Conversa amb la psicòloga social Natàlia Gomà, amb motiu de la vaga feminista del 8 de març de 2018, Dia Internacional de les Dones.
[...]
Àngel Beumala: Quan es parla de "sostre de vidre" a què s'està fent referència?
Natàlia Gomà: Es refereix a la màxima cúpula del poder i com s'hi accedeix. Per accedir-hi les ofertes no es pengen a "infojobs", per entendre'ns. Com diu la feminista Amelia Valcárcel, és el "club de los muchachos". Són llocs de poder que es decideixen en dinars a determinats restaurants, al club de golf, ... llocs on de per sí les dones no hi són convidades. Per tant, per molt bona que sigui una dona, ja no es belluga en aquest context. Aquest "club" no deixa de ser un espai que funciona a través del "col·leguisme", dels favors (personals o mercantils, perquè no deixen de ser espais de negoci), i on les dones no hi tenen accés. Són llocs elitistes, amb persones amb un determinal perfil de poder, i que les dones, si hi entren, és perquè son "la dona de", o perquè hi van com a acompanyants perquè es fa la cursa de cavalls, o un sopar benèfic, etc. Sí que hi ha algunes dones que arriben a llocs de molt poder, però normalment hi arriben pel llinatge familiar al que pertanyen. Un exemple seria la presidenta de l'Argentina, Cristina Kirchner. D'altra banda, també s'ha de tenir en compte com les dones es relacionen amb el poder. Hi ha moltes dones que quan veuen com funciona el poder, a base de rebre punyalades i de donar-ne, diuen: "ui, jo aquí no m'hi poso!". De fet aquest és el gran tema, com la societat es relaciona i fa les coses.
Àngel Beumala: I quan es diu que "la pobresa té fesomia de dona", per què es diu això?
Natàlia Gomà: Totes les feines feminitzades acostumen a tenir sous més baixos. Per exemple, totes les feines relacionades amb la neteja, la cura de la gent gran, ... De fet, a la vaga feminista, una de les que més van reivindicar van ser les dones que treballen netejant i endreçant habitacions d'hotels. Aquestes dones poden arribar a fer 40 habitacions en un dia per 800 euros mensuals, amb sort, i totes arriben als 50 anys amb greus problemes de dolors físics.
Una altra raó és que moltes dones passen èpoques de la seva vida sense cotitzar, per exemple, quan arriben els fills. Sovint són dones que tenen sous tan baixos que prefereixen deixar la feina i quedar-se a casa cuidant les criatures, que no pas continuar treballant i pagar llars d'infants, casals d'estiu, de Nadal, etc. Això, és clar, després es tradueix en pensions més baixes que els homes, es calcula que un 30%. I això no només passa aquí, a Anglaterra es va publicar un estudi on es veia que les dones eren tres vegades més pobres que els homes quan arribaven a la jubilació.
També, hi ha el cas de les separacions. A Catalunya hi ha un 10% de famílies monoparentals, i la majoria de custòdies les tenen les dones. En molts casos el pare és una figura absent, que no hi és, que ha marxat, que no passa pensió, o que potser és a l'atur. I aquest és un greu problema que té la nostra societat, i que no afecta només la dona, afecta sobretot els fills. Avui ens estem trobant amb casos de mares separades que treballen en el sector de la neteja, que comencen la feina a les sis de la tarda quan tothom plega de treballar, deixant les criatures soles a casa, i que no tornen fins que no acaben la jornada, a la una o dos quarts de dues de la matinada. Aquesta realitat existeix, i són mares que han de fer diverses feines, totes precàries, per acabar tenint un sou a final de mes, i tot per tampoc tenir temps d'educar els seus fills. Jo diria que en aquests casos, no és només la pobresa de la dona, és la pobresa de la dona i sobretot la pobresa dels fills. I aquí sí que calen polítiques socials, perquè aquesta mare, des del meu punt de vista, hauria de tenir un ajut social en el lloguer de l'habitatge, no hauria de fer tres feines, i els fills haurien de tenir una beca per a que, com a mínim, a l'hora de sopar poguessin estar amb la mare. Per tot això és diu que la pobresa té rostre de dona ...
Àngel Beumala: I com funciona l'anomenada "rasa salarial"? Perquè, en teoria, a les empreses, el sou d'un lloc de treball està establert independentment de qui l'ocupi, no?
Natàlia Gomà: Sí que està establert per conveni, el que cal veure després és quins són els complements, com es reparteixen, qui es queda amb el cotxe d'empresa, les hores extres, els plusos ... Des del feminisme es parla molt del "col·leguisme", o sigui, el company amb el que m'entenc ja se n'encarregarà de promocionar-me... Sobre el paper tenim tots la mateixa categoria laboral però a final de mes resulta que jo tinc un augment de 400 o 500 euros. Al final, en tots els estudis que s'han fet, surt que, com a mínim, hi ha un 20% de diferència de salari per la mateixa feina realitzada.
Àngel Beumala: També conec diversos casos de dones que, en el moment de quedar-se embarassades, les han acomiadat de la feina ...
Natàlia Gomà: Sí, però això se soluciona fent polítiques que protegeixin la dona. I aquestes polítiques no es fan perquè som una societat que no hem estat encara capaços de posar la vida en el centre. Els infants no els tenim en la consideració que els hauríem de tenir. És a dir, sí que els tenim en compte, però no en les coses més importants, com ara l'embaràs i la criança. A Dinamarca, per exemple, un 70% de les dones que es queden embarassades tornen després al seu lloc de treball. A Suècia, quan neix un fill, tant el pare com la mare tenen l'obligació per llei d'agafar-se 8 mesos de baixa de la feina, amb el que, a nivell laboral, l'empresari ja no troba cap diferència de gènere home-dona durant el període de la "maternitat". En aquest cas, els suecs, com a societat, tenen clar que el nadó, durant el primer any i mig, estarà més ben cuidat a casa pel pare i la mare, que no pas en una llar d'infants. D'altra banda, a Suècia, cada progenitor disposa de 30 dies de lliure disposició durant l'any per si els fills es posen malalts, i és el govern qui compensa l'empresa.
A part dels nòrdics, també hi ha països que tenen molt bones polítiques de gènere, com ara Letònia, Lituània, i fins i tot Cuba, cosa que demostra que no sempre és una qüestió econòmica. La perspectiva de gènere es pot introduir sempre perquè és una qüestió d'idees, de voluntat política. Al final, el destí dels diners dels impostos depèn de les prioritats que es tinguin com a societat.
Àngel Beumala: Fa poc, a la revista "El Llaç", la científica Maria Saumell ens explicava el seu testimoni com a resident a Praga, a la República Txeca, i entre d'altres coses deia que allà hi ha més ajudes a la maternitat, i que sovint les dones cuiden dels fills fins als tres anys, perquè quan s’acaba el permís de maternitat, es té dret a un ajut de l’Estat d’uns 450 euros mensuals durant dos anys! Gràcies a aquests diners ella treballa només mitja jornada i pot estar la resta del dia amb els seus fills. I acaba l'entrevista dient això mateix que dius: "Quan has viscut en diferents llocs, t’adones que hi ha moltes maneres diferents de fer servir els impostos".
[...]
[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 21-3-2018]