Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 569, gener 2021, pàg. 12-13
L’armeria del número 48 del carrer Major va ser fundada per Tomàs Torné Farràs l’any 1942. Avui la regenta el seu fill Joan Miquel, que està a punt de fer 62 anys, i que té clar que darrere seu ningú continuarà el negoci. Quan això succeeixi desapareixerà una de les botigues emblemàtiques del carrer Major de Molins de Rei.
Cliqueu aquí per llegir l'entrevista sencera
ÀNGEL BEUMALA (A.B.): La majoria de negocis que hi havia al teu voltant han desaparegut i han estat substituïts per uns altres. Quin és el secret d’aguantar tants anys?
JOAN MIQUEL TORNÉ (J.M.T.): Una armeria és un negoci atípic i s’ha de fer una inversió molt gran perquè et donin una llicència de venda d’armes. D’altra banda, periòdicament s’han de passar inspeccions de seguretat de la Guàrdia Civil, de la Sub-direcció General de Mines de la Generalitat per tot el que fa a l’emmagatzematge dels cartutxos, les instal·lacions d’extinció d’incendis, etc. Tots aquests maldecaps fan que ningú es plantegi obrir un negoci en aquest ram. Amb molta menys inversió hi ha negocis que donen deu vegades més!
A.B.: Per què va fundar una armeria el teu pare?
J.M.T.: El meu pare va néixer l’any 1917 a La Rierada i allà tothom caçava. Era una activitat molt comuna en aquella època. A l’hora de posar un negoci, com que la cacera era el que coneixia, va obrir una armeria. Però s’ha de dir que llavors les botigues tampoc estaven tan especialitzades com ara i es venia una mica de tot: botes i roba de muntanya, cantimplores, binocles, accessoris relacionats amb la caça, però també banyadors, articles de broma, jocs de taula clàssics com ara dòminos, cartes, etc.
A.B.: El teu pare va néixer a La Rierada?
J.M.T.: Sí, de fet ell és l’última persona que va néixer a la masia de Can Campreciós, perquè els meus tiets ja van néixer a l’edifici on hi havia l’antiga escola de La Rierada, a prop de la masia de Can Santoi. Avui la masia de Can Campreciós es troba mig enrunada i no hi viu ningú.
A.B.: Ara m’has fet pensar en el germà de la meva àvia, que quan jo era petit el veia sortir de casa amb l’escopeta i el gos -com aquell que surt a fer un volt- i al cap d’unes hores tornava amb un parell de conills penjats del cinturó.
J.M.T.: Avui dia no caçaria res perquè el bosc està tan brut que els conills ni es veuen. No ens enganyem, avui anar a caçar a Collserola és anar a “passejar” l’escopeta, no hi ha res per caçar, només hi ha quatre coloms. De senglars n’hi ha molts, però en el nostre terme no està permesa la cacera de “batuda”, és a dir, recórrer el terreny un grup de caçadors, amb gossos, per aixecar la caça i empaitar-la. Sí que es permet, en canvi, fer cacera “en espera”, però ja t’he dit que, fora dels senglars, no hi ha res per caçar.
A.B.: D’on venen els teus clients?
J.M.T.: Tinc clients de Lleida, Vilafranca del Penedès i Igualada, però la majoria són de la comarca. També en tinc de Sòria i Guadalajara, però són persones que tenen parents aquí i que quan els van a veure aprofiten per entrar a la botiga. El fet és que, amb els anys, la caça ha quedat com una cosa de gent gran i la clientela se’ns ha envellit. Quan el meu pare va fundar l’armeria m’explicava que les persones que venien a treballar d’altres regions espanyoles arribaven amb la maleta i l’escopeta per anar a caçar. I és que en els pobles només tenien per distreure’s el futbol, el ball i anar a caçar. No hi havia res més. Avui, en canvi, la gent jove té una gran oferta d’esports i activitats per fer durant el temps lliure.
[...]
A.B.: No voldria desaprofitar l’avinentesa d’aquesta entrevista per rememorar la teva època de tirador esportiu d’elit. Recordes com va començar tot?
J.M.T.: Com he dit abans el meu pare era caçador i a mi m’agradava acompanyar-lo. Amb cinc anys ja feia punteria amb una escopeta d’aire comprimit, i als vuit ja tirava amb una escopeta de cartutxos. Per això, a partir dels catorze anys, m’hi vaig començar a dedicar en l’àmbit esportiu. Em vaig especialitzar en el tir de “fossa olímpica”, una disciplina de tir al plat que consisteix a disparar des d’una distància de quinze metres contra cent vint-icinc plats llançats al centre, la dreta i l’esquerra per una màquina llançaplats. M’entrenava en un camp de tir al plat que hi havia entre Molins de Rei i Sant Bartomeu de la Quadra. Aquest camp de tir era en unes antigues vinyes que tenia l’Antoni Pons Llunell, de Can Santoi. Es va fer soci amb el meu pare, i un va posar el terreny i l’altre va fer l’obra. Va funcionar entre el 1968 i el 1997.
A.B.: Quines característiques té aquesta modalitat de tir?
J.M.T.: Es tracta d’un esport de molta precisió que es practica a l’aire lliure i on els elements influeixen i afecten molt: els canvis de vent, la llum, el color, el fons que té el fossat on es fan les tirades...
A.B.: En el teu currículum hi ha un Campionat d’Europa junior, dos Campionats d’Espanya sènior, dues Copes del Rei, i l’any 1990 et van seleccionar per representar Espanya al Campionat del Món que es va celebrar a Moscou, on vas aconseguir el desè lloc a la classificació general.
J.M.T.: Sí, en aquella època cada quinze dies era fora viatjant. Recordo que el maig de l’any 1991 vaig anar a Seül (Corea del Sud), a la Copa del Món de Tir al Plat, on vaig quedar subcampió en la tirada d’individuals, i el novembre del mateix any era a Perth (Austràlia) participant en el Campionat del Món de Tir Olímpic, on l’equip espanyol vam guanyar la medalla de bronze, per sota de la selecció anglesa i la dels Estats Units.
A.B.: I l’any 1992, a l’edat de 33 anys, participes en diferents campionats internacionals a Itàlia, Mèxic i Egipte, i a finals de juliol arriba el desengany dels Jocs Olímpics de Barcelona...
J.M.T.: Havia de participar en els Jocs Olímpics de Barcelona, del 25 de juliol al 9 d’agost, a la subseu de tir olímpic de Mollet del Vallès, però tres setmanes abans el vicepresident de la Federació espanyola va reorganitzar l’equip i finalment el meu lloc el va ocupar un altre. M’havien confirmat la plaça el setembre del 1991 i tres setmanes abans de l’inici dels Jocs me la van prendre quan feia més d’ un any que m’entrenava.
A.B.: Què va passar?
J.M.T.: La Federació Espanyola de Tir tenia un deute de 80 milions de pessetes i una casa comercial va prometre eixugar-lo a condició que a les olimpíades de Barcelona hi anés el tirador que patrocinaven ells. Llavors es van inventar unes tirades per veure si jo perdia i em podien prendre el lloc, però no els va acabar de sortir bé, perquè en aquestes tirades sí que vaig quedar fora, però el que va guanyar no era el que volien ells! Llavors van haver de recórrer a les influències a la Federació Internacional perquè els donessin una tercera plaça, i així van poder col·locar-hi la persona que els interessava. Això, per desgràcia, passa a moltes federacions esportives.
A.B.: Llavors decideixes plegar, després d’una carrera esportiva de 18 anys plena d’èxits. Com veus amb la perspectiva que donen als anys tot aquell afer de la teva exclusió dels Jocs de Barcelona ‘92?
J.M.T.: Em queda un mal gust de boca, perquè era una olimpíada que es feia al nostre país. Potser si s’hagués fet en un altre lloc no m’hauria fet tant de mal, però de Jocs Olímpics, aquí, no en tindrem així com així. Aleshores vaig dir: “s’ha acabat, ja us ho fareu”, i vaig deixar de tirar com a esportista d’elit de l’equip nacional espanyol.
A.B.: El teu fill ha seguit els teus passos com a tirador esportiu?
J.M.T.: El meu fill Alexander practica el tir però en la modalitat de precisió, en galeria, a dianes posades a 100 metres. És membre del Club de Tir d’Igualada.
A.B.: Quan no treballes què t’agrada fer?
J.M.T.: Soc soci de la societat de caçadors de Molins de Rei, de la d’Avinyonet del Penedès, i de la Colla Sant Andreu del Montseny. Durant la temporada, si puc, surto tots els diumenges a caçar. A la major part de Catalunya el senglar està permès de caçar en batuda de setembre a finals de març, i la resta de l’any també es pot fer si es disposa de permís. Fins i tot ara, amb l’estat d’alarma, ens fan autoritzacions per sortir a caçar perquè hi ha superpoblació! Els senglars no tenen cap depredador natural, el depredador és l’home, i l’home poc mal li fa. D’altra banda, com que és un greu perjudici per l’agricultura, a petició dels pagesos, també es donen permisos per caçar-lo encara que no sigui temporada. Però aquest és un tipus de caça “en espera” que a mi no m’agrada. Jo prefereixo la cacera de “batuda”, on vas en grup, amb els gossos bosc a través i sents que els empaites. Una batuda pot fer-la un grup de deu caçadors, però a vegades, segons el lloc, podem arribar a ser més de trenta!
