Alfons Soldevila, arquitecte: "Una casa no s’ha d’acabar, ha de quedar perfectible, que amb els anys es pugui anar millorant"



"Arquitectura i moviment : experiments amb prototips a escala real"
[conferència d'Alfons Soldevila, arquitecte]


Conferències a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès (ETSAV)
Per Àngel Beumala
Informacions : Biblioteca de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès, Núm. 20, abril 2018





 El 14 de març de 2018, l’arquitecte Alfons Soldevila va impartir una conferència a la sala d’actes de l’ETSAV convidat pels professors del Taller d’arquitectura de projectes d’urbanisme (TAP PUD), i del Solar Decathlon. Les primeres imatges que va mostrar a la pantalla de l’auditori van ser del llac Titicaca i de les seves ciutats flotants, construïdes pels nadius des de temps seculars, enramant tiges de boga. Aquestes plataformes amb habitatges, carrers, places, i fins i tot camps de futbol, són movibles, ja que els seus habitants les desplacen a la part del llac que més els convé segons el clima o la temporada de pesca. A continuació va citar Frank Lloyd Wright i l’estudi on demostra que, des dels temples egipcis de Karnak fins al pavelló Mies van der Rohe, si es posen tots els edificis a la mateixa escala, es veu com la seva petjada ha anat disminuint al llarg de la història. Amb aquesta introducció Soldevila va concloure que, de construir edificis immobles i pesants, la tendència en arquitectura és fer edificis que es puguin transportar i manipular en qualsevol moment, segons les necessitats.

 En aquest nou paradigma, el pes de l’edifici és molt important, i per això a continuació va mostrar l’experiència de “La Casa por el Tejado”, un despatx d’arquitectura especialitzat en completar edificis de l’Eixample. Les plantes que manquen es prefabriquen amb materials lleugers, i s’inserten amb grues de gran tonatge que només es poden posar al carrer els diumenges. L’ensamblatge ha de ser matemàtic i fet en vuit hores com a màxim!

 Segons Soldevila, en una vivenda les parets i el terra és important que siguin aïllants, no que siguin molt resistents. Igualment, els pisos, si han de suportar el pes d’una persona i una mica més, tampoc cal fer-los amb unes vigues pesades que aguantin molt. Si aquests conceptes es tenen clars, la flexibilitat s’aconsegueix gràcies a construir amb materials lleugers que satisfacin els requisits. També va posar en valor l’assaig dels materials abans d’instal·lar-los: “Si la vivenda no ha d’anar a un lloc molt plujós, i si després de ruixar tot el dia amb una manguera es veu que aquell material que ens interessa només ha absorvit 5 cm, doncs podem fer-lo servir tranquil·lament”, va afirmar. I va posar d’exemple la seva vivenda pròpia, i la remodelació que va haver de fer del seu interior quan la seva família va passar de dos membres a cinc. “Davant de tots aquells problemes no previstos vaig haver d’aparcar tots els meus coneixements d’arquitectura i començar a buscar solucions noves”, va confessar. I va afegir: “La casa no s’ha d’acabar, ha de quedar perfectible, que amb els anys es pugui anar millorant”. En relació amb això, a continuació va exposar la casa experimental que va construir i que està documentada en el llibret “La casa translúcida”. Una casa sense cimentació, amb parets, forjats i coberta de policarbonat - un material que deixa passar la llum però no deixa veure l’interior -, i pensada per ser edificada a estones lliures, de forma lúdica, com aquell qui va al gimnàs. La casa es pot construir i ubicar a qualsevol lloc mitjançant una grua.

 A continuació Alfons Soldevila va mostrar exemples d’estructures lleugeres a partir de projectes del seu estudi d’arquitectura. Al poliesportiu de Sant Adrià, per exemple, vam poder veure com deixant que les bigues “fletxin”, el ferro treballa millor, i la quantitat de material que s’ha d’emprar baixa de manera substancial: “Hi ha més espai entre les encavallades, hi passa més llum; és com deixar caure un “mallazo” i que es vagi deformant”, va explicar. També va ser molt reveladora la solució que va trobar a la zona esportiva Salvador Espriu, de Badalona, on havia de construir entre un talús i una carretera. Mitjançant pilotatge va aixecar el pavelló, i li va donar un pendent del 3% imperceptible que permet solucionar el desguàs de les aigües. Però potser el projecte que mostra millor la filosofia d’edificació flexible, movible i transportable, és el del Celler de les Aus, a Alella. Aprofitant la geologia del terreny, ple de talusos, el celler es construeix ensotat, sense fonaments, i sense asfaltar -perquè el sauló compactat aguanta de sobra el pes dels contenidors que hi han d’anar -, amb una inclinació com abans imperceptible per solucionar el desguàs de l’aigua, i sense coberta, perquè els rajos solars es filtren a través d’una malla agrícola suportada per ancoratges externs, fets amb bidons de formigó i separats cada 4 metres. Al mateix temps, les escales per accedir al sot on es troba el celler estan fetes amb travesses de tren encastades al terra, sense cap tipus de morter. “Tot, en qualsevol moment, es pot desmuntar i portar a un altre lloc de la finca, o vendre-ho; i un cop desmuntat, l’espai que ha quedat buit pot tornar a convertir-se en sòl agrícola”, va assenyalar l’arquitecte.

 Per acabar, Alfons Soldevila ens va explicar el què està investigant actualment. Tot va començar en veure, en una drassana marítima, la facilitat i simplicitat amb que dos operaris movien tot un transatlàntic només prement dos botons. “Hi ha tecnologies que permeten manipular peces de grans dimensions d’una manera senzilla, i aquests principis mòbils es poden aplicar al nostre món”, va afirmar. I va posar d’exemple els blocs de vivendes actuals, on n’hi ha de ben orientades, i n’hi ha que no. “Si aquestes unitats poguessin tenir un moviment circular, seria molt interessant per als seus habitants, perquè tots podrien gaudir de bona vista en algun moment”, va dir. Aquest és el concepte d’inframobilitat, la velocitat que el cos humà no percep i que, segons el conferenciant, no s’ha valorat prou la seva aplicació en arquitectura. En aquest sentit va explicar l’anècdota de la lentitud amb que passen els trens del Perú pel mig d’alguns mercats, uns trens que aminoren tant la marxa que permeten als passatgers comprar productes del mercat sense haver de baixar!

 Una altra tecnologia aplicable a l’arquitectura que va explicar va ser la de les plataformes petrolíferes: “Aprofitant aquesta tècnica es podria edificar cap a baix i cap a dalt”. I va mostrar el prototip d’un grup de vivendes a primera línia de mar, i un segon grup de vivendes alçat al darrera, seguint la lògica de la plataforma petrolífera, amb el que també disposarien de bona vista. Arribats a aquest punt, Soldevila va explicar que el comportament de les persones no es veu alterat per una edificació superior quan aquesta queda molt amunt. I va posar l’exemple de les cases que hi ha sota dels viaductes de l’autopista de Gènova, en que els seus habitants no perceben la infraestructura viària que tenen al damunt. O el cas de la torre Eiffel, on a 100 metres d’alçada hi ha un ambient eixordador de turistes, però en canvi, a peu pla, tres senyores poden estar petant la xerrada com en qualsevol carrer de barri, totalment al marge del que està passant més amunt.

 En el col·loqui posterior a la conferència, Soldevila va defensar el treball amb prototips perquè “demanen que els posis a prova i et fan plantejar les coses des de la seva arrel”. També va defensar l’ús del policarbonat, “un material que no pesa, no es trenca, i aïlla bé”. I va mostrar-se crític amb materials com el formigó i el vidre: “El formigó és del segle XX, però no del segle XXI, jo només el faig servir per connectar un element lleuger al terra; i el vidre pesa una burrada, es trenca, i no aïlla, per tant, per mi, és un material que no està aconseguit”.

















Ricard Pié, arquitecte i urbanista: "El 80% dels habitatges del món són il·legals (“slums”), en canvi, com que el sector turístic vol ser legal, demana sempre l’aval de l’arquitecte, amb el que hem de concloure que ho hem fet molt malament"



"I després, què?" 
[conferència de Ricard Pié Ninot, catedràtic d'Urbanisme i director de l'Institut Hàbitat, Turisme i Territori]

Conferències a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès (ETSAV)
Per Àngel Beumala
Informacions : Biblioteca de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès, Núm. 20, abril 2018




 El dimarts 27 de febrer de 2018 es va realitzar a la sala d’actes de l’ETSAV un acte acadèmic de comiat a Ricard Pié, Ramon Sastre i Víctor Seguí. “No sempre passa que tres professors es jubilin, i que els tres hagin estat directors de l’Escola”, va dir l’actual director, Albert Cuchí, en la presentació. “Ells són la generació que ha generat el model d’escola que som –va afegir-, i ara ens toca a nosaltres fer un relleu generacional en un moment difícil, en el que necessitem reinventar-nos aprofitant el capital d’aquesta generació pionera que ara s’ha jubilat: van viatjar, van conèixer coses noves, i les van portar aquí, obrint, entre d’altres, el camp de la sostenibilitat”. A continuació va prendre la paraula en Ricard Pié, catedràtic d’urbanisme, encarregat d’impartir la conferència “I després [de la jubilació], què?”.

 El primer que va fer el professor Pié va ser matitzar les paraules que s’acabaven de dir: “Vam ser una generació de professors autodidactes, que ens autoformàvem, acumulant coneixement a través de les mancances del dia a dia, i això és el pitjor que li pot passar a l’estudiant”. Per això va avisar que ell no diria res sobre el què s’havia de fer a l’Escola, “això ho heu d’acabar trobant vosaltres” - va afirmar -, i va basar la seva conferència en explicar el que estava fent ara, en la seva jubilació, com a director de l’Institut Hàbitat, Turisme i Territori (HTT), un centre d’investigació de titularitat mixta entre la UPC i la Universidad de Málaga (UMA). Així, el públic present a l’acte va conèixer que ell va fundar l’escola d’arquitectura d’aquesta universitat andalusa l’any 2005. Segons va explicar, acabava de ser director de l’ETSAV, i va rebre la proposta de dirigir-la seguint els tres mateixos criteris que havia aplicat a Sant Cugat del Vallès: Projecte docent propi -ja que crear una escola nova, quan ja n’hi havia d’altres, només es justificava per un model pedagògic diferent-, compromís social amb l’entorn, i fer recerca sobre un camp únic i original, en el cas de Màlaga, l’arquitectura del turisme.

 Segons el catedràtic, “el turisme també és una qüestió d’arquitectura, i en aquell moment ningú ho estava abordant, i això que allà mateix hi tenien el més gran laboratori de turisme de sol i platja!”. Pié va notar de seguida que, pels seus col·legues, fer arquitectura per a turistes era viscut com una activitat marginal, i va afirmar que no s’havia de tenir vergonya intel·lectual d’afrontar certs temes quan estan demanant que algú se n’ocupi. De fet, un dels seus escrits més populars, i que més citacions ha rebut, parla d’això i es titula “L’arquitectura vergonyant”.

 I és que amb la crisi del petroli de l’any 1973 el turisme no va caure, a diferència d’altres fonaments de l’economia capitalista. La jornada de vuit hores, el descans setmanal, i les vacances pagades a partir del 1960, van ser claus pel desenvolupament d’aquest sector que llavors tenia una única funció: recuperar psíquicament i físicament la classe treballadora després de tot l’esforç fet al llarg de l’any. Sistematitzar aquest fenòmen, des de l’aproximació física i espaial de l’arquitectura i l’urbanisme, era una cosa que calia fer per descobrir i entendre els rols dels agents implicats, els models, i els mecanismes que acaben transformant el territori. Així, per exemple, si el primer turisme era “anti-ciutat”, avui estem veient com la ciutat post-industrial s’està convertint també en turística per l’oci que proposa. Això plantejarà nous interrogants, ja que la ciutat contemporània també es trobarà amb els problemes de les ciutats turístiques monumentals. “La ciutat sempre ha estat conflicte”, va reblar el professor mentre projectava, a la pantalla de l’auditori, un interessant mapa topografic que mostrava per colors els llocs on la gent s’havia fet més fotografies amb el mòbil, o un altre on es veia que el major estoc de vivenda buida que tenen les entitats financeres es troba al delta de l’Ebre, on no fan cap falta. Això darrer va servir per reclamar que, de l’“arquitectura de l’habitatge”, calia passar a la “política de l’habitatge”, i va esmentar que investigacions sobre aquests, i d’altres temes, es presenten en el congrés internacional que organitza l’Institut Hàbitat, Turisme i Territori, i que es titula “Transversal tourism and landscape”.

 Per tot això, Ricard Pié va manifestar que no es vol admetre el problema de que la força del turisme degrada el territori, i també les condicions de vida dels treballadors que s’hi dediquen. “Les grans empreses, com que es mouen en un tauler d’escacs mundial, no ens fan cas, però les mitjanes, com que no se’n poden anar del territori, sí que són més sensibles als nostres missatges de moderació, conservació i preservació”, va raonar. Malgrat tot, també hi va haver autocrítica cap a la professió: “El 80% dels habitatges del món són il·legals (“slums”), en canvi, com que el sector turístic vol ser legal, demana sempre l’aval de l’arquitecte, amb el que hem de concloure que ho hem fet molt malament”. I va afegir: “Per fer un símil, al turisme li passa com a la ciutat industrial del segle XIX, que era un desastre fins que no es va dir “prou” i es van començara a fer profundes reformes urbanes”.

 Acabada la conferència el director Albert Cuchí va reprendre la paraula per deixar anar una pregunta a l’audiència: “Els professors que ensenyem a l’Escola estem formant arquitectes per entomar aquests reptes?”. Amb aquest final en punxa l’acte va prosseguir amb el lliurament, a cada un dels tres professors homenatjats, d’una reproducció de la primera pedra de l’edifici de l’Escola.













Natàlia Gomà, psicòloga social: "Hi ha casos de mares separades que treballen en el sector de la neteja, que deixen les criatures soles a casa quan comencen a treballar a les sis de la tarda, i que no tornen fins que no acaben la jornada, a la una o dos quarts de dues de la matinada"




 Conversa amb la psicòloga social Natàlia Gomà, amb motiu de la vaga feminista del 8 de març de 2018, Dia Internacional de les Dones.

















[...]


Àngel Beumala: Quan es parla de "sostre de vidre" a què s'està fent referència? 

Natàlia Gomà: Es refereix a la màxima cúpula del poder i com s'hi accedeix. Per accedir-hi les ofertes no es pengen a "infojobs", per entendre'ns. Com diu la feminista Amelia Valcárcel, és el "club de los muchachos". Són llocs de poder que es decideixen en dinars a determinats restaurants, al club de golf, ... llocs on de per sí les dones no hi són convidades. Per tant, per molt bona que sigui una dona, ja no es belluga en aquest context. Aquest "club" no deixa de ser un espai que funciona a través del "col·leguisme", dels favors (personals o mercantils, perquè no deixen de ser espais de negoci), i on les dones no hi tenen accés. Són llocs elitistes, amb persones amb un determinal perfil de poder, i que les dones, si hi entren, és perquè son "la dona de", o perquè hi van com a acompanyants perquè es fa la cursa de cavalls, o un sopar benèfic, etc. Sí que hi ha algunes dones que arriben a llocs de molt poder, però normalment hi arriben pel llinatge familiar al que pertanyen. Un exemple seria la presidenta de l'Argentina, Cristina Kirchner. D'altra banda, també s'ha de tenir en compte com les dones es relacionen amb el poder. Hi ha moltes dones que quan veuen com funciona el poder, a base de rebre punyalades i de donar-ne, diuen: "ui, jo aquí no m'hi poso!". De fet aquest és el gran tema, com la societat es relaciona i fa les coses.   


Àngel Beumala: I quan es diu que "la pobresa té fesomia de dona", per què es diu això?

Natàlia Gomà: Totes les feines feminitzades acostumen a tenir sous més baixos. Per exemple, totes les feines relacionades amb la neteja, la cura de la gent gran, ... De fet, a la vaga feminista, una de les que més van reivindicar van ser les dones que treballen netejant i endreçant habitacions d'hotels. Aquestes dones poden arribar a fer 40 habitacions en un dia per 800 euros mensuals, amb sort, i totes  arriben als 50 anys amb greus problemes de dolors físics.

 Una altra raó és que moltes dones passen èpoques de la seva vida sense cotitzar, per exemple, quan arriben els fills. Sovint són dones que tenen sous tan baixos que prefereixen deixar la feina i quedar-se a casa cuidant les criatures, que no pas continuar treballant i pagar llars d'infants, casals d'estiu, de Nadal, etc. Això, és clar, després es tradueix en pensions més baixes que els homes, es calcula que un 30%. I això no només passa aquí, a Anglaterra es va publicar un estudi on es veia que les dones eren tres vegades més pobres que els homes quan arribaven a la jubilació.

 També, hi ha el cas de les separacions. A Catalunya hi ha un 10% de famílies monoparentals, i la majoria de custòdies les tenen les dones. En molts casos el pare és una figura absent, que no hi és, que ha marxat, que no passa pensió, o que potser és a l'atur. I aquest és un greu problema que té la nostra societat, i que no afecta només la dona, afecta sobretot els fills. Avui ens estem trobant amb casos de mares separades que treballen en el sector de la neteja, que comencen la feina a les sis de la tarda quan tothom plega de treballar, deixant les criatures soles a casa, i que no tornen fins que no acaben la jornada, a la una o dos quarts de dues de la matinada. Aquesta realitat existeix, i són mares que han de fer diverses feines, totes precàries, per acabar tenint un sou a final de mes, i tot per tampoc tenir temps d'educar els seus fills. Jo diria que en aquests casos, no és només la pobresa de la dona, és la pobresa de la dona i sobretot la pobresa dels fills. I aquí sí que calen polítiques socials, perquè aquesta mare, des del meu punt de vista, hauria de tenir un ajut social en el lloguer de l'habitatge, no hauria de fer tres feines, i els fills haurien de tenir una beca per a que, com a mínim, a l'hora de sopar poguessin estar amb la mare. Per tot això és diu que la pobresa té rostre de dona ... 


Àngel Beumala: I com funciona l'anomenada "rasa salarial"? Perquè, en teoria, a les empreses, el sou d'un lloc de treball està establert independentment de qui l'ocupi, no? 

Natàlia Gomà: Sí que està establert per conveni, el que cal veure després és quins són els complements, com es reparteixen, qui es queda amb el cotxe d'empresa, les hores extres, els plusos ... Des del feminisme es parla molt del "col·leguisme", o sigui, el company amb el que m'entenc ja se n'encarregarà de promocionar-me... Sobre el paper tenim tots la mateixa categoria laboral però a final de mes resulta que jo tinc un augment de 400 o 500 euros. Al final, en tots els estudis que s'han fet, surt que, com a mínim, hi ha un 20% de diferència de salari per la mateixa feina realitzada.


Àngel Beumala: També conec diversos casos de dones que, en el moment de quedar-se embarassades, les han acomiadat de la feina ...

Natàlia Gomà: Sí, però això se soluciona fent polítiques que protegeixin la dona. I aquestes polítiques no es fan perquè som una societat que no hem estat encara capaços de posar la vida en el centre. Els infants no els tenim en la consideració que els hauríem de tenir. És a dir, sí que els tenim en compte, però no en les coses més importants, com ara l'embaràs i la criança. A Dinamarca, per exemple, un 70% de les dones que es queden embarassades tornen després al seu lloc de treball. A Suècia, quan neix un fill, tant el pare com la mare tenen l'obligació per llei d'agafar-se 8 mesos de baixa de la feina, amb el que, a nivell laboral, l'empresari ja no troba cap diferència de gènere home-dona durant el període de la "maternitat". En aquest cas, els suecs, com a societat, tenen clar que el nadó, durant el primer any i mig, estarà més ben cuidat a casa pel pare i la mare, que no pas en una llar d'infants. D'altra banda, a Suècia, cada progenitor disposa de 30 dies de lliure disposició durant l'any per si els fills es posen malalts, i és el govern qui compensa l'empresa.

 A part dels nòrdics, també hi ha països que tenen molt bones polítiques de gènere, com ara Letònia, Lituània, i fins i tot Cuba, cosa que demostra que no sempre és una qüestió econòmica. La perspectiva de gènere es pot introduir sempre perquè és una qüestió d'idees, de voluntat política. Al final, el destí dels diners dels impostos depèn de les prioritats que es tinguin com a societat.



Àngel Beumala: Fa poc, a la revista "El Llaç", la científica Maria Saumell ens explicava el seu testimoni com a resident a Praga, a la República Txeca, i entre d'altres coses deia que allà hi ha més ajudes a la maternitat, i que sovint les dones cuiden dels fills fins als tres anys, perquè quan s’acaba el permís de maternitat, es té dret a un ajut de l’Estat d’uns 450 euros mensuals durant dos anys! Gràcies a aquests diners ella treballa només mitja jornada i pot estar la resta del dia amb els seus fills. I acaba l'entrevista dient això mateix que dius: "Quan has viscut en diferents llocs, t’adones que hi ha moltes maneres diferents de fer servir els impostos".



[...]






[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 21-3-2018]