Xavier Ballaz Bogunyà: "El proper que portaran davant d'un jutge serà un grafiter per pintar de color groc una paret"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 552, febrer 2019, pàg. 10-11



 El molinenc Xavier Ballaz va néixer el 1977 i resideix a Barcelona des de fa vint anys. Llicenciat en psicologia social, l'any 2006 va fundar, juntament amb altres persones, l'Associació Artística i Cultural Difusor, dedicada a la difusió de l'art urbà.. El passat 26 de novembre, el seu projecte "Bostik Murals" va guanyar el Premi Lluís Carulla 2018 d’emprenedoria cultural, que consisteix en 60.000 euros i 2 anys l'acompanyament empresarial. En aquesta entrevista conversem amb ell sobre el premi que acaben de guanyar, l'art urbà i la llibertat d'expressió en l'espai públic.









Xavier Ballaz Bogunyà




A.B.: Volia començar preguntant-te per la teva creació artística, però ara veig que el teu àmbit de treball és la psicologia …

X.B.: Sí, jo sóc psicòleg social. No sóc artista, ni ho he pretès mai. De fet, no tinc cap mena de formació artística ni gràfica. Va ser per temes conjunturals, en un moment donat de la meva vida, que vaig entrar en contacte amb aquest món de l'expressió visual a l'espai públic. Quan es feia el Fòrum de les Cultures de Barcelona (2004), arran de participar en moviments socials que protestaven pel model de ciutat que es dissenyava, em vaig adonar de la importància de preservar espais per poder-nos expressar, i vaig trobar en l’art urbà un àmbit de treball que ha encaixat amb la meva professió, que és la d’educador social.


A.B.: Què és l'art urbà?

X.B.: Són un conjunt de pràctiques artístiques, d’intervencions individuals independents, realitzades a l’espai públic. Quan es parla d'art urbà ens referim a intervencions gràfiques, dins del camp de les arts visuals. Personalment penso que és el fenòmen artístic i social - si hi incloem el grafiti, però cal diferenciar-ho - més important què ha passat en els darrers cent anys. No et sabria dir cap altre fenòmen dins de l'àmbit de les arts amb aquest abast pel que fa a impacte, a volum de practicants i a transvasament cap a la societat. El que vull dir és que, amb els anys, tot el que ara s’està fent s'estudiarà als llibres d'història de l’art.


A.B.: Has dit que cal distingir el grafiti de l'art urbà. Per què? 

X.B.: Són fenòmens diferents, tot i que tenen vasos comunicants. Per fer-ho fàcil, el grafiti són totes aquelles pintades d'escriptura que es dirigeixen als mateixos practicants de grafiti. Els grafiters s'anomenen "escriptors" de grafiti perquè escriuen, perquè fan lletres. En un inici es feien amb una tipografia molt senzilla, amb lletra de pal, però amb el temps les inscripcions han esdevingut molt elaborades perquè un dels objectius del grafiter és diferenciar-se dels altres i ser reconegut. El que defineix el seu estatus són la quantitat de pintades, la seva qualitat, i la seva dificultat o mèrit. Per exemple, pintar en llocs on els altres no hi han arribat, o bé en llocs on ningú més s’hi ha atrevit a entrar, etc. L’art urbà, en canvi, és una història completament diferent. L'art urbà el fan artistes amb voluntat de comunicar a tothom. Per exemple, no cal ser un expert per entendre què expressa una plantilla de l’artista anglès Bansky. En canvi, sí que cal tenir un cert entrenament per desxifrar el què diu un "tag", una pintada de lletres feta per un grafiter. Algú que no n'ha vist deu mil no les llegeix!




Exemple de grafiti, les lletres de la inscripció diuen "MESSI"



A.B.: Parlem del premi que us ha donat la Fundació Carulla. Si no ho he entès malament, amb els diners del Premi fareu un museu d'art urbà, oi? 

X.B.: Més que un "museu", que és una paraula una mica enganyosa, farem un centre cultural especialitzat en art urbà. El projecte es diu “Bostik Murals” perquè la seva seu serà una nau de l'antiga fàbrica Bostik, al barri de la Sagrera. Aquesta fàbrica feia adhesiu per a calçat, va deixar de funcionar l'any 2006, i després es va abandonar. Deu anys més tard, l’any 2016, l’arquitecte i fotògraf Xavier Basiana, amb un seguit de voluntaris, va recuperar-ne l'ús com a centre de creació artística. Ell això ja ho havia fet l’any 1998 en una fàbrica propera, la Ivanow, i ho va repetir a la Bostik. El 15 de febrer de 2019 en farà quatre anys d’aquesta recuperació. De trobar-se unes naus abandonades i plenes de brutícia, ara hi ha un projecte cultural autogestionat i independent que s’anomena “Nau Bostik”. Nosaltres, l'associació Difusor, no hi som des del principi, nosaltres hi vam aterrar fa dos anys, l'octubre de 2016, arran de la darrera edició del nostre festival “Open Walls Conference”. Nosaltres veníem fent a Barcelona diferents projectes que articulaven art i espai públic, però eren projectes deslocalitzats en diferents districtes, fins que va arribar un moment que vam percebre que necessitàvem una mena de quarter general. I el vam trobar a la Nau Bostik. Per tant, des de l'octubre de 2016 hem anat pintant la totalitat d’una de les naus, hem anat fent petits projectes, i hem anat elaborant les bases del que estem començant a implementar ara, oimés arran del premi Carulla.     


A.B.: De quina superfície disposareu?

X.B.: La fàbrica Bostik és un complex industrial format per diverses naus que en total fan 6.000 m2. Nosaltres disposarem de dues naus d'aquest complex, en total 300 m2 sota teulat, dedicades 100% al projecte, i en funció de l'activitat que sigui, n'anirem ocupant alguna altra. A part, també disposem de tot l'espai exterior, és a dir, la plaça central que hi ha entre les diferents naus del complex, on hi programarem intervencions dels millors artistes locals i internacionals. De moment és un inici modest perquè estem començant el projecte. El premi és un impuls però això ha d'anar agafant recorregut. Com he dit abans, el centre de creació Nau Bostik ja existia, i amb la nostra arribada fa dos anys ara té dues línies de treball principals, una és l'art urbà, i l'altre és la fotografia, i aquests dos eixos van convivint.





L'antiga fàbrica Bostik de La Sagrera, dedicada a la fabricació d'adhesiu per a calçat, abandonada l'any 2006 - Foto Salva Mas




A.B.: El jurat que us va donar el premi valora especialment el vostre projecte perquè fomenta la participació i la cohesió social a través de l'art urbà.

X.B.: Tenim tres línies de treball. La primera és la purament artística, la segona és de suport a la creació d'artistes emergents locals, i la tercera és la part pedagògica. Aquesta part pedagògica ja la venim desenvolupant des de fa anys a l'associació Difusor, tant en educació formal a través de cursos, com en educació no-formal i projectes educatius d'art urbà que realitzem per encàrrec. Ara per exemple estem realitzant un taller d'art urbà amb joves de Ciutat Meridiana. En aquests casos, el primer que fem és anar al lloc del barri que ens han deixat per fer el taller i interpel·lar els joves sobre aquell espai. Els preguntem què hi passa normalment allà, i potser llavors ens responen que s'hi fan "botellons", o que hi ha baralles pel motiu que sigui … A partir d’aquí els demanem que pensin com refarien l'espai, com el replantejarien per poder incidir en la problemàtica que ells mateixos han detectat. És a dir, intentem posar l'art al servei de les necessitats i de l'espai públic del barri. D'aquesta manera es com fem cohesió social: els joves que participen en el taller veuen que la seva feina ha tingut un resultat, que han treballat junts per un objectiu comú, que el resultat d’aquesta feina el pot veure tot el barri, … Com que ja tenim aquest bagatge, el centre “Bostik Murals” que desenvoluparem tindrà això molt present. Volem que el centre sigui un referent internacional de l’art urbà amb unes intervencions molt arrelades en el teixit veïnal, associatiu i educatiu, del barri de la Sagrera, del districte de Sant Andreu, i de Barcelona i la seva àrea metropolitana en general. Per exemple, l'artista vindrà, treballarà, farà la seva proposta, però desenvoluparà el projecte conjuntament amb alguna entitat o col·lectiu del barri. D’aquesta manera els veïns coneixeran l'artista, l'art urbà, i el centre Bostik Murals, que potser d’una altra manera seria molt difícil.





Taller d'art urbà realitzat per l'associació Difusor amb joves de Ciutat Meridiana




A.B.: Hi ha algun centre referent de l'art urbà al món que us hagi servit d'inspiració?

X.B.: Hi ha diversos centres al món però no ens volem assemblar del tot a cap d’ells. Hi ha el museu MIMA, de Brussel·les, ubicat en una antiga fàbrica de cervesa, on un seguit de galeristes han creat un museu d'art urbà amb un contingut bastant museitzat, que no té aquesta vessant de contacte amb l'entorn que volem impulsar nosaltres. També existeix a Berlín un altre espai, Urban Nation, que tampoc té contacte amb el barri, al contrari, més aviat el barri hi està en contra perquè ha provocat gentrificació, ja que al seu darrera hi hagut una operació immobiliària, i és clar, d'aquest model ens en volem allunyar. A Sant Petersburg, en canvi, hi ha un centre molt autogestionat, que de tant lliure mai saps ben bé què hi està passant, sense un discurs gaire definit, i tampoc volem arribar a aquest extrem. El que volem ser nosaltres és un espai de referència, un espai que la gent percebi com una cosa volguda i necessària per al barri.   


A.B.: La Nau Bostik, pel que he llegit, pot ser enderrocada per construir-hi una àrea residencial al voltant de la nova estació de tren de la Sagrera. Ho teniu present això?

X.B.: L'espai que ocupa la Nau Bostik és cert que està afectat pel Pla d'ordenació urbanística de la Sagrera, però ningú sap que acabarà passant perquè aquest pla fa divuit anys que està aturat, i ara com ara no hi ha cap moviment en cap sentit. D'altra banda, aquest Pla inclou un equipament cultural. Sí que és veritat que, tal i com està dissenyat el Pla, l’equipament cultural no està ubicat al lloc on hi ha la Nau Bostik, però nosaltres pensem que consolidant el projecte “Bostik Murals”, i la pròpia Nau Bostik com a centre cultural, costarà molt que el govern municipal decideixi enderrocar un centre que es troba consolidat i molt actiu. La nostra aposta ara és atendre les necessitats del barri, ja que la Sagrera és un barri on hi ha molt poca oferta cultural.





Obra de l'artista urbà Elian Chali realitzada a la nau que allotjarà el centre Bostik Murals - Foto Cristina Raso Boluda




A.B.: He llegit que Difusor és una entitat pionera en la gestió de murs legals a Barcelona per desenvolupar-hi art urbà. 

X.B.: Sí, de fet la nostra associació va néixer per aquest motiu. Barcelona estava pintada de cap a peus, i llavors, l'estiu del 2005, diferents declaracions públiques van crear una opinió contrària a l’art urbà, i l'1 de gener del 2006 va entrar en vigor una ordenança cívica que va fer esborrar tot el que hi havia pintat, i gairebé prohibir l’art urbà. Per aquesta raó vam crear l'associació Difusor, i vam començar a buscar alguna escletxa en aquesta ordenança que, sota unes determinades condicions, permetés pintar a l’espai públic. D'aquesta manera vam organitzar l'any 2007 el primer festival d'art urbà de Barcelona, i arran d'aquest festival vam començar un projecte de regulació de murs, de gestió d’espais públics destinats a intervencions artístiques autònomes. Perquè una cosa és anar a pintar a llocs de l’extraradi, on tothom sap que ningú no et dirà res, com ara els murs que tanquen les rieres, etc, i una altra cosa és pintar al bell mig del nucli urbà, en un lloc a la vista de tothom, i de manera legal. Arran d’aquest primer festival, l’any següent, el 2008, vam fer un projecte que es deia "galeria oberta", el primer mur on tothom podia omplir un permís i anar-hi a pintar protegit en termes legals. I així va començar el festival anual "Open walls conference", cada any en un districte diferent.     





Primer mur legal de Barcelona dedicat a l'art urbà gràcies al projecte Galeria Oberta de l'associació Difusor (2008)




A.B.: En el dossier de tallers que hi ha al vostre web hi ha una "introducció" que és tota una declaració de principis: "La comunicació visual a l’espai públic està dominada pel poder polític i la publicitat, pel que proposem una resposta basada en l’empoderament popular comunitari, que miri d’equilibrar aquest dèficit i de fer participar a la ciutadania d’aquesta lluita pel control del què es pot expressar o no a l’espai públic." 

X.B.: El nostre objectiu sempre ha estat defensar la llibertat d'expressió a l'espai públic, i quan es va implementar l'ordenança que he esmentat abans, aquesta llibertat va quedar molt compromesa. Si ho pensem una mica, l'única comunicació que hi ha a l'espai públic són anuncis o senyals indicant el què es pot fer i el què no es pot fer. Tot el demés, a Barcelona i a les grans ciutats del primer món, està prohibit o fortament regulat. A la pràctica, o pagues o calla. Nosaltres sempre hem reclamat que hi hagi murs suficients destinats a que la gent s’expressi, pinti millor o pinti pitjor. A nosaltres ens va passar una anècdota molt curiosa amb la primera "galeria oberta", l'any 2008. En aquella època Barcelona estava plena de pintades demanant la llibertat d'un anarquista empresonat que es deia Amadeu Casellas. Eren unes pintades que duraven 12 hores, com a màxim 24 hores, perquè de seguida eren esborrades. Llavors, en un dels murs habilitats dins el festival "galeria oberta", quan estàvem blanquejant la paret per poder pintar, es va posar a ploure i vam haver de marxar corrents. A l'endemà, quan hi vam tornar, vam trobar-nos que algú sobre la paret blanca havia fet una pintada que deia "llibertat Amadeu Casellas". Quan ho vam veure, vam decidir deixar-la, i pintar en un altre tros de paret. Doncs aquella pintada es va estar allà sis mesos! Amb això vull dir que la llibertat d'expressió és important, però que sense projectes com el nostre, la llibertat d'expressió a l'espai públic, artística o no, quedaria compromesa.


A.B.: Quan dieu que el poder limita la comunicació dels ciutadans sembla que els fets us estan donant la raó. Aquests darrers anys hem vist tuitaires multats per fer acudits, sentències de presó per lletres de cançons, exposicions fotogràfiques censurades, acusacions de delicte d'odi per criticar determinats estaments oficials, ... Per què el poder reacciona així?

X.B.: Aquí entraríem en un altre debat, però també et diré que el proper que portaran davant d’un jutge serà un grafiter per pintar de color groc una paret.







Obra de l'artista urbà Fasim realitzada en el marc del festival Open Walls Conference 2016 - Foto Fer Alcala













Els fotògrafs molinencs Albert i Miquel Viñas inauguren a l'Índia cases per a la Fundación Vicente Ferrer



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 552, febrer 2019, pàg. 7






 El passat mes de novembre, els fotògrafs Albert Viñas, Luis Leandro Serrano i Miquel Viñas van viatjar a l'Índia amb les seves respectives parelles i van aprofitar per assistir a la inauguració de diverses cases finançades gràcies a les seves exposicions benèfiques. Josep Ponsa, el quart fotògraf responsable d’aquesta acció solidària, va haver d'anul·lar el viatge a darrera hora i no hi va poder assistir. Els quatre fotògrafs, que ja havien fet exposicions fotogràfiques a benefici de la Fundación Vicente Ferrer (FVF), van repetir l’experiència al llarg de l’any 2018 amb exposicions a diverses poblacions, entre les quals Sabadell, Calella, Blanes i Molins de Rei. Amb la venda de les fotografies han recaptat 4.000 euros, que han servit per finançar part del programa de construcció d’habitatges de la FVF.




















Què està passant a Nicaragua?


 Arran de la crisi que està vivint Nicaragua des de l'abril del 2018, i amb motiu de l'agermanament de Molins de Rei amb la ciutat nicaragüenca de Chinandega, Óscar Navarro -mestre cooperant a Nicaragua-, i Santi Moreno -llicenciat en dret i observador internacional a les eleccions del 25 de febrer de 1990-, ens expliquen l'actual situació social i política d'aquest país centreamericà.









Mural de Jordi Pedrola i Enric Mestre, fet en una paret de Molins de Rei el dia 11-1-1990, tres mesos abans de les eleccions del 25 de febrer de 1990, que posarien fi a la revolució sandinista amb la victòria de l'opositora Violeta Chamorro.  [fotografia de la revista El Llaç extreta de l'arxiu digital : http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/]





 En el ple de l'Ajuntament de Molins de Rei del dia 25 d'octubre de l'any 1984, es va acordar de fer un agermanament amb Nicaragua, concretament amb el municipi de Chinandega. Al cap d'uns mesos, l'11 de gener del 1985, es va fundar a la vila el Grup pro Agermanament amb Nicaragua. Un grup ciutadà, ampli, obert i plural, per canalitzar la solidaritat amb el  procés de reconstrucció d'aquell país, i oferir ajut material contra la fam, l'analfabetisme i les malalties. També es va obrir un compte a la llavors Caixa del Penedès, per a que la gent fes les seves aportacions, i durant molts anys es van fer moltes activitats de cooperació amb aquell país.

 I és que en els anys 80 del segle passat, la solidaritat de Catalunya amb Nicaragua i la revolució sandinista va ser espectacular, fins al punt que, com hem vist, la nostra vila està agermanada amb un municipi d’aquest país centreamericà.

 Per això, quan el 22 d'abril de l'any passat, el telenotícies obria amb el titular de "25 morts en les revoltes contra Ortega a Nicaragua", un president teòricament hereu d'aquella revolució, jo personalment no vaig entendre res, i m’imagino que, com jo, molts d'altres molinencs.

 Segons la premsa, des de l'abril de l’any passat, en aquesta crisi que viu Nicaragua han mort entre 322 i 512 persones, i a hores d'ara la població continua organitzant marxes i manifestacions contra el govern. Per entendre-ho, i també per a que ens parlin d'aquest agermanament de la nostra vila amb Chinandega, hem convidat avui al programa al Santi Moreno i a l'Óscar Navarro. No us ho perdeu!






Nicolás Pérez Santos, alcalde de Chinandega, i Antònia Castellana, alcaldessa de Molins de Rei, en una visita del primer realitzada a la vila el 14 de febrer de 1986, en la que es va segellar l'agermanament, i es va concretar un primer ajut en equipament sanitari i en suport tècnic per a la construcció d'un molí. [fotografia de la revista El Llaç extreta de l'arxiu digital: http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/]








Del 10 al 13 d'octubre de 1997, una nova delegació de Chinandega va ser a la vila, en una gira europea per les altres dues ciutats agermanades amb el municipi nicaragüenc: Leverkusen (Alemanya) i Eindhowen (Holanda). D'esquerra a dreta, Josep Faura, Raül Valladares, Rodolfo Grios, Antònia Castellana, Azarias Chavez i Óscar Navarro. [fotografia de la revista El Llaç extreta de l'arxiu digital: http://xacpremsa.cultura.gencat.cat/]

















[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 27-2-2019]



Jordi Vilaprinyó, expresident del BotMol: "Si no hi ha comerç les illes de vianants són carrers morts"


Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 551, gener 2019, pàg. 10-11


 Jordi Vilaprinyó i Parellada va néixer a Molins de Rei l’any 1955. Titulat en Magisteri per la Universitat de Barcelona, fa 40 anys que és llibreter a la Llibreria Arola, al número 18 del passeig de Pi i Margall. L’any 1991 va entrar a formar part de la Junta Directiva de la Unió de Botiguers de Molins de Rei, de la qual n’ha estat el president els darrers anys. El 30 d’octubre de 2018 en va cedir el relleu a Jesús Cardona. En aquesta entrevista repassem la seva trajectòria al capdavant del Bot-Mol i la seva visió sobre el comerç a Molins de Rei.
















A.B.: Quina seria per a tu la mobilitat ideal per als interessos dels botiguers del Centre Vila?

J.V.: La mobilitat a Molins de Rei, ara com ara, ja és prou complicada. És molt difícil indicar un itinerari a una persona que ve de fora! Ens falta permeabilitat i molta senyalització. Per accedir al centre de la vila, els veïns dels barris de muntanya han d’anar o bé al barri de les Conserves, o bé al carrer Verdaguer, i tant en un cas com en l’altre, al final ja gairebé queden fora del municipi. Per accedir al Centre Vila hi han d’estar molt interessats! I és clar, això és un problema per al comerç local, perquè aquests veïns saben que si van a una àrea comercial propera, hi trobaran uns grans aparcaments que el centre de Molins de Rei no té. Per tant, hem d’anar molt en compte. Jo el que recomanaria és més aparcament proper a la zona centre, tot i que ja sé que és difícil trobar-lo, però entre tots hem de fer un esforç. En resum, més senyalització i una circulació fàcil que no generi els embussos que tenim.



A.B.: En aquest eix comercial del Centre Vila, sovint es posen noves botigues i al cap de poc veiem que tanquen. Per què passa això?

J.V.: Has de pensar que tenim un municipi de poc més de 25.000 habitants i els comerços i serveis que tenim estan sobredimensionats. Són per a una població molt més gran. Això és una cosa molt bona per a la vila, però perquè funcioni necessitem que vinguin clients de poblacions veïnes, als quals hem de donar facilitats en mobilitat i aparcaments. Si no es fa així, el comerç tan gran que tenim no és viable només amb els habitants de la vila. Tenint en compte que el comerç de Molins de Rei genera més del 50% del PIB de la vila, el que seria més lògic és posar-li les coses fàcils.



A.B.: Conec un cas d’aquests i la persona conclou que a Molins de Rei és molt difícil guanyar-se la vida amb una botiga partint de zero. Comparteixes aquesta
visió?

J.V.: Això és relatiu. Si has fet un mínim estudi de mercat i el segment al qual dediques la botiga és deficitari a la vila, serà fàcil tenir èxit; en cas contrari, serà difícil, evidentment. Tot i així, els factors que hem esmentat de mobilitat, senyalització i aparcaments, és a dir, de facilitar els accessos, cada vegada són més feixucs i això dificulta que continuïn venint els visitants dels pobles veïns, que ja estaven acostumats a venir a la vila a fer les seves compres. A això se li ha d’afegir que també els pobles del voltant s’han espavilat comercialment i que el jovent té uns nous hàbits de compra per Internet.



A.B.: Als altres pobles del nostre entorn passa el mateix?

J.V.: Hi ha municipis que, per la seva millor orografia, no tenen els problemes de mobilitat que tenim aquí, però el comerç en general no passa un bon moment per tot el que hem dit. Hi ha persianes abaixades fins i tot en grans capitals de comarca i amb gran poder d’atracció comercial!



A.B.: Tinc la percepció que bars i restaurants són els únics establiments que avui dia tenen sortida a Molins de Rei. Què en penses?

J.V.: Hi ha molts sectors que funcionen molt bé, tant de comerç com de serveis, però, sens dubte, el sector de la gastronomia és un sector a l’alça aquí i arreu. Només cal veure el que passa per la Fira de la Candelera. Som de cultura mediterrània: ens agrada molt el carrer i gaudir-ne tot menjant. Però això no és una cosa exclusiva de Molins de Rei; això passa a tot arreu.



A.B.: Els grans complexos comercials i la compra a través d’Internet, ja fa dècades que són entre nosaltres. Notes que han canviat els hàbits de consum?

J.V.: El comerç és canviant tant en modes com en tendències i en necessitats. El que cal és adaptar-s’hi i, si pot ser, anticipar-s’hi. De la mateixa manera que quan nosaltres vam entrar al Bot-Mol no hi havia ni regidor de Comerç i ara n’hi ha, tal com ha passat a la majoria de pobles, el mateix ha passat amb les grans àrees comercials: al començament hi havia molts problemes amb la seva legislació i la seva ubicació, i ara sembla que això mínimament s’ha solucionat. Les àrees comercials han d’estar dins els mateixos municipis o en el seu llindar. Tot i això, el mal ja l’han fet, i ara ja només es fan la competència entre elles, i fins i tot n’hi ha que tanquen, com a Sant Feliu de Llobregat, perquè la capacitat del comprador és la que és. El comerç electrònic, o en línia, permet comprar més ràpid i a poc a poc ens hi hem de posar, si bé la tendència sembla que reverteix i els nous indicadors comencen a dir-nos que el públic consulta el que vol a Internet, però després se’n va a comprar-ho a la botiga, que és el més sensat. Fins fa poc era a l’inrevés, de manera que esperem que aquesta tendència es consolidi.



A.B.: Les campanyes per promocionar el consum de proximitat o de "Km 0" han tingut algun efecte?

J.V.: De gent n’hi ha de totes menes i per a tots els gustos. Per exemple, podríem segmentar el mercat per edat, per poder adquisitiu, per nivell cultural, i ens sortirien sempre uns indicadors diferents. És evident que hi ha campanyes més exitoses que d’altres i el que és tendència és el consum responsable, cosa que ens beneficia com a comerç de proximitat, ja que el comerç local és el més sostenible de tots, econòmicament i socialment. No alliberem CO², perquè en la majoria de casos no cal agafar el cotxe, i no ens calen carreteres especials ni grans espais asfaltats, tal com sí que necessiten les grans àrees comercials, amb el que suposa de pèrdua de zones verdes. El comerç local és el que fa poble, que els carrers tinguin vida, que hi hagi llum, seguretat, i és qui realment ajuda les entitats amb els seus anuncis i patrocina les festes locals, a part d’oferir una bona atenció al client gràcies a un tracte personalitzat. Finalment, el comerç de proximitat és el que genera més llocs de treball i de millor qualitat. Per cada lloc de treball en una gran àrea comercial n’hi ha 5 en el comerç de proximitat. I podria continuar dient moltes més coses al seu favor.








Coral Sanfeliu Pujol: "Si sabem que una de cada deu persones, quan sigui gran, tindrà Alzheimer i que, per tant, potser ens tocarà a nosaltres, el que hem de fer és prevenir-lo o retardar-ne l’aparició portant un estil de vida saludable"



Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 550, desembre 2018, pàg. 10-12



 L’equip de recerca de la Coral Sanfeliu va aparèixer als mitjans de comunicació el juny de 2018 arran del descobriment de perquè un compost del raïm, el resveratrol, protegeix contra l’Alzheimer en models de ratolins amb la malaltia. La Coral va néixer a Sabadell l’any 1954, va residir a Manresa fins als 18 anys i viu a Molins de Rei des de l’any 1990. Doctora en Biologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, va entrar a treballar al CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques) l’any 1986. Al llarg de trenta-dos anys de recerca ha dirigit i participat en nombrosos projectes d’investigació, ha publicat més de 90 articles en revistes internacionals, ha escrit capítols de diversos llibres en anglès i és membre de cinc societats científiques, entre les quals la International Society to Advance Alzheimer’s Research and Treatment (ISTAART). Ens trobem a la redacció d’El Llaç just quan acaba d’arribar de la Xina, d’un congrés sobre les aplicacions del resveratrol en la salut organitzat a la ciutat de Xi’an, i pocs dies abans que marxi cap a una reunió a Brussel·les per tractar el futur de la recerca europea en neurociència. En aquesta entrevista ens explica les seves investigacions, la importància de la prevenció en la malaltia de l’Alzheimer i les perspectives de futur de la nostra societat pel que fa a la salut i l’envelliment.

















A.B.: La descoberta que heu fet obre la porta a considerar el resveratrol com a preventiu o alentidor de la malaltia d’Alzheimer. Cal matisar, però, que els experiments els heu fet en rosegadors i que, en humans, la malaltia és molt més complexa.

C.S.: Jo sempre explico que als ratolins els sabem curar molt bé, però que als malalts humans, de moment, no. Els rosegadors que fem servir tenen les mutacions gèniques de l’Alzheimer hereditari. En canvi, només un petit percentatge dels malalts d’Alzheimer tenen la malaltia hereditària. Dit d’una altra manera: en més del 90% de casos de malalts d’Alzheimer s’identifiquen els símptomes clínics i la patologia cerebral, però no sabem quin n’és l’origen, la causa que desencadena els canvis cerebrals neurodegeneratius. Sabem que tenen una malaltia progressiva i que es comença a desenvolupar molt abans que sorgeixin els primers símptomes. És a dir, que quan notem que un familiar es desorienta, que perd la memòria, que ell mateix et diu que no està bé, se li fan les proves i se li diagnostica que té Alzheimer, en realitat ja feia deu o vint anys que la malaltia li estava evolucionant. Els neuròlegs en diuen la fase preclínica. Tornant a l’experiment que vam fer nosaltres als ratolins, vam donar-los unes concentracions molt altes de resveratrol, una proporció de 100 mg per kg de pes, que seria l’equivalent a mig gram de resveratrol al dia en una persona, i els vam tractar sis mesos. Llavors es va veure una millora en el teixit cerebral i un efecte protector contra la pèrdua de memòria. El problema és que això encara no ho podem traslladar als humans, perquè, en proporció, si un ratolí viu dos anys, aquest experiment suposaria en una persona fer-li un tractament de 20 anys, i, pel que he dit abans, sense saber si tindrà la malaltia. A part que en els estudis clínics amb humans que s’han fet fins ara, les dosis són baixes i durant poc temps, perquè, és clar, hem d’assegurar primer que no hi hagi efectes secundaris.


A.B.: Llavors, quines expectatives hi ha de trobar un remei per a l’Alzheimer?

C.S.: Quan una persona està malalta d’Alzheimer, les neurones estan molt degradades, han perdut les connexions i és molt difícil recuperar el seu cervell. És possible que els tractaments que funcionen en els ratolins d’Alzheimer siguin efectius en l’etapa preclínica, o molt inicial, de la malaltia. En aquest congrés sobre el resveratrol fet a la Xina, del qual acabo d’arribar, he presentat l’experiment fet amb rosegadors acabat d’esmentar, un altre treball que hem fet donant una dieta alta en greix als animals i un tercer treball, que encara no s’ha publicat, que hem fet amb limfòcits immortalitzats de malalts d’Alzheimer. En tots tres casos hem vist com el resveratrol activa diversos mecanismes neuroprotectors i del que es coneix amb humans, ja que s’han fet uns pocs estudis clínics preliminars amb malalts d’Alzheimer, sí que s’ha vist que el resveratrol arriba al seu cervell i que té algun efecte beneficiós, però sense arribar a guarir. Com a conclusió, en el congrés vam exposar que és molt important fer més assajos clínics per definir una finestra de dosi, i de temps, que sigui bona per prevenir l’Alzheimer i el deteriorament del cervell durant l’envelliment. Per tant, fins que no se sàpiga això, i hi hagi més estudis, no cal que ningú es compri per Internet pastilles de resveratrol!


A.B.: Pel que dius, sembla que el repte que teniu és trobar un marcador que t’avisi que tindràs la malaltia i començar de seguida a prevenir-la, oi?

C.S.: Sí, molts investigadors estan treballant per trobar biomarcadors en sang en el període preclínic de què parlàvem. Nosaltres hem col·laborat amb neuròlegs en un d’aquests estudis en sang de malalts. Potser la gent es pensa que la ciència aviat desenvoluparà una pastilla per quan tingui Alzheimer, que se la prendrà i que al cap de poc ja estarà bé. I això no serà fàcil, i en som molt lluny encara. Per tant, si sabem que una de cada deu persones, quan sigui gran, tindrà Alzheimer i que, per tant, potser ens tocarà a nosaltres, el que hem de fer és prevenir-lo o retardar-ne l’aparició portant un estil de vida saludable que ens faci el més resistents possible a les malalties neurodegeneratives.












A.B.: Per evitar o alentir l’aparició d’aquestes malalties neurodegeneratives, he llegit en entrevistes que t’han fet que recomanes hàbits com l’exercici físic, evitar l’estrès i dormir més de sis hores.

C.S.: En efecte, l’estil de vida és important contra la neurodegeneració. Al laboratori també investiguem els mecanismes beneficiosos de l’exercici físic en el cervell. L’exercici físic moderat és beneficiós perquè activa les defenses de l’organisme. L’esport no ha de ser ni massa fluix ni massa fort, i les darreres recomanacions per a la salut són de 150 minuts setmanals, com a mínim, d’exercici aeròbic moderadament intens. Uns altres aspectes útils per a la salut cerebral els conec de treballs de col·legues. Per exemple, pel que fa al dormir, l’ideal és entre 7 i 9 hores, però no n’hi ha prou amb això: cal que el son sigui de qualitat. Si dorms malament, amb apnees o amb un son superficial, no descansaràs. Ara hi ha uns braçalets que mesuren els moviments i la freqüència cardíaca mentre dorms, de manera que pots obtenir una referència de la profunditat del teu son i saber la qualitat de les hores que dorms. Finalment, cal evitar l’estrès, que té molt a veure amb l’estil de vida apressat i competitiu de la nostra societat, pel qual suportem massa pressions, i sovint de ben petits. Una vegada vaig sentir que un pare li deia al seu fill que aquella nit no soparia perquè havia fallat un gol en una competició escolar. És clar que li deia de broma, però en el cervell del nen allò ja li va quedar gravat.


A.B.: També recomanes fer aprenentatges nous, com ara aprendre a tocar un instrument musical, o un idioma, i també defenses el fet de jugar amb videojocs. Per què?

C.S.: Està demostrat que la música activa circuits neuronals diferents dels de la parla. Això passa en l’aprenentatge musical i també quan escoltes un concert. Però també hi ha la part social de tocar o cantar en grup, que és molt gratificant. Quantes vegades, amb la música, no se’ns ha posat la pell de gallina de l’emoció? Pel que fa als videojocs, no tots serveixen. Han de ser videojocs d’acció en els quals calgui prendre decisions ràpides, per exercitar la percepció visual i l’agilitat mental. El conegut joc del Tetris, per exemple, no serviria perquè és molt mecànic i està demostrat que el cervell elabora un algoritme per jugar-hi. En el Tetris, la persona acaba movent les peces sense pensar, de forma automàtica. Finalment, l’aprenentatge d’idiomes és beneficiós perquè, com en tot aprenentatge nou, es fan noves connexions neuronals. En estudis de ressonància cerebral s’ha demostrat que, fins i tot, augmenta el volum de l’hipocamp. I encara que no siguin aprenentatges nous, també recomano llegir i fer activitats intel·lectuals per mantenir-se alerta.


A.B.: Una altra cosa que m’ha sorprès és que recomanes passejar cada dia una estona per un bosc i, a manca de boscos, per un parc. Per què?

C.S.: Això ens ve dels “banys de bosc” que van inventar els japonesos (shinrin-yoku) i han de ser, si és possible, en boscos de primera generació. Les plantes segreguen fitocides, que són molècules contra els paràsits. Per tant, quan respirem l’aire d’un bosc, o d’un parc, enfortim el nostre sistema
immunològic. D’altra banda, està demostrat que el color verd ajuda a concentrar-nos i és beneficiós psicològicament. Els pacients que estan ingressats i veuen arbres des de la finestra dels hospitals es recuperen abans que els que no els veuen.


A.B.: Què més ens aconsellaries?

C.S.: És fonamental la vida social, gaudir de la família, dels amics i tenir una actitud positiva davant la vida. Està demostrat que quan gaudeixes estant amb la família o els amics, es produeixen canvis hormonals molt beneficiosos per a l’organisme. També recomanaria cuidar l’alimentació seguint una
dieta mediterrània i, sempre que es pugui, menjar aliments orgànics, que no hagin estat produïts amb fertilitzants, herbicides o pesticides químics. Igualment, exercitar l’atenció plena amb la meditació, o el mindfulness, que millora la concentració i el control d’actituds mentals negatives. Per acabar, una col·lega neuropsiconeuròloga ha constatat, a través dels seus pacients, que fer activitats de voluntariat també és bo per a la memòria. En definitiva, tot el que faci que una persona se senti bé amb ella mateixa millora la funció cerebral.




















Subscriure's a: Missatges (Atom)