Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 552, febrer 2019, pàg. 10-11
El molinenc Xavier Ballaz va néixer el 1977 i resideix a Barcelona des de fa vint anys. Llicenciat en psicologia social, l'any 2006 va fundar, juntament amb altres persones, l'Associació Artística i Cultural Difusor, dedicada a la difusió de l'art urbà.. El passat 26 de novembre, el seu projecte "Bostik Murals" va guanyar el Premi Lluís Carulla 2018 d’emprenedoria cultural, que consisteix en 60.000 euros i 2 anys l'acompanyament empresarial. En aquesta entrevista conversem amb ell sobre el premi que acaben de guanyar, l'art urbà i la llibertat d'expressió en l'espai públic.
 |
| Xavier Ballaz Bogunyà |
A.B.: Volia començar preguntant-te per la teva creació artística, però ara veig que el teu àmbit de treball és la psicologia …
X.B.: Sí, jo sóc psicòleg social. No sóc artista, ni ho he pretès mai. De fet, no tinc cap mena de formació artística ni gràfica. Va ser per temes conjunturals, en un moment donat de la meva vida, que vaig entrar en contacte amb aquest món de l'expressió visual a l'espai públic. Quan es feia el Fòrum de les Cultures de Barcelona (2004), arran de participar en moviments socials que protestaven pel model de ciutat que es dissenyava, em vaig adonar de la importància de preservar espais per poder-nos expressar, i vaig trobar en l’art urbà un àmbit de treball que ha encaixat amb la meva professió, que és la d’educador social.
A.B.: Què és l'art urbà?
X.B.: Són un conjunt de pràctiques artístiques, d’intervencions individuals independents, realitzades a l’espai públic. Quan es parla d'art urbà ens referim a intervencions gràfiques, dins del camp de les arts visuals. Personalment penso que és el fenòmen artístic i social - si hi incloem el grafiti, però cal diferenciar-ho - més important què ha passat en els darrers cent anys. No et sabria dir cap altre fenòmen dins de l'àmbit de les arts amb aquest abast pel que fa a impacte, a volum de practicants i a transvasament cap a la societat. El que vull dir és que, amb els anys, tot el que ara s’està fent s'estudiarà als llibres d'història de l’art.
A.B.: Has dit que cal distingir el grafiti de l'art urbà. Per què?
X.B.: Són fenòmens diferents, tot i que tenen vasos comunicants. Per fer-ho fàcil, el grafiti són totes aquelles pintades d'escriptura que es dirigeixen als mateixos practicants de grafiti. Els grafiters s'anomenen "escriptors" de grafiti perquè escriuen, perquè fan lletres. En un inici es feien amb una tipografia molt senzilla, amb lletra de pal, però amb el temps les inscripcions han esdevingut molt elaborades perquè un dels objectius del grafiter és diferenciar-se dels altres i ser reconegut. El que defineix el seu estatus són la quantitat de pintades, la seva qualitat, i la seva dificultat o mèrit. Per exemple, pintar en llocs on els altres no hi han arribat, o bé en llocs on ningú més s’hi ha atrevit a entrar, etc. L’art urbà, en canvi, és una història completament diferent. L'art urbà el fan artistes amb voluntat de comunicar a tothom. Per exemple, no cal ser un expert per entendre què expressa una plantilla de l’artista anglès Bansky. En canvi, sí que cal tenir un cert entrenament per desxifrar el què diu un "tag", una pintada de lletres feta per un grafiter. Algú que no n'ha vist deu mil no les llegeix!
 |
| Exemple de grafiti, les lletres de la inscripció diuen "MESSI" |
A.B.: Parlem del premi que us ha donat la Fundació Carulla. Si no ho he entès malament, amb els diners del Premi fareu un museu d'art urbà, oi?
X.B.: Més que un "museu", que és una paraula una mica enganyosa, farem un centre cultural especialitzat en art urbà. El projecte es diu “Bostik Murals” perquè la seva seu serà una nau de l'antiga fàbrica Bostik, al barri de la Sagrera. Aquesta fàbrica feia adhesiu per a calçat, va deixar de funcionar l'any 2006, i després es va abandonar. Deu anys més tard, l’any 2016, l’arquitecte i fotògraf Xavier Basiana, amb un seguit de voluntaris, va recuperar-ne l'ús com a centre de creació artística. Ell això ja ho havia fet l’any 1998 en una fàbrica propera, la Ivanow, i ho va repetir a la Bostik. El 15 de febrer de 2019 en farà quatre anys d’aquesta recuperació. De trobar-se unes naus abandonades i plenes de brutícia, ara hi ha un projecte cultural autogestionat i independent que s’anomena “Nau Bostik”. Nosaltres, l'associació Difusor, no hi som des del principi, nosaltres hi vam aterrar fa dos anys, l'octubre de 2016, arran de la darrera edició del nostre festival “Open Walls Conference”. Nosaltres veníem fent a Barcelona diferents projectes que articulaven art i espai públic, però eren projectes deslocalitzats en diferents districtes, fins que va arribar un moment que vam percebre que necessitàvem una mena de quarter general. I el vam trobar a la Nau Bostik. Per tant, des de l'octubre de 2016 hem anat pintant la totalitat d’una de les naus, hem anat fent petits projectes, i hem anat elaborant les bases del que estem començant a implementar ara, oimés arran del premi Carulla.
A.B.: De quina superfície disposareu?
X.B.: La fàbrica Bostik és un complex industrial format per diverses naus que en total fan 6.000 m2. Nosaltres disposarem de dues naus d'aquest complex, en total 300 m2 sota teulat, dedicades 100% al projecte, i en funció de l'activitat que sigui, n'anirem ocupant alguna altra. A part, també disposem de tot l'espai exterior, és a dir, la plaça central que hi ha entre les diferents naus del complex, on hi programarem intervencions dels millors artistes locals i internacionals. De moment és un inici modest perquè estem començant el projecte. El premi és un impuls però això ha d'anar agafant recorregut. Com he dit abans, el centre de creació Nau Bostik ja existia, i amb la nostra arribada fa dos anys ara té dues línies de treball principals, una és l'art urbà, i l'altre és la fotografia, i aquests dos eixos van convivint.
 |
| L'antiga fàbrica Bostik de La Sagrera, dedicada a la fabricació d'adhesiu per a calçat, abandonada l'any 2006 - Foto Salva Mas |
A.B.: El jurat que us va donar el premi valora especialment el vostre projecte perquè fomenta la participació i la cohesió social a través de l'art urbà.
X.B.: Tenim tres línies de treball. La primera és la purament artística, la segona és de suport a la creació d'artistes emergents locals, i la tercera és la part pedagògica. Aquesta part pedagògica ja la venim desenvolupant des de fa anys a l'associació Difusor, tant en educació formal a través de cursos, com en educació no-formal i projectes educatius d'art urbà que realitzem per encàrrec. Ara per exemple estem realitzant un taller d'art urbà amb joves de Ciutat Meridiana. En aquests casos, el primer que fem és anar al lloc del barri que ens han deixat per fer el taller i interpel·lar els joves sobre aquell espai. Els preguntem què hi passa normalment allà, i potser llavors ens responen que s'hi fan "botellons", o que hi ha baralles pel motiu que sigui … A partir d’aquí els demanem que pensin com refarien l'espai, com el replantejarien per poder incidir en la problemàtica que ells mateixos han detectat. És a dir, intentem posar l'art al servei de les necessitats i de l'espai públic del barri. D'aquesta manera es com fem cohesió social: els joves que participen en el taller veuen que la seva feina ha tingut un resultat, que han treballat junts per un objectiu comú, que el resultat d’aquesta feina el pot veure tot el barri, … Com que ja tenim aquest bagatge, el centre “Bostik Murals” que desenvoluparem tindrà això molt present. Volem que el centre sigui un referent internacional de l’art urbà amb unes intervencions molt arrelades en el teixit veïnal, associatiu i educatiu, del barri de la Sagrera, del districte de Sant Andreu, i de Barcelona i la seva àrea metropolitana en general. Per exemple, l'artista vindrà, treballarà, farà la seva proposta, però desenvoluparà el projecte conjuntament amb alguna entitat o col·lectiu del barri. D’aquesta manera els veïns coneixeran l'artista, l'art urbà, i el centre Bostik Murals, que potser d’una altra manera seria molt difícil.
 |
| Taller d'art urbà realitzat per l'associació Difusor amb joves de Ciutat Meridiana |
A.B.: Hi ha algun centre referent de l'art urbà al món que us hagi servit d'inspiració?
X.B.: Hi ha diversos centres al món però no ens volem assemblar del tot a cap d’ells. Hi ha el museu MIMA, de Brussel·les, ubicat en una antiga fàbrica de cervesa, on un seguit de galeristes han creat un museu d'art urbà amb un contingut bastant museitzat, que no té aquesta vessant de contacte amb l'entorn que volem impulsar nosaltres. També existeix a Berlín un altre espai, Urban Nation, que tampoc té contacte amb el barri, al contrari, més aviat el barri hi està en contra perquè ha provocat gentrificació, ja que al seu darrera hi hagut una operació immobiliària, i és clar, d'aquest model ens en volem allunyar. A Sant Petersburg, en canvi, hi ha un centre molt autogestionat, que de tant lliure mai saps ben bé què hi està passant, sense un discurs gaire definit, i tampoc volem arribar a aquest extrem. El que volem ser nosaltres és un espai de referència, un espai que la gent percebi com una cosa volguda i necessària per al barri.
A.B.: La Nau Bostik, pel que he llegit, pot ser enderrocada per construir-hi una àrea residencial al voltant de la nova estació de tren de la Sagrera. Ho teniu present això?
X.B.: L'espai que ocupa la Nau Bostik és cert que està afectat pel Pla d'ordenació urbanística de la Sagrera, però ningú sap que acabarà passant perquè aquest pla fa divuit anys que està aturat, i ara com ara no hi ha cap moviment en cap sentit. D'altra banda, aquest Pla inclou un equipament cultural. Sí que és veritat que, tal i com està dissenyat el Pla, l’equipament cultural no està ubicat al lloc on hi ha la Nau Bostik, però nosaltres pensem que consolidant el projecte “Bostik Murals”, i la pròpia Nau Bostik com a centre cultural, costarà molt que el govern municipal decideixi enderrocar un centre que es troba consolidat i molt actiu. La nostra aposta ara és atendre les necessitats del barri, ja que la Sagrera és un barri on hi ha molt poca oferta cultural.
 |
| Obra de l'artista urbà Elian Chali realitzada a la nau que allotjarà el centre Bostik Murals - Foto Cristina Raso Boluda |
A.B.: He llegit que Difusor és una entitat pionera en la gestió de murs legals a Barcelona per desenvolupar-hi art urbà.
X.B.: Sí, de fet la nostra associació va néixer per aquest motiu. Barcelona estava pintada de cap a peus, i llavors, l'estiu del 2005, diferents declaracions públiques van crear una opinió contrària a l’art urbà, i l'1 de gener del 2006 va entrar en vigor una ordenança cívica que va fer esborrar tot el que hi havia pintat, i gairebé prohibir l’art urbà. Per aquesta raó vam crear l'associació Difusor, i vam començar a buscar alguna escletxa en aquesta ordenança que, sota unes determinades condicions, permetés pintar a l’espai públic. D'aquesta manera vam organitzar l'any 2007 el primer festival d'art urbà de Barcelona, i arran d'aquest festival vam començar un projecte de regulació de murs, de gestió d’espais públics destinats a intervencions artístiques autònomes. Perquè una cosa és anar a pintar a llocs de l’extraradi, on tothom sap que ningú no et dirà res, com ara els murs que tanquen les rieres, etc, i una altra cosa és pintar al bell mig del nucli urbà, en un lloc a la vista de tothom, i de manera legal. Arran d’aquest primer festival, l’any següent, el 2008, vam fer un projecte que es deia "galeria oberta", el primer mur on tothom podia omplir un permís i anar-hi a pintar protegit en termes legals. I així va començar el festival anual "Open walls conference", cada any en un districte diferent.
 |
| Primer mur legal de Barcelona dedicat a l'art urbà gràcies al projecte Galeria Oberta de l'associació Difusor (2008) |
A.B.: En el dossier de tallers que hi ha al vostre web hi ha una "introducció" que és tota una declaració de principis: "La comunicació visual a l’espai públic està dominada pel poder polític i la publicitat, pel que proposem una resposta basada en l’empoderament popular comunitari, que miri d’equilibrar aquest dèficit i de fer participar a la ciutadania d’aquesta lluita pel control del què es pot expressar o no a l’espai públic."
X.B.: El nostre objectiu sempre ha estat defensar la llibertat d'expressió a l'espai públic, i quan es va implementar l'ordenança que he esmentat abans, aquesta llibertat va quedar molt compromesa. Si ho pensem una mica, l'única comunicació que hi ha a l'espai públic són anuncis o senyals indicant el què es pot fer i el què no es pot fer. Tot el demés, a Barcelona i a les grans ciutats del primer món, està prohibit o fortament regulat. A la pràctica, o pagues o calla. Nosaltres sempre hem reclamat que hi hagi murs suficients destinats a que la gent s’expressi, pinti millor o pinti pitjor. A nosaltres ens va passar una anècdota molt curiosa amb la primera "galeria oberta", l'any 2008. En aquella època Barcelona estava plena de pintades demanant la llibertat d'un anarquista empresonat que es deia Amadeu Casellas. Eren unes pintades que duraven 12 hores, com a màxim 24 hores, perquè de seguida eren esborrades. Llavors, en un dels murs habilitats dins el festival "galeria oberta", quan estàvem blanquejant la paret per poder pintar, es va posar a ploure i vam haver de marxar corrents. A l'endemà, quan hi vam tornar, vam trobar-nos que algú sobre la paret blanca havia fet una pintada que deia "llibertat Amadeu Casellas". Quan ho vam veure, vam decidir deixar-la, i pintar en un altre tros de paret. Doncs aquella pintada es va estar allà sis mesos! Amb això vull dir que la llibertat d'expressió és important, però que sense projectes com el nostre, la llibertat d'expressió a l'espai públic, artística o no, quedaria compromesa.
A.B.: Quan dieu que el poder limita la comunicació dels ciutadans sembla que els fets us estan donant la raó. Aquests darrers anys hem vist tuitaires multats per fer acudits, sentències de presó per lletres de cançons, exposicions fotogràfiques censurades, acusacions de delicte d'odi per criticar determinats estaments oficials, ... Per què el poder reacciona així?
X.B.: Aquí entraríem en un altre debat, però també et diré que el proper que portaran davant d’un jutge serà un grafiter per pintar de color groc una paret.
 |
| Obra de l'artista urbà Fasim realitzada en el marc del festival Open Walls Conference 2016 - Foto Fer Alcala |