Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 594, març 2024, pàg. 10-12
Meritxell Campmajó Garcia (Molins de Rei, 1980) va treballar entre el 2012 i el 2023 en l'àmbit de la justícia, dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives i essent una de les impulsores del programa d'acompanyament postpenitenciari. Graduada en Treball Social per la Universitat Ramon Llull, i amb un Postgrau en lideratge i innovació social, treballa a l’Institut de Treball Social i Serveis Socials (Intress). Tambe forma part de la Comissió d'Àmbit Penitenciari i Execució Penal de la Federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS), de la Taula de Participació Social.
De les moltes coses que feu a Intress m’han cridat l’atenció els tallers de “noves masculinitats”.
Sobre el paper de la dona se n'ha debatut i se n'ha parlat molt, i més o menys, amb la seva incorporació al mercat laboral, el seu rol s'ha redefinit. En canvi, el rol de l'home, no. El paper de l'home continua tancat en l'estereotip del mascle fort, protector, proveïdor, que no pot perdre la feina, que ha de reprimir les emocions, no plorar en públic, etc. I si d'això no se'n parla, aquest antic estereotip continua funcionant. El moviment de les noves masculinitats intenta deconstruir aquests missatges, i arribar a la conclusió de que no hi ha un únic model d'home, que n'hi ha tants com homes hi ha al planeta, amb comportaments diversos, amb el que s'han de poder acceptar tot tipus de gèneres.
A qui s'adrecen?
Vam començar aquests tallers amb joves migrants, no perquè fos un col·lectiu que ho necessités més, sinó perquè el nostre Institut gestiona molts projectes de centres residencials de primera acollida, i vam rebre una subvenció de la Generalitat per fer-los. Després també els hem fet a homes nascuts aquí, a vegades de forma oberta, com ara al “Plural centre de masculinitats”, de l’Ajuntament de Barcelona, però sobretot el gruix de participants són joves que estan dins el circuit de justícia juvenil, i que estan complint una condemna, en aquest cas, per un tema relacionat amb la violència masclista. N’hem fet a cada província, en seus de l'àmbit de la justícia, i també a homes majors d’edat condemnats a una mesura penal alternativa, també per un delicte relacionat amb la violència masclista. El marc de les mesures penals alternatives només s’aplica si són penes inferiors a dos anys.
Què hi feu en aquests tallers?
Depenent de l'edat i les circumstàncies de cada grup acostumen a ser entre uns quinze i vint homes. Consten, generalment, de vuit sessions d'una hora i mitja o dues hores, depenent del grup. Els continguts els anem treballant de forma gradual amb l’objectiu de canviar actituds i intentar fer una transformació en el pensament de l’home, perquè es reqüestioni tot el que significa el model hegemònic de la masculinitat que porta a sobre, que és el model patriarcal. A partir d'aquí, en el taller fem exercicis, parts més lúdiques, parts més reflexives, i molts debats on introduïm temes com els estereotips de gènere, quins són els rols que se li atribueixen a l'home i quins a la dona, etc. L’objectiu és que se n’adonin de les limitacions vitals que els hi estan generant aquests estereotips. També treballem els trets culturals, perquè en el cas dels joves migrants és molt significatiu que el rol de la masculinitat ve condicionat en part per la seva cultura. Una altra cosa que ens trobem és que els homes molt masclistes no toleren l’homosexualitat. Quan a través d’aquests tallers detectem trets homòfobs també és un moment important per treure el tema i, d’alguna manera, ampliar la mirada. Com a mitjans fem servir murals, projectem vídeos curts d’animació -que n’hi ha de molt divertits per treballar aquests temes-, i també observem els biaixos de gènere a la premsa. Per exemple, “una dona mor en mans del seu marit”. Aquest titular no és normal, les dones no “moren”, són assassinades, que és molt diferent. I llavors també veiem com canvia la mirada si el fet és al revés, perquè llavors el titular és: “Una dona mata el seu marit”. I així, de mica en mica, ells aprenen a veure els biaxos masclistes que els envolten i que abans ni percebien.
I al final del taller es constata un canvi significatiu de comportament?
Com en tota intervenció cal avaluar-ne els resultats, i en aquest cas vam comptar amb el sociòleg independent Roger Mancho, el qual va preparar uns qüestionaris pre i post taller per comprovar si hi havia hagut una evolució en els participants. I sí, ens vam trobar que els nois que prèviament tenien unes actituds molt masclistes aconseguien baixar aquest nivell després de passar pels tallers. Les reflexions del seu informe ens han ajudat també a millorar-los.
El vostre Institut també és pioner en introduir un programa que va néixer a Anglaterra basat en acompanyar persones que han comès delictes de tipus sexual contra infants.
Sí, aquestes persones tenen al seu voltant un professional i un cercle de voluntaris que els acompanyen, els escolten, i si detecten que hi pot haver una possible recaiguda, doncs donen l'alerta per anticipar i prevenir. Els voluntaris d'aquest programa han de tenir un grau de maduresa important, a part de que passen per uns processos de formació extensos, etc. La pedofília es pot tractar, el problema és que és un tabú social i costa molt de parlar-ne. I al final aquestes persones són gent que conviuen cada dia entre nosaltres, i hem de procurar que el què han fet no ho tornin a fer mai més. I una forma de tallar i evitar aquest tipus de maltracte tan greu, aquest delicte gravíssim, doncs és, precisament, acompanyar-los.
Per què dius que és un tabú?
Quan una persona detecta que sent una atracció cap a infants o adolescents, difícilment demana ajuda i ho porta en silenci. Hi ha un reportatge a TV3 on els defineixen com a pedòfils “abstinents”, és a dir, persones que són conscients del problema que tenen però que, com que saben distingir entre el bé i el mal, no actuen i no cometen el delicte. D’aquestes persones, les que demanarien ajuda no la demanen perquè socialment els hem classificat com a “monstres”.
Per això vau crear el programa PrevenSi?
Sí, a través d’aquest servei aquestes persones disposen d’un telèfon on trucar i demanar ajut, i nosaltres els escoltem i en fem una derivació a serveis especialitzats de psicologia que els poden tractar. Per un tema de finançament només podem atendre el telèfon 20 hores a la setmana però tot i així rebem unes 90 trucades mensuals de persones que demanen ajut en primera persona! I són trucades que vénen de tot l’Estat, fins i tot de l’Amèrica del Sud! Per implementar el PrevenSi ens hem basat en programes similars que fa anys que funcionen en països més avançats que nosaltres. Fixa’t que a Alemanya vaig veure un cartell al metro que posava “si t’agraden els nens truca”. Imagina’t el rebombori que hi hauria si això ho féssim aquí a Barcelona!
Com podem revertir aquest tabú?
Jo vull pensar que la nova generació farà aquest canvi. Perquè, què és més eficaç per prevenir la violència sexual infantil? Negar-la i fer veure que no existeix? O fer-hi front i assumir que serà dolorós i que potser et trobaràs persones que no t'esperaves del teu entorn que l’han realitzada? El sociòleg David Finkelhor afirma que perquè hi hagi una situació de violència sexual infantil s’han de donar quatre condicions. La primera, que hi hagi una persona que tingui la motivació: “jo tinc un pensament i vull fer aquest acte”. La segona condició és que aquesta persona trenqui les seves barreres d’inhibició i justifiqui el delicte, per exemple, dient que és culpa de l’adolescent que l’ha provocat. La tercera és que no hi hagi un entorn que protegeixi l’infant evitant que aquesta persona hi accedeixi. I la quarta és que la víctima, quan es trobi davant la situació, no sàpiga com protegir-se. Ara com ara, com a societat només estem treballant en la quarta: Expliquem als infants el que és un abús perquè el sàpiguen identificar, i els diem que l’han de denunciar encara que sigui el pare, l’avi o el tiet. També s’ha de dir que com a societat ja hem començat a actuar sobre la tercera condició, i ara ja es demana a tot el personal que tracta amb infants un certificat d'antecedents penals sexuals. Però, en canvi, no estem fent res amb les “justificacions”, ni sabem com identificar aquestes persones pederastes o pedòfiles.
Sí que s’ha avançat molt en tot el que són els protocols d’atenció a la víctima quan l’abús ja s’ha esdevingut, oi?
Sí, de fet el nostre Institut és una de les entitats que gestiona els Barnahus – que significa “casa dels infants”-, un projecte copiat d’Islàndia i que ara s’acaba de posar en marxa a tot Catalunya. Es tracta d’espais agradables, semblants a una casa, amb un pati, una cuina, una sala d’estar, etc, on es porta la víctima acompanyada dels pares, o dels tutors en cas de que l’abús s’hagi produït a la família. En aquest espai s’hi desplacen els professionals de l’àmbit de la justícia per prendre declaració a l’infant. El jutge pot estar a la sala d’estar, o pot estar connectat en remot veient i sentint el que es diu, i així dóna garanties processals a la declaració, la qual s’enregistra i queda com una prova preconstituïda per fer servir en el judici. En aquest espai també hi ha una sala per si s'ha de fer una exploració a nivell mèdic o forense de l'infant. Fins ara, l’infant que es descobria, o que explicava, que havia patit un abús sexual, feia un veritable periple per hospitals, jutjats i comissàries, i havia de repetir moltes vegades el que li havia passat. Això el portava a una revictimització perquè cada vegada revivia l’experiència i el trauma. Ara, gràcies als Barnahus, amb una vegada que ho expliqui n’hi ha prou.
Què tenim pendent en temes d’igualtat a la nostra societat?
Els homes i les dones majoritàriament s'han incorporat en el món laboral, però els homes encara no s'han incorporat de forma majoritària a l'àmbit de la llar o les cures. Fins que no arribi aquesta transformació segurament no podrem parlar d'un model igualitari. De totes maneres, hi estem anant. Per exemple, el fet que els homes puguin gaudir de quatre mesos d'una baixa de paternitat és un gran pas endavant. Perquè també penso que és ben trist que un home no pugui implicar-se en la criança del seu fill perquè el model patriarcal li ha construït un rol de proveïdor. Però com és que no heu sortit abans a reclamar que volíeu estar més temps cuidant dels vostres fills?
És a dir, jo com a dona, en un moment donat, vaig decidir conscientment que preferia passar més hores a casa amb les meves filles que pas no ascendir a una determinada posició o càrrec de responsabilitat a la feina. I ho vaig decidir perquè no volia perdre'm el que significava la criança.
D'altra banda, per a la dona d’avui la renúncia a la criança és tan gran, i la renuncia a la carrera laboral és també tan gran, que sovint el que fa és no renunciar a cap de les dues. Llavors, per poder tenir temps de treballar i a la vegada criar, moltes dones el que fan és renunciar d’elles mateixes i es queden sense temps d’oci, per fer esport, per cuidar-se …
Què passaria si jo, de cop i volta, delegués absolutament tota la cura de les meves filles a la meva parella? Socialment això encara es critica molt més a la dona que a l'home. Si l'home treballa de 6 del matí a 10 de la nit, i després se’n va a jugar a pàdel, o en bicicleta, no és criticable, però si ho fa una dona, sí. I aquesta és per mi la gran diferència. Ha d'arribar el dia en què sigui indiferent si un home o una dona prioritzen la seva carrera laboral o la criança dels fills i filles. I això encara no passa. A les dones no se'ls tolera tant que deleguin la criança.
En moltes cultures del món la dona encara és una possessió de l’home i un objecte d’intercanvi. Aquí això també ens passava però ho hem revertit. Quina explicació hi trobes?
Per una banda, han estat molts anys de lluita, de picar pedra, de rebre molta crítica, i fins i tot repressió, per reclamar aquesta igualtat. Per l’altra, penso que les societats democràtiques porten a aquesta evolució. En països sense democràcia això és molt difícil canviar-ho. D’altra banda, aquests canvis són progressius i una generació porta a l’altra. Una mica és com la sexualitat. Fa quaranta anys era un tema tabú i ara, en canvi, som en un altre moment gràcies a que les generacions que pugen han rebut una altra educació.
El masclisme acabarà algun dia a la nostra societat?
Jo sóc optimista. Antigament estava molt assumit que perquè els infants es comportessin calia pegar-los, o donar-los una plantofada de tant en tant “pel seu propi bé”. Els nostres pares van aconseguir revertir això i a les nostres generacions ja no ens ha passat. Es va entendre que el maltracte físic no era educatiu. Amb el masclime, a la llarga, passarà el mateix, perquè, entre d’altres coses, als homes no us surt a compte. Jo dic moltes vegades que moren més homes per culpa del model patriarcal que no pas dones. Fixa’t, als homes què us diu el model patriarcal? Que heu de ser forts, que heu d’aguantar la beguda, que heu de prendre riscos per demostrar que sou “mascles”, que heu de saber barallar-vos … I al final què tenim? Doncs que moren molts més homes per baralles, per excés de velocitat, per consum de drogues, i per actituds com aquestes, que no pas dones. El model patriarcal us constreny molt i no us està ajudant! Si tu no “necessites” anar molt ràpid amb el cotxe per demostrar que ets més “mascle”, doncs tindràs menys probabilitats de patir un accident. I això és així.
S’acosta Sant Jordi, ens recomanaries un llibre?
Sí, hi ha un conte adreçat a nens de 4 a 8 anys, i que vaig regalar als meus nebots. Es titula “Els homes plorem” i el seu autor és en Joan Turu.
