Entrevista a Xavier Miret Gimeno, propietari de l’Estanc Miret del barri del Canal

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 574, setembre-octubre 2021, pàg. 8-9

 Xavier Miret Gimeno va néixer a Molins de Rei el 8 de juny de 1964, i la seva família es va traslladar al barri del Canal quan ell tenia tres anys. El seu avi matern, Felip Gimeno, hi va instal·lar una fàbrica de mosaic hidràulic, i quan va plegar, els seus pares Josep Miret i Lluïsa Gimeno hi van posar l’actual Estanc Miret. Avui són ell i la seva parella, Maite Padilla Albó, els que regenten el negoci.

ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Com va anar que la teva família anés a viure al nou barri del Canal?

XAVIER MIRET (X.M.): El meu avi per part materna, en Felip Gimeno, tenia una fàbrica de mosaic hidràulic al final de tot de l’avinguda de València. Allà hi vivíem tots: els meus pares, els meus avis, el meu germà i jo que era acabat de néixer. Però a principis dels anys 60 van començar les expropiacions per poder construir l’autopista i en vam haver de marxar. Llavors el meu avi va buscar un nou lloc per posar-hi la fàbrica i fer-se l’habitatge. En aquell moment el barri del Canal començava a fer-se, perquè era quan estava arribant a la vila la immigració de la resta d’Espanya, i va comprar el terreny on som ara. En els baixos hi va posar la fàbrica i al pis de dalt va fer-hi l’habitatge. Mentre es feien les obres vam estar un any vivint en una casa del carrer Folqué. El que va passar és que el meu avi es va morir i aquesta nova fàbrica del barri del Canal va funcionar molt poc temps.

A.B.: Per què el teu pare no va continuar el negoci del mosaic hidràulic?

X.M.: Qui tenia la fàbrica de mosaic era el seu sogre, i ell va seguir l’ofici del seu pare –el meu avi patern- que es deia Joan Miret i que feia de ferrer en el número 56 de l’avinguda de València. El que passa és que també va haver de deixar de ferrar perquè hi va haver un moment que ja no hi havia cavalls, i llavors va fer de manyà.

A.B.: Ara el mosaic hidràulic torna a estar molt cotitzat, oi?

X.M.: Sí, però pel que he sentit a dir, en l’època final del meu avi el mosaic hidràulic anava de baixa perquè als 70 es van posar de moda el gres, el terratzo i d’altres paviments. Li va venir una època dolenta.

A.B.: I llavors passeu de tenir una fàbrica de mosaic a tenir un Estanc?

X.M.: Sí, l’any 1980 el meu pare es va assabentar per part d´un nebot que hi havia una plaça d’estanc disponible al barri, perquè era una zona nova i no n’hi havia cap. En tenir local propi va poder optar-hi sense problema. D’altra banda, com que la meva mare era mestressa de casa i no havia cotitzat mai, doncs va ser ella la qui es va quedar treballant a l’Estanc. Jo tenia setze anys i em quedava a ajudar-la si convenia, però es pot dir que a partir dels vint anys ja hi vaig ser sempre. Paral·lelament el meu pare va continuar fent la seva feina de manyà. A partir del 1992 em faig autònom, i el negoci passa a nom meu l’any 2012. Actualment l’Estanc el portem la Maite i jo.

A.B.: Quins són els records més antics que tens del carrer Ferran Agulló cantonada Sant Isidre?

X.M.: Jo devia tenir tres anys quan vaig venir a viure aquí. Els records més antics que tinc són els de veure tots els carrers sense asfaltar i sense enllumenat públic. Els grans blocs de pisos del davant nostre encara no hi eren i en el seu lloc hi havia camps d’arbres fruiters abandonats. Això ho recordo molt bé perquè, és clar, sorties de casa i tenies una extensió de terreny per jugar que no te l’acabaves. De companys de jocs d’infantesa hi havia el Tino -que també tenen una perruqueria aquí al costat i que hi són des de sempre-, un noi que es deia Víctor -i que quan es va casar va marxar i no l’he vist mai més-, un altre que es deia Jordi, i molts d’altres que no recordo el nom.

A.B.: Vas viure les lluites veïnals de quan es va edificar el barri a principis dels anys 70?

X.M.: Jo era molt petit, però recordo manifestacions demanant que es posés llum al barri, que s’alfastessin els carrers..., i a casa hi anàvem tots. També recordo que el Canal de la Infanta estava destapat i les rates campaven amunt i avall, i es van fer accions reivindicatives d’anar tots els veïns amb cordills a “pescar” rates per cridar l’atenció sobre aquest problema i que l’Ajuntament hi fes alguna cosa. Després, amb els anys, tot s’ha anat dignificant. En aquest punt voldria fer un esment a la tasca feta pel Vicenç Fernández, president de l’Associació de Veïns, que malauradament ens va deixar en la primera onada de la COVID. Va ser una persona que va lluitar molt pel barri.

A.B.: Avui el barri ha vist augmentada la seva centralitat amb la construcció del nou Institut d’ensenyament secundari Lluís de Requesens (2016) i la finalització de la zona esportiva Ricard Ginebreda. Entre estudiants i esportistes el barri se us ha omplert de joventut?

X.M.: Tot aquest jovent sí que el veus amunt i avall, però aquest moviment s’ha de distingir de la gent que vivim aquí cada dia. En aquest sentit el nostre és un barri envellit que tot just ara s’està rejovenint una mica. Les persones que hi van venir a viure a principis dels anys 70 de mica en mica ens van deixant, i els pisos buits s’omplen amb parelles joves i això es comença a notar.

Barri del Canal de Molins de Rei en construcció a principis dels anys 70

Barri del Canal de Molins de Rei en construcció a principis dels anys 70

A.B.: El Parc Pont de la Cadena –anomenat “plaça de les palmeres”- el consideres part del barri del Canal?

X.M.: Jo sí que li’n considero, de fet cada any s’hi fa el tradicional ball de la revetlla de Sant Joan, les havaneres...

A.B.: En aquest Parc el banc d’obra que recorre perimetralment la pista central està completament vandalitzat –maons i fragments de formigó trencats, pintades, etc.-, i només hi seuen grups marginals que es troben per beure i fumar...

X.M.: Sí, i no ho entenc perquè a l’altra banda del barri hi tenim el Parc Mariona que és una meravella i que està molt ben cuidat.

A.B.: Parlem d’una altra instal·lació, aquest cop dedicada a l’oci nocturn, la discoteca que es troba a l’inici del polígon del Pla, al carrer Miquel Torelló. Abans de les restriccions pandèmiques hi havia moltes queixes per les bretolades que alguns feien en el decurs de l’itinerari que hi ha entre l’estació de tren i aquest equipament.

X.M.: És així. Jo no les pateixo, per sort, perquè visc en una cantonada que no els queda de pas, però cada cap de setmana me les comenten els clients: retrovisors de cotxes trencats, orinen per on els hi va bé, crits, sorolls... De la discoteca no tenim queixa, és molt cap enllà i ni ens n’adonem que hi és, el problema és quan surten hi van a buscar el tren.

A.B.: Qui continuarà el negoci de l’Estanc?

X.M.: No en tinc ni idea. Tenim dos fills, el Ferran de 26 anys, i la Berta de 24 anys, però es dediquen a altres coses i no sé quan arribi el moment què voldran fer.

A.B.: La majoria de negocis que hi havia al teu voltant han desaparegut i han estat substituïts per uns altres. Quin és el secret d’haver pogut aguantar tants anys?

X.M.: L’estanc és un tipus de negoci molt particular que està molt regulat, som els que som, i no n’hi poden haver més dels que toca. També s’ha de dir que el local és propi i això també ha ajudat en les èpoques més dolentes.

A.B.: Quina és la part més agraïda de la vostra feina? 

X.M.: El tracte amb la gent. La majoria són gent molt maca. D’anècdotes n’hi ha moltíssimes, des de clients que et porten pots de conserves quan tornen de vacances del poble a veïns que fa anys que han marxat del barri i que si un dia tornen entren expressament a saludar-nos...

A.B.: La Llei 28/2005 va prohibir fumar en llocs públics i va fomentar mesures per deixar de fumar. Quina ha estat l’evolució del negoci del tabac a partir de llavors?

X.M.: La quantitat de fumadors no sé si ha disminuït, el que sí que ha baixat molt és la quantitat de tabac que fumen. La meva impressió és que ara els fumadors fumen molt menys. Quan vam obrir l’estanc l’any 1980 recordo que el meu pare s’ajuntava aquí amb els seus amics i fumaven un cigarret darrere l’altre –perquè abans es podia fumar a tot arreu- i al final es feia una boira dins de la botiga que qui entrava de fora l’havia d’apartar amb les mans!

A.B.: Com us han afectat aquests canvis?

X.M.: Ens han afectat i hem hagut de compensar-ho obrint-nos a altres productes, com la venda de targetes de transport, loteries de Catalunya, recarregues de telèfons mòbils, venda de pins per jocs i aplicacions per a mòbils, o subscripcions a plataformes digitals (Netflix, HBO, etc).

A.B.: Què teniu pensat fer quan us jubileu?

X.M.: La principal afició que tenim la Maite i jo és la natura, i ens agrada molt fer excursions a peu per la muntanya. Això ara ho tenim molt limitat en obrir el dissabte al matí, ja que el cap de setmana ens queda reduït a un dia i mig, i només podem fer escapades a llocs més o menys propers, com ara el massís del Montseny o les muntanyes del Berguedà.

Joan Vilaseca i Figueras, estudiós de l'obra de Santiago Padrós Elías: "No se sap ben bé per què uns artistes són enaltits i d'altres oblidats"

 Conversa amb el professor Joan Vilaseca i Figueras, estudiós de l'obra de l'artista Santiago Padrós Elías (1918-1971), autor dels mosaics de l'Església de Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei, entre molts d'altres, i del que aquest any es celebra el 50è aniversari de la seva mort. Programa conduït per Àngel Beumala i Raventós.

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 3-11-2021]

Míriam Franch Mateu, guitarrista i professora de música: "Els joves dels centres d'alta complexitat, malgrat totes les seves mancances, són molt agraïts i lleials, i són molt artistes, la música els hi surt per la pell"

 Mans Unides va organitzar un concert benèfic el dia 1 de juliol de 2021 a l'Església de Santa Anna de Barcelona. Els fons recaptats van anar a benefici del projecte que aquesta ONG està realitzant al Líban, juntament amb l'Associació Fratelli, per la millora de la integració i de les oportunitats de joves i dones refugiats sirians. Concretament el projecte es desenvolupa a la localitat de Rmeileh, al costat de la ciutat de Saida, beneficia a 600 joves d'entre 15 i 24 anys que reben diferents formacions i capacitacions, i 80 mares adolescents amb fills menors de dos anys perquè puguin criar-los dignament.

 El concert va ser possible gràcies a la generositat del Duo Rubio & Franch, un duo de guitarres format per Maite Rubio i la molinenca Míriam Franch Mateu. Ambdues artistes són llicenciades al Conservatori Municipal de Música del Liceu, on van estudiar amb els mestres Jaume Torrent i Sergi Vicente. Són membres destacades de L'Orquestra de Guitarres de Barcelona, dirigida per Sergi Vicente, amb qui han participat en nombrosos festivals de música nacionals i internacionals. Com a duo van obtenir el primer premi en el Concurs de la Fundació de l'Arjau en modalitat de Música de Cambra (Barcelona 2004) i el segon premi en el Concurs Internacional de Guitarra José de Aspiazu, en la modalitat de duo (Donostia 2002). L'any 2016 van publicar el disc "Agua & Vino" amb el qual van fer una gira per la Xina, i aquest estiu actuaran en diversos festivals de música com el Mediterranean Guitar Festival, entre d'altres.

 Míriam Franch Mateu també participa en d'altres projectes, com ara l'espectacle "Contra les cordes", juntament amb la cantant i filòloga Gemma Tona. Tot això i molt més en l'entrevista que li hem fet en el programa d'avui!

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 21-7-2021]

Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Baix Llobregat Nord de Càritas Diocesana: “La desesperació per tenir un lloc per viure porta moltes dones a viure situacions d’explotació”

 

 Magdalena Bonamich i Font va morir l’any 2011 sense descendència i va donar la seva casa del carrer Àngel Guimerà, número 9, a la Parròquia de Molins de Rei. El Consell Pastoral de la Parròquia haguera pogut vendrela, però va decidir no fer-ho i dedicar-la a una obra social. Així l’immoble es va rehabilitar i el 25 de gener de 2014 es va inaugurar com a llar d’acollida gestionada per Càritas Diocesana del Bisbat de Sant Feliu. Des de l’estiu del 2020 hi ha hagut un canvi en l’orientació del servei social que ofereix la Llar Magdalena Bonamich i ara només acull dones soles o amb fills. 

 En parlem amb Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Territori Baix Llobregat Nord de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, i Elsa Lagos, resident a la Llar des de fa un any amb el seu fill.

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

Yolanda Ruiz Salamanca, responsable del Baix llobregat Nord de Càritas Diocesana

ÀNGEL BEUMALA (A.B.): A qui s’adreça la Llar Magdalena Bonamich?

YOLANDA RUIZ (Y.R.): En un inici la necessitat era acollir persones soles, ja fossin homes o dones, que tenien dificultats per poder accedir a un habitatge. Hi arribaven persones que feien el seu procés, en sortien, i n’arribaven d’altres. Això va ser així fins a l’arribada de l’any 2020, quan des de Càritas vam començar a detectar que ens venien a demanar ajut moltes més dones i amb criatures. Veient la vulnerabilitat d’aquestes dones, que es trobaven en situacions realment complexes d’abusos i de greu vulneració de drets, vam decidir fer un canvi de perfil i actualment, des de l’estiu del 2020, hi viuen dones soles, i dones amb els seus fills. Com que la nostra és una organització flexible sempre podem adaptar els projectes a la realitat canviant.

A.B.: En la primera etapa de la Llar Magdalena Bonamich recordo que es buscava que els residents guanyessin en autonomia personal. Les actuals residents això de l’autonomia ho deuen tenir superadíssim, oi?

Y.R.: La veritat és que sí, són unes dones molt capaces. De fet, les persones que venen a demanar ajut a Càritas de capacitats personals en tenen moltes, el problema és la situació que els envolta que és com un mur que no les deixa avançar encara que en tinguin moltes ganes. Poder viure a la Llar Magdalena Bonamich, o en algun altre recurs residencial de què disposem, dona tranquil·litat, dignitat i seguretat per poder tirar endavant, que al final és el que volem tots.

A.B.: Aquest canvi d’orientació ha estat motivat per la pandèmia?

Y.R.: Certes situacions ja es donaven abans de la pandèmia, però coincidint amb la pandèmia van començar a acostar-se a demanar ajut a Càritas dones que patien situacions d’explotació del tipus “et deixo viure aquí a canvi que facis totes les tasques de la llar” -i aquestes dones no sortien al carrer en tot el dia-, o directament situacions de xantatge sexual a canvi d’una habitació. D’altra banda, si tens una criatura, trobar una habitació de relloguer és molt complicat perquè a les habitacions de relloguer no volen criatures. En definitiva, que venien a picar la porta de Càritas moltes dones i vam pensar que alguna cosa havíem de fer. Llavors, aprofitant que els residents que en aquell moment hi havia a la Llar Magdalena Bonamich marxaven perquè havien resolt la seva situació, i aprofitant que també vam obrir un altre recurs social d’habitatge, vam fer aquest canvi d’orientació.

A.B.: Actualment quant de temps s’hi poden estar els residents? 

Y.R.: A Càritas partim de la individualitat de la persona, o dit d’una altra manera, la persona és el centre de la nostra acció. Per tant, cada persona és tractada de forma individual i conjuntament amb ella elaborem un pla personal de treball a partir de tres preguntes: Quins són els teus objectius de futur? Cap on vols anar? Com et podem acompanyar des de Càritas? Perquè al final és la persona la que treballa pel seu futur! Tenint en compte això, hi ha persones que s’estan a la residència uns mesos perquè la seva situació no requereix més temps, i n’hi ha d’altres que s’hi poden estar un o dos anys perquè tenen una situació molt més complexa. De totes maneres, nosaltres de mitjana pensem que amb dos anys la persona ha de poder concloure el seu pla de treball.

A.B.: Quantes persones hi ha actualment residint a la Llar Magdalena Bonamich?

Y.R.: La residència té nou habitacions repartides en dues plantes independents. En un principi eren vuit, a més a més d’una que la manteníem buida per emergències, però a l’hora de la veritat també la tenim ocupada perquè la realitat s’imposa i no podíem tenir una habitació buida havent-hi persones que la necessiten. Actualment hi ha quatre mares amb els fills, alguns d’ells nadons, i en la resta d’habitacions hi viuen dones soles. Per nacionalitats n’hi ha d’Hondures, Veneçuela i del Marroc.

A.B.: El Govern central va aprovar una renda bàsica universal. Això està funcionant?

Y.R.: La renda hi és, però la realitat és que accedir-hi costa molt, i no pas per qüestions de gestió o tramitació, sinó perquè els requisits que es demanen justament les persones que s’acosten a Càritas no els compleixen. Per exemple, els immigrants en situació irregular ja se’n poden oblidar d’aquesta renda. Pensa que Càritas arriba allà on no arriben ni l’administració ni la resta d’entitats socials.

A.B.: El passat mes de juny Càritas va presentar la memòria de l’any 2020 i una de les coses que destaca és que la rasa digital és un problema, perquè molts ajuts només es poden demanar informàticament, i la gent que necessita els ajuts precisament no tenen ordinador ni el saben fer anar!

Y.R.: Aquest és un problema afegit. I dificulta no només a la gent que atenem a Càritas, sinó també a les persones grans, a les quals se’ls complica molt la vida quan les gestions només es poden fer amb el mòbil o amb l’ordinador. Digitalitzar-ho tot està molt bé sempre que no ens oblidem de les persones, que són el més important. Confiem que amb la mitigació de la pandèmia tot es vagi normalitzant i torni l’atenció presencial.

A.B.: Quins d’altres equipaments caldria per oferir una atenció social adequada a les necessitats que hi ha?

Y.R.: Més que d’altres equipaments jo penso que el que calen són unes bones polítiques per garantir que el dret a l’habitatge sigui real. Poder viure en un lloc digne és el primer pas per revertir una situació d’exclusió social. Si tu no disposes d’un espai on et puguis dutxar, on puguis estar tranquil, on puguis descansar, etc., difícilment pots fer cursos de formació o pots fer un procés de recerca activa de feina. A Càritas això ho tenim molt clar, i per això intentem oferir a nivell habitacional una resposta a les persones que atenem perquè puguin portar a terme el seu pla de treball. Al mateix temps, no cal dir que aquestes polítiques d’accés a l’habitatge haurien d’anar lligades a unes bones polítiques laborals, perquè a Càritas atenem persones que treballen, però que no arriben a final de mes! Nosaltres els anomenem “treballadors pobres”, és a dir, persones que treballen moltes hores i que a final de mes han de triar entre destinar els diners a menjar o a pagar l’habitatge. Per tant, el fet no és tenir feina, sinó que aquesta feina sigui digna, amb unes bones condicions i un bon salari. Si totes les polítiques laborals i d’habitatge anessin enfocades a què hi hagués una seguretat i una dignitat en la vida de les persones no hi hauria cap necessitat de fer més equipaments socials.

A.B.: El ministre José Luis Ábalos va afirmar que “l’habitatge és un dret, però també un bé de mercat”, i el també ministre Miquel Iceta ha amenaçat fa poc en recórrer la llei catalana que limita els lloguers abusius. Després del que m’acabes de dir, i veient aquest panorama, tu com a professional com et lleves cada matí per anar a treballar?

Y.R.: Bé, intentem viure amb això. Tenim molt clar quines coses depenen de nosaltres i quines no. Al final fem el que podem amb les eines que tenim. Repeteixo que per nosaltres la persona és el centre de la nostra acció. Treballem per estar al seu costat, per ajudar-la, per donar-li suport, i per potenciar totes les seves fortaleses. Nosaltres creiem que totes les persones en tenen, de fortaleses, el que passa és que la situació, o el context en què viuen, no els permeten desenvoluparles. Per tant, els equips de Càritas fem la nostra feina dia rere dia, donem les gràcies a totes les persones que ens ajuden -sigui a nivell econòmic o en l’àmbit de voluntariat-, i vivim “aferrats a l’esperança”, com diu el títol de la nostra memòria 2020.

A.B.: Els lectors d’aquesta entrevista potser ara es pregunten què han de fer per ser socis de Càritas?

Y.R.: Hi ha diferents vies: poden trucar a la centraleta de Càritas, poden fer-ho a través del nostre web, i també poden dirigirse a la Parròquia més propera.

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

Elsa Lagos i el seu fill Wilmer resideixen des de fa un any a la Llar d'Acollida Magdalena Bonamich

 L’Elsa i el seu fill Wilmer fa un any que viuen a la Llar Magdalena Bonamich de Molins de Rei. Ells van venir d’Hondures l’any 2017, quan el Wilmer tenia vuit anys i patia una leucèmia incurable al seu país. A l’Hospital de Sant Joan de Déu li van fer una teràpia innovadora anomenada CAR-T (receptor d’antigen quimèric de cèl·lules T) que no li va funcionar, i va haver d'iniciar un nou tractament a partir d’un trasplantament de medul·la. En aquests moments estan pendents de veure com evoluciona. Durant tots aquests anys la malaltia del Wilmer ha fet que l’Elsa hagi d’estar totalment pendent d’ell. A part té dues filles més a Hondures que fa quatre anys que no veu.

Àngel Beumala (A.B.): Com heu viscut tots aquests anys?

Elsa Lagos (E.L.): En un primer moment la nostra família ens enviava diners des d’Hondures; però, en allargar-se l’estada, la situació va esdevenir insostenible. Llavors vaig sol·licitar un permís de residència i me’l van donar però sense autorització per treballar. En aquell moment, quan no era amb el meu fill, ja feia de voluntària a l’Hospital de Sant Joan de Déu, però necessitava també treballar per poder mantenir-nos. De fet, a l’Hospital hi ha un servei consistent en tenir cura de les criatures malaltes perquè els pares puguin anar a treballar, però en el meu cas, com que no

tinc permís de treball, vaig haver de rebre l’ajut de la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia, que ens va deixar un lloc on viure. Quan el meu fill va millorar vam haver de marxar, i ara, des de l’any 2020, estem vivint els dos a la Llar Magdalena Bonamich.

A.B.: Com es troba ara el teu fill?

E.L.: Ell és un noi molt actiu i lluitador. Vol fer esport, jugar a bàsquet, anar en bicicleta..., però és clar, tot això s’ha de fer amb molta cura. En l’àmbit escolar, disposa d’un mestre domiciliari, i el curs que ve –si tot va bé- anirà a l’Institut aquí a Molins de Rei.

A.B.: Com és un dia normal de la vostra vida a la Llar Magdalena Bonamich?

E.L.: Quan toca hospital, a les sis del matí arriba l’ambulància i ens anem a Sant Joan de Déu, on ens hi estem fins a les quatre de la tarda, que tornem a Molins de Rei també amb ambulància. Quan no toca hospital, al matí ve la mestra del Wilmer a fer classe, i a la tarda sortim els dos perquè faci una mica d’exercici. A la Llar hi estem bé, si bé hi convivim persones de diferents països i és molt diferent d’estar en un habitatge individual per un mateix. De totes maneres, la meva intenció és no estar-hi gaire temps més.

A.B.: Quin és el teu principal objectiu a curt termini?

E.L.: El primer que vull és que el meu fill se’n surti del seu problema de salut, i després el que més desitjo és treballar. Al setembre, quan el Wilmer vagi a l’Institut la meva intenció és dedicar-me de ple a buscar feina. Com he dit abans, tinc permís de residència però sense autorització per treballar. Per poder sol·licitar un permís de treball l’advocat m’ha explicat que abans algú m’ha de fer un contracte laboral de com a mínim 30 hores a la setmana. I jo i el meu fill ho necessitem molt perquè no en tenim ni idea de quan s’acabarà el seu tractament mèdic. Tot és molt incert.

A.B.: Com poden ajudar les persones que estan llegint aquesta entrevista?

E.L.: El primer que vull fer és donar les gràcies a totes les persones que ens han ajudat, especialment a tots els socis de Càritas i a tota la gent que hi aporta el que bonament pot. Tots els que venim de fora tenim la nostra circumstància, però en el meu cas és molt difícil, perquè a part de lluitar contra un càncer, sento molt l’absència de les meves altres dues filles. El procés de migrar als vostres països és molt difícil. Tot és molt costós. I som persones que venim a treballar per tenir una vida millor, no venim per res més. Per això el tema dels papers és molt important. Si nosaltres tinguéssim un permís de treball no hauríem d’acudir als serveis socials. En canvi, per tenir dret a treballar has de portar un mínim de tres anys residint a Espanya i demostrar arrelament. I jo em pregunto: Si en arribar no ens deixen treballar com ho fem per viure durant aquests tres anys? No ho entenc. Al final per poder sobreviure no hi ha altre remei que dependre dels serveis socials.

[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 9-6-2021]

Acte de suport als represaliats independentistes

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 573, juliol-agost 2021, pàg. 10-11

 El passat diumenge 2 de maig, el grup local de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i Alerta Solidària, va organitzar al pati de l’Agrupació Folklòrica un acte en suport dels represaliats polítics del procés sobiranista català. Els assistents van poder escoltar els testimonis de Jordi Pesarrodona, Marcel Vivet, i Eva Pous, i al final van adreçar unes paraules Amèlia Medina i Jordi Vilaprinyó, en representació dels represaliats molinencs que actualment són: Domingo Gris, Joaquim Martí, Jordi Costa, l’exalcalde Joan Ramon Casals, i els mateixos Jordi Vilaprinyó i Amèlia Medina. L’acte va ser conduït per Jaume Miquel i va comptar amb l’assistència de setanta persones.

 El primer en prendre la paraula va ser en Jordi Pesarrodona, comediant i pallasso de professió, membre de l’ONG Pallassos sense fronteres, de l’organització europea de pallassos CIRCA, i l’any 2017 regidor al seu poble de Sant Joan de Vilatorrada. El dia 20 de setembre de 2017 la Guardia Civil va realitzar vint escorcolls a diferents seus de la Generalitat de Catalunya i va detenir dotze alts càrrecs. Quan es va conèixer aquest operatiu, milers de ciutadans van sortir a protestar i un d’ells va ser en Jordi, en aquell moment una persona completament anònima. Ell, com a pallasso professional, es va posar una bola vermella al nas i es va situar al costat del guàrdia civil que custodiava l’entrada de la seu del departament de Governació: “Aquest tipus de protesta jo ja l’havia realitzada l’any 1993 a la guerra de Bòsnia, al costat de soldats serbis, i no va passar res, s’ho van agafar com el que era, un acte de protesta pacífic que tots tenim dret a fer com a ciutadans.”

 Pesarrodona va convidar el públic que l’escoltava a buscar “circa clowns” a internet per veure imatges de protestes semblants realitzades arreu del món per pallassos. La seva del dia 20 de setembre, però, no va ser entesa per la Guardia Civil: “El tinent coronel Daniel Baena em va denunciar per incitació a l’odi contra un cos armat i em demanava una pila d’anys de presó. Gràcies a la tasca ingent del col·lectiu dels advocats del Bages es va aconseguir desmuntar l’acusació, i vaig respirar.” 

 Però la tranquil·litat no li va durar gaire perquè al cap de poc va rebre una nova denúncia, aquest cop directament de la jutge del Jutjat número 2 de Manresa: “M’acusava de no haver impedit el referèndum de l’1 d’octubre essent regidor de Sant Joan de Vilatorrada, i conjuntament amb mi, també va denunciar l’alcalde de Fonollosa i l’alcalde de Callús, els altres dos pobles veïns que el dia 1 d’octubre també van represaliar, però curiosament, a Sant Joan de Vilatorrada no va denunciar l’alcalde si no a mi, que era regidor, i aquí ja es veu que és una venjança: com que no m’havien pogut condemnar per una cosa ho proven amb una altra.” 

 Davant la nova denúncia el fiscal general de Manresa no va veure delicte en cap dels tres casos i va demanar l’arxivament de la causa, però la jutgessa s’hi va negar i va trobar una altra manera de continuar el procediment que va deixar tothom astorat: “Per poder jutjar-nos van destituir el fiscal de Manresa i van nomenar un nou fiscal que va venir expressament de Ciudad Real! I el fiscal que van destituir, està destituït només pels casos polítics, actualment continua fent de fiscal en altres casos! Si això no és una dictadura disfressada de democràcia ja em direu què és!”

 Amb el canvi de fiscal el cas va arribar finalment a judici, i aquest, en paraules de Pesarrodona, va ser “surrealista”: “A Manresa tot el judici es va fer en català, menys la part del fiscal que havia de tenir un traductor, i quan vaig declarar, i el traductor intentava explicar-li al fiscal el que deia, aquest va dir que no calia traducció, i no era perquè m’entengués sinó perquè ja portava escrit el que passaria. I és que si bé la meva defensa va fer una feina impecable, i donàvem per segura l’absolució, em van condemnar i a més la sentència va sortir el mateix dia i a la mateixa hora que la sentència del president Quim Torra per la pancarta! Quines casualitats! I per descomptat, abans ho va saber la premsa que nosaltres mateixos.” 

 La sentència inhabilita Jordi Pesarrodona durant 14 mesos per exercir qualsevol càrrec públic i l’obliga a pagar una multa de 2.000 euros. Tot i això, el Jordi ja té una nova denúncia sobre la taula: “A l’escola de Sant Joan de Vilatorrada on jo era l’1 d’octubre, l’escamot de la Guardia Civil que va venir a buscar les urnes no se les va endur perquè vam resistir pacíficament, tot i que vam rebre de valent. A mi em van donar dos cops de porra a la zona inguinal, van anar directament a colpejar-me els testicles i el dolor em va arribar a l’ànima, us ho asseguro. Doncs el senyor guàrdia civil que dirigia aquell escamot m’ha denunciat perquè li ha molestat que li fes una foto el dia del judici –en què declarava en contra meu- i la posés al twitter.”

 El segon testimoni va ser el de Marcel Vivet, jove de Badalona, llicenciat en Història, membre de l’organització La Forja, i antic assessor de la candidatura municipal “Guanyem Badalona”. Ell va participar el 29 de setembre del 2018 en una manifestació de protesta per l’acte d’homenatge que havia organitzat el sindicat Jusapol als policies i guardies civils que van venir a Catalunya per l’1 d’octubre. Quatre mesos després d’aquella manifestació el van detenir a casa seva com a presumpte autor d’agressions a la policia dels Mossos d’Esquadra. Una detenció realitzada just dos dies abans de la vaga general independentista del 21 de febrer de 2019, segons Vivet, per “posar la por a tots els companys que pensaven fer aquella vaga”. 

 D’acord amb el Tribunal Europeu de Drets Humans, les detencions arbitràries i les identificacions fetes prèviament, o posteriorment, a una manifestació, són una forma de coartar aquest dret perquè inculquen por a la gent que va a manifestar-se. Sobre la seva detenció el Marcel va explicar que sense cap raó el van tenir tancat 24 hores: “Aquelles 24 hores van ser infernals, però per mi, per la meva família, i per tots els meus coneguts.” 

 Fins gairebé dos anys després no va rebre notícies del seu procés judicial, amb tot el que suposa viure tant de temps d’incertesa, i tant la fiscalia com la Generalitat “em demanen cinc anys i nou mesos de presó acusat d’haver assistit a aquesta manifestació amb el propòsit explícit d’agredir agents dels Mossos d’Esquadra amb la meva bandera, que tenia un pal prim de fusta de fullola i que els agents em van trencar, perquè quan em va caure la van empènyer cap endarrere perquè no la pogués recuperar”. I va exclamar: “Com pot ser que pugui anar a la presó pel fet d’haver assistit a una manifestació en la que vam “rebre”, en vam sortir escaldadíssims, i a l’endemà tots vam anar coixos a treballar?” 

 El pitjor del seu cas, però, estava per venir: “M’anuncien quinze dies abans que el judici es farà el 18 de desembre, i una setmana abans del judici esbomben als mitjans que la Generalitat m’ofereix un pacte per no anar a presó: una sentència de dos anys a canvi de reconèixer uns delictes d’agressions que no vaig fer, i que encara els ho havia d’agrair!” Marcel Vivet no va acceptar el tracte perquè “si l’acceptava reconeixia que la manifestació havia estat violenta, i en aquella manifestació ningú no va agredir agents dels Mossos, va ser al contrari!”.

 Però just començar el judici, la Fiscalia va demanar suspendre’l degut a l’estat de salut de dos agents de mossos d’esquadra que havien de declarar, i la nova data fixada va ser la del 22 de febrer, “curiosament una setmana després de les eleccions al Parlament de Catalunya”. Segons el Marcel, va ser una maniobra per tal de que el partit polític al que pertanyia el conseller d’Interior no es veiés afectat pel seu cas: “Condemnar un jove independentista quan, en principi, el seu relat és que el seu partit ens portarà a la independència, el partit de la DUI, etc, és un cosa que no quedaria bé a la campanya electoral.”

 Després del judici realitzat el 22 de febrer el jove badaloní va rebre el passat 16 de juny una sentència condemnatòria de cinc anys de presó. El tribunal de l’Audiència de Barcelona que l’ha condemnat reconeix que no hi ha imatges gràfiques que acreditin que el Marcel provoqués desordres públics ni lesions a un agent dels Mossos d’Esquadra, però diu que amb la declaració de l’agent n’hi ha prou.

 La següent intervenció va ser de l’advocada Eva Pous la qual va començar agraint l’assistència a l’acte: “Aquests actes són molt necessaris, gràcies per organitzar-lo, com veiem tots aquests casos poden començar avui i acabar d’aquí a cinc anys, i la memòria és curta, i la paciència de vegades massa llarga.” A continuació va destacar la importància de no acotar el cap en aquests processos polítics: “No podem triar quan serem represaliats, però sí que podem triar com entomar la repressió. I si som represaliats per participar en una acció política, la manera d’aprofitar aquesta repressió que no controlem és donar-li la volta i fer que es giri com un bumerang en contra del poder.” 

Per això, des d’Alerta Solidària, “no tractem únicament els casos penals concrets sinó que posem al centre del debat l’acció o el fet que ens ha portat a ser represaliades i dotar-ho de contingut polític. A part de la nostra activitat tècnica com a advocades, la nostra feina és animar la gent, oferir-li una xarxa de suport perquè se senti acompanyada a nivell personal, però sobretot també a nivell polític perquè no es faci enrere en la lluita”. I va posar d’exemple el cas del Marcel: “El ressò mediàtic que ha tingut el seu cas no és casual, és perquè els companys s’hi han deixat la pell, però no només per demanar la seva absolució, sinó per conquerir els nostres drets i llibertats.”

 La part més dura de l’acte va arribar quan el conductor els va preguntar com s’ho feien per superar els moments baixos, i d’on treien la fortalesa per mantenir-se ferms i no acceptar pactes que impliquessin reconèixer delictes no realitzats a canvi de no anar a la presó. Jordi Pesarrodona va afirmar que “la força ens la doneu vosaltres” i que quan “a mi em diuen que soc molt valent i que planto cara, responc que soc valent perquè sempre hi ha hagut gent al meu costat, que em sento valent i fort perquè ens fem forts entre nosaltres mateixos i ens retroalimentem”.

 Però pel camí hi ha molts moments desestabilitzadors, com l’amenaça que va rebre fa poc el Marcel Vivet quan era al gimnàs i una persona, que es va identificar com a guardia civil, se li va acostar i li va dir que li ofenia molt el text de la samarreta que portava i que vigilés per on anava. 

 Jordi Pesarrodona va coincidir en aquestes estratègies de terror: 

 “En el meu cas us vull posar només dos exemples de com funciona el llenguatge de la por: El meu pare amb 89 anys rep una trucada un dia i li diuen: “digues-li al teu fill que pari o el trobareu mort en una cuneta”. Imagineu-vos aquell home amb 89 anys, que el dia del judici el van haver de tenir amb una psicòloga tot el dia de la crisi nerviosa que tenia. I el segon exemple, aquest cop de la meva parella: Truquen un matí a la porta de casa i es presenten dues persones que s’identifiquen com a policies nacionals -jo feia només cinc minuts que havia marxat-, li pregunten per mi i com que no hi era van dir que ja tornarien. I ella amb una por terrible. Fa més d’un any i mig d’això i mai més han tornat. O sigui, l’objectiu és fer por a la família! És fer por a la gent que tens al costat! I aquesta eina s’utilitza molt i no ho sabem. I les famílies ho pateixen. O no veiem les famílies dels presos polítics i dels represaliats les cares que fan? Aquest llenguatge de la repressió és terrible. La família ho viu molt més malament que nosaltres pel que us deia, perquè entre nosaltres ens fem forts i plantem cara, però ells ho pateixen en silenci i és molt dur.”

 A continuació els represaliats molinencs van llegir dos comunicats. En primer lloc, Amèlia Medina va parlar en nom d’ella i del Domingo Gris, i va explicar que, si bé els investiguen per un presumpte delicte de desordres públics i danys contra la seguretat del trànsit pel tall de l’AP7 a la Jonquera dels dies 11 i 12 de novembre del 2019, la seva identificació va ser completament arbitrària “mentre estàvem asseguts dins del nostre cotxe escoltant Catalunya Ràdio, un gran delicte pel que es veu”. L’Amèlia també va parlar en nom de Jordi Costa, fotoperiodista molinenc identificat per un mosso d’esquadra mentre cobria un dels molts talls de l'avinguda Meridiana, i que no va poder ser present a l’acte de l’Agrupa per motius de feina. 

 L’Amèlia va cloure la seva intervenció amb unes paraules emocionades d’agraïment: 

 “Nosaltres no tenim un grup de suport propi, però és que tenim tot el poble de Molins de Rei que ens dona suport! I això és molt d’agrair, de veritat. Veure la gent del meu poble, la gent que jo conec, la gent que sé que m’estima, companys, companyes, fins i tot gent que no conec de res però que són allà, això és el que ens dona forces i ens empeny a continuar.”

 Tot seguit va prendre la paraula en Jordi Vilaprinyó amb un missatge contundent: 

 “L’alcalde Joan Ramon està imputat per delicte de desobediència en l’organització dels actes del primer d’octubre, i en el cas del Joaquim Martí i en el meu cas, ho estem pels fets de la Jonquera. Desordres públics i danys contra la seguretat vial és el que ens imputen. Però què passa ara quan la majoria de previsions situen indults pels nostres presos polítics el proper mes de juliol? Quan surtin, si els indulten, què passarà amb els exiliats? Amb els polítics de segon nivell, càrrecs de confiança, i alts funcionaris que també estan imputats? I amb els més de 3.000 represaliats que ho som per demanar la llibertat d’aquests presos polítics?”

 L’acte es va cloure amb una fotografia col·lectiva de tots els assistents amb nassos de pallasso, tota una sorpresa per al Jordi Pesarrodona que no s’ho esperava: “Sabem riure, i un poble que sap riure és un poble guanyador, no ho dubteu mai”, va afirmar. 

 Després de donar informacions diverses sobre les futures activitats de l’ANC local, es va cantar l’himne d’Els Segadors i l’acte es va donar per acabat.