Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 598, juliol-agost 2024, pàg. 12-13
Eugeni Casanova (Lleida, 1958) és un periodista i escriptor especialitzat en etnografia i viatges. Resident des de fa vint-i-cinc anys a Vallvidrera, l’any 2016 va recollir les històries orals de deu masies de Collserola i va publicar el llibre “Masies i vida rural a Collserola” (editorial Mirador). Dos anys més tard va publicar “Vallvidrera a través dels segles”. Llicenciat en Ciències de la Informació, Filosofia, i doctor en Llengua i Literatura Catalanes, l’Eugeni compta amb una obra publicada d’una quinzena de llibres, al costat d’un munt d’articles, reportatges i documentals dels temes més diversos.
Per què un llibre sobre les masies i la vida rural a Collserola?
Bé, jo soc un “collserolí” -si és que es diu així el gentilici- i havent investigat sobre temes d’arreu del món, aquesta era una oportunitat d’escriure sobre l'entorn en el que visc i una manera d’aprofundir en temes etnogràfics de “quilòmetre zero”. Com a periodista m’agrada buscar històries, i les històries que contenen les masies són al·lucinants i molt interessants de resseguir i de contar.
Hi ha més de 150 masies en tota la serralada, quines vas triar?
Juntament amb en Jaume Gras, l’editor de Mirador, vam triar les que ens semblaven més interessants i de les que teníem més informació, i també vam mirar que estiguessin una mica repartides. De Molins de Rei vaig fer Can Planes, Can Tintorer i Can Castellví; de Sant Just Desvern, Can Carbonell; de Sant Cugat del Vallès, Can Jané i Can Bell; de Cerdanyola del Vallès, Can Coll; de Sant Feliu de Llobregat, la Torre del Bisbe; i de Barcelona, la Torre de Santa Margarida i Vil·la Joana. Hi ha masies que tenen nissagues que s'aguanten des del segle XIII, per exemple Can Carbonell, a Sant Just Desvern, on els propietaris actuals encara es diuen Carbonell i en el seu arxiu hi consten els primers amos del segle XIII, un tal Arnau Carbonell i una senyora que es deia Ermesenda. Una història que comença així ha de ser per força una història preciosa!
Pots posar-nos algun altre exemple d’aquestes històries?
La masia de Santa Margarida, a la vall de Sant Feliu de Llobregat, la qual va començar essent un monestir de monges que, per seguretat, Jaume I va traslladar a Barcelona i el qual encara perviu. M’estic referint al monestir de Santa Maria de Valldonzella, que ha canviat de lloc a través dels segles per diversos motius, però que en l'actual ubicació encara conserva una icona de quan es trobava on ara hi ha les ruïnes de la masia. Per tant, narrar tot això, com un monestir romànic passa a ser una masia i com sobreviu a través dels segles, és apassionant. O la mateixa Vil·la Joana, que havia estat Can Ferrer, una masia absolutament arruïnada que va ser comprada per l'alcalde de Sarrià, en Ramon Miralles, el qual va bastir la primera casa d’estiueig de Vallvidrera. Allà vaig parlar amb la masovera actual, Dolors Xufré, que és besneta de la primera masovera que va tenir Ramon Miralles i que va assistir personalment Mossèn Cinto Verdaguer en el seu llit de mort. Ella em va explicar les històries de mossèn Cinto viscudes allà gràcies a la transmissió oral que s’havien fet els masovers de generació en generació! En el cas de Vil·la Joana també vaig parlar amb el besnet de l’alcalde Miralles, un home que tenia 96 anys i que va morir pocs mesos després de parlar-hi jo.
En el cas de la masia de la Torre del Bisbe el relat oral te’l va fer arribar l’arxiver de Sant Just Desvern, en Jordi Amigó.
Sí, a part de recollir relats orals, també em documento amb tot el que s’ha publicat i tot el que trobo als arxius municipals. En el cas de Sant Just Desvern, l’arxiver em va fer arribar un document preciós: una entrevista que ell va fer l’any 1983, quan era estudiant d’Història, a Conxita Marsà, filla dels masovers de la Torre del Bisbe, nascuda el 1912 en aquesta masia i que hi va viure fins el 1922. És un relat impressionant dels seus records de quan era una nena i que reflecteixen la duresa de la vida als masos de Collserola a principis del segle XX: passaven un fred horrorós; per aprendre de lletra havien d’anar a peu a Santa Creu d’Olorda, on el capellà els donava classes; no hi havia carreteres i la llet de cabra que produïen l’anaven a vendre amb un ruc a Vallvidrera per camins de ferradura -camins estrets que no permetien el pas de carros; l’aigua l’anaven a cercar a un pou carregant les galledes amb samalers, ... En fi, al final els seus pares van ser conscients de que ella i les seves quatre germanes tindrien més oportunitats si abandonaven aquesta vida d’aïllament i se’n van anar a viure a Sant Feliu de Llobregat.
En el llibre expliques que amb la crisi de la fil·loxera (1883-1886) els propietaris de les masies passen de ser uns potentats a ser uns simples supervivents que van tirant amb la llenya o les cabres, i que a la llarga es veuen obligats a marxar.
Sí, i les masies que es salven ho fan a mitjan segle XX gràcies a convertir-se en hípiques o restaurants. Cal pensar que la major part del que avui són boscos havien estat feixes de conreu, perquè antigament la gent vivia del sector primari –no hi havia indústria-, i tots aquests masos tenien unes grans extensions de terra que es conreaven en la mesura del possible. Els propietaris amb els que he parlat t’expliquen que els seus pares, o els seus avis, van ser els darrers a viure-hi com a pagesos ja que era pràcticament una vida de supervivència. Per exemple, els actuals amos de Can Castellví de Dalt -dins la part de Collserola que pertany al terme de Barcelona- em van dir que els fills dels masovers de Can Balasc anaven descalços i pràcticament despullats. No podien treure res de la terra -només tenien un hort per a consum propi- i al final van acabar obrint un restaurant per poder subsistir. Actualment la masia de Can Balasc pertany al Parc de Collserola. I si parlem de bestiar, a les masies no hi havia vaques ni pràcticament ovelles, l’únic que la serra acceptava era la cabra, perquè aquest animal es menja qualsevol cosa, fins i tot és capaç de menjar-se el paper!
Santa Creu dOlorda i a la dreta la masia de Can Serra (1910-1920) ACBL |
Santa Creu d'Olorda era el municipi del que depenien la majoria de masies de Collserola, i arran de la seva dissolució, l'any 1916, el seu terme es va repartir entre els municipis circumdants. Parlant amb la gent d'aquestes masies has copsat alguna mena de recança per haver deixat de tenir municipi propi?
Cap de les persones amb les que he parlat no me l'ha transmès aquest sentiment, que per cert sé que teniu molt viu a Molins de Rei, però a la inversa, ja que Santa Creu d’Olorda i la masia de Can Serra van passar a pertànyer al municipi de Sarrià, segant els vincles seculars que tenien amb Molins de Rei des de l’època feudal. Can Mallol, per exemple, també és una masia que va triar d’anar a Sarrià, i de la qual -com can Serra- avui només en queden ruïnes. Can Mallol és important perquè els vells de Vallvidrera hi vinculen la llegenda de la bruixa Bruna, que vivia sola fent de pagès amb la seva mare cega. Des d’aquest mas, ubicat a la carena de la serra, es veu la masia de Can Bosquets, que queda al fons de la vall de La Floresta, i la història conta que aquestes dues masies s’odiaven. En un moment donat la Bruna es va convertir en gos i va ofegar dins d’un pou el vell de Can Bosquets. Davant d’això, els pagesos de la zona es van armar per anar a caçar la bruixa i ella, quan els va veure venir, es va treure totes les peces de roba fins a quedar nua del tot, es va rebolcar per terra, i d’entremig de la polseguera va sortir transformada en un enorme gos negre que va repartir queixalades a tort i a dret fins que es va escapar bosc endins. Segons els vells de Vallvidrera aquesta va ser “l'última bruixa de Catalunya”. Seguint amb les contalles i llegendes, heu de saber que Santa Creu d'Olorda està vinculada des de temps immemorials a rituals màgics. No és res estrany. De tots és sabut que, primer els romans i després l’església, van construir els seus temples i santuaris en els llocs sagrats pagans.
On era el castell d’Olorda? Aquest és un misteri no resolt ja que per uns és d’ubicació desconeguda, però per d’altres es trobava on hi ha l'actual ermita de Santa Creu d'Olorda.
Bé, jo no sóc un historiador expert i no puc aportar gaire cosa, però allò lògic és que estigués en el nucli d’Olorda, i el nucli més antic d’Olorda que coneixem és el de l’església, on hi ha també la casa rectoral i un parell d’edificacions. Desconec si s’han fet excavacions arqueológiques. A Molins de Rei hi ha hagut molt bons historiadors, quasi que se’m fa estrany que no s’hagi buscat aquest castell.
Podem saber per què vas triar viure a Vallvidrera i per extensió a Collserola?
Jo soc de Lleida i potser per això mai m'he acabat d’acostumar a viure a Barcelona. Viure a Vallvidrera és una manera de viure a la ciutat i al mateix temps viure’n apartat. A més, jo soc un enamorat de Collserola, he anat canviant de casa però sempre he viscut al mig del bosc d'una manera o altra, en la tranquil·litat de la natura.
El parc de Collserola té 8.400 hectàrees, i el el 70% són de propietat privada. Molts d'aquests propietaris diuen que Collserola mai s'hauria d'haver declarat parc natural perquè la proximitat amb Barcelona fa que no reuneixi les condicions per ser-ho. Què en penses?
Segurament tenen raó però també és cert que el territori s'havia de protegir, no es podia deixar en mans de l’especulació i la urbanització salvatge. Collserola és un parc natural atípic, perquè està envoltat per una connurbació urbana i el travessen línies de tren i autopistes, però penso que va ser una solució de compromís sabent que una protecció efectiva del tot era impossible. També hi ha dins del parc barris com el de Les Planes, a Sant Cugat del Vallès, un barri d’al·luvió autoconstruït per immigrants amb pocs recursos als anys seixanta del segle XX. Per tot plegat primer es va crear un parc forestal, i l’any 2010 la Generalitat va fer la declaració de parc natural.