Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 572, maig-juny 2021, pàg. 8-10
Si en el web de l’Ajuntament busquem “Castellciuró” anirem a parar a una pàgina sobre la història del castell que comença amb la següent frase: “Donació de la Sra. Mercè Balaguer Ros – Família Vila Balaguer de Cal Lluís de les eres”. Al mateix temps, si enfilem el camí a peu que porta al castell, a l’alçada de l’Escola Virolai, hi trobarem un plafó informatiu titulat “Castellciuró” amb un text que acaba dient que “el 1971 va passar a ser propietat de la vila de Molins de Rei per la donació de la seva propietària, Mercè Balaguer Ros”.
Aquestes dues mencions no són casuals, van ser fruit de la reclamació que el 13 de gener de 2017 va fer en Gabriel Vila Balaguer a l’Ajuntament de Molins de Rei. En Gabriel, popularment anomenat Biel, és el darrer membre viu de l’última família propietària del Castellciuró. Tot va començar per una anècdota protagonitzada per la seva neta un dia que la seva classe va anar d’excursió al Castellciuró. La neta, que llavors tenia set anys, li va dir a la mestra que el castell havia estat del seu avi, i la mestra, estranyada de no haver-ne trobat cap referència, ho va fer saber a la família. El cas va arribar a orelles de l’avi Biel i alguna cosa molt profunda és va remoure dins seu: “És que no ho diu enlloc, ningú no ho sap, només els meus nets perquè me n’han sentit a parlar!”, va exclamar.
Llavors va estar-se una bona temporada anant regularment a l’Arxiu Municipal per recopilar tota la documentació que acreditava la donació de la seva mare, i un cop fet això, va sol·licitar a l’Ajuntament dues coses: la primera, que es restituís una placa informativa que hi havia hagut dalt del castell, on es reconeixia que el Castellciuró l’havia donat a l’Ajuntament la seva propietària, Mercè Balaguer Ros. Aquesta placa, que es va col·locar el 1972, es va treure el 1985 per fer les obres de l’Àrea de lleure i mai més es va tornar a posar. La segona petició que va fer va ser que es fes constar la donació de la seva mare a la informació sobre el castell que apareixia al web municipal. Un mes i mig més tard, el 28 de febrer de 2017, va rebre resposta favorable de l’alcalde de la vila a les seves dues peticions.
La família Vila-Balaguer era formada per Lluís Vila Ferrer, la seva esposa Mercè Balaguer Ros, i els seus tres fills: Fidel, Joan i Gabriel. A Molins de Rei tenien el motiu de “Cal Lluís de les eres” perquè la casa pairal familiar es trobava a sota d’unes eres que hi havia hagut al capdamunt del carrer Balmes, sobre el carrer Sant Miquel. Un dels membres destacats del llinatge dels Vila de “Cal Lluís de les eres” va ser en Fidel Vila Amigó, jutge municipal interí l’any 1893, i alcalde de Molins de Rei entre el 1905 i el 1909. Avui la casa pairal familiar ja no hi és i en el seu lloc hi ha un bloc de pisos. Pel que fa a les eres, el Biel explica que ja no les va veure però sí l’esplanada on eren, i també recorda tota la pujada del carrer Balmes plena de pedres, abans que fos asfaltada. Ell va néixer el 10 de setembre de 1940, té dos fills, tres netes i un net, i fa vuit anys que és vidu de la seva muller, Mercè Pagès Lisbona.
 |
| El Castellciuró envoltat de feixes de vinyes l'any 1925 (Col·lecció Vicenç Joan Camps) |
La família del Biel tenia una vaqueria però les vaques van ser requisades durant la Guerra Civil (1936-1939), i a partir d’aleshores ja només es va dedicar a la pagesia. Va ser en aquest context que, el 12 d’agost de 1944, Lluís Vila Ferrer va comprar una vinya a Maria Augé Claramunt i la va registrar a nom de la seva esposa, Mercè Balaguer Ros. Com es pot comprovar a la cèdula parcel·lària del cadastre, en la venda de la finca, que tenia 13.200 m2, hi anaven incloses les runes del Castellciuró. “Teníem conreus a la vora del riu i després aquesta vinya on hi havia el Castellciuró, que ningú no coneixia per aquest nom sinó pel “castell dels moros”, i la zona era anomenada Les Guardioles”, assegura el Biel. L’actual barri de Can Grané tampoc existia, només hi havia algunes cases que la nova immigració construïa comprant parcel·les al propietari del terreny, que es deia Belmonte, i per això tothom coneixia aquell lloc com “les cases del Belmonte”.
D’acord amb el Biel, la vinya del Castellciuró era molt gran: “Collíem sobretot raïm, però també hi havia ametllers, presseguers i garrofers, dels quals n’aprofitàvem les garrofes com a menjar pels cavalls”. Però també recorda que conrear-la portava una feinada de por: “No hi havia camins bons per arribar-hi i les portadores de raïms, per exemple, les baixàvem al poble amb carros que ens deixaven els amos de la masia de Can Bofill, perquè els tenien reforçats i especials per poder circular per tots aquells camins tan dolents. Nosaltres, tot i tenir carro i cavall, no ens hi vèiem amb cor de pujar i baixar amb el nostre!”. El raïm es portava al carrer Sant Miquel de Molins de Rei, a casa del Jaume Papiol, de Cal Santoliva, i allà el trepitjaven i el premsaven, i el most resultant l’abocaven a les botes de “Cal Lluís de les eres”. Al cap d’un temps arribava la recompensa: “A la vinya del Castellciuró hi teníem raïm de la varietat picapoll del que en sortia un vi blanc molt bo i amb força grau”, rememora.
En Biel va tenir una relació estreta amb el Castellciuró i per ell sempre ha tingut un gran valor sentimental: “Li tinc una gran estima perquè quan jo era petit -devia tenir deu anys-, a l'època que hi havia els raïms fets, durant tres setmanes cada dia pujava dalt de tot i m’hi passava moltes hores. La meva feina era vigilar la vinya amb un xiulet -que deu tenir més de cent anys i que encara conservo- perquè a la tarda ens entraven a collir raïm els treballadors que baixaven de la mina de carbó que hi havia a Santa Creu. Llavors feia sonar el xiulet per si el sentien els “guàrdies de sal”, uns encarregats de vigilar els conreus del terme municipal i que per dissuadir disparaven bales de sal. Aquests miners vivien a Molins de Rei i a alguns fins i tot els coneixia!”. Si bé de joves els tres germans es van fer un fart d’ajudar la família en les diferents tasques agrícoles -collir raïm, collir préssecs, picar ametllers...- cap dels tres va continuar la tradició pagesívola de la família. En el cas del Biel, després d’anar al Col·legi Sant Miquel i a l’Acadèmia Liceu Escolar, va cursar estudis de mecànica a l’Escola Industrial de Barcelona, i a l’edat de catorze anys va començar a treballar a diferents fàbriques fins que va arribar a la definitiva: La fàbrica de motors Famosa, de Barcelona, on s’hi va estar cinquanta anys fins a la jubilació.
 |
| Biel Vila amb el xiulet que feia servir quan tenia deu anys per vigilar la vinya del Castellciuró |
A principis dels anys 70, per tant, la vinya del Castellciuró ja s’havia anat deixant de conrear. Va ser llavors que una associació molinenca anomenada “Amics dels Castells” -de la que en formaven part destacats membres del Museu Municipal-, va començar a reivindicar que les runes del Castellciuró fossin de titularitat municipal. L’alcalde de l’època va ser receptiu a la demanda i tots plegats van insistir al pare del Biel perquè les donés a la vila. En Biel rememora amb recança aquella donació: “Jo no hi estava pas d’acord perquè, sempre que ens ho demanaven, donàvem totes les facilitats als Amics dels Castells perquè fessin excavacions, estudis, etc... Fins i tot els vam autoritzar a extreure les pedres d’una finestra per portar-la al Museu Municipal!”. Tanmateix, el que va ser definitiu per convèncer el pare va ser dir-li que podria tenir greus problemes si mai algú prenia mal enfilant-se a les runes. Va ser d’aquesta manera que la mare del Biel, que era la titular de la finca, va donar de franc el Castellciuró a l’Ajuntament i un dret de pas entre les vinyes per poder-hi accedir.
Ja morta la mare del Biel els hereus legítims de la finca eren els tres germans, i amb ells es va haver d’entendre l’Ajuntament dotze anys més tard per adquirir la resta de la finca i construir-hi l’actual Àrea de lleure. En el Ple municipal del 29 de novembre del 1984, en el punt número 19 de l’ordre del dia, s’informa sobre les gestions efectuades per adquirir els terrenys que envolten el Castellciuró i es fa constar que “el bon final d’aquestes gestions ha estat possible per la predisposició que els germans Vila i Balaguer han demostrat per fer possible l’adquisició dins un pacte de bona harmonia”. Segons el Biel, atès que la vinya ja no es feia servir agrícolament parlant, “ens van demanar si podíem arribar a un acord per vendre la resta de la finca per fer-hi una àrea de lleure, i la solució que es va trobar va ser fer una expropiació acordada a través del Parc de Collserola”. D’aquesta manera, les primeres obres d’acondicionament van anar a càrrec de l’Ajuntament, la Corporació Metropolitana de Barcelona, i un programa laboral finançat per l’INEM, l’organisme antecedent de l’actual SEPE. Les feines van consistir en desbrossar el terreny, refer els marges de pedra, realitzar una esplanada per aparcament, i plantar una cinquantena d’arbres. La nova Àrea de lleure del Castellciuró es va inaugurar el 27 de maig del 1985 amb una arrossada popular, segons informa el Llaç del mes de juliol d’aquell any.
En el Ple municipal esmentat abans s’afirma que es vol “disposar d’aquesta zona degudament ordenada, com un equipament públic pel lleure i l’esbarjo” i al mateix temps fer-la compatible amb “la protecció i preservació cívica de les ruïnes històriques, cosa que ha estat possible, en part, fins ara, gràcies també a la dedicació voluntària i altruista dels Amics dels Castells, que han fet possible la preservació, si més no, de les runes en el seu estat actual”. El novembre d’aquest any 2021 farà trenta-set anys d’aquest ple municipal i d’aquesta declaració d’intencions. Ara el Biel té vuitanta anys i amb la perspectiva que dona el temps és crític en com ha anat tot plegat: “Jo el castell me l’he estimat molt i crec que si ara fos meu tindria molts disgustos ja que patiria molt perquè ningú fes malbé res. De fet, ara ja fa dos o tres anys que no hi vaig perquè em disgusto quan veig les pintades, el vandalisme i l’estat en què es troba. D’acord que és una cosa que de forma privada no podria mantenir de cap manera, però ara que no és privat, i que és municipal, crec que el Castellciuró no està en condicions. Per exemple, als anys 80 recordo que el castell va estar il·luminat. Què se n’ha fet de tota aquella instal·lació elèctrica que il·luminava el monument de nit?”
 |
| Plafó ubicat a l'alçada de l'Escola Virolai on s'informa de la donació del Castellciuró a la vila de Molins de Rei feta per Mercè Balaguer i Ros |
Un castell de frontera
Les primeres notícies documentades del Castellciuró daten del segle X, quan era una fortalesa defensiva del terme d’Olorda, la qual es trobava relacionada amb el conjunt de castells i fortaleses que, en l’època altmedieval de la Marca Hispànica, vigilaven, controlaven i protegien el territori fronterer de la vall del Llobregat. Quan gairebé tres segles més tard hi ha la fundació de Molins de Rei, l’any 1190, el Castellciuró és propietat de l’orde militar i religiós de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem -d’aquí ve el topònim “torrent de l’Hospital”-, i no és fins divuit anys més tard, l’any 1208, que els frares hospitalers el donen al rei Pere I. En aquell moment, a principis del segle XIII, la frontera amb l’Al-Andalus feia més de cinquanta anys que es trobava molt més avall -Tortosa es conquereix el 1148, i Lleida i Fraga el 1149-, però som en època feudal i ser una vila reial tampoc no era cap garantia. A part d’haver de donar al rei una part del gra que molien els molins, érem objectiu de qualsevol dels seus enemics -davant nostre, per exemple, hi teníem la poderosa baronia dels Cervelló-, servíem de font de reclutament per al seu exèrcit, i si el monarca necessitava diners, literalment ens venia i passàvem a ser propietat d’un senyor feudal. Al llarg de la història Molins de Rei va arribar a tenir nou senyors feudals diferents! Això mateix li va passar al Castellciuró, a vegades venut junt amb la vila, i a vegades venut per separat.
Sigui com sigui, gràcies a un testament de l’any 1361, sabem que durant el segle XIV el Castellciuró estava habitat, l’edificació fortificada es trobava en bon estat, tenia el celler ple de botes de vi, i en l’entorn immediat disposava de peces de terra conreades, majoritàriament de vinya. L’any 1368, el rei Pere III va concedir a Berenguer de Relat, senyor feudal de Molins de Rei, que el Castellciuró fos considerat “castell termenat”, el que volia dir que castell i vila tornaven a formar part del mateix terme. Un altre rei, Alfons IV, va donar l’any 1430 tots els drets sobre Molins de Rei i el Castellciuró al cavaller Galceran de Requesens, en agraïment pel seu suport en la guerra contra Castella de 1429-1430. Com és sabut, la família Requesens va desestimar residir al Castellciuró i va construir un nou casal fora de les muralles de la vila, el conegut Palau Requesens. Si bé aquesta família tenia com a residència principal el Palau Reial Menor de Barcelona, va passar llargues temporades a Molins de Rei, sobretot a la primavera i a l’estiu. L’any 1576, a la mort de Lluís de Requesens, els seus descendents ja no viuran més a Molins de Rei i comença el declivi del Palau. Pel que fa al Castellciuró, en el segle XVII es creu que ja devia trobar-se en molt mal estat de conservació. Amb l’abolició dels drets senyorials del segle XIX, les runes del Castellciuró van passar a mans de diferents propietaris, fins l’any 1971, que esdevenen de titularitat municipal gràcies a l’acte de donació de l’última propietària, la Sra. Mercè Balaguer i Ros. Pel que fa a l’origen etimològic del topònim “ciuró”, es creu que és una derivació del cognom “Cedró” d’un dels primers amos del castell.
 |
| Pintades vandàliques al monument històric del Castellciuró |
 |
| Pintades vandàliques al monument històric del Castellciuró |