Sara Suárez Pubill, entrenadora de gimnàstica rítmica inclusiva: "Volem la inclusió dels esportistes amb discapacitat intel·lectual en els clubs esportius ordinaris"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 566, setembre 2020, pàg. 8-9


 El diumenge 24 de novembre de 2019 es va fer a Manresa la fase final de la II Copa Catalana de Rítmica amb 800 gimnastes participants, entre les quals una vintena amb discapacitat intel·lectual. La Federació Catalana de Gimnàstica és de les poques que inclou aquestes esportistes en les seves competicions oficials i la Sara Suárez Pubill és una de les responsables d’aquesta fita històrica. Ella és llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, té un màster en formació del professorat i és doctora en Ciències de l’Educació i Esport, professora d’educació física en un institut d’ensenyament secundari i fundadora del Club Esportiu Jeroni de Moragas. La Sara fa set anys que viu a Molins de Rei amb la seva parella.



Cliqueu aquí per llegir l'entrevista sencera



Sara Suárez Pubill el dia de l'entrevista



ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Com va començar el teu vincle amb l’esport adaptat?

SARA SUÁREZ PUBILL (S.S.P.): A l’institut on estudiava el Batxillerat hi havia una professora d’educació física que tenia una filla amb una discapacitat. Ella em va suggerir que fes el treball de recerca sobre esport adaptat i així va ser com vaig conèixer aquesta realitat, que em va seduir des del primer moment. Quan vaig començar la universitat, mentre estudiava, vaig voler combinar les meves primeres feines amb aquest col·lectiu i a les tardes feia de monitora d’activitats extraescolars a l’Escola d’Educació Especial Jeroni de Moragas, de Barcelona. Allà vaig observar que, per les capacitats de les persones amb síndrome de Down, la gimnàstica rítmica hi podia encaixar: són unes persones amb molta flexibilitat per la laxitud dels lligaments, tenen molta memòria, una ment molt preparada per seguir rutines i reproduir moviments i, al mateix temps, una gran sensibilitat per la música. De fet, quan comunicativament es tenen dificultats i la parla no serveix per definir o posar paraules al que se sent, el cos pot ser una altra forma de llenguatge. Llavors, l’Escola em va permetre començar una extraescolar de gimnàstica rítmica durant el curs 2009-2010 i, com que no en sabia, em vaig haver de formar fent un curs d’entrenadora de gimnàstica a l’Escola Catalana de l’Esport!


A.B.: I com vas passar de fer una extraescolar a fundar un club esportiu independent?

S.S.P.: De seguida em vaig adonar que funcionar com a extraescolar tenia la limitació que si no eres alumne de l’escola, no hi podies participar i que si deixaves l’escola, abandonaves la pràctica esportiva. Llavors, amb unes companyes vam decidir crear un club independent i demanar a l’Ajuntament de Barcelona un espai on poder entrenar. Així va ser com va néixer, l’any 2011, el Club Esportiu Jeroni de Moragas, en honor a aquest metge i pedagog català que va viure durant els anys 50 del segle passat, i també en reconeixement a l’escola d’educació especial on va començar tot.




Les quatre entrenadores del Club Esportiu Jeroni de Moragas



A.B.: Com funciona el Club Esportiu Jeroni de Moragas?

S.S.P.: El Club, el portem endavant amb tot l’amor del món quatre amigues i ho fem de forma voluntària perquè totes ja tenim les nostres professions: una és fisioterapeuta, dues són mestres i jo soc professora d’educació física. La modalitat esportiva que oferim és la gimnàstica rítmica i tenim disset esportistes, totes noies, si bé ens encantaria que també vinguessin nois. El Club és obert a persones amb discapacitat intel·lectual en general, però la majoria d’elles tenen la síndrome de Down. Només entrenem una hora i mitja un dia a la setmana, perquè trobarnos més dies seria complicat. Quan una família té un fill amb discapacitat, ha de cobrir un munt d’aspectes fora d’hores: visites al logopeda, sessions de fisioteràpia ... i com que no hi ha oferta esportiva d’aquest tipus enlloc més, les famílies fan l’esforç de venir de lluny. De fet, la majoria venen de fora de Barcelona i una d’elles, d’Igualada! De Molins de Rei, actualment tenim l’Estel Fusté Gómez.


A.B.: Per què és tan excepcional que una federació esportiva inclogui aquests esportistes en les seves competicions oficials?

S.S.P.: Nosaltres el que volíem és que les noies poguessin competir de forma normalitzada. El sistema esportiu és fet de tal manera que l’única opció que tenen les persones amb discapacitat de fer esport és a través d’una federació esportiva adaptada, només per a persones amb discapacitat. Al seu temps va ser un sistema brillant, quan ni tan sols existia aquest dret, però crec que avui és un model que ha de canviar, ja que qualsevol persona ha de poder anar a un club ordinari, fer esport i poder competir de manera normalitzada o més inclusiva. En aquest sentit, vam fer un treball molt a fons amb la Federació Catalana de Gimnàstica, perquè és la federació normalitzada del nostre esport. Jo tinc disset gimnastes que tenen una discapacitat intel·lectual i vull que puguin entrenar normal, en una instal·lació normal, en un club normal i competir de manera normal. Tot això sembla molt obvi, però no és gaire evident encara per a tothom. Llavors, la Federació Catalana de Gimnàstica hi va accedir i es va crear un reglament específic i una categoria nova. En la gimnàstica rítmica es funciona per nivells, del nivell 1 al 10, per la qual cosa nosaltres vam esdevenir el nivell 11. Finalment, la temporada 2018-19, per primer cop a la història, van poder competir en un Campionat de Catalunya ordinari!




Gimnastes del Club Jeroni de Moragas a la fase final de la II Copa catalana de rítmica a Manresa (24 de novembre de 2019)




Gimnastes del Club Jeroni de Moragas a la fase final de la II Copa catalana de rítmica a Manresa (24 de novembre de 2019)



A.B.: Devia ser molt emocionant per a vosaltres, oi?

S.S.P.: L’emoció de veure que arriba el dia del Campionat de Catalunya, que es reuneixen 800 gimnastes en un pavelló esportiu, amb o sense discapacitat, i que comparteixen vestidors, nervis, tapís, etc, no es pot descriure amb paraules. I l’únic que passa quan sortim a la pista és que el reglament que se’ns aplica és una mica diferent, fet que no és res de l’altre món perquè també hi ha diferències de reglament entre categories o entre sexes. El món de l’esport, en general, va com un passet al darrere de la societat pel que fa a inclusió. Si a la societat ja trobem que el ritme és lent, en l’esport encara ho és més. A l’hora de participar en competicions, si no encaixes en l’estructura de les categories establertes, no hi tens res a fer. Per tant, les opcions de pràctica per a persones amb discapacitat intel·lectual són mínimes encara a dia d’avui.


A.B.: Però existeixen organismes només per a persones amb discapacitat intel·lectual que organitzen les seves competicions, oi?

S.S.P.: Però és que nosaltres hem sortit del camí de l’esport “especial” i el que volem és la inclusió dels esportistes amb discapacitat intel·lectual en l’esport ordinari. Això ho hem aconseguit a Catalunya amb la Federació Catalana de Gimnàstica –tal com he explicat abans–, però encara no existeix a escala de Federació Espanyola, ni tampoc de la Federació Internacional de Gimnàstica. Són portes que estem intentant obrir. De fet, hi ha molt pocs esports on actualment això succeeix. Un d’ells és l’hoquei herba, en el qual nosaltres ens vam inspirar. Ells van començar per la Federació Catalana, després van convèncer l’Espanyola i finalment van acabar convencent la Federació Internacional. Actualment existeix la categoria “Hockey Plus”, on juguen a hoquei herba esportistes amb discapacitat intel·lectual. De fet, tots els grans equips d’hoquei herba, des del Barça fins l’Egara, de Terrassa, tenen un equip de la categoria “Hockey Plus”. En gimnàstica nosaltres som el “nivell 11” i en l’hoquei herba ho han batejat així, però és el mateix concepte: crear una categoria més, al costat de les altres, per als esportistes amb discapacitat intel·lectual.


A.B.: Llavors quina és la principal reivindicació que faries?

S.S.P.: A part d’intentar convèncer les federacions i canviar les estructures, és fonamental canviar l’estat de les coses des de baix i que els clubs s’atreveixin a acollir esportistes amb discapacitat intel·lectual. I això és relativament fàcil, i, de fet, aquesta transformació, de mica en mica, s’està fent. És una feina de formigueta, però a poc a poc es va entenent que el que és normal és ser diferent. Els clubs, les entitats esportives, han d’entendre l’esport com un cosa que tothom té dret a fer, amb discapacitat o sense: nois, noies, adults, infants ... Si de petits creixem compartint i coneixent, la inclusió social sorgirà de forma natural!


A.B.: Hi ha altres clubs esportius com el vostre?

S.S.P.: Vam començar aquesta batalla sols, però després s’hi va sumar el Club Rítmica Sitges Garraf i això ens va permetre organitzar la competició. Actualment competeixen quatre conjunts: tres del nostre club i un quart conjunt del club de Sitges. Per cert, els equips poden ser mixtos i en el club de Sitges hi ha un gimnasta noi!


A.B.: No es posen nervioses en les competicions actuant davant d’un jurat?

S.S.P.: Es posen nervioses tal com ens posaríem nerviosos tu i jo, i qualsevol persona que s’enfronti al repte de mostrar davant d’un altre allò en el que ha estat treballant. D’altra banda, la competició dona sentit a tot el que treballen durant els entrenaments. No és una simple exhibició, que ja n’han fet moltes! Pensa que és un col·lectiu que, per desgràcia, està acostumat a sentir una mirada de pena o focalitzada en l’error, en allò que no saben fer. En canvi, el dia de la competició, la mirada és sobre el que saben fer. És una mirada d’admiració i això és molt potent! Per a tothom és molt important sentir-se reconegut i aplaudit, i elles no en són una excepció.


A.B.: El professorat d’educació física surt de la universitat prou conscienciat i preparat per treballar amb aquests col·lectius?

S.S.P.: Gens ni mica. Quan vaig estudiar hi havia una assignatura que es deia “esport adaptat”, però quedava curta. Jo crec que és fonamental conèixer aquesta realitat, tan senzill com això. Les persones amb discapacitat són poc visibles, no les coneixem, i per això quan les tractem per primer cop no sabem com actuar. En canvi, quan interactues i coneixes, normalitzes, i ja no tens al davant persones amb la síndrome de Down: al davant hi tens l’Estel, l’Alba, la Paula... que s’han convertit en amigues teves.




Escalfant a la barra abans de començar l'entrenament




Foto de grup un dia d'entrenament



A.B.: Com és un dia d’entrenament al Club Esportiu Jeroni de Moragas?

S.S.P.: Per començar, a mesura que van arribant –perquè cadascuna té el seu ritme–, el que fem és una rotllana a la pista i preguntem com estan, com els ha anat la setmana, i a partir d’aquí comencem a escalfar. L’escalfament té dues parts: una primera part a la barra de ballet i una segona part al terra. La part principal de l’entrenament canvia segons el moment de la temporada. Si la competició encara queda molt lluny, fem activitats per treballar l’expressió corporal o elements tècnics nous que puguin resultar difícils per a elles, per anar pujant el llistó. Si tenim la competició a prop, el que fem és el muntatge de les coreografies i els corresponents assajos. És important que arribi el dia de la competició, perquè és el que dona sentit als entrenaments i és el que fa que es proposin reptes més difícils, com qualsevol esportista. De fet, a cap esportista li surten les coses a la primera. L’única diferència és que nosaltres hem de fer més repeticions.


A.B.: Quines satisfaccions t’aporta fer aquest voluntariat d’entrenadora de gimnastes amb discapacitat intel·lectual?

S.S.P.: És obvi que em compensa moltíssim, perquè si no, no li dedicaria tantes hores! Pensa que no solament és l’entrenament setmanal ... Mantenir un club esportiu suposa una càrrega de feina enorme de gestió administrativa que esgota i absorbeix molt: assegurances, tramitació de llicències, portar la comptabilitat ... Jo crec que és tan senzill com que em fa feliç entrenar amb elles. El dimarts és un dia marcat a la setmana que ja esperes!


A.B.: Com esteu vivint la pandèmia de la COVID-19?

S.S.P.: El col·lectiu de les persones amb discapacitat intel·lectual té, per definició, una salut molt delicada. Per exemple, la síndrome de Down és un trastorn genètic que no només comporta una dificultat en l’intel·lecte. En la mesura que els gens són a totes les cèl·lules de l’organisme, també comporta dificultats respiratòries, cardíaques i una alta probabilitat de patir càncer. I això mateix també passa en altres tipus de discapacitats. Com que són especialment vulnerables, veurem com fem la represa. N’hem parlat amb les famílies i farem el que les autoritats sanitàries permetin fer, però essent molt estrictes per no posar-les en risc. Si tenim dubtes, no arrencarem. D’altra banda, les videoconferències per entrenar durant el confinament les vam descartar. La comunicació amb elles és difícil i no haurien pogut fer-ho soles, i les famílies ja en tenien prou amb la situació que estaven passant. De totes maneres, si a partir del setembre o l’octubre podem, ens trobarem, ni que sigui a l’aire lliure, perquè la gimnàstica rítmica és salut mental i tots la necessitem.






Meritxell Campmajó: "Quan la mesura penal és la presó, la taxa de reincidència és del 30%, en canvi, quan la mesura penal és fer treballs comunitaris, la taxa baixa al 10%"

 

 Entrevista a Meritxell Campmajó Garcia, membre de la Comissió d'Àmbit Penitenciari i Execució Penal (CAPEP) de la federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS) i de la Taula de Participació Social. Des de 2012 treballa en l'àmbit de la justícia, dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives que gestiona l'associació INTRESS (Institut de Treball Social i Serveis Socials de Barcelona). Ha estat una de les impulsores del programa d'acompanyament postpenitenciari que gestiona la mateixa entitat, i participa en el desenvolupament de projectes innovadors.



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista sencera




Reunió amb Ester Capella, Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya. En primer terme, Meritxell Campmajó Garcia.


En què consisteix el programa d'acompanyament postpenitenciari que gestiona la vostra associació?

 En una presó, hi ha diferents nivells de classificació: El primer grau és un règim de tancament o aïllament, i la persona no pot tenir cap mena de contacte amb ningú. En el segon grau, la persona té contacte amb els altres interns però no amb l'exterior. I en el tercer grau, ja pot fer sortides temporals de la presó, fet que facilita anar fent un procés per estar preparat el dia que toqui sortir en llibertat. En molts casos, però, el pas per la presó d'una persona s'acaba en el segon grau, perquè ja ha complert la pena i obligatòriament ha de sortir en llibertat. Llavors vam fer un estudi on va quedar demostrat que, la gran majoria d'aquestes persones que sortien dels centres penitenciaris en llibertat definitiva des del segon grau, en no haver fet sortides graduals, era molt difícil que fessin un correcte procés de reinserció. Una altra conclusió de l'estudi va ser constatar que, entre el 65% i el 85% de les persones que reincidien, ho feien entre el primer i el segon any d'haver sortit de la presó. És a dir, a més a més de sortir de cop i quedar completament vulnerables davant la societat, la majoria tenien una alta probabilitat de tornar a reincidir i cometre algun tipus de delicte.

 A partir d'aquí vam anar a cercar coneixement a fora per veure com ho feien en d'altres països, i vam veure que, si es creava una figura professional -un treballador social, un educador, un psicòleg, etc- que fes un acompanyament a aquestes persones durant un any a partir del moment de la sortida de la presó, la possibilitat de reincidència baixaria molt. Llavors vam dissenyar aquest programa d'acompanyament postpenitenciari que d'alguna manera fa de pont entre la presó i la societat. Tres mesos abans de que l'intern surti en llibertat, nosaltres anem al centre penitenciari, ens entrevistem amb la persona, i li oferim aquest programa d'acompanyament, que és voluntari. Planifiquem el que voldrà fer un cop surti, i un cop al carrer, durant un any té el seguiment d'un professional que l'acompanya en les diferents circumstàncies que es vagi trobant en la vida en llibertat. Per exemple, assegurar un bon control i seguiment mèdic si la persona té antecedents de consum de substàncies tòxiques, o assegurar que assisteix a tractaments de salut mental, si s'escau. Ells sols no se'n surten. Dins la presó han perdut l'entrenament en les habilitats socials. Pensa que hi ha gent que porta tants anys a la presó que no ha vist mai un mòbil! I com et mous avui, dins la societat, si no has tocat mai un mòbil? O com compres un bitllet de tren de Rodalies? Són coses quotidianes que per nosaltres són tan habituals que ni hi pensem que algú no pugui saber com es fan.  

 Aquest programa d'acompanyament postpenitenciari té un 80% d'adherencia, que vol dir que de les persones que es vinculen al programa, el 80% es mantenen en aquest seguiment, i aquesta és una molt bona dada! No hem d'oblidar que estem parlant de persones amb moltes dificultats perquè al llarg de la seva estada a la presó han perdut les relacions que tenien, la xarxa familiar, etc, i això fa molt difícil poder reconstruir la seva vida. Són persones amb vides molt malmeses.  


Actualment estàs dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives. Què és una mesura penal alternativa?

 Es tracta d'una mesura en què la pena no es compleix dins un centre penitenciari sinó fora, a la comunitat. Hi ha alguns tipus delictius que el propi codi penal contempla que es puguin penar amb un treball en benefici de la comunitat. Aquests treballs comunitaris es desenvolupen en entitats sense afany de lucre, o en organismes públics, com ara ajuntaments, etc. El model de referència, quan es van crear les mesures penals alternatives, va ser el sistema penitenciari holandès. Quan la mesura penal és la presó, la taxa de reincidència és del 30%. En canvi, quan la mesura penal és fer treballs comunitaris, la taxa de reincidència baixa al 10%. 

 Això té una explicació, els professionals que acompanyem fem també una tasca socioeducativa. Agafem el delicte comès, i en el delicte hi veiem una oportunitat de canvi. Sí que és cert que les mesures penals alternatives s'apliquen sobretot quan es tracta d'un primer delicte, i per això és més senzill reinserir una persona que és el primer cop que delinqueix, que no pas una persona que ja té un llarg historial delictiu. D'altra banda, l'èxit de la mesura penal alternativa també rau en què no hi ha una ruptura amb la vida habitual de la persona, com sí que passa a la presó. Pensa que una de les causes de pèrdua de vivenda és l'ingrés a presó, ja que la persona perd la feina i deixa de pagar el lloguer o la hipoteca. En canvi, si la pena fos una mesura penal alternativa, això no passaria. Tornar a començar, després d'haver estat a la presó, és molt difícil si no tens feina, no tens casa, no tens vincles familiars, ... Per tant, sempre serà molt més fàcil la reinserció si la pena no és de presó i no es trenquen tots aquests vincles. Perquè, al final, el que volem com a societat és que aquella persona no cometi més delictes! Evidentment, les presons han de continuar existint perquè hi ha persones que, temporalment, han d'estar aïllades de la societat perquè, per la raó que sigui, en aquell moment poden suposar un perill, però, fora d'aquests casos, la presó en general és un càstig que no serveix.   







Quins són els països referents en aquest aspecte, països que fan una bona política penitenciària?

 Holanda i els països nòrdics en general. Si veiessis les seves presons, veuries que són grups d'apartaments o cases, on el que es fa bàsicament és educar. La majoria d'interns són persones que no han tingut un procés de criança o educació adequat des de que eren petits. Concepció Arenal deia "obriu escoles i tancarem presons". L'educació és el que ajuda a que la gent no entri en espirals delictives. Espanya té un codi penal lax, no tan rígid i estricte com d'altres països, però les penes de presó que imposa són, paradoxalment, de més anys. És sorprenent que tinguem condemnes tan llargues!


Catalunya té traspassades les competències penitenciàries, i recordo que el conseller Jordi Turull, havent estat a presons catalanes i a presons espanyoles, deia, concretament de la presó d’Estremera, que era un “aparcament”, amb molt poques activitats per als presos, i més pensada per servir de càstig que per rehabilitar. En canvi, les presons catalanes, ell veia que estan més enfocades a la reinserció, amb una gran oferta d’activitats que fan que el reclús sempre tingui alguna cosa per fer. És així, Meritxell?

 Sí, completament. Jo, per la meva feina, he compartit espais i fòrums de treball amb professionals d'altres comunitats autònomes i, efectívament, hi ha una part que és així. Per exemple, hi ha persones que han de complir un internament per temes de salut mental i tenen molts pocs llocs on fer-ho. Una persona de Salamanca se n'ha d'anar a València, a complir aquesta mesura! En canvi, aquí, a Catalunya, aquesta situació està molt més contemplada. D'altra banda, nosaltres tenim un model de propi, que és el Model de Rehabilitació de les Presons Catalanes, que en el seu moment va fer un esforç molt gran per tenir professionals de tractament enfocats a la reinserció: treballadors socials, psicòlegs, etc. A més, el Departament de Justícia, creu molt en el model de la justícia resturativa i de mesures penals alternatives. De fet, Catalunya és la comunitat autònoma que està executant més mesures penals d'aquest tipus. Actualment hi ha 8.000 persones dins els centres penitenciaris catalans, i la mateixa quantitat de persones complint mesures penals fora de la presó! En total 16.000 persones. Trobo sorprenent que aquestes dades siguin tan desconegudes. Espero que arribi un dia que el sistema penitenciari es conegui més pel model de les mesures alternatives que no per les presons.






He vist que a la vostra associació teniu un sistema de voluntariat previst. Que fan els vostres voluntaris?

 Per INTRESS el voluntari és una persona que suma valor i que mai substitueix un lloc de treball, si bé són a la frontera, ja que els professionals conviuen a la feina amb els voluntaris. En l'àmbit de les mesures penals alternatives no en tenim, de voluntaris, perquè aquesta figura no hi encaixa, però sí que en tenim en el servei d'acompanyament postpenitenciari. Aquí el voluntari fa de pont entre la persona que acaba de sortir de la presó i la comunitat, fent una tasca de tutor, de quedar per parlar o per acompanyar-la a fer una gestió, etc. I com que també gestionem centres d'infants i adolescents, aquí també hi tenim voluntaris que vénen a fer reforç escolar, ajudar a llegir, etc. I en els centres de salut mental que gestionem també hi vénen fer voluntaris a fer acompanyament.

 Vull aprofitar per dir que s'està portant a terme a Catalunya un programa, que va néixer a Anglaterra, que es diu Cercles de Suport i Responsabilitat. Aquest programa es basa en acompanyar persones que han comès delictes de tipus sexual amb infants. Aquestes persones tenen al seu voltant un professional i un cercle de voluntaris que els acompanyen, els escolten, i si detecten que hi pot haver una possible recaiguda, doncs donen l'alerta per anticipar i prevenir. Els voluntaris d'aquest programa han de tenir un grau de maduresa important, a part de que passen per uns processos de formació extensos, etc. Com he dit abans, aquest programa va començar a Anglaterra, va tenir èxit, i ara s'ha importat a Catalunya, on també està tenint èxit. La pedofília és una malaltia que es pot tractar, el problema és que és un tabú social i costa molt de parlar-ne. I al final aquestes persones no són monstres, són gent que conviuen cada dia entre nosaltres, i el què hem de procurar és que el què han fet no ho tornin a fer mai més. I una forma de tallar i evitar aquest tipus de maltracte tan greu, aquest delicte gravíssim, doncs és, precisament, acompanyar-los. En aquesta línia també hem obert un programa a les xarxes socials que es diu PrevenSI.  


El 28 d’agost de 2020, vas publicar al diari Ara un article celebrant dues notícies importants: D’una banda, que, després de l'informe del Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d'Europa, el departament de Justícia està completant la instal·lació d’un centenar de càmeres de videovigilància per evitar zones cegues a les presons de Brians i Ponent. I de l’altra, que des de l’inici de l’alarma sanitària s’han fet més de 56.000 videotrucades a les presons catalanes. Per què són importants aquestes accions? 

 Que es puguin fer videoconferències a les presons significa modernitzar-les. Encara que sigui virtual, el fet de que l'intern pugui estar cara a cara amb la família és molt millor que no pas una trucada telefònica. És molt important que la persona mantingui el contacte assíduament amb la família, o amb un voluntari, o algú que el connecti amb el món exterior i li expliquin coses que passen. Com he dit abans, quan una persona ha viscut molt de temps aïllada, després el seu procés de reinserció és molt més difícil. 

 I sobre les càmeres, doncs és un exercici de transparència. Un "zona cega" és una sala on pot passar alguna cosa que ningú veu, un espai que no es pot observar des de les zones de vigilància, i que tampoc queda enregistrat en el circuit tancat de càmeres. Això ve d'alguns casos puntuals de maltractament a presos, però en el fons també és bo per als funcionaris de presons, ja que també evita que puguin ser atacats, fet que a vegades també ha passat. En la mateixa línia d'abans, si l'intern és ben tractat dins la presó, després també serà més fàcil la seva posterior reinserció. Com va dir Fiódor Dostoievski, el grau de civilització d’una societat es mesura pel tracte que dispensa als seus i les seves preses. 


Dins de les moltes coses que feu a l’associació INTRESS sobre sensibilització social, m’ha cridat molt l’atenció un taller que es titula “noves masculinitats”. A qui s’adreça, en què consisteix, i quin és l’objectiu?

 El referent en aquest camp és Ritxar Bacete, el qual ha publicat diversos llibres sobre com redefinir el rol de l'home a la societat actual. Sobre el rol de la dona se n'ha debatut i se n'ha parlat molt, i més o menys, amb la seva incorporació al mercat laboral, el seu rol s'ha redefinit. En canvi, el de l'home, no. El rol de l'home continua tancat en l'estereotip del mascle fort, proveïdor i protector, com si res hagués canviat. Per tant, el que plantegem és que no hi ha un únic tipus d'home, sinó que n'hi ha diversos. I si d'això no se'n parla, aquest antic estereotip continua funcionant. Si des de petit un nen sent a dir que com a home ha de ser fort, etc, això li quedarà en l'adn i el condicionarà quan sigui gran. Per tant, el moviment de les noves masculinitats intenta deconstruir aquests missatges, i arribar a la conclusió de que no hi ha un únic model d'home, que n'hi ha tants com homes hi ha al planeta, amb comportaments diversos, amb el que s'han de poder acceptar tot tipus de gèneres. Aquest projecte el vam iniciar amb joves migrants, però veiem que és un projecte necessari per a tots els homes.       










[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 9-9-2020]