Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Baix Llobregat Nord de Càritas Diocesana: “La desesperació per tenir un lloc per viure porta moltes dones a viure situacions d’explotació”

 

 Magdalena Bonamich i Font va morir l’any 2011 sense descendència i va donar la seva casa del carrer Àngel Guimerà, número 9, a la Parròquia de Molins de Rei. El Consell Pastoral de la Parròquia haguera pogut vendrela, però va decidir no fer-ho i dedicar-la a una obra social. Així l’immoble es va rehabilitar i el 25 de gener de 2014 es va inaugurar com a llar d’acollida gestionada per Càritas Diocesana del Bisbat de Sant Feliu. Des de l’estiu del 2020 hi ha hagut un canvi en l’orientació del servei social que ofereix la Llar Magdalena Bonamich i ara només acull dones soles o amb fills. 

 En parlem amb Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Territori Baix Llobregat Nord de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, i Elsa Lagos, resident a la Llar des de fa un any amb el seu fill.




Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista






Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Baix llobregat Nord de Càritas Diocesana






ÀNGEL BEUMALA (A.B.): A qui s’adreça la Llar Magdalena Bonamich?

YOLANDA RUIZ (Y.R.): En un inici la necessitat era acollir persones soles, ja fossin homes o dones, que tenien dificultats per poder accedir a un habitatge. Hi arribaven persones que feien el seu procés, en sortien, i n’arribaven d’altres. Això va ser així fins a l’arribada de l’any 2020, quan des de Càritas vam començar a detectar que ens venien a demanar ajut moltes més dones i amb criatures. Veient la vulnerabilitat d’aquestes dones, que es trobaven en situacions realment complexes d’abusos i de greu vulneració de drets, vam decidir fer un canvi de perfil i actualment, des de l’estiu del 2020, hi viuen dones soles, i dones amb els seus fills. Com que la nostra és una organització flexible sempre podem adaptar els projectes a la realitat canviant.



A.B.: En la primera etapa de la Llar Magdalena Bonamich recordo que es buscava que els residents guanyessin en autonomia personal. Les actuals residents això de l’autonomia ho deuen tenir superadíssim, oi?

Y.R.: La veritat és que sí, són unes dones molt capaces. De fet, les persones que venen a demanar ajut a Càritas de capacitats personals en tenen moltes, el problema és la situació que els envolta que és com un mur que no les deixa avançar encara que en tinguin moltes ganes. Poder viure a la Llar Magdalena Bonamich, o en algun altre recurs residencial de què disposem, dona tranquil·litat, dignitat i seguretat per poder tirar endavant, que al final és el que volem tots.



A.B.: Aquest canvi d’orientació ha estat motivat per la pandèmia?

Y.R.: Certes situacions ja es donaven abans de la pandèmia, però coincidint amb la pandèmia van començar a acostar-se a demanar ajut a Càritas dones que patien situacions d’explotació del tipus “et deixo viure aquí a canvi que facis totes les tasques de la llar” -i aquestes dones no sortien al carrer en tot el dia-, o directament situacions de xantatge sexual a canvi d’una habitació. D’altra banda, si tens una criatura, trobar una habitació de relloguer és molt complicat perquè a les habitacions de relloguer no volen criatures. En definitiva, que venien a picar la porta de Càritas moltes dones i vam pensar que alguna cosa havíem de fer. Llavors, aprofitant que els residents que en aquell moment hi havia a la Llar Magdalena Bonamich marxaven perquè havien resolt la seva situació, i aprofitant que també vam obrir un altre recurs social d’habitatge, vam fer aquest canvi d’orientació.



A.B.: Actualment quant de temps s’hi poden estar els residents? 

Y.R.: A Càritas partim de la individualitat de la persona, o dit d’una altra manera, la persona és el centre de la nostra acció. Per tant, cada persona és tractada de forma individual i conjuntament amb ella elaborem un pla personal de treball a partir de tres preguntes: Quins són els teus objectius de futur? Cap on vols anar? Com et podem acompanyar des de Càritas? Perquè al final és la persona la que treballa pel seu futur! Tenint en compte això, hi ha persones que s’estan a la residència uns mesos perquè la seva situació no requereix més temps, i n’hi ha d’altres que s’hi poden estar un o dos anys perquè tenen una situació molt més complexa. De totes maneres, nosaltres de mitjana pensem que amb dos anys la persona ha de poder concloure el seu pla de treball.



A.B.: Quantes persones hi ha actualment residint a la Llar Magdalena Bonamich?

Y.R.: La residència té nou habitacions repartides en dues plantes independents. En un principi eren vuit, a més a més d’una que la manteníem buida per emergències, però a l’hora de la veritat també la tenim ocupada perquè la realitat s’imposa i no podíem tenir una habitació buida havent-hi persones que la necessiten. Actualment hi ha quatre mares amb els fills, alguns d’ells nadons, i en la resta d’habitacions hi viuen dones soles. Per nacionalitats n’hi ha d’Hondures, Veneçuela i del Marroc.



A.B.: El Govern central va aprovar una renda bàsica universal. Això està funcionant?

Y.R.: La renda hi és, però la realitat és que accedir-hi costa molt, i no pas per qüestions de gestió o tramitació, sinó perquè els requisits que es demanen justament les persones que s’acosten a Càritas no els compleixen. Per exemple, els immigrants en situació irregular ja se’n poden oblidar d’aquesta renda. Pensa que Càritas arriba allà on no arriben ni l’administració ni la resta d’entitats socials.



A.B.: El passat mes de juny Càritas va presentar la memòria de l’any 2020 i una de les coses que destaca és que la rasa digital és un problema, perquè molts ajuts només es poden demanar informàticament, i la gent que necessita els ajuts precisament no tenen ordinador ni el saben fer anar!

Y.R.: Aquest és un problema afegit. I dificulta no només a la gent que atenem a Càritas, sinó també a les persones grans, a les quals se’ls complica molt la vida quan les gestions només es poden fer amb el mòbil o amb l’ordinador. Digitalitzar-ho tot està molt bé sempre que no ens oblidem de les persones, que són el més important. Confiem que amb la mitigació de la pandèmia tot es vagi normalitzant i torni l’atenció presencial.



A.B.: Quins d’altres equipaments caldria per oferir una atenció social adequada a les necessitats que hi ha?

Y.R.: Més que d’altres equipaments jo penso que el que calen són unes bones polítiques per garantir que el dret a l’habitatge sigui real. Poder viure en un lloc digne és el primer pas per revertir una situació d’exclusió social. Si tu no disposes d’un espai on et puguis dutxar, on puguis estar tranquil, on puguis descansar, etc., difícilment pots fer cursos de formació o pots fer un procés de recerca activa de feina. A Càritas això ho tenim molt clar, i per això intentem oferir a nivell habitacional una resposta a les persones que atenem perquè puguin portar a terme el seu pla de treball. Al mateix temps, no cal dir que aquestes polítiques d’accés a l’habitatge haurien d’anar lligades a unes bones polítiques laborals, perquè a Càritas atenem persones que treballen, però que no arriben a final de mes! Nosaltres els anomenem “treballadors pobres”, és a dir, persones que treballen moltes hores i que a final de mes han de triar entre destinar els diners a menjar o a pagar l’habitatge. Per tant, el fet no és tenir feina, sinó que aquesta feina sigui digna, amb unes bones condicions i un bon salari. Si totes les polítiques laborals i d’habitatge anessin enfocades a què hi hagués una seguretat i una dignitat en la vida de les persones no hi hauria cap necessitat de fer més equipaments socials.



A.B.: El ministre José Luis Ábalos va afirmar que “l’habitatge és un dret, però també un bé de mercat”, i el també ministre Miquel Iceta ha amenaçat fa poc en recórrer la llei catalana que limita els lloguers abusius. Després del que m’acabes de dir, i veient aquest panorama, tu com a professional com et lleves cada matí per anar a treballar?

Y.R.: Bé, intentem viure amb això. Tenim molt clar quines coses depenen de nosaltres i quines no. Al final fem el que podem amb les eines que tenim. Repeteixo que per nosaltres la persona és el centre de la nostra acció. Treballem per estar al seu costat, per ajudar-la, per donar-li suport, i per potenciar totes les seves fortaleses. Nosaltres creiem que totes les persones en tenen, de fortaleses, el que passa és que la situació, o el context en què viuen, no els permeten desenvoluparles. Per tant, els equips de Càritas fem la nostra feina dia rere dia, donem les gràcies a totes les persones que ens ajuden -sigui a nivell econòmic o en l’àmbit de voluntariat-, i vivim “aferrats a l’esperança”, com diu el títol de la nostra memòria 2020.



A.B.: Els lectors d’aquesta entrevista potser ara es pregunten què han de fer per ser socis de Càritas?

Y.R.: Hi ha diferents vies: poden trucar a la centraleta de Càritas, poden fer-ho a través del nostre web, i també poden dirigirse a la Parròquia més propera.





--------------------------------------------------------------------------------------------------------





Elsa Lagos i el seu fill Wilmer resideixen des de fa un any a la Llar d'Acollida Magdalena Bonamich



 L’Elsa i el seu fill Wilmer fa un any que viuen a la Llar Magdalena Bonamich de Molins de Rei. Ells van venir d’Hondures l’any 2017, quan el Wilmer tenia vuit anys i patia una leucèmia incurable al seu país. A l’Hospital de Sant Joan de Déu li van fer una teràpia innovadora anomenada CAR-T (receptor d’antigen quimèric de cèl·lules T) que no li va funcionar, i va haver d'iniciar un nou tractament a partir d’un trasplantament de medul·la. En aquests moments estan pendents de veure com evoluciona. Durant tots aquests anys la malaltia del Wilmer ha fet que l’Elsa hagi d’estar totalment pendent d’ell. A part té dues filles més a Hondures que fa quatre anys que no veu.




Àngel Beumala (A.B.): Com heu viscut tots aquests anys?

Elsa Lagos (E.L.): En un primer moment la nostra família ens enviava diners des d’Hondures; però, en allargar-se l’estada, la situació va esdevenir insostenible. Llavors vaig sol·licitar un permís de residència i me’l van donar però sense autorització per treballar. En aquell moment, quan no era amb el meu fill, ja feia de voluntària a l’Hospital de Sant Joan de Déu, però necessitava també treballar per poder mantenir-nos. De fet, a l’Hospital hi ha un servei consistent en tenir cura de les criatures malaltes perquè els pares puguin anar a treballar, però en el meu cas, com que no
tinc permís de treball, vaig haver de rebre l’ajut de la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia, que ens va deixar un lloc on viure. Quan el meu fill va millorar vam haver de marxar, i ara, des de l’any 2020, estem vivint els dos a la Llar Magdalena Bonamich.



A.B.: Com es troba ara el teu fill?

E.L.: Ell és un noi molt actiu i lluitador. Vol fer esport, jugar a bàsquet, anar en bicicleta..., però és clar, tot això s’ha de fer amb molta cura. En l’àmbit escolar, disposa d’un mestre domiciliari, i el curs que ve –si tot va bé- anirà a l’Institut aquí a Molins de Rei.



A.B.: Com és un dia normal de la vostra vida a la Llar Magdalena Bonamich?

E.L.: Quan toca hospital, a les sis del matí arriba l’ambulància i ens anem a Sant Joan de Déu, on ens hi estem fins a les quatre de la tarda, que tornem a Molins de Rei també amb ambulància. Quan no toca hospital, al matí ve la mestra del Wilmer a fer classe, i a la tarda sortim els dos perquè faci una mica d’exercici. A la Llar hi estem bé, si bé hi convivim persones de diferents països i és molt diferent d’estar en un habitatge individual per un mateix. De totes maneres, la meva intenció és no estar-hi gaire temps més.



A.B.: Quin és el teu principal objectiu a curt termini?

E.L.: El primer que vull és que el meu fill se’n surti del seu problema de salut, i després el que més desitjo és treballar. Al setembre, quan el Wilmer vagi a l’Institut la meva intenció és dedicar-me de ple a buscar feina. Com he dit abans, tinc permís de residència però sense autorització per treballar. Per poder sol·licitar un permís de treball l’advocat m’ha explicat que abans algú m’ha de fer un contracte laboral de com a mínim 30 hores a la setmana. I jo i el meu fill ho necessitem molt perquè no en tenim ni idea de quan s’acabarà el seu tractament mèdic. Tot és molt incert.



A.B.: Com poden ajudar les persones que estan llegint aquesta entrevista?

E.L.: El primer que vull fer és donar les gràcies a totes les persones que ens han ajudat, especialment a tots els socis de Càritas i a tota la gent que hi aporta el que bonament pot. Tots els que venim de fora tenim la nostra circumstància, però en el meu cas és molt difícil, perquè a part de lluitar contra un càncer, sento molt l’absència de les meves altres dues filles. El procés de migrar als vostres països és molt difícil. Tot és molt costós. I som persones que venim a treballar per tenir una vida millor, no venim per res més. Per això el tema dels papers és molt important. Si nosaltres tinguéssim un permís de treball no hauríem d’acudir als serveis socials. En canvi, per tenir dret a treballar has de portar un mínim de tres anys residint a Espanya i demostrar arrelament. I jo em pregunto: Si en arribar no ens deixen treballar com ho fem per viure durant aquests tres anys? No ho entenc. Al final per poder sobreviure no hi ha altre remei que dependre dels serveis socials.








[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 9-6-2021]