Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 580, octubre-novembre 2022, pàg. 12-14
Juan Ramón Azuar Romero acaba de publicar la seva primera novel·la, "El vértigo del trapecista” (Editorial Drácena), i el seu primer llibre de literatura infantil, "No em dic Txaikovski" (Birabiro Editorial). Nascut l’any 1965 a Canillas de Albaida (Màlaga), va passar la seva infantesa i joventut a Esplugues de Llobregat fins que es va casar amb Montserrat Tort Estefanell i va venir a viure a Molins de Rei, ara fa vint-i-cinc anys. Llicenciat en Història Moderna per la Universitat de Barcelona, professionalment es dedica a la didàctica escolar de la Història.
.jpg)
ÀNGEL BEUMALA (A.B.): He llegit que “Azuar Romero” són els cognoms de les teves àvies.
JUAN RAMON AZUAR ROMERO (J.R.A.): Sí, jo sempre he escrit i sempre pensava que si un dia publicava ho faria amb els cognoms de les meves àvies com a homenatge perquè cap de les dues no sabia ni llegir ni escriure! Me’n recordo molt sobretot de la materna, que signava amb una creu! “Azuar Romero” ha quedat com el meu nom artístic.
A.B.: Pels que ens hem llegit la teva primera novel·la, “El vértigo del trapecista”, la primera pregunta és fàcil d’endevinar: Quin és el teu vincle amb el món del circ?
J.R.A.: I fàcil de respondre: Cap! M’agrada escriure, sempre vaig anotant idees i algunes creixen i les haig d’acabar narrant, ja sigui en forma de poema, relat o novel·la. Aquesta història no sé d’on va sortir. Jo no tinc cap relació especial amb el circ, la de tots, anar-hi de petit i de gran portar-hi els fills. Ara bé, com a historiador havia d’escriure amb un cert rigor, i per això abans em vaig documentar profundament en el fons especialitzat en circ que tenen a la Biblioteca de Nou Barris de Barcelona.
A.B.: Però hi ha descripcions de la vida diària en un circ que s’han d’haver viscut per explicar-les tan bé ...
J.R.A.: M’afalaga que ho creguis. Escriure és com un joc de màgia, no s’ha de veure el truc. Has de crear la il·lusió de que tot és real, quan a l’hora de la veritat tot és ficció!
A.B.: La novel·la narra la decadència d’un circ anomenat Salerno, i de retruc, de les persones que hi treballen.
J.R.A.: Sí, una mica és una metàfora de la nostra societat, que en la meva opinió també està en decadència. Si bé els protagonistes són del món del circ, les històries personals que tenen les podria viure qualsevol de nosaltres. De fet, el títol fa referència al propietari i trapezista del circ, que es queda sol davant del negoci quan la seva dona el deixa i s’endú amb ella els fills. Per tant, el “vertigen” del títol no es refereix a un mareig provocat per les altures sinó a la sensació de buidor pel fet que darrere seu ja no hi haurà ningú a qui transmetre el circ familiar que ve de generacions. Però aquest és un fet que també succeeix en molts negocis o feines tradicionals, que els fills no volen continuar el negoci dels pares. De fet és el fill, Mateo Salerno, qui passat els anys recopila totes aquestes històries com a homenatge al seu pare.
A.B.: Hi ha un passatge en què un personatge del circ diu que cal anar als pobles una setmana abans que facin la Festa Major perquè llavors la gent encara no s’ha gastat els diners. Això d’on ho has tret?
J.R.A.: Això és collita pròpia, però sí que he llegit que a les festes majors els circs patien molt per la carpa quan arribava el moment dels castells de focs, per por de que no es cremés, i per això intentaven ser fora o ben lluny abans dels espectacles de pirotècnia.
A.B.: Col·lecciones cartells o d’altres objectes relacionats amb el circ? Ho dic pel passatge on descrius amb tot luxe de detalls un cartell.
J.R.A.: Un altre truc. Aquest cartell no existeix! Però sí que és veritat que l’artista que es descriu jo la vaig veure de petit. Recordo que era una dona que es posava dins un tanc d’aigua amb uns cocodrils! I d’aquí va venir! Llavors vaig anar buscant i, efectivament, vaig trobar una persona que feia aquest número amb cocodrils i serps, i vaig inventar una història per a ella.
A.B.: Un altre passatge molt versemblant és el del bar Dublín, on es troben els artistes que estan pendents de que algú els contracti. Quina part de veritat hi ha en tot això?
J.R.A.: Aquí a Barcelona hi havia un bar que es deia London -i que ara ha recuperat la família Raluy- on es trobaven tradicionalment la gent del món de l’espectacle. I sí que és veritat l’anècdota que explico a la novel·la de que hi havia un artista que, a l’hora de prendre el cafè, s’encenia un puro però que després de la primera pipada l’apagava i el desava per a l’endemà per aparentar, perquè no es notés que estava molt necessitat! He volgut donar-li un toc d’humor a la novel·la, i en alguna crítica he llegit que la consideren tragicòmica, amb una mica de tot: passatges profunds i emocionals, i d’altres més lleugers, propers a la comèdia i a l’absurd. N’estic molt content perquè aquest era el to que volia aconseguir!
A.B.: Es diu que la primera estocada al circ la va fer fa molts anys la televisió, que portava directament dins de les cases espectacle i entreteniment. Què en penses?
J.R.A.: Jo no soc una veu autoritzada per parlar d’això, ni molt menys, però la meva percepció és que hi va haver una crisi del circ a finals del segle XX, durant els anys setanta i vuitanta. M’imagino que per molts factors. Jo, del que sí que hi entenc una mica és d’ensenyament, i en l’ensenyament hi ha un principi bàsic: el professor que es perd el respecte a sí mateix, que perd el respecte per l’ofici, o per l’assignatura que imparteix, immediatament perd el respecte dels alumnes.
I jo crec que al circ li va passar una cosa semblant. Van identificar com els seus enemics, o competidors, la televisió i el cinema, i van intentar posar-se al seu nivell. Hi va haver un moment que els circs es van omplir de personatges -totalment aliens a la pista-, que provenien de sèries de televisió de l’època com ara la Heidi, l’Orzowei, l’Equipo A, el Spiderman, i personatges de Disney en general. Els artistes de circ tenien un prestigi i a partir de llavors es van com banalitzar i infantilitzar. No van ser fidels a ells mateixos, es van perdre el respecte, i això, jo crec, va fer que perdessin també el respecte del públic. La prova és que quan el circ ha tornat a ser fidel al seu esperit el públic ha tornat a respondre. Només cal veure el Cirque de Soleil a nivell internacional, o el Circ Raluy, per exemple, a nivell local. La gent està disposada a pagar els preus de les entrades, que no són barates, per veure els seus espectacles.
A.B. Per què t’agrada tant el circ?
J.R.A.: Ja he dit abans que no en soc especialment aficionat, però després d’escriure “El vértigo del trapecista” sí que és veritat que me’l miro amb uns altres ulls. Per mi el circ és l’espectacle més complet que existeix, pura emoció. Cada funció és única i irrepetible. Passa com amb el teatre, no és el mateix veure’n una funció per la televisió que veure-la en directe. No hi ha, ni molt menys, la mateixa intensitat! El director de cinema Federico Fellini -en una frase que cito a l’inici del llibre- deia que el circ, més que un espectacle, és una experiència, un viatge a través de la sorpresa, la imaginació, la burla, l’absurd i la negació de la lògica. L’únic, el veritable espectacle.
A.B.: També acabes de publicar un llibre adreçat a infants de deu a dotze anys que es titula “No em dic Txaikovski” en la versió catalana i “Cuidado con Chaikovski” en la versió castellana.
J.R.A.: Tant de temps esperant editor i ara m’han vingut tots de cop! L’origen d’aquesta història sí que te la puc explicar. Quan la meva filla gran era petita feia ballet, i una vegada vam anar a veure un espectacle a Barcelona d’aquest compositor. Després, quan érem a casa, ella imitava les ballarines i jo, jugant o per fer-li la punyeta, li vaig dir: “Txaikovski!”. I ella em va contestar morruda: “No em dic Txaikovski”. De seguida vaig pensar: “Quin títol més bo per a una novel·la infantil”. Després, perquè em semblava més atractiu, la vaig presentar a l’editorial titulada “Cuidado con Chaikovski”, però l’editor va dubtar entre un títol i un altre i al final va decidir que un seria per la versió catalana i l’altre per la castellana. I a mi m’han retocat el nom per no fer-lo tant seriós pel públic infantil i m’han posat “Juancho Azuar”!
A.B.: Quin és l’argument d’aquesta novel·la per a joves?
J.R.A.: És la història d’un nen adoptat que es diu Ivan, i que per un comentari del Trompetes, el professor de música, li queda a classe el sobrenom de “Txaikovski”. Com si no en tingués prou amb la separació dels pares i el desembarcament de la pirata Filiberta, com ell anomena la nova xicota del pare! Però gràcies a una combinació de futbol, ballet i “matecàtiques” -una de les paraules pròpies de l’Ivan, que fa malabars amb el vocabulari- sembla que es traurà el malnom de sobre. Si bé el compositor Txaikovski és molt present en el llibre -de fet els sis capítols porten el nom d’algunes de les seves obres principals: comença amb l’obertura 1812 i acaba amb la seva darrera simfonia, la Patètica- no és una novel·la de temàtica musical. És més aviat un relat sobre les relacions familiars i escolars, sobre l’amistat, etc, amb un to divertit i juganer, basat en la perspectiva tan particular del seu protagonista i narrador.
A.B.: Aquest llibre ha estat il·lustrat per Teresa Arroyo. Com ha estat treballar amb ella?
J.R.A.: Fantàstic. Fa mesos que em sento com un nen el dia dels Reis! I un dels regals més macos que he desembolicat ha estat aquest de treballar amb la il·lustradora Teresa Arroyo i veure com els teus personatges i les teves històries cobren vida. Ens vam posar d’acord de seguida en que les il·lustracions havien d’enriquir el text i havien de seguir la ficció de que tot és escrit i dibuixat per l’Ivan, com un d’aquells nanos que es despisten a classe i dibuixen el “profe” a un marge del quadern. Per tant, els dibuixos havien de ser “gamberros”, caricatures dels personatges, de les situacions que narra, com si els hagués fet ell mateix per il·lustrar els seus pensaments. I la Teresa ha fet un treball magnífic en aquest aspecte.
A.B.: Professionalment et dediques a la didàctica de la Història. En què consisteix aquesta feina?
J.R.A.: Doncs en buscar alternatives per a l’ensenyament de la Història i fer-la atractiva per als alumnes. Faig tallers i activitats en les que ells experimenten de manera lúdica. Per exemple, una de les que faig, ja fa molts anys, amb una escola de Malgrat de Mar, és portar-los al dolmen de la cova d’en Daina, a Santa Cristina d’Aro, al Baix Empordà, i allà ens passem tot un matí com si visquéssim a la prehistòria: cada infant fa la seva eina de pedra, aprenem la tècnica per fer foc, i fem pintures rupestres amb greix animal i tints minerals. Les fem sobre uns cartrons que porto jo, eh!, no pas a dins del dolmen! ... [Riu] També he dissenyat programes i recursos sobre història i patrimoni per encàrrec d’empreses i institucions. Per exemple, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya té un tren que fa viatges entre Martorell i Monistrol de Montserrat amb una locomotora de vapor, i em van encarregar l’activitat didàctica al voltant d’això: un espai museístic per explicar el vapor, un audiovisual, un quadern de treball per a la sortida, etc.
A.B.: Com a expert en didàctica, com aprenen Història els joves d’avui?
J.R.A.: Molt em temo que com els d’ahir. En Història només aconsegueixes mantenir l’atenció dels alumnes si allò llunyà que els estàs explicant ets capaç de connectar-ho amb el seu present. Llavors notes al moment que s’hi interessen, i val a dir que és un moment màgic perquè estan tan atents que fins i tot controles la respiració de tota la classe! El problema és que els currículums incideixen molt en la història política, i això fa que per a la majoria la Història sigui molt abstracta i feixuga. Jo no me’n recordo pas de qui feia de president quan vaig fer la primera comunió, ni m’importa. En canvi, sí que me’n recordo de la festa, del vestit que portava, del regals ...
El que vull dir és que, si per norma general no associem els fets de la nostra vida amb esdeveniments polítics, perquè ens entossudim a explicar als alumnes fets polítics, batalles, reis i tractats? Alguna cosa està fallant quan dediquem el mateix temps, o fins i tot menys, al descobriment del foc o a la màquina de vapor, que als presidents de la Primera República. Jo continuo trobant llibres de text que expliquen que l’edat contemporània comença amb la revolució francesa, com si la revolució industrial fos un fet menor. La Història és la vida dels humans, i en tot cas la política és una part més d’aquesta història, no pas la principal, en la meva opinió. I davant d’això els alumnes què fan? Ho estudien, ho vomiten a l’examen si hi ha sort, i se n’obliden. Per tant, jo penso i treballo per fer palpable la història i que es pugui interpretar i experimentar. I això només es pot fer amb el patrimoni històric, que és on la podem veure i tocar com si fos una capsa de records familiars. Com entendran millor el feudalisme els infants? Explicant-lo de forma abstracta dins d’una aula o visitant un castell?
A.B.: Els infants i joves d’avui són capaços de mantenir l’atenció durant una hora seguida sense que hi hagi ni cap imatge, ni cap música, ni cap vídeo?
J.R.A.: Sí, si la persona que parla sap fer-ho bé. El més important de l’ensenyament no son els llibres, ni les pissarres digitals, sinó qui té el guix a la mà, com deia un director que vaig tenir. Tots sabem que un bon mestre fa estimar la seva assignatura. Però sí que és veritat que l’escola necessita una revolució, pacífica i tranquil·la, però una revolució. Ens hem de plantejar què és el que volem ensenyar i com ho estem fent. Per desgràcia, en aquesta societat tot gira al voltant del treball, i les persones que no són productives fan nosa. Fan nosa les persones grans, i les posem en residències, i fan nosa les persones menudes, i les posem en escoles i instituts. I així ens trobem que els infants passen més temps a l’escola que en qualsevol altre lloc!
Llavors se li demana a l’escola que serveixi per a tot, per ensenyar matemàtiques però també perquè aprenguin a tallar amb ganivet! I sobretot se li demana que eduqui en valors com la generositat, la responsabilitat, la cultura de l’esforç, etc, quan a fora els infants i joves reben uns estímuls que van en sentit contrari! Només cal mirar els “youtubers” que segueixen o el món del futbol en el que tant s’emmirallen. Quins valors transmeten una colla de milionaris en pantaló curt que proven d’enredar l’àrbitre sempre que poden? Posem-nos d’acord! L’escola no pot ser “el poblet dels irreductibles gals que resisteix ara i sempre l’invasor”, com deien els còmics de l’Astèrix.
A.B.: Mestres jubilats et diuen que abans el temps a l’aula era molt més lent. Per exemple, tota una tarda es podia dedicar només a fer un dictat i corregir-lo. Ara, en canvi, diuen que tot s’ha accelerat molt.
J.R.A.: Això sí que es culpa d’aquesta cultura digital i audiovisual basada en estímuls ràpids, breus i continus. Però tornem al que et deia abans, si els infants i joves a casa són tot el dia amb la “tablet” a la mà no li podem demanar a l’escola que faci tot el contrari, no pot ser.
A.B.: Aquesta immediatesa a la que estan acostumats –que tot hagi de ser d’avui per demà- provoca que també tinguin poca tolerància a la frustració?
J.R.A.: Això segur. I no sé que s’hi pot fer. Personalment, no soc optimista. És complicat perquè l’escola, en general, continua fent el mateix que feia fa cinquanta anys, que és fer assignatures amb classes d’una horeta, etc, i en canvi la societat ha canviat molt. Com he dit abans, l’escola s’ha convertit en un lloc on poder deixar les criatures i que els pares puguin anar a treballar o fer la seva vida. I això es veu quan, sense ser obligatori, gairebé tothom escolaritza els infants a l’edat de tres anys. Jo crec que un infant que comenci l’escola als cinc anys arribarà a saber el mateix, o més, que un que l’ha començada als tres. Tots acabaran aprenent a llegir i a escriure, i a fer les mínimes operacions matemàtiques perquè no en tindran més remei, ni que sigui per sobreviure a la vida! Repeteixo, ens hem de plantejar què és el que volem que l’escola faci realment.
En aquests temps de tanta cultura audiovisual i immediatesa, aconseguir fer seure els infants davant d’un pupitre tres o quatre hores al matí, i dues més a la tarda, és una heroïcitat! Tot el meu respecte pels que gosen dedicar-se a aquesta meravellosa professió que, per cert, cada cop és menys valorada.
A.B.: Al Palau de Requesens s’hi ubicarà un Centre d’Art i Cultura del Renaixement. Els crítics amb aquest projecte diuen que dedicar tot el Palau a sales d’exposició permanent és malaguanyar aquest espai. Segons ells, una alternativa hagués estat dedicar una part de l’edifici a exposició permanent per explicar la història del Palau –com s’ha fet al centre cívic Federació Obrera amb la història de la Federació- i la resta dedicar-lo a espai polivalent per optimitzar al màxim tot el potencial de l’equipament. D’altra banda, també es pregunten si vindran a la vila prou turistes a veure aquest nou centre com perquè sigui viable mantenir-lo obert cada dia, i posen d’exemple l’actual Museu Municipal, que només obre els diumenges al matí. Què en penses?
J.R.A.: Jo també en tinc molts dubtes. En principi, un nou equipament cultural sempre és positiu, i tota la inversió que s’ha aconseguit amb aquesta iniciativa, tant del govern central com europeu, permetrà restaurar el Palau dels Requesens, i això és un benefici segur. Però no tinc clar que les dimensions del projecte s’adeqüin a la realitat de la vila, com tampoc veig prou justificada la relació de Molins de Rei amb el Renaixement. De fet, em venen al cap d’altres poblacions catalanes amb bastanta més connexió amb aquesta època. Crec que abans ens hauríem d’ocupar del nostre patrimoni, posar-lo a l’abast de tothom, difondre’l i valorar-lo.
Com a membre de l’Associació Amics del Museu de Molins de Rei, em preocupa especialment el moment d’indefinició que estem vivint, amb el nostre Museu mig traslladat a la primera planta de Ca n’Ametller, i l’antiga seu del carrer Pintor Fortuny tancada i plena de peces per exposar, com si fos un magatzem. Sembla que fem com els nens, que només s’interessen per la joguina gran i nova, i deixen la vella arraconada. Però es que en aquest cas la joguina vella és la de casa, part de la nostra vida, i hi serà sempre! La nova joguina del Centre del Renaixement ens és aliena i ja veurem quan duren les piles. Tant de bo aquest nou Centre, a part de consolidar l’edifici del Palau dels Requesens, també servís per donar un nou impuls al Museu local. Com a mínim trobo que se’ls hi haurien de dedicar els mateixos recursos.
A.B.: I ja per acabar, estàs treballant en alguna altra novel·la?
J.R.A.: Tinc coses pensades, però pel camí me’n venen d’altres, i al final tinc moltes històries paral·leles al cap, que van creixent -“fent bola”-, i no sé quina guanyarà. Fa temps que voldria escriure sobre l’altra cara del progrés. Qualsevol progrés que nosaltres veiem com a molt bo segur que en el seu moment va ser una font de patiment per a molta gent. Com a historiador sé que la Història és molt punyetera, i molt mentidera, perquè tot té múltiples versions. Encara no tinc clar sobre quina època escriuré, el cas és que ja fa temps que hi vaig al darrera però no ho aconsegueixo perquè, no sé què passa que sempre m’entra pel darrere una altra història que no controlo, que no sé d’on surt, com la del circ, i que se’t va ficant, se’t va ficant, i va creixent ... Sort que parlant amb d’altres escriptors he vist que és una cosa que passa sovint!
