Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 554, abril 2019, pàg. 25
Maria Carme Pons Carbonell va néixer l’11 d’abril del 1919 al número 10 del carrer Anselm Clavé de Molins de Rei. El passat 11 d’abril va celebrar el seu cent aniversari en companyia de la seva família que inclou 5 néts i 7 besnéts. Filla de Jaume Pons Esteve, forner de la Federació Obrera, i d’Antònia Carbonell Pareta, treballadora a la fàbrica tèxtil Malvehy, té una germana dinou anys més jove, que es diu Avelina, i va tenir un germà més gran, el Manel, que ja és mort. De petita va estudiar als “nacionals” –antiga escola Alfons XIII- i encara recorda el nom de les professores: la senyora Enriqueta, doña Pepeta, doña Delfina… Després va treballar a “cal Pahissa sastre”, perquè hi tenia una tia que era sastressa, i a l’edat de 14 anys va entrar a treballar a can Malvehy, on va coincidir amb la mare. A la fàbrica hi entrava a les cinc del dematí i no en sortia fins a 2/4 de dues de la tarda, i sempre va fer el mateix torn, excepte quan s’havia de canviar per algun motiu i llavors feia de 2/4 de dues de la tarda fins a 2/4 d’onze de la nit. “A can Malvehy vaig tocar totes les tecles –explica-: primer vaig treballar a les bitlles, despres als repassadors, després vaig anar a fer rodets, que era el que posàvem als ordidors per treballar i fer les vànoes, i en acabat la meva mare em va ensenyar de teixir, i així vaig ser teixidora fins que vaig plegar.” Tot i la duresa de la feina no la recorda amb desdeny: “Vaig teixir molts anys, molts anys, i ja em va agradar”. S’ha de tenir en compte que llavors a Molins de Rei hi havia moltes fàbriques tèxtils -Samaranch, Malvehy, Iborra, Torra Balari, Balanzó- i gairebé no es podia treballar d’una altra cosa. “Abans es feia la vida que tocava”, conclou la Maria Carme.
L'onze d’abril de 1942, a l’edat de 23 anys, es va casar amb Josep Tena Martí, que en tenia 25 i havia tornat viu del front. “Les meves bodes van ser molt tràgiques i pobres, em vaig haver de casar a la Joventut perquè l’església encara estava enrunada per la guerra civil”, assenyala. Un any més tard van tenir una filla, la Maria Dolors Tena Pons, i després un fill, el Josep, que va morir el 2008. El marit de la Maria Carme treballava a la fàbrica Samaranch, a la secció de tints, “amb el senyor Pi i el Josep Artés”, recorda. La pluriocupació era molt comuna en temps de postguerra i després de la fàbrica el Josep anava a treballar a cal Comelles –al carrer Pintor Carbonell-, on encaixava fruita, i els dijous a la tarda s’encarregava de projectar cinema a la Federació Obrera. Mentre la Maria Carme i el seu marit treballaven els fills els deixaven amb les hermanas –les monges de l’orde de les Germanes de la Doctrina Cristiana que hi havia a Molins de Rei- i més endavant amb una veïna que en tenia cura. La Maria Carme va treballar a la fàbrica Malvehy fins que va tenir 50 anys i va haver de plegar per motius de salut. El Josep va treballar a l’empresa Samaranch fins que va tancar l’any 1976, arran de la crisi del sector tèxtil.
El Molins de Rei de la seva infantesa el recorda amb carrers sempre enfangats: “Jo era de Cal Pedacets, la meva mare era de Cal Bitllets, i a davant de casa hi teniem el Rafaelet carboner, uns veïns que ens coneixíem molt perquè sempre érem els mateixos -no com ara que canvien tant-, les portes de les cases, per exemple, sempre eren obertes, hi entrava i hi sortia tothom per allà”.
La seva gran afició de jove era ballar i cada diumenge anava al ball de la Federació. Li agradaven tota mena de balls menys el tango, “i això que al meu marit li agradava molt”, afirma. També recorda amb enyorança els balls que es feien per la Festa Major, per Corpus, i el “ball del tortell” que es feia per Sant Antoni: “Es feien balls de dematí, on hi anaves amb vestit llarg perquè era de dia, i llavors el ballador que volia ballar amb tu et demanava: Al ball de dematí, si no té compromís, ballarà amb mi, i el vaig ballar moltes vegades al Foment i a la Federació.”
La Maria Carme tenia 19 anys quan es va acabar la guerra civil però no li agrada parlar-ne: “De la guerra no en recordo gran cosa, sé que es va acabar i ja està, unes persones van tornar i d’altres no”. La política no li ha interessat mai i a casa seva no se’n parlava, però ironies del destí, la seva filla Maria Dolors es va casar el 1963 amb Lluís Marín Castillón, regidor l’any 1979 en el primer Ajuntament democràtic de la vila.
 |
| Fotografia de joventut de la Maria Carme |
Avui, la Maria Carme Pons viu sola en un pis de lloguer i la seva filla la visita cada dia. Si bé és usuària del servei de teleassistència per a la gent gran, porta una vida completament autònoma fins al punt que ella mateixa escriu la llista de la compra, i quan li porten la comanda, cou els plats que menjarà en una cuina de vitroceràmica. “Menjo de tot i m’agrada tot, avui he fet macarrons, i demà em faré escudella per dinar i per un altre dia de la setmana”, exclama.
Li agradaria poder caminar més, per això considera que la televisió i la ràdio són un gran invent perquè s’hi passa moltes hores i li fan molta companyia: “A les 8 del dematí ja engego Ràdio Molins de Rei, que s’hi posa el Pahïssa i fa sardanes, després continuo amb les notícies i sé tot el que passa a Molins de Rei, si hi ha alguna defunció, …”. Ella no se’n recorda, però la seva filla Maria Dolors ens explica que quan van comprar el primer televisor, allà pels anys 50, la Maria Carme es va enfadar molt “perquè valia molts cèntims!”. També ens confessa que la seva mare era una de les dones més boniques de la vila i que encara conserva un punt de presumida: “No surt gaire de casa perquè diu que caminar pel carrer amb taca-taca fa gran!”.
Del Molins de Rei del passat la Maria Carme enyora la tranquil·litat, si bé no li desagrada el canvi que ha fet la vila. Pel que fa al futur, el veu malament i pateix per la mainada: “Quan per la televisió veig que la gent no s’entén, penso en la canalla que tenim petits i em fa por del modo que està el món.”
La Maria Carme fa un balanç positiu dels seus cent anys de vida perquè ha estat “molt respectada per tothom”, i té un gran record dels anys de matrimoni perquè el seu marit “era molt bona persona”. Per poder arribar als cent anys amb el cap tan clar no ens dóna cap consell especial: “No he fet res de particular, sóc una persona religiosa, si bé ara no puc anar a l’església i veig la missa per la televisió”. En bufar les espelmes el dia de l’aniversari ens fa saber el desig que va demanar: “que la meva filla i els meus néts i besnéts tinguin salut, que no els passi res i que puguin viure feliços”.