Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 611, novembre 2025, pàg. 22-24
Vincles és un projecte d'Òmnium Cultural nascut el 2022 que consisteix en l’organització d’espais informals d'aprenentatge del català per a persones nouvingudes i nous parlants. L’objectiu és revertir la gran falta d’interacció en català entre comunitats i col·lectius provocada per les dinàmiques de desigualtat i segregació, i oferir als nous parlants persones de confiança amb qui se sentin reconeguts, respectats i tractats d’igual a igual, independentment de la seva procedència, edat, gènere, religió o situació socioeconòmica. El català, així, deixa de ser per ells un “peatge” o una barrera i es converteix en una porta a noves relacions, experiències i oportunitats. Actualment hi ha grups de Vincles a un centenar de municipis gràcies a la implicació de més de 200 entitats locals i comarcals. En total més de 2.000 aprenents i 500 acompanyants voluntaris.
A Molins de Rei el projecte va començar l’any 2023 i avui hi ha un total de cinc grups. Marina Tomàs, membre del grup local d’Òmnium, recorda com va ser la seva posada en marxa: “Entre tots vam rumiar quins actors molinencs ens podrien ajudar i vam començar a trucar portes i a buscar persones voluntàries. Va ser difícil perquè tots ens estrenàvem, els impulsors del projecte, les entitats que ens cedien els espais, els acompanyants, i per descomptat, els aprenents.”
Abans, però, tots van haver de passar per una formació per aprendre com compartir la llengua d’una manera empàtica a persones que acaben d'arribar: “Recordo que, per a que ens poséssim a la seva pell, en una d'aquestes formacions ens van començar a parlar de cop i volta en una llengua asiàtica inintel·ligible. Això va servir per a que copséssim com de difícil es aprendre un idioma que no has sentit mai, i a la vegada la importància de facilitar un aprenentatge amable i motivador, amb molta paciència, i assumint que aquestes persones poden trobar-se en una situació complexa, i fins i tot traumàtica", explica la Marina.
Una de les primeres portes que van trucar va ser la del Centre de Formació d’Adults Rafael Farré. La implicació de la direcció va ser fonamental per divulgar el nou espai d’aprenentatge i així conformar els dos primers grups de Vincles, un al matí i un a la tarda, un cop per setmana i en una hora no lectiva. D’ençà de llavors, d’altres institucions de la vila s’han incorporat al projecte: L’Escola El Palau, el Centre d’acollida de Can Santoi, i recentment la Biblioteca El Molí.
Montserrat Galceran i Miquel Monràs són els acompanyants del grup que es troba a l’Escola El Palau. Quedo amb ells un dimecres, quan acaben la sessió setmanal que fan de tres a quatre de la tarda. El grup està format per cinc mares, quatre del Marroc i una de Geòrgia. L’hora és intempestiva però és l’única de que disposen perquè aprofiten que els fills són a l’escola. La Montserrat i el Miquel estan jubilats, en la seva etapa laboral ell era psicòleg i ella administrativa. Els pregunto com està resultant l’experiència: “Fem el que podem! Òmnium ens facilita un material didàctic, amb unes classes programades, però no el podem fer servir gaire perquè n’hi ha que no saben llegir ni escriure. Llavors parlem amb elles, els fem preguntes, i improvitzem molt. Avui, per exemple, hem parlat de la diferència entre "ploure" i "plorar" perquè, com que plovia, una d’elles en entrar ens ha dit: "sembla que avui plora", i a partir d'aquí hem anat desenvolupant la sessió. Ara que ha estat la festa de Tots sants els hem explicat la castanyada, fem servir dibuixos per explicar-los el nom de les coses, els ensenyem com es diuen els números, els mesos de l'any, ... Ara ja són capaces de dir-nos el nom i el número del carrer on viuen!”
Em diuen que el més important, però, és que ja hi ha una confiança. La directora de l’Escola, per exemple, que les coneix de cada dia, i de molts cursos perquè totes tenen més d'una criatura, els ha manifestat que ha notat un canvi: “Van més arreglades que abans, fins i tot els fills se les miren diferent com dient: compte que la meva mare també fa coses a l'escola!". Una en especial, que no es comunicava i que m’expliquen que el primer dia semblava com fora de joc, ara és molt més expressiva: “Per nosaltres ja és un èxit que aquestes dones vinguin cada setmana, que preguntin, que et saludin pel carrer, ... Només el fet de venir a una reunió amb nosaltres dos, que som uns desconeguts, en un espai on ningú les controla, amb mi que sóc un home, ... tot això per elles ja és un gran què! Jo amb això ja firmo!”, exclama el Miquel.
De manera semblant s’expressen l’Eva Gil i el Ramon Garcia. Actualment jubilats, l’Eva treballava d’administrativa en una empresa familiar de joies i orfebreria, i el Ramon era el director d’enginyeria, qualitat i sistemes d’una multinacional. Acompanyen un grup que es troba també els dimecres de tres a quatre de la tarda, però en una aula del Centre de Formació d’Adults Rafael Farré. El seu grup de Vincles és format per vuit persones, la més jove de 16 anys i la més gran de 54, i són del Brasil, el Paraguai, l’Equador, Algèria, i el Marroc. Em diuen que l’any passat també en van tenir del Perú, Bolívia, Paquistà, Gàmbia i Senegal. Per poder seguir el programa haurien de tenir tots un nivell més o menys homogeni però, com abans, la realitat no és aquesta: “Tenim des de persones que ho entenen tot perquè fa anys que viuen entre nosaltres, a persones que acaben d'arribar fa quinze dies i que no saben ni el castellà. Òmnium dóna unes pautes però a l'hora de la veritat has de veure qui ha vingut i improvitzar la sessió.” El Ramon i l’Eva Gil tenen clar que Vincles no és una classe de català, ni que ells han de fer el paper de professors: “L'objectiu és fer un acompanyament i adequar-nos a les seves necessitats i els seus interessos. Per exemple, hi ha aprenentes que tenen els nets a l'escola i els interessa molt entendre el que diuen els mestres, llavors amb elles treballem aquest vocabulari.”
Els pregunto per la regularitat en l’assistència i em confessen que els aprenents comencen, però no acaben per raons diverses: “N’hi ha que marxen perquè han trobat feina en un altre poble, o perquè veuen que aquí al Baix Llobregat es pot viure bastant sense el català ... D'altres, però, és al contrari, deixen de venir perquè es matriculen a un curs oficial, i això és un èxit per a nosaltres! O potser veiem algú que, en comptes de venir a Vincles li aniria millor, per exemple, una parella lingüística, i llavors l’adrecem al Consorci. És tracta d’anar fent sense grans expectatives ni grans objectius. Ens conformem que vinguin, que s'ho passin bé, que se sentin acompanyats i que perdin la vergonya. A això ens hi ajuda molt el joc. Juguem molt a l'ofegat, al bingo per aprendre els números, etc.”
Li comento a la Marina Tomàs aquesta dificultat que percebo sobre les diferències de nivell dins d’un mateix grup: “Sí, a vegades ens trobem amb grups on hi ha persones que no estan ni alfabetitzades. Però aquesta és la filosofia de Vincles, establir relacions entre tots, no només entre els que som catalanoparlants i els que han vingut de fora, també els que han vingut de fora s’han d’ajudar entre ells i el que en sap més fer d’intèrpret dels altres. La llengua és l'objectiu principal del projecte, perquè sense conèixer la llengua difícilment es podran inserir amb normalitat en la vida de la població, però el projecte també té una part molt important d'acollida, de que aquestes persones se sentin valorades, de que sentin que algú se les escolta, que es preocupa per elles, i aquesta feina s’està fent, i molt ben feta, la veritat.”
El que és clar és que cada grup de Vincles té una idiosincràsia diferent. Eva Cipres i Mercè Massana són les acompanyants d’un grup procedent del Centre d’acollida de Can Santoi, i també es troben un cop a la setmana en un espai de l’escola d’adults. En total són set persones d’entre setze i disset anys, la majoria de l'Àfrica subsahariana però també n'hi ha una d'Algèria, una del Marroc i una del Paquistà. Alguns d’ells només fa tres mesos que són aquí. Com que el grup és obert a tothom també s’hi ha afegit una senyora equatoriana que treballa de cuidadora d’una persona gran i que vol aprendre l’idioma. Una vegada més, l’adaptació al grup és fonamental: “Li expliquem tot el vocabulari relacionat amb el vestir-se, el donar el dinar, les parts del cos humà, ... coses que també serveixen per als altres.” Com que es troben presencialment, l’Eva Cipres i la Mercè volen que el contacte sigui personal: “Sempre comencem les sessions partint de coses reals, per exemple, del jersei que porto, o del que m'ha passat avui”. Un altre benefici per aquests nois és que surten de Can Santoi i veuen que “pertanyen a un lloc més ampli que la casa on viuen” i que també fan activitats a la vila “com qualsevol altra persona de Molins de Rei”.
Un altre grup de Vincles es troben els dijous al matí, també a l’escola d’adults, i l’acompanyant és la Teresa Llopart. Actualment jubilada, en la seva vida laboral la Teresa va ser mestra i mestra de català, assessora d’aules d’acollida i acompanyant d’alumnat nouvingut. Una experiència que aplica a tots els grups de Vincles que ha acompanyat des de l’inici de la implementació del projecte a Molins de Rei: “El grup que tenia l’any passat eren tretze dones joves i grans, bàsicament marroquines i amazigues, una espanyola i una algeriana. Les d’aquest any són vuit dones marroquines i amazigues. Una d’elles és espanyola i una altra, siriana. Tot i que poden semblar una mica més grans, la majoria són força joves. Hi ha dones amb molt poca escolarització, d’altres que han acabat el batxillerat i són a punt d’entrar a la universitat, i tres dones analfabetes en procés d’aprenentatge, cosa que els afegeix una dificultat més.” Segons la Teresa la seva motivació és bàsicament laboral, perquè tenen molt clar que sense saber comunicar-se no poden treballar: “Econòmicament la seva situació és bastant precària, per això, si els surt una bona oportunitat l’aprofiten i deixen el grup per començar a treballar. Tanmateix, també comenten que venen a Vincles perquè volen integrar-se”.
Tots els acompanyants entrevistats coincideixen que la motivació principal per participar en el projecte és la seva preocupació per la salut de la llengua. Eva Cipres ho resumeix així: “Quan vaig conèixer el projecte Vincles m'hi vaig apuntar per posar el meu granet de sorra per a què, qui en tingui voluntat, rebi un ajut per conèixer el català.” Miquel Monràs esmenta la cèlebre frase de J.F. Kennedy: "No preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta què pots fer tu pel teu país" i també va prendre la decisió de participar-hi en pensar que "potser ja era hora que em deixés de queixar de com estava la situació del català i comences a fer alguna cosa real per redreçar-la". Ramon Garcia afirma que fa tres anys que és acompanyant de Vincles “per fer país” però també per “contrarestar els discursos divisoris que acusen aquesta gent de ser la culpable de tot”. “Vaig voler que se sentissin recolzats, acceptats i que com a mínim veiessin que hi havia algú que els donava la benvinguda”, afirma.
Aquest sentiment compartit de transformar la frustració en un compromís actiu i positiu, té recompenses: “He conegut aquests nois que d'una altra manera no els hauria conegut mai. L'altre dia me'ls vaig trobar a la parada de l'autobús i em van saludar i em van parlar en català! Em vaig sentir tant bé!”, revela l’Eva Cipres. L’Eva Gil també destaca el valor de ser conscient de la societat diversa en la que vivim i el valor de ser útil quan s’arriba a la jubilació: “Quan et jubiles i deixes de treballar, de cop i volta et trobes que totes les relacions i totes les activitats que fas sempre són amb d'altres jubilats. Gràcies a Vincles puc estar amb gent de totes les edats, conèixer els seus països i les seves cultures, i això per a mi és molt enriquidor”. Teresa Llopart aporta una reflexió més àmplia: "En un país sense estat propi, la responsabilitat de mantenir viva la llengua recau sobretot en la ciutadania i la societat civil.”
Segons ha conclòs un estudi impulsat pel grup de recerca IdentiCat de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Vincles no només fomenta l'aprenentatge de la llengua sinó que és un vehicle per generar comunitat i sentit de pertinença. Els investigadors, Maite Puigdevall i Joan Pujolar, remarquen que la clau és una formació molt sòlida del voluntariat: “Els voluntaris són catalanoparlants amb ganes de sortir de la zona de confort, amb ganes d’entendre qüestions sobre racisme, pobresa, i distribució de recursos -perquè la llengua també és un recurs-, i això és molt important perquè ajuda a crear espais de confiança que faciliten que tothom perdi la por”.