Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 604, febrer 2025, pàg. 8-10
Tomeu Martí Parellada (Molins de Rei, 1942) és el guionista dels documentals “La vida a les masies” (37 min), “Les masies de la muntanya d’Olorda” (2h 7min), i “Terra cultivada, solcant la història” (1h 22min). Realitzats per Albert Roig, i locutats per Lluís Posada, el darrer es va estrenar l’any 2022 i explica l’agricultura a la vila des dels seus inicis fins a l’actualitat.
Enginyer agrícola de formació, el Tomeu també va ser un dels fundadors de la primera coordinadora d'agricultura ecològica de l'Estat i l'impulsor, l'any 1984, de la primera Fira Ecològica celebrada en el marc de la Fira de la Candelera. Cooperant internacional a l'Àfrica durant molts anys, actualment es troba jubilat i escriu una columna sobre història local i patrimoni a la revista d'informació i oci “Tot Molins”. Com li agrada dir a ell mateix: "Molins de Rei és la meva vida".
Ser enginyer agrícola et ve de tradició familiar?
No ben bé. Els meus pares treballaven al camp i en la vaqueria que a principis del segle XX va fundar el meu avi matern a l'avinguda de València 35-37. Abans pràcticament només es produïa llet de cabra però en aquella època va començar el consum de llet de vaca. A Molins de Rei, als que tenien una vaca lletera, la gent els hi anava a comprar la llet fresca acabada de munyir. N’hi havia a Cal Rectoret del carrer general Castaños, a Cal Negre i el Pons del carrer Verdaguer, a la pujada de l'Església, a Ca la Mariona, ... Nosaltres també veníem llet fresca però com que, segons el moment, podíem tenir moltes vaques, vam ser els primers -i els únics- a embotellar-ne i a vendre caixes de llet en ampolles de vidre amb tap de corona. Me'n recordo que el meu avi i la meva tia soltera viatjaven fins a Santander, a Torrelavega, i allà compraven tot un vagó de vaques lleteres que arribaven a Molins de Rei en tren! Primer l'empresa es va dir Parellada, i més endavant MARPA -combinant les primeres lletres de Martí i Parellada-, i a les ampolles hi havia gravat un dibuix del pont de les quinze arcades. Però darrera de les caixes de llet embotellada hi havia una gran feinada que no es veia: Les vaques les alimentàvem nosaltres amb pinso i palla però també amb naps, remolatxa i alfals de collita pròpia. Després de que mengessin tocava fer tota la gestió dels fems, s'havien de munyir manualment tots els dies de l'any dos cops al dia -a les cinc del matí i a les cinc de la tarda-, i després, amb diferents màquines i aparells, fer tot el procés d'esterilització -amb vapor d'aigua-, de pasteurització, i finalment d'homogeneïtzació, per evitar que la nata quedés a la part de dalt. Recordo que l'homogeneïtzador feia un terrabastall! De fet, quan ara sento música moderna, penso: "Aquest tric-trac ja me'l feien les màquines de casa!".
Durant tots aquests processos jo patia molt perquè la llet és molt sagrada. Només et diré que quan els clients ens retornaven les caixes amb les ampolles de llet buides, per reutilitzar-les les havíem de posar en remull amb salmorra en uns safarejos, i després netejar-les una a una i esbaldir-les amb un sortidor que els llençava aigua per dintre. També havíem fet d'altres de productes, com ara llet amb cacao intentant imitar el Cacaolat, i llet "a la crema", que era amb gust de vainilla. Però va arribar un moment que vam veure que no podíem continuar. Van aparèixer les grans lleteres, com la RAM, que compraven la llet a l'engròs als pagesos i feien tot el tractament i l'embotellament amb màquines més modernes, i jo ja vaig veure que m'hauria de dedicar a una altra cosa. Cap els anys 60 del segle passat es va tancar el negoci i jo ja estudiava enginyeria agrícola a l'Escola Industrial del carrer Urgell de Barcelona. La vinculació amb l’agricultura em venia perquè a casa, com he dit a l’inici, a part de la vaqueria també teníem camps. De fet, l’alfals per les vaques ens creixia molt bé enmig dels arbres fruiters. Has de pensar que durant molt de temps tots els molinencs van estar d’una manera o altra vinculats a l’agricultura. A part de la dedicació professional de cadascú gairebé tothom tenia el seu tros o peça de terra.
Quan vas acabar la carrera quina va ser la teva primera feina?
Vaig trobar la meva primera feina a la filial espanyola d'una empresa multinacional químico-farmaceutica suïssa que es deia Geigy, i que l'any 1970 es va fusionar amb Ciba, creant una nova empresa que es va dir Ciba-Geygi. Hi vaig entrar com a tècnic agrícola l'any 1965 i recordo que la seu es trobava a l'avinguda Carles I de Barcelona. De seguida em van enviar a Andalusia i Extremadura, i a d'altres llocs de l'Estat, com a representant dels productes que l'empresa oferia per a l'agricultura.
Paral·lelament vas ser membre fundador de la primera associació d'agricultura ecològica de l'Estat ...
A Anglaterra havien començat a practicar un nou tipus d'agricultura que funcionava amb adobs naturals, sense herbicides, pesticides ni productes químics, i un grup d’antics estudiants d’agricultura vam voler implantar-la aquí. Ens vam reunir per constituir-nos com a associació però recordo que hi va haver molt de debat amb el nom. Des de França ens arribava que no la consideraven "orgànica" perquè, a part dels fems, també hi intervenien microorganismes, amb el que els francesos l'anomenaven "agricultura biològica". Però llavors un company va observar que els minerals i els compostos inorgànics naturals també hi tenien un paper molt important i va proposar que l'anomenéssim "agricultura ecològica". I aquest és el nom que quedar. Ens vam anomenar “Coordinadora d'Agricultura Ecològica” (CAE), amb vocació de ser d'àmbit estatal.
Per aquesta raó et van fer fora de Ciba-Geigy?
Perquè no sospitessin de mi, dins l'empresa era el Bartolomé Martí, i dins del grup ecologista era "el Parellada". Així vaig poder anar fent la viu-viu uns quants anys fins que un bon dia l'empresa em va promocionar i em va fer apoderat adjunt de la secció d'agricultura. Des d'aquesta nova posició em va semblar incorrecte continuar treballant-hi i vaig preferir marxar.
Del 1984 al 2012 es va celebrar en el marc de la Fira de la Candelera una "Fira ecològica" de la que tu n'ets el responsable de les primeres edicions. Ens ho expliques?
Un dia que teníem una reunió a Barcelona un membre del CAE va passar per Molins de Rei i va veure la Fira de la Candelera. Com que sabia que jo era de Molins de Rei em va dir: "Per l'any que ve no podríem tenir nosaltres un estand o alguna cosa en aquesta fira?". Jo vaig dir que ja ho preguntaria i li vaig dir al regidor Julià Canals, el qual em va oferir de seguida tot el carrer Miquel Tort -que llavors durant la Fira no s'hi feia res-, i em va posar com a persona de contacte el Jaume Garriga, que també era enginyer agrícola i llavors estava vinculat a l'Ajuntament. El cas és que, el que havia de ser un senzill estand, va acabar essent tot un carrer dedicat a l'agricultura ecològica. Els companys del CAE es van posar molt contents però jo no acabava de veure com ompliríem tot un carrer! Llavors el president de l'associació era l'Álvaro Altés, i el secretari el Feliu Madaula. L'Álvaro treballava a la revista "Integral" i va decidir fer una convocatòria oberta a través d'aquesta publicació fundada el 1978 i que tenia difusió a tot Espanya i Portugal. El cas és que va publicar el telèfon de casa meva i ja em tens rebent trucades de tot arreu de gent que volia participar-hi. Recordo un alemany que per telèfon em va dir que es dedicava al pa integral i a l'hora de la veritat el que portava eren ninotets de pa per vendre ... Tot va ser molt improvitzat però va ser un èxit. En aquella època, al carrer Miquel Tort encara hi havia cases que tenien barri, i en un d'aquests patis hi vam posar un restaurant de productes ecològics. També es van organitzar activitats paral·leles, com sessions de ioga. Però l'anècdota bona va ser a la nit, quan els paradistes que venien de lluny em van preguntar on podien anar a dormir. No ho havíem previst! Me'ls vaig haver d'endur a casa! L'any següent l'Ajuntament ja ens va deixar la casa de colònies de Can Santoi.
El gruix de la teva vida laboral te l'has passat com a cooperant internacional. Com va ser aquest canvi d'orientació professional?
Després de Ciba-Geigy vaig passar a portar una cooperativa que es deia Agrotec i que es dedicava a vendre infraestructures per a l'agricultura: Reg gota a gota, cautxú per fer basses artificials, etc. Exportàvem arreu del món i això va fer que durant quatre o cinc anys em toqués viatjar per diversos països d'Àfrica i d’Amèrica. En un d'aquests viatges anava a Senegal des del Marroc, via Mauritània, i se'm va asseure al costat un diplomàtic espanyol. Per donar-li conversa vaig fer un comentari sobre el paisatge i li vaig dir: "Que sec que és tot això". I ell em va contestar: "No s'ho cregui pas, a sota terra hi ha quilòmetres d'aigua". Quan vaig tenir l’oportunitat de comentar-ho als mauritans de seguida em van portar a veure el ministre, i aquest va encomanar-me que aconseguís un projecte de cooperació per investigar-ho. Vaig obtenir finançament a través del CIDOB -Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona- i vaig viatjar a Mauritània per fer un estudi sobre el tema. Vaig constatar que, certament, el subsol era ple d'aigua potable, però era aigua provinent de la darrera glaciació de fa uns 20.000 anys. Això volia dir que si s'extreia en gran quantitat no es reposaria de cap manera. La conclusió va ser que podien continuar fent pous per abastir-se d'aigua potable, però de cap manera fer-la servir a gran escala per conreus de regadiu.
Així va ser com, d’aquesta manera tan casual, va començar la meva dedicació de cooperant a Mauritània. El que havia de ser una estada curta per fer un estudi es va convertir en un període de setze anys de feina dirigint els projectes d'una ONG que rebia finançament de l’AECID (Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo). El fet de conèixer tan bé aquells països va fer que, l'any 2006, l'editorial Laertes m'encarregués un llibre per recomanació del Pep Bernades, de la Llibreria Altair. El llibre es va titular "Mauritania y Mali" i era sobre les seves ètnies, història i cultura. Es va vendre molt bé però actualment es troba exhaurit.
Al final del documental “Terra cultivada, solcant la història” feu un recull d'imatges de les façanes d'un bon grapat de cases de la vila que es van dedicar a l'agricultura fins a finals del segle XX i principis del XXI. D'això en fa molt poc. Per què ha desaparegut l’agricultura a la vila?
Per raons diverses però sobretot per la concentració de mercat. Quan jo era petit les poblacions s'abastien dels conreus del Baix Llobregat, però en el moment que comença l'agricultura a gran escala i al mercat majorista domina, per exemple, la pera llimonera de Lleida i la poma de Girona, el petit pagès del Baix Llobregat deixa de fer peres i pomes perquè ja no li surten a compte. Això va anar passant gradualment amb tots els conreus i quan va arribar Mercabarna, l’any 1967, ja va ser monumental. Per primer cop els botiguers podien triar el producte que volien a cada moment, i es va trencar la lògica de només poder vendre el que el pagès de la comarca havia produït en aquell moment.
Però en la desaparició de l'agricultura a la vila també hi deuen haver influït la pèrdua de sòl agrícola per les infraestructures viàries, la gran demanda de vivenda o els polígons industrials?
Si al Polígon del Pla no hi haguéssin indústries hi hauria pagesos? Els fills volien continuar la feina dels pares? Qui té una botiga, el fill la vol continuar? L'ascensor social ha estat implacable, el nivell de vida dels fills ha pujat, i la majoria han optat per d'altres professions més còmodes i més ben pagades. Quan sento l'afirmació de que "necessitem la immigració perquè aquí ningú vol fer la feina de collir fruita" no hi estic d'acord. La immigració es vol per poder pagar sous baixos. Si tots aquests pagesos de la vila que van plegar haguessin pogut vendre els seus productes a uns preus dignes i s'haguessin pogut guanyar bé la vida, els seus fills no haurien continuat el negoci?
Una conseqüència d’aquesta desaparició de l’agricultura local és la pèrdua de varietats de fruites, hortalisses i cereals que els nostres avis menjaven?
Sí, moltes s’han perdut. Hi ha projectes de recuperació, com el del molinenc Jordi Roca, que té una col·lecció de varietats antigues d'arbres fruiters [vegeu El Llaç 578, maig-juny 2022]. Però actualment no es cull res perquè estem patint la plaga de la mosca de la fruita (Ceratitis capitata). Com que cada arbre fructifica en una època diferent no es pot aplicar una protecció global a tots els arbres. Cada arbre s’hauria de ruixar de forma individual i a l’època que li toca.
Llavors els pesticides són necessaris per combatre les plagues?
Les hortalisses es poden fer sense pesticides. La fruita dolça és més difícil, perquè un arbre fruiter està plantat tot l'any i es troba més exposat, però també trobaríem sistemes alternatius. Per exemple, en aquest cas de la mosca de la fruita, si jo tingués tots els camps plantats amb una única varietat d'arbre fruiter, des d'un dron llençaria feromones per esterilitzar els mascles i això faria que no fecundessin les femelles. D'aquesta manera no es podrien reproduir i la plaga desapareixeria.
Tu que has estat cooperant a l'Àfrica què en penses del comerç global?
Nosaltres volem vendre els nostres productes manufacturats arreu del món, inclosos els països pobres, llavors és just que també els comprem el que ells produeixen, en aquest cas productes agrícoles. Una altra cosa són les condicions amb les que fem aquest comerç. No és el mateix comprar les bananes als pagesos d'allà, i que els beneficis reverteixin a les seves comunitats, que comprar-les a una multinacional que s'ha instal·lat allà i que s'enduu els beneficis fora del país. D'altra banda la Unió Europea ha fet acords comercials que perjudiquen la pagesia europea. Per exemple, Argentina i Marroc fan la carn molt barata fent servir anabolitzants que a Europa estan prohibits, i aquesta carn la poden vendre aquí. Els nostres ramaders, en canvi, han de complir tota la normativa europea i tenen uns costos en infraestructures que no poden recuperar amb el preu del producte. No té sentit. I per acabar-ho d’adobar ara només ens faltaven els acudits del senyor Trump ...
En definitiva, el mercat global està dominat per l’agricultura i la ramaderia intensiva i extensiva amb les quals, per preu, Europa no hi pot competir. Una sortida per als nostres pagesos podria ser l’agricultura ecològica ja que aquest tipus d’agricultura les multinacionals mai no la faran. A un nivell més local cal impulsar els “mercats de pagès”. Les institucions han de facilitar espais gratuïts perquè els pocs productors que queden puguin vendre directament al consumidor, sense restriccions legals ni costos addicionals.
El consumidor s'ha tornat ignorant pel que fa a l'agricultura?
En agricultura hi ha un greu problema amb el consumidor. Jo tinc un amic que té una casa al Pirineu i que la llet que li venen allà no se la pot beure perquè, segons ell, té un gust molt fort de vaca! És una pena com ens hem tornat. La gent avui s'ha acostumat a que els productes agrícoles siguin bonics i de la mateixa mida. Com que això se sap, els productors ja rebutgen en origen les peces que són massa grans o massa petites, fet que contribueix al malbaratament alimentari i a l'encariment dels preus. Quan jo era petit, moltes pomes tenien un corcat, però el trèiem i ens les menjàvem. Tu creus que avui algú agafaria una poma d'un supermercat si veu que té una tara? Segons qui, si d'un enciam li sortís un llimac, encara em llençaria l'enciam sencer! Fins que el consumidor no entengui que la naturalesa no dóna les coses perfectes, que les dóna naturals, en els supermercats no hi trobarem fruita normal, hi trobarem vedets!
