La periodista molinenca Elisenda Colell ha treballat per diversos mitjans de comunicació i actualment és al diari El Periódico, on està especialitzada en notícies de pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI. A finals de l'any 2021 va viatjar a Mauritània com a enviada especial per conèixer de primera mà els migrants que intenten arribar per l'oceà a les illes Canàries.
Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista
- Els teus reportatges sobre Mauritània es van publicar en els diferents mitjans del grup Prensa Ibérica, aquí hem pogut llegir els d'El Periódico, però per internet he vist que també s’han publicat el diari "El Día, la opinión de Tenerife", i "La Província, diario de Las Palmas" ... Algun més?
- Sí, en diversos més: en el "Periódico de España", en el "Faro de Vigo", ... De fet, això que apuntes és interessant perquè El Periódico molta gent el relaciona amb el Grupo Z, i això ja no és així des de que el va comprar fa tres anys el grup Prensa Ibérica, que és un grup empresarial que té diversos diaris arreu de l'Estat, i això per nosaltres és positiu ja que, per una banda, els nostres reportatges els podem replicar a d'altres capçaleres, i per l'altra, tots aquests diaris coneixen molt millor que ningú el seu territori, i nosaltres també ens podem aprofitar de les seves cròniques. Un exemple d'això que dic ha succeït amb el volcà de La Palma, on les cròniques que ha publicat El Periódico provenien de periodistes canaris que treballen en els diaris que té Prensa Ibérica allà.
- Perme-te’m que, abans de començar a preguntar-te, faci als oients una introducció sobre el país de Mauritània, extreta precisament dels teus reportatges:
Mauritània és un país subdesenvolupat com tots els que l’envolten:
El seu PIB per càpita és de 1.673 dòlars > Aquí és de 27.063 dòlars
El 40% de la població és menor de 14 anys > Aquí només ho és el 14%
L’esperança de vida és de 65 anys > Aquí és de 83 anys
La mortalitat infantil és de “73 per 1000” > Aquí és de “3 per 1000”
La desnutrició infantil és del 19,2% > Aquí no n'hi ha
Tot i aquestes dades, Mauritància és un país estable i relativament segur, i per això serveix de trànsit a les persones migrants per arribar a Europa. A Mauritània hi arriben africans procedents de Níger, Mali, Txad, Senegal, Gàmbia, Sudan, i Costa de Marfil. Si aquestes persones no troben feina a les dues principals ciutats de Mauritània -Nuakchot i Nuadibú- només els queda l’opció d’anar a l’Estat espanyol a través de les Illes Canàries.
Per què fugen dels seus països d’origen i se’n van a Mauritània? Doncs bàsicament perquè en els seus països hi ha guerra, fam, o perquè el canvi climàtic ha desertitzat el lloc on vivien.
Com sabem, la guàrdia civil espanyola treballa amb la policia mauritana per interceptar les embarcacions que van cap a Canàries. Si les aconsegueixen aturar, envien els seus tripulants de tornada a Mauritània i els reclouen en centres, des d’on la policia mauritana els retorna als seus respectius països africans d’origen.
L’any 2020, 23.020 persones van arribar a les Illes Canàries per alta mar. Segons l’Organització Internacional per a les Migracions, 1.774 persones no hi van arribar i es van morir ofegades al mar, 72 de les quals eren infants.
- El dijous 18 de novembre de 2021, El Periódico publica un reportatge teu titulat “El somni de Suleiman, anar a l’escola”. En aquest reportatge afirmes que els nens immigrants, els nens que arriben a Mauritània des dels països del voltant, no tenen dret a anar a l'escola perquè no tenen regularitzada la seva situació i no consten en cap registre. Això significa que passen la frontera de manera il·legal?
- És clar, evidentment. Abans de res, deixa'm dir-te que vam poder anar a Mauritània perquè vam tenir l'enorme sort que una organització internacional que treballa a Mauritània, que es diu Save the Children, ens va voler ensenyar el país i la feina que fan. Ho dic perquè no és fàcil pels periodistes entrar a Mauritània, no només t'has d'acreditar com a periodista sinó que les autoritats han d'acceptar que tu vagis al seu país a fer de periodista. Si hi entres sense haver-te acreditat i haver estat autoritzat, i et troben fent de periodista, fàcilment et deportaran o et posaran multes i sancions.
Dit això, el que passa és que hi ha nens sols que emigren a Mauritània, i nens que emigren amb les seves famílies. Tots ells creuen la frontera, evidentment, de manera il·legal, però és que les fronteres a l'Àfrica són molt diferents de les d'aquí. Per començar són fronteres imposades pel colonialisme europeu -que semblen fetes amb escaire i cartabó- i no hi ha un control tan ferm com aquí. Per tant, entren de manera irregular, sense permís de feina, sense cap documentació que acrediti que poden viure a Mauritània, i per tant són en un pou d'il·legalitat. No té res a veure amb el que nosaltres vivim a la Unió Europea, que podem canviar de país i treballar-hi sense cap problema. Això a l'Àfrica [i a la resta del món] no passa.
- En el reportatge expliques que vas parlar amb Adama Sal, coordinador d’un projecte de la ONG Save the children, el qual és rotund en defensar el treball en xarxa entre entitats, autoritats, i policia, perquè –diu- "les ajudes puntuals no serveixen de res, només salven situacions puntuals".
- Adama Sal ens va explicar que hi ha dos tipus de situacions: Els nens que arriben a Mauritània amb els seus pares, que ja tenen un espai de protecció que és la família -a no ser que la família els maltracti, que també n'hi ha-, i que tenen el problema de que són nens que no poden anar a l'escola perquè no tenen papers ni cap documentació i han de treballar. I després hi ha els nens itinerants, que fan la ruta migratòria per l'Àfrica sols i que estan exposats a tot tipus de màfies. Davant d'aquest problema, Mauritània rep finançament del Banc Mundial per construir centres per aquests menors. El problema és que no funcionen de cap manera: Hi ha poques places, només t'hi pots estar un o dos dies, i finalment molts nens en aquesta situació no són detectats per les autoritats i adreçats a aquests centres. Per exemple, no és el mateix que un menor itinerant el trobi pel carrer una ONG que un policia. En el primer cas el portaran al centre de menors, on li faran un reconeixement, miraran com està de salut, etc, en el segon cas potser l'envien directament a la garjola. D'altra banda, molts nens es van movent de centre en centre, desapareixen, es fuguen i continuen la seva ruta per anar a Canàries arriscant la seva vida al mar ...
Davant d'aquesta situació, i aquesta disparitat de criteris dels diferents agents administratius i socials, el que fa l'Adama Sal, de Save the Children -que potser ve a Barceloan a presentar el projecte, ja que rep finançament de l'Agència Catalana de Cooperació- és no crear el seu centre partint de zero per repartir material escolar, menjar, etc. El que vol Save the Children és obligar a seure en una taula a tots els actors que treballen amb infants -l'ajuntament, els fiscals, la policia, les escoles, etc- i treballar en una xarxa de protecció. Com a mínim procurar saber què és el què hi ha! Perquè quan jo els preguntava xifres per saber quants infants es troben amb aquest problema de la itinerància migratòria, et deien que ho preguntessis a la UNICEF! Imagina't, un país enorme, on la meitat de la població són infants i joves, i només hi ha 7 centres de menors ... Hi ha molta feina per fer.
- També vas parlar amb un mestre que es queixava del govern de Mauritània, i de la societat mauritana en general, perquè pensa que no consideren l’escolarització dels infants com una cosa obligatòria i necessària ...
- És que l'escolarització no és obligatòria com aquí. Si a Catalunya no portes el teu fill a l'escola, l'Administració te'n pot retirar la tutela ja que l'absentisme escolar és un motiu per fer-ho, entre d'altres. A Mauritània, en canvi, portar el fill a l'escola és una opció que tenen els pares. I passa que molts pares són analfabets i no han anat mai a l'escola ni li reconeixen cap valor, i a més a més necessiten que els seus fills treballin. Per no parlar dels fills dels immigrants il·legals, que estan fora del sistema escolar, si bé s'ha de dir que hi ha mestres que fan els ulls grossos i els deixen entrar a classe, cosa que tampoc serveix de gaire ja que a l'hora de passar de curs el mestre, per molt que vulgui, no els pot fer cap document que acrediti res, i per tant no poden continuar.
- Un dels testimonis que reculls és el d’un noi que es diu Hamsa, de 16 anys, i que diu: "No volem morir al mar, només volem un lloc on puguem viure, estudiar, treballar i tenir drets". Quan ho llegia pensava: quants joves tenim aquí que disposen de tot això i no ho valoren, ni ho aprofiten.
- El Hamsa el vam conèixer en un projecte que hi havia en un barri que no era ric, però que tampoc era molt pobre. En aquest projecte s'acollien nens que venien de la Mauritània més rural, colpejada per la sequera i la desertització. Passa molt a Mauritània que les famílies del món rural, per sistema, envien el fill gran a la capital a provar sort, i si no se'n surt, doncs se la juga a l'oceà per arribar a Europa via les Illes Canàries -hi ha molts joves que als catorze anys ja tenen aquest pensament al cap! Doncs el Hamsa era un jove maurità d'aquests, i Save the Children es va trobar molts adolescents com ell vivint al carrer, en unes condicions horribles, i amb l'objectiu de marxar cap a Europa. Llavors els van dir: "No us podem impedir que no aneu a Europa, però no volem que us moriu a l'oceà". Llavors van iniciar un projecte basat en proposar-los de viure en cases d'acollida, en que anessin a l'escola, i que no patissin per la família perquè Save the Children els hi enviaria regularment menjar. Doncs automàticament les ganes de tots ells de jugar-se-la al mar van caure en picat!
Parlant amb el Hamsa em deia que a Europa "no heu de pagar per anar al metge, podeu criticar els polítics sense por, teniu oportunitats de trobar feina, cobreu sous molt bons, us podeu comprar cotxes", etc. I hi ha una part de veritat en tot això, però també n'hi ha una altra d'il·lusió. El cas és que després d'haver estat acollit en el projecte, el seu somni ja no és marxar a Europa al preu que sigui, sinó quedar-se a Mauritània, acabar els estudis primaris i secundaris, i després demanar un visat per poder fer els estudis universitaris a Europa. Tant de bo ho aconsegueixi, però si més no ja s'ha aconseguit parar el cop i ja no diu allò de: "la setmana que ve em tiro al mar". La conclusió de tot plegat és que ningú es tira al mar si veu que té un futur a la seva terra.
- El diumenge 21 de novembre de 2021, El Periódico et publica una entrevista que li vas fer a David del Campo, director de cooperació internacional de l’ONG Save the Children. En l’entrevista parleu d’un camp de refugiats malians que es troba a Mauritània, i que es diu M’Berra, on hi ha 66.000 persones, i 20.000 a fora que s’esperen per entrar. Aquestes xifres són molt grosses, no? Què està passant a Mali?
- No sóc especialista en Àfrica però intentaré explicar-ho. A molta gent segur que li sona Boko Haram, un grup extremista islàmic que va entrar a Nigèria i es va fer amo del nord-est del país. Doncs a països com Mali, Níger o Sudan passa el mateix. Són països amb problemes de sequera, on hi han entrat grups islamistes armats, que han reclutat tota aquesta gent que no té res per menjar, i ha esclatat una guerra sagnant d'aquests grups contra el govern del país. En el cas de Mali ja fa més de deu anys que dura! Aquest fenòmen, com he dit, passa també als països del voltant. Són països on la gana et dóna tantes poques possibilitats de ser qui vols ser que al final acabes agafant les armes que t'ofereixen, ja siguin d'un bàndol o d'un altre. En aquest sentit, aquests països estan declarats per l'ONU com països que es troben en guerra civil, i els seus habitants en fugen.
Concretament, el camp de refugitats malians de M’Berra es troba al mig del desert! Ens hem d'imaginar unes barraques de plàstic al mig del desert i 60.000 persones que hi viuen com poden. I els que són fora, no és que estiguin esperant per entrar, són gent que n'ha marxat i que es troba en diferents punts de Mauritània. Allò de bo que tenen, dins la desgràcia, és que en passar pel camp de refugiats, se'ls acredita amb un paper que els dóna l'estatus oficial de refugiat. Si bé no tenen permís per treballar a Mauritània -a diferència de les persones que obtenen l'estatus de refugiat a Europa- sí que hi poden viure de forma legal, és a dir, no es troben en situació administrativa irregular.
- David del Campo també s’exclama que des del "primer món" no entenem què està passant, i que no serveixen de res els helicòpters, els ràdars i els murs, que res no pot aturar una persona quan està desesperada.
- David del Campo és una persona molt interessant. Fa molts anys que treballa a Save the Children, però també va estar treballant com assessor d'assumptes exteriors amb el govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero, i ara, per la pandèmia del covid-19, el van tornar a cridar del ministeri de sanitat ja que coneixia molt bé l'epidèmia del virus Ebola que hi va haver a l'Àfrica, i va ser assessor del ministre Illa per explicar-li com havia d'actuar la UME [Unitat Militar d'Emergències], com s'havien de fer els hospitals de campanya, etc. Per tot això, ell coneix molt bé tot l'entrellat del govern espanyol i està molt enfadat amb l'actual ministre de l'interior, Fernando Grande-Marlaska.
Espanya té una cooperació molt intensa a nivell policial i militar amb Mauritània i el Marroc per evitar que salpin pasteres cap a Canàries o a l'estret de Gibraltar. Tu ets a les platges de Mauritània i veus els helicòpters de la Guarcia civil, i se sap que la Gendarmerie Nationale de Mauritània ve a formar-se a l'Estat espanyol -molts d'ells parlen castellà-, i que tots aquests cossos policials treballen colze a colze. Llavors el David diu: "Com pot ser que hi hagi tot aquest desplegament militar a la costa mauritana i que ningú hagi fet el gest de passar de la costa i trepitjar el país per entendre què està passant?"
És fàcil veure que si l'Estat espanyol coopera amb Mauritània per crear un sistema educatiu fort, i es força el govern maurità a garantir l'escolarització, probablement es reduirà molt l'onada migratòria i totes aquestes morts al mar. Si bé Save the Children ha demanat repetidament reunir-se amb el ministre de l'interior espanyol, aquest sempre diu que no, i això pel David del Campo és molt frustrant perquè, no és que el que ministre digui "no" a les seves propostes, sinó que ja d'entrada diu que no vol reunir-se! I per acabar d'encendre els ànims de les ONG dedicades a la protecció dels infants només van faltar les devolucions "en calent" de menors que es van fer a Ceuta el maig del 2021!
- Has parlat de grups islamistes armats fins a les dents que entren en països africans, que es fan amos de parts del territori, i que generen una guerra civil contra el govern del país. Mentre ho deies jo pensava: Àfrica no fabrica armes, si es fes un embargament de manera que aquests grups no poguessin comprar armes s'aniria a l'arrel del problema, i s'acabarien aquestes invasions de cop. Què en penses?
- S'acabarien les guerres a l'Àfrica i a tot el món! Però quan això ho expliques als obrers de Cadis que fabriquen les armes no hi estan d'acord. Les armes són un negoci i hi ha gent que s'està lucrant a gran escala, però també donen diners a petita escala, i hi ha treballadors aquí que et defensen la indústria de l'armament.
- Però hi ha lleis internacionals que prohibeixen la venda d'armes a països en conflicte on hi ha violacions de drets humans. Crec que hi hauria mecanismes efectius de tallar aquest tràfic d'ames a grups terroristes islamistes si es volgués.
- Però hi ha interessos i no es vol. I hi ha països tercers que venen armes a grups islamistes i tothom mira cap a una altra banda. De totes maneres, si bé la guerra és un motiu clau per fugir, també hi ha l'emigració per motius econòmics encara que el país no estigui en guerra. Sempre es diu, parlant de l'Àfrica, que hi ha molts recursos naturals i minerals que exploten grans multinacionals, i que paradoxalment la gent del país està passant gana. És a dir, la pau i l'estabilitat són essencials, però també és molt important que part dels beneficis es reverteixin en la societat.
- I el reportatge més dur l’he deixat per al final: El dimecres 17 de novembre de 2021 el diari El Periódico obre en portada amb el teu reportatge titulat: "Al rescat de les nenes violades a Mauritània", i que a l’interior ocupa, ni més ni menys, que tres pàgines! Això és un èxit professional?
- No, perquè la nostra feina és aquesta. En tot cas sí que és important que els diaris apostin per aquest tipus d'informació. En el dia a dia que vivim -que si el covid, que si el president ha dit això o allò, etc- és important que hi hagi diaris que vulguin deixar al marge aquesta actualitat declarativa -que de vegades aporta poc i més aviat desconcerta-, i aposti per aquestes portades. En un diari, la portada és molt important perquè és el reclam que fa vendre! En aquest cas és més un agraïment cap al diari que no pas un èxit professional meu.
- El que expliques en aquest reportatge es podria extrapolar a tot el món, per desgràcia. En ell dius que a Mauritània, pel que fa a la violència sexual contra nenes i joves, els agressors no reben cap càstig i es culpa les víctimes, que són assenyalades i expulsades de l’escola, repudiades pel veïnat, etc. Es tracta de centenars de nenes –la majoria entre 12 i 14 anys-, i les organitzacions humanitàries, conscients de la gravetat del problema, han creat programes per ajudar-les. Per exemple, parles de l’Associació Mauritània per a la Salut de la Mare i el Fill (AMSME), que també rep finançament de l’Agència de Cooperació de la Generalitat de Catalunya.
- Sí que les violacions i les agressions sexuals contra les dones passen a tot el món -i a casa nostra- però la diferència rau en que, quan passen, aquí tendim a protegir la víctima i a assenyalar l'agressor i condemnar-lo. En canvi, allà, és al revés. El més bèstia de tot plegat és que, quan aquestes nenes ho han de deixar tot i casar-se amb el seu agressor, pot passar que l'agressor les rebutgi, i llavors no són ningú, malviuen al carrer, etc.
Llavors, el que estan fent les organitzacions internacionals allà -si més no les que vaig visitar- és incrustar-se en el món local. És a dir, no diuen: "ara arribem els europeus i us muntem un gran hospital". Sinó: "anem a fomentar, formar i donar recursos a la gent local perquè són ells els que ho han de fer". Aquest és el cas de de l’Associació Mauritània per a la Salut de la Mare i el Fill (AMSME).
- El diari també publica una entrevista que li vas fer a Zeinebru Taleb Moussa -que és la fundadora d'aquesta associació que has esmentat- on explica això que acabes de dir, que perquè la noia agredida sigui acceptada per la comunitat se l’obliga a que es casi amb el seu violador. Quina és l’explicació sociològica d’aquest despropòsit?
- Tot rau en el valor social que se li dóna a la virginitat, que no deixa de formar part de la visió patriarcal de la dona com un objecte que es posseeix. I el sistema s'organitza així, quan una nena perd la virginitat ha de passar a ser una possessió de la persona que li ha fet això. La Zeinebru Taleb Moussa m'ho explicava: "En el fons [els homes] es pensen que les dones són com una flor que pots trencar amb les pròpies mans". I les dones són tractades com objectes, els cossos de les dones per ells són objectes.
- També li fas una pregunta punyent, que és si tot aquest tema té a veure amb l’islam, i ella respon que no, que és un tema de discriminació de la dona.
- Sí, perquè aquí, des d'Occident, de vegades diem: "els musulmans són uns masclistes." I la religió és masclista perquè té molta història al seu darrera, perquè surt d'una societat que era, i és, masclista, però això no vol dir que per ser creient i tenir fe hagis de tenir actituds masclistes. Per tant, les persones que practiquen l'islam no vol dir que siguin masclistes, al contrari, probablement una mesquita és un dels pocs llocs on la dona és considerada un persona en sí mateixa. Però hi ha unes arrels profundes que ens porten cap a assenyalar el musulmà, el diferent, com el masclista. I això és un error.
- També expliques que el govern de Mauritània primer negava que hi haguessin violacions infantils al seu país, però que s'han vist obligats a reconeixer-ho gràcies a activistes com la que vas entrevistar. Però el que més m'ha impressionat és que, a aquesta activista en concret, el govern provés d'empresonar-la!
- Fa deu anys, que una dona mauritana digués que en el país hi havia violacions era posar en risc tot el sistema. Per això, fins que no es va enviar una carta a l'ONU explicant el què passava -i que el govern feia com qui sent ploure-, no es van començar a bellugar les coses, i amb finançament internacional perquè el govern maurità no hi ha posat ni un duro. D'altra banda, aquestes dones que han estat violades i ho denuncien s'estan jugant la seva llibertat. El més fàcil per a elles seria callar i aguantar, però elles no ho han fet i això impressiona.
- Això ho expliques en el teu reportatge, dius que els jutges consideren que les dones són violades perquè volen, perquè elles s’ho han buscat, ja que hi ha una norma que diu que no poden estar soles amb un home i pressuposen que l’han infringida.
- En els països musulmans es regeixen per dos corpus legislatius, la Xaria, que seria la llei islàmica fonamentada en l'Alcorà [el llibre sagrat dels musulmans], i després la legislació civil com tenim aquí. I la Xaria el que penalitza és l'adulteri, i si tu estàs casada i et violen, el jutge considera que has comès el delicte de l'adulteri! Per tant, tu, malgrat ser víctima d'una violació, seràs considerada culpable d'adulteri i seràs empresonada. Però és que en el fons, si penses en les nostres àvies i més enrere, no estem tan lluny d'aquest clixé del pensar que "ella s'ho ha buscat". Afortunadament aquí la dona s'ha emancipat, però no podem oblidar que hi ha llocs del món on això continua. Per això, per nosaltres era molt important explicar-ho, i crec que és el més bèstia que vam veure a Mauritània.
- M’ha impressionat quan Zeinebru Taleb Moussa diu que a Mauritània hi ha molts jutges, policies i advocats, que amb prou feines coneixen els drets humans.
- És molt important aclarir que Mauritània és un país estable i no hi ha guerra, però això no vol dir que sigui un país lliure. És una república islàmica governada per una junta militar i no hi ha eleccions democràtiques. Per tant, les persones no es col·loquen en els llocs de poder per mèrits sinó pel lloc que ocupen en l'estructura de poder. Per tant, els que són als jutjats probablement no han fet ni la carrera de dret, per entendre'ns.
- Les nenes i adolescents que queden embarassades són principalment les que van als centres de les organitzacions humanitàries, oi? I expliques que sovint han de practicar cesàries en els parts perquè són massa joves i el seu cos encara no està prou madur.
- I són les organitzacions internacionals les que paguen aquestes intervencions i aquestes cesàries, i amb sort, gràcies a elles, les nenes aconsegueixen en algun lloc la "píndola del dia després" perquè no és desenvolupi l'embaràs. El problema és que la majoria de nenes apareixen en aquests centres quan l'embaràs és molt evolucionat i, per tant, s'ha de fer cesària. I són nenes que després les veus amb una criatura als braços i una depressió de cavall.
- Davant d’aquest panorama expliques que moltes es suïciden ...
- Això és el que ens van dir. Nosaltres no vam entrevistar a cap noia que hagués fet un intent de suïcidi, però és el que ens deien molts metges i entitats que les atenien. Ho fan perquè no veuen que tinguin cap mena de futur. Els hi ha passat una cosa molt dura, sí, però el que viuran un cop tinguin la criatura encara serà pitjor, que és el rebuig social.
- A l’Hospital de Nuadibú expliques el cas esgarrifós d’una nena de sis anys violada, i que a sobre s’ha hagut de tancar a casa, assenyalada per la gent. Vas poder parlar amb ella?
- Vaig parlar amb la mare, perquè ella, en veure tantes persones blanques, es va com violentar perquè no hi estava acostumada i, si bé li feia preguntes mitjançant una persona que feia d'intèrpret, ella no responia, només plorava. Llavors vam decidir parlar amb la mare, però la nena hi era, i vaig veure les seves llàgrimes ... i és una situació en la que se't trenca tot, és impossible no detrossar-te ... Llavors és quan te n'adones de la sort tens d'haver nascut aquí. I era una nena que només volia anar a l'escola i jugar amb les seves amigues ...
- Al final de l’entrevista li preguntes a a Zeinebru Taleb Moussa d’on ha tret les forces per lluitar contra aquesta injustícia malgrat les amenaces de ser empresonada, i respon que va ser arran de veure el patiment d’una amiga seva que va ser violada i obligada a casar-se amb el violador, i que quan va parir estava tan malament del cap que només volia matar el nadó.
- És que jo, entrevistant-la, tota l'estona tenia la sensació que ella havia estat víctima d'una violació. I al final, amb tot el tacte de que vaig ser capaç, li vaig preguntar obertament. I aquesta va ser la seva resposta. I em vaig quedar grogui. De fet, l'associació va néixer per lluitar contra la mortalitat infantil i perquè en els parts no es morissin tants infants, però parlant amb les mares es van adonar de que el què realment els preocupava era que no els violessin les filles, igual com havien fet amb elles.
- Un altre drama és l’ablació del clítoris, que malgrat està prohibida, es continua practicant. Per què passa això?
- És una tradició que amaga un tema de poder i dominació. És veritat que és una pràctica abolida, però encara hi ha famílies que van a zones rurals i despoblades per fer aquesta pràctica amb les nenes. De fet, ens explicaven que quan feien revisions mèdiques a les nenes violades es trobaven que a totes la família els hi havia fet l'ablació. Una manera més d'enfonsar-les en el patiment, i recordar-los de que no posseeixen el seu propi cos, de que no els pertany, i de que no tenen cap dret sobre ell.
- Aquest viatge el fas com a reportera del diari El Periódico però com has dit hi vas de la mà de Save the children. De qui va ser la iniciativa, del diari o d’aquesta ONG?
- La iniciativa va ser de Save the Children. Ells em coneixien perquè havíem estat en contacte pel tema dels menors immigrants no acompanyats que arribaven a Catalunya, i em van dir que hi hauria la possibilitat de fer aquest viatge a Mauritània. Jo ho vaig explicar al diari, i el diari em va dir que sí, que endavant. De fet, quan es va reactivar la ruta migratòria cap a les Illes Canàries, jo vaig aixecar la mà a la redacció per anar-ho a cobrir, però com que el grup editorial té diaris a Canàries, doncs es van fer servir les cròniques que enviaven els periodistes canaris i no va fer falta enviar-hi ningú. Per això, gràcies a aquest viatge amb Save The Children, finalment he pogut cobrir aquesta ruta migratòria ni que sigui des del punt de vista del país de partida.
- Han passat gairebé dos mesos des de que es van publicar els teus reportatges a El Periódico. Tens dades o informacions de quin impacte han tingut?
- Sí, i és important en el context actual de la premsa en el que la gent s'ha acostumat a no pagar per la informació. A part dels reportatges publicats en la versió paper del diari, al web hi posem uns reportatges interactius, introduint vídeos i unes visualitzacions diferents de la versió paper, amb la idea de que la gent s'acostumi a pagar pels continguts. I el que sabem és que, si bé els reportatges no han tingut milers de lectures, sí que molta gent ha pagat per veure aquests reportatges interactius. El 70% de les persones que han entrat al web, han decidit pagar per veure el contingut complet, i això ens dóna molta confiança per continuar treballant, ja que significa que sí que hi ha gent que l'interessa el que expliquem, i està disposada a pagar-ho. També sé que s'han generat noves subscripcions al diari a partir d'això, i és molt esperançador per a nosaltres veure que la gent vol i necessita saber aquestes coses que passen, sentir aquestes veus.
- M’imagino que hi ha moltes informacions, experiències, impressions, etc, que no t’han capigut en els reportatges. T'has plantejat escriure-ho en algun altre lloc?
- La meva mare sempre em diu que explico desastres i drames, i que tot és molt trist. El cas és que, com a periodista, t'acabes construint una carcassa per protegir-te perquè cada dia podries sortir de la feina, arribar a casa i posar-te a plorar. En sortim d'una i n'entrem en una altra! Per això, al final et converteixes en transmissora d'informació, perquè tothom conegui en quin món estem vivint, i sí, et queden coses a dintre, però penso que les històries que he explicat són més importants, i aquestes altres coses me les guardo i espero que m'ajudin a fer-me aquesta cuirassa, perquè sinó no podria seguir treballant.
- Anem acabant, Elisenda, si algú ha quedat tocat amb aquesta estona de conversa i vol ajudar d’alguna manera, què pot fer?
- Que s'informi i busqui projectes on col·laborar ja que, sobretot ara amb la pandèmia, falten moltes mans. I si no s'hi veu amb cor, que ajudi econòmicament les organitzacions que fan feina allà. També animo a tota la gent que paga impostos que exigeixi als nostres governs que destinin el 0,7% del pressupost a finançar projectes de cooperació en aquestes zones.
També voldria que des d'aquí sapiguem acollir aquests immigrants quan arriben. Aquestes nenes de les que hem parlat, si sobreviuen, acabaran venint aquí i es important que trobin una societat que els doni suport.
- Moltes gràcies, Elisenda Colell, per aquesta estona de conversa, i sobretot per aquesta feina que fas, que ajuda tant a despertar consciències.
- Moltes gràcies a vosaltres!
[ Programa Obrint Camins del 26-1-2022 ]