Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 597, juny 2024, pàg. 8-10
En uns carrers que ja fa anys que no són aptes per jugar ni fer-hi corredisses, els clubs esportius s’han convertit en un antídot contra el sedentarisme dels nostres infants i joves. Com que aquestes entitats tenen una dinàmica de funcionament bastant comuna n’hem triat una per conèixer-ne les interioritats. Meritxell Llopart Duran (Olesa de Montserrat, 1988) és, des de fa vuit anys, coordinadora del Club Futbol Sala Molins 99.
.jpg)
Sempre has jugat a futbol sala?
De petita sempre era al parc amb una pilota, en bicicleta o en patins, però el meu primer esport va ser el tennis, perquè hi havia un club davant de l’escola i molts amics de la classe hi anàvem. Quan vaig fer quinze anys vaig plantar el tennis i vaig dir a casa que volia jugar a futbol sala. En aquella època no hi havia equips femenins de base, i prop de casa només hi havia dos equips de categoria sènior, un a Olesa i l’altre a Esparreguera. El d’Olesa jugava en una categoria superior i jo amb quinze anys no hi encaixava gaire, amb el que vaig començar a jugar al Club Futbol Sala Esparreguera. Allà hi vaig estar dotze anys fins que vaig rebre una oferta del Futbol Sala Sabadell Femení. En aquest darrer club hi vaig jugar set temporades fins que el maig del 2022 em vaig retirar oficialment com a jugadora federada.
Quina és la teva formació?
A Esparreguera vaig començar a fer d’ajudant d’una entrenadora, i com que vaig veure que m’agradava, vaig cursar els estudis de monitora de futbol sala de la Federació Catalana de Futbol, titulació que et permet entrenar equips de futbol sala base o infantils. Paral·lelament, en acabar el batxillerat, vaig cursar el Cicle Formatiu de Grau Superior en Esports, i després el Grau en Mestra d’Educació Primària a la Universitat de Barcelona.
Quines van ser les teves primeres feines?
Amb el títol de monitora de futbol sala vaig treballar durant cinc anys a l’Associació Esportiva Martorell, on de seguida em van oferir de portar la coordinació esportiva dels dotze equips del futbol sala base. Va ser llavors quan, un estiu, vaig aprofitar per obtenir el títol d’entrenador de Primer nivell, i també el de Cordinador. I aquí comença el meu vincle amb Molins de Rei, perquè les classes per obtenir aquests títols es feien a Cornellà, i per anar-hi compartia cotxe amb un company que jugava al Club Futbol Sala Molins 99. Va ser xerrant amb ell que vaig saber que en aquest club necessitaven un coordinador esportiu i m’hi vaig presentar. Ens vam posar d’acord i l’any 2016 vaig deixar la feina de Martorell per venir a treballar a mitja jornada al CFS Molins 99. La resta de la jornada la completava omplint places vacants que m’oferien a través de la borsa de treball del Departament d’Educació. Vaig treballar un curs a primer de primària a l’Escola Estel, un altre curs com a mestra d’educació física de quart i cinquè a l’Escola Madorell, i un altre curs a l’escola Sant Francesc d’Assís, de Sant Joan Despí, on vaig fer la psicomotricitat dels grups d’Infantil 4 i 5, i l’educació física de primer de primària. Finalment, el març del 2020, una setmana abans del confinament, vaig tenir una reunió amb el president del Club, el Daniel Santamaria, i em va proposar passar a jornada completa i coordinar tots els equips masculins del club, des dels més petits de quatre i cinc anys fins els equips sèniors de majors de divuit anys, una vintena d’equips en total. I aquí estic!
Quin és el volum de practicants del CFS Molins 99?
Unes tres-centes persones sumant-hi els sis equips de futbol sala femení. Aquí cal afegir-hi una cinquantena de persones més en els càrrecs d’entrenadors primers i segons, ajudants i delegats. I encara podríem sumar-hi tots els escolars de la vila que practiquen futbol sala en l’extraescolar que oferim a les instal·lacions de l’Escola Estel i de l’Escola Alzina. A través d’aquesta extraescolar donem sortida a tots els infants que volen jugar a futbol sala i que no poden fer-ho als equips federats del club perquè tenim llista d’espera per a totes les categories! A part, també oferim casals infantils d’estiu, d’hivern, i colònies de setmana santa. La darrera activitat que hem incorporat és un campus de tecnificació adreçat a les categories de cadets i juvenils -joves d’entre catorze i divuit anys- perquè puguin tenir també una opció de lleure a l’estiu. Evidentment, la coordinació esportiva de tot plegat no la faig jo sola. L’Ivan Rodríguez és el coordinador dels equips de futbol sala femení, el Miquel Navarro és el coordinador dels equips de les extraescolars, i després hi ha tot un equip de responsables i tota la junta directiva.
En què consisteix la feina de coordinadora esportiva?
La mateixa paraula ho diu. Es tracta de coordinar equips, entrenadors, horaris de partits, aspectes de joc, de gestió del club, famílies, etc, perquè tot funcioni i vagi bé.
En quines categories has gaudit més com a entrenadora?
Jo vaig començar entrenant la categoria benjamí masculí, que són nens de vuit a nou anys, però que normalment ja porten dos anys jugant com a prebenjamins, o més anys si van començar de petitons a la categoria de “promeses”. Per mi aquesta és la millor franja d’edat perquè són infants molt innocents i a la vegada són unes esponges per a l’aprenentatge. La progressió que fan al llarg de la temporada és molt visible i això és una gran satisfacció per a l’entrenador. En aquest sentit, quan vaig arribar a Molins de Rei, la satisfacció va ser doble perquè em van oferir entrenar un equip benjamí femení que partia de zero! Aquelles nenes no havien tingut mai abans cap contacte amb la pilota, amb la pista, amb les normes del joc ... Va ser increïble veure la seva evolució de principi a final de temporada! Elles encara se’n recorden perquè, com és normal, van perdre tots els partits de la lliga excepte l’últim, que el van guanyar, i recordo que va ser una explosió col·lectiva d’alegria, un èxtasi on tothom saltava i cridava: jugadores, pares, mares, ... Quan hi penso encara se’m dibuixa un somriure a la cara perquè recordo que em vaig dir: “Això és el que vull fer, això és el que m’agrada”.
Llavors, les categories dels més grans no donen tantes satisfaccions?
En categories més grans el canvi costa més de veure. Per resumir-ho diria que a les categories més petites es treballa el control individual de la pilota, del propi cos, i el saber-se associar amb els companys. En categories més grans, com que això ja està asssolit, el treball és més a nivell col·lectiu sobre estratègia, tàctica i diferents sistemes de joc.
Quins valors destacaries de practicar un esport d’equip en edat infantil?
N’hi ha molts. A nivell col·lectiu el companyerisme, el respecte, la cooperació, ... i a nivell individual la responsabilitat, el compromís, l’autogestió emocional de les victòries i les derrotes ... I també temes més pràctics com saber-se fer la bossa!
Com treballeu l'egoisme innat de l'infant de voler fer el gol ell sense passar la pilota al company?
Això és una qüestió psicològica. Nosaltres els fem entendre que aquest és un joc d'equip en el que no tots podem fer el gol però sí que tots podem guanyar. És clau que entenguin que necessitem les forces de tots i que només amb aquesta força conjunta podem anar endavant. Si tenim un company amb molta traça i ens refiem d’ell per marcar els gols, el dia que no vingui ho tenim pelut! Per tant, l’equip ens necessita a tots.
I com s'ensenya un infant a saber guanyar i a saber perdre?
A través de l'experiència ells veuen que tant de la victòria, com de la derrota, en poden treure un aprenentatge. Si guanyen el partit, quan l’àrbitre xiula el final fan un exercici d’empatia amb l’equip que ha perdut i l’ajuden a que no se senti malament, perquè ells també han tingut derrotes i coneixen la decepció que es viu. En definitiva, els fem conscients del que estan vivint a cada moment. I moltes vegades, encara que sigui dur, et diré que s'aprèn més de
les derrotes que de les victòries
Provar d’enredar l’àrbitre simulant un penal o una falta forma part del joc o no hauria de passar?
Jo no ho he ensenyat mai ni ho sabria ensenyar. Enganyar no m’entra al cap. Per mi, la humilitat, el joc net, el joc col·lectiu, etc, han d’anar sempre per davant de tot. I això ho intento fer extensiu a tot el Club. Trimestralment, per categories, em reuneixo amb els entrenadors i entrenadores per tractar temes tècnics, tàctics, de planificació, de gestió, i és aquí on els pregunto com estan els jugadors emocionalment, si es troben bé o no es troben bé, si venen contents o tenen dificultats, i si s’escau parlem d’aquest tema.
Per un jugador tampoc ha de ser gaire gratificant guanyar fent trampes.
Correcte. Guanyar un partit quan has fet trampes per mi no és guanyar. Guanyar és jugar net, respectar les regles del joc i gaudir del partit. Si no és així no té cap sentit guanyar.
Creus que la figura d'un entrenador esportiu pot fer un bé a criatures a les que mai ningú no ha posat límits?
A mi se'm posa la pell de gallina quan parlo d'aquest tema perquè trobo que l'esport és una eina d'educació amb un potencial molt gran pel que fa a la disciplina, el respecte i el bon comportament. Jo he tingut converses amb mares i pares en les que m’han confessat que a l'escola els diuen que el seu fill no es comporta bé -tampoc a casa-, i que en canvi al·lucinen de que a l’entrenament faci tot el que li diuen. “Sembla una altra persona”, em diuen.
I això per què passa?
Jo penso que quan l’infant fa una cosa que l’apassiona, que li agrada, i que en té ganes, el bon comportament i la disciplina surten soles. En canvi, haver de fer una tasca domèstica de la llar, o haver de fer sumes o multiplicacions a
classe, com que no els hi agrada, es rebel·len.
No serà perquè l’entrenador té un tarannà més autoritari?
No, jo no aniria per aquí. Els nens, les nenes, quan els hi apassiona una cosa, es porten de manera excel·lent.
En aquest sentit com veuen els infants la figura de l’àrbitre, algú que no admet discussió i que han d’obeir tant sí com no?
Crec que per ells és una figura semblant a la de l’entrenador. El joc té unes regles i els dos equips les han de seguir per poder jugar el partit. Jo sempre he defensat molt els àrbitres davant dels meus jugadors. Els hi faig entendre
que són persones que també s’equivoquen, i que sovint, en categories base, són adolescents en procés d’aprenentatge i amb poca experiència. Per tant, les decisions que pren l’àrbitre ells les han d’obeir encara que vegin que s'ha
equivocat. Podem estar enfadats per la seva decisió però l'hem d'acceptar perquè el partit continua, i si seguim encallats en aquella jugada no ens concentrarem en el que queda de partit i ens anirà malament.
Com eduqueu els infants per superar el pànic escènic d'haver de jugar davant d’una grada plena de públic?
En edats petites ens ha passat que hi ha jugadors que quan arriba el dia del partit i veuen la grada plena, es bloquegen, i no volen sortir. Llavors els has de fer veure que només han de sortir per gaudir, per passar-ho bé, que les famílies hi són per donar-los suport, i així, de mica en mica, van fent passos per superar-ho. Es tracta de tenir una conversa amb ells, fer-los seure al teu costat a la banqueta, que vegin com els seus companys gaudeixen i juguen, i s’adonin que la gent de la grada no els diu res sinó que només aplaudeixen i animen.
Si no fos per clubs esportius com el vostre creus que els infants estarien encara més enganxats a les “pantalles”?
Totalment. Jo, per edat, sóc d’abans de l’era digital i quan era petita no existia aquesta distracció. I això ara es nota moltíssim. Com que l’aprenentatge es redueix a les dues o tres hores de l'entrenament, i com a molt la mitja hora d’esbarjo que tenen a l’escola, ara els jugadors no tenen l’habilitat que tenien abans amb la pilota. Pocs es passen totes les tardes al parc jugant a futbol com fèiem nosaltres. Si bé als pobles hi poden haver espais per córrer i jugar, a vegades a les famílies els guanya la comoditat d'anar cap a casa i que l’infant estigui entretingut amb la “pantalla” mentre fan el sopar o d’altres tasques de la llar. Això és més fàcil que ser al parc dues hores perquè el nen o la nena juguin, encara que després arribis a casa i estigui tota la feina per fer. També s’ha de dir que quan jo era petita no necessitava la mare o el pare al costat quan anava al parc. Agafava, marxava i a jugar. Eren altres temps.
A partir de quan prioritzeu la competitivitat per sobre de la formació?
És una bona pregunta perquè fins ara el Club ha prioritzat el seu creixement en volum, i ara que això ja està assolit, a partir de la temporada que ve volem créixer en qualitat. La Federació Catalana de Futbol contempla nivells i categories a partir dels alevins -deu i onze anys- i és a partir d’aquí que els equips ja es confeccionaran segons el nivell tècnico-tàctic dels jugadors i jugadores. Tothom tindrà les seves oportunitats però ja no farem jugar tothom la mateixa quantitat de minuts, podent-hi haver diferències de minutatge segons el compromís, l’actitud, el talent, ... La clau per fer aquest salt es troba en la formació dels nostres entrenadors i entrenadores, en la que estem posant molts esforços ja que considerem que són el nostre motor.
El Club Fútbol Sala Molins 99 és més o menys com la resta de clubs de futbol sala que has conegut?
Crec que la nostra manera de treballar fa que dins del Club tothom se senti com una família. Som un club gran, estem dins dels quinze clubs amb més volum d’equips, però intentem que hi hagi coneixença entre entrenadors i jugadors de les diferents categories, que hi hagi un vincle entre petits i grans. Això ho aconseguim gràcies al fet de que els jugadors de les categories superiors són al mateix temps els entrenadors de les categories inferiors. El 90% dels nostres entrenadors són jugadors o ex-jugadors del Club! Això fa que l’infant que tu entrenes et vulgui venir a veure en el teu partit de categoria juvenil o sènior, fet que crea una complicitat i una harmonia molt maca.
Enguany el CFS Molins 99 celebra el seu 25è aniversari.
Sí, el club es va fundar l’any 1999 i eren només un equip o dos. I és clar, tenir ara vint-i-vuit equips és un orgull molt gran. Per celebrar-ho el 26 de maig es va fer un acte institucional, i a nivell esportiu, els dos primers caps de setmana de juny es va fer el Torneig del 25è Aniversari amb clubs convidats.