I Jornada d'Economia Social i Solidària al Casal Cívic Riera Bonet



 Conversa amb Esther Jiménez Varona, responsable del Casal Cívic Riera Bonet de Molins de Rei, i Xavier Garcia, dinamitzador del Programa Òmnia del Casal, amb motiu de la I Jornada d'Economia Social i Solidària que organitzen el divendres 25 de maig de 2018.
































[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 23-5-2018] 








Rubén Caballero, coordinador de la Creu Roja Baix Llobregat Centre: "L'usuari també ha de fer el que li proposem, no és només rebre, si tots fem la nostra part de la feina arriba una moment que hi ha una solució"



 L'11 de maig de 2018 hi va haver a la Sala Gòtica l'acte de celebració del 80è aniversari de la Creu Roja a Molins de Rei (1937-2017). Per conèixer aquests orígens, i també els objectius i projectes actuals de la Creu Roja a la vila, entrevistem a Rubén Caballero Bermejo, coordinador de la zona del Baix Llobregat Centre d'aquesta organització.



























[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 2-5-2018] 







Xavier Monteys, catedràtic de projectes arquitectònics: "L'arquitectura no ha de ser només funcional, ha de promoure emocions i sensibilitat"



"Entre el carrer i la casa" 
[conferència de Xavier Monteys, catedràtic de projectes arquitectònics]


Conferències a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès (ETSAV)
Per Àngel Beumala
Informacions : Biblioteca de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès, Núm. 21, maig 2018





 El dimecres 11 d’abril, el catedràtic de Projectes arquitectònics Xavier Monteys va impartir una conferència, a la sala d’actes de l’ETSAV, basada en el seu llibre recentment publicat "La calle y la casa : urbanismo de interiores". Pere Fuertes, actual sotsdirector de l’Escola d’Arquitectura del Vallès, va ser l’encarregat de presentar-lo, “una tasca difícil ja que és un gran amic i en podria dir moltes coses”, va dir. De fet, els dos van treballar junts en el llibre “Casa collage”, i Fuertes va tenir Monteys com a professor en una època en que aquest darrer també va ser director de l’Escola del Vallès. Del ponent, Pere Fuertes en va destacar “la seva capacitat de reflexió sobre l’arquitectura, posant en qüestió certeses prèvies, i fent del dubte una gran qualitat”.

 A continuació va prendre la paraula el professor Enric Massip, recordant que aquest darrer llibre d’en Monteys és de lectura obligada per als estudiants que estan realitzant el TAP 6, taller docent d’arquitectura en el que es desenvolupen projectes entre aquests dos àmbits, el carrer i la casa. “Es tracta d’un llibre ple d’idees i flaixos brillants, de lectura amena, i al mateix temps molt acurat amb les fonts”, va afirmar.
 
 Finalment, el professor Monteys va prendre la paraula i va expressar la seva satisfacció perquè era la primera vegada que feia una conferència a la sala d’actes de l’Escola. A través de diferents imatges projectades a la pantalla de la sala, la primera idea que va desenvolupar va ser la de que primer hi ha arquitectura i després urbanització. Així, per exemple, en un gravat de Roma del 1760 vam poder veure com, al costat de les grans esglésies i els grans palaus, l’espai que hauria de ser el carrer és un autèntic fangar, completament impracticable, on les carrosses transporten la gent d’una casa a una altra, com si fossin ascensors horitzontals. Un cas semblant també el vam poder apreciar a les pel·lícules dels “westerns”, on la gent del poble no passeja mai pel mig del carrer, sinó que l’atravessa corrrents ja que és un lloc perillós: hi ha trets, baralles, carruatges de diligències que van molt ràpides ... En els “westerns” es pot veure que l’únic lloc segur per caminar és per sota de les porxades de les cases, on la gent passeja tot pujant i baixant les escales de l’alçat privat de cada façana. En aquest sentit, va ser molt curiós el cas que ens va explicar de la Rue des Colonnes, a finals del segle XVIII, a París: un carrer projectat per poder-hi passejar a peu, amb llambordins, i que s’obria al matí i es tancava a les cinc de la tarda!

 Malgrat això, el carrer és imprescindible per a que funcioni una ciutat. En una imatge de la ciutat d’Hamburg, completament destruïda per les bombes de la segona guerra mundial, vam poder veure com, si bé les cases ja no existien, els carrers encara sí, i són el primer que s’endreça per posar la ciutat en marxa, per a que hi puguin circular els tramvies, etc.

 A continuació, un seguit d’imatges de la ciutat de Lisboa van servir per exposar la idea de la necessitat de l’estètica, encara que tècnicament no faci cap funció, defensant que cal acceptar-la “encara que no serveixi per a res”. Així, en el conservatori de dansa de Lisboa, vam observar com el carrer, en forma de mitja taronja, està projectat per donar la volta a l’edifici i permetre que els carruatges puguin portar la gent als palaus. Per tant, es van projectar alhora l’edifici i el carrer, amb el que van haver d’opinar junts arquitectes i urbanistes. Per Monteys, l’arquitectura de Lisboa és la d’una ciutat teatral, “amb unes façanes que quan els hi toca la llum rosa es tornen increïbles”, un color que “hem menyspreat i hem proscrit”, va lamentar. Així doncs, per l’orador, l’arquitectura ha de promoure emocions i sensibilitat, i no només ha de ser funcional. Així va defensar els projectes d’edificis que creen “dramatisme”, per exemple, quan en arribar a un angle aquest queda tallat per a que en comptes d’una aresta n’hi hagi dues, simulant una fractura geològica. De la mateixa manera, els carrers amb dos nivells d’alçada, els “becos” o carrerons sense sortida, els balcons, els miradors, les cantonades com les de Manuel de Solà Morales, o alguns carrers d’Edimburg, amb situacions anòmales que “semblen fetes per un director de cinema”, també són exemples d’aquesta estètica en l’arquitectura. En canvi, “l’Eixample de Barcelona és un avorriment”, va sentenciar.

 La darrera idea que va presentar Xavier Monteys va ser la de la humanització del carrer, que s’esdevé quan és una prolongació de la llar, i s’hi fan coses pròpies de la vida domèstica. Per il·lustrar-ho va mostrar diverses imatges, com ara la fotografia de Robert Doisneau, on un parella es fa un petó apassionat al mig d’un carrer ple de vianants (1950), o un fotograma de la pel·lícula “Roma” (1976), on es pot veure un sopar popular en una plaça, convertint l’espai públic en una cosa informal, amb el tramvia passant ben arran de les persones que mengen en taules de cavallets. “Menjar al carrer és el que més el canvia, és una unitat de resistència a la uniformitat  -va afirmar-, fins i tot un entrepà menjat pel carrer no es pot considerar menjar ràpid perquè és impossible menjar-te’l corrent, has d’anar caminant a poc a poc”. També va mostrar la imatge d’uns nens jugant a pilota, no en una plaça, sinó a l’espai que hi ha entre una església i una escalinata monumental (fotografia de Steen Eiler Rasmussen, a la basílica de Santa Maria Maggiore, Roma, 1952), afirmant que “avui les escales s’han desterrat de l’espai públic, tot són rampes, i en canvi a les escales es pot seure, es pot descansar, etc”.

 A continuació va mostrar unes imatges de vestits dissenyats a principis del segle XX per Marià Fortuny, el fill del pintor, inspirats en la gestualitat dels actors de teatre, i va concloure que “els millors moments de l’espai públic els devem a la roba que porta la gent i a la seva gestualitat”. I va aprofitar per explicar l’anècdota d’una plaça que va visitar, i que lluïa gràcies a un munt de gent mudada que s’esperava per un casament. A l’endemà hi va tornar, la plaça era buida i “no valia res”, per tant, “el que fem nosaltres, els arquitectes, no és tan important”, va observar.
 
 Arran d’aquests reflexions, Xavier Monteys va declarar que “ens hem tornat massa civilitzats”, i va emfatitzar el seu missatge augurant que “aviat posaran baranes als ports”. També va lamentar la cultura ciutadana de la queixa: “Els advocats espatllen més la vida que el gas metà, quan a algú li donen l’oportunitat de reclamar per guanyar diners”. En aquest sentit es va mostrar molt crític amb les associacions de veïns de Barcelona, especialment pel seu paper en la remodelació de la Plaça de les Glòries, fent enderrocar el viaducte elevat que, segons Monteys, era el que donava una certa unitat a l’espai.










Stanislaus von Moos, historiador i crític d'art suís: "Després de la segona guerra mundial es dóna una gran importància a l’educació com a eina per a que el feixisme no torni mai més"



"First aid: modern architecture and the idea of rescue" 
[conferència de Stanislaus von Moos, historiador i crític d'art]


Conferències a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès (ETSAV)
Per Àngel Beumala
Informacions : Biblioteca de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès, Núm. 21, maig 2018




 El dijous 15 de març de 2018 hi va haver a la Sala d’Actes de l’ETSAV una conferència del cicle “Open Lectures”, organitzada per l'Illinois Architecture Study Abroad Program (IASAP-BV). El conferenciant convidat va ser Stanislaus von Moos, historiador i crític d'art suís, professor a Harvard, Berna, Nova York, Delft, i finalment a Zuric, on va treballar al Departament d'Art Modern i Contemporani fins a la seva jubilació l’any 2005. El 1968 va publicar "Le Corbusier: elements of a synthesis", considerat el primer llibre crític complet sobre la vida i l’obra de Le Corbusier. 

 La conferència es titulava “First aid: modern architecture and the idea of rescue”, i estava dividida en quatre parts titulades, respectivament, “una benedicció oculta”, “la invenció de la infància”, “l’arca de Noé”, i “el fantasma del Brutalisme”.

 En la primera part, el professor Moos va projectar un fragment de la pel·lícula “Germania anno zero” (Roberto Rossellini, 1948), i un fragment d’una pel·lícula d’Alberto Savinio sobre les runes de Milà, després d’haver estat bombardejada pels aliats a la segona guerra mundial. En el primer fragment, mentre es veien imatges de la ciutat de Berlín completament destruïda, Rossellini explicava que no volia acusar ni defensar els alemanys, simplement constatar els efectes de la guerra, i com els nens del carrer, condemnats a la desesperança, vivien aquella tragèdia com si fos la normalitat. En el segon fragment, en canvi, en una visió oposada, i potser cínica respecte l’anterior, Savinio celebrava que “una nova vida emergiria de les runes, per això, en comptes d’estar trist, estic content i ple de joia”. Aquesta darrera, segons el conferenciant, és la visió pràctica dels arquitectes, que veuen les runes i l’enderrocament com una oportunitat per debatre i reinventar la ciutat en la que es vol viure.

 Això no és casual que succeeixi perquè ja des del 1928 es covaven les idees del CIAM (Congrès internationaux d'architecture moderne), on, entre d’altres, es defensava que l’arquitecte també havia de participar en la planificació de les ciutats, al costat dels urbanistes. En aquest sentit, l’any 1939 l’arquitecte Albert Roth va publicar “La Nouvelle architecture”, un llibre que va tenir molt d’èxit, en el que es va presentar la idea de l’arquitectura funcional, i que va fer que els arquitectes ja no tornessin mai més a l’arquitectura tradicional, clàssica i rural. Segons Roth, la ciutat moderna havia de respondre a cinc funcions: habitatge, lleure, feina, administració i transport, i com a metàfora d’aquest repte de reinventar la ciutat en un paisatge buit, el conferencinat va projectar una pintura titulada “Pàgina del diari d’un urbanista”, obra de Hans Erni (1941). 

 A la segona part de la conferència, Van Moos va explicar la importància que es va donar després de la segona guerra mundial a l’educació, com a eina per a que el feixisme no tornés mai més. Això va obsessionar els arquitectes, que veien en els infants una font de regeneració de la humanitat, i van projectar llars d’infants funcionals, en llocs oberts, amb molt d’espai i molta llum. De nou es va il·lustrar aquest concepte amb una fotografia d’un altre llibre publicat per Alfred Roth, titulat “La Nouvelle Ecole”, on es podia veure una aula on els infants es disposaven com si fossin en un taller, tots al voltant d’una taula, i fent diferents tasques manipulatives cada un. D’altres exemples van ser imatges del centre històric d’Amsterdam, enrunat per les bombes, i com després de retirar la runa s’aprofitava l’espai buit dels solars per fer-hi parcs infantils, amb mitjans modestos, però que s’omplien de mainada desitjosa de jugar, saltar i córrer. L’orfenat municipal d’Amsterdam, construït per Aldo van Eyck l’any 1960, també és una mostra d’aquesta cura per la transparència i la llibertat que des de l’arquitectura moderna es vol donar als infants. Segons Van Moos, la visió de la planta d’aquest edifici, distribuïda en múltiples cel·les, recorda les pintures de Paul Klee. 
          
   A la tercera part, el conferenciant va comparar l’arquitectura moderna de postguerra amb l’arca de Noé, un vaixell salvador per als qui es veuen forçats a abandonar casa seva. Un pensament que ja va tenir Le Corbusier l’any 1923, quan va publicar “Vers une architecture”, i va plantejar el dilema “arquitectura o revolució”. Per a l'arquitecte suís, la revolució significava el caos, i era la conseqüència lògica d'una societat descontenta, sense qualitat de vida per culpa de la ciutat industrial, un lloc malaltís per al cos i l'esperit, i on la realització d’una nova arquitectura era l'única sortida possible a les revoltes socials. De nou, els eixos centrals dels edificis són la claror, l’espai, i la circulació de l’aire, com es pot veure en hospitals i sanatoris. Finalment, edificis de Le Corbusier com la Cité de Refuge (París), o la Unité d’habitation (Marsella), recorden també aquesta idea d’un gran transatlàntic o “arca” salvadora. 

 La darrera part de la conferència es va titular “el fantasma del Brutalisme”. Les dues guerres mundials van tenir un fort impacte en les carreres dels arquitectes moderns, que es van haver de plantejar què era la reconstrucció, i qui se n’havia d’encarregar. En certa manera, la ruïna va ser vista com un monument en sí mateixa, i Le Corbusier, per exemple, en algunes esglésies va optar per no reconstruir i només cobrir les runes amb vidre, per protegir-les. Aquest gust per la ruïna, aspra i ruda, és el que explica l’ús del formigó en cru en els nous edificis de l’estil anomenat “brutalisme”. A continuació Moos va mostrar com la reconstrucció també va influir en el desenvolupament de l’habitatge prefabricat, el qual es va començar a fer servir de forma generalitzada als Estats Units com un sistema ràpid i barat de construcció. 

 En el col·loqui final es va discutir sobre les guerres com a font d’innovació arquitectònica, i es va concloure que, sense haver-hi guerra, avui en els centres històrics de les grans ciutats també hi ha molts enderrocaments, sobretot per construir-hi centres comercials. Per tant, aquesta és la qüestió de fons: si enderroquem, què hi construïm? 
















Artur Garro Sogas: "Per defensar una filosofia de vida i d’alimentació no cal ofendre la gent que no la practica"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 543, abril 2018, pàg. 11-12








 El cap de setmana 24 i 25 de febrer de 2018 es van celebrar a la vila els diferents actes de la festa dels Tres Tombs de Sant Antoni Abat. Un any més, nombrosos carruatges d’època i espectaculars carros de traginers van desfilar pels carrers acompanyats de la Banda de Música de Rubí, el carro amb la imatge de sant Antoni Abat, la bandera i la bandera infantil, enguany portades per membres de la Comissió de la Cavalcada de Reis. Tampoc hi van faltar el carro del rebost del carreter, la venda de tortells i, a la tarda, el concert i el ball al Foment Cultural i Artístic. Malauradament, l’edició del 2018 ha quedat marcada per un desgraciat accident, canvis en el recorregut que no han satisfet els organitzadors i una manifestació de contraris a la celebració d’aquesta festa amb un incident violent. De tot plegat en parlem amb Artur Garro Sogas, president de l’Associació Tres Tombs Molins de Rei.












Venanci Carrión, divulgador de la Naprotecnologia: "Trobar les causes del problema és fer medicina de veritat"










 Les dones del sud d’Europa (catalanes incloses) tenen molt pocs fills. La taxa global de fecunditat, que mesura el nombre de fills que, de mitjana, té una dona al llarg de tota la seva vida, se situa entre 1,2 (Portugal) i 1,4 (Itàlia). I això no és un fenomen lliurement desitjat per les dones. En realitat, com arreu d’Europa, aquí les dones (i els homes) manifesten desitjar, de mitjana, més de dos fills (concretament, i de manera molt estable, uns 2,4). Arreu, aquests desitjos són insatisfets, però el que és peculiar d’Espanya és que es tracta d’un dels països europeus on la divergència entre desig i realitat és més gran. Ara bé, a l’hora d’abordar les mesures concretes per augmentar la natalitat, cal mirar què fan els altres països europeus. En particular, és remarcable que els països nòrdics, que fa trenta anys tenien les taxes més baixes d’Europa, ara les tenen properes a dos (entre 1,7 a Dinamarca i 2,0 a Islàndia). Com s’ho han fet?

 En un article al diari Ara, l'economista Miquel Puig explica que, curiosament, les polítiques d'aquests països no estan dirigides a les famílies sinó als individus. És a dir, no encoratgen les dones perquè tinguin fills sinó que faciliten que els ciutadans puguin portar a terme el seu projecte vital. Sintèticament, la fórmula es pot resumir de la següent manera: el nen pot passar el primer any de vida a casa amb algun progenitor, que té dret a un permís remunerat en funció dels seus ingressos abans del part, i el nen té accés a partir d’aleshores a una llar d’infants pública. Segons Miquel Puig, si volem que Catalunya sigui un país millor, una de les coses que hem de plantejar-nos és la construcció  d’una xarxa pública i universal de llars d’infants, perquè el model de suport a la natalitat basat en la família extensa no funcionarà, ni aquí ni enlloc.

 Però al costat de les parelles que poden tenir fills, i que per condicionants econòmics i laborals decideixen no tenir-ne, o no tenir-ne més. També hi ha les parelles que NO poden tenir fills per problemes de salut reproductiva. La reproducció assistida, amb totes les seves tècniques invasives i els seus tractaments agressius, només aconsegueix augmentar un 40 % les possibilitats d'embaràs d'aquestes parelles. Llavors moltes es plantegen d’adopció. Però, a part de l’adopció, no hi ha cap altra alternativa a les tècniques de reproducció assistida tradicionals (inseminacions, fecundacions in vitro, etc)?

 Dins de l’àmbit de la pastoral familiar, a l’”Obrint camins” hem conegut el Venanci Carrión i la Jordina Fabrés. El seu fill Marc va néixer l'1 de desembre de 2016, i és el primer nadó que ha nascut a Catalunya gràcies a la tecnologia aplicada a la procreació natural, o Naprotecnologia (Natural Procreative Technology). Aquest és un mètode per ajudar a les parelles amb problemes de salut per tenir fills, que ve dels Estats Units, molt poc conegut aquí, i que ells estan divulgant de manera desinteressada.














[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 11-4-2018]