Josep Monfort, president de l'Associació Amics del Museu: "El Museu Municipal de Molins de Rei és la porta principal per descobrir i conèixer la història del lloc on vivim"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 602, desembre 2024, pàg. 10-12

 Josep Monfort José (Molins de Rei, 1949) és un enamorat dels museus d'ençà que quan tenia set o vuit anys va visitar amb els seus pares el primer museu de la vila que es va fer al Club Samaranch. Llicenciat en Filosofia i Lletres en l'especia litat de Psicologia, per diverses circumstàncies s'ha dedicat durant 56 anys a fer de rellotger -l'ofici de la nissaga familiar-, fet que ha compaginat amb una gran dedicació a l'Associació Amics del Museu, de la que n'és el president des del 2005. A títol individual va ser un dels impulsors de la "Plataforma Cívica Salvem El Molí" de 1998, gràcies a la qual es va modificar el pla urbanístic que hi havia projectat i es va permetre reconvertir l'antiga fàbrica Ferrer i Mora en una gran biblioteca. Al Josep també l'hem vist en el moviment infantil Esclat, a la Junta de la Joventut Catòlica-La Peni, al Consell Escolar de l'Escola Estel, a l'AMPA de l'Escola de Música, a la Plataforma de veïns del carrer Barraquer -que va aconseguir que l'entrada a l'aparcament soterrat del Mercat no es fes per aquest carrer-, etc. Com diu en to satisfet: "Des dels disset anys que faig feina de voluntariat pel poble".

 Per tu, que vas ser un dels impulsors de la "Plataforma Salvem El Molí", ara deu ser un satisfacció veure l'antiga fàbrica Ferrer i Mora reconvertida en una gran biblioteca. 

 Sí, n'estic molt content. Va ser una reivindicació molt agosarada, però en aquella època vam tenir la sort de tenir un alcalde molt receptiu, en Josep ]anés, el qual de seguida es va adonar que el que dèiem no era cap bajanada. Des de l'Ajuntament van estudiar la nostra proposta, la van valorar i la van assumir. Un cop la fabrica va ser de propietat municipal encara hi va haver molts anys d'incertesa i abandó, fins al punt que l'any 2011 van haver de marxar per perill d'esfondrament totes les entitats que hi tenien un espai. Finalment, l'any 2019, vint-i-un anys més tard d'haver-lo "salvat", l'edifici ha quedat rehabilitat i la nova biblioteca "El Molí" ha convertit la zona circumdant en un dels centres més potents de dinamització de la vila.

 Com va néixer el Museu Municipal de Molins de Rei? 

 Durant els anys cinquanta del segle XX un grup de molinencs es van adonar que la industrialització de la comarca faria desaparèixer l'agricultura i totes les professions relacionades, així com molts edificis i casals de la vila que s'enderrocarien per la gran demanda d'habitatge que hi havia. Amb aquesta gran intuïció van fer una crida perquè tothom aportés tot allò que creiés que en el futur tindria valor històric. El poble va respondre amb escreix, i així va ser com es va crear el primer Museu l'any 1953, a les dependències del Club Samaranch, a iniciativa d'Enric Madorell i Claramunt, director de la Indústria Textil Samaranch SA. L'any 1968 aquesta col·lecció inicial es va traslladar provisionalment, en espera d'un lloc definitiu, als baixos del carrer Pintor Fortuny, 55, i l'Ajuntament es va fer càrrec del manteniment d'aquest nou espai.

 Quan es posa en marxa l'Associació?

 L'any 1970 aquell grup inicial de molinencs es va constituir i legalitzar com Associació d'Amics del Museu i va seguir gestionant la col·lecció que a partir d'ara ja s'anomenaria "Museu Municipal". Era una època de gran entusiasme en la que fins i tot es permetia a persones que no eren arqueòlogues excavar jaciments per obtenir importants troballes. Així va ser com aquells pioners van recuperar les restes neolítiques de la cova de l'Or, al cor del puig d'Olorda, les restes del jaciment ibèric de la Plaça de les Bruixes o els jaciments romans de can Tintoré a Pallejà, i molts altres. També van realizar el trasllat pedra a pedra de les arcades que hi havia a antigues cases de la plaça de la Vila, les quals es troben reconstruïdes dins la seu del carrer Pintor Fortuny. Com he dit, en aquest nou "Museu Municipal" l'Ajuntament assumia el manteniment de l'espai i l'Associació Amics del Museu feia les gestions de conservació i difusió de les col·leccions històriques de forma totalment voluntària i altruista, així com també ho feien les diferents persones que van assumir la direcció del Museu.

 Quin paper hi juga l'Ajuntament?

 Durant el mandat del primer Ajuntament democràtic (1979), el ple municipal va aprovar per unanimitat que totes les dependències de Ca n'Ametller serien la futura nova seu del Museu Municipal amb un projecte museogràfic modern que explicaria la història de Molins de Rei des del Neolític fins a l'actualitat. A partir de l'any 2005, l'Ajuntament de Molins de Rei va contractar una professional per fer les funcions de direcció, i a partir del 2015 es va crear el Consell Rector del Museu, un nou marc legal per unificar en un únic ens la tasca de l'Associació i de l'Ajuntament i així poder fer trobades periòdiques per tractar i consensuar temes substancials. El maig del 2018, finalment es va alliberar la primera planta de Ca n'Ametller i s'hi van instal·lar les pintures de Miquel Carbonell i Selva (1854-1896) i algunes peces del Museu, quedant la col·lecció dividida amb una part a Ca n'Ametller i la resta encara a la seu del carrer Pintor Fortuny. Actualment el Museu compta amb unes 7.000 peces i l'Associació Amics del Museu amb 360 socis.

 L'any 2021 es va anunciar la rehabilitació de l'edifici del Palau dels Requesens amb un projecte de creació d'un Centre d'Art i Cultura del Renaixement, amb una inversió de 3,9 milions d'euros, dels que l'Ajuntament n'aportaria 1,2 milions, i la resta vindrien del govern central, del fons europeu FEDER i de la Diputació. Aquest centre ja és una realitat, però amb una significativa diferència en el nom: De "Centre d'art i cultura del Renaixement" ha passat a ser "Museu del Renaixement". 

 Sí, tanmateix hi ha hagut aquest canvi. Inicialment fins i tot es parlava de "Museu del Renaixement de Catalunya" però algú es deuria adonar que el nom era massa agosarat. Per això ara només ho han deixat en "Museu del Renaixement". De tota manera, el cas és que, quan ho vam saber, la nostra Associació es va posar en alerta. A Molins de Rei ja tenim un Museu, que a més es troba pendent de ser ubicat en la seva totalitat a l'edifici de Ca n'Ametller des de fa més de quaranta-cinc anys, i ens vam preguntar: "Ara què passa? A Molins de Rei tindrem dos museus? I de qui són les peces que l'any 2011 el Museu Municipal va dipositar al Palau dels Requesens i que estaven exposades en una vitrina a la Sala Gòtica? Són del Museu Municipal o seran del Museu del Renaixement?" Per acabar-ho d'adobar l'any 2022 l'Ajuntament va crear una òrgan que es diu "Serveis Museus Molins" -en plural-, que va traspassar a l'empresa Molivers SL, donant a entendre que a Molins de Rei tindríem més d'un museu. Davant de tanta confusió i incertesa l'any 2023 vam decidir anar a fer una consulta a la Cap del Servei de Museus i Protecció de Bens Mobles de la Generalitat.

 I què us va dir la Generalitat de Catalunya?

 Ells ho tenien ben clar: A Molins de Rei només hi haurà un museu, amb totes les subseus o extensions que siguin necessàries. És a dir, una seu central que es trobaria a Ca n'Ametller i després, de forma descentralitzada, els diferents llocs històrics museïtzats que tenim i que en dependrien, independentment del seu nom: El Memorial Democràtic de la Federació Obrera, el Palau dels Requesens, el jaciment ibèric de la Plaça de les Bruixes, les restes industrials de la fabrica Ferrer i Mora, etc. Des d'un punt de vista museològic, segons la Generalitat, tot ha de formar part del mateix museu mare. Aquesta és la directriu que ens van donar. Per això, en el moment que se li posa la paraula "Museu" al Palau dels Requesens, i es contracta un director específic, i se li diu que posi en marxa aquest projecte i deixi a part el museu històric, nosaltres creiem que s'està fent una modificació unilateral de tot el plantejament museístic que hi havia aprovat a la vila des de feia molts anys. Una altra cosa que ens van recordar a la Generalitat és que l'Ajuntament de Molins de Rei encara no ha fet tots els deures imprescindibles perquè el Museu Municipal pugui ser homologat i passi a constar oficialment en el Registre de Museus de la Generalitat de Catalunya. Heu de saber que actualment només constem com una col·lecció inscrita.

 Què li cal al Museu Municipal per poder ser homologat i així constar oficialment en el Registre de Museus de la Generalitat de Catalunya? 

 De fet li manquen tres coses molt importants: Acreditar la propietat de la majoria de les peces, tenir totes aquestes peces inventariades seguint el sistema homologat, i tenir el que s'anomenen "les reserves" en perfectes condicions de conservació. Com he dit abans, el Museu va créixer durant els anys cinquanta del segle XX des de baix cap a dalt, amb la bona fe de les donacions gratuïtes dels molinencs, però sense signar cap document conforme aquestes persones cedien la propietat de les peces a l'Ajuntament o a qui fos. La nostra Associació ha consultat juristes experts en la matèria i, sense poder-se acreditar la propietat municipal de les peces, aquestes jurídicament pertanyen als hereus dels propietaris que les van donar. Finalment, tampoc es compleix la segona condició, ni la tercera. Per exemple, les peces que no caben a la seu del carrer Pintor Fortuny estan desades des de fa molts anys en diferents indrets de la vila en unes condicions de conservació deplorables. Per tant, el mès urgent i imprescindible és complir aquestes tres condicions perquè el Museu Municipal pugui ser acreditat oficialment i realitzar la funció que li correspon

 Què hi diu a tot això el Consell Rector del Museu? 

 Aquest Consell té els seus propis estatuts, està registrat a la Conselleria de Justícia, i està format per tres persones de l'Ajuntament-l'alcalde, el regidor de cultura i una tercera persona-, tres membres de la Junta de l'Associació Amics del Museu, més un representant de cada partit de l'oposició. El Consell Rector del Museu, que es troba legalment vigent, des de fa dos o tres anys ha capgirat la seva manera de funcionar. La part municipal arriba a les reunions amb totes les decisions preses i executades. Les reunions només són informatives i no s'hi debat res. Com que aquest no era l'objectiu del Consell, des de l'Associació Amics del Museu ens hi sentim totalment desvinculats.

 Com pot ser això? 

 El que t'acabo de dir ho hem reivindicat moltes vegades sense notar cap canvi i per tant les nostres relacions amb l'Ajuntament són, podríem dir, en un moment tens. Existeix una Llei de Museus, i encara que amb les eleccions autonòmiques hagin canviat les persones, la legislació continua essent la mateixa. I si tenim un Museu Municipal que encara no és homologat per la Generalitat per què fem un nou Museu paral·lel? Com quedarà vinculat un museu amb l'altre? D'altra banda, el Museu del Renaixement es fa de dalt cap a baix sense tenir cap peça en propietat, i per tant l'Ajuntament ha hagut de recórrer a l'ajuda d'altres museus com el MNAC, el Museu Textil de Terrassa, el Museu Frederic Marès de Barcelona, i d'altres. Les peces que li han cedit aquests museus les ha obtingut en règim de "comodat", que és un tipus de contracte segons el qual una de les parts deixa gratuïtament a l'altra un bé perquè el custodiï, el conservi, el gaudeixi i l'exposi per un temps determinat, i després en algún moment li retorni. Si bé la direcció i gestió del Museu del Renaixement s'ha externalitzat a l'empresa de capital públic Molivers Societat Municipal S.L., tots aquests contractes de comodat no els ha pogut signar Molivers, sinó que els ha hagut de signar l'Ajuntament.

 Com pot ser que es faci un Museu del Renaixement mentre el Museu Municipal continua empantanegat amb tot això que ens acabes d'explicar?

 La nostra Associació no està en contra del Museu del Renaixement, només faltaria, el que estem és molt dolguts pel menysteniment que se li dona al Museu Municipal des de fa tants anys. Per tant, demanem a l'Ajuntament que el tingui present i que, com a mínim, n'atengui les necessitats. No pot ser que ho hagi de fer una Associació privada com la nostra a base de voluntariat i dedicació de temps personal. Com acabo de dir, exigim a l'Ajuntament que aposti pel museu històric de la mateixa manera com ho fa pel Museu del Renaixement. No pot ser que a un se'l vesteixi de gala i a l'altre se'l deixi amb un vestidet "low cost". En realitat, el museu principal hauria de ser el Municipal, amb el que volem la garantia de que aquest arribarà a bon port igual que hi ha arribat el Museu del Renaixement.

 Creieu que arribarà a bon port, doncs? 

 Si ara l'alcalde ha demostrat que és capaç de trobar i invertir tota mena de recursos per rehabilitar el Palau, fer-hi un museu, contractar un director i personal tècnic per gestionar-lo, etc, ara també ha de demostrar que és capaç de fer el mateix amb el Museu Municipal. És el moment de posar-se mans a l'obra. Al final, el Museu Municipal és la porta perquè la gent que viu a Molins de Rei, hi hagi nascut o no, tingui la possibilitat de conèixer i descobrir el lloc on viu i poder-s'hi arrelar. Evidentment

aquesta funció el Museu del Renaixement no la pot fer ell tot sol, només és un complement important d'un període molt curt de la nostra història que s'ha d'integrar

en un discurs general i complet.

 Quan es desencallarà aquesta situació?

 Quan es posi fil a l'agulla per resoldre totes les qüestions que he esmentat abans. L'Alcalde va declarar públicament el 18 de maig, dia internacional dels museus -i sovint també ho diu a les xarxes socials-, que el Museu Municipal estarà definitivament instal·lat a Ca n'Ametller i tindrà tots els temes pendents resolts cap el 2028, coincidint amb el 75è aniversari de la fundació del primer museu al Club Samaranch. Un Museu Municipal que ha d'estar dotat de les instal·lacions, el personal i els recursos corresponents, i que haurà d'ajustar-se al que indica la Llei de Museus de Catalunya. I si l'alcalde ho ha dit, hem de pensar que ho farà.

Jesús Peiró: "El trasllat sanitari en emergències pediàtriques demana molta implicació"

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 602, desembre 2024, pàg. 32-34

 Jesús Peiró Mateu (Molins de Rei, 1974) és un dels Tècnics en Transport Sanitari (TES) encarregat de les dues ambulàncies pediàtriques que hi ha a tot Catalunya. En aquesta entrevista ens explica les singularitats d’aquest servei que va néixer l’any 1995, que va ser pioner i ara és referent al sud d’Europa. 

 Des de quan et dediques al transport sanitari? 

 Jo vaig començar com a voluntari a la Creu Roja de Molins de Rei quan tenia setze o disset anys. Tenia companys i amics que hi eren, i també m’atreia tot el món sanitari, especialment tot allò relacionat amb les ambulàncies i les emergències. Vaig començar d’una forma molt gradual, i poc a poc, amb els anys, vaig començar a fer transport sanitari en serveis secundaris -trasllats programats de pacients entre hospitals-, i després en serveis primaris, que serien les urgències i les emergències.  

 

 Ara d’aquests serveis “primaris” ja no se n’encarrega la Creu Roja... 

 Sí, això va canviar a partir de l’any 2000, quan les competències del transport sanitari urgent van passar a pertànyer a un únic centre de caràcter autonòmic. En el cas de Catalunya és el SEM (Sistema d’Emergències Mèdiques), una empresa pública encarregada de gestionar i donar resposta a les demandes d’assistència d’urgència i emergència sanitària extrahospitalària. Llavors, tots els que portàvem ambulàncies a la Creu Roja vam passar a treballar per empreses de transport sanitari que optaven a concursos públics del SEM per a la prestació d’aquest servei. Més tard, també es va reglar la formació que havíem de tenir els conductors i es va crear una titulació oficial: el Cicle Formatiu de Grau Mitjà de Tècnic en Emergències Sanitàries. Això no vol dir que abans no ens forméssim, fèiem cursos de socorrisme, cursos que impartien les empreses mèdiques sobre els seus equipaments... 

  

 Com vas anar a parar al SEM pediàtric? 

 En el context que t’acabo d’explicar jo vaig treballar a moltes empreses privades de transport sanitari, i una d’elles de nom Ambulàncies Domingo, l’any 2007, va adquirir mitjançant concurs públic el servei de transport interhospitalari pediàtric i neonatal del SEM Pediàtric. En aquesta empresa jo hi havia treballat l’any 2004, i com que necessitaven tècnics, van valorar la meva experiència i em van trucar per si m’interessava. Jo no m’ho vaig pensar dues vegades, primer perquè el món de la pediatria m’interessava, i segon perquè, des de l’any 1995, el SEM Pediàtric és un servei pioner a tot l’Estat que només existeix a Catalunya i treballar-hi suposa un gran prestigi.  

 

Quines funcions té el SEM pediàtric? 

 El SEM Pediàtric és un recurs assistencial amb la capacitat d’estabilitzar i traslladar pacients crítics des de qualsevol punt del territori català, configurat per realitzar serveis interhospitalaris, és a dir d’hospital a hospital. Som seixanta professionals entre metges/ses, infermers/es i tècnics/ques en emergències sanitàries, tots especialitzats en neonatologia i pediatria. Disposem de dues ambulàncies de suport vital avançat a dues bases, una situada a l’Hospital de la Vall d’Hebron i l’altra a l’Hospital Sant Joan de Déu. Cada ambulància compta amb tres tècnics en emergències sanitàries els quals cobrim per torns 24 hores al dia, 365 dies l’any, és a dir, que sempre estem disponibles. A l’hivern el servei es reforça amb una altra unitat de suport vital avançat,composta per un TES i una infermera. El darrer recurs del SEM pediàtric és un helicòpter medicalitzat que permet anar en un termini molt curt de temps allà on és necessari, amb professionals sanitaris de l’Hospital de Sant Pau i també de l’Hospital Parc Taulí.

 

 Quines són les característiques d’aquestes ambulàncies pediàtriques? 

 A més de sistemes de monitoratge, d’assistència respiratòria i de suport hemodinàmic, aquestes ambulàncies poden, des de l’any 2019, realitzar trasllats de pacients amb dispositius d’ECMO (Oxigenació amb Membrana Extracorpòria), els quals permeten substituir temporalment la funció del pulmó i/o del cor en pacients que pateixen malalties respiratòries o cardiològiques molt greus, i que no en tenen prou amb el suport vital convencional. En aquest sentit, els tècnics que configurem l'equip anem molt més enllà del transport sanitari, ja que la nostra figura ha evolucionat més enllà de només realitzar la conducció. Estem formats sanitàriament per ajudar a estabilitzar pacients, preparar tots els aparells electromèdics, i saber fer totes les tasques d’assistència i acompanyament que ens demanen els equips mèdics. 

 

 Com és la teva feina en aquesta unitat del SEM Pediàtric? 

 En ser un servei especialitzat no tenim la freqüència de sortides que pot tenir una ambulància ordinària d’adults. Tanmateix, en cobrir el SEM pediàtric tot el territori català, els nostres serveis poden arribar a ser de sis, set o vuit hores, segons la complexitat del pacient i la distància. La majoria dels nostres serveis són trasllats de pacients entre hospitals, tot i que, si les unitats del SEM Pediàtric estem disponibles i hi ha una urgència vital pediàtrica ens poden activar en qualsevol moment, per donar suport a d’altres unitats.

  

 Ens en pots posar un exemple? 

 Les urgències i patologies poden ser gairebé totes les que et puguis imaginar. Per exemple, el cas d’un nadó prematur que ha nascut a l’Hospital de Campdevànol, que pesa 600 grams, i que cal estabilitzar-lo i traslladar-lo amb una incubadora dins l’ambulància cap a un hospital que disposi d’una UCI neonatal o pediàtrica. O infants acabats de néixer i que han patit alguna complicació durant el part com per exemple un distrès respiratori, o una aturada cardiorespiratòria. Les malalties neonatals poden ser moltíssimes. La nostra feina consisteix en traslladar el nadó o l’infant del centre sanitari on ha estat atès en primera instància, però que no disposa de l’equipament suficient i el personal necessari per continuar tractant-lo, i portar-lo cap a un centre que sí que el tingui. Sobretot traslladem nounats, lactants, i infants de sis, set, vuit o nou anys, aproximadament. Si bé en general la pediatria tracta els pacients menors de divuit anys, quan ja tenen deu anys, si el servei el pot fer una ambulància ordinària, ja no ens activen a nosaltres.  

 

 Per què es considera Catalunya tan avançada en transport sanitari pediàtric? 

 El Sem Pediàtric és un servei pioner a tot L’el territori espanyol fundat l'any 1995, sent l'única comunitat autònoma amb un equip format i dedicat exclusivament al transport pediàtric i neonatal. En la major part de l’Estat el trasllat d'aquests pacients es realitza amb unitats d'adults, ja que no disposen d’una unitat específica terrestre que es dediqui única i exclusivament a aquest segment de pacients. El fet de ser pioners també fa que sovint ens cridin d’altres indrets per fer docència. L’abril passat, per exemple, ens van convidar a Costa Rica per impartir un curs sobre transport sanitari pediàtric i neonatal.

 

 Hi ha algun trasllat que t’hagi marcat al llarg de la teva carrera professional? 

 Són molts els que m’han marcat i no puc destacar-ne només un en especial. Però sí que et diré que els trasllats que m’agraden menys són aquells en què la patologia del pacient és provocada per maltractaments. Són situacions en les quals et preguntes: “Com és possible que això pugui passar?”. També he fet trasllats en situacions molt concretes que són molt complexes i que no t’explicaré perquè, de fet, no sé si es podrien publicar.  

 Quines qualitats consideres que s’han de tenir per treballar a les ambulàncies del SEM Pediàtric?

 Nosaltres ens belluguem per tot el territori català, i és clar, hi ha carreteres i carreteres... El que vull dir és que a vegades portes un nadó que pesa 600 grams i has d’adaptar la conducció al tipus de pacient que portes i a l’estat del sistema viari. D’altra banda, per ser un bon tècnic en emergències pediàtriques és bàsic el coneixement de tot el material mèdic que portes a l’ambulància: respiradors, bombes de perfusió -que serveixen per administrar medicaments per via intravenosa-, aparells d’òxid nítric -que es un gas vasodilatador per tractar la hipertensió pulmonar en els nadons-, etc. També és fonamental implicar-te amb l'equip mèdic en tot el que faci falta, per exemple, si s'ha d'intubar l'infant, o fer una reanimació, o preparar una medicació, o posar a punt els equips d'electromedicina... Finalment, cal portar molt bé tot el que és la comunicació, coordinació i organització amb la Central de Coordinació Sanitària (CECOS) del SEM. Actualment hi ha molts tipus d'ambulàncies, i a part de la formació reglada que has de tenir com a Tècnic en Emergències Sanitàries, segons el tipus de servei en el que estiguis hauràs d'especialitzar-te. En el meu cas, he hagut de fer cursos de reanimació neonatal i pediàtrica, cursos d'utilització, muntatge i desmuntatge dels materials i equipaments que portem a l'ambulància, cursos per ajudar els equips mèdics a realitzar les tècniques d'estabilització del pacient, i formació continuada en cursos de simulació. 

 

 Et veus la resta de la teva vida laboral fent aquesta feina? 

 El servei en el que treballem és bastant dur, t'hi has d'implicar molt, i no pots assegurar que hi seràs sempre. Jo ara estic bé, però potser d’aquí cinc o deu anys, o fins i tot d’aquí a dos anys, és possible que decideixi marxar a un servei més tranquil. Mai se sap.  

 

No puc desaprofitar que et tinc aquí per preguntar-te per la teva afició a les fotografies antigues de Molins de Rei... 

 Sí, jo vaig crear la pàgina de Facebook “Molins del passat” que té gairebé quatre mil seguidors, i la seva versió a Instagram, que en té gairebé tres mil. Tot va començar com una afecció a col·leccionar imatges antigues de la vila i quan l’any 2017 les vaig publicar a les xarxes socials em vaig adonar que hi havia molt d’interès en el tema. L’objectiu és recordar temps i vivències passades de Molins de Rei, i al mateix temps oferir als joves un lloc on puguin veure i aprendre com era antigament la nostra vila. Com que jo sóc del 1974, ha estat fonamental la col·laboració i l’ajut que he rebut de persones més grans. Especialment vull destacar la col·lecció que em va facilitar el malaguanyat Josep Raventós Cartró, i les aportacions del col·laborador d’El Llaç Vicenç Joan Camps, que cada dilluns i cada dijous m’envia imatges antigues de la vila del seu arxiu personal. 

 De fet, convido a tothom qui tingui imatges antigues a que me les enviï per compartir-les i així enriquir-nos entre tots: molinsdereidelpassat@gmail.com. 

 La pràctica esportiva del futbol que fan els meus fills, i el manteniment d’aquestes pàgines a les xarxes socials, són el que m’ajuda a desconnectar de la feina! 

Molins de Rei se suma a la celebració de l'any Estellés

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 602, desembre 2024, pàg. 30

Amb motiu del centenari del naixement del poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993), Òmnium Cultural va organitzar el divendres 15 de novembre un sopar poètic per homenatjar-lo. L'acte es va realitzar a la sala d'actes del CEM i va superar totes les previsions dels organitzadors, que van haver d'habilitar més taules i cadires davant del centenar llarg de persones que hi van assistir.

Després de la benvinguda d'Alícia Bueno, coordinadora d'Òmnium a la vila, l'escriptor Josep Maria Huguet va prendre la paraula per explicar de manera didàctica i distesa l'obra del poeta i l'origen dels sopars Estellés: "Des del 2010 diver-ses poblacions tant al País Valencià, al Principat o a les Illes Balears celebren a la tardor uns sopars per recordar la figura d'Estellés. Són una combinació de poesia i gastronomia en un ambient festiu i popular, i s'inspiren en els Bums Supper que fan els escocesos per recordar el seu poeta Robert Burns".

Segons Huguet, aquest any ja s'han celebrat només a Catalunya més de 60 "sopars Estellés" i va subratllar la transcendència d'organitzar-ne un també a la vila: "Els partits que avui governen la Generalitat Valenciana van votar no celebrar oficialment l'Any Estellés retirant tot el pressupost que hi havia assignat l'anterior govern. Davant d'això, diversos organismes i entitats van crear la Plataforma Cívica "Cent d'Estellés", a la que també s'hi han adherit Òmnium Cultural i la Generalitat de Catalunya a través de la Institució de les Lletres Catalanes. Aquest és un acte de resistència nacional, en el sentit de que la llengua és el que vehicula la nació i els Països Catalans. També volem que sigui de record per a les persones mortes i desaparegudes en les rierades i inundacions que hi ha hagut a València, ja que quan vam començar a preparar l'acte d'avui els estralls de fa quinze dies provocats per la DANA encara no havien succeït".

A continuació es va realitzar el recital poètic amb la participació de Cesc Vives, Dolors Canals, Montserrat Gabarró, Pere Raich, Carme Barberà, Rosa Vives, Virgínia Olveira i Pere Arcas. Entre poema i poema, l'actuació de Quim Vinyes Trio va encisar els presents amb la veu de la cantant Judit Garrell, Quim Vinyes al clarinet i al clarinet baix, i Pau Reig al contrabaix. Després del recital es va procedir al sopar mentre es repartien poemes d'Estellés seleccionats per Toni Moreno. Al cap d'una estona va arribar el moment del "micròfon obert", de recitació de poemes de manera espontània pel públic assistent. Fins a dotze persones es van atrevir a agafar el micròfon i declamar poemes d'Estellés davant l'audiència.

Durant la vetllada hi va haver moments emotius com la recitació no prevista d'una persona del País Valencià que va manifestar la seva sorpresa pel fet de no estar acostumat a escoltar tants poemes d'Estellés llegits en accent principatí.

Tot seguit va llegir el poema "Assumiràs la veu d'un poble" en accent valencià i amb el mateix ritme que "jo li havia sentit recitar al propi Estellés", va afirmar. El sopar poètic es va allargar passades les deu de la nit, prova del caliu i del bon ambient que es va crear al llarg de la sessió.

Pere Vila i Coll, cineasta: "Soc un boig del cinema i no vull que a Molins de Rei deixi d’haver-ne mai"

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 601, novembre 2024, pàg. 12-14

  El cineasta Pere Vila Coll (Molins de Rei, 1951) es va formar durant els anys setanta a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona i més endavant al desaparegut Centro de Enseñanzas de la Imagen. El seu primer llargmetratge professional va ser la pel·lícula “Com un adéu” (1982) la qual va ser presentada al Festival Internacional de Cine de La Corunya. La generació del Pere Vila és la baula que enllaça el Grup de Cinema Amateur de Molins de Rei, l’antic Cineclub Molins de Rei, la Setmana de Cinema i el seu cicle paral·lel a les escoles (1978-1982), les 12 Hores de Cinema de Terror (1973-1990) i la seva represa l’any 2001 -que va acabar derivant en l’actual Molins Horror Film Festival-, la Mostra de Cinema de Drets Humans i Interculturalitat, i la reactivació l’any 2002 del cineclub batejat com a “Cineclub Hal 2002”. 

 Pere Vila també ha estat membre de molts jurats de concursos cinematogràfics, entre ells el que atorga el premi Méliès d'Argent al millor curtmetratge europeu, i crític de cinema a diaris com el Correo Catalán, El Periódico o la nostra revista El Llaç. L'any 2011 va rebre un reconeixement dins de la mostra de curtmetratges Kurtinstant organitzada per l’antiga Biblioteca Pau Vila, i el 12 de maig de 2017 va rebre el premi "Trajectòria" atorgat pels oients de Ràdio Molins de Rei per votació popular. 

Quan comença la teva passió pel cinema?

 Jo anava a l’Escola Sant Jordi del carrer Verdaguer, avui desapareguda, i el seu director, l’Isidre Macias Huix, era molt aficionat al cinema. Recordo que amb vuit o deu anys ens va portar a veure una pel·lícula al cinema Savoy, també desaparegut, que es titulava “El globo rojo” [Le Ballon rouge, 1956, Albert Lamorisse], la qual em va impactar molt perquè no tenia res a veure amb tot el que havia vist fins llavors. El senyor Macias l’any 1964 també era el president del cineclub de Molins de Rei, i jo i un joveníssim Joan Domènech, totalment adolescents, assistíem a les seves projeccions de cinema. A la dècada dels seixanta, en plena dictadura franquista, es va produir un canvi de mentalitat en bona part de la joventut, més inquieta, renovadora i crítica amb la societat. La nostra generació va buscar escletxes on poder-se expressar en el teatre, la música, la literatura, el cinema, .... 

L’any 2002, dins del programa MEL (Música Escena Lectura) de la regidoria de cultura de l’Ajuntament, se us va fer un homenatge a La Peni sota el títol “Mostra de Curtmetratges de Directors Molinencs”. En aquesta mostra, que va reunir un nombre considerable d’espectadors, es va projectar “New York” (1969) d’Albert Roig; “Pa de guix” (1971) codirigida per Pere Vila i Joan Guitart; “Supervivència” (1970) d’Agustí Castellví; “Instants” (1979) de Joan Guitart; “Programa” (1981) de Joan Guitart, Josep Maria Prat i Albert Roig; “Retorn” (1980) de Pere Vila; “Més lluny” (1976) de Rosendo Torrents; “Perseguida hasta el catre” dels Estudis Mosca -que eren els germans Agustí i Vicenç Castellví; “Sínia” (1985) de Romà Català; i “Rotito” (1985) de Charlie Campanyà.  

 Sí, érem un grup d’amics que ens agradava fer cinema i ens ajudàvem entre tots. Per exemple, en aquella època col·laborava molt amb mi l'Anton Janés, la música te la feia gent de la coral de Molins de Rei, l’Albert Roig tenia un estudi i ens posava el so, també hi havia el Josep Barba ... Molta d’aquesta gent que has esmentat va acabar treballant a la televisió o en el sector audiovisual. En el meu cas vaig impartir classes de formació professional d’imatge i so durant deu anys a Televisió de Vallirana, amb el Ricard Pascual, i al mateix temps tenia una productora pròpia amb la que realitzava projectes, com ara una sèrie de 22 capítols dels pobles de Catalunya. Finalment, als anys noranta, vaig muntar una empresa pròpia de serveis audiovisuals.  

Totes aquestes pel·lícules amateurs dels anys setanta tècnicament com les feieu?

 Prèviament escrivíem el guió de la història i el dividíem en seqüències, i cada seqüència en plànols. Per enregistrar fèiem servir una càmera de Super 8 mil·limetres, i a vegades dues. Per exemple, tinc un migmetratge de 39 minuts titulat “Deu mil dies de solitud permanent” (1978), en el que vaig emprar una quarantena de rotlles de pel·lícula, cada rotlle amb una durada de 5 minuts. Un cop filmats, tots aquests rotlles s’enviaven a revelar al laboratori de la casa Kodak, que era a Madrid, i al cap d’una setmana ja els rebies i podies començar a fer la pel·lícula a casa, de manera totalment artesanal. Amb una moviola de maneta veia allò que havia filmat, i amb una empalmadora tallava i anava separant els plànols bons dels dolents. Els bons els anava enganxant en una paret de suro i els anava numerant. Quan havia acabat aquest procés, “muntava” la pel·lícula empalmant els plànols seleccionats i creant una successió ordenada de les seqüències. El nou rotlle resultant llavors s’enviava a un laboratori de Barcelona a “pistar”, que vol dir posar una banda magnètica a tot el lateral de la pel·lícula per poder-hi incorporar el so. Un cop rebia la pel·lícula “pistada” ja podia anar a casa de l’Albert Roig i en el seu estudi fer-hi  la “sonorització”, que vol dir sincronitzar el so amb les imatges. En aquella època les pel·lícules les doblàvem perquè el so en directe no es podia aprofitar, els micròfons que hi havia no eren de prou qualitat. Tot aquest procés el fèiem només dedicant-hi els caps de setmana, això volia dir que en un any potser feies una pel·lícula o dues!  

Tanmateix, sí que vas arribar a rodar un llargmetratge professional. El 4 de desembre del 1982, el darrer dia de la XIX Setmana de Cinema de Molins de Rei, es va estrenar al Foment la teva pel·lícula “Com un adéu”.  

 Sí, jo en vaig ser el director i guionista, el productor va ser el molinenc Antoni Docón, i vam comptar amb els actors i actrius Maria Pardo, Fiorella Faltoyano, Mercè Camins, Íñigo Gurrea, Jordi Humet, Anna Segura, Marina Rossell, Bigas Luna i Josep M. Forn. La fotografia va ser del Llorenç Soler, la música del molinenc Joan Moreno, i el pòster publicitari el va fer el convilatà Josep Bergadà. “Com un adéu” va anar al Festival Internacional de Cinema de La Corunya i va ser la pel·lícula més aplaudida. Quan es va acabar la projecció el públic la va aplaudir cinc o sis minuts seguits! No va guanyar cap premi perquè no teníem al darrera cap distribuïdora multinacional, que són les que, a l’hora de la veritat, feien pressió en els festivals perquè els premis els rebessin les seves pel·lícules. Això encara passa ara, les pel·lícules premiades en festivals tenen més recorregut alhora de poder-se exhibir a les sales i arribar a més públic. D’alguna manera la distribuïdora li deia al festival: “Si m’estrenes aquesta pel·lícula i li dones algun premi te’n donaré tres més perquè també les puguis estrenar i així el teu festival tindrà més prestigi”. La pel·lícula guanyadora d’aquell any el públic del festival només la va aplaudir un minut, crec que amb això ja està tot dit. “Com un adéu” avui es pot veure a les plataformes Filmin o Amazon Prime Video, i de franc a la xarxa Youtube en una versió doblada en castellà [youtube.com/@perevilacoll175]. 

Per què no en vas fer més de llargmetratges?

 La base del cinema és el finançament i a mitjans dels anys vuitanta hi va haver una crisi econòmica molt forta que també va afectar el cinema. En aquest context, jo a partir del 1982 vaig treballar en diferents pel·lícules com a ajudant direcció, guionista, etc, fins que l’any 1984 la productora PC Vallès va aconseguir una subvenció de la Generalitat de Catalunya per fer la meva segona pel·lícula. La condició era que el Ministerio de Cultura també la subvencionés, cosa que també es va aconseguir. Però què va passar? Doncs que l’any 1985, el director de cinema Carlos Saura, que estava rodant “El Dorado” a sudamèrica, va tenir la pega que a mig rodatge un temporal li va fer malbé tot, incloent-hi els decorats, i per solucionar-li el problema el Ministerio va retirar bona part de les subvencions que ja tenia assignades a d’altres pel·lícules per donar-li els diners a ell. 

 En el nostre cas, dels trenta milions de pessetes que ens havien de donar només ens en van donar tres, i la Generalitat, que ens havia assignat quinze milions, va rebaixar la xifra a dos milions. I és clar, el pressupost d’aquesta segona pel·lícula meva era de noranta milions! Evidentment no la vam poder fer, amb l’agreujant de que vam perdre molts diners perquè teníem actors contractats, com ara l’italià Omero Antonutti o el francès Jean-Louis Trintignant, als que els hi havíem hagut de pagar per anticipat un 10% del sou en signar el contracte. Per a que et facis una idea, si l’Omero cobrava vuit milions de pessetes per rodar la pel·lícula, li havíem hagut de pagar anticipadament 800.000 pessetes. Llavors van canviar el ministre de cultura i hi van posar el Jorge Semprún, el qual va treure el director general de cinematografia que hi havia, que era el Fernando Méndez-Leite, i n’hi va posar un de nou que es deia Miguel Marías. Aquest nou director general es va trobar amb trenta o quaranta pel·lícules a les que se’ls hi havia retallat un 70 o 80% la subvenció que tenien aprovada. Com és lògic, les productores van renunciar a aquelles subvencions retallades perquè amb aquell finançament era impossible fer res. En el meu cas, encara deso la carta de resposta que vaig rebre on em diuen, literalment, que com que els catalans som tan intel·ligents i sabem treure diners de sota les pedres “os encomiendo a que busqueis debajo las piedras el dinero que os falta”. Sense comentaris. 

 I la tercera pel·lícula que vaig intentar fer, que era basada en la novel·la “No emprenyeu el comissari”, de l’escriptor Ferrant Torrent -el qual em va donar els drets i vaig escriure el guió en tres dies de tant content com estava-, quan va arribar a la comissió tècnica del ministeri de cultura hi havia un director amb més nom que jo, que era el Francesc Bellmunt, el qual també presentava una proposta de pel·lícula basada en una novel·la del Ferran Torrent, en el seu cas “Un negre amb un saxo”. La resposta que vaig rebre és que no podien subvencionar alhora dues pel·lícules basades en novel·les del mateix escriptor i que, encara que el meu guió fos millor, el senyor Bellmunt era molt més famós que jo. I li van donar la subvenció a ell. D’avant d’aquest panorama, jo l’any 1987 tenia una família amb fills, un pis que estava pagant, i em vaig dir: “Què faig, m’endeuto i faig una altra pel·lícula?”. Com que vaig veure que no era el moment vaig decidir deixar-ho.

L’Ajuntament de Sant Feliu, gràcies a la pressió ciutadana, va comprar l’antic cinema Guinart, que va tancar l’any 2004, i el va reconvertir en l’actual CineBaix. Tu que has vist desaparèixer cinemes com el Savoy, el Versalles, el Garbí, la Joventut, la Federació, el Foment ... com és que aquí a Molins de Rei no es va fer una cosa semblant? 

 L’any 1974 va tancar el cinema Savoy i a l’espai de l’antiga sala s’hi va instal·lar un negoci de rentat de cotxes. Quan aquest negoci va plegar, farà uns vuit anys, vaig fer una proposta a l’Ajuntament de recuperar l’antic cinema i fer-hi a nivell municipal una sala on es pogués fer de tot, cinema comercial, infantil, pel·lícules de cineclub, ... vaja el mateix que el CineBaix fa ara. La qüestió tècnica estava solucionada, perquè jo ja tenia els aparells de projecció, l’Ajuntament només havia de comprar la sala i adequar-la renovant butaques, etc, però no vaig obtenir cap resposta. En canvi, l’Ajuntament de Sant Feliu s’hi va abocar de valent. Va comprar el local em sembla que per 220 milions de pessetes, es fa càrrec de les despeses corrents de llum, aigua, etc, i en definitiva fa un gran esforç perquè Sant Feliu tingui cinema. Aquí, en canvi, no hi ha hagut mai aquesta predisposició. Fins i tot fa deu anys, quan hi va haver la reconversió del cinema analògic al digital, vam presentar una proposta amb el Raül Carretero perquè l’Ajuntament de Molins de Rei comprés un projector digital per poder-lo fer servir a la vila per al cinema de terror, per al cineclub, i pel que fes falta. Ara han baixat de preu però en aquella època aquests projectors valien molts diners, se n’anaven als 50.000 euros, i el Raül –que llavors era tècnic municipal de cultura- va redactar un dossier molt complet sobre com es faria l’amortització de la inversió, etc. El cas és que no hi va haver manera, el projecte no va aconseguir ni entrar a l’ordre del dia del ple municipal! 

A part de la teva empresa de serveis audiovisuals, ara et dediques en cos i ànima al “Cineclub Hal 2002”, una de les entitats que avui manté viva la flama de les projeccions regulars de cinema a Molins de Rei.

 Quan vaig anar a recollir el premi “Trajectòria” a la gala dels Premis de Ràdio Molins de Rei vaig desfogar-me davant de totes les autoritats i de tothom que omplia el Foment. Recordo que vaig dir que no podia ser que les entitats de la vila, quan volien projectar una pel·lícula, haguessin de llogar tots els equips perquè no existeix a nivell municipal cap sala de cinema. Quina sala municipal tenim per a que les entitats puguin fer les seves coses relacionades amb el cinema? La sala d’actes de la Biblioteca El Molí? La del centre cívic de la Federació Obrera? Aquests llocs no reuneixen les condicions adequades per veure una pel·lícula. Però a Molins de Rei sempre ha estat així. L’Ajuntament reparteix els diners entre les entitats privades i que elles facin la cultura! Per exemple, a La Peni, si els del “Cineclub Hal 2002” podem programar pel·lícules és perquè tot el material tècnic, des del projector fins els equips de so, són meus i els poso jo sense cobrar res. El nostre cineclub seria inviable si cada cop haguéssim de llogar el projector digital, els equips de so, sumar-li el cost de les pel·lícules, ... Amb els 3.000 euros que rebem anualment de subvenció municipal i la recaptació de les entrades no n’hi ha ni per començar. A veure, jo soc un boig del cinema i faré tot el que calgui perquè el cinema a Molins de Rei no mori mai.

Vols afegir alguna cosa per cloure l’entrevista?

 Si no fem cinema al poble i a les escoles perdrem tots els potencials valors del futur. Un dels escolars que va assistir als cicles de “cinema a les escoles” que organitzàvem nosaltres durant els anys setanta i vuitanta és l’Albert Galera, avui escriptor i crític de cinema. L’Albert sempre explica que si avui es dedica a aquest món és, en part, per la impressió que li va causar una pel·lícula que va veure de petit en un d’aquells cicles: “Dersu Uzala” (1975), del director Akira Kurosawa. 

Oriol Romeu, periodista: "Aquesta serà la setzena temporada al capdavant de la programació de Ràdio Molins de Rei"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 599, setembre 2024, pàg. 10-13

 Oriol Romeu Arús (Molins de Rei, 1980) és el Responsable de programació de Ràdio Molins de Rei i director del programa matinal "Bon dia i bona hora". Llicenciat en Història, en Comunicació Audiovisual i amb un curs de postgrau sobre periodisme local, l'Oriol està vinculat a l'emissora des dels catorze anys. En aquesta entrevista repassem les novetats de la nova temporada de "la ràdio nostra", que compta amb 120 col·laboradors per fer possible una graella diversa i atractiva.

Quines novetats destacaries per a la nova temporada 2024-2025 ?

 Per una banda hi ha el programa “Bon dia i bona hora”, que són quatre hores seguides de ràdio de vuit del matí a dotze del migdia, de dilluns a divendres, amb el Roger Tuset a la producció i a les vies de so, i amb la Sílvia Artés als informatius. D’aquest programa en destacaria, entre d’altres, una nova secció sobre el període històric del Renaixement a càrrec de Damià Martínez, el director del nou Museu del Renaixement de Molins de Rei. Aquesta secció es farà els divendres a dos quarts d’onze. També hem incorporat al “Bon dia i bona hora” una secció anomenada “l’Obrador” que farà el pastisser Jesús Cardona, els dimarts a dos quarts d’onze. Els divendres, a tres quarts d’onze, també estrenem un nou espai per parlar de les coses d’abans, amb el Xavi Garcia, publicista de professió i col·laborador de la casa des de fa molts anys amb programes com el dominical “Reobrim els diumenges”. Altres novetats del matinal “Bon dia i bona hora” són les incorporacions de la sexòloga Helena Llorenç, que farà una secció mensual anomenada “Sexualitat de butxaca”, la incorporació d’Irma Pina, periodista de TV3 que viu a la vila, la qual un cop al mes ens parlarà de creixement personal a la secció “No som perfectes”, i la molinenca i estudiant de comunicació audiovisual Clàudia Ayala, que farà una secció titulada “Butaca lliure” per parlar d’estrenes de cinema i de novetats a les plataformes audiovisuals.

I pel que fa la a la resta de programes de la graella de Ràdio Molins de Rei?

 Pel que fa a la resta de programació, t’he de dir que encara no està tancada definitivament. Per exemple, tinc pendent de parlar amb un periodista de Catalunya Ràdio molt famós que ha vingut a viure a la vila i que és molt possible que ens faci un programa del que, en aquests moments, no us puc avançar res. Sí que ja estan confirmats un nou programa sobre còmics, amb en Pau Moratalla, que és el responsable del Club de Lectura de Còmics de la Biblioteca El Molí, un nou programa titulat “Joc per randa” dedicat als videojocs en català, i finalment incorporem a l’antena l’exitós programa “La Riota” que s’emetrà els dissabtes a la mitjanit. Aquest programa s’enregistrava als nostres estudis però fins ara només es podia consultar des del web de la Ràdio. 

Totes aquestes novetats s’han d’afegir a la resta de programació estable que teniu de fa anys, oi?

 Sí, tenim un total de quaranta programes setmanals propis realitzats per un total de cent vint col·laboradors. N’hi ha d’esportius, per exemple, “L’Etapa Reina” o “Molins connection”. De culturals, com ara el “Tot teatre” del Dani Pascual. D’entitats de la vila, com ara el programa “Mirant el cel” que fan els Matossers, la colla castellera de Molins de Rei. I programes que tenim classificats com a “altres” i que són de les més diverses temàtiques, per exemple “Serenor”, un programa realitzat per l'Associació Salut Mental del Baix Llobregat, conduït per Jaume Vidal, o “El dijous és teu”, un programa d’humor que fa el Iago Sala, o “Els divendres faves tendres”, de la Judith Herrera, on hi ha molta participació dels oients. Tanmateix el que dominen a la graella són els programes musicals de diferents estils, com ara “La Veu”, de Margarida Casadesus, dedicat a l’òpera; “La Capsa de música”, de l’Albert Pérez Puig, dedicat a la música clàssica; “Jazz Club de Nit”, amb el Miquel Tuset, un col·laborador de Sant Vicenç dels Horts especialista en jazz; el programa “Música en 8mm” dedicat a les bandes sonores i que realitza el Ferran Cardona; “Original d’en Pascual”, a càrrec de Lluís Pascual, i el “Restes de sèrie”, que realitza el Josep Lluís Revenga, que punxen sobretot música dels 60 i 70; o el “Zona Metall”, dedicat al rock dur i que va a càrrec de l’associació molinenca Metal Defenders. 

Tota aquesta programació ocupa totes les franges horàries?

 Pràcticament, sí. Només connectem amb la Xarxa cada dia de dues a tres de la tarda per oferir el seu noticiari “Notícies en xarxa”, i més tard hi tornem a connectar a la una de la matinada i fins a les set del matí, que emetem l’emissora iCat, el canal de música i cultura de Catalunya Ràdio. La Xarxa és una plataforma multimèdia que proporciona continguts i serveis a més de 200 ràdios, televisions i mitjans en línia locals d’arreu de Catalunya.

Sovint es parla del model de Ràdio Molins de Rei, quin és aquest "model"? 

 La nostra virtut és la gran quantitat de gent que vol fer ràdio i col·laborar de forma altruista amb el projecte de l’emissora. Això no vol dir que la resta d’emissores de la comarca no tinguin una programació estable, però mai són tantes hores al dia. Aquest és el concepte de “la ràdio nostra” que va imprimir el malaguanyat Miquel Armengol des del primer moment i que nosaltres hem intentat mantenir: màxima diversitat i pluralitat per a tots els col·lectius que vulguin expressar-se a través de l’emissora, i facilitar la participació des de baix, que la gent que tingui ganes de fer ràdio a títol individual pugui fer-ho.  

Què va significar per tu el Miquel Armengol?

 El Miquel va estar vinculat a l’emissora des de la seva fundació l’any 1980 i en va ser el director fins que va morir el setembre de l’any 2009. A ell li dec tot. De seguida t’obria les portes i confiava en tu. Jo vaig entrar de col·laborador a la ràdio l’any 1994 amb l’Ignasi Termes, la Meritxell Campmajó i la Laia Bernis. Tots quatre acabàvem de sortir de l’escola Estel, teníem catorze anys i durant dos anys vam fer un programa que es deia “Fil a l’agulla”. Després l’Ignasi i jo hi vam continuar, i vam fer el programa “91.2 Esports” amb el periodista Josep Ferrer. I ja no vaig parar: En el “Bon dia i bona hora” que dirigia el Miquel hi feia una col·laboració diària, després vaig fer programes en solitari –“Converses amb l’Oriol”, “Carrer Foment”- fins que l’any 2005 vaig aconseguir ser contractat a mitja jornada com a tècnic de so, i més tard a jornada sencera. A la mort del Miquel, vam respectar la temporada 2009-2010 que ell havia bastit, i es pot dir que a partir de la temporada 2010-2011, sense venir cap nou director, el personal professional de la Ràdio vam assumir –i continuem assumint- la responsabilitat de portar el projecte endavant juntament amb tots els col·laboradors. Per tant, es pot dir que aquesta serà la nostra setzena temporada responsabilitzant-nos de la programació de l’emissora.

Actualment sou cinc persones fixes en plantilla. Quins recursos us farien falta per continuar creixent com a servei públic?

 És una molt bona pregunta. Nosaltres som als estudis del carrer Foment des de l’any 2004, fa vint anys, i pràcticament estem treballant amb la mateixa infraestructura tècnica. Les taules de so, per exemple, són les mateixes que les que hi havia quan el local de la Ràdio era a la Plaça del Mercat, i potser tenen vint-i-cinc anys! Necessitem fer el salt a taules de so digitals d’última generació, ni que sigui per millorar, per exemple, la qualitat del so. Pel que fa a recursos humans, com he dit abans, amb la mort del Miquel la seva plaça no la va ocupar ningú altre, amb el que fa quinze anys que tenim una persona menys a la plantilla. És evident que amb més recursos humans podríem fer més coses, com ara tenir més presència a les xarxes socials, penjar més continguts al nostre web, i sobretot poder sortir al carrer per estar presents en directe en el lloc i en el moment que passen les notícies.  

 Cada any preneu el pols a la societat molinenca atorgant els Premis Ràdio Molins de Rei en una gala molt lluïda que ja fa anys que es fa al Foment Cultural i Artístic.

Sí, són uns premis que recullen l'esperit de la Ràdio de fer xarxa amb les entitats, i amb la vila en general. Les categories han anat evolucionant per ser el màxim de transversals possible. L’objectiu és visibilitzar i premiar totes les iniciatives que tinguin una determinada vàlua. En això la pluralitat dels diversos jurats és fonamental. Si ells no posen els noms damunt la taula difícilment coneixeríem la tasca que estan duent a terme moltes persones.

Ja fa més de deu anys que tots els programes de RMR es poden escoltar tantes vegades com es vulgui a través del web de l'emissora. 

  Aquest va ser un gran canvi perquè la ràdio convencional només la podia escoltar un segment molt determinat de la població, bàsicament persones que eren moltes hores a casa, comerços, ... Des de que vam poder oferir el servei de pòdcast ens vam obrir a molts més oients. Els pòdcasts són arxius digitals dels programes que l’oient es pot descarregar a l’ordinador o en el mòbil i escoltar-los quan vulgui. Això ha permès que persones que no ens podien escoltar perquè treballaven ara ho puguin fer recuperant els programes a l’hora que els va més bé. L’ús d’aquest servei el tenim quantificat perquè el nombre de descàrregues que es fan queden registrades. Per exemple, quan la política local ha estat més intensa, o quan hi ha eleccions municipals, o quan s’acosta la Festa Major, tenim detectat que hi ha més oients que ens escolten per aquesta via. L’any passat, amb els fets vandàlics que van succeir durant la Festa Major, la gent volia saber i tenir informació, i gràcies als pòdcasts molta gent que no podia escoltar la ràdio en directe va poder sentir l’alcalde, o el conseller de la Generalitat, o el que deien els nostres tertulians. Això difícilment hagués estat possible sense aquesta tecnologia, i a nosaltres ens ha servit per guanyar més púbic. Sembla que aquesta tendència de consum a la carta serà el que s’acabarà imposant a la llarga en el món de la ràdio.

Ens deixem alguna cosa? 

 No sé si dir-ho -perquè a la persona en qüestió no li agrada que ho fem- però el mes de maig del 2025 se'ns jubila el Josep Montano, tota una institució a Ràdio Molins de Rei perquè hi treballa com a tècnic de so des de l'any 1989.