El centre d’esplai MIB (Moviment Infantil de Barriades) va néixer l’any 1972 en els llavors barris de nova creació de la Riera Bonet, el Canal i l’Àngel. Enguany aquest esplai molinenc lligat a la Parròquia celebra el seu cinquantenari. Per saber-ne més dels seus orígens entrevistem Jesús Jiménez Colás, una de les persones que va participar en la seva fundació i que hi ha estat vinculat en diferents etapes. Mestre jubilat des de fa vuit anys, el Jesús va exercir de professor a l'escola Castell Ciuró i a l'Institut Lluís de Requesens. Casat amb Teresa Canals Sabaté, tenen quatre fills i són avis de sis néts d'edats compreses entre els set mesos i els cinc anys.
Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista
ÀNGEL BEUMALA (A.B.) : Tu ets fill de pares immigrants que van venir de l’Aragó, oi?
JESÚS JIMÉNEZ (J.J.) : Sí, vaig néixer l’any 1954 en un poblet de la província de Terol anomenat Olba, fill de Manuel Jiménez Colás i Isabel Colás Villagrasa. Al cap de dos anys d'haver nascut, el pare va trobar feina a l’empresa Enher i el van destinar a la presa d'Escales, a la comarca de l’Alta Ribagorça, i tota la família ens vam traslladar a viure a les cases que s’havien construït per a les famílies dels treballadors. El pantà d'Escales està situat entre els municipis de Tremp, Sopeira i Pont de Suert. De fet el meu germà va fer la primera comunió a la moderna església d’aquest poble! Després, el meu pare va anar sol a treballar a Sant Just Desvern, i quan venia de visita en dies de festa ens explicava coses de Catalunya: Que hi parlaven una llengua diferent, que fins i tot les hores es deien d’una altra manera, etc.
A.B.: Quants anys tenies quan vas arribar a Catalunya?
J.J. Al cap de dos anys de treballar a Sant Just Desvern el meu pare va reagrupar tota la família en aquest poble. Jo tenia set anys, i la Pili, la germana petita, la cinquena, ja va néixer aquí, a Catalunya. Quan recordo aquells temps me n'adono que estic enormement agraït al pare [fa una pausa perquè s’emociona] perquè, amb tota la intenció, ens va portar a una escola de Sant Just Desvern on gairebé tot es feia en català. Era una escola parroquial que es deia Núria i que avui ja no existeix. Gràcies a aquesta escola, i a la voluntat del pare perquè ens integréssim a la nova societat on havíem arribat, jo i els meus germans vam absorbir la llengua i la cultura catalana, i l’amor pel país. I com que era una escola parroquial, jo de seguida vaig fer d’escolà a les misses i també vaig entrar a l’agrupament escolta de Sant Just Desvern, que també depenia de la parròquia. Va ser tot un canvi lingüístic i cultural del que en tinc moltes anècdotes ...
A.B.: Explica’n una de curta, si us plau!
J.J.: Un dia la majordoma del capellà em va enviar a comprar “cansalada”. Ho vaig traduir com vaig poder i vaig entendre que volia “carne salada”. Quan a la botiga vaig demanar “cansalada” i vaig veure que em donaven un tros de “tocino” em vaig dir: “Jesús, ja no t’has entès amb la llengua i rebràs una "bronca" excepcional”. Llavors li vaig donar el paquet a la majordoma i vaig fugir corrents! ... Per treure’n l'entrellat ho vaig explicar als pares d'un amic, amb els que havíem fet amistat, i em sembla que encara riuen ara!
A.B.: I quan vau venir a viure a Molins de Rei?
J.J.: L'any 1971 la família Jiménez-Colás vam venir a viure al nou barri d'El Canal de Molins de Rei . Llavors -i encara avui- era un barri conegut pel nom d'Incresa, que era el nom de la immobiliària que el va construir. La raó és que el meu pare necessitava tenir vivenda pròpia per promocionar-se a nivell laboral, i a Sant Just Desvern vivíem en un habitatge de l'empresa, motiu pel qual no s'hi podia quedar.
A.B.: Com era el barri del Canal que et vas trobar?
J.J.: Buf, molt diferent! T’ho explicaré amb una anècdota. Jo tenia disset anys, havia viscut deu anys a Sant Just Desvern i, per tot el que t’acabo d’explicar, estava plenament integrat. En aquell moment era cap del grup de Rangers de l’Agrupament Escolta Martin Luther King, de Sant Just Desvern, i hi vaig continuar anant ben bé un parell d’anys. Durant aquest temps els nanos del Canal em veien marxar del barri en bicicleta, o en l’autobús de línia, i es van fixar que sovint portava una cosa estranya a l’esquena. Finalment, un dia em van preguntar: “¿Qué es esto que llevas en la espalda?” No havien vist mai cap motxilla! Quan els hi explicava per a què servia, que a dins hi duia una cosa que es deia “fogonet”, etc, quedaven meravellats. El que vull dir és que, avui dia, qualsevol nen o nena de Molins de Rei sap què és una motxilla. En aquella època no! Crec que amb això ja està dit tot.
A.B.: I com continua la història?
J.J.: Llavors se’m va acudir engrescar sis d’aquells nanos d’El Canal per fer una excursió conjunta amb els nois que tenia a l’Agrupament Escolta. Els ho vaig explicar a les famílies i me’ls vaig endur tots a fer una acampada a Sant Quintí de Mediona. En total eren uns quinze nois d’entre onze i dotze anys, i els dos grups eren tan diferents que el xoc cultural i social va ser de primera magnitud! Els de Sant Just em van venir uniformats amb el capell, el fulard i la camisa -quan gairebé mai anaven vestits d’aquella manera-, i els d’El Canal es van presentar amb la roba més vella que tenien perquè, si anaven a la muntanya, com més vell millor ja que si es fa malbé no passa res. Els de Sant Just portaven motxilles, els d’El Canal bosses i fins i tot una maleta de cartró! Durant el viatge en tren, uns van seure en una punta del vagó, i els altres a l’altre extrem. En el moment de parar les tendes de campanya vaig haver de demanar als de Sant Just que ajudessin els de Molins, que no n’havien vist mai cap i no sabien com posar-s’hi. Per sopar els de Sant Just es van cuinar sopes amb un fogonet, els de Molins, en canvi, portaven llaunes de conserva. En fi, un desastre! Curiosament, però, va ser a l’hora de sopar que es va trencar el gel: Els de Sant Just volien tastar el menjar de les llaunes que portaven els de Molins, i els de Molins es delien per la sopa calenta dels de Sant Jutst. I així, com a mínim, van compartir el sopar. La resta de la sortida va anar bé, però jo em pensava que tot seria molt més fàcil.
A.B.: I va haver una segona sortida conjunta?
J.J.: Per les meves circumstàncies de treball i d’estudis no vaig organitzar cap altra sortida entre ells i tot va quedar com una única experiència, però ho explico perquè crec que és un bon retrat sociològic d’aquella època. Realment hi havia una diferència molt gran entre “la gent del poble de tota la vida” i aquests joves immigrants. Has de pensar que van marxar dels seus poblets -en alguns casos a més de 1.000 quilòmetres de distància- i d’un dia per l’altre es van trobar vivint en barris de blocs de pisos. Molts no sabien ben bé on eren, i quan anaven al centre vila deien: “vamos al pueblo”. Es creien que vivien qui sap a on! No eren ni conscients de que el barri d’El Canal formava part de Molins de Rei.
A.B.: I un any més tard, el 1972, es funda el centre d’esplai MIB. Com va anar?
J.J.: La idea va sorgir d’un grup de cinc noies que estaven estudiant a l’Institut Lluís de Requesens i que volien fer un servei social en els nous barris que s’estaven construint. Aquestes noies eren la Rosa Bogunyà, la Dolors Reventòs, la Maria Bargalló, la Montserrat Arús i la Susana Almeda . Elles van anar a trobar mossèn Ignasi Mora, que era el capellà que el Bisbat havia designat per ser rector d’aquests tres barris, i aquest els va dir que podrien fer quelcom per la mainada. Llavors mossèn Ignasi Mora va posar en contacte aquestes noies amb mi i el meu germà, el Miquel Àngel, perquè sabia que veníem del món de l’escoltisme, i aquest va ser el nucli fundador de l’esplai MIB, que per cert va començar al barri de la Riera Bonet.
A.B.: Mossèn Ignasi Mora Terrats, que va morir l’1 de gener de 2013, és recordat a Molins de Rei per fundar als anys setanta els centres de culte dels barris de Riera Bonet, El Canal i l’Àngel. De fet, va ser a Riera Bonet on va tenir més incidència social, impulsant una llar d’infants, classes de català i sobretot el MIB, com acabes de dir.
J.J.: De fet, un dels carrers del nou barri de les Guardioles que actualment s’està construint al costat de la Riera Bonet porta el seu nom: “Passatge de Mossèn Ignasi Mora Terrats”. Va ser una petició que vam fer a l’Ajuntament des del MIB per poder-lo homenatjar. Va ser una persona que ens va donar un suport incondicional, molta motivació i ajuda.
A.B.: Parlem de la logística. Com us ho vau fer per muntar un esplai simultàniament en tres barris diferents i partint de zero?
J.J.: Va ser molt fàcil. La Riera Bonet, per exemple, era un barri molt allunyat del centre vila però era molt petit, només tenia un parell de carrers, i en el fons era molt familiar. Els nanos sempre eren al carrer jugant als seus jocs i no ens va caldre fer cap mena de publicitat, simplement ens vam presentar allà un dissabte a la tarda i vam començar a jugar tots junts. I és clar, el dissabte següent ells ja ens esperaven. Recordo que, per reclutar monitors, vaig proposar a alguns joves del barri d’El Canal de fer una sortida a Santa Cecília de Montserrat, entre ells la meva germana Maribel i la Teresa Canals -que després seria la meva muller. Allà els vaig engrescar a portar grups d'infants, els vaig ensenyar cançons i danses, etc, i ja en vam ser uns quants més. En aquests inicis no teníem cap local, ni res de res. Tampoc hi havia grans parcs públics com hi ha avui. Fèiem l’esplai al carrer i si venia un cotxe ens apartàvem. Una altra cosa que també fèiem per donar a conèixer l’esplai era fer una estona de jocs els diumenges, quan les famílies sortien dels diferents locals de cada barri on Mossèn Ignasi hi feia missa. Finalment, el darrer barri que vam incorporar a l’esplai va ser el de l’Àngel, que llavors era conegut com “els pisos del Català”.
A.B.: Tinc entès que en aquella època la necessitat d’habitatge era tan imperiosa que es construïen i s’habitaven els blocs de pisos abans de que s’asfaltessin els carrers. En el cas del barri de l’Àngel, que es troba enfilat dalt de la muntanya, arribar-hi quan plovia era una aventura, perquè calia pujar per uns camins de terra completament enfangats i relliscosos.
J.J.: Era dur però a nosaltres no ens aturava res. A nivell de monitors tot ho fèiem d’una manera completament gratuïta. La prova és que de seguida vam començar a tenir cos i vam arribar a tenir 160 infants apuntats. Les primeres colònies les vam fer el curs 1973-1974 a la Vall d’Ora, a la comarca del Solsonès. Entre les tres barriades vam arribar a portar de colònies i campaments, per torns, uns dos-cents nens i nenes! Va ser una experiència inoblidable pels monitors, però sobretot pels infants i joves perquè n’hi havia molts que era la primera vegada que sortien del barri! A mi m’ha passat de trobar-me avui algun d’aquells infants, ara ja gran, i quan ho recorden es posen a plorar de l’emoció. Fins i tot n’hi ha que directament et diuen: “Jo no seria qui sóc si no hagués passat per l’esplai.” En Jaume Villanueva, per exemple, que avui és doblador de cinema, i també director de teatre, va ser un d’aquells infants que venia a jugar amb nosaltres a la Riera Bonet. En una entrevista que li van fer a Ràdio Molins de Rei recordo que va afirmar que per ell, anar a l’esplai MIB, va ser com tornar a néixer.
A.B.: Es diu que durant els anys setanta el MIB va ser clau per la integració dels fills dels immigrants que arribaven a Molins de Rei.
J.J.: És que aquest era un dels nostres objectius, integrar-los a la vila, a la llengua i la cultura catalana. I per fer-ho fèiem servir les cançons, els contes, el teatre, les titelles, i sobretot excursions arreu de Catalunya. I no només es tractava d’ells, també interveníem a les famílies. Anàvem a les cases per conèixer els pares, demanar-los que deixessin venir els seus fills a les sortides, els ajudàvem en cas de necessitat econòmica, etc.
A.B.: No hem d’oblidar tampoc el complicat context econòmic que us va tocar viure. L’any 1973 hi va haver una recessió econòmica mundial provocada per la crisi del petroli que aquí es va concretar en la desaparició de la indústria tèxtil. L'any 1976 a Molins de Rei hi havia cinc fàbriques tèxtils: Samaranch, Torra Balari, Iborra, Malvehy i Balanzó; set anys després, l’any 1983, només quedava la Balanzó. Més d'un miler de persones van ser acomiadades i l’única sortida va ser l'economia submergida. De fet, a principis dels anys vuitanta, l’atur a l’Estat espanyol era del 20%.
J.J.: Sí, a l’esplai ens venien força infants de famílies nombroses de les d’abans –més de quatre fills-, i algunes d’elles eren desestructurades, amb greus problemes d’higiene, pobresa, pares alcohòlics, etc. Recordo el cas d’un jove que vam tenir a l’esplai que, quan va ser més gran, fins i tot va tenir problemes de delinqüència i va passar temporades a la presó. Crec que amb una anècdota s’entendrà millor aquest ambient dels anys vuitanta en el que fèiem l’esplai: El barri d’El Canal, a la nit, era molt fosc perquè no hi havia prou enllumenat públic i, un dia que la meva germana tornava cap a casa sobre les nou de la nit, uns joves se li van apropar massa. Si bé ella era més gran que ells, no era una situació gaire agradable ... però de sobte, un dels nois es va aturar i va dir als altres: “A ésta ni tocarla que es mi monitora”. I la van acompanyar fins al portal de casa!
A.B.: Déu n’hi do!
J.J.: I te’n puc explicar moltes més d’aquestes que sovint feien que et preguntessis: “On ens hem ficat!”. Per exemple, en recordo una amb el grup dels grans, durant una curta ruta a peu amb tendes de campanya en la que vam passar per Sant Llorenç de Morunys. Era al migdia i els monitors vam donar una estona de temps lliure als nois i, a la que van veure que a les botigues del poble no hi era la dependenta o el botiguer, van començar a robar tot el que van poder. Quan ens vam adonar del què havia passat els vam reunir tots, i ens vam inventar que els botiguers ens havien fet una llista amb tot el que havien pispat, i els vam dir que no marxaríem fins que no ho retornessin tot. Llavors van començar a treure tot el que no era seu i a deixar-ho al centre de la rotllana. Vam quedar esgarrifats de la quantitat de coses que havien agafat! ... I una mica aquesta era la nostra feina com a monitors: fer servir la nostra pedagogia creativa, i més, per corregir aquestes actituds. Ho explico perquè els lectors d’El Llaç vegin on érem, i on som ara, i puguin adonar-se de com han canviat les coses en cinquanta anys. Cal deixar clar que la majoria dels joves i dels infants no eren tan problemàtics. De fet, gràcies a això, aquests que eren conflictius es barrejaven amb els altres i això els ajudava a descobrir que hi havia una altra manera de fer les coses, més respectuosa i coherent.
A.B.: Hem parlat del suport incondicional que us va donar mossèn Ignasi Mora. N’hi va haver d’altres?
J.J.: I tant, és fonamental esmentar mossèn Josep Cadevall, anomenat per tothom “Cade”, que tenia un gran carisma i va ser un gran dinamitzador de l’esplai. Quan va ser entre nosaltres encara no era capellà, sinó seminarista, i ho tenia tot: tocava la guitarra, feia de monitor, engrescava … Fins i tot va arribar a jugar a l’equip de futbol de l’Incresa! Va morir l’any 1997, a l’edat de quaranta-quatre anys, en un accident. Quan ho vam saber va ser un cop molt dur, ens vam entristir molt.
A.B.: De la gent que hi havia en aquest nucli fundador, tu ets el que més anys has estat vinculat al centre d’esplai MIB.
J.J.: Jo vaig deixar de ser monitor de l’esplai MIB al cap de poc temps de casar-me, si bé hi vaig continuar estant implicat fins que els nostres dos primers fills van venir al món amb un any de diferència. Això va ser l'any 1982, quan tenia 28 anys, i llavors sí que els vaig dir adéu. En aquell moment l’esplai tenia vint monitors titulats! Anys més tard, concretament l’any 1989, un gruix de monitors van plegar de cop perquè eren nois i els tocava fer el servei militar. Llavors l’esplai va patir una forta davallada i s’ha de dir que va desaparèixer ben bé un parell d’anys.
A.B.: I et vas tornar a reenganxar?
J.J.: Sí, perquè els meus fills tenien l’edat d’anar a un esplai i jo no volia que es perdessin aquesta experiència. Vaig parlar amb el mossèn rector que hi havia a Molins de Rei en aquell moment, que era en Felip Quadra, i ell em va dir que, si podia, m’hi tornés a posar. Llavors vaig repescar dos o tres antics monitors, en vaig anar a buscar d’altres que havien marxat a d’altres esplais, i a partir d’aquí va començar la nova etapa de l’esplai MIB que fins avui encara perdura! El meu paper va ser acompanyar i ajudar els monitors durant ben bé cinc o sis anys, i després ja vaig marxar definitivament perquè tot ja rutllava sol.
A.B.: Per què és tan important que un infant visqui l’experiència d’anar a un esplai?
J.J.: Jo crec que un centre d’esplai és una peça pedagògica fonamental perquè acaba de tancar el cicle formatiu d’una persona. Les famílies i l’escola fan molt, però sé que és a l’esplai on els infants descobreixen el valor de la gratuïtat -els monitors donen el seu temps lliure i no reben cap compensació econòmica- i adquireixen molta autonomia personal perquè és un marc on no tenen la sobreprotecció dels pares i dels mestres.
A.B.: Davant del repte d’integrar els infants i joves immigrants dels anys setanta la teva generació va reaccionar creant el MIB . Avui com hauríem de reaccionar la societat molinenca davant la nova immigració?
J.J.: A nivell de vila jo crec que el que cal és potenciar els centres d’esplai, els agrupaments escoltes i entitats similars. Deixa’m dir que, en el nostre cas, un factor molt important d’integració va ser la creació de la Coordinadora d’Esplais de Molins de Rei. La va impulsar un altre mossèn, en Josep Maria Fisa, i va ser la manera que els centres d’esplai ens coordinéssim i féssim activitats conjuntes. A la dècada dels setanta hi érem tots: l’esplai MIB, l’Agrupament Escolta Jaume Vicenç Vives, l’esplai Clariana i l’esplai Esclat -l’esplai de l’Agrupa no hi era perquè no es va fundar fins l’any 1981. Amb aquestes activitats conjuntes, nens del centre vila i dels barris interaccionaven i els monitors compartíem idees i experiències. Junts organitzàvem jocs de cucanya, fèiem capgrossos que lluíem en cercaviles a la Festa Major, dos cops a l'any fèiem les campanyes de l'ampolla i del paper anant a recollir-ne casa per casa per després vendre-ho i aconseguir ingressos ... I va ser d’aquesta manera com, els infants i joves de les barriades, van començar a participar en entitats de la vila, a l’esbart dansaire, a grups de teatre, etc. L’important, en definitiva, és que els infants i joves que van arribar a Catalunya en ple franquisme es van integrar, i en aquest sentit la tasca que es va fer des dels barris i des de la resta de la vila va ser de consideració.
A.B.: També s’ha de dir que la proporció d’immigració que va rebre Molins de Rei no té res a veure amb la que va rebre Cornellà, l’Hospitalet o Sant Andreu de la Barca. En urbanisme se sap que l’allotjament massiu d’immigrants en barris de nova construcció fomenta guetos aliens a la llengua i a la cultura local.
J.J.: Tens raó, a Molins de Rei no es va fomentar tant el creixement urbanístic com a d’altres llocs i per això tot va ser més sostenible. De fet, una vegada més he de felicitar el meu pare per triar de comprar el pis per a la família aquí. Ell es va adonar que, de tots els pobles de la rodalia de Sant Just Desvern, els barris de Molins de Rei eren els millors perquè no tenien una mida desmesurada com els d’altres pobles.
A.B.: Quines diferències veus entre els joves i infants que teníeu a l’esplai als anys setanta i els que hi ha avui al MIB?
J.J.: La principal diferència és, precisament, que ja no hi ha les diferències socials tan marcades que hi havia abans. Quan aquella immigració dels anys seixanta i setanta arribava aquí algunes famílies vivien en precari, aïllades, amb poc coneixement de la terra que els acollia i, en general, amb un nivell cultural baix. Per entendre’ns, avui la majoria d'infants i joves, visquin on visquin, tenen televisió, mòbil i segurament ordinador. Vull remarcar que estic parlant dels infants que van als esplais, perquè per desgràcia hi ha reductes de mainada que en queden al marge, i amb els quals sembla difícil accedir-hi i treballar-hi. Em refereixo sobretot a part de la nova immigració llatinoamericana i de la que ve dels països del Magreb.
A.B.: Voldries afegir alguna cosa per cloure l'entrevista?
J.J.: Sí, voldria donar les gràcies a totes les famílies que al llarg de tots aquests cinquanta anys han confiat en el MIB. Especialment els pares i mares que hi han col·laborat -i hi col·laboren- portant a terme tasques concretes. Els monitors tenen molta voluntat, formació, etc, però es troben en una edat crítica en la que estan estudiant i/o començant a treballar, i sovint no tenen tot el temps que voldrien per dedicar a l’esplai. Per això és fonamental que tinguin el suport i l’ajut dels adults alhora d’organitzar colònies, campaments, etc. Aprofito per engrescar els pares i mares dels infants que hi ha actualment al MIB perquè continuïn ajudant l'equip de monitors!
[ Programa Obrint Camins del 4-5-2022 ]