Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 609, setembre 2025, pàg. 10-13
El fotògraf Guillem Urbà Gomà (Molins de Rei, 1972) celebra els seus trenta anys de professió amb l’exposició “Pallass@s i punt” i la mostra “Guillem Urbà, 30 anys capturant instants”. Fotògraf dels departaments de comunicació de diversos ajuntaments, entitats públiques i corporacions com ara Seat, Gas Natural, o Esade, el Guillem és especialista en fotografia aèria i la seva obra ha estat publicada per editorials internacionals i també en diaris com l’Avui o l’Ara.
Aquesta no és la seva primera exposició a la vila, l’any 2021 vam poder veure "Gent, Temps, Foc i Gegants", fruit de la seva trajectòria de més de 25 anys fent reportatges de festes majors arreu de Catalunya, i l’any 2023 "La Mirada de la Candelera", una exposició feta a la Rambla de la Granja amb imatges de gran format.
Com va sorgir la idea de celebrar els teus primers trenta anys de carrera professional?
Va ser una casualitat. L’any 2024 va ser el 40è aniversari del Festival Internacional de Pallassos de Cornellà, i com que jo era la persona que portava mes anys com a fotògraf oficial em van encarregar una exposició fotogràfica retrospectiva. Aquesta exposició es va inaugurar a Cornellà l’octubre del 2024, es va poder tornar a veure a principis del 2025 al Centre Jujol Can Negre de Sant Joan Despí, i ara finalment arriba a Ca n’Ametller del 22 de setembre al 19 d'octubre. El cas és que mentre revisava els meus arxius per preparar aquesta exposició del festival de pallassos vaig ensopegar amb la que es pot considerar la meva primera fotografia professional signada i publicada. Va ser una imatge de la Fira de la Candelera que va aparèixer en un número del butlletí municipal “Casa de la Vila”. Quan vaig mirar la data i vaig veure que era de l’any 1995 em vaig adonar de l’efemèride! Aquest 2025 fa trenta anys del meu primer treball professional acreditable! Jo abans ja havia fet fotografies, i hi ha gent que te fotografies meves molt més antigues, però aquesta és la primera que he trobat publicada en un mitjà públic i que puc demostrar que és meva perquè hi apareix el meu nom.
Quan comença el teu interès per la fotografia?
És ben senzill. Quan vaig acabar el batxillerat no sabia per on tirar, i arran de les xerrades d’orientació que et fan a l’institut, em vaig animar a fer els estudis de tècnic especialista en imatge i so, un títol de formació professional que era el màxim que podies obtenir en aquella època. Recordo que podies triar la branca de fotografia o la de vídeo, però jo vaig triar la primera perquè soc molt neguitós i amb la fotografia tens el producte acabat gairebé al moment. El vídeo, en canvi, és un procés molt més llarg, cal fer un guió previ, filmar les seqüències, encadenar-les ... El més important, però, va ser tenir la confiança dels meus pares. El meu pare, per exemple, era mestre, i com que jo llavors estava molt implicat a l’esplai i a la Creu Roja, i també havia fet feines per a l’Ajuntament dins del sector infantil, segur que es pensava que tiraria per una feina més social. Però recordo que em va dir que si jo veia clar ser fotògraf, endavant! Segurament, les meves filles, quan arribi el moment, em diran que volen fer una professió que quan me l’expliquin ni l’entendré, però jo les animaré igual com ho van fer amb mi.
Recordo el teu local del carrer Carril amb una façana espectacular pintada de colors ...
El 1997 em vaig instal·lar en un primer pis del carrer Major, però era clar que si volia visibilitat havia d’estar a peu de carrer. Per això, un any després, vaig llogar el local del carrer Carrril, número 37. Quan li vaig dir a la propietat que volia pintar la façana no s’ho creia! La vaig pintar d’un color verd poma que visualment la feia molt atractiva, i que, de fet, encara avui es pot veure a la part de dalt. És curiós perquè en aquella època costava molt trobar locals comercials. Hi havia més oferta de negocis que no pas de locals, tot el contrari del que passa ara!
Amb tot això arriba la digitalització de la fotografia ...
Quan jo vaig començar les fotografies no sortien a l’instant sinó que es feien sobre un rodet que calia portar a revelar a un laboratori fotogràfic. Fins al cap d’uns dies no veies les fotografies que havies fet, amb la incertesa que això suposava. Quan va començar la fotografia digital tothom et deia que era el futur i vaig haver d’assumir el risc i invertir en uns equips molt precaris, caríssims, i que els que te’ls venien tampoc sabien ben bé fins on podien arribar. Recordo haver pagat 75.000 pessetes de l’època per una tarja de mèmòria, i també tinc l’anècdota d’haver espatllat una càmera per haver-la portat al límit per desconeixement.
L'any 1997 vas fer les teves primeres fotografies aèries per fer un seguiment de les obres d’urbanització de la Riera Nova.
L’arquitecte de l’empresa que feia les obres del sector de la Riera Nova em va comentar que volia tenir fotografies aèries de l’abans i el després de la urbanització. Ho haguessin pogut encarregar a una empresa especialitzada però com que m’ho va comentar a mi no vaig deixar escapar l’oportunitat. Sense tenir-ne cap experiència em vaig bellugar per aconseguir un helicòpter i els vaig fer la feina. Això em va obrir un nou camp professional perquè arran d'aquelles imatges vaig començar a rebre encàrrecs de molts municipis per fer-los reportatges aeris.
I Molins de Rei no en va ser una excepció ...
Se’m va ocórrer proposar a l’organització de la Fira de la Candelera la realització de fotografies aèries dels carrers de la vila atapeïts de gent. Ho van acceptar i les fotografies que van sortir van ser espectaculars. Llavors vaig proposar-los la realització de vols turístics durant la Fira de la Candelera i la idea també va anar endavant. Durant tres fires seguides, les empreses i els comerços patrocinaven les despeses, i a canvi sortejaven o regalaven entre els seus clients vols en helicòpter que partien de la Plaça de la Llibertat, els dos primers anys, i després del parc del Baix Llobregat. Recordo que per obternir més difusió vaig trucar a TV3 i un dels personatges icònics del seu canal infantil – el Tomàtic- va anunciar per la televisió el sorteig d’aquests vols en helicòpter entre els membres del Club Super3.
L’any 2006 vaig fer una sèrie de fotografies aèries de tota la vila i els seus diferens barris. Una d’aquestes fotografies es va ampliar i imprimir en paper de qualitat gràcies a diversos patrocinadors i es va regalar durant una Fira. Aquesta sèrie la vaig repetir l'any 2015 en col·laboració amb el diari digital Viu Molins de Rei i el patrocini de Federòptics Bofill Bassons, fet que va permetre comparar l’evolució urbanística de Molins de Rei al llarg de deu anys.
Aquesta fotografia aèria de Molins de Rei va tenir molt d’èxit, jo me l’he trobat emmarcada a molts llocs, fins i tot a la pizzeria del meu barri!
I la fotografia dels diables que surt a la gamuza amb la que t’acabes d’eixugar les ulleres també és meva! I deixa’m dir que, gràcies a una iniciativa del dissenyador molinenc Jordi Costa, les fotografies que surten a la majoria de lones que es posen per protegir els aparadors durant la Festa Major també són meves ...
Però no tot són flors i violes, l’any 2002 vas viatjar a Galícia per documentar la tragèdia del Prestige i durant la pandèmia també vas treballar molt.
En el cas de Galícia va ser un encàrrec per documentar la feina de tot un grup de voluntaris que hi van anar a netejar la costa de petroli. I en el cas de la pandèmia, al segon dia d’estar confinats jo ja tenia un permís de treballador essencial per poder moure’m lliurement pels carrers com a reporter gràfic. Les sèries de la pandèmia comprenen els carrers buits de Molins de Rei amb el toc de queda nocturn, la Fira de la Candelera i el Carnaval. Es tractava de reflectir el contrast d’uns carrers que en condicions normals estarien a vessar de gent i que per culpa de la pandèmia no tenien ni una ànima. El confinament va ser dur però sortir al carrer també impressionava molt. Recordo que el primer dia em vaig plantar amb la moto al pont de l’autopista, que te quatre carrils de pujada i quatre de baixada, i estar tu completament sol, sense veure cap vehicle ni cap persona, amb aquell silenci ... buf! Crec que el valor de la fotografia és aquest, deixar constància històrica dels fets i la seva evolució, ja sigui en àmbits socials, econòmics o urbanístics.
Destacaries alguna feina concreta al llarg d’aquests trenta anys?
El que destacaria és que, sobretot en els encàrrecs recurrents, les fotografies acaben essent com uns fills que vas veient créixer. Per exemple, a la Fira de la Candelera, que hi treballo des de l’any 1995, any rere any he pogut veure com evolucionaven els espais i també com canviava el paisatge humà, amb els nous hàbits socials que han generat els mòbils i les xarxes, i que abans no hi eren. Això també m’ha passat amb la Festa dels Súpers, un esdeveniment anual que havia arribat a reunir més de 400.000 persones! Jo hi vaig vaig estar quinze anys de fotògraf i m’emociona veure les meves fotografies en el llibre commemoratiu que ara es va publicar fa quatre anys. Que et cridin any rere any per fer una feina és un senyal de que tant malament no ho estàs fent. Però al mateix temps també és una responsabilitat molt gran perquè vol dir que cada cop has d’estar a l’alçada.
Des de l'any 2023 ets l'autor de les diferents fotografies que han anat sortint mensualment a la portada de la nostra revista.
Sí, es tracta d’una imatge que ha de copsar el tema monogràfic de cada número i al mateix temps ser un reclam per a que la gent la compri a les llibreries. La decisió de fer una portada “neta”, amb una única fotografia, trobo que ha estat un encert. Amb el director de la revista, el Roger Castillo, m’hi entenc molt bé, i entre els dos discutim què ha de transmetre i quin enfocament ha de tenir la imatge. L’objectiu és que qualsevol persona sigui capaç de “llegir” la portada, ja sigui un tema amable o un tema més de denúncia. El plus sempre serà que hi sortirà algú de la vila, o un fet que s’hi ha esdevingut, i això en el taulell d’una llibreria molinenca sempre farà destacar El Llaç per sobre de la resta de premsa.
Has format part del jurat de diversos concursos fotogràfics, què tens en compte a l'hora de valorar una fotografia que s'ha presentat a un certamen?
M’ha d’agradar. Evidentment, la fotografia ha d’estar ben feta, s’ha d’aguantar tècnicament parlant, però després ha de tenir alguna cosa que em sorprengui, quelcom diferent que faci que m’encalli en ella. Ja sé que això que dic és molt subjectiu però és que l’art és així! Un cosa t’agrada i no saps ben bé perquè. Al mateix temps entenc els concursants perquè avui és molt complex fer una fotografia que impacti i que no sigui tòpica i previsible.
Avui que tothom es veu amb cor de fer fotografies com reivindicaries l'ofici de fotògraf?
Em fa gràcia perquè en la nostra cultura mediterrània tothom sap de tot, especialment si són feines creatives o artístiques. Això no passa en d’altres sectors. Per exemple, a un advocat, a un metge o a un mecànic, ningú els qüestiona la seva professionalitat. En canvi, tothom pot fer pastissos, tothom pot fer de cambrer i tothom pot fer fotografies. Però si existeix l’ofici de pastisser, l’ofici de cambrer i l’ofici de fotògraf, deu ser per alguna cosa! Deu ser perquè en determinats entorns, o en determinades situacions, es valoren unes qualitats i unes habilitats que no tothom té, i que són les que marquen la diferència entre el professional i el que no ho és. Jo he tingut la sort de poder treballar sempre de fotògraf, mai he hagut de fer altres feines per guanyar-me la vida, però sí que he de reconèixer que alguna vegada he patit la síndrome de l’impostor, i m’he preguntat: “Soc un bon fotògraf? Les meves fotografies són bones?”. Afortunadament sempre he tingut col·legues al meu costat que m’han fet superar aquests alts i baixos. Recordo un company que una vegada em va dir: “De fotografies de correfocs n’hi ha milers però jo de seguida reconec les que ha fet el Guillem Urbà”. És el que et deia abans sobre els oficis artístics o creatius, arriba un punt que en les teves obres hi ha un “no-sé-què”, un intangible, que és el que marca la diferència i el que fa que els altres et reconeguin com a professional.
Això que dius em fa pensar en el difícil art del retrat. Com ho fas per copsar l’estat d’ànim que desprèn una fesomia?
De vegades no és tant tenir un bon fotògraf com que la persona es trobi còmode i distesa amb el fotògraf! Tots quan ens relaxem ens desapareixen les preocupacions i la nostra cara i la nostra mirada es tornen autèntiques. Llavors és quan surten les bones fotografies. Jo, per exemple, que em passejo habitualment amb alcaldes i regidors, he d’aconseguir ser invisible per a ells. Si jo em poso massa pressió i soc un destorb, o ells estan massa pendents de mi, anem malament. En el cas d’una sessió fotogràfica personal, ja es té assumit que hi haurà un temps d’adaptació, perquè és clar que tenir una persona a prop tots ho vivim com una agressió. Cal superar aquest primer moment del “tu contra mi” i que la persona se n’oblidi de que te algú al davant fent-li fotografies. A mi les millors fotografies me les han fet les meves filles amb el mòbil! I la raó és aquesta, les meves filles no són una agressió, estic relaxat amb elles i això s’acaba veient. Quan feia reportatges de casaments sempre deia als nuvis que el més important era que el fotògraf els caigués bé. No és el primer cop que algú em diu: “El fotògraf del meu casament era molt bo però era tan estirat que ... tant de bo haguessis estat tu el fotògraf!”. I és que el tema relacional és fonamental. Si tu estàs en tensió el resultat no serà el mateix que si estàs relaxat. Quan tu estàs relaxat les coses flueixen i acabes sortint tal com ets, que és el que m'interessa. Hi ha gent que riu amb la boca oberta i està guapíssima, i en canvi, quan es posa per una fotografia, somriu amb la boca tancada. Aconseguir de fer-la riure amb naturalitat serà la clau de l’èxit del retrat!
Per acabar, què recomanaries a algú que volgués seguir el teu camí?
Com he dit abans, quan comences el més important és tenir el suport de la família i de la gent que t’estima. Després has de creure fermament que te’n sortiràs, no tenir vergonya i bellugar-te molt. Finalment, assumir que al llarg de la teva carrera hi haurà moments més bons i d’altres de més dolents.
