Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 565, juliol-agost 2020, pàg. 8-9
L’Associació contra el Càncer AECC-Catalunya, de Molins de Rei, va iniciar un nou camí amb la Junta constituïda l’any 1998, integrada per deu dones i presidida per Joana Solans. El 30 de novembre de 2019 es va celebrar, al Foment CiA, la vintena i última edició del Sopar solidari contra el Càncer. Per aquest motiu quedem per conversar amb Joana Solans, i aprofitem l'avinentesa per repassar la seva trajectòria i la de l'entitat.
Cliqueu aquí per descarregar l'entrevista
 |
| Joana Solans Roda |
ÀNGEL BEUMALA (A.B.): Vas néixer a Vinaròs (Baix Maestrat) i vas venir a viure a Molins de Rei quan tenies tretze anys, oi?
JOANA SOLANS (J.S.): Sí, el meu pare era de Vilassar de Mar i la meva mare de Vinaròs, i es van conèixer perquè ell era tècnic de teixits i filats i va anar a treballar de director a una fàbrica del poble de la mare. Allà vam néixer la Conxita –la historiadora i novel·lista–, l’Enric i jo. Quan tenia vuit anys ens vam traslladar tots a viure a Miranda de Ebro, també per motius de feina del pare, i allà va néixer la Dolors, la quarta germana. Finalment, l’any 1956, el pare va conèixer en una fira un empresari que li va proposar ser el “majordom” de la seva fàbrica tèxtil de Molins de Rei –l’encarregat en absència de l’amo– i tota la família ens vam traslladar a viure a la vila.
A.B.: A Molins de Rei hi passes la joventut, t’enamores, et cases, formes una família, i a l’edat de 47 anys tens un tumor...
J.S.: Sí, l’any 1990 vaig tenir un tumor i vaig descobrir el món de les persones malaltes de càncer. Llavors em vaig adonar que tant els malalts com les famílies dels malalts se n’amagaven, no en volien parlar, i això em va doldre. En aquell moment, les companyes que tenia al lloc on treballava s’hi referien com un “mal lleig” o un “mal dolent”, i jo un dia els vaig dir: “No és ni un mal lleig, ni un mal dolent; és una malaltia que es diu càncer i n’hem de parlar”, i llavors totes van desaparèixer! També em va passar un fet semblant amb una coneguda. Un dia li vaig dir que m’havien d’operar d’un càncer i em va etzibar: “això no es diu!”. Aleshores em vaig dir a mi mateixa que això no podia ser, que la malaltia s’havia de normalitzar, explicar que no necessàriament t’has de morir si et diagnostiquen càncer. I això s’havia de dir, perquè en no dir-ho, en aquella època només se sabia que algú tenia càncer quan es moria i la família ho feia públic. En canvi, n’hi havia molts que en tenien, però com que no ho deien, quan es curaven la gent no tenia manera de saber que se n’havien sortit d’un càncer i, per tant, no descobrien que no era una malaltia necessàriament mortal.
Aquesta va ser una de les raons principals que em van fer implicar en la lluita contra el càncer, al costat del fet de la mort d’una adolescent que m’era molt propera. Va coincidir que aquesta noia i jo vam passar la malaltia al mateix temps, però ella no se’n va sortir i jo sí, i no sé per què vaig considerar que hi tenia com un deute i que hi havia de fer alguna cosa. No podia quedar-me tan fresca pensant que ella havia mort i jo havia sobreviscut sense saber-ne el perquè, i ja està!
A.B.: Per què es tenia aquesta percepció tan negativa del càncer?
J.S.: Perquè era una malaltia molt dolorosa, llarga i sovint mortal. La gent que la tenia patia molt, no hi havia tots els tractaments pal·liatius que hi ha ara. A més, hi havia la falsa creença que era una malaltia infecciosa i ningú deia que tenia càncer per por que els altres, en sentir-ho, se n’apartessin per por d’encomanar-se. Ara és diferent pel fet que la mortalitat ha baixat molt gràcies als avenços mèdics.
A.B.: Un cop recuperada de la malaltia decideixes fer-te voluntària.
J.S.: Sí, l’any 1994 vaig començar a fer de voluntària a la planta d’oncologia infantil de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Allà vaig conèixer el doctor Josep Sánchez de Toledo, cap d’Oncologia i Hematologia Pediàtrica de l’Hospital, membre del Comitè Científic de l’Associació Espanyola contra el Càncer a Catalunya i president del Comitè Científic de la Federació d’Oncologia de Catalunya. Després, com que l’Hospital de la Vall d’Hebron em quedava molt lluny en transport públic, vaig fer de voluntària a l’Hospital Clínic de Barcelona, al Departament de Quimioteràpia. Quan la meva mare va emmalaltir, vaig haver de deixar-ho tot per tenir-ne cura i després ja vaig entrar a la Junta local de l’AECC a Molins de Rei.
A.B.: Per qui estava formada la Junta de Molins de Rei de l’AECC quan hi vas entrar?
J.S.: L’Associació contra el Càncer a la nostra vila va iniciar un nou camí amb la Junta constituïda l’any 1998, integrada per deu dones: Teresa Soler, Teresa Rius, Rosa Bogunyà, Clara Bacarisas, Conxita Basco, Olga Espinach, Conxita Roig, Magda Torrades, Rosa Roca i jo mateixa. Malauradament, algunes d’elles ja són mortes. Més endavant s’hi van incorporar la Rosa Padilla, l’Emília Sanz, la Joana Arnau, l’Anna Castellana i d’altres. Actualment som quinze persones i farà uns dos anys se’ns hi va incorporar el primer home, l’Eduard Escardó, que fa molta feina. Disposem d’un espai al Centre Cívic Federació Obrera on ens reunim un cop al mes.
A.B.: El passat 30 de novembre de 2019 es va celebrar, al Foment CiA, la vintena i última edició del Sopar contra el Càncer. Per què deixeu d’organitzar aquest sopar benèfic després de fer-ho durant vint anys seguits?
J.S.: Organitzar un sopar per a 275 persones porta molta feina, han passat vint anys i nosaltres ja no som tan joves com quan vam començar. Tanmateix, el Bot-Mol, la Unió de Botiguers de Molins de Rei, ha fet públic que a partir d’ara s’encarregarà de continuar organitzant-lo. Ja els vam dir que podien comptar amb el nostre suport i la nostra experiència acumulada al llarg de tots aquests anys!
A.B.: A què es destinen els diners recaptats en aquests sopars benèfics?
J.S.: En un primer moment, l’AECC destinava els recursos a centres d’investigació, com ara l’Institut Català d’Oncologia, i també a becar investigadors amb projectes de recerca sobre la malaltia. Quan va arribar la crisi econòmica, també es van destinar recursos a ajudar famílies de malalts amb necessitats concretes: medicaments, cadires de rodes, suport psicològic, etc.
A.B.: Quines altres activitats organitzeu al llarg de l’any?
J.S.: Bàsicament, informació sobre la malaltia i prevenció de riscos. A la Fira de la Candelera, per exemple, sempre hi tenim un estand informatiu i també a la mostra anual d’entitats solidàries de la vila, que es fa el mes de maig. Quan arriba l’estiu fem prevenció del càncer de pell regalant crema solar per als infants en un parada que posem a l’entrada de la piscina municipal. El 19 d’octubre, que és el Dia Mundial contra el Càncer de Mama, també posem una parada informativa al carrer de Baix i, finalment, per la Festa Major fem una col·lecta de diners pels carrers de la vila. D’altra banda, quan hi ha programes específics preparats des de la seu central de Barcelona, també els incorporem a la nostra activitat local. Per exemple, un any vam fer prevenció del càncer de colon; un altre any, del de pulmó, etc. Val a dir que aquestes activitats de presència al carrer sempre intentem complementar-les amb la conferència d’un expert en un local de la vila.
A.B.: Quin balanç fas de la feina feta durant tots aquests anys?
J.S.: Penso que hem fet una cosa important, que és que el càncer deixi de ser una cosa que no es pugui anomenar. Jo m’he trobat amb gent que no volia venir al nostre sopar solidari perquè es pensava que parlaríem de la malaltia! Per tant, l’important és que la societat molinenca sap que hi ha un grup de persones que hem passat la malaltia, que no ens hem rendit, que tenim una qualitat de vida magnífica i que estem disposades a ajudar altres persones que es trobin en una situació semblant. D’altra banda, també estic molt orgullosa de dir que som un grup d’amigues que hem estat durant molts anys colze a colze lluitant, que mai hem tingut cap diferència entre nosaltres i que sempre hem estat compromeses amb la feina de l’Associació.
A.B.: Què es recomana a algú a qui li acaben de diagnosticar un càncer?
J.S.: Avui dia existeix l’especialitat de la psicooncologia, precisament per fer una atenció psicològica individual a pacients de càncer i els seus familiars. De fet, a Molins de Rei, nosaltres havíem tingut un psicooncòleg que venia un cop a la setmana al Centre Cívic Federació Obrera per atendre les persones malaltes, però avui dia ja tots els hospitals en tenen, de psicooncòlegs. Quan a mi em van operar l’any 1990, no hi havia res de tot això. També cal tenir en compte que cada tipus de càncer és diferent i que ja d’entrada el metge et parla molt clar i et diu que o bé no hi ha res a fer o, ben al contrari, que aquell tumor no és res i que no anirà endavant. Per tant, el psicooncòleg s’ha d’adaptar al cas concret de cada pacient.
A.B.: Però tu, personalment, què diries?
J.S.: Jo, personalment, el que li diria a algú a qui acaben de diagnosticar un càncer és que se’n sortirà, que tingui esperança, que pensi que la medicina d’avui té un ventall de tractaments molt eficaços que abans no hi eren. Abans només hi havia radioteràpia i quimioteràpia, res més! Ara, en canvi, hi ha altres tractaments que aconsegueixen que la malaltia remeti i es quedi crònica, per exemple. L’important és tenir clar que “càncer” i “mort” no són sinònims. L’actitud del malalt és important per a ell mateix: com més bona sigui la seva actitud, millor ho portarà. Sigui com sigui, la família pateix molt i arriba un punt en què el malalt no vol que la família pateixi i fa veure que es troba bé i que no pateix. I questa actitud no es pot criticar. El malalt ha de ser conscient que és la seva malaltia i que és la seva responsabilitat. Per tant, no s’ha de repenjar en la família o els amics, ni anar-hi a plorar. Ha d’aprendre a portar-la amb dignitat.