El diumenge 14 d’octubre de 2018 va ser proclamat sant Oscar Romero. Óscar Arnulfo Romero y Goldámez va néixer al país centreamericà d'El Salvador l’any 1917. Va ser ordenat sacerdot als 25 anys, i el 23 de febrer de 1977 el papa Pau VI el va nomenar arquebisbe de San Salvador. Va morir assassinat el 24 de març de 1980 per la seva defensa dels drets humans enfront de la tirania dels governs militars. Per parlar d'aquesta canonització entrevistem Carlos Argueta, nascut a El Salvador, veí de Badia del Vallès, i membre dels Comités de Solidaritat "Oscar Romero".
"L'Església ha estat molt camaleònica, massa vegades ha utilitzat el missatge de Crist per estar al costat dels poderosos i no al costat de la gent que més pateix. És la línia de Joan Pau II, del bisbe Rouco Varela, i d'altres que tenim ben a prop. Diuen que si tu ets pobre és perquè has nascut pobre, t'ha tocat ser així, és la voluntat de Déu. I nosaltres ens oposem a aquesta interpretació. Nosaltres creiem que la pobresa és fruit de l'aplicació d'unes males polítiques dels governants."
"El pontificat de Joan Pau II va ser contrari a tots els que creiem en la teologia de l'alliberament. Aquest Papa venia de Polònia, un país del bloc comunista, i potser per demostrar a la Cúria vaticana, i a la jerarquia de l'Església, que ell no en tenia res, de comunista, doncs es va posicionar en contra de moltíssima gent que lluitava i se la jugava per defensar la gent més desvalguda. Monseñor Romero, per exemple, denunciava les injustícies i ho feia a través de l'evangeli." [1]
"Els conflictes amb el el papa Joan Pau II no van espantar Monseñor Romero perquè ell estava molt segur del que feia. Però l'aïllament del Vaticà va fer que passés bastants moments de solitud, perquè els mateixos companys capellans i bisbes que l'acompanyaven el van abandonar en la seva lluita. Va ser criticat des de dins, i des de fora de l'Església. I de fet, en no tenir aquest suport i aquest reconeixement, això va animar els grups paramilitars dels "escuadrones de la muerte", liderats per l'ultradretà Roberto D'Aubuisson, per assassinar-lo."
"El Salvador patia molt aquesta persecució a les organitzacions socials, sindicals, veïnals, i de cristians de base. De fet, tres anys abans ja havien assassinat un amic seu, el capellà Rutilio Grande, i ell una mica va agafar-ne el relleu. Ell sabia que Rutilio havia mort perquè denunciava les injustícies, i una mica ell ja tenia assumit que li passaria el mateix. I això es pot veure en la seva darrera homília, a la catedral Metropolitana. Per tot això, Monseñor Romero és un exemple de lluita, perquè no va callar malgrat les amenaces, i també un exemple d'esperança, perquè malgrat tota la repressió que vivia El Salvador, ell pensava que calia perdonar i continuar treballant per la justícia."
"Per desgràcia el missatge de denúncia de Monseñor Romero continua vigent. Les injustícies i les desigualtats socials continuen, si més no a El Salvador, i també la impunitat de l'exèrcit i la policia. Amb l'excusa de que El Salvador és un país "insegur", avui encara hi ha desaparicions."
[1] Reportatge de Mn Romero i la massacre del 8-5-1979 a la Catedral Metropolitana de San Salvador
El 8 de maig del 1979 centenars de persones es manifestaven pacíficament a les escales de la Catedral Metropolitana de San Salvador. Demanaven la llibertat de diverses persones empresonades i desaparegudes. El règim militar dictatorial estava decidit a reprimir com fos el desafiament de qualsevol que s'atrevís a protestar. Així, aquell dia, la policia va disparar a matar contra els manifestants. El més greu, però, és que malgrat haver-hi documents fotogràfics i pel·lícula filmada dels fets, aquests no van entrar dins la Comissió de la Veritat de l'ONU, perquè els acords de pau deien que només s'investigarien les violacions dels drets humans a partir del 1980. Per això, aquesta matança avui no es recorda i no apareix a les publicacions del conflicte d'El Salvador. Han passat gairebé 40 anys i els responsables continuen impunes, els massacrats i les seves famílies segueixen sense justícia, i la memòria col·lectiva amnèsica.
La massacre, com dèiem, va ser filmada i es pot veure a internet. L'àudio que us poso el vaig extreure d'un reportatge que es podia veure a Youtube l'any 2011, però que ara es troba bloquejat. Per això l'he penjat en el meu repositori personal de googledrive.
Veureu que comença amb unes paraules de Monseñor Romero on diu que no vol protecció personal per a ell, no vol guardaespatlles privats, ell no té cap problema personal amb ningú. I diu que, si hi ha d'haver protecció, ha de ser per a les persones que protesten per les condicions en les que han de viure. La protecció del govern ha de ser per a aquesta gent, per a que no siguin víctimes dels anomenats "esquadrons de la mort", dels paramilitars, per a que no pateixin les desaparicions, les tortures, ...
A continuació l'àudio segueix amb diversos testimonis enregistrats de mares que tenen fills desapareguts, o que han estat assassinats amb signes evidents de tortures. Després tornem a escoltar Monseñor Romero apel·lant a la consciència dels assassins i torturadors que provoquen tant de sofriment a les famílies de condició humil.
Finalment, l'àudio continua amb els fets de la catedral. Escoltarem un reporter que està fent una entrevista en directe aquell mateix dia. Li està preguntant a un policia què pensa quan ha de dissoldre manifestacions dels seus propis conciutadans ... però no pot acabar l'entrevista. Es comencen a sentir trets i es fa un silenci sepulcral. La gent s'estira a terra a les escales de la Catedral per no ser abatuda, però els trets es reprenen contra els manifestants estirats, i, de mica en mica, els que poden, s'aixequen i es refugien dins del temple. D'altres s'exposen, i enmig de l'afusellament, ajuden a entrar a la Catedral els ferits. S'arrisquen molt perquè els trets continuen. Dins de la Catedral hi ha un espectacle dantesc: persones dessagnant-se, plors, crits d'auxili ... Les ambulàncies no van ser autoritzades a entrar-hi fins cinc hores més tard, quan els ferits més greus que s'haguessin pogut salvar ja eren morts. Els metges que s'enduien els ferits rebien mofes de la policia, i els morts que havien quedat estesos per les grades no van permetre enretirar-los fins l'endemà, dia 9 de maig. Eren 25 cossos.
La versió oficial del govern va ser que els manifestants havien provocat la policia, i que aquesta només s'havia defensat. Aquesta matança va marcar un abans i un després a la història d'El Salvador. Va ser la llavor que va provocar que en els dotze anys següents hi hagués una guerra civil que no es va acabar fins els acords de pau de 1992. L'àudio veureu que s'acaba amb unes paraules de Monseñor Romero, on defensa que l'Església promou la pau, i no l'odi, però que en una situació d'injustícia social, on uns pocs tenen molt i la gran majoria viu en la misèria, la pau només és possible si la riquesa es reparteix. Les darreres paraules que es poden sentir a l'àudio són d'una periodista que fa una lloança del coratge de Monseñor Romero.
Àngel Beumala
[Programa Obrint Camins de Ràdio Molins de Rei del dia 10-10-2018]