Roger Sàbat: "Molins de Rei té un festival internacional de cinema"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 541, febrer 2018, pàg. 10-12



 Del 10 al 19 de novembre del 2017 va tenir lloc la 36a edició del Molins de Rei Horror Film Fest. En total es van projectar 36 pel·lícules inèdites provinents de fins a 15 països diferents, 3 pel·lícules retrospectives d’homenatge al director Michael Haneke i 23 curtmetratges. Per Molins de Rei hi van passar 6.000 espectadors i els organitzadors van rebre 85 sol·licituds d’acreditacions de premsa especialitzada d’arreu del món. Com es passa de fer una sessió de 12 hores de cinema a fer tot un festival internacional de deu dies de durada? En parlem amb en Roger Sàbat, una de les 19 persones de l’equip organitzador.







[...]

Àngel Beumala: La vila es faria el Festival més seu si fos d’una altra temàtica?

Roger Sàbat: Podria ser. El que passa és que una de les gràcies és aquesta: d’una cosa que en principi a algú li podria semblar un gènere menor, nosaltres n’hem fet tot un festival internacional de cinema. El prejudici que hi ha amb el cinema de terror, i contra el que fa anys que lluitem, és la creença que són pel·lícules de sang i fetge. En canvi, això només és un subgènere dels molts que hi ha, però per culpa seva, tot el gènere del terror ha quedat molt estigmatitzat. Per això, de les 36 pel·lícules que s’han pogut veure en aquesta darrera edició del Festival, d’aquesta mena només n’hi havia quatre. Les altres eren de terror psicològic, de terror social... el ventall de subgèneres que hi ha dins el terror és amplíssim. En la nostra programació ens afanyem cada any a demostrar això que dic i qualsevol persona que s’acosti al Festival ho veurà de seguida.


Àngel Beumala: I també per això en aquesta edició 2017 heu fet un homenatge al director de cinema austríac Michael Haneke?

Roger Sàbat: Exacte. És un director reconegut mundialment per tractar amb un estil molt propi els problemes de la societat moderna. I ho fa amb total independència, no el condiciona ningú. Té un Oscar i tres Palmes d’Or, i estic segur que el gran públic no el coneix. Aquesta tasca educativa també és feina d’un festival. Ens hem arriscat molt homenatjant Haneke, perquè potser el més fàcil i popular hagués estat fer un homenatge a Freddy Krueger, el conegut personatge de la saga de pel·lícules "Pesadilla en Elm Street" ("A Nightmare on Elm Street"). De fet, Michael Haneke, en tota la seva filmografia només té dues pel·lícules que es puguin considerar de terror. El gruix de la seva filmografia és una crítica al sistema i a la societat deshumanitzada en què vivim. I per a nosaltres, això també té cabuda en un festival de cinema de terror, aquest component de sacsejada i de despertar consciències. A part que va quedar molt arrodonit pel fet que l’any 2017 Michael Haneke va fer 75 anys i vam poder fer venir l’Arno Frisch, un dels seus principals actors, que, a més, va ser president del jurat, i ens consta que s’ho va passar molt bé. Resumint, més que un festival de cinema de terror, el que té Molins de Rei és un festival de cinema.

[...]





Roger Sàbat presentant la darrera edició del Festival de Cine de Terror de Molins de Rei 





L'equip organitzador del Festival de Cine de Terror de Molins de Rei








El molinenc Nandou Diedhiou participa en el Campionat d’Espanya de Boccia



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 541, febrer 2018, pàg. 27












José Manuel Naredo: "A Espanya no hi ha hagut planejament, han estat les operacions econòmiques les que han creat la realitat urbana"



"José Manuel Naredo, les coses pel seu nom"

Conferències a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès (ETSAV)
Per Àngel Beumala
Informacions : Biblioteca de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès, Núm. 19, març 2018




 El 15 de febrer de 2018, l’economista i estadístic José Manuel Naredo (Madrid, 1942), va ser l’encarregat d’impartir la lliçó inaugural del curs 2017-2018 de l’ETSAV. La conferència es titulava “economia i ecologia de les ciutats” però portava com a subtítol “la incidència dels models immobiliaris en el metabolisme urbà, el territori i el clima”. I el primer que va fer Naredo va ser precisament això, explicar quins dos models immobiliaris hi havia actualment a Europa.

 El primer, representat per França i Alemanya, i que en general és el que hi ha “dels Pirineus cap amunt” -l’expressió que va fer servir-, està basat en el lloguer, la vivenda social, i una gran regulació de la propietat. En aquest model el benefici es troba en el cobrament dels lloguers, i per això convé que totes les vivendes estiguin habitades. El segon model immobiliari, en canvi, promou la vivenda lliure i de propietat, amb molt poca regulació. El benefici aquí es troba en la requalificació de terrenys, i l’ingrés de plusvàlues per la seva venda. Per tant, no importa si després el projecte urbanístic no s’acaba, o les vivendes no es venen. Si en el primer model la vivenda és un bé d’ús, en el segon model la vivenda és un bé d’inversió que demana constantment construir obra nova per tenir beneficis.

 No cal dir que aquest darrer és el model immobiliari espanyol, i que la crisi econòmica ha afectat sobretot els països que tenen aquest model, i no tant els països que tenen el primer. Segons Naredo, a Espanya no hi ha neoliberalisme sinó “neocaciquisme”, i va  posar d’exemple el megaprojecte de Ciudad Valdeluz, a Guadalajara, on els plànols urbanístics coincideixen exactament amb una finca propietat del comte de Romanones. Això va servir per desenvolupar la seva tesi: A Espanya no hi ha hagut planejament, han estat les operacions econòmiques les que han creat la realitat urbana. I va afirmar: “Parlen de producció, mercat i democràcia, quan en realitat és la imposició despòtica del lucre d’alguns que han d’acabar pagant o finançant d’altres”, bàsicament els contribuents a través de l’Estat salvador.

 La conferència va continuar explicant el metabolisme de Madrid, una megalòpolis construïda en una plana àrida i sense recursos, viable gràcies als aliments que vénen de fora, a l’energia que arriba amb oleoductes i gasoductes de llocs remots, com ara Algèria, i als embassaments construïts a la serra de Guadarrama, que permeten abastir d’aigua la ciutat gràcies al canal d’Isabel II. En aquest sentit va advertir de com les grans connurbacions urbanes, l’anomenada ciutat difusa, és un focus de calor i contaminació, i que això modifica el microclima, quan abans es pensava que era al revés, que el clima venia donat i condicionava la ciutat. A l’hora de parlar del futur, el professor va dir que no calia fer cap revolució, i va repetir que n’hi hauria prou mirant com ho feien “dels Pirineus cap amunt”. Per això va demanar un pacte d’Estat amb tots els agents implicats, tot i reconèixer que era molt difícil perquè, des d’un punt de vista polític, el model actual és molt fàcil i còmode de gestionar, encara que sigui insostenible. Va concloure la conferència suggerint que Catalunya, que té competències en ordenació urbana, en té l’oportunitat.












Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau: "Cal treballar pel diàleg a favor d'una solució política de fons, que permeti superar aquesta situació tan difícil que patim"



 Entrevista a Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau, amb motiu del 50e aniversari de la creació d'aquest organisme a Barcelona.
















[...]



Àngel Beumala: El poeta mallorquí Blai Bonet té uns versos molt famosos que diuen :  




“Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t'ho revelarà tot, 
sobretot si el resultat és net, 
és a dir, si hi fracasses. 
¿O no saps que, en la lluita, 
el fracàs és el fracàs de l'èxit i no el de l'home?”  




I la pregunta que et vull fer és la següent: Veient com està el món de malament, totes aquestes campanyes i lluites que heu fet al llarg d'aquests 50 anys, han donat algun resultat? O hem d’admetre que són “causes perdudes” però que tanmateix cal treballar-hi, perquè seria pitjor no fer-hi res?


Eduard Ibáñez: Nosaltres estem absolutament convençuts que tota la feina que es fa, no només nosaltres, la que fa tothom en favor dels drets humans, en favor de la justícia social, en favor de la pau, té resultats. El que passa és que, aquests resultats, poden ser més grans o més petits, poden ser més visibles o no tant, i a més a més, són resultats de llarg recorregut. Hi ha molts exemples: La campanya del 0,7% ha aconseguit crear una consciència en l'opinió pública de la necessitat de més cooperació amb els països pobres. Justícia i Pau, i d'altres entitats, hem aconseguit deslegitimar les armes i els exèrcits com la solució dels conflictes. No hem fet que desapareguin els exèrcits, de moment, però són, insisteixo, qüestions que van avançant, i que en el seu moment es veuran els resultats. Per exemple, que s'abolís el servei militar obligatori va ser gràcies al treball de moltíssimes organitzacions que deien que allò no era acceptable. O en l'àmbit del dret a l'habitatge, o de la necessitat de la renda garantida, o la consciència de que les presons han de servir per a la reinserció social ...  Ara tenim més voluntariat que mai a les presons catalanes!

 Tot això són qüestions que van avançant gràcies al treball de la ciutadania mobilitzada i de les ONGs. I això, el que passa, és que, a vegades, no és visible. Tu quan fas una xerrada, escrius un article, o vas a parlar amb un polític, d'entrada això no dóna un resultat immediat concret, com podria ser una altre tipus d'acció. Però sí que saps que allò va generant com un pòsit, vas fent una tasca de llarg termini que va creant opinió, actituds, valors, mentalitats en la gent, que a la llarga sí que donen resultats.

 Ara, per exemple, estem treballant per l'abolició de les armes nuclears -és una campanya que Justícia i Pau del Vaticà està promovent-, doncs ja sabem que demà passat no desapareixeran les armes nuclears, però si no comencem ara, no s'aboliran mai! Per tant, nosaltres pensem que, treballant insistentment per abolir les armes nuclears, d'aquí 10 o 50 anys, s'aboliran. El mateix va passar quan es va pensar que calia un tribunal internacional que jutgés els crims contra la humanitat. Fa 30 anys això semblava una utopia, i gràcies al treball de moltes persones i ONGs, ara existeix el Tribunal de la Haia. Són coses que s'han d'anar movent, i que ningú es desanimi si no s'aconsegueix el resultat a curt termini. La gràcia és tenir aquesta paciència, aquesta perseverança, aquesta cosa de no voler resultats avaluables concrets, xifres, sinó pensar que és més aviat el canviar les actituds de les persones.



Àngel Beumala: Però Eduard, quan agafes un diari i llegeixes les notícies del món és per posar-se a plorar. O és que els diaris, i la premsa en general, només mostren les notícies negatives del món?


Eduard Ibáñez: Per una banda, sí que sembla veritat que només sigui notícia allò dolent, i això oculta moltes coses que estan canviant per a bé. A part, també vull dir que hem de ser realistes. En el món, mentre hi hagi humans, hi haurà conflicte i hi haurà maldat. Les persones, per desgràcia, tenim una certa inclinació -i moltes una gran inclinació- a l'egoisme i la insolidaritat, ... Això és una cosa que té l'ésser humà, no sabem encara ben bé per què. Però és així, i per això no hi haurà, gairebé mai, un món idíl·lic, perfectament en pau, perfectament just. Però, evidentment, sí que sabem que podem estar molt millor que no pas ho estem ara.

 I de fet, si mirem al llarg de la història, són tantes les coses que s'ha aconseguit avançar en el camp de la justícia i els drets humans! Avui hi ha coses sobre les que ningú ja dubta, ni posa en qüestió, per exemple, la democràcia i els drets humans. Evidentment que no es compleixen tots, però ja avui ningú se li acut negar-los. Per exemple, a ningú se li acut defensar l'esclavatge, que es puguin comprar persones com es feia fa 150 anys, en que era plenament acceptat que es poguessin tenir persones com una propietat. Doncs hem aconseguit que hi hagi una consciència universal sobre aquest tema. Aquests coses van avançant, però és evident que nosaltres no veurem un món perfecte.



Àngel Beumala: El filòsof Herbert Marcuse també dèia: “L'esperança només se la mereixen aquells que caminen”I en Pere Casaldàliga també té una frase que diu: “Som soldats derrotats d'una causa invencible.” On els “soldats” serien els activistes i la “causa” els drets humans … 

Per cert, durant molts anys, “Justícia i Pau” era sinònim del mediàtic activista Arcadi Oliveras.  Pots explicar qui és i quin paper ha jugat a Justícia i Pau i en general a la societat catalana? 



Eduard Ibáñez: L'Arcadi Oliveras ha estat el nostre president des de l'any 2001 i fins el 2014. Tot i que ja s'havia implicat a Justícia Pau des de molt abans, concretament l'any 1981 amb la campanya del 0,7. Ha estat una persona clau per a la nostra institució, ha estat un referent, i un mestre d'activistes, de militants, per la seva coherència, pel seu discurs, pel seu compromís i la seva lluita incansable. Una persona que ha voltat per tot Catalunya, Espanya i part de l'estranger, fent xerrades en defensa d'aquestes causes que ara parlàvem.

 I moltíssima gent n'hem après d'ell. I molta gent m'ho diu, que escoltant l'Arcadi s'ha implicat en campanyes, s'ha fet membre d'organitzacions, i que ha descobert aquesta capacitat de, davant de coses inacceptables, lluitar per canviar-les. Aquesta capacitat d'indignar-se davant de les situacions injustes o immmorals. Aquesta és l'herència que ha deixat l'Arcadi a la casa. Ell ja no és el president, després de tres mandats seguits, però continua essent un membre actiu de Justícia i Pau, de tant en tant li demanem que ens assessori, que ens faci xerrades, ... i esperem que durant molts anys puguem continuar aprenent d'ell.



Àngel Beumala: Justícia i Pau ha denunciat l’empresonament preventiu dels Jordis, i la resta de membres del govern de la Generalitat, i jo em faig la següent reflexió: Sempre, des de Catalunya, hem estat solidaris amb els conflictes d’arreu del món, però ara, que ens trobem que tenim un greu problema de vulneració de drets humans, llibertats, persecució política, etc, potser el que ens toca és concentrar les nostres energies en el que està passant aquí. Què en penses?


Eduard Ibáñez: Jo penso que no hauríem de deixar, de continuar treballant el mateix que hem treballat fins ara. Certament tenim un problema, i gros, a Catalunya, però això no ens ha de despistar de continuar essent solidaris amb els problemes que pateixen tantes i tantes persones a nivell mundial, que són immensament més greus que els nostres, només cal mirar el que està passant a Síria, o el desastre de Somàlia, per adonar-nos que el que ens passa aquí, tot i que és greu, no és una situació catastròfica com en aquests altres països. Seria un error ara despistar-nos.

 Però amb això tampoc vull dir que no haguem de tenir present que el que està passant a Catalunya no és acceptable, i que s'estan vulnerant drets humans i que, per tant, les entitats que tradicionalment els hem defensat arreu del món, ara també els hem de defensar a Catalunya. En resum, no despistar-nos del que hem fet sempre, però tampoc dels problemes que estem vivint a Catalunya. Sobretot treballar per una solució política, treballar pel diàleg a favor d'una solució política de fons, que permeti superar aquesta situació tan difícil que patim.



[...]




[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 28-2-2018]