Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 595, abril 2024, pàg. 12-14
Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) és escriptora, traductora, periodista i co-directora de l’Escola de literatura Bloom de Barcelona. Te tres poemaris publicats (Buntsandstein -premí Martí Dot de poesia 2012-, Ancoratge -edicions Terrícola, 2016-, i Vermell de Rússia -edicions La Breu, 2020), i en aquesta entrevista ens anuncia que ben aviat gaudirem d’un llibre de viatges i d’una novel·la seva.
De petita recordes què volies ser?
Aquesta pregunta me la feia la meva mare i jo contestava que volia entendre el món. Llavors ella em deia: “Has de ser biòloga”, però jo li contestava: “no, és que a mi m'agraden les coses que passen en el món”, i ma mare: “Ah, doncs, aleshores has de ser periodista o escriptora!”. I així va ser com, quan vaig ser en edat universitària, em vaig encaminar cap el periodisme, si bé després de fer els dos primers cursos el vaig deixar per fer la carrera d’Humanitats. En aquell moment volia ser periodista cultural i vaig pensar que la filosofia, la literatura i l’art em donarien un millor bagatge.
Quina va ser la teva primera feina?
La primera feina que vaig tenir va ser un estiu en una fàbrica al barri de les Conserves, que va ser la primera vegada que em vaig dir: “Míriam, estudia molt perquè no vols treballar tota la vida en una fàbrica”, perquè va ser molt dur. De seguida vaig fer de monitora a casals d'estiu, vaig treballar a casals de la Generalitat, al centre cívic de la Riera Bonet, d’administrativa a la Universitat Pompeu Fabra durant deu anys ben bons, i finalment professora a l’Escola Bloom de Barcelona, de la qual en soc co-directora des de fa tres anys amb en Borja Bagunyà, el meu soci. Entremig també vaig viure una època a Londres.
Amb 23 anys vas marxar de Molins de Rei i vius al barri de Sants de Barcelona. Quan et pregunten d’on ets, què respons?
De Molins de Rei, és clar, però dins de Barcelona defenso Sants perquè espero no haver-me’n de moure. Em fa molta gràcia perquè, a la Biblioteca Vapor Vell de Sants, i a la Biblioteca El Molí de Molins de Rei, els meus llibres són a l’apartat d’autors locals. Els dos llocs em consideren una autora seva! A mi la ciutat m'agrada, i el poble m'agrada, però he de confessar que hi estic molt bé a la ciutat.
Penso que ha de ser difícil obrir-se camí en el món de l’art, en aquest cas de la literatura.
He conegut escriptors i artistes que no els cal gran cosa per viure. Però també n’he conegut que venen de bona família i tenen herències i vivenda en propietat. Ser escriptor i no haver de pagar lloguer a Barcelona, o a Molins de Rei, ja et situa en un altre lloc. Els que hem de pagar lloguer hem de fer altres coses. Jo tinc durícies als canells de tant traduir! No sé com dir-ho però no és una vida bohèmia.
Però sí que hi ha l'estereotip de l’artista bohemi.
Aquesta idea de la vida desordenada, de l’artista que arriba al límit, que fins i tot es suïcida, tot això crida molt l’atenció i va molt bé per fer pel·lícules. Però la realitat és una altra, per exemple, Philip Larkin era bibliotecari, T.S. Eliot treballava en un banc … Aquesta idea de l'escriptor maleït l'hauríem d'anar superant. Jo, per exemple, reivindico molt Herman Melville, un dels grans escriptors del segle XX amb obres com “Moby Dick”, “Bartleby” o “Benito Cereno”, que els seus contemporanis no van valorar fins al punt que ell mateix va decidir plegar d’escriure. Els darrers vint anys de la seva vida se’ls va passant treballant a la duana del port de Nova York.
Com resols el conflicte de que gran part de la cultura ha estat feta per homes?
Això no no només passa en el món de la cultura. Fa poc vaig fer una conferència sobre Marguerite Yourcenar, la primera dona que va entrar a l'Académie Française després de 375 anys de no admetre-hi cap dona. En aquell moment tant solemne va dir que li agradaria desaparèixer i “deixar pas als fantasmes de totes les dones que m'han precedit”. És a dir, no és que les dones no fessin literatura, és que els homes s'encarregaven de tapar tot allò que feien. Hi ha un llibre que vaig traduir de Joanna Russ, que es titula “Com destruir l'escriptura de les dones”, on s’expliquen tots els mecanismes que el patriarcat i el poder han utilitzat per invisibilitzar-nos. No és que la literatura estigui feta només per homes, és que hi ha un munt d'obres escrites per dones que no han tingut l'oportunitat de transcendir perquè se les ha vetat.
En els teus poemaris, m’ha sorprès molt la profusió de cites literàries, fragments de cançons, referències cinematogràfiques, etc, que poses a l'inici de molts poemes. Són pistes per al lector?
No sé si són pistes. Poden ser-ho. En tot cas és el meu diàleg amb d’altres obres. Jo al final vaig acabar escrivint perquè havia llegit molt, havia escoltat moltes cançons, havia vist moltes pel·lícules … i amb totes elles hi dialogo i, a vegades, acaben inspirant un poema. A mi m’agrada molt pensar que el poemari no s’ha fet sol, que s’ha pogut fer gràcies a molts d’altres que ja hi eren abans que jo. D’altra banda, la meva generació poètica té molt clar que no viurà de la poesia, amb el que escrivim sense solemnitat ni transcendència.
Les explicacions i comentaris que feu els autors en els recitals de poesia trobo que són fonamentals per la comprensió dels poemes.
A mi em sembla que no cal comprendre tant, que és una qüestió d'entrar-hi o no entrar-hi. És a dir, no es tracta d’entendre el que jo he volgut dir, sinó entendre el que tu vols entendre. O el que a tu t'arriba. Hi ha poemes d'altres autors que m'impacten d'una manera determinada, i després, quan em diuen el significat, no té res a veure amb el què jo havia entès, o amb el què m'havia impactat. No hi ha un únic significat per les coses. Tu et quedes amb una frase, un vers, o el poema et ressona d'una manera, i si després jo t'explico el fet que va suscitar aquell poema diràs: “Ostres, és que jo l'havia vist d'una manera diferent”. Per tant, no hi ha una única interpretació, penso. En el meu cas, un poema sempre respon a un fet o a un procés viscut, que després de fer-me moltes preguntes per comprendre’l, intento destil·lar-ne la part universal per convertir-lo en quelcom que pugui interpel·lar i tenir sentit també per als altres. Si no fos així un poemari seria com un dietari privat. Tot aquest procés d’elaboració demana molt de temps, no tenir cap pressa i tenir molta paciència.
L’any 2010 els telèfons mòbils intel·ligents de pantalla tàctil van venir per quedar-se. Tot apunta que els nascuts a partir d’aquesta data, en general, no seran grans lectors. Et preocupa que a la llarga us quedeu sense públic?
A mi no m'ha de preocupar si els meus llibres es venen o no, el que m'ha de preocupar és tenir coses a dir i escriure-les. Jo seguiré escrivint encara que no publiqui perquè no surt a compte. Per exemple, ara hi ha molta controvèrsia amb la intel·ligència artificial i les traduccions, però jo crec que han de passar molts anys perquè una traducció feta amb intel·ligència artificial pugui equiparar-se a una traducció feta per una persona. Els temps canvien i llegirem coses diferents. Potser la poesia tindrà més presència a nivell escènic de recitals i no es llegiran tants llibres. No ho sabem. A mi, el que de veritat em preocupa és que es perdi l'atenció, perquè amb això sí que es perden moltes coses.
Dius “atenció” quan tothom està preocupat per la manca de “comprensió lectora”.
Perquè abans de la “comprensió” hi ha d’haver l’”atenció”. Tota aquesta dependència de les pantalles ens està prenent l'atenció, no només als adolescents, també a la gent de la nostra edat. Ens distraiem molt més, ens costa més llegir novel·les llargues, que siguin més profundes … Jo ho veig amb els meus alumnes. I pel que fa a la “comprensió”, bé, si no t'encarregues de tenir el teu propi bagatge difícilment comprendràs no només un llibre, sinó una pel·lícula, una obra d'art, o el que sigui.
Què li diries a un preadolescent per convèncer-lo de que llegeixi?
Mira, a mi m'agrada molt llegir, i llegir m'ha donat moltes coses, però entenc que no té perquè agradar-li a tothom. Hi ha gent que l'aprenentatge el troba per d’altres vies. De fet, i que no se’m mal interpreti, penso que el ser un gran lector està sobrevalorat. Amb això vull dir que llegir molt no et fa ser millor que els altres. Per exemple, a mi també m'agrada cuinar i això no em fa especial. Ningú diria que soc una persona més culta perquè faig un bon fricandó, oi? A mi el que em preocupa de veritat és la idiotització, l'aïllament, i que no es tingui ni cap interès ni cap curiositat per res. Mira, el meu fillol, en Ferran, és mallorquí, i recordo que quan tenia tres anys anàvem amb la barca i m’explicava com es pescava cada peix i sabia fer els nusos com ningú. En Ferran té habilitats que jo no tinc i a en Ferran no li agrada llegir, i no passa res. Ja li agradarà una altra cosa.
Quins records tens de la teva vida a la vila?
Ah, increïbles! Jo no seria qui soc si no hagués viscut a Molins de Rei. Si no hagués viscut en un lloc on hi ha tant de teixit cultural, tanta gent que està atenta a les coses, segurament m'hagués costat més arribar on he arribat, i n'estic molt agraïda. Destacaria el meu pas per l’esplai l’Agrupa, durant molts anys com a nena i després com a monitora, o el meu pas per Ràdio Molins de Rei, que m’hi vaig plantar un dia amb catorze anys perquè volia estar al control de so, i el director, en Miquel Armengol, em va empentar a fer absolutament de tot: cobrir nits electorals, fer entrevistes … Allà hi érem una colleta de joves - l’Ignasi Termes, la Sílvia Artés, l’Oriol Romeu, la Txell Campmajó-, i el Miquel ens deixava campar amb el que en vam aprendre moltíssim. Per exemple, jo detestava la meva veu i va ser ell qui em va fer confiar en mi. Només et diré que quan vaig fer la primera prova de locució a la carrera de periodisme el professor em va dir que no calia que tornés més a classe! També recordo el tècnic de so, en Josep Montano, que va ser qui em va ensenyar tot el que sé d'edició de so i que després m'ha anat molt bé. I també vull destacar el meu pas pels Pastorets i els diferents directors que vaig tenir: En Pere Raich, que va ser qui em va ensenyar a vocalitzar, sense això ara no podria treballar del que treballo; en Joan Cedó, que em va fer confiar en el meu físic per fer el personatge de Raquel, que jo em pensava que no podria fer mai; en Cesc Vives i tantes d’altres persones, com per exemple, la Genoveva Català, que quan era regidora de cultura va confiar en mi amb només quinze anys per començar a fer presentacions de pel·lícules el Dia de la Dona, o per ser jurat del Premi literari Mercè Rodoreda …
També tens un passat a la nostra revista El Llaç …
Això va ser quan tenia quinze anys, tot just començar l’Institut. Havia començat a col·laborar a Ràdio Molins de Rei però també em venia de gust escriure, i la Laia Rodon, que és un any més gran que jo, va parlar amb el seu pare -en Pere Rodon- que estava a la revista El Llaç. I així va ser com vam començar ella i jo a col·laborar-hi. Una vegada va ser molt divertit perquè va venir en Jordi Pujol a inaugurar l'Escola Virolai i em van trucar un dissabte al matí i em van dir: “Míriam, ve el Jordi Pujol, a veure si podeu anar-hi”. I com que érem tan mones, la Laia fent fotos i jo de reportera, amb només setze o disset anys, el cap de gabinet de l’Ajuntament ens va fer passar amb tots els periodistes de TV3, Telecinco, Antena3, … Hi ha una foto, que va fer en Guillem Urbà, on sortim la Laia i jo entrevistant en Jordi Pujol, i que és una foto molt mítica! Després a El Llaç s’hi va afegir més gent jove, d’entre quinze i divuit anys, i el llavors director de la revista, en Josep Ferrer, ens va proposar fer un suplement juvenil. En Pere Rodon va dissenyar un logotip, ens va fer tota la maquetació, i primer eren quatre pàgines, després en van ser sis, … i ens ho vam passar molt bé! Va ser una època molt divertida.
Creus que a Molins de Rei hi ha una especial sensibilitat per la poesia?
Jo crec que déu-n’hi-do. Mira, el primer premi que vaig guanyar va ser en un concurs de poesia del poble, el premi Mateu Janés que convocava Ràdio Molins de Rei, a l’edat de quinze o setze anys. I la Setmana de Poesia a les Cases, que organitza el Toni Moreno, ja va per la novena edició!
Què significa per tu la diada de Sant Jordi?
Tinc dos dies preferits, el dia del meu aniversari i el dia de Sant Jordi. Per mi és com una festa major. No només pels llibres, perquè de llibres en compro tot l'any, sinó per l’atmosfera que es respira al carrer. És un dia de sortir, de veure gent, i ser feliç perquè el teu ofici, la literatura, és una festa.
Vols adreçar algun missatge als lectors d’El Llaç?
La premsa i les revistes en paper depenen molt de les subscripcions perquè les vendes a quioscos i llibreries són molt minses. Per això demanaria als subscriptors d’El Llaç que es mantinguin ferms en el suport a la revista, i als lectors que no n’estiguin subscrits, que s’hi subscriguin. Sempre passa allò de que no valorem el que tenim fins que ho perdem o desapareix, i llavors tot són lamentacions.