Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 576, gener-febrer 2022, pàg. 11-13
El rorqual comú, amb adults de 70 tones de pes i 21 metres de llargada, és el segon animal més gran que habita el planeta Terra, només superat pel rorqual blau o balena blava. A la zona costanera catalana és freqüent observar rorquals comuns entre els mesos de febrer i juny. Per què s’atansen tant a la costa uns animals que acostumen a viure en aigües profundes? La biòloga marina molinenca Beatriu Tort treballa des de l’any 2017 en un projecte de recerca per conèixer el comportament d’aquests gegants marins que ens visiten.
ANGEL BEUMALA (A.B.): L’any 2017 vas acabar la carrera de biologia a la Universitat de Barcelona. Per què vas triar aquests estudis?
BEATRIU TORT (B.T.): Sempre m’ha agradat la natura, els animals i el mar. Sempre ho he tingut molt clar i per això quan vaig acabar el batxillerat vaig triar la carrera de biologia. Els meus pares són mestres i cap és un apassionat del mar en si, però a mi sempre m’ha agradat molt. Estiuejàvem a Pals, a la Costa Brava, i potser això hi ha influït, no ho sé. La meva tieta sí que m’ha explicat que quan era petita l’única manera que hi havia d’adormir-me era mirant els peixets que tenia a la peixera de casa seva.
A.B.: Dos anys més tard fas un Màster en estadística i investigació operativa a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Quan t’adones que, a part de la biologia, necessites coneixements d’estadística?
B.T.: El darrer any de la carrera de biologia vaig entrar a treballar a l’associació d’investigació marina Edmaktub, dedicada a l’estudi dels cetacis a la costa catalana, i em vaig adonar que per poder analitzar totes les dades que recollíem necessitava tenir una bona base d’estadística que no tenia.
A.B.: El teu treball de fi de màster es titula: “Ús de tècniques d’aprenentatge automàtic per a l’estudi de la distribució del rorqual comú a la costa catalana”. Això va d’intel·ligència artificial, oi?
B.T.: Sí. En biologia, per temes estadístics, es fa servir un programa informàtic anomenat “Rstudio”, el qual disposa de diferents paquets, alguns amb funcions d’intel·ligència artificial. Llavors es tracta d’instal·lar aquests paquets en el programa informàtic base i programar-los perquè l’ordinador aprengui a fer el que tu vols que faci. En el meu cas, el vaig programar perquè aprengués per ell mateix a reconèixer patrons. Per exemple, cada cop que jo veia un rorqual comú, recollia totes les condicions marítimes, meteorològiques, etc., que hi havia en el moment de veure’l, i les introduïa en el programa. La intel·ligència artificial es refereix al fet que el programa aprèn a relacionar totes aquestes dades que jo he anat introduint, i detecta quins són els patrons que es repeteixen cada cop que hi ha un albirament d’un animal. D’aquesta manera acaba fent diferents models predictius i podem saber quines condicions fan molt probable que hi hagi un rorqual comú a prop de la costa.
 |
| Rorqual comú, batejat per l'equip d'investigació com la Bruixa, amb les costes del Garraf al fons |
A.B.: Mentre estudies biologia, durant tres anys ets voluntària del Centre de Recuperació d'Animals Marins (CRAM), que es troba al Prat de Llobregat.
B.T.: Sí, vaig fer tasques de neteja de les instal·lacions, de preparació del menjar diari dels animals en recuperació, de suport als veterinaris en els tractaments i les rehabilitacions, i també vaig participar en actuacions de rescat de cetacis a les costes catalanes.
A.B.: Per ser voluntària, déu-n’hi-do!
B.T.: Sempre ha estat així en les feines que aconsegueixes quan comences dins el món de la biologia. Hi va haver una època en què disposava de més temps i hi anava més, i en altres èpoques, que no tenia tant de temps, hi anava menys. Normalment, eren dos o tres dies a la setmana, unes sis hores cada dia. Entre tots els voluntaris es procurava que cada hora i totes les tasques quedessin cobertes. I després, si hi havia dies en què hi havia rescats, o activitats extraordinàries en les quals feia falta molta gent, també procurava anar-hi. De la meva estada en el CRAM en tinc un gran record. Va ser la meva primera experiència com a biòloga, i la veritat és que la recordo amb molta estima perquè vaig aprendre molt, vaig estar amb molt de contacte amb els animals, i vaig poder treballar braç a braç amb els veterinaris. Va ser una etapa molt maca que em va enriquir molt.
A.B.: Aquí va néixer el teu interès pels cetacis o ja ho tenies clar d’abans?
B.T.: Ja venia d’abans. De petita sempre m’han agradat els dofins. Són uns animals que sempre m’han transmès tranquil·litat, i hi tinc una connexió difícil d’explicar. Per això el meu objectiu sempre han estat els cetacis i el CRAM és una mica on comença tothom que es vol dedicar a l’estudi del mar. És un lloc on pots fer un voluntariat bastant flexible, i sense cap altre requisit de què vagis allà i els ajudis a fer el que ells necessiten que facis. Per tant, ser voluntària del CRAM era com el primer pas que havia de fer abans de poder-me focalitzar en els cetacis, que era el que jo volia. Després, amb els anys, veus que hi ha espècies de cetacis que t’agraden més, si bé, al final, t’agraden totes perquè són uns animals increïbles.
A.B.: Acabada la carrera de biologia fas una estada de mig any a la Universidade dos Açores, concretament a l’illa de Sao Miguel.
B.T.: Sí, vaig estar d’investigadora en pràctiques en una plataforma que recollia dades d’albiraments de cetacis. La meva feina era entrar, validar i analitzar les fotografies de les diverses espècies que s’albiraven durant les sortides, sobretot el dofí mular i el catxalot. A la Mediterrània sí que n’hi ha, de catxalots, però se m’havien resistit, i va ser a les Açores on en vaig veure per primera vegada. Són uns animals espectaculars, de veritat. Jo venia de conèixer el rorqual comú, que és molt gran, això no obstant els catxalots són uns animals molt diferents amb un comportament social molt interessant, com una gran família feliç. En el moment que es capbussen per anar a buscar l’aliment, i ensenyen la cua, és espectacular!
A.B.: Com són les illes oceàniques de les Açores en comparació amb les illes del Mediterrani?
B.T.: Són molt diferents. El primer que em va sorprendre és que són molt verdes, miris on miris hi ha un color verd molt intens i bonic. Són unes illes molt maques que jo recomano molt de visitar, si bé per viure-hi no les recomano tant. En canvi, les illes mediterrànies, per una qüestió de clima, són més seques.
A.B.: Quin record en tens de la teva estada a les illes Açores?
B.T.: De la universitat en tinc un record molt bo. Hi vaig estar molt bé i molt de gust, i el professor Jose Acevedo, amb el que vaig tractar, era una persona molt ferma i de fet encara mantenim el contacte. Quan vaig acabar les pràctiques a la universitat, em van proposar tornar l’any següent, però per treballar a l’empresa Seacolors Expeditions, dedicada a portar turistes en vaixell per albirar cetacis, i vaig acceptar encantada. Primer m’encarregava d’atendre els turistes, prendre dades dels albiraments durant les sortides i entrar-les a la base de dades, però després ja em van donar la responsabilitat com a biòloga de fer de guia per explicar als turistes la biodiversitat de la zona i les espècies que ens trobàvem durant l’excursió en vaixell. Aquesta és una feina de temporada -perquè a l’hivern aquestes empreses no treballen- que de fet continuo fent cada estiu, i quan arriba setembre, o principis d’octubre, me’n torno cap aquí, on des del 2017 estic treballant en el “Projecte Rorqual” com a investigadora de l’associació Edmaktub.
 |
| Grup de dofins de l'espècie llistat nedant davant d'un rorqual comú, un dofí llistat adult mascle mesura 2,6 m |
A.B.: Què significa aquesta paraula “Edmaktub”?
B.T.: Les primeres lletres signifiquen “estudi i divulgació del medi aquàtic” i estan encadenades amb el nom de l’embarcació que fem servir, un catamarà de catorze metres d’eslora que s’anomena “Maktub”. Aquesta és una paraula àrab que literalment vol dir “està escrit”, i significa “destí”.
A.B.: He vist al web de l’associació Edmaktub que es tracta d’una organització sense ànim de lucre fundada l’any 2000 pel Doctor veterinari Eduard Degollada, i dedicada especialment a la investigació dels cetacis. Com la vas conèixer?
B.T.: Quan era voluntària al CRAM ens van fer un curs sobre mamífers marins i un dels ponents va ser un membre d’aquesta associació. Anys més tard, quan vaig haver de fer el treball de final de grau de la carrera de biologia, com que el volia fer sobre cetacis, em vaig posar en contacte amb ells per poder participar en les seves sortides i recollir les dades que necessitava. Va ser llavors quan vaig acabar de confirmar que realment allò era el que volia fer, el que a mi m’agradava. Un cop acabat el treball final de grau, ells mateixos em van donar l’oportunitat de poder continuar treballant amb ells fent feina d’investigació, i no m’ho vaig pensar dues vegades. Hi estava molt de gust, m’ho passava molt bé i aprenia moltíssim. Què més podia demanar? Actualment, a part de participar en les campanyes d’albirament de cetacis, centrades sobretot en el rorqual comú, analitzo les dades científiques recollides en els albiraments, el comportament dels animals i les condicions marítimes. Aquest darrer any també soc la coordinadora de l’equip de voluntaris i els assistents de recerca.
A.B.: Quines tasques fan els voluntaris i quina preparació els hi demaneu?
B.T.: Depèn una mica perquè tenim diferents perfils de voluntaris. N’hi ha uns que participen al llarg dels tres mesos de campanyes marines i els hi demanem que siguin biòlegs, veterinaris o de professions relacionades, i que tinguin una formació prèvia en cetacis o sobre investigació. Després hi ha voluntaris que ens ajuden en la gestió de les xarxes socials i el web de l’associació, en les campanyes de divulgació ambiental, etc.
A.B.: Per què es va haver de fundar una associació per fer aquesta recerca científica? No es podia fer des d’una universitat, per exemple?
B.T.: Per justificar la recerca les universitats demanen als seus investigadors un ritme de publicacions en revistes científiques que, en l’estudi dels cetacis, és molt difícil de satisfer perquè són investigacions que demanen molta dedicació i els resultats són lents d’obtenir. Per tot això, els nostres són temes que la universitat costa que els financin. Sí que en un primer moment el Dr. Eduard Degollada va treballar amb la universitat de les Illes Canàries, però després va comprar un vaixell i va fundar l’associació, fet que li permet tenir una llibertat de moviments que no es tindria en una universitat.
A.B.: Rebeu el suport del Club Nàutic Vilanova i la Geltrú, de la Fundació Barcelona Zoo, i la Fundación Biodiversidad del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Són ells qui us financen?
B.T.: No sempre rebem finançament de les entitats que esmentes, depèn de la temporada. En general el nostre finançament és escàs, però el fet que l’embarcació sigui pròpia fa que igualment puguem portar a terme el “Projecte Rorqual” amb pocs diners.
A.B.: Si algú que estigui llegint aquesta entrevista us vol ajudar, com ho pot fer?
B.T.: Si algú vol ser voluntari només ens ha d’escriure un correu electrònic a l’adreça que trobarà al web de l’associació: www.edmaktub.org. També hi ha la possibilitat d’ajudar-nos amb donatius econòmics, i aviat també es podran comprar, a través del web, samarretes, dessuadores, tasses, i d’altres productes de marxandatge.
 |
| El catamarà Maktub, de 14 metres d'eslora, al costat d'un rorqual comú |
A.B.: A internet es pot llegir un article teu –escrit amb tres investigadors més-, publicat l’any 2020 a la revista científica “Treballs de la Societat Catalana de Biologia”.
B.T.: Sí, és un article divulgatiu on expliquem els principals resultats de la recerca que hem fet fins ara sobre el rorqual comú, fruit de l’estudi sistemàtic d’una zona que comprèn uns 1.300 km² que van des de Castelldefels fins a Torredembarra i s’endinsen uns 28 km en el mar. Des del 2014 que es porten a terme campanyes oceanogràfiques durant els mesos de març a maig. Es tracta de sortides d’entre sis i vuit hores, que es realitzen amb el vaixell Maktub esmentat abans, i amb sortida i arribada al port de Vilanova i la Geltrú. Durant aquest temps es fan transsectes dins de la zona d’estudi, cobrint tota l’àrea com a mínim una vegada cada dues setmanes. Durant les sortides es fa un protocol d’esforç d’observació que comença a una fondària de 30 m i que consisteix en quatre investigadors que visualment cobreixen una àrea de 90 graus cadascú respecte de l’embarcació. Per evitar la fatiga visual es fa una rotació cada trenta minuts, amb trenta minuts de descans per hora d’esforç. En albirar un cetaci s’atura l’embarcació i s’anoten les dades de posició, espècie, nombre d’animals i comportament.
A.B.: Què té d’especial la costa del Garraf i del Baix Penedès?
B.T.: Aquesta zona comprèn la plataforma i el talús continental en el qual trobem dos canyons submarins. El més destacat seria el canyó del Foix, que es troba a 10,5 km de la costa, al límit de la plataforma, a una profunditat de 90 metres i que arriba als 2.000 metres de profunditat. El canyó submarí de Cunit també es troba dins de la zona d’estudi. Aquests canyons actuen com a conducte preferent des de la base de la plataforma fins al fons submarí i tenen un paper molt important en la circulació costanera regional.
Són com valls de la muntanya però a sota del mar. Aquestes valls submarines és com si tinguessin uns rius que van cap a baix, i cap a dalt, i que porten els nutrients de la profunditat cap a la superfície, i tot el que hi ha a superfície també ho baixen a la profunditat. Per això parlem de circulació, perquè barregen tota l’aigua i els sediments. Això fa que puguin proliferar algues de mida microscòpica. I en haver-hi algues hi ha plàncton [organismes de petites dimensions que es troben en suspensió a l’aigua i que s’alimenten de les algues], en haver-hi plàncton hi ha molt de peix petit, en haver-hi peix petit hi ha peix gran, i així fins a completar tota la cadena tròfica.
A.B.: En aquest estudi relacioneu els albiraments entre 2014 i 2018 amb la presència de clorofil·la a la superfície del mar detectada via satèl·lit.
B.T.: La clorofil·la són les molècules que tenen totes les plantes, i són les que transformen l’energia solar en l’energia química que els permet viure. La clorofil·la és de color verd, i com qualsevol color absorbeix unes longituds d’ona de la llum i en rebutja unes altres. Gràcies a això el satèl·lit, quan capta aquestes longituds d’ona diferents, pot saber que hi ha una concentració de clorofil·la a la superfície del mar, que en definitiva és una manera de saber que hi ha algues microscòpiques.
A.B.: Dins del plàncton es troba el famós “krill”, uns crustacis microscòpics que són la principal font d’aliment de les balenes. Per què el krill abunda en els canyons submarins?
B.T.: El krill és un animal de profunditat que de nit ha de pujar a la superfície a menjar algues. Llavors, a les zones de canyons submarins, com que hi ha molta productivitat d’algues, i hi ha una elevada riquesa de nutrients, estan allà i van pujant i baixant per la columna d’aigua.
A.B.: Llavors els rorquals comuns on van a caçar el krill, a les profunditats o a la superfície?
B.T.: El van a buscar on estigui perquè ells mengen durant tot el dia. Depenent de l’hora, per aconseguir krill han de fer capbussaments més profunds o més superficials.
A.B.: A la vostra investigació arribeu a la conclusió de què els rorquals comuns s’atansen a la costa perquè venen a alimentar-se, oi?
B.T.: Sí, la zona de la costa del Garraf es pot considerar una zona d’alimentació del rorqual comú. Fins fa poc només es tenia evidència indirecta i anecdòtica, a través de defecacions, que els rorquals s’estaven alimentant. I si els animals només migressin sense alimentarse no hauríem descobert una relació positiva entre els albiraments i la presència de clorofil·la a la superfície del mar. Recordem que la clorofil·la indica que hi ha microalgues, i que, per tant, també hi ha el krill que és el que busquen els rorquals comuns. D’altra banda, recentment hem observat rorquals comuns a la zona amb un clar comportament d’alimentació.
 |
| Rorqual comú badant la boca per alimentar-se |
A.B.: Com es comporten els rorquals comuns quan s’alimenten?
B.T.: Els rorquals comuns, quan s’alimenten, el que fan és accelerar, girar-se cap al cantó dret i obrir la boca per engolir tota l’aigua que poden. A partir d’aquí, amb la boca tancada, van empenyent amb la llengua tota l’aigua cap enfora i tots els aliments queden enganxats a les “barbes” per la part de dintre. Les barbes són unes làmines que tenen implantades transversalment al maxil·lar i que empren com a filtre. Finalment, un cop expulsada l’aigua, s’empassen el menjar cap a l'estómac.
A.B.: Un cop heu arribat a la conclusió que la costa del Garraf és una zona d’alimentació del rorqual comú, quin és el següent pas?
B.T.: L’objectiu és donar-ho a conèixer a les autoritats i a l’administració perquè prengui mesures per protegir-los. De fet, la zona d’estudi ha estat declarada lloc d’importància comunitària (LIC), zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i pertany a la Red Natura 2000 i al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). El principal risc del rorqual comú, igual com la resta de grans balenes del món, són les col·lisions amb les embarcacions ràpides de gran tonatge, com ara els vaixells de càrrega i els ferris. Per tant, es tracta de saber quan s’alimenten, i en quines zones, per evitar el màxim possible aquests conflictes. El rorqual comú és l’únic cetaci de l’ordre dels misticets –balenes amb barbes- que es pot trobar de manera freqüent al Mediterrani i pel que fa al seu estat de conservació està catalogat com a “vulnerable”.
A.B.: I a la resta del món també estan amenaçats?
B.T.: Sí, si bé s’ha de dir que dins la classificació de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura) han millorat, i d’estar catalogats com a espècie “amenaçada amb perill” ara ho estan com a espècie “amenaçada vulnerable”, que és un graó menys dins dels diferents graus que hi ha en l’escala del perill d’extinció.
A.B.: Una embarcació tipus veler també podria molestar els rorquals comuns?
B.T.: Si un veler xoca amb un rorqual comú es faria més mal el veler que no l’animal. De tota manera, tothom ha de saber que el rorqual comú és un animal protegit i que no està permès seguir-lo, ni acostar-s’hi, sense un permís explícit de l’Administració. Per tant, és molt important no aproximar-se a ells, ni molestar-los, ja que per accident es podria produir una col·lisió i això, com he dit abans, seria molt perillós pels membres de l’embarcació, i també –és clar- per l’animal.
A.B.: Quins d’altres animals marins tenim amenaçats a la costa catalana?
B.T.: Al Mediterrani, concretament, també hi ha un altre cetaci amenaçat que es diu “zífid de Cuvier”, i també ho està el catxalot. De totes maneres, al món totes les espècies de cetacis estan amenaçades.
A.B.: Què us queda per conèixer de la vida del rorqual comú?
B.T.: Buf, moltes coses! Només sabem que s’alimenten en un punt de la costa catalana, però encara cal aprofundir molt en altres zones, per exemple el mar balear o el golf de Lleó. Tampoc sabem del cert si la població que trobem a la costa catalana és pròpia del Mediterrani o ve de l’oceà Atlàntic. També ens falta saber on es reprodueixen, com es comuniquen i interaccionen entre ells... Hi ha feina per estona encara!
 |
| Beatriu Tort fent fotografies a dofins mulars per al registre de fotoIdentificacio |
A.B.: He vist que tens estudis de navegació i de submarinisme. Has nedat mai entre dofins i balenes? Com és l’experiència?
B.T.: Entre balenes no. Entre dofins en llibertat sí, i és un moment màgic. Quan estàs nedant amb ells i els mires, i ells et miren, no saps qui està estudiant a qui. Quan ells et miren és com si veiessis que hi ha algú allà, que t’estàs comunicant amb algú. Es genera un vincle molt especial entre els animals i tu que és molt difícil d’explicar. Però tampoc cal nedar amb ells, només veient-los des d’una embarcació ja és un espectacle increïble!
A.B.: I per què no has nedat entre balenes? És perillós?
B.T.: Més que perillós és que no són animals que tendeixin a interactuar gaire, ni amb la gent, ni amb les embarcacions. D’altra banda, no m’agrada molestar-les. Amb els dofins és diferent perquè són ells els que et venen a trobar quan ets a l’aigua, et miren, et busquen, etc.
A.B.: M’imagino que, per la teva feina, has conegut tots els oceans del món. Hi ha algun lloc que t’hagi impressionat especialment?
B.T.: El lloc que més m’ha agradat per la biodiversitat que hi ha sota l’aigua és la barrera de corall del golf de Mèxic.
A.B.: Quan no treballes, què t’agrada fer?
B.T.: M’agrada molt navegar, fer submarinisme, esquiar i fer excursions per la muntanya. Però us he de confessar que sobretot el que m’agrada és estar amb la meva gossa, la Quira.
A.B.: Ets una científica molt jove -només tens 26 anys-, quins són els teus plans de futur?
B.T.: El setembre d’aquest 2022 començaré a fer la tesi doctoral a la universitat, i a partir d’aquí ja veurem què faré. Mentre pugui, segur que serà intentar mantenir-me dins del món de la investigació marina.
A.B.: Vols fer una petició o adreçar algun missatge als lectors d’El Llaç?
B.T.: Simplement, vull demanar-los que estimin el mar i que tinguin consciència que l’abocament de residus li fa molt de mal. El mar necessita que se l’estimi molt.
 |
| Preparant una sonda CTD per mesurar la temperatura i la salinitat d'una columna d'aigua |