Míriam Franch Mateu, guitarrista i professora de música: "Els joves dels centres d'alta complexitat, malgrat totes les seves mancances, són molt agraïts i lleials, i són molt artistes, la música els hi surt per la pell"


 Mans Unides va organitzar un concert benèfic el dia 1 de juliol de 2021 a l'Església de Santa Anna de Barcelona. Els fons recaptats van anar a benefici del projecte que aquesta ONG està realitzant al Líban, juntament amb l'Associació Fratelli, per la millora de la integració i de les oportunitats de joves i dones refugiats sirians. Concretament el projecte es desenvolupa a la localitat de Rmeileh, al costat de la ciutat de Saida, beneficia a 600 joves d'entre 15 i 24 anys que reben diferents formacions i capacitacions, i 80 mares adolescents amb fills menors de dos anys perquè puguin criar-los dignament.








 El concert va ser possible gràcies a la generositat del Duo Rubio & Franch, un duo de guitarres format per Maite Rubio i la molinenca Míriam Franch Mateu. Ambdues artistes són llicenciades al Conservatori Municipal de Música del Liceu, on van estudiar amb els mestres Jaume Torrent i Sergi Vicente. Són membres destacades de L'Orquestra de Guitarres de Barcelona, dirigida per Sergi Vicente, amb qui han participat en nombrosos festivals de música nacionals i internacionals. Com a duo van obtenir el primer premi en el Concurs de la Fundació de l'Arjau en modalitat de Música de Cambra (Barcelona 2004) i el segon premi en el Concurs Internacional de Guitarra José de Aspiazu, en la modalitat de duo (Donostia 2002). L'any 2016 van publicar el disc "Agua & Vino" amb el qual van fer una gira per la Xina, i aquest estiu actuaran en diversos festivals de música com el Mediterranean Guitar Festival, entre d'altres.

 Míriam Franch Mateu també participa en d'altres projectes, com ara l'espectacle "Contra les cordes", juntament amb la cantant i filòloga Gemma Tona. Tot això i molt més en l'entrevista que li hem fet en el programa d'avui!



Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista







[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 21-7-2021]



Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Baix Llobregat Nord de Càritas Diocesana: “La desesperació per tenir un lloc per viure porta moltes dones a viure situacions d’explotació”

 

 Magdalena Bonamich i Font va morir l’any 2011 sense descendència i va donar la seva casa del carrer Àngel Guimerà, número 9, a la Parròquia de Molins de Rei. El Consell Pastoral de la Parròquia haguera pogut vendrela, però va decidir no fer-ho i dedicar-la a una obra social. Així l’immoble es va rehabilitar i el 25 de gener de 2014 es va inaugurar com a llar d’acollida gestionada per Càritas Diocesana del Bisbat de Sant Feliu. Des de l’estiu del 2020 hi ha hagut un canvi en l’orientació del servei social que ofereix la Llar Magdalena Bonamich i ara només acull dones soles o amb fills. 

 En parlem amb Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Territori Baix Llobregat Nord de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, i Elsa Lagos, resident a la Llar des de fa un any amb el seu fill.




Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista






Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Baix llobregat Nord de Càritas Diocesana






ÀNGEL BEUMALA (A.B.): A qui s’adreça la Llar Magdalena Bonamich?

YOLANDA RUIZ (Y.R.): En un inici la necessitat era acollir persones soles, ja fossin homes o dones, que tenien dificultats per poder accedir a un habitatge. Hi arribaven persones que feien el seu procés, en sortien, i n’arribaven d’altres. Això va ser així fins a l’arribada de l’any 2020, quan des de Càritas vam començar a detectar que ens venien a demanar ajut moltes més dones i amb criatures. Veient la vulnerabilitat d’aquestes dones, que es trobaven en situacions realment complexes d’abusos i de greu vulneració de drets, vam decidir fer un canvi de perfil i actualment, des de l’estiu del 2020, hi viuen dones soles, i dones amb els seus fills. Com que la nostra és una organització flexible sempre podem adaptar els projectes a la realitat canviant.



A.B.: En la primera etapa de la Llar Magdalena Bonamich recordo que es buscava que els residents guanyessin en autonomia personal. Les actuals residents això de l’autonomia ho deuen tenir superadíssim, oi?

Y.R.: La veritat és que sí, són unes dones molt capaces. De fet, les persones que venen a demanar ajut a Càritas de capacitats personals en tenen moltes, el problema és la situació que els envolta que és com un mur que no les deixa avançar encara que en tinguin moltes ganes. Poder viure a la Llar Magdalena Bonamich, o en algun altre recurs residencial de què disposem, dona tranquil·litat, dignitat i seguretat per poder tirar endavant, que al final és el que volem tots.



A.B.: Aquest canvi d’orientació ha estat motivat per la pandèmia?

Y.R.: Certes situacions ja es donaven abans de la pandèmia, però coincidint amb la pandèmia van començar a acostar-se a demanar ajut a Càritas dones que patien situacions d’explotació del tipus “et deixo viure aquí a canvi que facis totes les tasques de la llar” -i aquestes dones no sortien al carrer en tot el dia-, o directament situacions de xantatge sexual a canvi d’una habitació. D’altra banda, si tens una criatura, trobar una habitació de relloguer és molt complicat perquè a les habitacions de relloguer no volen criatures. En definitiva, que venien a picar la porta de Càritas moltes dones i vam pensar que alguna cosa havíem de fer. Llavors, aprofitant que els residents que en aquell moment hi havia a la Llar Magdalena Bonamich marxaven perquè havien resolt la seva situació, i aprofitant que també vam obrir un altre recurs social d’habitatge, vam fer aquest canvi d’orientació.



A.B.: Actualment quant de temps s’hi poden estar els residents? 

Y.R.: A Càritas partim de la individualitat de la persona, o dit d’una altra manera, la persona és el centre de la nostra acció. Per tant, cada persona és tractada de forma individual i conjuntament amb ella elaborem un pla personal de treball a partir de tres preguntes: Quins són els teus objectius de futur? Cap on vols anar? Com et podem acompanyar des de Càritas? Perquè al final és la persona la que treballa pel seu futur! Tenint en compte això, hi ha persones que s’estan a la residència uns mesos perquè la seva situació no requereix més temps, i n’hi ha d’altres que s’hi poden estar un o dos anys perquè tenen una situació molt més complexa. De totes maneres, nosaltres de mitjana pensem que amb dos anys la persona ha de poder concloure el seu pla de treball.



A.B.: Quantes persones hi ha actualment residint a la Llar Magdalena Bonamich?

Y.R.: La residència té nou habitacions repartides en dues plantes independents. En un principi eren vuit, a més a més d’una que la manteníem buida per emergències, però a l’hora de la veritat també la tenim ocupada perquè la realitat s’imposa i no podíem tenir una habitació buida havent-hi persones que la necessiten. Actualment hi ha quatre mares amb els fills, alguns d’ells nadons, i en la resta d’habitacions hi viuen dones soles. Per nacionalitats n’hi ha d’Hondures, Veneçuela i del Marroc.



A.B.: El Govern central va aprovar una renda bàsica universal. Això està funcionant?

Y.R.: La renda hi és, però la realitat és que accedir-hi costa molt, i no pas per qüestions de gestió o tramitació, sinó perquè els requisits que es demanen justament les persones que s’acosten a Càritas no els compleixen. Per exemple, els immigrants en situació irregular ja se’n poden oblidar d’aquesta renda. Pensa que Càritas arriba allà on no arriben ni l’administració ni la resta d’entitats socials.



A.B.: El passat mes de juny Càritas va presentar la memòria de l’any 2020 i una de les coses que destaca és que la rasa digital és un problema, perquè molts ajuts només es poden demanar informàticament, i la gent que necessita els ajuts precisament no tenen ordinador ni el saben fer anar!

Y.R.: Aquest és un problema afegit. I dificulta no només a la gent que atenem a Càritas, sinó també a les persones grans, a les quals se’ls complica molt la vida quan les gestions només es poden fer amb el mòbil o amb l’ordinador. Digitalitzar-ho tot està molt bé sempre que no ens oblidem de les persones, que són el més important. Confiem que amb la mitigació de la pandèmia tot es vagi normalitzant i torni l’atenció presencial.



A.B.: Quins d’altres equipaments caldria per oferir una atenció social adequada a les necessitats que hi ha?

Y.R.: Més que d’altres equipaments jo penso que el que calen són unes bones polítiques per garantir que el dret a l’habitatge sigui real. Poder viure en un lloc digne és el primer pas per revertir una situació d’exclusió social. Si tu no disposes d’un espai on et puguis dutxar, on puguis estar tranquil, on puguis descansar, etc., difícilment pots fer cursos de formació o pots fer un procés de recerca activa de feina. A Càritas això ho tenim molt clar, i per això intentem oferir a nivell habitacional una resposta a les persones que atenem perquè puguin portar a terme el seu pla de treball. Al mateix temps, no cal dir que aquestes polítiques d’accés a l’habitatge haurien d’anar lligades a unes bones polítiques laborals, perquè a Càritas atenem persones que treballen, però que no arriben a final de mes! Nosaltres els anomenem “treballadors pobres”, és a dir, persones que treballen moltes hores i que a final de mes han de triar entre destinar els diners a menjar o a pagar l’habitatge. Per tant, el fet no és tenir feina, sinó que aquesta feina sigui digna, amb unes bones condicions i un bon salari. Si totes les polítiques laborals i d’habitatge anessin enfocades a què hi hagués una seguretat i una dignitat en la vida de les persones no hi hauria cap necessitat de fer més equipaments socials.



A.B.: El ministre José Luis Ábalos va afirmar que “l’habitatge és un dret, però també un bé de mercat”, i el també ministre Miquel Iceta ha amenaçat fa poc en recórrer la llei catalana que limita els lloguers abusius. Després del que m’acabes de dir, i veient aquest panorama, tu com a professional com et lleves cada matí per anar a treballar?

Y.R.: Bé, intentem viure amb això. Tenim molt clar quines coses depenen de nosaltres i quines no. Al final fem el que podem amb les eines que tenim. Repeteixo que per nosaltres la persona és el centre de la nostra acció. Treballem per estar al seu costat, per ajudar-la, per donar-li suport, i per potenciar totes les seves fortaleses. Nosaltres creiem que totes les persones en tenen, de fortaleses, el que passa és que la situació, o el context en què viuen, no els permeten desenvoluparles. Per tant, els equips de Càritas fem la nostra feina dia rere dia, donem les gràcies a totes les persones que ens ajuden -sigui a nivell econòmic o en l’àmbit de voluntariat-, i vivim “aferrats a l’esperança”, com diu el títol de la nostra memòria 2020.



A.B.: Els lectors d’aquesta entrevista potser ara es pregunten què han de fer per ser socis de Càritas?

Y.R.: Hi ha diferents vies: poden trucar a la centraleta de Càritas, poden fer-ho a través del nostre web, i també poden dirigirse a la Parròquia més propera.





--------------------------------------------------------------------------------------------------------





Elsa Lagos i el seu fill Wilmer resideixen des de fa un any a la Llar d'Acollida Magdalena Bonamich



 L’Elsa i el seu fill Wilmer fa un any que viuen a la Llar Magdalena Bonamich de Molins de Rei. Ells van venir d’Hondures l’any 2017, quan el Wilmer tenia vuit anys i patia una leucèmia incurable al seu país. A l’Hospital de Sant Joan de Déu li van fer una teràpia innovadora anomenada CAR-T (receptor d’antigen quimèric de cèl·lules T) que no li va funcionar, i va haver d'iniciar un nou tractament a partir d’un trasplantament de medul·la. En aquests moments estan pendents de veure com evoluciona. Durant tots aquests anys la malaltia del Wilmer ha fet que l’Elsa hagi d’estar totalment pendent d’ell. A part té dues filles més a Hondures que fa quatre anys que no veu.




Àngel Beumala (A.B.): Com heu viscut tots aquests anys?

Elsa Lagos (E.L.): En un primer moment la nostra família ens enviava diners des d’Hondures; però, en allargar-se l’estada, la situació va esdevenir insostenible. Llavors vaig sol·licitar un permís de residència i me’l van donar però sense autorització per treballar. En aquell moment, quan no era amb el meu fill, ja feia de voluntària a l’Hospital de Sant Joan de Déu, però necessitava també treballar per poder mantenir-nos. De fet, a l’Hospital hi ha un servei consistent en tenir cura de les criatures malaltes perquè els pares puguin anar a treballar, però en el meu cas, com que no
tinc permís de treball, vaig haver de rebre l’ajut de la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia, que ens va deixar un lloc on viure. Quan el meu fill va millorar vam haver de marxar, i ara, des de l’any 2020, estem vivint els dos a la Llar Magdalena Bonamich.



A.B.: Com es troba ara el teu fill?

E.L.: Ell és un noi molt actiu i lluitador. Vol fer esport, jugar a bàsquet, anar en bicicleta..., però és clar, tot això s’ha de fer amb molta cura. En l’àmbit escolar, disposa d’un mestre domiciliari, i el curs que ve –si tot va bé- anirà a l’Institut aquí a Molins de Rei.



A.B.: Com és un dia normal de la vostra vida a la Llar Magdalena Bonamich?

E.L.: Quan toca hospital, a les sis del matí arriba l’ambulància i ens anem a Sant Joan de Déu, on ens hi estem fins a les quatre de la tarda, que tornem a Molins de Rei també amb ambulància. Quan no toca hospital, al matí ve la mestra del Wilmer a fer classe, i a la tarda sortim els dos perquè faci una mica d’exercici. A la Llar hi estem bé, si bé hi convivim persones de diferents països i és molt diferent d’estar en un habitatge individual per un mateix. De totes maneres, la meva intenció és no estar-hi gaire temps més.



A.B.: Quin és el teu principal objectiu a curt termini?

E.L.: El primer que vull és que el meu fill se’n surti del seu problema de salut, i després el que més desitjo és treballar. Al setembre, quan el Wilmer vagi a l’Institut la meva intenció és dedicar-me de ple a buscar feina. Com he dit abans, tinc permís de residència però sense autorització per treballar. Per poder sol·licitar un permís de treball l’advocat m’ha explicat que abans algú m’ha de fer un contracte laboral de com a mínim 30 hores a la setmana. I jo i el meu fill ho necessitem molt perquè no en tenim ni idea de quan s’acabarà el seu tractament mèdic. Tot és molt incert.



A.B.: Com poden ajudar les persones que estan llegint aquesta entrevista?

E.L.: El primer que vull fer és donar les gràcies a totes les persones que ens han ajudat, especialment a tots els socis de Càritas i a tota la gent que hi aporta el que bonament pot. Tots els que venim de fora tenim la nostra circumstància, però en el meu cas és molt difícil, perquè a part de lluitar contra un càncer, sento molt l’absència de les meves altres dues filles. El procés de migrar als vostres països és molt difícil. Tot és molt costós. I som persones que venim a treballar per tenir una vida millor, no venim per res més. Per això el tema dels papers és molt important. Si nosaltres tinguéssim un permís de treball no hauríem d’acudir als serveis socials. En canvi, per tenir dret a treballar has de portar un mínim de tres anys residint a Espanya i demostrar arrelament. I jo em pregunto: Si en arribar no ens deixen treballar com ho fem per viure durant aquests tres anys? No ho entenc. Al final per poder sobreviure no hi ha altre remei que dependre dels serveis socials.








[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 9-6-2021]




Acte de suport als represaliats independentistes

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 573, juliol-agost 2021, pàg. 10-11






 El passat diumenge 2 de maig, el grup local de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i Alerta Solidària, va organitzar al pati de l’Agrupació Folklòrica un acte en suport dels represaliats polítics del procés sobiranista català. Els assistents van poder escoltar els testimonis de Jordi Pesarrodona, Marcel Vivet, i Eva Pous, i al final van adreçar unes paraules Amèlia Medina i Jordi Vilaprinyó, en representació dels represaliats molinencs que actualment són: Domingo Gris, Joaquim Martí, Jordi Costa, l’exalcalde Joan Ramon Casals, i els mateixos Jordi Vilaprinyó i Amèlia Medina. L’acte va ser conduït per Jaume Miquel i va comptar amb l’assistència de setanta persones.



 El primer en prendre la paraula va ser en Jordi Pesarrodona, comediant i pallasso de professió, membre de l’ONG Pallassos sense fronteres, de l’organització europea de pallassos CIRCA, i l’any 2017 regidor al seu poble de Sant Joan de Vilatorrada. El dia 20 de setembre de 2017 la Guardia Civil va realitzar vint escorcolls a diferents seus de la Generalitat de Catalunya i va detenir dotze alts càrrecs. Quan es va conèixer aquest operatiu, milers de ciutadans van sortir a protestar i un d’ells va ser en Jordi, en aquell moment una persona completament anònima. Ell, com a pallasso professional, es va posar una bola vermella al nas i es va situar al costat del guàrdia civil que custodiava l’entrada de la seu del departament de Governació: “Aquest tipus de protesta jo ja l’havia realitzada l’any 1993 a la guerra de Bòsnia, al costat de soldats serbis, i no va passar res, s’ho van agafar com el que era, un acte de protesta pacífic que tots tenim dret a fer com a ciutadans.”

 Pesarrodona va convidar el públic que l’escoltava a buscar “circa clowns” a internet per veure imatges de protestes semblants realitzades arreu del món per pallassos. La seva del dia 20 de setembre, però, no va ser entesa per la Guardia Civil: “El tinent coronel Daniel Baena em va denunciar per incitació a l’odi contra un cos armat i em demanava una pila d’anys de presó. Gràcies a la tasca ingent del col·lectiu dels advocats del Bages es va aconseguir desmuntar l’acusació, i vaig respirar.” 

 Però la tranquil·litat no li va durar gaire perquè al cap de poc va rebre una nova denúncia, aquest cop directament de la jutge del Jutjat número 2 de Manresa: “M’acusava de no haver impedit el referèndum de l’1 d’octubre essent regidor de Sant Joan de Vilatorrada, i conjuntament amb mi, també va denunciar l’alcalde de Fonollosa i l’alcalde de Callús, els altres dos pobles veïns que el dia 1 d’octubre també van represaliar, però curiosament, a Sant Joan de Vilatorrada no va denunciar l’alcalde si no a mi, que era regidor, i aquí ja es veu que és una venjança: com que no m’havien pogut condemnar per una cosa ho proven amb una altra.” 

 Davant la nova denúncia el fiscal general de Manresa no va veure delicte en cap dels tres casos i va demanar l’arxivament de la causa, però la jutgessa s’hi va negar i va trobar una altra manera de continuar el procediment que va deixar tothom astorat: “Per poder jutjar-nos van destituir el fiscal de Manresa i van nomenar un nou fiscal que va venir expressament de Ciudad Real! I el fiscal que van destituir, està destituït només pels casos polítics, actualment continua fent de fiscal en altres casos! Si això no és una dictadura disfressada de democràcia ja em direu què és!”

 Amb el canvi de fiscal el cas va arribar finalment a judici, i aquest, en paraules de Pesarrodona, va ser “surrealista”: “A Manresa tot el judici es va fer en català, menys la part del fiscal que havia de tenir un traductor, i quan vaig declarar, i el traductor intentava explicar-li al fiscal el que deia, aquest va dir que no calia traducció, i no era perquè m’entengués sinó perquè ja portava escrit el que passaria. I és que si bé la meva defensa va fer una feina impecable, i donàvem per segura l’absolució, em van condemnar i a més la sentència va sortir el mateix dia i a la mateixa hora que la sentència del president Quim Torra per la pancarta! Quines casualitats! I per descomptat, abans ho va saber la premsa que nosaltres mateixos.” 

 La sentència inhabilita Jordi Pesarrodona durant 14 mesos per exercir qualsevol càrrec públic i l’obliga a pagar una multa de 2.000 euros. Tot i això, el Jordi ja té una nova denúncia sobre la taula: “A l’escola de Sant Joan de Vilatorrada on jo era l’1 d’octubre, l’escamot de la Guardia Civil que va venir a buscar les urnes no se les va endur perquè vam resistir pacíficament, tot i que vam rebre de valent. A mi em van donar dos cops de porra a la zona inguinal, van anar directament a colpejar-me els testicles i el dolor em va arribar a l’ànima, us ho asseguro. Doncs el senyor guàrdia civil que dirigia aquell escamot m’ha denunciat perquè li ha molestat que li fes una foto el dia del judici –en què declarava en contra meu- i la posés al twitter.”



 El segon testimoni va ser el de Marcel Vivet, jove de Badalona, llicenciat en Història, membre de l’organització La Forja, i antic assessor de la candidatura municipal “Guanyem Badalona”. Ell va participar el 29 de setembre del 2018 en una manifestació de protesta per l’acte d’homenatge que havia organitzat el sindicat Jusapol als policies i guardies civils que van venir a Catalunya per l’1 d’octubre. Quatre mesos després d’aquella manifestació el van detenir a casa seva com a presumpte autor d’agressions a la policia dels Mossos d’Esquadra. Una detenció realitzada just dos dies abans de la vaga general independentista del 21 de febrer de 2019, segons Vivet, per “posar la por a tots els companys que pensaven fer aquella vaga”

 D’acord amb el Tribunal Europeu de Drets Humans, les detencions arbitràries i les identificacions fetes prèviament, o posteriorment, a una manifestació, són una forma de coartar aquest dret perquè inculquen por a la gent que va a manifestar-se. Sobre la seva detenció el Marcel va explicar que sense cap raó el van tenir tancat 24 hores: “Aquelles 24 hores van ser infernals, però per mi, per la meva família, i per tots els meus coneguts.” 

 Fins gairebé dos anys després no va rebre notícies del seu procés judicial, amb tot el que suposa viure tant de temps d’incertesa, i tant la fiscalia com la Generalitat “em demanen cinc anys i nou mesos de presó acusat d’haver assistit a aquesta manifestació amb el propòsit explícit d’agredir agents dels Mossos d’Esquadra amb la meva bandera, que tenia un pal prim de fusta de fullola i que els agents em van trencar, perquè quan em va caure la van empènyer cap endarrere perquè no la pogués recuperar”. I va exclamar: “Com pot ser que pugui anar a la presó pel fet d’haver assistit a una manifestació en la que vam “rebre”, en vam sortir escaldadíssims, i a l’endemà tots vam anar coixos a treballar?” 

 El pitjor del seu cas, però, estava per venir: “M’anuncien quinze dies abans que el judici es farà el 18 de desembre, i una setmana abans del judici esbomben als mitjans que la Generalitat m’ofereix un pacte per no anar a presó: una sentència de dos anys a canvi de reconèixer uns delictes d’agressions que no vaig fer, i que encara els ho havia d’agrair!” Marcel Vivet no va acceptar el tracte perquè “si l’acceptava reconeixia que la manifestació havia estat violenta, i en aquella manifestació ningú no va agredir agents dels Mossos, va ser al contrari!”.

 Però just començar el judici, la Fiscalia va demanar suspendre’l degut a l’estat de salut de dos agents de mossos d’esquadra que havien de declarar, i la nova data fixada va ser la del 22 de febrer, “curiosament una setmana després de les eleccions al Parlament de Catalunya”. Segons el Marcel, va ser una maniobra per tal de que el partit polític al que pertanyia el conseller d’Interior no es veiés afectat pel seu cas: “Condemnar un jove independentista quan, en principi, el seu relat és que el seu partit ens portarà a la independència, el partit de la DUI, etc, és un cosa que no quedaria bé a la campanya electoral.”

 Després del judici realitzat el 22 de febrer el jove badaloní va rebre el passat 16 de juny una sentència condemnatòria de cinc anys de presó. El tribunal de l’Audiència de Barcelona que l’ha condemnat reconeix que no hi ha imatges gràfiques que acreditin que el Marcel provoqués desordres públics ni lesions a un agent dels Mossos d’Esquadra, però diu que amb la declaració de l’agent n’hi ha prou.



 La següent intervenció va ser de l’advocada Eva Pous la qual va començar agraint l’assistència a l’acte: “Aquests actes són molt necessaris, gràcies per organitzar-lo, com veiem tots aquests casos poden començar avui i acabar d’aquí a cinc anys, i la memòria és curta, i la paciència de vegades massa llarga.” A continuació va destacar la importància de no acotar el cap en aquests processos polítics: “No podem triar quan serem represaliats, però sí que podem triar com entomar la repressió. I si som represaliats per participar en una acció política, la manera d’aprofitar aquesta repressió que no controlem és donar-li la volta i fer que es giri com un bumerang en contra del poder.” 

Per això, des d’Alerta Solidària, “no tractem únicament els casos penals concrets sinó que posem al centre del debat l’acció o el fet que ens ha portat a ser represaliades i dotar-ho de contingut polític. A part de la nostra activitat tècnica com a advocades, la nostra feina és animar la gent, oferir-li una xarxa de suport perquè se senti acompanyada a nivell personal, però sobretot també a nivell polític perquè no es faci enrere en la lluita”. I va posar d’exemple el cas del Marcel: “El ressò mediàtic que ha tingut el seu cas no és casual, és perquè els companys s’hi han deixat la pell, però no només per demanar la seva absolució, sinó per conquerir els nostres drets i llibertats.”



 La part més dura de l’acte va arribar quan el conductor els va preguntar com s’ho feien per superar els moments baixos, i d’on treien la fortalesa per mantenir-se ferms i no acceptar pactes que impliquessin reconèixer delictes no realitzats a canvi de no anar a la presó. Jordi Pesarrodona va afirmar que “la força ens la doneu vosaltres” i que quan “a mi em diuen que soc molt valent i que planto cara, responc que soc valent perquè sempre hi ha hagut gent al meu costat, que em sento valent i fort perquè ens fem forts entre nosaltres mateixos i ens retroalimentem”.

 Però pel camí hi ha molts moments desestabilitzadors, com l’amenaça que va rebre fa poc el Marcel Vivet quan era al gimnàs i una persona, que es va identificar com a guardia civil, se li va acostar i li va dir que li ofenia molt el text de la samarreta que portava i que vigilés per on anava. 

 Jordi Pesarrodona va coincidir en aquestes estratègies de terror: 

 “En el meu cas us vull posar només dos exemples de com funciona el llenguatge de la por: El meu pare amb 89 anys rep una trucada un dia i li diuen: “digues-li al teu fill que pari o el trobareu mort en una cuneta”. Imagineu-vos aquell home amb 89 anys, que el dia del judici el van haver de tenir amb una psicòloga tot el dia de la crisi nerviosa que tenia. I el segon exemple, aquest cop de la meva parella: Truquen un matí a la porta de casa i es presenten dues persones que s’identifiquen com a policies nacionals -jo feia només cinc minuts que havia marxat-, li pregunten per mi i com que no hi era van dir que ja tornarien. I ella amb una por terrible. Fa més d’un any i mig d’això i mai més han tornat. O sigui, l’objectiu és fer por a la família! És fer por a la gent que tens al costat! I aquesta eina s’utilitza molt i no ho sabem. I les famílies ho pateixen. O no veiem les famílies dels presos polítics i dels represaliats les cares que fan? Aquest llenguatge de la repressió és terrible. La família ho viu molt més malament que nosaltres pel que us deia, perquè entre nosaltres ens fem forts i plantem cara, però ells ho pateixen en silenci i és molt dur.”



 A continuació els represaliats molinencs van llegir dos comunicats. En primer lloc, Amèlia Medina va parlar en nom d’ella i del Domingo Gris, i va explicar que, si bé els investiguen per un presumpte delicte de desordres públics i danys contra la seguretat del trànsit pel tall de l’AP7 a la Jonquera dels dies 11 i 12 de novembre del 2019, la seva identificació va ser completament arbitrària “mentre estàvem asseguts dins del nostre cotxe escoltant Catalunya Ràdio, un gran delicte pel que es veu”. L’Amèlia també va parlar en nom de Jordi Costa, fotoperiodista molinenc identificat per un mosso d’esquadra mentre cobria un dels molts talls de l'avinguda Meridiana, i que no va poder ser present a l’acte de l’Agrupa per motius de feina. 

 L’Amèlia va cloure la seva intervenció amb unes paraules emocionades d’agraïment: 

 “Nosaltres no tenim un grup de suport propi, però és que tenim tot el poble de Molins de Rei que ens dona suport! I això és molt d’agrair, de veritat. Veure la gent del meu poble, la gent que jo conec, la gent que sé que m’estima, companys, companyes, fins i tot gent que no conec de res però que són allà, això és el que ens dona forces i ens empeny a continuar.”

 Tot seguit va prendre la paraula en Jordi Vilaprinyó amb un missatge contundent: 

 “L’alcalde Joan Ramon està imputat per delicte de desobediència en l’organització dels actes del primer d’octubre, i en el cas del Joaquim Martí i en el meu cas, ho estem pels fets de la Jonquera. Desordres públics i danys contra la seguretat vial és el que ens imputen. Però què passa ara quan la majoria de previsions situen indults pels nostres presos polítics el proper mes de juliol? Quan surtin, si els indulten, què passarà amb els exiliats? Amb els polítics de segon nivell, càrrecs de confiança, i alts funcionaris que també estan imputats? I amb els més de 3.000 represaliats que ho som per demanar la llibertat d’aquests presos polítics?”


 L’acte es va cloure amb una fotografia col·lectiva de tots els assistents amb nassos de pallasso, tota una sorpresa per al Jordi Pesarrodona que no s’ho esperava: “Sabem riure, i un poble que sap riure és un poble guanyador, no ho dubteu mai”, va afirmar. 

 Després de donar informacions diverses sobre les futures activitats de l’ANC local, es va cantar l’himne d’Els Segadors i l’acte es va donar per acabat.







L’última família propietària del Castellciuró

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 572, maig-juny 2021, pàg. 8-10







 Si en el web de l’Ajuntament busquem “Castellciuró” anirem a parar a una pàgina sobre la història del castell que comença amb la següent frase: “Donació de la Sra. Mercè Balaguer Ros – Família Vila Balaguer de Cal Lluís de les eres”. Al mateix temps, si enfilem el camí a peu que porta al castell, a l’alçada de l’Escola Virolai, hi trobarem un plafó informatiu titulat “Castellciuró” amb un text que acaba dient que “el 1971 va passar a ser propietat de la vila de Molins de Rei per la donació de la seva propietària, Mercè Balaguer Ros”.


 Aquestes dues mencions no són casuals, van ser fruit de la reclamació que el 13 de gener de 2017 va fer en Gabriel Vila Balaguer a l’Ajuntament de Molins de Rei. En Gabriel, popularment anomenat Biel, és el darrer membre viu de l’última família propietària del Castellciuró. Tot va començar per una anècdota protagonitzada per la seva neta un dia que la seva classe va anar d’excursió al Castellciuró. La neta, que llavors tenia set anys, li va dir a la mestra que el castell havia estat del seu avi, i la mestra, estranyada de no haver-ne trobat cap referència, ho va fer saber a la família. El cas va arribar a orelles de l’avi Biel i alguna cosa molt profunda és va remoure dins seu: “És que no ho diu enlloc, ningú no ho sap, només els meus nets perquè me n’han sentit a parlar!”, va exclamar. 


 Llavors va estar-se una bona temporada anant regularment a l’Arxiu Municipal per recopilar tota la documentació que acreditava la donació de la seva mare, i un cop fet això, va sol·licitar a l’Ajuntament dues coses: la primera, que es restituís una placa informativa que hi havia hagut dalt del castell, on es reconeixia que el Castellciuró l’havia donat a l’Ajuntament la seva propietària, Mercè Balaguer Ros. Aquesta placa, que es va col·locar el 1972, es va treure el 1985 per fer les obres de l’Àrea de lleure i mai més es va tornar a posar. La segona petició que va fer va ser que es fes constar la donació de la seva mare a la informació sobre el castell que apareixia al web municipal. Un mes i mig més tard, el 28 de febrer de 2017, va rebre resposta favorable de l’alcalde de la vila a les seves dues peticions.


 La família Vila-Balaguer era formada per Lluís Vila Ferrer, la seva esposa Mercè Balaguer Ros, i els seus tres fills: Fidel, Joan i Gabriel. A Molins de Rei tenien el motiu de “Cal Lluís de les eres” perquè la casa pairal familiar es trobava a sota d’unes eres que hi havia hagut al capdamunt del carrer Balmes, sobre el carrer Sant Miquel. Un dels membres destacats del llinatge dels Vila de “Cal Lluís de les eres” va ser en Fidel Vila Amigó, jutge municipal interí l’any 1893, i alcalde de Molins de Rei entre el 1905 i el 1909. Avui la casa pairal familiar ja no hi és i en el seu lloc hi ha un bloc de pisos. Pel que fa a les eres, el Biel explica que ja no les va veure però sí l’esplanada on eren, i també recorda tota la pujada del carrer Balmes plena de pedres, abans que fos asfaltada. Ell va néixer el 10 de setembre de 1940, té dos fills, tres netes i un net, i fa vuit anys que és vidu de la seva muller, Mercè Pagès Lisbona.



El Castellciuró envoltat de feixes de vinyes l'any 1925 (Col·lecció Vicenç Joan Camps)



 La família del Biel tenia una vaqueria però les vaques van ser requisades durant la Guerra Civil (1936-1939), i a partir d’aleshores ja només es va dedicar a la pagesia. Va ser en aquest context que, el 12 d’agost de 1944, Lluís Vila Ferrer va comprar una vinya a Maria Augé Claramunt i la va registrar a nom de la seva esposa, Mercè Balaguer Ros. Com es pot comprovar a la cèdula parcel·lària del cadastre, en la venda de la finca, que tenia 13.200 m2, hi anaven incloses les runes del Castellciuró. “Teníem conreus a la vora del riu i després aquesta vinya on hi havia el Castellciuró, que ningú no coneixia per aquest nom sinó pel “castell dels moros”, i la zona era anomenada Les Guardioles”, assegura el Biel. L’actual barri de Can Grané tampoc existia, només hi havia algunes cases que la nova immigració construïa comprant parcel·les al propietari del terreny, que es deia Belmonte, i per això tothom coneixia aquell lloc com “les cases del Belmonte”.


 D’acord amb el Biel, la vinya del Castellciuró era molt gran: “Collíem sobretot raïm, però també hi havia ametllers, presseguers i garrofers, dels quals n’aprofitàvem les garrofes com a menjar pels cavalls”. Però també recorda que conrear-la portava una feinada de por: “No hi havia camins bons per arribar-hi i les portadores de raïms, per exemple, les baixàvem al poble amb carros que ens deixaven els amos de la masia de Can Bofill, perquè els tenien reforçats i especials per poder circular per tots aquells camins tan dolents. Nosaltres, tot i tenir carro i cavall, no ens hi vèiem amb cor de pujar i baixar amb el nostre!”. El raïm es portava al carrer Sant Miquel de Molins de Rei, a casa del Jaume Papiol, de Cal Santoliva, i allà el trepitjaven i el premsaven, i el most resultant l’abocaven a les botes de “Cal Lluís de les eres”. Al cap d’un temps arribava la recompensa: “A la vinya del Castellciuró hi teníem raïm de la varietat picapoll del que en sortia un vi blanc molt bo i amb força grau”, rememora.


 En Biel va tenir una relació estreta amb el Castellciuró i per ell sempre ha tingut un gran valor sentimental: “Li tinc una gran estima perquè quan jo era petit -devia tenir deu anys-, a l'època que hi havia els raïms fets, durant tres setmanes cada dia pujava dalt de tot i m’hi passava moltes hores. La meva feina era vigilar la vinya amb un xiulet -que deu tenir més de cent anys i que encara conservo- perquè a la tarda ens entraven a collir raïm els treballadors que baixaven de la mina de carbó que hi havia a Santa Creu. Llavors feia sonar el xiulet per si el sentien els “guàrdies de sal”, uns encarregats de vigilar els conreus del terme municipal i que per dissuadir disparaven bales de sal. Aquests miners vivien a Molins de Rei i a alguns fins i tot els coneixia!”.  Si bé de joves els tres germans es van fer un fart d’ajudar la família en les diferents tasques agrícoles -collir raïm, collir préssecs, picar ametllers...- cap dels tres va continuar la tradició pagesívola de la família. En el cas del Biel, després d’anar al Col·legi Sant Miquel i a l’Acadèmia Liceu Escolar, va cursar estudis de mecànica a l’Escola Industrial de Barcelona, i a l’edat de catorze anys va començar a treballar a diferents fàbriques fins que va arribar a la definitiva: La fàbrica de motors Famosa, de Barcelona, on s’hi va estar cinquanta anys fins a la jubilació.




Biel Vila amb el xiulet que feia servir quan tenia deu anys per vigilar la vinya del Castellciuró



 A principis dels anys 70, per tant, la vinya del Castellciuró ja s’havia anat deixant de conrear. Va ser llavors que una associació molinenca anomenada “Amics dels Castells” -de la que en formaven part destacats membres del Museu Municipal-, va començar a reivindicar que les runes del Castellciuró fossin de titularitat municipal. L’alcalde de l’època va ser receptiu a la demanda i tots plegats van insistir al pare del Biel perquè les donés a la vila. En Biel rememora amb recança aquella donació: “Jo no hi estava pas d’acord perquè, sempre que ens ho demanaven, donàvem totes les facilitats als Amics dels Castells perquè fessin excavacions, estudis, etc... Fins i tot els vam autoritzar a extreure les pedres d’una finestra per portar-la al Museu Municipal!”. Tanmateix, el que va ser definitiu per convèncer el pare va ser dir-li que podria tenir greus problemes si mai algú prenia mal enfilant-se a les runes. Va ser d’aquesta manera que la mare del Biel, que era la titular de la finca, va donar de franc el Castellciuró a l’Ajuntament i un dret de pas entre les vinyes per poder-hi accedir.


Ja morta la mare del Biel els hereus legítims de la finca eren els tres germans, i amb ells es va haver d’entendre l’Ajuntament dotze anys més tard per adquirir la resta de la finca i construir-hi l’actual Àrea de lleure. En el Ple municipal del 29 de novembre del 1984, en el punt número 19 de l’ordre del dia, s’informa sobre les gestions efectuades per adquirir els terrenys que envolten el Castellciuró i es fa constar que “el bon final d’aquestes gestions ha estat possible per la predisposició que els germans Vila i Balaguer han demostrat per fer possible l’adquisició dins un pacte de bona harmonia”. Segons el Biel, atès que la vinya ja no es feia servir agrícolament parlant, “ens van demanar si podíem arribar a un acord per vendre la resta de la finca per fer-hi una àrea de lleure, i la solució que es va trobar va ser fer una expropiació acordada a través del Parc de Collserola”. D’aquesta manera, les primeres obres d’acondicionament van anar a càrrec de l’Ajuntament, la Corporació Metropolitana de Barcelona, i un programa laboral finançat per l’INEM, l’organisme antecedent de l’actual SEPE. Les feines van consistir en desbrossar el terreny, refer els marges de pedra, realitzar una esplanada per aparcament, i plantar una cinquantena d’arbres. La nova Àrea de lleure del Castellciuró es va inaugurar el 27 de maig del 1985 amb una arrossada popular, segons informa el Llaç del mes de juliol d’aquell any.


 En el Ple municipal esmentat abans s’afirma que es vol “disposar d’aquesta zona degudament ordenada, com un equipament públic pel lleure i l’esbarjo” i al mateix temps fer-la compatible amb “la protecció i preservació cívica de les ruïnes històriques, cosa que ha estat possible, en part, fins ara, gràcies també a la dedicació voluntària i altruista dels Amics dels Castells, que han fet possible la preservació, si més no, de les runes en el seu estat actual”. El novembre d’aquest any 2021 farà trenta-set anys d’aquest ple municipal i d’aquesta declaració d’intencions. Ara el Biel té vuitanta anys i amb la perspectiva que dona el temps és crític en com ha anat tot plegat: “Jo el castell me l’he estimat molt i crec que si ara fos meu tindria molts disgustos ja que patiria molt perquè ningú fes malbé res. De fet, ara ja fa dos o tres anys que no hi vaig perquè em disgusto quan veig les pintades, el vandalisme i l’estat en què es troba. D’acord que és una cosa que de forma privada no podria mantenir de cap manera, però ara que no és privat, i que és municipal, crec que el Castellciuró no està en condicions. Per exemple, als anys 80 recordo que el castell va estar il·luminat. Què se n’ha fet de tota aquella instal·lació elèctrica que il·luminava el monument de nit?”





Plafó ubicat a l'alçada de l'Escola Virolai on s'informa de la donació del Castellciuró a la vila de Molins de Rei feta per Mercè Balaguer i Ros




Un castell de frontera


 Les primeres notícies documentades del Castellciuró daten del segle X, quan era una fortalesa defensiva del terme d’Olorda, la qual es trobava relacionada amb el conjunt de castells i fortaleses que, en l’època altmedieval de la Marca Hispànica, vigilaven, controlaven i protegien el territori fronterer de la vall del Llobregat. Quan gairebé tres segles més tard hi ha la fundació de Molins de Rei, l’any 1190, el Castellciuró és propietat de l’orde militar i religiós de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem -d’aquí ve el topònim “torrent de l’Hospital”-, i no és fins divuit anys més tard, l’any 1208, que els frares hospitalers el donen al rei Pere I. En aquell moment, a principis del segle XIII, la frontera amb l’Al-Andalus feia més de cinquanta anys que es trobava molt més avall -Tortosa es conquereix el 1148, i Lleida i Fraga el 1149-, però som en època feudal i ser una vila reial tampoc no era cap garantia. A part d’haver de donar al rei una part del gra que molien els molins, érem objectiu de qualsevol dels seus enemics -davant nostre, per exemple, hi teníem la poderosa baronia dels Cervelló-, servíem de font de reclutament per al seu exèrcit, i si el monarca necessitava diners, literalment ens venia i passàvem a ser propietat d’un senyor feudal. Al llarg de la història Molins de Rei va arribar a tenir nou senyors feudals diferents! Això mateix li va passar al Castellciuró, a vegades venut junt amb la vila, i a vegades venut per separat. 

 Sigui com sigui, gràcies a un testament de l’any 1361, sabem que durant el segle XIV el Castellciuró estava habitat, l’edificació fortificada es trobava en bon estat, tenia el celler ple de botes de vi, i en l’entorn immediat disposava de peces de terra conreades, majoritàriament de vinya. L’any 1368, el rei Pere III va concedir a Berenguer de Relat, senyor feudal de Molins de Rei, que el Castellciuró fos considerat “castell termenat”, el que volia dir que castell i vila tornaven a formar part del mateix terme. Un altre rei, Alfons IV, va donar l’any 1430 tots els drets sobre Molins de Rei i el Castellciuró al cavaller Galceran de Requesens, en agraïment pel seu suport en la guerra contra Castella de 1429-1430. Com és sabut, la família Requesens va desestimar residir al Castellciuró i va construir un nou casal fora de les muralles de la vila, el conegut Palau Requesens. Si bé aquesta família tenia com a residència principal el Palau Reial Menor de Barcelona, va passar llargues temporades a Molins de Rei, sobretot a la primavera i a l’estiu. L’any 1576, a la mort de Lluís de Requesens, els seus descendents ja no viuran més a Molins de Rei i comença el declivi del Palau. Pel que fa al Castellciuró, en el segle XVII es creu que ja devia trobar-se en molt mal estat de conservació. Amb l’abolició dels drets senyorials del segle XIX, les runes del Castellciuró van passar a mans de diferents propietaris, fins l’any 1971, que esdevenen de titularitat municipal gràcies a l’acte de donació de l’última propietària, la Sra. Mercè Balaguer i Ros. Pel que fa a l’origen etimològic del topònim “ciuró”, es creu que és una derivació del cognom “Cedró” d’un dels primers amos del castell.





Pintades vandàliques al monument històric del Castellciuró







Pintades vandàliques al monument històric del Castellciuró





Paco Moreno Muñoz, Premi Docent de l’Any 2020: “Sense la implicació dels alumnes, les famílies i el professorat, no hauria pogut portar a terme cap dels projectes pels quals he rebut el Premi”

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 571, abril 2021, pàg. 22-24



 La Fundació Jordi Sierra i Fabra i l’Editorial Cruïlla van atorgar el passat 21 de gener del 2021 el Premi Docent de l’Any, en la seva quarta edició, a Paco Moreno Muñoz, professor de música al Col·legi Virolai de Molins de Rei. El Premi Docent de l’Any busca reconèixer professionals que contribueixen a la creació d’un clima de motivació a l’aula i al creixement personal de l’alumnat. En el cas de Paco Moreno han valorat, principalment, el projecte d´arts escèniques on fa creacions pròpies d’espectacles musicals i cantates per al final de cada etapa escolar, el projecte “Motivats” on més de 100 alumnes de Secundària participen de forma voluntària en diferents activitats musicals, i la iniciativa solidària “Granet de Sorra”, on a partir de la creació d’una cançó, s’inicien un seguit d’actes en favor d’entitats socials i ONG. Paco Moreno Muñoz va néixer a Molins de Rei l’any 1973, és Llicenciat Superior pel Conservatori de Música del Liceu de Barcelona, Màster en pedagogia musical per la UAB i el Conservatori Municipal de Barcelona, i Grau Mig en música moderna pel Taller de Músics.



Cliqueu aquí per llegir l'entrevista en la versió publicada a la revista  








ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Vas començar a treballar al Col·legi Virolai l'any 2008 com a professor de música, però jo et recordo de ben jovenet impartint cursets de guitarra.

PACO MORENO (P.M.): Sí, em vaig iniciar com a docent molt jove, a l'edat de 16 anys! Molins de Rei tenia un Casal de Joves -que estava ubicat a l'avinguda de València- i volien oferir classes de guitarra amb un mètode senzill que no fos el solfeig. Llavors es van posar en contacte amb l'Escola Municipal de Música, i la meva professora de guitarra, la Dolors Sunyé, m'ho va oferir a mi. Això va ser l'any 1989, i per cert, un dels alumnes que vaig tenir al Casal de Joves vas ser tu! A partir d’aleshores, va córrer la veu, i em cridaven de casals de joves de tota la comarca. Impartia cursets d'iniciació a la guitarra, fos per Setmana Santa, o a l'estiu, i d'aquí ja em van començar a cridar escoles de música de Pallejà, Cervelló, Sant Vicenç dels Horts... 

 Al mateix temps, vaig continuar els meus estudis musicals fins a obtenir la titulació superior, que em permetia ser mestre a l'Ensenyament Secundari Obligatori (ESO), amb alumnes de tretze a setze anys. Llavors em vaig assabentar que al Col·legi Virolai buscaven algú per fer una substitució de tres mesos, i veient la possibilitat d'ensenyar a Molins de Rei, m'hi vaig presentar, em van agafar, i ja m'hi vaig quedar. Al cap de poc hi va haver una resolució de la Generalitat segons la qual els professors de música en centres concertats i privats també podíem ensenyar al cicle d'Infantil (de tres a cinc anys) i de Primària (de sis a dotze anys), i gràcies a això també vaig començar a fer de professor en aquestes etapes. Sempre m'ha apassionat la docència, i en aquest col·legi hi estic contentíssim i em sento molt realitzat.



A.B.: Però també treballes a Pallejà i a la llar d'infants El Patufet ...

P.M.: Al Taller Municipal de Música de Pallejà ara farà 25 anys que soc de professor de guitarra, i també durant deu anys vaig ser-ne el director. Hi ha d'altres professors en aquesta escola de música de Pallejà que també són de Molins de Rei, com ara el músic Xavier Arbós, i també ho havia estat la Marta Pastor. I com dius, també participo com a docent de música a la llar d'infants El Patufet, en el que és l'etapa educativa de zero a tres anys.



A.B.: Què se li pot ensenyar musicalment a un nadó?

P.M.: Moltíssimes coses. A una personeta que acaba d'arribar el món li estimules sobretot els sentits. Ells saben que quan arriba el Paco, arriba amb el seu ukulele i la seva bossa màgica de titelles, on cada titella té la seva cançó i la seva dinàmica. El primer cop queden parats de veure un senyor, perquè ells estan acostumats a la figura femenina dins la llar d'infants –tot i que jo porto el cabell llarg i em faig una cua- però de mica en mica et vas guanyant la seva confiança, i amb el temps vas veient com progressen: d'estar en un inici completament tancats, de cop s'obren, es mouen, gesticulen i piquen de mans gràcies a la música! És de les coses més maques que he fet mai com a docent! Després del Patufet molts continuen al Virolai, en estar els dos centres gestionats per la mateixa Fundació Privada Mare de Déu de Montserrat. Ara, per exemple, tinc alumnes a primer de Primària que han estat amb mi d'ençà que eren a l'escola bressol! Això fa que amb els anys es generi un vincle. Al final ets com una mena de tiet per ells.



A.B.: D'on et ve la teva afició a la música?

P.M.: El meu pare són cinc germans, i el tiet Manuel, que és el gran, va voler aprendre a tocar la guitarra. Vivien a Andalusia, en un poblet de la província de Sevilla, i per poder aprendre'n feia molts quilòmetres fins a la capital. No ho va tenir fàcil, perquè estem parlant dels anys 50 del segle passat, però se'n va sortir i va ser guitarrista professional. El tiet va fer un mètode basat en el xifrat de números per aprendre a tocar la guitarra, i ens en va ensenyar a mi –que només tenia set anys-, al meu germà gran i al meu pare. Per això, a casa sempre hi ha hagut una guitarra a punt per poder tocar i jo he viscut la música des de ben petit. Ara el meu tiet Manuel Moreno Claro té 85 anys. 

 Paral·lelament, anava a l'escola Ferran Agulló –actualment en el seu lloc hi ha l'Escola d'Adults "Rafael Farré"- i tenia de professor el músic Miquel Bofill. Ell va veure que jo tenia aptituds i va proposar als meus pares que fes estudis musicals. Així va ser com, a l'edat de nou anys, vaig entrar d'alumne a l'Escola Municipal de Música de Molins de Rei. Diria que vaig formar part de la primera fornada d'infants que van començar a formar-se musicalment en aquesta escola. I s'ha de dir que va ser una escola excel·lent perquè d'allà hem sortit una pila de músics professionals. Recordo amb gran estima a la directora Pilar Casals, i a grans mestres com el Ricard Gimeno o la Dolors Sunyé, que he esmentat abans. Tots em van ajudar molt a ser el músic que soc ara.





Paco Moreno de petit a l'Escola de Música interpretant amb Jessica Revestido, entre el públic l'alcaldessa de l'epoca Antònia Castellana.




A.B.: Has guanyat el Premi Docent de l'Any principalment pel projecte "Granet de Sorra" i pel projecte "Motivats". Ens els expliques?

P.M.: Soc una persona que necessito crear i tenir projectes, i al Col·legi Virolai em vaig adonar que m'hi podia esplaiar perquè mai no em posaven cap pega. El projecte "Granet de sorra" el vam iniciar fa cinc anys i es fa sistemàticament cada curs amb els alumnes de tercer de Primària. Respon a la filosofia de què, si tots aportem una mica a una causa solidària, al final la suma de totes les petites aportacions és tan gran, que allò que semblava impossible es fa realitat. L'objectiu és que sorgeixi dins dels alumnes el cuquet de la solidaritat. El primer cop que el vam posar en pràctica va ser amb l'associació Gueopic perquè coneixia el Dani Andreu des de fa molts anys. Dins de l'aula vam treballar el tema de l'autisme, el Dani també va venir i ens ho va explicar, i a partir d'aquí vaig fer participar els alumnes en el procés creatiu d'una cançó dedicada a l'entitat i a la tasca que fa. Ells van escriure les frases que serien la lletra, i després, un cop composta la cançó, vam anar a cantar-la a l'entitat. Aquell any els alumnes es van anomenar "la colla del Pic", i el més important és que el grup ha continuat vinculat a Gueopic fora de l'aula, perquè ara ja estan fent primer d'ESO! Com a anècdota et diré que el Dani Andreu fa poc els hi va regalar una samarreta XL, perquè la samarreta que es van fer quan anaven a tercer ja els anava petita! 

 El segon any d'aquest projecte vam col·laborar amb Sant Joan de Déu, i vam fer dues accions: Una cançó que es deia "Soc aquí per tu", i després un muntatge de vídeo on diferents persones famoses de la nostra societat –com ara la Mònica Terribas, el cantant dels Buhos, el cantant de Txarango o l'Elèctrica Dharma- s'afegien i deien la frase: "per tu". Va quedar espectacular. El tercer any la cançó la vam dedicar a l'ONG Aldees Infantils. I aprofito per dir que, tots aquests projectes, per molt que en tinguis la idea, no es poden portar a terme si no hi ha les ganes i la implicació de l'alumnat, les famílies i el professorat. Per exemple, les instal·lacions de l'ONG Aldees Infantils, que acullen infants i joves en situació de risc social, es troben a Sant Feliu de Codines, a 47 km de Molins de Rei! Doncs a les famílies no els va importar anar-hi un dissabte per fer l'espectacle que els hi havíem preparat. Fins i tot recordo que hi havia una família que aquell dia tenia programat un viatge i el va cancel·lar per poder ser present en l'actuació! Si bé el projecte "Granet de sorra" sempre es fa amb el grup que cursa tercer, i cada any es fa amb una entitat diferent, la implicació i l'experiència emocional és tan gran, que els grups continuen vinculats a la seva entitat i hi segueixen col·laborant tot i ja estar en cursos superiors.



A.B.: I el projecte "Motivats"?

P.M.: En aquest cas la iniciativa va sortir dels mateixos alumnes, que van voler que ens uníssim tots els que ens agrada la música. La cosa va anar agafant volada i ara ja són més de 100 alumnes des de primer d'ESO i fins a segon de Batxillerat. No només fem música instrumental, també tenim un cor, un grup de coreografies, i fins i tot una batucada! Els alumnes s'apunten a allò que més els agrada, i el que fem són actuacions escolars al llarg de l'any: concerts de Nadal, per Sant Jordi, concerts solidaris, per carnaval surt la batucada... Tenim les nostres pròpies samarretes, amb un disseny que van fer ells mateixos, i és un goig veure com joves de diferents edats s'impliquen en un projecte comú. L'objectiu és que la música dins del Col·legi Virolai sigui ben viva.



A.B.: De totes aquestes experiències viscudes, n'hi ha alguna que t'hagi impressionat especialment?

P.M.: Moltes, però particularment l'any 2018, en una actuació a Sant Joan de Déu per l'acte d'encesa dels llums de Nadal de l'Hospital. Hi havia un escenari muntat a l'exterior, de cara a l'edifici perquè ho poguessin veure els infants malalts des de les finestres de les seves habitacions. Hi actuaven diferents col·legis de Barcelona, i a nosaltres ens va tocar fer-ho al final, com a cloenda de l'acte. Llavors, mentre cantàvem, van començar a baixar per la façana de Sant Joan de Déu tot de Pares Noel fent ràpel. Els infants malalts, que eren dins les seves habitacions, quedaven astorats de veure un Pare Noel darrere la seva finestra, i nosaltres, des de fora, vèiem com reaccionaven amb sorpresa i alegria. Quan ho recordo, encara m'emociono.



A.B.: Com ha afectat la pandèmia a tots aquests projectes?

P.M.: En el projecte "Movitats" molt, perquè amb les bombolles de convivència ja no podem trobar-nos i barrejar-nos persones de diferents cursos. Ells mateixos t'ho diuen: "Paco, quan farem alguna cosa de Motivats?". Tanmateix, per Nadal el Col·legi no es va quedar sense concert perquè el vam enregistrar en un vídeo i tothom va poder seguir-lo el dilluns 21 de desembre a les set de la tarda. Per poder-lo enregistrar, durant mesos els infants venien per grups, vestits com si fos el dia del concert, i després ho vam ajuntar tot. De moment només podem fer això i estar a l'espera de l'evolució de la pandèmia. I si la situació no millora, doncs tirarem del recurs del vídeo perquè Motivats pugui fer les seves actuacions per Sant Jordi, final de curs, etc. La pandèmia no ens aturarà!




Paco Moreno dirigint els Motivats del Col·legi Virolai en una actuació al Foment Cultural i Artístic




A.B.: Vas poder parlar amb l'escriptor Jordi Sierra, el promotor del Premi?

P.M.: Sí, en la preparació de l'acte de lliurament del guardó ens vam conèixer. El vaig trobar una persona propera i divertida. Li sabia greu que s'hagués de fer el lliurament del Premi de forma telemàtica, perquè habitualment es fa en un auditori, en un acte presencial que és molt bonic. També em va explicar que té un llibre que es titula "L'Assassinat del professor de música" i em vaig comprometre a llegir-lo.



A.B.: Diuen que l'acte de lliurament, que es va fer per via telemàtica el dia 21 de gener del 2021, va destacar per la seva emotivitat.

P.M.: Com a mestre, parlar en públic no em suposa cap problema, però si he de fer un discurs per donar les gràcies a algú, doncs ja és una altra cosa. Havia de fer un discurs de quatre minuts i quan el vaig preparar ja sabia que, cap al final, quan esmentés el meu fill i la meva parella, m'emocionaria. Però només començar, quan vaig veure per l'ordinador tantes finestretes amb tantíssima gent coneguda que eren allà per l'estima que em tenen -aules senceres, la família, exalumnes, amics-, doncs a la segona paraula la veu ja se'm va trencar, les lletres del discurs se'm van fer molt grans, i em pensava que no l'acabaria! Vaig haver de fer més d'una pausa i fins i tot em van haver de portar mocadors.



A.B.: Entre els mèrits per guanyar el Premi també s'esmenta el teu paper de "coaching" i mediador entre els alumnes més grans del Col·legi Virolai.

P.M.: "Coaching" i mediació són coses diferents. El primer consisteix a escoltar l'alumne i després donar-li eines perquè resolgui o millori quelcom que ell mateix s'ha proposat millorar. La mediació és ben diferent. Aquí parlem de dues persones en conflicte, o més, que han de voler participar en un procés de mediació. Soc un gran defensor del "parlant la gent s'entén", crec que enraonant es pot resoldre qualsevol problema que sembli que ha arribat a un punt de no retorn. De fet, quasi sempre les relacions entre persones comencen a enrarir-se per un comentari, per un gest... Al Col·legi Virolai som dos professors que ens dediquem al "coaching" i la mediació, el Ramon Cabané, que atén els alumnes del Batxillerat i de la segona etapa de l'ESO, i jo que estic disponible per la resta de grups. Els alumnes saben que hi som i que poden adreçarse a nosaltres, i això és l'important. Al Col·legi, però, tenim molts d'altres projectes per cobrir aquesta part més emocional de la persona, per exemple el projecte "Treva", on fem "mindfulness" i relaxació.



A.B.: Com són les teves classes de música al Col·legi Virolai?

P.M.: El que intento sempre és motivar els alumnes al màxim perquè vegin la part divertida de la música, perquè és una assignatura que té molts punts perquè s'hi enganxin. Si bé he tingut la sort de tenir grans mestres de música, també t'he de dir que n'he tingut que el fet d'haver d'ensenyar se'ls feia una muntanya. Per tant, la docència demana molta vocació. Amb això vull dir que, quan te n'adones que hi ha mètodes que no funcionen, els has de canviar per d'altres que funcionin. Per exemple, l'ensenyament de la flauta per sistema, que es feia abans, ha fet molt de mal a un instrument tan bonic. És clar que es pot ensenyar a tocar la flauta, però d'una altra manera, o si més no tenint clar que és un instrument tan vàlid com els altres. 

 Quan al Col·legi fem un conjunt instrumental, hi ha alumnes que toquen la flauta, però d'altres que toquen la guitarra, l'harmònica o el baix elèctric. Sí que és veritat que has d'explicar conceptes de solfeig, però sense perdre de vista que també hi ha d'altres codis que funcionen. Els guitarristes, per exemple, fem servir molt el tabulat. D'altra banda, la música a l'aula també em permet treballar competències matemàtiques, lingüístiques, motrius, creatives, etc., que els alumnes també han d'adquirir.



A.B.: Però aprendre a tocar un instrument és molt difícil. Per exemple, quan comences a bufar un instrument de vent i no sona res és molt frustrant.

P.M.: L'experiència em diu que el primer que has de fer entendre als alumnes és que tothom té unes limitacions i que no ens hem de fer la il·lusió de què n'aprendrem d'un dia per l'altre. Hi arribarem, però cadascú amb el temps que necessiti. Per això és molt important que el mestre marqui uns tempos que permetin que cada alumne aprengui al seu ritme. He tingut la sort que, amb els anys d'experiència i havent tractat persones de totes les edats, he adquirit prou empatia per a oferir a cada alumne coses adaptades al seu nivell. En el fons, el mestre de música ha de fer amb l'alumne un procés de "coaching" perquè no s'enfonsi i es pensi que no se'n sortirà. És una qüestió psicològica. Aquesta atenció gairebé personalitzada no és fàcil en el dia a dia a l'aula, però si més no jo ho intento. El meu objectiu és sortir cada dia de l'aula dient: "Que bé que ha estat avui la classe!". Però que ningú es pensi que això surt sol i que és fàcil. Els docents, en general, a part de l'estona que som físicament a l'aula, estem moltes hores a casa preparant les classes i buscant què és allò que pot anar millor per un determinat grup d'alumnes. Són moltíssimes hores les que treballem fora de l'aula els mestres! I si ets una mica perfeccionista, com jo, doncs ni t'ho explico.



A.B.: Has afirmat que la docència és una vocació. Si un mestre perd la vocació al llarg de la seva carrera professional valdria més que deixés l'ofici?

P.M.: No. Penso que és recuperable. Igual que he dit abans que "parlant la gent s'entén", crec que un docent que es trobi en aquesta situació el que necessita és un estímul, trobar algú que li parli clar i el torni a encarrilar. Hem de saber veure les coses amb perspectiva i valorar la part positiva de les feines que tenim avui dia. Tenia un avi que era miner i això sí que era treballar en un entorn complicat.



A.B.: Els professors de música esteu organitzats d'alguna manera per compartir experiències, mètodes, etc.?

P.M.: En l'àmbit de Molins de Rei hi ha un seminari que agrupa tots els professors de música de la vila, i en temps de pandèmia continuem en contacte a través d'un grup de WhatsApp. Una de les coses que organitzàvem conjuntament, abans de la pandèmia, era una jornada anual de danses amb la col·laboració de l'Agrupa, i que aquest 2020 n'hagués estat la vintena edició! Des d'aquí aprofito per saludar la gent de l'Agrupa, el Salvador Ayala i companyia, que són una gent maquíssima.




Quartet de guitarres de música clàssica 6.4



A.B.: Els responsables del premi "Millor docent de l'any" destaquen també la teva faceta com a intèrpret, i concretament esmenten el "Quartet de guitarres 6.4", amb els quals has actuat a sales tan prestigioses com el Palau de la Música Catalana o al Saint Alfege's Church, a Londres.

P.M.: Sempre he fet d'intèrpret i compositor, i al llarg de la meva trajectòria he estat en diferents formacions musicals. La que més rellevància ha tingut és aquest quartet de guitarres de música clàssica, però també he fet incursions dins del món del jazz, o del rock, amb bandes com Fundación Wayne o April fish, on fèiem música de l'estil "indie pop". Però per sobre de tots aquests grups vull destacar el gran músic i amic Daniel Turró, amb el que fa molts anys que portem a terme diferents projectes. Els dos som guitarristes i hem tingut una formació molt semblant, per exemple, a l'Escola Luthier de Barcelona, vam tenir els mateixos professors! 

 Aquesta darrera Festa Major de Sant Miquel, el divendres 19 de setembre de 2020 concretament, vam actuar junts a la Federació Obrera amb un grup anomenat Malaka Tones, on amb altres músics vam interpretar música dels estils funk, rock, reggae i rumba. Per a mi, aquell concert va ser estranyíssim perquè vaig tocar per primer cop amb mascareta. Ara amb el Daniel Turró estem preparant una nova formació amb temes propis, perquè a mi sempre m'ha apassionat compondre i durant el confinament he tingut molt de temps per fer-ho! Per això, aviat, espero donar sortida a tota aquesta creació pròpia i enregistrar les cançons. El grup encara no té nom oficial, però fem broma dient que ens anomenarem "Last Monday" perquè, abans de la pandèmia, ens trobàvem per assajar els dilluns fins molt tard! La música que fem és moderna, però barrejant diferents estils o gèneres musicals, el que dins del món de la música s'anomena "fusió".



A.B.: Què et faria il·lusió de fer, musicalment parlant?

P.M.: Com ja he dit, fa molts anys que ensenyo a tocar la guitarra, i estic preparant un mètode propi d'aprenentatge d'aquest instrument que m'agradaria publicar. És un mètode molt progressiu, d'ençà que t'inicies amb la guitarra fins que obtens un nivell de grau mitjà. Els meus alumnes no ho saben, però durant molts anys han estat els meus conillets d'Índies per comprovar que el mètode funciona! De fet, quan toquen la guitarra, toquen cançons que he compost jo expressament per ensenyar determinades parts tècniques. Llavors observo si la cançó funciona perquè aprenguin l'objectiu tècnic que em plantejo, si els hi agrada, etc. Paral·lelament, les cantates i els concerts de final de curs del Col·legi Virolai han fet que m'introdueixi en el món dels musicals, on es combina teatre, cant i música, i on la part de dramatúrgia és molt important. En aquest sentit, m'agradaria també poder publicar material didàctic, en forma de Cantata, que estic elaborant per a les classes de música.



A.B.: Tens un fill que es diu Hugo i que té onze anys. M'imagino que ja està seguint els teus passos?

P.M.: Des dels sis anys que toca la guitarra, i és clar, en té moltíssima facilitat perquè em veu cada dia. Però no el vull aclaparar, si amb el temps veu que li agrada i s'hi vol dedicar, doncs ja ho dirà. Per cert, amb el confinament vam fer una cançó junts per homenatjar tots els nens i nenes que estaven confinats a casa complint les mesures sanitàries. La cançó es titula "Tornarem" i va ser un procés de creació molt bonic!



A.B.: I ja per acabar, quins són els teus referents musicals?

P.M.: Mai he estat una persona de tenir ídols musicals. Dins del jazz, per exemple, sempre m'ha agradat molt en Wes Montgomery, dins del flamenc en Paco de Lucía, dins del clàssic en David Rusell, amb la guitarra elèctrica m'agrada molt Jimi Hendrix. Per sort, hi ha grans músics en tots els estils musicals.



A.B.: Vols afegir quelcom per cloure l'entrevista?

P.M.: Sí, m'agradaria fer una reivindiació. Amb les restriccions per la pandèmia molts professionals que es dediquen a la música en directe ho han passat -i ho estan passant- molt malament. Quan estàvem confinats, la música ens va ajudar moltíssim a superar l'angoixa de l'aïllament. Ara ens toca a nosaltres ajudar la música assistint a tots els concerts de música en directe que puguem!






Paco Moreno als anys 90 cantant amb la banda de rock Fundación Wayne al pati de Ca n'Ametller









Marià Caimo: "Volem que quan algú visiti el Botànic del CEM surti amb una idea clara del que es trobarà caminant per Collserola, tant en l’àmbit d’arbres i plantes, com d’insectes i també de minerals"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 571, abril 2021, pàg. 30



Cliqueu aquí per llegir la notícia en la versió publicada a la revista  






 El “Botànic del CEM” és una iniciativa promoguda per Marià Caimo Hernàndez, vocal de la Secció de Medi Ambient del Centre Excursionista Molins de Rei: “És una idea que em rondava feia anys: poder mostrar en un espai concret les principals plantes, arbres i arbusts que es troben a les terres baixes de la conca Mediterrània, i que es poden reconèixer caminant pel Garraf, el Maresme o Collserola”, explica en Marià. 


 Finalment, hi va posar fil a l’agulla i, amb sis voluntaris més, hi ha estat treballant de valent des de fa un any -malgrat les aturades obligades per la pandèmia- en un camp abandonat que es troba al costat de la masia de Can Vilagut: “Vam explicar el projecte al Josep Ramon Vilagut, propietari de la masia, i ens va oferir un antic camp d’ametllers que feia quaranta anys que no es conreava.” El terreny té 1.500 m², el contracte de cessió que han signat el CEM i la masia de Can Vilagut és per set anys i tots hi surten guanyant. Per part del CEM, el lloc es troba a prop de la vila, és accessible en cotxe, té una bona orientació al sud-oest i té disposició d’aigua. Per la banda de Can Vilagut, recuperen un terreny que no feien servir i que estava perdut, agrícolament parlant. 


 En aquest sentit, el Marià reconeix que han tingut un bon tragí per condicionar-lo: “El primer que vam haver de fer és reconstruir una paret de pedra seca que estava molt malmesa i deteriorada, després vam haver de desbrossar el terreny, perquè estava ple d’esbarzers i plantes gramínies diverses, a continuació vam cloure l’espai per evitar l’accés dels senglars amb una tanca metàl·lica homologada pel Parc Natural de Collserola, i al final vam construir una rampa que permetés accedir a l’espai des del camí que porta a Santa Creu d’Olorda, i vam posar-hi una porta.” 


 Un cop preparat el terreny, ja van poder fer camins i plantar diferents espècies d’arbres i plantes amb l’assessorament d’experts, com el molinenc Jordi Roca Buron, o Jaume Garcia Urpí, president de l’Associació Amics de les Roses de Sant Feliu de Llobregat. Avui dia hi ha 25 espècies d’arbres diferents i 50 d’arbustos. Però no tot seran flors i violes al “Botànic del CEM” perquè també hi han construït dos hotels d’insectes, menjadores que atrauran i beneficiaran diferents tipus d’ocells, i en el futur també hi haurà un estany, un petit hort, i una mostra geològica permanent gràcies al suport de l’associació “Geòlegs de Molins”. Segons el Marià, “es tracta de què quan algú ens visiti surti amb una idea clara del que es trobarà caminant per Collserola, tant en l’àmbit d’arbres i plantes, com d’insectes i també de minerals.” 


 L’espai també consta d’una zona de benvinguda, amb unes grades en forma d’auditori amb capacitat per vint-i-cinc persones assegudes, i que ja ha estat estrenada com a aula de natura: “Com que tothom que passa pel camí de Santa Creu d’Olorda veu el Botànic, dues classes de l’Escola Estel i una de l’Institut Bernat el Ferrer ens van demanar que els féssim una visita i els vam dir que sí”, reconeix el Marià. De totes maneres, Caimo insisteix que el Botànic del CEM no només estarà obert a visites de les escoles: “Podran visitar-lo persones, entitats i grups de la vila, i l’espai també es podrà aprofitar per fer xerrades o actuacions artístiques, no per força relacionades amb les plantes i la natura.”


 Si bé tot ha estat obra de voluntaris, el projecte ha tingut prou despeses i per això han ideat un sistema d’apadrinament d’arbres i plantes per recaptar diners: “Ho vam publicitar al web del CEM, però el boca-orella ha funcionat molt i ja ens han apadrinat arbres, entitats de la vila, com l’Agrupació Folklòrica, i també comerços, famílies, persones a títol individual i colles d’amics”, exclama el vocal de medi ambient del CEM. Per fer un apadrinament només cal posar-se en contacte amb l’entitat excursionista molinenca, i els responsables del Botànic de seguida quedaran amb la persona un dia i una hora per fer la plantació. La planta o arbre apadrinat tindrà un cartellet amb el nom del padrí i aquest podrà anar al Botànic en els seus horaris d’obertura per poder veure com creix.


La inauguració del Botànic del CEM està prevista pel novembre d’aquest any 2021. Segons Marià Caimo, no hi ha gaires espais d’aquestes característiques, i l’únic que s’hi apropa és un jardí botànic de plantes remeieres que hi ha a Gombrèn, al Ripollès. Pel que fa al nom del projecte, “Botànic del CEM”, l’han posat expressament evitant la paraula “jardí” per no ser massa pretensiosos: “Nosaltres som un grup de set persones amants de la natura i entusiastes de les plantes, però cap de nosaltres té capacitació professional en horticultura o paisatgisme, per això no volem semblar el que no som”. Els artífexs del projecte, a part del Marià, són: Joan Mallén, Miquel Tomàs, Rafel Santonja, Jaume Rebulà, Isabel Sánchez i Pere Hidalgo.












Pere Raich, escriptor i dramaturg: "Sóc un patidor de cor del trist destí del Sahara Occidental i la seva gent"


 Avui dediquem el programa al Sahara Occidental amb Pere Raich i Vendrell, autor de la novel·la “La noia del desert”, presentada a la sala Gòtica de Molins de Rei el passat 18 de març del 2021, i ambientada en el drama humanitari dels refugiats saharauis.


Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista sencera





 "Jo vaig fer la mili al Sahara Occidental i em vaig enamorar d'aquella gent i del desert. Un cop aquí, quan quatre anys després el Marroc els va envair i els va expulsar de les seves terres, aquella ignomínia que els va fer Espanya abandonant-los em va deixar un nus a l'estómac. Com que jo no agafaré el fusell i els aniré a defensar, ni faré segons què, doncs vaig crear la història de la Faghira, una nena que viu el trasbals de l'ocupació i l'expulsió, i ens explica totes les peripècies que passa fins que es fa gran."  


 "Si bé Franco, mig moribund, va demanar que no es deixés prendre la província del Sahara Occidental, els que remenaven les cireres -i hi ha noms i cognoms- van preferir trair els saharauis abans que entrar en guerra amb el Marroc. Per això, mentre els espanyols deien públicament als saharuis que es faria el referèndum que demanava l'ONU, de sotamà ja negociaven amb el Marroc quines condicions els oferien a canvi de no oferir resistència a la seva ocupació del Sahara Occidental. Això està dit amb la boca petita, i no està escrit massa enlloc, però hi va haver uns contractes de pesca molt avantatjosos per les flotes pesqueres espanyoles en aigües marroquines, etc. Fins i tot hi ha una negociació que esquitxa el Juan Carlos -abans de ser rei-, on les males llengües marroquines diuen que a les negociacions que es van fer amb el rei Hassan II va obtenir avantatges econòmics particulars per ell."


 "Si tot hagués anat d'una altra manera, els saharauis viurien en un país riquíssim. En el Sahara Occidental, ocupat pel Marroc, la costa és de les més riques en pesca, i no gaire lluny hi ha les famoses mines de Fos Bucraa, que en fosfat són de les principals del món. Ara, en canvi, expulsats de les seves terres, viuen en camps de refugiats al desert depenent de la solidaritat internacional."


 "Les resolucions de Nacions Unides els marroquins les van interpretar a la seva manera, obviant la part que deia que els saharauis tenien dret a fer el seu referèndum d'autodeterminació. Seria una mica com avui el Tribunal Suprem espanyol que, en les sentències que li arriben d'Europa, diu: "Sí, aquí diu això, però jo ho interpreto d'aquesta altra manera perquè em convé". És exactament el mateix."


 "En el món hi ha moltes atzagaiades que fan feredat i a les que cap potència s'hi oposa. Podem parlar de Palestina i de molts altres llocs. O el mateix dret a decidir dels pobles, que tampoc se'ns reconeix, sense anar més lluny, a nosaltres, els catalans. Perquè és allò de "tu ets meu i jo faig amb tu el que vull", aquesta mena de concepte que sembla que els espanyols ho tinguin com ADN. Jo no em sento espanyol, i no el tinc, aquest sentiment. Però és una cosa que veus que es repeteix a molts altres llocs, sembla que hi hagi com un leitmotiv de dir: "jo, pel meu desig, pel que jo crec, i pel que jo vull, tot val". Però és el que tenim i contra això hem de saber lluitar-hi d'alguna manera."


"El tema no és quin poder té avui el Marroc per no rebre cap sanció pels seus incompliments dels mandats de les Nacions Unides, el tema és quina ambigüitat té el poder espanyol i el poder europeu per no aplicar-les. No es tracta del gran poder que tingui l'altre, es tracta de l'ambigüitat i la falsedat que hi ha al darrera de qualsevol conflicte on, la gent que el podria solucionar, no en té ganes. Encara que digui que el solucionarà, si veu que ha de crear una incomoditat a segons qui, doncs no mou ni un dit. Per tant, el problema no és el poder de l'altre, el problema és la covardia de qui ho podria solucionar i no ho fa. I això passa aquí, també."  

 

 "La solució és que Turquia faci de mur de contenció de tots els refugiats sirians i, a canvi, la comunitat europea li pagui un cànon? La solució és que hem d'estar bé amb el Marroc perquè ens fa de tap de l'emigració subsahariana? Afrontar els problemes d'aquesta manera és una vergonya. Quan votem hauríem de pensar més."



 Es poden seguir les notícies de l'actual represa de la guerra entre el Marroc i el Front Polisari al web: https://www.ecsaharaui.com/




[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 28-4-2021]