Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau: "Cal treballar pel diàleg a favor d'una solució política de fons, que permeti superar aquesta situació tan difícil que patim"



 Entrevista a Eduard Ibáñez, director de Justícia i Pau, amb motiu del 50e aniversari de la creació d'aquest organisme a Barcelona.
















[...]



Àngel Beumala: El poeta mallorquí Blai Bonet té uns versos molt famosos que diuen :  



“Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t'ho revelarà tot, 
sobretot si el resultat és net, 
és a dir, si hi fracasses. 
¿O no saps que, en la lluita, 
el fracàs és el fracàs de l'èxit i no el de l'home?”  




 I la pregunta que et vull fer és la següent: Veient com està el món de malament, totes aquestes campanyes i lluites que heu fet al llarg d'aquests 50 anys, han donat algun resultat? O hem d’admetre que són “causes perdudes” però que tanmateix cal treballar-hi, perquè seria pitjor no fer-hi res?


Eduard Ibáñez: Nosaltres estem absolutament convençuts que tota la feina que es fa, no només nosaltres, la que fa tothom en favor dels drets humans, en favor de la justícia social, en favor de la pau, té resultats. El que passa és que, aquests resultats, poden ser més grans o més petits, poden ser més visibles o no tant, i a més a més, són resultats de llarg recorregut. Hi ha molts exemples: La campanya del 0,7% ha aconseguit crear una consciència en l'opinió pública de la necessitat de més cooperació amb els països pobres. Justícia i Pau, i d'altres entitats, hem aconseguit deslegitimar les armes i els exèrcits com la solució dels conflictes. No hem fet que desapareguin els exèrcits, de moment, però són, insisteixo, qüestions que van avançant, i que en el seu moment es veuran els resultats. Per exemple, que s'abolís el servei militar obligatori va ser gràcies al treball de moltíssimes organitzacions que deien que allò no era acceptable. O en l'àmbit del dret a l'habitatge, o de la necessitat de la renda garantida, o la consciència de que les presons han de servir per a la reinserció social ...  Ara tenim més voluntariat que mai a les presons catalanes!

 Tot això són qüestions que van avançant gràcies al treball de la ciutadania mobilitzada i de les ONGs. I això, el que passa, és que, a vegades, no és visible. Tu quan fas una xerrada, escrius un article, o vas a parlar amb un polític, d'entrada això no dóna un resultat immediat concret, com podria ser una altre tipus d'acció. Però sí que saps que allò va generant com un pòsit, vas fent una tasca de llarg termini que va creant opinió, actituds, valors, mentalitats en la gent, que a la llarga sí que donen resultats.

 Ara, per exemple, estem treballant per l'abolició de les armes nuclears -és una campanya que Justícia i Pau del Vaticà està promovent-, doncs ja sabem que demà passat no desapareixeran les armes nuclears, però si no comencem ara, no s'aboliran mai! Per tant, nosaltres pensem que, treballant insistentment per abolir les armes nuclears, d'aquí 10 o 50 anys, s'aboliran. El mateix va passar quan es va pensar que calia un tribunal internacional que jutgés els crims contra la humanitat. Fa 30 anys això semblava una utopia, i gràcies al treball de moltes persones i ONGs, ara existeix el Tribunal de la Haia. Són coses que s'han d'anar movent, i que ningú es desanimi si no s'aconsegueix el resultat a curt termini. La gràcia és tenir aquesta paciència, aquesta perseverança, aquesta cosa de no voler resultats avaluables concrets, xifres, sinó pensar que és més aviat el canviar les actituds de les persones.



Àngel Beumala: Però Eduard, quan agafes un diari i llegeixes les notícies del món és per posar-se a plorar. O és que els diaris, i la premsa en general, només mostren les notícies negatives del món?


Eduard Ibáñez: Per una banda, sí que sembla veritat que només sigui notícia allò dolent, i això oculta moltes coses que estan canviant per a bé. A part, també vull dir que hem de ser realistes. En el món, mentre hi hagi humans, hi haurà conflicte i hi haurà maldat. Les persones, per desgràcia, tenim una certa inclinació -i moltes una gran inclinació- a l'egoisme i la insolidaritat, ... Això és una cosa que té l'ésser humà, no sabem encara ben bé per què. Però és així, i per això no hi haurà, gairebé mai, un món idíl·lic, perfectament en pau, perfectament just. Però, evidentment, sí que sabem que podem estar molt millor que no pas ho estem ara.

 I de fet, si mirem al llarg de la història, són tantes les coses que s'ha aconseguit avançar en el camp de la justícia i els drets humans! Avui hi ha coses sobre les que ningú ja dubta, ni posa en qüestió, per exemple, la democràcia i els drets humans. Evidentment que no es compleixen tots, però ja avui ningú se li acut negar-los. Per exemple, a ningú se li acut defensar l'esclavatge, que es puguin comprar persones com es feia fa 150 anys, en que era plenament acceptat que es poguessin tenir persones com una propietat. Doncs hem aconseguit que hi hagi una consciència universal sobre aquest tema. Aquests coses van avançant, però és evident que nosaltres no veurem un món perfecte.
Àngel Beumala: El filòsof Herbert Marcuse també dèia: “L'esperança només se la mereixen aquells que caminen”. I en Pere Casaldàliga també té una frase que diu: “Som soldats derrotats d'una causa invencible.” On els “soldats” serien els activistes i la “causa” els drets humans … 

Per cert, durant molts anys, “Justícia i Pau” era sinònim del mediàtic activista Arcadi Oliveras.  Pots explicar qui és i quin paper ha jugat a Justícia i Pau i en general a la societat catalana? 


Eduard Ibáñez: L'Arcadi Oliveras ha estat el nostre president des de l'any 2001 i fins el 2014. Tot i que ja s'havia implicat a Justícia Pau des de molt abans, concretament l'any 1981 amb la campanya del 0,7. Ha estat una persona clau per a la nostra institució, ha estat un referent, i un mestre d'activistes, de militants, per la seva coherència, pel seu discurs, pel seu compromís i la seva lluita incansable. Una persona que ha voltat per tot Catalunya, Espanya i part de l'estranger, fent xerrades en defensa d'aquestes causes que ara parlàvem.

 I moltíssima gent n'hem après d'ell. I molta gent m'ho diu, que escoltant l'Arcadi s'ha implicat en campanyes, s'ha fet membre d'organitzacions, i que ha descobert aquesta capacitat de, davant de coses inacceptables, lluitar per canviar-les. Aquesta capacitat d'indignar-se davant de les situacions injustes o immmorals. Aquesta és l'herència que ha deixat l'Arcadi a la casa. Ell ja no és el president, després de tres mandats seguits, però continua essent un membre actiu de Justícia i Pau, de tant en tant li demanem que ens assessori, que ens faci xerrades, ... i esperem que durant molts anys puguem continuar aprenent d'ell.



Àngel Beumala: Justícia i Pau ha denunciat l’empresonament preventiu dels Jordis, i la resta de membres del govern de la Generalitat, i jo em faig la següent reflexió: Sempre, des de Catalunya, hem estat solidaris amb els conflictes d’arreu del món, però ara, que ens trobem que tenim un greu problema de vulneració de drets humans, llibertats, persecució política, etc, potser el que ens toca és concentrar les nostres energies en el que està passant aquí. Què en penses?


Eduard Ibáñez: Jo penso que no hauríem de deixar, de continuar treballant el mateix que hem treballat fins ara. Certament tenim un problema, i gros, a Catalunya, però això no ens ha de despistar de continuar essent solidaris amb els problemes que pateixen tantes i tantes persones a nivell mundial, que són immensament més greus que els nostres, només cal mirar el que està passant a Síria, o el desastre de Somàlia, per adonar-nos que el que ens passa aquí, tot i que és greu, no és una situació catastròfica com en aquests altres països. Seria un error ara despistar-nos.

 Però amb això tampoc vull dir que no haguem de tenir present que el que està passant a Catalunya no és acceptable, i que s'estan vulnerant drets humans i que, per tant, les entitats que tradicionalment els hem defensat arreu del món, ara també els hem de defensar a Catalunya. En resum, no despistar-nos del que hem fet sempre, però tampoc dels problemes que estem vivint a Catalunya. Sobretot treballar per una solució política, treballar pel diàleg a favor d'una solució política de fons, que permeti superar aquesta situació tan difícil que patim.



[...]




[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 28-2-2018]   







Nandou Diedhiou: "La boccia és un altre món"


 El cap de setmana 5 i 6 de febrer es va disputar a València el Campionat d'Espanya de Boccia de joves 2018. Nandou Diedhiou, un jove molinenc de 15 anys, hi va participar amb la delegació de la Federació catalana i va fer un meritori cinquè lloc dins de la categoria BC5. D’altres federacions autonòmiques representades en aquest campionat van ser Madrid, Comunitat valenciana, País Basc, i Astúries.

 La “boccia” és un esport paralímpic, semblant a la petanca, pensat per a que el puguin practicar persones amb paràlisi cerebral, o discapacitat física severa, i que es juga amb cadira de rodes de forma individual, per parelles o en equips. En Nandou el practica des de fa pocs mesos gràcies a que n’hi va parlar el seu fisioterapeuta de la Fundació ASPACE Catalunya. Conversem amb ell, la seva mare Xili Ribera, i el seu tiet Manel Borrego.
































Àngel Beumala: Com es juga a Boccia i per què t'agrada?

Nandou: Es juga en cadira de rodes, són dos equips, un blau i un vermell, i primer tirem la pilota blanca. Hi ha dos àrbitres, que diuen quin color de boles toca amb dues pales de ping-pong que canvien de color, blau i vermell. M’agrada la boccia perquè hi puc jugar assegut, i faig amics nous. Me la va fer conèixer el meu fisio. Estic a la categoria BC5, una categoria nova que s’ha creat. Ara començaré al CAR de Sant Cugat del Vallès, cada divendres fins les 20h.

Mare: Dins la paràlisi cerebral hi ha diferents graus de minusvalidesa, i ell ha de competir amb persones que siguin de la seva categoria, que és la BC5, que vol dir que són jugadors amb poca discapacitat i que poden llençar sense assistència, en canvi, els de la categoria BC3, per exemple, no poden llençar ni amb les mans ni amb els peus, i han de fer servir un element auxiliar fixa’t en un casc, i fer rodolar les boles a través d’una canaleta que els posiciona un assistent, seguint les seves indicacions.



Àngel Beumala: Quins beneficis li aporta la boccia?

Mare: Ha estat una sort trobar aquest esport perquè per al Nandou li va com l’anell al dit. Per la paràlisi cerebral, a part de tenir problemes en la parla, també té problemes d'equilibri en caminar, i a la boccia, com que es juga assegut, això ja no és cap pega.



Àngel Beumala: El cap de setmana 3 i 4 de febrer de 2018, a València, hi ha hagut el Campionat d'Espanya de Boccia de joves 2018. Com va anar l'experiència?

Nandou: Va ser molt guai, és un altre món, perquè tots anem amb cadira de rodes, no parlem de res, juguem i prou, i es passa bé, perquè he conegut d’altres nois, i he fet amics.

Tiet: Ha estat tres dies a València, ha conegut nois i noies, entrenadors, i ha estat una experiència molt xula de conèixer molta gent nova. A nosaltres ens ha tocat treballar, perquè aquí a Molins de Rei era la Fira de la Candelera, però ell ja té 15 anys i hi anava acompanyat dels monitors de la Federació. Ha estat en un hotel… i no ens has enyorat, oi?  [riuen]

Mare: A més de ben petit que ha anat a les excursions de l'esplai MIB, i les sortides ja les porta molt, molt bé.



Àngel Beumala: I en quina posició vas quedar a la competició de València?

Nandou: Vaig quedar cinquè, vaig quedar últim. Està molt bé. Era el meu primer partit. És molt guai.

Tiet: Jo li dic que va quedar cinquè, que no va quedar últim ... [riuen]



Àngel Beumala: Quins són els orígens del Nandou?

Mare: El Nandou és de Senegal, i és una història llarga, vivia en un orfenat de la Casamance, i allà ens vam conèixer. D’això en fa 13 anys. Li costava caminar, li costava parlar, vam intentar bellugar-nos per a que el veiés un metge d'allà, però en aquella època era bastant difícil, i el vam portar cap aquí. A Sant Joan de Déu li van diagnosticar paràlisi cerebral, amb el que ens van suggerir que al Senegal no faríem res … Llavors, la decisió, va ser molt fàcil de prendre, el cor va decidir, i el Nandou ja no va tornar, es va quedar aquí. I des dels dos anys que viu a Molins de Rei.



Àngel Beumala: Com és un dia normal del Nandou?

Nandou: Em llevo i em dutxo, cada matí, i vaig a col·legi a Esplugues de Llobregat, i faig moltes coses a la tarda.

Tiet: Agafa ell sol el transport públic, l’autobús, i va a l’Institut Joanot Martorell, on està fent 4rt d’ESO. La tornada no la fa amb autobús, l'anem a buscar.

Mare: Hem passat per tot arreu: escola ordinària, escola especial, … Tan podem estar en un lloc, com en un altre. I aquest és el problema, que no tenim un lloc on puguem dir, mira, aquest és el lloc ideal per ell, per a les persones que tenen la seva discapacitat. Una escola especial, és massa “especial”, no és el que necessita, i una escola ordinària no està prou adaptada, no té els recursos humans suficients ... El terme mig no hi és.

Tiet: I ja el veieu. Ell té les seves dificultats en la parla, per la paràlisi cerebral, però a nivell d’intel·ligència està absolutament bé. I és un tio xulo i ferm, i és clar, en una escola d’educació especial no hi pinta res.

Mare: A nivell d’instituts hem hagut d’anar a parar a Esplugues per trobar-ne un d’adequat, i això, a nivell d’amics i vida social, ens ha separat molt de l’entorn de Molins de Rei. Ell, de nen, sí que té molts amics a Molins de Rei, però com que hem passat per tantes escoles -Molins de Rei, Sant Just Desvern, ara a Esplugues-, és clar, tota la seva infantesa l’hem anat canviant de lloc, i a nivell de companys, doncs ara ens trobem que, a 15 anys, els amics que té són molt relatius. I necessitàvem un espai, en aquest cas un esport, on trobar algú, perquè és clar, arriba el cap de setmana i a Molins de Rei no tenim ningú per quedar i sortir a donar un volt. A part de que, pel fet de tenir la discapacitat, per una estoneta molt bé, però allò de trucar i quedar i estar una estona llarga, no hi ha ningú. 



Àngel Beumala: Deies, Nandou, que fas moltes coses a la tarda ...

Nandou: Després de l'Institut dino a casa, i a la tarda faig activitats a Molins de Rei: Dilluns teatre a “la Cuquera”, i m’agrada molt, i fem sortides a Barcelona a veure obres de teatre, dimarts lliure, dimecres taller amb la Montse Vidal, molt guai també, i em passo molt bé, dijous catequesi, divendres boccia al CAR, i divendres al matí fisio a l’ASPACE, i dissabte a l’esplai MIB. No paro.



Àngel Beumala: Fa poc llegíem a la revista el Llaç, i al digital Viu Molins de Rei, una carta de la Carme Garcia. Aquesta senyora és la mare del Pol, un noi afectat d'autisme, i en aquesta carta denunciava la manca de suport de les administracions als discapacitats profunds. No sé si vols explicar quina és la situació en relació a la discapacitat del Nandou, pel que fa a ajuts de l’Administració, i si vols aprofitar per fer alguna reivindicació …?

Mare: Ja que parlàvem abans del transport públic, sí que reclamaria una reducció en el preu dels bitllets. Així com hi ha tarifes per a joves, o d’altra mena, doncs no n’hi ha, de tarifes, pensant en ells. El Nandou, per anar a l'Institut d'Esplugues, ha d’agafar dos autobusos: primer un cap al Pla de Sant Feliu, i allà fer un canvi i agafar el 51, que el deixa davant de la Nestlé, que li queda molt millor per arribar. I els bitllets de l'autobús no són d’aquests integrats, amb el que per fer un viatge necessitem comprar dos bitllets cada dia!



Àngel Beumala: De l’Institut, Nandou, què és el que més t’agrada?

Nandou: Una mica tot. La tecno, una assignatura que mola. Estem fent cotxes, projectes, màquines amb motors … molt guai.

Mare: La motivació en aquests nois és molt important. Ell tenia la possibilitat d’entrar a les 9 del matí, cada dia, i va ser ell qui va demanar de ser-hi a les 8, per poder fer aquesta assignatura. I hem anat enllaçant amb d’altres assignatures per la motivació de poder fer Tecnologia, que el té supercaptivat. I això que només és un cop a la setmana!



Àngel Beumala: Després del 4rt d'ESO quin futur li espera al Nandou?

Mare: Doncs ens trobem que, o tornem a fer 4rt d’ESO, o busquem branques, però tornem a trobar-nos una altra vegada amb què no sabem què necessitem, ni què busquem, perquè en un futur trobi una sortida en el món laboral.

Tiet: Per llei, a l'Administració pública hi ha d’haver un tant per cent de places reservades per persones discapacitades, però em consta que no s'està acomplint. El món laboral és molt complicat per a les persones com el Nandou.

Mare: A ell la relació amb la gent li agrada molt. Però és clar, quina empresa privada els agafa? És complicat.



Àngel Beumala: Voleu afegir alguna cosa a l'entrevista?

Mare: En primer lloc, animem a tothom que s’hi senti identificat, a que practiqui l’esport de la boccia. Estaria molt bé fer un equip a Molins, amb gent de la vila o rodalia, i poder entrenar aquí. En segon lloc, que quan estiguem jugant a Molins ens vingueu a animar!









[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 7-2-2018]   






Josep Roca Casas: "L'any 1958, l'Ajuntament de Barcelona ja no volia carros pels principals carrers de la ciutat, i el meu pare no va tenir més remei que comprar un camió"


"Josep Roca Casas : records de la vida a Molins de Rei : el Xato i el Nano"
[a cura d'Àngel Beumala]
Dins de: Festa dels tres tombs [programa] : Molins de Rei , 24 i 25 de febrer de 2018
Molins de Rei: Associació dels Tres Tombs, 2018. pàgs. 36-38









Natàlia Gomà, psicòloga social: "La majoria de canvis sempre vénen perquè hi ha hagut algun moment en què ens hem aturat"


 Avui som a 27 de desembre de 2017, falten quatre dies per la festa de cap d'any, i per això hem decidit convidar la psicòloga Natàlia Gomà per parlar dels bons propòsits per a l'any nou. La Natàlia és assessora política i tècnica de l'Àrea de Cultura, Educació i Esports de la Diputació de Barcelona.















- Abans d'entrar en matèria, Natàlia, ens pots explicar què fa un psicòleg social? 
-Bàsicament el psicòleg social el que fa és analitzar quins són els problemes que hi ha a la societat, per després fer tot un seguit d'intervencions per prevenir-los. Aquestes intervencions moltes vegades són a nivell grupal, però també poden ser a nivell individual. Per exemple, si volem prevenir que els adolescents no comencin a fumar, el que faríem és una campanya d'informació de quina és la part nociva del tabac. I això és pot aplicar a tot: a l'educació cívica, a la prevenció del "bulling" a les escoles, a la prevenció del racisme, etc. Malauradament acostumem a fer actuacions quan ja estem en situacions d'emergència, però si les societats fossin més madures, el que es faria és invertir molt més en polítiques socials, precisament per això, per prevenir que determinats conflictes acabessin apareixent, si bé el conflicte és un fet inherent a la societat, i s'ha d'entendre que forma part del dia a dia. 

- En què consisteix la teva feina?  
- Jo em dedico a dissenyar política social quan un municipi de la província detecta una problemàtica determinada. Per exemple, imaginem un municipi que ha detectat un problema de drogues entre els adolescents. Doncs juntament amb una altra companya, que és professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, i amb els tècnics de l'Àrea d'Educació de la Diputació, el que faríem és anar al municipi en qüestió, i conjuntament amb els professionals d'aquell municipi de serveis socials, de joventut, de sanitat, de la policia, d'educació -generalment els equips directius de les escoles-, analitzaríem la problemàtica i plantejaríem un seguit d'intervencions socioeducatives. Personalment he treballat fent intervenció social amb persones que estan a l'atur, amb dones, amb adolescents, ... sempre a través de l'administració pública, si bé també he col·laborat amb fundacions i ONGs.     

[...]

- Què ens pots dir de la virtut de l’esperança, o de la fe? Jo el que veig és que poden tenir dues cares: tenir fe i esperança pot ser beneficiós per ser pacient i superar situacions adverses que demanen temps, però la fe a qualsevol preu també et pot abocar a no saber veure quan ja no hi ha res a fer i cal abandonar. Què en penses? 
- Hi ha un proverbi africà que diu: "Hem d'aturar-nos i saber esperar". I això, en aquesta societat en la que vivim no ho sabem fer. De fet, la majoria de canvis sempre vénen perquè hi ha hagut algun moment en el que ens hem aturat. Fixem-nos que la gent es proposa canviar coses de la seva vida molt més al setembre que no pas al gener. I per què? Doncs perquè la ment humana necessita descansar, i això succeeix normalment durant les vacances. I en relació a la teva pregunta -i parlo a nivell personal-, hi ha coses que no arriben perquè potser no ens toca en aquell moment que arribin, i ho hem d'acceptar. Potser desitgem determinades coses que en realitat són fantasies, i les desitgem en un moment vital en el que no toca que ens arribi allò. I també hem de saber fer lectures. Si jo estic perseguint un objectiu, i aquell objectiu no arriba, he de tenir també la suficient maduresa per entendre que potser aquell objectiu no és per a mi. I això vol dir renunciar? En certa manera sí, significa una renúncia, però per una altra banda també és una forma de maduresa i d'aprenentatge. Hem d'aprendre a renunciar en determinats moments, i acceptar, no el que ens agradaria ser, sinó el que realment som. I aquest és el gran repte. 





[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 27-12-2017]   






María Jesús Fuentes, escriptora: "La resiliència que tenim les dones ens permet tornar al nostre estat natural després d’haver viscut un tràngol molt fort"




Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 538, novembre 2017, pàg. 25























Subscriure's a: Missatges (Atom)