Jordi Gurrea Pérez, propietari de la botiga d’articles per al calçat Cal Limpia: "Als anys 60 i 70 la vida comercial del centre vila era una bogeria"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 570, febrer-març 2021, pàg. 8-10


 Jordi Gurrea Pérez va néixer el 3 de juny del 1963 i sempre ha treballat a Cal Limpia, l’establiment d’articles per al calçat que es troba ubicat al número 43 del carrer Major de Molins de Rei, cantonada amb el carrer Mercat. El Jordi va cursar la primària al col·legi Alfons XIII –actualment “El Palau”- i a la desapareguda acadèmia Liceo Escolar, del carrer Carril. Després va iniciar estudis de construccions metàl·liques a l’Escola Industrial de Barcelona, que va haver d’abandonar per dedicar-se a la botiga. Des del 1986 regenta el negoci amb la seva esposa Montserrat Rubio Espinosa.



Cliqueu aquí per llegir l'entrevista en versió revista  




Fotografia de la botiga d'articles per al calçat Cal Limpia




ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Quins són els orígens de Cal Limpia?

JORDI GURREA PÉREZ (J.G.P.): Els orígens es troben en el meu pare, Vicenç Gurrea Raga, que poc després d’acabada la guerra, quan tothom havia de fer més d’un ofici per sobreviure, va començar a oferir el servei d’enllustrar sabates. Durant la setmana treballava en una bòbila de Sant Feliu de Llobregat -un forn de coure totxos, rajoles, teules, etc- i els caps de setmana agafava una maleta d’enllustrador, o “limpiabotas”, i es passejava pels carrers de la vila, pel cafè del Foment, etc, enllustrant les sabates a qui li demanés. Després, va instal·lar-se en una barraca a la vorera del passeig Pi i Margall, i va continuar fent aquesta feina però ara ja en un lloc fix. D’aquesta manera, entre setmana treballava a la bòbila, i els caps de setmana obria la barraca i enllustrava sabates. La barraca del passeig Pi i Margall es va haver de deixar a finals dels anys 50, quan van enderrocar Cal Carreteret per construir l’actual immoble que fa cantonada entre el carrer Carril i el passeig Pi i Margall. Llavors li van oferir un altre espai a la vorera del carrer Mercat, i va traslladar la barraca allà, i ja s’hi va dedicar exclusivament, ampliant el negoci a la reparació de calçat, venda de cinturons, plantilles, cremes, cordons, etc. La meva mare tampoc s’estava a casa tot i tenir cinc fills! Treballava a la fàbrica Ferrer i Mora –on ara hi ha la Biblioteca El Molí- i quan l’empresa va tancar el 1962, l’any següent vaig néixer jo, que soc el sisè.


A.B.: Aquest espai del carrer Mercat, on vau tenir la segona barraca, era una franja de terra que quedava entre la vorera i la paret mitgera d’un dels diversos edificis que l’Ajuntament va expropiar i enderrocar l’any 1932 per poder construir la Plaça del Mercat i el Mercat Municipal. Quins altres quioscos hi havia a costat vostre?

J.G.P.: Els que hi havia a principis dels anys 60, que són els que jo he vist, eren els següents començant per la cantonada del carrer Major: la “barraqueta” de llaminadures, una xurreria, el quiosc d’enllustrador del meu pare, una sabateria, un quiosc de quinieles de futbol, i després ja venia una fruiteria que es trobava al xamfrà que mirava al Mercat Municipal.


A.B.: Aquest edifici on estàveu adossats es va enderrocar per construir l’actual “Edifici Llobregat” l’any 1972. Com va ser el procés de treure-us d’allà?

J.G.P.: Quatre anys abans ja ens van fer fora a tots! A totes les barraques ens havien permès d’instal·lar-nos a la vorera, però no hi havia cap contracte signat, ni es pagava res, per tant, ningú no va tenir dret a cap compensació excepte la petita fruiteria del xamfrà que tenia una mica d’obra feta i no es considerava barraca. Per compensar-la li van donar, en els baixos del nou immoble, un local minúscul que es troba al costat de l’entrada de l’Edifici Llobregat, on més tard hi va haver la primera botiga del “Don Disco”, dedicada a la venda de discos de música. La resta d’establiments ens vam haver de buscar la vida com vam poder. Nosaltres vam ubicar-nos al lloc actual, un establiment de 23m2 que abans havia estat la pastisseria La Molina. De fet, el taulell que fem servir actualment és el mateix que hi havia quan funcionava la pastisseria! Recordo que la xurreria va anar a parar al costat de l’Ajuntament, la barraqueta de llaminadures al capdamunt de “les escaletes” –on encara es troba actualment-, el sabater també va anar a parar en un lloc proper, etc.




Jordi Gurrea Pérez de petit amb el seu pare Vicenç a l'entrada de la botiga. "Jo sóc el més petit de sis germans, i quan vaig néixer el meu pare tenia 58 anys i la meva mare 47".



A.B.: Com recordes el teu pare?

J.G.P.: Com una persona molt activa que no feia mai festa. Era capaç de treballar 400 dies l’any! La seva vida era la feina. Va morir el 30 de juny de 1998, a l’edat de 88 anys, i fins el darrer dia va estar dret aquí, recolzat a l’"horma", que és el motlle que serveix per donar forma al calçat. Li encantava la seva botigueta.


A.B.: On va aprendre l’ofici d’enllustrador i de reparació de calçat?

J.G.P.: El meu pare era de Catarroja, a tocar de València, i la meva mare, Carmen Pérez Jiménez, era nascuda a Utiel. Vivien a València ciutat, tenien tres fills, i ell treballava d’electricista. Quan va esclatar la Guerra Civil el meu pare va lluitar dins del cos de carrabiners i després dins l’exèrcit regular republicà, on va arribar a tenir el grau de comandant. Per aquest motiu, quan es va acabar la guerra va haver de fugir de València. En un primer moment va anar a Barcelona, on va viure amagat a l’avinguda del Paral·lel, a casa d’un company republicà que d’ofici era sabater. Com que ell cada dia el veia treballar, va fixar-se en com ho feia, i un dia que el company va haver de sortir, ell, avorrit de no fer res, va posarse a reparar sabates. Quan l’amic va tornar, i ho va veure, va exclamar impressionat: "Ostres, si saps arreglar sabates!". I el meu pare li va contestar: "Com vols que no en sàpiga si estic tot el dia mirant com ho fas?". Per casualitats de la vida, després va venir a viure a Molins de Rei, i llavors la meva mare i els meus primers tres germans també van marxar de València i es van reunir amb ell aquí. Tot això ho sé com si diguéssim d’aquella manera, perquè la repressió de la postguerra va ser molt malparida i els pares mai me’n van parlar obertament.


A.B.: En aquella època, quan el seguici d’automòbils del general Franco havia de passar per Molins de Rei i circular per les actuals avingudes de Barcelona i de València (en aquella època "avenida del Generalísimo Franco" i "avenida del Ejército de Navarra"), tots els molinencs que havien tingut causes penals per haver estat al bàndol republicà havien de romandre al quarter de la Guàrdia Civil, o confinar-se al domicili per raons de "seguretat". Del teu pare s’explica l’anècdota de què, quan això succeïa, ell mateix anava a lliurar-se al quarter que hi havia al carrer Rubió i Ors en comptes d’esperar-se que els guàrdies civils l’anessin a buscar a casa!

J.G.P.: És que, acabada la guerra, els meus pares i els meus germans van venir a viure a Molins de Rei d’incògnit i amb noms falsos! A l’escola, per exemple, els meus germans feien servir uns altres cognoms! Paradoxes de la història, van acabar instal·lant-se en una casa del carrer Rubió i Ors, al costat de l’edifici on hi havia el quarter de la Guardia Civil. I encara més: el meu pare va fer amistat amb els guàrdies civils que hi havia destinats a la vila i els meus germans jugaven al carrer amb els seus fills! Quan l’any 1949 van descobrir que el meu pare havia estat comandant de l’exèrcit republicà, i que tenia una ordre de recerca i captura, el van detenir i el van enviar a una presó de València. Allà va ser jutjat i condemnat a mort, però com que la guerra ja feia deu anys que s’havia acabat es van poder fer recursos, parlar amb l’un i amb l’altre... i, finalment, la pena de mort va ser commutada per un desterrament a 300 Km de València. Així va ser com van poder tornar a Molins de Rei i continuar fent la seva vida aquí, ara ja sí, tots amb el seu nom real. Jo tot això no ho vaig viure, perquè vaig néixer l’any 1963, però conservo a casa tota la documentació de la detenció i del procés judicial.




Barraca d'enllustrar sabates al carrer Pi i Margall (abans carrer General Mola), al darrere es pot veure l'edifici desaparegut de Cal Carreteret, i a fora de la barraca un client assegut que espera el seu torn.




La segona barraca, aquest cop ubicada al carrer Mercat. D'esquerra a dreta Vicenç Gurrea Raga, amb els seus fills Vicenç i Joan, i un cunyat. Dins la barraca es pot veure un client assegut mentre li enllustren les sabates.



A.B.: Com era un servei normal d’enllustrar sabates i quan es va deixar de fer?

J.G.P.: S’ha de dir que jo soc el més petit de sis germans, i que els meus pares em van tenir de grans. Quan jo vaig néixer el meu pare tenia 58 anys i la meva mare 47! Per tant, només vaig conviure amb els meus pares i una germana, la resta de germans ja eren casats i vivien fora de casa. Tenint en compte això, i que el trasllat de la barraca del carrer Mercat a la botiga del carrer Major es va fer quan jo tenia sis anys, només et puc parlar del que vaig viure aquí. L’enllustrador era el meu pare, jo ho vaig fer molt poques vegades. Recordo que hi havia dues trones on seien dos clients a la vegada. Les sabates no se les treien, les duien posades, i per això el primer que feia el meu pare era treure’ls-hi la pols i posar uns cartonets al voltant dels turmells per no embrutar-los els mitjons. Llavors, amb el raspall i amb el drap, feia el procés d’enllustrat. En temps de postguerra, ho feia amb un líquid per donar color i brillantor, i després, més endavant, ja ho va poder fer amb cremes de més qualitat. Mentre un client esperava que s’assequés el betum, ell ja començava a raspallar les sabates del client del costat. Tot plegat podia durar entre quinze i vint minuts. Jo, mentrestant, atenia al taulell i donava tanda, ja que el local és molt petit i la gent havia de fer cua al carrer. Això de la cua ja succeïa quan tenia les barraques del passeig de Pi i Margall, i del carrer Mercat, eh! Els clients eren senyors –jo no hi vaig veure mai cap senyora- i venien sobretot abans d’anar a la missa del diumenge, per portar les sabates ben lluentes i polides. Aquesta feina d’enllustrar sabates es devia deixar de fer a mitjans dels anys 70. Llavors ja només ens vam dedicar a reparar sabates, fins a l’actualitat, en què, amb la meva esposa Montserrat, venem articles de de tota mena per al calçat, paraigües, i marroquineria (bosses, cinturons, etc).


A.B.: Quins són els records més antics que tens de la teva infantesa?

J.G.P.: Jo vivia al carrer Rubió i Ors, i tenia un molt bon amic que els seus pares portaven el Cafè del Foment i per això jugava molt allà. Recordo, per exemple, quan venien els camions de carbó per omplir les calderes de la calefacció del teatre, que ens empastifàvem i arribàvem a casa negres! També jugàvem en uns camps de caquis que hi havia al costat, perquè l’edifici de la Renault encara no existia. L’autopista, tampoc estava construïda, i la vaig veure fer! I més endavant jugava, sobretot, amb una colla de la Plaça del Mercat. Hi havia el fill petit de la Tocineria Fiter, el fill petit del dentista Basterra, el fill petit del Colomines, i molts d’altres que ara no me’n recordo del nom. Jugàvem a tot tipus de jocs. Recordo, per exemple, el joc del "churro, mediamanga, mangotero" –en català "cavall fort"- amb el qual ens fotíem uns mastegots! També recordo un local de futbolins i com intentàvem que la propietària ens deixés jugar sense pagar. Amb els nostres jocs teníem ben negre un fuster, que es deia Herrera, i la Maria Ros. No els hi agradava que juguéssim davant de les seves cases, i com que ho sabíem, encara hi jugàvem més! Érem de por… [riu]


A.B.: Abans ens has explicat les diferents barraques que éreu al carrer Mercat. Davant vostre, quins comerços hi havia?

J.G.P.: Et diré els que jo he vist, perquè abans segur que n’hi devia haver d’altres. Del carrer Major cap a la plaça del Mercat hi havia: la pastisseria La Molina, la merceria de la Magda, els electrodomèstics Colomines, la tocineria del Biel Vila, l’obrador de Cal Barça, i després el Bar Restaurant Reixach, on hi vaig fer el dinar de la primera comunió! Aquest restaurant tenia molta fama, entre cuiners i cambrers havia arribat a tenir disset treballadors! Recordo que hi havia llista d’espera per celebrar-hi els banquets de noces, batejos o comunions, i podien arribar a fer tres "bodes" en un cap de setmana! Pensa que la gent, als anys 60 i 70, no sortia tant els caps de setmana i es quedava més a Molins de Rei. Hi havia molta vida. De fet, aquest nucli comercial del centre vila els dissabtes era una bogeria! Les fàbriques tèxtils plegaven els dissabtes després de treballar tota la setmana i els obrers rebien un sobret amb els diners de "la setmanada". Per tant, el dissabte a la tarda el dedicaven a comprar. Jo me’n recordo encara d’aquest sobret, de com aquí mateix te l’obrien i treien les monedes de vint duros de color d’argent, i et compraven de tot!


A.B.: Podries resseguir el teu tros de carrer Major i dir-me quins comerços hi havia que ja no hi són?

J.G.P.: Davant de la nostra botiga actual hi havia la tintoreria de l’Albertí i el forn de pa dels Ribera, i al nostre costat la tocineria de Cal Barça, el Mollón -que venia parament de la llar-, després hi havia "Cal Quimet dels ous" –que venia ous i fruita-, el celler de vins i licors del Rovelló i, finalment, l’estanc del Pagès, que regentaven unes germanes.


A.B.: Pel que acabes de dir, la majoria de negocis han desaparegut i han estat substituïts per uns altres. Quin és el vostre secret per haver pogut aguantar tants anys?

J.G.P.: Sí, tots aquests botiguers i botigueres els he vist jubilar-se. I ara, cada any-i-mig, o cada dos anys, de botigues se’n tanquen i se n’obren de noves. Per exemple, aquí al costat meu, des de que va tancar la merceria de la Magda, en quinze anys hi ha hagut cinc negocis diferents! En el cas nostre, el secret es troba en tenir poques despeses. Per no tenir, no tenim ni ordinador ni pàgina web!


A.B.: Quins han estat els canvis més significatius que has vist en el carrer Mercat i aquest tros del carrer Major?

J.G.P.: Per descomptat, el principal canvi és que, ara, el carrer Major és per als vianants, i abans no ho era. Per aquí davant nostre hi passaven els autobusos de línia del Vallirana –el Soler i Sauret- i del Castellbisbal, i hi havia cotxes aparcats al llarg de tota la vorera! Al carrer Major la circulació era de sentit únic, però al carrer Mercat era de dos sentits, i es fotien unes trompades els cotxes aquí davant nostre! Entre els que pujaven pel carrer Mercat, els del carrer Major que volien baixar cap a la plaça del Mercat, i els cotxes aparcats, no hi havia dia que no quedessin un parell de cotxes xafats! També s’ha de dir que en aquella època hi havia molt de moviment en aquests carrers. Molts pobles de la rodalia no tenien mercat municipal, les grans superfícies no existien, i molta gent venia en cotxe del Papiol, Pallejà, Sant Vicenç dels Horts, etc, a comprar al Mercat Municipal de Molins de Rei.




Jordi Gurrea i Montse Espinosa el dia de l'entrevista 



A.B.: La plataforma única sense circulació de vehicles ha suposat una millora? [la Montserrat s’afegeix a la conversa]

Montserrat Rubio Espinosa (M.R.E.): Jo crec que sí. El fet de que la gent pugui anar tranquil·la a comprar, i que els nens puguin córrer pel carrer sense que els pares hagin de patir per por de que no els atropellin, com passava abans, crec que ha estat un gran guany. És clar que parlo per nosaltres i el tipus d’article que venem. Tot i això, el canvi no va ser fàcil. Pensa que les obres van durar gairebé cinc anys!

J.G.P.: Mai oblidaré el dia que van cimentar la superfície de la nova plaça del Mercat, un cop construït l’aparcament subterrani. Al llarg de tot un dia van estar descarregant formigó un total de cent vint-icinc camions! Aquells anys d’obres van ser un gran trasbals.


A.B.: Vau col·laborar en el procés participatiu de reforma de la plaça del Mercat? Us agrada com ha quedat?

J.G.P.: És una plaça amb molt de desnivell. Des de la meva botiga fins al carrer Rafael de Casanova potser hi ha dos metres i mig de diferència! Per tant, les propostes que es feien de fer-hi com unes grades de teatre, etc, eren molt complicades de portar a terme.

M.R.E.: Nosaltres vam aportar que el carrer Major, la plaça del Mercat, etc, encara que fossin de plataforma única, continuarien essent eixos comercials, i que no quedava gaire marge per fer-hi coses extravagants. Finalment, els arquitectes també se’n van adonar, i el resultat final va ser el que es pot veure.

J.G.P.: Estèticament no ens agrada com ha quedat. Les jardineres semblen trinxeres! I les que tenim al carrer Mercat les han omplert de pedres i s’han convertit en cagadors de gossos! A part de que no paro de recollir les pedres que la gent tira fora. Com és que no hi posen terra i hi planten flors?

M.R.E.: Jo, per tenir la plaça així, hagués preferit que es fes una plaça tota llisa, i que quedés funcional i polivalent. Que si un dia s’hi volen posar coses per fer una activitat, doncs que es posin i després es treguin. Una mica com s’ha fet amb la plaça de la Vila.

J.G.P.: Jo no tinc cap dubte que aquests búnquers que hi ha a la plaça del Mercat, tard o d’hora, s’acabaran traient.


A.B.: Abans d’aquesta reforma, la majoria de balls de la Festa Major dels anys 80 recordo que es feien a la Plaça del Mercat. Per al veïnat això no us suposava una molèstia?

M.R.E.: No, perquè era una altra època i els espectacles acabaven, com a molt tard, a les dotze de la nit, o a la una de la matinada a tot estirar. No és com ara, que a aquestes hores és quan tot just comencen!


A.B.: Com heu viscut tots aquests darrers mesos de conflicte amb els ocupes del Carrer Major?

M.R.E.: Amb molta por, a part de que a la botiga ens perjudicava. La gent anava pel carrer de Baix i evitava passar per aquí.

J.G.P.: Ara sembla que els ocupes conflictius han marxat i han quedat els “intel·ligents”, els que saben que si es “porten bé” poden quedar-se aquí força temps perquè el procés burocràtic de fer-los fora anirà per llarg. Ara, els tres o quatre ocupes que hi ha, fins i tot saluden el veïnat! Sigui com sigui, com a mínim ja no hi ha baralles amb falçs i ganivets, com va passar el mes de maig de l’any passat, en què vam sortir fins i tot per la “tele”!


A.B.: Qui continuarà el negoci de “Cal Limpia” i què teniu pensat fer quan us jubileu?

J.G.P.: Aquí no hi haurà cap continuació. I quan em jubili viatjaré com un boig amb la Montserrat, que ens encanta! Hem estat als països més bonics d’Europa: Àustria, Noruega...


A.B.: Algun missatge pels molinencs i molinenques que llegiran aquesta entrevista?

J.G.P.: Només dir que estem molt agraïts a totes les persones que ens han fet confiança durant tants anys, i que ens la continuen fent avui, venint a comprar els nostres productes. Tenim clients que ja van per la tercera generació, clients que ja venien a comprar quan hi havia el meu pare i que ara em trobo que venen els seus nets.

M.R.E.: Quan entra una criatura i et diu: “la meva àvia m’ha dit que vingués aquí”, això és molt d’agrair i ens omple de satisfacció!