“A dins de classe soc feliç...”, exposició sobre Joan Triadú a l'Agrupa

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 574, setembre-octubre 2021, pàg. 12

 Del 13 al 20 de setembre es va poder visitar a l’Agrupació Folklòrica de Molins de Rei l’exposició titulada “A dins de classe soc feliç...”, organitzada per Òmnium Cultural amb motiu del centenari del naixement de Joan Triadú i Font (1921-2010). Van complementar l’exposició un parlament inaugural a càrrec de l’escriptor Josep Maria Huguet, membre de la secció local d’Òmnium, i una conferència de clausura a càrrec de Ricard Bahí, mestre de professió i bon coneixedor de Joan Triadú.

 En l’acte inaugural, Josep Maria Huguet va començar explicant la importància de Joan Triadú, el qual va iniciar la seva tasca docent de ben jove: “Durant la guerra civil molts mestres havien estat cridats al front i per cobrir les vacants la Generalitat republicana va convocar un concurs oposició adreçat a tots els nois i noies que ja tenien el títol de batxillerat. Al barri de Gràcia de Barcelona, en un habitatge construït al terrat de la fàbrica on el seu pare treballava de porter, l’adolescent Joan Triadú va decidir de presentar-s’hi. Tenia 16 anys i el van destinar a l’Escola Ferrer i Guàrdia, de Granollers, on va començar a exercir de mestre el gener de 1938.”

 Acabada la guerra, i havent d’examinar-se de nou perquè el règim franquista no reconeixia els títols acadèmics de l’etapa republicana, es va llicenciar en filosofia i lletres i va treballar a diverses escoles i institucions. El 1946 va ser un dels fundadors de la revista Ariel, on va començar la seva vessant de crític literari, del 1948 al 1950 va ser professor de llengua i literatura catalanes a la universitat de Liverpool, i a finals de la dècada dels 50 del segle passat va començar a impartir classes clandestines de català al menjador de casa seva.

 Segons Huget, “en iniciar aquestes classes el seu propòsit ja era formar formadors per tal d’aconseguir un efecte multiplicatiu”. En aquest sentit, el 2 de juliol de 1961, amb l’objectiu d’habilitar un cos de professors de llengua catalana, es va constituir la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC) en una reunió a casa de l’escriptor Josep Maria de Sagarra: “Triadú havia parlat amb diversos professors de l’Institut d’Estudis Catalans –que en aquella època sobrevivia clandestinament com podia- de la necessitat d’acreditar amb títols les persones que estudiaven català perquè, un cop formades, poguessin donar-ne classes. No cal dir que aquestes classes de català s’adreçaven a adults, a l’escola no es podia fer res de res, era impossible”, va exclamar Huguet. 

 El fet és que, quan es va constituir aquesta Junta, Òmnium Cultural feia només vint-i-quatre hores que s’havia fundat amb Joan Triadú com a secretari. Per això, quatre anys més tard, Òmnium va complementar la tasca que feia la JAEC amb la posada en marxa de la Delegació d’Ensenyament Català. Segons l’orador, “aquesta tasca de formació de professors de català que es va anar desenvolupant per tot el territori va fer possible que, quan es va recuperar la Generalitat l’any 1979, aquesta es pogués posar a la feina l’endemà mateix de rebre les competències en ensenyament perquè es va trobar una xarxa de mestres ja creada”.

 D’acord amb Josep Maria Huguet, el mestratge de Joan Triadú avui perdura a les escoles Thau que ell va fundar, el 1963 a Barcelona i el 1996 a Sant Cugat del Vallès.

 Huguet va cloure el seu parlament amb una exhortació a seguir l’exemple de Triadú: “La preservació de la llengua i la cultura catalanes, malgrat els múltiples intents de genocidi cultural i polític al llarg de la història, s’explica gràcies a persones com Triadú, que esmerçaren tota la seva existència per defensar-les, i que ens han deixat un llegat que nosaltres -com a baules generacionals que som- tenim la responsabilitat de no dilapidar.”

El parlament inaugural va anar a càrrec de l'escriptor Josep Maria Huguet

 La conferència de clausura del dilluns 20 de setembre va ser a càrrec de Ricard Bahí, director de l’etapa d’Educació Infantil de l’escola Thau Barcelona (2000-2010), director de l’Escola Thau Sant Cugat (2010-2018) i director pedagògic d’aquesta darrera des de 2018 fins a l’actualitat. Bahí va començar la conferència afirmant que Triadú va ser un home d’acció: “No existeix cap tractat de pedagogia o “mètode Triadú”, la seva visió de com ha de ser l’escola i tota la seva teoria pedagògica es troba en els molts articles que va publicar a la revista Serra d’Or, al diari Avui i es troben recollits i comentats per ell mateix en el llibre: Textos i pretextos de pedagogia 1938-2008.” 

 I a continuació va llegir-ne un fragment: “La vida a classe es basa en el nervi del mestre, en el cor del mestre, en l’ànima del mestre, coses impalpables que han d’arribar als alumnes. La classe és el resultat d’una col·laboració constant. El mestre ha d’escalfar els refredaments, ha d’animar els desanimats, ha d’ajudar els ressagats, i ha de donar vida a la classe i fer-la agradable, engrescadora. Però per poder fer tot això, al mestre li cal una condició: estimar l’escola i estimar els infants.”

Ricard Bahí va treballar amb Joan Triadú

 Ricard Bahí també va explicar diverses anècdotes del seu tracte amb Triadú, el qual donava molta importància al treball en equip del col·lectiu de mestres. Per Triadú també era primordial que els alumnes plantegessin preguntes, encara que no se’n tingués la resposta, i donava molta transcendència a la lectura, tant per aprendre com per al gaudi i l’esbarjo. Les arts també eren fonamentals per Joan Triadú, especialment el teatre pel que té d’expressió oral i treball en equip, i la poesia. “A les escoles Thau els infants de petits ja escriuen poemes i així aprenen a posar paraules als sentiments i a les emocions”, va explicar Bahí.

 Joan Triadú va néixer el 1921 a la colònia tèxtil Recolons, de Ribes de Freser, on treballava el seu pare abans d’anar a viure a Barcelona. Segons Ricard Bahí, aquest origen social es notava en la seva manera de ser: “En l’àmbit personal era una persona molt humil, fins al punt que quan va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes deia que estava content perquè veia que la gent estava contenta que li haguessin concedit.” 

El dia de laconferència de clausura

 A l’hora de les preguntes el públic va demanar que Bahí parlés sobre els espais de la primera escola Thau, la qual va ser dissenyada per l’estudi MBM Arquitectes (Oriol Bohigas, David Mackay, J.M. Martorell). L’orador va destacar que va ser creada amb criteris molt moderns, amb uns espais diàfans i transparents: “Per tot arreu hi ha vidrieres, tothom veu el que fa tothom i els alumnes estan acostumats a moure’s amunt i avall com si l’escola fos una petita ciutat.” També va destacar la importància de l’amfiteatre, un lloc pensat perquè hi càpiga tothom, incloses les famílies dels alumnes, i punt central de les grans celebracions de l’escola, com ara els Jocs Florals que cada any es fan per la diada de Sant Jordi. “En aquest concurs de poesia, més que veure qui guanya i qui no, els infants gaudeixen escoltant tots els poemes que es reciten perquè ja de petits estan acostumats a escriure’n i a escoltar-ne”, va concloure el conferenciant.

 L’exposició “A dins de classe soc feliç...”, formada per 16 plafons amb reproduccions de documents i fotografies que repassen la biografia de Joan Triadú, és de caràcter itinerant i després de Molins de Rei es podrà veure també a altres poblacions.

Entrevista a Xavier Miret Gimeno, propietari de l’Estanc Miret del barri del Canal

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 574, setembre-octubre 2021, pàg. 8-9

 Xavier Miret Gimeno va néixer a Molins de Rei el 8 de juny de 1964, i la seva família es va traslladar al barri del Canal quan ell tenia tres anys. El seu avi matern, Felip Gimeno, hi va instal·lar una fàbrica de mosaic hidràulic, i quan va plegar, els seus pares Josep Miret i Lluïsa Gimeno hi van posar l’actual Estanc Miret. Avui són ell i la seva parella, Maite Padilla Albó, els que regenten el negoci.

ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Com va anar que la teva família anés a viure al nou barri del Canal?

XAVIER MIRET (X.M.): El meu avi per part materna, en Felip Gimeno, tenia una fàbrica de mosaic hidràulic al final de tot de l’avinguda de València. Allà hi vivíem tots: els meus pares, els meus avis, el meu germà i jo que era acabat de néixer. Però a principis dels anys 60 van començar les expropiacions per poder construir l’autopista i en vam haver de marxar. Llavors el meu avi va buscar un nou lloc per posar-hi la fàbrica i fer-se l’habitatge. En aquell moment el barri del Canal començava a fer-se, perquè era quan estava arribant a la vila la immigració de la resta d’Espanya, i va comprar el terreny on som ara. En els baixos hi va posar la fàbrica i al pis de dalt va fer-hi l’habitatge. Mentre es feien les obres vam estar un any vivint en una casa del carrer Folqué. El que va passar és que el meu avi es va morir i aquesta nova fàbrica del barri del Canal va funcionar molt poc temps.

A.B.: Per què el teu pare no va continuar el negoci del mosaic hidràulic?

X.M.: Qui tenia la fàbrica de mosaic era el seu sogre, i ell va seguir l’ofici del seu pare –el meu avi patern- que es deia Joan Miret i que feia de ferrer en el número 56 de l’avinguda de València. El que passa és que també va haver de deixar de ferrar perquè hi va haver un moment que ja no hi havia cavalls, i llavors va fer de manyà.

A.B.: Ara el mosaic hidràulic torna a estar molt cotitzat, oi?

X.M.: Sí, però pel que he sentit a dir, en l’època final del meu avi el mosaic hidràulic anava de baixa perquè als 70 es van posar de moda el gres, el terratzo i d’altres paviments. Li va venir una època dolenta.

A.B.: I llavors passeu de tenir una fàbrica de mosaic a tenir un Estanc?

X.M.: Sí, l’any 1980 el meu pare es va assabentar per part d´un nebot que hi havia una plaça d’estanc disponible al barri, perquè era una zona nova i no n’hi havia cap. En tenir local propi va poder optar-hi sense problema. D’altra banda, com que la meva mare era mestressa de casa i no havia cotitzat mai, doncs va ser ella la qui es va quedar treballant a l’Estanc. Jo tenia setze anys i em quedava a ajudar-la si convenia, però es pot dir que a partir dels vint anys ja hi vaig ser sempre. Paral·lelament el meu pare va continuar fent la seva feina de manyà. A partir del 1992 em faig autònom, i el negoci passa a nom meu l’any 2012. Actualment l’Estanc el portem la Maite i jo.

A.B.: Quins són els records més antics que tens del carrer Ferran Agulló cantonada Sant Isidre?

X.M.: Jo devia tenir tres anys quan vaig venir a viure aquí. Els records més antics que tinc són els de veure tots els carrers sense asfaltar i sense enllumenat públic. Els grans blocs de pisos del davant nostre encara no hi eren i en el seu lloc hi havia camps d’arbres fruiters abandonats. Això ho recordo molt bé perquè, és clar, sorties de casa i tenies una extensió de terreny per jugar que no te l’acabaves. De companys de jocs d’infantesa hi havia el Tino -que també tenen una perruqueria aquí al costat i que hi són des de sempre-, un noi que es deia Víctor -i que quan es va casar va marxar i no l’he vist mai més-, un altre que es deia Jordi, i molts d’altres que no recordo el nom.

A.B.: Vas viure les lluites veïnals de quan es va edificar el barri a principis dels anys 70?

X.M.: Jo era molt petit, però recordo manifestacions demanant que es posés llum al barri, que s’alfastessin els carrers..., i a casa hi anàvem tots. També recordo que el Canal de la Infanta estava destapat i les rates campaven amunt i avall, i es van fer accions reivindicatives d’anar tots els veïns amb cordills a “pescar” rates per cridar l’atenció sobre aquest problema i que l’Ajuntament hi fes alguna cosa. Després, amb els anys, tot s’ha anat dignificant. En aquest punt voldria fer un esment a la tasca feta pel Vicenç Fernández, president de l’Associació de Veïns, que malauradament ens va deixar en la primera onada de la COVID. Va ser una persona que va lluitar molt pel barri.

A.B.: Avui el barri ha vist augmentada la seva centralitat amb la construcció del nou Institut d’ensenyament secundari Lluís de Requesens (2016) i la finalització de la zona esportiva Ricard Ginebreda. Entre estudiants i esportistes el barri se us ha omplert de joventut?

X.M.: Tot aquest jovent sí que el veus amunt i avall, però aquest moviment s’ha de distingir de la gent que vivim aquí cada dia. En aquest sentit el nostre és un barri envellit que tot just ara s’està rejovenint una mica. Les persones que hi van venir a viure a principis dels anys 70 de mica en mica ens van deixant, i els pisos buits s’omplen amb parelles joves i això es comença a notar.

Barri del Canal de Molins de Rei en construcció a principis dels anys 70

Barri del Canal de Molins de Rei en construcció a principis dels anys 70

A.B.: El Parc Pont de la Cadena –anomenat “plaça de les palmeres”- el consideres part del barri del Canal?

X.M.: Jo sí que li’n considero, de fet cada any s’hi fa el tradicional ball de la revetlla de Sant Joan, les havaneres...

A.B.: En aquest Parc el banc d’obra que recorre perimetralment la pista central està completament vandalitzat –maons i fragments de formigó trencats, pintades, etc.-, i només hi seuen grups marginals que es troben per beure i fumar...

X.M.: Sí, i no ho entenc perquè a l’altra banda del barri hi tenim el Parc Mariona que és una meravella i que està molt ben cuidat.

A.B.: Parlem d’una altra instal·lació, aquest cop dedicada a l’oci nocturn, la discoteca que es troba a l’inici del polígon del Pla, al carrer Miquel Torelló. Abans de les restriccions pandèmiques hi havia moltes queixes per les bretolades que alguns feien en el decurs de l’itinerari que hi ha entre l’estació de tren i aquest equipament.

X.M.: És així. Jo no les pateixo, per sort, perquè visc en una cantonada que no els queda de pas, però cada cap de setmana me les comenten els clients: retrovisors de cotxes trencats, orinen per on els hi va bé, crits, sorolls... De la discoteca no tenim queixa, és molt cap enllà i ni ens n’adonem que hi és, el problema és quan surten hi van a buscar el tren.

A.B.: Qui continuarà el negoci de l’Estanc?

X.M.: No en tinc ni idea. Tenim dos fills, el Ferran de 26 anys, i la Berta de 24 anys, però es dediquen a altres coses i no sé quan arribi el moment què voldran fer.

A.B.: La majoria de negocis que hi havia al teu voltant han desaparegut i han estat substituïts per uns altres. Quin és el secret d’haver pogut aguantar tants anys?

X.M.: L’estanc és un tipus de negoci molt particular que està molt regulat, som els que som, i no n’hi poden haver més dels que toca. També s’ha de dir que el local és propi i això també ha ajudat en les èpoques més dolentes.

A.B.: Quina és la part més agraïda de la vostra feina? 

X.M.: El tracte amb la gent. La majoria són gent molt maca. D’anècdotes n’hi ha moltíssimes, des de clients que et porten pots de conserves quan tornen de vacances del poble a veïns que fa anys que han marxat del barri i que si un dia tornen entren expressament a saludar-nos...

A.B.: La Llei 28/2005 va prohibir fumar en llocs públics i va fomentar mesures per deixar de fumar. Quina ha estat l’evolució del negoci del tabac a partir de llavors?

X.M.: La quantitat de fumadors no sé si ha disminuït, el que sí que ha baixat molt és la quantitat de tabac que fumen. La meva impressió és que ara els fumadors fumen molt menys. Quan vam obrir l’estanc l’any 1980 recordo que el meu pare s’ajuntava aquí amb els seus amics i fumaven un cigarret darrere l’altre –perquè abans es podia fumar a tot arreu- i al final es feia una boira dins de la botiga que qui entrava de fora l’havia d’apartar amb les mans!

A.B.: Com us han afectat aquests canvis?

X.M.: Ens han afectat i hem hagut de compensar-ho obrint-nos a altres productes, com la venda de targetes de transport, loteries de Catalunya, recarregues de telèfons mòbils, venda de pins per jocs i aplicacions per a mòbils, o subscripcions a plataformes digitals (Netflix, HBO, etc).

A.B.: Què teniu pensat fer quan us jubileu?

X.M.: La principal afició que tenim la Maite i jo és la natura, i ens agrada molt fer excursions a peu per la muntanya. Això ara ho tenim molt limitat en obrir el dissabte al matí, ja que el cap de setmana ens queda reduït a un dia i mig, i només podem fer escapades a llocs més o menys propers, com ara el massís del Montseny o les muntanyes del Berguedà.

Joan Vilaseca i Figueras, estudiós de l'obra de Santiago Padrós Elías: "No se sap ben bé per què uns artistes són enaltits i d'altres oblidats"

 Conversa amb el professor Joan Vilaseca i Figueras, estudiós de l'obra de l'artista Santiago Padrós Elías (1918-1971), autor dels mosaics de l'Església de Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei, entre molts d'altres, i del que aquest any es celebra el 50è aniversari de la seva mort. Programa conduït per Àngel Beumala i Raventós.

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 3-11-2021]

Míriam Franch Mateu, guitarrista i professora de música: "Els joves dels centres d'alta complexitat, malgrat totes les seves mancances, són molt agraïts i lleials, i són molt artistes, la música els hi surt per la pell"

 Mans Unides va organitzar un concert benèfic el dia 1 de juliol de 2021 a l'Església de Santa Anna de Barcelona. Els fons recaptats van anar a benefici del projecte que aquesta ONG està realitzant al Líban, juntament amb l'Associació Fratelli, per la millora de la integració i de les oportunitats de joves i dones refugiats sirians. Concretament el projecte es desenvolupa a la localitat de Rmeileh, al costat de la ciutat de Saida, beneficia a 600 joves d'entre 15 i 24 anys que reben diferents formacions i capacitacions, i 80 mares adolescents amb fills menors de dos anys perquè puguin criar-los dignament.

 El concert va ser possible gràcies a la generositat del Duo Rubio & Franch, un duo de guitarres format per Maite Rubio i la molinenca Míriam Franch Mateu. Ambdues artistes són llicenciades al Conservatori Municipal de Música del Liceu, on van estudiar amb els mestres Jaume Torrent i Sergi Vicente. Són membres destacades de L'Orquestra de Guitarres de Barcelona, dirigida per Sergi Vicente, amb qui han participat en nombrosos festivals de música nacionals i internacionals. Com a duo van obtenir el primer premi en el Concurs de la Fundació de l'Arjau en modalitat de Música de Cambra (Barcelona 2004) i el segon premi en el Concurs Internacional de Guitarra José de Aspiazu, en la modalitat de duo (Donostia 2002). L'any 2016 van publicar el disc "Agua & Vino" amb el qual van fer una gira per la Xina, i aquest estiu actuaran en diversos festivals de música com el Mediterranean Guitar Festival, entre d'altres.

 Míriam Franch Mateu també participa en d'altres projectes, com ara l'espectacle "Contra les cordes", juntament amb la cantant i filòloga Gemma Tona. Tot això i molt més en l'entrevista que li hem fet en el programa d'avui!

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 21-7-2021]

Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Baix Llobregat Nord de Càritas Diocesana: “La desesperació per tenir un lloc per viure porta moltes dones a viure situacions d’explotació”

 

 Magdalena Bonamich i Font va morir l’any 2011 sense descendència i va donar la seva casa del carrer Àngel Guimerà, número 9, a la Parròquia de Molins de Rei. El Consell Pastoral de la Parròquia haguera pogut vendrela, però va decidir no fer-ho i dedicar-la a una obra social. Així l’immoble es va rehabilitar i el 25 de gener de 2014 es va inaugurar com a llar d’acollida gestionada per Càritas Diocesana del Bisbat de Sant Feliu. Des de l’estiu del 2020 hi ha hagut un canvi en l’orientació del servei social que ofereix la Llar Magdalena Bonamich i ara només acull dones soles o amb fills. 

 En parlem amb Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Territori Baix Llobregat Nord de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, i Elsa Lagos, resident a la Llar des de fa un any amb el seu fill.

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Baix llobregat Nord de Càritas Diocesana

ÀNGEL BEUMALA (A.B.): A qui s’adreça la Llar Magdalena Bonamich?

YOLANDA RUIZ (Y.R.): En un inici la necessitat era acollir persones soles, ja fossin homes o dones, que tenien dificultats per poder accedir a un habitatge. Hi arribaven persones que feien el seu procés, en sortien, i n’arribaven d’altres. Això va ser així fins a l’arribada de l’any 2020, quan des de Càritas vam començar a detectar que ens venien a demanar ajut moltes més dones i amb criatures. Veient la vulnerabilitat d’aquestes dones, que es trobaven en situacions realment complexes d’abusos i de greu vulneració de drets, vam decidir fer un canvi de perfil i actualment, des de l’estiu del 2020, hi viuen dones soles, i dones amb els seus fills. Com que la nostra és una organització flexible sempre podem adaptar els projectes a la realitat canviant.

A.B.: En la primera etapa de la Llar Magdalena Bonamich recordo que es buscava que els residents guanyessin en autonomia personal. Les actuals residents això de l’autonomia ho deuen tenir superadíssim, oi?

Y.R.: La veritat és que sí, són unes dones molt capaces. De fet, les persones que venen a demanar ajut a Càritas de capacitats personals en tenen moltes, el problema és la situació que els envolta que és com un mur que no les deixa avançar encara que en tinguin moltes ganes. Poder viure a la Llar Magdalena Bonamich, o en algun altre recurs residencial de què disposem, dona tranquil·litat, dignitat i seguretat per poder tirar endavant, que al final és el que volem tots.

A.B.: Aquest canvi d’orientació ha estat motivat per la pandèmia?

Y.R.: Certes situacions ja es donaven abans de la pandèmia, però coincidint amb la pandèmia van començar a acostar-se a demanar ajut a Càritas dones que patien situacions d’explotació del tipus “et deixo viure aquí a canvi que facis totes les tasques de la llar” -i aquestes dones no sortien al carrer en tot el dia-, o directament situacions de xantatge sexual a canvi d’una habitació. D’altra banda, si tens una criatura, trobar una habitació de relloguer és molt complicat perquè a les habitacions de relloguer no volen criatures. En definitiva, que venien a picar la porta de Càritas moltes dones i vam pensar que alguna cosa havíem de fer. Llavors, aprofitant que els residents que en aquell moment hi havia a la Llar Magdalena Bonamich marxaven perquè havien resolt la seva situació, i aprofitant que també vam obrir un altre recurs social d’habitatge, vam fer aquest canvi d’orientació.

A.B.: Actualment quant de temps s’hi poden estar els residents? 

Y.R.: A Càritas partim de la individualitat de la persona, o dit d’una altra manera, la persona és el centre de la nostra acció. Per tant, cada persona és tractada de forma individual i conjuntament amb ella elaborem un pla personal de treball a partir de tres preguntes: Quins són els teus objectius de futur? Cap on vols anar? Com et podem acompanyar des de Càritas? Perquè al final és la persona la que treballa pel seu futur! Tenint en compte això, hi ha persones que s’estan a la residència uns mesos perquè la seva situació no requereix més temps, i n’hi ha d’altres que s’hi poden estar un o dos anys perquè tenen una situació molt més complexa. De totes maneres, nosaltres de mitjana pensem que amb dos anys la persona ha de poder concloure el seu pla de treball.

A.B.: Quantes persones hi ha actualment residint a la Llar Magdalena Bonamich?

Y.R.: La residència té nou habitacions repartides en dues plantes independents. En un principi eren vuit, a més a més d’una que la manteníem buida per emergències, però a l’hora de la veritat també la tenim ocupada perquè la realitat s’imposa i no podíem tenir una habitació buida havent-hi persones que la necessiten. Actualment hi ha quatre mares amb els fills, alguns d’ells nadons, i en la resta d’habitacions hi viuen dones soles. Per nacionalitats n’hi ha d’Hondures, Veneçuela i del Marroc.

A.B.: El Govern central va aprovar una renda bàsica universal. Això està funcionant?

Y.R.: La renda hi és, però la realitat és que accedir-hi costa molt, i no pas per qüestions de gestió o tramitació, sinó perquè els requisits que es demanen justament les persones que s’acosten a Càritas no els compleixen. Per exemple, els immigrants en situació irregular ja se’n poden oblidar d’aquesta renda. Pensa que Càritas arriba allà on no arriben ni l’administració ni la resta d’entitats socials.

A.B.: El passat mes de juny Càritas va presentar la memòria de l’any 2020 i una de les coses que destaca és que la rasa digital és un problema, perquè molts ajuts només es poden demanar informàticament, i la gent que necessita els ajuts precisament no tenen ordinador ni el saben fer anar!

Y.R.: Aquest és un problema afegit. I dificulta no només a la gent que atenem a Càritas, sinó també a les persones grans, a les quals se’ls complica molt la vida quan les gestions només es poden fer amb el mòbil o amb l’ordinador. Digitalitzar-ho tot està molt bé sempre que no ens oblidem de les persones, que són el més important. Confiem que amb la mitigació de la pandèmia tot es vagi normalitzant i torni l’atenció presencial.

A.B.: Quins d’altres equipaments caldria per oferir una atenció social adequada a les necessitats que hi ha?

Y.R.: Més que d’altres equipaments jo penso que el que calen són unes bones polítiques per garantir que el dret a l’habitatge sigui real. Poder viure en un lloc digne és el primer pas per revertir una situació d’exclusió social. Si tu no disposes d’un espai on et puguis dutxar, on puguis estar tranquil, on puguis descansar, etc., difícilment pots fer cursos de formació o pots fer un procés de recerca activa de feina. A Càritas això ho tenim molt clar, i per això intentem oferir a nivell habitacional una resposta a les persones que atenem perquè puguin portar a terme el seu pla de treball. Al mateix temps, no cal dir que aquestes polítiques d’accés a l’habitatge haurien d’anar lligades a unes bones polítiques laborals, perquè a Càritas atenem persones que treballen, però que no arriben a final de mes! Nosaltres els anomenem “treballadors pobres”, és a dir, persones que treballen moltes hores i que a final de mes han de triar entre destinar els diners a menjar o a pagar l’habitatge. Per tant, el fet no és tenir feina, sinó que aquesta feina sigui digna, amb unes bones condicions i un bon salari. Si totes les polítiques laborals i d’habitatge anessin enfocades a què hi hagués una seguretat i una dignitat en la vida de les persones no hi hauria cap necessitat de fer més equipaments socials.

A.B.: El ministre José Luis Ábalos va afirmar que “l’habitatge és un dret, però també un bé de mercat”, i el també ministre Miquel Iceta ha amenaçat fa poc en recórrer la llei catalana que limita els lloguers abusius. Després del que m’acabes de dir, i veient aquest panorama, tu com a professional com et lleves cada matí per anar a treballar?

Y.R.: Bé, intentem viure amb això. Tenim molt clar quines coses depenen de nosaltres i quines no. Al final fem el que podem amb les eines que tenim. Repeteixo que per nosaltres la persona és el centre de la nostra acció. Treballem per estar al seu costat, per ajudar-la, per donar-li suport, i per potenciar totes les seves fortaleses. Nosaltres creiem que totes les persones en tenen, de fortaleses, el que passa és que la situació, o el context en què viuen, no els permeten desenvoluparles. Per tant, els equips de Càritas fem la nostra feina dia rere dia, donem les gràcies a totes les persones que ens ajuden -sigui a nivell econòmic o en l’àmbit de voluntariat-, i vivim “aferrats a l’esperança”, com diu el títol de la nostra memòria 2020.

A.B.: Els lectors d’aquesta entrevista potser ara es pregunten què han de fer per ser socis de Càritas?

Y.R.: Hi ha diferents vies: poden trucar a la centraleta de Càritas, poden fer-ho a través del nostre web, i també poden dirigirse a la Parròquia més propera.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

Elsa Lagos i el seu fill Wilmer resideixen des de fa un any a la Llar d'Acollida Magdalena Bonamich

 L’Elsa i el seu fill Wilmer fa un any que viuen a la Llar Magdalena Bonamich de Molins de Rei. Ells van venir d’Hondures l’any 2017, quan el Wilmer tenia vuit anys i patia una leucèmia incurable al seu país. A l’Hospital de Sant Joan de Déu li van fer una teràpia innovadora anomenada CAR-T (receptor d’antigen quimèric de cèl·lules T) que no li va funcionar, i va haver d'iniciar un nou tractament a partir d’un trasplantament de medul·la. En aquests moments estan pendents de veure com evoluciona. Durant tots aquests anys la malaltia del Wilmer ha fet que l’Elsa hagi d’estar totalment pendent d’ell. A part té dues filles més a Hondures que fa quatre anys que no veu.

Àngel Beumala (A.B.): Com heu viscut tots aquests anys?

Elsa Lagos (E.L.): En un primer moment la nostra família ens enviava diners des d’Hondures; però, en allargar-se l’estada, la situació va esdevenir insostenible. Llavors vaig sol·licitar un permís de residència i me’l van donar però sense autorització per treballar. En aquell moment, quan no era amb el meu fill, ja feia de voluntària a l’Hospital de Sant Joan de Déu, però necessitava també treballar per poder mantenir-nos. De fet, a l’Hospital hi ha un servei consistent en tenir cura de les criatures malaltes perquè els pares puguin anar a treballar, però en el meu cas, com que no

tinc permís de treball, vaig haver de rebre l’ajut de la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia, que ens va deixar un lloc on viure. Quan el meu fill va millorar vam haver de marxar, i ara, des de l’any 2020, estem vivint els dos a la Llar Magdalena Bonamich.

A.B.: Com es troba ara el teu fill?

E.L.: Ell és un noi molt actiu i lluitador. Vol fer esport, jugar a bàsquet, anar en bicicleta..., però és clar, tot això s’ha de fer amb molta cura. En l’àmbit escolar, disposa d’un mestre domiciliari, i el curs que ve –si tot va bé- anirà a l’Institut aquí a Molins de Rei.

A.B.: Com és un dia normal de la vostra vida a la Llar Magdalena Bonamich?

E.L.: Quan toca hospital, a les sis del matí arriba l’ambulància i ens anem a Sant Joan de Déu, on ens hi estem fins a les quatre de la tarda, que tornem a Molins de Rei també amb ambulància. Quan no toca hospital, al matí ve la mestra del Wilmer a fer classe, i a la tarda sortim els dos perquè faci una mica d’exercici. A la Llar hi estem bé, si bé hi convivim persones de diferents països i és molt diferent d’estar en un habitatge individual per un mateix. De totes maneres, la meva intenció és no estar-hi gaire temps més.

A.B.: Quin és el teu principal objectiu a curt termini?

E.L.: El primer que vull és que el meu fill se’n surti del seu problema de salut, i després el que més desitjo és treballar. Al setembre, quan el Wilmer vagi a l’Institut la meva intenció és dedicar-me de ple a buscar feina. Com he dit abans, tinc permís de residència però sense autorització per treballar. Per poder sol·licitar un permís de treball l’advocat m’ha explicat que abans algú m’ha de fer un contracte laboral de com a mínim 30 hores a la setmana. I jo i el meu fill ho necessitem molt perquè no en tenim ni idea de quan s’acabarà el seu tractament mèdic. Tot és molt incert.

A.B.: Com poden ajudar les persones que estan llegint aquesta entrevista?

E.L.: El primer que vull fer és donar les gràcies a totes les persones que ens han ajudat, especialment a tots els socis de Càritas i a tota la gent que hi aporta el que bonament pot. Tots els que venim de fora tenim la nostra circumstància, però en el meu cas és molt difícil, perquè a part de lluitar contra un càncer, sento molt l’absència de les meves altres dues filles. El procés de migrar als vostres països és molt difícil. Tot és molt costós. I som persones que venim a treballar per tenir una vida millor, no venim per res més. Per això el tema dels papers és molt important. Si nosaltres tinguéssim un permís de treball no hauríem d’acudir als serveis socials. En canvi, per tenir dret a treballar has de portar un mínim de tres anys residint a Espanya i demostrar arrelament. I jo em pregunto: Si en arribar no ens deixen treballar com ho fem per viure durant aquests tres anys? No ho entenc. Al final per poder sobreviure no hi ha altre remei que dependre dels serveis socials.

[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 9-6-2021]