El molinenc Jordi Roca Buron és membre de la Societat Catalana d'Herpetologia i del Consell Consultiu del Parc Natural de Collserola. Paral·lelament, des de fa anys desenvolupa un projecte de conservació mediambiental amb un camp d'arbres fruiters de més de 200 varietats històriques de fruita, un prat de més de 150 espècies de flors silvestres, i una bassa artificial per a la reproducció d’amfibis autòctons. A nivell profesional Jordi Roca Buron és l’agent de medi ambient de la Guàrdia Urbana de Molins de Rei des de l'any 1994.
Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista
ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Primer de tot, què és l’herpetologia i quins són els objectius de la Societat Catalana d’Herpetologia?
JORDI ROCA (J.R.): És la part de la zoologia que estudia els amfibis i els rèptils, i el que fem nosaltres és estudiar aquests animals, així de simple. La Societat Catalana d'Herpetologia va néixer l'any 1981 -aquest Nadal passat vam celebrar-ne el 40è aniversari- i en un primer estadi es va dedicar només a la investigació. Des de fa poc, a part de continuar l’estudi i la recerca sobre amfibis i rèptils, hem dedicit passar a l'acció degut a la situació crítica en la que es troben aquests animals a Catalunya.
A.B.: Per què es troben en una situació crítica?
J.R.: Bàsicament pel canvi d'usos que hi ha hagut del sòl. Per exemple, fa cent anys tota la Serra de Collserola eren conreus agrícoles, només hi havia arbres prop de les fonts o en algun lloc emblemàtic. Això comportava que hi haguessin basses per poder regar i que les fonts estiguessin cuidades, fins i tot les rieres portaven més aigua que no pas ara! Tota aquesta abundor d'aigua afavoria que hi hagués una gran riquesa d'amfibis. Quan pel canvi social els conreus van desaparèixer de la Serra de Collserola -de fet actualment no en queda pràcticament cap- també van desaparèixer tots els punts d'aigua necessaris per l'agricultura, fet que ha provocat un declivi molt important de les poblacions d’amfibis. Això no només ha passat aquí, ha passat arreu del país.
A.B.: Quin paper juguen els rèptils i els amfibis en l’ecosistema de Collserola?
J.R.: Són molt importants perquè són al mig de la cadena tròfica. Ells s'alimenten d'animals més petits i alhora animals més grans se'ls mengen a ells. Per tant, si desapareixen es trenca una baula i tota la cadena se’n ressent. Això es veu molt bé, per exemple, amb els rosegadors com ara rates, ratolins o talpons. Qui controla les poblacions d'aquests animals que no paren de reproduir-se? Doncs ho fan les serps! En el moment que desapareguin les serps pot passar perfectament que hi hagi un proliferació de rosegadors.
A.B.: I al Parc Natural de Collserola quins projectes hi està portant a terme la Societat Catalana d’Herpetologia?
J.R.: Un d'ells és en el sector de Les Llicorelles, a Molins de Rei, a l'entorn de les dues grans naus del centre logístic i la masia de Can Rabella. Allà hi ha tota una zona que ha passat a mans municipals i que mesura ben bé 11 hectàrees. El projecte que hem dissenyat ha convertit aquesta superfície en un espai obert amb arbres i amb disset basses artificials on s'hi ha desenvolupat la vida aquàtica. Ara mateix, si un vespre algú s'hi acosta, sentirà tota la carantella que fan els amfibis. Fins i tot nosaltres hem quedat molt sorpresos de com en aquestes basses, amb poc més d'un any, hi ha hagut una gran explosió de vida. L'any passat ja vam trobar gripaus que hi van anar a reproduir-se, i ara un any més tard els que hi van néixer hi han tornat adults per reproduir-se ells també. I de debò, és tot un espectacle sonor!
A.B.: Aquestes basses que expliques no es veuen des del nou camí que porta a Can Rabella, oi?
J.R.: Aquestes basses queden amagades i quan passes pel nou camí no es veuen. Però és un espai públic, i de fet hi ha un camí de passejada que les recorre i que acaba a la rotonda nova que s'ha construït a la part de dalt. Vull afegir que, en aquest sector de les Llicorelles, la zona de la riera de Vallvidrera també està inclosa en aquest projecte de restauració. Concretament, partint del darrere del cementiri, hi hem replantat 102 oliveres que es van rescatar de la zona on s'ha construït el centre logístic.
A.B.: Quins altres projectes hi teniu a Collserola?
J.R.: També som els encarregats de la gestió ambiental de la riera de Vallvidrera des de La Rierada fins a Can Rabella gràcies a un acord de custòdia que hem signat amb l'Agència Catalana de l'Aigua. Una de les primeres actuacions de l'acord ha consistit en eliminar la planta invasora de la canya asiàtica a tot el marge de la riera que va des del salt d'aigua de Can Planes fins a La Rierada. L’hem arrencada amb una excavadora, n'hem triturat les arrels, hem reperfilat els marges, i hi hem fet una plantació de vegetació de ribera, sobretot de verns, uns arbres que estan desapareixent de tota la riera. A prop de la masia de Can Salat també hi hem fet una petita bassa aprofitant un petit meandre que es va crear a la riera arran d'una forta riuada que hi va haver l’any 1971.
A.B.: Què és un “acord de custòdia”?
J.R.: Un acord de custòdia és una entesa entre una entitat i el titular d'un territori per preservar els seus valors naturals, culturals i paisatgístics. Qui fomenta aquests acords és la Xarxa per a la conservació de la Natura (XCN), una entitat sense ànim de lucre declarada d’utilitat pública i formada per associacions, administracions públiques, empreses i universitats, i que va néixer l’any 2019 fruit de la fusió de la Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya i la Xarxa de Custòdia del Territori. D’altra banda, la gestió de les subvencions de la Unió Europea també ha canviat molt. Fins no fa massa una bona part d’aquests ajuts els gestionaven directament les administracions. Ara, en canvi, entitats i associacions com la nostra podem signar acords de custòdia amb el titular d'un territori, presentar un projecte a la Unió Europea i captar directament les subvencions que hi ha disponibles en el programa LIFE, que és l’instrument europeu de finançament per al medi ambient i l’acció climàtica.
A.B.: Per preparar aquesta entrevista em vas enviar un vídeo divulgatiu de la Societat Catalana d’Herpetologia -que es pot visualitzar a Youtube- on esteu construint una bassa artificial.
J.R.: Sí, de fet van ser-ne dues les que vam construir en una finca de Sant Romà de Sau, a la comarca d'Osona. Resulta que a través d'aquesta propietat hi passa l'únic corredor natural entre Les Guilleries i el Collsacabra, i per això era molt important fer-hi un acord de custòdia. En el vídeo es pot veure com excavem la superfície de la bassa, com la cobrim amb lones per tornar-la impermeable, com hi posem terra a sobre perquè no es vegi el plàstic, i finalment com canalitzem els camins perquè quan plogui l'aigua vagi a parar a la bassa. L'objectiu és que els amfibis s'hi reprodueixin i que pugui servir de connector natural entre aquests dos espais naturals. Gràcies a aquestes basses esperem que augmenti, entre d'altres, la població de granota roja, que es troba molt minvada degut a l'escalfament climàtic.
A.B.: Per portar a terme aquests projectes compteu amb voluntaris?
J.R.: Sí, a través de les xarxes socials fem les convocatòries i la gent interessada s'hi apunta. D'altra banda, si algú vol informació o estar al dia de les activitats que fem, només cal que entri al nostre lloc web: www.soccatherp.org
A.B.: Tu vens de tradició familiar agrícola, i de fet, tens molta experiència en botànica i arbres fruiters.
J.R.: És cert. Ja fa anys vaig llogar una parcel·la de la finca de Can Planes que limita amb la riera de Vallvidrera. Allà hi vaig iniciar un projecte personal que consta de tres apartats. El primer és una plantació d'arbres fruiters que en total sumen més de 200 varietats de fruita que els nostres avis menjaven però que avui ja són impossibles de trobar. Aquesta compilació d’arbres és el que s'anomena un "arboretum de conservació" i l’objectiu és que no s'acabin perdent totes aquestes varietats històriques. Els arbres els he plantat molt separats entre ells perquè puguin fer-se grans i una mica és com un museu, com una col·lecció de fruiters de varietats antigues: primer comencen a fruitar les cireres, i després tota la resta fins arribar a les darreres pomes, que aguanten a l'arbre fins que arriben les primeres gelades. Malauradament només tinc un sol arbre per varietat i he de procurar que no se me'n mori cap! Per això voldria que tota aquesta feina em pogues sobreviure i que quan jo ja no hi sigui algú se n'ocupi. Em consta que ningú més a Catalunya té tantes varietats d'arbres fruiters diferents en un mateix lloc.
A.B.: M’has dit que aquest projecte personal té tres apartats, quins són els atres dos?
J.R.: El segon apartat d'aquest projecte personal té a veure amb la botànica. Antigament els camps agrícoles eren plens de flors, però la diversitat i la riquesa que hi havia s'ha perdut per culpa dels maleïts herbicides, només sobreviuen quatre espècies verdes que ho resisteixen tot. Per això, en aquesta parcel·la també he recuperat un prat de flors silvestres tal i com es podia veure en els camps abans de les pràctiques agrícoles modernes. Durant els mesos de primavera és espectacular la gran diversitat de flors que hi creixen: més de 150 espècies! Tot això també comporta que hi vinguin una gran diversitat d'insectes i papallones. I el tercer apartat del projecte va ser construir una bassa per amfibis que, sense esperar-m'ho, va resultar un èxit.
A.B.: Per culpa d’aquesta bassa vas entrar en contacte amb el món de l’herpetologia?
J.R.: Sí, els gestors del Parc Natural de Collserola coneixien la feina que estava fent i quan la Societat Catalana d'Herpetologia es va posar en contacte amb ells perquè buscaven espais a la serralada on portar a terme els seus projectes, des del Parc els van posar en contacte amb mi. Així va ser com els vaig conèixer. Poc després me’n vaig fer membre i actualment formo part de la junta directiva com a vocal.
A.B.: Amb l’arborètum d’arbres fruiters et deus fer un tip de menjar fruita ...
J.R.: No t'ho creguis pas! Jo frisava per tastar totes aquestes varietats de fruita i resulta que ni això! Amb la desaparició de l'agricultura a Collserola es veu que ara el meu camp s'ha convertit en el rebost de tota la fauna alada de la serralada! Cada dia tots els ocells s’hi desplacen per menjar-se la fruita: tords, mallerengues, gaigs, tudons, merles ... El cas dels cirerers és increïble. Només sortir les primeres cireres -encara verdes i petitetes-, en el moment que canvien una mica de color et trobes que d'un dia per l'altre els ocells se les han cruspit absolutament totes, i només n’han deixat els mànecs. La visió d'un cirerer amb deu mil mànecs penjant sense la cirera és quelcom surrealista! Sigui com sigui continuo conservant les varietats fruiteres, que era l'objectiu inicial del projecte, i el que realment compta.
A.B.: Ho sap gaire gent que portes a terme aquests projectes de conservació mediambiental?
J.R.: Algú sí que ho sap però són persones de dins del món del medi ambient. Per exemple, una vegada em van venir a visitar de l'Escola Agrària de Manresa per conèixer el meu sistema de conreu totalment ecològic, sense cap mena de tractament químic.
A.B.: I tot ho fas tu sol en les teves estones de lleure?
J.R.: Sí, bàsicament tots els caps de setmana els passo en aquesta parcel·la que tinc a la finca de Can Planes.
A.B.: Parlem del Consell Consultiu del Parc Natural de Collserola. Què és i què fa?
J.R.: El Parc Natural de Collserola té dos nivells, el nivell polític format per tots els alcaldes i presidit per un d'ells, que en aquests moments és el nostre alcalde, en Xavi Paz. I després hi ha un segon nivell de caire tècnic format per tots els professionals que fan la gestió diària del Parc. En paral·lel a aquests dos nivells es troba el Consell Consultiu del Parc que fa el paper d'orientar les línies d'actuació. En aquest Consell hi ha representades totes les entitats que en volen formar part, i en aquest sentit hi trobem associacions de veïns, universitats, centres excursionistes, associacions de protecció del medi ambient, societats de caçadors, sindicats de pagesos, etc. Les reunions del Consell Consultiu són presidides i convocades pel director-gerent del Parc, el senyor Raimon Roda Noya, i es fan a les dependències que el Parc de Collserola té a Vallvidrera. El que fem durant les reunions del Consell és tractar temes que afecten la bona marxa del Parc i que proposem els mateixos assistents. Per exemple, un dels temes candents que ara estem tractant fa referència als accessos al Parc de Collserola perquè arran de la pandèmia i els confinaments municipals hi ha hagut una afluència massiva de persones i això ha comportat desequilibris. Un altre tema que tenim damunt la taula, i que vam tractar a la darrera reunió, són les "trialeres" que creen les bicicletes quan circulen per terrenys accidentats del Parc. Com bé diu la paraula, som un consell “consultiu”, el què aprovem no és vinculant però es té en compte.
A.B.: Veig que dins del Consell Consultiu del Parc Natural de Collserola hi ha entitats que poden tenir interessos contraposats …
J.R.: És cert, hi ha vegades que els ànims s'escalfen, però és normal ja que per principi en aquest Consell hi té cabuda tothom.
A.B.: Des de quan assisteixes a aquestes reunions i quins són els beneficis que en treus?
J.R.: Vaig començar a anar-hi l'any 2001 en representació del Centre Excursionista Molins de Rei, i a partir de l'any 2015 hi vaig en representació de la Societat Catalana d'Herpetologia. Actualment la meva feina al Consell és vetllar per l'interès de la meva associació, que és la protecció dels amfibis i rèptils de Collserola, i lluitar perquè s'arrangin les basses i les fonts, que no s'alterin els cursos d'aigua, etc. D'altra banda, assistir a aquestes reunions em permet d’assabentar-me de tot el què passa al Parc, que a vegades és ben sorprenent.
A.B.: Permete’m que aprofiti per preguntar-te per temes de l’actualitat mediambiental molinenca. És cert que el centre logístic de Les Llicorelles s'ha construït en el que havia de ser una zona de preparc, és a dir, un espai de transició entre el parc natural i la zona urbana de Molins de Rei?
J.R.: No és del tot correcte. La població es va alarmar quan va veure les excavadores perquè l'impacte visual va ser molt fort, però si la gent volia que tota aquella zona fos sòl rústic s'hagués hagut de mobilitzar deu anys abans, quan es va proposar que allò fos un sector industrial. D'altra banda, molts molinencs desconeixen què hi havia realment allà on s'han construït les dues naus del centre logístic. Com a agent de medi ambient de la Guàrdia urbana jo hi havia d'anar moltes vegades i puc afirmar que allà hi teníem un nucli de barraquisme industrial amb quaranta petites indústries -edificacions de totxana amb sostres d'uralita- que es dedicaven al poliment de metalls pesants altament tòxics: zenc, coure, cadmi, etc. És clar que fa 40 o 50 anys l'Ajuntament hagués hagut d'aturar tota aquesta activitat, però en el seu moment no es va fer i amb el pas del temps la pilota es va anar fent cada cop més grossa. Sé que en algun moment es va valorar què costaria expropiar els terrenys, desmantellar els tallers il·legals, sanejar tots els abocaments contaminants, etc, i la xifra que sortia era prohibitiva per les arques municipals. Tots aquests tallers clandestins quedaven amagats en un lloc que no quedava de pas i que hi havies d'anar expressament, per això gairebé ningú no ho coneixia. Allà hi teníem una bomba de rellotgeria que s'havia de solucionar i l'empresa que ha construït el centre logístic s'ha fet càrrec del sanejament i la descontaminació. En aquest sentit l'operació ha estat positiva. Però repeteixo, era fa deu anys que calia la mobilització popular per convertir Les Llicorelles en sòl rústic i evitar que fos sòl industrial urbanitzable.
A.B.: També es critica la contaminació lumínica que provoca la il·luminació d’aquest centre logístic a la nit. Què en penses?
J.R.: Sí, és veritat, hi ha un excés de llum a la nit. Aquesta és una cosa que es pot corregir. Simplement s'ha d'eliminar la línia superior de llums i llavors quedarà amb la mateixa il·luminació que podem trobar al polígon d'El Pla o en qualsevol carrer de la vila.
A.B.: El projecte urbanístic de La Rierada i Vallpineda consta d’una reparcel·lació que permetrà construir 260 habitatges nous en aquests barris de muntanya de Molins de Rei. Ens hem de preocupar per l’impacte ambiental que tindrà aquest creixement al bell mig de Collserola?
J.R.: És el mateix que t'he dit abans sobre el sòl industrial urbanitzable de Les Llicorelles. Ja fa molts anys que està dibuixat en els mapes el què es pot construir i el què no es pot construir a Collserola. De fet, a qualsevol mapa del Parc Natural tot és de color verd excepte dues taques marrones que es corresponen a La Rierada i Vallpineda. Amb això vull dir que la trama que es pot urbanitzar està perfectament delimitada des dels anys setanta del segle passat. Dit d'una altra manera, ningú desprogramarà sòl forestal per construir-hi cases. Això és el què li ha de quedar clar a la gent.
A.B.: Hi ha qui diu que Collserola mai no s’hauria d’haver declarat parc natural perquè la proximitat amb Barcelona fa que no reuneixi les condicions per ser-ho. Tu què en penses?
J.R.: Això ho diuen els grans propietaris que tenien expectatives. Per exemple, entre Can Tintorer i Santa Creu d'Olorda, a tot el que és el Turó del Quirze, va anar de ben poc que no hi tenim una gran macrourbanització -els carrers ja estaven fets i encara avui s'hi poden veure els vorals-, i es va aconseguir aturar quan ja hi havia vint cases construïdes. Evidentment, si els preguntem als propietaris que van estar a punt de guanyar molts diners amb la venda d’aquells terrenys, és clar que per ells la Serra de Collserola mai no hauria d’haver estat un parc natural!
A.B.: Ara voldria preguntar-te pels aiguamolls de Molins de Rei. Per què no tenen aigua i quan en tindran?
J.R.: Jo vaig ser una de les persones que va participar en els moments inicials del projecte dels aiguamolls, de fet una part del seu disseny va ser cosa meva. El primer que vull dir és que, parlant en propietat, no són uns aiguamolls sinó una llacuna artificial omplerta amb aigua bombejada de l'aqüifer que es just a sota. Això, evidentment, suposava un cost econòmic per l'Ajuntament de Molins de Rei. Si fa uns anys eren uns 12.000 euros anuals, ara amb l'augment de la llum s'hauria de multiplicar per dos o per tres. A aquests costos de manteniment se li havien d'afegir els constants robatoris de la bomba i el material elèctric, i la corresponent despesa per tornar-los a reposar i fer funcionar de nou l’estació de bombeig. Quan aquests robatoris van succeir per enèsima vegada l'Ajuntament va dir prou i és per això que els aiguamolls s'han assecat. Tanmateix, el consistori mai ha acabat de donar-se per vençut i ara tenim una nova oportunitat amb l'interès de la Unió Europea perquè les aigües residuals tinguin una segona vida. L'Agència Catalana de l'Aigua està buscant alternatives per a totes les seves aigües depurades, i només a un quilòmetre dels aiguamolls hi ha la depuradora de Sant Feliu de Llobregat. Ara mateix, totes les aigües residuals de la part nord de la comarca, un cop descontaminades a la depuradora, van a parar a un canal que les aboca al riu Llobregat. Un segon ús d'aquestes aigües -tal i com demana la Unió Europea- podria ser que servissin per omplir els aiguamolls de Molins de Rei, i en això actualment hi està treballant l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Tanmateix, des de la Societat Catalana d'Herpetologia el que demanem és que s'aprofiti aquesta aturada per replantejar els aiguamolls. Si bé en un moment inicial van ser un èxit de fauna, de mica en mica es van anar degradant –deixant a part els robatoris. Per una banda van patir una invasió de canya asiàtica que va desplaçar la vegetació autòctona, i per l'altra es van donar molts casos de persones que hi anaven a alliberar mascotes -tortugues i peixos exòtics- que van proliferar i degradar l'espai aquàtic. Per això, coordinats amb l'Ajuntament, volem demanar a l'Àrea Metropolitana que abans d'abocar-hi aigua aprofitin que els aiguamolls són secs per fer un procés de restauració de l'entorn.
A.B.: És el segon cop que surt a la conversa la canya asiàtica. Per què costa tant d'eradicar aquesta planta invasora?
J.R.: Pensa que l'arrel d'una canya és capaç d'escampar-se radialment 40 centímetres cada any! Per tant, les actuacions consistents en estassar les canyes en superfície i no tornar-hi fins l'any següent no serveixen de res perquè al cap de quinze dies tornen a créixer. El què cal és arrencar-les, triturar els rizomes o arrrels, i cada quinze dies fer-hi una actuació de manteniment. Com he explicat abans, això ho estem fent la Societat Catalana d’Herpetologia a la riera de Vallvidrera, en el sector que hi ha entre el salt d’aigua de Can Planes i La Rierada. Aquesta és la única manera de que cada cop es vagin afeblint més i al cap d'un any es pugui considerar que ja són mortes del tot.
A.B.: Es fa a tot arreu aquesta gestió tant a consciència que acabes d'explicar per eradicar la canya asiàtica ?
J.R.: No es fa a tot arreu. De fet, pronostico que si mai el riu Llobregat té una avinguda d'aigua que superi els 1.200 metres cúbics per segon, el pont de la carretera C-245 entre Sant Boi de Llobregat i Cornellà podria ensorrar-se per aquesta mala gestió. En una riuada d’aquestes dimensions el Llobregat baixaria amb tanta força que arrencaria les canyes de les lleres, aquestes canyes anirien riu avall fins que trobessin un obstacle i en aquest obstacle s'hi acumularien una darrera de l'altra arribant a fer una pressió capaç d'arrencar arbres sencers. Aquests arbres arrencats baixarien aigües avall i quan arribessin al pont formarien un tap que el corrent impulsaria una vegada i una altra contra l’estructura com si fos un ariet. Així va passar amb la crescuda del riu Tordera el 22 de gener del 2020, que es va endur un tram del pont situat a la carretera que uneix Malgrat de Mar i Blanes. I també va passar el mateix amb la riuada del riu Francolí del 22 d'octubre del 2019. Recordo que els alcaldes de la Conca de Barberà deien: "Hem d'arrencar tots els arbres de les lleres!". I no és això, el que cal és eradicar les poblacions de canya asiàtica de les lleres.
A.B.: Abans d’acabar hi ha una cosa que sempre m’he preguntat dels rèptils. Per què n’hi ha que cauen simpàtics, com ara les tortugues, i d’altres que ens fan molta angúnia, com ara les serps?
J.R.: La resposta que et donaria un herpetòleg és que això et passa perquè no te les has mirades bé! Sí que és cert que és un animal que té molt mala fama, per exemple a la Bíblia el diable surt en forma de serp! A més, té un aspecte llefiscós que a molta gent li provoca repulsió, i per acabar-ho d'adobar n'hi ha que són verinoses. Si ets capaç de superar aquestes fòbies i t'atreveixes a tocar-les -si bé no recomano de fer-ho- descobriràs que també tenen el seu encant.
A.B.: Voldries afegir alguna cosa per cloure l’entrevista?
J.R.: Només vull afegir que Collserola necessita que ens hi aproximem amb molta cura i sensibilitat. I això va pels ciclistes que surten de les pistes forestals i van camp a través, pels que llencen mocadors de paper a terra, i pels que es passegen per la muntanya amb la música a tot drap, entre d'altres.
[ Programa Obrint Camins del 16-3-2022 ]