El 21 de febrer va ser el Dia Internacional de la Llengua Materna, i no sabem si, per aquest motiu o no, el Ministeri de Cultura de França va fer públic els resultats del seu últim baròmetre sobre les llengües més influents del món. Si vau seguir la notícia per la premsa sabreu que, en aquest rànquing, el català ocupa la posició número 12 en un llistat de 634 llengües.
I us preguntareu: "Com pot ser, si a Catalunya l'ús del català retrocedeix de manera clara a tot arreu?" Doncs perquè aquest rànquing de llengües, elaborat pel ministeri de cultura francès, no té en compte el nombre de parlants sinó d'altres variables, com ara fins a quin punt es fa servir com a llengua als mitjans de comunicació, el seu estatus polític, la presència a l'àmbit de l'ensenyament universitari, i sobretot a la Wikipedia d'internet.
I en el que potser no us heu fixat és que a la posició número 80 d’aquestes 634 llengües més influents hi ha l'idioma occità. Un idioma minoritzat, històricament perseguit -com tots els idiomes de França diferents del francès-, que només és oficial a la Vall d'Aran, i que a la resta del seu territori es troba en procés d’extinció.
Una de les raons que la llengua occitana es trobi a la posició 80 d’aquest rànquing és que hi ha persones molt actives a les xarxes que el fomenten i el divulguen malgrat tots els obstacles. I a Molins de Rei en tenim dues d'aquestes persones: el Josep Armentano i el David Valls. Ells són els seus autors del podcast titulat País invisible.
Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista
El podcast “País invisible” són un seguit d’episodis en àudio –que també es poden veure perquè estan enregistrats en vídeo-, als que hi podem accedir a través del web paisinvisible.cat, i que estan pensats per acostar Occitània al públic català. Ho he explicat bé?
Perfecte! I a més a més, hi ha gent que no arriba a nosaltres per la pàgina web, sinó que ens busca a Spotify, a Facebook, a Youtube, ... Som a tot arreu. Ara mateix les xarxes socials d'Internet són el boca-orella més potent que existeix. Si el teu contingut el fas passar per aquestes xarxes tindrà més repercussió que si organitzessis cinquanta trobades presencials.
Per no començar la casa per la teulada, podríeu explicar quina diferència hi ha entre un programa de ràdio convencional i un podcast?
Ara mateix, tots els programes de ràdio es poden considerar podcasts, perquè, a part d’emetre’s en directe, queden arxivats a internet i els oients els poden escoltar quan vulguin.
I a continuació, podríeu explicar què és Occitània?
Occitània és una gran nació sense estat que ocupa tot el terç sud de França –des de Bordeus, a l’oceà atlàntic, fins a Marsella, a la mar Mediterrània-, i a part cal sumar-hi dotze valls alpines del nord d'Itàlia, la ciutat-estat de Mònaco, i la Vall d'Aran de Catalunya. No s’ha de confondre amb la regió administrativa francesa anomenada “Occitanie”, que és molt més reduïda, i que a més incorpora de forma aberrant l'anomenada Catalunya Nord que no és Occitània de cap manera, és Catalunya.
I la pregunta que tots els lectors estan esperant: Què fan dos molinencs treballant per difondre la llengua i la cultura occitana al públic català?
En el meu cas [Josep Armentano], quan estudiava comunicació audiovisual a la Universitat de Barcelona vaig trobar feina a BTV (Barcelona Televisió). En aquella època feien un programa titulat "Aranès oc", que era un informatiu que s’emetia cada dissabte al matí, i jo hi treballava de càmera però no entenia res del que deien ni del que feien. De mica en mica, però, es va acabar forjant una amistat amb l'entitat que feia el programa i m’hi vaig vincular. En aquell moment jo també escrivia molt sobre cinema i a través d'ells vaig aconseguir una columna en el diari digital occità Jornalet i durant dos anys vaig ser crític de cinema per aquest diari. De fet, gràcies a ell, i gràcies a l'occità, podia anar acreditat al festival de cinema de Canes, ja que aquest municipi també es troba a Occitània! En les meves estades a Canes vaig descobrir la "nova cançó" occitana -el mirall occità de la "nova cançó" catalana- i em vaig enamorar de les cançons de Rosina de Pèira i d'altres. I va ser a través de la música que vaig fer "el clic", em vaig adonar que hi havia una cosa que estava desapareixent i que volia salvar. En aquell moment vaig sentir que jo, com a català, també m'he sentit desarrelat moltes vegades. A l'Escola Ferran Agulló on vaig estudiar -actualment Escola Madorell-, a la promoció del 1995 a la classe només parlàvem català tres persones! Connectant amb Occitània és com si jo connectés també amb alguna cosa que he perdut però que no sé què és.
És a dir, que gràcies a la teva sensibilitat com a català vas empatitzar amb la llengua occitana, i el procés d'extinció en el que es troba.
Sí, l'occità i el català tenen en comú que estan en recessió perquè han patit moltes traves per part de governs interessats en que aquestes llengües no es parlin, però també perquè els mateixos parlants han estat imbuïts d'un sentiment d'inferioritat. Aquest sentir-se inferior ha portat, en el cas de l'occità, a pensar que la llengua occitana no és apta per a tots els contextos, produint una situació social de diglòssia: una llengua emprada de forma pública, i l'altra només utilitzada oralment i en situacions informals. Aquesta manca d'utilitat de la segona llengua està fent que desaparegui i això és molt trist perquè cada llengua és una finestra al món, una manera d'entendre les coses.
El teu entusiasme per l’occità, Josep, t’ha portat fins al punt d’aprendre’l a parlar-lo, oi?
Sí, vaig fer els cursos d'aranès que fa el Consell General d'Aran, i que es poden seguir a distància de manera telemàtica, i en total hi vaig estar dos anys.
I en el teu cas, David, com et vas acostar a la llengua i la cultura occitana?
Jo m'hi vaig acostar perquè vaig coneixer el Josep i ell m'hi va capbussar de cop. De fet, ell va contactar amb mi perquè sabia que jo era “streamer”, una categoria de creador de continguts d’internet que es dedica a emetre en directe vídeo. Seria com parlar per la ràdio però en vídeo, amb el que els oients també són espectadors perquè et veuen com parles. El Josep volia que el podcast “País invisible” sonés fresc i viu per arribar als joves, i això avui s'ha de fer amb les seves formes de comunicació. Fins ara tot el món de l'occità s'havia mogut en entorns clàssics de paper, diaris escrits, etc, però calia fer un pas més i fer servir plataformes com TikTok, i d’altres. El podcast l’enregistrem a BCNmediaHUB, una productora de televisió i ràdio de Barcelona, i on també s'enregistra "La Sotana", el popular podcast d'humor sobre el Barça i el món del futbol. Un cop enregistrat l'acabem de postproduir a casa. A cada episodi hi ha una entrevista, presencial o telefònica, i un reportatge d'un poble o una ciutat d'Occitània del que donem pistes perquè l'oient jugui a endevinar-lo. I sobretot que ningú es preocupi per la llengua perquè ho fem en català, si bé a cada programa posem un fragment en occità perquè la gent vagi veient com sonen els diferents dialectes, ja que Occitània és enorme. A part, en el web “paisinvisible.cat” hi ha una botiga on es poden comprar per productes culturals occitans, llibres, música, ... També hi tenim un joc basat en el popular Wordle dels mòbils, i que consisteix en endevinar paraules en un màxim d'intents. Ho fem setmanal i és una paraula per tota la setmana. La paraula té relació amb el darrer episodi emès amb el que si has escoltat l'episodi ja tens alguna pista per endevinar-la. Això també és una manera de conèixer vocabulari, d'aprendre paraules en occità, perquè aquest joc sí que és en occità.
Els vincles polítics de Catalunya amb Occitània són evidents: Ramon Berenguer III, per exemple, es va casar amb Dolça de Provença l'any 1112 i va incorporar al casal de Barcelona el domini sobre sobre Millau, Gavaldà, Carlat i la Provença.
Sí, aquesta nació occitano-catalana va quedar avortada a la famosa batalla de Muret del 1213, quan el rei Pere I el católic va acudir en auxili dels seus vassalls de Tolosa assetjats per Felip II de França. Aquesta batalla es va perdre -el rei Pere I hi va morir- i el seu fill Jaume I va haver de renunciar als seus drets sobre Occitània en el tractat de Corbeil, signat amb el Regne de França l'any 1258. Llavors, quan Jaume I no pot expandir-se pel nord, inicia la conquesta del sud, o sigui València i Mallorca. Aquest tractat, per cert, va fixar la frontera entre França i la Corona catalanoaragonesa a la serralada occitana de les Corberes, i allà s'hi va estar durant quatrecents anys! La frontera no canvia fins al lloc on es troba actualment fins el dissortat Tractat dels Pirineus de l'any 1659, el qual va deixar les comarques catalanes del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i mitja Cerdanya sota administració francesa. Aquesta frontera que va funcionar del segle XIII al XVII és molt fàcil de reconèixer encara avui dia, només cal fixar-se en el Castell de Salses quan circules per l'autopista A9. Allà acabava Catalunya i començava el Regne de França! De fet, aquella frontera respectava també la frontera lingüística ja que pels dialectòlegs a Salses s'acaba el català i comená l'occità. Per això, com que les dues llengües es tocaven, lingüisticament partim d'una base comuna. Per exemple, les famoses homilies d'Organyà, considerades el text escrit més antic en llengua catalana, són una traducció d'un text occità de la variant provençal. Un altre vincle amb Occitània va ser la gran immigració d'occitans que va rebre Catalunya, sobretot durant el segle XVI i primera meitat del XVII, a causa, entre d'altres, de les guerres de religió que hi havia a França en aquella època. De fet, una bona part dels actuals catalans descendim d'aquells occitants que van venir aleshores! Això ho explica molt bé el molinenc Jordi Anducas a la seva novel·la "Guilhèm".
D’altra banda, molta gent no sap que la cançó tradicional “En Joan petit quan balla” és en realitat una cançó occitana ... Ho podríeu explicar?
En el segon episodi del podcast ho expliquem i també n'hem fet un breu a la plataforma TikTok que ja té més de 10.000 visites! En Joan Petit va ser executat de forma atroç l’any 1643 per haver encapçalat una insurrecció contra la monarquia francesa. El ball d’en Joan Petit en realitat fa referència al moviment que feien les parts del seu cos mentre era torturat amb el sistema de la roda: el botxí lligava el condemnat despullat sobre una roda, de bocaterrosa, amb les cames i els braços estesos i, amb una pesada barra de ferro, de manera sistemàtica, colpejava mans, canells, braços, peus, genolls, cuixes… que es fracturaven, es trencaven, i s’estremien com en un ball grotesc. D’aquí que en Joan Petit “ballava” amb el dit, amb el braç, amb la cama ... En realitat és una cançó protesta! AVilafranca de Roergue, el poblet a prop de Tolosa on va néixer, hi té una plaça dedicada. Si teniu l'oportunitat d'escoltar la cançó d'en Joan Petit en versió occitana veureu que manté la tonalitat menor i, per tant, té un to melancòlic i trist, tot al contrari de la versió catalana. També hi ha d'altres cançons catalanes que provenen de l'occità, per exemple "L'Ocellet té deu plometes".
El 8 d’abril del 2021, l’Assemblea Nacional Francesa, a iniciativa del diputat bretó Paul Molac, va aprovar una “llei de promoció de les llengües regionals” que el Consell Constitucional va declarar nul·la perquè la constitució francesa diu que la llengua de la República és el francès. D’això aviat en farà dos anys. Quina és la situació actualment?
Va ser molt dur perquè va ser una llei aprovada democràticament i després anul·lada pel Consell Constitucional francès. De la seva resolució es desprèn que parlar occità en les comunicacions oficials i a l'escola pública és anticonstitucional. I el tema de les grafies prohibides fa sentir vergonya aliena. El nom bretó Fañch, per exemle, que significa Francesc, no es pot inscriure al registre amb l'excusa de que l'alfabet francès no té la “ñ”. El mateix ha passat fa poc a una mare occitana que li ha posat Artús al seu fill, i que també s'ha rebutjat la inscrició perquè perquè l'accent tancat sobre la “u” no és correcte en francès. Aquest cas clama al cel ja que precisament és a França d'on provenen les llegendes medievals artúriques que formen part de la literatura universal. Com pot ser que un nom no es pugui posar en la seva versió original al país on va néixer? Tot plegat és molt greu, perquè ja han passat dos anys i no hi ha hagut cap avenç cap a una llei de política lingüística envers les anomenades “llengües regionals” franceses.
Per descomptat, totes aquestes llengües nadiues diferents del francès mai s’han pogut aprendre a les escoles públiques. És a dir, a França, a cap escola pública de Bretanya els infants bretons poden aprendre la llengua bretona, a a cap escola pública d’Occitània els infants occitans poden aprendre la llengua occitana, etc. És així, oi?
És pitjor que això. L'escola "gratuïta, laica i obligatòria" instituida l'any 1881 pel ministre Jules Ferry tenia per objectiu, entre d'altres, erradicar l'occità, el bretó, el cors, l’alsacià, el català a Catalunya Nord, i el basc al País Basc francès. Han fet la volta al món els rètols que es posaven a les escoles: "sigueu nets", "no escopiu" i "parleu francès". I també els càstigs que humiliaven i avergonyien els infants a partir de mètodes basats en la delació: el mestre donava un objecte al primer infant que parlava la llengua pròpia el qual seria castigat al final del dia a no ser que es desampallegués de l'objecte donant-lo a qualsevol altre infant que també deixés anar un mot en la llengua "regional". Parlar la llengua dels pares aviat es va associar al terror. Si a això li sumem que la majoria de portes eren infranquejables sense un domini escrit i parlat de la llengua francesa, aviat els mateixos pares van esdevenir còmplices de l'afrancesament parlant en francès als seus fills, amb el que cada generació sabia menys occità, bretó, català, basc, alsacià o cors, que la precedent, fins arribar a la situació actual, de pràctica extinció d'aquestes llengües a França. En el cas occità a tot això cal sumar-hi la primera guerra mundial, que va anar perfecte per despoblar Occitània enviant al front de carn de canó tots els joves occitans.
Això ho explica molt bé l'escriptor rossellonès Joan Lluís-Lluís en el seu llibre "Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos". Entre d’altres relata el cas d'un dona d'El Voló, de setanta anys, que li va exlicar que, quan era petita, el mestre aprofitava les passejades que feia per apuntar els noms dels infants que sentia parlar en català i així castigar-los l'endemà. El que de moment no han pogut prohibir és l’ensenyament en escoles privades. Les persones que ens preocupa la llengua catalana sabem que a Catalunya Nord les escoles privades que fan l’ensenyament en català es diun “bressoles”. Com es diuen les escoles privades occitanes que fan l’ensenyament en occità?
A Occitània hi ha un model d'escola privada i associativa, anomenada "calandreta". Aquesta xarxa d'escoles ocupa gran part del país i se'n poden trobar a ciutats importants com ara Marsella, Tolosa, Carcasona, Pàmies o Llemotges. La gràcia de la "calandreta" com a model és que fan que l'occità no només arribi a l'infant escolaritzat, sinó també a tota la família, amb el que actua com a eina dinamitzadora de la llengua. Quan uns pares, que ja no parlen occità, decideixen escolaritzar els seus fills en una escola calandreta, la realitat no canvia perquè al carrer només hi ha francès, però ells ja comencen a viure d'una manera diferent. Aquesta conscienciació de mica en mica va donant els seus fruits, com ara la creació l'any 2015 del l'Ofici Public de la Lenga Occitana (OPLO), per primer cop una institució pública de cooperació cultural per salvaguardar i promoure la llengua occitana. Fins l'arribada d'aquesta Oficina, fora de la xarxa de les escoles calandretes, l'occità només s'estudiava a la universitat a nivell filològic. Si bé la llei Molac continua anul·lada, hi ha una enquesta realitzada per l'Ofici Public de la Lenga Occitana, on el 90 % de la població és favorable a que hi hagi lleis de política lingüística que sostinguin i promoguin el coneixement de l'occità.
Al darrere del podcast i del web hi ha l’associació ADOC, amb seu a Barcelona, que té per objectiu donar a conèixer la llengua i la cultura occitana a Catalunya.
L'Aassociacion Entara Difusion d’Occitània en Catalonha (ADOC) es va crear l'any 2001 per poder fer un programa sobre llengua i cultura occitana a BTV. Si bé el programa ja no hi és, continuem difonent l'occità per d'altres vies. Els membres de l'associació són catalans i periodistes, ja que el que fem es difondre l’occità través de la informació, que és la nostra feina. Per exemple, l’associació edita el diari digital "Jornalet, gaseta occitana d'informacions". Tots aquests projectes que impulsa l'associació es financen amb micromecenatge, amb el que es poden fer donacions a traves del web.
Aquí a Catalunya hi ha d’altres associacions d’agermanament entre Catalunya i Occitània, oi?
Sí, la nostra associació només es dedica als mitjans de comunicació però els lectors d’El Llaç que hi estiguin interessats poden acudir al CAOC (Cercle d'Agermanament Occitano-Català), que és una associació clàssica. A la seva seu de Barcelona fan cursos d'iniciació a la llengua, organitzen excursions, i cada primer diumenge d'agost celebren la Pujada al Port de Salau, que és el coll pirinenc que uneix el Pallars Sobirà amb la comarca occitana de l'Arieja, i on hi participen els batlles de totes dues comarques reivindicant així una llarga tradició de relacions transfrontereres.
Qui més qui menys ha anat a fer turisme a Occitània (ni que fos sense saber que hi era). A quins llocs ens recomaneu d’anar per sentir parlar occità i viure la cultura occitana?
L'any passat vam descobrir un festival de llengua mare que es fa a Aostana, que és una vall occitana del Piemont, i a la que s'hi arriba des de Torí. Després, per exemple, hi ha uns concerts de música fantàstics en occità al Festival de l'Estivada, que es fa a Rodés. A la població de Pau amb una mica de sort es pot sentir pel carrer, i per la situació, també s'hi pot sentir el basc, perquè hi ha una mica de batibull de llengües. I també recomano Tolosa, més que res perquè és la ciutat on s'estudia la llengua a nivell universitari, i també poden organitzar-s'hi esdeveniments, tot i que cal saber on buscar.
Josep, tu has estudiat comunicació audiovisual a la Universitat de Barcelona i tens 27 anys. Quins són els teus reptes de futur?
Per mi ara “País invisible” és un projecte de passió i no necessitaria ni cobrar per la feina que faig. El meu objectiu personal és poder fer el podcast més d'una temporada, fins i tot tres, perquè hi estic molt de gust. Fins que no hagi buidat el pap i hagi dit tot el que vull dir crec que no podré dir que he acabat la feina, de fet penso que hauré fet la feina de tota una vida!
David, tu has estudiat un grau superior de programació i desenvolupament de webs i tens 28 anys. Quins són els teus reptes de futur?
A mi m'agradaria que el projecte "País invisible" pogués arribar a molta més gent. Com a persona que no en sabia res de tot això d'Occitània trobo que és una cosa molt maca, amb molts paral·lelismes amb la història nostra de Catalunya. M’agradaria que molta més gent s'interessés per la realitat occitana, no cal que sigui d'una manera activa, però com a mínim que coneguin el que és Occitània, que sapiguen que existeix aquest idioma, i que es conegui que està agonitzant i a punt de desaparèixer. I també estic d’acord amb el que ha dit el Josep, m’agradaria poder fer més temporades perquè és un projecte molt maco.
[ Programa Obrint Camins del 1-3-2023 ]
