Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 607, juny 2025, pàg. 6-8
La Plataforma d’Afectats per la Residència de Molins de Rei (Parm) és un col·lectiu que va néixer l’any 2016 per fer d’altaveu a una demanda històrica de la vila: Ampliar les trenta places que ofereix l’actual Llar Municipal d'Avis “Dr. Josep Mestre” amb una nova residència. A dia d’avui, però, encara s’ha d’aprovar el plec de condicions per adjudicar l’obra i trobar el finançament per portar endavant l’equipament. La Judith Herrera i Gastó és a la Parm des dels seus inicis i ha tingut la gentilesa de concedir-nos aquesta entrevista.
Com va començar tot?
La reivindicació d’una nova residència a Molins de Rei ve de molt lluny, i de molta gent, però no va ser fins l’any 2016 que l’enyorat Joan Clos, la seva esposa Rosa Maria Rodrigo –també traspassada- i jo mateixa, vam veure que era necesari organizar-nos i començar a treballar, i que la millor manera de fer-ho era a través d’una plataforma on tothom hi tingués veu. Aquesta plataforma es va oficializar mitjançant un escrit presentat al registre d’entrada de l’Ajuntament de Molins de Rei. En aquest escrit explicàvem que el nostre objectiu era que es materialitzés una nova llar d’avis a Molins de Rei, un equipament que ja constava en el pla d’equipaments 2006-2016 i que no es va fer per circumstàncies que a dia d’avui es desconeixen.
Quina és la situació actualment?
El mes de febrer de 2017, l’alcalde Joan Ramón Casals ens va convidar al Joan Clos, a la Rosa Maria Rodrigo, i a mi mateixa, a ser presents en una reunió amb el llavors conseller de benestar social i família de la Generalitat, el senyor Chakir El Homrani, en la que es va signar un document previ on la Generalitat es comprometia -sempre que hi hagués una partida pressupostària-, a atorgar 50 places concertades de residents i 20 places de centre de dia. El mateix conseller ens va dir que, en dos o tres mesos, això ja seria oficial, i l’Ajuntament de seguida va córrer a fer notes de premsa per anunciar-ho. Però els dos o tres mesos van passar i a les reunions amb l’alcalde Casals ja ens feien passar amb raons. Això va continuar quan va entrar al govern municipal el PSC. Ens reuníem amb el senyor alcalde Xavi Paz, tot eren bones intencions, però el temps anava passant i la cosa continuava encallada. Finalment, l’any 2020, hi va haver una mica de moviment en fer-se un concurs per al disseny arquitectònic de l’edifici i disposar d’un projecte.
Llavors, la pandèmia ho va aturar tot, però també hi va haver paralització per la famosa “addenda”, un error en la signatura del preacord del que van trigar tres anys a adonar-se! Finalment, l’any 2023, per la Fira de la Candelera, vam rebre una visita institucional del nou conseller, el senyor Carlos Campuzano -acompanyat de l’alcalde, senyor Xavi Paz-, i ens va comunicar la bona notícia de que el projecte presentat per l’Ajuntament per rebre una subvenció del Fons europeu de recuperació (Next Generation) havia estat valorat molt favorablement. I quan ja tot era a punt va sorgir un nou problema: Calia disposar d’un informe de la Oficina Nacional de Evaluación (ONE), ja que quan es fa una obra o servei públic, el plec de condicions per fer la licitació ha de tenir un informe favorable d’aquest organisme. A part de la demora que això va suposar, quan aquest informe va arribar va ser negatiu! Segons l’ONE el projecte no era financerament viable amb les condicions exposades per l’Ajuntament!
Les últimes informacions que tenim es que l’equip de govern municipal i l’oposicio han de buscar una altra alternativa, que és que l’Ajuntament assumeixi el cost de la construcció de la nova residencia. Pel que fa a qui en portarà la gestió, això encara està per decidir. En resum, a dia d’avui encara s’ha d’aprovar el plec de condicions per adjudicar l’obra i trobar el finançament per portar endavant l’equipament.
A principis d'aquest any 2025, concretament el 20 de febrer, vau fer públic un comunicat a la vostra pàgina de Facebook on denuncieu que "després de tants anys reivindicant aquest equipament, no acceptem que l'equip de govern ens digui que no està obligat a fer-lo i que hi ha pobles que no en tenen."
Com he dit abans, en un inici hi havia una bona comunicació amb l’equip de govern, però ara ja no ens creiem res. Arriba un moment que sembla que el treball i l’esforç de moltes persones no tingui cap valor. L’excusa oficial que fan servir és que la Generalitat n’és la responsable, però si de veritat pensaven això per què no hi van fer gestions des del primer minut? Per què han deixat passar tants anys? Si els ho preguntes a ells et diran que sí que les han fet, les gestions.
També denuncieu que l’administració no s'ha preocupat de fer residències públiques i que això ho ha deixat en mans d’empreses privades. A Molins de Rei creieu que passa això, que hi ha un conflicte d'interessos amb els centres privats existents i que per això no s'acaba de construir la nova residència municipal?
Aquest és un tema molt delicat. No crec que hi hagi conflicte, però sí un interès a que es demori la seva construcció. Si ho analitzem detingudament, una nova residència perjudicaria la Clínica de Molins de Rei, que actualment ofereix places que oscil·len entre els 2.100 i els 2.300 euros mensuals. Encara que fos pagant, la gent preferiria anar a la nova residència, un equipament modern acabat de fer i adaptat a les últimes normatives sobre residències per a gent gran. Però no perdem el focus. El més important del nou equipament és que els avis i àvies de famílies modestes tindran més possibilitats d’obtenir una plaça concertada i quedar-se a Molins de Rei. Segons el projecte, la nova residència ha d’oferir com a mínim 50 noves places concertades, que s’han de sumar a les 30 que ara ja tenim a la Llar Municipal d'Avis “Dr. Josep Mestre”.
Com i quan creus que es desllorigarà tot plegat?
Nosaltres pensem que tot se solucionarà, si bé no de forma immediata. En declaracions públiques l’Alcalde ha dit que la nova residència serà una realitat dins d’aquesta legislatura. No oblidem que l’any 2027 hi ha noves elecccions municipals.
Hi ha algun exemple de poble de la grandària de Molins de Rei -gairebé 27.000 habitants- que tingui una residència pública de persones grans amb una dotació de places concertades adequada?
No cal anar molt lluny, al poble del costat, Sant Vicens dels Horts, en construiran una. Tot un exemple de feina, insistència i interés. Nosaltres, des de la Parm, els felicitem per haver aconseguit des d’un inici el compromís de la Generalitat de finançar i liderar el projecte.
Com ho han aconseguit?
Uf!!! Aixó m’agradaria molt saber-ho. Com he dit, ningú regala res, tot es qüestió d’insistir, treballar, tenir un interes vers el comú, i sobretot no defallir per molts entrebancs que es trobin pel camí.
També hi ha hagut un moviment veïnal al darrera que reivindiqués l'equipament?
Fa dos anys es va posar en contacte amb nosaltres una representant del moviment “Dones sàvies de Sant Vicens dels Horts”, per interessar-se per la nostra reinvidicació, ja que en aquell moment el projecte de la nova residència de Sant Vicenç dels Horts també estava paralitzat.
En un dels molts reportatges que us ha dedicat la premsa al llarg d’aquests anys hi llegeixo el testimoni contundent d'una membre de la Parm: "Sóc vídua des de fa dos anys, visc en un pis sense ascensor i cobro 800 euros al mes. Ningú vol acabar en una residència, però moltes vegades és inevitable. I, si ho he de fer, com ho faré amb els preus que tenen les places privades? No ho podré pagar".
Tristament hi ha molts casos com aquest, i encara hi ha persones que cobren pensions de viduïtat més baixes! Històries com aquesta són a l’ordre del dia. Cal cercar solucions perquè tothom pugui disposar d’un lloc on sigui cuidat independentment de la seva posició econòmica.
Com es pot viure amb aquesta angoixa?
Intentant sobreviure en una societat que, cada vegada més, ignora les persones grans. Els nostres drets, o són vulnerats, o no se’ns te en compte quan es prenen decisions que ens afecten a tots. Com sempre he dit, la gent gran som el sector invisible de la societat. Nomes demanem viure la nostra vellesa en pau i tranquil·litat. No hi tenin dret?
Ja porteu vuit anys lluitant i sou persones grans. D’on treieu les forces?
La nostra força es el compromís, l’amistat i la capacitat de defensar els nostres drets en qualsevol moment i lloc. Estem totes molt unides i compartim moments on tothom pot dir la seva. Ningú es queda fora. Ens escoltem i decidim què cal fer. El nostre lema és: “Fem força, fem pinya, fem poble”. Actualment som un grup d’unes vint persones i ens reunim quan hi ha nova informació als mitjans de comunicació locals sobre la residència. Com haureu pogut deduir, la comunicació directa de la Plataforma amb l’equip de govern fa temps que ha deixat d’existir.
Sentiu que la societat molinenca us dóna suport?
L’any 2017 vam fer una recollida de signatures i més de 5.000 persones van signar a favor de la nova residència. Vam comptar amb la complicitat dels botiguers de la vila, dels casals d’avis, i del compromís de moltes persones que ens van ajudar a recollir-les. Aquestes signatures les vam presentar a la Conselleria de Benestar Social i Familia. No cal dir que en aquell moment ens vam sentir molt acotxades, però amb el pas dels anys han sorgit a la vila noves necessitats, s’han creat noves associacions que defensen els seus drets … i si he de jutjar pel que es diu a les xarxes socials, la Parm sembla que ara estiguem en el punt de mira. Per exemple, l’altre dia vaig llegir un comentari que feia: “Per què la nova residència l’hem de pagar els molinencs si també vindran residents d’altres pobles”. Però nosaltres continuarem reclamant aquest equipament. No tenim un tanatori, una biblioteca, centres escolars, la piscina municipal …? Tot això ho paguem entre tots i bé que ho gaudeixen també la gent que ve dels pobles de la rodalia! En aquest sentit, sí que ara ens sentim una mica soles i incompreses.
Quins aprenentatges has fet a nivell personal al llarg de tots aquests anys de lluita?
En tots aquest anys al servei d’aquesta causa justa i necessària he après que la vida val la pena viura-la “a tope”, encara que les cames no t’aguantin. Has de ser actiu, no tenir por de res, i iniciar coses noves encara que et diguin que ja ets gran. Dono gràcies a totes les persones que he pogut conèixer al llarg d’aquests anys, que m’han aconsellat, que m’han fet millor persona, i sobretot que m’han ensenyat que la il·lusió de viure i la de lluitar pel que es just no s’acaba mai. Els moments més gratificants que he viscut són els compartits amb les meves companyes: La nostra participacio anual a la Caminada de la Gent Gran, al Saló de la gent gran de Catalunya (FiraGran), les sortides a Montserrat, les nostres trobades per menjar xurros amb xocolata o per anar al cinema, el famós calendari que vam fer l’any 2020, o senzillament les estones de tertúlia al voltant d’un cafè. Una cosa que em va fer especial il·lusió va ser que la Parm va rebre l’any passat el premi Caterina Casas al compromís social. Hem demostrat que l’edat només es un número, i que juntes podem fer sentir la nostra veu, ja sigui als plens municipals o a la mateixa Generalitat de Catalunya. Quan un grup, com la Parm, te clar el què vol, no hi ha obstacle que el pari, al contrari, li dóna més forces per superar-lo i seguir endavant.
El 2030, un terç de la població tindrà més de seixanta anys. Creus que estem preparats per aquest escenari?
Sincerament, crec que el model de servei assistencial actual, tant a nivel català com espanyol, no te en compte aquest greu problema de l’envelliment. És un escenari que tenim a tocar. D’aquí pocs anys hi haurà un gran augment de persones grans amb necessitats d’assistència física i mental. Per això és urgent posar fil a l’agulla i fer més equipaments, millorar l’atenció domiciliària, i sobretot donar suport a l’esforç que hauran de fer les famílies amb persones grans al seu càrrec. Tots arribarem a la vellesa, uns millor que d’altres, i el que és clar és que tots necessitarem ser atesos com persones humanes, amb dignitat. Jo he vist casos, ja sigui en residencies o hospitals, en que l’atenció i el tracte que s’ofereix als usuaris i pacients deixa molt a desitjar. I també l’alimentació que els ofereixen!
L’administració ha d’entendre que una persona gran no te l’agilitat mental per entedre i explicar el què li passa, que els diagnòstics no es poden endarrerir perquè les malalties es compliquen i poden derivar en d’altres de més greus, que cal utilizar material sociosanitari modern i adaptat a les noves patologies que van sorgint ... Entre els objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030 hi ha el de garantir un sistema de salut que cobreixi les necesitats de totes les persones. Segons Nacions Unides, per fer-ho calen sis elements bàsics: Lideratge i governança, sistemes d’informació, productes mèdics, vacunes i tecnologia.
I per acabar, com recomanes afrontar aquesta etapa final de la vida que és la vellesa?
Cada persona afronta aquesta etapa de manera diferent. No hi ha fórmules màgiques per viure-la feliç. Jo recomano estar sempre en actiu, fer allò que s’adapti a les pròpies necessitats, aixecar-se cada dia amb un propòsit o una il.lusio, no deixar de fer res amb l’excusa de que no tens força –tot es pot fer encara que sigui més a poc a poc-, i finalment, viure, escoltar, riure i compartir moments amb les persones estimades. Això darrer és el que fa que els nostres dies siguin únics.
Vols afegir alguna cosa per cloure l’entrevista?
Donar les gràcies als lectors que hagin arribat fins aquí! Només vull afegir que a la Parm tenim un hime, la cançó “Seguirem”, del Manu Guix, que té un tros molt significatiu que diu: “No callarem / Som grans però no estem fets de pedra / Caminarem / Celebrarem la vida / I no pararem / I trobarem sempre la sortida”.
