Conversa amb Enric Gil Baquero (Kike) i Isabelle Martinez, membres de la comissió organitzadora de la XXI edició de la Molins-Montserrat

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 605, març-abril 2025, pàg. 10-12

"Era tradicional anar a peu a Montserrat des de Molins de Rei una vegada l’any. Quan el trànsit per carretera va començar a fer la caminada força incòmoda i perillosa, vam tenir la pensada de crear una travessada de Molins de Rei a Montserrat per camins de muntanya. Recordo que la idea va venir un dia mentre col·locàvem el pessebre al cim del Puigmadrona, i des d’aquella talaia albiràvem la majestuosa muntanya de Montserrat. Llavors vam dissenyar una travessa per muntanya, que li donà un alicient que abans, com és natural, no tenia en fer-se per carretera. La primera edició va ser el 18 de setembre de l’any 1983, i em satisfà molt veure, com a través del temps, ha tingut tan grata acceptació i participació."

 Amb aquestes paraules recollides al llibre del cinquantenari del Centre Excursionista Molins de Rei, Joan Nicolau Martí explicava l’origen d’aquesta travessada a peu que des de llavors s’ha anat repetint cada dos anys. 

 Fins l’any 2003 l’esperit de la travessada va ser trobar la manera més curta d’anar a Montserrat per camins de muntanya, fet que permetia arribar-hi amb un recorregut de 36 Km a peu. Això va canviar a l’edició de l’any 2005, quan un nou equip organitzador va dissenyar un nou itinerari de 47,8 Km per adaptar-lo als requisits de distància i desnivell exigits perquè la prova fos puntuable al Circuit Català de Marxes de Resistència, de la Federació Catalana d’Entitats Excursionistes (FEEC). Conscients del canvi d’orientació, ja aquell mateix any els nous organitzadors van oferir un traçat alternatiu de 25 Km per mantenir la participació popular. Des de llavors, les persones que no volen fer la marxa completa tenen l’opció d’anar de Molins de Rei a Ullastrell en autocar, i d’Ullastrell a Montserrat caminant. 

 L’empenta d’aquesta nova comissió organitzadora va fer que l’any següent naixés una nova travessada també per camins de muntanya: la Molins-Vilafranca. La primera edició es va realitzar el 2 d’abril de l’any 2006, tenia una distància de 40 Km i l’opció de realitzar també un segon recorregut més curt. Des de llavors el CEM cada any organitza de forma alterna una prova anual de resistència a peu, un any cap a Montserrat i el següent cap a Vilafranca. Al final no hi ha cap podi, ni es publica cap classificació de l’ordre d’arribada. L’única condició és realitzar la travessada dins d’un marge de tretze hores. En el cas dels participants federats, aquests reben una quantitat de punts per cada prova del Circuit Català de Marxes de Resistència que realitzen. En total hi ha arreu de Catalunya vint-i-quatre proves com les molinenques dins d’aquest Circuit. Al final de la temporada, tots els participants federats que obtenen un mínim de punts reben el mateix reconeixement en peu d’igualtat (ex-aequo merito). Un criteri ben poc competitiu però molt alineat amb els valors tradicionals de l’excursionisme. 

 Per conèixer millor unes proves amb una logística tan complexa, i exclusivament preparades per voluntaris, conversem amb dos membres de l’actual comissió organitzadora, l’Enric Gil Baquero (Kike) i la Isabelle Martinez. 

Quina diferència hi ha entre la Molins-Montserrat i la Molins-Vilafranca?

 Són caminades molt diferents, però cadascuna té els seus al·licients. La Molins-Vilafranca és més suau pel que fa a desnivell, la dificultat només es troba al començament, en la pujada al Coll de la Creu d’Ordal (502m), després el camí va  entre boscos i la part final directament és una baixada per un paisatge ple de vinyes. La Molins-Montserrat, en canvi, és al revés: el començament són pujades i baixades suaus i el desnivell fort es troba al final, quan portes 45 Km caminant i de cop has de pujar la muntanya de Montserrat. Evidentment la gràcia que té la Molins-Montserrat, a nivell d’itinerari, és que quan encalces la serra d’Olesa de Montserrat quedes dalt de la carena i fas bona part de la caminada tenint la majestuosa  muntanya de Montserrat al davant. De les diverses aproximacions que hi ha per arribar a peu a Montserrat la nostra és de les més boniques que hi ha. Tant la Molins-Montserrat, com la Molins-Vilafranca, les fem el mes de març, o a principis d’abril, per evitar la calor extrema. 

Quina de les dues recomanaríeu a una persona que es plantegi realitzar-les per primer cop?

 Si no s’han fet mai caminades de resistència recomanaríem començar d’una forma gradual. Primer fer la Molins-Vilafranca en la seva opció d’itinerari curt, després fer la Molins-Montserrat també en la seva versió reduïda, i després ja saltar als itineraris complets que parteixen de Molins de Rei. Primer el de la la Molins-Vilafranca, i després el de la Molins-Montserrat. Ara bé, no hi ha cap necessitat de patir, cadascú ha de fer el que realment està capacitat per fer. Al final es tracta de proves no-competitives i de caire popular. La idea és que a l’endemà, el dilluns, tots puguem tornar a la nostra vida qüotidiana sense cap problema. Com tot a la vida, les coses s’han de fer de mica en mica. A mesura que vagis fent travessades podràs anar incrementant el quilometratge i anar assumint reptes més grans. 

I a nivell organitzatiu quines diferències hi ha?

 Organitzar la Molins-Montserrat és molt més complex que organitzar la Molins-Vilafranca per dues raons. La primera és que la Molins-Montserrat té trams isolats de gran bellesa però que tenen el preu per l’organització d’haver de necessitar vehicles 4x4 per poder accedir als punts on instal·lem els controls de pas i d’avituallament. Un altre problema logístic és la tornada a Molins de Rei un cop s’ha completat la travessada arribant al Monestir, amb el que oferim un servei opcional d’autobusos privats per retornar els participants. En canvi, a la Molins-Vilafranca, tots els controls de pas i d’avituallament són de fàcil accés per a l’organització, i al final no ens hem de preocupar per retornar les persones a Molins de Rei perquè la travessada acaba a l’estació de tren de Vilafranca del Penedès, de la que parteixen trens constantment cap a la vila.

A partir de quan us comenceu a reunir per preparar-les?

 Comencem a fer reunions mensuals a partir del mes d’octubre, i a partir de gener les reunions ja són setmanals. Dins la Comissió organitzadora hi ha una direcció tècnica i diferents subcomissions: La d’Itinerari, la de Controls i avituallaments, la de Compres i proveïdors, la de Permisos i autoritzacions, i la de Voluntaris. 

Una subcomissió de permisos i autoritzacions?

 Per tots els termes municipals pels que passen els itineraris de les dues travessades cal demanar permís als respectius ajuntaments, amb l’afegit de que, a vegades, aquests et deriven a d’altres institucions. Per exemple, enguany l’Ajuntament de Castellbisbal, que sempre ens havia deixat fer l’esmorzar en una àrea de pícnic prop de Can Campanyà, ara ens demana un permís addicional del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya pel fet que fem servir una planxa de gas butà per coure les botifarres. A tots aquests permisos els hi has d’afegir, en el cas de la Molins-Montserrat, les autoritzacions pertinents dels responsables dels diferents espais naturals protegits pels que passa la travessada: Parc Natural de Collserola, Parc Natural del Puig Ventós (Olesa de Montserrat) i Parc Natural de Montserrat. 

 Finalment, si bé existeix el “dret de pas”, cada any anem a visitar personalment els propietaris de les diferents finques forestals per les que passen els itineraris. En aquestes visites els informem de quan serà la travessada i els oferim un obsequi per mantenir una bona relació. I encara ens deixem els permisos del Servei Català de Trànsit per a les carreteres que els participants hauran de creuar! En el cas de la Molins-Vilafranca, a través d’un contacte que tenim en el Ministeri d’obres públiques, fins i tot hem aconseguit que ens posin cons en un tram llarg que s’ha de fer per carretera per garantir la seguretat dels participants. 

De fet, les travessades que organitza el CEM són famoses arreu de Catalunya per la qualitat i quantitat de menjar que doneu als participants: donuts a la sortida, un entrepà de botifarra cuita per esmorzar, un avituallament de biquinis al mig del recorregut ... 

 Sí, això forma part de la idiosincràsia de les nostres travessades i no la volem perdre. Els participants ho saben i ja ho esperen. De fet, per molts aquesta és la gràcia de les nostres travessades! Ja sabem que un entrepà de pernil dolç i formatge fet amb pa de motlle i mantega no és la millor opció energètica, però quan portes 30 Km caminant i no ets un “professional” de l’esport, a vegades aquestes coses són la “pastanaga” que et fa avançar. A part, durant aquestes estones gastronòmiques, a part de refer forces, hi ha molt bon ambient. És un goig veure l’alegria i el bon humor que es crea entre persones que no es coneixen però que aquell dia estan agermanades per la muntanya i per l’objectiu d’arribar a la meta.  

El dia de la travessada quines són les incidències més comunes que us trobeu? 

 No tenim gaires incidències. Tot l’itinerari està senyalitzat, però a vegades ens ha passat que algú es despista perquè va xerrant, no està pendent de les marques, i s’equivoca de camí. Però això aquests darrers anys s’ha minimitzat molt perquè oferim els tracks GPS del recorregut, i a tot arreu hi ha cobertura, amb el que a través del mòbil tothom pot seguir el camí correcte. De totes maneres, si algú es perd, disposa d’un telèfon de l’organització on pot trucar i nosaltres li expliquem com retrobar el camí. Una cosa que sí que ens fa anar de corcoll és la gent que abandona i no avisa en els controls d’avituallament, ni ens informa amb una trucada. Tots els controls tenen una hora concreta de muntatge i una de desmuntatge, i si quan arriba el membre de l’organització que fa d’escombra, que en teoria és l’últim i no ha de tenir cap participant darrera, tu com a membre del control tens una llista de persones que no han passat, et quedes amb el dubte de si desmuntar o esperar-te. 

 Per exemple, a la Molins-Montserrat de l’any 2021 vam patir una tormenta que ningú no s’esperava, va descarregar molta aigua en pocs minuts, va ser com una “mini-DANA”. El cas és que va enganxar els participants al mig de la muntanya, molts no anaven preparats i van quedar completament glaçats. El que van fer quan van arribar a Monistrol de Montserrat va ser agafar el tren per tornar a Molins de Rei sense avisar-nos. Quan era l’hora de tancar el control final del Monestir de Montserrat ens vam trobar que faltava molta gent per arribar i, és clar, ens va fer angúnia marxar amb el dubte de si encara quedava gent per la muntanya. Quan algú decideix abandonar, si ho comunica en un punt d’avituallament, se l’acosta en cotxe a l’estació de tren més propera, o fins a Molins de Rei si convé. No hi ha cap problema. Durant la travessada mobilitzem més de cent de voluntaris i sempre hi ha algú disponible  per fer aquest servei.    

Un cop acabada la travessada toca recollir-ho tot. A quina hora us lleveu i aquina hora us n'aneu a dormir aquell dia?  

 Aproximadament, el diumenge de la travessada ens llevem a les quatre de la matinada i no ens n’anem a dormir fins les tres de la matinada del dilluns! Però no és només el dia de la travessada, el dissabte ens dividim el recorregut per grups i el deixem ben marcat amb cintes que després retira la persona que fa d’escombra. A això li hem d’afegir les setmanes prèvies, on tenim molt de moviment: Compres d’aliments frescos, lloguer de furgonetes, emmagatzematge i transport de tota la intendència per al control on es serveix l’esmorzar, per al control on se serveixen els biquinis, fruita i aigua abundant per la resta d’avituallaments, etc.

Quins són els reptes de futur de les travessades de resistència?

 Totes les entitats que organitzen proves dins del Circuit Català de Marxes de Resistència, en les reunions que fem, constatem que hi ha hagut una davallada de participants en els darrers anys. Això es deu a diversos factors, però sobretot a que cada cap de setmana hi ha una oferta molt gran d’activitats físiques en el medi natural, així com de qualsevol mena de lleure. Ara hi ha molt per triar i la gent es reparteix i es diversifica més. 

 En segon lloc, observem la tendència de que cada cop més persones prefereixen anar a la muntanya a córrer que no pas a caminar. Fa de mal dir, però diríem que un 15% dels participants que fan les nostres travessades les fan corrent. Per ells són un entrenament previ per fer aquestes famoses curses anomenades “trails”, “ultra-trails”, maratons o mitges maratons de muntanya ... A nosaltres la davallada de participants no ens preocupa sempre que ens mantinguem en una banda de quatre-cents participants. Pensa que hi havia hagut edicions de la Molins-Montserrat i la Molins-Vilafranca en que vam arribar a tenir entre sis-centes i vuit-centes persones inscrites! Moure tanta gent per la muntanya és una bogeria i tampoc no ens interessa. D’altra banda, per qüestions mediambientals, actualment els gestors dels parcs naturals també limiten molt el nombre de persones que poden passar pels seus espais.

I els reptes futur de les travessades que organitza el CEM, la Molins-Montserrat i la Molins-Vilafranca?

 Com en totes les coses, el repte és en mantenir-les. Mantenir el voluntariat, mantenir la participació, i sobretot mantenir la comissió organitzadora. La gran embranzida que van agafar la Molins-Montserrat i la Molins-Vilafranca a partir de l’any 2005 va ser gràcies a l’empenta d’una nova comissió que va agafar el relleu de l’anterior, i que va arribar a estar formada gairebé per vint persones. Al llarg dels anys aquest nombre ha anat minvant fins al punt que d’aquells vint només en quedem sis! De fet, si ara vingués una nova comissió per organitzar les travessades, els que hi som ara plegaríem en bloc! Al final les coses deixen de fer-se perquè els que porten molts anys al capdavant es van fent grans i no troben recanvi. Sovint ha de ser una generació nova la que ha d’agafar el relleu.   

Llavors què és el que us manté amb forces per tornar-hi l'any següent? 

 Que les travessades de resistència del CEM no es perdin. Sabria molt de greu que la Molins-Vilafranca, i sobretot la Molins-Montserrat, que ja va per la XXI edició, es perdessin. Aquestes proves ens les estimem molt i per això cada any hi tornem.

El programa "Obrint camins" rep el Premi Ràdio a la gala dels Premis Ràdio Molins de Rei 2025

 

 Oriol Romeu, conductor del "Bon dia i bona hora" -el magazín matinal de Ràdio Molins de Rei-, entrevista Anna Ribas, Teresa Canals i Àngel Beumala, amb motiu del "Premi Ràdio 2025" atorgat al programa "Obrint camins". El premi va ser lliurat a  la gala dels Premis Ràdio Molins de Rei, el divendres 28 de març de 2025, al Teatre del Foment Cultural i Artístic d'aquesta població.

Cliqueu aquí per escoltar l'entrevista

Tomeu Martí Parellada, enginyer agrícola jubilat: "La naturalesa no dona les coses perfectes, les ofereix naturals"

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 604, febrer 2025, pàg. 8-10

 Tomeu Martí Parellada (Molins de Rei, 1942) és el guionista dels documentals “La vida a les masies” (37 min), “Les masies de la muntanya d’Olorda” (2h 7min),  i “Terra cultivada, solcant la història” (1h 22min). Realitzats per Albert Roig, i locutats per Lluís Posada, el darrer es va estrenar l’any 2022 i explica l’agricultura a la vila des dels seus inicis fins a l’actualitat. 

 Enginyer agrícola de formació, el Tomeu també va ser un dels fundadors de la primera coordinadora d'agricultura ecològica de l'Estat i l'impulsor, l'any 1984, de la primera Fira Ecològica celebrada en el marc de la Fira de la Candelera. Cooperant internacional a l'Àfrica durant molts anys, actualment es troba jubilat i escriu una columna sobre història local i patrimoni a la revista d'informació i oci “Tot Molins”. Com li agrada dir a ell mateix: "Molins de Rei és la meva vida".

Ser enginyer agrícola et ve de tradició familiar?

 No ben bé. Els meus pares treballaven al camp i en la vaqueria que a principis del segle XX va fundar el meu avi matern a l'avinguda de València 35-37. Abans pràcticament només es produïa llet de cabra però en aquella època va començar el consum de llet de vaca. A Molins de Rei, als que tenien una vaca lletera, la gent els hi anava a comprar la llet fresca acabada de munyir. N’hi havia a Cal Rectoret del carrer general Castaños, a Cal Negre i el Pons del carrer Verdaguer, a la pujada de l'Església, a Ca la Mariona, ... Nosaltres també veníem llet fresca però com que, segons el moment, podíem tenir moltes vaques, vam ser els primers -i els únics- a embotellar-ne i a vendre caixes de llet en ampolles de vidre amb tap de corona. Me'n recordo que el meu avi i la meva tia soltera viatjaven fins a Santander, a Torrelavega, i allà compraven tot un vagó de vaques lleteres que arribaven a Molins de Rei en tren! Primer l'empresa es va dir Parellada, i més endavant MARPA -combinant les primeres lletres de Martí i Parellada-, i a les ampolles hi havia gravat un dibuix del pont de les quinze arcades. Però darrera de les caixes de llet embotellada hi havia una gran feinada que no es veia: Les vaques les alimentàvem nosaltres amb pinso i palla però també amb naps, remolatxa i alfals de collita pròpia. Després de que mengessin tocava fer tota la gestió dels fems, s'havien de munyir manualment tots els dies de l'any dos cops al dia -a les cinc del matí i a les cinc de la tarda-, i després, amb diferents màquines i aparells, fer tot el procés d'esterilització -amb vapor d'aigua-, de pasteurització, i finalment d'homogeneïtzació, per evitar que la nata quedés a la part de dalt. Recordo que l'homogeneïtzador feia un terrabastall! De fet, quan ara sento música moderna, penso: "Aquest tric-trac ja me'l feien les màquines de casa!". 

 Durant tots aquests processos jo patia molt perquè la llet és molt sagrada. Només et diré que quan els clients ens retornaven les caixes amb les ampolles de llet buides, per reutilitzar-les les havíem de posar en remull amb salmorra en uns safarejos, i després netejar-les una a una i esbaldir-les amb un sortidor que els llençava aigua per dintre. També havíem fet d'altres de productes, com ara llet amb cacao intentant imitar el Cacaolat, i llet "a la crema", que era amb gust de vainilla. Però va arribar un moment que vam veure que no podíem continuar. Van aparèixer les grans lleteres, com la RAM, que compraven la llet a l'engròs als pagesos i feien tot el tractament i l'embotellament amb màquines més modernes, i jo ja vaig veure que m'hauria de dedicar a una altra cosa. Cap els anys 60 del segle passat es va tancar el negoci i jo ja estudiava enginyeria agrícola a l'Escola Industrial del carrer Urgell de Barcelona. La vinculació amb l’agricultura em venia perquè a casa, com he dit a l’inici, a part de la vaqueria també teníem camps. De fet, l’alfals per les vaques ens creixia molt bé enmig dels arbres fruiters. Has de pensar que durant molt de temps tots els molinencs van estar d’una manera o altra vinculats a l’agricultura. A part de la dedicació professional de cadascú gairebé tothom tenia el seu tros o peça de terra.   

Quan vas acabar la carrera quina va ser la teva primera feina?

 Vaig trobar la meva primera feina a la filial espanyola d'una empresa multinacional químico-farmaceutica suïssa que es deia Geigy, i que l'any 1970 es va fusionar amb Ciba, creant una nova empresa que es va dir Ciba-Geygi. Hi vaig entrar com a tècnic agrícola l'any 1965 i recordo que la seu es trobava a l'avinguda Carles I de Barcelona. De seguida em van enviar a Andalusia i Extremadura, i a d'altres llocs de l'Estat, com a representant dels productes que l'empresa oferia per a l'agricultura. 

Paral·lelament vas ser membre fundador de la primera associació d'agricultura ecològica de l'Estat ...

 A Anglaterra havien començat a practicar un nou tipus d'agricultura que funcionava amb adobs naturals, sense herbicides, pesticides ni productes químics, i un grup d’antics estudiants d’agricultura vam voler implantar-la aquí. Ens vam reunir per constituir-nos com a associació però recordo que hi va haver molt de debat amb el nom. Des de França ens arribava que no la consideraven "orgànica" perquè, a part dels fems, també hi intervenien microorganismes, amb el que els francesos l'anomenaven "agricultura biològica". Però llavors un company va observar que els minerals i els compostos inorgànics naturals també hi tenien un paper molt important i va proposar que l'anomenéssim "agricultura ecològica". I aquest és el nom que quedar. Ens vam anomenar “Coordinadora d'Agricultura Ecològica” (CAE), amb vocació de ser d'àmbit estatal.

Per aquesta raó et van fer fora de Ciba-Geigy?

 Perquè no sospitessin de mi, dins l'empresa era el Bartolomé Martí, i dins del grup ecologista era "el Parellada". Així vaig poder anar fent la viu-viu uns quants anys fins que un bon dia l'empresa em va promocionar i em va fer apoderat adjunt de la secció d'agricultura. Des d'aquesta nova posició em va semblar incorrecte continuar treballant-hi i vaig preferir marxar.    

Del 1984 al 2012 es va celebrar en el marc de la Fira de la Candelera una "Fira ecològica" de la que tu n'ets el responsable de les primeres edicions. Ens ho expliques?

 Un dia que teníem una reunió a Barcelona un membre del CAE va passar per Molins de Rei i va veure la Fira de la Candelera. Com que sabia que jo era de Molins de Rei em va dir: "Per l'any que ve no podríem tenir nosaltres un estand o alguna cosa en aquesta fira?". Jo vaig dir que ja ho preguntaria i li vaig dir al regidor Julià Canals, el qual em va oferir de seguida tot el carrer Miquel Tort -que llavors durant la Fira no s'hi feia res-, i em va posar com a persona de contacte el Jaume Garriga, que també era enginyer agrícola i llavors estava vinculat a l'Ajuntament. El cas és que, el que havia de ser un senzill estand, va acabar essent tot un carrer dedicat a l'agricultura ecològica. Els companys del CAE es van posar molt contents però jo no acabava de veure com ompliríem tot un carrer! Llavors el president de l'associació era l'Álvaro Altés, i el secretari el Feliu Madaula. L'Álvaro treballava a la revista "Integral" i va decidir fer una convocatòria oberta a través d'aquesta publicació fundada el 1978 i que tenia difusió a tot Espanya i Portugal. El cas és que va publicar el telèfon de casa meva i ja em tens rebent trucades de tot arreu de gent que volia participar-hi. Recordo un alemany que per telèfon em va dir que es dedicava al pa integral i a l'hora de la veritat el que portava eren ninotets de pa per vendre ... Tot va ser molt improvitzat però va ser un èxit. En aquella època, al carrer Miquel Tort encara hi havia cases que tenien barri, i en un d'aquests patis hi vam posar un restaurant de productes ecològics. També es van organitzar activitats paral·leles, com sessions de ioga. Però l'anècdota bona va ser a la nit, quan els paradistes que venien de lluny em van preguntar on podien anar a dormir. No ho havíem previst! Me'ls vaig haver d'endur a casa! L'any següent l'Ajuntament ja ens va deixar la casa de colònies de Can Santoi. 

El gruix de la teva vida laboral te l'has passat com a cooperant internacional. Com va ser aquest canvi d'orientació professional?

 Després de Ciba-Geigy vaig passar a portar una cooperativa que es deia Agrotec i que es dedicava a vendre infraestructures per a l'agricultura: Reg gota a gota, cautxú per fer basses artificials, etc. Exportàvem arreu del món i això va fer que durant quatre o cinc anys em toqués viatjar per diversos països d'Àfrica i d’Amèrica. En un d'aquests viatges anava a Senegal des del Marroc, via Mauritània, i se'm va asseure al costat un diplomàtic espanyol. Per donar-li conversa vaig fer un comentari sobre el paisatge i li vaig dir: "Que sec que és tot això". I ell em va contestar: "No s'ho cregui pas, a sota terra hi ha quilòmetres d'aigua". Quan vaig tenir l’oportunitat de comentar-ho als mauritans de seguida em van portar a veure el ministre, i aquest va encomanar-me que aconseguís un projecte de cooperació per investigar-ho. Vaig obtenir finançament a través del CIDOB -Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona- i vaig viatjar a Mauritània per fer un estudi sobre el tema. Vaig constatar que, certament, el subsol era ple d'aigua potable, però era aigua provinent de la darrera glaciació de fa uns 20.000 anys. Això volia dir que si s'extreia en gran quantitat no es reposaria de cap manera. La conclusió va ser que podien continuar fent pous per abastir-se d'aigua potable, però de cap manera fer-la servir a gran escala per conreus de regadiu. 

 Així va ser com, d’aquesta manera tan casual, va començar la meva dedicació de cooperant a Mauritània. El que havia de ser una estada curta per fer un estudi es va convertir en un període de setze anys de feina dirigint els projectes d'una ONG que rebia finançament de l’AECID (Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo). El fet de conèixer tan bé aquells països va fer que, l'any 2006, l'editorial Laertes m'encarregués un llibre per recomanació del Pep Bernades, de la Llibreria Altair. El llibre es va titular "Mauritania y Mali" i era sobre les seves ètnies, història i cultura. Es va vendre molt bé però actualment es troba exhaurit.

Al final del documental “Terra cultivada, solcant la història” feu un recull d'imatges de les façanes d'un bon grapat de cases de la vila que es van dedicar a l'agricultura fins a finals del segle XX i principis del XXI. D'això en fa molt poc. Per què ha desaparegut l’agricultura a la vila?

 Per raons diverses però sobretot per la concentració de mercat. Quan jo era petit les poblacions s'abastien dels conreus del Baix Llobregat, però en el moment que comença l'agricultura a gran escala i al mercat majorista domina, per exemple, la pera llimonera de Lleida i la poma de Girona, el petit pagès del Baix Llobregat deixa de fer peres i pomes perquè ja no li surten a compte. Això va anar passant gradualment amb tots els conreus i quan va arribar Mercabarna, l’any 1967, ja va ser monumental. Per primer cop els botiguers podien triar el producte que volien a cada moment, i es va trencar la lògica de només poder vendre el que el pagès de la comarca havia produït en aquell moment.  

Però en la desaparició de l'agricultura a la vila també hi deuen haver influït la pèrdua de sòl agrícola per les infraestructures viàries, la gran demanda de vivenda o els polígons industrials?

 Si al Polígon del Pla no hi haguéssin indústries hi hauria pagesos? Els fills volien continuar la feina dels pares? Qui té una botiga, el fill la vol continuar? L'ascensor social ha estat implacable, el nivell de vida dels fills ha pujat, i la majoria han optat per d'altres professions més còmodes i més ben pagades. Quan sento l'afirmació de que "necessitem la immigració perquè aquí ningú vol fer la feina de collir fruita" no hi estic d'acord. La immigració es vol per poder pagar sous baixos. Si tots aquests pagesos de la vila que van plegar haguessin pogut vendre els seus productes a uns preus dignes i s'haguessin pogut guanyar bé la vida, els seus fills no haurien continuat el negoci?    

Una conseqüència d’aquesta desaparició de l’agricultura local és la pèrdua de varietats de fruites, hortalisses i cereals que els nostres avis menjaven?

 Sí, moltes s’han perdut. Hi ha projectes de recuperació, com el del molinenc Jordi Roca, que té una col·lecció de varietats antigues d'arbres fruiters [vegeu El Llaç 578, maig-juny 2022]. Però actualment no es cull res perquè estem patint la plaga de la mosca de la fruita (Ceratitis capitata). Com que cada arbre fructifica en una època diferent no es pot aplicar una protecció global a tots els arbres. Cada arbre s’hauria de ruixar de forma individual i a l’època que li toca.

Llavors els pesticides són necessaris per combatre les plagues?

 Les hortalisses es poden fer sense pesticides. La fruita dolça és més difícil, perquè un arbre fruiter està plantat tot l'any i es troba més exposat, però també trobaríem sistemes alternatius. Per exemple, en aquest cas de la mosca de la fruita, si jo tingués tots els camps plantats amb una única varietat d'arbre fruiter, des d'un dron llençaria feromones per esterilitzar els mascles i això faria que no fecundessin les femelles. D'aquesta manera no es podrien reproduir i la plaga desapareixeria.   

Tu que has estat cooperant a l'Àfrica què en penses del comerç global?

 Nosaltres volem vendre els nostres productes manufacturats arreu del món, inclosos els països pobres, llavors és just que també els comprem el que ells produeixen, en aquest cas productes agrícoles. Una altra cosa són les condicions amb les que fem aquest comerç. No és el mateix comprar les bananes als pagesos d'allà, i que els beneficis reverteixin a les seves comunitats, que comprar-les a una multinacional que s'ha instal·lat allà i que s'enduu els beneficis fora del país. D'altra banda la Unió Europea ha fet acords comercials que perjudiquen la pagesia europea. Per exemple, Argentina i Marroc fan la carn molt barata fent servir anabolitzants que a Europa estan prohibits, i aquesta carn la poden vendre aquí. Els nostres ramaders, en canvi, han de complir tota la normativa europea i tenen uns costos en infraestructures que no poden recuperar amb el preu del producte. No té sentit. I per acabar-ho d’adobar ara només ens faltaven els acudits del senyor Trump ... 

 En definitiva, el mercat global està dominat per l’agricultura i la ramaderia intensiva i extensiva amb les quals, per preu, Europa no hi pot competir. Una sortida per als nostres pagesos podria ser l’agricultura ecològica ja que aquest tipus d’agricultura les multinacionals mai no la faran. A un nivell més local cal impulsar els “mercats de pagès”. Les institucions han de facilitar espais gratuïts perquè els pocs productors que queden puguin vendre directament al consumidor, sense restriccions legals ni costos addicionals.

        

El consumidor s'ha tornat ignorant pel que fa a l'agricultura?

 En agricultura hi ha un greu problema amb el consumidor. Jo tinc un amic que té una casa al Pirineu i que la llet que li venen allà no se la pot beure perquè, segons ell, té un gust molt fort de vaca! És una pena com ens hem tornat. La gent avui s'ha acostumat a que els productes agrícoles siguin bonics i de la mateixa mida. Com que això se sap, els productors ja rebutgen en origen les peces que són massa grans o massa petites, fet que contribueix al malbaratament alimentari i a l'encariment dels preus. Quan jo era petit, moltes pomes tenien un corcat, però el trèiem i ens les menjàvem. Tu creus que avui algú agafaria una poma d'un supermercat si veu que té una tara? Segons qui, si d'un enciam li sortís un llimac, encara em llençaria l'enciam sencer! Fins que el consumidor no entengui que la naturalesa no dóna les coses perfectes, que les dóna naturals, en els supermercats no hi trobarem fruita normal, hi trobarem vedets!   

Tanca la històrica impremta "La Comercial"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 603, gener 2025, pàg. 28-30

Després de 78 anys oferint els seus serveis als baixos del carrer Major, número 3, la impremta La Comercial ha cessat la seva activitat per jubilació.

 Martí de Palol Herrero (Molins de Rei, 1960) es va incorporar amb catorze anys com a aprenent a la Impremta Comercial i ara ha acabat tancant el negoci per jubilació. Desapareix així una empresa que es remunta al dia 1 de desembre del 1946, quan els seus tres socis fundadors van signar el contracte de lloguer dels baixos del carrer Major, número 3, per instal·lar-hi una impremta. Eren l’Emili Gabarró –Miliu-, el Miquel Bernis i el Joan Prats. La nova impremta es va batejar amb el nom de “comercial” perquè s’adreçava sobretot a les empreses i als comerços. I és que en aquella època tot es feia sobre paper, amb el que hi havia molta necessitat de blocs de factures, rebuts, albarans, fulls per fer pressupostos, fitxes, etiquetes, sobres postals, targetes de visita, folis en blanc amb el nom de les empreses a la capçalera, octavetes de publicitat, calendaris, etc ... 

  A part de material d’oficina, d’altres productes que s’havien fet a la Comercial eren els fulls parroquials setmanals de Molins de Rei i pobles de la rodalia, programes de festa major, de la Fira de la Candelera, de les entitats socials, i tot un repertori de productes vinculats a commemoracions com ara estampes de primera comunió, de batejos, participacions de boda, esqueles,  recordatoris de difunts, felicitacions de Nadal, ... En aquella època inicial també van arribar a fer, entre d’altres, les etiquetes per a les ampolles de licor de les Destil·leries Mas, els prospectes dels productes dels Laboratoris Wander i dels Laboratoris PEVYA, els bitllets dels autobusos Soler i Sauret, els programes setmanals dels quatre o cinc cinemes que operaven a Molins de Rei, i impresos diversos per a moltes empreses, com ara les cotillaires Martí-Port i Bassons, Ciments Molins, o el tractant de vins i olis Joan Sardà, de Castellbisbal.

 El fet de que a mitjans del segle XX la comunicació fos sobre paper feia que gairebé tot passés per la Comercial i ells fossin els primers a saber-ho tot! Des de qui s’havia mort –encàrrecs d’esqueles- fins a quins actes farien les grans entitats de la vila en les festes tradicionals i populars. 

Una feina artesanal

 Marià Puiggròs Torrades (Molins de Rei, 1940) va treballar a la Impremta Comercial del 1958 al 1973, si bé abans ja hi havia anat “a fer hores”, i després de plegar encara hi va estar anant mig any més a donar un cop de mà, fet que va fer que coincidís durant un temps amb el Martí. Cal dir que durant la postguerra era molt habitual fer una doble jornada i encadenar diferents feines per poder tenir uns ingressos mínims per viure. El Marià recorda que a la Comercial venien a imprimir de tota la vila i també dels pobles del voltant: “Et portaven el text, nosaltres fèiem una prova, els hi ensenyàvem, i si deien que ja els hi estava bé, doncs tiràvem endavant”. 

 Quan va arribar el disseny gràfic per ordinador sempre el van externalitzar a empreses de fora, però abans de que hi haguessin ordinadors sí que l’havien de fer: “Jo aquesta època que explica el Marià també la vaig enganxar, el client et deia el que volia i tu t’havies d’espavilar!”, exclama el Martí. 

 En l’etapa del Marià la impremta tenia divuit persones de plantilla entre els treballadors fixes i els que hi anaven a fer hores: “En Bernis era el soci capitalista i no venia gaire, en canvi el Miliu portava l’administració i no es movia del despatx on atenia els clients, i allò era com un confessionari, estava assabentat de tot el que passava al poble! Finalment, el Joan Prats, s’encarregava de les “minerves”, que eren les màquines d’imprimir. Dins dels treballadors l’artista a les “maquines” era el Quimet Parés, i a les “caixes” ho era el Joan Beso, del qual jo en vaig aprendre molt.” El “caixista” en una impremta era el que feia les composicions ajuntant peces de metall, cadascuna amb una lletra o un signe tipogràfic diferent. Aquestes composicions després es portaven a “màquines”, on es posava la tinta i es reproduïen sobre paper.

 El Marià explica que hi va entrar a treballar per vocació:  “En aquella època hi havia a Molins de Rei d’altres impremtes -la Mas, la Bartolí, l’Horta, Cal Domènech-, i jo vaig entrar a treballar a la impremta Horta per portar-hi els comptes perquè tenia coneixements de “tenidoria de llibres” gràcies a les classes del professor Pere Soler Martí. Així va ser com vaig descobrir aquest ofici, el vaig trobar molt creatiu i fins i tot artístic. Quan el Miliu es va assabentar que m’hi dedicava em va oferir anar a fer hores a la seva impremta i així va ser com va començar la meva relació amb la Comercial.” 

 Una de les feines que va fer el Marià va ser la composició de la revista El Llaç, que aleshores es deia Llaç d’Unió i era una publicació parroquial acabada de fundar pel vicari Manel Garcia: “Recordo que els dilluns, de vuit a nou del vespre, ens reuníem amb el mossèn, el Miquel Rius i el Jaume Romeu, i ens portaven els textos mecanografiats i a vegades fins i tot escrits en llapis! Llavors, jo, al llarg de la setmana, anava fent la composició de les pàgines posant les lletres una a una. Una plana et podia portar tot un dia de feina, era com fer un puzle! Un cop feta la impressió, calia desmuntar-ho tot i tornar cada lletra al seu calaix.” 

 El Marià conserva una fotografia de la plantilla de la seva època: “Un dia va aparèixer el mossèn de La Palma -o el de Corbera de Llobregat, no ho recordo bé-, i ens va regalar una mona de pasqua. Abans de cruspir-nos-la ens vam fer una fotografia”. En aquesta imatge hi surten l’Emili Gabarró, el Paco Escala, el Marià Puiggròs, el Josep Tena, el Josep Carrizo sostenint el pastís, el Ròmul Escala, el Joan Beso, el Xavi Costa, el Ricard Soy, el Salvador Peiró, el Manel Edo i dos aprenents.

 Abans del 1980 era legal treballar a partir dels catorze anys i a les feines era normal entrar-hi com a aprenent, sense experiència prèvia. Aquest va ser el cas del Martí: “El 1974 ja no hi havia tants treballadors com a l’època del Marià. A la plantilla fixa hi havia el Paquito, el Ròmul, el Demetrio, el Guevara, el Manel Edo, l’Alfons Palau, el Siscu Fernández, el Joan Gabarró, el Joan Miquel Vila i el Quimet Parés. També hi havia quatre persones que venien només a la tarda, a fer hores, alguns d’ells personal de la impremta acabat de jubilar de manera que, al mateix temps que guanyaven un extra, ajudaven a formar els nous treballadors.”

 Cal distingir dues etapes en la història de la impremta, la inicial dels tres socis fundadors, i la continuació com a cooperativa a partir de l’any 1986 com explica el Martí: “Els propietaris es van fer grans i anaven a tancar el negoci, però a la impremta teníem una feina que no ens l’acabàvem! Llavors els treballadors ens vam organitzar com a cooperativa i vam arribar a un acord amb ells. Tot va continuar igual i només va canviar lleugerament el nom de l’empresa: d’Impremta Comercial vam passar a anomenar-nos “La Comercial”, que era com col·loquialment tothom es referia a nosaltres. Els primers socis de la cooperativa vam ser, per ordre d’edat, l’Elías San José, el Joan Gabarró, jo mateix, el Frances Ripoll i la Montserrat Garcia. Al cap d’un parell d’anys el Francesc ho va deixar i en el seu lloc va entrar l’Alfons Palau”.

Canvis tecnològics

 D’aquest sistema de composició tipogràfica manual es va passar a la composició amb linotípia, una màquina que permetia que amb pocs operadors es poguessin composar moltes pàgines diàriament. El següent canvi tecnològic va arribar a principis dels anys vuitanta amb les màquines òfset, que permetien realitzar una gran quantitat d'impressions en pocs minuts abaratint-ne el cost com més gran fos el tiratge. Paral·lelament, es van començar a popularitzar els ordinadors personals de sobretaula i amb ells els primers programes d’ofimàtica per a l’automatització de la feina a les oficines. “Els processadors de textos i les bases de dades van provocar una primera davallada de feina, ja que atomàticament –mai millor dit- van desaparèixer les fitxes de paper per alfabetitzar els clients, per exemple, i d’altres productes que elaboràvem nosaltres”. La segona davallada va arribar deu anys més tard amb Internet, quan les comunicacions van anar deixant de fer-se sobre paper -i d’enviar-se per correu postal- per passar a ser per correu electrònic. 

 Al mateix temps, l’evolució tecnològica de les arts gràfiques també va fer que calgués menys mà d’obra, però segons el Martí això no va ser traumàtic perquè va anar coincidint amb la jubilació dels treballadors: “Quan va arribar la tecnologia digital el món de les arts gràfiques es va revolucionar i demanava estar-hi invertint contínuament. Qualsevol aparell –com passa ara amb els mòbils- al cap d’un temps ja quedava obsolet perquè en sortia un de nou que funcionava millor. Per exemple, fa vuit o nou anys vaig comprar una màquina digital, marca Oki, fins que va arribar un dia que vaig trobar un proveidor que em sortia més barat que m’ho fes ell que no pas fer-m’ho jo!”. L’any 2024 ja només quedaven ell i un operari.

Satisfacció per la feina feta

 Pel Marià, el tancament d’aquest establiment simbolitza la fi de la vila que va conèixer de jove i recorda amb enyorança la feina que hi va realitzar: “Durant vuit anys vaig fer els programes de les festes majors de molts pobles de la comarca, el programa de la Fira de la Candelera, el de la setmana del cine espanyol i del nou cine espanyol, els de les exposicions de l’associació filatèlica, les revistes dels “padres” [actual escola Manyanet], etc.” Una de les feines que recorda amb més afecte va ser un programa d’activitats de festa major del Foment Cultural i Artístic: “Vaig fer una portada de color rosa, i tot en caixa baixa, en minúscules! Els hi va agradar tant que dos membres de la junta directiva van venir a la impremta a felicitar-me. La idea la vaig treure d’una revista. El llibreter Josep Alcaraz era el que portava els diaris a la barberia del meu pare, i com que sabia que jo estava interessat en les arts gràfiques, sempre m’avisava quan li arribava alguna cosa original o diferent per a que la fullegés per treure idees.”

 

 Pel que fa al Martí, també recorda amb satisfacció el seu pas per la impremta després d’haver-hi treballat cinquanta anys: “Si he de destacar alguna època et diria la que vam treballar per TV3 quan va fer el canvi a l’actual logotip, ara farà uns vint anys. No eren feines directament relacionades amb la televisió sinó actes i esdeveniments que organitzava l’antiga Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, i que més d’una vegada ens van fer anar de corcoll. Per exemple, si venia algú a fer una conferència, venia l’encàrrec dels targetons al matí i a l’endemà ja els havies de lliurar. O si organitzaven unes jornades, havia passat dues o tres vegades que ja tenies la feina feta a punt per lliurar i et venien a la nit i et deien que havien canviat dos o tres ponents i que tots els programes fets ja no servien, que s’havien de fer de nou, i ja ens tens a tots treballant tota la nit. En aquesta feina sempre hem anat així! Va ser una època molt intensa però TV3 ens ho va agrair molt”. 

 Cliqueu aquest vincle per veure el vídeo "Punt i final", realitzat per  Josep Sagristà el 10 de juliol de 2024, on es pot veure l'impressor Martí de Palol fent anar per última vegada la impressora tipogràfica de La Comercial : https://vimeo.com/986036008 

 

Els Requesens i Molins de Rei

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 602, desembre 2024, pàg. 8

 El rei Alfons el Magnànim va cedir l'any 1430 la seva possessió reial de Molins de Rei al noble Galceran de Requesens en compensació pel seu suport militar en la conquesta de Nàpols. Tanmateix, la historiadora Conxita Solans, en el seu llibre "Una vila per a un riu" (2011), explica que amb aquesta cessió quedava "morta i enterrada" una de les més preuades ambicions dels molinencs, que era no perdre el privilegi d'unió amb la Corona el qual permetia comprar la llibertat al rei i esdevenir una vila lliure, sense estar subjugada a cap poder feudal o monàrquic. 

 Galceran de seguida va veure la situació estratègica de la vila, a poca distància de Barcelona, i hi va fer construir una gran casa, coneguda com "el palau", si bé el Palau dels Requesens pròpiament dit, residència principal de la família, es trobava a Barcelona. Galceran es va adonar que l'edifici construït a Molins de Rei seria el lloc ideal d'estada i de parada de reis i prínceps, i que el podria aprofitar per a les seves intrigues polítiques. I així va ser. El 1445 hi van pernoctar Joan II i la reina Blanca, el 1493 els reis Ferran i Isabel, i finalment l'emperador Carles I (1500-1558), que hi va sojornar 124 nits de camí cap a Barcelona, algunes amb el seu fill, futur Felip II. En aquella època les corts eren itinerants i els reis es desplaçaven amb el seu seguici pels diferents territoris que posseïen i governaven. Aquesta itinerància s'acaba el 1561 quan Felip II fixa la capital de la monarquia hispànica a Madrid.

 Quan els Requesens ensumen el nou centre de poder no dubten a emparentar-se amb la noblesa castellana i deixar de viure a Catalunya, i per tant a Barcelona i a Molins de Rei. Tanmateix, des de la distància continuaran administrant i cobrant, a través d'un procurador, els censos i impostos que els vilatans els havien de pagar fins ben entrat el segle XIX, quan van començar a vendre les seves propietats. Un fet que fou aprofitat pels molinencs més adinerats per comprar les seves terres.

 L'hort del Palau va ser parcel·lat i venut l'any 1828, configurant l'actual carrer Major, i pel que fa a l'edifici, va quedar molt malmenat després de la Guerra dels Segadors (1640-1652), la Guerra del francès (1808-1814) i les guerres carlines que van acabar de rematar-lo amb un incendi i un saqueig el 1875. Per acabar-ho d'abobar, després s'hi va instal·lar la fabrica tèxtil Can Bertrand i tot l'interior va ser remodelat. Durant el segle XX el poc que en quedava el van ocupar unes dependències de la FECSA. Per cert, el Palau dels Requesens de Molins de Rei no està construït seguint l'estil arquitectònic del Renaixement. Va ser construït a mitjans del segle XV en estil gòtic, com es pot veure a la "sala gòtica", renovada i inaugurada el 2011, o a la porta que dona a la plaça Pati del Palau, feta en estil gòtic flamíger.

 La connexió monàrquica dels Requesens arriba al seu zenit amb Lluís de Requesens i Zúñiga (1528-1576), ambaixador a Roma, lloctinent general de l'infant Joan d'Àustria, present a la campanya contra els moriscs de Granada (1569) i a la batalla de Lepant (1571), governador de Milà entre els anys 1571-73, i governador dels Països Baixos en substitució del duc d'Alba.

 Dit això, com és que un institut de secundària de la vila porta el nom d'aquest personatge? Historiadors com Joan Tort i Mensa -autor del llibre "Breu història de Molins de Rei" (1981)- creien que era possible que Lluís de Requesens i Zúñiga hagués nascut a la vila. Si més no, hi havia elements de la seva biografia que portaven a confusió. Les fonts històriques deien que havia nascut al "Palau Menor", l'antic nom que tenia el Palau dels Requesens de Barcelona abans que aquests l'habitessin. El Palau Menor barceloní eren un conjunt d'edificacions reials que el rei Joan II va donar als Requesens en agraïment per haver-li fet suport en la seva guerra contra la Generalitat de Catalunya (1462-1472). Però els Requesens també anomenaven "palau menor" a la seva segona residència de Molins de Rei. L'altre punt que permetia pensar que Lluís de Requesens havia nascut a Molins de Rei és que consta com a batejat a l'església de Sant Miquel, però resulta que a Barcelona també hi ha una església sota l'advocació de Sant Miquel. Avui se sap que probablement va néixer a Barcelona i així ho fa constar la Gran Enciclopèdia Catalana. Per cert, no proveu de visitar el Palau reial menor de Barcelona perquè va ser enderrocat el 1857 per fer-hi cases benestants.

 Per als molinencs dependre dels Requesens no va deixar de ser una servitud que els entorpia el progrés. L'any 1551, per exemple, ja consta una petició d'allargar el rec vell per poder convertir en regadiu totes les terres de la la riba esquerra del riu Llobregat. La negativa persistent dels Requesens va fer que això no es pogués dur a terme fins 250 anys més tard, quan els drets senyorials sobre l'aigua van ser abolits, i es va poder construir el Canal de la Infanta (1819). Gràcies a aquest canal es va poder fer la gran exportació de fruita del segle XIX, i bona part del XX, fet que es considera una gran història d'èxit de la vila perquè va permetre el repartiment de la riquesa entre àmplies capes de la població, i la creació, entre d'altres, de la Fira de la Candelera l'any 1851.

Reproducció ideal de la casa senyorial que els Requesens van construir a Molins de Rei (s. XV). Dibuix realitzat per Jaume Amat.