Rafael Armada guanya una medalla d’or en el concurs Bird Photographer of the Year 2021

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 575, novembre-desembre 2021, pàg. 14








El molinenc Rafael Armada Casales és el primer català que guanya una Medalla d’Or en el prestigiós concurs internacional de fotografia d’aus Bird Photographer of the Year (BirdPOTY). El certamen té diverses categories, i el Rafael ha guanyat el primer premi en la categoria “Petits detalls de les aus” amb un pingüí com a protagonista i el seu reflex a la sorra.


La fotografia del molinenc va ser feta a l’illa de Geòrgia del Sud, la qual forma part d’un arxipèlag subantàrtic a l’extrem sud de l’oceà Atlàntic. A aquesta illa només s’hi pot accedir per mar i al llarg de l’any hi arriben molt poques embarcacions. Si bé antigament va ser un dels centres baleners més grans del món avui es considera un dels llocs més importants per a la conservació de fauna subantàrtica. “La veritat és que només desembarcar quedes envoltat de milers de pingüins rei, lleons marins i foques lleopard, és una explosió de bellesa que et deixa aclaparat”, explica el Rafael. Sobre la seva fotografia recorda que el cel estava molt ennuvolat i que quan sortia un raig de sol es podien veure reflectits els pingüins a la sorra: “Durant uns segons, mentre encara quedava una petita capa d’aigua a la sorra abans de la propera onada, em vaig adonar que els pingüins es podien veure com si fossin en un quadre puntillista. Jugant amb aquest efecte i fent captures a baixa velocitat vaig obtenir la fotografia que ha rebut el premi”.


En l’edició 2021 del concurs fotogràfic Bird Photographer of the Year s’hi han presentat més de 22.000 fotografies, i el premi d’una de les categories més importants, la del millor fotògraf, enguany ha estat per al mexicà Alejandro Prieto. A part, el certamen compta amb altres categories -vol d’aus, aus urbanes, comportament de les aus, protecció de les aus-, i també lliura un premi a la millor fotografia en blanc-i-negre, a la més creativa i al millor fotògraf jove.


Rafael Armada Casales, membre de l’Institut Català d’Ornitologia i de la Asociación Española de Fotógrafos de Naturaleza, quasi sempre és fora de la vila viatjant per tot el món. De fet, quan li van comunicar que era el guanyador del premi es trobava en un viatge de sis setmanes a l’Amazònia: “A mitjans de juliol era a la localitat colombiana de Letícia, prop de la frontera entre Brasil i el Perú, i allà vaig rebre per correu electrònic la comunicació de què havia guanyat en aquesta categoria dels petits detalls de les aus.” Si bé ha estat finalista en diferents concursos de Bèlgica i dels Països Baixos, aquest és el primer cop que obté un primer premi, el qual ha consistit en uns binocles d’alta gamma valorats en 1.000 euros. El molinenc confessa que era el cinquè cop que participava en aquest concurs, i que també és un assidu d’un altre certamen molt prestigiós, el Wildlife Photographer of the Year, un premi de fotografia de natura organitzat pel Museu d’Història Natural de Londres.


Al Rafael l’afició d’observar les aus li ve de ben petit i per ell fer-ne fotografies és una manera de poder-se-les endur a casa. Les seves instantànies han estat publicades a revistes especialitzades i llibres, i col·labora regularment amb l’agència holandesa Agami, especialitzada en fotografia de fauna salvatge. Tanmateix li sap greu que totes les fotografies que li demanen i que publica siguin per l’estranger: “Si bé l’observació d’aus és molt popular a tot el món, trobo a faltar que aquí no hi hagi més interès perquè tenim una gran diversitat d’aus i uns punts d’observació magnífics”. Per ell la raó de fons és sociocultural “perquè s’ha trobat que hi ha una relació directa entre el PIB d’un país i el nombre de gent que té aquesta afició, fet que com a societat ens deixa una mica malparats”, lamenta.


Ara mateix Rafael Armada està preparant un llibre que li ha encarregat una editorial sobre els seus viatges fotogràfics en vaixell de les Illes Canàries fins a l’Antàrtida, i de Nova Zelanda fins al Japó. Va ser en aquest darrer on va poder fotografiar el petrell de tempesta neozelandès, un ocell només visible quan hi ha molt mala mar i que feia vuitanta anys que ningú no havia vist. “En queden menys de cinquanta individus a tot el món i des del mar em va ser possible fotografiarlo”, exclama. Una altra fita que l’omple d’orgull és haver pogut albirar un ocell anomenat “toquí d’Antioquia” que feia més de cinquanta anys que es donava per extingit: “Quan fa quatre anys es va saber que encara n’hi havia me’n vaig anar a prop de Medellín, a Colòmbia, i el vaig poder fotografiar”. Però aquests èxits no són fruit de l’atzar “sinó de moltes hores prèvies de preparació i estudi de les aus, al costat de moltes hores d’observació sobre el terreny”, afirma.


En el futur el Rafael té previst viatjar a Papua Nova Guinea per fer un reportatge sobre els “ocells del paradís”, i també als països de l’oest de l’Àfrica per documentar fotogràficament els picatàrtids, una família d’aus “de camallarga, amb plomes de colors, i molt curiosos perquè són calbs”, detalla.






Una femella de colibrí voleteja al costat del mirall d'una moto (Buenaventura, Colòmbia)








El Gaig blau és un dels ocells estivals més representatius de la plana de Lleida i de l'Empordà










El Llop d'Etiòpia és el cànid més amenaçat de tota Àfrica amb només 500 exemplars que sobreviuen de manera salvatge en unes poques muntanyes (Parc Nacional de les Muntanyes de Bale, Etiòpia)










Els peixos voladors viuen en regions on no tenen llocs per amagar-se i han desenvolupat l'habilitat de saltar i mantenir-se fora de l'aigua "volant" per escapar dels depredadors (Illa de Santa Helena,  Atlàntic Sud)






Fotografia guanyadora del concurs BirdPOTY 2021 en la categoria 'Atenció al detall'









Francisco Sánchez és subcampió d’Espanya i vuitè del món de Mondio-Ring

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 575, novembre-desembre 2021, pàg. 15










El molinenc Francisco Sánchez Giménez i el seu gos Hachiko van quedar subcampions en la V Copa d’Espanya de Mondio-Ring, organitzada per la Reial Societat Canina d’Espanya els dies 5 i 6 de juny a Ocaña (Toledo). Quatre mesos després, concretament del 6 al 10 d’octubre de 2021, el Francisco i el Hachiko van participar en el Mondioring World Championship, a la localitat romanesa de Pecical, obtenint la vuitena posició: “Vaig fer 166,5 punts, i només em va anar malament la prova de la defensa de l’amo -que donava 30 punts- perquè el gos estava molt enèrgic i abans que m’ataquessin va mossegar, si no fos per això haguéssim estat campions del món”, lamenta el Francisco.


El Mondio-Ring és un esport de competició per a gossos ensinistrats. El reglament estableix tres graus de dificultat i un conjunt de proves consistents a demostrar la capacitat del gos, el seu pedigrí o patrimoni genètic, la qualitat de la seva formació i el control del seu conductor. Així, en el grau 1, hi ha tres tipus d’exercicis: obediència, atacs i salts. Els exercicis d’obediència consisteixen a fer córrer el gos quinze metres en línia recta, cercar un objecte amb un pes inferior a 1 kg que no sigui de metall, ordenar les posicions de tombar-se, asseure’s i posar-se dret estant a quinze metres del gos i segons les marqui el jutge, aconseguir que el gos rebutgi un aliment, i seguir el conductor al llarg d’un circuit. Els exercicis d’atac són tres: atac de cara amb bastó, atac en fugida, i defensa de l’amo. I per acabar l’exercici del salt consisteix a superar una tanca d’1,80 m. En els altres graus es fan aquestes mateixes proves però augmentant la dificultat. Per exemple, en els salts, en el grau 2 els gossos han de saltar una tanca de 2,10 m, i en el grau 3, de 2,30 m. En les proves d’obediència, en el grau 2 la prova d’ordenar posicions s’ha de fer a trenta metres del gos, en la prova de córrer en línia recta el gos ha de fer vint metres, i així successivament.


El Hachiko és un pastor belga malinois que a la Copa d’Espanya i en el Mundial va concursar en el grau 1, però que actualment està pujant de categoria. Els passats 21 i 22 de novembre, en una competició a Sant Rafel del Riu, a prop de Vinaròs, ja va concursar en el grau 2 i va quedar primer: “El meu objectiu és participar amb el Hachiko a la propera Copa d’Espanya en el grau 2, i si la guanyo, poder participar en aquesta categoria en el proper Mundial”, explica el Francisco. Cal dir que només els primers classificats a la Copa d’Espanya en cada grau de dificultat tenen dret a anar al Mundial representant la Reial Societat Canina d’Espanya. El Francisco i el Hachiko, com a subcampions, no podien participar en el Mundial de Romania del passat mes d’octubre, però com que el primer classificat del grau 1 va renunciar a anar-hi automàticament la plaça va ser per ells.


En aquests moments l’ensinistrador molinenc es troba entrenant un altre gos, anomenat Turko, que creu que el març de l’any 2022 ja podrà estar a punt per a la competició. Tres cops per setmana es desplacen a Riells i Viabrea, a la comarca de la Selva, on es troba el club esportiu Etocan, al qual pertany actualment. Anteriorment, havia format part del club Los Guardianes, d’Olesa de Montserrat.


Francisco Sánchez va entrar en el món del Mondio-Ring una mica de casualitat: “Un amic meu tenia un gos pastor holandès molt rebel –mossegava la gent- i el va haver de portar a una escola d’ensinistrament. Llavors ell es va titular en ensinistrador de gossos i va començar a portar el seu gos a concursos de Mondio-Ring en els que jo hi anava d’acompanyant. I així va ser com em vaig animar, em vaig treure el títol d’ensinistrador caní, i quan el gos del meu amic va criar em vaig quedar un cadell -que és el Hachiko-, el vaig entrenar i vaig decidir provar sort en els concursos, i la veritat és que fins ara m’està anant molt bé.”


El Mondio-Ring té el seu origen en les múltiples tècniques d’ensinistrament de gossos policia existents a països com Bèlgica, Països Baixos o França. L’any 1980 va sorgir la idea d’organitzar una trobada internacional a la ciutat belga de Tournai per tal de crear un reglament internacional únic, i el 1987 es va celebrar el primer concurs internacional de Mondio-Ring a Bèlgica.
























La molinenca Ona Roca guanya el Premi Watty 2021 de novel·la juvenil

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 575, novembre-desembre 2021, pàg. 26










 La molinenca Ona Roca Busquet ha guanyat el premi anual Watty 2021 de novel·la juvenil amb el relat "Somos polvo de estrellas". Es tracta d'una obra dividida en cinquanta-dos capítols breus que explica la història de la Isabella, una noia somiadora i fantasiosa que de cop es troba amb la dura realitat d'haver de ser hospitalitzada per un càncer.


 La idea d'escriure sobre el càncer infantil li va venir de casualitat a partir de la xarxa social Instagram: "Enmig de fotos de gats, menjar i d'altres frivolitats, un dia em va sortir la imatge d'una nena de set anys amb una pròtesi a la cama. El perfil l'havia creat la seva mare per sensibilitzar sobre la malaltia i vaig quedar impactada. Llavors vaig començar a estirar el fil per conèixer la seva història, i a partir d'ella vaig conèixer d'altres casos i ja no vaig poder parar". Segons l'Ona el càncer infantil és un dels més desconeguts i dels que rep menys finançament per la recerca, la qual s'ha de fer sobretot amb fons privats i donacions. En un altre sentit, com que la donació de sang és molt necessària per als pacients en general, però sobretot per als oncològics, l'Ona fa el següent prec: "Que tothom qui pugui doni sang, i també que es faci donant de medul·la òssia".


 Per participar en els premis Watty cal tenir 13 anys com a mínim i optar a una de les dotze categories en què està dividit: Juvenil, fantasia, ficció històrica, terror, misteri, joves adults, històries paranormals, romàntiques, esperits lliures -relats que barregen diferents gèneres-, "chicklit" -l'eix de la trama ha de girar entorn d'un personatge femení-, "fanfiction" -recreació d'històries famoses- i ciència-ficció. En l'edició 2021 s'hi han presentat milers d'originals, dels que se n'han seleccionat 280 per a la fase final.


 El nom dels premis Watty ve del nom de la xarxa social "Wattpad". Es tracta d'una plataforma de lectura i escriptura on els usuaris poden compartir els seus poemes i relats de ficció. Hi poden escriure tant autors novells com coneguts, i els usuaris poden votar els escrits i al mateix temps interaccionar entre ells com en qualsevol altra xarxa social. Si bé Wattpad va néixer l'any 2003, l'empenta definitiva la va rebre l'any 2011, amb una important inversió dels propietaris de Twitter i d'altres xarxes, establint la seva seu central a Toronto (Canadà). Si bé a Wattpad es poden escriure i compartir escrits en català, els premis Wattys només estan disponibles en deu idiomes entre els quals malauradament no es troba el nostre. Actualment, aquesta xarxa compta amb 45 milions d'usuaris arreu del món, la majoria joves i adolescents.


 Ona Roca Busquet té 17 anys i estudia batxillerat artístic a l'Institut Olorda, de Sant Feliu de Llobregat. Una mostra del seu treball gràfic es pot veure en el seu perfil de la xarxa social Instagram i també al carrer Roseta Canalias de Molins de Rei, a l'alçada del número 2, on aquest 2021 hi ha pintat un mural.






















Jordi Costa, fotoperiodista: "Fins que no ets allà i sents l'olor de sofre, el rugit del volcà i com es mou tot pels terratrèmols, no ets conscient del què estan vivint a l'illa de La Palma"

 

 El fotoperiodista molinenc Jordi Costa és un dels autors d’un calendari solidari per recaptar fons per la protectora d'animals Benawara, de la població de Los Llanos de Aridane, a l’illa de La Palma, per ajudar-los en la seva tasca a favor dels animals afectats per l’erupció del volcà Cumbrevieja.

 Aquest volcà va entrar en erupció el passat 19 de setembre del 2021, i el Jordi -juntament amb els fotògrafs David Melero i Carles Rabadà-, va desplaçar-se a les illes Canàries per viure-ho de ben a prop. Part del seu treball ara es pot veure en forma de calendari, amb dotze fotografies que mostren des de l’erupció del volcà fins a les terribles conseqüències que ha tingut en els poblets de l’illa i els seus habitants. 

 El títol del calendari és "Magma" i té la seva història: Magma és el nom que li van posar a un gatet que va estar-se setmanes atrapat entre les cendres a la zona d’exclusió de l’erupció volcànica. Quan el van poder rescatar el van portar a la protectora de Benawara, però malauradament al cap de tres dies va morir fruit del mal que havia patit. 

 El calendari es ven per 15 euros -més despeses d’enviament-, és en color, mida A3 vertical, i es pot comprar al web: www.magma.cat  




Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista









- Com a fotoperiodista vas viatjar a La Palma per iniciativa teva o va ser algun encàrrec?

- No, va ser una iniciativa meva, junt amb dos companys. Un volcà en erupció no es veu cada dia i aquest el teníem molt a prop. En total hi he estat dotze dies dividits en dues tongades, sis dies el mes d'octubre aprofitant el pont del Pilar, i sis dies ara a principis de desembre aprofitant el de la Puríssima. Com a fotoperiodistes vam poder entrar a les zones d'exclusió gràcies a que un de nosaltres era pilot de dron. 


- Quina és la primera impressió que et va causar el volcà?

- Per una banda molta emoció, i per l'altra desolació. Van ser com dues cares.


- De fet el calendari es titula així: “Magma, la doble cara”. M'’imagino perquè una cara és la bellesa del foc del volcà, i l’altra el mal que fa, no?

- Exactament és això. La doble cara és com ho acabes de descriure. Arribes allà i veus un volcà en erupció, que és un espectacle de la natura i una cosa molt recomanable de veure, però per una altra banda també veus l'impacte negatiu que té sobre la societat de l'illa que és una cosa molt grossa. Gent que d'un moment per l'altre és queda sense casa i sense res, i que saben que no ho podran recuperar mai. 


- Per les fotografies que has fet veig que et vas haver de relacionar amb els habitants de l'illa de La Palma. Com els descriuries?

- Valents i molt bona gent, però sobretot valents. 


- En una de les teves fotos es veuen uns veterinaris amb un gatet, és el famós Magma?

- No, n'és un altre. Si bé sí que tenim fotografies del famós Magma perquè quan el van rescatar érem allà. 


- Per què dieu en el vostre web que els animals són els oblidats de totes les catàstrofes?

- T'agradin més o menys els animals i les mascotes, els ajuts de les autoritats evidentment sempre van més a les persones i els col·lectius humans, diguéssim, que no pas a les bèsties. Per això la protectora de Benawara s'ha trobat tota sola i desbordada alhora d'atendre totes les bestioles que els portaven. No reben cap ajut per tenir-ne cura i en canvi tenen moltes necessitats perquè són essers vius que mengen cada dia! Només compten amb la solidaritat de les donacions, i per això nosaltres els donarem tots els beneficis de la venda del calendari.


- En una altra fotografia teva es veuen uns treballadors d’una plantació coberts amb impermeables i tapant els manats de plàtans que pengen de les plataneres. Com la vas fer?

- Vam conèixer un xicot que es deia Alberto, que treballava en una plantació de plataners, i com t'he dit abans els habitants de La Palma són molt bona gent, i de seguida ens va obrir les portes i ens va convidar al lloc on treballava perquè veièssim en quines condicions infrahumanes ho havien de fer. De per sí ja és una feina dura, i ara encara ho és més perquè abans de collir han de treure tota la cendra que ha caigut, perquè no es faci malbé la planta però també perquè els plàtans arribin a casa nostra en unes condicions òptimes i perfectes. La nostra societat és així de capriciosa i ells saben que si un plàtan el veiem una mica brut ja no el voldrem. Aquesta és la trista realitat i ells estan preocupats per això. Tenen por de perdre les seves plantacions. I et diré més: aquesta fotografia va ser feta en una plantació que es troba en un poble que es diu Tazacorte, i que ha estat un dels darrers a rebre una de les colades del volcà. És a dir que, fins i tot han estat a punt de desaparèixer aquestes plantacions que vaig fotografiar.  


- Una de les coses que m’ha sorprès en algunes fotografies del calendari és que la cendra és de color marró clar, i no pas negre com estem acostumats. Per què?

- Això és un efecte òptic del sol. La cendra és sempre d'un color gris molt fosc. Els colors de les fotografies del calendari són tots autèntics. De fet, el cel envermellit que es veu a les fotografies del volcà semblava tret de l'infern. Jo que he estat director d'Els Pastorets els ho deia: "Nois, sembla que sigui a l'infern d'Els Pastorets!"


- Una altra cosa que m’ha impressionat és l’èstètica de certes imatges sobre la pluja de cendra. En realitat són terribles, perquè han fet malbé conreus i pobles sencers, però que vistes en les vostres fotografies no deixen de ser boniques perquè sembla que hi hagi hagut una nevada. Tu també tens aquesta sensació contradictòria, d’imatges terribles però alhora molt estètiques? És un contrasentit, no?

- De fet, la mateixa gent d'allà ho deia, que havia quedat un paisatge desolador però que quan tocava el sol feia com un efecte que recordava les dunes d'un desert, i semblava fins i tot que fossis en un altre país. Però, és clar, hem de pensar que a sota de tota aquesta cendra, que a sota de tota aquesta lava, hi havia cases. O més ben dit, hi havia les llars d'una gent que havia viscut allà tota la seva santa vida. Una gent que se'ls hi ha acabat tot, i que no veuen per on se'n sortiran. Tot i això, són optimistes i ens deien: "No nos queda otra que ir hacia adelante". I és així, és l'única cosa que poden fer. 


- Com s’està vehiculant la solidaritat amb l’illa de La Palma?

- Si bé les autoritats d'allà han rebut ajuts de l'Estat, sé que hi havia queixes de què aquests ajuts encara no havien arribat a la població. Com acostuma a passar moltes vegades. És a dir, els ajuts no han arribat al seu destinatari final, i la gent s'està queixant molt en aquest aspecte. També s'ha de dir que la majoria de cases no tenien assegurança i tindran moltes dificultats. Estem parlant de més de 2.500 edificacions que han quedat soterrades sota la lava o la pluja de cendra.


- Estem parlant d’una catàstrofe que ha passat en un país de la Unió Europea i, de fet, el govern espanyol ha aprovat dos paquets d’ajuts de 225 milions d’euros per ajudar les víctimes i reconstruir l’illa. Paral·lelament, hi ha ONG com Creu Roja, o administracions com el Cabildo de La Palma –el govern de l’illa-, o la Universidad de La Laguna –la universitat de Canàries- que ens demanen que els donem diners en solidaritat amb els afectats. Com s’explica?

- Fa deu anys hi va haver un terratrèmol a Múrcia i avui ja ningú no en parla i aquella gent encara no tenen la casa aixecada. Encara no han rebut els diners que els hi van prometre. Però, és clar, com que és aquí a Múrcia, és a Canàries, ... doncs no passa res. A vegades estem més conscienciats de ser solidaris quan hi ha problemes a Haití o terratrèmols o riuades a no sé on, que no pas quan això passa a gent d'aquí. I que consti que s'ha de fer, i em sembla molt bé, que es donin diners a Intermon-Oxfam i a aquestes ONG que ajuden els països en vies de desenvolupament, però és que jo m'he trobat amb gent que m'ha dit: "Està molt bé el calendari que heu fet però és que a mi, la veritat, això és una cosa que no em toca gaire". Que no et toca gaire? Doncs esperem que no entri mai en erupció la zona volcànica de la Garrotxa! No oblidem que els nostres volcans només estan adormits, ningú no ha dit que estiguin morts. Esperem que no passi mai, però en menys de cent anys podrien entrar en erupció perfectament i, que jo sàpiga, a Olot i els seus voltants hi ha moltes llars. També seria una catàstrofe.      


- En el vostre web hi teniu el lema: “Cada dia més a prop del final, cada dia més a prop d'un nou inici”. Què significa?

- És la conclusió que en vam treure de la nostra estada a l'illa de La Palma, i també el que ens deia la gent d'allà: "Ara hem d'esperar que s'acabi l'erupció -cada dia més a prop del final-, i quan s'acabi haurem de començar de zero -s'haurà de fer un nou inici".


- En què estàs treballant ara, Jordi?

- Jo, a part de ser fotoperiodista, també em dedico a les arts gràfiques, i aquest dilluns [20 de desembre de 2021] inaugurem a Balaguer la primera exposició "Magma" de les fotografies que vam fer a l'illa de La Palma. En aquests moments m'enganxes que estic imprimint les imatges, posant-les en quadres, fent uns vinils llargs per paret perquè sigui una exposició ben "xula" ... Serà itinerant, i espero i desitjo que també es pugui a veure a Molins de Rei.   


- Moltes gràcies, Jordi, no sé si vols cloure l’entrevista adreçant un missatge als oients de Ràdio Molins de Rei?

- Doncs insistir en el que deia abans: A vegades estem més conscienciats en ajudar en les catàstrofes que passen a l'altra punta de món -que evidentment s'ha de fer- i ens oblidem de la gent que tenim prop i que també les passa magres. La gent de La Palma, a les Canàries, són una gent molt maca, són una gent molt bona, i nosaltres hem obert una pàgina web on es pot adquirir per 15 euros el calendari que hem fet per ajudar l'associació Benawara. Una gent que estan molt apurats perquè se'ls hi està acabant el menjar, els diners ... i com sabeu els animals mengen cada dia i necessiten atenció les vint-i-quatre hores. I allà hi ha una colla de voluntaris que no paren de treballar per tots aquests animals i es mereixen tot el nostre respecte i el nostre reconeixement! He de dir que el què ha passat a l'illa de La Palma amb l'erupció del volcà, fins que no trepitges la cendra no te n'adones del que realment estan vivint aquella gent. Les imatges i els vídeos que surten a la televisió ajuden a fer-te'n una idea, però fins que no ets allà i sents l'olor de sofre, sents el rugit del volcà, sents com es mou la terra pels terratrèmols -que nosaltres vam viure quan vam estar allà-, fins que no es viu tot això no es pot ser conscient del que realment estan vivint a l'illa de La Palma. 


- Moltes gràcies, Jordi, per aquest testimoni que ens acabes d'aportar, moltes gràcies per atendre’ns, i molta sort!

- Gràcies a vosaltres!





[ Programa Obrint Camins del 22-12-2021 ]