Josep Moner, membre fundador del Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA): "Si legalment podem incinerar i abocar mai ens plantejarem seriosament la reducció de residus"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 608, juliol 2025, pàg. 6-8

 L’Any 1992 es va posar en marxa el projecte Residu Mínim gràcies al conveni de col·laboració signat entre el Departament de Medi Ambient, l’Entitat Metropolitana de Barcelona, el Centre d'Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA) i els municipis de Molins de Rei, Torrelles de Llobregat i Sant Cugat del Vallès. Aquest sistema de recollida selectiva integral de deixalles en origen va ser dissenyat pel CEPA i consisteix en establir quatre separacions fent desaparèixer el contenidor groc: En primer lloc, els residus orgànics (contenidor marró), després el paper i el cartró (contenidor tapa blava), els residus inorgànics i els envasos (contenidor tapa verda), i finalment el vidre, que es diposita en un contenidor cilíndric de color verd. 

 Aquest model recull el 100% dels envasos i residus aprofitables en la fracció anomenada FIRM (fracció inorgànica dels residus municipals), els quals es porten a la planta de triatge de Molins de Rei per classificar i reciclar els materials correctament. Avui aquest sistema de recollida selectiva també l'apliquen els ajuntaments de Corbera de Llobregat, el Papiol i Castellbisbal i els resultats són incontestables: Els municipis Residu Mínim són els que més residus recuperen de tota l’Àrea Metropolitana, i els envasos recollits són quatre vegades superiors a la mitjana catalana amb el sistema generalitzat del contenidor groc. En parlem amb Josep Moner Tomàs, un dels membres fundadors del CEPA. 

Quin és l’origen del Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius? 

 El CEPA és una associació ecologista i científica que es va fundar l’any 1987 a partir de la lluita de coordinadores ciutadanes contra el primer pla de tractament de residus industrials del govern català, el qual pretenia, entre d’altres, construir un gran abocador de residus industrials tòxics al Papiol. Arran d’aquelles protestes ens vam adonar de la necessitat de comptar amb el suport de tècnics i científics per argumentar, amb solidesa científica i independent, l’oposició als projectes i agressions ambientals, i plantejar propostes d’un nou model de gestió dels residus a Catalunya. De la unió dels dos col·lectius, el dels científics i el dels activistes, va néixer la nostra entitat.

 Em sorprèn que la Generalitat encarregués a una associació ecologista un projecte de recollida selectiva integral de deixalles.

 Jordi Pujol feia deu anys que governava sense cap conselleria dedicada al medi ambient, però l’any 1990 va arribar la gran revolta popular de l’Alt Camp i la Conca de Barberà, unes comarques que arrossegaven dèficits històrics molt importants i on la Generalitat va decidir ubicar-hi instal·lacions de tractament de grans dimensions sense parlar amb el territori, estudiar-ne a fons el seu impacte ni valorar possibles alternatives. La població va considerar aquesta decisió injusta i en poc temps es va generar un gran moviment social d’oposició. Que dues comarques tradicionalment del seu color polític es rebel·lessin va marcar un punt d’inflexió i una de les reaccions va ser crear un Departament de Medi Ambient. En aquest nou context d’escolta de la ciutadania va néixer la col·laboració entre CEPA i Generalitat. El nou conseller, l’Albert Vilalta, sabia que nosaltres coneixíem el que s’estava fent a Europa en gestió de residus, on països com Alemanya, Països Baixos, etc, ens portaven moltíssims anys d’avantatge. 

Quina és la filosofia del projecte Residu Mínim?

 Que cadascú es faci responsable dels seus residus. Els productors i fabricants, dels envasos, embalatges i embolcalls, i els ciutadans, dels residus orgànics que generem a les nostres llars. Residu Mínim va ser la primera experiència a Catalunya de recollida selectiva integral de deixalles en origen, especialment en la separació i recuperació de la brossa orgànica. Aquesta és la fracció més important: tant perquè és la més fàcil de reciclar i obtenir un compost de qualitat, com perquè és la que ocasiona més problemes si va a tractament finalista (abocadors, incineradores...), com també perquè la seva correcta separació facilita la recuperació de la resta de materials, a banda que és obligatori per llei. 

Quin és l’actual conflicte d’Ecoembes amb els municipis del projecte Residu Mínim?

 Ecoembes és una organització que va ser promoguda l’any 1996 per la majoria d’empreses del sector de l'alimentació. Les empreses, d'acord amb la legislació europea i espanyola, estan obligades a pagar el tractament i la recuperació dels envasos de plàstic, llaunes i brics, i envasos de cartró i paper. Les empreses paguen a Ecoembes, i aquesta paga a la majoria d’ajuntaments espanyols per la recollida i el tractament. En el cas català, la recollida de residus és responsabilitat dels ajuntaments i el tractament és responsabilitat de la Generalitat, o en el cas metropolità, de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Per tant, Ecoembes, en virtut de la responsabilitat ampliada del productor, paga un tant als ajuntaments per la recollida i un tant a l'AMB pel tractament. Però és clar, Ecoembes vol recollir el mínim i pagar el mínim, i no diu que en els contenidors grocs només es recullen el 35-40% dels envasos i embolcalls. El 60% restant van a parar al contenidor gris, amb el que les despeses de tractament d'aquests residus repercuteixen en les administracions –i per tant en les veïnes i veïns- en comptes de repercutir en les empreses productores, que és com hauria de ser. 

 Per què les administracions públiques toleren això? A nosaltres se'ns escapa. Només podem dir que aquesta organització no és neutral, i que en el seu darrera hi ha les principals empreses amb cotització a l’índex borsari IBEX35. En el nostre cas, el problema ha vingut quan l'Agència de Residus de Catalunya ha cedit vergonyosament a les pressions d’Ecoembes i ha comunicat als nostres ajuntaments que no permetrà el model Residu Mínim amb l'excusa de que la directiva i el reglament europeu d'envasos no admeten models que no separin exclusivament la fracció d'envasos. Aquest argument ignora escandalosament que aquesta mateixa normativa preveu una excepció per a aquells municipis que demostrin tenir una planta de triatge i uns bons resultats en la recuperació. Malgrat haver-ho denunciat gairebé fa un any, aquest conveni entre l’Agència de Residus i Ecoembes és a punt de signar-se i preveu pagar només el 50% dels costos de recollida i tractament al model Residu Mínim, el mateix que paguen per la fracció de “resta”, “residus de platges” i “papereres”!

De fet, Sant Cugat del Vallès, una de les primeres grans ciutats a participar en el projecte Residu Mínim, ja te contenidors grocs als seus carrers.  

 L’any 2006, el govern municipal de Sant Cugat del Vallès va decidir implantar el contenidor groc a la ciutat, una decisió molt contestada pels grups de l’oposició. Però aquest fet cal posar-lo en el context polític d’aquesta ciutat vallesana. Recordo que, quan des del CEPA treballàvem amb el conseller Vilalta en la implantació del projecte Residu Mínim, aquest un dia ens va dir: “Entre els municipis n’hi ha d’haver com a mínim un del jefe”. Es referia a que, a part de Molins de Rei i Torrelles de Llobregat, on governaven partits d’esquerra, també hi havia d’haver un municipi governat pel partít polític de Jordi Pujol. Aquesta és la raó de fons de que Sant Cugat del Vallès s’incorporés en un inici als municipis fundadors de Residu Mínim.    

L’Ajuntament de Molins de Rei està fent prou per aturar aquest abús d’Ecoembes realitzat en connivència amb l’Agència Catalana de Residus?

 El 6 de març de 2025 vam enviar a tots els municipis el document titulat “Propostes del CEPA per al debat en els ajuntaments per mantenir i revitalitzar el model residu mínim”. En aquest document, entre d’altres, proposem que els alcaldes dels ajuntaments amb més població, que són Molins de Rei i Corbera de Llobregat, demanin una audiència als responsables polítics del Ministerio de Transición Ecológica per sol·licitar-los l’excepcionalitat que contempla la llei per a municipis com els de Residu Mínim. Som en un coll d’ampolla i cal un lideratge polític dels alcaldes que fins ara no s’ha donat per les causes que siguin. Nosaltres estimem que, amb els preus actuals, des de l’any 2000 que es va inaugurar la planta de triatge, el model Residu Mínim ha comportat un estalvi de més de 20 milions d’euros. També hem calculat que, si el model Residu Mínim es fes a tota l’Area Metropolitana de Barcelona, Ecoembes hauria de pagar més de 47 milions d’euros als ajuntaments. 

Com ho fan en d’altres països europeus?

 A Alemanya, per exemple, les ampolles de beguda de plàstic i les llaunes, que són els envasos de més valor econòmic, es recullen en màquines en els supermercats. El ciutadà, per cada envàs que diposita, obté uns diners que després se li descompten en l’import de la compra. Com et pots imaginar, en aquest país fa anys que quan s’acaba un esdeveniment de masses a la via pública no hi ha ni una ampolla de plàstic a terra! Tècnicament aquest model s’anomena “sistema de dipòsit, devolució i retorn” (SDDR) i com que és tan eficient ha estat incorporat en el nou Reglament europeu d’envasos i residus d’envasos. Aquesta normativa comunitària s’haurà d’implantar obligatòriament en tots els estats membres que, com en el cas d’Espanya, no assoleixen l’objectiu mínim de recollida d’envasos de plàstic i llaunes. La data límit d’implantació que preveu el reglament és el dia 1 de gener de 2029.

Això suposarà un canvi substancial de les regles de joc que hi ha hagut fins ara, oi?

 Efectivament. En el document abans esmentat també exposem als alcaldes que amb el nou SDDR hi haurà una reducció de la quantitat d'envasos recollits en els actuals contenidors, i que això pot suposar per als ens locals una pèrdua dels ingressos que ara obtenen per la recollida selectiva. Els ajuntaments veuran com la compensació econòmica d'Ecoembes per la recollida d'envasos es reduirà, fet que afectarà els seus pressupostos. En aquest context, nosaltres pensem que fer un canvi de model de recollida pot ser prematur, atès el debat i els ajustos que es produiran en els propers anys. Això encara ens dona més raons per argumentar que es lluiti per mantenir el model Residu Mínim. 

Quan vaig a abocar la galledeta al contenidor marró gairebé sempre me'l trobo buit, el que em porta a pensar que la majoria de convilatans no separen els residus orgànics. 

 A Castellbisbal i a Molins de Rei hi ha un resultat deficient pel que fa a la recollida de la fracció orgànica. A Papiol, Corbera de Llobregat i Torrelles de Llobregat, en canvi, amb sistemes de recollida com el “porta a porta”, la recuperació dels residus orgànics és molt més gran. La gent ha de saber que el compost que s’elabora a la planta de Torrelles de Llobregat amb els residus orgànics ha obtingut la qualificació de màxima qualitat de tot l’Estat espanyol per a l’agricultura ecològica. Això és un orgull! 

Per què ho fem tan malament a Molins de Rei?

 Com a mínim fa una dotzena d’anys que a Molins de Rei no es fa cap campanya de sensibilització ciutadana sobre la recollida selectiva. La complicitat i la participació dels ciutadans és fonamental en aquest model, i per aconseguir-ho el pilar són les campanyes intenses d’educació ambiental. Si no es fan, passa el que passa: la població no ha parat de créixer i els nouvinguts desconeixen per a què serveix el contenidor marró! D’altra banda, en la fracció orgànica és un greuge comparatiu que hi hagi municipis del projecte Residu Mínim que ho fan molt bé i d’altres molt malament. Nosaltres creiem que això s’ha de traduir en taxes justes segons el grau de recollida, establint un màxim de restes orgàniques que poden esdevenir rebuig perquè es barregen a la bossa de la fracció inorgànica. Que els vilatans separin correctament la fracció orgànica és una qüestió de voluntat política. Primer s’explica i es sensibilitza, i després es fa complir la norma aplicant incentius als que ho fan bé, i en darrer terme, sancions als que no ho fan bé. Així és com es fa en tots els àmbits de la vida.

Des del CEPA denuncieu que l’últim pla de gestió de residus de Catalunya destina el 87% del pressupost a millorar infraestructures de tractament finalista, és a dir, a millorar incineradores, abocadors i ecoparcs. Què és un “ecoparc”? 

 Ecoparc és un nom molt trampós per denominar una instal·lació de transferència de residus. En realitat, en un Ecoparc el que es fa és portar-hi els contenidors del rebuig que hi ha estesos per tot el país, plens de bosses d’escombraries on sovint la gent ha barrejat el rebuig amb envasos i matèria orgànica –una barreja infecta prohibida per la legislació europea-, i en una petita planta de triatge que hi ha es separa el que es pot reciclar del que no. El problema és que aquestes plantes de triatge són testimonials, només es van fer per poder complir amb la directiva europea de residus. El seu percentatge de recuperació és baixíssim amb el que el 95% dels residus dels Ecoparcs s’envien a abocadors i a incineradores. Això, a Alemanya, per exemple, és inimaginable.

Són més ecologistes els alemanys?

 Al final, no és una qüestió d’ecologisme sinó de tenir, o no tenir, sensibilitat pel medi ambient. El que tenim aquí ara és una regulació dels residus que permet incinerar i abocar. Si tu legalment tens capacitat d’incinerar i d’abocar mai et plantejaràs seriosament la reducció dels residus. Totes les planificacions les faràs en un escenari de creixement. El recent pla d’infraestructures de la Generalitat, per exemple, busca tenir prou abocadors i incineradores per als residus del futur. Nosaltres, en canvi, defensem una legislació de prevenció residus que obligui a un canvi en la producció. Que no es pugui fabricar res que no sigui reutilitzable, reparable, reciclable i amb el mínim embolcall possible. Però això topa amb els interessos dels complexos petroquímics, fabricants de plàstic, i els de les grans empreses interessades en la incineració. Les cimenteres, per exemple, fan servir com a font d’energia combustible derivat de residus. No només s’estalvien haver de comprar petroli sinó que a més les remunerem per incinerar perquè representa que ens fan un favor! 

Com és que no se’n parla més de tot això?

 Tenim el país ple de conflictes ambientals que no obtenen cap ressò mediàtic, i en canvi, la prova pilot de recollida “porta a porta” que va fer l’Ajuntament de Barcelona al barri de Sant Andreu va patir una gran campanya de desprestigi als mitjans. Residu Mínim són només cinc pobles, l’autèntica partida de la recollida selectiva es juga a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Judith Herrera, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Residència de Molins de Rei (Parm): "Tothom ha de poder ser cuidat en la vellesa independentment de la seva posició econòmica"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 607, juny 2025, pàg. 6-8

 La Plataforma d’Afectats per la Residència de Molins de Rei (Parm) és un col·lectiu que va néixer l’any 2016 per fer d’altaveu a una demanda històrica de la vila: Ampliar les trenta places que ofereix l’actual Llar Municipal d'Avis “Dr. Josep Mestre” amb una nova residència. A dia d’avui, però, encara s’ha d’aprovar el plec de condicions per adjudicar l’obra i trobar el finançament per portar endavant l’equipament. La Judith Herrera i Gastó és a la Parm des dels seus inicis i ha tingut la gentilesa de concedir-nos aquesta entrevista.

Com va començar tot?

 La reivindicació d’una nova residència a Molins de Rei ve de molt lluny, i de molta gent, però no va ser fins l’any 2016 que l’enyorat Joan Clos, la seva esposa Rosa Maria Rodrigo –també traspassada- i jo mateixa, vam veure que era necesari organizar-nos i començar a treballar, i que la millor manera de fer-ho era a través d’una plataforma on tothom hi tingués veu. Aquesta plataforma es va oficializar mitjançant un escrit presentat al registre d’entrada de l’Ajuntament de Molins de Rei. En aquest escrit explicàvem que el nostre objectiu era que es materialitzés una nova llar d’avis a Molins de Rei, un equipament que ja constava en el pla d’equipaments 2006-2016 i que no es va fer per circumstàncies que a dia d’avui es desconeixen.

Quina és la situació actualment? 

 El mes de febrer de 2017, l’alcalde Joan Ramón Casals ens va convidar al Joan Clos, a la Rosa Maria Rodrigo, i a mi mateixa, a ser presents en una reunió amb el llavors conseller de benestar social i família de la Generalitat, el senyor Chakir El Homrani, en la que es va signar un document previ on la Generalitat es comprometia -sempre que hi hagués una partida pressupostària-, a atorgar 50 places concertades de residents i 20 places de centre de dia. El mateix conseller ens va dir que, en dos o tres mesos, això ja seria oficial, i l’Ajuntament de seguida va córrer a fer notes de premsa per anunciar-ho. Però els dos o tres mesos van passar i a les reunions amb l’alcalde Casals ja ens feien passar amb raons. Això va continuar quan va entrar al govern municipal el PSC. Ens reuníem amb el senyor alcalde Xavi Paz, tot eren bones intencions, però el temps anava passant i la cosa continuava encallada. Finalment, l’any 2020, hi va haver una mica de moviment en fer-se un concurs per al disseny arquitectònic de l’edifici i disposar d’un projecte. 

 Llavors, la pandèmia ho va aturar tot, però també hi va haver paralització per la famosa “addenda”, un error en la signatura del preacord del que van trigar tres anys a adonar-se!  Finalment, l’any 2023, per la Fira de la Candelera, vam rebre una visita institucional del nou conseller, el senyor Carlos Campuzano -acompanyat de l’alcalde, senyor Xavi Paz-, i ens va comunicar la bona notícia de que el projecte presentat per l’Ajuntament per rebre una subvenció del Fons europeu de recuperació (Next Generation) havia estat valorat molt favorablement. I quan ja tot era a punt va sorgir un nou problema: Calia disposar d’un informe de la Oficina Nacional de Evaluación (ONE), ja que quan es fa una obra o servei públic, el plec de condicions per fer la licitació ha de tenir un informe favorable d’aquest organisme. A part de la demora que això va suposar, quan aquest informe va arribar va ser negatiu!  Segons l’ONE el projecte no era financerament viable amb les condicions exposades per l’Ajuntament! 

 Les últimes informacions que tenim es que l’equip de govern municipal i l’oposicio han de buscar una altra alternativa,  que és que l’Ajuntament assumeixi el cost de la construcció de la nova residencia. Pel que fa a qui en portarà la gestió, això encara està per decidir. En resum, a dia d’avui encara s’ha d’aprovar el plec de condicions per adjudicar l’obra i trobar el finançament per portar endavant l’equipament. 

A principis d'aquest any 2025, concretament el 20 de febrer, vau fer públic un comunicat a la vostra pàgina de Facebook on denuncieu que "després de tants anys reivindicant aquest equipament, no acceptem que l'equip de govern ens digui que no està obligat a fer-lo i que hi ha pobles que no en tenen." 

 Com he dit abans, en un inici hi havia una bona comunicació amb l’equip de govern, però ara ja no ens creiem res. Arriba un moment que sembla que el treball i l’esforç de moltes persones no tingui cap valor. L’excusa oficial que fan servir és que la Generalitat n’és la responsable, però si de veritat pensaven això per què no hi van fer gestions des del primer minut? Per què han deixat passar tants anys? Si els ho preguntes a ells et diran que sí que les han fet, les gestions. 

També denuncieu que l’administració no s'ha preocupat de fer residències públiques i que això ho ha deixat en mans d’empreses privades. A Molins de Rei creieu que passa això, que hi ha un conflicte d'interessos amb els centres privats existents i que per això no s'acaba de construir la nova residència municipal?

 Aquest és un tema molt delicat. No crec que hi hagi conflicte, però sí un interès a que es demori la seva construcció. Si ho analitzem detingudament, una nova residència  perjudicaria la Clínica de Molins de Rei, que actualment ofereix places que oscil·len entre els 2.100 i  els 2.300 euros mensuals. Encara que fos pagant, la gent preferiria anar a la nova residència, un equipament modern acabat de fer i adaptat a les últimes normatives sobre residències per a gent gran. Però no perdem el focus. El més important del nou equipament és que els avis i àvies de famílies modestes tindran més possibilitats d’obtenir una plaça concertada i quedar-se a Molins de Rei. Segons el projecte, la nova residència ha d’oferir com a mínim 50 noves places concertades, que s’han de sumar a les 30 que ara ja tenim a la Llar Municipal d'Avis “Dr. Josep Mestre”.

Com i quan creus que es desllorigarà tot plegat? 

 Nosaltres pensem que tot se solucionarà, si bé no de forma immediata. En declaracions públiques l’Alcalde ha dit que la nova residència serà una realitat dins d’aquesta legislatura. No oblidem que l’any 2027 hi ha noves elecccions municipals.

Hi ha algun exemple de poble de la grandària de Molins de Rei -gairebé 27.000 habitants- que tingui una residència pública de persones grans amb una dotació de places concertades adequada?

 No cal anar molt lluny, al poble del costat, Sant Vicens dels Horts, en construiran una. Tot un exemple de feina, insistència i interés. Nosaltres, des de la Parm, els felicitem per haver aconseguit des d’un inici el compromís de la Generalitat de finançar i liderar el projecte.

Com ho han aconseguit?

Uf!!! Aixó m’agradaria molt saber-ho. Com he dit, ningú regala res, tot es qüestió d’insistir, treballar, tenir un interes vers el comú, i sobretot no defallir per molts entrebancs que es trobin pel camí.

També hi ha hagut un moviment veïnal al darrera que reivindiqués l'equipament?

Fa dos anys es va posar en contacte amb nosaltres una representant del moviment “Dones sàvies de Sant Vicens dels Horts”, per interessar-se per la nostra reinvidicació, ja que en aquell moment el projecte de la nova residència de Sant Vicenç dels Horts també estava paralitzat. 

En un dels molts reportatges que us ha dedicat la premsa al llarg d’aquests anys hi llegeixo el testimoni contundent d'una membre de la Parm: "Sóc vídua des de fa dos anys, visc en un pis sense ascensor i cobro 800 euros al mes. Ningú vol acabar en una residència, però moltes vegades és inevitable. I, si ho he de fer, com ho faré amb els preus que tenen les places privades? No ho podré pagar". 

 Tristament hi ha molts casos com aquest, i encara hi ha persones que cobren pensions de viduïtat més baixes! Històries com aquesta són a l’ordre del dia. Cal cercar solucions perquè tothom pugui disposar d’un lloc on sigui cuidat independentment de la seva posició econòmica. 

Com es pot viure amb aquesta angoixa?

 Intentant sobreviure en una societat que, cada vegada més, ignora les persones grans. Els nostres drets, o són vulnerats, o no se’ns te en compte quan es prenen decisions que ens afecten a tots. Com sempre he dit, la gent gran som el sector invisible de la societat. Nomes demanem viure la nostra vellesa en pau i tranquil·litat. No hi tenin dret?

Ja porteu vuit anys lluitant i sou persones grans. D’on treieu les forces? 

 La nostra força es el compromís, l’amistat i la capacitat de defensar els nostres drets en qualsevol moment i lloc. Estem totes molt unides i compartim moments on tothom pot dir la seva. Ningú es queda fora. Ens escoltem i decidim què cal fer. El nostre lema és: “Fem força, fem pinya, fem poble”. Actualment som un grup d’unes vint persones i ens reunim quan hi ha nova informació als mitjans de comunicació locals sobre la residència. Com haureu pogut deduir, la comunicació directa de la Plataforma amb l’equip de govern fa temps que ha deixat d’existir. 

Sentiu que la societat molinenca us dóna suport? 

 L’any 2017 vam fer una recollida de signatures i més de 5.000 persones van signar a favor de la nova residència. Vam comptar amb la complicitat dels botiguers de la vila, dels casals d’avis, i del compromís de moltes persones que ens van ajudar a recollir-les. Aquestes signatures les vam presentar a la Conselleria de Benestar Social i Familia. No cal dir que en aquell moment ens vam sentir molt acotxades, però amb el pas dels anys han sorgit a la vila noves necessitats, s’han creat noves associacions que defensen els seus drets … i si he de jutjar pel que es diu a les xarxes socials, la Parm sembla que ara estiguem en el punt de mira. Per exemple, l’altre dia vaig llegir un comentari que feia: “Per què la nova residència l’hem de pagar els molinencs si també vindran residents d’altres pobles”. Però nosaltres continuarem reclamant aquest equipament. No tenim un tanatori, una biblioteca, centres escolars, la piscina municipal …? Tot això ho paguem entre tots i bé que ho gaudeixen també la gent que ve dels pobles de la rodalia! En aquest sentit, sí que ara ens sentim una mica soles i incompreses.

Quins aprenentatges has fet a nivell personal al llarg de tots aquests anys de lluita?

 En tots aquest anys al servei d’aquesta causa justa i necessària he après que la vida val la pena viura-la “a tope”, encara que les cames no t’aguantin. Has de ser actiu, no tenir por de res, i iniciar coses noves encara que et diguin que ja ets gran. Dono gràcies a totes les persones que he pogut conèixer al llarg d’aquests anys, que m’han aconsellat, que m’han fet millor persona, i sobretot que m’han ensenyat que la il·lusió de viure i la de lluitar pel que es just no s’acaba mai. Els moments més gratificants que he viscut són els compartits amb les meves companyes: La nostra participacio anual a la Caminada de la Gent Gran, al Saló de la gent gran de Catalunya (FiraGran), les sortides a Montserrat, les nostres trobades per menjar xurros amb xocolata o per anar al cinema, el famós calendari que vam fer l’any 2020, o senzillament les estones de tertúlia al voltant d’un cafè. Una cosa que em va fer especial il·lusió va ser que la Parm va rebre l’any passat el premi Caterina Casas al compromís social. Hem demostrat que l’edat només es un número, i que juntes podem fer sentir la nostra veu, ja sigui als plens municipals o a la mateixa Generalitat de Catalunya. Quan un grup, com la Parm, te clar el què vol, no hi ha obstacle que el pari, al contrari, li dóna més forces per superar-lo i seguir endavant. 

El 2030, un terç de la població tindrà més de seixanta anys. Creus que estem preparats per aquest escenari? 

 Sincerament, crec que el model de servei assistencial actual, tant a nivel català com espanyol, no te en compte aquest greu problema de l’envelliment. És un escenari que tenim a tocar. D’aquí pocs anys hi haurà un gran augment de persones grans amb necessitats d’assistència física i mental. Per això és urgent posar fil a l’agulla i fer més equipaments, millorar l’atenció domiciliària, i sobretot donar suport a l’esforç que hauran de fer les famílies amb persones grans al seu càrrec. Tots arribarem a la vellesa, uns millor que d’altres, i el que és clar és que tots necessitarem ser atesos com persones humanes, amb dignitat. Jo he vist casos, ja sigui en residencies o hospitals, en que l’atenció i el tracte que s’ofereix als usuaris i pacients deixa molt a desitjar. I també l’alimentació que els ofereixen! 

 L’administració ha d’entendre que una persona gran no te l’agilitat mental per entedre i explicar el què li passa, que els diagnòstics no es poden endarrerir perquè les malalties es compliquen i poden derivar en d’altres de més greus, que cal utilizar material sociosanitari modern i adaptat a les noves patologies que van sorgint ... Entre els objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030 hi ha el de garantir un sistema de salut que cobreixi les necesitats de totes les persones. Segons Nacions Unides, per fer-ho calen sis elements bàsics: Lideratge i governança, sistemes d’informació, productes mèdics, vacunes i tecnologia. 

I per acabar, com recomanes afrontar aquesta etapa final de la vida que és la vellesa? 

 Cada persona afronta aquesta etapa de manera diferent. No hi ha fórmules màgiques per viure-la feliç. Jo recomano estar sempre en actiu, fer allò que s’adapti a les pròpies necessitats, aixecar-se cada dia amb un propòsit o una il.lusio, no deixar de fer res amb l’excusa de que no tens força –tot es pot fer encara que sigui més a poc a poc-, i finalment, viure, escoltar, riure i compartir moments amb les persones estimades. Això darrer és el que fa que els nostres dies siguin únics. 

Vols afegir alguna cosa per cloure l’entrevista?

 Donar les gràcies als lectors que hagin arribat fins aquí! Només vull afegir que a la Parm tenim un hime, la cançó “Seguirem”, del Manu Guix, que té un tros molt significatiu que diu: “No callarem / Som grans però no estem fets de pedra / Caminarem / Celebrarem la vida / I no pararem / I trobarem sempre la sortida”. 

Òmnium a Molins de Rei organitza un taller d’assertivitat lingüística

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 607, juny 2025, pàg. 22

 "Vull trencar l’hàbit de parlar-li en castellà al meu gendre". "Als meus fills els dic que parlin en català a tothom però ells veuen que parlo en castellà a la meva germana, a partir d’ara vull parlar-li en català". "La peixatera entén el català però jo sempre li parlo en castellà, no sé com trencar aquest costum." "A la feina les reunions d’equip sempre eren català fins que va arribar una persona nova que parlava castellà i tothom va canviar d’idioma, vull continuar fent les meves intervencions en català i no sentir-me incòmode."

 Aquesta és només una mostra de les motivacions que van empènyer una vintena de molinencs a participar en el taller d’assertivitat lingüística que es va realitzar el dissabte 10 de maig al Centre Excursionista Molins de Rei.  El taller va ser organitzat per Òmnium Cultural, i va ser conduït per Carles Palau, membre del col·lectiu Tallers per la Llengua, una entitat sense ànim de lucre que, des de la psicologia cognitiva i conductual, ofereix recursos a persones que volen aprendre a mantenir-se en català en el màxim de situacions. Com tots sabem, la immensa majoria dels catalanoparlants convergeixen al castellà quan algú se'ls adreça en aquesta llengua. Aquesta no és una conducta exclusiva d’aquí, sinó que s’esdevé a tot el món entre els parlants de llengües minoritzades. Segons Palau, "aquest hàbit sistemàtic s’anomena "submissió lingüística" i porta a un cercle viciós. Com que em sento incòmode parlant en català canvio al castellà, però amb aquest canvi contribueixo a augmentar l’anormalitat del català, amb el que, fent que el català sigui encara més anormal, a la propera sentiré molta més incòmoditat de fer-lo servir i em passaré encara més al castellà, i així successivament". 

 Per trencar aquesta espiral l’únic remei, segons el col·lectiu Tallers per la Llengua, és aconseguir una massa crítica de població que sigui assertiva parlant en català: "L'assertivitat lingüística és la capacitat d'expressar-se amb comoditat en una llengua independentment de la llengua que faci servir l'interlocutor. En el nostre cas, hi ha tres característiques que ens permeten de ser  moderadament optimistes respecte a la possibilitat de convertir la submissió en assertivitat: La llengua dominant (el castellà) i la llengua catalana són perfectament intercomprensibles, de manera que, fora de posicions ideològiques extremistes, qualsevol castellanoparlant ens pot entendre en una comunicació contextualitzada. En segon lloc, el català és oficial a una bona part dels territoris on es parla, amb el que ningú té dret a exigir a un ciutadà que renunciï a parlar en català. I en tercer lloc, el català és una de les llengües minoritzades amb més parlants i presència social de l’àmbit europeu."

 El taller era gratuït i va durar tot el matí, amb una pausa per esmorzar. Combinant teoria i treball per grups, els participants van sortir cada un amb els seu propòsit personal sistematitzat en una pauta escrita: "Trieu una persona en concret amb la que us hauria de costar molt poc començar a parlar-li en català. Planifiqueu quan ho fareu i com ho fareu: L’avisareu abans? Li demanareu l’opinió? Tirareu pel dret? En cas que decidiu avisar-la quina frase fareu servir? I finalment, no aneu a cegues i preveniu la seva reacció. Com que aquella persona ja la coneixeu sabeu que no s’enfadarà, però, es posarà a riure? fliparà? o potser ni se n’adonarà que li esteu parlant en català? El comportament assertiu no és nou i tots, a la vida, l’hem hagut de posar en pràctica en moltes situacions. Quantes vegades no ens hem hagut de preparar abans per dir-li assertivament, per exemple, a un company de feina que no fumi on no ha de fumar, o per dir-li quelcom a la parella, o a un familiar?", va expressar el ponent. 

 Segons Palau, per a que el comportament lingüístic assertiu es converteixi en un hàbit cal començar de forma gradual i dedicar-li temps: "Més de la meitat de les accions del nostre dia a dia les fem amb el pilot automàtic, sense rumiar-les. Això s’anomenen “hàbits” i estan emmagatzemats en els ganglis basals del cervell. En el moment que som conscients d’un hàbit concret que volem canviar, el que fem és treure’l dels ganglis basals i portar-lo al còrtex cerebral, que és la part on es processen, es deliberen i es raonen els pensaments. Amb el canvi d’hàbit decidit, només es qüestió de practicar-lo i entrenar-lo per interioritzar-lo. I un cop interioritzat, aquest nou hàbit marxa del còrtex cerebral i se’n va als ganglis basals, el magatzem d’hàbits. En el nostre cas, l’objectiu és que el cervell converteixi en un hàbit còmode el fet de parlar en català encara que l’interlocutor contesti en castellà, i que això sigui un automatisme que es faci sense pensar, igual que cordar-se el cinturó en entrar en un cotxe."

 Com va compartir un dels participants en el col·loqui final: "D’ençà que em mantinc en català m’he endut moltes sorpreses, i molt agradables, per cert. Hi ha més gent del que ens pensem que mai ningú no se’ls hi ha adreçat en català i que quan ho fas t’ho agraeixen."

"Milers de pobles viuen del Camino de Santiago, n'hi ha que tenen potser vint-i-cinc o cinquanta habitants i la resta d'edificacions són albergs per a peregrins"

 Diàriament arriben a Santiago de Compostel·la entre 2.000 i 3.000 peregrins. Entre ells cal comptar-hi l'Andrés Moreno i l'Antonio Garrido, dos molinencs que acaben de tornar de fer el camí de Sant Jaume: 800 Km a peu en trenta-dos dies des de Roncesvalles fins a Galícia!

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

[ Programa Obrint Camins del 18-6-2025 ]

Sergi Perals Rodon, professor: "Tots els alumnes necessiten una motivació extra per acabar l'ESO"

 

 Avui entrevistem el Sergi Perals Rodon, professor del programa ESO-SEFED, per conèixer de primera mà aquesta experiència de millora de l'èxit escolar que s'està portant a terme a Molins de Rei. 

 El programa ESO-SEFED s'adreça a alumnat de 4rt d'ESO que necessita una motivació extra per acabar la secundària obligatòria. Mitjançant la simulació del funcionament d’una empresa, els alumnes realitzen una rotació pels departaments comercial, de personal i de comptabilitat, emprant tots els instruments i procediments habituals que es fan servir en les transaccions comercials. Les competències, habilitats i aprenentatges que obtenen els faciliten l'acreditació de l'ESO i un incentiu per la seva incorporació en el mercat laboral.

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

[ Programa Obrint Camins del 4-6-2025 ]

50 anys de l'escola bressol "El Patufet"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 606, maig 2025, pàg. 8-10

 Durant la dècada dels seixanta i principis dels setanta la societat espanyola va viure un potent creixement econòmic. Paral·lelament, a tot Europa, després de la segona guerra mundial, es va produir un gran augment de la taxa de natalitat coneguda com a "baby boom". Aquí aquest fenòmen se situa entre els anys 1957 i 1977 amb el naixement de catorze milions de nadons! Si a això li afegim que l'escolarització obligatòria no comença fins els sis anys, i que cada vegada més, en les parelles, tant l'home com la dona treballaven i no deixaven de fer-ho en tenir fills, tenim el còctel perfecte per a una gran demanda de llocs on poder deixar els més menuts.

Glòria Cobos i Maria Josepa Olivella

La Guarderia Pulgarcito

 En aquest context, Rocío Santos Juan, una mestra sevillana establerta a Molins de Rei, decideix obrir una "guarderia" en un pis a l'avinguda València. Som al setembre de l'any 1974 i neix "El Pulgarcito". La Rocío no va dubtar en contractar una jove molinenca que acabava de completar els dos cursos de formació en educació infantil que oferia una escola de la institució del CICF. Era la Maria Josepa Olivella Castañer, i el centre on va estudiar va ser pioner en la formació de parvulistes a Catalunya. "En aquella època la carrera de magisteri era generalista i no existia l'especialitat en educació infantil, si volies formar-te en l'educació dels infants en els anys que precedeixen a l'escola primària només hi havia aquest institut privat'', explica la Maria Josepa.

 Ja durant el curs 1974-1975 es va veure que, davant la forta demanda, el pis de l'avinguda de València era massa petit i que calia trobar un local molt més gran. "Un dia la Rocío va arribar i va dir que ens traslladàvem, que havia trobat un lloc ideal on hi començaríem el curs 1975-1976, aquest lloc eren els baixos de Cal Porcater, al carrer de baix", recorda.

 Cal Porcater, o Cal Raich, és la casa que es troba a l'actual carrer Rafael de Casanova, números 15-17, i és on es va instal·lar el Pulgarcito de la senyora Rocío. Ens ho explica el mateix Pere Raich: "A Cal Raich eren porcaters, tractants de porcs vius. El negoci el va instal·lar el segle XIX el meu besavi, en Josep Raich i Riera, que ja feia aquesta feina al seu poble, Sant Pere Sallavinera, i que va venir a Molins de Rei per poder treballar amb el mercat de Barcelona. De fet, antigament, casa nostra era coneguda com "cal manresà", ja que el poble del meu besavi era a prop de Manresa. Així doncs, el meu avi i el meu pare van continuar el negoci de comprar porcs vius i vendre1s als cansaladers de Molins de Rei, Corbera, Sant Boi, i en definitiva a tot el Baix Llobregat. En aquella època cada cansaladeria comprava els porcs vius, els feia matar a l'escorxador municipal -que en aquella època a cada poble n'hi havia un-, i un cop morts, i oberts en canal, se'ls enduien al seu establiment per especejar-los i vendre'n la carn fresca, i també fer-ne botifarres, salsitxes, llonganisses, pernils ... Les aules i els espais del Patufet són les antigues corts i els patis per on campaven els porcs vius amb els que tractava la meva família!"

Edifici de l'antic estable de Cal Raich reconvertit en aulari

 Dos grans patis assolellats al cor del centre vila, una autèntica aposta de futur. Però com us podeu imaginar, la reconversió dels usos no va ser fàcil. "Les obres es van endarrerir i no vam poder entrar el setembre, vam entrar-hi el novembre del 1975. Els primers quatre anys es van fer quatre ampliacions, una cada any, fins arribar a diposar de set aules, i com que la Rocío no tenia un no per ningú, vam arribar a tenir fins a 140 infants!", exclama la Maria Josepa. Completaven la plantilla un total de catorze educadores i tres treballadores que s'encarregaven del servei de cuina i d'altres tasques.

 Una d'aquestes educadores va ser la Glòria Cobos Cobos: "Vaig estudiar puericultura en una acadèmia del carrer Canuda de Barcelona i les pràctiques vaig fer-les al Pulgarcito, i ja m'hi vaig quedar. Això era l'any 1976. Hi havia molta feina i recordo que fins i tot teníem nadons de quatre mesos!", afirma.

 Les dues reconeixen que la família Raich va ser clau en tot aquest creixement del Pulgarcito, especialment la mare, Emília Vendrell Colomer. "Nosaltres vivíem a la part de dalt de la casa i la mare baixava sovint a donar un cop de mà. De seguida va veure que aquell era un servei molt útil i necessari, i sempre es va desviure per la guarderia", assegura el Pere.

De Guarderia a Escola Bressol

 El curs 1982-83 va ser el darrer del Pulgarcito com a guarderia privada regentada per la senyora Rocío. Els anys previs la Maria Josepa havia compaginat la feina amb els estudis universitaris de mestra i gràcies a això la guarderia va poder començar una nova etapa el desembre del 1983, rebatejada amb el nom de Patufet. "Vaig buscar al diccionari la traducció de "pulgarcito" i sortia que era "napbuf". Com que no m'acabava de fer el pes vaig posar el nom de Patufet i així es va quedar", declara.

 Però no només va ser un canvi de nom. Hem de situar aquest traspàs en el context del final de la dictadura franquista i la creació del primer govern autonòmic de la Generalitat de Catalunya l'any 1980. La nova Generalitat va assumir les competències en ensenyament i diferents decrets legislatius aprovats al llarg dels anys van establir que l'educació infantil no obligatòria fins als 3 anys l'havien d'oferir llars d'infants o escoles bressol. Aquests centres, públics o privats, havien de tenir una autorització oficial de la Generalitat i garantir uns requisits a nivell arquitectònic, de compliment de la normativa de riscos i de sanitat, i disposar de personal qualificat i titulat per desenvolupar l'activitat educativa.

 En aquest nou marc les "guarderies" passen de ser un lloc lúdic on es té cura dels infants mentre el pare i la mare treballen, a ser escoles infantils amb personal especialitzat i amb un projecte educatiu. Ara són centres orientats al desenvolupament del moviment i el control corporal dels infants, de les seves primeres manifestacions del llenguatge, d'adquisició de pautes elementals de convivència i relació social, i de descobriment de l'entorn immediat. Un autèntic repte per a tot el sector!

"El traspàs va ser costós i difícil però ens vam posar mans a l'obra i, de mica en mica, tot va ser transformat, reorganitzat i estructurat de nou. De forma gradual vam anar implementant la part pedagògica d'acord amb el currículum establert per la Generalitat. Vam posar en pràctica moltes activitats experimentals i de manipulació que afavorien l'aprenentatge significatiu dels infants: hàbits, jocs, rutines, ... Al mateix temps celebràvem tot el calendari tradicional festiu català, i també fèiem colònies, excursions, visites", expressen entusiasmades mentre m'ensenyen fotografies de l'època. Al Patufet, llavors eren sis educadores, dues auxiliars, i un total de seixanta-quatre infants, que eren els que per normativa podien tenir.

 Paral·lelament l'any 1990 es va aprovar la LOGSE, la primera llei que va reconèixer l'educació infantil al costat de l'educació primària, la secundària i el batxillerat. Aquesta llei va portar un nou pla per formar mestres d'educació infantil i primària, fins que el curs 2009-2010, els estudis de mestre es van convertir en un grau universitari de quatre anys amb diferents possibilitats d'especialització, una d'elles, la de mestre en Educació Infantil.

 Una de les joves professionals que van ser contractades durant aquest període va ser l'Alba Rodríguez: "L'any 2008 vaig acabar els estudis de Tecnica Superior en Educació Infantil i vaig començar a enviar currículums a les diferents escoles bressol de Molins de Rei. Al Patufet el curs sempre comença el primer dia de setembre i aquell any una treballadora de sobte va agafar la baixa. La Maria Josepa i la Glòria necessitaven algú urgentment i em van trucar. Vaig fer una entrevista i de seguida vaig començar a treballar-hi. Tenia vint anys!"

 L'Alba recorda molt bé la primera impressió que li va causar el Patufet i com era en aquella època: "De seguida vaig admirar la Glòria i la Maria Josepa, trobava increïble que aquelles dones fessin una feina tan exigent que t'obliga a donar el màxim de tu, tant a nivell emocional com a nivell físic, i vaig pensar: mare meva, d'on treuen les forces?! El Patufet llavors tenia quatre aules o espais: un de nadons, un d'I1 [infants d'un any], i dos d'I2 [infants de dos anys]. Aquests darrers estaven dividits per època de naixement, hi havia un grup de nascuts entre gener i juny, i un altre format pels nascuts entre juliol i desembre''.

 Glòria Cobos va treballar un total de trenta-vuit anys a l'escola bressol El Patufet i la Maria Josepa Olivella quaranta-un! "Una de les coses que més ens omple de satisfacció és veure com els infants que vam tenir, i que ara ja són homes i dones, quan han tingut fills han confiat en nosaltres i els han portat al Patufet", em fan saber.

Una nova gestió

 Amb les jubilacions de la Glòria i la Maria Josepa, la Fundació privada Mare de Déu de Montserrat, gestora de l'escola Virolai, va subrogar els treballadors i va agafar la gestió de l'escola bressol el 2014.

 L'Alba, que havia combinat la feina al Patufet amb els estudis universitaris de mestra en educació infantil, en va esdevenir la nova directora: "En el moment del canvi, la Fundació ens va oferir la possibilitat que una de nosaltres fes les funcions de directora. Com que a nivell legal jo era l'única que tenia el títol universitari de mestra -les companyes són tècniques en educació infantil-, de seguida ens vam posar d'acord. L'actual escola bressol ha canviat moltíssim des de quan hi vaig entrar jo per primera vegada. A nivell pedagògic no ens casem amb un model concret. Al final, quan treballes, has de saber què poses en pràctica del que has après als estudis, perquè veus que sí que funciona, i què no perquè veus que no funciona. Si bé cada infant és un món, la pràctica professional ho és tot per poder decidir què és el que has de fer en cada situació. L'actual plantilla fa molts anys que ens coneixem i treballem juntes, som com una família i com a equip fucionem molt be".

El Patufet avui

 El passat mes de març la Fundació privada Mare de Déu de Montserrat va comunicar que quan s'acabi el curs abandonarà la gestió del Patufet. La notícia ha causat gran consternació entre les treballadores i les famílies, i en general entre totes les persones que al llarg d'aquests més de 50 anys han passat per les seves aules o han estat vinculades amb l'escola bressol.

 Quan li pregunto a l'Alba si no podria passar que una nova empresa n'agafi la gestió i subrogui els treballadors com fa deu anys, em contesta: "Si pensem utòpicament, pot passar. Però la realitat és que la Fundació ho deixa perquè no omplim. S'han creat moltes places en escoles bressol públiques, i entre anar a una escola bressol privada, i anar a una de pública on els infants de dos anys tenen plaça gratuïta, doncs és clar ... Nosaltres tenim famílies que tenen dos fills, i el dos els porten al Patufet. Això ja s'endú un dels dos sous sencers de la parella! Sí que és cert que l'Estat ajuda les famílies que porten els seus fills a una escola bressol privada amb 800 euros anuals per nen, però no tothom s'ho pot permetre. De totes maneres, el canvi gran el vam notar fa dos anys quan l'Administració va aprovar la gratuïtat de l'I2 a les escoles bressol públiques. Molts infants van marxar i per fer viable el projecte vam haver de tancar un dels quatre espais i plegar dues companyes. Malgrat això, com he dit, no omplim i més retallades ja no en podem fer. Si a tot això li sumes que la natalitat no para de baixar, serà molt difícil que passi això que dius''.

 Davant l'alarma creada, Pere Raich, en declaracions a Ràdio Molins de Rei, va matitzar la rotunditat de l'afirmació del tancament del Patufet: "Certament, si el mes de juny o juliol no es troba ningú que n'agafi la gestió, el Patufet tancarà. Però aquest "tancament definitu de portes", tal i com s'ha dit, és relatiu. Aquí, qui veritablement plega, és la Fundació privada Mare de Déu de Montserrat, que durant aquests darrers deu anys n'ha portat la gestió, i una gestió magnífica, per cert. Però que pleguin no vol dir que sigui definitivament segur que es tanqui la guarderia per sempre! El Patufet estarà tancat fins que no aconseguim trobar algú que vulgui continuar-ne la gestió, ja sigui a nivell municipal o privat. Si això ens portarà un mes, dos mesos, tres o vint-i-cinc, no ho sé. El que sí que sé és que la família estem intentant trobar aquesta, o aquestes persones -pares, mestres, qui sigui- que vulguin aprofitar les instal·lacions que ja hi ha i continuar el projecte. En remembrança de la nostra mare, que se la va estimar tant i que sempre hi va ser al darrera, la família farem mans i mànigues perquè la guarderia no es tanqui".

Conversa amb Enric Gil Baquero (Kike) i Isabelle Martinez, membres de la comissió organitzadora de la XXI edició de la Molins-Montserrat

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 605, març-abril 2025, pàg. 10-12

"Era tradicional anar a peu a Montserrat des de Molins de Rei una vegada l’any. Quan el trànsit per carretera va començar a fer la caminada força incòmoda i perillosa, vam tenir la pensada de crear una travessada de Molins de Rei a Montserrat per camins de muntanya. Recordo que la idea va venir un dia mentre col·locàvem el pessebre al cim del Puigmadrona, i des d’aquella talaia albiràvem la majestuosa muntanya de Montserrat. Llavors vam dissenyar una travessa per muntanya, que li donà un alicient que abans, com és natural, no tenia en fer-se per carretera. La primera edició va ser el 18 de setembre de l’any 1983, i em satisfà molt veure, com a través del temps, ha tingut tan grata acceptació i participació."

 Amb aquestes paraules recollides al llibre del cinquantenari del Centre Excursionista Molins de Rei, Joan Nicolau Martí explicava l’origen d’aquesta travessada a peu que des de llavors s’ha anat repetint cada dos anys. 

 Fins l’any 2003 l’esperit de la travessada va ser trobar la manera més curta d’anar a Montserrat per camins de muntanya, fet que permetia arribar-hi amb un recorregut de 36 Km a peu. Això va canviar a l’edició de l’any 2005, quan un nou equip organitzador va dissenyar un nou itinerari de 47,8 Km per adaptar-lo als requisits de distància i desnivell exigits perquè la prova fos puntuable al Circuit Català de Marxes de Resistència, de la Federació Catalana d’Entitats Excursionistes (FEEC). Conscients del canvi d’orientació, ja aquell mateix any els nous organitzadors van oferir un traçat alternatiu de 25 Km per mantenir la participació popular. Des de llavors, les persones que no volen fer la marxa completa tenen l’opció d’anar de Molins de Rei a Ullastrell en autocar, i d’Ullastrell a Montserrat caminant. 

 L’empenta d’aquesta nova comissió organitzadora va fer que l’any següent naixés una nova travessada també per camins de muntanya: la Molins-Vilafranca. La primera edició es va realitzar el 2 d’abril de l’any 2006, tenia una distància de 40 Km i l’opció de realitzar també un segon recorregut més curt. Des de llavors el CEM cada any organitza de forma alterna una prova anual de resistència a peu, un any cap a Montserrat i el següent cap a Vilafranca. Al final no hi ha cap podi, ni es publica cap classificació de l’ordre d’arribada. L’única condició és realitzar la travessada dins d’un marge de tretze hores. En el cas dels participants federats, aquests reben una quantitat de punts per cada prova del Circuit Català de Marxes de Resistència que realitzen. En total hi ha arreu de Catalunya vint-i-quatre proves com les molinenques dins d’aquest Circuit. Al final de la temporada, tots els participants federats que obtenen un mínim de punts reben el mateix reconeixement en peu d’igualtat (ex-aequo merito). Un criteri ben poc competitiu però molt alineat amb els valors tradicionals de l’excursionisme. 

 Per conèixer millor unes proves amb una logística tan complexa, i exclusivament preparades per voluntaris, conversem amb dos membres de l’actual comissió organitzadora, l’Enric Gil Baquero (Kike) i la Isabelle Martinez. 

Quina diferència hi ha entre la Molins-Montserrat i la Molins-Vilafranca?

 Són caminades molt diferents, però cadascuna té els seus al·licients. La Molins-Vilafranca és més suau pel que fa a desnivell, la dificultat només es troba al començament, en la pujada al Coll de la Creu d’Ordal (502m), després el camí va  entre boscos i la part final directament és una baixada per un paisatge ple de vinyes. La Molins-Montserrat, en canvi, és al revés: el començament són pujades i baixades suaus i el desnivell fort es troba al final, quan portes 45 Km caminant i de cop has de pujar la muntanya de Montserrat. Evidentment la gràcia que té la Molins-Montserrat, a nivell d’itinerari, és que quan encalces la serra d’Olesa de Montserrat quedes dalt de la carena i fas bona part de la caminada tenint la majestuosa  muntanya de Montserrat al davant. De les diverses aproximacions que hi ha per arribar a peu a Montserrat la nostra és de les més boniques que hi ha. Tant la Molins-Montserrat, com la Molins-Vilafranca, les fem el mes de març, o a principis d’abril, per evitar la calor extrema. 

Quina de les dues recomanaríeu a una persona que es plantegi realitzar-les per primer cop?

 Si no s’han fet mai caminades de resistència recomanaríem començar d’una forma gradual. Primer fer la Molins-Vilafranca en la seva opció d’itinerari curt, després fer la Molins-Montserrat també en la seva versió reduïda, i després ja saltar als itineraris complets que parteixen de Molins de Rei. Primer el de la la Molins-Vilafranca, i després el de la Molins-Montserrat. Ara bé, no hi ha cap necessitat de patir, cadascú ha de fer el que realment està capacitat per fer. Al final es tracta de proves no-competitives i de caire popular. La idea és que a l’endemà, el dilluns, tots puguem tornar a la nostra vida qüotidiana sense cap problema. Com tot a la vida, les coses s’han de fer de mica en mica. A mesura que vagis fent travessades podràs anar incrementant el quilometratge i anar assumint reptes més grans. 

I a nivell organitzatiu quines diferències hi ha?

 Organitzar la Molins-Montserrat és molt més complex que organitzar la Molins-Vilafranca per dues raons. La primera és que la Molins-Montserrat té trams isolats de gran bellesa però que tenen el preu per l’organització d’haver de necessitar vehicles 4x4 per poder accedir als punts on instal·lem els controls de pas i d’avituallament. Un altre problema logístic és la tornada a Molins de Rei un cop s’ha completat la travessada arribant al Monestir, amb el que oferim un servei opcional d’autobusos privats per retornar els participants. En canvi, a la Molins-Vilafranca, tots els controls de pas i d’avituallament són de fàcil accés per a l’organització, i al final no ens hem de preocupar per retornar les persones a Molins de Rei perquè la travessada acaba a l’estació de tren de Vilafranca del Penedès, de la que parteixen trens constantment cap a la vila.

A partir de quan us comenceu a reunir per preparar-les?

 Comencem a fer reunions mensuals a partir del mes d’octubre, i a partir de gener les reunions ja són setmanals. Dins la Comissió organitzadora hi ha una direcció tècnica i diferents subcomissions: La d’Itinerari, la de Controls i avituallaments, la de Compres i proveïdors, la de Permisos i autoritzacions, i la de Voluntaris. 

Una subcomissió de permisos i autoritzacions?

 Per tots els termes municipals pels que passen els itineraris de les dues travessades cal demanar permís als respectius ajuntaments, amb l’afegit de que, a vegades, aquests et deriven a d’altres institucions. Per exemple, enguany l’Ajuntament de Castellbisbal, que sempre ens havia deixat fer l’esmorzar en una àrea de pícnic prop de Can Campanyà, ara ens demana un permís addicional del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya pel fet que fem servir una planxa de gas butà per coure les botifarres. A tots aquests permisos els hi has d’afegir, en el cas de la Molins-Montserrat, les autoritzacions pertinents dels responsables dels diferents espais naturals protegits pels que passa la travessada: Parc Natural de Collserola, Parc Natural del Puig Ventós (Olesa de Montserrat) i Parc Natural de Montserrat. 

 Finalment, si bé existeix el “dret de pas”, cada any anem a visitar personalment els propietaris de les diferents finques forestals per les que passen els itineraris. En aquestes visites els informem de quan serà la travessada i els oferim un obsequi per mantenir una bona relació. I encara ens deixem els permisos del Servei Català de Trànsit per a les carreteres que els participants hauran de creuar! En el cas de la Molins-Vilafranca, a través d’un contacte que tenim en el Ministeri d’obres públiques, fins i tot hem aconseguit que ens posin cons en un tram llarg que s’ha de fer per carretera per garantir la seguretat dels participants. 

De fet, les travessades que organitza el CEM són famoses arreu de Catalunya per la qualitat i quantitat de menjar que doneu als participants: donuts a la sortida, un entrepà de botifarra cuita per esmorzar, un avituallament de biquinis al mig del recorregut ... 

 Sí, això forma part de la idiosincràsia de les nostres travessades i no la volem perdre. Els participants ho saben i ja ho esperen. De fet, per molts aquesta és la gràcia de les nostres travessades! Ja sabem que un entrepà de pernil dolç i formatge fet amb pa de motlle i mantega no és la millor opció energètica, però quan portes 30 Km caminant i no ets un “professional” de l’esport, a vegades aquestes coses són la “pastanaga” que et fa avançar. A part, durant aquestes estones gastronòmiques, a part de refer forces, hi ha molt bon ambient. És un goig veure l’alegria i el bon humor que es crea entre persones que no es coneixen però que aquell dia estan agermanades per la muntanya i per l’objectiu d’arribar a la meta.  

El dia de la travessada quines són les incidències més comunes que us trobeu? 

 No tenim gaires incidències. Tot l’itinerari està senyalitzat, però a vegades ens ha passat que algú es despista perquè va xerrant, no està pendent de les marques, i s’equivoca de camí. Però això aquests darrers anys s’ha minimitzat molt perquè oferim els tracks GPS del recorregut, i a tot arreu hi ha cobertura, amb el que a través del mòbil tothom pot seguir el camí correcte. De totes maneres, si algú es perd, disposa d’un telèfon de l’organització on pot trucar i nosaltres li expliquem com retrobar el camí. Una cosa que sí que ens fa anar de corcoll és la gent que abandona i no avisa en els controls d’avituallament, ni ens informa amb una trucada. Tots els controls tenen una hora concreta de muntatge i una de desmuntatge, i si quan arriba el membre de l’organització que fa d’escombra, que en teoria és l’últim i no ha de tenir cap participant darrera, tu com a membre del control tens una llista de persones que no han passat, et quedes amb el dubte de si desmuntar o esperar-te. 

 Per exemple, a la Molins-Montserrat de l’any 2021 vam patir una tormenta que ningú no s’esperava, va descarregar molta aigua en pocs minuts, va ser com una “mini-DANA”. El cas és que va enganxar els participants al mig de la muntanya, molts no anaven preparats i van quedar completament glaçats. El que van fer quan van arribar a Monistrol de Montserrat va ser agafar el tren per tornar a Molins de Rei sense avisar-nos. Quan era l’hora de tancar el control final del Monestir de Montserrat ens vam trobar que faltava molta gent per arribar i, és clar, ens va fer angúnia marxar amb el dubte de si encara quedava gent per la muntanya. Quan algú decideix abandonar, si ho comunica en un punt d’avituallament, se l’acosta en cotxe a l’estació de tren més propera, o fins a Molins de Rei si convé. No hi ha cap problema. Durant la travessada mobilitzem més de cent de voluntaris i sempre hi ha algú disponible  per fer aquest servei.    

Un cop acabada la travessada toca recollir-ho tot. A quina hora us lleveu i aquina hora us n'aneu a dormir aquell dia?  

 Aproximadament, el diumenge de la travessada ens llevem a les quatre de la matinada i no ens n’anem a dormir fins les tres de la matinada del dilluns! Però no és només el dia de la travessada, el dissabte ens dividim el recorregut per grups i el deixem ben marcat amb cintes que després retira la persona que fa d’escombra. A això li hem d’afegir les setmanes prèvies, on tenim molt de moviment: Compres d’aliments frescos, lloguer de furgonetes, emmagatzematge i transport de tota la intendència per al control on es serveix l’esmorzar, per al control on se serveixen els biquinis, fruita i aigua abundant per la resta d’avituallaments, etc.

Quins són els reptes de futur de les travessades de resistència?

 Totes les entitats que organitzen proves dins del Circuit Català de Marxes de Resistència, en les reunions que fem, constatem que hi ha hagut una davallada de participants en els darrers anys. Això es deu a diversos factors, però sobretot a que cada cap de setmana hi ha una oferta molt gran d’activitats físiques en el medi natural, així com de qualsevol mena de lleure. Ara hi ha molt per triar i la gent es reparteix i es diversifica més. 

 En segon lloc, observem la tendència de que cada cop més persones prefereixen anar a la muntanya a córrer que no pas a caminar. Fa de mal dir, però diríem que un 15% dels participants que fan les nostres travessades les fan corrent. Per ells són un entrenament previ per fer aquestes famoses curses anomenades “trails”, “ultra-trails”, maratons o mitges maratons de muntanya ... A nosaltres la davallada de participants no ens preocupa sempre que ens mantinguem en una banda de quatre-cents participants. Pensa que hi havia hagut edicions de la Molins-Montserrat i la Molins-Vilafranca en que vam arribar a tenir entre sis-centes i vuit-centes persones inscrites! Moure tanta gent per la muntanya és una bogeria i tampoc no ens interessa. D’altra banda, per qüestions mediambientals, actualment els gestors dels parcs naturals també limiten molt el nombre de persones que poden passar pels seus espais.

I els reptes futur de les travessades que organitza el CEM, la Molins-Montserrat i la Molins-Vilafranca?

 Com en totes les coses, el repte és en mantenir-les. Mantenir el voluntariat, mantenir la participació, i sobretot mantenir la comissió organitzadora. La gran embranzida que van agafar la Molins-Montserrat i la Molins-Vilafranca a partir de l’any 2005 va ser gràcies a l’empenta d’una nova comissió que va agafar el relleu de l’anterior, i que va arribar a estar formada gairebé per vint persones. Al llarg dels anys aquest nombre ha anat minvant fins al punt que d’aquells vint només en quedem sis! De fet, si ara vingués una nova comissió per organitzar les travessades, els que hi som ara plegaríem en bloc! Al final les coses deixen de fer-se perquè els que porten molts anys al capdavant es van fent grans i no troben recanvi. Sovint ha de ser una generació nova la que ha d’agafar el relleu.   

Llavors què és el que us manté amb forces per tornar-hi l'any següent? 

 Que les travessades de resistència del CEM no es perdin. Sabria molt de greu que la Molins-Vilafranca, i sobretot la Molins-Montserrat, que ja va per la XXI edició, es perdessin. Aquestes proves ens les estimem molt i per això cada any hi tornem.

El programa "Obrint camins" rep el Premi Ràdio a la gala dels Premis Ràdio Molins de Rei 2025

 

 Oriol Romeu, conductor del "Bon dia i bona hora" -el magazín matinal de Ràdio Molins de Rei-, entrevista Anna Ribas, Teresa Canals i Àngel Beumala, amb motiu del "Premi Ràdio 2025" atorgat al programa "Obrint camins". El premi va ser lliurat a  la gala dels Premis Ràdio Molins de Rei, el divendres 28 de març de 2025, al Teatre del Foment Cultural i Artístic d'aquesta població.

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

Tomeu Martí Parellada, enginyer agrícola jubilat: "La naturalesa no dona les coses perfectes, les ofereix naturals"

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 604, febrer 2025, pàg. 8-10

 Tomeu Martí Parellada (Molins de Rei, 1942) és el guionista dels documentals “La vida a les masies” (37 min), “Les masies de la muntanya d’Olorda” (2h 7min),  i “Terra cultivada, solcant la història” (1h 22min). Realitzats per Albert Roig, i locutats per Lluís Posada, el darrer es va estrenar l’any 2022 i explica l’agricultura a la vila des dels seus inicis fins a l’actualitat. 

 Enginyer agrícola de formació, el Tomeu també va ser un dels fundadors de la primera coordinadora d'agricultura ecològica de l'Estat i l'impulsor, l'any 1984, de la primera Fira Ecològica celebrada en el marc de la Fira de la Candelera. Cooperant internacional a l'Àfrica durant molts anys, actualment es troba jubilat i escriu una columna sobre història local i patrimoni a la revista d'informació i oci “Tot Molins”. Com li agrada dir a ell mateix: "Molins de Rei és la meva vida".

Ser enginyer agrícola et ve de tradició familiar?

 No ben bé. Els meus pares treballaven al camp i en la vaqueria que a principis del segle XX va fundar el meu avi matern a l'avinguda de València 35-37. Abans pràcticament només es produïa llet de cabra però en aquella època va començar el consum de llet de vaca. A Molins de Rei, als que tenien una vaca lletera, la gent els hi anava a comprar la llet fresca acabada de munyir. N’hi havia a Cal Rectoret del carrer general Castaños, a Cal Negre i el Pons del carrer Verdaguer, a la pujada de l'Església, a Ca la Mariona, ... Nosaltres també veníem llet fresca però com que, segons el moment, podíem tenir moltes vaques, vam ser els primers -i els únics- a embotellar-ne i a vendre caixes de llet en ampolles de vidre amb tap de corona. Me'n recordo que el meu avi i la meva tia soltera viatjaven fins a Santander, a Torrelavega, i allà compraven tot un vagó de vaques lleteres que arribaven a Molins de Rei en tren! Primer l'empresa es va dir Parellada, i més endavant MARPA -combinant les primeres lletres de Martí i Parellada-, i a les ampolles hi havia gravat un dibuix del pont de les quinze arcades. Però darrera de les caixes de llet embotellada hi havia una gran feinada que no es veia: Les vaques les alimentàvem nosaltres amb pinso i palla però també amb naps, remolatxa i alfals de collita pròpia. Després de que mengessin tocava fer tota la gestió dels fems, s'havien de munyir manualment tots els dies de l'any dos cops al dia -a les cinc del matí i a les cinc de la tarda-, i després, amb diferents màquines i aparells, fer tot el procés d'esterilització -amb vapor d'aigua-, de pasteurització, i finalment d'homogeneïtzació, per evitar que la nata quedés a la part de dalt. Recordo que l'homogeneïtzador feia un terrabastall! De fet, quan ara sento música moderna, penso: "Aquest tric-trac ja me'l feien les màquines de casa!". 

 Durant tots aquests processos jo patia molt perquè la llet és molt sagrada. Només et diré que quan els clients ens retornaven les caixes amb les ampolles de llet buides, per reutilitzar-les les havíem de posar en remull amb salmorra en uns safarejos, i després netejar-les una a una i esbaldir-les amb un sortidor que els llençava aigua per dintre. També havíem fet d'altres de productes, com ara llet amb cacao intentant imitar el Cacaolat, i llet "a la crema", que era amb gust de vainilla. Però va arribar un moment que vam veure que no podíem continuar. Van aparèixer les grans lleteres, com la RAM, que compraven la llet a l'engròs als pagesos i feien tot el tractament i l'embotellament amb màquines més modernes, i jo ja vaig veure que m'hauria de dedicar a una altra cosa. Cap els anys 60 del segle passat es va tancar el negoci i jo ja estudiava enginyeria agrícola a l'Escola Industrial del carrer Urgell de Barcelona. La vinculació amb l’agricultura em venia perquè a casa, com he dit a l’inici, a part de la vaqueria també teníem camps. De fet, l’alfals per les vaques ens creixia molt bé enmig dels arbres fruiters. Has de pensar que durant molt de temps tots els molinencs van estar d’una manera o altra vinculats a l’agricultura. A part de la dedicació professional de cadascú gairebé tothom tenia el seu tros o peça de terra.   

Quan vas acabar la carrera quina va ser la teva primera feina?

 Vaig trobar la meva primera feina a la filial espanyola d'una empresa multinacional químico-farmaceutica suïssa que es deia Geigy, i que l'any 1970 es va fusionar amb Ciba, creant una nova empresa que es va dir Ciba-Geygi. Hi vaig entrar com a tècnic agrícola l'any 1965 i recordo que la seu es trobava a l'avinguda Carles I de Barcelona. De seguida em van enviar a Andalusia i Extremadura, i a d'altres llocs de l'Estat, com a representant dels productes que l'empresa oferia per a l'agricultura. 

Paral·lelament vas ser membre fundador de la primera associació d'agricultura ecològica de l'Estat ...

 A Anglaterra havien començat a practicar un nou tipus d'agricultura que funcionava amb adobs naturals, sense herbicides, pesticides ni productes químics, i un grup d’antics estudiants d’agricultura vam voler implantar-la aquí. Ens vam reunir per constituir-nos com a associació però recordo que hi va haver molt de debat amb el nom. Des de França ens arribava que no la consideraven "orgànica" perquè, a part dels fems, també hi intervenien microorganismes, amb el que els francesos l'anomenaven "agricultura biològica". Però llavors un company va observar que els minerals i els compostos inorgànics naturals també hi tenien un paper molt important i va proposar que l'anomenéssim "agricultura ecològica". I aquest és el nom que quedar. Ens vam anomenar “Coordinadora d'Agricultura Ecològica” (CAE), amb vocació de ser d'àmbit estatal.

Per aquesta raó et van fer fora de Ciba-Geigy?

 Perquè no sospitessin de mi, dins l'empresa era el Bartolomé Martí, i dins del grup ecologista era "el Parellada". Així vaig poder anar fent la viu-viu uns quants anys fins que un bon dia l'empresa em va promocionar i em va fer apoderat adjunt de la secció d'agricultura. Des d'aquesta nova posició em va semblar incorrecte continuar treballant-hi i vaig preferir marxar.    

Del 1984 al 2012 es va celebrar en el marc de la Fira de la Candelera una "Fira ecològica" de la que tu n'ets el responsable de les primeres edicions. Ens ho expliques?

 Un dia que teníem una reunió a Barcelona un membre del CAE va passar per Molins de Rei i va veure la Fira de la Candelera. Com que sabia que jo era de Molins de Rei em va dir: "Per l'any que ve no podríem tenir nosaltres un estand o alguna cosa en aquesta fira?". Jo vaig dir que ja ho preguntaria i li vaig dir al regidor Julià Canals, el qual em va oferir de seguida tot el carrer Miquel Tort -que llavors durant la Fira no s'hi feia res-, i em va posar com a persona de contacte el Jaume Garriga, que també era enginyer agrícola i llavors estava vinculat a l'Ajuntament. El cas és que, el que havia de ser un senzill estand, va acabar essent tot un carrer dedicat a l'agricultura ecològica. Els companys del CAE es van posar molt contents però jo no acabava de veure com ompliríem tot un carrer! Llavors el president de l'associació era l'Álvaro Altés, i el secretari el Feliu Madaula. L'Álvaro treballava a la revista "Integral" i va decidir fer una convocatòria oberta a través d'aquesta publicació fundada el 1978 i que tenia difusió a tot Espanya i Portugal. El cas és que va publicar el telèfon de casa meva i ja em tens rebent trucades de tot arreu de gent que volia participar-hi. Recordo un alemany que per telèfon em va dir que es dedicava al pa integral i a l'hora de la veritat el que portava eren ninotets de pa per vendre ... Tot va ser molt improvitzat però va ser un èxit. En aquella època, al carrer Miquel Tort encara hi havia cases que tenien barri, i en un d'aquests patis hi vam posar un restaurant de productes ecològics. També es van organitzar activitats paral·leles, com sessions de ioga. Però l'anècdota bona va ser a la nit, quan els paradistes que venien de lluny em van preguntar on podien anar a dormir. No ho havíem previst! Me'ls vaig haver d'endur a casa! L'any següent l'Ajuntament ja ens va deixar la casa de colònies de Can Santoi. 

El gruix de la teva vida laboral te l'has passat com a cooperant internacional. Com va ser aquest canvi d'orientació professional?

 Després de Ciba-Geigy vaig passar a portar una cooperativa que es deia Agrotec i que es dedicava a vendre infraestructures per a l'agricultura: Reg gota a gota, cautxú per fer basses artificials, etc. Exportàvem arreu del món i això va fer que durant quatre o cinc anys em toqués viatjar per diversos països d'Àfrica i d’Amèrica. En un d'aquests viatges anava a Senegal des del Marroc, via Mauritània, i se'm va asseure al costat un diplomàtic espanyol. Per donar-li conversa vaig fer un comentari sobre el paisatge i li vaig dir: "Que sec que és tot això". I ell em va contestar: "No s'ho cregui pas, a sota terra hi ha quilòmetres d'aigua". Quan vaig tenir l’oportunitat de comentar-ho als mauritans de seguida em van portar a veure el ministre, i aquest va encomanar-me que aconseguís un projecte de cooperació per investigar-ho. Vaig obtenir finançament a través del CIDOB -Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona- i vaig viatjar a Mauritània per fer un estudi sobre el tema. Vaig constatar que, certament, el subsol era ple d'aigua potable, però era aigua provinent de la darrera glaciació de fa uns 20.000 anys. Això volia dir que si s'extreia en gran quantitat no es reposaria de cap manera. La conclusió va ser que podien continuar fent pous per abastir-se d'aigua potable, però de cap manera fer-la servir a gran escala per conreus de regadiu. 

 Així va ser com, d’aquesta manera tan casual, va començar la meva dedicació de cooperant a Mauritània. El que havia de ser una estada curta per fer un estudi es va convertir en un període de setze anys de feina dirigint els projectes d'una ONG que rebia finançament de l’AECID (Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo). El fet de conèixer tan bé aquells països va fer que, l'any 2006, l'editorial Laertes m'encarregués un llibre per recomanació del Pep Bernades, de la Llibreria Altair. El llibre es va titular "Mauritania y Mali" i era sobre les seves ètnies, història i cultura. Es va vendre molt bé però actualment es troba exhaurit.

Al final del documental “Terra cultivada, solcant la història” feu un recull d'imatges de les façanes d'un bon grapat de cases de la vila que es van dedicar a l'agricultura fins a finals del segle XX i principis del XXI. D'això en fa molt poc. Per què ha desaparegut l’agricultura a la vila?

 Per raons diverses però sobretot per la concentració de mercat. Quan jo era petit les poblacions s'abastien dels conreus del Baix Llobregat, però en el moment que comença l'agricultura a gran escala i al mercat majorista domina, per exemple, la pera llimonera de Lleida i la poma de Girona, el petit pagès del Baix Llobregat deixa de fer peres i pomes perquè ja no li surten a compte. Això va anar passant gradualment amb tots els conreus i quan va arribar Mercabarna, l’any 1967, ja va ser monumental. Per primer cop els botiguers podien triar el producte que volien a cada moment, i es va trencar la lògica de només poder vendre el que el pagès de la comarca havia produït en aquell moment.  

Però en la desaparició de l'agricultura a la vila també hi deuen haver influït la pèrdua de sòl agrícola per les infraestructures viàries, la gran demanda de vivenda o els polígons industrials?

 Si al Polígon del Pla no hi haguéssin indústries hi hauria pagesos? Els fills volien continuar la feina dels pares? Qui té una botiga, el fill la vol continuar? L'ascensor social ha estat implacable, el nivell de vida dels fills ha pujat, i la majoria han optat per d'altres professions més còmodes i més ben pagades. Quan sento l'afirmació de que "necessitem la immigració perquè aquí ningú vol fer la feina de collir fruita" no hi estic d'acord. La immigració es vol per poder pagar sous baixos. Si tots aquests pagesos de la vila que van plegar haguessin pogut vendre els seus productes a uns preus dignes i s'haguessin pogut guanyar bé la vida, els seus fills no haurien continuat el negoci?    

Una conseqüència d’aquesta desaparició de l’agricultura local és la pèrdua de varietats de fruites, hortalisses i cereals que els nostres avis menjaven?

 Sí, moltes s’han perdut. Hi ha projectes de recuperació, com el del molinenc Jordi Roca, que té una col·lecció de varietats antigues d'arbres fruiters [vegeu El Llaç 578, maig-juny 2022]. Però actualment no es cull res perquè estem patint la plaga de la mosca de la fruita (Ceratitis capitata). Com que cada arbre fructifica en una època diferent no es pot aplicar una protecció global a tots els arbres. Cada arbre s’hauria de ruixar de forma individual i a l’època que li toca.

Llavors els pesticides són necessaris per combatre les plagues?

 Les hortalisses es poden fer sense pesticides. La fruita dolça és més difícil, perquè un arbre fruiter està plantat tot l'any i es troba més exposat, però també trobaríem sistemes alternatius. Per exemple, en aquest cas de la mosca de la fruita, si jo tingués tots els camps plantats amb una única varietat d'arbre fruiter, des d'un dron llençaria feromones per esterilitzar els mascles i això faria que no fecundessin les femelles. D'aquesta manera no es podrien reproduir i la plaga desapareixeria.   

Tu que has estat cooperant a l'Àfrica què en penses del comerç global?

 Nosaltres volem vendre els nostres productes manufacturats arreu del món, inclosos els països pobres, llavors és just que també els comprem el que ells produeixen, en aquest cas productes agrícoles. Una altra cosa són les condicions amb les que fem aquest comerç. No és el mateix comprar les bananes als pagesos d'allà, i que els beneficis reverteixin a les seves comunitats, que comprar-les a una multinacional que s'ha instal·lat allà i que s'enduu els beneficis fora del país. D'altra banda la Unió Europea ha fet acords comercials que perjudiquen la pagesia europea. Per exemple, Argentina i Marroc fan la carn molt barata fent servir anabolitzants que a Europa estan prohibits, i aquesta carn la poden vendre aquí. Els nostres ramaders, en canvi, han de complir tota la normativa europea i tenen uns costos en infraestructures que no poden recuperar amb el preu del producte. No té sentit. I per acabar-ho d’adobar ara només ens faltaven els acudits del senyor Trump ... 

 En definitiva, el mercat global està dominat per l’agricultura i la ramaderia intensiva i extensiva amb les quals, per preu, Europa no hi pot competir. Una sortida per als nostres pagesos podria ser l’agricultura ecològica ja que aquest tipus d’agricultura les multinacionals mai no la faran. A un nivell més local cal impulsar els “mercats de pagès”. Les institucions han de facilitar espais gratuïts perquè els pocs productors que queden puguin vendre directament al consumidor, sense restriccions legals ni costos addicionals.

        

El consumidor s'ha tornat ignorant pel que fa a l'agricultura?

 En agricultura hi ha un greu problema amb el consumidor. Jo tinc un amic que té una casa al Pirineu i que la llet que li venen allà no se la pot beure perquè, segons ell, té un gust molt fort de vaca! És una pena com ens hem tornat. La gent avui s'ha acostumat a que els productes agrícoles siguin bonics i de la mateixa mida. Com que això se sap, els productors ja rebutgen en origen les peces que són massa grans o massa petites, fet que contribueix al malbaratament alimentari i a l'encariment dels preus. Quan jo era petit, moltes pomes tenien un corcat, però el trèiem i ens les menjàvem. Tu creus que avui algú agafaria una poma d'un supermercat si veu que té una tara? Segons qui, si d'un enciam li sortís un llimac, encara em llençaria l'enciam sencer! Fins que el consumidor no entengui que la naturalesa no dóna les coses perfectes, que les dóna naturals, en els supermercats no hi trobarem fruita normal, hi trobarem vedets!