacient animal, el va acompanyar al centre del cercle i un cop allà es va donar principi a l’entreteniment més salvatge que es pugui imaginar. Els lidiadores es van obstinar a bregar la burra i, vulguis que no, li volien posar banderilles i en veure que l’animal fugia, van començar a estoquearla a tort i a dret fins que la seva barbàrie va arribar a l’extrem que, agafant una faca, van escometrela a ganivetades.
El públic que presenciava l’acte va esclatar en crits de protesta contra els lidiadores i els deien “assassins!”, però dos Mossos d’Esquadra que hi havia allà presents no hi van fer res; a més, un dels cadafals que estava ple de gent i en què figurava la presidència, en part es va enfonsar, però no es va haver de lamentar per fortuna cap desgràcia. La gent va marxar molt decebuda cap a les seves cases. És molt censurable la conducta d’un Ajuntament que permet uns actes així.”
Com hem dit abans, aquesta Festa Major de la Carretera que es feia el 25 de juliol, per Sant Jaume, va desaparèixer als anys vint del segle passat, i llavors la de Sant Miquel, i la del Corpus, van quedar com a festes locals per a tothom, trencant aquesta curiosa separació de dues festes majors, en dues parts diferents del poble, i en dates diferents.
Com hem vist amb els testimonis de la Festa Major del Corpus, abans de l’aparició l’any 1922 dels edificis de la Joventut i la Federació Obrera, i un any abans el Foment, els actes de la Festa Major es feien al carrer o en un envelat que es muntava per la festa i després es desmuntava. I la plaça de l'Ajuntament era el centre on es feien el ball de gegants, els jocs infantils i els balls populars.
El gran canvi que van suposar els tres nous edificis de la Joventut, la Federació Obrera, i el Foment, va ser que, progressivament, aquestes tres entitats van anar monopolitzant la Festa Major.
Això era un problema, perquè tots els actes les feien aquestes entitats en els seus respectius edificis i per als seus socis. I els que no eren socis, no hi podien entrar. L’historiador Joan Anton Carbonell explica que, l’any 1924, l'Ajuntament va pagar els balls de carrer d’aquestes tres entitats per per tal que tots els vilatans tinguessin la possibilitat de ballar, encara que no en fossin socis.
L'any 1930 les tres grans societats ja organitzaven un programa propi de Festa Major, amb teatre, ball, concerts, futbol i aperitius. Fora dels actes que organitzaven aquestes tres entitats només hi havia cinema i alguns partits de futbol de la Penya Ripoll.
En pocs anys el canvi va ser impressionant. Havien desaparegut els envelats i la major part de les activitats de carrer, i es van substituir per actes socials restringits, en aquests tres grans edificis dels que ara celebrem el centenari.
I com va reaccionar l’Ajuntament? Doncs des de l'Ajuntament es va donar suport a aquest procés de monopoli d’aquestes tres grans entitats. L’any 1932, per exemple, l’Ajuntament va refusar l'oferiment de l'Orfeó de Sants de fer actuar el seu esbart dansaire pels carrers de Molins de Rei. Segons l’historiador Joan Anton Carbonell, l'argument que els hi van donar va ser que “tot el que fes l'Ajuntament a la via pública seria en perjudici de les festes que celebraven les entitats”.
Una conseqüència d’aquesta evolució va ser l’aparició d’una forta rivalitat entre aquestes tres entitats, principalment entre el Foment i la Federació que, a part de les diferències ideològiques que tenien, lluitaven per veure qui feia el programa d’actes de Festa Major més atractiu.
No cal dir que, d’aquesta competència, els qui en van resultar més beneficiats van ser els molinencs, molts dels quals anaven a totes dues entitats per poder triar l'espectacle que més els interessava!
Segons l’historiador Joan Anton Carbonell, aquestres tres grans entitats, amb els seus nous edificis, s’abocaven tant a la Festa Major de Sant Miquel per una senzilla raó: la Festa Major –abans i ara- són uns dies amb actes que tenen una gran assistència de públic. Per això, per aquestes tres entitats, era vital aprofitar-los per “fer caixa” i tenir pressupost per poder funcionar la resta de l’any.
[ Programa Obrint Camins del 28-9-2022 ]