Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 603, gener 2025, pàg. 28-30
Després de 78 anys oferint els seus serveis als baixos del carrer Major, número 3, la impremta La Comercial ha cessat la seva activitat per jubilació.
Martí de Palol Herrero (Molins de Rei, 1960) es va incorporar amb catorze anys com a aprenent a la Impremta Comercial i ara ha acabat tancant el negoci per jubilació. Desapareix així una empresa que es remunta al dia 1 de desembre del 1946, quan els seus tres socis fundadors van signar el contracte de lloguer dels baixos del carrer Major, número 3, per instal·lar-hi una impremta. Eren l’Emili Gabarró –Miliu-, el Miquel Bernis i el Joan Prats. La nova impremta es va batejar amb el nom de “comercial” perquè s’adreçava sobretot a les empreses i als comerços. I és que en aquella època tot es feia sobre paper, amb el que hi havia molta necessitat de blocs de factures, rebuts, albarans, fulls per fer pressupostos, fitxes, etiquetes, sobres postals, targetes de visita, folis en blanc amb el nom de les empreses a la capçalera, octavetes de publicitat, calendaris, etc ...
A part de material d’oficina, d’altres productes que s’havien fet a la Comercial eren els fulls parroquials setmanals de Molins de Rei i pobles de la rodalia, programes de festa major, de la Fira de la Candelera, de les entitats socials, i tot un repertori de productes vinculats a commemoracions com ara estampes de primera comunió, de batejos, participacions de boda, esqueles, recordatoris de difunts, felicitacions de Nadal, ... En aquella època inicial també van arribar a fer, entre d’altres, les etiquetes per a les ampolles de licor de les Destil·leries Mas, els prospectes dels productes dels Laboratoris Wander i dels Laboratoris PEVYA, els bitllets dels autobusos Soler i Sauret, els programes setmanals dels quatre o cinc cinemes que operaven a Molins de Rei, i impresos diversos per a moltes empreses, com ara les cotillaires Martí-Port i Bassons, Ciments Molins, o el tractant de vins i olis Joan Sardà, de Castellbisbal.
El fet de que a mitjans del segle XX la comunicació fos sobre paper feia que gairebé tot passés per la Comercial i ells fossin els primers a saber-ho tot! Des de qui s’havia mort –encàrrecs d’esqueles- fins a quins actes farien les grans entitats de la vila en les festes tradicionals i populars.
Una feina artesanal
Marià Puiggròs Torrades (Molins de Rei, 1940) va treballar a la Impremta Comercial del 1958 al 1973, si bé abans ja hi havia anat “a fer hores”, i després de plegar encara hi va estar anant mig any més a donar un cop de mà, fet que va fer que coincidís durant un temps amb el Martí. Cal dir que durant la postguerra era molt habitual fer una doble jornada i encadenar diferents feines per poder tenir uns ingressos mínims per viure. El Marià recorda que a la Comercial venien a imprimir de tota la vila i també dels pobles del voltant: “Et portaven el text, nosaltres fèiem una prova, els hi ensenyàvem, i si deien que ja els hi estava bé, doncs tiràvem endavant”.
Quan va arribar el disseny gràfic per ordinador sempre el van externalitzar a empreses de fora, però abans de que hi haguessin ordinadors sí que l’havien de fer: “Jo aquesta època que explica el Marià també la vaig enganxar, el client et deia el que volia i tu t’havies d’espavilar!”, exclama el Martí.
En l’etapa del Marià la impremta tenia divuit persones de plantilla entre els treballadors fixes i els que hi anaven a fer hores: “En Bernis era el soci capitalista i no venia gaire, en canvi el Miliu portava l’administració i no es movia del despatx on atenia els clients, i allò era com un confessionari, estava assabentat de tot el que passava al poble! Finalment, el Joan Prats, s’encarregava de les “minerves”, que eren les màquines d’imprimir. Dins dels treballadors l’artista a les “maquines” era el Quimet Parés, i a les “caixes” ho era el Joan Beso, del qual jo en vaig aprendre molt.” El “caixista” en una impremta era el que feia les composicions ajuntant peces de metall, cadascuna amb una lletra o un signe tipogràfic diferent. Aquestes composicions després es portaven a “màquines”, on es posava la tinta i es reproduïen sobre paper.
El Marià explica que hi va entrar a treballar per vocació: “En aquella època hi havia a Molins de Rei d’altres impremtes -la Mas, la Bartolí, l’Horta, Cal Domènech-, i jo vaig entrar a treballar a la impremta Horta per portar-hi els comptes perquè tenia coneixements de “tenidoria de llibres” gràcies a les classes del professor Pere Soler Martí. Així va ser com vaig descobrir aquest ofici, el vaig trobar molt creatiu i fins i tot artístic. Quan el Miliu es va assabentar que m’hi dedicava em va oferir anar a fer hores a la seva impremta i així va ser com va començar la meva relació amb la Comercial.”
Una de les feines que va fer el Marià va ser la composició de la revista El Llaç, que aleshores es deia Llaç d’Unió i era una publicació parroquial acabada de fundar pel vicari Manel Garcia: “Recordo que els dilluns, de vuit a nou del vespre, ens reuníem amb el mossèn, el Miquel Rius i el Jaume Romeu, i ens portaven els textos mecanografiats i a vegades fins i tot escrits en llapis! Llavors, jo, al llarg de la setmana, anava fent la composició de les pàgines posant les lletres una a una. Una plana et podia portar tot un dia de feina, era com fer un puzle! Un cop feta la impressió, calia desmuntar-ho tot i tornar cada lletra al seu calaix.”
El Marià conserva una fotografia de la plantilla de la seva època: “Un dia va aparèixer el mossèn de La Palma -o el de Corbera de Llobregat, no ho recordo bé-, i ens va regalar una mona de pasqua. Abans de cruspir-nos-la ens vam fer una fotografia”. En aquesta imatge hi surten l’Emili Gabarró, el Paco Escala, el Marià Puiggròs, el Josep Tena, el Josep Carrizo sostenint el pastís, el Ròmul Escala, el Joan Beso, el Xavi Costa, el Ricard Soy, el Salvador Peiró, el Manel Edo i dos aprenents.
Abans del 1980 era legal treballar a partir dels catorze anys i a les feines era normal entrar-hi com a aprenent, sense experiència prèvia. Aquest va ser el cas del Martí: “El 1974 ja no hi havia tants treballadors com a l’època del Marià. A la plantilla fixa hi havia el Paquito, el Ròmul, el Demetrio, el Guevara, el Manel Edo, l’Alfons Palau, el Siscu Fernández, el Joan Gabarró, el Joan Miquel Vila i el Quimet Parés. També hi havia quatre persones que venien només a la tarda, a fer hores, alguns d’ells personal de la impremta acabat de jubilar de manera que, al mateix temps que guanyaven un extra, ajudaven a formar els nous treballadors.”
Cal distingir dues etapes en la història de la impremta, la inicial dels tres socis fundadors, i la continuació com a cooperativa a partir de l’any 1986 com explica el Martí: “Els propietaris es van fer grans i anaven a tancar el negoci, però a la impremta teníem una feina que no ens l’acabàvem! Llavors els treballadors ens vam organitzar com a cooperativa i vam arribar a un acord amb ells. Tot va continuar igual i només va canviar lleugerament el nom de l’empresa: d’Impremta Comercial vam passar a anomenar-nos “La Comercial”, que era com col·loquialment tothom es referia a nosaltres. Els primers socis de la cooperativa vam ser, per ordre d’edat, l’Elías San José, el Joan Gabarró, jo mateix, el Frances Ripoll i la Montserrat Garcia. Al cap d’un parell d’anys el Francesc ho va deixar i en el seu lloc va entrar l’Alfons Palau”.
Canvis tecnològics
D’aquest sistema de composició tipogràfica manual es va passar a la composició amb linotípia, una màquina que permetia que amb pocs operadors es poguessin composar moltes pàgines diàriament. El següent canvi tecnològic va arribar a principis dels anys vuitanta amb les màquines òfset, que permetien realitzar una gran quantitat d'impressions en pocs minuts abaratint-ne el cost com més gran fos el tiratge. Paral·lelament, es van començar a popularitzar els ordinadors personals de sobretaula i amb ells els primers programes d’ofimàtica per a l’automatització de la feina a les oficines. “Els processadors de textos i les bases de dades van provocar una primera davallada de feina, ja que atomàticament –mai millor dit- van desaparèixer les fitxes de paper per alfabetitzar els clients, per exemple, i d’altres productes que elaboràvem nosaltres”. La segona davallada va arribar deu anys més tard amb Internet, quan les comunicacions van anar deixant de fer-se sobre paper -i d’enviar-se per correu postal- per passar a ser per correu electrònic.
Al mateix temps, l’evolució tecnològica de les arts gràfiques també va fer que calgués menys mà d’obra, però segons el Martí això no va ser traumàtic perquè va anar coincidint amb la jubilació dels treballadors: “Quan va arribar la tecnologia digital el món de les arts gràfiques es va revolucionar i demanava estar-hi invertint contínuament. Qualsevol aparell –com passa ara amb els mòbils- al cap d’un temps ja quedava obsolet perquè en sortia un de nou que funcionava millor. Per exemple, fa vuit o nou anys vaig comprar una màquina digital, marca Oki, fins que va arribar un dia que vaig trobar un proveidor que em sortia més barat que m’ho fes ell que no pas fer-m’ho jo!”. L’any 2024 ja només quedaven ell i un operari.
Satisfacció per la feina feta
Pel Marià, el tancament d’aquest establiment simbolitza la fi de la vila que va conèixer de jove i recorda amb enyorança la feina que hi va realitzar: “Durant vuit anys vaig fer els programes de les festes majors de molts pobles de la comarca, el programa de la Fira de la Candelera, el de la setmana del cine espanyol i del nou cine espanyol, els de les exposicions de l’associació filatèlica, les revistes dels “padres” [actual escola Manyanet], etc.” Una de les feines que recorda amb més afecte va ser un programa d’activitats de festa major del Foment Cultural i Artístic: “Vaig fer una portada de color rosa, i tot en caixa baixa, en minúscules! Els hi va agradar tant que dos membres de la junta directiva van venir a la impremta a felicitar-me. La idea la vaig treure d’una revista. El llibreter Josep Alcaraz era el que portava els diaris a la barberia del meu pare, i com que sabia que jo estava interessat en les arts gràfiques, sempre m’avisava quan li arribava alguna cosa original o diferent per a que la fullegés per treure idees.”
Pel que fa al Martí, també recorda amb satisfacció el seu pas per la impremta després d’haver-hi treballat cinquanta anys: “Si he de destacar alguna època et diria la que vam treballar per TV3 quan va fer el canvi a l’actual logotip, ara farà uns vint anys. No eren feines directament relacionades amb la televisió sinó actes i esdeveniments que organitzava l’antiga Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, i que més d’una vegada ens van fer anar de corcoll. Per exemple, si venia algú a fer una conferència, venia l’encàrrec dels targetons al matí i a l’endemà ja els havies de lliurar. O si organitzaven unes jornades, havia passat dues o tres vegades que ja tenies la feina feta a punt per lliurar i et venien a la nit i et deien que havien canviat dos o tres ponents i que tots els programes fets ja no servien, que s’havien de fer de nou, i ja ens tens a tots treballant tota la nit. En aquesta feina sempre hem anat així! Va ser una època molt intensa però TV3 ens ho va agrair molt”.
Cliqueu aquest vincle per veure el vídeo "Punt i final", realitzat per Josep Sagristà el 10 de juliol de 2024, on es pot veure l'impressor Martí de Palol fent anar per última vegada la impressora tipogràfica de La Comercial : https://vimeo.com/986036008