Nora Miralles: "El dret a la pau hauria de ser el moll de l'os dels drets humans"


  El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans. Un document de trenta articles en què se subratllen els drets humans considerats bàsics i que s'apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans. El dilluns 10 de desembre de 2018 fa 70 anys d’aquesta declaració, i per parlar-ne hem convidat Nora Miralles, investigadora del Centre Delàs d'Estudis per la Pau.















"L'any 1948 no hem de perdre de vista que només feia tres anys que s'havia acabat la segona guerra mundial, i que era un moment en què el colonialisme i les teories racistes i supremacistes -que havien portat al genocidi de la població jueva i gitana, i mig segle abans l'existència de la població negra esclava- encara estaven fent molt de mal. Per tant, l'aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans, per part de l'ONU, va suposar per primera vegada el reconeixement de la condició humana com un element igualador, que ens fa a tots iguals. També va significar el reconeixement, per part dels estats, de l'obligació de garantir la vida i la integritat dels seus habitants, fins al punt de que, a dia d'avui, aquesta declaració és el criteri que es fa servir per mesurar la gestió dels governs i la qualitat democràtica d'un estat. Posteriorment, s'aproven d'altres tractats com el Pacte internacional dels drets civils i politics, el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, i més endavant d'altres declaracions i acords, que s'anomenen drets de tercera generació [el dret a gaudir d'un medi ambient saludable i no degradat, el dret a l'autodeterminació dels pobles, els drets relacionats amb l'enginyeria genètica, el dret a la protecció de les dades personals, el dret al patrimoni comú de la humanitat, etc]. Tots ells s'empren per gestionar els assumptes mundials d'una altra manera, i influir en els estats en la manera que tenen de garantir, o no, aquests drets als seus ciutadans."



"Aquesta Declaració, evidentment, ha estat molt útil, però s'ha de reconèixer que hi ha unes limitacions que la fan difícilment aplicable. De fet, és un ideal comú, una relació d'intencions, però no té gaire força jurídica. Si bé el text insta els estats a respectar aquests drets i llibertats, no s'inclouen mecanismes que n'obliguin el compliment. D'altra banda, es prioritzen uns drets per sobre d'altres, i això és degut a la ideologia de les persones que els van redactar, i del lloc d'on provenien, en aquest cas països occidentals. Per exemple, el dret a la pau, els drets mediambientals, o els drets col·lectius, que són molt necessaris a bona part del món, estan considerats drets menys prioritaris respecte d'altres. També es critica la "falsa universalitat", perquè si bé el preàmbul de la Declaració diu que tots els éssers humans són lliures amb independència de la seva raça, nacionalitat, gènere, o condició social, en la realitat hi ha unes discriminacions prèvies, i unes opressions de partida, que fan que aquesta universalitat de la igualtat sigui difícilment assolible."



 "Per exemple, el moviment anticolonial ha criticat molt la Declaració perquè la veu molt còmode de complir des d'Occident, i perquè és molt individualista, té molt en compte l'individu però no la col·lectivitat. Al mateix temps, a l'hora de la veritat, el pragmatisme ha fet que es toleri la col·laboració amb països regits per dictadors, o amb governs amb pràctiques qüestionables, per poder extreure els seus recursos naturals i mantenir el nivell de vida de l'anomenat primer món. Per tant, certs criteris semblen que siguin accessoris, i que estiguin al marge de la Declaració. Una altra crítica també ve dels moviments de dones, que critiquen que aquests drets es pretenguin universals quan només apel·len a l'esfera pública. En canvi, les principals amenaces per les dones són sobretot a l'espai privat, i per aquest espai no existeix una regulació que castigui, o que previngui aquesta vulneració de drets. Aquesta mateixa setmana s'ha publicat un informe de l'Oficina de Nacions Unides sobre crim i delinqüència que, precisament, afirmava això: els llocs on les dones experimenten majors índexs de perillositat és en la seva pròpia casa. En canvi, la Declaració i els tractats posteriors, no esmenten ni consideren l'espai privat com un espai susceptible de ser regulat i protegit. Fins i tot la Convenció de les dones, que tracta aquests drets, no té mecanismes prou forts per a que es puguin aplicar en l'espai privat. Sigui com sigui, totes aquestes crítiques no neguen el valor de la Declaració, i la seva importància com a referent ètic i moral internacional per a les legislacions estatals, o posteriors documents que es facin de les Nacions Unides. Evidentment, ha estat un tractat cabdal i molt important per bastir tot un sistema de protecció que, per cert, ara mateix està en absolut desmantellament. El dret a la pau és el moll de l'os de tot plegat, sobretot a nivell internacional -potser no tant de regulació dels estats-, i en canvi és un dret considerat bastant secundari." 












"La banca armada és el nom que li donem a tot l'entramat d'entitats financeres, bancs, caixes, empreses d'assegurances, etc, que inverteixen, o que col·laboren, en la indústria militar finançant el desenvolupament d'armes, i que són moltes més de les que ens pensem. Els grans bancs, per exemple, són grans inversors d'aquesta indústria, i algun, fins fa poc, invertia en armament nuclear. I això ho fan amb els nostres estalvis, els nostres fons d'inversió, etc. Convido als oients a entrar al nostre web "banca armada" per informar-se de què fan els bancs amb el seu capital. Saber-ho pot ajudar a prendre decisions tan senzilles com decidir a quin banc o caixa poso els meus diners, o les meves inversions. Aquestes petits canvis quotidians són molt importants per fer un consum responsable."



"Les guerres pel control dels recursos naturals no només no estan superades, sinó que van a pitjor. Fa dos anys vam copublicar, amb un investigador que es diu Nick Buxton, un llibre titulat "Canvi climàtic S.A., i que exposa, precisament, la indústria militar de seguretat que s'està creant al voltant dels estralls que provocarà el canvi climàtic. En un futur, aquest canvi provocarà grans moviments migratoris i una gran securitització de les fronteres. Per tant, l'extracció de recursos naturals no només serà un desencadenant de les guerres, sinó que, probablement, en conjunció amb aquesta desertificació i aquest canvi climàtic, tindrà un impacte exponencial."



"Tot aquest règim de la por que ens han transmès amb la lluita contra el terrorisme, la gran ofensiva global contra aquestes amenaces -que al final només acabem veient en molt determinades ocasions-, ha portat a una histèria militar i militarista que ha fet que s'ampliïn els exèrcits, i s'inverteixi molt més en despesa militar, per desenvolupar tecnològicament tot un seguit d'armament. Tanmateix, la realitat és que la conflictivitat global ha baixat. Per exemple, l'exèrcit espanyol no està immers en cap guerra, i tot i així, continua invertint en despesa militar! Si bé durant la crisi, per les circumstàncies, es va reduir, ara hi ha hagut una remilitarització i s'està gastant més del que es gastava abans de la crisi. I aquest augment de la despesa no respon a una major participació de l'Estat espanyol en conflictes, missions, etc, sinó que respon a interessos purament econòmics. L'exèrcit espanyol, actualment, no té cap sentit que tingui la xifra de militars que té. I després hi ha tot el tema de l'exportació d'armes a països controvertits, que és un dels grans temes de la política exterior ara mateix."












"L'augment de despesa militar implica que baixi la despesa pública en d'altres àrees que ens afecten a tots en la vida qüotidiana: educació, sanitat, pensions, recursos per a la llei de la dependència, recursos per lluitar contra la violència de gènere, ... Aquesta por que ens han inculcat fa que trobem "normal" que la inversió pública es destini a tot aquest desenvolupament en armament. I aquí hi ha una part del deute que Espanya ha contret amb les pròpies empreses d'armament, a les quals prèviament havia finançat externament. Això ho trobareu millor explicat en els nostres informes, són els anomenats "programes especials d'armament", i que han generat un forat milionari a les arques de l'Estat espanyol, concretament de més de 30.000 milions d'euros, que encara s'estan pagant."    
  

   
"Les pensions, en comptes d'augmentar-se amb motiu de la recuperació econòmica, el govern les ha congelat. En canvi, empreses militars com Indra, i d'altres, es lucren i augmenten els seus beneficis gràcies a les comandes que els fa l'Estat, amb diners públics, i de coses que no es necessiten."



"Ara que sembla que partits polítics d'extrema dreta entraran en institucions espanyoles, vull acabar l'entrevista fent una crida a estar a alerta, perquè aquests partits tenen un discurs molt associat a la securitització de les fronteres, a la militarització, i al desenvolupament d'armament. De la mateixa manera que ha passat a Itàlia, on potser es torna a aprovar el servei militar obligatori, o que ha passat als Estats Units, on s'ha retallat la despesa social tot i haver-hi 40 milions de pobres -i on la despesa militar s'ha augmentat a uns nivells que no es veien des de la guerra del Vietnam-, potser aquí, a menor escala, pot passar això mateix d'aquí uns anys."  








[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 5-12-2018]








Lama Ngawang Dolma: "El budisme vol educar en la felicitat i els valors seculars de la pau i la no-violència, i això es fa començant per un mateix, calmant la ment i controlant les emocions reactives"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 549, novembre 2018, pàg. 10-11




 La molinenca Elisabeth García Caro dedica la seva vida a la pràctica i l'estudi del budisme des de fa més de deu anys. Després de viure quatre anys al convent de monges Sakya, de Dehradun, a l'Índia, va començar la seva tasca com a lama resident el setembre del 2016 a Guadalajara, Mèxic. El 28 de juny de 2018, va ser ordenada monja budista al temple Tsechen Kunchab Ling de Nova York. Actualment desenvolupa la seva tasca a cavall de dues comunitats budistes fundades per ella a Guadalajara (Mèxic) i Bogotà (Colòmbia).










"El meu interès pel budisme es va despertar quan tenia 27 anys, després d'escoltar el Dalai Lama quan l'any 2007 ens va visitar a Barcelona i va fer una conferència al Palau Sant Jordi. Sa Santedat va parlar de la compassió i alguna cosa es va moure dins meu. A la conferència van regalar als assistents un petit llibre amb ensenyaments del mateix Dalai Lama i recordo que el vaig llegir moltes vegades a casa. Tanmateix, jo ja hi anava predisposada, perquè he de confessar que jo llavors ja portava uns anys en recerca: quan tenia 23 anys vaig tenir una mena de crisi existencial i em preguntava per què som al món, per què patim, per què de vegades estem deprimits, per què de vegades estem contents i, en general, com és que no acabem de ser plenament feliços. De fet, era el que em passava a mi. En aquell moment, jo tenia tot el que una persona pot necessitar: èxit professional, salut, certes comoditats materials, atractiu físic, parella... I malgrat tot això, sentia una buidor que no omplia de cap manera. Llavors vaig començar a buscar ajut a través de les teràpies com ara el reiki, les flors de Bach, la gemmoteràpia ... i vaig començar a practicar el tai-txi. El meu monitor va ser el molinenc Jordi Sanz i ell, per cert, va ser el que em va agafar de la mà per anar a la conferència del Dalai Lama que he esmentat abans." 


"Jo feia tres hores diàries de tai-txi i era una pràctica que em donava molta pau, em centrava la ment, em donava molta estabilitat, però trobava que encara no en tenia prou. Sentia que necessitava alguna cosa més, que alguna cosa no estava funcionant del tot bé, o potser era jo que no ho acabava d'entendre. Llavors em vaig treure el títol de monitora de tai-txi -el meu mestre va ser en Joan Prat- i l'any 2009 vaig obrir un centre de teràpies naturals, a la plaça de la vila de Molins de Rei, que es deia Centre de Benestar Dolkar. Allà oferia teràpies alternatives, classes de relaxació i meditació, i també impartia classes de tai-txi al Casal de la Dona. En aquella època també vaig ser col·laboradora de Ràdio Molins de Rei. A petició de l'estimat Miquel Armengol vaig començar fent un programa setmanal que es deia "Pau i tranquil·litat", després vaig fer un espai que es deia "Benestar", que consistia en 5 minuts de relaxació abans de la mitja nit, i finalment vaig tornar a tenir un programa propi que es deia "L'art de la felicitat". Tant el Centre de Benestar Dolkar, com la meva activitat a la Ràdio, es van acabar l'any 2012, quan me'n vaig anar a l'Índia."