Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 554, abril 2019, pàg. 8-11
M. Pilar Marco és doctora en Farmàcia, professora d’investigació del CSIC, vicedirectora de l’Institut de Química Avançada de Catalunya (IQAC), directora del Grup de Nanobiotecnologia per al Diagnòstic (Nb4D) i coordinadora del Programa de Recerca en Nanomedicina del CIBER-BNN (Centro de Investigación Biomédica en Red de Bioingeniería, Biomateriales y Nanomedicina). El novembre del 2018, el seu equip de recerca va ser notícia pel desenvolupament d’un dispositiu biosensor que permet monitoritzar els tractaments amb Sintrom®,el popular anticoagulant que es recepta a persones amb malalties del cor. També, recentment, un projecte d’investigació del seu grup ha estat un dels 36 projectes seleccionats, d’entre més de 200 candidats, per rebre ajuts de la Fundació la Marató de TV3 i Catalunya Ràdio. El vespre que ens trobem a la redacció d’El Llaç, la M.Pilar acaba de tornar de Florència, de presentar una ponència al Segon Simposi Europeu de Biosensors (2nd European Biosensor Symposium, EBS 2019). En aquesta entrevista ens explica la recerca científica que està fent el seu grup i aprofitem per conèixer la seva trajectòria.
 |
| María Pilar Marco el dia de l'entrevista a la redacció d'El Llaç |
A.B.: El novembre del 2018, el teu equip de recerca va ser notícia pel desenvolupament d’un dispositiu biosensor que permet monitorizar els tractaments amb Sintrom®. Per què és important aquest dispositiu?
M.P.M.: Els pacients que pateixen malalties cardiovasculars o trastorns tromboembòlics solen ser tractats amb anticoagulants com el Sintrom® (acenocumarol) per evitar que es formin coàguls a la sang, però el tractament amb aquest fàrmac té riscos importants derivats d’un rang terapèutic molt estret i del fet que la dosi necessita ser ajustada de forma individual per a cada pacient. Un rang terapèutic estret significa que el marge que hi ha perquè el fàrmac faci el seu efecte és molt petit. Per tant, hi ha la possibilitat que si no s’ajusten bé els nivells plasmàtics, la dosi sigui massa baixa i no faci efecte, de manera que augmenti el risc de produir fenòmens de coagulació de la sang. O al contrari, que la dosi sigui massa alta, i aquest fet desencadenaria un altre tipus d’efectes negatius, com ara hemorràgies. La dosi adequada depèn de molts factors, com ara el pes, l’edat, l’alimentació, els hàbits de vida, la interacció amb altres medicaments, etc. Per tant, els malalts que s’han de tractar amb aquest fàrmac, que són un percentatge important de la població, a l’inici han d’anar cada setmana a l’hospital, perquè la dosi s’ha d’ajustar individualment pel sistema de “prova i ajust”. I un cop ajustada la medicació, s’ha de tenir en compte que determinats pacients, per exemple, persones grans o persones amb desequilibris psicològics, sovint no recorden si se l’han pres o no, i, és clar, si prenen més pastilles de les necessàries, podria ser perillós, però si no se’n prenen cap, doncs també és un gran problema!
Davant d’aquest escenari, vam pensar que estaria bé que els pacients poguessin tenir accés a algun tipus de dispositiu diagnòstic que els permetés autocontrolar-se –tal com ja es fa amb el sensor de la glucosa per a la gent que és diabètica, per exemple– i que els mateixos pacients, o les persones que en tenen cura, o la farmàcia, o el mateix metge de capçalera, poguessin comprovar que realment els nivells plasmàtics de Sintrom® són els correctes, sense haver d’anar a l’hospital. Un altre camp d’aplicació serien les urgències mèdiques. Imagina’t que estàs prenent anticoagulants, tens un accident, entres inconscient a urgències i t’han d’operar. En una intervenció de cirurgia, el control de la coagulació és molt important! En definitiva, el que hem desenvolupat és un indicador perquè el mateix pacient pugui veure si porta la dosi correcta, i si això no és així, pugui adreçar-se a l’hospital perquè l’hi ajustin. La nostra tècnica pretén complementar la que actualment s’està fent servir als hospitals, basada en la mesura del temps de coagulació de la sang de cada pacient.
A.B.: En quins altres projectes esteu treballant?
M.P.M.: Actualment, al Grup de Nanobiotecnologia per al Diagnòstic som vint persones. Un dels nostres objectius és dissenyar dispositius o estratègies més senzilles que permetin al metge de capçalera obtenir dades objectives per poder fer un diagnòstic sense necessitat d’enviar mostres a un laboratori clínic centralitzat. En determinades malalties, l’espera de dies per tenir els resultats d’una anàlisi pot fer que sigui massa tard per posar-hi remei! D’altra banda, és un cost per a la sanitat pública que et derivin a un especialista i que quan l’especialista t’examini, et digui que no tens res! Amb les eines diagnòstiques que dissenyem, el metge de capçalera de seguida veu si el pacient ha d’anar a l’especialista o no.
En concret, actualment tenim actives línies d’investigació adreçades a millorar el diagnòstic de les malalties neourològiques i les infeccioses. Pel que fa a les neurològiques, doncs ja t’ho pots imaginar: investiguem maneres de saber al més aviat possible si una persona desenvoluparà parkinson, alzheimer, etc. I pel que fa a les malalties infeccioses, ens estem enfocant en infeccions respiratòries i també en malalts de fibrosi quística, ja que acostumen a patir complicacions a causa d’infeccions pulmonars. Algunes d’aquestes investigacions es podran portar a terme gràcies a la Fundació Marató TV3 i Catalunya Ràdio. Val a dir que en aquesta línia ja tenim productes en fase de valorització que han estat seleccionats pel programa Caixaimpulse, una prestigiosa iniciativa de la Fundació La Caixa adreçada a facilitar que els productes fruit de la investigació arribin al mercat.
A part de dissenyar dispositius per aconseguir un diagnòstic fiable en poc temps, les nostres investigacions també busquen fer aparells que permetin fer un seguiment efectiu del progrés de les malalties i l’aplicació de tractaments adients que minimitzin l’ús d’antibiòtics innecessaris. Com molta gent sap, els bacteris desenvolupen mecanismes per desactivar l’efecte dels antibiòtics, de manera que aquests deixen de ser actius. El fenomen de la resistència als antimicrobians és un dels grans problemes als quals s’enfronta la nostra societat!
 |
| Equip d'investigadors del Grup de Nanobiotecnologia per al Diagnòstic del que María Pilar Marco n'és la directora |
A.B.: I també teniu una línia d’investigació relacionada amb la salut alimentària, oi?
M.P.M.: Sí. Amb la mateixa filosofia també treballem en projectes adreçats a desenvolupar eines diagnòstiques que permetin assegurar la seguretat i la qualitat dels aliments, per tal que arribin al consumidor lliures de contaminants químics, com ara pesticides, hormones anabolitzants, antibiòtics o altres drogues d’ús veterinari. En aquest sentit, la Comissió Europea té una legislació molt clara dirigida a protegir la salut dels ciutadans i un dels projectes que estem portant a terme a través d’un consorci de grups de recerca europeus és el Foodsmartphone. Aquest projecte consisteix a desenvolupar eines d’anàlisi i control dels aliments que es puguin acoblar i utilitzar a través del mòbil.
A.B.: Quan vaig contactar amb tu eres a Tirana, a la Universitat d’Epoka, en una trobada científica sobre el projecte PANBioRA. En què consisteix aquest projecte científic?
M.P.M.: Aquest acrònim significa «Personalised and generalised integrated biomaterial risk assessment», que vol dir: «avaluació personalitzada del risc en la integració de biomaterials». Es tracta d’un projecte que ens està finançant la Comissió Europea per desenvolupar un sistema per monitoritzar la resposta específica de les cèl·lules als diferents tipus de materials que s’empren per a la fabricació d’implants. Moltes persones rebutgen un implant o una pròtesi perquè el seu cos no tolera el material de què estan fets. Si ens en sortim amb la investigació, serà possible agafar una mostra de cèl·lules del pacient, observar com reacciona als diferents materials disponibles i, finalment, determinar el material més adequat per a la seva pròtesi o implant dental.
A.B.: Al llarg de la teva carrera deus haver treballat en més línies de recerca. Recordes quina va ser la primera?
M.P.M.: La meva tesina de llicenciatura tenia per objectiu trobar la manera de sintetitzar productes naturals actius, és a dir, trobar la manera de produir-los químicament. En aquell moment, a mitjan anys 80, treballàvem bàsicament els alcaloides, productes bioactius amb un ampli ventall d’activitat d’interès biomèdic i toxicològic. Però la tesina era més aviat metodològica i responia a la pregunta: «Com es podria sintetitzar una molècula com aquesta si algun dia fes falta produir-la a gran escala, perquè és activa, per exemple, inhibint un determinat enzim que està implicat en una malaltia?».
Després, la meva tesi doctoral va ser sobre insecticides bioracionals. És a dir, com dissenyar insecticides que només interfereixin en l’insecte de la plaga, sense afectar els altres insectes que hi ha al seu voltant. Concretament, en la meva tesi doctoral estudiava un sistema hormonal que tenen els insectes per fer tot el procés de la metamorfosi i buscava productes que interferissin específicament en aquest procés. Amb aquest objectiu, va ser necessari implementar una tècnica per poder mesurar els nivells d’hormona de muda a l’hemolimfa dels insectes, per així avaluar de quina manera aquest sistema hormonal s’hi veia afectat.
A.B.: I acabada la tesi doctoral, l’any 1990, et criden per treballar en un laboratori de Califòrnia i t’hi estàs tres anys, oi?
M.P.M.: Sí. Quan jo estava fent la tesi doctoral vaig conèixer un professor de la Universitat de Califòrnia que, entre altres línies, també tenia un grup especialitzat a desenvolupar tècniques immunoanalítiques, basades en l’ús d’anticossos específics. I va ser ell qui em va oferir la possibilitat d’anar a treballar al seu laboratori. Llavors, presentada la tesi doctoral, vaig aprofitar l’oportunitat i al cap d’una setmana ja era amb aquest professor als Estats Units. Vaig treballar en diversos projectes, però el més important consistia a trobar la manera de monitoritzar el nivell de productes tòxics als quals estem exposats els humans. En concret, vaig desenvolupar una metodologia per poder saber, a través de l’orina, si una persona havia estat molt exposada a uns hidrocarburs poliaromàtics policíclics, que són molt cancerígens i provenen de la combustió del tabac i del fum dels cotxes. El que passa és que, un cop desenvolupada la tècnica, calia fer un estudi clínic amb moltes persones per establir una correlació i saber a partir de quin nivell aquella exposició era veritablement perillosa, però ja no hi vaig ser a temps, perquè vaig decidir tornar. Tot i això, va ser una gran experiència durant la qual vaig aprendre moltíssim.
A.B.: I per què vas decidir tornar de Califòrnia?
M.P.M.: De fet, m’hi hagués pogut quedar, perquè m’oferien feina i hi havia moltes possibilitats, però va sorgir l’opció de tornar a casa i treballar com a científica. A finals del 1992, el Ministeri va fer una convocatòria adreçada a científics espanyols que estiguessin treballant a l’estranger. Aquests van ser els primers ajuts dirigits a recuperar científics que eren fora i és el programa que actualment es coneix com “Ramón y Cajal”. M’hi vaig presentar i em van acceptar al CSIC amb un contracte de tres anys. Més endavant, l’any 1996 em vaig presentar a oposicions i vaig guanyar una plaça de científic titular, que és el primer nivell de la carrera investigadora. Després, amb els anys, vaig ser promocionada a investigadora científica i, finalment, a professora d’investigació, que és el tipus de plaça que ocupo actualment. Crec que, en el fons, tots pertanyem a un país i ens agrada viure-hi, estar amb la nostra gent, la família, els amics amb qui hem crescut. A més, crec que tots volem que els resultats del nostre esforç i el nostre treball tinguin un impacte positiu en la societat a la qual pertanyem i no en una altra.
 |
| María Pilar Marco en el lliurament d'ajuts de la Marató de TV3 per investigar les malalties infeccioses |
A.B.: De quina de totes aquestes investigacions que has esmentat et sents més satisfeta?
M.P.M.: En cada moment m’he sentit satisfeta amb el que estava fent; per tant, si m’ho preguntes, et diré que ara m’il·lusiona moltíssim la recerca que estic fent sobre les malalties infeccioses. Estem explorant nous biomarcadors que podrien ser molt útils per diagnosticar les infeccions a temps i de manera molt més ràpida. Les persones estem colonitzades per bacteris, alguns dels quals patògens, però no sempre desenvolupem la malaltia. Per tant, amb aquests biomarcadors podríem distingir entre colonització i infecció, i això permetria evitar l’aplicació de medicaments si no són necessaris. També estem explorant noves estratègies terapèutiques basades en la utilització d’anticossos, en comptes de productes químics. Això ja s’està fent servir per al càncer, però en les malalties infeccioses no s’ha explorat tant. L’ajut que rebrem en els propers anys de la Fundació la Marató de TV3 i Catalunya Ràdio serà crucial per avançar en aquest sentit i esperem que tingui un impacte força important en els malalts de fibrosi quística.
A.B.: Per què la fibrosi quística?
M.P.M.: És una malaltia genètica que està relacionada amb una disfunció de les mucoses. La mucosa que tots tenim als pulmons ens protegeix de la brutícia que respirem, però aquests pacients estan molt limitats i les infeccions respiratòries comprometen contínuament la seva qualitat de vida. De fet, són la seva primera causa de mort. Els microorganismes que nosaltres respirem, a ells ja els colonitzen des que són infants i en el moment que tenen una baixada de defenses, causen una infecció. El que voldríem és predir quan aquests microorganismes, que de forma habitual colonitzen els pulmons d’aquests pacients, estan a punt d’originar un brot infecciós i intentar evitar-ho, o, si més no, minimitzar-ho. Amb el nostre dispositiu, analitzaríem un senzill esput i sabríem de seguida si el malalt està a punt de tenir una crisi o el que s’anomena una exacerbació.
A.B.: I amb quina antelació ho sabríeu?
M.P.M.: Això és el que hem de comprovar! Tot just estem començant! [riu] Nosaltres creiem que, amb els biomarcadors que detectarem, serà possible preveure dies abans quan el pacient de fibrosi quística és a punt de patir una crisi. Aquesta és la nostra hipòtesi de partida. La fibrosi quística és una malaltia minoritària, amb una proporció baixa de malalts, els quals han d’anar regularment a unitats especialitzades que només són en grans hospitals; en el nostre cas, l’Hospital de la Vall d’Hebron. Imagina’t un nen petit malalt de fibrosi quística que visqui a Lleida i hagi de venir a Barcelona cada quinze dies perquè li mirin la càrrega bacteriana que té. Nosaltres voldríem que fos possible la monitorització d’aquests pacients des de casa seva, perquè la seva vida diària no se’n veiés afectada.
